Cinema sense condicions
Enable low to 80% , the
Angelical
بنeday
Ina
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La música va ser composada pel seu amic i habitual compositor Àngelo Badalamendi, un col·laborador de Lynch amb el que tenien gran entesa els dos.
S'ha de dir ja en aquest punt també que Lynch era també músic, fins i tot té enregistrats i editats tres discos.
Aquest tema es titula Mulholland Drive Mind Them, el tema de Mulholland Drive.
En primer lloc, en primer lloc, excusar l'assistència avui al programa del nostre col·laborador habitual i indispensable, Anastasi Rinos, que està afectat per un tema lleu però molest que li ha impedit assistir avui al programa.
Fins demà!
Donades les circumstàncies, donades les circumstàncies, canviar la programació que teníem per avui per fer un homenatge més que ha merescut a la figura cimera per nosaltres d'un dels grans, David Lynch,
que ens va deixar el dia 15, dia 15 d'aquest mes de gener, justament quan estava a cinc dies de complir els 79 anys.
El motiu o la causa de la mort és un emfisema pulmonar que li estaven tractant i van diagnosticar el 2020 i bé, ha aguantat fins ara.
Així que, el programa aquest, a part de tots vosaltres i a la memòria de David Lynch, també el dic amb el nostre amic Anastasi perquè tingui una ràpida recuperació i puguem comptar amb ell ben aviat.
En primer lloc, després d'aquesta introducció, bona tarda. Jan, com ha anat la setmana?
La setmana ha anat bé. Molt bé. Ha anat bé. També vaig estar malalt. Quin dia va ser? Dijous i divendres?
Sí, és que hi ha molta gent afectada. Hi ha una passa, sí, sí.
Sí, hi ha alguna cosa està voltant. Sol passar. Deu ser una cosa d'aquelles així sense identificar encara, però que...
Sí, però aquests mesos sol passar quan fa fred. És veritat, sí, sí. A la meva classe, sí, sí, ja et dic, ja van haver uns quants que hi ha bastanta gent malalta.
I sí, sí, l'enviem molta força a Anastasi.
Clar que sí. Molt bé. Bueno, doncs, escolta, quan tinguis oportunitat i vulguis pots intervindre perquè avui això serà un mà a mà entre tu i jo.
Perfecte. Molt bé. Ja que hem posat aquesta música de Mulholland Drive i dir-vos que vam considerar amb l'Anastasi que, donat que ja fa un parell d'anys, vam parlar de David Lynch a propòsit de la pel·lícula...
Com es diu?
No, Twin Peaks. No.
A veure.
A propòsit de Blue Velvet.
Blue Velvet la vam analitzar bastant com a pel·lícula clàssic de la setmana.
Llavors, avui hem pensat que era oportú.
Per part nostra pensem que el Mulholland Drive estaria a un nivell de mestratge com és el de Blue Velvet dintre de la filmografia de 9 o 10 pel·lícules, més els programes de tele, més els curtmetratges, que també en té tres de molt importants previs a Irise Heat, que és la primera pel·lícula que va fer.
Bé, doncs, dintre d'aquesta filmografia diríem que aquestes dues potser són les que més destaquen, tot i que és una filmografia que té un nivell perquè, per exemple, hi ha l'Home Elefant, que en el seu moment va ser una pel·lícula molt apreciada per un ampli ventall de públic i crítica, i era només la segona que feia.
Capçal Borrador, Irise Heat, és la primera d'ells.
En principi va passar una mica desaperceguda perquè és rareta.
Clar, tenim en compte que David Lynch no és precisament un home fàcil, és un creador d'una capacitat de treball extraordinària,
que va conrear la música, com hem dit abans, va conrear la pintura.
La pintura li va interessar molt al principi, fins que va arribar un moment cap allà als 30 anys en què va dir que la pintura m'agrada molt.
Una cosa val a dir que no va deixar de pintar en tota la seva vida.
Sempre hi va haver moments entre pel·lícules que ell es retirava al seu estudi i anava pintant, fent gravats, etcètera.
És a dir, com a artista visual també va col·laborar amb molts programes de televisió i performances.
Va fer muntatge d'algunes de les seves pròpies pel·lícules.
