Éxits.
Cinema sense condicions.
Since we've no place to go, let it snow, let it snow, let it snow, it doesn't show signs of stopping.
No som a Nadal.
Bona nit. Som aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, de música, a més a més avui ja ho veureu amb músics,
i parlar també de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que us recomanarem,
dels pel·lícules que diem que potser no val tant la pena que aneu a veure.
Com sempre, en plan tertúlia, en plan de passar-nos jovent, en plan de tenir una bona estona
parlant de les coses que hem vist i de les coses que ens han agradat.
Com sempre, l'equip, avui hi ha una part de l'equip, darrere dels vidres el Paul Dichler,
a la meva continuació hi ha el Pepper Mengol, després el Joan Sardà, i finalment Joan Morros, que us està començant a parlar.
Però és que a més a més avui tenim, com deia, uns convidats, uns músics...
Uns convidats de luxe.
De luxe, que són el duo Nosferatu, Albert Bové i Marco Mezquida.
Però, com que són músics, jo prefereixo que la nostra especialista en música, que és el Joan Sardà,
ens expliqui qui són aquests dos senyors tan famosos.
Bé, vull dir, són músics que, en l'àmbit del jazz, no necessiten presentació,
perquè són coneguts a molts llocs, vull dir, no només actuen aquí, sinó que actuen a l'estranger molt sovint.
Potser a vegades, perquè no hi ha cap més remei que anar a l'estranger, no?
Aleshores, vull dir, per presentar-los, diríem que són de dues generacions diferents.
L'Albert Bové va començar a tocar cap a finals dels anys 80, si no m'equivoco,
i que és quan naixia el Marco, no?
Aleshores, doncs, bé, hi ha aquesta diferència.
Potser entre mig encara hi ha una altra lleve de músics.
i, bé, jo vaig llegir que tu, Albert, havies sigut mestre del Marco.
És així o no?
Sí, un any va coincidir, que va entrar a l'esmuc amb 17 anys,
me'n recordo que va fer la prova, va tocar molt bé,
i va dir, jo ho vull sonar, sonar en menorquí, ho volia tocar.
Sí, sí.
Volia sonar, sonar bé.
I tots endavant.
I et vas quedar espantat, no?, quan el vas veure.
Sí, ja sabé ja venir, que sabé, amb el llarg.
Les generacions són com els bolets,
de tant surt un bolet enmig del bosc, no saps per què,
però si era un bolet, el Marco.
Jo estava...
El bolet bo, no el barinot.
Sí, sí, sí, naturalment.
A trúfot.
A trúfot.
Sí, sí, a trúfot, sí.
I en aquell moment jo volia anar a estudiar a Barcelona
per estudiar amb l'Albert,
perquè, i recordo que estava molt nerviós quan vaig veure el tribunal,
perquè al tribunal hi havia el Francesc Capell, el Joan Díaz,
i l'Albert Bové,
i crec que potser hi havia el Lluís Vidal, també.
El Lluís Vidal.
I en aquell moment...
Déu-n'hi-do.
I havia sentit xerrar del Lluís Vidal,
però jo havia vist ja diverses vegades l'Albert en concert,
i era l'únic que coneixia,
i jo volia estudiar amb ell.
I realment em va fer molt respecte,
perquè va ser arribar en aquell moment
quan dic, ostres, està allà un dels meus ídols,
i em fa realment respecte.
I vaig tocar una mica nerviós per això,
però després, mira, aquí estem.
Ens han fet amics.
Bé, doncs aquí tenim el Duo Nosferatu,
que en la segona part del programa,
suposo que ho sabeu,
que en la primera part del programa
fem una mica de resum de les coses que hem vist,
expliquem una mica les estrenes properes,
doncs si quines val la pena, etcètera.
I en la segona part del programa
estarem, doncs per vosaltres,
pendents de l'entrevista que us pugui fer
en Joan Serna.
Per tant, comencem
per les pel·lícules que hem vist aquesta setmana.
Concretament hi ha una
que l'estrenen el divendres d'aquesta setmana,
que és la de la Mar Retxa.
La vida lliure.
La vida lliure.
Sí senyor, digue'm.
Bé, doncs és una pel·lícula
que vam estar veient l'altre dia
de preestrena.
És una petita obra mestra,
crec jo,
per veure-la d'una forma reposada,
per anar-hi sense
sense
preconceptes ni res,
o sigui,
deixar que apaguin les llums,
comencin a sortir les imatges,
i llavors entrem en un terreny
que sense ser del tot poètic,
perquè en realitat
jo diria que és més narrativa que poètica
la pel·lícula,
tot i que la forma
és més aviat de poesia.
És a dir,
estem
en una pel·lícula
on l'important
dins de la narració
és les imatges
i com se'ns mostren.
