Cinema sense condicions.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Jo no he vist res perquè he estat molt enfeinat fent una altra cosa i no he pogut anar al cine en cap moment, però amb tota aquesta col·laboració i el que hagi vist el francès farem la primera part.
Molt italià està el Pol, no? La setmana passada l'Anni Moretia, que és la setmana el Sorrentino.
Sí, sí, sí.
Què està passant?
Cosa està succedent aquí?
És el millor moment, no?
Ei, ei.
Clar, clar, clar. Tal com estan les coses aquí a Espanya, no? Sembla Itàlia, això, no?
Bé, doncs res, comencem i... No, home, no... No sap l'Itàlia?
Home!
I també italià perquè la pel·lícula de Tarantino sempre juga una mica amb referències a cert cinema italià, no?
Sí, senyor, sí, senyor.
Espagueti western, Ennio Morricone aquí a tope.
Jo he vist la pel·li d'avui, he vist Hateful Eight.
Llavors et parlaràs de la segona part i...
Exacte, llavors callo una mica.
Si voleu, comencem per parlar de la juventut del Sorrentino, que l'ha vist el Pol Digger, i explica'ns una mica què et sembla.
Potser sí, no?, que m'està donant una mica pel cine italià, però sí que és veritat que com a futur estrena, que crec que s'estrenava el 22 o el 23 de gener...
Crec que sí, crec que sí.
A veure, realment és una mena d'oda, que ja ell va aprofitar la gran belleza, però aquí amb dos personatges com són Harvey Gittel i Michael Caine,
ho borden una història que magnifica, jo crec que sobre...
O sigui, evidentment es diu la juventut, però tracta d'una mica el retiro, no?, de la bellesa, no?
Però sí que és veritat que ho fa amb una mena de lírica, i això potser, jo ho he estat pensant al te dia, que és un tema potser proposat per fer aquí,
que és una mica la poesia i la lírica en el cinema, perquè seria una pel·li bastant representativa en quant a com es parla,
com narra, a partir d'un guió que evidentment hi ha molt diàleg, però més com narra amb imatge i amb formes de gravar i amb formes d'interactuar entre personatges,
i com canvia de veus, com canvia de... és que clar, fa de tot com una màgia espectacular,
que el que fa és... et fon, et fon al cine i et deixes portar, perquè és una història...
bueno, això és molt realista, no per dir realisme màgic, però és molt realista, però alhora molt màgic tot, és com ja...
Tu abans em comentaves, Carles, que era una mica... que la criticàvem, potser, algunes veus, que era una mica...
Jo vaig sentir, vaig escoltar tot el que m'estàs dient, i cada cop em venen més ganes de veure-la, perquè no l'he vist,
la que sí he vist és l'anterior del Paolo Sorrentino, que és la grande belleza, em va encantar,
i crec que a més entra molt en tot el que estàs dient, però sí, sí, també vull dir que la crítica,
pel que he sentit, que evidentment la crítica, fins que no... jo crec que veus la pel·lícula, no,
però...
Sí, sí, sí, sí, però vaig sentir que van dir, ostres, Sorrentino, després d'explotar una mica,
de fer aixecar la gent amb aplaudiments amb la grande belleza, aquí el que vol és una mica santa càtedra, no?
No sé fins a quin punt tenir una mica aquesta pressió, la tenia, això està claríssim,
i fins a quin punt ha complert les expectatives o no, però jo evidentment fins que no la vegi no opinaré...
És una pel·li, sí que és veritat que és una pel·li artística, per això dic el joc aquest de narrativa,
perquè en realitat és un estil potser de narració que et fa uns salts molt metafòrics,
molt introspectius, molt interioristes dels personatges, i que tu potser has d'anar seguint amb una certa...
No és una pel·lícula, evidentment estem parlant d'un director que no és desconegut,
i tu saps que pots saber que vas a veure, però en realitat t'inclous tant a dins de la pel·lícula
que hi ha moments de dir, potser això és allò, objeto d'anàlisi, no?, aquesta pel·lícula,
i hi ha molts moments així, doncs jo crec que és una pel·li fonamental per veure aquest mes.
Que no la bastes a la primera, vaja.
Ell té fama que les primeres pel·lícules eren extraordinàriament bones.
Jo us puc parlar una mica, perquè he vist algunes, arrel que es va estrenar la grande belleza,
una pel·lícula que em va agradar d'aquella manera, a mitja.
A mi m'han dit que estava millor a les anteriors.
Em va semblar una mica massa, no sé com ho diria, massa...
Massa snob, una mica.
Ostres, a mi m'agrada moltíssim.
No ho sé.
Sóc un gran snob.
No, això no vol dir que siguis snob tu, eh?
No, jo també, jo també ho soc, però vull dir, no sé, no em va acabar de convèncer,
és la primera que veia, però llavors el nostre company, Adol Sallol, d'allà de Cornellà,
i amic de Joan Morro, doncs em va recomanar que veiés les anteriors, perquè ja les havia vist.
I són absolutament corprenedores, vull dir, les conseqüències de l'amor, per exemple,
és una enorme pel·lícula, fabulosa, eh?
El ritme que té, la cadència, i no té aquest punt tan exagerat com voler mostrar-te excessivament
com a la gran debeletxa, que és que, en el fons, crec que fins i tot abusa massa
de voler fer uns diàlegs massa elaborats, massa, no sé, no m'acaben de convèncer en algun moment, eh?
En canvi, les altres no tenen pràcticament diàleg, tot és moviment de càmera,
tot és música, tot és un ritme perfecte.
Vaig veure també, i el Divo encara no l'he vista, la tinc ja preparada per veure-la,
vaig veure també amb aquest actor, ara no me'n recordaré.
Bueno, Dismas Be The Place, que és una història, podria dir-se que és similar
a la que ens explica ara, en el sentit que està interpretada, però només per això, eh?
Està interpretada per un gran actor, que ara, ara de seguida, que me'n recordi,
per el Sean Penn, que fa el paper d'un cantant que ja ha passat la seva època,
d'un músic, que va tenir una època d'esplèndor i ara està en un punt de decadència,
perquè, entre altres coses, vas saber al llarg de la pel·lícula que va, un fan seu,
doncs va, bueno, va suïcidar-se, llavors vas veient com passa pel món sense pena ni glòria,
i té el punt similar a la Gran Velletxa, que et mostra la música, d'una manera molt correcta, molt bé,
música també en una discoteca, dels Talking Heads, de la Llou, d'una manera fantàstica,
però no sé què passa amb la Gran Velletxa, que no em va acabar.
Jo us recomano molt, molt, que veieu aquestes altres.
Precisament et diré que la joventut, el paper de Michael Caine és el paper d'un compositor ja retirat,
del qual un enviado de la reina Isabel el vol, o sigui, el vol convèncer que faci aquest últim concert,
amb la seva peça, que era Simple Songs, que vol el davant de la reina.
Llavors, només amb això ja, clar, té la referència al tema musical,
i hi ha una altra cosa que no me'n recordava, i volia comentar, que és,
mireu-la per la música, ja només per això, perquè és increïble.
O sigui, això sí que, si ja t'atrapa la narrativa, els personatges, la música et deixa...
Molt bé, molt bé.
No et faré espòlios, però al final...
Ojo, eh?
És increïble.
Explica-ho, explica-ho, explica-ho.
No, que així no es parlarà de sorpresa, però jo per això, descobrir-ho en el cinema,
també, jo confesso que sí, eh?
Sempre.
Però, és a dir...
Després m'ho expliques.
Bueno.
Jaume, tu dius que has dit El hijo de Saúl.
Sí.
Però, home, comparat amb això que dieu vosaltres, encara és millor aquesta.
