¿Lleva pistola, señor Chase?
No me gustan. Estropean los trajes.
En el pasado fue espía.
Mi hijo está prisionero.
17 millones de dólares.
O le quitarán un ojo, una oreja, una mano.
No me diga que no tiene dinero.
Bona nit. Sota el fons d'una pel·lícula que hem vist aquest matí, de fet,
i que l'estrenen suposo que aquest divendres,
comencem el nostre programa habitual de cada dimarts,
que és Cinema Sense Condicions.
A Ràdio d'Esvern.
Avui, com sempre, tenim l'equip.
Falla alguna gent i vindran d'altres.
Tenim en Pol Díguer, darrere els vidres, com sempre.
En Joan Sardà, bona nit, que està a mà dreta.
El meu a esquerra, en Pep Armengol.
I en Joan, que us està, en Joan Morros,
us està començant a presentar el que farem avui.
Avui, de fet, com sempre, farem dues parts.
La primera part, que parlaríem de les coses que hem vist,
de les explosions a les que hem anat.
Hem anat, per exemple, a la Pere Portavella, que ja en parlarem més endavant.
Moltes estrenes.
Vull dir, coincidim, a més a més, amb que uns han anat per haver vist unes coses,
uns altres han vist unes altres.
I a la segona part, com sempre, parlarem,
ja havíem anunciat la setmana passada,
del director grec, Iorgos Lantimos,
i que, bueno, ja ens explicaran, sobretot el Pol,
doncs ens explicarà quines són les coses,
que com ho teníem previst, de tot això,
per parlar avui d'aquesta, la segona part d'aquest director,
que està pujant, que va més, en certa manera.
Bé, comencem, si voleu.
Aquest matí, tard, em sembla que ha anat a veure una pel·lícula espanyola,
que us ha agradat.
Doncs comencem per aquesta, si voleu.
Sí, bé, és una pel·lícula de producció basca,
dirigida per Igor Legarreta,
es diu Cuando dejes de quererme,
i, bé, ha suposat una sorpresa,
perquè veníem del matí de veure una cosa
que presumiblement havia de ser molt espectacular
i que ens ha avorrit força,
que era la pel·lícula aquesta de Ridley Scott
que hem sentit un fragment.
I llavors aquesta pel·lícula, doncs,
és la cosa contrària,
és a dir, en comptes d'una superproducció,
doncs és una comèdia que s'aguanta
amb tres personatges principals
i aquests tres personatges estan encarnats
per uns actors que estan en estat de gràcia
i fins i tot els secundaris funcionen molt bé en aquesta pel·lícula.
Els protagonistes són l'actor argentí Eduardo Blanco,
bastant conegut en pel·lícules argentines,
que aquí està fantàstic.
el lector català Miquis Perbé,
que està molt bé, molt bé,
i una noia que no sabem,
suposem que és argentina,
que es diu Flor Torrente,
que és una presència realment,
vull dir, bueno,
la pel·lícula sense ella no...
No seria el mateix.
No seria el mateix,
ni molt menys.
És una noia que té llum a la cara,
que li pots fer un primer pla
i anar-te'n ja,
vull dir,
perquè és fantàstica
i la història està força bé
perquè és una història d'aquelles així d'intriga
i vas entrant de mica en mica
perquè la primera part té un to de comèdia
molt interessant
i llavors, doncs,
és una noia que torna,
sí, torna a Euskadi
des de Buenos Aires
perquè el seu pare biològic l'han trobat.
Ell, la família,
pensaven que aquesta persona havia desaparegut
i aleshores,
en un escorcoll de la Ratzaina
que troben un zolor d'eta,
troben també un cadàver,
que és el del pare biològic d'aquesta noia.
Llavors,
el pare adoptiu,
que és l'Eduardo Blanco,
l'acompanya a Euskadi
i porta les cendres de la mare,
que ha mort fa cinc anys,
i llavors allà es desenvolupen una sèrie de descobriments
i d'incidències i de peripècies
que fan molt entretinguda la pel·lícula,
vull dir,
sempre estàs pendent del que passa
i, doncs bé,
té un desenvolupament, ja dic jo,
molt entretingut.
Vull dir,
llavors la pel·lícula
vira de la comèdia cap al thriller
i té unes referències, doncs,
al que és la història moderna d'Euskadi,
molt ben trobades,
encara amb una certa resistència
a parlar obertament d'ETA,
però ja se'n parla,
potser perquè ja hi ha hagut
l'abandonament de les armes
i ara ja es pot...
Dir determinades coses.
Hi ha una certa no.
Sí, sí, sí.
Però és una pel·lícula que funciona molt bé,
vull dir que és una pel·lícula molt...
una producció molt...
És entretenidora
i, a més a més,
deixa un bon regust.
Sí, sí.
Hola, Roland.
Molt bé.
Pol, tu has vist aquest matí...
Jo, mira, el divendres
vaig veure una pel·lícula
que el que passa és que aquí sí que jo...
Aquesta per mi és la negativa
d'aquest programa d'avui,
que és Black Panther,
que és el nou personatge
que presenta Marvel.
No hi ha massa a dir,
perquè, de fet, és una...
Sí que entre que era molt esperada,
però alhora
és de la nova fornada,
és a dir, són els nous personatges
que estan sortint.
Ja van presentar Doctor Strange,
ja van presentar el nou Spider-Man
i ara toca Black Panther,
que és una mica la...
Li han dit la Black Explotation
del cinema comercial,
ja més propera.
Sí, sí, sí.
A més, és molt curiós
que s'hagi...
Jo havia llegit moltes crítiques
que deien que inclús era
la millor pel·lícula
que s'havia fet de Marvel
i vam anar amb el Ferran
a veure-la
i vam sortir
dient
uau,
però molt dolenta.
Però de veritat.
Ja.
Però excessivament dolenta.
Però ara el superheroi
és negre?
Bé, és un personatge
que ja...
que és d'herència africana
i el que passa
és que ja era
un personatge així, eh?
Vull dir...
Sí, sí.
No té res a veure
amb les panteres negres,
clar.
No.
Però per allà va,
una mica els tiros.
Jo quan vaig veure el títol
em vaig alegrar,
però després
jo ho vaig descartar.
No, no, no.
De fet,
és més passat.
Sempre pensa el millor.
Sí.
El que donava la sensació
inclús era
d'estar veient
un...
un A Todo Gas,
un Fast and Furious,
allò del Vin Diesel.
Sí.
Perquè era l'acció,
però acció d'aquesta
molt buida.
I intenten donar-li
un toc
afroamericà
perquè de fet
ells han dit
que és una pel·lícula
feta,
ells mateixos diuen,
feta per,
no para,
por i para negros.
O sigui, això, eh?
O sigui,
ells mateixos
s'ho venen així
i és increïble
de veure
els estereotips
que inclús ells mateixos
posen de
jugant a bàsquet,
escoltant rap
tota la pel·lícula
i és com...
Clar,
no sé fins quin punt
aquesta pel·lícula
realment...
Bueno, no sé,
s'està omplint
internet de bones crítiques
i no sé si és precisament
per compensar...
Bueno,
que a vegades
quan ens arriben,
és el que diem sempre,
quan ens arriben pel·lícules
de més de 4 milions
d'espectadors
en França,
agafa't.
Perquè...
I aquí, ostres,
jo vaig sortir molt descontent
perquè era...
Potser era un personatge
que pot ser interessant
i no sé per què.
I l'altre és la d'aquest matí,
no?
I l'altre és la d'aquest matí
que crec que sóc
sol ante el peligro,
no?
Perquè aquí tot te ho veus.
Bueno, tu digues
el que et sembla,
perquè no...
Aviam,
a mi,
per mi...
Donem el títol primer, eh?