I llavors hi ha un punteig
de text
que va situant-les
en un context
en què
a partir d'aquí
es poden
desenvolupar històries.
Estem
a la menorca
de
finals de la
Primera Guerra Mundial,
o sigui, cap allà
el 1918
aproximadament.
Quan arriba la grip.
Quan arriba la grip.
Clar, perquè és molt important.
Una amenaça important.
hi ha un nen i una nena
que són el Biel i la Tina
que estan amb el seu avi.
La seva mare ha marxat
per mirar de cercar
una mica de recursos
per superar
la situació molt precària
que tenen
i ha anat a Argel.
i llavors
una mica
és la
la lluita
d'aquests dos infants
per poder aconseguir
el retrobament
amb la mare.
Entremés de tot això
surten
quatre personatges.
Dos estan
situats
que són
la Núria Prims
i el
Miguel Chalabert
amb una situació
d'uns contrabandistes
que li dona
un aire
una mica
curiós
i
fins i tot
un to
una mica
de pel·lícula
d'aquelles de sèrie
de les de abans.
Hi ha també
un petit tresor
que es troba
bueno
no es tracta
d'explicar-la
perquè en realitat
és molt
per vir-la
i digerir-la
lentament.
La pel·lícula té això
té la lentitud
precisa
per poder ser
entesa
i a més a més
poder projectar
el teu
intel·lecte
cap a
obrir-lo
cap a diferents
propostes
que ens fa
i són propostes
que poden anar
des de la Ilíada
i l'Odissea
fins a
perquè és molt
mediterrani
fins al vell
i al mar
jo què sé
és un compendi
aquí
Reixa per mi
ha fet un salt
qualitatiu
important
dintre del seu cinema
i ha comptat
amb uns actors
extraordinaris
la nena
està
es diu
Mariona Gomila
està molt bé
en el seu paper
és un paper
que contràriament
el d'altres nenes
que últimament
han estat proposades
per prems
i això
no és un paper
d'aquells
que digui
nena tu surt
i diguis
el que et fa
i gràcia
no
aquesta
està seguint
un guió
però a més a més
l'està interpretant
des d'una manera
molt sentida
el nen igual
i llavors
ja
tenim també
l'avi
que és
el
el Blai Bonet
fa un paper
també
extraordinari
i sobretot
el Sergi López
que li dona
una càrrega
mitològica
perquè
precisament
d'ells
surten
tota aquesta sèrie
de branques literàries
que té l'obra
molt
molt recomanable
una fotografia
extraordinària
molt ben feta
i ja dic
sobretot
és un
un cinema
molt diferent
a mi
sense que tingui res a veure
hi ha una altra pel·lícula
sobre Menorca
que em va agradar
sempre molt
m'ha agradat
i la recordo molt
que és
El vent de l'illa
llavors
aquella era més èpica
i aquesta és més continguda
ja
jo he vist
o puc explicar
una cosa que vaig veure
és l'única cosa
que de fet he vist
en el fons
o bueno
n'hi ha una altra
que he vist
també per recomanació
del Joan Joan Sardà
que és
The Party
que després si voleu
tenim temps
en parlem
jo també la vaig veure
ens va agradar
però ahir
també l'estrenen el divendres
ens vam passar
Una Razón Brillante
Libri
és una pel·lícula
francesa
que el títol
a mi em sembla
més bé en francès
que vol dir
l'arrencada
l'empenta
el valor
i és d'un personatge
que és
un actor
de fet
més que potser director
que es diu
Ivan Atal
aquest Ivan Atal
no sé si això
influeix
però és la parella
de la Charlotte Greenberg
ja sabeu que és
aquella actriu
que treballa amb l'Ans Montrier
i que havia fet
Ninfomena
i moltíssimes pel·lícules
amb ell
i que ve el Primavera Sound
sí senyor
i és una cantant francesa
de prestigi també
és a dir
bueno doncs
el
el seu marit
que és el que fa
dirigeix aquesta pel·lícula
ell ha fet
ha fet 54 films
per tant
un senyor
que com a actor
ja té una carrera
però aquesta és la seva
setena pel·lícula
encara que aquí
no s'hagin arribat totes
aquesta
una cosa que m'ha semblat
que no ho sabia
és que aquest xicot
l'Ivan Atal
és nascut a Israel
però no és una unitat francès
perquè és de pares jueus
i
la pel·lícula
que comentem en concret
està nominada
als Premis César
com a millor pel·lícula
com a millor actor
pel Daniel Autell
que és el que fa de professor
ara en parlarem
i
ella la noia
la nena
una jove
més que nena
l'actriu Revelació
com a actriu Revelació
també està nominada
que es diu
que és molt nova
molt desconeguda
Camélia Jordana
és una
de fet
la protagonista
la protagonista
és una noia jove
d'origen magrebí
que viu
a la perifèria
de París
en un dels barris
típics