El per què, doncs, és molt senzill, i com que n'hem estat parlant aquí uns moments abans de les vuit,
aquesta és una pel·lícula absolutament singular, vull dir, aquelles que dius,
tu deies que Sorrentino et clava, et fa entrar a dins, i et clava, i vaja, vull dir,
que vas seguint.
Però estaríem parlant de coses tan maques, pel que he escoltat durant aquesta estoneta,
sobre la música, la composició, el fet de ser autor, però aquí no.
Aquí estem en aquella situació que van crear els nazis, eh?
que, en definitiva, volien eliminar, doncs, a tota una raça, i automàticament estem parlant de les persones
que fins i tot els van ajudar a fer això, no?
Clar, llavors, aquí, vull dir, ens trobem amb una argumentació que ve i que no cal argument,
perquè del que es tracta és de veure com aquestes persones, doncs, van degenerant fins que arriba un punt
que surt una floreta, entremig de tot això, en definitiva, la persona que es troba, com molts altres,
en aquesta situació, automàticament, doncs, vol enterrar, doncs, a una persona que se la fa seua,
se la fa seua, perquè és jove, i en fi.
La pel·lícula està feta amb una tècnica molt interessant que ve dels germans Dardent,
suposo que la coneixeu, aquella pel·lícula, molt bons, exacte.
Recordeu que el Dardent, doncs, enfocaven amb la càmera des del darrere, des del clatell,
per dir-ho d'una manera?
Això va a el hijo, sobretot.
Sí, sobretot a el fill, això.
I llavors, doncs, amb aquesta tècnica, doncs, ell va narrant i al mateix temps estalvia
allò que tantes vegades hem esmentat, el fer exposar el terror, doncs, al primer pla
i completament definint.
O sigui, ell juga aquest primer pla, ja des del primer moment, eh?
Al primer pla sempre veurem el clatell d'aquest home, o el veurem de cara, evidentment,
i a vegades sí que hi ha travessers, alguns dels seus companys,
però paral·lelament tot el que està passant en el camp de concentració,
en definitiva l'eliminació de tota la raça aquesta,
aquesta era la pretensió.
Doncs tot això ho veiem difuminat, o sigui, fora d'allò.
Ara, això sí, amb so, eh?
I amb música, també.
Ostres, això és superinteressant, no?
És a dir, crec que en aquest sentit el terror és allò que et puguis imaginar
i que no pots veure que no és allò que no té imatge.
Exacte, ho acabes de dir, no és allò que es fa visible.
O sigui, al cinema, tantes vegades ho hem dit, això, no?
Al cinema, ell et juga a dir, no, no ho veureu,
però, tio, encara us farà més mal perquè escoltareu els comandaments,
ara, fem-ho, bé, bé, sempre hi ha aquest comandament total i absolut, no?
I, bueno, una autèntica meravella cinematogràfica,
penso que no l'ha de perdre ningú que estigui per entendre'm cinema,
perquè, esclar, aquest any ha començat molt forts de pel·lis.
Apunta per pel·lícula del mes.
I també de l'Òscar, pel que he sentit, podria guanyar l'Òscar L'Hijo de Saúl, no?
Aquesta seria una molt bona proposta perquè sortís als Òscars.
Carai, no, i quina evolució hauríem fet, no?, aquesta gent, no?
Perquè és hongarès a la pel·lícula.
És hongarès, i pel que tinc entès,
ell era el director de fotografia d'un altre director hongarès,
que és Belatar,
un director conegut per aquests plans inacabables,
llarguíssims, en la línia una mica de Tarkovsky,
tot i que no tenen res a veure, aquest no, no?
Ell no, al contrari, gairebé fa un pla a seqüència, eh?
Pràcticament fa un pla a seqüència, eh?
Un pla a seqüència, eh?
Recordeu Victòria?
Sí, Victòria.
L'heu vist a Victòria?
Doncs Victòria seria el gran espectacle,
i això és la gran obra.
Bona comparació.
És una comparació que jo la tinc cada vegada més clara, eh?
Sí, i ara que ho dius...
Esperem que no sigui tan tostant, potser, com l'Arca Rusa, no?
Perquè potser...
Mira, la que anava del Sokurov és l'Arca Rusa del Sokurov.
Sí, el que passa és que en el cas de l'Arca Rusa
jo crec que hi ha un calado, hi ha un pes no només històric,
sinó estètic de tota mena, molt bo i molt potent.
Has comentat la de Victòria,
que sí que seria una mica el petard de Fira,
el gran tour de forç per ensenyar múscul.
Que està molt bé, eh?
Perquè està bé.
Ui, i tant, és que allò dius, home...
Però, bueno, després hi ha el cinema,
que jo crec que finalment quedarà,
que és aquesta que has comentat de l'Hijo de Saúl, no?
Sí, quedarà per nosaltres, eh?
Però per la gent, o per la història...
No, en general, no, home.
No?
En general, no, això no s'ho em passa...
No és del gran públic.
Això és l'autor, això sintonitzà amb els anys 70-80,
que rebutxàvem el cinema comercial com el Sanyo Tarantino.
Sí.
Home, estava esclar, i anàvem a veure això, home, i tant que sí.
Però creus que aquesta pel·lícula podria ocupar un lloc important en el cinema?
A la història del cinema, sí.
La història escrita per aquell senyor que diu
que el cinema és molt important, no?
Vinga.
Quina manera, jo crec...
No, no, jo coincéixo amb el Pol, que diu que en aquest moment és veritat,
de cop i volta s'han com ha destrenat.
I, a més a més, encara han de venir les coses dels Òscars,
o sigui que ens han d'arribar...
No, però això no pot ser mai tan bo com això, no?
Bueno, jo no dic que sigui tan bo,
però vull dir que hi haurà alguna cosa que pot ser que estigui bé, eh?
Sí, estigui bé, sí.
Uns Òscars, per cert, on només hi ha cares blanques, d'actors blancs,
Spike Lee, no anirà a la gala?
No anirà a la gala, heu vist allò, no?
Diu que el mateix acadèmia diu que ho està rectificant,
que diu que modificaran la gala per a debutar la protesta que hi ha hagut.
De fet, hi ha una cosa curiosa, una broma molt bona,
que va fer l'actor de Django...
Va ser el de Django Desencadenado, el de Jamie Foxx?
Podria ser.
Jamie Foxx, quan va donar un premi al Globus d'Or,
el millor Globus d'Or,
era per Nio Morricone, de la pel·lícula que parlarem ara,
de la L'Odo, los odiosos ocho,
va dir Straight Outta Compton,
que és el títol d'una pel·lícula de raperos, de hip-hop, de negres,
fent la broma,
perquè és una pel·lícula que no havia tingut cap nominació.
I d'alguna manera, ningú va aplaudir,
va fer la broma, ningú va aplaudir,
cosa que també dius, ostres,
el que està fent no és que s'hagi equivocat,
no és que hagi dit, la pel·lícula és per a tal...
No, no, és que ho va fer...
Conscient que passaria una cosa d'aquestes.
És a dir, ninguna nominació d'una pel·li
que, sincerament, crec que també s'hagués hagut d'endur
una nominació als Globus d'Or,
perquè és una pel·lícula que denuncia el racisme
i està també, mira, protagonitzada per negres...
No, s'ha de dir que això passa en moltes ocasions.
Us poso que sabeu que l'última edició dels Oscars
justament va passar amb una pel·lícula que jo he recomanat
i que d'aquí n'hem fet com a pel·lícula més,
que és Nightcrawler,
el Jake Hill and Hall.
Tothom considerava que per la seva actuació
era nominat, havia de ser nominat a l'Òscar.
A veure, deixeu-m'ho que ho digui.
A qui li importen els Oscars?
A tu no.
A tu no.
Però la gent, si tu mires el diari d'avui
i el dia anterior i tal,
ja estan començant a omplir
i la gent estarà pendent dels Oscars,
t'ho prometo.
No tu ni jo, ni segurament els que estem aquí.
