Cinema sense condicions.
Hola, bona tarda. Avui és un dia que tindrem un programa una mica especial, diferent.
En principi ja sabeu que és tradició de la casa que comencem amb un tema musical
que normalment fa referència al clàssic de la setmana.
En aquesta ocasió començo presentant-vos els companys que estan avui aquí.
En primer lloc, Biel, els comandaments. Bona tarda, Biel, què tal?
Bona tarda, Pep. Molt bé a tot.
Molt bé, benvingut. Després tenim aquí l'Anastasi.
Hola, bona tarda, Pep.
Bona tarda, què tal?
Molt bé.
Preparats? Molt bé.
Bueno, i el que us parla, Pep Armengol, com deia, el programa és diferent.
En la primera part tindrem el comentari sobre la pel·lícula escollida avui
que és el gran dictador de Charles Chaplin, de 1940,
i iniciarem amb el final de la pel·lícula
en què hi ha la narració, per part del propi Chaplin,
d'un discurs que va fer perquè ell en realitat tenia pensat un altre final,
però veient el caire que prenen les coses cap a l'any 39,
que és quan va fer el guió,
es va tancar al seu despatx, es va posar a escriure,
i va canviar el final, que era un final,
bueno, diguéssim, més cinematogràfic,
per un en què hi ha una arenga,
que ara sentireu,
millor no en parlo,
i la posem.
Endavant, Biel.
No quiero gobernar ni conquistar a nadie,
sino ayudar a todos si fuera posible,
judíos y gentiles, blancos o negros.
Tenemos que ayudarnos unos a otros,
los seres humanos somos así,
queremos hacer felices a los demás,
no hacerlos desgraciados.
No queremos odiar ni despreciar a nadie.
En este mundo hay sitio para todos,
la buena tierra es rica
y puede alimentar a todos los seres.
El camino de la vida puede ser libre y hermoso,
pero lo hemos perdido.
La codicia ha envenenado las almas,
ha levantado barreras de odio,
nos ha empujado hacia la miseria y las matanzas.
Hemos progresado muy deprisa,
pero nos hemos encarcelado nosotros.
El maquinismo que crea abundancia
nos deja en la necesidad.
Nuestro conocimiento nos ha hecho cínicos,
nuestra inteligencia duros y secos.
Pensamos demasiado y sentimos muy poco.
Más que máquinas, necesitamos humanidad.
Más que inteligencia, tener bondad y dulzura.
Sin estas cualidades la vida será violenta,
se perderá todo.
Los aviones y la radio nos hacen sentirnos más cercanos.
La verdadera naturaleza de estos inventos exige bondad humana,
exige la hermandad universal que nos una a todos nosotros.
Ahora mismo mi voz llega a millones de seres en todo el mundo.
A millones de hombres desesperados,
mujeres y niños,
víctimas de un sistema que hace torturar a los hombres
y encarcelar a gentes inocentes.
A los que puedan oírme les digo,
no desesperéis.
La desdicha que padecemos no es más que la pasajera codicia
y la amargura de hombres que temen seguir el camino del progreso humano.
El odio de los hombres pasará,
y caerán los dictadores,
y el poder que le quitaron al pueblo,
se le reintegrará al pueblo.
Y así, mientras el hombre exista,
la libertad no perecerá.
Soldados, no os rindáis a esos hombres,
que en realidad os desprecia,
nos esclavizan,
reglamentan vuestras vidas
y os dicen lo que tenéis que hacer,
qué pensar y qué sentir.
Os barren el cerebro,
os ceban,
os tratan como a ganado
y como a carne de cañón.
No os entreguéis a estos individuos inhumanos,
hombres máquinas,
con cerebros y corazones de máquinas.
Vosotros no sois máquinas,
no sois ganado,
¡sois hombres!
Lleváis el amor de la humanidad
en vuestros corazones,
no el odio.
Solo los que no aman odian,
los que no aman y los inhumanos.
Soldados,
no luchéis por la esclavitud,
sino por la libertad.
En el capítulo 17 de San Lucas se lee,
el reino de Dios está dentro del hombre,
no de un hombre ni de un grupo de hombres,
sino de todos los hombres,
en vosotros.
Vosotros el pueblo tenéis el poder.
El poder de crear máquinas,
el poder de crear felicidad.
Vosotros el pueblo tenéis el poder
de hacer esta vida libre y hermosa,
de convertirla en una maravillosa aventura.
En nombre de la democracia,
utilicemos ese poder,
actuando todos unidos.
Luchemos por un mundo nuevo,
digno y noble,
que garantice a los hombres trabajo
y dé a la juventud un futuro
y a la vejez seguridad.
Con la promesa de esas cosas,
las fieras alcanzaron el poder,
pero mintieron.
No han cumplido sus promesas,
ni nunca las cumplirán.
Los dictadores son libres solo ellos,
pero esclavizan al pueblo.
Luchemos ahora para hacer nosotros
realidad a lo prometido.
Todos a luchar para libertar al mundo,
para derribar barreras nacionales,
para eliminar la ambición,
el odio y la intolerancia.
Luchemos por el mundo de la razón,
un mundo donde la ciencia,
donde el progreso,
nos conduzca a todos a la felicidad.
Soldados,
en nombre de la democracia,
debemos unirnos todos.
Bé,
sembla que s'ha acabat aquí, eh?
No, simplement pensava mentre l'escoltava
quina pena que a la ràdio no hi hagi subtítols,
perquè haguéssim sentit l'original
meravellós de...
Bueno,
meravellós que sempre és meravellós,
l'original.
Més que res,
sigui de Chaplin o sigui de Paul Newman.
Sí, a més a més,
a Chaplin...
És una pena,
és una pena.
A Chaplin li va costar una mica d'esforç
perquè per una vegada
es va haver de posar a serió
i va haver de posar una veu
que no era la normal,
a la que estava acostumat,
sobretot quan feia el personatge habitual de Charlotte.
Sí, sí, sí, efectivamente.
No, era una broma,
però, no?
És una broma perquè és clar,
estic tan poc acostumat,
és cert que hi ha molta gent
que està acostumada a sentir les pel·lícules
en versió doblada, però...
Sí,
tampoc he pogut trobar
el discurs en català,
que també hauria sigut agradable
de tindre el pergun.
Sí,
a Filmin està la versió escala subtitulada
en tots els idiomes,
però en canvi no,
la versió original és la que domina.
Bé,
bé,
com heu pogut veure,
heu de pensar que aquest discurs,
la pel·lícula és de 1940,
el guió és de 1939,
és a dir,
imagineu-vos-hi 83 o 84 anys abans,
mireu el contingut,
no es poseu massa exigents
en la construcció,
però el rerefons
és d'una actualitat,
d'una actualitat increïble.
Malauradament sí.
Malauradament.
Malauradament sí.
Perquè
hi ha referències,
és inevitable,
per exemple,
sentir-lo
i pensar
en les guerres
que hi ha al món,
és inevitable sentir-lo
i pensar
quan es dirigeix els soldats,
pensar en els piolins,
per exemple,
que van vindre aquí,
encaixonats
amb un paquebot
d'allò d'una tonteria.
