Ràdio Despert, sintonitzes Ràdio Despert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio Despert, 98.1. Ràdio Despert, 98.1. Ràdio Despert, 98.1.
Cinema sense condicions.
Vinga, amb els sorolls de micròfons i de la preparació i tot, va. Si no s'allarga massa això del començament i després el Joan protesta. No, jo més que res pels espectadors i els oïdors. Tens raó, tens raó. Tenim espectadors també per la càmera aquesta o us està veient tothom que vulgui sintonitzar? Millor, millor, millor. Bona nit a tothom. Volem a seguir una setmana més, un dimarts més. Avui amb la presència de...
En Jaume, l'Andreu, el Francesc i en Joan. Hola, bona nit. I com sempre, si vols que comencem a preparar una mica la cosa, farem tres parts. La primera part parlaríem del que hem vist, de les estrenes, de les previsions que hi ha en aquest moment.
Després el Francesc ens parlaria del Juanjo Bajo Ulló, un director molt interessant. Gran director. Gran director, sí senyor. Molt desconegut també, desgraciadament. És a dir, moltes coses no... Però ja explicarem per què. Va, vale, vale. I la tercera part tenim aquí, doncs, l'Andreu, que ens parlarà, digueu-ho tu mateix. Bé, dels dibuixos animats, però de les pel·lícules de dibuixos animats dirigides al públic adult, eh?
els nens no poden escoltar aquesta part del programa això està molt bé perquè quan et poses a buscar per internet dibuixos animats per adults t'acostumen a sortir unes coses una mica pornogràfiques no hem parlat de porno potser un altre dia
Però no, anem a parlar de pel·lícules destinades al públic adult, amb guions força interessants. Jo, abans de començar, em sembla interessant, si voleu parlar molt de pressa, si ho va veure als Premis Goya. Va veure als Premis Goya?
No els vaig veure, ja sé més o menys com ha quedat però jo de fet he anat a veure des que es van donar els Premis Goya he anat a veure dues pel·lícules que tenen a veure amb els Premis Goya ahir una i avui una altra de fet avui he vist la que més Premis Goya he guanyat Blancanieves Blancaneus o Blancanieves Jo penso que els Premis van estar bastant equilibrats perquè de fet en els Premis Gaudí ja van ser premiades les pel·lícules aquestes
i llavors jo considero que a nivell de premis més o menys va estar bé. En canvi potser hi ha altres coses, jo diria que el millor, ara parlo de la cerimònia més que potser de les pel·lícules, perquè a nivell de pel·lícules, repeteixo, penso que estava equilibrat. El millor per mi des del punt de vista de la cerimònia va ser el discurs per mi del Bayona, del Verdem, de la Maribel Verdú i del Sacristant, aquest repartiment de premis que esmentava que era equilibrat,
i fins i tot també el discurs del president de l'acadèmia, l'Enrique González Nacho, que em va semblar que estava molt bé. El pitjor per mi va ser que la mateixa entrega no tenia ritme, és a dir, si inconscientment, perquè feia una setmana o poc més que l'havien vist als premis Gaudí, comparaves, te n'anaves compte que els Gaudí tenien molta més qualitat, sobretot per la presència del Buenafuente, que és un showman indiscutible i que té molts més recursos que la Nachi, que va sortint allà. Eva. O la Eva, sí, la Nachi.
I, a més a més, inclús el muntatge, el tinglado, no sé si ho considereu o no, doncs era molt més aconseguit, molt més lograt, amb molt més ritme, molta més... La realització, fins i tot, molta gent s'ha queixat que mentre la realització de TV3 era perfecta, la televisió de TV1 era bastant deficient. Perfecte, perfecte, no del tot. Els micròfons anaven ballant allà, de vegades se sentien sorolls que no tocaven i coses. No ho sento si estàs sentint el que portava els micròfons de...
d'Algorina i al Figueres, però allò guinyolava una mica. Però bueno, no, no, la gala dels Gaudí, que sí que la Vesvera va estar bé, va estar entretinguda. I la dels Gaudí ja no l'he vista, així que no puc comparar-la. Simplement perquè és que és inconscient, perquè clar, com que acabes de veure una, se t'acudeix veure l'altra. Hi ha una cosa que suposo que heu vist la notícia d'avui, que representa que és discutible, perquè molta gent ha parlat que la Candela Penya va fer-ho molt bé, perquè va ser molt reivindicativa,
Però no sé si sabeu que el que ha passat avui és dir, avui hi ha hagut una notícia per part de l'hospital de Viladecans, que és on va estar el seu pare, dient que durant la seva estança allà del seu pare ni ho va haver en cap moment cap queixa per part de la família.
que totes les habitacions tenen mantes i llençols, i inclús tenen llençols i mantes suplementaris pel que vulgui tenir-ne més, i que a més a més cada dia totes les habitacions tenen un litro i mig d'aigua, una ampolla d'un litro i mig perquè tothom pugui tenir tot el dia aigua.
Que es van defensar de les acusacions que havia fet la Candela. Sí, perquè en el fons, tot i que es volia, suposo, reivindicar o demanar que la gent ajudés més a les institucions públiques com aquests hospitals públics, no sé si va ser la més afortunada d'aquesta manera de fer-ho. Potser podies fer-ho dient altres coses. No sé si vols sentir-ho, el que ella deia molt radicalment. Sí, sí, que ho vaig sentir, sí.
i l'altra cosa també que a nivell de coses negatives potser va ser l'error humà que no sé si sabeu que li van donar amb un una cosa per una altra i va ser bastant sobretot pels que van els nens salvatges, els van donar el premi a la cançó que no la tenia i llavors la gent s'havia xerrat va quedar bastant lletge això va quedar bastant fatal, no sé què opineu vosaltres
Sí, sí, no, clar, que són errors que s'haurien d'intentar evitar. No he vist cap de les dues, no he tingut mai gaire afició a aquestes coses, perquè amb els premis no hi crec gaire jo, la veritat. No, però donen a parlar, donen ja sempre cosetes, perquè...
Ja ho he vist. No, Jaume, per exemple, el fet que Blancaneus guanyés el premi, el Gaudí, a la millor pel·lícula catalana i no hi ha ni una paraula en català en aquesta pel·lícula, fins i tot en els intertítols, és una pel·lícula...
que es podia anomenar muda, però que en realitat utilitza tots els recursos que vulgueu del cinema actual. El que passa és que està feta amb un format de pel·lícula muda, amb els intertítols. Allà els intertítols, no sé si hi ha una versió catalana o no. Jo l'he vist fa un moment i estava en versió espanyola en un cinema que és de versió original. Però bueno, la veritat és que en aquest cas no m'importa. Especialment perquè els actors parlen en castellà, a més a més. La pel·lícula està ambientada a Sevilla, Barcelona...
a Sant Esteve, a Sarrovira, vull dir, és molt curiós, la barreja que hi ha de localització i de producció, també. Representa que és una cosa del sur, és a dir, una cosa d'Andalusia als anys 30, o sigui, doncs... L'ambientació, l'ambientació. Ara, la temàtica és una altra història. És que és, bueno, ja ho dic, ja ho dic al directe. El Joan no vol saber res amb els toros. Quan li esmentes Sant Esteve de Sarrovira. No. Molt bé que et detall, molt bé.
