Cinema sense condicions.
When will you be back, Roy?
Oh, in a couple of weeks.
Don't do nothing you wouldn't want me to hear about.
Oh, well, so long.
So long.
A bottle left, mister.
Can't you see that sticker?
Sure, I see it.
But a good guy don't pay no attention to what some heel makes him stick on his truck.
Well, let's punch down the running board till we get around the band.
Go on far?
No, it was a couple of miles.
I'd have walked her if my dogs wasn't pooped out.
You for a job?
No, my old man's got a place.
Forty acres.
He's a sharecropper, but we've been there a long while.
Oh.
Been doing the job?
Yeah.
I've seen your hands.
You've been swinging a picker or a sledge.
That's to make some shiny.
I notice those things like that all the time.
Got a trade?
Why don't you get at it, buddy?
Get at what?
You know what I'm talking about.
You've been going over me ever since I got in.
Bé, potser ja n'hi ha prou, perquè molts de vosaltres, dels oients, dels seguidors de cinemas sense condicions estaran dient
això sí que és un programa sense condicions.
Molts de...
Bé, algú potser ha basat a la història del cinema, i el cinema en majúscula doncs haurà reconegut potser aquest àudio
d'una de les pel·lícules, bé, no sé això, mítiques, de la història del cinema, ni més ni menys que The Grapes of Wrath,
és a dir, les uves de la ira, l'hem posat per començar avui el programa perquè potser hauríem hagut de continuar
durant tot el programa sentint la banda sonora perquè, bé, doncs estava jo aquí solet fins fa un moment
i m'havia quedat hipnotitzat absolutament veient les imatges extraordinàries del començament d'aquesta pel·lícula
que mireu, la teniu a YouTube, vull estar allà posada sincera, les dues hores i escaig que dura la pel·lícula,
una de les grans, grans, grans històries del cinema.
I per què hem començat amb això? Doncs perquè d'aquí a una estona, quan vingui Carme Navot
i quan ja haguem comentat les pel·lícules que hem vist i els temes que ens sorgeixin a partir de les pel·lícules d'estrena
les que s'estrenaran la setmana vinent, perquè el Jaume ja està aquí també i ha vist segur alguna cosa
que s'estrenarà d'aquí a Nogaire, com la setmana passada ens va avançar que s'estrenaria
una pastisseria en Tòquio i així va ser, divendres es va estrenar, doncs bé, això,
parlarem de migracions al cinema. Els que heu estat convidats, de fet esteu convidats tots,
però no tots us arriba, a l'esdeveniment de Facebook parlant d'aquest tema, de migracions al cinema,
doncs haureu vist que precisament la imatge de la portada, doncs és aquest, bé, més que extraordinari
Henry Fonda, molt, molt, molt jovenet, agafat a un volant i conduint amb la seva mare en la ficció
i la seva germana petita després d'haver tornat uns anys a la presó per diferents motius
que anem descobrint al llarg de la pel·lícula. I amb aquesta retaïla de paraules, doncs hem donat
a l'inici, al cinema sense condicions d'avui, a Ràdio d'Esverc, com cada dimarts,
de 8 a 9 del vespre, com us he comentat, amb Jaume Vidal.
Bona tarda.
Ei.
Bona tarda.
Bon vespre. Jo sempre dient les coses que se m'ocorreixen que s'han de dir.
I això, i parlarem d'això que hem dit, eh? No tenim, potser, aquests tres temes,
o tres parts que sempre el Joan Morros, quan el tenim entre nosaltres, doncs ens comenta,
però d'alguna manera sí. Bona, d'aquesta pel·lícula havíem parlat.