Bé,
en fi.
No,
imaginau-hi la quantitat
de dictadures
que encara dominen el món.
Sí.
És a dir,
per sort,
ens vam treure de sobre
la nostra fa uns anys.
Sí.
Alguns diuen que mitges,
però bueno,
d'alguna vegada
ens la vam treure de sobre
i és cert
que aquesta pel·lícula
es cal la vam veure
també molt diferent.
Jo abans ho dèiem,
no?
Sí.
Quan la vam veure
en plena dictadura.
És veritat
que estava prohibida,
nosaltres vam tindre la sort
de veure-la
gràcies
amb amics
que teníem,
que tenien contactes.
Sí.
I llavors,
bueno,
sorties de la pel·lícula
amb una càrrega
intensa,
de sentit democràtic,
de lluita
i de ganes
de tirar a terra
tot allò
que representava
l'opressió.
Hi ha una frase molt interessant,
molt maca.
A mi em va tocar molt
aquesta frase
que li diu
el Schultz,
que és qui acompanya,
diguem,
aquest home que ajuda,
diguem,
al final,
ell l'ha ajudat
durant la guerra del XVIII,
el salva,
diguem,
d'una situació,
el Japlin salva en el Schultz,
com a barber jueu,
diguem,
salva en el Schultz,
i quan passen molts anys
i estem a punt
d'arrencar
la Segona Guerra Mundial,
el Schultz,
peripècies
que ara no explicarem,
però finalment
acaben,
doncs,
en aquesta situació,
que el barber ha de fer
de Heikel,
que és el dictador,
que és el Hitler.
Llavors,
ell,
hi ha una cosa que li diu,
pujan molt acollonits
fins a dalt
a la gran tribuna,
davant tenen
milers de persones
que els esperen,
les típiques manifestacions
que hem vist
a les pel·lícules
de l'Alien i Reinfestal,
que són exactament allò.
Reinfestal
ho demostra molt bé.
És això,
i llavors,
li diu,
el Schultz li diu
en el barber,
li diu,
is your only hope,
és la teva única esperança,
perquè ell està molt acollonit,
no sap si podrà dir res.
Ara has de parlar de tu.
Ara has de parlar,
li diu,
és la teva única esperança.
Llavors,
el Chaplin,
que en aquest cas,
com a actor,
per mi està excel·lent,
té una sola paraula,
que és hope,
hope,
la diu amb un to que no sap si és,
d'esperança també,
o volguem dir de convicció.
Realment,
és el que tinc,
el que he d'utilitzar ara,
és l'esperança,
i a partir de l'esperança,
neix aquest discurs,
m'agrada allòs.
I això em va agradar,
a mi em va,
hòstia,
em va fer caure,
fins i tot en punt de llagrimeta,
vaig dir,
ostres,
que maco que és això.
Sí.
Molt bé,
bueno,
anant cap al principi,
aquesta pel·lícula,
malgrat estigui feta
en blanc i negre
i el 1940,
o sigui,
fa 83 anys,
va ser la primera pel·lícula sonora
de Chaplin.
Fins i tot,
quan la vegeu,
es donareu compte
que hi ha un sketch,
perquè,
a veure,
la pel·lícula està feta
en clau de comèdia
i no ens posem sèrios
fins al final.
Doncs hi ha alguns sketch
que mantén
la transició,
o la mostra
del que és l'estàndard
del cinema mut.
Completament,
i del personatge
que ella havia popularitzat,
diguem,
tot i que aquí ja saps
que hi ha milers de discussions
al voltant del tema.
No queda clar
que sigui Charlotte.
No queda clar,
no queda clar.
Estem davant
d'un barber jueu,
això sí que queda clar.
Sí,
hi ha gent que opina
que està més proper
o no
al tipus de recursos
que utilitzava Charlotte,
hi ha moments
de la pel·lícula
que clarament
recorden molt
el tipus de recursos
expressiu
de Charlotte,
però és cert
que mai acaba
de ser el Charlotte,
o sigui,
el personatge
del barber
mai acaba de ser Charlotte
i el personatge
de Heikel,
evidentment,
és clarament
un Chaplin
que no havíem vist mai.
Jo volia dir
també,
entrant,
després tornaré
en darrere,
però ara que dius això,
a mi m'ha fet pensar
la pel·lícula
en diverses
obres
que segurament
han agafat
com a referent
el Gran dictador.
Per exemple,
Tu vi o no tu vi
del Gran Lúbids
que va ser fet
el 1942
és d'autora
d'aquesta
claríssimament.
El personatge
de Schulz,
a més a més,
amb la de Kubrick
també
és
d'un
sarcasme
notori.
Després,
hi ha
La vida és vella
de Roberto Benignini
en la que
hi ha
fragments
de Benignini
en què està
absolutament
imitant
un
Richter
que té
quan està fent
instrucció
el Chaplin
a la pel·lícula.
I després
tenim
la
de Stanley Kubrick
Teléfono rojo
Volamos hacia Moscú
Pass of Glory
també hi és.
Clar,
Pass of Glory
fa referència
a la Primera Guerra Mundial
i llavors
aquí
ja sortirien
altres referents
també.
Què dius?
Teléfono rojo.
Però amb Teléfono rojo
sí que tenim
el personatge
de Peter Sellers
que té
dos o tres papers
i amb algun
hi ha la ridiculització
d'un personatge
molt proper
a Hitler
que
jo crec que
se li embala
la mà
cap amunt
molt fàcilment.
Aquí hi ha una sèrie
És francament
meravellosa
això de Kubrick
aquesta part
jo no sé com va tenir
el valor
a més a més
de fer una pel·lícula seriosa
amb elements tan
poc seriosos
i tan
que provocaven el riure
realment
i aquí estem
en una obra
molt gran
també
aquesta que estem ara
recordes alguna més?
