Cinema sense condicions.
Project X 57
Class X SL
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Nosaltres dos, i el dediquem al nostre company Ignasi,
que està en Terres Alemanyes, precisament.
Exacte.
De Alemanys va el tema, perquè Mort a Venècia
està basat en la novel·la homònima de Thomas Mann,
una novel·leta curta, però extraordinàriament bona,
que us recomanem si no l'he llegit,
i si l'he llegit, i voleu tornar, com hem fet nosaltres,
és un plaer renovar aquest contacte amb una escritura
d'un home que escrivia realment com els àngels.
Unes construccions meravelloses per definir
i per explicar el pas del temps, els personatges, els pensaments,
el que no es veu, però que gràcies a la seva manera de redactar,
la riquesa que té de vocabulari,
podem perfectament entendre i imaginar-nos, no?
Sí.
Bé, la pel·lícula és una pel·lícula que ja ho hem dit,
de 1971, quan la va fer el director, Visconti,
i el tenia ja 62 anys.
Ell va morir als 69.
És a dir, que després només va fer 3 o 4 pel·lícules més.
A veure, la pel·lícula, si es poseu a mirar, per exemple,
per internet, que és un recurs normal per dir,
bueno, a veure, aquests de què estan parlant avui i tal,
veureu que és bastant contradictori
les opinions que hi ha sobre ella,
ja començant pels experts,
per la crítica experta de diversos continents,
que passa de l'elogi desmesurat pràcticament
a una crítica desaforada.
Sí, és cert.
És a dir, per uns és un fracàs,
per nosaltres és una obra excelsa.
Bé, nosaltres pensem que és una molt bona pel·lícula,
potser no és el millor de l'Ukino Visconti, segurament,
però en el meu cas particular,
jo li tinc un apreci especial,
perquè realment, sempre que l'he vist,
l'he vist diverses vegades,
i ahir va ser l'última,
l'última, la més recent,
sempre m'ha transmès
una certa placidesa,
és a dir,
és allò quan l'esperit se't relaxa
i la pel·lícula és una pel·lícula de 127 minuts,
en la que no hi ha masses diàlegs,
hi ha la música de Mahler que punteja molt bé
i acompanya molt la descripció del que sent la persona,
l'espectador, quan veu la pel·lícula,
i també ens posa amb la pell del protagonista.
El protagonista, si donem una sinopsis bàsica de la pel·lícula,
direm que a principis del segle XX,
un compositor alemany,
de salut delicada,
i després del fracàs de la seva darrera obra estrenada,
arriba a Venècia sol per passar un estiu.
La ciutat dels Canals
es sentirà fortament atret
per un jove angelical adolescent
que el trasbalsarà profundament
a nivell emocional,
sentint una forta atracció per ell.
Mentretant, la seva salut
i la ciutat,
que també està consumida
sota una epidèmia de còlera,
que les autoritats s'intenten amagar
per no perdre els ingressos del turisme,
fan que la pel·lícula
cobri una intensitat dramàtica
en la que es va des de l'amor
fins a l'amor
en el decurs d'aquestes dues hores llargues
que dura la pel·lícula.
La pel·lícula és una adaptació,
com hem dit abans,
de la novel·la homònima de Thomas Mann,
que ha esdevingut un film de culte
per a molts aficionats al cinema,
entre els que em conto.
El guió
és obra de Luquino Visconti,
que ja va llegir la novel·la
i des del primer moment
va quedar atrapat per ella,
i Nicola Badalucco,
que han fet l'adaptació
de la novel·la del Thomas Mann.
De totes formes,
he llegit de nou la novel·la
tan bé aquests dies,
i us podria dir
que en molts moments
et don la impressió
que el guió
també el va fer el Thomas Mann,
perquè Luquino Visconti
en uns moments determinats,
o sigui, a veure,
per començar,
a la novel·la el protagonista
és un escriptor
que també té aquests problemes
de creativitat que m'ha apuntat
i que en la pel·lícula
els té un...
un...
com es diu...
Aschenbach?
Aschenbach.
Gustav von Aschenbach,
que en realitat
podríem dir
que és un trasumte
de Gustav Mález,
i si extrapolem
la cosa més
cap al final,
podríem dir també
que potser
es pot sentir
identificat també
el mateix director,
Luquino Visconti,
perquè de vegades
sembla que és
una mica el seu testament fílmic,
tot i que encara faria obres
de gran importància
com per exemple
Lúmin,
que per mi
és un dels seus cims
i un amalgato pardo,
Rocco el suo fratello,
etc.
Bé,
a la música
ja hem dit
que és de Gustav Mález,
és molt...
o sigui,
hi ha un fragment
de la tercera sinfonia
i un tros important
de la cinquena
amb la da Gieto
que és el moment
cumbre, diguéssim,
o cimer
de la pel·lícula.
La fotografia
és d'un gran director
de fotografia italà,
Pascolino de Santis,
que és una evocació
d'una Venècia caduta,
caduca,
una venècia
amb problema,
que té la pesta
allà
en els canals,
tramet
d'alguna manera
aquella boira,
aquesta sensació
de crepitud.
És molt curiós
perquè jo vaig estar
a Venècia,
precisament,
la pel·lícula,
em dic,
que és del 71,
jo vaig estar
al 73
i
tenia encara
aquest sentiment, eh?
Tot el que volia explicar
després.
L'estava
dient.
Sí,
és veritat.
tots hem fet
una mica
un degradat
en aquí.
A la pel·lícula
tu expliques
aquella experiència
perquè,
a més,
el meu
va ser un pas.
Vam deixar
el cotxe
a l'entrada,
vam entrar
caminant
i després
vam fer una volta
amb
gòndola
i després
amb el
vaporretto
i vam tornar
a marxar
tot això
en un dia.
Plaça Sant Marcos,
els edificis
una mica,
la ruta
podríem dir
turística,
però sí que és veritat
que quan posaves
pels canals
amb els
ponts
aquells interiors
i això,
no deixaves
de percebre
una mica
aquesta
sensació
d'una
Venècia
que representava
una cosa
ja
nostàlgica
d'una certa
degravidut.