Jo no sé si te'n recordes, Jaume, havien comentat de les uves de la ira la temporada
passada dintre d'algun altre tema, però no me'n recordo quin era. Podria haver buscat,
perquè no és difícil entrar a cinemesensecondicions.blospot.com i hi ha una barra de recerca
i col·locant les paraules màgiques, doncs el títol d'una pel·lícula, per exemple,
en principi hauria de sortir, però no he tingut l'ocasió. I parlaven d'algun tema,
o vam parlar d'aquesta pel·lícula en concret, no recordo, però la vam ja esmentar
i analitzar abastament. Per tant, avui serà no una repetició,
sinó un recordatori dintre d'un altre tema, com és aquest, jo diria que gran tema,
les migracions al cinema, és un gran tema. No és allò parlar de coses petites,
sinó de com es mou la història, de com s'ha mogut l'espècie humana
al llarg de tota la seva existència, de com quan en un lloc determinat les coses anàvem
o van maldades, doncs ens desplacem a un altre lloc que suposadament, no sempre,
però suposadament ens promet una estança i una situació una mica de millors condicions.
I això dona peu a un munt de qüestions de ficció, de literatura, ja podem parlar d'Homero,
de la Ilíada, de tantes altres històries. No era exactament una migració,
però tenia una part que es podia considerar que sí, de moviment, de persones,
de masses, de gent que anava cap aquí, cap allà, i fins ara.
Ara que dius això, avui, aquesta setmana, no sé on t'he llegit, no, em pensava que ho tenia a la mà i no,
una cosa que he llegit és precisament això, que els arguments de les pel·lícules
pràcticament tots estan inspirats en els principis de la civilització
i els deumanaments i poca cosa més, per dir-ho d'una manera, no?
Bé, la veritat és que, més que sobtar-te, el que sí que puc assegurar és que dius,
caram, doncs, ho repetim de tant en tant que això, doncs, sigui d'aquesta manera.
Jo tinc dues informacions, o tres, tres informacions, més que pel·lícules aquesta setmana, eh?
Perquè la veritat és que l'única pel·lícula que he vist, i no és pas nova,
sinó que és una que vam passar el diumenge aquest passat per la petita pantalla,
concretament a la U, o sigui, a la U espanyola, doncs, va ser aquella de
El lado bueno de las cosas, no?, que és una pel·lícula que, del que parla precisament,
jo crec que d'una manera absolutament brillant, doncs, de les problemàtiques mentals
i les seves desestibilitzacions, tant a nivell de família com a nivell de persona,
doncs, que, bueno, que pateix aquesta problemàtica.
Llavors, el que és molt original és precisament el que és el guió que diem cinematogràfic, no?
O sigui, en definitiva, totes aquelles situacions que creen per explicar una història
a l'entorn de persones que tenen unes constants
i que, en definitiva, aquestes constants són versemblants, no?
Vull dir que se'ns fa vinent que pertanyen a una realitat
a la qual la pel·lícula, doncs, ho retrata bé.
Llavors, ja quan la vaig estrenar i la vaig veure per primera vegada,
doncs, a mi em va semblar que tenia coses molt interessants.
Per exemple, doncs, allà ningú treballa.
Tothom està com preocupat per veure com omple el dia i el temps, no?
I llavors, doncs, hi ha tot un seguit de trets
que tenen a veure precisament amb com s'emprou el dia, no?
Des d'inventar-te que anirem amb un festival
al qual hi ha persones que s'hi presenten, doncs, amb algun número de ball,
fins a la combinació d'elements, com pot ser a veure qui guanya o no,
aquest festival combinat, doncs, amb el resultat d'un partit de béisbol,
que és el que allà predomina, doncs, vull dir que això seria el guanyador o el perdedor.
I de quina manera juguen...
Béisbol o futbol amèricà?
Ara no recordo.
No me'n recordo.
Tu la tens més fresca.
Bé, bé, d'acord.
És igual, un esport col·lectiu.
Tampoc l'ensenyen, l'esport, vull dir que tampoc el veus, no?
I llavors, doncs, a mi em va sobtar molt aquesta constant, no?
I, paral·lelament, lògicament, allà hi ha un seguit de tics, diríem, de constants,
que s'han de produir d'aquella manera, perquè, si no, es quadra d'aquella manera una mica com l'Àngel Exterminador, no?