Sí,
que és tot el diner del mundo.
Sí.
Per mi,
un programa...
Hi ha una pel·lícula
que sí que torna
aquest relliscot
de guió,
o sigui,
que no és tan ja prometeu,
llavors no són pel·lícules
que tot i que és veritat
que hi ha un desplegament
probablement molt gran
en qüestió d'art,
a veure,
estem parlant
que és una pel·lícula
inspirada en els anys 70,
llavors també aquestes coses
posen producció i això,
però no estem parlant
d'un Prometheus,
no un Blade Runner,
ni un, no?
Ni un Exodus.
I aquí potser sí que
m'ha agradat bastant
com planteja el personatge
que és el Santana del Getty,
o sigui,
que de fet és el que està nominat
a actor secundari als Òscars
i, clar,
parla dels segrets
potser dels més famosos
i més bojarrats
perquè al final
era un home
que era el dels conciliats,
no?,
que segons la pel·lícula
els més rics que hi havia
en aquell moment
i que es negava a pagar...
I de la història.
I de la història
i que es negava a pagar
els segrets del seu net
que, clar,
per ell era ínfim,
no?,
la fortuna
que li demanaven
els segrestadors.
17 milions de dòlars.
Bueno,
i bajando, eh?
Sí, sí.
El que ve que és el 4.
Va aixec molt, eh?
Va aixec molt, eh?
Va aixec molt, va aixec.
No, no,
el tema de com fer...
El regateig.
El regateig.
Però sí que és veritat
que en qüestió de personatges
m'ha sorprès,
no sé si com a bo com a dolent,
que els protagonistes
justament fossin bastant plans
i que fos el personatge
del secundari
el que té...
Que ja no és aquest perfil
de Foster Kane, no?,
que veiem si feia una o Kane
algú que feia una fortuna
i a partir d'aquí
també hi havia
una mena d'acta de redempció
i aquí la redempció no existeix.
Llavors és un personatge
que sostén a vegades
m'estava recordant
quan veia la pel·lícula
el Joker, no?
Aquest Joker del Batman
que era un personatge
que no té una evolució
i inclús el Batman
allà queda secundari, no?
I que el Joker
és qui agafa.
Doncs aquí
m'ha agradat bastant
veure un personatge
que no té cap mena de...
O sigui,
té prou arc
com per no tenir-ne
en quant a
la perspectiva
del que està passant, no?
No ho sé.
I això és un tractament
que jo crec que, bueno,
potser sí que es mereixia
la nominació.
Però,
a partir d'aquí,
a mi la pel·lícula
va donar de la seva
durada...
Dos hores
i 12 minuts.
I 12 minuts.
Doncs jo crec que inclús
un altre director
és una història
que l'expliques
en 3 hores.
Perquè la de coses
que passen
en aquesta pel·lícula,
perquè a mi ja que el mouen,
eh, a ell,
amunt i avall.
Però a partir d'aquí
ja podeu començar
a destruir-la.
No, a mi m'ha agradat
al principi,
i amb això tampoc
estem del tot d'acord tots,
perquè ja sabeu
que això és molt opinable
i molt cadascú
de la seva manera.
A mi m'ha agradat
al principi,
m'ha interessat més o menys,
però a mesura que anava avançant
em anava desinteressant.
Llavors hi ha un moment
que inclús les interpretacions
no m'han semblat massa...
Reconec que potser
el millor que està
és el Plumberg,
però els altres
m'han semblat molt fluixos,
molt pobres,
molt...
No sé si...
Molt desaprofitats.
Molt desaprofitats,
sí,
perquè eren actors que...
Sobretot ella.
Un paper,
qui dius tu,
un pla...
Sí, sí, sí.
I llavors, clar,
arriba un moment que...
que, en fi,
una pel·lícula que es pot veure,
vull dir que no és...
Jo dic,
oh, és dolenta, dolenta,
tampoc potser per tant jo,
però...
Però és avorrida, eh?
Però...
Bueno,
no sé si la paraula és avorrida,
el que passa és que
es vas desenganxant
perquè cada vegada
és menys interessant
i menys efectiva.
Això és la meva opinió, eh?
Digueu vosaltres
el que us sembla.
Digues tu, Pep.
Bueno,
a mi m'ha semblat
una pel·lícula
que m'ha decebut molt,
la veritat.
Si agafem una història
com és aquesta,
encara que la conegui
tot el món,
com ha dit el Pol,
un director
de la categoria
de Ridley Scott,
jo crec que podia fer
un guió
molt més ferm,
ajustat a la història
i donar una mica més de joc
als personatges
que intervenen.
Christopher Plum
fa un paper bo,
té un paper secundari,
realment és així,
però, bueno,
si anem a la figura del net,
de la Nora,
del...
del...
ex-policia
o qui sigui
personatge
que...
que té
el negociador
i la màfia calabresa
queden cada vegada
més desprestigiats.
Això sí,
l'estereotip és màxim,
eh?
Del tema italià,
perquè a més
el Ridley Scott
ja té una mena d'obsessió
amb tot el tema
italià,
però...
però en aquesta pel·lícula
sí que...
Clar,
fins quin punt
és una...
gairebé sembla que sigui
una paròdia, no?
Perquè quan estan allà
que el tenen tancat
abans de que cremi tot el...
Hi ha moments
quasi freguent el ridícul.
Això és molt ridícul,
tot aquell moment
que sembla que...
que sigui...
la música per sobre
de la protecció
de l'ormatge, no?
Bueno,
hi ha una cosa
que comentava el Joan
quan veníem
i diu,
bueno,
però és que
coneixent la història
t'estàs
tres o quarts d'hora
esperant
i, bueno,
però li tanyen l'orella
o què?
Com en els toros.
Sí, sí, sí.
En fi,
resumint,
per part meva,
la considero
una pel·lícula
que val més saltar-se-la, eh?
Sí?
Per part meva, sí.
Jo l'he trobat
molt avorrida,
vull dir,
sense cap interès
en el pla cinematogràfic.
En el guió,
bé,
com que
la història,
en fi,
quan això va passar,
jo tenia 20 anys
i me'n recordo
perfectament
dels comentaris
a la premsa
perquè, a més a més,
llavors,
en aquell temps,
la premsa
portava
més notícies
internacionals
que no pas
d'aquí,
perquè, bueno...
Ja sabem per què.
Ja sabem per què.
I, aleshores,
doncs,
nosaltres coneixíem
molt bé
l'actualitat internacional,
segurament millor
que no pas ara,
que la cosa
s'ha invertit,
no?
Vull dir,
que la informació
d'aquí,
doncs,
s'ha menjat una mica
la informació internacional,
però llavors,
vull dir,
estàvem
perfectament
assabentats
del que els hi passaven
a aquesta gent
i fins i tot
aquest
John Paul Getty III,
el net
del
Getty,
aquest petrolier,
doncs,
era famós
abans del segrest,
vull dir,
perquè
polulava
per la
nit italiana
de Roma
i perquè
les revistes,
per exemple,
lectures o coses així,
el treien
fotografiat
perquè la pel·lícula
està plena
de paparazzis,
vull dir,
qui li interessi
el tema paparazzi
que la vagi a veure
i llavors,
vull dir,
el presentàvem
com el net hippie
del gran milionari,
no?
Paparazzis
que es jugava
en la vida,
eh?
Sí,
sí,
que era,
llavors era tot
un contrast
i hi ha
una qüestió
ètica
a part
de l'estètica
que m'ha semblat
molt malament
que és en un moment
com ara
de crisi
que sembla ser
que ha afectat
a tothom
amb la globalització
i tot això
es faci una pel·lícula
com aquesta
que,
bueno,
que jo
amb un milionari
que vés a saber
com va fer
els diners
i que
no el posa
mai en qüestió
i que
al final,
doncs...
