La ràdio de Sant Just, 98.1. Ara escoltes la ràdio d'Esver, sintonitzes la ràdio d'Esver. La ràdio de Sant Just, 98.1.
Cinema sense condicions.
Dile a tus padres que vengan a hablar conmigo. Dime una oportunidad, por favor. Ya no me quedan.
Yo antes estudiaba, pero mis padres se esbararon. Ahora mis padres quieren que declaren contra de cada uno. ¿Y yo? Pues no quiero. La dirección ha decidido expulsarles. ¡Vamos ahora! Baja, Luismin. ¿Cómo vas estando solo por ahí? Ya me necesita mi viejo chaval, que puedo vivir solo perfectamente.
Ahora tiene el carné de conducir caducado. No me digas, se me habrá pasado. Hace cinco años. Hay que ver cómo pasa el tiempo.
¿Y qué vas a hacer, de mañana? Me dudo la ambulancia. ¿Para salvar vidas? Vas a atarme los ojos. ¡Qué sensuoso! ¿Qué tal, reina? Eres muy pequeño, corazón. Pero funciona que flipas, ¿eh? ¿Qué tenés que hacer de volver a casa y dejarte ya gilipolleces? ¡Vamos! ¿Qué te dije? ¿Me subo a la hija? ¡Mira nadie! ¿Qué te crees que estás haciendo, doctor Andalás?
Ahí fuera el único que tiene código eres tú. Ja estem aquí. Intentem posar a punt tot perquè arribin els que falten, que són concretament Joan Morros i el nostre convidat d'avui, que ens parlarà ni més ni menys d'Alexander Nebsky. Uf, què és això? Una pel·lícula molt antiga de l'any 1938, dels genis del cinema, Serguei Eisenstein,
i això com diria el Joan, si estigués aquí, doncs ho parlarem cap al final del programa. Però jo deia que avui en comptes de tres pas Jaume tindrem quatre bars. Què et sembla? Sí. Perquè tenim aquí la nostra corresponsal que la setmana passada va parlar des de Londres. Des de Bàsquet. Des de Londres també podria haver estat, però no. Des de Màlaga. I ja la tenim aquí. T'ha costat molt arribar des d'allà, Alba? Des de Màlaga, sí. Home, déu-n'hi-do. El que m'ha costat molt és tornar.
Tornava a costat perquè no volies tornar a ballar, vols dir? No, allà, estar allà, la veritat és que és un somni, a més a més jo era el primer any que estava allà i la veritat és que torna, David ens ho deia, no? Diu jo dormiré amb l'acreditació, aniré a treballar amb l'acreditació perquè
que per David va ser traumàtic, perquè tornava i el mateix dia s'havia de posar a treballar i ens va dir efectivament això, i que avui no dormo perquè em doni forces. Ell ja ho va dir, el dia de la tornada serà el més difícil de la meva vida directament. I tant, a més a més el dia que jo vaig marxar, pel matí teníem ja tres entrevistes, vam tenir, en Pierras del Desierto, i clar, vaig sortir d'allà com que encara no m'ho creia, no?, ahir tornava a portar a l'aeroport, adeu, adeu, dic no, és que adeu no. No vull marxar, tornem, i la viu allà esperant-te.
Bueno, doncs sí, efectivament, Alba González, la corresponsal del programa Cinema Sons de Condicions, de Ràdio d'Esver, que ja està aquí entre nosaltres, i que esperem que s'animi, si no d'una manera habitual, doncs com a mínim quan puguis, o bueno, o en altres festivals, no sé, Macans o Berlín, o quin t'agradaria anar? A continuació, Alba. A mi, home, Sant Sebastià estaria molt bé, no? A més, vam fer també un contacte, un noi de Polònia, que Robert, si ens estàs escoltant, un petó molt gran des d'aquí. Segur que sí.
I la veritat és que ens va convidar al festival d'allà i home, seria un plaer. A Polònia. A Polònia. Més o menys, ella ha estudiat Filologia Hispànica i també, bueno, li interessa molt el cinema i tot i ens va convidar i home, Déu n'hi do, estaria molt, molt bé.
es fan contactes els festivals, es veuen pel·lícules algunes, no tantes com un voldria. Exacte, el problema que és aquest, que n'hi ha tantes coses, tantes seccions que es solapen, que s'ajunten, llavors veure-ho tot és impossible. I veure el que tu vols veure també és gairebé impossible.
estàs fent coses, després també si portes un blog o portes algú que has de fer o has d'editar, que l'edició també et porta molt temps, llavors tu et planifiques d'una manera i de cop et surten 3 entrevistes més d'aquí a mitja hora, et surten dos pel·lícules que voldries anar però que al final el pas ja es fa a tal hora i la roda de premsa a tal hora i bueno, és una mica caos.
T'has d'organitzar. Molt, t'has d'organitzar molt i tot i així, organitzada, ja costa de controlar la situació. Doncs quan vas atarrallar el dilluns passat, vam parlar amb tu el dimarts, encara estaves allà fent-te la idea de com funcionava, però havies pogut veure una pel·lícula ja, la de la Tizia Dolera, que ha guanyat algunes cosetes, ha guanyat el Premi al millor guió, si no recordo malament, un novell o una cosa així.
i el que estaven sentint abans, només entrant, només amb la sintonia del programa, era el tràiler d'A Cambio de Nada, que és la pel·lícula guanyadora, que ha guanyat millor pel·lícula, millor director i una sèrie de coses. A través d'aquest programa, a través que forma part una mica de la logística d'infiltrat, com deia, vas arribar allà i vas estar treballant. A part de fer entrevistes, a veure alguna pel·lícula, vas fer la crònica del primer dia, està pendent fer
Les cròniques de la resta del festival, però la cosa no és tan fàcil, costa, perquè un no es pot dedicar exclusivament a això, ja estaria bé, no? T'agradaria dedicar-te només a això, de festivals o...? Home, a mi la veritat és que en periodisme m'agrada tot, no? I de fet jo, home, he de ser sincera, que al cine no he de...
No és una cosa que jo m'hagi fixat des de sempre. A més a més, jo soc joveneta, no? I llavors, quan parlem del cine, clar, per mi és... és algo molt nou, no? Però m'ha agradat moltíssim, moltíssim. I, home, déu-n'hi-do, sí, sí. Si pogués especialitzar-me en... en cine, doncs sí, déu-n'hi-do. Diguem-ho, que és que no hem fet les presentacions així com que l'Alba ets estudiant de periodisme, estàs ja, bueno, com acabant, pràcticament, estàs en el... l'últim any, el segon any només, uh!
