Cinema sense condicions.
Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema sense condicions, disposats a explicar-vos les coses que hem vist, les coses que venen, ja de tot,
inclús sèries televisives, com el Pol ens deia ara, que n'ha vist una que en pot parlar d'una forma molt interessant.
Llavors, a més a més avui, com sabeu sempre, procurem tenir convidats cada setmana,
avui tenim un amic que ha vingut tres o quatre vegades al programa, en Joan Sanz,
que ens vol parlar de si hi ha addiccions, quasi és un interrogant, hi ha addiccions a les parelles,
i llavors hi havia una música, que no sé si està sonant o no en aquest moment, encara no,
aquesta música és del Henry Mancini, va ser Oscar a Hollywood per la música l'any 1962.
D'una famosíssima pel·lícula que es diu Díaz de Vino i Roses.
Doncs bé, en Joan tenia interès, que el tenim aquí present,
tenia interès en referir-se a aquest tema a partir de la visió d'aquesta pel·lícula,
i penso que és un tema i una pel·lícula terriblement interessant,
una pel·lícula clàssica, d'aquelles que no et pots perdre si no l'has vistes,
perquè en qualsevol cas t'enriqueix i et fa veure la vida i contemplar la vida d'una forma molt millor.
Doncs bé, això serà el que tindrem a la segona part.
Bona nit, Joan. Gràcies per venir.
Bona nit.
A vosaltres per convidar-me.
El rest de l'equip estem aquí, ja saps que sempre ens ho passem molt bé amb la teva companyia.
Gràcies.
En Joan Sardà, a la meva dreta. Bona nit, Joan.
Hola.
En Pepe Armengol, a la continuació, i darrere les vidres, com sempre...
Bona nit.
En Pop... Ai, en Pop.
En Pop.
En Pop.
En Pop.
En Paul Diggler.
Que és molt Pop.
Que és molt Pop.
La Carme no podia venir, i després, doncs, bueno, ja sabeu que anem combinant amb gent diferent,
i la setmana que ve també vindrem una persona molt curiosa i en parlarem al final del programa.
Doncs bé, si voleu, comencem per les estrenes, les coses que hem vist.
Jo només puc parlar d'una que he vist, però potser que faria que comenciéssiu vosaltres
amb alguna que us hagi agradat.
A veure, jo voldria començar no per les properes estrenes, sinó per dues desaparicions
molt importants en el cinema europeu.
Divendres passat va morir Milos Forman i el diumenge Vittorio Taviani.
Són dues personalitats enormes, a la meva manera de veure, i realment, doncs, en la història del cinema europeu
tenen lletres d'or.
Milos Forman, un director xec, va morir amb 86 anys.
Jo destacaria sobretot l'època europea d'ell, després l'època més coneguda pel públic és l'època americana,
però que realment pel·lícules com les que ell va fer amb l'esperit de la primavera de Praga,
que ara, aquest any, estem commemorant el 50è aniversari del 68
i Praga va ser una de les ciutats que arreu del món es va destacar més,
junt amb l'inevitable Maig de París i les revoltes a Berkeley als Estats Units.
Jo penso que són les tres ciutats, París, Berkeley i Praga,
les que van demostrar aquestes ganes de voler que les coses fossin d'una altra manera.
Forman era part d'aquest moviment del nou cinema xec,
que va ser un dels més importants que hi va haver.
Les seves pel·lícules primeres, concurs, el Poca Traça, els Amors d'una rossa
i el Ball dels Bombers, eren unes pel·lícules absolutament lliures,
eren unes pel·lícules formalment molt avantguardistes,
que destil·laven una llibertat i una crítica i una sàtira que era molt xeca.
Vull dir, ells venien d'una cultura molt influïda per la cultura francesa
i aleshores destaquen altres directors d'aquell moviment,
com la Vera Hittilová, que va fer Les margarides,
que és una pel·lícula extraordinària que sempre es mantindrà fresca com era el primer dia.
També l'Ivan Pàsser o el Giri Menzel, l'autor de Trens rigorosament vigilats,
que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de llengua estrangera.
Sí, sí, me'l recordo perfectament.
També Jan Kadar amb La botiga del carrer Major,
el Jan Nemec amb La festa i els convidats,
i l'Ivan Pàsser, que era el guionista de les dues primeres pel·lícules que va fer el Forman.
Aquesta llibertat i aquest avantguardisme de Forman
es va conservar en la primera pel·lícula que ell va fer a Amèrica.
Ell va fugir de Txecoslovàquia després de la invasió soviètica,
que va acabar amb la primavera de Praga sota el comandament de l'Alexander Dubček.
I aleshores ell va fer allà Taking Off,
que aquí la vam haver de conèixer amb el títol de Juventut sin esperança,
i només puc que riure perquè era un despropòsit absolutament aquest títol,
vull dir que Taking Off és enlairar-se com un avió,
i en canvi aquí era Juventut sin esperança,
vull dir una cosa que no tenia res a veure amb la pel·lícula perquè era una crítica.
La visió del sensor.
La visió del sensor, evidentment, evidentment.
I aleshores, doncs, bé, ell sembla ser que va caure molt bé als Estats Units
i va començar a fer pel·lícules que no són gens menys preables,
però que eren de productor, que no tenien aquesta frescor que ell havia fet en les seves primeres pel·lícules,
i es va convertir en un director destacat, que va ser molt popular sobretot per dues pel·lícules,
per algú va volar sobre el niu del cucut,
que era, es basava en una novel·la del Ken Kessie,
que el Ken Kessie era un dels primers hippies, diguéssim,
un propagandista de l'LSD que anava amb un autocar per tot Estats Units,
era... ell tenia com una banda que anava en aquest autocar,
que era Ken Kessie i en The Merry Pranksters,
que serien Els bromistes alegres, o una cosa així.
I aleshores, doncs, aquest tio, a més a més de distribuir l'LSD,
doncs resulta que va fer aquesta novel·la sobre un tema que aleshores era molt destacat,
molt destacat, que era el de l'antipsiquiatria, no?
En aquells moments, doncs, es posava en qüestió el rol que havien tingut els manicomis,
sobretot, i l'assistència psiquiàtrica,
i aleshores, si bé a Europa la cosa era molt radical
i molt lligada a moviments d'esquerra convencionals o no,
a Amèrica, doncs, el Kessie adoptava un punt de vista liberal,
en el bon sentit de la paraula,
i ho rebaixava una mica en relació al que era la lluita antipsiquiàtrica
que s'estava portant a Europa,
sobretot al Regne Unit i a Itàlia, també a França.
Aleshores, doncs, bé, aquesta pel·lícula va ser molt famosa
perquè va tenir una pila d'Òscars
i va ser la primera feina gairebé de Michael Douglas
com a productor de cinema,
encara que hi havia un altre productor que era el Saul Sáenz,
que aquest ja era molt més gran,
que també va ser el que va produir Amadeus.