Al final
el posa en qüestió
en algun moment,
però al final
sí que el salva.
El posa en qüestió
amb coses
anecdòtiques.
Jo,
hòstia,
després al sortir
de la pel·lícula
vam estar comentant
amb el Faran
i a més ens hem trobat
a un altre
allà dins,
un altre company
i hem anat a fer un cafè
i estàvem parlant
de realment...
Clar,
per això deia l'arc aquest,
no?
Un personatge
que al final
no té cap mena
de redempció.
Sí,
tampoc és per destri
per al final,
però sí que és un personatge
que es manté molt ferm
en el que...
Sí que és veritat
que hi ha una mena
d'intent de justificació
que era
és que no se puede gastar
el dinero,
no?
És que hi ha aquest punt
de...
Bueno,
és que clar,
té una fortuna
però no es pot fer
a partir de...
Desgravar.
Ell té uns principis...
No,
ell diu que
l'argument que ha de dir
a ell és que
si cedeix en aquest cas
té 17 nets
i que haurà de cedir
amb els 17.
i té un efecte dominó,
no?
Era bé,
però de totes maneres
sí que...
Però és que se'l pinta,
se'l veu tan egoista,
jo penso en molts moments
tan clar...
Vull dir,
l'enfrontament que hi ha
entre la Nora,
diríem,
i ell i tot
és tan clar.
Incluso,
fixa't que al final
ell acaba donant uns diners
per al rescat
per l'enfrontament
que hi ha
amb el seu guardaespatlles,
amb la seva mà dreta
perquè li canta la canya
per primera vegada.
Llavors jo crec que...
Bueno,
estem amb la línia aquesta
que estem dient
que últimament
no sé què passa
són per mi negatius,
és a dir,
jo crec que és veritat
que hi ha un intent
de salvar-lo
en algun moment,
però que la imatge
que dona és negativa
jo crec que també...
I després ressalten
coses caricaturesques
com per exemple
estar en un hotel
de 5 estrelles
gran luxe
i obrir una porta
i dir no,
perquè jo m'estic rentant
els mitjons
i m'estalvio 10 dòlars.
Jo no lligues, sí.
Bueno, però perquè...
És una mica el que diu el Joan,
és que a sobre tant en fots
o què?
Clar, però és que alhora
justifica que...
Aquest jo pot comprar
tots els mitjons
de la ciutat
i fer-se'ls portar
allà l'endemà, no?
És que, esclar...
Allò és molt raro.
Però és que això passa
en aquestes pel·lícules
que diuen
basades en fets reals,
vull dir que,
per exemple,
en la pel·lícula
s'ho fan venir bé
perquè l'avi milionari
mori després
que s'ha alliberat
el net del segrest,
no?
Però això no va passar així,
vull dir,
ell va trigar 3 anys
a morir-se.
Però, esclar,
a la pel·lícula
per convé més
per les qüestions
narratives
que es mori
en aquell moment,
no?
Perquè a més queda molt bé
aquella escena
amb el quadre
i la...
I l'alarma,
la llar de foc,
vull dir que
en una altra escena
resulta que té
la llar de foc
però davant
té una estufa elèctrica,
vull dir,
per no gastar,
perquè ell només inverteix,
no gasta diners.
Sí, ell no gasta.
Que també dius,
home,
ser milionari
per no gastar...
Bueno,
aquest és el paradigma,
no?
És un mal exemple
pels milionaris,
també.
Sí, sí.
Pels aspirants.
Jo vaig veure
fa dues setmanes
una cosa que es diu
El hilo de lo invisible
del Paul Thomas Anderson.
El Paul Thomas Anderson
és un director,
jo diria que és controvertit,
perquè una part de la crítica
l'aclamen
i una part de la crítica
el rebutgen
per diferents motius,
tot i que jo crec
que s'ha de reconèixer
que té força prestigi
a nivell internacional.
Crec que aquest debat
el podem segurament tenir
entre nosaltres
la setmana que ve
perquè la Carme Nebot,
que avui no podia venir,
m'ha dit que la setmana propera
vol parlar precisament
d'aquest film
i en Joan Sardà,
quan veníem,
deia que demà
l'anir a veure.
Jo us puc dir
que la vaig veure
fa uns dies
i que més aviat
no em va convèncer,
no em va agradar
tot i que li reconec
que hi ha diversos
que tenen molts mèrits,
que té...
Parlem-ne,
m'explico.
Tinc la sensació
que el Paul Thomas Anderson
és un enfant terrible
actual de Hollywood,
de l'actual Hollywood
i que potser per això
a una part de la crítica
o a una bona part
li encanta
i a una altra part
de la crítica
gairebé l'odia.
Val la pena dir,
però,
i que no és poca cosa,
que aquesta pel·lícula,
El Filo de lo Impossible,
arriba avalada
per sis nominacions
als Òscars,
sis nominacions
que no són qualsevol,
que són a la millor pel·lícula,
al millor director
i al millor actor
que és el Daniel Day-Lewis.
Se'ns diu també
que serà l'última col·laboració
de Paul Thomas Anderson
amb el Daniel Day-Lewis
perquè l'actor
anuncia
que es retira
del cinema.
És cert?
No ho sé,
perquè suposo que sabeu
que als anys 90
el Luis
va dir que plegava,
se'n va anar a Itàlia,
va dir que volia
prendre l'ofici
de Sabater
i se'n va anar
saltant
de ciutat en ciutat italiana,
passant-se una gran vida
com a hippie,
per entendre'ns,
i després ja sabem
que ha tornat
una altra vegada al cinema.
Diguem d'entrada
però que això és cert
que el millor del film
és sens dubte
l'actuació
del Daniel Day-Lewis
que pot guanyar
jo crec,
honestament,
un altre Oscar
el millor actor
com el va guanyar
amb la darrera pel·lícula
que era
els Pozos d'ambició
del mateix director
que va guanyar
l'Oscar com el millor actor.
Ell està brillantíssim,
està extraordinari.
M'han donat a entendre,
no sé si ho he llegit
o he vist en algun lloc,
que van treballar
conjuntament
quan s'envia el guió
es veu que ell va estar
molt de temps
treballant
l'actor,
diríem,
el personatge,
el Day-Lewis,
i que es va incorporar
i això es nota,
es nota que destaca,
vull dir,
una cosa que sens dubte
allò té mèrit.
Haig de dir,
però,
que a mi
se'm fa difícil
i complicat
recomanar-la
o no recomanar-la.
Per què?
Doncs perquè,
si bé la pel·lícula
té una realització esplèndida,
amb una fotografia
meravellosa
i un format clàssic
admirable,
si bé té
unes interpretacions,
com que estic dient,
superrelatives,
el problema per mi
és que
no empatisses
amb cap dels personatges
i et quedes fora
i fins i tot
t'avorreixes.
Jo penso que
la segona part
de la pel·lícula
és absolutament
avorrida,
és a dir,
és igual que passi
una cosa
o que passi
una altra.
Potser,
al principi,
t'interessa,
és a dir,
el Daniel Day-Lewis
és un
és un modista,
un modista
molt prestigiós,
dels anys 50
anglès
i que vesteix
a l'alta aristocràcia
britànica,
entregat en cos
i ànima
a la seva professió,
un neuròtic
que pot reconèixer
pel seu perfeccionisme
excessiu,
com segurament,
això m'ho ha fet
sugerir una mica
pensant en la pel·lícula,
el mateix director,
segurament el mateix director
és també
un perfeccionista
que cuida
cada detall
amb una metòdica
precisió.