Tenim en compte
que va ser
a l'imperi dels mars
se li deia,
a l'imperi venecià,
no?
És a dir,
que d'alguna forma
havien passat
d'un esplendor terrible
del que queda
encara molta cosa
com a reminiscència
a uns anys 70
que com a tot arreu
es havia sortit
ja del feixisme
i de tot el que va comportar
la Segona Guerra Mundial,
però bueno,
era encara
un moment difícil.
després,
perdó,
el muntatge
crec que era
de Ruggero Mastroianni.
Sí,
com tantes vegades,
no solament
amb Visconti,
sinó amb molts directors
italians.
Un gran muntador,
germà del Mastroianni.
Germà del Mastroianni
i un home
que era
molt efectiu,
molt precís.
Aquí,
jo crec que
és una pel·lícula
per lluir-se
i realment
té uns moviments
de càmera
i unes captacions
tant de Venècia
com sobretot
de la platja
del Lido.
I després,
els interiors
ens semblen
assombrosos
com va
i com dirigeix,
o sigui,
converteix la mirada
del Dick Bogart,
que és el personatge
central,
el del professor
Aschenbach,
el converteix
en quan veu
a Tazio,
el noi aquell
que el subjuga,
converteix la mirada
d'ell
en un zoom,
però que no és un zoom,
o sigui,
és un atensament
precís
de la imatge,
una cosa
meravellosa.
El del operador
de la pel·lícula,
a part de ser
un gran director
de fotografia,
era,
portava la càmera
moltes vegades,
la majoria de les vegades,
i realment
la porta magníficament.
Som a veure
l'arribada,
per exemple,
al principi de la pel·lícula,
l'arribada d'ell a port,
com va seguint la barca,
si t'hi fixes
solament en això,
dius,
és impossible
fer-ho més bé.
O sigui,
com aquest seguiment,
deixant els aires
corresponents,
tota la pel·lícula
fa igual,
no?
Com que era el principi,
dius,
realment,
aquest principi
hi ha marca...
Anem bé.
Anem bé,
anem bé,
amb aquesta càmera.
Molt bé,
digue'm.
No,
res,
jo a la pel·lícula,
esclar,
a mi jo,
el director,
és dels directors
que jo,
a mi m'interessa més,
diguem,
potser del cinema italià.
A mi el neorealisme italià,
el neorealisme,
purament,
m'interessa molt.
M'interessa molt
i penso que després
hem begut,
hem begut moltes cinematografies,
hem begut d'aquest neorealisme,
fins i tot ara
s'està fent neorealisme
en determinades cinematografies,
diguem,
i tant.
Ah, sí,
hi ha molts llocs així.
I esclar,
realment ja en va fer tres
i de les tres
jo recordo,
Ossessione la recordo poc,
és de l'any 43,
sincerament no la recordo
si l'he vista.
La terra trema,
la terra tremola del 41.
Bueno,
Ossessione és una...
Tu la recordes bé?
És una revisió,
sí,
perquè saps què passa?
Me la he passat alguna vegada.
Jo no l'he vista mai.
La tinc.
La tinc amb DVD.
Molt bé.
I me l'he passat alguna vegada
perquè és un remake,
ai, un remake no,
perdó,
és una adaptació de...
El cartero sempre llama dos veces
de James C.
Sí, sí,
sé la història.
No l'he vista,
jo sé si no l'he vista.
A mi la que m'interessa molt ja
és La terra trema.
La terra trema,
és una pel·lícula.
Bueno,
pràcticament aquesta
és gairebé un documental.
És gairebé un documental,
però...
És punyent, punyent.
...ficada dintre el moviment
realista.
Sí.
I bellíssima,
que curiosament és una pel·lícula
que parla de l'aprofitament
de la bellesa
d'una filla,
en aquest cas,
d'un concurs de bellesa
a Itàlia,
a l'Itàlia aquella de postguerra
pobríssima
i que una filla
aconseguís presentar-se
a un concurs d'aquests
de bellesa
d'una nena petiteta,
bastant relativament jove,
curiosament
en troncaria
amb la trista història
del protagonista
de la pel·lícula
del Tazio,
del protagonista jove
d'aquest noi adolescent
del que s'enamora
de manera boja
a Achenbach
i que realment
de l'unió també va tenir això,
també hi va haver un aprofitament
diguem,
de la seva família
perquè ell triunfés
en el món del cinema.
O sigui,
de cop hi ha un lligam aquí
que jo me'l faig i que tal.
Però esclar,
davant d'això
i després d'haver fet Rocco,
que no és una pel·lícula
que pertanyi
al moviment neorealista,
però no es considera neorealista?
No, no es considera,
però la veritat...
Però que Déu-n'hi-do.
Sí,
és una pel·lícula
d'una gran força social.
És una mica
el sud
traslladat al nord.
Exacte.
És el que podríem dir aquí,
per exemple,
la emigració
del sud
cap a Catalunya.
Exacte.
Doncs allà seria
la emigració
de la Itàlia
del sud
cap a Milán
i la part nord.
Bé,
i això va ser...
Clar,
els precedents sobre
quan jo veig la pel·lícula,
a mi la pel·lícula,
confesso,
em va fascinar
en el seu dia.
Em va fascinar.
Però em va fascinar molt
això que deies tu
de l'experiència
que vas tenir
dos anys més tard
de veure-la.
Jo,
el 72,
el Nadal,
vam anar a passar
el Nadal,
diguem,
amb un grup de gent jove,
de gent de la meva edat,
de 22,
23 anys,
que teníem aleshores,
i érem gent que estàvem
units per la música
i per l'alcohol,
directament,
perquè era un local
de Barcelona
que es deia
Enaua,
que estava al carrer Casanova,
on ens reuníem
pràcticament dia sí dia també.
I d'allà
va néixer la idea
d'anar a Venècia.
I va néixer la idea
d'anar a Venècia
a partir d'haver vist la pel·lícula.
Jo penso que tots
l'havien vista,
els 5 o 6 que érem,
i llavors decidim-ne allà.
I jo en compro,
perquè tots eren molts fotògrafs
i jo no,
jo en compro la meva Nikon,
una Nikon,
una càmera Nikon
de les primeres,
la Nikon,
la F2,
i em vaig allà.