És a dir, que a Milos Forman de mica en mica
va anar deixant la manera que tenia de fer a Txecoslovàquia,
vull dir, gairebé que es va desvincular del seu país
si no fos perquè Amadeus es va rodar a Praga, justament,
suposo que per una qüestió econòmica,
però vull dir, així com Baslas Havel,
que formava part del mateix grup en què havia estat Forman,
arribava a president de Txecoslovàquia,
doncs ell ja no tenia gairebé cap relació,
estava americanitzat
i feia pel·lícules que agradaven al públic americà,
com ara aquesta Amadeus,
que era un gran espectacle
que resulta que va ser la gran desil·lució del Roman Polanski,
que la volia dirigir
perquè ell havia fet l'obra de teatre com a protagonista,
ell havia fet d'Amadeus en el teatre
i llavors es pensava que podia tenir moltes opcions per dirigir-la,
però al final li va tocar en el Forman,
que era un altre exiliat dels països aquests que estaven...
De l'est.
De l'est, l'òrbita soviètica.
I aleshores Amadeus va ser una cosa molt...
Em sembla que van ser vuit Òscars,
els que van guanyar
i aleshores s'ha de dir
que tota aquesta popularitat que va tenir
anava en contra del rigor històric,
perquè vull dir, en la pel·lícula
podem veure Mozart com està dirigint un orquestre
quan el paper del director d'orquestra
no comença llavors, ni molt menys.
És a dir, les orquestres en aquella època de Mozart
les dirigia el primer violí
sense que hi hagués un director amb una batuta,
tal com veiem en la pel·lícula.
És a dir, que el rigor històric era el de menys,
el que més era l'espectacle.
Forman ho va fer molt bé,
l'objectiu de la pel·lícula
era aconseguir quant més públic millor
i així va ser l'èxit.
Els americans ho fan molt, això,
sempre busquen l'efectivitat
i passen del rigor històric sempre.
Clar, clar.
En qualsevol pel·lícula històrica
de tipus Spartak o coses d'aquestes,
si busques i fies l'esprim,
te'n dones compte que moltes d'aquestes coses fallen.
Però això és igual.
I més en una història de la música,
vull dir, que no és com la història general
que potser la gent té més clar
quines són les coses que van passar
i més o menys com van passar.
Però a la història de la música,
bueno, has de ser un especialista
per poder-te adonar d'aquestes coses, no?
Aleshores també va fer...
Jo penso que una pel·lícula...
Però aquí el tenim, aquí el tenim l'especialista, no?
No, sort que tenim.
Aleshores també va fer una pel·lícula
que a mi m'agrada molt,
que és Ragtime,
sobre la novel·la d'E.L. Doctorov,
que és un gran fresc de les Estats Units
a l'època de la crisi, de la depressió i tal.
Però el formen que havíem conegut
en els pel·lícules europees ja no va tornar, no?
Aleshores dèiem que també Vittorio Taviani ha mort
a l'edat de 88 anys.
Evidentment forma part
del duet amb el seu germà Paolo.
Justament Paolo fa un brell de setmanes
que va ser a Barcelona
amb la seva dona,
la Paola Nerli Taviani,
que és la responsable del vestuari
de totes les pel·lícules
dels germans Taviani.
i a la filmoteca
va presentar la seva última pel·lícula
que ja només venia firmada
com Paolo Taviani.
Aleshores,
ell en la presentació
no en va parlar del seu germà,
però algú després,
en el col·loqui,
li va dir que com era
que,
havent firmat sempre tots dos,
com era que aquesta pel·lícula
no estava firmada per tots dos,
sinó només per ell.
I llavors ell va explicar
que fa uns anys,
em sembla que dos o tres,
el Vittorio va patir
un atropellament
per un cotxe,
un cotxe el va atropellar
i el va deixar
amb unes seqüeles greus
que no podia moure
massa bé les mans
ni els peus,
però que per casa seva
ell es podia moure
i que encara tenia el cap claríssim i tal.
la prova és que
aquesta última
pel·lícula,
que es diu
Una qüestió ne'privata,
encara va poder fer el guió
junt amb el seu germà.
Però no va poder fer el rodatge
perquè el rodatge
es feia en unes muntanyes
a 2.300 metres d'altura
i aleshores era impossible
que ell hi pogués anar
i per això la pel·lícula
ve firmada només pel Paolo.
Jo no pensava
que el desenllaç
fos tan ràpid
de la manera
que es va explicar
el Paolo,
però
de totes maneres
vaig veure
que ell no tenia
gaires ganes
de parlar
de la condició
o de la situació
que es trobava
el seu germà,
que era el seu germà gran
perquè el Paolo
en té 86,
ara.
I
justament
vam parlar
d'aquesta pel·lícula
una qüestió
privata
que ve d'una novel·la curta
de B.P. Fenollo,
un autor
que a ells
els agrada molt
i que torna a parlar
del feixisme
i aleshores
el Paolo
va explicar
que
els hi havien recriminat
de dir
bueno,
vosaltres ja havíeu parlat
del feixisme
a la nit de Sant Llorenç
i com és que hi torneu
i tot això,
no?
I ell va explicar
que és clar
que ell
a la seva edat
amb 86 anys
voler tornar
a fer una pel·lícula
sobre el feixisme
volia dir que les coses
anaven maldades
que ell estava veient
el que estava passant
a part d'Europa
a part dels Estats Units
amb el Trump
i tot això
i que ells
es van veure obligats
a dir
hem de tornar
a fer una pel·lícula
perquè hi ha un ressorgiment
de la ultradreta
sobre el feixisme,
no?