Estic en la meitat, sí. D'acord, d'acord. Doncs bueno, escolta, com a experiència no està malament, no? En el segon any doncs dir vinga va, anem allà. Home, com a experiència ha estat increïble perquè a més a més són unes pràctiques directes, no? A la universitat és tot el contrari, en el sentit que has d'anar a una entrevista superpreparada, superdocumentada, saber-ne tot dels actors, del director,
d'aquí ha fet els àudios, la música, tot. Llavors, quan estàs allà al festival, l'experiència que jo he tingut és que t'arriben missatges, t'arriben trucades per fer entrevistes,
mitja hora abans. Llavors jo l'altre dia reflexionava i pensava que allà he agafat experiència periodística moltíssima. He après a escriure en la llibreta mentre caminava pel carrer. He après a agafar les dades dels directors, dels actors pel mòbil sense dades, sense internet quasi, buscant com una bossa a veure qui era cadascú. Llavors experiència he agafat molta.
I a més a més, també hem sabut que la ràdio no et desagrada. No, m'agrada molt. Per tant, ja t'està bé també el fet de venir aquí a Ràdio Desvern, que és una emissora prou maca. Ara ho comentàvem, que és una emissora molt nova, que fa patxoca, vaja. Ja tenim aquí a les dues persones que estàvem esperant. Demanem disculpes, però és que hem tingut problemes de circulació per arribar fins aquí. Hi ha hagut una embusa de Sants. Com es diu aquest programa, Joan? Cinema sense condicions. Doncs ja està, ni disculpes ni res. Per tant, som aquí sense condicions.
Jo ja sé que ella és Alba, suposo, oi que sí? Ell és el Jaume. Sí, a mi sí que em coneixes. Ell és el francès, que està al darrere de controlar-t'ho tot, i ell és el Lluís Jordà. És un erudit, especialista en història, amb endolorisme sobre Catalunya, especialista en carlisme, és historiador, ja ho veieu. Ell diu que és un tastelletes, però jo el considero un autèntic erudit, perquè el conec entre altres facetes i us puc assegurar que és una persona molt brillant.
Perdona, però ets un amic i aleshores... Ja ho veureu, ja ho veureu. Jo no enganyo, jo no enganyo. I que a més a més ens ha donat l'oportunitat, a mi com a mínim, i em sembla que al Joan també, de revisar, no sé si un dels clàssics, però com a mínim, una de les pel·lícules importants d'un dels grans directors de la història del cinema, com ara comentàvem. És un clàssic.
Tenim allà el corassat Potenqui i altres cosetes. Aquesta és atípica i tinc moltes ganes de sentir el que després ens dirà. Ja veig que heu començat amb l'Alba perquè no havíem arribat. Hauríem començat per l'Alba igualment. Que em sembla molt bé que heu començat amb l'Alba.
Jo puc parlar-vos d'una pel·lícula que es trena en aquest divendres i que abans de donar peu a que Lluís es posi a pel·licar el seu, que val la pena escoltar-lo amb deteniment, us podria explicar quatre coses d'aquesta pel·lícula que es diu Mandarines, una pel·lícula d'Estonia, molt gens habitual, perquè d'Estonia no ens ha arribat que jo sàpiga res en els últims anys, ni mai.
és un país que té un millor 300.000 habitants i per tant hi estava més a més o com sabeu sota la tutela de la Unió Soviètica i per tant poca cosa sortia d'allà i en canvi aquesta val la pena parlar-ne i val la pena veure-la sobretot, jo la recomano intensament.
Doncs, si us sembla, fem una cosa. Acabem el que havíem començat, que era la crònica, que l'havíem fet, crònica personal d'Alba, del que havia viscut allà, però ara, Alba, tu t'has preparat una mica el que ha estat el Palmarès, com ha anat tot plegat, així que deixem que ens expliquis, que ens il·lustris. Hem parlat ja de Can Vio de Nada, que ha estat la gran guanyadora,
Hi ha algun altre que també ha guanyat premis importants, si et sembla digue'ns, fes-nos cinc cèntims i fas les teves pràctiques també de periodisme aquí a la ràdio, tot de cop, tot directament. Home, important la Virnaga de Plata, una premia espacial del jurat després de la millor pel·lícula, de la Canvio de Nada, seria Los exiliares románticos. És veritat. Llavors, tenim també la Virnaga de Plata, el millor director, Daniel Guzman.
El director de Canvio de Nada, sí. I la millor actriu, Natalia de Molina, millor actor Ernesto Alterio, que vam tenir el plaer d'entrevistar-lo. I va ser una entrevista molt peculiar, una conversa, més que una entrevista. Quan les podrem sentir, quan les podrem veure? Estan allà en procés, oi? Sí, les estem meditant. Avui he pogut fer la crònica final, que al final no ha sigut una crònica, ha estat una notícia, a infiltrats.com.
I llavors després hem penjat també un vídeo que Aitor ha pogut muntar, ha pogut editar ell i hem penjat el vídeo. Jo no puc reprimir-me de dir que ho ha fet amb el seu mòbil. Amb el iPhone 6. Deu-n'hi-do, clar, és que amb aquest mòbil... I la veritat és que la imatge és impressionant. A part, bueno, Aitor ja el coneixen una miqueta els ulls del programa i el coneixem sobretot nosaltres, doncs és una persona que té unes inquietuds cinematogràfiques molt grans, llavors...
El muntatge que ha fet, venint de Màlaga, es va anar aturant i va anar dedicant-se a editar les imatges que tenia. A mi el resultat, que ja me'l va ensenyar, m'agrada molt. De moment hi ha dues cròniques videogràfiques.
Tenim la primera que vam fer allà, que la vam fer amb la col·laboració de Viceversa Films. La Roser i Albert, Roser Justícia i Albert Albos. Sí, un pato molt gran perquè de veritat han treballat molt amb nosaltres.
I després hem tingut aquesta crònica que hem penjat avui que va muntar Hitor i fem una notícia amb el Palmarès, que l'he fet jo també avui, explicant com ha anat això i comentant l'error del jurat.
No he estat al cas. Va ser petit, no hi ha hagut massa cobertura mediàtica de l'error perquè va ser un petit error. El jurat de secció oficial de l'argumetratge es va equivocar i va escriure que la Viznaga de Plata, la millor actriz de reparto, era per Nidia Bermejo amb la Deuda, la pel·lícula de la Deuda.
però no era per ella, el segon d'equivocar era per Elsa Olivero. I llavors, bueno, li van demanar disculpes, els... Però li van arribar a entregar el premi o no? No, crec que no, no, no. Es van adonar abans bastant la transcripció del que volien. Llavors, bueno, re, i els mitjans han canviat, bueno, han renovat, no, diguéssim. Han actualitzat les notícies explicant que hi havia un error de la font, i bueno, una mica així, però no, no hi ha hagut massa...
Aquestes que sempre saben greu, greu per la persona, que fa la il·lusió. Ja ha passat últimament, ha passat amb els Goya, ha passat amb diferents premis. Bueno, clar, ja va la persona amb la il·lusió cap a l'escenari i de cop li diuen, no, no, i fins i tot arribar a dalt i donar-li el premi. Això és el que he vist que ha passat a la boia. Vaja, no ho sabia, jo.