I per valor
no
no
he pensat
en aquestes tres
però estic convençut
que si ens poséssem
a mirar
ens en sortirien
15 tranquil·lament
ell mateix
ell mateix
evidencia
que es va inspirar
en l'Elene Riefenstahl
tot el cinema
de la Riefenstahl
sembla que hi ha
una projecció
a Nova York
amb dos directors
un francès
el René Clerc
i ell mateix
i quan surten
tots estan molt
admirant el tema
de quina hora
ella i tal
evidentment
veient el perill
que implicava tot allò
i ell el que veu
és que allà
comença a entendre
que ell pot fer
una pel·lícula
ridiculitzant
el nazisme
ridiculitzant
el feixer
sembla que
aquesta passa
que em sembla
a la Filmoteca
Nova York
el va convèncer
que havia de fer
aquesta pel·lícula
el que passa
és que ell
amb la pel·lícula
i amb la proclama
contra l'antisemitisme
contra les dictadures
i contra l'opassió
dels pobles
es va avançar
molt
el que passaria
després
i llavors
amb un llibre
que és autobiogràfic
l'any 64
va dir que
si ell
hagués viscut
el que havia passat
i el que es havia fet
amb els camps
de concentració
sobretot els camps
de concentració
no hauria tingut
el cor
per fer una comèdia
la magnitud
dels morts
que hi van haver als camps
i els propis camps
en si
que ell no esperava
una cosa així
com no ho esperava ningú
clar
això amb ell
sí que el va tirar enrere
però la pel·lícula
estava feta ja
ja estava feta
i després
bueno
fixeu-vos que
veníem
amb l'Anastàcia
pel cotxe
pel camí
comentant
i Estats Units
la pel·lícula
és d'estadunidenca
la producció
és de
Chaplin
United
d'Arstis
bueno
va ser presentada
als Oscars
i va ser
nominada
a 5
no va rebre cap premi
és a dir
i la pel·lícula
no va funcionar malament
perquè us dic una cosa
jo he trobat
algun crític
rellegint
comentaris
sobre la pel·lícula
de tots els temps
en el que diuen
aquesta pel·lícula
s'hauria de veure
als instituts
d'ensenyança mitjana
cada any
o sigui
les diferents promocions
d'estudiants
l'haurien de veure
en primer lloc
perquè
no seria cap càstig
es divertirien
perquè la pel·lícula
la pel·lícula
francament
nosaltres
l'hem revisitat
i hi ha moments
que és que
tronxes
sí
a un li pot fer riure
un tipus d'humor
més que un altre
a l'altre li farà riure
més a l'altre que l'un
però realment
que hi ha una
una quantitat
de gag
interessant
sí
intel·lectualment
interessant també
sí
molt
molt
efectivament
és una pel·lícula
molt recomanable
la teniu
amb obert
em sembla que és
a filmin
a youtube
a youtube
també
a youtube
la qualitat
i en filmin
la teniu
amb una versió restaurada
de molt bona qualitat
hi ha movist
terples
em sembla que també
hi ha estat
o hi està
mireu també pel tv
perquè també hi havia estat
i em sembla que encara hi està
i Amazon també
tota manera
dir que
hi ha una cosa
ja que has dit això
al final
de l'humor
de la pel·lícula
clar estem en un moment
en què
des de l'any 40
fins ara
imagina la quantitat
sobretot a televisió
també cinema
a televisió
que hem vist
d'imitadors
d'imitacions
ja no parlem
del recent
el tema recent
i no parlem
de la nostra tele
el Polònia
cada setmana
Polònia
Polònia
Caracòvia
en un altre moment
la gent
està
amb un esquema
del que és
una imitació
o un imitador
molt diferent
del que tenien
en aquell moment
és a dir
i allò era molt innovador
ara estem molt acostumats
que hi ha personages
que mit disfressats
o no
a vegades fins i tot
sense disfressar
ja que dius
el de Polònia
clar
hi ha el tema
de José María Aznar
que hi ha unes coincidències
de bigoti
i després
un tipus de ganya
una ganya
que fa
el José María
José María Aznar
que és clavada
a la privacitat
de José María
en privat
que
és calcada
a una
de Chaplin
de Chaplin
tenen coses
perquè Chaplin
saps que també
tenia un tema
que és que molta gent
una vegada passada
a la pel·lícula
van crear aquesta cosa
de confusió
perquè realment
Chaplin també
tenia un bigotet
previ
inclús a la pel·lícula
sospitósament
semblant
al de Hitler
són coses
que poden ser casualitats
són coses
que simplement
són així
jo t'ho dic
en el sentit
que avui en dia
el públic
possiblement
ha perdut una mica
allò que et deia
quan veníem
també cap aquí
la virginitat
aquella que teníem
nosaltres
els ulls
lluitadors
que teníem
a l'any
quan la vam veure
la pel·lícula
el seu dia
el 60
el 60
el 62
ja no són el mateix
la cosa d'opressió
que nosaltres mateixos vivíem
ja no hi és
i després jo penso
que hi ha una inescència
perduda
de totes maneres
malgrat tot
la pel·lícula
veig que
a Filmin
té una qualificació
de 9,2
i tu saps que a Filmin
de les més altes
de les més altes
de tot allò
amb la qual
hi és promig
de les notes
que posa el públic
i que malgrat tot
crec que
encara hi ha esperança
que la gent jove
veient aquesta pel·lícula
realment
com dius tu
entreguin
ensenyament
i nosaltres estem riguint
sí, sí
jo estic d'acord
que és una pel·lícula
per revisitar-la
fins i tot
quan la vaig veure
vaig pensar
bueno, però per què no
la veig més sovint
jo aquesta pel·lícula
és veritat
sí, és que
és que t'ho passes
la mar de bé
sí, sí
i sempre hi ha alguna cosa
que se't pot haver escapat
i ara el bebè
per exemple
quan el personatge
del dictador
agafa el i dona
aquell bebè
el bebè
perquè l'agafi
i el bebè
no sap si se li caga
o se li pixa
o què li passa
però fa alguna cosa
se li fa a sobre
l'havia oblidat
pràcticament
perquè està tan carregada
de matisos
que et quedes
potser amb els més
significatius
home, clar
quan estàs jugant
amb la bola del món
perquè se sent
que va una mica
per ser emperador
de la terra
allò és
extraordinari
mítica totalment
i penso que és tan pura
tan perfecta
tan ben feta
tan ben planificada
el tall
a cada plà
no està en el lloc adequat
el ritme general
la música
que el punt
de podria tenir
avui en dia
de
diguem entre cometes
de que rinclonaria
es queda anul·lat
per aquesta perfecció
sí, sí
la perfecció fa que
oblidis que
ai
vols dir
no
està perfecta
després hi ha el personatge
de Mussolini
sí
que també
Napoloni
Napoloni
Napoloni
ell es diu
el dictador
és Hinkle
Hinkle
el Hitler
s'hi diem Hinkle
doncs Napoloni
és un personatge
que també està
molt ben treballat
i també
se li està buscant
unes similituds físiques
a Mussolini
notòries
molt importants
i molt
gestuals
escenes gestuals
clar
tots els actors
el que fan
és això
quan tenen un element
a copiar
després la rivalitat
entre dictadors
és algo molt
que dona
molt joc
l'escena del bufet lliure
aquell que està
davant del bufet
i al mateix temps
amb un tractat
pel mig
que no volen signar
que si vols signar
que l'has de signar
que no el signo
aquella escena
realment és el caos
organitzat
més meravellós
potser és
per mi
de les escenes
més
més ben
més polides
per entès
perquè no és
broc gros
no és sal gorda
és realment una cosa
molt ben mesurada
i està molt ben resolta
molt ben resolta
perquè al final
hi ha algun d'aquells
algun d'aquells
assistents
que els diu
bueno però
tu firma-l'hi
i després fes el que vulguis
diu
oh
doncs el firmo
però primer havia passat
tot el gac
tot el gac
clar
que és divertidíssim
de mostra que Rinkiel
bueno
tampoc tenia
molta més
sort que tenia
sossos al costat
de llums
de llums poques
que és bastant habitual
no tots malauradament
però és bastant habitual
diguem en els dictadors
molt bé
bé
més coses
sí
jo tenia notades
diverses cosetes
de la pel·lícula
hi ha una cosa curiosa
a vegades les pel·lícules
a vegades les pel·lícules
si ens hi fixem
jo perquè a més
em dedico el tema
però
jo crec que si t'hi fixes
veus coses que dius
ai
per què hi ha això aquí
hi ha un moment
que
hi ha un moment
en què el Xurs
novament
és el personatge aquest
que ell ha salvat
i cada cop
els demana
que l'ajudin
a fer un cop d'estat
per entendre'ns
és el que ell vol
llavors
un dels cinc
que hi ha en aquella
en una habitació determinada
menjant-se
uns pastissos
que dintre
hi ha una moneda
se suposa
en un d'ells
han de
han de
el que li toqui la moneda
li tocarà
s'ha de sacrificar
el que sacrificarà
posant una bomba
fent alguna cosa
en l'acció
en el palau del
del Hinkle
què passa?