Que no saben sortir d'aquella habitació perquè fins que no arriba un moment que diuen,
diu, oi, coita, ara estem igual que quan es va produir el fet que no podíem sortir.
Doncs això, posat, doncs, en una pel·lícula d'unes quantes persones de masses,
que fan quadrar el cercle, per dir-ho d'una manera, no?
A mi em va agradar molt això, eh?
Perquè jo trobo que això, tot i que al cinema americà, eh?,
podem arribar a la conclusió que ho presenten diferents vegades,
no pas amb aquesta contundència, no?
I gairebé diria que aquesta pel·lícula està inspirada amb el senyor Buñuel
i l'Àngel Exterminador, d'alguna manera, no?
I llavors, doncs, bé, vull dir, això és el que volia dir
en quant al que em va cridar molt l'atenció.
I després, lògicament, el que sí que és molt coherent
és de la manera que dues persones desestibilitzades
i no precisament a nivell de trastorn mental
d'una manera potent, si més no, tots dos, no?
Doncs de la manera que un acompanyen a l'altre
i aquest acompanyament genera precisament una situació favorable.
primer perquè hi ha uns objectius a termini curt, no?
I després perquè aquest termini curt, que és com s'han de contemplar aquestes coses
i més quan ja s'ha produït la baixada, no?
Doncs el que acaba esbrinant per mi,
i jo crec que s'apunta, doncs, a la pel·lícula amb el seu argument,
doncs és precisament que les petites coses és el que provocarà
aquella estabilització necessària
perquè les grans coses, doncs, ja les anirem trobant
a més llarg termini, naturalment,
i com que les petites ja aniran bé a les grans, també, diguem-ho així, no?
Molt bé, les dues persones, molt ben construït,
tant el xicot amb els seus neguits
i també la seva desestibilització
i fins i tot la seva agressivitat
i després la relació entre la parella,
també la vaig trobar molt, però que molt interessant.
El lado bueno de les coses,
el costat bo de nosaltres mateixos, no?
És una pel·lícula que no us la perdeu
quan tingueu oportunitat de veure-la.
I com que les televisions en repeteixen tant,
ara que ha passat una vegada,
probablement apareixerà alguna altra vegada.
Esteu a la guait i mireu de gaudir-me
perquè entendreu moltes coses
que probablement, sense veure aquesta pel·lícula,
i m'atreveixo a dir això,
a vegades costa una mica més.
La pel·lícula és aclaridor en tots els conceptes.
Cal dir que els dos protagonistes,
el noi i la noia, doncs, el Bradley Cooper,
i la Jennifer Lawrence,
vull dir, abastament mundialment conegut,
el Bradley Cooper, sobretot,
quan va fer totes aquelles històries de Ressacones,
Ressacones a Las Vegas,
i en diferents llocs del món,
i la Jennifer Lawrence, doncs, bé,
pels llocs de la gana i per moltes altres coses.
I que a mi el que em va cridar molt l'atenció,
i tenia moltes ganes,
i em sembla que encara aquí no l'he comentat,
perquè això va ser a l'estiu,
el fet de recuperar una pel·lícula
que s'havia estrenat,
o que es va estrenar a l'estiu, ara no recordo,
d'aquella directora,
una de les meves directores,
o els meus directors, així en general,
favorits, que és la Susana Biar,
que havia fet justament amb aquesta parella,
una pel·lícula ja als Estats Units,
que es va dir, es diu Selena,
escrit Selena.
Llavors, eren ells dos.
Llavors, aquesta del lado bueno de les coses,
que també la vaig veure fa uns mesos,
que en anglès no ternes a veure el nom,
Silver Lining Playbook,
però tampoc no sabria exactament com traduir-ho,
així que ho deixem aquí.