Aleshores,
suposo jo
que la pel·lícula
s'estrenarà aviat
es va fer només
un passi
a la filmoteca
i doncs,
bé,
vull dir,
amb la filmografia
dels Taviani
potser el títol
més conegut
sigui Padre Padrone
que va guanyar
la Palma d'Ora
a Canç
amb un jurat
presidit
per Roberto Rossellini
que el Paolo Taviani
va parlar
del Rossellini
i va ser divertidíssim
la relació
que hi havia
entre ells,
ells dos
eren uns
eren
fills
d'un advocat
antifeixista
de
de la Toscana
i llavors
ells
això sempre
ho han tingut
molt en compte
sempre que han pogut
fer pel·lícules
en el seu
lloc de naixement
les han fetes
i fins i tot
va explicar
al Paolo
que
un cop guanyada
la Palma d'Ora
a Canç
els hi va sortir
l'oportunitat
de treballar
a Hollywood
i aleshores
ells van dir
que no
que no
volien sortir
d'Itàlia
que la seva
preocupació
era el país
i que no
volien anar
a Hollywood
a fer res
però bueno
Padre Padrone
va ser un èxit
tan gran
que Hollywood
els hi va insistir
aleshores
els hi van presentar
un argument
en el qual
hi havia
dues persones
italianes
que
contribuïen
o construïen
a fer els decorats
de la pel·lícula
Intolerància
de Griffith
i això
va acabar
sent
Good Morning
Babilonia
que els van
agafar
amb aquest esquerre
de dir
bueno
finalment
encara
explicarem
una història italiana
no explicarem
una història americana
perquè nosaltres
no volem explicar
històries d'Amèrica
i amb aquesta
amb aquesta condició
ells van fer
Good Morning
Babilonia
que també
és una gran pel·lícula
i llavors
doncs
bueno
hi ha totes les altres
hi ha
i el Prato
hi ha
la afinitat
elective
que
ve d'aquesta
ells
són uns
grans
apassionats
de la literatura
el Paolo
va explicar
que
les pel·lícules
les feien
tots dos
passejant
passejant
el gos
per un parc
de Roma
perquè tots dos
vivien
més o menys
a prop
i llavors
sortien
al matí
a passejar
els gossos
per un parc
i llavors
parlaven
de qualsevol cosa
és a dir
de l'últim llibre
que havien llegit
d'alguna cosa
que haguessin vist
a la televisió
de pintura
de dones
del que fos
i aleshores
això
anava sedimentant
en un projecte
i llavors
aquest projecte
ja el tenien
molt parlat
de totes aquestes
passejades
i llavors
es posaven
doncs
en el despatx
a escriure
i el tenien fet
i així
és com
és
el cine
dels
Taviani
un cine
que té
molta influència
literària
que té
en compte
el país
que té
en compte
el compromís
ells
ells estaven
en el partit
comunista
fins que ho van
deixar
perquè ja no
podia ser
i en fi
doncs
en Forman
i Vittorio Taviani
se'n va
a part
del
més bon
cinema europeu
Pep
tu tens vist
alguna cosa
vols parlar
sí
bueno
hem vist diverses
pel·lícules
que no
no hi ha res
que destaquï molt
començaria
per exemple
Sergio
Sergio i
Serguei
és una pel·lícula
que ve
com si fos
una pel·lícula
USA
però en realitat
és una pel·lícula
totalment
cubana
feta a Cuba
està
produïda
per Mediapro
del
Jaume Roles
sí
és una pel·lícula
interessant
és una mica
si busquem
un referent
teléfono rojo
volamos hacia Moscú
però
no arriba
a tindre
la sorna
i la mala llet
que té la pel·lícula
de Kubrick
aquí
nosaltres
notem
que
sembla que el director
té que estar
una mica frenat
el director
per cert
és Ernesto
d'Aranes
però
el que sí tenim
és
aquesta vegada
ha tingut
una producció
bona
i això
és una pel·lícula
tècnicament
molt
molt
valorable
tant a nivell
de fotografia
com
el muntatge
és una pel·lícula
que està
molt ben
resolta
i
bueno
a veure
es tracta
d'un radioaficionat
diguéssim
que hi ha
cinc punts
de contacte
un
és un amic
per això
es diu
Sergi i Serguei
que és radioaficionat
resulta que va estar
estudiant
és un professor
de filosofia
a l'universitat
de l'Habana
però
als anys
90
o abans
va estar
a Moscú
i allà a Moscú
va estar estudiant
filosofia
diu ell
marxista
leninista
ja que hi era
no
però ja
tu clave
dius
ei
el Pac
no bueno
és que a Cuba
ell és professor
de filosofia
marxista
clar
llavors
clar
va aprendre
el rus
i té amistat
amb un Serguei
que està
a l'estació
interplanetària
Mir
llavors
té relació
també té relació
amb un amic americà
que és simpatitzant
de la causa
cubana
l'amic americà
està
molt marcat
per la CIA
i a dintre de Cuba
ell està
molt marcat
per una comissària
política
que té por
que no sigui
un agent
doble o triple
llavors
amb aquests elements
es construeix
i després hi ha
una cosa molt maca
i és que
la pel·lícula
ens ve explicada
per la seva filla
que en aquells moments
té sis o set anys
preciosa
però ho està explicant
ara des dels 26
o 27
quan ja està
és una pel·lícula
interessant
que
és fresca
i es pot veure
i es deixa veure bé
llavors ens anem
cap a les
salvatjades
americanes
que comença
per exemple
en projecte
Rampage
això és un
aquesta
aquesta està en cartellera
ai ai
aquesta és la que vull
anar a veure demà
si puc
d'una dolenta que és
suposo
suposo que sí
ve d'un videojoc
que hi he jugat
i em fa gràcia
em fa gràcia
et dic una cosa
si t'adorns
et dono mil euros
home
amb Duane Johnson
no què que m'adormi
llavors
ara
esclar
és un festival
del Mamporreo
amb una sèrie
d'elements
animals
tres
un goril
bueno
un floquet de neu
un floquet de neu
alterat
molt alterat
transvestit de King Kong
un llop
també molt alterat
i després un
un llop
que vola
un cocodril
i que es menja helicòpter
sense cap problema
llavors
l'emprenen
amb la ciutat de Chicago
i amb un edifici concret
i bueno
hi ha problemes
fins aquí podíem arribar
jo també puc parlar
però molta pressa
perquè és que veritat
és que no em va agradar massa
i llavors
doncs prefereixo
que em sembla que la vam veure
a més a més els tres
el mateix dia
que és la pel·lícula
The Quiet Place
un lugar tranquilo
una pel·lícula
americana també
que jo vaig anar-hi
sobretot
perquè
a vegades
m'interessa llegir
abans d'anar
a una preestrena
doncs
que diu
la crítica
etcètera
i la deixaven molt bé
jo penso que
que em va interessar
perquè no
deien que no era
únicament
una pel·lícula de terror
sinó que hi havia
altres components
altres elements
i bueno
vaig anar-hi
doncs
interessat per veure
que hi havia
bueno
és una
val la pena dir
que el director
és el John
Krasinski
que és el marit
o la parella
de l'Emily Blunt
de l'actriu
i és el protagonista
i és el protagonista
de The Office
i és el protagonista
d'aquesta pel·lícula
sí, sí
però de la sèrie
de The Office
la versió americana
és diguéssim
el Jim
que ell
clar
canvia absolutament
el registre
d'una
comèdia
no l'he vista
però aquesta
sí que l'he vista
llavors
clar
puc parlar
del que he vist
i el que he vist
és que
com també es deien aquí
tècnicament
és molt pulcra
està molt ben feta
vull dir
molt ben rodada
els tècnics
en saben
i ho fan bé
però
té una cosa bona
una cosa molt bona
que és que
juguen amb el silenci
és a dir
hi ha un monstre
a la zona on estan
que si detecta sorolls
els mata
se'ls carrega
se'ls menja
i aleshores
tota la vida
de la família
perquè és una família
que és una parella
que són ells dos
que ja són marit
i mollet
a la vida real
que són la parella
que tenen dues
dos o tres fills
tenen tres fills
i llavors què passa?