que hi ha hagut
alguns problemes
etc
i
és una noia
que sempre ha volgut
ser advocada
i
des del seu primer dia
que entra
a la facultat
de dret
de París
la més famosa
comença
una mena de confrontació
amb el catedràtic
que és un senyor famós
i a vegades més o menys odiat
per les seves provocacions
el seu racisme
i sexisme
que expressa
categòricament
i les seves
diríem
mètodes particulars
de fer
una classe
per trencar
perquè resulta
que
ha hagut
aquestes incidents
que hi ha hagut
repetidament
la mateixa facultat
vol que ell
rectifiqui
que faci alguna cosa
per neutralitzar
una mica
la imatge
que està deixant
per ser
apartant la imatge
de la mateixa facultat
i concaturar-se
en certa mesura
amb aquesta noia
el professor accepta
preparar la noia
a un prestigiós
concurs nacional
d'eloqüència
llavors
és un personatge
potser una de les coses
que més m'han agradat
menys en a mi
perquè és una comèdia
és una comèdia
en el fons
sense masses pretensions
bastant convencional
el que més m'ha agradat
segurament
són els personatges
perquè la història en si
representa aquest afrontament
entre professor i alumne
que ell es converteix
ell es converteix
en la història
i pigmalió
perquè comença a formar-la
i a preparar-la
etcètera
però
el que xoca
o el que et sorprèn
o el que
potser també
en Joan
que vam veure la Junts
et deia
home potser
tu has estat professor
i veus coses
que jo no he acabat de veure
o que no
però jo confesso
que el que més
em va sorprendre
és el cinisme
i l'exigència
alhora
d'aquest
personatge
potser el to
de crítica
que en el fons
hi ha
penso que queda diluït
per aquesta comèdia
és a dir
en algun moment
si analitzes
el que passa
està passant
hi ha una crítica
bastant subtil
però tinc la sensació
també que es deixa
una mica escapar
pel fet que
és una comèdia
i no la sensació
que ho estiguin fent
en sèrio
és una pel·lícula
per tant
molt francesa
no gaire
ja ho he dit
original
potser convencional
també ho he dit
però
amb uns personatges
que penso
que són suficientment
interessants
perquè trenquen
els clichés
perquè són una cosa
tant ella com ell
i al mateix temps
hi ha tot aquest aspecte
de racisme
de confrontació
del francès
i al magrebí
etcètera
per mi
sense ser genial
és una pel·lícula
que puc aconsellar
perquè és amena
passa bé
és fluïda
i doncs
sense ser una obra mestra
en absolut
aviam Joan
és entretinguda
i en fi
i et pots divertir
amb les estratègies
de Schopenhauer
que explica el professor
en quant a la
l'oratòria
a l'oratòria
vull dir que és una cosa
que no ho sé
vull dir
no la trobaràs
fàcilment
en moltes pel·lícules
i a mi em va sorprendre
l'universitat
com l'ensenya
vull dir
perquè ensenya
una aula enorme
i una altra
més petita
i bueno
aquella universitat
és com un centre comercial
és una cosa tremenda
vull dir
és l'universitat
de París 2
i allò
és
no ho sé
jo no havia vist mai
una universitat
com aquella
vull dir
que hi ha
però centenars
d'alumnes
en una aula
de la facultat de dret
i una cosa
però a més
l'aula no té porta
vull dir
que no
no queda tancada
sinó que queda
ja com una curva
que llavors allò
ho deixa obert
i no
no hi ha una porta
que entri o no
llavors
de la vida lliure
del Marc Retxa
jo volia dir
que
el Retxa
és un cineasta
que a mi
m'interessa molt
i una de les coses
que m'interessa
del Retxa
és que és un cineasta
dels Països Catalans
que en aquest cas
ha anat a Menorca
però que
a l'arbre de la cigrera
es va rodar a València
que en el cas
de les mans buides
va rodar a la Catalunya Nord
i en el cas
de
dies d'agost
que estava dedicada
al periodista
Ramon Bernils
doncs rodava
aquí
al Principat
o a Catalunya
o com no vulguem dir
no?
i jo trobo això
importantíssim
vull dir
que
es faci
cine
en aquest espai
i que aquest autor
doncs
en
la vida lliure
es reclama
de Josep Pla
del segon volum
de l'obra completa
perquè ell
abans de fer una pel·lícula
fa gairebé
com una novel·la
vull dir
fa
escriu
a base
de les
de les
de les claus
que troba
en obres literàries
aleshores
fa una novel·la
i
sense seguir
la novel·la
que ell ha escrit
diguéssim
doncs
va en el lloc
i filma
no?
i filma
d'una manera
en què
l'imatge
i la banda sonora
és el que té
més importància
no?