És guionista també de moltes d'elles.
Per exemple, la que avui tenim com a clàssic de la setmana, Mulholland Drive.
I després ha fet també la música Inland Empire, que és l'última que va fer del 2006, així com a pel·lícula gran,
una pel·lícula de gairebé tres hores, en què hi ha una mena de suma de tot el que és els temes que importaven
amb aquest fenomen que es diu David Lynch.
Aquests temes que importaven són el territori, el terreny una mica sempre llefiscós i sense regles,
com és el terreny dels somnis. És un home que, en quant a directors, en alguna entrevista ell va dir que de directors americans
es quedaria amb Hitchcock i Stanley Kubrick.
De Stanley Kubrick, Lolita i 2001, i de Hitchcock, Vertigo i alguna més,
perquè li interessava el clima que s'havia de crear, aquest clima que a vegades tenia també misteriós.
El misteri és un element important dintre de l'obra de David Lynch.
Si després analitzarem una mica, perquè ens centrarem en Mulholland Drive,
però parlarem una mica de cada una de les pel·lícules,
i veureu que hi ha un to surrealista, visceral, que és evident en gairebé totes.
Després hi ha el to misteriós.
Després hi ha també una mica una tendència cap a l'oníric
i fins i tot d'una certa pulsió, violència sexual, explícita o no, segons la pel·lícula.
Hi ha llavors uns directors europeus que també li van interessar.
Fellini, de Fellini li va interessar molt Notxes de cabiria i Vuit i mig.
Li va interessar Buñuel.
De Buñuel li van interessar diverses pel·lícules de l'època mexicana
i també alguns com el Fantasma de la Libertat,
l'Àngel Exterminador, etcètera.
Fixeu-vos també que és un territori també el de Buñuel
que està una mica fluctuant en l'ona del surrealisme i dels somnis, etcètera.
una mica aquestes coses, el misteri també,
que això seria molt comú també amb el cinema de Hitchcock.
I després ell ressaltava també que tenia un interès molt especial
amb la figura de Kafka, de Franz Kafka.
A ell li va interessar molt la lectura que havia fet diverses vegades
de la metorfosi.
També aquest element kafkià és present fins i tot
amb aquesta que considerem una, si no la millor,
junt amb la d'avui, una de les millors pel·lícules,
que és Blue Velvet,
de la que ja dic vam parlar fa un parell d'anys aquí.
Llavors, a veure, tornant al principi,
diguem que ell va néixer a Missula, a Montana,
el 20 de gener de 1946.
Fins als 32 anys no va fer la seva primera pel·lícula,
però abans d'això va estar treballant,
ell va tindre una joventut, infantesa també,
i podríem dir que fins als 20 anys va dir
que no havia començat a pensar per ell,
que fins llavors pràcticament ho havia tingut tot molt regalat.
A casa seva hi havia una harmonia fantàstica.
En alguna ocasió va comentar que ell no havia sentit mai
una discussió entre el seu pare i la seva mare.
que va pujar una mica en aquest àmbit tan tranquil
o de comoditat en quant a les relacions familiars.
Va tindre una germana i un germà també,
amb el que els portaven també molt bé,
i va començar primer, tal com hem dit abans,
a interessar-se per la pintura,
perquè una mica a casa el que volien
és que es dediqués a l'arquitectura.
Va començar estudiant l'arquitectura,
però no l'estudiar,
no lligava massa amb ell,
i llavors va agafar,
va començar amb un amic, sobretot,
Jacques Fisch,
que va ser molt important,
després també va ser col·laborador,
però amb ell va fer un viatge a Europa
i tenia la intenció de passar tres mesos,
els dos,
rebent lliçons d'un pintor,
Òscar Cocotxca,
que havia arribat notícies d'ell als Estats Units
i els fascinava l'expressionisme d'aquest pintor,
però Cocotxca estava en una altra onda,
van estar 15 dies esperant que el rebés,
al final no van poder veure'l,
i es van cabrejar i van dir
Europa, Europa no és per nosaltres,
i van tornar als Estats Units,
i llavors, a partir d'aquí, clar,
es va consolidar l'amistat que ja tenien
de més joves, d'abans dels 15 anys,
i van continuar treballant,
fins i tot en l'època de les primeres pel·lícules
i dels curtmetratges,
va ser un dels col·laboradors,
junts amb un altre que es diu Alan Splett,
que era un tècnic de so
i que també va estar treballant
pràcticament amb la major part
de les pel·lícules que va fer el David.