és curiós
perquè el director
en unes declaracions
diu que
els alienígens aquests
cacen els humans
a partir del seroll que fan
i jo dic
i quin sentit
té caçar
per una cosa
que és un món
és un món de ferralla
clar
perquè el monstre
és una ferralla
clar
si pogués menjar
bueno
es fot un esmorzar
no
és original
a mi potser
el que més em va treure
vaig considerar
que era una pel·lícula
en aquest sentit interessant
sobretot per la gent
jo haig de confessar
també d'entrada
que això suposo
que em condiciona molt
que jo no soc massa amant
de les pel·lícules de terror
perquè en general
fora d'algunes concretes
no em fan ni por
ni m'ho passo massa bé
és a dir
surto del cine
indiferent
però amb aquesta
portava carregada
sobretot per la part
de la crítica
d'elements
que semblaven interessants
doncs bueno
vaig anar-hi disposat
a veure què em presentaven
llavors què passa
doncs que hi ha un element
que sí que està
ben
i és això del silenci
perquè representa
que jugues sempre
amb la por
de què passarà
doncs
en certa mesura
ells senten el soroll
i què passa
doncs que
els nanos
o sigui
totes les persones
que
la parella
i la família
intenten no fer soroll
perquè saben
que el soroll
doncs pot passar
pot produir qualsevol cosa
llavors què passa
que constantment
estàs pendent
que passi alguna cosa
és a dir
això ho aconsegueixen
ara
a mi
jo llegia una cosa
que diu
junta a la satisfacció
m'ho ha escrit
algú
que no sé qui és
i que m'ha semblat
que coincidia
bastant amb el que deia
aquesta persona
diu
junta a la satisfacció
que em dona el risc
em dona una mica
de pena
aquesta proposta
perquè
segur
que una gran majoria
de les sales
en les que es projecti
o fins i tot
en les múltiples pantalles
en què
es veuran en el futur
alguns espectadors
que la vegin
van a sentir
la necessitat
d'omplir
el buit
que deixa això
és a dir
i suprar allà
el que està passant
que és el que passa realment
o simplement
deixant
un part de riures
o de ruïditos
per tranquil·litzar-se
tot
per rebaixar
el pes
d'un silenci
que al principi
sembla instal·lar-se
comodament
i a mesura
que segueix present
ens demostra
el poc que sabem
apreciar-ho
i el que depenem
de la seva absència
la total falta de so
ens inquieta
perquè ens submergeix
en la preocupació
que vagi a passar
alguna cosa
que mai passa
que mai arriba
i a mi
això és el que em sembla
que la pel·lícula
en aquest sentit
per mi
és com frustrant
perquè en el fons
tot és sempre el mateix
i en definitiva
no fa por
és a dir
està pendent
perquè penses
que passarà
en qualsevol moment
qualsevol cosa
però no acaba
ni de passar
ni acabes d'aclarir
cap de les coses
per tant
jo diria
que és una pel·lícula
des del meu punt de vista
sobrevalorada
que no acaba de fer
el terror
que se suposa que fa
tècnicament
ja ho he dit
molt pulcra
molt ben acabada
molt ben feta
jo l'actriu aquesta
l'Emi Blanca
a molta gent li agrada molt
a mi
que no l'he vist
fer cap cosa
que m'hagi agradat
em deixa absolutament indiferent
i el xicot aquest
que dius
que fa aquesta sèrie
que tampoc hi he vist
no és que ho facin malament
però clar
com que la història
per mi és molt pobra
et quedes igual
surts al cine
igual que has entrat
sincera
però com que ells
també la vam veure
si voleu comentar alguna cosa
jo el que volia afegir
és que
aquesta pel·lícula
bueno
d'original
té la qüestió
aquesta del silenci
s'ha de dir
que la filla gran
és sort muda
i aleshores
doncs
per això
la família
es comunica
amb el llenguatge
dels signes
i que ve
que ve
subratolat
adequadament
perquè
perquè entenguis
què estan dient
però jo hi veig
un problema
ideològic
molt greu
que és
aquesta
aquesta importància
que donen
que la gent
que aixeca la veu
tindrà un càstig
jo aquí
veig
el missatge
de la pel·lícula
i jo veig
un missatge
absolutament
reaccionari
i aleshores
en contra
d'aquest missatge
avui hem vist
un documental
extraordinari
absolutament
extraordinari
que es diu
Simiedo
que també
s'estrena
aquest divendres
és a dir
que un pot anar
a veure primer
la pel·lícula americana
amb el missatge
aquest
reaccionari
i pot canviar
anar a veure
Simiedo
del Claudio Zulian
un italià
que viu a Barcelona
des de fa molt temps
i que
va estar
escollit
per un moviment
de Guatemala
que
es diu
Grupo de
Apoyo Mutuo
que eren
un agent
El GAM
que era
un agent
que ha emportat
una lluita
enorme
en contra
dels
desapareguts
i dels morts
que va crear
les successives
dictadures
de Guatemala
després
del cop
contra el president
Jacobo Arbenz
en els anys 50
que va desencadenar
una dictadura militar
i totes les que han
seguit
Guatemala
és el país
d'Amèrica Lletina
que en proporció
ha tingut
més repressió
així com nosaltres
coneixem més
la repressió
a Argentina
o a Xila
doncs
Guatemala
és la que
en proporció
d'habitants
ha tingut
més repressió
més afusellats
més desapareguts
aquestes famílies
es van
constituir
en un moviment
en un país
que va sofrir
una guerra
civil
de 36 anys
entre l'any 60
i l'any 96
que això
es diu aviat
i
aquest
com dic
aquest grup
d'apollo mutuo
doncs
quan es va
aconseguir
un acord
amb el govern
de Guatemala
entre els acords
hi havia
la producció
d'un documental
que expliqués
tots aquests
anys de lluites
entre
els militars
i la guerrilla
els militars
vull dir
els era igual
que fossin
de la guerrilla
o no
qualsevol
sospitós
l'agafaven
i el mataven
després de torturar-lo
salvatgement
aleshores aquí
veiem una sèrie
de testimonis
d'aquesta gent
dels familiars
de les víctimes
d'una manera
jo penso
la millor
que es pot veure
el Claudio Zulian
aquest és un personatge
molt
polifacètic
en principi
era músic
després va ser
videoartista
també ha fet
pel·lícules
com ara
una que és
extraordinària
que és un documental
en el Carmel
que
o sigui
és tot
en un pla únic
passant
pels carrers
del Carmel
la pel·lícula
es diu
a través del Carmel
i
es va rodar
o sigui
si la pel·lícula
dura
80 minuts
es va rodar
en aquells
80 minuts
en un pla únic
en una
com es diu això
en una càmera
d'aquesta
estèrica
un Steadicamp
i llavors
es anava ficant
per tots els carrers
entrava per les botigues
entrava per una porta
sortia per l'altra
és una pel·lícula
extraordinària
també
en ficció
va fer
Born
que és una pel·lícula
sobre els fets
de 1714
que també
era molt destacada
i que va tenir
premis en festivals
internacionals
i ara
doncs
aquest grup
el va triar
amb ell
d'entre una sèrie
de cineastes
que havien presentat
projectes
per fer aquest documental
que al final
no el va fer
l'Estat
com s'havia compromès
sinó que el van haver de fer
ells
hi havia una sentència
que els obligava a fer-ho
i ho van anar
ajornant
i llavors van dir
si no ho fem nosaltres
no farà
s'ha fet per iniciativa popular
l'administració
no ho farà
de cap manera
i llavors aquí
en contra de la pel·lícula americana
que veiem
que el calça la veu
mort
aquí el calça la veu
es dignifica
lluita
està
per la
per la condició
dels treballadors
etc
vull dir
que és
absolutament oposat
i a més
una pel·lícula
d'una bellesa
extraordinària
Pol
vas dir que havies vist
una sèrie televisiva
sí
sí sí
jo avui porto
una sèrie
que de moment
poso la intro
aviam si algú
que ens està escoltant
ho reconeix
d'entrada
tal qual
10 segons
aviam
no és una sèrie
massa anònima
és una sèrie d'HBO
que és de les
potser també més cotitzades
cada any
està els Emmy
els Globus d'Or
com a millor sèrie de comèdia
i és Silicon Valley
Silicon Valley
i al final
com coneixereu
no sé si coneixeu
què és Silicon Valley
que és una mica
el que li diuen
la cuna
de la informàtica
de les start-ups
referents
als temes de multimèdia
i tot això
i és una sèrie
que de veritat
a mi
jo fa anys
que la segueixo
ara
just fa
molt molt molt poc
en estrenen
la cinquena
i com és HBO
és cada setmana
no és com Netflix
que t'ho donen tot de cop
i tu ho administres
en un dia o dos
HBO va treint
cada setmana
els diumenges
un nou capítol
i realment és una sèrie
és que
aquí potser
el que hem estat més acostumats
en quant al tema
és Big Bang Theory
no?