Però,
potser,
deia que al principi
t'interesses,
això,
perquè el personatge
realment et sorprèn
en moltes coses que fa
i ell ho fa molt bé,
a més a més,
i amb això,
aquesta part,
hi entres.
Però,
sobretot,
per descobrir les manies
que té,
les observacions
les obsessions
del modista,
brillantment,
com deia interpretat
pel Daniel Day-Lewis,
però acaba tot sent
tan retorçat,
tan malaltís
i tan fred
que et desinteresses
del que passa,
i de la relació
i de la història.
I et surts del cinema,
almenys jo,
decebut.
És veritat,
és veritat
que en algun comentari
que he fet
amb algun amic
em deia,
bueno,
però és que
la problemàtica
dels genis
sempre és això,
que un geni
ha de ser un malparit,
ha de ser un fill de puta
per parlar-li
que va ser geni.
Bueno,
jo no ho sé
si això és veritat,
no ho sé,
és a dir,
però...
A vegades passa.
A vegades passa,
bé,
potser sí,
però en qualsevol cas
a mi no m'interessa
aquests genis
que són uns fills de puta
que t'expliquen
com,
sent un fill de puta,
arribo a ser un geni,
no m'interessa,
llavors,
com que no m'interessa,
doncs em sento
distanciat
d'aquesta problemàtica.
Ara,
igual algú
vol dir interessa
i ho defensa,
per tant,
bueno,
ja ho veurem
quan en parlem.
Des del meu punt de vista,
vol ser tan moderna
i tan trencadora
amb personatges
tan retorçats
que potser té...
Potser te la pots arribar
a creure,
però que no t'interessa,
almenys és el que,
repeteixo,
a mi m'ha passat.
És una pel·lícula
elegant,
clàssica,
amb detalls
de domini tècnic
i que són delicats
i que són extraordinaris
i que són
estoradors,
és a dir,
perquè des del punt de vista
tècnic és preciosa,
estèticament molt maca,
molt maca,
la fotografia és meravellosa,
però poques vegades
m'he avorrit tant
en un envoltori tan bonic,
en un vestuari tan guapo
i en una fotografia
tan meravellosa.
A més,
la música,
des del meu punt de vista,
és desastrosa,
és a dir,
tot el moment
hi ha una música
que no lliga
i que a mi no m'encaixa
i que no acabo d'entendre
per què hi és.
I la crítica
que l'adora,
i també hi ha la crítica
que el rebutja,
la titllen
d'una pel·lícula feminista,
quan precisament
crec que deixa
molt malament a les dones,
sobretot en la segona part
i final de la pel·lícula.
En fi,
jo ja penso que ja es veu
que no l'acabo de recomanar,
però atenció.
El Ballero tampoc,
eh, veig.
El Ballero tampoc
la recomana?
No, no.
Mira,
doncs la coincidim,
jo no,
però atenció,
té sis nominacions
i suposo que no les donen
perquè sí,
llavors,
com que la setmana que ve
en Joan l'haurà vista
i la Carme també,
seguirem discutint,
seguirem parlant,
amb què us sembla.
Què més?
De moment parlem
d'una pel·lícula
que es diu
Bàrbara
i que
és això,
vull dir,
vol retratar
la vida
de l'artista
Bàrbara,
una cantant
i pianista
francesa
que va ser
molt famosa
als anys 60,
una
una xantesa
que sempre
anava vestida
de negre,
que era així
una persona
molt
privada,
molt...
En la pel·lícula
la presenten
també com
bastant neuròtica,
hi ha una escena
en el camerino
que,
bueno,
li canvien les pastilles
i ella es posa
histèrica,
no?
Vull dir,
suposo que era
una persona
molt...
molt...
Explosiva.
Molt complicada.
Complicada,
complicada de caràcter,
però que
el públic
l'estimava molt,
vull dir,
era una dona
que
omplia l'Olimpia,
omplia el bovinó...
Tenia una personalitat
molt...
Una personalitat
molt acusada,
sí,
a més,
ella
componia
les seves pròpies cançons...
Com aquesta
que està sonant...
Com aquesta
que està sonant,
que tothom
reconeixerà
com l'Aguila Negra
per la versió
que em va fer
la Maria del Mar Bonet,
que precisament
és una cançó
que la Bàrbara...
Era una persona
que no...
Era molt reservada
i no s'explicava
ella mateixa,
però a les memòries
va parlar
que aquesta
Aguila Negra
feia referència
als abusos
que el seu pare
havia fet amb ella.
I aleshores,
vull dir,
aquest és un tret
que és essencial
en aquest secretisme
i en aquesta manera
de viure
que tenia la Bàrbara,
no?
Que era...
Ella es donava
molt de cara
al públic,
però la seva vida
privada
era una cosa
bastant desconeguda.
Aleshores,
el Matí
amb el Ric,
que és un...
Actor molt conegut.
Un bon actor,
un bon actor
i que també
ha fet
altres pel·lícules,
algunes
que tenen
molt interès.
Aquesta vegada
ha volgut
sortir-se
dels
dels típics
biòpics
sobre cantants
francesos,
és a dir,
ha volgut sortir-se
del model
de la
Vian Ross,
per exemple,
que retratava
l'Edith Piaf,
o ha volgut
sortir-se
del model
d'aquell biòpic
sobre el Serge Gransburg,
que no me'n recordo
com es deia,
però bueno,
era un biòpic
que van trobar
un actor
que s'assemblava
molt a l'Edith Piaf
i van fer
tota una pel·lícula.
El que intenta
en aquesta pel·lícula
el Matí
amb el Ric
és molt interessant
perquè
intenta sortir-se
d'aquest
biòpic
que és...
que té
un principi,
un ús
i un desenllaç,
per llavors
fer una cosa
que sigui
autònoma.
Llavors,
en aquest sentit,
compta
amb una actriu
que és fantàstica,
que és la Jan Balibar,
que és una actriu
que també és cantant,
i que ella
doncs fa
versions
de la Bàrbara
que s'escapen
una mica
del que és
el cànon,
no?
Llavors,
també
fa veure
que s'està rodant
una pel·lícula
sobre la Bàrbara,
ell fa de director
de la pel·lícula,
que no es diu
Matí,
sinó que es diu
Ips,
la Jan Balibar
com a actriu
no es diu
Jan,
sinó que es diu
Brigit,
aleshores,
doncs,
surt la Bàrbara
de veritat
en material d'arxiu,
el material d'arxiu
està molt ben tractat,
això sí.
Aquest potser és
el moment més bo
de la pel·lícula,
la contraposició
entre material d'arxiu
i la creació
que s'està fent
en aquell moment,
perquè és cine
dintre del cine,
és molt interessant,
però no qualla,
no ho sap lligar.
El resultat
és d'un intent
fallit,
d'un intent
no reixit,
però
al mateix temps
és un intent
que s'ha de lluar
perquè
aquest tio
ha volgut sortir
d'un esquema
molt convencional,
el que passa
que no li ha donat
resultat,
la maionesa
no lliga,
però,
en fi,
vull dir,
s'ha de destacar.
Aleshores,
vull dir,
queda només
pels fans de Bàrbara
i de la cançó
francesa en general
perquè vegin
aquest intent
de sortir-se
dels esquemes
convencionals.
Mira,
jo volia comentar
una pel·lícula
que em va agradar molt
i anava sense
conèixer res.
És espanyola,
es titula
La infermedat
del domingo,
és d'un director
malaguany,
que és la quarta
pel·lícula
ens sembla que fa,
que es diu
Ramon Salazar
i està interpretada
per dos actrius,
Bàrbara Lenni
i Susi Sánchez.
És una pel·lícula
molt bona,
un drama
intimista
sense concessions.
Hi ha una mare
que és la Susi Sánchez
i una filla,
la Bàrbara Lenni,
que són dos papers
molt complexes
i estan resolts
amb una gran
qualitat
i professionalitat.