que l'escena comença
en què tenim un plano
no molt llunyà
un plano
el que dèiem
un plano mig llarg
del Xuls
i a darrere
el seu té un gong
i aquest gong
quan comença el plano
aquest gong
està bellugant-se
s'està movent
està vibrant
no som en vibrant
sinó que es mou
ostensiblement
d'un cante a l'altre
i ell arrenca
dient
us proposo
que ara seiem
que menjareu
no sé què
els explica aquesta història
i el gong es belluga
per què es belluga el gong?
el gong es belluga
perquè molt probablement
hi ha pel·lícules
que es revelen
en alguns planos
què havia rodat realment
Chaplin
Chaplin segurament va rodar
que començava l'escena
amb Xuls
donant un cop de gong
un cop al gong
convocant a la reunió
i després es girava
i començava a parlar
el muntador
i el propi Chaplin junts
segurament van decidir
escolta
el del gong queda
probablement
estic fent ara especulacions
el gong queda una miqueta superflu
és massa
no cal marcar tant això
va
anem directes al gra
però encara es belluga
però encara es belluga
és que a vegades
a les pel·lícules passa
que algun detall
et revela
allò que no hi és
a la pel·lícula
i en aquesta pel·lícula
en aquest cas
hi ha aquest detall
curiós
diguem
sí, aquí també hi ha
aquella cosa
del sacrifici
sí, bueno
el sacrifici
però
a veure
tots miren
exceptuant un
que és el més íntegre
tots miren
d'escavullar
com deia el veró
escapulir-se de l'escomesa
sí, escapulir-se
és que a l'escomesa
és que a l'escomesa
el veró
el veró
el veró
el veró
el veró
el veró
el veró
perquè
aquí hi ha la cosa curiosa
que és clar
per anul·lar
la possibilitat
que ningú
hagi de sacrificar-se
la Hannah
que és el personatge
de la qual el veró
està enamorat
va posar monedes
a tots
a tots ells
amb la qual cosa
tots estan empassant
les monedes
o amagant-les
o fent el que sigui
per no
que no detectin
que ell té la moneda
és que tots tenen moneda
i això
és un gag interessant
és un altre gag
de cinema mut
també
també
totalment
aquí tornem a entroncar
després hi ha una cosa
en el discurs final
que us hem posat al principi
perquè avui
anem així d'originals
a mi per exemple
m'ha fet pensar
en una cosa
actualment
i des de fa anys
estem
immersos
en
les xarxes socials
que ens uneixen
i ens permeten
difondre informació
són un arma
de molt poder
en ocasions
però potser també
a vegades
ens deshumanitzen
una mica
sí
sovint
sovint
poden servir
per difondre
l'odi
la discriminació
i l'atac
al diferent
més que intel·ligència
deia el barber de Chaplin
necessitem habilitat
i gentilesa
i és veritat
o sigui
és un tema
per la reflexió
fins a on
podem arribar
amb l'extensió
aquest
del poder
de les xarxes socials
sí
sí
sempre hi ha
un element perillós
és curiós
perquè ell parla
de la ràdio
no s'atreveix a parlar
del cinema
fixa-t'hi
no hi entra
el poder
modificador
que pot tenir
el cinema
ell parla
de la ràdio
és cert
que era potser
el mitjà
més popular
en aquell moment
sí
el cinema també
Déu-n'hi-do
vull dir que estem parlant
sí
no hi entra
clar
difonia les zones
i era el més immediat
perquè el cinema
s'havia de fer
s'havia de muntar
estrenar
no tenia la immediatesa
les autocites
en aquest cas
ara es fan molt
és una cosa
que està molt de moda
autocitar-se
però en aquell moment
potser no era tan habitual
que es parlés de cinema
dintre d'una pel·lícula
és a dir
feia raro
tenia algú més
a notar per aquí
aviam
vaig a pensar
una coseta
que tinc per aquí
ah sí
amb una escena
per exemple
que a mi em fa molta gràcia
que és molt òbvia
i que dius
però és molt òbvi
però que ben fet estar
i que ben representat
que és la barberia
amb les cadires telescòpiques
aquelles que hi ha
és a dir
quan hi ha aquest duel
del teòric Hitler
i el teòric Mussolini
és un gag genial
que és un gag genial
que estan en una barberia
s'asseuen tranquil·lament
i dius
una cadira
cadascú
la cadira típica
de barberia
i llavors utilitzen
la palanqueta aquella
i dius
per anar pujant
per col·locar-se
i quan un puja una mica
et puja més
fins que arriben
a un nivell
inversemblant
a 5 o 6 metres
de terra
d'alçada
i sempre un
intentant quedar
més alt que l'altre
clar
dius
és molt tonto
però és que està passant
això passa constantment
el que deien abans
s'ensenyen
qui la té més llarga
però aquí
qui arriba més amunt
i tant
jo crec que
els despatxos
per exemple
de l'època de Franco
estic segur que
les cadires
la que hi havia Franco
era d'una alçada
i les que venien
a comentar allà
eren
molt més baixes
hi ha una escena textual
amb això que dius tu
ara
hi ha moments que pretenen
que el Mussolini
diguem teòric
s'assegui amb una cadira
que és practicament
una d'aquestes
un reclinatori
i en canvi
l'altre està assegut
l'altre no cau
a la trampa
i bueno
hi ha tot un gir
sí segur
aquest joc
o ara
recentment
hem vist
les taules immenses
de Putin
aquestes taules
distanciadores
és que no hi ha dubte
que els dictadors
tenen aquesta
aquesta perversió
com una mena
de viatge
que els condueix
amb aquestes coses
una mica
fins i tot
molt simples
és que no tenen vergonya
el que passa
han perdut
perden la vergonya
quan tu saps
que estàs tan empoderat
i tens tant el poder
perquè tu pots estar
molt empoderat
però no tenir-lo
ells el tenen de veritat
la vergonya
per què has de tenir vergonya?