La gent diuen, ha fet broma dient que el jurat d'aquesta secció, de l'argomotratge de secció oficial, que era molt jovenet, no? Estava Judit Colell, Unaxo Galde, Manuela Velasco, Patrick Bernabé, bueno, i deien, no? Fèiem broma que... Que no tenia experiència, vaja. Exacte, una mica això, no? Que potser amb els nervis i tal, però bueno, només són...
Jo no sé com funciona això. Jo tinc la idea que les pel·lícules les deu haver vist abans.
No crec que estiguin allà el jurat cada dia, perquè si no... No sé si ells ho veuen abans abans, fan un passer primer per la premsa, i si ells ho veuen amb la premsa, amb el públic no crec. Perquè amb el públic, fins i tot nosaltres tampoc ho veiem. O sigui, nosaltres ho veiem abans amb la premsa i després feien roda de premsa.
I, per tant, no crec que ells... Generalment, el jurat té uns DVDs, el que sí que els hi passen abans, per poder-ho veure, i poder-ho veure quan vulguin, perquè això s'acumula tot de cop i és un embolic. Llavors, quan arriben al festival, normalment tenen ja indicis del que els agrada més i el que els agrada menys, i també s'han de posar d'acord entre ells. Alguna pel·lícula s'ha escapat i van a la plaça de premsa, però moltes vegades, ni el mateix jurat el veu a la plaça de premsa.
Estem aprenent cosetes. Per mi és el segon festival que vaig, però l'Alba el primer, i els altres infiltrats el tercer. No, no, aprens molt. La diferència entre Sant Sebastià i Màlaga és molt gran. Tens alguna coseta més per nosaltres?
Quina pel·lícula, perquè tampoc no cal que ho diguem tot perquè qualsevol persona de mi ho pot mirar, quina pel·lícula et cridaria l'atenció? S'estrena, per exemple, a canvi d'anar del 8 de maig? Bueno, a mi aquesta, clar, em faria molta gràcia anar-hi.
Home, jo tinc moltes ganes de veure una que diu... Quina és, no? Però jo... Quina és? Pierras del desierto, que vam tenir en honor d'entrevistar els dos directors i a Helena de Miguel, que és l'actriu principal, que és la història que parla del cas de... Dula... Dula Cahill, crec que es diu, o així, que és un cas d'una noia que va ser lapidada per enamorar-se d'una persona que no era de la mateixa religió,
Llavors és l'òpera prima dels dos germans, Max Olivier i l'altre. Jo sé que es diuen Olivier i Max el conec però l'altre no recordo el nom. Els germans Olivier, diguem-ho així.
I jo tinc moltes ganes de veure-la, a més a més m'han explicat anècdotes, que clar, vam gravar allà al Sàhara i van tenir bastants problemes, fins i tot va venir la poli dient la gent del poble s'està cabrejant molt amb vosaltres, marxeu d'aquí si no voleu tenir problemes, i a més a més, fent una gravació un moment, anant amb bicicleta, amb moto, perdó, se'ls va enrotllar un
cuicable, al coll, van tenir un accident. Un d'ells, no sé si Max o l'altre germà, va patir un accident important. I llavors, clar, és una pel·lícula que jo crec que a més a més de tractar un tema, que per mi és molt interessant. I és algú que, ostres Déu n'hi do, s'ha de parlar d'ell. No s'ha d'oblidar que en certes ciutats i pobles es fa això, encara.
Jo tinc moltes ganes de veure-la. I aquesta m'han dit que sortiria al setembre o així. Ja aniran arribant totes les temes. I Teche Comida de Unido també. És veritat. També ha estat com la segona guanyadora d'alguna forma. També ha guanyat uns quants premis. I Natalia de Molina ha guanyat la vidnega d'Oro. Natalia de Molina participava per aquesta, per Comos sobrevira una despedida. Hi ha actrius i d'allò que estaven en dos o tres pel·lícules.
Jo vaig anar a veure el cinema. Es va estrenar la setmana passada i volia veure-la. Era el primer llarg matratge de Manuela Moreno. La setmana passada vam parlar amb ella. No fa dues setmanes.
És la directora de Pipas i altres curmetratges que valen molt la pena. Busqueu la informació d'aquesta directora i la seva pagina web. Té uns curmetratges que es diuen L'Océ, un altre Dolores, un altre Chloe... Cames també estan fets amb una gràcia molt especial.
La pel·lícula de Cómo sobreir una despedida és una pel·lícula intranscendent i ella mateixa ho sap perquè és un encàrrec que li han fet i ella ja li anava bé que li paguessin per fer aquesta pel·lícula. I el que us heu de fixar molt, el més original de la pel·lícula, és el que ella li diu la cabecera, el prolac al començament.
Això sí que és la seva creació dintre de la pel·lícula, no està condicionada pel guió, va decidir posar-ho ella, que és com una mena d'explicació d'antecedent dels personatges que veiem quan tenen uns vint, vint i pocs anys que fan una despedida de soltera i d'aquí ve el nom de la pel·lícula, doncs aquests antecedents que te'ls explica d'una manera molt divertida, molt graciosa, molt bonica, molt Manuela Moreno, molt ella. I això la veritat és que no anirem al cinema només per veure aquest trosset, però és com un curt metratge de tres, quatre minuts
que és la seva marca d'estil i és en el lloc on d'alguna manera ella no ha perdut del tot el seu punt de dir que aquesta pel·lícula la faig una mica meva. La resta és una bogeria. Jo li preguntava per WhatsApp com s'ha sobrevist aquest rodatge, perquè és una bogeria amb milers d'extres en algun moment determinat, allà en un concert.
Ja se la veuen al diari de rodatge que està en Youtube, que també val la pena veure-ho. És una dona amb una capacitat brutal. De moure escenaris, de moure gent, de donar instruccions, d'engrescar a tothom que tiri endavant. La veritat és que és una d'aquelles persones per seguir. I jo sobretot tinc moltes ganes de veure i de seguir
els seus propers projectes perquè seran els seus projectes personals. La següent cosa que faci serà el que ella hauria volgut fer per començar. Però aquesta li anava bé fer-la perquè ens ha de guanyar el dinereig. Jo crec que ningú no li pot retreure que faci això. Si fas això, podràs guanyar-te la vida bé durant un temps. Doncs ja està, la tira endavant.