Bé, ara posarem un segon tall de música.
En aquest cas,
en aquest cas es tracta d'una peça
de Blue Velvet,
de Blue Velvet,
In Dreams,
que està cantada per Roy Orbison.
A candy-coloured clown
they call the Sandman
tiptoes to my room every night
just to sprinkle stardust
and to whisper
go to sleep
everything
is all right
I close my eyes
then I drift away
into the magic night
I softly say
a silent prayer
like dreamers do
when I fall asleep
to dream
my dreams of you
in dreams
in dreams
I walk
with you
in dreams
I talk
to you
in dreams
in dreams
in dreams
in dreams
all the time
when you're together
in dreams
in dreams
all the time
when you're together
in dreams
in dreams
in dreams
I'll just be hope
gone
Bona nit
Bona nit
Bona nit
A la pintura li faltaven dues coses que té el cinema, el moviment i el so.
I això va ser el que el va fer decidir canviar la pintura pel cinema
perquè li semblava que d'aquesta forma podria completar d'una manera molt més completa i interessant el seu pensament i traduir-lo amb imatges.
Bé, tornant a Holland Drive direm que en aquests moments si teniu interès en veure la cosa que us recomano, la podeu trobar a Filmin, també està en DVD, però la podeu trobar a Filmin amb una restauració en 4K que va fer Estudio Canal i Criterium Collection el 2021.
És extraordinària, està en versió original, doblada, i a més a més va ser aquesta restauració supervisada pel propi David Lynch.
És a dir, que val la pena perquè tot això es va fer a partir d'un original de 35 mil·límetros.
Aquesta pel·lícula té una durada de 147 minuts i veureu que s'inicia com un musical que aparentment sorprèn perquè si hem vist alguna imatge, algun cartell o alguna cosa,
sembla que les imatges d'aquest musical en què comença són una dispersió en quant a la temàtica.
A la temàtica que podem suposar o esperar, no?
A continuació, segueixen els crèdits.
I després veiem un cotxe en el que hi va de...
O sigui, està conduït per dos homes al davant i va d'acompanyar una dona al darrere, una dona morena, jove.
Un d'ells l'amenaça amb una pistola, però en aquell moment venen dos cotxes que estan una mica picats l'un amb l'altre.
Es produeix una topada i d'aquest accident ja se suposa la mort dels dos que anaven al davant, el conductor i l'acompanyant,
i a ella no li passa res, però perd la memòria.
I, o sigui, no explicaré la pel·lícula, ho deixem aquí.
A partir d'aquí, ella es troba, baixa a Mujolam Drive, arriba a Sunset Boulevard i es posa en una casa,
i en aquesta casa hi troba una noia que havia deixat el Canadà per vindre a Los Ángeles a fer unes proves perquè vol ser actriu
i vol tindre fama perquè fins llavors ha sigut una actriu que no ha acabat de quallar la seva carrera.
Es fan amigues, es fan amants, i juntes miren d'esbrinar algun misteri que envolta, sobretot, el passat de la dona morena,
que, com que allà a la casa hi ha un cartell de Gilda de Rita Hayworth,
quan una li pregunta, quan la futura actriu li pregunta com es diu,
ella li diu Rita perquè és el primer que llegeix allà, no?
Bé, doncs, naturalment, aquesta no seria la identitat d'ella
i l'altra ja no avança més, s'ha de veure la pel·lícula.
Això vol dir que estem dintre de, com hem dit abans, estem dintre d'un altre somni recurrent
que es anirà comprovant i es anirà desvetllant a mesura que vegem la pel·lícula.
Dintre de la pel·lícula hi ha coses que remeteixen a Sansibbúlevar, per exemple,
perquè es veu la humiliació per part de les màfies de la producció cinematogràfica
d'un director jove al qual li imposen una actriu protagonista en contra de la seva opinió,
no li deixen fer càsting, li diuen que això és una imposició
i que si no ja l'acomiaden.