Però molta de la gent del carrer,
que és el públic...
No, ens obligaran a estar pendents del que passi.
Per tant, no, deia en el sentit
que molta gent va criticar molt l'any passat
perquè van donar premis, etcètera,
i en aquest, degut per raons polítiques,
perquè el Jake Hill és un senyor
que té una activitat política molt clara,
que va produir la pel·lícula d'aquesta, concretament,
i que l'havia triat escrupulosament
perquè teníem contingut, etcètera, etcètera,
doncs la van marginar absolutament.
I de fet, aquí, quan s'ha estrenat en el cine,
jo diria que ha passat més aviat desapercebuda.
O sigui, l'han vist uns quants i tal,
però molta gent se l'ha perduda
perquè no ha sigut estrenada amb una gran publicitat,
com si vingués de Hollywood,
sinó com una cosa molt més marginal.
I ara que ho dius, jo crec que estaria en la línia de...
Tot i que són molt diferents,
però la pel·lícula de Lobo de Wall Street d'Escorcese
no va rebre cap premi.
Sí que va ser anomenada, però no va rebre cap premi.
I crec que són pel·lícules,
tant Nightcrawler, com has dit ara,
i Lobo de Wall Street d'Escorcese,
que fan una crítica
que Hollywood no sap veure com a crítica.
Es pensa que és una apologia
d'allò que s'està criticant,
ja sigui el capitalisme més aferrat,
en el cas de Lobo...
De tota manera, jo diria personalment,
és una qüestió personal
que no tenim per què estar d'acord,
tinc la sensació que el cas de l'Escorcese,
a mi personalment,
em sembla que és més ambigu.
O sigui, es pot fer la lectura que tu fas,
però també es pot fer la contrària.
Mentre que, en canvi,
Nightcrawler és clarament en una direcció.
I, per tant, al ser menys ambigua,
no hi ha dubtes de que defensa això.
Jo diria, és a dir...
Sí, sí, sí.
Jo no vull fer un apunt que és molt curiós,
l'últim abans de passar,
però és que estem intentant defensar
un percentatge com Spike Lee
quan ara parlarem del seu pitjor namic
que és Quentin Tarantino.
Molt bona, molt bona.
O sigui, que és molt bo, això.
Molt bona, Pol.
Jo, abans de passar,
de donar la veu al convidat que tenim avui,
jo no hi he pogut anar al cine,
però aquest matí m'ha fet gràcia
una cosa que he llegit,
i és que el Francesc Escribano
té una columna que fa en el periòdic,
i suposo que el Francesc Escribano
és un senyor que és professor
de comunicació audiovisual
de l'Universitat Autònoma de Barcelona,
que va ser el director de TV3
durant el 2004,
ens n'hem de l'2008,
que el seu llibre sobre el Salvador Antic
va servir de base
per a la realització de la pel·lícula de Salvador,
que va fer el Manuel Erga,
amb l'actor...
Amb l'actor alemant català.
Daniel Brun.
Alemant català, etcètera, etcètera,
que és guionista,
que ha dirigit 13 capítols de Veterinaris,
i que tota la sèrie de convidats dels 65 episodis
els ha escrit ell,
i que ahir m'he interat perquè...
Un indiscutible, vaja.
Bé, és un personatge curiós,
és un personatge força interessant.
Un en favorit.
Ell, l'article d'avui,
en el periòdic ho deia,
ahir al vespre,
al cinema Arribau,
de Barcelona,
cosa que no van convidar la crítica,
de més i mena,
i els polítics,
per entendre'ns,
es va presentar,
sonyol,
un crit valent.
Es tracta d'un documental
en què he estat treballant
aquests últims mesos
i que reconstrueix
qui era,
qui va ser
i com va morir
Josep Sonyol.
Una figura destacada
de la vida social i política catalana
dels anys 20 i dels anys 30.
President del Bar.
Sí, senyor.
La seva popularitat
s'explica,
entre altres raons,
perquè va ser
un empresari d'èxit,
un periodista innovador,
un polític compromès,
però sobretot
perquè va ser president
del Club de CUP de Barcelona.
Un president màrtir,
si tenim en compte
les circumstàncies especials
que van envoltar
la seva mort.
El van afusellar
en caure
en poder
de l'exèrcit franquista
mentre feia una visita
a les tropes catalanes
que defensaven Madrid
a l'inici de la guerra.
Però,
no,
a pesar de tot això
que sabem d'ell
i tot el que va morir,
etcètera,
sonyol ha estat
un autèntic desconegut
durant més de 60 anys,
ha estat pràcticament esborrat
i ha hagut
de ser,
gràcies al Barça,
primer a través
d'una iniciativa
d'un grup de socis
que fa uns anys
van voler recuperar
la seva figura
i ara amb la decisió
institucional
de fer l'any sonyol
que s'ha començat
a esmentar
aquest oblit
injustificable.
No tinc ni idea
de si el documental
és bo o dolent,
però com que
és un personatge
interessant,
és un personatge
més o menys compromès
també en aquest sentit,
no deixa de ser
una cosa
digna de ser esmentada.
Suposo que
no la estrenen al cine
en aquest moment,
no sé si la estrenen
a TV3...
En principi consta
que s'havia d'estrenar
o he estat buscant
el 18,
és a dir,
ahir,
en algun cinema,
que hauríem de mirar
amb més detall,
però...
Bueno,
ahir vam fer
l'estrena pública,
diríem,
però no sé si
després la mantindran
en algun cine
o la passaran
a la televisió,
no tinc ni idea,
és a dir,
no sé...
Ara les estrenes,
ja sabeu que de vegades
funcionen en alguns cinemes
de manera diferent,
no és una estrena
d'aquelles que
entren en un cinema
durant una setmana,
totes les hores,
sinó que potser veiem
una pel·lícula
un momentet,
vull dir,
ho veiem en una sessió
i ho veiem...
Bueno,
això en el cinema
de Girona,
per exemple,
ho fan molt,
no?,
de posar una pel·lícula,
en parla de lluques,
que igual que la setmana passada,
per exemple,
la pots veure
en sessions molt concretes,
no?,
vull dir,
aquesta potser
li passarà el mateix.
i la seran en un cine d'aquests,
no ho sé,
és a dir,
no...
A veure,
ensenyem-me això
que m'estàvem ensenyant
un altre moment,
que ara em poso les ulleres.
Home,
clar,
és que això,
ho hi no creieu,
eh?
Bueno,
donem pas pràcticament
a la segona part del programa,
en què,
jo,
com sabeu,
doncs,
la pel·lícula
del Tarantino,
Los Odiosos Ocho,
The Hateful Eight,
que en anglès
em sona molt bé,
això de Hateful Eight,
em sembla una paraula molt forta,
molt contundent,
que no té la mateixa força
amb aquesta allà,
The Hateful Eight,
en Carles Martínez
ha vingut justament
a parlar-nos
a comentar
aquesta estrena
recentíssima,
perquè la van frenar
aquest dimendres.
I el tràiler
el voleu en versió original
o en versió doblada?
Com tu vulguis.
A veure com surt.
ha sortit en anglès,
eh?
Això és un cavall, eh?
Fins aquí arribem.
Però...
Això no...
No, no, no és.
No em sona,
no em sona això.
A veure,
anem a fer una segona...
Per ambientar ja va molt bé,
eh?
Anem a fer una segona...
Ja va molt bé per ambientar.
Una segona prova.
Ara sí,
estem entrant a l'oest.
Ara sí,
estem entrant, eh?
Ara sí.
Ara posa The Winston Company,
ara sí.
Això sí, això sí.
Sabeu de Samuel L. Jackson?
Un gran personatge
és una d'acte.
i ara sí.
No.
Imagineu-vos que tanquem
durant 24 hores
a un radical
però independentista
i a un
però partit popular
en una cabanya
que està perduda
pels boscos de Berga.