És una pel·lícula
de la que
en tinc que parlar
d'una forma
molt sintètica
perquè no es pot explicar
res perquè
si no,
no pots veure,
ja no val la pena
veure la pel·lícula.
És una pel·lícula
que recomano molt
veure-la
i és
des del primer moment
a l'últim
manté una atenció,
té un guió
boníssim,
un guió
que està
molt
destil·lat,
és a dir,
va
a les paraules
i a les frases
precises,
compte molt
dintre del guió
les mirades
i els gestos
de les dos actrius
que repeteixo
fan unes interpretacions
extraordinàries
i
aquí
es posa
en qüestió
una perforació
per la meva forma
de veure
dels sentiments
més colpidors
de tota la vida
com pot ser
el perdó,
l'oblit,
el rencor,
la venjança,
l'estima,
l'orgull personal,
el poder material,
la individualitat
per sobre de tot
i a costa
del que sigui,
està molt ben filmada
i planificada
i té un llenguatge
àgil
i un guió de ferro
que progresa inexorablement
fins al final.
La recomano
moltíssim.
La Enfermedat del Domingo.
Molt bé,
la veurem.
I llavors,
abans que el Pol
ens il·lustri
sobre el tema
i el gos l'àntimos,
parlem un moment
de l'exposició
que vam inaugurar
ahir,
bueno,
no és que no la inauguréssim,
és que vam anar
a la inauguració.
Que més haguéssim volgut nosaltres
que ha inaugurat-la,
però sí,
vam estar a la inauguració.
L'exposició es diu
Pere Portavella
Cinema,
Art i Política,
que són els tres eixos
en què Portavella
ha destacat.
És una exposició
que està
al Museu Campframis
de la Fundació
Vila Casas
al Poble Nou
a Barcelona
i que
va combinat
amb un cicle
que es començarà
el dia 14
a la Filmoteca
de Catalunya.
Jo,
per la meva banda,
el que haig de dir
és que
Portavella
el que s'ha de veure
són les pel·lícules.
Aleshores,
vull dir,
el que es fa
a partir
de l'obra cinematogràfica
de Portavella
pel que a mi fa
personalment
em pot interessar
més o menys.
Aquesta exposició
pot interessar,
però si no s'ha vist
l'obra de Portavella
vull dir,
et quedes una mica fora
i has de conèixer
una mica també
la peripècia vital
del Portavella.
A lo millor
pot ajudar
perquè
està ben dissenyada,
té una estructura
amb cinc sales
i cinc departaments.
Comença
per l'arribada
a Tarradella
que va tenir un paper
molt important,
segueix amb el de Veridiana.
Aquesta seria
la vessant política.
Bé,
i el record
de l'Assemblea de Catalunya
també,
on va fer de moderador.
La vessant de productor
que seria Veridiana
i l'escàndol
que va suposar Veridiana.
I després ja...
Això està molt ben documentat,
la qüestió de Veridiana.
En cruç amb un fragment
de la pel·lícula
que està permanentment
posada allà.
Però jo dic que
jo crec que
per cert,
l'exposició
va des del 12 de febre
fins al 23 de juny.
És a dir,
hi ha temps
per veure-la i tal,
però
estic molt d'acord
amb el Joan
que...
Sí,
se la veu a la cine,
a les pel·lícules.
Portavella
és el cine
que ha fet.
Clar, clar, clar.
Allí és allà
on hi ha
tota la seva progressió
des del començament
fins ara.
Sí, sí.
I també
el seu cinema
explica
el director
perquè
el seu cinema
té la seva vessant política,
té la seva vessant
filosòfica
i també
com a autor
purament cinematogràfic.
Sí, sí.
La qüestió del llenguatge
és
central,
nuclear
en el cine
de Portavella
que és un cine
que no utilitza arguments.
Ahir ell mateix
va dir
que les pel·lícules
no tenien final.
No tenien final.
Això és discutible
perquè jo crec
que hi ha
algunes pel·lícules
que sí que tenen
un final molt...
Ell diu
el que li interessa dir.
Sí.
Bé,
amb això és un mestre.
S'ha de reconèixer
que és un mestre.
I llavors
l'exposició
també ha d'interessar
molt
a la gent
que els agradi
l'art
més que res
la pintura
perquè
la idea
de l'exposició
va començar
a mostrar
la col·lecció
particular
d'en Pere Portavella
de pintura.
Aleshores
trobem
Picasso,
Miró,
Tàpies,
Joan Pons,
Bassarellí,
hi ha
un
equip crònica,
Txillida,
Viladecans,
també els cartells
que hi havia
per les pel·lícules.
A mi em fa
moltíssima gràcia
que un bracle
fos una pel·lícula
clandestina
i que tingués
un cartell
del Joan Miró.
És una cosa
tremenda,
és una cosa
que...
I es pot veure
la litografia
original
del Joan Miró
per un bracle,
és una meravella.
I és clar,
vull dir,
i que
Cua de Cuc,
que també
era una
pel·lícula
clandestina,
tingués un
quartell
del Joan Pons,
és que és
una meravella,
vull dir,
vull dir,
és clar,
però ell tenia
aquests amics
artistes,
ell també
estava
ficat
en el primer
amb els del grup
del Passo,
i després
amb els del grup
del 7,
vull dir,
quan ell
vivia a Madrid
estava amb el Millares,
que em deixava
el Millares
i el Saura,
que bueno,
el Millares
que hi ha a l'exposició,
segons va dir ell,
la inauguració
era la primera
arpillera
que havia fet
el Millares,
que és conegut
per les seves
arpilleres,
vull dir,
que aleshores,
vull dir,
tota aquesta
vinculació
que tenia,
doncs,
esclar,
hi ha una fotografia
que hi ha
el Chillida,
el Saura,
el Portavella
i el Brossa
anant a visitar
en el Picasso,
l'any 59,
vull dir,
és que esclar,
una fotografia
del Leopoldo Pomès,
vull dir,
i veig que fan cicle
a la Filmoteca
i al Texas,
no?
Sí,
al Texas fan
el Sopar,
que és una pel·lícula
que es va rodar
amb antics presos
polítics del franquisme
el 2 de març
del 74,
el dia
que van
executar
en el Salvador
del Puig Antic
i és un Sopar
que fan
aquests quatre
antics presos
polítics,
hi ha el Narciso
Julián,
que és el que va estar
més temps
a les presons
franquistes,
hi ha el Jordi Conill
també,
que el van
condemnar a mort
i una amnistia
del papa
el va salvar
de la condemna a mort
i després hi ha
una noia
i un altre militant
també
i que es veu
que ara,
aquest any,
bueno,
el 2017,
ell n'ha fet
perquè era una pel·lícula
que durava 50 minuts
ell n'ha fet
una nova versió
que hi ha
una entrevista
a l'Oriol Arau
que era
l'advocat
del Puig Antic
i aleshores
vull dir
ell la posa
en context
actual
però llavors
vull dir
qui vulgui
conèixer Portavella
ja ho he dit
s'ha de veure
les pel·lícules
a la Filmoteca
s'ha d'entendre
el seu món
i aleshores
aquesta exposició
és un bon complement
Pol
estem a les teves
a les teves ordres
començo una mica diferent
sabeu quin dia és demà?
sabeu tots
quin dia és demà?
sí
14 de febrer
què és?
14 de febrer
és
bueno
és el dia
que el Madrid
el Madrid
ah
Madrid
Madrid-Paris-Sant Germen
no?