En fi, llavors, hi ha tota una sèrie de trànsit en què van avançant
aquests dos personatges que s'han trobat en paral·lel
i en paral·lel intenten fer camí per anar descobrint el seu passat.
Mulholland Drive és una pel·lícula, per tot el que dic i el que veureu, fascinant.
Aquesta és una mica el resum.
Té unes interpretacions extraordinàries.
Betty i Diane, perquè les dues tenen un doble personatge,
són interpretats per la mateixa Naomi Watts, que està esplèndida.
Camila i Rita, que està interpretada per la...
És la dona, una és la rosa, Naomi Watts, i la morena, Laura Elena Haring,
està interpretat per Laura Elena Haring,
que juntament amb Naomi fan un duet fantàstic de molt nivell, la veritat.
El paper del director jove, Justin Teru, que serà un de la Factoria Link,
que després treballarà amb ella en altres pel·lícules.
Anne Miller, que fa el paper de Cocó,
una veïna que és d'aquestes que controlen molt tot el que passa a la finca.
és una actriu que es menja la càmera des del primer segon que surt en escena.
Extraordinària.
La música, com han dit, està dirigida i composada per Àngelo Badalamendi,
que també formarà part, si podríem dir-ho així,
de la Factoria dels Addictes a David Lynch.
La fotografia és de Peter Deming.
Els productors són Mary Sweeney,
que a més a més és l'encarregada del muntatge,
i Alan Sartre.
El guió és, com hem dit abans també, del mateix David Lynch.
És una pel·lícula que, per nosaltres,
l'altre jo ho comentava amb l'Anastasi,
és, segurament, està entre la primera i segona,
més importants de tot el que ha fet fins ara David Lynch.
Posem la tercera tall de música,
que correspon a la música de...
No és pel·lícula, és una sèrie que molts recordareu,
sobretot els que teniu una certa edat,
la sèrie Twin Peaks.
És el tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
Elegir el temaeler en dels Sigurds.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi.
El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi, d'Àngelo
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta música esplendida ens porta directament cap al cas misteriós, sempre el misteri present amb tot el que feia David Lynch,
el cas misteriós de Laura Palmer.
Aquí va passar una cosa, això es va convertir en una sèrie de televisió que va tindre un èxit extraordinari,
més fins i tot a Europa que als Estats Units, perquè va passar una cosa, a mesura que avançava la sèrie i es anaven fent més capítols, cada vegada més el mateix David Lynch la convertia més en una obra personal.

I va proposar una segona temporada, una segona fase de la sèrie en els productors.
Els productors li van contestar negativament perquè entre mig ja havia fet pel·lícules que amb ells no els havien convençut.
El públic tampoc, americà sobretot, no havia gaudit d'aquestes pel·lícules, no les havia considerat tan importants.
I llavors Lynch es va cabrejar i va agafar i va dir, bueno, doncs ara muntaré una cosa, una preqüela que es diu,
i la va titular en forma d'una sola pel·lícula, la va titular Twin Peaks, Últims dies de Laura Palmer.
Amb això, diguéssim, tanquem el capítol de Twin Peaks, que ja dic, per ell va ser un succès important
i no hi ha dubte que li va donar embranzida i, sobretot, el va considerar els festivals d'aquí, d'Europa,
se'l disfrutaven per tindre'l. Fins i tot va arribar a ser president un any del Festival de Can.
Va tindre molts reconeixements, va guanyar també la Palma d'Or en una ocasió.
Bé, a partir d'aquesta situació, l'hauríem de tirar enrere, però m'agradaria comentar una cosa
que l'he llegit i m'ha semblat que és bo de comentar-ho per antena.
Quan la seva família va anunciar la defunció, mitjançant un comunicat per la premsa,
va destacar la pèrdua de David amb aquestes paraules.
Hi ha un gran forat en el món, ara que ja no està amb nosaltres.
Però, com ell deia, fixa't en la rosquilla i no en el forat.
És un dia bonic, amb un sol daurat i blaus al cel.