I jo quan arribo a Venècia,
com dius tu,
primer deixes el cotxe
en aquell pàrquing immens,
que llavors no era tan immens,
però que és gran,
i després vam agafar això
amb la pareto
o a peu vam anar entrant.
I clar,
jo tenia tan recent
la pel·lícula,
era per mi tan,
i em va quedar tan potent
aquells carrers,
aquells pous,
que quan hi ha la peste
els han de pintar
de color blanc
per aïllar la malaltia
dintre del pou,
perquè el pou
és un punt de sortida possible.
Per cert,
la pintura,
és calç allò?
Jo no sé si és calç,
no ho sé,
segurament deu ser,
perquè blanca
probablement és calç.
Allò,
cada vegada que veia un pou,
evidentment ja no estaven pintats
quan hi vaig anar allò,
però em remetia
a aquell assuntament.
I el que sí va ser
determinant,
és que jo,
els companys potser
no ho vaig comentar-ho,
o sigui,
tota l'estona,
no tenia la cinquena,
la de jet o la d'allò,
la tenia al cap,
o sigui,
anaves caminant pel carrer
o deslissant-te amb la barca
pel canal,
pel canal de Grande
o per on fos,
i la melodia
se'n anava repetint.
És una melodia
que queda realment
tan integrada
la melodia
a la pel·lícula
que en forma part
d'ella,
és a dir,
acaba sent part
de la personalitat
de la pel·lícula
està en això.
I bé,
aquesta màgia
que té Venècia,
que com dius tu
ja veig d'anar a Nadal,
vol dir que hi havia
molta boira,
molta més boira
fins i tot
que es veu a la pel·lícula.
O sigui,
que estaves situat
bastant
amb l'ambientació
de la pel·lícula.
I no hi havia ningú,
a més a més,
era una menència
pràcticament desèrtica.
No, clar,
per Nadal
ara sí,
ara està ple de tot.
Tadovell al seu corral,
per tant,
no hi havia turistes.
Hi havia gent,
però ara està ple de tot.
I em va passar un fenomen,
que aquest és el que és maco
per a mi
de dir-lo
i d'explicar,
que era tal l'amor
que vaig sentir
per la pel·lícula primer
i per la ciutat després,
que quan algú em deia
que anava a Venècia
a partir d'aquí,
quan jo havia tornat
feia un any
o feia dos,
vaig a Venècia,
estava gelós
d'aquella gent
que anava.
És a dir,
com si es tractés
d'una persona,
d'una dona.
És a dir,
la Venècia era meva,
no me la podien prendre.
O sigui que realment,
a mi el vincle
amb la pel·lícula,
com moltes vegades passa,
va més enllà
que el pur vincle
de valoració
d'una obra artística,
que sí,
que evidentment la valoro.
És molt personal.
després he estat 7, 8, 9 vegades
a Venècia
i cada vegada
ja la connotació
és diversa, no?
Vaig separar-me
al 79
i també hi vaig anar,
llavors solament sentia
de fondo,
mentalment,
el Charles Aznavour
cantant
Que se tristavanisse.
I que realment
em va passar
ser una música
força melancòlica.
Bé,
a cada moment
de la vida
li trobes
una connotació, no?
Bé,
si t'ho dona
l'ambient
i t'ho dona l'espai,
sí, sí,
clar,
per què no deixar-se anar
una mica
amb la imaginació.
No,
a mi el pel·lículum
a mi m'interessa,
m'interessa molt.
Aquí hi ha alguna cosa
que he recollit
de mirant
articles sobre
i també declaracions.
El propi Visconti
va deixar
aquesta frase
com a eslògan
promocional
del film.
A veure,
ho dic perquè
si no l'heu vist
i teniu oportunitat
de trobar-la,
jo confesso
que no és fàcil,
sembla estranya,
una pel·lícula
tan coneguda
com aquesta
que no és fàcil
de trobar-la
en les plataformes
i en els llocs
habituals.
Les fonts diuen
que està pel TV
Les biblioteques
sí,
les biblioteques
l'estaven.
Diuen també
Amazon Video,
però en Amazon Video
hi ha una còpia
infernal
que no es pot veure
de la gent que és
i diuen
a Rakuten,
jo no m'ho he pogut verificar,
no tinc tots aquests
plataformes.
A veure,
comentava
que el propi
Visconti
va dir una frase
que després
la van recuperar
fins i tot
per fer-la
com a promocional
de la pel·lícula
en el que deia
qui ja ha contemplat
la bellesa
amb els ulls propis
no,
amb els seus propis ulls
està consagrat
ja a la mort.
A veure,
la frase pot semblar
a la millor
excessivament
lapidària,
però
si entrem
en el
teixit
interior
de la pel·lícula
realment
hi ha
alguna cosa d'això.
És a dir,
el músic
que ha anat
a buscar
una mica
de pau
i tranquil·litat
a Venècia
per fugir
de problemes
personals
la mort
del seu fill
o de la seva filla
ensamèntia.
Una filla.
El fracàs
que ha tingut
amb l'última obra
que ha presentat
que no ha tingut
el benefici
de la crítica
sinó
tot el contrari
està allà
d'ell sol
amb
un equipatge
molt gran
a la illa
i amb
i amb la pretensió
suposo jo
perquè
s'emporta
per treballar
i composar
i tal
però ja
des del primer moment
la seva mirada
es dirigeix
cap a Tadzio.