De Berga, eh?
A fora hi ha una ventada...
Es posarien d'acord, eh?
A fora hi ha una ventada,
hi ha una ventada
a neu fortíssima
i foten fred
que no poden ni sortir
a fer un riu, pràcticament.
Per si això no fos poc,
imaginem-nos
que han quedat tancats
després d'unes eleccions
autonòmiques
i ara vull que us demanaria
una cosa
i és substituir
a Berga
per l'estat de Wyoming
i a les eleccions
a Catalunya
per la guerra de cessació
dels Estats Units.
És a dir,
que ens remuntem
al 1865.
Intercanviem
el Pro-Indep
per un soldat unionista,
li traiem l'estelada
i li donem
una bandera
als Estats Units
i substituïm
també
el soldat confederat,
perdó,
el Pro-Partit Popular
per un soldat confederat,
per un esclavista,
no?
Li descordem una mica
els botons del coll
de la camisa,
l'espantirem una mica...
Aquí tens la bandereta
dels Estats Confederats.
I que no s'ofengui ningú,
per aquesta comparació.
Això és un exercici de...
Estic fent una comparació...
Lliure, lliure
i per a la comuna manera.
És que jo
ho trobo entusiasmant,
això vol dir
que no hem inventat res,
sinó que precisament
estava inventant.
Llegim el cinema
d'acord amb l'actualitat.
Imagineu-vos,
ja dic,
tenim ara el confederat
i l'unionista
i en aquesta cabanya
hi afegirem
a sis personatges més
que no estan allà
per casualitat,
sinó que amaguen
algun secret.
Sí,
que...
Ui!
Bueno,
volia dir que
Los odiosos ocho
es podria comparar fàcilment
amb Diez negritos
de Gata Christie,
perquè concentra
una sèrie
de personatges enigmàtics
en un únic espai
on ningú
és qui afirma ser.
i tant la novel·la
de Christie
com la vuitena pel·lícula,
perquè ja és la vuitena,
ja en portem vuit,
de Tarantino.
Per això el títol, oi?
Per això el títol,
planteixen interrogants similars
i és
per què han coincidit
tots en aquest espai,
qui és l'assassí,
per què ho ha fet,
és a dir,
hi ha totes aquestes preguntes
com de novel·la d'intriga,
no?
Sí, sí.
I a més,
és molt curiós
perquè justament
això de Diez negritos
és que tu ves la pel·li
i dius,
estic veient
la Gata Christie
adaptada a lo tarantiniano,
no?
Així.
Però és que no només això,
sinó que la primera escena,
que a més és un pla seqüència
que dura una estoneta,
que lentament
vas veient un tros de fusta
al mig de la neu,
que te'n vas allunyant,
te'n vas allunyant
i de cop veus
que és una creu,
que és una mena de cris
clavada a la creu
allò fet amb fusta
i vas tirant enrere,
veus tot el paisatge,
veus que ve un carruatge
i que dius,
és que és idèntic
a l'inici
de la pel·lícula
de Disney.
I clar, dius,
vale,
aquí estem marcant
una mica el tema.
I llavors,
clar,
era molt curiós
la forma
de l'adaptació
de dir,
vale,
ens està marcant
ja directament
que el que veurem
serà un cluedo,
pràcticament,
no?
Un cluedo,
però que
aquests vuit personatges
és el que deia ell,
no?
Una mica,
el Carles,
que era aquest amagat
que estan allà dins
tancats.
Després hi ha parlants
de més referències.
Com si fos un parlament,
això,
més o menys.
I a més a més,
el que ens està dient
que més que un western,
això sembla una pel·lícula
d'intriga.
Sí, exactament,
és el que dèiem,
sí, sí.
Llavors,
la intriga al cinema
de Tarantino
només és una peça
que forma part
d'un gran collage.
Què més hi trobem
a part d'això,
doncs, Carles?
Doncs Tarantino
sempre s'ha caracteritzat
per la fusió
de gèneres una mica,
drama, melodrama,
comèdia western,
però aquesta vegada,
nois,
va molt més enllà.
Perquè, en primer lloc,
recupera una idea
tan atrevida
com l'aquesta,
això que dèiem ara
de Victoria,
que comentaves,
és a dir,
de dir,
anem a fer una cosa èpica
a nivell tècnic.
Doncs aquí,
ostres,
és una mica
el que passava
a Reservoir Dogs.
Tanquem tots els personatges
en un mateix espai.
Traiem una pel·lícula,
una història,
a partir d'un únic espai.
I, ja dic,
concentra gairebé
tota la trama
en aquesta cabanya
que dèiem...
Dues hores i mitja,
vaja.
Dues hores i mitja,
que acaben sent tres.
Tres,
els de Fenomena,
tres.
És molt bèstia,
però, clar,
hi ha una importància
del diàleg
necessària directament,
perquè és que,
si no,
no la tires endavant,
una pel·lícula així.
Col·lògic,
Tarantino torna a fer honor
a una gran paradoxa
que gira el voltant
del seu cinema.
I és,
com pot ser
que un director
que sempre reutilitza
imatges de segona mà,
que tot el que veus
ja ho has vist
en altres pel·lícules,
com pot ser
que un director així
sigui al mateix temps
un director innovador?
Doncs,
molt fàcil.
Les Constants de Tarantino,
ja dic,
sempre són les mateixes,
sempre ha combinat,
pel·lícules de tota mena,
sap conjugar
els arquetipos cinematogràfics.
Només cal veure
les seves últimes pel·lícules
per adonar-nos-en.
Jo crec que la gràcia,
és a dir,
la resposta a aquesta pregunta
ve una mica
en com ens ofereix coses
que, sincerament,
crec que mai hem vist.
Malditos Bastardos,
sí?
La tenim present.
M'agrada molt, eh?
Què passa?
Què és Michael Fassbender
amb Malditos Bastardos?
És un crític de cinema
convertit en heroi.
Ostres.
Bueno.
Directament.
És a dir,
que potser
és una cosa
que realment
no és la que més
salta a la vista,
la pel·lícua de tot que hi ha,
doncs,
amb les seqüències,
amb aquest punt de western
que té,
amb moltes coses,
amb moltes presentacions
de personatges,
però això està.
És a dir,
Tarantino
es curra,
es treballa molt
tot el que passa
en la narrativa,
en el que t'està explicant,
no?
I per mi és una mica
la gràcia.
Si et poguessin veure,
més a més,
d'escoltar-te.
Sí, sí,
jo ho visc,
ho visc molt.
A Django
també trobem
un abadi movie
entre un
caça recompenses
i un esclau
que es fan amics
i, ostres,
també és interessant
el que t'està dient de nou
sobre els caça recompenses
i sobre els esclaus
al cinema.
I, per últim,
crec que a la nova pel·lícua de Tarantino
hi tornem a trobar un tractament
que només ell ens pot oferir
i és la capacitat
d'esmentar
una gran quantitat
de referències visuals,
narratives,
ressuscita cinema
que estava
o oblidat
o que senzillament
no està prou present
i t'ho torna a presentar,
no?
Així que,
què us sembla
si escoltem,
Francesc,
què et sembla
si escoltem
una declaració
de l'actriu
Jennifer Jason Leigh
que està a la pel·lícula
que apareix?
Sí,
jo havia volgut parlar
ara fa un moment.
De fet,
està nominada.
Està nominada,
està nominada.
Fa un gran paper
en aquesta pel·lícula.
Fa de presonera,
ella,
la presonera
que porta
Carse Russell.
Sí,
que té un cop
en la negra,
un cop que li han donat.
Té com un parell.
ha girat a l'ull.
Bueno,
ella,
tot ell,
és com un personatge
que pretén
ser molt desagradable.
És un personatge
el típic
de dona escapada
de la justícia
que escupa
tot el que pot
i sulta.