No, és el fet que és una pel·lícula que està... Bé, que si va guanyar un premi a Gaudí, el premi Gaudí és perquè tenia una producció catalana, simplement. Però és sorprenent. Llavors, el fet que es guanyi, ho deia perquè comentàvem el Jaume el fet aquest que aquests premis és veritat que potser no tenen un interès especial per la persona que vol analitzar
i que vol dedicar-se al tema amb profunditat del que és l'anàlisi d'unes pel·lícules, però donen curiositats com aquesta que permeten aprofundir una miqueta en aspectes curiosos. Clar, mai tindràs en el cinema molt difícilment una crítica de cinema, una anàlisi seriós i amb profunditat perquè no és el lloc ni el moment, però a partir del que es parla o a partir del que es diu sí que es poden treure molts temes.
Jo, de fet, estàvem parlant ara, abans d'entrar en el programa amb Joan, i ho hem d'acabar de decidir, jo, de fet, proposo aquesta pel·lícula, Blancanieves, Blancaneus, com a pel·lícula del mes, perquè per mi ho és, una pel·lícula que ha guanyat els dos premis principals, és un motiu per dir que és pel·lícula del mes, Gaudí, millor pel·lícula de parla o de llengua catalana, i 10 premis Goya, inclòs la millor pel·lícula també, diguéssim, dintre d'aquests premis,
Doncs, home, té un relleu important en aquest mes, que és el que hem de decidir. A més a més, ja dic, l'acabo de veure i trobo que té moltíssimes possibilitats d'interpretació, moltes més, per dir-ho ja clarament, que Diartis, per exemple, que és una pel·lícula plana, segons el meu parer, una pel·lícula que t'explica poques cosetes i coses que ja havíem vist. En canvi, aquesta és una bufetada contínua a molts tòpics, a moltes...
Mireu, s'aproxima una miqueta al que seria el cinema del Juan Mabajo y yo, que és un director provocador. Ja està, ja no dic más. Ja arribarem. Jo el que em passa és que totes les coses que toca les trobo extremadament tòpiques. Jo no l'hagués premiat mai, aquesta pel·lícula. He de confessar que no m'agrada, però no m'agrada per raons estètiques, perquè confesso que des d'un punt de vista de fotografia, de música, de què sé jo, inclús d'interpretació, és una pel·lícula que està molt ben feta.
Però a mi el que me molesta, i me molesta profundament, és justament que és una pel·lícula ideològicament del PP.
És una pel·lícula que defensa els toros, és una pel·lícula que defensa l'Espanya profunda dels anys 30, és una pel·lícula que, des del meu punt de vista, defensa tota una sèrie de valors sobre els quals jo estic en contra. Però això... Jo és el que jo penso, vull dir, no cal castigar... D'on es treu? És que, clar, a veure, jo hi ha una cosa molt clara que estava pensant, perquè ja més o menys sé que molta gent defensa això que tu dius. Si veus una pel·lícula en la qual hi ha un reflex de la violència, de les tribus urbanes...
o de la màfia, no vol dir que estigui defensant la màfia. Està reflectint a través d'unes localitzacions i d'uns arguments que existeixen en un país i que formen part de la cultura d'aquell país. Està expressant un nom de coses. Recuperar una cosa que està perduda i que ha desaparegut, voler la recuperar per tornar a posar en moviment.
i llavors no és és estar fet amb tota la picardia dona molt de si aquesta pel·lícula Joan, tant de bo que el PP com dius tu amb el seu concepte cultural aconseguís pel·lícules com Blancaneu o fes una aposta per pel·lícules com aquesta
sincerament, vull dir, per molt que... Jo ho dic perquè, no, jo hi parlarem, perquè si voleu fer-ho com a pel·lícula del mes, vull dir, no tinc camí convenient, jo en parlarem. Carme, tu què em penses? Ai, que no hi és. Quina llàstima. Jo no l'he vista, ho sento molt, no puc opinar. Però vull dir, no sé, és a dir, el meu punt de vista és que la pel·lícula està molt ben feta, el que passa que a mi, ja repeteixo ideològicament, em produeix aquest fenomen. Llavors, bueno, vull dir, ja en parlaríem en el seu moment, si és que
fem aquesta pel·lícula, no sé, és a dir, no tinc cap més cosa a dir, no? Tu l'has vista també? Sí, i tant, i a la primera, perquè és que s'intueix que és una cosa fora de joc, i fora de joc, és el que diu ell, d'artist tenia la virtut de ser una pel·lícula muda, amb tot el que té de virtut, una pel·lícula muda, i és com un homenatge, i és bonica, jo me'n recordo quan es va estrenar, que aquí ho dèiem i tal,
Però bé, vull dir, té la limitació d'un melodrama petitó i, vaja, vull dir, ni molt menys a l'alçada del
del Charlotte amb la Quimera d'Or, per exemple, no? Que hi ha moltes altres coses. A canvi... Fa unes referències, perdoneu, és que he estat un momentet aquí parlant amb els nois que al final, bueno, no podran fer el programa posterior al nostre, fa unes referències cinematogràfiques molt consistents i molt dissimulades i, bueno, la veritat és que tenen gràcia. La pel·lícula Fricks, per exemple, em fa una referència molt maca. La pel·lícula Sánchez Boulevard també, un plànol concret molt determinat que dius, home, doncs està ben fet...
La veritat és que la pel·lícula té, segons el meu punt de vista, un ritme i una capacitat per anar incorporant elements. Està clar que, com tu dius, Jaume, dintre del gènere del melodrama segurament...
Però això és el format, és la forma. Jo crec que se li poden treure molts temes a aquesta pel·lícula i és el que m'agradaria... Quan parlava de melodrama parlava de... Ah, doncs... Que m'he quedat ara. No, home, que no, això de melodrama... És a dir, ja n'estem parlant molt. Jo no sé si donaria per més joc de les que has dit fins ara, però, bueno, no sé, és a dir, podem parlar-ne. És a dir, jo simplement la tornaré, si voleu veure, i l'analitzaré amb més deteniment,
Però jo confesso que és un tema més ideològic que no pas de realització. És a dir, jo crec que hi ha hagut molts mitjans que han aconseguit una producció amb moltíssima gent, amb moltíssims diners, etc. Han estat, a més a més, molt de temps treballant la pel·lícula i crec que té el seu mèrit. Jo no dic que no.
Però a mi, especialment en aquest moment, em molesta això. Però no s'ha sentit, això, que tingui aquesta repercussió. Ningú l'ha utilitzat, que jo sàpiga. És que potser a molta gent se li ha escapat. Però llavors, clar, si diguéssim que un partit determinat ha dit aquesta pel·lícula l'utilitzem per aconseguir això, però no ha estat així. És a dir, que no hi ha, no sembla que hi hagi...
En aquest moment hi ha una corrupció brutal i hi ha 22 versions i m'estranyaria que realment està sortint la veritat del que està passant. I molta de la gent que viu aquesta corrupció segurament està enganyada perquè no li expliquen realment la veritat del que està passant.
Llavors, jo no vull dir regir-me amb un senyor que tinc la veritat Jo simplement és que la lectura que jo em faig i que la vaig fer Vinga, va, parlem de la setmana vinent a veure d'aquestes lectures del que pensem cadascun El que està clar és que no ho deixem diferent No, no, no Tu podries veure-la d'entrar per telèfon Ja que no podràs venir segurament la setmana vinent o si t'animes, doncs perfecte
Aviam. És la setmana que ve que parlem de la pel·lícula del mes? Per això estem amb aquesta polèmica. I si em deixeu l'altra pel·lícula que, mira, em va fer molta gràcia. De fet, és que volia anar a veure una pel·lícula ahir per poder parlar avui al programa perquè no havia vist res durant la setmana i em sabia greu.