Em va cridar molt l'atenció el fet
que recuperés la directora
aquests dos personatges
que ja havien fet aquesta pel·lícula,
i el cert és que Selena
podria dir, d'alguna manera,
que és com el costat pervers d'aquesta pel·lícula.
Tot el que tu has destacat aquí
com a positiu,
com a anàlisi,
bueno, això, positiu,
d'una societat en la que fins i tot
estem tan bé que no fa falta ni treballar,
no?, per dir-ho així,
vull dir que estem sostinguts d'una manera,
car que cadascú té la seva manera
de sobreviure o de funcionar,
que ni tan sols t'has de preocupar
per certes coses materials,
doncs a Selena...
Això representaria
que és una evolució social prou favorable
que permet una situació com aquesta,
no?, ben reflectida en el film.
Sí, que haurien d'entendre
que hi ha d'haver alguna feina
per part d'algú darrere
que sostingui això,
però, bueno,
en qualsevol cas,
el que veiem allà de la pel·lícula,
aquella suspensió de la realitat
que provoca moltes vegades
la comèdia, sobretot,
que ens fa oblidar-nos
de moltes altres coses,
doncs està prou ben aconseguida.
Doncs, com deia Selena,
Susana Viar,
sempre, sempre,
dintre de les seves constants
d'anàlisi
de la realitat social,
de la psicologia de les persones
que, bueno,
com saps,
com saben les persones
que em coneixen,
doncs jo he analitzat
més d'una vegada
i he intentat detallar
i he vist que hi ha
en tota la seva filmografia
unes certes constants
de contraposar
dos mons
que, en principi,
no tenen res a veure
i que estan
reflectit
a partir de
dues persones diferents,
normalment,
per exemple,
dos germans,
un que és el germà Modèlic,
en aquella pel·lícula
precisament que es diu així,
Germans,
que és el germà Modèlic
que treballa
en els cascs blaus
de la...
ara no sabré dir...
Bé,
els casc blaus
de l'exercis aquest,
diguéssim,
de cooperació internacional
i llavors,
quan torna
d'una de les seves missions,
doncs torna
completament desequilibrat
i anem veient per què.
I el germà,
l'ovella fosca
de la família,
llavors,
que fins ara
havia estat
completament desestimat
com a persona vàlida,
doncs és el que agafa
les regnes
de la cordura
i és el que fa
que tot plegat
tingui una mica de sentit
i fins i tot
li dóna sentit
a la vida
del seu germà.
Això mateix,
però d'una altra manera,
amb una sola persona,
passa amb aquella pel·lícula
que li van dir aquí
desafortunadament,
molt desafortunadament,
un mundo mejor,
en un mundo mejor,
que en realitat
en danés
es deia
venjança.
Llavors,
bueno,
aquests misteris
de les traduccions,
doncs era
una sola persona
que vivia dues realitats
diferents,
un metge
que en la seva
Dinamarca natal
doncs viu
una situació familiar
més o menys favorable,
amb unes dificultats,
amb uns fills
que tenen una característica
de desestabilització,
violenta,
però dintre
d'una quotidianitat,
dintre del que seria
una manera de funcionar
més o menys habitual
en les societats
evolucionades,
avançades,
industrials,
que són les que
més o menys tots
els que estem per aquí
al voltant
doncs coneixem,
i per una altra banda
aquest mateix metge
doncs vivia
durant unes temporades
a l'any també
en un país
no tan desenvolupat,
fent de metge
de frontera,
de metge,
de batalla,
intentant que
una sèrie de gent
doncs tingués
una vida
més o menys digna.
Doncs a Selena,
que és el que
volia explicar,
el que fa
la Susana Vier
és donar
una altra volta
de rosca
al seu anàlisi,
perquè no és
una directora
que faci una història
simplement per explicar
una història
i punt,
fa una anàlisi
encara més enllà.