Exactament.
Doncs,
si us sembla,
escoltem un tall,
un fragment
de l'entrevista
que se li ha fet
a Jennifer.
Anem a sentir-ho
i mentrestant
vaig traduir
una mica
el que diu
pels espectadors.
El set de rodatge
va ser un lloc
idoni
per treballar.
És preciós,
és molt fàcil
per nosaltres
interpretar
aquest món.
Va ser molt bo
els aspectes
i el chat
i la història.
Buster
i Quint
poden
explicar
moltíssimes
històries.
Explica històries
meravelloses
Kentín
i té
memòries
enciclopèdiques.
D'alguna manera
ens ha destacat
Jennifer Jason Lake
que
ha fet molt
ha destacat
moltíssim
tota
aquesta part
de la memòria
enciclopèdica
que té aquest director
que té
Kentín Tarantino.
explica històries
al·lucinants.
També ha citat
a Bruce Dern
que és l'actor
aquest actor
de 79 anys
ja.
Bruce Dern
El que feia
Nebrasques.
Exactament.
Tenim aquí
que també Tarantino
ens el rescata
quasi com
podria haver fet
i
ojo
amb l'exemple
Torrente
el que va fer
amb Toni Leblanc
Santiago Segura
que rescatar
un actor
que potser
no tenia
tantes opcions
de sortir en pantalla
ja
i te'l rescata
i Tarantino
fa una mica
el mateix
amb Bruce Dern.
i el fa lluït.
El fa lluït
però de fet
ara estic pensant
que dins del guió
de Tarantino
del western
aquest últim
ja el plantegen
com el viejo xocho
que està ahí
que està supervient.
en realitat
ja li està marcant
gairebé
una fita
és aquesta
la pel·li
la teva pel·li
però al mateix temps
Pol
ostres
Déu-n'hi-do
la interpretació
no ho descarto
però és que
dóna la casualitat
que per guió
els mateixos personatges
diuen
hòstia
aquest no li fem res
perquè queda molt bé
com que
la cabanya és així
molt anciana
queda molt bé
queda...
no?
queda...
sí que queda aquí
sí, sí, sí
ara és un dels odiosos
sí, sí
és un dels odiosos
hauríem de discutir
fins i tot
qui és el més odiós
dels vuit
i potser
no es posarien d'acord
o sí
ostres
seria un tema
seria un tema
per pensar
home, hi ha un que es fa odiar molt
molt
moltíssim
per part meva
que jo crec que
també és el que guanya
guanya
amb
amb
interpretació
amb diàlegs
sobretot
és el que sempre
el que mata el gat
és Samuel L. Jackson
Samuel L. Jackson
fa un paper
que és una mica
també recuperat
de Django
i aquest
permetem
però a partir
del que ha dit ell
precisament
això de la qualitat
de la maldat
a la pel·lícula
Hannah Arendt
si la veu veure
recordeu que
una de les coses
bàsiques
d'aquella pel·lícula
era mostrar
la banalitat
del mal
o sigui
llavors
el que estaríem
ressaltant aquí
és que en definitiva
probablement
per aquesta banalitat
doncs per això
ens atraua el mal
no?
Sí
és una bona
observació
és una manera
és complicat
de fet
sempre s'ha parlat
s'ha criticat
tornant a Tarantino
que
la violència
és una cosa
que està molt present
expressada
i se l'ha criticat
molt
se l'ha criticat
molt per això
fent comparació
amb la realitat
de dir
realment
la violència
que pugui haver
al món
ostres
Tarantino
és un incentiu
dels videojocs
és una mica
clar
jo estic
en contra
una mica
de les crítiques
que s'han dit
en aquest sentit
i Tarantino
sempre hi ha una frase
que diu
a Japó
és una societat
Japó és una societat
ara em surtan
les paraules
Japó és una societat
on
el cinema
ha estat
sempre molt violent
hi ha hagut pel·lícules
molt violents
molt violentes
però
què passa
que
ara em surtan
les paraules
també la societat
és prou
potser
prou correcta
i prou ensenyada
o no
potser vas per aquí
sí
és a dir
això no
també és una de les societats
més pacífiques
que hi ha
i en aquest sentit
clar
ell sempre fa servir
una mica
aquesta frase
de dir
com pot ser
que
és absurd
comparar
molts cops
de la violència
en art
però el que has dit
ostres
la mort
hi ha com una atracció
això és molt Freud
també
aquesta idea
que hi ha
hi ha certa atracció
és que el Freud
ens va portar
ens va portar
massa
l'evidència
potser i tot
és interessant
jo inclús et diré
que no hi ha ni
banalització
de la violència
sinó que aquí
en realitat
Tarantino
i com molts altres
agafa personatges
no em diguis espectacle
ara
no
només estic dient
que
el que ens està agafant
és a buit
d'un abandon
a un altre
dolents
i te'ls fa confrontar
i és a veure
amb quin patit
és més
però
però sí que és veritat
que últimament
però juga
el que en patit
és amb el dolent
sí
bueno juga
depenent amb qui
amb alguns més que menys
però
això està tota la seva filmografia
però bueno
això ja es feia
en qualsevol llibre
també d'Agatha Christie
ja que parlàvem abans
amb en patits
amb personatges
després fan el gir
però igualment
jo em referia més
a que
últimament
sobretot
no sé
fa quants anys
potser m'ho diràs
tocar-les
però
la figura del dolent
com a
la figura
del que seria
el personatge
enemic
de l'heroi
ha esdevengut
el personatge
protagonisme
o sigui
parlem de
des de sèries
de Sopranó
Breaking Bad
o sigui
sèries que potser
han agafat aquest personatge
malvat
i l'han portat
cap a la part més humana
potser
però no deixes de
o sigui
empatitzes
però no deixes de ser
un espectador
de lo dolent
i s'ha fet
animació
a com es deia
la pel·lícula
a nivell d'Eckham
animació
animació
anima l'Eckham
que passa
és que era també
un personatge
quasi
com un maestro Yoda
però dolent
era com una cosa
molt estranya
per això
hi ha una sèrie televisiva
a Dexter
no sé si la conèixer
és un paradigma
aquests personatges
són personatges
que ja són
clar
són el paradigma
potser del personatge
violent
dolent
que sempre ha de combatre
però clar
el porten
pel terreny
aquest
suposo que és
també un
jo diria que sí
que en els últims anys
el que ha passat
és que això
per exemple
Hitchcock
tenia molt clar
i ho deia
quan es posava
la seva filosofia
que si no hi ha dolent
no hi ha pel·lícula
és a dir
la càrrega del dolent
fa que la pel·lícula
tingui una certa força
inclús perquè
el bo s'enfronta
amb aquest dolent
Spielberg ho recordava
això
tan bo és el bo
tan important
és el bo
com el dolent
i si és un bon dolent
la pel·lícula
no acaba de funcionar
el que dic
és que en els últims anys
com estan dient ells
sí que penso que és veritat
que en alguna mesura
s'ha intensificat
aquest dèxter
el dèxter seria
un senyor que és dolent
que la gent no se'n dona compte
però que va fent
la seva feina
i tu estàs pendent
perquè és el personatge principal
és el protagonista
d'aquesta sèrie
jo l'altra setmana
la setmana passada
parlava
quan la Lídia
parlava
de les sèries televisives
que li havien agradat
que jo havia vist
una sèrie televisiva anglesa
que m'havia entusiasmat
que m'hi ha agradat molt
que era The Fall
i que és una sèrie televisiva
que va d'una
gent britànica
que se'n va destinant
a l'úlster
a l'Ordre d'Irlanda
perquè hi ha hagut
una sèrie de crims
que es pensen
que segurament
és producte
d'un assassí
en sèrie
i resulta que
el que guanya
la pel·lícula
i la sèrie
té molt d'interès
és que
et pinta
la noia aquesta
que està buscant
l'assassí
que és una inspectora
de la brigada
d'investigació criminal
d'Anglaterra
i l'assassí
que és un pare
de família
que és un xicot guapo
simpàtic
carinyós
que està pels nanos