Això expressa una mica, si heu vist les pel·lícules de David Lynch,
expressa una mica el tarannà d'ell, i fins i tot hi ha una recomanació que us vull fer des d'allà,
i és que s'ha fet, en l'any 2016, un documental en el que participa ell com a absolut protagonista,
titulat David Lynch, Art the Life.
En aquest documental hi ha un esplèndid i generós David Lynch,
que ens porta de la mà dels seus records d'infància i adolescència,
passant per la seva passió per la pintura i fins a arribar al cinema en els seus tres primers curts metratges,
i entre la seva primera pel·lícula, Eraix Hit, Cabeza Borradora,
i fins a la darrera.
Considero aquest documental imprescindible per entendre la personalitat i l'obra cinematogràfica de David Lynch.
Arribats en aquest moment, m'agradaria, escolta,
abans d'entrar ja a comentar una mica les vuit recents pel·lícules que va fer,
posaríem un quart tall de música que és de la banda sonora de Los Highway,
Carretera Perduda, que es diu I'm Drenched.
Està interpretada la música, la cançó, per David Bowie.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
jo crec que va ser una pel·lícula que
li va donar molt valor
i molt prestigi
a David Lynch
al cap de quatre anys, en 1984
va fer una versió
de Dune
basada en la novel·la
de Frank Herbert
però aquí va topar amb un element
i és la manca de pressupost
per aportar
un tema que exigia
una despesa molt més
important de la que
tenia ell i llavors és una
pel·lícula que, si bé
ha guanyat amb el temps perquè
s'ha convertit, igual que
molt del cinema de David Lynch
per exemple, Capçal
Borrador i El mateix Home Elefant
són pel·lícules que ara
pels cinèfils joves
són de culte
perquè, clar, d'alguna
manera són
el background d'un
dels directors més
influents
que hi ha hagut
en el
cinema
de la segona meitat
del segle XX
això és així perquè
en realitat
el cinema que fa
o que feia David Lynch
és un cinema arriscat
és un cinema
que no dona peixet
és un cinema
de creador
però de creador
que va més enllà
de les normes
establertes
i obre camins
i llavors aquesta
obertura de camins
és recollida
moltes vegades
per creadors joves
o sigui, ara
per exemple
l'any passat
cada any
passa per això
però
hi ha una sèrie
de pel·lícules
que clarament
estan inspirades
en el cinema
de David Lynch
o de David Cronenberg
que també és un altre
d'aquests personatges
que algun dia tocarem
perquè és molt interessant
també el seu cinema
bé
seguint
amb el repàs
al cap de dos anys
1986
fa Blue Velvet
mireu
de Blue Velvet
vam dir molta cosa aquí
però només afegireu un dato
aquest mateix any
a Woody Allen
li van donar
l'Òscar
millor pel·lícula
per Annie Hall
no la van a buscar
però
va comentar
que
a més a més
que per ell primer
era tocar
el banjo
a més a més
d'això
la millor pel·lícula
de castany
no és la meva
la millor pel·lícula
és la
de David Lynch
referint-se
a Blue Velvet
el 1990
al cap de quatre anys
va signar
Cor Salvatge
bé
Cor Salvatge
ja és una altra història
aquí podríem dir
que
no
no va quallar
els elements
que
estava fet
com ell voldria
i ha quedat
com una pel·lícula
també una mica
pels fans
irreductibles
que són molts
de David Lynch
però no
no gaudeix
de la consideració
d'obra
important
per part
de bona part
de la crítica
i no diguem ja
de l'audiència
al cap de set anys
es va tornar
a presentar
amb una pel·lícula
per mi
molt interessant
que és
Lost Highway
que aquí
hem sentit
un tall
de la banda sonora
sempre
a veure
avui hi ha
molta més música
que habitualment
però és que la música
és un element
igual que el so
molt important
en el cinema
de David Lynch
si entreu
amb el seu cinema
corroborareu això
perfectament
Lost Highway
és un thriller
en el que hi ha
bé
tots els elements
propis del thriller
més
les
podríem dir
manies pròpies
de David Lynch
una fotografia
extraordinària
uns nocturns