dir amb això
hi ha un
una anècdota
ja que tenim
músics aquí
doncs
que un dia
vaig veure
el Retxa
presentant
l'arbre de les
cigueres
que tenia
música
del Toti Soler
i el Toti Soler
es va enfadar molt
cosa que no és
cap notícia
perquè és
el sempre
terno
i l'estible
ja que li va dir
un periodista
perquè
el Marc Retxa
en la banda sonora
unia
la guitarra
del Toti
amb sorolls
de la natura
concretament
amb aigua
d'un riarol
i tot això
i tal
i llavors
el Toti
es va posar
bueno
ja dic
és una persona
que jo el conec
i que
i que després
ell ho ha fet
amb ocells
aquí està
és el que anava
a dir
vull dir
que
en un determinat any
es va emprenyar molt
amb el Retxa
però després
ell ha acabat
fent-ho
en els seus discos
vull dir que
a sobre de la guitarra
sents els seus discos
i sents sorolls
de la natura
o sigui
que tenia raó
el Marc Retxa
amb això
és indiscutible
vull dir
podríem anar
amb un judici
i la raó
estaria
del costat
del cineasta
efectivament
Pol
què has vist tu?
jo
la meva crítica
és compartida
jo crec
aquest cop
amb el Pep
o no
perquè
aquest matí
m'ha anat a veure
Herrementari
que és
Herrero i el Diablo
clar
és que
després ho hem comentat
que
és una d'aquestes pel·lícules
a més
va anar
a secció oficial
de Sitges
d'aquest any
i
és d'aquestes pel·lícules
és que no podia anar
enlloc més
aviam
sí que és veritat
que hi ha una intenció
vull dir que
no és una pel·lícula
feta
per suposat
amb quatre duros
o sigui
això no
no està fet amb quatre duros
sí que és una d'aquestes pel·lícules
que parteix molt
de
conte
de fàbula
es nota que és
tot
molt fantasiós
en el sentit
bueno
això
no de
fantàstic
sinó
més com de
bueno
hem sortit
i el primer que hem comentat
tu deies
swing i tot
no
swing i tot
i jo deia pastorets
perquè al final era
molt això
i
em sembla que ha dit
sleepy hollow
ah
yeah
swing i tot
sleepy hollow
hòstia
ja em confongo amb els noms
però
però sí que és veritat que
té moments
és una pel·lícula que és molt desigual
i hi ha moments que se't fa terna
hi ha moments que té bastant bon ritme
l'art està molt ben portat
però a l'hora de cop hi ha coses que són ridícules
o sigui
és que no hi ha un punt mig
hi ha molts moments que dius
hòstia no està del tot malament
hi ha altres que no
que no
a mi
una de les coses que m'ha xocat
és que a mitjans del segle XIX
en el País Basc
es dialogava bastant a base de clatellots
això també
n'he comptat 48 clatellots
però no
o sigui
el que el rep no s'emprenya
forma part del diàleg
ah
sí
hola bon dia
poah
sí sí sí
a més
principalment ho emet
una senyora en concret
sí
no és que sigui una cosa
o sigui
després hi ha alguns personatges que ho fan
no
però entre els crios
una mica la sole
de Cite Vides
és un personatge que apareix
i no té frase prèviament
és clatellot
vull dir que
però bàsicament
referencial a les
post
diguéssim
guerres carlistes
i que
vindria a ser
que
un
una mena de funcionari
no
B.C
perquè B.C
li diuen
el Burgès
però és un funcionari
que ve per
bueno
provar un herrero
no
un
un personatge
que a més
és un personatge
d'aquests
que entre el poble
és
d'aquests mites
mals mites
no
és aquell personatge
que segrestava nens
i se'ls menjava
uns altres diuen
no
era un personatge
que va matar la seva dona
era un personatge
és un personatge
com
bueno al final
una mica
com
aquest
estereotip
de la vella i la bèstia
o de
o Frankens
que sempre és aquell personatge
que tothom té una idea
molt equivocada
i després
inclús
hi ha l'escena
de torxes
anant a buscar-lo
vull dir que
també té molt d'això
però la història
al final
és
parlar de
bueno
el tema de les ànimes
del tema de
la pel·lícula Baixa a l'Inferm
Baixa a l'Inferm
sense cap problema
i sense cap problema
és que més això
i la representació de l'Inferm
també és una mica grotesca
des del punt de vista
efectivament
home
acaba sent
allò del masque cabró
que fan a Cervera
acaba sent una mica
la cabra
no no no
però Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