i tal
que és l'assassí
en sèrie
llavors clar
aquest contrast
vull dir
et crida l'atenció
que és un contrast
que habitualment
no es fa
no pintes mai aquest dolent
com un senyor
simpaticíssim
un senyor maco
que té detalls
amb la gent
que la gent se l'estima
això és una cosa
que xoca
llavors
jo crec que en els últims anys
sí que és veritat
que
sobretot
en l'òrbita
diríem
del cine comercial
fins i tot
s'ha autoritzat molt
aquest recorregut
jo diria que això
American Psycho
per exemple
ja es va portar
una mica
sí sí
en tenim una d'Argentina
que també
tenim això
aquesta última
que ens va estrenar
el Sicario
no era l'altra
aquella
com se deia
aquesta família
no
el clan
ja hi és
això també
es veu molt
de les seqüències
d'interior
sobretot
realment
no tenen
no els hi afecta
això
no els hi
comou
no els fa mal
perquè a més
hi ha nens
i nenes
hi ha infants
i són conscients
de tot el que feia
aquella família
segrestant a gent
i tenir la casa
tancada
sí sí
feixisme
això és
ostres
saló
bueno
però això ja
això ja són
paraules majors
això ja
jo el clan
no l'he vist
jo no l'he vist
entrem amb saló
no
poca broma
poca broma
és que jo crec que el Tarantino
va per aquí
jo a més a més
després de veure aquesta pel·lícula
he arribat a la conclusió
provisional
com tota la vida
sobretot si tens un esperiment
mitjament científic
pot dir que tampoc
no se cregui massa en la ciència
ui quantes coses estic dient
en un parèntesi
que el Tarantino
des de la seva primera pel·lícula
de Reservoir 2
el seu primer metratge
té una idea molt clara
de la moral
que ens vol explicar
després de veure aquesta pel·lícula
i tot això
que estem parlant
de la possible banalitat
del mal
de la manera
d'identificar-nos
penso que ell va
una miqueta més enllà
he arribat a la conclusió
ho he posat
d'allò un missatge
del whatsapp
que el Tarantino
és un veritable autor
això és tota una bestiesa
potser de dir
segons qui
estic molt d'acord
no ho sé
perquè des del primer moment
des del començament
ell ens explica
no tant el fet
d'una gent
que és dolenta
i una gent que és bona
sinó que hi ha gent
que es guanya la vida
sent assassí
de pagament
per exemple
però que no és que sigui dolent
és que fa això
els que són
bruitant
dolents
o que ens passen
per sobre
i que no podem fer res
per treure'ns d'aquest mal
són la gent
que no tenen
cap mena de consideració
cap als altres
de miraments
de solidaritat
aquí per exemple
perdoneu
que tinc la veu així
aquí per exemple
a Hateful Eight
doncs
ens deixa molt clar
que hi ha unes persones
que entren a una casa
que no tenen cap mena de problema
per
amb una sèrie de persones
que troben allà
doncs
bueno
fer com a saló
vull dir
no és tan diferent
el que ens planteja la saló
hi ha una sèrie de persones
que no són
d'aquest estil
hi ha persones
que es guanyen la vida
com a casa recompenses
es guanyen la vida
d'una sèrie de maneras
però no estan dintre
d'aquesta dinàmica
tenen una visió
de la vida
tenen una visió
de les relacions
que s'han d'establir
entre les persones
del fet
que pot haver
una agenda
d'un color determinat
que també poden ser racistes
cap als altres
la història
per exemple
de la noia
que és racista
cap als mexicans
vull dir que
intentant no explicar res
és molt sorprenent
quan vas esbrinant
de quin color és
aquella dona
abans t'han explicat
i jo penso
que des del primer moment
des de Reservoir Dogs
i a Pulp Fiction també
amb allò de llegir la Bíblia
abans d'assassinar la gent
hi ha tota una reflexió
sobre el que és
la característica
del mal per si
aquella gent
que mata
o una altra gent
com assassins de sou
no són necessàriament
dolents
ni bons
són gent
que es dedica a això
per uns interessos
perquè en el món
les coses funcionen així
vull dir
és així de salvatge
la cosa
i de bèstia
potser a la pel·lícula
de Sicario
que ara parlava
el Jaume
se li dóna la volta
fins i tot també
a aquesta qüestió
no comenteu coses
ah mira-te
mira-te
doncs Francesc
Francesc
ara que dius
que parlaves
un altre cop
de Los Odiosos 8
perdona
de Hateful Eight
que sona molt millor
sona molt millor
Hateful Eight
és la paraula
que la trobo
espandrosa
us proposo un exercici
és odi full
full
full
completament odiós
us proposo
us proposo un exercici
i és
podem fer un repàs
una mica
a la història
del western
i després veure
exactament
a Hateful Eight
com es llegeix
el western
és a dir
què aporta de nou
si és que aporta
alguna cosa
i quin tipus
de western és
perquè Francesc
ara mateix
estaves parlant
de Tarantino
però ens donem
compte que
Hateful Eight
no és un western
com qualsevol altre
hi ha una sèrie
de dispositius
d'imatges
de coses
que es posen
en funcionament
que com diu
com molt bé has dit
obeeixen
a un autor
una persona
que quan es posa a fer
ja sigui
cinema
amb samurais
un drama
una peli
del que sigui
és a dir
qualsevol gènere
et dona una visió
molt personal
aviam
la història del western
a mi
no sé vosaltres
però m'agrada
com una estructura
una mica
de quatre punts
que és la que
d'alguna manera
és la història del cinema
que és l'etapa prehistòrica
l'etapa clàssica
l'etapa moderna
i l'etapa postmoderna
a l'etapa prehistòrica
l'etapa muda
diguem
hi ha un western
que a mi m'encanta
que és a Traco i Robó
d'un tren de Porter
que apareixia aquest pistoler
disparant a càmera
és a dir
no era una pel·lícula
on el guió
fos el més important
sinó
la part més
diguem
un referent important
per tothom
que es va venir després
sí
que era molt vanguardista
el tractament
parlem de
la història del cinema
en el fons
dius
ostres
les vanguardies van primer
perquè
no hi ha una història
diguem
hi ha una història
evidentment
però el que més destaca
és una mica l'impacte
el petard de fira
a l'etapa
s'ha acut alguna més
així de l'etapa muda
algun western
aquesta és la més característica
és la més característica
que Scorsese de fet
va
però n'hi va haver molts
westerns
llavors
perquè en van fer moltíssim
però tindria aquesta
això
però llavors era una etapa
com rudimentària
sempre es comenta
que John Ford
quan va fer la diligència
és quan va
a l'etapa clàssica
fixar
exactament
el John Ford
que el que va posar
va ser
la psicologia
i ja va omplir
de contig molt els personatges
doncs crec que en aquesta etapa
prehistòrica
parlem d'això
d'una experimentació
de l'aparell cinematogràfic
a l'etapa clàssica
ara que ho has dit
la diligència
és una mica
la pel·lícula
que senta els arquetips
qui és l'heroi
qui és el dolent
qui és l'interès amorós
és una pel·lícula fundacional
una referència directa
de Tarantino
en aquesta pel·li
totalment
quina és la referència
de la diligència
dic
exacte
i ara que ho has dit
hi ha una referència
molt bona
a Hateful Eight
que és l'inici
de tot
no, no
l'inici
hòstia
jo crec que
hem comentat abans
era lo de
lo de
Diez Negritos
exactament
és a dir
parlem d'una pel·lícula
on per una banda
es fa referència
a Agatha Christie
no?
western
Los odiosos ocho
ostres
Agatha Christie
no, ha digut com ell
com ell
sí, ha digut-li
en francès
el que?