que es vegi
ell ja sap
Putin
ja sap
que allò queda
horrorós
a set metres
tenir l'interlocutor
però
ell és a qui mana
i si són set
són set
sí
no ha canviat tant
res
i després
també és molt curiós
com posa i treu medalles
meravellosa
amb la mateixa
meravellosa
treu medall i treu
amb la mateixa ràpidesa
sí, sí
en allò del ministre de la guerra
que és un personatge gros
que va amb aquella
caçaca típica
plena de medalles
la darrera medalla
no sap on posar-la
no hi ha espai
és meravellosa aquesta escena
i llavors arriba un moment
que s'excita tant
i hi ha el Hitler
el Hinkel
que ja segueix
a part de les medalles
li obre una mena d'armilla
que porta
i comença a treure els botons
hasta els elàstics
de la petxera
que es deia
la petxera i després dels elàstics
i s'altra s'atura
i ho dius
escolta
que no cauran els pantalons
és genial
i dius
ostres tu
que fort
i en tant
aquella intensitat
Chaplin és veritat
que a vegades
s'estira amb alguna escena
ho dèiem abans
però en aquesta no
aquesta manté tot el rato
aquest ritme frenètic
un creixeto
un creixeto brutal
bé
una cosa
a la segona part
del programa
avui
tenim
una intervenció
sí
una mica
diferent
també
parlarem
amb l'Albert Rossic
el professor
i catedràtica
l'Albert Rossic
que aquest any
té a cura d'ell
l'edició
aquest any
sortirà
ara aquests dies
a les llibreries
el primer volum
de les
l'obra completa
del rector
de Vallfagona
mossèn francès
Vicent García
llavors
tenim
cinc minuts
i em sembla que tu
abans de contactar amb ell
perquè ho farem via telefònica
mira tinc una llogia aquí davant
intentaré no
i en tot cas
sí
si vols parlar-nos
perquè tenies un
un tema per tocar
tenia
jo teòricament
suposadament
hauria de parlar
de sèries
de plataformes
diguem
de sèries de televisió
i l'altre dia va passar
igual
no us vaig parlar de sèries
sinó que us vaig parlar
d'una
d'una pel·lícula documental
que em havia interessat especialment
i avui també
és aquesta mala consciència
vaig dir que d'entara
en tant tenien
d'haver-nos
atipat
de veure sis capítols
seguits
durant
una jornada i mitja
que això arriba un moment
que potser
que potser ens cansa
a vegades no som en el cansament
sinó és mala consciència
i si veguéssim
alguna miqueta
amb més nivell
i vaig veure
filmen
una oferta
d'un documental
que es diu
James Ivory
El largo viaje
el llarg viatge
que dirigeix
el propi Ivory
amb un tal
Gils Garner
que no conec
que tampoc sé exactament
la funció que fa
perquè el documental
és pròpiament
Ivory
Ivory pur
James Ivory
us haig de recordar
que és el director
nord-americà
molta gent pensa
que és anglès
perquè el seu cinema
sembla britànic
però en realitat
és nord-americà
i que va fer
una habitació
amb vistes
retorna Howard's End
les bostonianes
el que queda del dia
Mr. and Mrs. Bridge
però tot això ve d'un passat
que ell ni pretenia
fer cinema
però amb un pare
que tenia
que era fuster
és a dir
tallava arbres al bosc
va començar a subministrar
aquests arbres
per construir decorats
en els platós
diguem
dels estudis de Hollywood
i això el va portar
ell a ficar-se
en el món
ell pretenia ser
director d'art
ell era un home homosexual
declara la seva homosexualitat
en aquest documental
i fa un documental perfecte
en el que trena
la seva pròpia
declaració
de principis
de com creu
que són les coses
de la vida
com són
ell mateix
aquesta declaració
que el compromet
perquè no s'ha dit tant
se sap
però no s'ha dit
la seva vinculació
també sentimental
que després us explico
i tot això
durant
72 minuts
meravellosos
amb una
sobretot jo diria
bàsicament
amb una
simplicitat
amb una delicadesa
amb una elegància
que pròpia d'ell
que després la veiem
en totes les seves pel·lícules
però que aquí
és meravellosa
i ho fa amb un material
que ell va rodar
en els anys 50
40-50
finals dels 40
a Afganistan
és a dir
ell va estar a Afganistan
va rodar material
en plan totalment documental
ell mateix portava la càmera
roda meravellosament bé
compone uns quadres
perfectes
o sigui
realment és un
un gran
veu molt bé
les imatges
ho fa perfecte
en aquest sentit
i després
clar
en el muntatge
recupera aquest material
imagineu
70 anys més tard
l'agafa
i el munta
el sonoritza
li dona
un valor diferent
del que tenia
originalment
i ho combina
amb
llegendes locals
de la zona
d'Afganistan
de la zona de Kabul
que és en la que ell es velluda
per tant tenim una pel·lícula
que
les teles
amb les que
amb la que es teixeix
són de divers ordres
i totes són interessants
i totes acaben fluint
amb una cosa poètica
meravellosa
que a mi
m'ha deixat petrificat
el títol?
el títol es diu
James Ivory
s'autocita en aquest cas
El largo viaje
El largo viaje
no recordo la qualificació
que té
on la podem veure?
Filmin dura
una hora i dotze
que passa
per mi passa volant
és cert que hi haurà gent
que hi ha moments
que potser
els paisatges
s'allarguen una mica
escolteu la música
del Desplat
darrere d'això
el Desplat
que està
Alexandre Desplat
és també una música
que ajuda
que tot allò passi
i al final
la sorpresa una mica
jo esperava que passés
però no passava
ell presenta
el seu amic
de tota la vida
el seu productor
el Merchant
el Ismael Merchant
el Merchant Ivory
ha sigut un segell
de les 40 i pico
de pedigoles
que han fet junts
amb aquest segell
i presenten el Merchant
que el va conèixer
presentant una pel·lícula
d'aquestes que havia
rodat Afganistan
a Nova York
i a partir d'aquí
va sorgir
l'any 54
aquesta relació
molt bé
un meravellós
informatiu
emocional
estupendo documental
doncs aquí queda
la recomanació
molt bé
Biel
tenim connexió
amb el professor
Rosic
sí
jo us escolto
molt bé
hola
bona tarda Albert
mira
per posar-nos
en matèria
posarem
una introducció
amb una mica
de música barroca
que és un tall
que vaig filmar
jo mateix
de la representació
que es va fer
el divendres passat
a Baix Fugona
ah perfecta
endavant
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Xat
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a Baix Fugona
a blues
Hituc
a Baix Fugona
a Suffol
molta
들�lars
Molt bé, doncs amb aquesta introducció
et donem
bones tardes
i en primer lloc
t'agraïm moltíssim
la diferència que has tingut amb nosaltres
amb entrar en Mantena
per parlar-nos
del rector de Vallfogona
Abans de...