acaba amb un gran guinyol
efectivament
molt
però és que no
aquest final així
com representatiu
de l'Inferm
és una cosa
també l'estrenen el divendres
aquest divendres
sí, l'estrenen el dia 2
jo si voleu
perquè veig que
a més a més
molta gent aquí
l'ha vist
de part
per la influència
d'aquest senyor
que tenim aquí
del senyor
en Cerdà
influència no
recomanació
ja m'has entès
per la recomanació
que ens van recomanar
la setmana passada
jo realment
he quedat impressionat
pels actors
que són excel·lents
és a dir
hi ha un treball
d'actoria brutal
jo diria que
tots estan bé
potser el més fluix
és el que fa
de Bogat
Modernos
que sabeu
el Cilien Murphy
no home
estan tots bé
l'únic
la setmana passada
els vaig dir
a tots set
i són perfectes
jo trobo que
aquest està massa
una situació
sobreactuada
penso que sobreactua
i que no te l'acabes
de creure
que fos un panxer
però és que ell ve
molt perjudicat
home
t'ho imagina't
el que s'entera
aquell home
quan arriba allà
bueno ja ho sap
quan arriba
ja ho sap
ja ho sap
quan arriba
i a més
no expliquem
tot el que es posa
en qualsevol cas
és una pel·lícula
que el Timothy Spol
que és el que fa
que s'està fotut
de Bon Començament
amb tema brutal
és un senyor
que l'havien vist
a Mr. Turner
el discurs del rei
a 139 pel·lícules
eliminat aquesta tarda
quantes n'havia fet
secretos i mentires
etcètera
és un senyor
el reconeixes
no saps el nom potser
però el reconeixes
ràpidament qualsevol
que el veu
sap qui és
exactament aquest personatge
i a mi em sembla també
que el Bruno Gans
i la Christine Scott Thomas
estan brutals
estan extraordinàries
i la pel·lícula
a mesura penso
abans
tarda ho comentava
amb més gent
a mesura que passa
el temps
potser
tant no ens conta
que a part del final
brillant
que té
no cal explicar
què passa
però té un final
sorprenent
a part d'això
a mesura que va avançant
el temps
penso que
la trobes més interessant
del que inicialment
perquè potser
d'entrada
va costar una mica
d'entrar
i potser
a alguna persona
que conec
li va costar una mica
d'entrar
però després
els va acabar
agradant molt
jo crec que és una obra
de càmera aquesta
és una peça
redona
que té la seva durada
71
71 minuts
perquè no necessita més
i efectivament
jo he mirat
i aquesta tarda
he llegit
que es veu que a ella
li han dit això
no no
diu
jo la vaig escriure
per cine
que passa és que
li ha sortit
en aquest format
però no la va escriure
pensant en el teatre
segons l'he llegit
molt teatre
però és molt teatral
a les interpretacions
a l'espai
pràcticament
què et va semblar?
què et va semblar?
em va agradar molt
va parlar una mica
em va dir
has vist de party
i dic
què vols dir
a guateque
i diu
no no no
hi ha un no de party
que s'ha de salir pot
i dic
ah la que va fer Orlando
i dic
però sí
llavors
m'agradava
i m'agradava molt
m'agradava molt
els actors
m'agradava molt
el diàleg
que es troba molt corrent
és veritat
alguna cosa més?
a veure
jo diria que
a veure
d'entrada
és una mica
l'estructura
d'un dios desconocido
de Polanski
dios salvaje
sí
un dios salvaje
perdó
hòstia
el desconocido
salvaje
però
realment
només és
com a estructura
perquè després
no passa res
no
no
és molt diferent
la història
a mi sí que m'ha fet pensar
no sé si la recordeu
perquè era una pel·lícula
de tenir 3 o 4 anys
que es deia
Le Prénom en francès
i le nomen aquí
que després l'han fet
amb teatre
és veritat
la va fer el
com es diu
no Juan Guapucho
el Joel Joan
el Joel Joan
la va fer al teatre
aquí a Barcelona
i la veritat és que
era una obra
aquella
la francesa
que havia estat un any
feta a París
i amb mateixos actors
la van passar al cine
llavors realment
a mi aquella
em va commoure
al mateix nivell
que aquesta
és a dir
diria que són
són històries diferents
aquesta
aviam
aquesta està en blanc i negre
és una més
més negra
en certa mesura
el to és més
de comèdia negra
en canvi
aquesta és molt àgil
però l'altra també era
una cosa bastant guapa
llavors era el mateix