Sant Valentín
ah Sant Valentí
sé que aquí
el celebreu tots
sí
és evident
Sant Jordi
passem
no
aviam
al cine
s'ha apuntat
el carro
del romanticisme
també
no direm
ja pel·lícules
com Casablanca
i del sentimentalisme
sí
no
però ara és l'època
que comencen a passar
avui
el fenomen
ara mateix
veies un cartell
no sé si us heu fixat
de totes les pel·lícules
com ara Casablanca
o sigui coses
més antigues potser
com Pretty Woman
Molent Rojo
o sigui coses més clàssiques
com ara
ara cada any
ara ja han acabat
però cada any
s'estrenava 50 sombras de Grey
o inclús teníem Quiki
teníem coses
tenim first days
a la tele
cada cop és més així
no?
però
després hi ha una altra vessant europea
que és
que ens planteja un amor
així
estic contenta
perquè tenim una nova pareja
es coneixeron
hace dos dies
però estan molt enamorats
i se compenetran molt bé
ambos tenen el mateix
problema amb la nariz
les sangra de repente
Mañana se instalarán
en una habitación doble
con un armario
y un baño más grandes
se alojarán allí
durante dos semanas
luego se les trasladará
al yate dos semanas más
les deseamos
que tengan mucha suerte
y que vuelvan a la ciudad
como pareja
Estoy muy contenta
Yo también
Enhorabuena
Su relación estará vigilada
con atención
por nuestros empleados
y por mí personalmente
Si hay problemas
tensión o discusiones
que no puedan resolver
por ustedes mismos
se les asignará un niño
suele ayudar
mucho
Què us sembla
aquesta definició
de la parella
de l'amor
i de tot això
també a vegades
Esplèndida
és una descripció
esplèndida
És corrosiu
És corrosiu
Abans parlaves tu Joan
del Paul Thomas Anderson
com l'enfant terrible
potser de Hollywood
Jo crec que aquest és
el Llorgo Slantipos
és l'enfant terrible
del mundial
ara mateix
Podria ser
Aquest home
només porta sis pel·lícules
que ara mirarem
una mica per sobre
però així com a
potser més així famosetes
però
és una persona que
ostres
ha marcat
i jo crec que ha marcat
com els
com ara veurem
algunes referències
que té o no té
però que se li veuen
bastant a les pel·lícules
i
i ara veurem
A més un director grec
jo poso de fons
música seva
que sempre és com
molt
no?
Com molt
inquietant
inquietant
sí
És un director
de cinema grec
que
que sí que
sobretot s'ha dedicat
més al teatre
de direcció de teatre
i jo crec que es nota
bastant
molt
moltíssim
i a sobre
es nota que té una cultura
teatral
molt gran
tu escoltes entrevistes
si l'altre cop ja vaig portar
el Jodorowsky
que jo pensava
hòstia les entrevistes
d'aquest home
doncs les del Llorbo
és un personatge
que realment
et podies asseure
a escoltar-lo
quan comença a parlar
referències
comença a parlar
de cinema
i de teatre
ostres
és increïble
aquest tio
doncs
és un
és un director
que
el 2001
diguéssim
sa sòcia
que ell va començar
a fer
els seus llartmetratges
i va començar
amb una comèdia
que era bastant lleugereta
el Baddi
aquest estil de comèdia
que és de Colagueo
i això
que potser sí que el va
el va
no dic coronar
però sí que el va portar
a un cinema
més comercial
més
un cinema estrenat
que ja és molt dir
que estrenis en cinemes
a Grècia
i allà
sí que no va sortir
de Grècia
la pel·lícula
però
però bueno
com a mínim
era una pel·lícula
co-dirigida
amb un amic seu
però que a partir d'aquí
bueno
li donava un cert nom
que a vegades
doncs potser
quan fas pel·lícules
més comercials
després
recaptes una mica
de diners
i sobretot de fama
i comences a fer
les teves
no?
els tus pinitos
al cap de 4 anys
fa una pel·lícula
que es diu
Quineta
que aquí tampoc
va arribar massa
sobretot teniu un estil
que ja estava bastant forçat
no sé si l'heu vist
algun?
no
és una pel·lícula
que té un estil
que ja comença a veure's
a entreveure's
a l'estil
que tindrà després
però
és
és bastant
matxacó
en el sentit
per exemple
jo he llegit moltes crítiques
que deien en el seu moment
quan es va estrenar
el 2005
que deia
ostres que
la càmera es mou massa
o sigui
massa càmera en mà
els personatges
crec que comencen a ser
ja bastant
ostres
com
ja no teatrals
potser ja
és
massa extrem
de massa ambigüitat
potser
massa
no?
massa pal
i és una pel·lícula
que va començar
potser
a posar
les bases
fonaments
de qui era
de qui seria
llorgos
i
i el 2009
sí que arriba
la pel·lícula
potser que ja
que és
probablement
la més coneguda d'ell
tot i que
ara ha estrenat
bastant
que és Canino
que aquí potser
sí que ja l'heu vist
no?
Sí
clar que penseu
de Canino
hòstia
és que és
és una matxacada
jo no la recordo
vull dir
la vaig veure
per televisió
i em va semblar
un director
una mica snob
ho és
jo crec que
mira
ho volia relacionar
també
el dia
el Sant Valentí
per inclús
amor propi
o sigui
un amor propi
d'empremta d'autor
que és una persona
que després
analitzaré una mica
per sobre
però que és
una persona
que realment
ja no és que volqui
un estil
sinó que
t'intenta
o sigui
estar tan lluny
de tu
com a espectador
que t'intenta agafar
com sigui
però jo no crec
que tampoc sigui
un cinema
que vulgui
agradar
no sé si és la paraula
agradar
però és un cinema
que vol
no
no és l'objectiu
ni molt menys
ser compleent
amb el públic
no per res
clar aquí també
quan analitzàvem
Jodorowsky
també hi havia pel·lícules
d'ell
que es notava
que buscava
el rebuig total
i aquí
i és una d'aquestes
potser referències
que a mi em venia
després em venia també
aquest cinema
de Lars von Trier
que també és molt
de buscar
com els humans
som una merda
quan has parlat
del moviment de càmera
i això
jo pensava
el dogma
i cruel
cruel
molt cruel
que també pot tenir
per exemple
Gaspar Noé
que és el director
d'Irreversible
i de Love
i inclús aquest punt
Haneke
que és com
aquest cinema
aquí ja
potser
no?