Tant el Bradley Cooper
com la Jennifer Lawrence
són dos,
es podria dir,
persones molt ambicioses,
Bradley Cooper
una persona feta
a si mateix,
allò que comença
de zero,
però que té molt clar
durant l'època
en què s'estaven construint
les grans línies ferroviàries
als Estats Units,
doncs ell agafa
les regnes
d'una d'aquestes
empreses
i mira de
fer el que sigui,
d'arrassar boscos,
de fer el que sigui
amb la gent
amb la que treballa,
perquè això
tiri endavant
en un sentit
ètic i moral
molt consistent
per una altra banda,
dintre del que és
una ètica professional
i d'allò,
llavors arriba
la Jennifer Lawrence
que és la hereva,
podríem dir,
d'una gran indústria
també de la fusta
i que també
ha treballat amb això
i s'ajunten els dos
i es provoca
com una mena
de,
bueno,
de fletxazo,
de fletxazo,
d'amor brutal
que deixa de banda
tota la resta
de les coses
i que ja veus
que allò
no pot anar bé
de cap manera
precisament per això,
perquè deixa de banda
tota la resta de coses
i només són ells dos
i el que aconsegueixen
a partir de la seva ambició
i d'on volen
d'estar junts
i d'on volen arribar
i d'estar junts
i llavors hi ha un moment determinat
i hi ha una situació concreta
a partir de tenir fills
o no en tenir-ne
que, bueno,
que desenvolupar
una tragèdia,
un drama impressionant
i que, bueno,
una vegada més
val molt la pena
és una pel·lícula
que no va tenir
unes crítiques
en principi massa favorables
però que jo recomano
com tota la filmografia
de la Susan Bia
i que recomano
com tots els comentaris
i les anàlisis
que fa Carme Neboi
que ja la tenim aquí,
Carme.
Hola, bona nit.
Bona nit.
Ja havies promès allà
a través d'un missatget
que arribaves una miqueta tard
però que arribaves
i efectivament
has complert la teva paraula
com sempre.
I estàveu parlant
de la Susan Bia?
Estàvem parlant una miqueta
perquè, bueno,
el Jaume ha parlat
de la douena de les coses
que l'havia vist fa poquet
i la parella protagonista
Bradley Cooper
i Jennifer Lawrence
són les protagonistes
també, curiosament,
de Selena
que és l'última pel·lícula
I què tal?
Jo no l'he vista.
Bé, bé, bé.
No, ja he fet el comentari
M'agrada molt la Susan Bia
i la veritat
Doncs ja som dos.
És una dona molt valenta
i molt...
I sorprenentment
el tipus de pel·lícules
que fa per ser fetes
per una dona, no?
Perquè en Terra Estil
era...
No, en Terra Estil
no.
És d'aquí és.
No, en Terra Estil
és aquesta altra dona.
És una altra dona també.
És una altra dona també valenta.
És la Bigelow.
Sí, sí.
Però la Bigelow
és d'allà, dels Estats Units.
I aquesta...
És d'Anessa.
I l'única pel·lícula
que ha fet allà, dels Estats Units
és aquesta, Selena.
I llavors sorprèn
com té la força suficient
com per explicar una història
allà, als Estats Units.
És a dir,
ella seria com una mena
i no ho he dit per dir-ho,
com una mena de l'Asgut Trigger
femení
però que a més a més
s'atreveix a viatjar
per dir-ho així
a posar-se en una situació diferent.
I l'heu vista els dos?
L'heu vista aquesta?
No, no.
La comentava jo
perquè coincidien els tipagomistes.
La que sí que he vist
i mentre ja acabes
de col·locar-te aquí
que ja t'has col·locat...
Jo no tinc pel·lícula avui
per comentar
perquè no he pogut anar.
Jo sí.
Em feia molta gràcia
anar a veure
la pel·lícula
del Pablo Aragüés
que havia parlat
amb ell un parell de vegades
per diferents projectes
de Zaragoza,
eh?
Saragussà,
es diria?
D'Aragonès.
D'Aragonès, això.