Serà un plaer, ja ho veuràs
Abans de donar-te pas
i perquè la nostra audiència
tingui
quatre traces sobre qui ets
et diré que
Albert Rossic i Estragó
va néixer a mitjans del segle passat
a Girona
és catedràtic a mèrit de Filologia Catalana
de la Universitat de Girona
també està professor a la Universitat Autònoma de Barcelona
del 77 al 92
les seves línies bàsiques de recerca
són la literatura catalana
de l'edat moderna
i del segle XIX
l'edició de textos
la història de la llengua
i el multilingüisme literari
estudiosa la literatura catalana del barroc
ha editat críticament textos
de segle XVI a XVIII
i ha publicat diversos llibres
i més de dos centenars d'articles
en publicacions especialitzades
és membre de la Real Acadèmia de Bones Lletres
de Barcelona
i de l'Institut d'Estudis Catalans
podria continuar parlant
de llibres en els que ha col·laborat
i d'altres que són d'ell
però només dir-vos que per exemple
del rector de Vallfogona
en sabem que en tenim registrats 3 o 4
i ara es publicarà
que és una altra de les coses que parlarem avui
ja ha sortit a les llibreries
el primer volum
de la obra completa
a cura d'ell
del rector de Vallfogona
i tot això perquè passa
perquè estem dintre de la celebració
del 400 aniversari
de la mort del rector
i per tant aquest any
ha sigut declarat també
per les institucions catalanes
com l'any rector
a partir d'aquí
Albert
el primer que voldríem dir
és que ens situessis
i es fessis cinc cèntims
de qui era aquest personatge curiós
anomenat el rector de Vallfogona
Francesc Vicent García
Sí, i tant
es tracta d'un personatge
que va ser molt important
i molt famós
el seu moment
el segle XVII
però aquesta fama
va anar augmentant
el segle XVIII
i el segle XIX
després
hi va haver
va caure una mica
en desgràcia
ja explicaré per què
i ara
el tornem a valorar
com era
i descobrir
tot el seu mèrit
no?
de fet és un personatge
que té diverses facetes
perquè per una banda
és un poeta barroc
i per això
ara hem editat
les seves poesies
per altra banda
és un personatge
que va tenir
una vida
lligada
a l'eglésia
perquè de fet
era sacerdot
rector
de la parròquia
de Vallfogona
i Vallfogona
va fer moltes coses
va fer una
capella
va fer una obra
de teatre
quan es va inaugurar
bueno
va intervenir molt
en la vida
del poble
i després
és també
un personatge
folclòric
perquè
es va convertir
en un personatge
mític
un nom
del qual
s'explicaven
tota classe
d'anècdotes
històries
acudits
perquè
com que feia poesia
de caràcter
humorístic
doncs
se li van anar
atribuint
tota classe
d'anècdotes
i va quedar
com un personatge
folclòric
i molta gent
es pensava
que era un personatge
inventat
fins i tot
perquè
se n'explicaven
anècdotes
de tantes classes
diferents
que
no
això no
no lligava
amb
la d'un poeta
barroc
que ens imaginem
un personatge
tancat
al seu despatx
fent poesies
no?
Els orígens
de
Francesc
Vicent Garcia
també van ser
controvertis
durant molt temps
semblava
que havia nascut
a Tortosa
en canvi
últimament
s'ha acreditat
que va néixer
a Saragossa
Sí
Sí, sí
això ha sigut
una sorpresa
perquè
és curiós
que un personatge
que va ser tan famós
en sapiguessin
tan poques coses
certes
que hem volgut
d'anar canviant
últimament
i és que
esclar
ell sí que va viure
a Tortosa
i ell sempre va dir
que provenia
de Tortosa
i la família
és d'allà
i els pares
i els avis
i tot
però
realment
el naixement
es va produir
a Saragossa
i ho vam saber
aquests últims anys
ho hem sabut
pràcticament
per casualitat
seguint una mica
el fil
del testament
del seu pare
es va morir
quan ell era molt petit
llavors vam veure
que el seu pare
va fer testament
a Saragossa
i que Saragossa
tenia possessions
propietats
i que volia ser
enterrat a Saragossa
tot això
va fer pensar
llavors els registres
els registres parroquials
van ajudar
a verificar-ho?
esclar
sí
finalment
finalment
es va trobar
la partida
de baptisme
a Saragossa
i es va poder acreditar
sí
molt bé
tu
ja vas
devia fascinar
des del principi
des de fa molt temps
el personatge
perquè
crec que
la teva tesis doctoral
ja va versar
sobre
sobre el rector
de Vallfugan
sí
de fet
fa molts anys
que hi estic treballant
fa més de 40 anys
que estic treballant
amb aquest personatge
això es diu molt aviat
però
són moltes hores
de conviure
amb el rector
són moltes hores
per descomptat
m'he passat
moltes més hores
estudiant
les seves poesies
que no pas ell
fent-les
segur
sí
però
esclar
és que
al començament
semblava
al començament
es coneixien
unes obres
semblava que no hi havia
gaire problema
es coneixia
un parell de manuscrits
clar
al final
ha resultat
que n'han sortit
cent
i
i per tant
moltes obres
que no coneixíem
d'altres
que hem vist
que no eren
seves
tot això
ha implicat
una recerca
que a vegades
havies de desfer
la feina feta
no només
fer-la de nova
sinó
desfer coses
que donaves
per bones
i resulta
que no ho eren
i això
portava també
a veure
obres d'altres
poetes
contemporanis
i al final
vaig estar estudiant
no només ells
sinó
tota la seva època
i tota la literatura
dels segles XVII i XVIII
no?
Escolta
la transició
que
sí
digues
no, digues
digues
no, digues
per això
que he estat
tants anys
no?
perquè
no és només
estudiar una obra
sinó que
veure que una part
d'aquesta obra
no era seva
una altra
s'hi havia d'afegir
aclarir els conceptes
coses que no s'entenien
i que
a veure
últimament
a més a més
hi ha hagut
aquest regal
que és Google
que per un investigador
et permet
trobar coses
que si no
no trobaries
no?
coses
que
sí
puc posar
posaré un exemple
per exemple
hi ha un moment
que hi ha un poema
en què surt
descriu una
una tempesta
i un naufragi
és un poema burlesc
humorístic
perquè en realitat
és una mica de mala mar
però ell fa veure
que és una gran tempesta
i aleshores diu
hi ha un moment
allà hi ha una autoritat
un senyor que es diu
Clavero
no?
i
ell fa rimar això
amb el nom d'un peix
i diu que hi ha un peix
que és un mero
que embesteix
el vaixell
no?
i és clar
en principi
en principi penses
caram
sí que és estrany
un mero
no pot pas
amb vestir
un vaixell
però bueno
penses potser
com que és un poema
humorístic
i així
doncs mira
diu això
no?