t'esvaria una mica
bueno
no
està en la línia
i també està en la línia
de l'austríac
de l'Ulrich Sider
de l'Ulrich Sider
sí, exacte
exacte
seré una altra
sí
i després
per exemple
en termes de composició
a mi
quan
per exemple
ahir vaig veure Alps
que encara no l'havia vist
i
que és la pel·lícula
següent que va fer
Canino
bueno
una cosa
el text que has posat
els diàlegs
és de l'angosta
és de l'angosta
és de l'angosta
l'angosta està plena
de frases
és molt interessant
aquesta pel·lícula
l'he vist aquesta setmana
i m'ha agradat força
ara
a veure
com tot el que em sembla
o tot el que hi ha vist
d'aquest home
per mi aquest tio
és com
com una piranya
amb un bidet
és altament perillós
és molt perillós
però és que a més
és molt interessant
que després veurem
els temes que tracta
així en general
que sembla que repeteixen
perquè no havia vist Alps
per exemple
i és la que està entremig
de justament Canino
i l'angosta
i
i hòstia
és que és tan inquietant
el seu cinema
o sigui
és que
i explora d'una forma
a la condició humana
que és com un
com si al final
com si fossin unes peces
de teatre
tot
al final és que
ve del teatre totalment
perquè totes les seves actuacions
sí
i la interpretació
dels actors
també és
és bastant teatral
però mira
venint de Canino
i Alps
per exemple
Canino
va passar
bastant bé
per Cans
per Sitges
per Montreal
inclús va estar nominada
a l'Òscar
de parlar en anglès
o sigui
que estem parlant ja
de pel·lícules
amb un ser renom
i tot i que
hi ha una empremta seva
allà d'autor
clar
estem parlant
d'una persona
que havia fet dues pel·lícules
és a dir
que Déu-n'hi-do
i Alps
per exemple
va guanyar
a Guió
a Venècia
que no ho havia
o sigui
com que no l'havia vist
tampoc ho sabia això
però
i al 2015
potser hi arriba
la seva pel·lícula
més
no diré comercial
però sí que
com que ja
entren
entre
la
que me'n recordo
els noms
el Colin Farrell
per exemple
Riquel Wales
i hi havia molts actors
molts actors bons
molts actors coneguts
llavors aquí
ja potser
és la seva introducció
ja més
no en un terreny
perquè no ho és
per res
un terreny comercial
però sí en uns personatges
que
uns actors
que els hem vist
en uns papers
normalment
bastant
hollywoodienses
i després veure'l d'aquí
per exemple
el Colin Farrell
amb el paper
que fa l'angosta
que si el teniu en menys
és algo
és escutia
com arrenques
és que són uns personatges
que ja de per si
són
bueno
és que és això
són personatges pals
són personatges ambigus
són personatges
com si estiguessin
buits per dins
són personatges
que clar
se'n baten de la realitat
que inclús
és això
a vegades
que passa
a les distopies
que se'n baten
de la realitat
que quan penses
que s'acosta
al surrealisme
una mica
sí
aquí hi ha una entrevista
que ell
deia
que li agradava
bastant Bunyuel
això ja es nota bastant
i sobretot també
en el tractament
d'aquesta mena de burgesia
que ell també tracta molts cops
i l'última pel·lícula
que va treure
després de l'angosta
que és la de l'any passat
que és Sacrificio
de un Ciermos Sagrado
es nota molt
aquest toc
d'aquests
nuevos ricos
pràcticament
no?
com
quines relacions
tenen entre ells
i el tema familiar
el tema
i sé que aquí
l'heu vist tots
Sacrificio
sí
jo quan la vaig veure
vaig pensar
té molta lectura
potser no
perquè després
no vaig veure
les crítiques
que ho digues
però hi ha molta lectura
bíblica aquí
o no?
el tema de les plagues
el tema de
inclús el petó
els peus
del nen
però potser ve més
de la tragèdia grega
que no
de la bíblia
algú tenia de tenir
sí
és evident
jo el Sacrificio
la veig com una tragèdia
grega
perquè realment
ve d'una tragèdia
que
se sacrificava
un cèrbol
per no sé què
per salvar
amb una nena
o amb una filla
dels déus
o una cosa d'aquestes
quina és la tragèdia
grega
que
és
Ifigènia
Ifigènia
a Taurida
que ell es basa
per fer
aquesta obra
però jo
quan l'estava veient
no parava de veure
relacions
l'altra cosa
és que
tinguin relació
tragèdies
amb bíblies
o així
no?
perquè
al final
sí, sí, sí
al final tots
a veure la bíblia
hi ha el tema
d'Abram
sí, sí
que també és un sacrifici
també és molt
sí, esclar
hi ha coses
molt escandaloses
a la bíblia
bueno, estem parlant
de personatges inquietants
i de tot
però
clar, no deixa de passar
un altre cop
l'angosta
nominada
guió als Òscars
premi al jurat de cants
o sigui
estem parlant de
passant
pels globus d'or
o sigui
estem parlant de cinema
que
per exemple
l'arts bon dia
no acostuma
a anar
tant
per exemple
als Òscars
com
com ho pot fer
aquest
i perquè
l'arts bon dia
no li interessa
anar als Òscars
jo penso
no
i a veure
per un director grec
anar als Òscars
ha de ser
sí
llavors
com que
hi ha
el tema
referències
jo crec que són
bastant clars
inclús ell mateix
a una entrevista
en referència
de sacrifició
parlava de Kubrick
i Cladius
i li deia
nostre el cartell
no sé si el recordeu
el cartell
que és aquella mena
de llit
que està com
molt enfilat
no que és la paret
i deia
hòstia
això sembla
el Montículo
de 2001
i diu
bueno
no és la referència exacta
però
els decorats
són molt
les perspectives
i a mi em fa gràcia
pensar que ahir
quan estava veient Alps
ho vaig tornar a recordar
que ja ho pensava
de Langosta
i això que penso
sembla el Wes Anderson
però versió
macarrilla
perquè és tot
molt quadrat
molt quadriculat
inclús la posada
en escena dels personatges
és tot com
molt mil·limètrica
a part que estan
amb un pal al cul
vull dir que tots
estan posadets
però
ostres
però té aquesta mena
de trencament
de composició
no tens una nova composició
però que és malaltissa
tu veus el pla
i et dius
és un quadre
però és un quadre
que et corrou
el gorroé
i m'agrada molt
una frase
que ell mateix
va dir
a una entrevista
que crec que
ja és molt conscient
ell mateix
de com és el seu cinema
que la diria en angla
i la tradueixo
que és
I don't know
how to make
a straightforward film
és que no en tinc
ni idea
de com fer
una pel·lícula
o lineal
o sense ambigüitats
o sigui
una pel·lícula
convencional
i el tio diu
és clar
és que les seves pel·lícules
partint d'aquestes
és que no hi ha més
no busquen ser-ho
això és evident
i el sacrifici
jo crec que es nota moltíssim
perquè a l'angosta
sí que arriba a ser
bastant més lineal
però sacrificio
com que hi ha tantes nades
i tornades
i a més amb aquest personatge
tan sinistre
que és el nen
inclús comença
que no saps ben bé
què està passant
amb la figura del nen
i això a Alps
ho he vist
per exemple
sí que és veritat
que Canino
és una mica més lineal
però l'angosta
és la més lineal
per això deia
que és una mica
gairebé
la més comercial que té
perquè és la més
propera
podríem dir
propera
però ja és dir
d'ell
però és potser
la que la història
és més clara
perquè a Alps
hòstia
a mi m'ha costat
entendre
jo crec que
de la una hora i mitja que dura
crec que fins al minut 40
no entès ben bé
qui era aquella gent
perquè ostres
i tracta temes
bueno
normalment
hi ha tres temes
que és
els que
m'ha analitzat una mica
que era
el tema de l'amor
el tema de la família
i el tema de l'educació
i crec que
més o menys
amb les pel·lícules
que no té malses de pel·lícules
tampoc és com per dir
Spielberg
va, doncs 10 pel·lícules
no, no, no
per exemple
amor
ja m'ha escoltat
l'angosta
però
per exemple
a Sacrificio
també
el tipus de parella
que representen
ells dos
és com
aquestes relacions personals
que són
ja no fredes
és que són inexistents
és com una mena
de convenció social
has d'estar amb algú
que és el que passava
a l'angosta
i després
per exemple
el tema de la família
també
a Sacrificio
a Canino
que per cert
Canino
va morir l'any passat
l'actriu
no sé si ho sabíeu
jo també buscant
això
vaig veure
que una de les actrius
però Canino
el que tenia
que jo sí que l'he vist
a Canino
és que l'he vist
deu fer un paret de setmanes
la fotografia
és meravellosa
és una fotografia
molt
i tot al principi
és molt sensual
o sigui
molt eròtic
o sigui
el ciervo
és molt bona
tècnicament també
sí
no no
jo crec que totes
a mi m'agrada més
la fotografia de Canino
Canino
és una fotografia
amb aquelles nenes
quines
les noies
que ha mort
ostres
ara t'ho hauria de buscar
però crec que és la gran
ara mateix
potser
no sé si gran
però ara mateix
crec que quan va morir
l'any passat
tenia 30
30 o 30 pocs
llavors
però sí que és veritat
que a mi Canino
visualment
m'ha recordat bastant
a Alps
i
i l'angosta
més sacrificio
sí
hi ha una correspondència
de l'angosta
cap a sacrificio
hi ha una correspondència
llavors és un
a veure
així com a
si hem d'anumerar
si analitzem una mica
aquest tio
és que són
el que deiem
de personatge espal
sé que aquí
el francès
l'havia vist
no sé si l'havíeu vist
vosaltres
el Luke Skywalker
una pel·lícula catalana
que es va estrenar
a alguns cines
i això
però
ho veig bastant
aquests personatges
que
que no pretenen
que borren l'empatia
és que no
com pots empatitzar
amb uns personatges
que no senten
no?