Hateful
perdona, perdona
Hateful Eight
i també
a la diligència
mateixa
és a dir
a l'inici
comença
amb una
diligència
que va recollint personatges
com a la pel·lícula
de John Ford
però
tornem una mica
a aquesta trajectòria
que estàvem fent
hem dit
etapa prehistòrica
o muda
etapa clàssica
després passem
a l'etapa moderna
qui va matar
Liberty Valance
per exemple
molt bona
molt bona
que aquesta
és la clàssica
exacte
aquesta encara estaria
una mica
aquesta etapa clàssica
amb quina us quedeu vosaltres
d'aquests anys 50
quines pel·lícules
ho estaven
total
amb les dues
jo penso que les dues
són bones
molt bones
sí
però és més elemental
la primera
juga
juga amb cartes més bones
no ho sé
sí, sí
i després passaríem
una mica
a una etapa moderna
ja
que és aquests anys 60
70
on d'alguna manera
crec jo
no sé aviam
com ho veureu
però hi hauria com dos vies
molt clares
una és
la de la caricatura
del passat del western
del clàssic
que és
amb l'espagueti
espagueti western
de Sergio Leone
amb Clint Eastwood
i l'Ivan Cliff
totes aquelles pel·lícules
caricaturitzen
una mica el passat
i per una altra banda
dins també
en aquesta etapa moderna
hi hauria una mica
una manca d'ideals
d'objectius
i com una visió
una mica desanimada
de l'heroi
això ho veiem
home hi ha pel·lícules
King Western
així us fa pensar
però va venir
el Clint Eastwood
i ho va arreglar
això
sí
amb la mala llet
molt bona
jo en aquest sentit
m'agraden molt
de l'etapa moderna
les que són
pura caricatura
és a dir
el bueno
el feo i el malo
per cert
estem sentint
una gran banda sonora
de los siete magníficos
molt bona
però vaja
d'aquí ja saltaríem
una mica
a l'etapa postmoderna
que és
l'última
d'aquesta trajectòria
que en el cas del western
hi ha un remake
volia citar molt breument
que és de Corea
és a dir
vivim en un món
actualment
on el western
apareix
amb una llibertat absoluta
en relació
amb altres gèneres
i a qualsevol país
hi ha un remake
del bueno
el feo i el malo
que és
el bueno
el malo
i el raro
i que d'alguna manera
doncs ostres
posa ara
sobre la taula
que el western
això té una llibertat absoluta
i tornant a Tarantino
és un altre exemple
d'aquesta llibertat
de l'etapa postmoderna
Tarantino
fa amb el western
el que vol
diguem-ne
diguem-ne que mai quedarem
sense obres d'art
clarament
és així
clarament
jo vull una pregunta
que us volia fer
perquè jo ja sabeu
que no he pogut veure la pel·lícula
tinc moltes ganes de veure-la
i a més a més
avui ve a veure en format
70 mil·límetres
ve a veure doncs el fenòmen
la pregunta és
jo sóc un gran
gran gran admirador
de l'Ànio Morricone
em conec moltes peces
de música
me les tinc memoritzades
les escolto de tant en tant
aquí es nota
que la música
és de l'Ànio Morricone
es nota fins al punt
en el que hem tingut
és a dir
podríem dir una mica
que Tarantino
la banda sonora de Tarantino
s'ha vestit de gala
què vull dir amb això
que aquí ja no es dedica
a agafar cançons
d'espagueti western
dels 60
com
La resa
El mercenari
que eren aquelles flautes
de l'espagueti western
que tant coneixem
no no no
aquí directament
fa servir una cançó
i unes cançons
directament
per la pel·lícula
fetes per la pel·li
i que
al tanto
perquè la banda sonora
de Morricone
és una peça descartada
no dic que
és una peça descartada
no dic que
no hagi sigut modificada
per la pel·lícula
però és una peça descartada
de quan va fer
la banda sonora
de l'Exorcista 2
o sigui
llavors clar
què passa
que és
ambient
absolutament diferent
entre aquella pel·li
i la de Tarantino
però
és
no
és curiós
i a més
no només això
sinó que
a part
això comentava abans
amb el Carles
el tema de tancar gent
a una
a una
cabina
no
envoltats de neu
de ventisca
i amb música
de Morricone
no us fa pensar
alguna cosa més
a part d'això
fa pensar en la por
no
fa pensar
en la cosa
la cosa
la cosa
de John Carpenter
que és molt fort
que hi ha hagut
aquesta mena
de
i amb meter boton
també
no
ostres
recordeu
aquest
és una
bona
no la conec
no la conec
és que aquí és
quan has dit
això
és que és tot junt
i
i no
i a més el protagonista
és Carousel
és un dels protagonistes
que és
és una segona unió
de la cosa
que és com
ostres
què passa d'aquí
però bueno
jo
he sentit
però ho pregunto
els que heu vist
a la pel·lícula
he sentit
que ja
els fans
diríem
del Tarantino
estan entusiasmats
perquè això és
la quinta essència
del seu cine
de les seves obres
de dretra
hi ha els detractors
que diuen
que no és tan
aconseguida
com altres pel·lícules
que a mi
crec que els agrada
és a dir
doncs
pregunto
quina és la vostra opinió
jo estaria
jo crec
ni en una
ni en l'altra
és a dir
no soc un gran fan
diguem de Tarantino
perquè sí
perquè jo crec
que també
la bona manera
de veure el cinema
mai és
mai ha de ser moral
mai ha de ser dogmàtica
o sí o no
crec que
totes les pel·lícules
li pots veure
alguna cosa bona
i alguna cosa millorable
en alguns casos
molt millorable
en el cas de Hateful Eight
ostres
a mi m'agrada moltíssim
crec que el que has dit
que resumeix una mica
el cinema de Tarantino
és algú que ja hem vist
en altres pel·lícules
però ostres
és una gran pel·li
és a dir
jo realment
ho vaig passar molt bé
a tu Pol
també
m'has dit que et va agradar
ja ho defineix
el títol de Fenòmena
que és Fenòmen Experience
perquè realment
i això és un tema
que volia entrar una mica
a les especificacions
més tècniques
potser
que és bastant interessant
perquè és una pel·li
que planteja una mica
de dubtes
potser a l'hora d'anar al cine
perquè et planteges
anar a l'Icària
que potser per 7 o 8 euros
o al Fenòmena
què m'he perdut
si he anat al Sicària
que he anat al Sicària
o al Fenòmena
val la pena Pol
veure'l al Fenòmena
sí
home
sí sí sí
i tant
ja només perquè
això sí que pot ser
que sigui una d'aquestes
no dic xiquillades
però dic allò de
vull fer una pel·li així
que va dir Tarantino
a les produccions
el que feia el Kubrick
per això també
sí bueno
i llavors
va demanar
gravar 70 mil·límetres
i clar
70 mil·límetres
que això
vull dir
és un tipus
de
de cel·luloide
un tipus de càmera
i sobretot
un tipus d'objectius
que són
pràcticament prehistòrics
no prehistòrics
però sí que és una cosa
que no es fa servir
ara tant
clar
és una cosa
que ha costat molt
recuperar
per fer aquesta pel·lícula
i cosa que ha portat
que el rodatge
ja havien de reconstruir
uns 15 objectius
que estaven mig destruïts
per poder rodar
que a més
aquí dona el toque
també una mica
el fenòmena
que dona un toque
els colors
són com molt antics
perquè tu estàs
ell t'ambienta
i això és veritat
t'ambienta molt
en un western
o en una pel·lícula
molt clàssica
fa jocs
en plans molt clàssics
però alhora
et clava
a plans molt
molt
potser modernis
així molt moderns
sí
de totes les etapes
però llavors
és curiós
perquè el cel·luloide
et transporta
no només
amb el tema del color
el gra
el típic gra