que és la sitcom aquesta
com molt descafeinada
molt
no?
molt freak
molt no sé què
però
però aquesta és una sèrie
que jo recordo
unes paraules
que va dir l'Obama
al respecte de House of Cards
que era
no, House of Cards
és la bona sèrie
on s'expliquen
totes les interioritats
de la política
sobretot americana
i trobo que
Silicon Valley
sí que s'ha dit molt
que també funciona molt així
però és que és molt histriònic
és una sèrie
que seguim
un grupet d'amics
que al final són informàtics
són programadors
que
el que han creat
sobretot
el protagonista
ha creat un algoritme
amb el que
de cop
pot revolucionar
el món de la informàtica
i sobretot d'internet
i com
tot
clar
aquí hi ha unes traduccions
traduccions vull dir
que el seu enemic
és l'empresa
que podria arribar a ser
diguéssim
o és Apple
o podria ser
són empreses
que no donen el nom
però
els protagonistes
perquè després surten
totes les empreses
o sigui
possible
sempre són els cameos
i això
però
aquí ja no és
com tant
bim van febrer
com una sitcom
així
de risques enlatades
sinó que hi és
una sèrie
a més
inclús seriosa
o sigui
hi ha molta comèdia
però
però es veu molt
com
com un
un grup de
al final són
start-ups
són empreses
no petites
sinó amb idees
doncs bastant brillants
on sempre es busca
el finançament
es busquen
aliats
però alhora també
tens més detractors
que no pas aliats
és una sèrie
que jo recomano moltíssim
ara mateix
això
cinquena temporada
i
i que
segurament
segurament
en tindran per unes quantes més
perquè clar
també es van adaptant
als canvis nous
ara tot el que ha passat
de Facebook
no sé si us
esteu al cas
del filtratge
de dades
i tot
ells
cada setmana
més o menys
clar no
ho deuen rodar
amb anterioritat
però
la introducció
que us he posat
és una animació
amb 8 bits
i la van animant
en funció
del que va passant
sempre
llavors clar
ara potser
el capítol
de la setmana que ve
sortirà alguna cosa
de Facebook
d'alguna història
aquesta
és com
com si fos
veus el Silicon Valley
o sigui el Valle
no allà
tot
com
des de dalt
amb 8 bits
i vas veient
com es van construir
les empreses
així com
com si fos
amb stop motion
i
llavors és molt interessant
veure cada setmana
de fet hi ha vídeos
que analitzen
cada setmana
què ha canviat
en la careta
per veure què ha passat
realment
no
el dia a dia
i no
és una sèrie
que jo recordo molt
més potser
encarat a la gent
que li interessi
aquest tema
perquè sí que és veritat
que hi ha
evidentment
molta de la broma
és encarada
això
però els personatges
estan molt molt molt ben construïts
són rodoníssims
i a més
cada capítol
és una aventura
però total
o sigui
cada capítol
per mi
de les
per mi és un dels millors
pilots
de sèrie
o sigui
el primer capítol
el segon i el tercer
són
una arrencada
espectacular
de la primera temporada
és espectacular
i això quin canal
si ho ha dels
totes oïdors
on ho poden veure
això és HBO
i aquí també es pot veure
amb Oystar Plus
llavors aquí
és
suposo que aquí
però sí que és HBO
perquè hi ha alguns canals
o algunes companyies
que ofereixen HBO
directament
llavors
o HBO
o
amb Movistar
la caràtula
què és?
amb Movistar
la caràtula
que has d'anar
quina és?
la caràtula?