fantàstics
és una pel·lícula
per gaudir-la
deixant-se portar
per la fascinació
que és un element
com he dit abans
propi
i que es troba
en totes les pel·lícules
de David Lynch
el 1999
va fer
The Stride Story
aquesta és una pel·lícula
que
molta gent
li troba
valors
per mi
és de les fluixes
si és que en té
o menys
menys importants
dintre la carrera
d'David Lynch
en part
perquè és
la que menys
s'assembla
al cinema
de David Lynch
és un home
a dintre
a sobre
d'una talladora
de xespa
que va recorrent
als Estats Units
dos o tres
condats
en fi
és una història
natural
una història
humana
també
però
que no
des del meu punt de vista
no aporta
gran cosa
a la filmografia
de David Lynch
tot i que últimament
també
hi ha hagut
alguns crítics
importants
que
l'han recuperat
trobant-li
elements
que a la millor
a primera vista
no són evidents
però
però que sí
que el fan
en troncar
en troncar
amb el passat
i el futur
del seu cinema
deixem-ho aquí
el 2001
va fer la pel·lícula
que avui hem comentat
Mulholland Drive
i el 2006
acaba el que podríem dir
la obra
noble
o important
de David Lynch
amb aquesta pel·lícula
Inland Empire
és una pel·lícula
aquesta
és
a veure
ja que és
l'última
podríem dir
que potser
són tres hores
de pel·lícula
i va voler posar
un resum
podria dir
un compendi
de tot el que era
la seva obra
les seves obsessions
i
es comparteix
amb una pel·lícula
que no es pot
o és molt difícil
d'entendre
a partir
d'un
d'un
treball
o un anàlisi
racional
i
és una pel·lícula
d'aquelles
que
la que més
amb David Lynch
que amb totes
has de fer un esforç
d'aquest tipus
la que més
t'has de deixar portar
per la
interpretació
per els moments
escollits
agafant-los
i després
mirar de construir
cada un
el seu puzle
perquè
jo no crec
que hi hagi
d'aquesta pel·lícula
ni un puzle
acabat
del propi Lynch
és una pel·lícula
oberta
una pel·lícula
que toca
molts temes
una pel·lícula
fantàstica
una pel·lícula
on hi ha
relats
que
poden portar
des de la literatura
més fantàstica
a la literatura
podríem dir
de misteri
en fi
és un compendi
molt
complicat
però a la vegada
com sempre
és una paraula
que es repeteix
forçosament
amb David Lynch
al parlar d'ell
que té
una fascinació
que t'envolta
i si et deixes
portar per ella
realment
les tres hores
passen
com si res
i bé
aquí
hi ha un últim
tall de música
i aquest últim
tall
l'hem posat
perquè ja no
correspon
a cap pel·lícula
aquest últim
tall de música
correspon
a
una
de
un dels tres
LPs
que van registrar
és un disc
ell
en sembla
que toca aquí
la guitarra elèctrica
i la veu
és de
Christa Bell
el títol
de la cançó
és
Angel Star
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El 22
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
El títol
I can't see you
Your eyes
Can't hear you
Whisper my name
Angels die
Bé, amics, fins aquí el nostre homenatge a l'estimat David Lynch.
Si teniu interès en conèixer aquesta cançó,
us diré que forma part d'un àlbum de rock experimental
que porta per títol The Big Dream.
Molt bé, arribat amb aquest bus, canvi de terció que diuen,
i anem a parlar perquè tenim que fer referència inexcusable
a la 17a edició dels Premis Gaudí de Cinema Català
que es van lliurar el 18 de gener de 2025 a l'Auditori del Fòrum.
Bé, perdó.
Dir-vos que El Palmarès va ser el següent, allò per avançar una mica.
La pel·lícula El 47 de Marcel Barrena
es van dur vuit premis, millor pel·lícula, millor protagonista masculí Eduard Fernández,
millor actriu secundària a Clara Segura,
millor direcció de producció, millor vestuari, millor maquillatge,
millors efectes visuals,
i el Premi Especial del Públic a la millor pel·lícula.
Polvo Serán, de Carlos Marqués Marcet,
millor pel·lícula de llengua no catalana,
millor direcció d'art,
millor muntatge,
Chiara Dianese,
millor música original,
Maria Arnal,
en total,
quatre gaudis.