també de cel·luloide
típic
sinó també
amb aquest
ultrapanavision
el que s'ha dit així
perquè
potser també
recorden pel·lis
de Lorenz d'Aràbia
que a més
també en aquests païs
et fa la versió
contemplativa
de la pel·lícula
més curta
que més curta
vol dir
i ultrapanavision
ara que ho has dit
70 mil·límetres
tot això
és l'únic cinema
d'Espanya
que ens ofereix
com realment
el Tarantino
ha volgut que s'emeti
perquè també
això
el Pol Torres
que és un director
bastant important
de fotografia
que tenim aquí
i el Nacho Cerda
que són els
que va començar
el fenòmeno
entre els dos
vam fer un vídeo
que van explicar una mica
el funcionament del tema
del soloide
amb aquesta pel·lícula
i realment
pots entendre
que l'entrat
costi això
uns 12 euros
perquè
és una projecció
molt especial
hem de recordar que
si no recordo malament
la primera projecció
que es va fer
de la pel·lícula
de la pel·lícula
Tarantino
Heartful Eight
la seva
la de l'equip
la d'una mica
Prems
la van projectes
enfocada
i el Tiro
es va cabrejar molt
o sigui
estem parlant
d'un tipus
de projecció
que és molt difícil
d'aconseguir
al 100%
però quan s'aconsegueix
és espectacular
els 70 mil·límetres
de tota manera
no fa tants anys
que predominava
els 60
no, no, no
i tant
Espartaco
està rodada
exacte
Espartaco
està rodada
60 mil·límetres
Benur
fins al total
que era
es deia també
i de fet
Benur crec que és l'última
Benur crec que és
l'última
ara no
perquè l'última
és The Hateful Eight
però la penúltima pel·lícula
que es va projectar així
diria que és Benur
podria ser
però de totes maneres
estem parlant
que hi ha una referència
a part del tema
de la gravació
ja que traieu el tema
Espartaco
que és el tema
de la intro
qui vagi el fenomen
veurà
no només hi haurà
un intermig
per dir-ho així
de 12 minuts
entre
a l'hora i mitja
o dues hores de pel·lícula
sinó que hi ha
l'entradilla
que seria una entradilla
d'uns 3 minuts llargs
4
només de música
veient
una mena de paisatge
però en aquest cas
com una fotografia
només amb la música
un color vermell
vermell encès
increïble
que això
es va començar
que el viento
se llevó
que els primers senyors
que van fer
intermig
i l'entrada musical
i després s'ha fet
amb Laurence d'Arabia
i s'ha fet
amb moltíssimes pel·lícules
d'aquesta època
però és veritat
que últimament
això no s'acostumava a fer
que té ganes
de ser un clàssic
aquestes
llavors clar
a veure
evidentment és molt recomanable
és molt recomanable
en el fenòmen
ja només perquè
saps que la gent
també que el va veure
aplaudeix
cada gota de sang
cada frase
de Samuel López
l'aplaudeix tot
que això també dona molt de joc
però
jo per això
no sé si això és bo dolent
és a dir
no sé si
hem de convertir
el cinema Tarantino
com aquesta espècie de circ
que sembla que s'ha convertit
perquè jo realment
abans li trobo coses
que dius
ostres
és que realment
està molt bé
jo estic en la teva situació
jo per exemple
de Tarantino
una de les coses
que més agraeixo d'ell
és la conversa
de
pal ficció
entre els dos personatges
que van
a parlar
amb aquells dos
sí home
vull dir
jo entrevolta
i Samuel L. Jackson
al cap i a la fe
hi ha una
no la direm
perquè no faré més spoilers
de la pel·lícula
però en aquesta
Hateful Eight
hi ha una escena
que em va semblar
magnífica
del Samuel L. Jackson
explicant-li
com es deia
l'actor
el gran
Bruce Dern
explicant-li
unes coses
molt
molt espectaculars
sobre
el seu fill
i els seus membres
i
i de fons
sonant
tocant
un altre dels personatges
tocant
una Nadal
amb un piano
i que a mi
aquestes coses
així
aquesta conjunció
i jo crec que això
bàsicament
el que posa sobre la taula
és que Tarantino
totes les paraules
racisme
masclisme
esclavitud
tot això
mai ho toca
de forma tòpica
i convencional
és a dir
mai
l'esclavista
és el dolent
i l'esclau
és el bo
sinó que també
es poden invertir el ròs
això no vol dir
que haguem de tatxar
a Tarantino
com un racista
cosa que ha fet
Spike Lee
crec que no ho hem de fer
perquè la finalitat
és precisament
jugar
a intercanviar
i a modificar
els arquetips
i que res
és o blanc o negre
sinó que hi ha grisos
l'Espai Lee
s'ha posat en evidència
va a dir-ho
hi ha un aspecte
que he de ser jo
que heu d'estar aquí
evidentment
ara veieu per què
tu l'has vist?
sí
ara el Sicària
l'he vist
sense l'entrada aquesta
sense la mitja part
i no
amb una qualitat tan gran
però he vist allò
el que m'han posat allà
doncs hi ha una cosa
que ja dic
que ara
Pol i Carras
potser no en coneixen tant
però els altres dos sí
sabreu que l'he de dir jo
i és que aquí
el que fa
una altra cosa
que fa el Tarantino
és jugar
a l'Asbon Trier
també
en quin sentit?
home
simplement
pel fet que fa
capítols
capítol 1
capítol 2
això és completament típic
i a més a més
hi ha un moment
en el que crec
que és ell mateix
que se sent la seva veu
que explica
i entra
treu completament
de la història
a mi em va semblar
molt curiós
això és
Doc Bill
aquest moment francès
és justament
després de la mitja part
que està estipulada
que s'ha de fer
a la sessió
Roadshow
que es pot veure
el fenòmen
Roadshow
Roadshow
espectacle de carretera
que és aquesta nostàlgia
cap a certa manera
de projectar el passat
com ho feien a l'Amèrica
aquí no
però allà sí
i just després
surt el narrador
dient
ha passat això
això i això
seguim amb la pel·lícula
pot ser que sigui ell o no
i és molt curiós
això ja no ho sé
però és molt curiós
que hagis comentat això
perquè no sabia
si
jo després ho vaig estar pensant
no sabia
si això
estaria inclòs
en la versió
diguéssim
per ciners convencionals
perquè clar
tu tornes
tornes a dins la sala
després d'aquests 12 minuts
i et diuen
si recordaràs
hace 15 minuts
i que la dius
hòstia
sembla que m'estic parlant directament
el senyor del cine
una pel·lícula
a parts
la pròpia pel·lícula
te la donen a capítols
com si l'estiguessis llegint
clar
però no només els capítols
que és que una veu en off
que t'expliqui
que t'expliqui
el que has vist
perquè potser te n'has oblidat
aquests 12 minuts
que te n'has anat a fer del pit
és molt curiós
perquè és com
m'estàs trencant
la narrativa
que tothom
no hi havia veu en off
i de cop me la poses
o sigui per què
i clar
em va semblar curiós
Carles Martínez
crec que s'ha adonat
que ha vingut
amb un guió super elaborat
i aquí al sense condicions
això és difícil
de portar-ho a terme
però bueno
super elaborat
super interessant
tot el que ens ha proposat
i ens ha comentat
i esperem que un altre dia
t'animis a participar
en un altre tema
és que estem acabant
Joan
hem de dir
la setmana vinent
el Jaume
ens presentarà
la pregunta
el llibre sempre és millor
que el film
i discutirem
sobre això
perquè és el tema
que ha triat ell
doncs bueno
gràcies
moltes gràcies
Carles
a vosaltres
per cert
aquesta pel·lícula
està escrita
en llibre
també
no oi?
acabem
fins la setmana vinent
gràcies Carles