Aragüés,
d'Aragonès
i que ara estrena jo,
no estic segur,
diria que la seva
primera pel·lícula,
el seu primer llargmetratge
que es diu
Novatos.
No estic segur
si ell és novato o no
en aquesta circumstància.
Ara mateix us ho dic.
Tinc aquí la informació
a punt d'aparèixer
en una pantalleta
de l'ordinador
i no,
havia fet algun altre.
Havia fet
Vigilo el Camino,
és veritat,
Vigilo el Camino
que és una pel·lícula
que no he vist
però que em sona molt
i ja tinc ganes de veure
i havia fet
unes quantes més,
calla,
d'allò,
res.
Havia fet Perceval,
no sé si alguna us sona.
No,
és que no em sona
ni el director.
Uida Tocateja
no és molt conegut de nom.
Però mira,
per exemple,
Uida Tocateja
que és del 2005
apareix com a protagonista
el Nacho Vigalondo,
curiosament,
un director
però que de tant en tant
fa d'actor,
un actor molt dolent,
tot s'ha de dir,
però fa d'actor
de tant en tant
amb les seves pròpies pel·lícules.
Perceval,
Les 5 Muertes
d'Ibrahim González,
Luz,
Roto Wacken,
ha fet moltes coses,
jo no ho tenia
això registrat.
Vigilo el Camino,
aquesta sí que va tenir
una certa trascendència
però que encara així
no he vist.
I la primera
que he vist seva
i ara ja amb ganes
de recuperar les altres
és Novatos.
Novatos,
ja que el Jaume
has fet abans
una comparació
amb el Lado Buena de les Coses
i un altre clàssic
que ara se m'ha anat
del cap.
Luz Buñuel.
I Luz Buñuel
i l'Àngel exterminador.
Doncs mira,
m'ha vingut molt bé
perquè jo volia
fer una comparació
que sempre és molt difícil
i és agafar
una miqueta allò
amb pinces
però que s'ha d'entendre
com a punt de partida,
com a punt de comparació.
Novatos,
jo la podria comparar,
la podríem comparar
amb Saló
del Pasolini.
Vull dir,
que en bona manera
és una barbaritat
fer-ho, eh?
És la pel·lícula
menys poètica que té.
Té una poesia,
té poesia,
però és una poesia
bruta,
sòrdida,
salvatge,
cruel.
No defensis la poesia
a partir d'aquesta pel·lícula
que et carregues
la poesia,
encara que la tinc
que la vius tu.
Però vol salvar
la pel·lícula.
No,
tot i com jo l'entenc,
no, no, no,
a veure,
no confonem coses,
no estic mirant
de salvar res ni de...
Simplement,
jo crec que la poesia
ho és tot,
una mica la poesia,
tant pot ser
en un sentit
com en un altre,
no?
Jo crec que Pasolini,
per ell,
era impossible
no fer poesia
d'una manera
o d'una altra.
El que passa
és que a Saló,
doncs,
fa un manifest
salvatge
de decepció
cap a la societat
i cap a la humanitat
en general,
però no deixa de ser
una qüestió
molt poètica,
el que passa
és que molt dura,
molt dura.
A mi,
a mi m'agradaria
que la Carme,
vull dir,
que ho té molt clar
pel que he pogut veure,
ens fessis,
vull dir,
tu acabes de dir,
ens fa una poesia
molt forta,
molt descoordinada
i d'una manera o altra
corrobores el que jo dic,
la menys poètica.
Ah,
pensava que és
que havies parlat abans.
No,
no,
no,
després ja sí que ho ve,
ja parlarem d'això,
és igual això.
jo penso que,
esclar,
no deixa de ser
prou fàcil de dir,
bueno,
el senyor Pasolini
ha fet un cinema poètic
sempre,
no?
I llavors jo apunto
i dic
que aquesta és la menys poètica.
Per què?
O sigui,
on està la diferència?
Tu acabes i dius,
bueno,
això que no sigui poesia,
però aclarim
què vol dir poesia
i on estaria la...