Doncs Alba, un plaer tenir-te aquí, no t'acomiadem ni molt menys, seguirem parlant d'altres temes i qualsevol cosa que vulguis aportar o dir, mira, i allò que se m'havia oblidat, la rossa que em va donar tal persona allà a l'hotel, el 23 d'abril. Jo que m'estava plantejant és que ja que tenim avui el Lluís Jordà aquí i jo m'estava plantejant que habitualment aquesta primera part fem també el mateix, comentem les pel·lícules que hem vist, etc. Jo n'he vist una que us he dit que és aquesta de Madrinas, que és extraordinària i val la pena veure-la a l'estren aquest divendres,
Però ja que no tenim habitualment en el Lluís Jordà, que és un autèntic erudit, ja ho veureu, que val la pena aprofitar-lo i escoltar-lo, jo gairebé deixaria això, només dir, mandarines val la pena, pel·lícula que val la pena, recomanable, dubligatori,
d'obligació de veure, és una pel·lícula extraordinària, però no dic res més i preferiria deixar-hi la paraula a Lluís perquè ell no se faci la presentació aquesta. Ens deixes amb la mandarina a la boca, perquè una miqueta més voldríem saber, però tu mateix. Jo crec que val la pena que en parlis.
Aquest divendres estrenarà aquesta pel·lícula. És una pel·lícula estoniana d'un país que té un millor de 300.000 habitants, un país molt petitet. Jo no soc conscient que hagi vist mai cap pel·lícula d'Estonia.
i aquest director que presenten és absolutament desconegut perquè es veu que ha fet ja cinc pel·lícules però aquesta és la primera que s'ha fet internacional.
Curiosament, la pel·lícula no és d'avui, no és d'aquest any, sinó que és del 2013, i hauria passat des de Barcelona. Però va començar a guanyar premis al Festival de Berlín, a Versòvia, a Bari, a Palmestring, a Seattle, i sobretot, últimament, aquest any, aquest any, ha sigut nominada, recentment, entre les cinc finalistes de la millor pel·lícula estranger dels Globus d'Or, i entre les cinc finalistes de la millor pel·lícula de parla en anglès del propers Òscar.
Què passa? Que de cop i volta, ara l'estrenen, ja sabeu per què, tothom la vol veure, tothom vol saber de què va aquesta pel·lícula, i us prometo que és una pel·lícula realment... és que tinc por de llargar-me, perquè m'allargaré massa, preferiria escoltar... Què té? Una pisteta, un... Què té d'engrescador? A veure, és una reflexió... suposo que sabeu, si no sabeu, doncs... Ui, això ja sona avorrit. Sí? Una reflexió. Una reflexió, doncs no, anem per més... va de...
Va de la guerra, però sense que hi hagi guerra. I llavors és una pel·lícula intimista, amb una brillantíssima realització, amb una música extraordinària. Hi ha unes intèrpretes que estan plamiats de tot arreu. I penso que és una pel·lícula, per altra banda, que és millor en un moment en què esclata un conflicte entre Jòrgia i una província que es vol independitzar de Jòrgia.
Resulta que uns estonians es queden en aquesta zona i es queden perquè un vol ajudar el seu amic que té un camp de mandarines i ell sol no pot recollir totes les mandarines. Llavors, davant de la casa passen una sèrie de coses lligades amb la guerra.
que no explico perquè penso que és importantíssim que el mateix espectador descobreixi la trama que es va produir arreu d'aquests incidents. Recorda una mica el cinema que ens està arribant d'Israel, la relació a Palestina també, el conflicte...
Però està fet, per mi, és molt més poètica, no és gent sensibilera, però és molt més realista. El personatge principal és d'una força extraordinària, és a dir, és un senyor que estic segur que hi donaran molts premis i que destaca. I per tant, és una pel·lícula que no és gent superficial, que té molt de contingut, encara que no ho sembli, aparentment sembla que no passa res, i en realitat està explicant les dificultats que hi ha en un moment de guerra, en un moment de conflicte, i quines són les possibles solucions.
Jo prefereixo no explicar res, prefereixo que ho descobriu vosaltres, perquè penso que és una valiosíssima pel·lícula. Però ara sí que tenim ja una miqueta una idea del que anem a veure. Jo ja estic encreditat. Ja ha tocat a vostè, m'ha tocat. Gràcies. Bueno, val la pena dir, val la pena dir. Efectivament presentem-ho amb ell. Ell és, ja ho m'he dit, és un historiador, és un senyor que especialista en temes allagats amb Catalunya d'alguna mesura, li ha interessat treballar molt el tema del carlisme,
el tema del banduralisme, el tema de la bruixeria aquí... Ell es diu, a si mateix, que és un tastaulletes. Però fixeu-vos que si és tastaulletes, que diu que el tema que ens proposa a nosaltres és l'excepcionalitat històrica del film d'Einstein, Alexander Neuski, música, fotografia, influència, política, etcètera. Per tant, és realment un tastaulletes que ho toca tot. Perdona, Joan, d'Einstein no, eh? Eichstein. És que ara... Pobre Albert... No, no, ja està, ja està.
Quan vulguis. Bé, gràcies. Primer, disculpeu, jo no soc un cinèfil com vosaltres, aleshores una de les coses que puc fer, més que parlar del que és la pel·lícula en si, és contextualitzar la pel·lícula, tant pel que és el seu origen, el que es vol explicar, que és un fet que es va produir al principi, al voltant dels 1242, que és la batalla
d'una batalla entre els cavallers teutònics i un dels prínceps de Novgorod. Rússia, com l'entenem avui en dia, encara no existia. Estaven les Baceroles, eren grans ducats, principats, etc. i Aleksandr Nevski, com a figura, és un dels que va començar a aglutinar aquests ducats o principats que hi havia al costat més proper al Bàltic i que van ser el germen del que després se'n coneixerien com Rússia. Però encara no era Rússia, això és important que ho diguem.
perquè d'alguna manera el que us volia dir és que aquesta pel·lícula es va fer en un context històric molt concret que va ser l'any 38 i aleshores la situació que es produïa a Europa en aquell moment era una situació molt concreta. Per tant, el que d'alguna manera és una pel·lícula que és un encàrrec.
No és una pel·lícula de l'Stalin, adreçada cap a un director que en aquell moment estava en mores baixes. Feia gairebé entre vuit i deu anys que no feia cap pel·lícula. Estava apartat d'alguna manera, censurat, d'alguna manera, pel que és el pòlit buró, l'Statucuo. Era, diguéssim, un director no gaire ben vist per l'Stablishment.
Quan se li va oferir la possibilitat de fer una obra per encàrrec sabia molt bé que en aquell moment estaria completament controlat i era una obra controlada. Jo volia fer aquesta introducció explicant aquest context
perquè ens trobem que quan a Stalin li va demanar a Eisenstein que fes aquesta pel·lícula sobre un heroi més mític que no pas real, perquè el que es coneix realment d'Alexander Nevsky a les cròniques és bastant difuminat,
D'alguna manera el que volíem fer era una recreació èpica d'una situació que es havia produït en el segle XIII que pogués interessar en aquells moments l'estat ucu soviètic davant d'una situació que cernia Europa i que no tenia gaire bona barany.