Casa en Flames, de Dani de la Orden,
millor guió original,
Eduard Sola,
millor protagonista femenina,
Emma Vilarasau,
millor actor secundari,
Enric Oque,
tres gaudis.
Segundo premio,
d'Isaqui La Cuesta i Pol Rodríguez,
també amb tres premis,
millor direcció,
millor fotografia,
Pato Kuro,
Takeuchi,
millor so,
per Diana Sagristà,
Alejandro Castillo,
Eva Balinho,
Eva Balinho,
que, per cert,
ha estat fa un parell d'anys aquí
amb nosaltres al programa.
I després destacaríem també,
per últim,
Salve Maria,
amb dos gaudis.
Salve Maria és dirigida per Marc Coll
i va tindre el millor guió adaptat
de Marc Coll i Valentina Visso
i millor interpretació,
revelació,
per Laura Bismarck.
quan a la pel·lícula,
millor pel·lícula europea,
aquí la veritat és que
no era fàcil escollir-ne una
perquè les cinques van presentar
totes d'un nivell molt alt
i qualsevol, em sembla bé,
em continua semblant bé,
aquesta anatomia d'una cadíeta,
de Justin Triad,
millor pel·lícula europea,
que d'aquesta en havíem parlat
també ja aquí,
en el moment en què es va estrenar.
Sobre aquest escrutini,
no tinc res a dir,
totes són pel·lícules
que tenen valors
per estar nominades
i per obtindre premis
i per tant ja sabem
com va això dels premis
que és una mica,
no és ben bé una loteria,
però sí que hi ha un repartiment
que a vegades va cap a una banda
o l'altra,
segons la ventada,
com va també, no?
Llavors hi ha un element
aquí important dintre dels premis
i és que amb els Gaudí
es dona sempre
el Premi Gaudí
d'Honor,
que és el premi
que porta el nom
de Miquel Portemoy.
Aquest premi,
en aquesta ocasió,
s'ha otorgat
al Paco Poc,
un productor
activador del cinema català
i europeu
i fins i tot
de més enllà
i que jo crec
que val la pena
i felicito
humilment
a l'Acadèmia
perquè penso que
donar un PMI
per primera vegada
a un productor
és important,
és molt important
perquè a darrer del productor
hi ha moltes coses,
és el reconeixement
en el cas del Paco
a mig segle
de dedicació
i de donar suport
i facilitar
que projectes il·lusionants
i fets amb talent
poguessin sortir a la llum
i tot seguit
donant pas
a carreres importants
en molts casos
de cineastes,
com és el cas,
per exemple,
de l'Issac
i de l'Agostia Villaronga,
etcètera,
de casa nostra
i de fora.
Paco,
poc,
crec que tots
estarem d'acord,
és el productor
més important actualment
en l'àmbit català
i de la resta
de l'Estat.
És per tant just
aquest guardó
que porta
el nom
de Miquel Porté
que,
curiosament,
Miquel Porté Moix,
La república de la llibertat
i el bon humor,
és un documental
de 2018
dirigit
pel muntador
i documentalista
Anastàcia Rinos,
component
del nostre equip
de cinema
sense condicions
i, a més a més,
que es dona
la circumstància
que aquest documental
va ser produït
també pel propi
Paco, poc.
És a dir,
que s'ajunten
amb ell
tota una sèrie de circumstàncies.
En tot cas,
enhorabona al Paco,
s'ho mereix
i enhorabona
a l'Acadèmia
per concedir-li
aquest premi
tan merescut
amb aquesta figura
del nostre cinema.
Després,
és inevitable
quan hi ha
un lliurament
de premis
de l'Acadèmia,
sigui la d'aquí,
sigui l'espanyola,
fer un comentari
a la gala.
I, clar,
no sirem una excepció.
El comentari
a la gala
jo tinc
que dir
que
em va semblar
molt
llarga.
d'una extensió
que la va fer
gairebé
insoportable,
de
el que podríem dir
una
catalanitat
menguant
dels continguts.