I llavors vaig estar repassant la cartellera, vaig mirant diferents cinemes i vaig veure que en el Sicària estava la pel·lícula per la qual al José Sacristán li havien donat el premi Goya també. I bueno, vaig llegir que semblava que era una pel·lícula molt interessant i em vaig animar a veure-la. És El muerto y ser feliz. Una pel·lícula, l'última realització de Javier Rebollo, un director molt poc conegut que ha fet pel·lícules que ara estàvem llegint amb el Jaume i que no les coneixíem. Vull dir que s'hauria sigut un cas de recuperar
i que té la marca, curiosament, del nostre conegut Lluís Minyarro, Amé de Saeta. Tot el que toca a aquest home, curiosament, té com una marca de fàbrica. És un productor, veritablement, que dona una pàtina al que fa. Si us en recordeu, d'aquest director en vam parlar molt perquè una pel·lícula va guanyar el Premi de Canç fa un parell d'anys amb aquella història de l'oncle Bumi que recorda les seves vides passades i que a tu, Joan, et va provocar una situació curiosa, no?,
Una pel·lícula que en principi no entenies, això és el que tu vas dir, en canvi t'havia agradat prou. Et va passar aquella vegada i després potser no t'ha passat més. Però, bueno, és una pel·lícula que té una característica, una manera de fer molt curiosa. No hi ha una narrativa habitual, al contrari. La pel·lícula, per exemple, del muerto y ser feliz...
No deixa en peu cap tècnica narrativa convencional, se l'escarrega tota. Per dir-vos un petit exemple, hi ha dos veus en off, que jo crec que no ha passat mai a la història del cinema. Hi ha una noia que tota l'estona està parlant i de tant en tant se sent una altra noia que no té una veu especialment manca, que va dient alguna coseta, que contradiu la veu de l'altra dona...
I a més a més la música està sonant i de cop es talla de cop. Vull dir, és completament sorprenent. Tot el que va passant al llarg del metratge té pendent de què faran ara per donar-me una altra... Jo el que passa, Francesc, em sembla que a tu t'agraden moltes coses experimentals. Ja s'ha donat, ja s'ha donat. Resulta que... Tu l'has vist, aquesta pel·ligua?
No, no l'he vista, no l'he vista, no puc parlar d'ella, eh? Però vull dir, per les coses que ens coneixem, que fa temps que ens estimem, que ens apreciem, que som amics, etcètera, etcètera. I ens respectem, fins i tot. I ens respectem físicament. Físicament, sí, sí. Diríem, per les nostres opinions contradictòries, que no sempre coincidim, però sí que sabem, doncs, com el que li agrada damunt i el que li agrada l'altre, i és evident que, a més a més, et confons, perquè fas una interpretació d'aquesta pel·lícula que va guanyar el festival, ens sembla que d'allò, per l'arbre de la vida...
que era una cosa que jo sí que havia explicat això que estàs dient tu, i no amb aquesta pel·lícula del Mignarro. Sí, amb la de l'oncle Bumi vas dir això, sí, sí, que t'havia provocat una estranyesa, perquè havies dit, home, doncs, no em va desagradar. És una pel·lícula que jo no considero, i que moltes del Mignarro passaran desapercebudes a llarg temps, encara que siguin molt experimentals. Aleshores, la gran sensació és que el senyor Mignarro fa coses molt experimentals, que a mi li agraden molt.
però que no tindran continuïtat a llarg termes. És a dir, són pel·lícules que, com aquesta que tu has nomenat de l'oncle tal, que això d'aquí 10 anys no ens recordarem. Potser m'havia equivocat, sí. No ens ho recordarem. Llavors, clar, jo potser a tu t'agrada molt el cine experimental, doncs a tot el que sigui experimental ja poses una predisposició especial i jo, si no és una cosa que en certa mesura m'arriba i em diu alguna cosa, doncs
i si sobre resulta que ideològicament està en contraposició amb el que jo penso, doncs llavors és clar que em poso nerviós Aquesta t'arribaria i aquesta de El muerto y ser feliz t'arribaria i no crec que estigui en contra de la teva postura ideològica perquè és prou neutra és una pel·lícula de cinema negre amb tocs de comèdia i amb un José Sacristán amb una interpretació molt peculiar que és la interpretació que li ha demanat el director, vull dir, es veu claríssim que està dirigit d'una manera
I tots els actors també van encaminats a la recerca d'un llenguatge diferent. I jo crec que aquestes pel·lícules experimentals, que potser molta gent pensa que quedaran oblidades, en realitat són les que marquen una tendència. Perquè són les que després fan que les pel·lícules anomenades comercials... Això és el que tu creus, però no crec que sigui del teu veritat.
és el que jo crec que és el que defensen també moltes persones que a veure, si una persona no obre camins nous no hi ha cap altre que pugui seguir aquestes històries una cosa és que jo no estic en contra d'obrir camins nous jo no estic en contra que la gent experimenti o fins i tot que la gent vagi fent innovacions en les coses que fa
El que passa és que quan una pel·lícula és totalment experimental i que ja, a més, l'entén ell i no sé si l'entén del tot, aleshores em posa una mica nerviós. Llavors, per tant, depèn. No, aquesta és molt curiosa. Jo, per exemple, us puc parlar avui, perquè el divendres ens la vam passar,
Suposo que sabeu que aquest dissabte o aquest cap de setmana, vaja, hi ha l'alliurement dels premis Oscar. Ah, sí? És el cap de setmana. S'ha agafat per sorpresa. No ho sabíem. Ara ja estem informats. Ja ho sabeu, ja ho sabeu. I que hi ha nominades per les pel·lícules, millor pel·lícula de parla no anglesa, 5 pel·lícules, que són
No, que és aquesta pel·lícula que jo proposo per parlar-ne com a pel·lícula del mes, una pel·lícula xilena d'un cineasta argentí que toca el tema del senyor Pinochet, una sèrie de coses molt interessants. Està nominada com a pel·lícula estrangera, de parla no anglesa. Amor, que n'hem parlat moltes vegades i és una de les cinc nominacions que té Amor en concepte d'Òscar.
War Witch, que no la conec, és del Canadà, no sé quina pel·lícula és, i una altra que es diu Un Assumpte Real de Dinamarca, que tampoc conec. Però el divendres, justament perquè està nominada també per l'Òscar, la millor pel·lícula de parla no anglesa, ens van passar la Contiki, una pel·lícula de Noruega. Aquesta última, per tant, és una pel·lícula que estava previst que s'estrenaria d'aquí un parell o tres de mesos, i que l'han avançat justament perquè està nominada per l'Òscar i pensen que si la pel·lícula guanyés algun premi, doncs l'avançarien al seu estrenar.