Tadzio
forma part
d'un grup
de Polax
capitanejat
per una extraordinària
i bellíssima
com mai
Silvana Mangano
que és la mare
i han tres filles
d'edats
que van
des dels 16
fins als 7 anys
i el Tadzio
que en té 15
que és
l'únic nen
i a més a més
hi ha
una dona
que fa
de senyora
de companyia
i de control
una mica
de nurs
dels 4 fills
en el moment
en què
ell es troba
amb la mirada
d'aquest noi
no
més que amb la mirada
en el moment
en què ell
el descobreix
descobreix
els seus gestos
les seves formes
el seu cabell
la cara
l'expressió
ell
la sublime
i
a partir d'aquell moment
pràcticament
és que no pot treballar
ho intenta
i té que deixar-ho
i és a dir
que
d'una manera
furtiva
al principi
més descarada
més tard
o més
o més
evident
fa més evident
sí
al final
va perseguint-lo
amb la mirada
llavors
a partir d'aquí
sí que
cada vegada
està guanyant
aquesta
atracció
es converteix
en un amor
intern
un amor platònic
moltes vegades
s'ha fet referència
a plató
parlant d'aquesta pel·lícula
i
realment
ens du
cap a
uns
moments
que precisament
estan molt ben
agafats
per Visconti
que són
els silencis
la imatge
amb silenci
i
la gran
expressivitat
perquè
moltes vegades
es parla de Tacio
que realment
és un personatge
importantíssim
i aquest noi
quan va ser trobat
pel
Visconti
realment
un càsting
etern
que va fer
de molta gent
va estar
a dos o tres
continents
diferents
de gent
joves
i
la cinquena
persona
que li van presentar
quan va anar a Estocolm
era ell
i ja va dir
ja està
ja està
és aquest
que com a anècdota
un dels que es va presentar
era Miguel Bosé
sí
Miguel Bosé
era el cup d'aquí
però ell va estar a Hongria
també
va estar
en altres països
a Polònia
va estar a França
bueno
va ser un càsting
molt
molt llarg
realment
Visconti
s'ho podia permetre
tinguem en compte
i diguem-ho ja
Visconti
té tres característiques
per mi
que el defineixen
un
és
un home cult
un home
renaixentista
té
una capacitat
de cultura
extraordinària
prové
d'una família
que arrenca
del segle XV
ell era
comte
sí
de la noblesa
absoluta
de la noblesa
i llavors
bueno
perquè tingueu una idea
en Visconti
els anys 30
se'n va cap a París
i es posa a estudiar cinema
i no es posa
en qualsevol
fa d'ajudant de direcció
de
com es diu
de Jean Renoir
de Jean Renoir
exacte
no de Jean Renoir
no de Jean Renoir
no de Jean Renoir
bé
això sol
ja ens dona
una mica
el punt
en què ens trobem
després
era un home
que
precisament
a través
del cinema
de Jean Renoir
es va interessar
pel marxisme
va llegir
i la seva
vida
a nivell
intel·lectual
va fer un gir
important
perquè
va passar
de ser
una persona
jo podríem dir
conservadora
a ser un marxista
convençor
i practicant
sí que és veritat
que era un marxista
una mica curiós
perquè
naturalment
tenia
el suport
de la seva família
i per tant
era un marxista
que per exemple
que tenia criat
no serà
que aquí no n'hi hagi
n'hagut d'aquests
perquè n'hi ha hagut
alguns que hem conegut
també en coneixem
també en coneixem
però bé
ell era en grau extrem
efectivament
sí
efectivament
i després
era homosexual
que tampoc
s'han amagat
o sigui
dos
persones
amb les que
ell va conviure
va ser el director
de cinema
també italià
i que havia col·laborat
amb ell
Franco Sheffirelli
i després
l'actor
que va fer
diverses películas
amb ell
Helmut Berger
mort molt recentment
sí
correctament
recentment
hem parlat d'ell
sí
bé
o sigui
dit
aquestes
traços
importants
de la seva
personalitat
a partir d'aquí
la pel·lícula
no per casualitat
ell
agafa la música
d'un compositor
també
d'una vida
difícil
com va ser
Gustav Mahler
dic que no és per casualitat
perquè
probablement
i tinc ganes
de dir-ho
a veure
ho veníem comentant
quan hem vingut
amb el cotxe
jo sempre he partit
de la base
és una qüestió
personal
és a dir
a mi
la vida
de l'artista
del gran artista
del gran director
del gran compositor
del gran pintor
a mi
el que
em sol interessar
d'aquests personatges
és la seva obra
m'agrada
no m'agrada
m'interessa
no m'interessa
m'apassiona
no m'apassiona
em deixa indiferent
de ser
corprès
i això és el que
em passa
amb Visconti
això em passa a mi també
hi ha molta gent
que per exemple
i últimament
pels caire
que ha anat
prenent
la vida política
i les coses
una mica
políticament correctes
tots ja
m'enteneu
per exemple
s'ha denostat
bastant
artistes
com Picasso
directors de cine
com Polanski
etc.