perquè per exemple
un dels temes
que jo crec que sempre
estan en les seves pel·lícules
és
és la violència
la violència
que em recordava bastant
a un tractament
bastant indirecte
que fa
el Thomas Vinterrem
que és el
el director
de la chirurgia
aquesta de Drive
no?
espera
Drive
solo dius perdona
i l'última
que era Neondemon
no?
i us he portat
un fragment
de violència
però verbal
i és de l'angosta
també
ve d'un moment
que és
com sabeu
l'angosta
és una mena
de distopia
no?
de societat
perquè no és ni tecnològica
ni res
i és una societat
que entén
que només pots
ja no viure
és que només pots
sobreviure
a partir d'una parella
és a dir
si no tens parella
et converteixen
en un animal
exacte
i tu tens
uns certs moments
o sigui
tens una temporada
per trobar parella
i si no trobes parella
el tema de llagosta
és perquè amb ell
li diuen
i tu
i quin animal
si no prosperes
què vols ser llagosta
diu per què?
perquè poden viure fins a 100 anys
i sense problemes
i clar
és una mena d'hotel
que està ple de solters
seria com el Tinder
no?
d'aquell
llavors
és un hotel
que està ple de solters
en els quals
tu
per nassos
et trobes a la parella
i no cal que hi hagi un amor
no hi ha aquest sentiment
perquè de fet
abans hem escoltat
una de les parelles
que la formen
que al final és
estoy muy contento
és com un punt molt naïf
i molt ambigu
llavors clar
l'amor al final
ell sempre diu
que tots són convencions socials
i el que intenta
les seves pel·lícules
és agafar aquestes convencions
i exagerar-les
d'una forma brutal
i en el moment
que us poso ara
per criticar-les
sí
ell entra a l'hotel
al principi de la pel·lícula
amb un gos
que tu vas sabent
que després és el seu germà
llavors
una de les possibles parelles
amb les que intenta estar ell
per sortir d'aquest hotel
li diu el següent
perdoneu aquest
sol desperta
he matado a tu hermano
he dejado que muriera lentamente
puede que aún siga vivo
en este instante
le he estado dando patadas
un rato
no pasa nada
ha estado emitiendo
una especie de ladrido
algo así
que mala llet
debe haber sido por el dolor
¿no has escuchado nada?
no
sí que duermes bien
¿quieres un café?
me encantaría
bueno
i es pot passar
a parlar de café
i croissants
tranquil·lament
exacte
això també és
una cosa molt propi
que els diàlegs
són com molt
són tan envius
que són surrealistes
si són diàlegs
hi ha un moment també
que una li diu
mira no creo
que lleguemos a nada nosotros
pero si quieres
suba un día
i te haga una mamada
és veritat
i prenem una Coca-Cola
saps?
o per exemple
a Sacrificio
que potser és la més recent
que teniu
hi ha aquell moment
que el nen li pregunta
bueno
a la nena
bueno
ja té la regla
explica
cuéntamelo
i és
mira
fué
sí
no sé què
que són unes
que trenca totalment
les convencions
i tota mena de diàlegs
perquè són uns diàlegs
que jo avui veient
bueno
entre i avui veient Alps
jo al·lucinava de dir
és que clar
són pel·lícules
que ja al·lucino
de com poden haver arribat
a un cert públic
com per exemple
en festivals
no?
però que
és
és d'una
és gairebé mezquino
no?
hi ha uns diàlegs
i és increïble
de veure
com hi ha directors
que provoquen
a partir de les imatges
i ell per exemple
provoquen molt
a partir dels diàlegs
sí que és veritat
que a vegades
sobrepassa
per exemple
amb els animals
hi ha molta violència
cap als animals
o cap als nens
a sacrifició
el tracte que li donen
als nens
hòstia
o a Canino
perquè Canino també
clar
el punt de vista
de no hi ha de
maleduquem
els nens
literalment
no?
els eduquem
que les paraules
no són el que són
i els objectes
no són els que són
sinó que a part
és
ei no no no
no podreu sortir
fins que
no?
per això es diu Canino
fins que els ollals
i clar
són com una mena
de lliçons de vida
familiars
que són hòsties
que clar
semblen distòpiques
perquè dius
això no pot passar mai
en societat
però són les generacions
està passant
oh sí
està passant
la gràcia és aquesta
que els diàlegs
de tan surrealistes
que són
acaben per ser
hiperrealistes
el que no es diu
es diuen els diàlegs
és a dir
la gent
a la vida quotidiana
parla
amb les aparences
i viu
amb les aparences
i ell
esborra
totes les aparences
i fa sortir
el que realment
estan pensant
sí sí
totalment
i a més
m'agrada que hi hagi
un punt
que és el que
els seus personatges
sempre hi ha un punt
a la peli
no sé si us heu fixat
que es desborden
que és el moment
de la música
o sigui
ells
de cop
sempre hi ha
Canino
per exemple
hi ha el moment
que representen
una peça musical
davant del seu pare
o així
Sacrificio
també hi ha
evidentment
a l'angosta
i quan es posen
a ballar
a l'angosta
per això
és que clar
són moments
però és una mena
de desinhibició
i al final
d'Alps
que ella
agafa
són moments
molt ridícols
perquè ells
lloen
allò que fan
amb la música
però allò
és un desastre
absolut
però esclar
quan tu escoltes
la ràdio
i veus la música
que passa a la ràdio
dius
bueno
això és més o menys
sense producció
perquè no hi ha producció
al darrere
però
la mateixa bestiesa
doncs
hem començat parlant
d'amor
suposo que
no sé si és millor
ja esperar
el Sant Jordi
o esperar demà
però
i els animals
per què hi ha això
de Canino
l'angosta
ciervo
com és
que ell
fa
la següent
que farà
abans que s'acabi el temps
us l'explico així ràpid
que és
The Favourite
o sigui
ja els animals
s'han acabat
però
que és també
torna a repeteix
Rachel Weiss
la de l'angosta
ja la coneixem tots
amb Emma Stone
i parlarà
sobre el regnat
i no hi ha
Colin Farrell
de moment no
però és que
com que encara
no està confirmat
i
i parlarà sobre
el regnat
d'Anna Estuart
o sigui
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
la que se'ns espera
pot ser interessant
sí
sí
doncs bueno
amb tot això
m'ha arribat a l'hora
i la setmana que ve
ja sabeu que
ens ve
el famós poeta
Josep Maria Folquet
que ha guanyat últimament
més premis que mai
i que ens volia parlar
el Carlos Riba
sí sí
a la nit de Santa Llúcia
exactament
que ja havia guanyat
el Miquel de Palol
i ara és el Carlos Riba
exacte
i hem de tallar
perquè és l'hora
i ell volia comentar
el Club dels Poetes Morts
la pel·lícula
que va de poetes
molt bé
fins la setmana que ve
bona nit
bona nit
adeu
programa per a arqueòlegs
de la música moderna
cada setmana
ens ensenyem