mires els manuscrits
i els manuscrits
en comptes
de dir
el peix
que anomenen mero
parla
del peix
sombrero
i penses
esclar
que és sombrero
això
segur que és
que un copista
aquí s'ha equivocat
i ha posat
això
perquè rimés
a un clavero
però en realitat
ja està bé
el mero
i això
del sombrero
és un error
doncs bé
això fa
relativament poc
gràcies a Google
vaig trobar
un document
del segle XVI
que parlava
del riu
de la Plata
de l'Argentina
i deia
que allà
hi havia un peix
que era un peix
que atacava
els vaixells
i que en diuen
el peix sombrero
de manera que
resulta
que aquest concepte
ja existia
el que passa
és que
l'havíem oblidat
completament
és fantàstic això
aquest peix sombrero
probablement
és el que
ara anomenem
una orca
les orques
ja
que per cert
hi ha hagut
ara hi havia la notícia
que unes orques
han atacat
un vaixell
o sigui que
ja veiem
que el doctor de Vallfogona
s'ha avançat
a les notícies
actuals
està d'actualitat
està d'actualitat
que bo
que hi havia
que hi havia
el peix aquest
sí
escoltant
evidentment
no és un peix
és un mamífer
és un mamífer
ja
un mamífer
de grans
proporcions
que pot atacar
vaixells
clar
és extraordinari
una treballa així
sí
sí
són d'aquests
petits detalls
tot això
va passant
i al llarg
de tots aquells anys
un dia trobes una cosa
l'altre dia un altre
un altre dia veus
que t'havies equivocat
amb una interpretació
o que un poema
no és d'ell
vinga torna
que envio
treu-lo
etc
en realitat
la teva feina
és una mica
similar
a la dels arqueòlegs
és a dir
neteges
una capa
de producte
i et surten
unes veritats
però
a sota
descobreixes
una segona capa
que canvien
aquelles veritats
i així successivament
exacte
exacte
l'exemple
és molt bo
perquè a més a més
l'arqueòleg
descobreix
tresors
treu
treu coses
que no sabíem
que existien
i canvia la història
i canvia la història
i moltes vegades
buscant manuscrits
trobes poemes nous
que no se sap
que no se sabia
que existien
els neteges
els prepares
i els serveixes
perquè puguin ser
gaudits
per tant
és una manera
de crear
riquesa cultural
d'augmentar el patrimoni
tant l'arqueòleg
com el filòleg
després et vull preguntar
sobre
el tema
de garbellar
el que és d'ell
i el que no és d'ell
però abans
volia
per seguir una mica
un ordre
preguntar-te
perquè
com que tu
ets filòleg
hauràs estudiat
segurament
el panorama cultural
que va des de la tradició
renaixentista
a la transmissió
cap al barroc
llavors
amb aquest punt
jo tinc entès
que la cultura catalana
potser estava
més present
i forta
del que ens pensem
o sigui
a vegades
ens pensem que
amb
Felip
ai
amb Felip
amb els
reis catòlics
i subsegüents
Felip II
etcèc
Catalunya
tenia
les institucions
molt
diguéssim
aparcades
o estrangulades
i també la llengua
però
en canvi
jo crec que
hi ha una part
de lo que és
la tradició
culta
que es va
mantenir bastant
amb el català
com
vas veure tu
aquesta transició
i quin paper
va jugar el rector
aquí
Sí
això és molt interessant
perquè
de fet
és una de les coses
que va fer
que no
que no es tractés
simplement
de publicar
un poeta
sinó que
a més a més
havies de fer veure
com aquest poeta
no era un bolet
sinó que era
el resultat
d'una societat
que era
molt més
molt més
rica
culturalment
del que ens pensem
aquí
aquí hi va haver
un problema
i és que
el segle XIX
després de la guerra
de successió
el català
va anar patint
una sèrie de prohibicions
i va anar quedant
raconat
de mica en mica
primer va ser
la llengua oficial
de l'administració
pública
després la llengua
que feien servir
en la documentació
municipal
després la llengua
de l'ensenyament
després la llengua
dels notaris
és a dir que
de mica en mica
hi van haver
prohibicions
que van anar
raconant el català
fins que
a mitjà
en segle XVIII
el català
de fet funcionava
com una llengua
que parlava tothom
però que
la llengua culta
era el castellà
i llavors
en aquell moment
van pensar
ah esclar
això
deu venir
de l'època dels Reis Catòlics
quan
quan s'ajunta
la corona de Regó
i la corona de Castella
doncs el català
va perdent pes
i per tant
doncs
s'arriba a la situació actual
i no era veritat
és a dir
durant el segle XVI
i el segle XVII
i bona part del segle XVIII
el català funciona
com
aquí està
jo en dic
una llengua d'estat
perquè
perquè de fet
era la llengua
de l'administració
és a dir
la llengua
que feien servir
a tot arreu
l'ensenyament
l'administració pública
la generalitat
totes les institucions
però
com que hi havia hagut
aquesta imatge
que el català
havia anat recolant
doncs
ningú ho va estudiar
ningú estudiava
aquesta època
pensant
que no hi havia res
o que el que hi havia
no era important
i jo vaig anar trobant
cada vegada més coses
i vaig anar publicant
també
altres autors
i altres textos
d'aquesta època
i
i
bé
i fins al
fins al moment
que
que va sortir
doncs
que esclar
Vicent García
es dirigeix
a un públic
que és el públic
de Catalunya
fonamentalment
també de València
perquè
el bisbat de Tortosa
és mig
tenia mig
mig
tros
diguéssim
a Catalunya
i mig a València
i ell també està bastant relacionat
sobretot amb el nord
de València
i en persona
ja anava sovint
ell a veure la família
a Tortosa
això és
segur que sí
segur que sí
perquè a més
hi ha un detall
que ho fa pensar
i és que
al final de la seva vida
quan es treu el títol
de doctor
se'l treu a Tortosa
si realment
s'hagués quedat
desconnectat
clar
no hauria anat
a Tortosa
treure's el títol
per tant
vol dir que
continuava tenint-hi
vinculació
jo dic també
perquè
la seva poesia
no sembla
una poesia
allò
localeta
saps
d'un
capellà de poble
i tal
cuidar
té
una importància
no
vull dir
té una importància
i un to elevat
que la fan
molt més
molt més comú
amb el que pot ser
poetes
que tinguin
un cos important
no
com realment
és ell
no
hi ha poemes
que són perfectament
comparables
a poemes
de
Quevedo
que era contemporani
o del primer gongro
no del gongro
del final
perquè a més a més
el gongro
del final
ell ja no
el devia
conèixer
no ho coneix
molt poc
però
és un autor
perfectament
que està perfectament
al nivell
de la seva època
i la mètrica
que fa servir
les estrofes
tot això
són les mateixes
que fan servir
els grans poetes
castellans
del moment
és a dir que
en aquest aspecte
és un autor
perfectament culte
el que passa
és que
té una obra
molt variada
probablement
perquè
ell no escriu
pensant
en publicar
un llibre
que sigui
un llibre
que tothom
digui
que ben escrit
que ambiciós
ell segurament
feia poesia
en totes les ocasions
una vegada
per un amic
una altra vegada
improvisada
de qualsevol manera
una altra vegada
per fer una celebració
solemne
una altra vegada
doncs perquè
vol fer una imatge
sofisticada
i elegant
és a dir
és molt
és molt variada
la veritat
és que és molt variada
bé
en aquest sentit
sembla que
treballava
o sigui
se m'ocorreix a mi
que de fet
era com
un pintor
costumista
no?