Però aquesta situació va canviar. Per què? Perquè en principi l'any 38, quan es va demanar a Eisenstein que es fes aquesta pel·lícula, d'alguna manera ell el que volia era reproduir dintre del fet que els cavallers teutònics volien ocupar aquesta part, en concret la zona de Nobgorot,
doncs ell volia d'alguna manera fer l'avís del que podia significar una futura guerra, una possible guerra entre Rússia i Alemanya. L'estat nazi. D'acord, d'alguna manera aleshores el que interessava era aprofitar en aquesta situació prèvia, que els cavallers teutònics eren d'origen prusia gairebé molts d'ells, aprofitar la situació històrica que anava a venir
Fins i tot, en la pel·lícula es veu perfectament com els soldats de peu porten els cascs dels alemanys a la Primera Guerra Mundial. El paral·lelisme és una obvietat. Aquí apareixen coses que la fan molt interessant. El context històric original és el menys important. Vol ser una obra èpica que volen salsar
el líder, l'Stalin, perquè d'alguna manera es vol agafar la figura de l'Alexandr Nevsky i fer un pluralisme amb Stalin. Això és el que es pretén, com si fos el gran salvador de la gran pàtria russa davant dels possibles perills que significava el nazisme a Europa.
i aquesta és d'alguna manera la base sobre la que es va basar la pel·lícula per fer-la. A partir d'aquí, hi ha elements que un cop a Ice and Strange van fer la pel·lícula, tampoc van agradar gaire. Si us fixeu, si heu vist la pel·lícula, a mesura que va transcorrent la pel·lícula, la figura del líder, en aquest cas Alexander Neskis, va difuminant i cada vegada té més importància el poble.
i això els buròcrates russos no ho van interpretar de manera massa adequada i fins i tot abans de l'estrena de la pel·lícula l'any 1939, tinc entès que algunes parts van ser retallades i ja no van ser fins i tot incorporades a la pel·lícula i sembla sec fins i tot que s'han perdut.
Dit això, un dels aspectes que també fan interessant la pel·lícula és la música. Jo vaig conèixer abans la música que la pel·lícula. Ja us dic que jo soc un cinèfil no tant com vosaltres i per tant m'interessen també altres àmbits. Aquí Prokofiev va fer una cantata extraordinària.
Mentre veníem amb en Joan li he comentat que hi ha una anècdota, que no sé fins a quin punt és certa o no, però la pel·lícula es va començar a rodar a l'estiu del 1938 i en concret és la batalla del llac glaçat, que és la primera escena que va rodar l'Eisenstein. Aleshores, ell li va donar a ensenyar a l'Empreu Kofiev, perquè anés preparant la partitura, unes escenes de la batalla del llac glaçat.
I Prokofiev, la primera part que va fer de la cantata va ser la música per a aquesta escena. Eisenstein va quedar tan impactat amb la música que li va fer per al tros aquest de La batalla del llac glaçat que li va dir que ell no adaptaria la seva música a la pel·lícula, sinó que adaptaria la seva pel·lícula a la seva música.
Aleshores, donant-li una importància cabdal, el que era la cantata que després va fer Prokofiev. Fins i tot m'he permès portar-vos la lletra traduïda perquè entenc que un dels fils argumentals de la pel·lícula és la cantata de Prokofiev per permetre aquesta llibertat.
I aleshores... Perdona, que diferent, per cert, ha d'escansar una mica, eh, perquè no, no interessantíssim, que el que comentàvem l'altre dia, eh, en un altre espai, ja home, sobre la música que havia escrit per 2001, eh, el compositor Alex North, i com està el licúbric, va dir, no, no, això no m'interessa,
i com un director que accepta i que admira la obra d'un compositor, com l'altre dia dèiem, és que s'ha d'adaptar, és que de fet si tu ja tens una composició, has d'adaptar el ritme de... Però fixa que abans he dit que això era un encàrrec, esclar, llavors el realitzador va ser molt àbil aquí, no?, ho va dir. Com que és un encàrrec, dic, escolta, aquí el que hi ha de Lluís, aquesta música que és extraordinària, perquè a mi no em deixaran fer la pel·lícula. Sí, però s'ha de dir, complementant això que estàs dient tu,
que amb la negociació que hi ha prèvia, perquè com m'ha explicat molt bé ell, ell feia 7 o 8 anys que estava inactiu, que no feia res, perquè havia estat als Estats Units, i quan va tornar als Estats Units, i a Mèxic, que no la va acabar, no va ser massa ben rebut, perquè se'l considerava que s'havia passat el capitalisme, vist en òptica de la Unió Soviètica,
ell resulta que posteriorment es negocia i quan negocien li obliguen a que tingui un codirector i que tingui un coguionista, que són diríem, els del comitè central que el vigilen, que vigilen que faci... Per això dic que penso que el més interessant és que precisament va dir vinga va tu... Però llavors resulta que en aquest pacte, en aquest pacte ell imposa el director de fotografia que és l'Eduard Tissé, que és el fotògraf... Que és brutal, que és brutal. Que és una cosa que destaca moltíssim de la pel·lícula, és a dir, si hi ha alguna cosa que destaca més a més de la música
en la pel·lícula és l'extraordinària fotografia de l'Edward Isés. Aquest senyor que ha fet totes les pel·lícules que és el seu col·laborador habitual... I permet que et digui també els efectes especials. Plantegem-nos també les coses com són, el marge que pugui ser i que pugui sentir-se malament fins i tot persones afins en el que és el comunisme.
El que està clar és que el comunisme també va ser manipulador en quant a la creativitat de determinants persones. A Stalin no li va agradar la pel·lícula perquè la figura d'Alexander Nesky, a mesura que anava passant la pel·lícula, anava diluïda la imatge del líder. Igual que ell, igual que anava baixant. Jo crec que aquí és on... Jo agafo és... Sí, sí, estic d'acord. Hi ha una altra part interessant que volia acabar de dir. Després ja parlarem a la cantata, si us sembla correcte.
El mes d'agost del 39 es va firmar el pacte del Molotov i el Ribbentrop de nova agressió i automàticament la pel·lícula va desapareixer.
Quan els nazis van invadir Rússia, la pel·lícula va tornar a la cartellera. Descobert que la pel·lícula estrenarà el desembre del 1938.
va ser un èxit, va tenir una acceptació brutal. Es van haver obligats a fotre-la fora el setembre del 39, quan esclata la guerra, llavors fins al 41, la pel·lícula va estar no exhibida a la Unió Soviètica.