La presidenta,
Judit Collell,
amb el seu Parlament,
va semblar,
a mi em va donar
aquesta impressió,
prou contenta
o almenys
no va fer referència
en aquest punt,
cosa que,
per exemple,
normalment
sempre
incidia
en reclamar
més
i més
i més
català
al cinema,
l'anterior
presidenta
Isona Passola.
El nivell
de les intervencions
llevat
de comptades
excepcions,
intervencions
refereixo
als agraïments,
capítol d'agraïments,
va
fimbrejar
des de la pulsió
reivindicativa
de tipus
que se'n recordin
de mi,
que per més de 60
no hi ha papers
o què?
Que si sóc migrant
i canto
hi ha alguna cosa més
o
només tinc
que vindre aquí
a donar algun premi?
Bé,
tot això
caldria afegir
la tòxica
i tòpica referència
als avis,
als pares,
als fills
i als amics
que tenen
a Pernambuco,
no?
Bé,
després
es fa
imprescindible
també
fer referència
a la dubtosa
oportunitat
del gag
de l'home
de la manguera
que anava
tallant
o apremiant
els que
estaven
passant-se
de temps
i això
ens sembla
d'un gust
ja dic
doctors
perquè
no estem
ni per tirar
l'aigua aquí
i sobretot
amb la que està
caient de foc
als àngels
més valdria
tirar-la allà,
no?
Bé,
el viatge
podríem dir
políticament
podria ser
d'associat
d'esquerra
bastant pronunciat
i si no coincideix
amb Ciutadans
és perquè Ciutadans
avui en dia
ja no pinten res.
Per dir alguna cosa
d'alguna
de les pel·lícules
diria que
el 47
i els parlaments
que van fugir
d'ell
que de moments
si té vuit premis
vol dir vuit parlaments
ressonaven molt
a mi
em van ressonar
bastant
a Cosa Rància
i que dir
que no s'hagi dit
del guionista
aquell
Eduard Solà
que diu
que té
ni un avi
analfabet
i ell
esdevingut
escriptor.
Ja s'ha dit
suficientment
sobre això
no afegiré
res més
que
el de
Cosa Rància.
Per una altra banda
també
i això
fent referència
al català
ha sortit
amb els mitjans
X
Plataforma X
o com li vulguem dir
el que abans
era
Twitter
que la entrevistadora
Maria Xinxó
va fer
una pregunta
a la Catifa
a la Cantant
Mosca
la pregunta
deia
la cultura catalana
ho està petant
i la resposta
de la filla
de l'actor
Eduard Farello
va dir
la cultura catalana
està a tope
ho està petant
a tope
i llavors
va sortir
a l'acte
algun comentari
a la xarxa X
dient
nivell
nen
i el propi
Quim
Montsó
se'n va apropiar
i ho va retuitar
nivell nen
si recordeu
el programa
aquell
de fa 20 anys
del Bonafuente
amb l'Edu Soto
aquest actor
es va inventar
el nen
de Castefa
i el Bonafuente
va captar
que havia agradat
aquesta expressió
i
va fer ús
i la va difondre
fins al punt
que també
va fitxar l'Edu Soto
com actor
per col·laborar allí
tot això
em porta
a que
al final
la conclusió
podria ser
illa, illa, illa
ve llaurera
cada dia
el que passa
és que
en fi
podem salvar
com he dit abans
el Gaudí d'Honor
i la conclusió
modesta
és
que
el visionat
per mi
va ser
de
Vergonya
Aliena
esperem que l'any que ve
tinguem més sort
tots plegats
que
hi hagi
si pot ser
més cinema
en català
i que
aquest cinema
tingui
la resposta
dels acadèmics
perquè
també
val dir
que hi ha hagut
algun cinema català
que
no ha entrat
a cap graella
d'aquestes
per la raó
que sigui
perquè ja sabem
que
els acadèmics
a vegades
tenen els seus
capricis
i ho deixem aquí
moltes gràcies
amics
ens veiem la setmana que ve
estarem aquí
amb una nova pel·lícula
de la setmana
i
si podem
aquesta setmana
si no la propera
tindrem també un convidat
que anunciarem
oportunament
molt bona nit
gràcies a tots
i ens veiem
al·lícula
Fins demà!