bueno
sèries de televisió
no ho sé
jo he mirat
que ho fan
per Movistar Plus
perquè jo no tinc Movistar Plus
sí sí sí
però
però molt recomanable
molt recomanable
molt bé
així que aquí
deixo la meva recomanació
aviam
tenim més estrenes
o passem directament
al convidat
sí
doncs bueno
Joan
parlem de les addiccions
parlem de les addiccions
no
amb l'alcoholisme
en aquest cas
l'alcoholisme
en aquest cas
jo he titulat
bueno
primer de tot
donar les gràcies
a tots
de debò
per tornar-me a convidar
una altra vegada
la veritat
és que sou molt amables
ens ho passem bé
tu
no
no
tornaràs a venir
te et preocupis
sou molt amables
en sèrio
bé
la meva secció
per anomenar-la
d'alguna forma
avui
doncs
m'ha agradat titular-la
doncs
la meva parella
té una addicció
en aquest cas
per poder
per poder argumentar això
doncs
he portat una pel·lícula
parla de l'alcoholisme
que és
absolutament terrible
una addicció
molt
molt assumida
socialment
i que veritablement
té unes conseqüències
horroroses
com
com intentarà demostrar
he portat una pel·lícula
evidentment
que m'ajudarà
a desenvolupar
el tema
el títol és
dies de vi
i roses
de 1962
del director
Blake Edwards
absolutament fantàstica
la pel·lícula
una música
de Henry Mancini
i els actors principals
Jack Lemmon
i una magnífica
i ressaltable
Lee Reimich
que va morir molt jove
als 50 i escaig d'anys
per un càncer de fetge
que se la va endur
però que veritablement
era una actriu
bé
a mi personalment
m'agradava
m'agradava moltíssim
la pel·lícula
va tenir un reconeixement
en premis
doncs
els Oscars
la cançó
de Dies de Vic Rosa
es va rebre
cinc nominacions
a la millor cançó
va rebre
també
tres nominacions
als premis
BAFTA
i com millor actor
i millor actriu
el Festival de Sant Sebastià
els van premiat
els dos
el Jack Lemmon
i el de Lee Reimich
exacte
el 63
correcte
els Oscars
del 63
el context
dels Oscars
la va guanyar
la millor pel·lícula
la va guanyar
evidentment
Lawrence D'Arabia
la millor actriu
Anne Bancroft
per El milagro
d'Anna Sullivan
i el millor actor
també
no podia ser un altre
Gregory Peck
per la pel·lícula
Matarà un rosenyor
que també es van dur
no sé quantes
Oscars
sí, sí, amb grans pel·lícules
exacte
la veritat
és que competir
amb això
era complicat
a mi com sempre
ja porto
porto
diverses
diverses entrevistes
aquí
he vingut
diverses vegades aquí
ja sabeu que a mi m'agrada
treure de la pel·lícula
extreure de la pel·lícula
el missatge
que veritablement
intento
treure el missatge
que el director
en aquest cas
doncs
Black Edwards
ens volia transmetre
amb aquesta pel·lícula
la pel·lícula
dura dues hores
és absolutament dramàtica
ens mostra
d'una forma
bestial
el problema
de l'alcoholisme
i el que jo vull
demostrar
amb aquesta pel·lícula
espero que m'ajudi
és de
lo vulnerables
que som
a les influències
tant positives
com negatives
i després
destacar
quelcom
que no se'n sap
i que
veritablement
és cert
la dona
la influència
tant positiva
com negativa
li ve directament
de la seva parella
per regla general
és habitual
i en canvi
a l'home
la influència
li ve
dels seus amics
no sempre
és així
no al 100%
però
per regla general
sí
i evidentment
és quelcom
que es té en compte
a les escoles
per exemple
i és quelcom
que es té en compte
a la policia
i els Mossos
d'Esquadra
és algú que
expliquen a les escoles
quan se'n van
i la pel·lícula
aquesta
és evident
i clar
que la influència
li ve
del seu marit
m'agradaria
com a premissa
abans d'entrar
a explicar
una miqueta
la pel·lícula
intentar treure
el missatge
del director
és fer
una altra premissa
que és
que les addiccions
l'alcoholisme
en aquest cas
no és veritablement
el problema
a veure si
a veure si puc
demostrar-lo
no és veritablement
el problema
sinó una mala solució
d'acord
amb el cas
de
és un refugi
no?
exacte
exacte
però està demostrat
que les addiccions
no acostumen
a ser el problema
però no
al 100%
dels casos
en el cas
del protagonista
que ens interpreta
l'Emon
el Joey Clay
és un relacions
públiques
que per la seva feina
doncs
s'ha de moure
en uns ambients
que la beguda
i el tabac
socialitza
el director
des del meu punt
de vista
ens mostra
un escenari
on es veu
i on es fuma
de forma
molt
comprimida
vull dir
t'agobia
moltíssim
veure
quan estan
a la festa
la gent
beguda
l'ambient
la veritat
és que es respira
una atmosfera
d'angoixa
bé
doncs
com a conseqüència
de la seva feina
que per cert
no li acaba
d'agradar del tot
no li acaba
d'agradar del tot
i aleshores
aquí és
on començo
a treure
el fil
ja
la pel·lícula
jo hi destacaré
cinc punts
claus
que a mi
em representen
claus
per la interpretació
hi ha un moment
a la pel·lícula
que
el Joey Clyde
li diu al seu immediat
superior
que el canviï de client
que no li acaba
de fer el pes
al client que té
no li agrada
clar que unes relacions
públiques
li digui
al seu immediat
superior
que una de les grans
comptes
de l'empresa
que porta ell
no la vol portar
perquè no té
feeling
amb el client
doncs la veritat
ja és
una imatge
important
a l'immediat
superior
evidentment
diu que no
que ha de continuar
amb aquesta
comte
i a sobre
li posa un altre
bé
arriba un moment
el Jack Lemont
que arriba
una nit
de festa
completament
begut
amb una pèrdua
de coneixement
total i absoluta
i arriba a casa
que és un altre punt
que vull destacar
perquè és un abans
i un després
aquí és
la influència
ja era directa
la seva dona
la seva parella
però ara ja és
clau
abans d'això
quan
es caça
amb la
amb la seva
muller
tenen també
una imatge
fantàstica
que és
la dona
li presenta
el pare
el desperten
a mitjanit
i el pare
li comença
a fer unes preguntes
al Jack Lemont
i li diu
que si algun cop
ha de representar
alguna empresa
que ell no està d'acord
o que ven coses dolentes
ho continuaria fent
i aleshores
el personatge
del Lemont
comença a donar-li voltes
a la situació
per intentar justificar-se
però no arriba
a justificar-se del tot
no convéns
ni el pare
ni evidentment
ell mateix
és una altra imatge
que jo vinculo
directament
amb el fet
que
la seva feina
no li acaba
d'agradar del tot
i el que fa
el pare
de la seva
muller
és ressaltar-ho
és posar-ho
en negrita
aquest és un punt
també
important
per la pel·lícula
el dia
ho digueu
el dia que va arribar
molt borratxo
molt begut
a casa seva
doncs
arriba
i la seva dona
la seva muller
li acabava
de donar el pit
a la nena
la nena era
molt petita
i aleshores
ell
s'enfronta
amb ella
i li fot la bronca
dient-li
que escolta
jo arribo
de treballar
porto des de les set
del matí
porto no sé
quantes hores
vinc begut
com a conseqüència
de la meva feina
no perquè jo sigui
un borratxo
sinó com a conseqüència