allò ja es notava més
que de teatre
que venia del teatre
com el rei Borney
no potser
com el rei Borney
es notava més que de teatre
però bueno
cap problema
és a dir
funcionava com a pel·lícula
perfectament
és molt anglesa
és molt britànica
se'n riu els alemans
se'n riu els nord-americans
se'n riu de la universitat
dels polítics
jo estic amb el que dius tu
que és molt teatral
i penso que
no m'estaniria
que la veigéssim adaptada
a teatre
jo confesso
que vaig estar vivint
una temporada a Londres
i quan vaig sortir
de la pel·lícula
el primer
perquè vaig anar amb més gent
quan vaig sortir
de veure la
vaig pensar
hòstia
és una pel·lícula
molt molt britànica
cosa que es podria dir
també
a vegades que he comentat
aquesta de la francesa
que és molt francesa
o sigui
és curiós això
és a dir
aquell professor i l'alum
penses allò
i els diàlegs que hi ha
que són també
d'una característica determinada
és molt francesa
i en canvi aquesta
és molt britànica
jo en tinc una
de molt alemanya
que ja està
ja està en cartellera
es diu
en la sombra
és del
Fatih Akin
el cineasta
alemany
d'origen turc
amb la Diane Kruger
amb la Diane Kruger
que va guanyar
un premi
a Cans
d'interpretació
jo també la vaig veure
aquesta
no ens vam veure
doncs
ah
és que jo la vaig veure
com en tembla
com en tembla
la vaig veure
en un altre lloc
que tu no hi eres
no
jo només volia dir
perquè és una pel·lícula
que no es pot explicar
en tot cas
dir que està
feta en tres capítols
el primer capítol
es diu
La família
el segon
es diu
La justícia
és un judici
i el tercer
es diu
En el mar
que és
la conclusió
diguéssim
jo el que volia dir
és que és una pel·lícula
que
el Fatih Aquin
hagués pogut
agafar
un fet real
dels que passen
a Alemanya
concretament
relacionat
amb el terrorisme
neonazi
i hagués pogut
fer una pel·lícula
d'un fet real
que és el que hagués fet
no sé
el Clint Eastwood
o qualsevol altre
americà
perquè totes són
basades en fets reals
gairebé
sempre entres
a la pel·lícula
basada en el fet real
aquí no
aquí és l'imaginació
ell
en els títols
finals
posa
l'estadística
dels fets reals
que han ocorregut
a través
d'aquesta amenaça
però
se n'imagina un
i jo trobo
que la imaginació
sempre té més força
que no pas
reconstruir
un fet real
vull dir
perquè l'altre dia
vaig veure la pel·lícula
aquesta
que en diuen
de post
i tothom
en diu
els arxius
del Pentàgono
vull dir
en fi
allò
sembla el Polònia
vull dir
perquè és que
la Meryl Streep
vull dir
igual fa de
Margaret Thatcher
que fa de
Katherine Graham
l'Anthony Hopkins
igual fa de
Hitchcock
que fa de
Picasso
que fa de
no sé què
vull dir
és que arriba un moment
ja que dius
bueno
escolteu
deixeu-nos una mica
tranquils
perquè
de tots aquests
personatges
ja hi ha documentals
vull dir
és que no cal
que es faci ficció
de tot això
i llavors vull dir
és buscar la facilitat
i en canvi
aquí el Fatia
Quint
per mi
fa una obra
d'imaginació
molt
punyent
molt
destacada
i que trobo
que té més força
que si no pas
es hagués referit
a un dels fets reals
que malauradament
passa a Alemanya
Pol
tu què et va semblar
la pel·lícula aquesta
estones
o sigui
em semblava interessant
per exemple
em va agradar molt
la part del judici
o sigui
just
no sé si te recordes
quan entren
quan entren els
diguéssim
els presuntes
culpables
no
i les mirades
aquí
aquell joc
aquell joc
que fan de mirar
ostres
i
sí que és veritat
que al final
em va semblar
o sigui
a mi em sobra
molt
al final
és molt discutit
i discutible
però
a mi em va caure bé
perquè sempre hi ha
el que pot fer la justícia
i el que pot fer
la persona
que li ha
li ha passat
exacte
i aquí
el que em va venir
al cap
partint de
és un personatge
el protagonista
que perd
part
o parcialment
o tota la família
que té
sobretot fill
no
i això
a veure si
crec que algú d'aquí
la veu veure
però
en un atemptat
així com de bomba
i després
Justicia por su mano
la pel·li
que hi ha
del Jackie Chan
amb el pis brosna
que vam veure