Tu per què dius
que és la menys poètica?
Per què ho dius?
Perquè jo crec
que la poètica
és una cosa
que encara que pugui
parlar del mateix
com ell apunta
i d'aquí bé
que m'agradaria aclarir-ho,
per mi la poesia
és una cosa
que va més enllà
de la imatge,
de l'argument,
de tot.
O sigui,
és com una essència
per mi,
no?
I llavors
totes les seves pel·lícules,
per exemple,
per posar un exemple,
jo recordo
Teorema
o fins i tot
l'Àngel aquell
que Teorema
ja era un Ângel,
oi?
També?
Teorema també
una mica
pervers també.
Sí,
ara no recordo
si dicava.
Esclar,
allà sí que hi ha
una poesia fantàstica
del que representa
les persones
que sense adonar-nos
doncs
protagonitzem
uns fets
que en definitiva
ens fan pols,
vull dir que
ens desestabilitzen
totalment.
És aquella
on
hi ha un
paio
que representa
ser
com un àngel
però paral·lelament
també
endimoniat
per dir-ho
d'una manera,
no?
I aquesta
característica
desestibilitzadora
jo penso que sí
que té molt a veure
perquè
va directe
a la jugular
del que
representa
aquesta
constant
que tots tenim
assimilat,
que està casat,
tenim fills i tal,
és la més natural
del món.
I ell
en canvi
el que fa
és dir
no,
perquè
no hi és
aquesta fortalesa,
en tot cas
aquesta fortalesa
si existeix
és perquè
no hi ha
un component
desestibilitzador
paral·lel
que ho pugui
fer pols,
no?
I llavors
per mi
aquest és
l'element
poètic,
eh?
ja ho veig
així,
és com
m'entens,
no?
Vull dir,
és allò de dir
no és que
existeixi
el personatge,
o sigui,
la pel·lícula va més enllà
de l'argumentació,
no?
Per què?
Perquè ell,
aquest àngel,
diríem,
el que fa és
desestibilitzar
tota la mecànica,
el noi,
la noia,
el pare,
la mare,
perquè els sedueix
a tots,
com deia ell
fa una estona
amb una pel·lícula
que ha parlat
de la,
com es diu
que es deia,
eh?
que diu
que allà
allà se rebenta tot,
no?
Eh?
Se rebenta tot
quan es coneixen...
Del Pasolini?
No,
la Selena,
la Selena,
ja s'ho envia.
Exacte,
se rebenta tot,
diu,
allà ja no hi ha lògica,
ja,
clar,
la poesia per mi
va més enllà
de la lògica,
no,
la lògica seria
l'argumentació,
seria el raonament,
seria tot això.
Llavors,
això ho dic,
i a canvi,
per mi,
Saló,
els 120 dies de Sodoma,
probablement m'ho invento,
crec que li manca
precisament
aquesta,
element de desestabilització
i per mi
és una pel·lícula
anti-ideològica.
Què vol dir això?
Reduem el pasolini?
És una mica,
sí,
però no deixa,
perquè ell el que fa
és dir,
escolteu,
acabo de fer
una trilogia
que era
la poètica
d'això,
de l'erotisme,
que va ser
el de Camerón,
va ser
els Mil i una nit
i l'altre
no me'n recordo
com se deia,
eh?
Vull dir,
no me'n recordo ara.
I jo tampoc,
però sí,
hi havia una altra,
hi havia una altra,
la trilogia.
I el que és
molt curiós
és que ell
va fer una trilogia
precisament
per donar-li
aquell to,
jo crec,
que poètic,
que en definitiva
ens fes oblidar,
segons el meu criteri,
tot el que té
i tota l'utilitat
que moltes vegades
es fa
de l'erotisme.