Aleshores, jo puc informar que és un film francament interessant, no és una obra mestra per entendre's, però és una pel·lícula francament interessant. De fet, jo diria que és el millor que he vist en els últims temps, en aquestes últimes setmanes.
i que arrenca de la idea de la Kontiki, que és una embarcació de taulons o un rai, que va ser utilitzat per l'explorador noruec Thor Heyerdahl en una seva exploració que va fer l'any 1947 a l'oceà pacífic, des de Sud-amèrica, des del Perú, fins a la Polinèsia. Llavors Kontiki, que és un nom d'un rei del sol, dels incas,
va aplicar aquest nom a la seva expedició i també és el nom del llibre que el va fer famós amb ell arrel de l'expedició sobre l'experiència que havia viscut al llarg d'aquests 101 dies que dura l'expedició. El llibre es va convertir en el seu moment en un autèntic bestseller
que està traduït a 66 idiomes. Llavors, Thor Teller, que sostenia, ell defensava, que els pobladors procedents de Sud-àfrica podien haver arribat a la Polinèsia, ja que en temps dels colombins, és a dir, que molt abans que es descobrimés Amèrica. El film tradueix en imatges, de fet, tot el que passa en la novel·la,
I aleshores, en la realitat, el Heuerdel decideix demostrar que aquesta possibilitat és versemblant, ningú se'l creu, tothom diu que no ho aconseguirà, aconsegueix convèncer a 5 o 6 persones, són 6 persones finalment les que fan l'expedició,
i pensa que arribarà, amb els mateixos utensilis que podien utilitzar els incas en la seva època, a base de les marees, a base de la força del vent, a base de les corrents marítimes que hi ha a la zona, i del vent permanent que va d'est a oest a la zona. La pel·lícula va ser finançada, diríem, mitjançant trèstecs de gent, de diferents agents,
i arriben al Perú, construeixen aquest rei, es veu amb la pel·lícula perfectament com va evolucionant tota aquesta història, i mantenen l'estil de la construcció d'aquesta barca, d'aquesta bassa, d'aquest rei, a l'estil que havien deixat dibuixats els descobridors espanyols, els conqueridors espanyols, que havien trobat de les barques de l'època dels incas, i s'embarca a l'abril del 47 i viatja durant 101 dies a l'oceà pacífic, arribant a recórrer 7.000 quilòmetres.
Fins a arribar a la taló de Renoia En tota la tripulació Arriba sana i estalvia I això és el que presenta també la pel·lícula Però la pel·lícula és interessantíssima Des d'aventures, de tot el que passa Al llarg d'entre ells Els conflictes, les pors que passen Com aconsegueixen de les coses I com no aconsegueixen d'altres
i val la pena dir que al mateix moment es veu com ell va rodant tot el que van fent i val la pena dir que l'any 51 tot el que van rodar ell mateix va convertir aquest material en un documental que va guanyar l'Òscar del millor documental de l'any 1951 el film està esplèndidament rodat amb unes escenes d'acció molt aconseguides unes interpretacions perfectes i creïbles les que destaca per mi el protagonista que realment és un senyor
diríem carismàtic i molt àngel, i no tinc clar si li poden concedir o no a l'Oscar la millor pel·lícula estrangera, perquè està competint amb altres pel·lícules famoses com és Amor, però en qualsevol cas és una pel·lícula francament interessant de veure.
Jo recordo, de nano, haver llegit el llibre aquest ja fa molts anys, estic parlant de quan tenia 12 anys, una cosa així. Sí, perquè era un llibre d'adolescents molt d'èxit. Sí, sí, sí, molt interessant. El llibre, recordo les observacions que feia, perquè, a més a més, amb aquest viatge, aquest arqueòleg expert com fer arqueologia, demostrar una teoria...
va fer una sèrie d'anotacions molt interessants també des del punt de vista de la fauna que va anar observant. Els peixos voladors, per exemple, els va descobrir ell. No s'havien descobert. Quan arriben, diríem, al final del viatge, troben que hi ha un ocell i, clar, ha d'haver-hi terra. Està francament bé la pel·lícula i és una pel·lícula inclús aconsellable per adolescents i gent infantil i gent jove,
no molt nens, potser no, però gent jove que els agradarà la pel·lícula, estic segur sí, sí, jo sé que també Julio Hernando li va agradar molt va sortir supercontent d'aquestes pel·lícules que jo pensava que no m'agradaria però a mesura que anava avançant és molt engrescadora és veritat doncs, perfecte, aquesta pel·lícula s'estrena aquest divendres vinent no, no, aquesta pel·lícula l'an passat perquè el cap de setmana hi ha el dels Oscars
per si guanyés, llavors avançarien l'estrena. Però està previst per un mes, un mes i mig aproximadament.
Doncs bé, ens quedarem esperant, a veure si... Anem a veure. Si l'estrenen. Tenim alguna coseta més? Alguna pel·lícula? El Bajo Lloa. El Bajo Lloa, ja, directament? Vinga, no, jo com que... De vegades hi ha alguna pel·lícula més que hagis vist tu, Jaume, o Andreu, ens porta un tema així intermig, però no, ho hi passem directament. De les pel·lícules que he vist aquesta setmana, que m'han cridat, n'hi ha dues que m'han cridat molt l'atenció, no són d'estrena.
Una és Becker, molt interessant, aquesta lluita entre el poder diví i el poder de l'home, i amb una interpretació de Richard Barton i el d'això, i aquell, el Peter O'Toole. El Peter O'Toole, sí. Bé, una pel·lícula que t'atrapa, no? Vull dir, no té res de novetosa ni tal, però que t'acaba agafant, agafant, i la veritat molt bé. I després ahir vaig estar veient, si més no,
un bon tros d'aquesta del Robert De Niro i feta pel Martínez Corsés. Casino? No, Casino, no. La més nova, home, que ell acaba transformant-se en un justici. Ara no la tenim al cap. No sabem quina és. El Martínez Corsés és aquest home que no dorm, que pateix, que està solitari, taxi driver. Exacte, driver.
la veritat és que és d'aquelles pel·lícules que dius a veure què hi veig que no hi hagi vist perquè aquesta ja és una mica aquell acostum que si més no jo almenys la tinc com a natural ja davant de les repeticions de la televisió i la veritat és que la vaig trobar genial la part primera és impressionant fins a descobrir-lo amb ell com aquell neguitós que serà capaç d'implicar-se
i mirar de fer la llei, en definitiva, això és el feixisme, no ens enganyem.
Molt bé, molt bé, una pel·lícula interessant, només això. Corsese en aquella època es basava, de fet, en les referències europees, en el Robert Bresson i en Fellini, vull dir que ell estava, suposo que investigant encara el seu camí, era molt jovenet, i llavors, bueno, no es pot dir que sigui cinema experimental, però sí que era una altra volta de rosca, el Taxi Driver, per exemple, el que s'havia fet mai de cinema negre, podíem dir, o...
o de cinema, perquè, clar, barregeu el cinema existencialista europeu, no? Diguéssim, amb les claus aquestes de cinema, per tant, eren pel·lícules, veritablement, que són difícils de superar, perquè, clar, són una combinació tan curiosa d'elements que, sí, sí, allà queden. Jo el que entenc és que és un realitzador amb capacitat de posar elements molt interessants amb històries de sempre, per dir-ho d'una manera, no? Però després, quan mires les pel·lícules, allà hi ha
autèntica creació, vull dir, és allò que dius, ostres, això abans d'aquesta pel·lícula no es veia, ara sí que ho veus en determinats films, no?
Em va semblar molt interessant i també vaig revisar l'esprit de la Colmena que m'ho vaig tornar a passar bé com dalt de tot. Que bo que és allò. Allò sí que va ser experimental també quan es va fer. Però que bo aquest Omar aquí amb tanta lentitud i tan poques paraules. Caram, no diu res allò. I tanta profunditat. Ui, ui.
Home, no és que encaixi necessàriament, ni molt menys, amb la pel·lícula aquesta de l'Espíritu de la Colmena, la filmografia del Bajo Ulloa, però sí que té el denominador comú que el Bajo Ulloa és un director espanyol, director basc, nascut a Vitoria,
I que sí que va intentar, sí que va mirar de renovar d'alguna forma el que s'havia fet fins llavors. I ho va fer amb un èxit considerable i amb una capacitat de risc també força gran. Va ser un director que va fundar la seva pròpia productora per poder fer una miqueta les seves històries de la seva manera. Es va hipotecar al seu apartament per poder fer la pel·lícula primera.