És una pel·lícula espectacular, milers destres, escenes de guerra que les veus coreografiades. No hi ha sang ni fetxa, és molt formal, però t'arriba al fons de l'ànima i està molt ben vist el que has dit tu.
les figures que són les que has anat veient que són els que fabriquen armes al començament, la cota de maia, etc. són els que al final apareixen, Alexander Mnéski i els veus de tota l'estona donant cops així amb el d'allò però poca cosa més. En canvi, si fixa molt el director amb les petites històries, com van avançant, com van agafant importància i com alguns d'ells van morint també a la batalla. D'alguna manera és el poble rus. És una lògica del poble rus que aconsegueix fer foregitar
els alemanys, en definitiva és això. I a part de la comparació de l'Alexander, com a mínim amb aquest actor que li han posat en Stalin, la trobo dificileta, perquè aquest actor és alt, fornit, ros i el Stalin, jo el que recordo de les imatges més aviat així. Físicament no, ells ofereixen... El Nikolai Cherkasov, si no recordo l'element. Vull dir que era un dels artistes que agradava en aquell moment la gent.
De tota manera, també us he de dir que la col·laboració entre Eisenstein i Prokofiev va continuar al posterior i va anar al terrible. La música és d'Eisenstein i aleshores també és... Bé, dit això, el que està molt clar és, i el Joan ja ho ha dit, doncs aquesta pel·lícula va tornar un cop iniciada la guerra al 41.
a les cartelleres i va ser una obra de referència durant tota la guerra fins al punt que els herois soviètics es va crear una ordre especial de cavallers teutònics que d'alguna manera els que eren herois de guerra rebien una medalla i eren recordant-se de l'èxit de la pel·lícula.
doncs hem posat així de fons mentre vas parlant, ara que ens detallaràs més i ens llegiràs una mica, sembla ser el text de la cantata, doncs l'anem sentint de fons, que tampoc està malament, no, perquè els ulls vagin tenint una idea... No, i en relació a la música, us faré un comentari.
i és que l'utilització que fa Prokofiev dels diferents instruments per establir el detall del que són, per exemple, els alemanys. Si us fixeu, amb els alemanys utilitza molt trompes, corns, timbals...
i en canvi quan surten els russos utilitza corda, que és molt més suau, és molt més popular. D'aquesta manera es diferencia d'alguna manera fins i tot el que és el perill del que és la festa popular, l'alegria de la vida, és el que d'alguna manera proposava el règim soviètic.
Jo continuo dient, Jaume, que estem aprenent molt de música de cinema últimament. Fins i tot amb la cantata hi ha un element molt curiós i és que està tot en rus, excepte quan fa referència als cabells teutònics alemanys que estan llatí.
I això és una crítica avalada no al fet que els cavallers teutònics eren un ordre militar, com podien ser els templers, i que justament es va crear a Prússia per ocupar les zones eslaves, per cristianitzar els eslaus. I va ser la justificació per ocupar primer Prússia. Per salvar-los. Per salvar-los del paganisme. Aleshores era un ordre religiós com podien ser els hospitalers,
Estan plens, perquè era un ordre militar, més com els hospitalers o els dels que ja s'han sapuntat, però que es van destinar únicament per cristianitzar el moneslal. Per això van ocupar primer Polònia i després la zona de Lituània, Rússia, etc. Tinc moltes ganes d'escoltar el que deies.
Per exemple, quan parlen els cruats, els germànics, els cavallers teutònics, és un text que ha portat, fins i tot, a dubtes.
a molts dels crítics musicals sobre què deia, perquè és un salm, sembla un salm, no? I aleshores és això. Peregrinos, espectavit, pedes meus, insinualis. Aleshores, això traduït d'alguna manera no té massa sentit, és fet per persones que no tenen massa idea del llatí,
o que en principi es fa referència a un aspecte absolutament diferent al que és una contesa bèlica. Aleshores això és subjecte a diferents interpretacions. Diguessim que aquí tendríem que haurien de ser peregrins, espectants,
o estrangers que esperen i caminen, pedes meus i ximbalis, caminen en tendrien cap a la batalla o que caminen amb els simbals o amb el so dels simbals.
Això que sembla una tonteria, ha portat a diferents persones a menjar-se el coco per saber què vol dir. Segurament vol dir que les tropes estan a l'espera de poder ocupar territoris.
o poden entrar en batalla. I acaba dient, per exemple, una altra cosa, amb un altre trom de la cantata, quan surten sempre els cavallers d'autònic, i quan surten la cantata és en llatí, és vinca't arma crucífera hostis pereat, que d'alguna manera, això és més clar, guanyin les armes de la creu, dels cruats, i mori l'enemic.
En canvi, tot el que fa referència a la cantata vista des de la perspectiva dels russos, si us adoneu al començament de la pel·lícula, es veu el príncep Aleksandar Nevski cairà bé com un senzill pescador.
No saps ben bé qui és fins que es gira i té aquest posat. La força que té la presentació és tremenda. Però en principi quan comencen a sortir les persones que arriben aquells mongols que passen per allà, que d'alguna manera fan una referència, el suposat perill mongol que podien tenir també aquests ducats russos que per un costat tenien els suecs, per l'altre tenien els mongols i per l'altre tenien els cavallers teutònics.
Tot això queda una mica difuminat a l'inici, perquè realment el perill no són ja ni els suecs, ni els mongols, sinó que realment són els cavallest autònics, sinó els alemanys. És una crítica velada davant del que pot significar el perill del nazisme a Europa. I l'inici de la cantata fa referència, no us llegiré completament el text perquè seria molt avorrit, jo si voleu us deixo després el text, si voleu...
Però fa referència a l'inici, quan està allà el que sona amb rus és justament un can d'elogi a l'actitud d'Alexander Nevsky que ha guanyat en el Suecs i que ha permès que el principat de Nou-Gorot doncs quedi deslliurat del perill dels Suecs. O sigui que no està parlant en principi dels alemanys, sinó que està parlant dels Suecs i de la victòria que té sobre Arik Unzè, que era en aquell moment el rei dels Suecs. Estem parlant del 1240.
Si em permets a fer un petit detall, que estava llegint ara en internet, la lluita aquesta dels suecs té a veure, perquè m'ha sorprès l'anècdota del detall, amb el fet que el papa de Roma, en el 1237, una miqueta abans, havia promulgat una bulla contra els finlandesos, que s'havien rebel·lat contra el catolicisme,
i per mirar de convertir els russos ortodoxos. Llavors el que havien fet els suecs era participar amb aquesta bulla, amb la rebel·lió, amb l'intent de convertir els russos ortodoxos i és quan van enviar l'exèrcit suec a Rússia. I és la batalla del Riu Neva.
Aquí és el que fa que Alexander es digui Nevsky. Perquè ell en realitat no es diu així, sinó que és un apodo. Precisament perquè va guanyar en el riu Neva. Llavors es diu d'aquesta manera per això. Un petit detall afegint una mica el que deies. Mentre surten cantant aquest primer tros de la cantata, si us recordeu, mentre estan pescant i tal, i Alexander Nevsky surt gairebé com un pescador més, apareix un estol mongol.
D'alguna manera hi ha un petit enfrontament i ells els diu que carai esteu passant aquí. I els diu que ara el perill no són els mongols, ja ens en preocuparem.