és així
jo això no ho comparteixo
perquè
no és que estigui
a favor d'ells
personalment
és que no m'interessa
la seva obra
la deixo per la premsa
de Groga
que ja s'encarrega
d'això
i la del cor
que també s'hi posa
en el cas de Visconti
es podria dir
que també passa el mateix
és a dir
hi ha un Visconti
intel·lectual
que és
bueno
extraordinàriament
interessant
i també hi ha un Visconti
per exemple
si veieu
una pel·lícula
que s'ha fet
és un documental
bastant recent
sobre la figura
de Bjorn Andresen
el jove
que interpreta
Tadzio
el noi aquest
del que s'enamora
perdudament
el professor
Achenbach
dit Bogart
doncs
us doneu compte
que
tal com tu has dit
l'Astasi
ell el va descobrir
a Estocolm
i a partir
d'aquell moment
no sé
fins a quin punt
es va interessar
per la seva vida
el cas és
és que
el va arrencar
de l'ostracisme
se'l va endur
cap al rodatge
el va tindre allà
tot el temps
que rodaven
i després
el va
entre cometes
utilitzar
com una espècie
de
podríem dir
de trofeu
de trofeu
sí
presentant-lo
a la Première
de París
o no
no
la Première
va ser a Londres
a Londres
a Londres
va ser la Première
i després
a Kant
el 25è edició
de Kant
1971
el va portar
també
i
si veieu
aquesta
pel·lícula
que és
El chico
més vello
del mundo
es titula
exacte
es donava
compte
perquè hi ha
trossos
en què
surten
filmacions
de l'època
que molt probablement
tu m'has fet pensar
que eren
de la seva àvia
en què
hi havia
aquesta utilització
o sigui
ell per exemple
s'aprofitava
de la seva
superioritat
intel·lectual
per presentar-lo
una mica
com
com
els antropòlegs
presentaven
a King Kong
aquí
l'animal
més vell
del mundo
i així
llavors
això
més
la vida
personal
que
era molt complicada
o sigui
aquest xicot
per exemple
no tenia pare
no va saber mai
qui va ser el seu pare
la seva mare
va tindre
una filla
també
ell té una germana
que no
són fills
de la mateixa mare
però no la mateixa mare
ella
perquè es feia
una idea
de la vida complexa
de que xicot
quan tenia 6 anys
la mare
amb una amiga
amb la que estava
sortint
en aquell moment
ella era
era artista
i tenia
qualitats
importants
com a tal
va tindre
una entrada
de diners
i
va agafar
els dos fills
el fill i la filla
i aquesta amiga
i va fer una volta al món
van estar un any
fent una volta al món
clar
aquest xicot
ni col·legis
ni res
després
la seva mare
cau en una depressió profunda
que la porta al suïcidi
la troben morta
en un bosc
a prop d'Estocolm
molt bé
ell
la seva germana
se'n deu anar
amb els seus àvis
i ell se'n va
amb la seva àvia
l'àvia
el va estar cuidant
fins
durant 5 o 6 anys
fins que va arribar
el que es va presentar
en aquest càsting
per fer la pel·lícula
quan es presenta
en aquest càsting
la mateixa àvia
es dona compte
que el senyor
Visconti
és muy importante
es compra una càmera
l'àvia
de Super 8
i se'n va
als rodatges
amb allò
que no
jo vull veure
el nen
que no es barregi
aquí
amb homosexuals
i tal
amb gent de malveure
gent de la faràndula
bueno
amb aquestes coses
ella
anava filmant
amb Super 8
documents
que
la major part
devien ser
anodins
i sense importància
però alguns
sí que presenten
una mica
el que estava passant allí
bé
utilització
per part de l'àvia
utilització
per part de Visconti
sense referent
de pare
ni de mare
aquest xicot
va viure
una vida
entrant
i sortint
diverses vegades
de la presó
entrant
i sortint
de reformatoris
a causa
de
l'ús
i abús
de tot tipus
de drogas
sobretot
de l'alcohol
i
l'any
2019
o 2020
va aparèixer
en una pel·lícula
que el va recuperar
Ari Aster
per Midsommar
allí
està completament
transformat
és un personatge
si ho veus
la pel·lícula
és aquell
que es tira
des d'un suïcidi
precisament
des d'una altura
bastant
no sé
són 100 metres
o així
molt elevada
bé
ja està
radicalment
transformat
no queda res
d'aquella belleza
de joventut
correcte
vull dir que
d'aquí podríem deduir
que
ostres
el senyor Visconti
no va tindre
gaire cura
bueno
és que
no
lo seu
a lo millor
no era
aquest tipus de sensibilitat
personal
lo seu era un altre
era una sensibilitat
intel·lectual
i aquesta
és precisament
la que ens interessa
quan valorem
mort en
mort en Venècia
en principi
sí
clar
ja saps que
hi ha gent que pensa
just al contrari
i que han exagrat
no només Picasso
que potser s'ha devingut
el tòpic
si no
molts altres músics
i molts altres gineastes
i a mi el de Polanski
és un cas que em dol
especialment
perquè és un home
que jo aprecio molt
la seva obra
jo també
i que a més a més
bueno
i vaig a dedicar-me
a llegir la seva biografia
per aprofundir una mica més
aquest llibrà
que ho de color barall
per aprofundir una mica més
en què deia ell
sobre el tema
és evident que ella
és part interessada
bé, doncs
tampoc queda tan clar
que la culpabilitat
sigui tan clara
d'un cantó
que no de l'altre
però bueno
és el que dius tu
i què?
finalment
l'obra és el que
és el que
jo no estic defensant mai
el Picasso persona
el Polanski persona
el Bison de persona
estic defensant
la seva obra
la seva obra
el que entrat
la seva obra
està clar
està clar
jo penso que està molt clar
què més tenim del tema
què més tenim del tema
bueno, a veure
si et sembla bé
hi ha una cosa
que tractant-se de Visconti
no ho volia deixar passar
i és
fer un repàs
a la seva obra
és a dir
hem arribat
fins a
fins a Rocco i sus hermanos
sí
hi ha la nit blanca
no sé si és blanca
la not
ni not i bianchi
que és una
també una obra
basada
en una obra
literària
del mateix
de Dostoyevsky
però abans
d'aquestes dues
hi ha
a 1954
un salt
molt important
trencament
amb el neorealisme
i
que ens porta
cap a
un
dels estils
que
ell
conrearia
bastant
i amb molt d'èxit
que és
el fresc històric
estem parlant
de Senso
Senso
és una obra
un relat
de Camilo Boito
i