de la feina
tan desagradable
que faig
això no ho diu
però es pot llegir
exacte
entre línies
i aleshores
tu estàs aquí
acabes de donar
el pit a la nena
sí i tal
però m'esperes
amb una fredor
terrible
el que hauries de haver fet
és doncs
posar-te a to
bevent
una copa
no
per estar
això és dramàtic
això és dramàtic
per estar
en sintonia
amb la meva alegria
i aleshores
clar
la dona li diu
home
jo no puc beure
perquè estic donant el pit
a la nena
i aquí ja sombè
una imatge
des del món de vista
aterradora
doncs deixa de donar-li el pit
serà que al segle XX
no hi ha invents
doncs per poder
alimentar el nen
li dones viveró
com a tothom
i així
doncs mantindràs la línia
i tal
és la imatge
és duríssima
no
és duríssima
aleshores
aquest és un punt
des del meu punt
des del meu punt
des del meu punt
des del meu punt
és un moment clau
la dona agafa un got
i comença a veure's
una imatge
també terrible
com dient
a partir d'aquí
jo també seré alcohòlica
no
més que res
per estar a l'alçada
del monstre
perquè si no
ho patirem
patirà la nena
patiré jo
doncs el millor és
vèncer
no
la pel·lícula té un increixento
de menys a més
té un punt també
absolutament terrible
que és quan l'acomiaden
de la feina
l'acomiaden de la feina
ell es veu retratat
ell es veu amb un mirall
al carrer
i es dona compte
automàticament
que és un borratxo
aquí hi ha una baixada
tots dos comencen a parlar
tots dos intenten
solucionar el problema
i ja ve
el moment
el increixento
ja fantàstic
ja el clímax
de la pel·lícula
i és
la imatge
de l'hivernacle
no
estan a casa
del pare
perquè s'havien quedat
sense feina
no tenien un duro
i havien de viure enlloc
no
doncs el pare
els té allà
i aleshores
ells diuen
i si bevem una miqueta
bueno
al final allò
evidentment
es dispara
no
i el clímax
el té
el lemon
a l'hivernacle
quan comença
a buscar
una ampolla de whisky
perquè se'l s'hi havia acabat
a l'habitació
i la degradació
ve total i absoluta
quan la dona d'ell
es va a l'habitació
del pare
es fica al llit
amb el pare
i li demana
que el faci un petó
i aleshores
mentrestant
i paral·lelament
el lemon
està buscant
l'ampolla de whisky
de forma desesperada
a l'hivernacle
trencant
les plantes
les flors
i tal
per trobar-la
al final la troba
pel terra
vull dir
és el clímax
el màximum
a partir d'aquí
ja comença
a baixar de to
ja comença
la pel·lícula
a anar
de mica en mica
i gradualment
baixant l'estrès
i tal
però clar
t'han passat
hora i trenta
cinc minuts
que de no res
a tot
la imatge
del final
la imatge
del final
és que ell
es rehabilita
que no es cura
les addiccions
no tenen cura
però es poden rehabilitar
i porta
una altra imatge
fantàstica
a casa
ella ha aconseguit
rehabilitar-se
però la dona no
ella ha aconseguit
després d'un any
de no veure
doncs
quedar-se amb la nena
i educar-la ell
i fer una vida
normal
però la dona no
no sé el per què
no sé per què
el director
ens transmet
aquesta imatge
que ell sí
i la dona no
no sé
a debat
escolti una cosa
el títol
dies de vino i roses
a què ho veix?
mira
no t'ho sé dir
sí que ho sé
perquè ho he mirat
bé
és d'una cançó
és d'un poeta
que jo ara mateix
no recordo el nom
i és una poesia
veritablement
molt dura
romàntica
i que si voleu
la podem esbrinar
a internet
segur que surt
però el text
o sigui
el títol
és
íntegra
el text
del poema
un poema
ja et dic
molt dramàtic
és que es veu
que la pel·lícula
està basada
hi ha un
el guionista
que és el
J.P. Miller
o no es veu
com es diu
J.P. Miller
és una
hi havia
tres anys abans
o quatre anys abans
una sèrie televisiva
que s'ha passat
aquest i jo
per la televisió
dirigida pel John Frankheimer
llavors la pel·lícula
va funcionar molt bé
com a pel·lícula de televisió
llavors van decidir
fer la versió cinematogràfica
i es veu que el títol
com diu ell
arrenca en certa mesura
d'aquesta
la música també
inclús utilitzen les paraules
no sé si es veu
que la música té cançó
té una lletra
i la lletra va repetir
aquestes paraules
que són dies
de vi
i roses
és a dir
el missatge
que el poeta
volia llançar
o transmetre
amb aquest poema
és la fogalitat
vull dir
és la dels valors
ens passem
tota la vida odiant
o ens passem
tota la vida estimant
és molt romàntic
això
i en definitiva
després
quan ens morim
ens donem compte
que la vida
és un sospir
i que potser
el poeta
es qüestiona
doncs si veritablement
mereix la pena
estar tota la vida
a veure
ja ho preguntava
perquè hi ha molts escriptors
molts músics
molts poetes
que
l'alcohol
diguem-li vi
diguem-li whisky
diguem-li el que sigui
ha sigut una mica
la seva benzina
i gràcies a això
la seva creació
ha agafat
fites
que probablement
amb gent que beu aigua
no hi han arribat
possiblement
ho desconec
de totes formes
de totes formes
els genus
però clar
això no ho lligava jo
amb la pel·lícula
al final la pel·lícula
és un drama
sobre la condició
del col·lic
però si us doneu compte
la imatge
és que
la influència
que té
la parella
sobre la muller
és al 100%
i l'altra imatge
que ens llença
que ens transmet
el director
és que al final
ella es rehabilita
però ella no
jo no recordo
perquè no he vist
la pel·lícula
últimament
fa molts anys
que l'he vista
l'he vista 3 o 4 vegades
és una gran pel·lícula
i realment
és una pel·lícula
meritoria
que val la pena aconsellar
però recordo
que hi ha una escena
no sabria
si tu l'has vista
potser te'n recordaràs
més bé com va
que em sembla
que hi ha una conversa
entre no sé si és un metge
o amb el Jack Lemmon
i li diu
com és que la meva dona
i ella diu
la seva dona
hi ha un moment
que es troba
que la seva dona
utilitzava el xocolata
menja xocolata
i en un moment determinat
li diu
potencialment
la seva dona
podia ser
addicció
a qualsevol cosa
s'havia doncs
acostumat
al xocolata
el que passa
és que hi ha hagut
aquest canvi
de xocolata
a l'alcohol
i clar
de xocolata
no passa res
amb l'alcohol
és molt interessant
aquesta imatge
que tu estàs llençant
perquè sí que és cert
que hi ha estudis
que hi diuen
que hi ha persones
que genèticament
estan més preparades
per agafar qualsevol
tipus d'addicció
i aleshores
el director
molt encertadament
el lliga
per la part
de la xocolata
com tal
com el podia
haver lligat
per qualsevol altra part
si és cert
si és cert
és per cert
molt actual
el tema
que genèticament
hi ha persones
que estan
predisposades
a tenir una dependència
és molt cert
i a més que passa
de pares a fills
és a dir
es veu que ha provat
que si una parella
si un nano
és fill
d'un dos pares alcohòlics
és molt fàcil
que el nano
acabi també
sent alcohòlic
sembla ser
però insisteixo
la imatge del final
a mi em queda
com
per què ella no
i ell sí
no?