I va fer coses sorprenents en el sentit que no corresponien al que s'estava fent en aquell moment en el cinema espanyol. Una pel·lícula com Ales de mariposa, que és un drama veritablement potent i duríssim, i després la segona pel·lícula, el segon llargmetratge, La madre muerta, que la va poder fer gràcies als ingressos d'Ales de mariposa,
i amb la seva productora, com hem dit, Gasteizko Cinema, doncs va sorprenent a tothom. Va dir, aquest director està buscant i sembla que ja només comença a fer la seva filmografia, ha trobat un estil propi. Però, clar, va sorprenent a tothom fent una tercera pel·lícula uns quants anys més tard, que va ser Airbag. I, clar, Airbag no té res a veure ni amb Ales de Mariposa ni amb La Madre Muerta. Perquè no és un guió d'ell, és un encàrrec.
Però és una pel·lícula molt seva al mateix temps, perquè toca una sèrie de temes i d'una manera determinada que l'apropa a un anàlisi d'una societat determinada, a una crítica social molt gran. Val la pena dir que Irvac va ser, abans de Torrente, la pel·lícula més popular, més èxit de la temporada. Més taquillera. Més taquillera, sí. De llarg, és a dir, no...
El que passa és que jo, per exemple, hi ha una cosa que segurament ens ha parat una mica quan fem aquestes discussions que suposo que no li molesten als nostres oïdors.
I és que a tu t'agrada l'experimentació, t'agrada l'experiment pel fet que s'experimenta, i té indiferència si arriba o no arriba en el públic, i a mi em preocupa en alguna mesura que quan un senyor faci una cosa arribi a la gent. A mi una cosa que em té molt preocupat, o em condiciona molt la meva valoració d'una pel·lícula, és si allò és una cosa que arriba, si és una cosa que en certa mesura tothom... Si no l'entén tothom, que l'entén la majoria.
En canvi, a tu això no et preocupa i t'interessa la innovació, la cosa que sigui nova. Moltes d'aquestes coses d'innovació i de coses noves no les entén la gent. Llavors, com que no les entén la gent, la gent diu, no sé què m'ha volgut dir aquí, no sé què em diuen, no sé de què parlen. I llavors, a mi això, en el fons, no em sembla que el cine, que és un art popular, que és un art de masses, que no és una cosa...
no és una pintura que és una cosa que és més elitista o més selecta, sinó que és una cosa que està feita, està dissenyada per la majoria de la gent. A mi penso que... Hi ha gent que ha fet coses experimentals molt maques i molt bones i que realment han fet... Per exemple, a mi la Jeval Coixet, quan fa mi vida sin mica, utilitza una càmera també que és còpia del Dogma, etcètera, etcètera.
En el fons, trobo que combina les dues coses molt bé. És innovadora, però a la vegada arriba a la gent. Llavors, quan un aconsegueix aquestes coses, em sembla brutal, em sembla extraordinari. Això ho dius perquè Juanjo Bajo Lleó, a Airbag, va fer aquest punt d'apropar-se al públic. Jo ho dic perquè, en aquest sentit, jo no puc parlar gaire bé de Juanjo Bajo Lleó, perquè només conec, em sembla, que hagi vist, només he vist aquesta, Airbag.
i és un senyor que tinc baixades pel·lícules. No pots fer la idea amb aquesta pel·lícula de la seva filmografia, però jo és que pensava que ho deies en el sentit, com que estàvem parlant de Juan Bajo y yo... Sí, sí, jo ho deia en el sentit que aquesta es va ser exitosa perquè suposo que combinant coses del seu estil arribava a la gent. Llavors, per què és tan taquillera? Per què la gent la va anar a veure? Per què tothom en parlava d'aquesta pel·lícula? Perquè la gent li arribava. En canvi, jo trobo que quan una cosa és experimental però no arriba a la gent, per mi no té massa valor.
El problema que pot tenir una pel·lícula com Airbag, en comparació amb Ales de Mariposa o La Madre Muerta, i que no té, per exemple, la pel·lícula aquesta del Muerto y Ser Feliz, que parlava, protagonitzada pel José Sacristán, és que a Airbag el que pot passar és que la majoria de la gent, d'aquest públic que tu dius, es quedi només amb la part més anecdòtica de la pel·lícula i més superficial, que és el que passa amb Airbag concretament. Tothom riu molt de les anècdotes de la...
de la violència salvatge que hi ha a la pel·lícula propera a Tarantino, fins i tot en algun moment. Hi ha un final, quan aquest final a mi em sembla tan deliciós i tan instructiu i tan sugerent que penso que la gent també l'entén, aquell final. És a dir, no... No me'n recordo. Em passa molt amb la pel·lícula. Explica-ho, si ja tothom l'ha vist. Llavors no podem parlar de la pel·lícula.
Jo el que sí que me'n recordo és que quan la vaig veure, que ja fa uns anys que vaig veure Airbag, sí que em va donar la sensació que sota una pel·lícula gamberra, per dir-ho així, amb situacions extremes i anècdotes i coses així, que hi havia aquesta mica de mala llet de fotre alguna punxada
que realment deies els tres. Home, posar el cuiner aquest, ara no me'n recordo el nom, l'Arguinyano, jugant a la tortilla russa, que seria l'equivalent a la ruleta russa, diguéssim, que et posen allà una sèrie de trossos de truita, i llavors, si en menges l'embrinada, doncs caus, i el que salva és el que guanya l'aposta,
Jo crec que ja és donar-hi, ja per començar, perquè així comença la pel·lícula, ja és donar-hi una miqueta la volta, no? I a part s'enriu de tot el que és les celebracions dels casaments tan exagerades, no? A través d'allò de l'anell, no? En el cul d'aquella senyora, no? Bé, tot això, no? És una pel·lícula esbojarrada, però que...
Efectivament, per molt que la miris una miqueta més en profunditat, veus allà unes càrregues de profunditat... Però a mi van de fet una pel·lícula, perquè clar, per exemple, jo no estic segur que moltes pel·lícules del Charlotte, de Chaplin, que arribaven a tothom, no sempre la gent potser matisava la doble intenció que tenia el Charlotte en fer una crítica determinada, però quan aconsegueixes que el públic la vegi o la torni a veure, llavors amb una segona visió inclús aprofundeixi amb allò que la primera vegada no ho ha vist...
perquè hi és, perquè està a sota, a mi m'agrada. És a dir, jo trobo que això és una obra mestra, una obra completa, una obra que arriba a la gent. Joan, l'arbre de la vida, el nostre amic francès la va tornar a veure i va dir, puta, que això no... A tu també et passa, això, eh? A vegades sí, sí, sí. Mira, jo heu dit més d'una vegada que, per exemple, a Pulp Fiction no em va agradar massa, vaig sortir molt així...
i en canvi l'he vist tres o quatre vegades, i confesso que és una pel·lícula que m'agrada en aquest moment. Jo penso que t'has de fixar en això. Sí, és que, a més a més, si... Tots evolucionem. Si diem que ideològicament una pel·lícula, si no ens convenç, llavors ja no ens agrada, llavors les pel·lícules de la Lady Riefenstein no ens agradarien pas, perquè, clar, defensen el que defensen, i són un aparell publicitari, pel que ja sabem, i les pel·lícules de l'Eisenstein igual.
Clar, llavors no és tan fàcil entrar... Però són diferents, eh? No és el mateix. Hauríem de matitzar-ho. Sí, això s'hauria de matitzar. És a dir, una cosa és que un senyor sigui capaç de fer una cosa bonica, vaca, tal, i l'altra cosa és que jo, en una pel·lícula, per exemple, a la idea de Fèstal és evident que és un artista, el que passa és que està en mans d'uns senyors determinats i defensant la ideologia determinada. Però jo no... Per tant, jo no la puc defensar, aquella senyora. És a dir, encara que m'agradi com a artista...