aquí
ja dic
marca un tall
important
amb la seva obra
fins a llavors
a partir d'aquí
tenim
el 63
ja
i el Gato Pardo
i ja
aturem-ho tot
aquí
sí
aquí
parem les màquines
perquè
és una obra
com sabeu tots
que és
d'un llibre
de Josep i Tomasi
de l'Ampedusa
extraordinària
aquí també tenim
una cosa
que és molt important
per mi
i és que
a part d'un gran director
Visconti
era
un gran director
d'actors
és a dir
Dick Bogart
va fer
i d'actrius
natural
Anna Magnani
per exemple
va fer
papers extraordinaris
Oli de Bali
Camilo de Bali
no m'entusiasma
i Ascenso
m'agrada molt
sí
no no no
i en el cas d'aquesta
sí
tenim la Silvana Mangano
que no té un gran paper
perquè diu
diu quatre frases
i en polac
però té una presència
té una mirada
i a Gato Pardo
tenim
ni més ni menys que
home
Barlan Castell
Barlan Castell
Barlan Castell
és precisament
un dels casos
que volia treure
a col·leció
perquè
quan hi ha
un gran director
d'actors
a veure
Passa també
Mort de Venècia
per mi
és un dels millors papers
de Dick Bogart
també
perquè
la quantitat
de registros
que ens dona
és immensa
és a dir
tu segueixes
la seva mirada
i el seu gest
i segueixes
el gest
i la mirada
a través de la càmera
i estàs veient
estàs veient
molt més
del que t'ofereix
la pantalla
això és molt difícil
està a l'alçada
o potser millor
de la cap
també vam comentar
aquí
que és el servent
el servent
de l'ocell
també era una pel·lícula
amb molts matisos
del personatge
molts
de maldat
més aviat
però el que passa
és que el servent
és més teatral
és més teatre
aquí no
i que
lògicament
com que és un gran actor
en teatre
també va fer
unes interpretacions
especials
i l'ocell
també va començar
a fer en teatre
tot i que
aprofito de passada
per dir
que
el nostre amic
Visconti
amb els registres
que va fer
després de treballar
amb Renoir
com hem dit
va anar a Itàlia
i va estar treballant
amb Maria Calas
amb dos
amb dos òperes
precisament
vull dir que
també va conrear
el tema líric
perquè clar
és que
els coneixements
de vestuari
que té ell
i d'història
eren immensos
i això
es notava
i ho va aplicar
en el món de l'òpera
que ja és un món
que es no treix
molt
de tot el que és
la vestimenta
i la recuperació
dels ambients històrics
és que és
un director
que
engloba
totes les facetes
de l'art
la música
la pintura
perquè
realment
hi ha moments
de Visconti
que es podrien
emmarcar
i fer d'ells
uns
retaules
terribles
no és Canaletto
perquè Canaletto
que és el tòpic
una mica de Venècia
que és més
és més llapadet
que la pel·lícula
el que es veu
és més tàrner
és més tàrner
i un tàrner
més dur a vegades
és a dir
sí, sí, Canaletto
des de l'Ego no
en aquest cas no va ser
una referència
a partir del Gatopardo
tenim el 1965
el que en italià
es va dir
La Vaga Estelle
de l'Orsa
que és una revisió
de la Electra
de Sòfocles
i que aquí
es va titular
Sandra
una mica més
d'allò
d'estar per casa
una miqueta
el 1967
un altre
dels importants
amb una altra novel·la
molt bona
i
L'Isteniero
L'Estrangero
d'Albert Camí
sí, sí
una altra obra
important
el 1969
es va fer seu
als americans
per fi
amb
la caduta
de Glidey
la caída
de los dioses
aquí ja
va guanyar premis
i va ser
una mica
sacsejada
mundial
un èxit
extraordinari
tant de públic
com de premsa
i de premsa
especialitzada
el 1970
és curiós
va fer un documental
que es diu
A la recerca
d'Itazio
en el que
precisament
amb aquesta pel·lícula
documental
que he comentat abans
sobre
Bjorn
Andresen
hi ha trossos
d'aquesta pel·lícula
que era d'ell
l'any següent
Mort en Venècia
que és el que
ens té avui aquí
i després
el que hem comentat abans
ja de passada
també
el 1973
Lugwin
que és
Luis II de Baviera
tal com la van traduir aquí
aquesta
és una pel·lícula
extraordinària
quatre hores
d'història
pura i dura
amb tots els pronunciaments
d'una obra mestra
sí
el 74
Grupo de Família
en un interno
àlies
en espanyol
Confidências
a la que torna a recuperar
crec
a Barlanca
sí
torna a estar allà
i
va tancar
el 1976
un any abans de morir-se
amb
l'Innocente
exacte
aquesta sí que és pòstuma
totalment
és l'obra pòstuma
per això dic
que
segons com
es miri
si es podria estar
d'acord
en què
d'alguna manera
la pel·lícula
que comentem avui
morta a Venècia
sí que és com
una mena
de testimoni
paralelantat
podríem dir
d'ell mateix
sí
sí
no no
perquè té
tota la pel·lícula
està travessada
per aquesta nostàlgia
aquest
aquest ambient
crepuscular
aquesta percepció
del temps
que s'acaba
que s'escolta
que es va esgotant
la sorra
que passa
hi ha un moment
sí sí
hi ha un moment
amb el rellotge de sorra
que és
extraordinari
el pels
del temps
està reflectit
d'allí
d'una manera bestial
la joventut
la joventut
com un
com alguna cosa
ja inabordable
ja no serà
mai més jove
ell
i per tant
observa algú
que sí que ho és
aquesta admiració
per als joves
no és que
és un veritable
amor
per allò
que ja no tindrem
mai més
és a dir
per allò
que s'ha anat
i ja no serà teu
però no perquè
no tindràs
aquell jove
sinó perquè tu
ja no seràs
mai més
aquell jove
clar
és que és això
per això ell diu
que
el que ha viscut
ho dic de memòria
ha conegut
la bellesa
absoluta
ha estat molt a prop
de la mòria
clar
aquest seria
el moment
de retrobada
amb aquesta cita
del principi d'ell
sí sí sí
totalment
molt bé
deixem aquí
mort de venència
recomanats
i us la recomanem
de manera
indubtable
i
anem a fer unes
pinzellades
per part teva
tens algunes coses
tinc un parell de coses
un parell de coses
jo els anem saltant
jo després
jo després
jo després tinc
una llista
en la que només
s'hi ha
pràcticament
un
molt breu
apunt
de diverses
pel·lícules
perquè
tingueu
i si no
ja sabeu
que no cal que
prengueu nota ara
sinó que sabeu
que podeu recuperar
el programa
a través de