fa dues setmanes
doncs a mi
és que clar
s'anava succeint tot
i vaig pensar
hòstia
sembla que sigui
el mateix paràmetre
i és evidentment
que no és el mateix
no té més a veure
però que el punt de partida
sigui un no
un explosiu
perd la família
i com que la justícia
li dóna l'esquena
però bueno
que al final
a mi com
no jo sé
que evidentment
un és un melodrama
i l'altre
al final
és imaginatiu
vull dir
perquè no te l'espera
no
bueno
suposo
per això
per això jo feia
clar
no te l'esperes
però t'ho estan filant
bastant prim
cap allà
vull dir que no
però no
primer t'esperes una cosa
i després hi ha un gir
d'aquí
sí
perquè hi ha unes redempcions
molt estranyes
allà al mig
vull dir
hi ha uns canvis
hi ha uns girs
de l'arc del personatge
que jo no acabo
d'entendre massa
però
però això és el que
més o menys em va
diguéssim fallar
a mi la pel·lícula
s'aguanta molt bé
és que són alemanys
vull dir
que costa
i la Diana
l'actriu està bé
realment està bé
sí
en la sombra es diu
en la sombra
sí
sí
bueno
jo penso que per l'hora que tenim
pel temps que estem
valia la pena
doncs que en Joan
ens presentés
i comencés
doncs
a presentar-se
i a intentar
doncs
conversar
amb els nostres músics
sí
sí
convidats
a veure
si
si estan aquí
és perquè són el duonosferatu
i llavors ja no cal explicar
res més
perquè
la
la
connexió cinèfila
és
és bastant evident
aleshores
doncs
suposo que
us referiu
a la
pel·lícula del
Murnau
de l'any 22
sí
sí
aquest és origen
i més
més
Florida Blanca
al Renan de Florida
vaig tenir un dia
vaig fer música
per
ja
per aquesta pel·lícula
però molt abans d'això
sempre m'agradava molt
el personatge
la pel·lícula
i tenim una mànager
que és amiga nostra
que ens
que ens ha pogut
un aspecte
certament
vampiresc
va començar a dir
Nosferatu
i a partir d'aquí
va sortir la cosa
a dir-nos Nosferatu
també
jo dic perquè
hi ha altres versions
de Nosferatu
però esclar
la millor és la del Murnau
sí
és la millor
és millor
perquè hi ha
Werner Herzog
del 1979
que aquesta
no suposo que no
també l'hi vista
sí que suposo
que l'has vista
però vull dir
no
per compondre
la peça
Nosferatu
suposo que vas
tirar més
cap al 22
no?
tira més cap al 22
sí
perquè
bueno
és
el personatge
és
inquietant
absolutament
és inquietant
aquell home
sí
vull dir
fins i tot
hi havia la llegenda
que era un vampir
de debò
vull dir
que
això
en l'època
es va dir
que aquest home
era un vampir
de debò
i que el Murnau
l'havia ficat
a la pel·lícula
però esclar
això es desmenteix
es desmenteix
perquè l'actor
va continuar fent
pel·lícules
i també en va fer
d'altres
amb el Murnau
i tot això
com va ser
que l'Albert
et va cridar
per fer aquest projecte
Marco?
bueno
feia un temps
que
jo ja havia acabat
l'escola superior
i ja
havien anat
coincidint
i bueno
hi ha gent
en el món
de la música
que és més afí
a tu
i moltes vegades
els pianistes
no ens trobem gaire
perquè
cadascú
ocupa
un rol
diferent
en cada grup
i clar
no ens trobem
els pianistes
i van dir
ostres
per què no
fem alguna cosa
i realment
vam proposar
al Jambori
de tocar
va ser una qüestió
bastant recíproca
de buscar una data
i sota aquesta
idea
del Nosferatu
i de buscar
un repertori
que tingués una mica
alguns títols
algun aroma vampiresc
perquè hi ha un títol
d'un fantasma
després hi ha el dimoni
el devil maker
exacte
vull dir
és un disc
molt unitari
jo crec
al final
en el fons
bueno
i en aquest directe
del Sunset
ja vam començar
a obrir una mica
més el repertori
però sí que
els primers concerts
que vam fer
tenien
cada cançó
sí que tenia
algú a veure
una miqueta
amb aquest
amb el terror
i tal
amb el leitmotiv
exactament
i precisament
la composició
de l'Albert Bové
també
que titulada
Nosferatu
que bueno
que pots contar
una mica la història
perquè són dues parts
i la segona part
una part més fosca
més tan grossa
són molt clares
les dues parts
vull dir que
que la primera part
és molt així
diguéssim
terrorífica
i llavors
hi ha una part
més romàntica
no?