Això d'alguna manera, hi ha qui diu que d'alguna manera deixava entre veure que en aquell moment els russos els preocupava més el problema europeu, és a dir els alemanys, que no pas el problema asiàtic. Que ja se'n preocuparien d'asiàtic. Recordeu que l'any 1906,
hi va haver la guerra russo-japonesa, que va ser una desfeta terrible pels russos. Vull dir que hi van perdre els corilles, van perdre tota una sèrie de Port Arthur, la derrota de Port Arthur, que estava justament al Pacífic. I que això d'alguna manera era un tema que aquí surt dient, ja ens en cuidarem. Allà surten els mongols, però en definitiva no ha de ser una imatge del perill asiàtic que podien tenir.
Aquesta primera part fa referència a això i una de les coses que acabarien aquest tram de cantata és, per exemple, vam fer trossos als seus vaixells de guerra. No hem dotat mai en vessar la nostra sang, tot per la gran terra russa. No oblideu que russa en aquell moment no existia.
On va colpejar la destral va aparèixer un camí on les espases obriran cercles dintre de les fileres enemigues. Hem abatut els invasors suecs, com s'aixafa contra el terra la herba reseca. Mai més entreguarem la nostra terra a mare russa. Qui marxi damunt de Rússia coneixerà la mort. Aixeca't, Rússia, contra l'enemic. A les armes, gran nob garrot.
L'Unió Soviètica, en definitiva, ja estava ja construïda i parles de similituds entre la història que explica i l'interès per a la Unió Soviètica. És que és veritat, això sí. Està demostrat que Stalin se'n va adonar a compte. Primera que hi havia un enfrontament que no venia de
del 38, venia de molt abans que el Hitler havia anunciat que invadiria Rússia i tothom ho sabia, això ho havia dit al Main Camp i a moltíssims llocs. I per tant, ell sabia que tenia aquesta... Una de les sorpreses, precisament, que no acaben d'acceptar ni els feixistes que estan a Europa, ni els comunistes d'Europa, com el Partit Comunista francès, és el pacte del 39, del Molotov, perquè no entenen com és que els dos enemics imperturbables de cop i volta fan un pacte i es posen d'acord
Per repartir-se a Polònia. És que aquest pacte de no agressió que parlava ell abans, per repartir-se a Polònia, es fa 9 dies abans que comenci la segona guerra mundial. Deu començar el setembre del 39. L'1 de setembre invadeixen Polònia i 3 dies després Anglaterra i França acaben la guerra alemanya i comença la segona guerra mundial.
Per què va fer-ho això? Perquè tot i que eren, evidentment, enemics, Hitler va pensar que no li interessava tenir dos fronts oberts, sinó només un. I aleshores, lògicament, va intentar, com fos, donant concessions, perquè hi havia una part d'aquest pacte, que era secret, no sabia ben bé, fins molt més tard, el que contenia aquest pacte, que era el repartiment, això que diu Polònia, ens el repartirem, es repartia tot això. I per llavors, vol dir que ell, Stalin, que és el que volia contestar-te a tu,
se'n dona a compte que en el fons l'única manera de combatre en els nazis és utilitzar el nacionalisme. És a dir, aquesta pel·lícula, aquesta pel·lícula el que fa és una exaltació del nacionalisme rus, de fer-s'ho sentir russos, de fer-ho sentir que són russos i que no poden perdre la seva terra, etcètera, etcètera, per lluitar contra els nazis i quan hi ha el pacte aquest, la pel·lícula es calma, però quan s'acaba i es torna a exaltar la pel·lícula, perquè exalta lluitament el que va ser el
La clau, diríem, de l'èxit en el fons de l'Stalin. El que està molt clar és que la pel·lícula, l'enfrontament entre els cavallers teutònics i els russos, per dir-ho d'alguna manera, no comença per acció dels russos, sinó per l'ocupació de Pàscov per part dels cavallers teutònics.
Que és el que va passar amb el Hitler. No comença per l'ocupació d'Estat. No comença perquè Hitler envadeja per sorpresa. Avui per demà. I quan Pascow és ocupat pels cavallers teutònics saben que el punt següent a ocupar pels cavallers teutònics serà justament Nob Gherot. Aleshores hi ha una certa disputa, si mireu la pel·lícula, i aquí sí que ell fa un esmen important entre el que són les diferents capes socials. Els burgesos en principi no tenen gens clar
que d'alguna manera ell és ferm al sistema, no tenen gens clar que hagin d'anar a la guerra, pensen en pactar, pensen en el pacte, etc. i aquí d'alguna manera l'enaltiment de la lluita que surt més aviat des del poble que no pas des de les capes, des de les estructures burgesses de la ciutat
que eren comerciants, etc. i que el que volien era si ens posem d'acord. Aleshores, per exemple, quan ja han ocupat Pàscof, continua la cantata, i si em permeteu, ho tradueixo sobre la marxa perquè ho tinc en castellà, diu, i aleshores ja és aquesta imatge de fer front a l'enemic, no de pactar sinó fer front.
i aquí hi ha la figura d'Alexander Nevsky, que cobra la força com a líder que s'ha d'afrontar d'alguna manera en els alemanys. Diu, aixeca't o poble rus, aixeca't o poble rus cap a la gloriosa i mortal batalla. Aixeca't o poble lliure per defensar el nostre amat país. Tot l'honor per als guerrers que sobrevisquin i glòria eterna per als que morin. Aixeca't, poble rus, per defensar la nostra santa terra rússia.
Ningún enemic romandrà en terra russa, en la nostra gran Rússia. Aixeca't a les armes, Mare Rússia. L'enemic no marxarà a través de Rússia. Els seus regiments no permaneixeran en sols russos. A Rússia no es trobarà mai el camí de retorn.
L'enemic no tornarà a arrasar els camps russos. Aixeca't o poble rus. Això és el moment previ a la batalla del llac laçat. Jo penso que és molt interessant sentir què diu la cantata perquè realment ens perdem una part important de la pel·lícula. Aleshores clar, dit això, els russos d'alguna manera prenen plena consciència que s'han de fer front a l'enemic
Encara que l'enemic es presenta d'alguna manera com un enemic difícilment abatre, porten tota la cavalleria pesada del pròpi dels cavallers del segle XIII que portaven els cavalls absolutament armats, per això encara es diu la cavalleria acorazada dels americans. D'alguna manera els arreciments de tanks no deixa de ser un record d'aquests cavallers medievals que portaven armats els cavalls.
Doncs clar, fer front a això era una tasca difícil. Jo aprofito per fer una nova exaltació, que estem parlant d'exaltacions, en aquest cas de la versió original, perquè jo he sentit la pel·lícula amb versió original russa i estava tot sotituladeta. També aquests versos de la cantata, per tant, sí que ja quan ho es llegia ja em sonava, ja sabia de què anava.