No la puc defensar per la ideologia, per la part artística. I això pot passar igualment amb qualsevol, no sé, tu vols parlar, doncs parlem-ne d'això, de Blancaneu. Bien, l'he convençut. Costa, eh? Costa molt. No, jo et dic que no, perquè jo penso que hi haurà altres pel·lícules, per exemple, no. Però si no l'hem vist. És igual, però la podíem veure. Un altre dia.
jo crec que quan tu tens, tu pots veure que ideològicament no estàs d'acord, com el que em passa a mi en Blancaneus, i admetre que la pel·lícula està molt ben feta, molt ben realitzada. M'ha fet plorar la pel·lícula. Vull dir, sí, jo no sé. T'ha tocat emocionalment. Hi ha hagut algun moment que he pensat...
que no eren set, que hi ha una escena molt divertida en la qual es queden mirant el número set i van comptant, hi ha un que va comptant però diu, si no surten els comptes però la pel·lícula de Blancanieves perquè són sis, en realitat els nans que surten a la pel·lícula la pel·lícula d'aquesta Blancanieves
té més a veure, potser, amb l'última pel·lícula, i ja no crec que faci cap altra, de Juanma Bajojoa. I aquí és on entraven també en el fet de per què un director, de vegades, queda maleït pel que fa. La qüestió és que Juanma Bajojoa, fràgil, no fràgil, és del Balagueró, que és una altra cosa, sinó fràgil, en singular, en què ell va explicar-nos, amb una paràbola cinematogràfica extraordinària,
i que no et fa la impressió que t'enganya en cap moment, però que et deixa bocabadat de la sorpresa final. A mi sabeu que no m'agraden expressivament les pel·lícules amb sorpresa final, però aquí ho fa amb probabilitat, com per explicar-te que tot el que has anat veient, bueno, tu ho has interpretat d'una manera, però en realitat podia ser una altra, completament diferent. Llavors, a fràgil, ell deixa anar tota la seva... la seva... bueno...
Disconformitat i ràbia amb una indústria cinematogràfica que no permet que surtin obres personals, segons el meu punt de vista, com Blancanieves, per exemple, que és una obra completament personal i discutible per això mateix. Sí, però fixa't en una cosa, Francesc, però ara va i li donen els Oscars, els Goya i l'altre. Llavors dius, carai, a què juguem? El sistema és capaç d'assimilar-ho tot.
A vegades som nosaltres que no som capaços d'assimilar-ho,
i de diferenciar i en definitiva no pas enfadar-nos amb allò que no estem d'acord sinó senzillament obviar-ho com a cosa no satisfactòria per tu la qual hem de provocar que tot un seguit de gent acabi fent el mateix no pas rebutjant tot el pla sinó que interpreti i al cap i a la fi ho rebutgi com a cosa natural perquè el que defensa són valors que no toquen jo ho faria així
almenys és una pràctica... Jo no estic en desacord amb això, és a dir, jo simplement dic, artísticament, i vaig dir el primer dia que la vaig veure, que vaig ser el primer dia que em vaig parlar amb xaula... Sí, però amb la qüestió artística, l'experimentar i tot, ens hi podem confondre, m'entens? En canvi, quan el que tu dius que et molesta més, que és la qüestió ideològica, bé, vull dir, ja està, ja s'ha dit, i llavors automàticament dir no la recomano per això, ja està, vull dir, no hi ha més, no?
Jo crec que no hi ha més, i de cap manera el que tu insinuaves fa una estona de l'enfadament que et provoca això. No ho sé, jo crec que no cal, això. És com, jo, per exemple, allò d'això que em premia del tsunami... Hi ha moments que... Jo no ho he vist, però... Doncs està bé, està bé. La impossible. Jo crec, de dues maneres, que no estic del tot d'acord amb aquesta matisació final que fas, perquè, en definitiva, els homes mesnovem per valors.
o siguem conscients o no siguem conscients. I hi ha determinats valors que tenen un pes i altres valors que en tenen un altre. Llavors, el que podem fer és acceptar-ho tot, valorar tot com el mateix, perquè no és el mateix. Jo no t'estic dient això, eh? No transibergis les coses. No, no, jo dic que es pot suggerir això, no perquè ho hagis dit, sinó que el senyor que ens estigui escoltant pot entendre o pot suggerir que tot és vàlid, que tot és correcte, que no hi ha valors, que...
Jo no crec en això. Jo crec que hi ha valors, crec que hi ha coses que són importants i coses que no ho són, coses que són decisives per la nostra vida i coses que no ho són, i al moment determinat hi ha, què sé jo, un senyor que defensa una cosa i un senyor que defensa una altra, i els dos no tenen raó. N'hi ha un que deu tenir més raó. És a dir, jo no crec que tot sigui correcte, tot sigui val. No, no, és molt més complicat. Em posaré un altre exemple que s'ha esmentat avui sobre els premis d'ahir. El que has destacat com a cosa molt lletja, que es produís aquell error
no té més importància si tu n'hi dones molta acabarà que en té molta d'importància i això és el que no crec excepte per el que es va aixecar i anava a recollir el preu però no hem de ser tant com se'n diu això tan blancadeus la gent aquella no es va quedar a la festa i se'n va anar
Per tant, perquè estava ofesa. Llavors, has de demanar-li disculpes a aquella gent i dir-li, mira, no, ja ho tinc un error humà, no ho farem més, però pot passar en qualsevol circumstància. Jo no estic defensant això, simplement dient que per la gent que potser ens està sentint i no va haver-hi la dels Premis Goia, doncs que hi ha un error...
que va molestar a un determinat gent que el va afectar, però que això ho podia passar amb qualsevol circumstància. I al cap i a la fi, gairebé tothom, si aquells van marxar de l'estudi perquè van interpretar que aquell error no era precisament perquè sí, ja tenim aquí el xou muntat allò que diem. No va ser fet expressament. Ja, per això que no. No va ser fet expressament. Però acabarem creient-ho. No, no, no. A veure... Pot ser una... un fallo...
una fallada de tacte o una... Va ser un error humà, mecànic, perquè a més han explicat com va anar, és que tenien dos papers i ella no havia assajat la Huarte, l'actriu, no havia assajat perquè havia substitut amb una altra i estaven allà a la taula i li va semblar que havia de llegir allò quan havia de llegir l'altre paper. I per tant va ser un error humà, clarament.
Bé, doncs jo acabo l'espai de Juanma Bajulló que ha quedat així una miqueta traspassat per altres temes que ens preocupen també i que els oients també poden tenir un interès a seguir aquestes disquisicions perquè al cap i a la fi forma part de l'anàlisi que fem del cinema i de la vida de les pel·lícules i ja dono pas a...
Andreu amb un tema que ens pot permetre em sembla continuar amb temes similars però acabo deia recomanant de nou Fràgil si no l'heu vista perquè és una grandíssima pel·lícula una pel·lícula que agafa per sorpresa has dit una cosa que ha deixat un punt de misteri aquesta serà l'última pel·lícula perquè no li deixaran fer res més perquè ha posat prou mala bava amb això de fet va intentar aquí és on no hem de jugar crec jo
Però és el que ha passat. De fet, ell era el director titular d'unes històries que s'havien de gravar d'aquest personatge de còmic tan conegut d'una època, que ara no recordo el nom, de Goliath i... Ah, sí. D'Astèrix.