Ràdio 2 Ven a la Carta
i allà ho trobareu
però sí
hi ha 8 o 10 pel·lícules
que durant aquest estiu
val la pena
que
si teniu que anar al cine
agafeu alguna
d'aquestes pel·lícules
però em tocava
a mi una miqueta
ara
entrar molt ràpidament
en el tema
de sèrie de televisió
en sèrie de televisió
estem davant d'una sèrie
que també té a veure
amb el món de la música
ja que venim de música
que fins i tot
crec recordar
que en algun moment
sona Mahler
entre molts altres compositors
la música
la pel·lícula
la sèrie
és danesa
com tantes altres
el seu creador
és el gran creador
d'una altra sèrie
danesa important
l'Adam Price
que era Borgen
va ser famosa mundialment
ha tingut un pronunciament
important
de les sèries
que
que ha estat molt vista
i tant
i tant
i llavors ell
el 22
és a dir l'any passat
fa aquesta sèrie
hasta jo n'hi he vist alguna
sí
alguna episodia
fixa't jo
un gran amant de sèries
aquesta diu
l'orquestra
per això hi ha música
l'orquestra
2022
està filming
és una temporada
de 10 episodis
curtets
entre 26 i 28
suportables
sí
i que
té un guió
d'un tal
Miquel
Miquel Munsch
i és una pel·lícula
és una
duro amb la pel·lícula
és una sèrie
que té
aquesta component
tan habitual
que per un cantó
és el drama
i per un cantó
és la comèdia
i en aquest cas
està molt ben jugat
i molt ben jugat
perquè
és cert que la sèrie
comença
amb el primer capítol
i segon
que dius
vols dir que això
funcionarà gaire
a més jo estava
amb una crítica molt forta
que és la meva companya
que és música
i no hi ha res pitjor
que algú
que sap d'una cosa
vegi una pel·lícula
sobre aquesta cosa
en aquest cas
és una gran orquestra
tocant
aquell no toca
n'hi ha dos que no toquen
clar, hi ha la mirada crítica
permanent
aquells dits no van
quan han d'anar
i esclar
al principi ens vam perdre
una mica
i ella també va dir
bueno, ja anirem veient
i efectivament
la pel·lícula va agafant
una força
va agafant
la sèrie
un temple
i una
sobretot basada
en actors
hi ha un tal
Jeppe Nigren
que no coneixia
absolutament de res
que interpreta
un home jove
d'uns 40 anys
diguem
que és el Rasmus Brun
que és l'actor
que fa aquest personatge
barreja a l'estiu interpretatiu
de Peter Sellers
i d'Audi Allen
és a dir
és com una barreja
dels dos
gestualment
a nivell d'expressió
i aquest home
és clar
assumeix
diguem
el càrrec de director
adjunta a l'orquestra
que no vol dir
el que dirigeix
sinó el que gestiona
l'orquestra
i és clar
tota mena de conflictes
li venen a caure
descobreix
que allò
és una olla de grills
que allà dintre
la gent es droga
la gent es mataria
si volgués
que hi ha un personatge
concret
del que ell finalment
es fa a mi
que és un tal Bo
un altre gran actor
el Frederick Silvius Jorgensen
que rebent és un actor
un característic
quasi et diria
un home gros i tal
però molt afable
i molt maco
que vol ser primer
clarinet
i és segon clarinet
escoltem
m'estan entrant ganes
de veure-ho
aquesta sèrie
s'ha de veure
s'ha de veure
penso que és una sèrie
i dius
que la tenim a Filmin
la tenim a Filmin
10 episodis
26-28 minuts
molt bé
i interessant
jo penso que
jo tiraria per aquí
és una sèrie
de tant en tant
veu una sèrie així refrescada
doncs ja teniu aquí
la recomanació
una
una altra
i l'altra
és això que
últimament he anat fent
una miqueta
això de fer
sortir de les sèries
per intentar
no sempre estar
ficat en aquest món
i de cop
esclar
nosaltres estem molt acostumats
al nostre canal
almenys durant molts anys
ja hem estat acostumats
que és la nostra
la TV3
i per grans de fidelitat
al país
jo crec que cada cop menys
però bueno
d'alguna manera també
però sobretot
perquè TV3
ha tingut un recorregut
de molt bons programes
de tota mena
i fins i tot
d'una secció
d'informatius
importantíssima
i molt ben
treballar de molt ben elaborada
aquestes coses
com que pertanyen
al món de la política
a l'informatiu
poc a poc
totes les televisions
es van degradant
i se'n van anant
cap un camí
a vegades
que no és el més
neutral possible
en qualsevol cas
a vegades
nosaltres no ens movíem
d'aquestes d'això
i els canals
i els canals
diguem
de sèries
ara sembla
que és un camí
que va una mica
acotat
per les conselleries
i els ministeris
cada vegada més
i això passa
amb moltes televisions
de maldits de cultura
llavors arribes
a vegades
a la cosa
de dir
bueno
és que punxéssim
això TV2
televisió espanyola
sincerament
la 1
m'interessa molt poc
i ens interessa molt poc
la 2
i la 2
sense volguer
i quasi caure
i van caure un dia
home la 1
és la Bode Suam
és la Bode Suam
i també estem parlant
del mateix
des d'una altra perspectiva
i van caure una mica
sense voler
en un programa
de la 2
que es diu
Ruralites
o sigui
la gent que està
en el camp
i que retrata
la vida
del món rural
i que cada episodi
és a través del relat
amb primera persona
d'algú
que ha fet aquest tarllat
de moltes vegades
de la ciutat
al camp
o des d'altres
llocs
ha anat a parar
al camp
i viuen
allunyades
per tant
del soroll mundà
i de tota
llavors
realment
estan impecablement
ben fets
amb una mirada
molt maca
molt elaborat
fotogràficament impecables
ben retratats
ben d'allò
el personatge
és el centre
i realment
el que diu
aquell personatge
sigui el que sigui
el que fa
que a vegades
és artesania
és molta gent
fa artesania
diguem-ne una vegada
altre pescador
per exemple
l'altre dia
era un pescador
que sortia a la mar
amb una noia
que també era una
afeccionada
a la pesca
i que s'ha convertit
en una professional
de la pesca
tot amb una gran
precisió
bellesa
molt afinada
sincerament
o sigui
felicitats
en aquest cas
a Televisió Espanyola
la 2
encara que solen sigui
per aquest programa
que jo penso
que n'hi ha d'haver més
però com que no la visitem
massa
doncs no ho sabem