És la versió original. És que no està doblada. Jo l'he buscada només està amb versió russa i amb subtítols en castellà. I amb versió italiana també. Jo tenia una versió doblada a l'italià. La versió que tinc és de l'any 38 i desgraciadament, aquest és el que compta amb la música, ostres, perquè a més sembla ser que mai es va acabar de muntar de manera adequada. Van anar primer amb una mica de pressa i tot el tema va quedar una mica a les bessaroles.
i no va acabar i és finalment... jo m'agradaria sentir perquè diuen que aquesta edició del 95, que és extraordinària, l'orquestra sinfònica de St. Petersburg, fa una nova versió i es veu que fan un muntatge que no existeix en DVD, ja ho he llegit,
de la pel·lícula, però amb la nova música, que diu que guanya moltíssim la pel·lícula. És a dir, amb la versió nova, perquè jo també he sentit la versió antiga, i clar, la música falla en algun moment perquè els mitjans tècnics no eren els que són avui dia. A mi m'agradaria fer un paral·lelisme amb el que va fer el senyor Charlotte o Charles Chaplin, perquè també es va avançar a la història.
I llavors, doncs, no sé, trobo que hi ha un paral·lelisme en el sentit de comparació, no? Vull dir, perquè crec que el Charlotte, doncs, no sé, trobo que en els anys 40 explica molt bé què representa tot això, no? I també el que està clar és que la Segona Guerra Mundial, si es va acabar com es va acabar va ser perquè els soviètics ja en parlarem després dels altres.
Van perdre 25 milions de persones, que no es diu de pressa. Sí, però sabien el que jugaven, i això està més clar que l'aigua, perquè es van crear com a imperi. I pel que expliques, en l'any 1000, o sigui, a partir de... El segle XIII. El segle XIII és quan es crea... Alexander Nesky, aquest fet es va produir, no recordo l'any exacte, però és 1242-1243, que va ser la batalla.
És quan comença aquest gran imperi que... Comença a unir els ducats i el primer gran ducat és el de Novgorod, que és el germen de la futura gran Mara Rússia. Si voleu acabo gairebé amb això, no val més la pena. Després de la batalla del llac glaçat o quan comença el llac glaçat, si us fixeu, sentint la música, és novament els timbals,
els corns i com fa d'alguna manera posa la cavalleria en marxa i la música va seguint el trot dels cavalls mentre es van avançant cap al damunt del llac glaçat que és molt interessant. Vull dir, veure-ho perquè d'alguna manera és allò que diria més la primera gran música de pel·lícula feta per una pel·lícula. Hi ha dues coses que ell deia i la segona cosa curiosa que jo heu entrat aquesta tarda que no heu llegit és que l'Starnley Kubrick
es mira aquesta pel·lícula quan fa Spartacus perquè la batalla que hi ha al final tenc com a referència aquesta pel·lícula. Spartacus està en el disseny de la batalla final s'han contemplat, estudiat, analitzat aquesta batalla que està explicant ell per adaptar-la. Pensem també de les maneres que una cosa és del 38 i Spartacus és del 1960. Les coses han canviat, la tècnica ha canviat, la música és diferent, que és de l'Alex North, com tu deies abans.
però en el fons vol dir que el prestigi que va assolir aquesta pel·lícula, sobretot a la batalla aquesta, va ser brutal en l'època, és a dir, era una cosa, una referència. Tothom té aquesta pel·lícula perquè és veritat, també, vist des d'ara, menys jo com ha passat tant a mi, que tampoc ens compta que, clar, han passat els anys, des del 38 fins ara, la cosa és una mica més lenta, en algun moment tenia una certa predisposició al cinema munt, els actors actuen d'una forma no tan natural com estem acostumats avui dia,
però si deixes de banda aquestes matisos, l'obra i la fotografia és brutal. És una cosa extraordinària, és una autèntica obra maestra, és a dir, que ha tingut els seus fallos, que els té, però en conjunt és una cosa que no... Si et fixes en un aspecte que per mi sempre m'ha impressionat, no?, és quan els cavallers d'alguna manera s'enfonsen, es trenca el gel i cau dintre del tallat glaçat. Que és la trampa que es pot utilitzar a l'estàlim per a currar els nazis, eh?
I que d'alguna manera, el que és curiós és que això va ser rodat el mes d'agost. En la qual cosa no hi havia neu per cap lloc, que era guix. I que aleshores, fins i tot, les planxes que es van anar trencant, sembla que eren com de ciment pintat. Era tot un muntatge...
En qualsevol cas, el que dona la sensació que està molt lograt és el fet que s'enfonsin, com es van enfonsant tot allò. Tant doncs compta que la Rússia ha guanyat, els ha vençut, els ha curralat i els ja ha fet una trampa, que és el llac.
Són un exèrcit lleuger enfront de la cavalleria alemana que és molt pesada motoritzada.
Jo potser trivialitzo una mica, però ja els que coneixeu sabeu com sóc i de tant en tant surto per Peteneres, però jo veient la pel·lícula fent dos paral·lelismes amb la història real, amb el que va passar amb tota aquella munió de gent que entrava a Novgorov, com se li dona de menjar a aquella gent.
en el moment històric, en el moment en què entren tots els cavallers, els agricultors, la gent que contracten i també tots els extras per fer la pel·lícula. Està rodada a l'entorn de Moscú. Es nota que hi ha els diners de l'estat soviètic. Ells van dedicar molts calés a fer la pel·lícula.
És una superproducció de l'època, impressionant. M'agrada molt aquesta comparació que hem introduït amb l'espartac. Sí, està molt bé. Alba, ens he quedat aquí mirant i escoltant tot el que... Impressionant, no? Després de la batalla, evidentment, hi ha obvi una part intermetge que hi ha una metge soprano que canta una fauna.
Se continuarien però tenim el temps limitat. D'alguna manera el que està molt clar és la recuperació de Pàskov, que significa la recuperació de tota la terra russa que havia estat a mans dels cavallers tautònecs. D'alguna manera ells fan fora els alemanys
I acaben dient, doncs, Rússia ha lliurat una gran batalla, Rússia ha derrotat tots els seus enemics, es mostra que a la nostra terra no queda cap enemic, qui marxi contra Rússia coneixerà la mort, alegra't i canta, mare Rússia, a la nostra terra no queda cap enemic, qui posi els seus hàbits ulls sobre els nostres pobles, qui marxi contra Rússia coneixerà la mort.
Això és entendre el cinema. Una mica pamfletari, oi? Absolutament. És un pamflet. Aquesta pel·lícula és un pamflet. Hem tingut aquí Alba, que ja pots venir quan vulguis, ja saps on som. Has entrat per la Porta Gran, per un festival. I la setmana vinent què tenim? La setmana que ve un senyor que es diu Francesc ens parlarà de la modernitat dels films recents del director Steve McQueen.
Ai, si soc jo. Doncs vinga, fins la setmana vinent ens quedem aquí. L'Estima Queen. L'Estima Queen director. M de Música.