No, no, sí, un personatge molt conegut d'aquí d'allò, que ara no em ve al cap. I llavors, les dificultats que se li posen... Però això no és una cosa tan baladí i que no tingui la seva importància. Hi ha molts directors al que els hi passa això. I les seves carreres queden tallades en el moment en què contraposen la seva opinió personal i la seva opció personal i que van contra, diguéssim, d'una sèrie de principis i fan unes declaracions i allò queda tallat. Vull dir...
D'alguna forma, el Bayona, una de les habilitats que té els directors que aconsegueixen estrenar i que aconsegueixen tirar endavant, és perquè també cedeixen, d'alguna forma, a les pressions que hi ha
a les pressions ideològiques, si vols, del moment, a les pressions econòmiques, a les pressions de la sensibilitat que en aquell moment hi ha a la indústria, per dir-ho d'alguna manera, al cinema. Hi ha molts més directors que fan pel·lícules dels quals no sentim a parlar mai, perquè queden anorreats, no només perquè hi hagi...
una competència entre... Francesc, Francesc, no queda clar que queden els millors. Ja ho deixo aquí. Jo estic d'acord amb que no sempre guanyen els millors, però en molts camps, no només en el camp del cine. Això estaria d'acord.
El que passa és que el cine s'ha d'entendre també que no és una pintura que pot agradar més o menys amb una gent o és una novel·la, sinó que és una cosa que mou moltíssims diners i que necessita una rentabilitat. Llavors representa que es mouen o s'inverteixen una immensa quantitat de dòlars i d'euros per fer una pel·lícula
i allò no pot perdre. Si és un senyor determinat perquè vol fer una experimentació, resulta que fa una pel·lícula i li costa un determinat de diners i no es recupera, allò és l'ataca més grossa que tindrà pel futur. No si ho ha fet una cosa, ho ha fet una altra. Si en canvi el senyor, fent una cosa experimental però que arriba a la gent, la gent li agrada, la gent acaba fent-la i la gent acaba veient-la, aquell senyor seguirà fent pel·lícules. Sí, sí, sí, està clar. Vull dir que tot és un negoci i hi ha una part empresarial.
jo crec que hi ha alguna cosa més però ja arribarem, ja anirem amb el tema aviam, dibuixos animats no sé si et deixarem ja veus que avui estem amb declaració de principis aviam, jo per començar el tema us explicaré una anècdota que em va passar fa uns anys quan
van restaurar la pel·lícula famosa de Walt Disney, que és Fantasia. Sí, home. Fa uns anys la van restaurar i van tornar-la a passar pel seu. I no és que li vagin posar color, com van intentar també fer. Ja en tenia. Ja en tenia. Ja en tenia. És que vull recordar això també com a cosa bona. Això és un tema també que si ho podria dedicar... Algum dia podríem parlar. Podríem parlar-ho.
Però la vam passar al cine i jo la vaig anar a veure, naturalment, perquè vaig pensar, ostres, una pel·lícula, una icona del cine d'animació, i me'n recordo que eren poquíssima gent a dins del cine i entre aquesta poca gent que hi havia, hi havia un matrimoni amb dos nens. Clar, la pel·lícula van començar, van començar, van començar i de sobte es va sentir una veueta d'un nen que deia, i el Mickey Mouse, que no surt.
I és que Fantasia, tot i que és una pel·lícula Walt Disney i tot, que és una pel·lícula de dibuixos animats... Sí que surt el Mickey Mouse per això, però un episodi només. Sí, però surt al final de tot, em sembla. I el nen, clar, hi ha una primera escena on hi ha una orquestra que toca, uns focs d'artifici, etcètera. I música clàssica. Música clàssica, molta música clàssica, i el Mickey Mouse no sortia. I el nen estava esperant el Mickey Mouse. Llavors, Fantasia és un típic exemple d'una pel·lícula que en realitat
És per adults. És per adults. No és per nens. No és ben bé per nens, tot i que surt el Mickey Mouse, però és una pel·lícula molt clàssica de Disney, molt coneguda també, que no està ben bé pensada per nens. I que no va tenir èxit comercialment al seu moment. No, no, no. No va funcionar. No va funcionar. Era una pel·lícula arriscada per al seu temps. Això vol dir que els dibuixos animats no només estan destinats als nens, es fan pel·lícules de dibuixos animats per adults,
El que passa és que se'n fan poques, la veritat. No és molt freqüent que surtin pel·lícules. Això, aquí hem de destriar una mica. Tot el que és pel·lícules tipus El Simpsons, South Park i tot això, això no les incloc perquè en realitat són pel·lícules que neixen de sèries d'animacions. Aquí no les posaria jo en el calaix, tot i que també podríem considerar que són pel·lícules de dibuixos destinades a adults, sinó que em refereixo a pel·lícules...
com Fantasia, o com, per exemple, Fritz the Cat, que és una pel·lícula de dibuixos amb personatges que són animals antropomòrfics, com podríem dir una pel·lícula clàssica destinada als nens, però aquests animals diuen unes coses i fan unes coses que millor que no les vegin els nens, perquè Fritz the Cat... Ni les escoltin. Ni les escoltin.
Perquè el Fritz de Cat és un gamberro, és un transgressor i a més a més és un tio perillós. Com a personatge... Però els nens ja són així, eh? Ja tenen aquesta cat. Potser no cal que ningú els doni la raó. Ara m'has atrapat. Ara m'has atrapat. Fritz de Cat està basat en un personatge d'un còmic que va...
va crear en Robert Crumb, que és un gran dibuixant de còmics underground de Nord-Amèrica, que encara continua en actiu, i que em sembla que la seva última obra és justament la Bíblia en còmic, o una cosa semblant. És un autor molt interessant, a qui li interessa el còmic i l'underground, és un autor molt interessant, i que va crear aquest personatge que va ser portat als dibuixos animats,
per un director molt interessant que és en Ralph Bakshi en Ralph Bakshi és un director palestí que en els anys 70 davant d'una indústria dels dibuixos del cinema de dibuixos animats amb capa caiguda va fer com una aposta per revitalitzar aquest gènere però destinant-ho als adults i van començar a fer pel·lícules de dibuixos animats destinades a adults i en té
bastantes, dins de la seva filmografia. Jo potser destacaria Fritz de Cat i la següent, una pel·lícula que en realitat ara potser alguns suients es quedaran parats, però que realment va ser així, que va ser El senyor dels anells. El senyor dels anells, la primera pel·lícula que es va fer sobre la novel·la Tolkien va ser una pel·lícula d'animació que va fer en Ralph Bakshi i que estava destinada als públics adults.
I va ser una pel·lícula que és molt interessant que la gent la vegi perquè veurà que moltes coses de la pel·lícula d'en Peter Jackson es basen en aquesta pel·lícula d'en Ralph Paxi. I és molt interessant. Però no perquè tinguin la mateixa rel literària, sinó vol dir relativament i la manera com ha traspassat la pantalla. Determinades escenes, fins i tot, determinades escenes són molt semblants tal com les va plantejar en Peter Jackson
a com es van plantejar en El senyor dels anells, en Ralph Bakshi. En Ralph Bakshi va voler fer aquesta pel·lícula perquè era una època, als anys 70, que ell tenia ganes de fer aquesta pel·lícula sobre les novel·les del Tolkien, però no hi havia en els mitjans per fer els efectes especials que després va poder dur a terme en Peter Jackson i va ser molt conscient que era una pel·lícula que, si es feia, en aquella època havia de ser en dibuixos animals.