però jo en aquest cas
he descobert
aquest programa
ruralites
i aconsello
quan es pugui
de donar-lo un cop d'ull
jo penso que és interessant
doncs és interessant
de saber-ho també
i sí que és veritat
el que deus tu
que de vegades
ens en anem
una mica
per camins
preconcebuts
sí
i no mirem de filtrar
una mica
altres propostes
que poden ser interessants
la televisió
clar
Televisió Espanyola
ha sigut moltes coses
i a vegades moltes coses
negatives
i realment
ha fet televisió
molt dolenta també
i però esclar
i jo que he treballat
a la casa
i que hi ha hagut
una mica
i he vist una mica
de tot des de dintre
puc dir que també
hi ha grans professionals
i aquí es veu
els nous
inclús professionals
que jo ja
ni existien
quan jo hi era
que ets un gent jove
fan les coses
molt ben fetes
els escans càmeres
que té
fotografia
tot està molt ben fet
sincerament
bé
si et sembla
jo tenia aquí
anotades
unes quantes
sugerències
per aquest temps
d'estiu
tal com hem dit abans
nosaltres avui
fem el darrer programa
d'aquesta temporada
i tornarem
després de vacances
llavors
com sempre
a mi m'agrada
començar
recomanant
la programació
de la Filmoteca
de Catalunya
si esteu
entre juliol
i setembre
un mes
un mes i mig
a Barcelona
val la pena
que es mireu
la programació
la trobareu
cada dia
a Instagram
a Filmotecat
allà
ja trobareu
el que es fa
cada dia
i el dilluns
trobareu
tota la programació
de la setmana
des de dimarts
fins a diumenge
veureu com hi ha
coses interessants
segur
que hi ha coses
molt interessants
val
a part de la Filmoteca
i anant ja
cap a cine
doncs tenim
una pel·lícula
que ens en va
parlar
l'Ignasi
i jo també
ja l'he vist
i també
ja m'ha agradat
a veure
estic parlant
d'Asteroid City
de Wes Anderson
fidel al seu estil
de cinema
i de la mà
dels seus fidels actors
que sovintegen
les seves pel·lícules
des de fa uns anys
ens ofereix aquí
una altra obra
a cavall
entre el teatre
i el còmic
però sense deixar
de ser
per damunt de tot
cinema
perfeccionista
i d'autor
un cinema
en què
hi ha
la simetria
com un punt
evident
innegociable
hi ha
una visió
de
dels dos
els dos plans
és a dir
no hi ha profunditat
estem
amb dos
amb el muntatge
pla
de la imatge
després tenim
els moviments
de càmera
laterals
en els que està
molt aficionat
amb actors
o sense actors
el ford de càmera
que també és
marca de la casa
i
per damunt de tot
està
una mica
la construcció
a vegades
surreal
i a vegades
una mica
que no s'entengui
que també pot ser
un tret
del mateix
Anderson
en el que
si
ens mirem
amb altres
pel·lícules
potser
probablement
es repeteix
una mica
fins a un
cert
amanerament
però
per mi
en conjunt
aquesta
la trobo
una pel·lícula
que
sí
no l'he vista
no l'he vista
no l'he vista
no l'he vista
no l'he vista
a passes un parell d'hores
la veritat
molt bé
molt bé
molt bé
ja en tenim una
ja en tenim una
llavors hi ha una pel·lícula
també
que és
d'adolescents
és una comèdia
americana
en què
si dura dues hores
que no hi arriba
els primers
tres quarts d'hora
són
francament
de comèdia
amb bon ritme
ben interpretada
i després
lògicament
que de cau
cap a on de cau
bueno
doncs de cau
cap a
en favor
de lo políticament
correcte
en favor
de la família
salvem la família
si el nen
podia anar
descarregat
no
tornem-lo
a recuperar
recuperar
per la cosa
perquè ha de ser un jove
que de profit
de cara al futur
i això
i anem a donar
una visió
positiva
de la vida
i del futur
estem parlant
de
sin malos rotllos
així és com s'ha traduït
aquí
el qual
sí
el nom del director
és una mica difícil
gent
Sputnitsky
i
i
i
el
una de les coses
que val
ressaltar
és
que tenim
l'actriu principal
que està
fantàstica
que és
Jennifer Lawrence
hombre
hombre
molt bé
queda
apuntada
tenim una altra
que he vist
fa poc
fa
bueno
el dilluns
ahir
ahir
una pel·lícula italiana
que es diu
Il caso Bravianti
de Gianni
Amelio
il caso
Bravianti
una pel·lícula
que ens descriu
uns fets
dels anys 68
69
del segle XX
on es fa evident
un dels aspectes
de les conquistes
socials
es fa evident
la dificultat
de
de
arribar
a tindre
aquestes conquistes
socials
que va representar
el conquerir
els drets
de les persones
i la defensa
de la llibertat sexual
d'això va aquesta pel·lícula
en segona part
amb
judici inclòs
molt ben resolta
molt sèria
sense
extremismes
amb
fins i tot
hasta un cert distànciament
ofredor
que no amaga
res
del contingut
que li podem demanar
en una obra de cap temps
situada també
al maig del 68
perquè arrenquem
en aquella època
una època
de canvis
i de convulsió
que precisament
va afavorir
aquest tipus
de lluites
després
una altra pel·lícula
seria
també italiana
El primer dia
de mi vida
de Toni Servillo
aquesta pel·lícula
s'estrenarà
la setmana que ve
nosaltres la vam
poder veure
al festival
de
BCN Film Fest
al festival de Barcelona
d'aquest any
és una pel·lícula
molt ben feta
amb un guió
modèlic
de Servillo
que ens atença
un problema
molt actual
el suïcidi
i ho fa
des d'una perspectiva
desmitificadora
i sense amagar
la realitat
tràgica
obre una porta
a l'esperança
també
és una pel·lícula
que commou
i que se segueix
amb interès
val molt la pena
és un cinema
sèrio
ui
ens estem tensant
cap al final
escolteu
ja n'hem parlat aquí
les ocho muntanyes
no val la pena
que digui res més
ja
en van parlar aquí
open entry
la llegada
de
Alejandro Rojas
alma viva
que també n'hem parlat aquí
de Cristal Alves
i
ja per acabar
dir-vos que
escolteu
ja
per distreure'ns
i estar
amb aire condicionats
i bé
missió impossible
l'última entrega
de Tom Cruise
Indiana Jones
i el diàl del destí
amb Harrison Ford
creiem que
amb tot això
podeu passar
un bon estiu
que és el que us desitgem
i ens veiem
de nou al setembre
exactament
bona tarda a tots