sí
diguéssim
que
al començament
és Nosferatu
que està
al seu castell
avorrit
al taüt
llavors
és com
és música
més balcànica
i després
decideix marxar
se'n va
a veure amunt
i se'n va
al coton clàp
i es fa amic
de
Luke Ellington
i del
Billy Strayhorn
i a les melodies
i a la melodia
i el tipus d'acompanyament
jo que faig arpegis
d'ascendència
és una mica com
és
l'alegria que fa
tot un Esferatu
coneixent aquests personatges
més jacístiques
ara que parlaves
de l'intonia
Strayhorn
suposo que també
és una gran influència
a l'hora
de fer el disc
sens dubte
per la història
dels jazz
són grans referents
grans
compositors
de cançons
mítiques
i no d'un parell
sinó de moltes
que han esdevingut
estàndards
i cançons
que sempre
cadascuna té
una personalitat
melòdica
i harmònica
que fa que realment
la història
dels músics de jazz
i dels intèrprets
l'hagin versionat molt
aquestes cançons
d'aquest binomi
Ellington
Strayhorn
la majoria
de músics de jazz
que la gent coneix
són grans intèrprets
grans compositors
no hi ha tant
i de grans compositors
si hem de dir
només 5 o 6
s'ha de dir
Ellington
Ellington Strayhorn
s'ha de dir
com Monk
com Monk
que és el que està sonant
ara
de fons
amb l'ingual
que bat
que també hi ha
dos pianistes
aquí
perquè
hi ha
Thelonious Monk
com a compositor
i el bat Powell
en el títol
jo diria que sí
que és un joc de paraules
en el bat
no sé
sí
sí
està dedicada
en el bat
entre en el bat
sí
que jo diria
que són els dos pianistes
millors del bebop
per mi
que si tu
els títols
els títols de Monk
són com jocs de paraules
clar
i a vegades
molt mal traduïts
home
l'estrade no chaser
és el clàssic
ja el coneixes
sí
ho explicarem
ho expliqueu
pel públic
que t'està explicant
ho explicarem
perquè en un disc
en una època
en què
tots els títols
s'havien de traduir
a l'espanyol
vull dir
estàvem en plena dictadura
exacte
es va traduir
malament
straight no chaser
que és una manera
de demanar
al whisky
que el whisky
sigui pur
sense un refresc
el chaser
és un refresc
però aquí
ho van traduir
literalment
per recto
no cazador
han agafat el diccionari
per paraula
sí
paraula per paraula
sense saber
l'expressió
que deia
això és un clàssic
absolut
i després
tens el black bottom
estomp
no sé si ho coneixes
sí
també
això ho sé
per Cifuentes
Cifuentes
era un poble
de saviesa
sabiesa
totes aquestes coses
i tant
i tant
aleshores
hi ha una dificultat
en posar dos pianos
en un escenari
com us ho feu
per assajar
per exemple
ho fèieu
en una botiga de pianos
o no ho feu
la dificultat
per començar
d'allugar-los
que costa molt
d'allugar-los
clar
que ja
els transportistes
perquè a vegades
heu tocat
amb un teclat electrònic
no amb dos pianos
de cascua
no és el mateix
és un altre timbre
que també va funcionar
de fet
també
jo no dic
que no funcioni
i tant i tant
però és cert
que dos
el piano ja és com
una orquestra
no?
clar
té una potencialitat
d'orquestral
són 83 tecles
88
i clar
si li afegim
una altra orquesta
doncs imagina
pot ser un pitote
però depèn de les personalitats musicals
que s'hi troben
pot ser la cosa més
abrasiva i densa
o pot ser una conversa
realment fluïda
que crec que és el cas
perquè els dos
escoltem molt
i no tenim problema
en jugar
amb una mà
o afegir
tota la nostra
artilleria
però sempre amb aquesta qüestió
del que demani la música
sense fer malabars
ni pirotècnies
perquè
el duet de pianos
té una certa tradició
en l'àmbit del jazz
no gaire extensa
però que
i fins i tot
en el nostre país
vull dir
també hi ha hagut
no?
però
no sé
vull dir
teniu realment dificultats
vull dir
per exemple
en el disc
que és
l'actuació
en el Sunset de Girona
teníeu els dos pianos
gairebé
empotrats
a la paret
vaig veure
no
és que era un escenari petit
però estàvem bé
és un escenari petit
estàvem bé
sí
també pensa que
les pianos de cua
tenen diferents mides
aquestes eren cues mitges
no eren cues senceres
no eren
grans cues
no cabria
no caben en joc
jo crec que a Terrassa
es posaran grans cues
sospito
no?
es pot ser
sospito que sí
perquè ens posaran a la platea
exacte
ah
el proper concert
no sereu a l'escenari
perquè no hi cabeu
no perquè a l'escenari
hi ha un altre grup
que tocarà després
ah d'acord
també és veritat
sí, sí, sí
i
passar-te al concert
del dia 10 de març
que no sé si s'ha dit
sí, sí
no, per això esteu aquí
per això esteu aquí
perquè
el Duonosferatu
serà una de les principals
atraccions
del Festival de Jazz
de Terrassa
que és un festival
realment jazzístic
que
doncs
el 10 de març
que és dissabte
a les 10
em sembla
doncs
podreu veure en directe
Albert Bové
i el Marco Mezquida
doncs
amb aquesta
encarnació
del Duonosferatu
aleshores
si us sembla
escoltem
el tema
Nosferatu
in excenso
i després
continuem
parlant
d'acord
xí
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit