Ara escolta Estradiu Despert. Sintonitza Estradiu Despert. La ràdio de Sant Just. Durant de 8.1. Ràdio Despert. Durant de 8.1. Ràdio Despert. Durant de 8.1.
Cinema sense condicions.
Bona nit, ja tornem a estar aquí, un dimarts més, a cinema sense condicions.
El Joan és arribar i molt dret, t'has fixat? Sí, sí, ha arribat. Andreu seu i ja comença a parlar. I és igual que estiguin oberts els micròfons, que no. No, no, ja he vist el llum vermell... Perquè volia presentar que estem aquí tres dels habituals. Avui, a més a més, ens ha afegit el Andreu. Bona tarda. La Carme no podrà venir. Només ens faltarà ella, em sembla. Sí? El Jaume vindrà més tard? El Jaume, en principi, sí. Hauria d'estar aquí, però, vaja... Molt bé.
Veig que ens has deixat aquí la programació de les novetats amb DVD de la biblioteca. Això mateix, de la biblioteca Joan Margarit, d'aquí al costadet de la ràdio. Podríem parlar d'això, de les pel·lícules que hem vist. Jo us puc parlar més tard d'una pel·lícula que estrenem demà, i em sembla que és interessant. L'Andreu, com sabeu, ha vingut, que no podia venir abans per parlar de l'Strelny Kubrick,
i l'última part del programa parlarem de la independència dels pobles vistes pel cinema. Has trobat moltes pel·lícules? No, la veritat és que no. Alguna. He trobat alguna, però com a bé, ja més o menys intuït, a mitja començava a buscar informació, hi ha molt pocs títols que toquin aquest tema amb un cert rigor. És a dir, són molta cosa superficial i he trobat dos o tres pel·lícules que sí que encaixen amb el tema, però no gaire més.
El que doni donarà el tema. I nosaltres també amb l'Andreu, amb el Jaume Sivell i amb l'Ugo, que va presentar-se la setmana passada a veure si arriba per poder entrar al programa. Tenim un noi molt jove que entrarà com a col·laborador també per fer un treball de recerca.
Aquí a partir del programa. És un xicot de secundària que està fent un telèfon de recerca sobre els programes de ràdio i en concret aquest. Sobre cinema sense condicions. Concretament. Fixa't tu. Som objecte d'investigació. Exacte. Aquí està. Ara ho has dit. I no has d'estranyar, eh, perquè... Perquè som molt bons, no? Som subjectes també molt peculiars. Objectes i subjectes. Ens ho passem molt bé. No som gens bons, però ens ho passem molt bé.
Home, sí, som bons. Andreu Bon. Joan Bon. No sé si hi ha alguna... aquí a la llista de novetats de la biblioteca de Bon, no, oi? Sí, mira, Skyfall. Mira, veus, parlant de Bon. Que està pràcticament bé, és una pel·lícula recomanable. Per mi et diré que és un dels millors dels gens Bon.
A mi potser et diré que és la que trobo més rodona.
És veritat, és que normalment es parla dels actors que s'hi repeteixen o no, però jo diria que els directors no es produeixen gaire. No m'he fixat mai. Aquesta és l'última que apareix a la llista de novetats.
d'aquesta mena de trilogia que fins al moment està protagonitzada pel Daniel Craig amb aquesta renovació del personatge, així més baixet i més barrio bajero que els altres, per dir-ho així, tota una innovació, però en tenim moltes més.
Tenim Amanecer, la segona part. Això és pel gent jove, no puc ni opinar. A Món Bajo el Espino Blanco és una pel·lícula del Jean Chimou, recomanable. L'última no, però aquesta, que és l'anterior, va guanyar un premi, com diuen aquí al Festival de Sant Sebastià, a Ida Valladolid, i és una pel·lícula molt rodona. Aquí la teniu a la biblioteca. Potser algú ja l'ha agafat. Si t'intens, miraré
els préstecs d'aquí a la biblioteca, a veure si alguna d'aquestes ja ha estat agafada per algú. Argo també és interessant, més comercial que potser a nivell de contingut, ha tingut molts premis també, té la Busdor, Premis Fafta... Però la pel·lícula funciona, és a dir, Ben Affleck dirigeix molt bé i fa un paper que potser no és tan destacable.
Em van encantar les dues següents. Crec que a tu, Joan, cap de les dues et va entusiasmar. Una d'elles, especialment, et va disgustar. Ja n'hem parlat aquí. Fins i tot quan Andreu va estar a fer la pel·lícula del mes, Blancanieves, que és la segona de les dues, el Palo Verguer, i a Roma, Amamor, del Woody Allen. A mi em va encantar. Potser per aquesta barreja
de cultura i de llengua italiana i de comèdia i al mateix temps una miqueta de drama amb l'estil habitual del budial i amb diàlegs molt gospirejants, volia dir xisperantes en castellà, doncs bé, gospirejant. Sembla que m'ho acabo d'inventar. Però bé, aquí estem. Però bueno, tothom t'ha entès.
Perfecte, com a mínim vosaltres sí que esteu molt atents. Després el Hobbit també, una altra de les novetats candents. Sí, totes són novetats molt bones. Estan molt ben trigades, les pel·lícules. Sí, sí, és veritat, la nostra felicitació a Susana Barco, que és l'encarregada i a l'equip de persones que...
s'encarreguen d'això, d'escollir aquestes pel·lícules. L'Impossible també, que està molt bé, que la gent la pugui agafar aquí, Prometeus, l'última pel·lícula. No tant, això no tant. Però és el Ridley Scott. És espectacular. És un espectacle, però potser no tan rodona com les que havia fet abans.
doncs també gràcies a l'Andreu en teniu un especial aquí que si voleu recuperar només heu d'anar al blog si anem a senzacondicions.blogspot.com i buscar una miqueta que no us costarà gaire trobar-ho. I l'última ja hem esmentat trotes excepte si de veritat qui eres. No l'he vist. No sé ben bé, no me'n recordo ni quina és.
Aquest matrimoni hi ha una miqueta gran, la Meryl Streep i el Tommy Lee Jones, en clau mig de comèdia, menys de separació de parelles, però hi ha persones grans. Ara sí que recordo, he vist Steve Carell també, que és un dels grans còmics de la comèdia americana dels últims anys.
Això és el que tenim, no està gens malament. Podria haver-hi molt més però no està malament. La tria és francament bona comparada amb les coses que corren i penso que han triat millor.
Doncs vinga, ja que hem parlat de les novetats del dvd de la biblioteca, Joan Marquerit, doncs passem a novetats. Mira, l'Andreu mentre venia em plantejava que a veure una exposició el diumenge preferia que ho comentés ell. Sí, en fi, vam anar el diumenge a veure una exposició que fan al Caixa Fòrum, que és un lloc que habitualment fan
Alguna altra exposició força interessant... Perdona, Andreu, jo li dic Caixa Ramona. Caixa Ramona. És com es deia. És la fàbrica Caixa Ramona. Caixa forma a Plaça Espanya. Sí, és veritat.
Doncs molt bé. Una exposició sobre... Bueno, en fan vàries que són interessants. Una que es diu Art per seduir, que encara l'estan... No. Seduïts per l'art, que encara l'estan fent, que la recomano també, però la que us volia parlar era l'exposició sobre George Melier, que està força bé. És una exposició que fa una trajectòria des de l'utilització de les ombres xineses com a espectacle
passant per la llanterna màgica fins a arribar al cinema, vas veient tota l'evolució que va portar a la cinematografia i, llavors, quan s'arriba al naixement del cinema amb els germans Lumière, es parla de bàsicament George Malier, que va ser un cineast, va ser productor, director, actor de tot. Una persona que venia al món de l'espectacle de l'il·lusionisme i es va donar de seguida
del potencial que tenia el cinema per crear il·lusió, per crear fantasia. I les seves pel·lícules giren al voltant d'això. Són pel·lícules bàsicament fantàstiques amb molts efectes especials.
quasi diria que el 80% dels efectes especials els va inventar el George Mellier. I és una trajectòria molt ben explicada sobre d'on venia el George Mellier, què va fer, quina va ser la seva contribució i quin impacte va tenir en el món del cinema. Absolutament interessant. A més a més, hi ha molts... No sé si hi ha davant, Joan. No va dir que ell va anar amb els nanos i deia que per nens també igualment és vàlida.
Jo he vist que hi ha dibuixos originals seus de la planificació de pel·lícula, l'he vist en un cartell al metro i m'he quedat a intervenir al metro, que gairebé el perdo, perquè és fascinant veure com, per exemple, el viatge a la Lluna, que és el cartell que vaig mirar, els fotogrames estan dibuixats, em sembla que per ell, de mà seva, amb un preciosisme i amb una...
no sé com dir-ho, amb una viscòmica impressionant. Era un personatge que sempre li posava un toc còmic a les seves pel·lícules. Tot i que a les seves pel·lícules moltes vegades sortien fantasmes i espectres per aprofitar aquest potencial del cine, de crear mons de fantasia, ell sempre els donava una viscòmica que estava força bé.
finalment comentar-vos que tot aquest viatge acaba finalment amb l'exposició de l'autòmata que es va utilitzar a la pel·lícula de Martin Scorsès Hugo, que és una pel·lícula que justament gira al voltant de la vida de George Mellier. Hi ha material exposat interessantíssim, com deies, des de dibuixos de George Mellier,
material cinematogràfic original.
després llanternes màgiques originals, les diapositives que s'utilitzaven per les llanternes màgiques... En fi, una meravellosa. I a més a més, en funcionament tot. Vull dir que es pot veure com... Això està molt bé. Doncs sí senyor, George Melier, un dels pioners absoluts i indiscutibles, jo diria que fins i tot inventor, com tu deies, d'efectes especials i fins i tot del muntatge. Em sembla que abans simplement es gravava tot seguit a la pel·lícula i ell va dir que si jo faig que hi hagi una persona aquí a la imatge,
i de cop tallo la pel·lícula, aquesta persona desapareix. Ja tinc un truc de màgia, simplement fent un tall amb l'estissora. I un truc d'il·lusionisme també ha fet Jaume Vidal aquí, entrant a l'estudi, sense dir res, i ja el tenim aquí. Ens ha saludat. Sí, però pels ullents i els que ens estan mirant també per la pantalla, de cop han vist que entrava una persona i han dit, ups, qui és? Un fantasma. Bona tarda a tothom.
No, fantasma no. Acabés de venir però ja porta molts anys fent això i ara no li podem dir fantasma. Home, a veure si ve la Carme ni que sigui un minutet ja estaríem tots. Avui és possible que no vinguis, és possible que no vinguis a no ser que arribi el final final de tot.
Jo penso que us puc parlar d'una pel·lícula que estrenen demà i que pot passar desapercebuda. Demà ja estrena. Demà dimecres. Si algú ens està sentint dissabte, ja no parlem de demà a diumenge. De dimecres perquè l'han anticipat, suposo, com ha anat la setmana aquesta de festes. Arriba tard, perquè és una pel·lícula del 2011,
es diu Tom Boy i crec que podria passar sense pena ni glòria i seria una pena perquè s'ho mereix, és una pel·lícula realment interessant. Com he dit es titula Tom Boy, és d'una noia jove francesa, per exemple, que es diu Celine Siamma, que ja fa un parell de tres anys i van donar el premi César com a millor realitzadora novel·la, és el que fan de premiar la gent que s'estrenen en una pel·lícula.
I ignoro l'argot anglès que això del toy imbi que té una significació especial. Jo t'ho explico perquè ho vaig buscar. És el nom que se li dona a les dones que tenen una similitud amb un noi, quan estan a l'escola sobretot, amb una edat determinada. Sí senyor, és el que va a la pel·lícula. La pel·lícula va d'això i és una de les primeres coses que em van agradar.
És que quan comença la pel·lícula t'imagines més que el personatge principal és un noi i no una noia, d'un nen d'uns 10 o 12 anys, però a mesura que avançant la pel·lícula et planteges i t'has equivocat si allò no és un noi sinó que és una noia. I finalment, en un moment determinat, t'adones que sí, que t'has equivocat i que estem parlant d'una noia.
És una noia que vol ser noi i la pel·lícula en alguna mesura planteja això. És a dir, situa la pel·lícula amb un grup de nens i nenes i veus com aquesta nena voldria ser un noi, voldria jugar a futbol com els altres nois, que defensa la seva germana com si fos un noi, que utilitza la pastilina com si tingués un penis, etc. I no explico més detalls perquè potser explicaria la pel·lícula sencera.
perquè relativament és senzill, el tema és aquest i va desenvolupant aquest tema al llarg dels 82 minuts que dura. L'important, em sembla, d'aquesta pel·lícula, que és d'aquesta noia que es diu Celine Sheehan, una jove realitzadora francesa, és que ens proposa un joc constant amb el concepte de gènere, presentant escenes masculines i escenes femenines
on el noi o noia intenta imposar no la persona que indica el seu carnet d'identitat, sinó el que ell sent, el que vol ser.
Aleshores és una pel·lícula conciliadora, subtil, tendre, elegant, sensible, capaç de fer obrir els ulls a molta gent, perquè com que parla del món infantil, t'identifiques amb el que la gent sent com a infants, i no crec que calgui dir que és una pel·lícula extraordinària, és a dir, una pel·lícula premiada, l'han premiat a Toronto, a Londres, a Nova York, a San Francisco, a Dublin, va guanyar el festival de Valladolid, si no me'n recordo malament, i va guanyar el festival de Valladolid,
I és una noia que ja havia, com he dit abans al principi, aclamada de fer un parell o tres anys de la seva primera pel·lícula, aquesta és la segona, per una pel·lícula que es deia Nessance du Pierre, que no sé exactament de què va, i aquesta és la seva segona pel·lícula. I l'altra ja va ser, com això, César, però millor realitzador, millor pel·lícula i tal.
Els nanos estan excel·lents, ella està d'una sensibilitat. És una pel·lícula preciosa, maca, recomanable i no m'estranyaria perquè ja és una pel·lícula que és de l'any passat, del 2011 o de fa un any i mig i arriba ara, arriba per tant tard. Com que no n'hi ha fet ni propaganda, segurament l'estrenaran i al cap de dos dies la trauran i molta gent es perdrà una bona pel·lícula. Per tant, la recomano.
Com es deia aquella pel·lícula? En l'Argentina parlava més que d'una persona andrògina, com seria aquest cas. Podem confondre fàcilment el seu sexe per l'aparença. Allà era directament hermafrodita.
i tenia els dos sexes i ja des del començament era el Ricardo Darín, era el pare. Si puc trobar el nom m'agradaria dir-ho per recomanar-ho a la gent que no l'hagi vist perquè jo la vaig trobar excel·lent. La pel·lícula també dintre d'aquesta línia que tu dius de jugar amb els sexes però d'una manera molt respectuosa
i sobretot el pare fa una declaració que em va entusiasmar. Deia que quan va néixer aquella persona, aquella criatura, li va fer la impressió que era perfecta. Sembla que quan neixen persones d'aquestes característiques
els pares els hi donen a escollir si volen que sigui d'un sexe o d'un altre. Potser al llarg de la seva vida es modifica, depenent de com vagi el seu camí hormonal, però quan neixen els pares poden escollir, no deixa de ser curiós.
Però el que fa el pare en aquesta pel·lícula és decidir que no. Aquella persona no cal amputar-li ni fer-li res. És perfecte tal com la veu. De fet, l'ideal andrògin està en l'origen de la mitologia dels sexes.
Un dels mites que existeix de l'antiga Grècia és que la humanitat a l'origen tenia els dos sexes i després va haver una separació dels dos i van començar els conflictes dels sexes.
encara estem una miqueta a menys, però no sé, trobo que és una discussió i un determinat tipus d'històries que és molt interessant. I quan me'n recordi de la pel·lícula ja us ho dic. Si te'n recordes tu, Andreu, no surt. Estic consultant el disc dur, però s'ha esborrat. Ja sortirà, com que jo tinc aquí un disc dur il·limitat, que és internet, en un moment o un altre, em sortirà.
Doncs perfecte, recomanem llavors Tomboy, la primera recomanació. Tu ja m'has vist alguna cosa? Sí, jo vaig veure l'11-23 aquesta Fénix i després també ahir vaig veure Fistang, una pel·lícula que em va sorprendre bastant agradablement.
Sí, una noia jove. Me n'han parlat, però no l'he vist. Però me n'han parlat bé. Sí, sí, m'ha agradat molt. Perquè en definitiva, això que acaba de fer el Francesc d'explicar que venim d'un... i que els conflictes van començar quan se'ns va posar cap aquí, cap allà, doncs em sembla que és molt important, perquè Fistang també reflecteix tot això, no? Per què l'adolescent té tot un seguit de...
és una tendència a la descoberta, però sense saber ben bé què descobrirà, ni què busca, ni res. I llavors, de cop i volta, apareix aquell home, aquell home pràcticament perfecte, és el Fassbinder. És aquest xicot i tal. I llavors, doncs, esclar, ella ja comença... Michael Fassbinder. Michael ja comença a tenir algun sentit a la seva vida.
Bé, a mi em va semblar interessant. El que passa és que li ha passat una mica el temps per sobre. És del 2009, la pel·lícula. Ja veus, doncs només 4 anys, però ja... Es nota, es nota. Sí, hi ha com un gruix que no acaba de marxar. Qui és el director? Qui és? Es diu Andrea, és una noia? Andrea Arnold. O crec que és una noia. Ni idea, ni idea, no sé. I el guió també és seu.
Està bastant bé, l'has vist tu aquesta? No, estic consultant les dades, o potser sí, però la tinc una mica llunyana, perquè em sona molt del títol i d'haver-me posat amb aquesta tessitura que estàs comentant, però la tinc molt llunyana, no estic segur. El que està clar és que prevaleix el sexe sobre l'estima, tot un seguit de coses bastant interessant.
I després l'altra pel·lícula que he esmentat, 1123, el Fènix.
Bé, jo penso que és una pel·lícula vàlida per tenir present que la normalitat no és pas precisament per tirar coquets, sinó tot el contrari, oi? I penso que no... És clar, vull dir que aquesta pel·lícula ens toca molt de prop perquè va passar aquí a... A Catalunya. Sí, però amb una ciutat aquí a prop. A la costa, no sé si era Lloret o... Lloret o tal.
El que va ser prou interessant és que va venir el xaval intèrpret que també participava ara amb les polseres vermelles i aquest xicot va ser poc, diem-ne, que va signar perquè hi havia moltes nenes allà. En fi, això també va ser prou interessant perquè és una pel·lícula que passaria totalment desapercebuda si no fos perquè la van promocionant d'aquesta manera.
Allà hi havia una pilada de noies que lògicament van saber si més no els va provocar la famosa pregunta. Diuen que això és cert. Qui era l'animal real o l'actor? L'actor. Llavors, el que també hi havia és el productor i un dels realitzadors, que no era el Joel Joan, era l'altre. Sergi Lara. Sergi Lara.
I bé, van explicar força bé tot el que fan per promocionar una pel·lícula com aquesta. Jo la trobo interessant des del punt de vista que no és gens pamfletària. Penso que és una pel·lícula que podria haver caigut en el pamflet. No és massa pamfletària. No és pamfletària. Jo defenso que no és pamfletària.
decididament i que penso que toca un tema amb una certa objectivitat. És a dir, jo no crec que estigui decantada ni sigui pamfletària en cap moment, no ho crec. Jo recordo haver sentit fins i tot que van dir que havien suavitzat determinades situacions perquè encara eren més exagerades. Eren més fortes i eren reals però que el públic hagués pensat que s'estava exagerant. Això és el que va dir el productor. De tota manera se'ls escapa la llengua de tant en tant. Jo també estic d'acord amb el francès,
Per exemple, una de les coses que van esmentar és que el pare el van haver de convèncer, el pare real, perquè veiés la pel·lícula i quan la va veure li va agradar, però el deixen bastant mal parat. És el prototipus d'home.
El principi, però després no. El més castrat que hi ha a la pel·lícula, eh? Com que no? Jo no estic d'acord. Jo penso que al principi ell no es creu al nano, no se l'acaba de creure, però justament a la part final... Com tots els pares en els nanos. Bueno, no tots els pares, jo me'l crec al meu. Jo penso que al principi és veritat que això és cert, però crec que a mesura que fem sortir la pel·lícula ell se'n dóna compte que s'ha equivocat i hi ha com una mena de reconciliació pare-fill. Llavors, jo penso que això inclús és un element positiu de la pel·lícula.
Precisament això és el que vaig destacar amb el director i el productor, que vaig tenir oportunitat de saludar-los. La veritat és que quan hi ha una abraçada entre pare i fill que es troben sempre m'emociona.
però precisament per això, perquè t'emociones de manera així com una mica fictícia. El Francesc també ho veu així. La mare és la que penso que està molt bé. L'actriu fa molt bé, a més a més. La Rosa Gammis. La Rosa Gammis fa molt bé. Millor que el pare com a actor. I penso que ho construeixen més bé el paper de la mama. També és més versemblant que una dona reaccioni així, potser que l'home, i més un home, que potser tal com te'l pinta ni és, doncs...
Jo trobo realista, no trobo que sigui exagerat. Podria ser que la seva reacció fos aquesta, però de la forma que es concilien i que ells reaccionen i s'adonen que no li està dient mentida, sinó la veritat i que s'adonen que no l'ha enganyat, jo penso que és correcte. No està gens exagerat res.
Perfecte, doncs ja ho veus, una pel·lícula. No ens entretinguem més, que tenim l'Estadi Cúbric aquí esperant i això té tela. Has trobat la pel·lícula... Jo em sembla que sí. No, digues, digues. La pel·lícula que comentàvem abans, que parlava sobre... Com funciona el disc dur, millor que internet. XXI. Sí, senyor.
Sí, senyor. No l'havia buscat perquè m'havia posat a buscar altres coses. Bravo. Bona capacitat de recerca. M'ha sapigut greu no poder dir el títol perquè a mi també em va semblar una molt bona pel·lícula. Recomanable. És una felicitat especial quan aconsegueixes venir al bis. Perquè cada vegada em passa més sovint això. Ja per aquí es fa servir una miqueta la relació de...
de conceptes, perquè X, X, Y és la combinació de gents sexuals que fa que una persona tingui aquesta característica. És la que tingui aquesta característica, que tingui un gen femení doblat, tingui dos cromossomes, X.
Hem de parlar de Stanley Kubrick, eh? M'heu tirat de la llengua aquí al biòleg. És que no ho he pogut evitar. Però de totes maneres passem ràpidament a parlar de Stanley Kubrick, que no cal que... Un momentet, un momentet. Jo, ràpid, ràpid, vull dir que he vist Combustión, la pel·lícula del Daniel Karpersoro. I està bé que es facin aquestes pel·lícules.
a l'estil així americà, amb cotxes, amb noies guapes... Potser no és la pel·lícula conceptualment més potent que es farà aquesta temporada, ni mai al cinema espanyol, però està bé, és allò d'adrenalina, una miqueta al màxim, i no està gens malament. L'hagués dirigit, l'Stanglish Kubrick?
Difícilment, perquè hauria fet coses molt diferents. Aquesta és la pregunta correcta. La pregunta clau. Bé, no sé si comencem amb Stanley Kubrick i jo no sé si donarà temps a parlar de la independència dels ploppers o si voleu doncs li donem la volta. Jo penso que sí, perquè com dèiem no cal presentacions, tots coneixem Stanley Kubrick.
i coneixem el seu amor per controlar totalment l'obra. O sigui, era una persona superperfeccionista, que se'n cuidava de tot, que la gènesis de les seves pel·lícules era molt llarga, realment no era un Woody Allen, que fa pel·lícules cada any gairebé, sinó que realment les seves pel·lícules eren tot un procés, i ell buscava, es documentava moltíssim, fins i tot en quant a música,
Molt ben triada, per cert. Sempre triava molt bé les músiques. Sí, això estem d'acord. I a més a més, que cuidava tant la música com la imatge. O sigui, la fotografia de les seves pel·lícules està molt, molt, molt treballada. Jo, la veritat és que no he vist totes les pel·lícules d'Stanley Públic. Per tant, aquí us demanaré ajuda, perquè altres...
Jo la primera que vaig veure va ser The Killing, que aquí es va presentar com a atracament perfecte, que a mi em va agradar moltíssim. A mi em va agradar moltíssim, no ho sé. Però resulta que l'Standard and Kubrick ja n'havia fet abans, el pel·lícula. No sé si heu vist alguna d'aquestes, la primera va ser Die of the Fight,
És que em sembla que no van arribar aquestes, eh? N'hi ha una que sí. The Flying Padre, The Seafarers, Fear and Desire i Killer Kiss, que aquesta em sembla que devia arribar. Aquesta l'he vist i després em va fer una altra, també, aquesta Killer Kiss, senzilleta, com a l'altre camí perfecte, que de fet és un nou normalet. Però no tan senzilla, aquest muntatge, no tan senzilla. Ja, però és que després quan la vas descobrint dius, caram, quina construcció de personatges,
I llavors, la pel·lícula que jo, que realment la primera de l'Stuntly Cúbric, que a mi personalment em va agradar moltíssim...
va ser Camins de glòria, que es va presentar com a senderios de glòria i amb anglès Path of glory, que realment és una pel·lícula molt bona que escriu un cas, que em sembla que està basat en un cas real, sobre un cas que va haver-hi a la primera guerra mundial sobre una unitat de l'exèrcit francès que es va negar a atacar i les conseqüències que va tenir sobre això. Van fer com una mena de represàlia,
sobre els soldats. Un consell de guerra al comandament. Un consell de guerra al comandament que va ser una pantomima. Hi ha que veure la pel·lícula perquè la pel·lícula sobretot parla de la hipocresia. Jo crec que equivocadament tothom ho va centrar molt en l'estament militar. Jo crec que la pel·lícula transcendeix això. La meva opinió personal. Sí que és veritat que és una pel·lícula antibèlica, sí que és una pel·lícula
que critica molt el que és l'estament militar tal com funciona, però jo penso que transcendeix perquè després situacions així en altres àmbits de la nostra societat també es veuen. No és una cosa només dels militars, però és clarament una pel·lícula antibèlica i, a més a més, amb un final que és realment
potentíssim. Jo vaig esperar una vegada ja que vaig posar-me a plorar davant dels alumnes al cap d'aquesta pel·lícula i que va ser tot un xou perquè no vaig poder contenir les llàgrimes. És a dir, en el moment que la que seria la seva dona, que és la que canta al final de Cenderos de Glòria, que ell la va descobrir en aquesta pel·lícula, doncs comença a cantar la cançó aquella.
No vaig poder evitar-ho. Jo m'emociono que encanten la Marsellaça a Casablanca. La música i les cançons ja tenen aquesta característica. L'he vist passar en un curs, concretament, cada any, i no sé qui aquell any va passar, perquè tots els anys no em passava que m'emocionava tant, però en va tocar la Fibra Sensible. Sí, sí, sí, una pel·lícula recomanable.
La protagonitza en Kirk Douglas, que va ser el productor de la següent pel·lícula que va fer, que era Spartacus. Ara que no fa massa hem passat aquesta sèrie sobre Spartacus també per la televisió. Aquesta va ser una pel·lícula sobre aquest personatge, se n'han fet vàries, però jo penso que la més reixida és aquesta. Una pel·lícula també molt bona.
A més a més, una pel·lícula que juga molt a la primera part de la pel·lícula amb el silenci, en aquest sentit a mi m'agrada molt, perquè és veritat que hi ha una part d'uns diàlegs molt interessants, sobretot quan es fixa en la part romana de la pel·lícula. Els diàlegs, la política i les relacions entre la gent són molt ben treballats,
però sobretot les escenes de silenci són molt importants. Amb un guió del Dalton Trumbo, que el Quir Douglas després, com que no se sabia que l'havia escrit el Dalton Trumbo, va dir públicament que, perquè estava prohibit que ell fes guions, va dir públicament que ell n'havia escrit i llavors tothom es va quedar parat, però ho van acceptar. Va començar a dirigir Antoni Man. Però el Quir Douglas el va treure fora perquè es va barallar amb ell. Sí, senyor.
Després va venir Lolita, que també és una pel·lícula sobre un llibre de... Ja tinc el lapsus del rus aquest... Nabokov. Un llibre que va ser escandalós a la seva època, perquè parlava d'una relació de pederàstia amb una visió molt...
Molt particular. No de predomini masclista. No de predomini masclista, però bueno, ja és una pel·lícula que hi ha a veure també perquè la relació entre el personatge, el pederasta i la nena que és objecte d'aquesta relació, per dir-ho jo així,
és un enfocament absolutament diferent al que estaríem acostumats. Jo tampoc diria que és exactament pederàstia, és una mica més complexa. En realitat és com un anàlisi delicat i profund de l'Estalic Kubrick i del Nabokov.
cap a la fascinació de l'home madur cap a la noia jove. I està fet d'una manera tan abstracta que és difícil de substreure't del que t'està explicant. Però està en aquell llindar que no saps cap a quin cantor es decanta. I això és el que és interessant. Es positua la història en un llindar que, des d'un punt de vista, diries que és una nena encara.
Però, clar, és una nena en evolució cap a la maduresa i la fascinació aquesta que comentaves, com influeix i fa patir amb aquest personatge. Perquè realment l'home pateix aquesta relació. No és una cosa que a ell li resulti gratificant 100%. Pleent, oi? Exacte. Pleent no. No, pleent no. Després, Stanley Kubrick va fer un altre pel·lícula que a mi sempre m'ha agradat molt per la...
per lo gamberra que és.
és Doctor Strangelove, que aquí es va comercialitzar amb un altre nom. Volámos. Volámos. Telefono rojo, volámos hacia Moscú. I té un altre nom, té un subtítol molt bo, que és com vaig aprendre a deixar de preocupar-me i estimar la bomba. La bomba nuclear, la bomba atòmica, diguéssim. Una pel·lícula que em sembla que l'han passat tantes vegades per la televisió, que ja fins i tot
El que està impressionant aquí és Sant Piter Sala. Fa 3 o 4 papers diferents i tots boníssims i divertits. El plantejament ja el sabeu. Es desencadena una situació que pot donar lloc a una guerra mundial i es fa un anàlisi molt caustic.
amb molta mala llet de la reacció dels responsables del que ha passat.
Si mireu l'escena en la qual hi ha l'atac al pentàgon, si no me'n recordo, com col·loca la càmera, és exactament igual al que va fer el Thomas Wintemberg a celebració quan es veu com van venint els convidats a la casa, de la mateixa manera, aturat en el terra, i vas veient en blanc i negre, més a més, les dues, com van arribant... És clavada. A mi, la primera vegada que la vaig veure, una cosa que em va impressionar molt, va ser el contrast entre les escenes, dels polítics, de tot, que semblava
burlesc, era un circ amb el dramatisme dels que estan allà amb l'avió dirigint-se a tirar una bomba nuclear. O sigui, el contrast que fa d'aquestes dues històries, que salta d'una a una altra, és corprenedor. El que passa és que hi ha unes vices còmiques, hi ha uns moments que són hilarants, absolutament.
El personatge del Peter Sellers que t'ho diu, allò tan conegut que se li escapa la mà cap amunt fent la salutació nazi perquè té una mena de... El científic alemany nazi rescatat pels americans i que treballa per al projecte americà i que se li escapa com diu el Francesc de tant en tant. Aquell és boníssim, és un personatge genial. El personatge del coronel nord-americà que, paranoic,
que es pensa que hi ha un complot i que és el que desencadena aquesta situació. El personatge del militar del pentàgon que està allà continuament vigilant que s'apliqui la filosofia i que desconfia els russos i que desconfia de tothom. A mi em va agradar molt i la recomano a tothom. I el que va venir després va ser un altre
Penso fita en el món de la història del cinema, que va ser el 2001. Tampoc no calen presentacions. Una pel·lícula que realment, per als que estigueu interessats a aprofundir, és una pel·lícula que està basada en un llibre d'Arto Sinclar, que és un escriptor de ciència-ficció molt famós. El que va escriure després, em sembla, no?
No, ell va escriure primer un conte, un relat curt que és allò vigilant, el Sentinella. Era un relat curt i a partir d'aquest, després va desenvolupar, em sembla, una novel·la.
que va ser 2001, una audició de l'Espai, en el qual es basava la pel·lícula. Em sembla que va anar així. Sí, però va ser una mica simultani, les dues coses, i el que fa l'Arsa Siklerka a la novel·la és explicar tota la pel·lícula, donar una visió molt concreta de les imatges que veiem allà.
que estan subjectes a moltes interpretacions i que en el seu moment i des que es va estrenar, en el 1960, un bon any per cert, no perquè hi hagi nascut jo també, sinó per altres coses, doncs el fet aquest que sempre s'ha anat interpretant, però si llegeixes el llibre,
Tot queda claríssim. Stanley Kubrick i Arthur Sikler, com moltes vegades, no van quedar massa contents de la seva relació, però van intentar fer com un producte multimèdia, on hi hagués les imatges, on hi hagués també el negre sobre el blanc del paper... Un experiment curiós. Van quedar relativament descontents de tot plegat. La pel·lícula fa unes aportacions molt importants, tècniques al cinema, totes aquelles imatges de l'espai i tot això,
Aquí van començar els recursos que després s'han utilitzat en pel·lícules, com una que ja vam comentar aquí, que era Nau Silenciosa o després la Guerra de les Galàxies. Va filmar l'espai d'una manera molt diferent a la que s'havia filmat fins aleshores. Després de mi hi ha una cosa que m'agrada molt de la pel·lícula i és aquesta evolució de la història
que comença a ser una història molt concreta d'algú que passa molt concret i mica en mica va evolucionant cap a una història cada vegada més filosòfica, més profunda, més abstracta fins al final que és. Apoteòsic, que dius, però quina mena de final és aquest? Què m'està explicant aquest home? I això és la moda de la pel·lícula, que et deixa amb aquesta sensació al cos, que dius,
L'haig de tornar a veure, a veure si l'entenc. Va ser la pel·lícula que va no fer entrar, sinó tornar al gènere de la anticipació científica de la sci-fi, que aquí traduïm com a ciència-ficció.
en el gènere dels grans temes, diguéssim, perquè fins llavors durant molts anys havia estat com una coseta així, com molt de sèrie B, la ciència-ficció, per entretenir-se una miqueta, però clar, va arribar aquesta pel·lícula i a partir d'aquí la gent s'ho va aprendre molt més seriosament per això que t'ho diu, perquè es va veure que es podia tractar qualsevol tema i de la manera més profunda possible. L'Estadi Kubrick segurament es considera la seva obra mestra, indiscutible.
La crítica la va posar en el seu moment molt bé, molt bé, molt bé, la reconeixia, a tothom li més o menys va agradar. Tot i que és veritat que alguns crítics apuntaven això que deia ell, que hi ha coses que no s'entenen, que et quedes sempre amb el dubte de dir, no sé què m'ha volgut dir aquí. Mentre que les altres pel·lícules que ella havia fet o que fa, inclús posteriorment, són bastant més clares. No queda aquesta ambiguïtat que penso que... L'última no tant. L'última no. L'última és veritat.
Després, la següent que va fer va ser la Naranja Mecànica, que això és una crítica... Va ser també un cop d'èxit comercial i de tot tipus, i costa prestigi. Una crítica molt forta al que és la lustre, la violència a la nostra societat. Amb els joves, sobretot. Amb els joves... Però en general. En comença com una... L'esquizofrenia adolescent. L'esquizofrenia adolescent. Que en altres pel·lícules d'ell ja existeix. Que es pot allargar fins a la senectut.
Tot s'ha de dir, aquesta característica. L'altre dia em deien, i ho dic com a cosa d'allò, saps per què ens està passant tot el que ens està passant? Perquè consumim massa drogues.
Però què ens està passant? Primer haurien de dir què ens està passant, no? Jo no consumeixo res, eh? Jo no consumeixo res. No em passa res, llavors què passa? Depèn de la definició de drogues que donem. És que la cola és droga, també, o què? Per exemple, tot el que et crea una adicció... Els pantalons són droga, jo he d'obediir això en aquest programa. Clar, perquè et crea una adicció.
No podem anar fàcilment sense pantalons per la vida. Jo puc anar amb calçotets per la vida. Doncs mira, ara que parles d'addiccions, la pel·lícula, d'alguna manera, tracta la violència amb aquest enfoc, no? Les persones que són addictes a la violència, que la fan el leimotif de la seva vida, i com la societat reacciona contra aquestes persones, intentant reconduir-les, però que en realitat la mateixa societat guarda
Un espai de dolència. Molt complicat. És una pel·lícula que s'ha de veure perquè pot tenir diferents lectures.
Aquesta pel·lícula ja sé que aquí va crear polèmica l'última producció del director... Ai, Joan Xat! ...dels amants de... no, no, dels amants de Pont Neb, del Leo Carag. Aquella pel·lícula que a tu, Joan, no et va agradar gens. A mi m'agrada, a mi, del Leo Carag. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
de la taronja mecànica. Com el personatge va passant per diferents etapes, va anar a la recerca de l'autenticitat de l'espècie humana que conté el millor i el pitjor, la violència extrema. A Holy Motors se li dona la volta a tot i al final de la pel·lícula, no crec que passi res per dir-ho, que més dona, acaba parlant del que al 2001 parla al començament de les mones, dels micos.
És a dir, acaba com una mena de cicle, al final de tot de la pel·lícula de Holy Motor hi ha uns micos allà que són la família del protagonista. Se't posa a la pell de gallina si has seguit la pel·lícula amb una miqueta d'interès. Clar, si ja has desconnectat, que és possible que passi també perquè no ets l'única persona al que li ha passat, llavors ja està. Però vaja, penso que és una altra manera de tornar a recomanar Holy Motor, ja que va quedar tan destrossada aquí en el seu moment. Ja sabeu què heu de fer. Primer mireu la Naranja Mecànica i després Holy Motor. Feu una sessió doble, com les abans.
Després la pel·lícula que va venir va ser Barry Lyndon, que és una pel·lícula des del punt de vista de música i imatge, és genial, és una pel·lícula boníssima. Va voler donar els interiors a la pel·lícula,
una naturalitat de com devia ser la il·luminació en aquella època i està rodat, com deia el Joan, amb espelma, sense l'ajut de focus ni res. Jo t'ho explico perquè el nostre amic comú, Rafa Rodríguez, de Sant Vicent del Sorts, que és un fanàtic
i hi ha documentals que ho testimonien que explica que per fer i per rodar aquesta pel·lícula m'encabeça també. La gent que s'ha dedicat a aprofundir amb aquest director va aconseguir que la NASA
li proporcionés unes càmeres de fotografia per poder rodar, especial per poder rodar interiors. I això és una cosa que no s'ha fet mai segurament a la història del cinema. L'Estadi Kubrick tenia un poder de persuasió, com a director, com a magnat, per dir-ho així d'alguna manera, de la realització, que segurament no ha tingut mai ningú a la història del cinema. Ell feia coses que ningú ni se les plantejava.
aconseguiria aquesta càmera que té la NASA i me la deixaran. I no sé exactament com, però ho va aconseguir. Això deu haver ajudat a construir el mite al voltant del director. Llavors hi ha escenes en la pel·lícula Barglindon que estan rodades en esclècies mitjans de rocades, quan hi ha un dels duels aquests, que és impressionant, perquè no et perds ni un detall, és que veus la pols del sostre que està caient quan algú respira. És veritablement espectacular la fotografia d'aquesta pel·lícula.
I després arribem a una pel·lícula que aquí sí que hi haurà polèmica, perquè es diu El resplendor, que va tenir molt d'èxit, que hi ha gent que li agrada molt, i jo, sincerament, us haig de dir que la vaig veure doblada al castellà, i no sé si va ser pel doblatge, però a mi no em va agradar gens. A mi tampoc em va agradar. Doncs ja penso que és la culminació de tot el que ens ha anat explicant al llarg del temps. En definitiu, és una persona que si...
i com a imaginativa creativa que ell en principi és, doncs acaba que ha perdut aquesta capacitat producte de moltes coses. D'això que dèiem abans, que si consums, que si tal... Jo penso que és la culminació. El que sí que és cert és que és una pel·lícula elementalíssima comparada amb altres. Jo he volgut provocar una mica. No és del tot cert que no m'agradi gens.
Tècnicament està molt ben filmada. Però els diàlegs, la història, la veritat és que no em van enganxar. I, a més a més, ja us dic, el doblatge al castellà el vaig trobar molt bé. Sí, se n'ha parlat molt, que el doblatge és espantós. Especialment espantós en aquest cas. Jo no recordo si ho vaig veure en castellà, no me'n recordo, però és que vaig sortir decebut. És a dir, no vaig entrar en la pel·lícula, ho sento, però tampoc vaig entrar.
De totes maneres ara que estem arribant ja al final del programa com al final de la filmografia, falten un parell de pel·lícules, doncs fixeu-vos una mica el recorregut que fa el Stanley Kubrick des de la primera coneguda aquí, que tu deies molt bé, Andreu, que és la de l'altre carregut, que és d'aquests directors que s'ha anat interessant pels diferents gèneres de la història del cinema i ha fet la seva versió.
i moltes vegades, com en el cas de 2001, ha fet la versió definitiva sobre la ciència ficció, per exemple. I en aquesta ocasió ell va voler fer la seva versió particular del gener de terror, de ficció. Aquest gènere té les seves limitacions, diguéssim. Els diàlegs no acostumen a ser especialment brillants. La manera com està rodada ha d'aconseguir un efecte determinat a l'espectador, ha d'haver sang, ha d'haver fetxa, ha d'haver víscerat.
Jo també estic d'acord que tècnicament és molt correcte però metafòricament potser sí que és... No acaba de funcionar. ...de les que no pots treure gaire conclusions en comparació amb les que hem dit ara, amb les que has dit, de la taronja mecànica de 2001... Senteros de glòria. En comparació amb aquestes, ara, com a pel·lícula de gènere sense ficció, si no estigués feta per l'estat l'hi cobriria com a... Caram, que ben feta que està. A força bé, no, la pel·lícula.
Jo fa quatre dies vaig estar veient una pel·lícula interpretada per Stephen Hawkins, que ell és un gran matemàtic, és un home que ha aportat al món de les matemàtiques tot un seguit de trets molt importants. I el continuador és la seva pròpia filla. I tots dos viuen amb una convulsió extraordinària, una mica semblant a la pel·lícula El resplendor. El que passa és que amb la pel·lícula El resplendor
El que està clar és que el Kubrick, d'una manera clara, deixa la dona en el paper de dona i punt. Ni es preocupa per ella, pràcticament. La retrata com a tal. I a canvi, en la pel·lícula, aquesta cosa que estic dient, que si no recordo malament és causa justa o una cosa així, fa una repetició del que, en definitiva, quan li pregunten ja he acabat la novel·la i el que ha escrit allà és una continuïtat d'una frase en concret.
i em va semblar, pum, vaig pensar de seguida amb el resplandor, ja, la telescopiada aquesta. Perquè l'Estàlic, el Hawkins, li acaba dient al seu fill també en un passatge, en una seqüència de la pel·lícula, diu ja està, ja està tot acabat. És extraordinari de la manera que li va explicant el cicle climatològic, o sigui, la primavera, tal,
I llavors, ostres, tu és genial, perquè és que a més a més supera la pròpia resplandor. Em va agradar moltíssim. És curiós de totes maneres, Jaume, i perdona, eh, perquè és que se surt una miqueta del que estem parlant, però l'absus que has fet, perquè has parlat, volies dir Anthony Hopkins, i has parlat del Stephen Hawkins, que és el físic aquest que es tanca a dira de rodes fa temps, no?
Vull dir, s'hauria de veure una mica la relació. Ja parlo de l'actor. Sí, sí, de l'Anthony Hopkins, però hi ha hagut un moment que has dit Stephen Hawking. Les matemàtiques amb la física. Sí, sí, exacte, ha estat una relació molt interessant. Bé, bé, bé, molt bé, la relació amb... Acabem amb el Stanley Kubrick amb dues pel·lícules, Full Metal Jacket, també una pel·lícula d'aquesta,
Com la de la pel·lícula que us comentava abans, Camins de glòria, sí que és una pel·lícula que jo penso que, tot i que la història és dins de l'estament militar, trascendeix realment, és una pel·lícula que t'està parlant de més coses a part de la guerra i de l'estament militar, jo penso que La jaqueta metàl·lica sí que és una pel·lícula que parla de la guerra. Parla específicament de la guerra i de la absurditat
de la guerra. Té tres parts molt clarament diferenciades, que a més les marca moltíssim el director. Jo pensava en dues. A veure, quina és la tercera? Em sembla recordar, potser vaig equivocat. La primera és l'entrenament al camp. La segona és abans que es produeixi l'atac que finalment han de fer, que em sembla que és l'ofensiva del TEP. Estan vivint l'ofensiva del TEP
en la qual el que fa com de periodista, si no recordo malament del Batalló,
se'l presenta i se'l situa i tens una visió de com s'incorpora a la guerra. I l'última part és l'escena molt dramàtica d'aquell atac del francotirador i que al final arriben allà i el francotirador és una noia vietnamita que... Una pel·lícula... Realment, jo penso que impressionant, que descriu molt bé el que és una guerra.
Deixant de banda les polítiques i deixant de banda... Descriu el que és una guerra. Jo també penso que és una de les millors de l'Estat en l'Epoca. Si comparem aquesta amb Apocalipsis 9 ens adonarem de dues formes molt diferents.
de posar en qüestió la guerra. És molt important això. M'he fet pensar quan has dit les tres parts... Com ell, jo també en veia dues. La primera és molt escamàtica, però quina contundència. Però la pel·lícula d'Apocalipsis 9 centra molt en el que és la guerra... i oblida una mica el que és la preparació de la guerra.
Jo penso que l'encert de la pel·lícula de Stanley Kubrick és que t'ensenya l'entrenament que pateix aquella gent, que són gent normal, bona gent, l'entrenament que pateixen i com això modifica la conducta d'aquests individus. No ho explico més perquè la gent ho ha de veure. I com fa la criva precisament d'aquell que sí i aquell que no. Sí, i posa un cas extrem però que aquell cas extrem il·lustra el que li passa interiorment a la resta. És una...
En aquest sentit, jo penso que és una encerrada. Aquí estaríem en aquell punt d'anar una mica més enllà de la pel·lícula El resplendor, que en definitiva aquell perjudicat, en el cas de El resplendor no, és el que en definitiva serà el protagonista de la història. Ejectarà el cap i la fi, no? Abans d'anar a la guerra, fins i tot. I bueno, i ja l'última, Say it's white chat.
És una pel·lícula que no m'ha desagradat.
Penso que té coses interessants. A mi sí que em va interessar. Potser algun moment algunes de les coses del final trobaria-me discutible, però em va interessar. Jo crec que el senyor va acabar molt bé. Jo crec que resumeix perfectament una trajectòria que comença amb la primera, per exemple, descobrint sempre i investigant sempre.
Però qui va parar ja no amb els fets, sinó que va parar dins el cervell. En definitiva, l'esports que tenim perquè se'ns generen en el teixit social amb els valors que existeixen.
Jo crec que és massa. I mai no havia tractat segurament el món de la parella, l'Stanley Kubrick. Jo penso que ho fa d'una manera magistral. Joan, jo crec que, mira, entrar a un director que et vas deixar un dia, el William Wyler, si no recordo malament, i el tema d'avui, que és l'independent... No, t'ho dic perquè ja podem fer un programa, el primer de la temporada vinent, després del repàs de l'estiu, només per tu.
Ja en parlarem, ja en parlarem. Però és interessant perquè he trobat coses i ja en parlarem en el seu moment. Perfecte, perfecte. Perquè avui valia la pena aprofitar la presència de l'Andreu, que ens ha fet una cosa molt interessant. Doncs vinga, donem pas als nois de Juguem a casa, que ja tenen ganes d'entrar aquí a l'estudi en directe avui, i recordem que la setmana vinent, doncs, tenim... què tenim?
Ja us ho diré. Tenim l'avaluació actual del Dogma95, que us la presentaré una miqueta jo, però que com sempre participarem tots. I tenim el Lluís Buñuel, presentat pel Jaume. Que us sembla? Molt bé. Molt bé. No estigués malament. Si anem a SenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres. Fins la setmana vinent. Bona nit. Molt bé. Adéu.
M'agradaria veure't.