no perquè
jo crec
això és per
conveniència
del guió
sí
ella
ella agafa
el paper
de víctima
perquè
bueno
esclar
has dit
que la parella
és el marit
el que porta
l'addicció
a la dona
això sobretot
en aquells anys
en l'any 62
avui dia
la dona
com que
ha entrat
més en el mercat
del treball
ja és una altra qüestió
les dones dels anys 60
no són les mateixes
que les d'ara
o les d'ara
no són les mateixes
que dels anys 60
per dir-ho
ben dit
i aleshores
sí
vull dir
avui dia
la dona
té més
esclar
estàs parlant
d'una
mestressa de casa
i avui dia
la dona
treballa
i té les seves
pròpies
opinions
sí
Joan
la dona
del
joe
Clay
és secretària
secretària
d'alta direcció
vull dir
és una dona
que la imatge
que ens transmet
el director
és una dona
treballadora
una dona que llegeix
sempre surt
amb un llibre
sota del braç
és una imatge
també
ho diu
l'ascensorista
sempre surt
amb un llibre
sota el braç
per tant
és una altra imatge
que ens transmet
però no
en aquells anys
no podia sortir
de secretari
no podia ser res més
no podia ser res més
això
era el sostre
que tenia una dona
avui dia no
no, no
hi ha una altra imatge
que va a una festa
d'un príncep àrap
a l'Emon
i aleshores
té comptades
les dones
de la festa
totes molt guapes
molt atractives
i tal
i les va enumerant
mira
ja arriba tard
la número 7
una altra imatge
també
formidable
la número 7
el que no sabia
és que era
la seva futura
muller
secretària
del director
gerent
i en fi
com a mínim
ben amoplada
com va demostrar
després
tot i que
la influència
jo el que passa
és que tinc la sensació
que justament
aquest final
li dóna una força
a la pel·lícula
que sense aquest final
no tindria
és a dir
el fet que la dona
faci
diríem
aquest procés
i que finalment
doncs un s'alliberi
i l'altre no
i a més s'aventi
una criatura
pel mig
li dóna una potència
perquè clar
la pel·lícula
comença com una comèdia
la pel·lícula
comença com una conya
marinera
perquè una altra cosa
que xoca molt
ja a l'època
va xocar
jo me'n recordo
haver escrit
l'any 63
sobre aquesta pel·lícula
amb un diari escolar
bueno
de la universitat
i resulta
doncs que
una de les coses
que ja xocaven
en aquell moment
recordo perfectament
és que
el Black Eyeworth
fes aquella pel·lícula
el Black Eyeworth
feia la Pantera Rosa
feia Operación Pacífico
feia coses de conya
i no ha fet cap pel·lícula
d'aquest estil
mai més
en aquell moment
era extremadament dura
aquesta pel·lícula
duríssima
duríssima
llavors el que no lliga
o sigui
el que va sorprendre
en aquell moment
i penso que deu sorprendre
encara avui dia
si tu compares
tota la filmografia
del Black Eyeworth
amb aquesta pel·lícula
no sembla d'ell
pot ser de qualsevol
altre tio
menys el Black Eyeworth
perquè veus
la Pantera Rosa
o qualsevol
de les pel·lícules
sí
semblaria més pròpia
de Preminger
per exemple
bueno
de qualsevol altre director
però per exemple
hi ha el cas
de Billy Builder
que també
un altre
és conegudíssim
per les seves comèdies
i també fa pel·lícula
i va fer
i va fer una pel·lícula
sobre l'alcoholisme
que és el directe precedent
de Dies de Villarosa
sí senyor
que és
aquí es va dir
bueno
en l'original
es deia
The Lost Weekend
el cap de setmana
perdut
no
aquí era mal
jo no l'he vist aquesta
espera't que me'n recordi
era un aspecte
l'obra del brazo d'oro
no no
no no no
The Lost Weekend
que aquí es deia
Dia Cingüella
ah Dia Cingüella
sí senyor
i era el
Ray Milan
Ray Milan
el protagonista
sí
quan he començat
a treballar
aquesta pel·lícula
aquesta també
sortia
sí sí
vull dir
és que
bueno
era un tema
i és això
i és això
que el Billy Builder
també et xocava
que fes un drama
i a més
tan tremendo
com aquell
que incluïa
el delirium tremens
correcte
del protagonista
i tot això
correcte
és que és tan actual
la pel·lícula
aquesta
és del 62
i és molt actual
i és
és el que li fa
diferent
aquesta pel·lícula
és el que li dona
veritablement
el dramatisme que té
que és actualíssima
vull dir
i si aquesta pel·lícula
del 62
la fas en color
i és del 2017
te l'en passes igual
no no
la cosa està també
que a més a més
ha estat a mesura
segurament penso
que la gent
d'aquesta generació
de la gent jove
d'avui dia
veu més
que la generació anterior
és a dir
la gent potser
bevia alcohol
a l'hora de dinar
però molt controlat
i no s'emborratxava
i tal
en canvi
tens la sensació
que igual que el model
anglosaxó
a Londres
o dels Estats Units
i tal
és de cap de setmana
de borratxera
i després
de la setmana
la gent no veu tant
s'ha imposat aquí
hi ha molts joves
però ara
hi ha molta gent
que canvia
cap a la droga sintètica
també
que s'ha anat introduint
això no
no el domino tant
sincerament
jo he portat dos articles
està molt bé
aquesta deriva
que has fet
gràcies Pep
ho dic perquè
m'ajuda
aquests 30 segons
he portat dos articles
del país
on
on queda ben clar
que
que la droga
als Estats Units
està sent
una epidèmia
total i absoluta
tant és així
que Janet Jailin
doncs
la jefa
de la Reserva Federal
diu
alerta
que l'addicció
sobretot
dels opiacis
d'acord
està deixant
els joves
d'una forma
en què no poden treballar
i el mercat laboral
nord-americà
s'està resistint
vull dir que
s'estan recent
sí
sí
sí
estan tenint
problemes
de fet
Trump
ha fet
una crida
d'emergència
nacional
i tot ha vingut
tot ha vingut
per una
qüestió
ben tonta
bé
ben tonta
no
els opiacis
són
fàrmacs
que es donen
amb receptes
i que el dona
un metge
pel dolor
d'acord
aleshores de cop i volta
es donen compte
que hi ha moltes receptes
que circulen
per el país
i que hi ha molta gent
enganxada
a aquest tipus
de fàrmac
i el que fan
és retirar-los
del mercat
prohibeixen els metges
fer receptes
i automàticament
la gent
com boja
es llença al carrer
a buscar
succedències
tenim problemes d'horari
perquè s'està acabant
el programa
no ho sento
perquè m'agradaria continuar
però ja veieu
que
la setmana que ve
tenim una convidada especial
que ens plau molt
que vingui
que és
l'Anna Sallés
l'Anna Sallés
és una historiadora
més coneguda
per molta gent
per ser la dona
de Bacet Montalbán
però que jo la conec
més de vegades
com a historiadora
i com a personatge
que participa
en moltes tertúlies
com per exemple
els matins de TV3
durant molts anys
i que vindrà
a Cinema Sense Condicions
per parlar
de com el cinema
reflecteix la història
des del seu punt de vista
llavors
ha triat tres pel·lícules
no sé si estem a temps
d'explicar-ho o no
sembla que no
doncs bueno
ja ho explicarem
la propera setmana
fins la setmana que ve
bona nit
i gràcies
per escoltar-nos
bona nit
d'avui
just a passing breeze
bàni
bàni