Estàs acusant al Peter Jackson de plagi, vaja. M'agrada, m'agrada. És que hi ha escenes com, per exemple, l'escena en la qual els personatges, la comunitat de l'Anell, els personatges en els quals estan dins de les mines de Mòria, estan escapant d'una mena de dimoni primigeni que els persegueix i travessen un pont molt prim
molt dèbil, tots s'aconsegueixen travessar, excepte en Gandalf, que és el mag i que atura allà el dimoni aquest primigeni. Tota aquesta escena és gairebé idèntica entre la pel·lícula i els dibuixos animats. És interessant, perquè les coses que ja estan ben fetes potser val la pena aprofitar-les, però s'ha de fer un homenatge a en Ralph Bakshi perquè va ser el primer que va plantejar
una pel·lícula sobre una obra tan complexa i tan extesa com és El senyor dels anells. No era tan llarga, oi? No. Era una pel·lícula d'una hora i mitja que, a més a més, agafava la primera novel·la del Senyor dels anells i la meitat, em sembla, a la segona. Arribava a la meitat de la trilogia, per dir-ho d'alguna manera. I la veritat és que, certament, hi havia moltes coses de la trilogia El senyor dels anells que es perdien, eh?
però va fer una condensació molt ben feta 132 minuts durant la pel·lícula però no són 3 pel·lícules de 132 minuts va fer una condensació molt ben feta i la veritat és que val la pena veure a més va utilitzar una tècnica ara me'n recordo com es diu exactament el nom tècnic que consistia en que primer es feien es filmaven els personatges en fons neutre i llavors es calcava cada fotograma en dibuixos rotoscopia molt bé, ara em sortia
la tècnica de la rotoscopia i això permetia una fluidesa en els moviments dels personatges doncs la veritat impressionant i les escenes de batalla i els orcos realment són feroxes i fan impressió o sigui que recomanable del tot molt interessant aquest director no el coneixia i efectivament té tota una filmografia animada molt interessant va fer una pel·lícula també després que es deia American Pop que era una pel·lícula sobre un
una mena de biografia sobre un ídol americà de la música pop amb totes les seves contradiccions. Evidentment, un personatge inventat, però que feia com una mena de viatge en el que era el món aquest de la música i els star systems dins de la música pop. I va fer una altra pel·lícula, que aquesta potser el públic posa la vista, perquè és més recent, és dels anys 90, que es deia Cool WoW,
que era una... Aquí es va, amb aquestes adaptacions que fem aquí dels títols, aquí se li va dir una rúbia entre dos mundos. El carai és igual. Idèntic, oi? Idèntic. Era una pel·lícula en la qual sortien Kim Basinger i en Bram Pitt, i era una pel·lícula a l'estil de Roger Rabbit, un personatge de dibuixos animats, una noia sortia del seu món de dibuixos animats i anava a parar el nostre món amb tots els problemes que això li comportava, no?
Això ens permet parlar també justament de Roger Rabbit i qui va enganyar Roger Rabbit, que tot i que és una pel·lícula que barreja personatges de... Reals. Reals i de dibuixos animats, però, bueno, entraria dins d'aquesta categoria i també ens permet anar amb una altra que és molt més gamberra, que es diu Monkey Bond, que és una pel·lícula també que barreja personatges de dibuixos animats i personatges reals. En aquesta pel·lícula, que la protagonitzen en Brendan Fraser i
la Bridget Fonda i també hi surt el John Torturro, un dibuixant de còmics, un dibuixat en còmics per un accident, entra en coma i va parar el món dels dibuixos animats que ell mateix ha creat. Allà entra en contacte amb el seu personatge, Monkey Bond, que és un mono molt gamberro i molt exageradament gamberro, que resulta que s'ho fa el mono per aconseguir
despertar el cos del seu creador i entrar dins del cervell del seu creador. De manera que, quan desperta del còmic, aquest dibuixant de còmic és, en realitat, el seu alter ego, que és el personatge que ell mateix ha creat. Posseix, diguéssim, el creador. Perquè va pagant el seu món. Exacte. I llavors això crea tota una sèrie de situacions que no explicarem perquè això val la pena és que la gent ho vegi. Clar, clar.
després també tenim altres pel·lícules com per exemple una pel·lícula de dibuixos animats també relacionada amb el món dels còmics que és Heavy Metal Heavy Metal va ser una pel·lícula que es va fer també cap als anys 70 78 que era una pel·lícula en la qual es van portar determinats còmics que en aquella època era una època pujant de la indústria del còmic determinats còmics es van portar en forma d'històries que bueno
Eren com una mena d'episodis dins d'una pel·lícula. Va tenir un èxit desigual. Jo diria que entre la gent que era aficionada al gènere va tenir un èxit brutal. Va ser molt innovadora en determinades coses. Per exemple, una d'elles, la introducció a la música heavy metal dins d'una banda sonora d'una pel·lícula, que jo no recordo que s'hagués fet abans. Jo penso que és una pel·lícula que cal visitar, tot i que ara...
la veuríem i diríem, ostres, amb les tècniques d'animació que hi ha avui en dia... Ja ho hem vist, això, no? Segurament, fins i tot hi ha una cosa que s'ha repetit. No, no, és que les tècniques d'animació ara han evolucionat tant que ara ens semblaria una cosa molt primitiva. Molt putre. Més de mil dibuixants sembla ser que van treballar amb aquesta pel·lícula en cinc ciutats diferents. Jo vaig buscant dades del que tu dius i quan hi ha alguna cosa curiosa... Va ser una elaboració molt costosa. També es va utilitzar la tècnica del rotoscopi, vull dir que
va ser molt costosa, però avui, clar, amb les tècniques que hi ha avui en dia però és molt interessant per al tipus d'històries que ens plantegen històries molt del còmic underground de còmic de fantasia i de ciència-ficció i després també per enllaçar també amb una altra
estudi de pel·lícules d'animació que a mi m'agrada molt, que són els estudis Ghibli, hi ha una pel·lícula, estudis Ghibli, ha fet moltes pel·lícules i n'hi ha pel·lícules que són en realitat per adults. I una d'elles, impressionant des del meu punt de vista, i jo crec que l'al·legat més potent que he vist mai contra la guerra és La tomba de les lloguernes, que és una pel·lícula boníssima sobre la vida de dos nens en el Japó de la Segona Guerra Mundial. Vull dir, si voleu veure una pel·lícula
us faci veure la inutilitat de la guerra, aquesta... Estàs descobrint un univers, eh? Sí, sí, sí. Escolta, has quedat a la meitat. M'he quedat a la meitat, però, bueno, ja un altre dia trobarem. Un altre dia... Hem de reconèixer que potser avui ens ha...
Per mi ha sigut una provocació la teva manera de presentar-la, llavors m'he sentit provocat. Prepara't la setmana vinent. M'he sentit provocat. Intentaré no caure en una trampa. La setmana vinent hem convençut el Joan de parlar de Blancanieves com a pel·lícula del mes, com que he acostat, i la Carme parlarà dels germans Coen. I Andreu, anima't a venir. Vinga, va. I ha acabat aquest espai. A veure si fem un forat. I mira't Blancanieves, veus? Ja hem convençut també.
Fantàstic, doncs recordeu que aquest programa el podeu tornar a sentir, com sempre, a cinemassensacondicions.blospot.com per tornar a sentir-ho, com deia, i ens veiem tots, i la setmana vinent podíem fer la foto i tots, i bé, Andreu, va, mira de convèncer-lo també, Joan. Al cap si puc. Vinga, moltes gràcies, Andreu. Bona nit.
Fins demà!