estava reflectint
la societat
sí
en part sí
hi ha un poema
per exemple
que és molt important
que es diu
Desengany del món
que és un retrat
de totes les capes
de la societat
els estudiants
els metges
els farmacèutics
les prostitutes
els capellans
les monges
surten tots
surten tots
amb els seus vicis
i els seus defectes
i això és molt interessant
perquè
estan també mal interpretats
jo
sempre poso un exemple
que em sembla
que és molt
aclaridor
no?
hi ha un moment
hi ha una estrofa
d'aquest poema
en què ell critica
una cosa
que en aquella època
era molt mal vista
i perquè
bueno
era perseguida
per la inquisició
que és
que els capellans
que feien
sol·licitació
al confessionari
és a dir
es venia a confessar
una dona
i aprofitaven
aquesta intimitat
no?
per fer proposicions
naturalment
està molt bonent
doncs ell
en aquest poema
doncs
hi ha una estrofa
que critica això
doncs aquesta estrofa
va ser censurada
perquè es va trobar
escandalós
que parlés
dels capellans
que feien això
però esclar
jo penso
el que és escandalós
és la conducta
no la denúncia
naturalment
no s'hauria
de considerar
que això
s'ha d'esborrar
o que
censurar amb ell
quin objecte
quin objecte
teníem
exacte
sí
que no
que no quedi malament
l'eglésia
que
que es considerava
que era un terreny
relliscós
però
jo justament
trobo que això
que és molt interessant
perquè és una mica
imprevisible
perquè la imatge
que tenim
com que fa
poesia humorística
i a vegades eròtica
i tot això
és que era un frívol
no?
sí
doncs no, no
de frívol
bé
per aquí
suposo que anava
per aquí
va anar
una mica
el desprestigi
en què el va
sometre
el moviment
renaixentista
no?
exacte
de la renaixença
perdó
de la renaixença
sí, sí
de la renaixença
perquè van considerar
aquest tipus de poesia
d'entrada
perquè a l'època
del romanticisme
que és una època
així una mica
grandiloquent
la poesia humorística
era considerada
una cosa una mica
inferior
no?
perquè el poeta
sí, una mica
com vulgar
sí, exacte
era considerat vulgar
el poeta romàntic
és un ésser
escollit
que fa
les seves
poesies
profundes
a dalt
d'un
d'un
acantilat
mentre hi ha
una tempesta
mirant la lluna
i tot sol
vull dir que hi ha
una mica
aquesta imatge
que evidentment
contradiu
la del que fa
una poesia
per riure
i tot això
hi havia una mica
aquest aspecte
que és un aspecte
més lliat estètic
hi ha una altra mentalitat
els poetes
fan un altre
tipus de cosa
però també hi havia
aquesta idea
aquesta poesia
burlesca
eròtica
eròtica
en el sentit
que sortien
o prostitutes
o dones
de mala conducta
o dones
que només
es guiaven
per l'interès
i hi ha una mica
així
de picardia
explicant
totes aquestes coses
bé doncs
tot això
des del punt de vista
romàntic
era considerat
un tipus
de literatura
massa
poc
noble
per dir-ho així
poc sofisticada
però en canvi
avui
entenem perfectament
que això
és un altre estil
i que
era perfectament
respectable
i que hi ha
moltes maneres
de fer poesia
i de fet
actualment
aquest tipus de poesia
és més
llegidora
que en alguns
poemes romàntics
que potser
ara
cansen una mica
ho crec
que són
guanyats
escolta'm
amb una tradició
així
de poesia
en llengua catalana
que podríem parlar
de Llull
Auxiès Marc
el mateix
Francesc Vicenç
Garcia
Verdaguer
ara
en aquests moments
o parlant
dels últims 50 anys
perquè
amb això
de la poesia
50-100 anys
de vegades
és el temps
que costi
de consolidar
una mica
uns grups
o unes tendències
com veuries
tu la continuïtat
d'autors
d'aquesta categoria
perquè estem parlant
aquí
de l'autor
més important
l'escriptor
més important
de poesia
del barroc
és a dir
llavors
amb la poesia
contemporània
com veus
el moment?
és que
o sigui
a veure
tampoc vull
que em donis noms
sinó
una mica
tendències
per on va
la cosa
la tendència
a la poesia
actual
o la visió
de la poesia
des dels inicis
fins ara
ho dic per què
o sigui
jo crec
que
Vicent Garcia
ara
tal com el veiem
avui
és una
peça fonamental
per entendre
la literatura
catalana
com una literatura
que continua
que és una literatura
molt antiga
que té les seves arrels
amb els trobadors
per tant
en els orígens
més nobles
de la poesia europea
ja
havíem
als segles
X o XII
exacte
XI
XII
doncs
una poesia
que té
aquests orígens
molt importants
i molt
ocultes
com és lògic
perquè aquí
hi ha unes cors
i aquestes cors
tenen uns poetes
que van
de cort en cort
però
és una literatura
que s'havia vist
una mica
sobretot
a partir del romanticisme
com un guadiana
una literatura
que té un gran moment
a l'any mitjà
que després
desapareix
que després
torna a ressorgir
i això
Vicent García
ho trenca
perquè ens demostra
que no
que la poesia
catalana
té una continuïtat
i que
hi ha
autors
importants
a totes les èpoques
o sigui
que en aquest aspecte
és una
pesa fonamental
entre
els grans
noms
que podem
simbolitzar
entre per exemple
Eusias Mar
com el gran poeta medieval
Vicent García
el gran poeta barroc
n'hi ha més
de poetes barrocs
però o sigui
ell potser és el més
famós
i el més
el que avui
és més fàcil
de llegir
perquè és més variat
i perquè és humorístic
i fins a arribar
doncs
als autors
del 19
Verdaguer
per exemple
i tot el gran esplet
dels grans
poetes catalans
d'abans de la guerra
Arribao estaria també
per aquí
és que
el cas d'Aribao
és una mica peculiar
perquè va ser molt important
perquè el va reivindicar
com l'autor
que
torna a fer
ell en el seu poema
La Pàtria
parla dels trobadors
no?
i que ell sent
cantar els trobadors
i llavors diuen
ah aquí tenim
l'autor
que ha fet reviure
la literatura catalana
perquè parla dels trobadors
i
i això
ja
va fer que
el poema La Pàtria
es mitifiqués molt
perquè representava
la renaixença
Albert
en realitat
tenim un problema
hi ha la dictadura
del temps
només
puc dir
que el dia 29
a la llibreria
Laia de Mallorca
es fa la presentació
del primer volum
editorial
Barcino
és el que
de la llibreria
de la llibreria
de la llibreria
de la llibreria