I llavors,
quan va veure
que això
se li havia donat
la volta
i en definitiva
es va utilitzar
la trilogia
que va fer
per tot el contrari
de com
el perquè
ell ho havia fet,
automàticament
ell va dir
ara no hi haurà
cap problema,
ara sí que
això no ho podreu fer
amb aquesta
que faré ara,
120 dies
de Sodoma,
no?
Vull dir,
i llavors allà
jo crec que allà
és...
Sí,
es pot dir
que en tot això
que comentàvem
va mirar
de fer reaccionar,
de proposar
a tota la gent
tot el que podia ser
maco,
tot el que podia ser
positiu
dintre de la relació
com a...
I com que
va arribar un moment
en què no va veure
que ningú reaccionés
o que servís per res,
doncs llavors
va voler fer-ho
de manera més...
Però mira,
jo tinc l'avantatge
que els temes
a mesura que parlem
i a mesura que d'allò
puc anar buscant cosetes,
doncs m'ajudo una mica
d'uns poemes
d'ell mateix,
el Pasolini,
cosa que potser
no hem fet mai aquí
i m'agrada especialment
fer-ho perquè soc
especialment aficionat
a la poesia,
també ho he de dir.
Llavors,
hi ha un blog
en el que,
bueno,
que curiosament es diu
Pasolineando,
eh?
Un nom molt bonic
i que fa tota una...
Molt recurrent.
Tota una...
una anàlisi
de les diferents pel·lícules
de Pasolini
i en un moment determinat
que diu que...
que,
bueno,
que va seguir
després de dedicar-se
molt de temps
a la poesia,
d'entrar ja en el cinema,
diu que va continuar fent
ja no poemes
sinó guions,
eh?
El que comentaves tu ara,
no?
El que comentàvem.
I que...
hi ha un moment
en què ell escriu
aquests versos
que llegiré ara
que m'entenen
una miqueta conmocionat
i que tenen molt a veure
amb Saló, eh?
O l'Ascendent Vies
de Sodoma.
Diu,
hoy...
Està en castellà
però puc traduir
ràpidament en català.
Avui us diré
que no només
cal comprometre's
escrivint,
sinó vivint.
Cal resistir
amb l'escàndol
i amb la ràbia,
més que mai.
Ingenus com bèsties,
a l'escorxador,
alienats com a víctimes.
Llavors,
això està molt relacionat
amb el que es parla
120 dies de Saló.
Això és poesia
però brutal.
És a dir,
inspirada en la violència,
inspirada
en la repulsió
que es provoca
quan una persona
es deixa
passar per sobre
d'un altre,
diuen,
un altre té la voluntat
de fer-ho
i un,
per algun motiu,
ens deixem trepitjar
per un altre
i allò ja no hi ha
qui ho pari
perquè per mi
Saló és això,
Saló és aquesta història
i per això
ho relacionava
amb Novatos
perquè Novatos
de Pablo Araúest
curiosament...
És que tot ha vingut
per aquí, eh?
Llavors,
Novatos té
aquesta característica
també,
la característica
d'una gent
que es tanca
dintre d'un lloc,
en aquest cas és un col·legi major
d'una universitat
de Madrid
que va a tota una sèrie
de gent
de províncies
de l'època
d'on ja es deia així
no sé si es continua dient
o no
que si de León
que si de Logroño
que si de diferents llocs
i es troben allà
amb els veterans
els veterans
i fem la comparació
amb Saló
no està del tot malament
perquè allà també
trobem a Saló
els veterans
que són en aquell cas
doncs els
oficials
o els membres
de l'exèrcit
nacional socialista
que diuen
els que arriben de nous
que entren allà
voluntàriament
igual que els de la pel·lícula
Novatos
entren voluntàriament
i els hi diuen
eh, vigila
que aquí hi ha una sèrie
de normes
que marquem nosaltres
que som els veterans
i vosaltres heu de passar
per tot el que nosaltres diem
té un punt de similitud
que es fa revoltar molt
i donar-li
un munt de voltes
a la història
a partir d'aquí
clar, és una història
més lleugera
Pàlvar Agüest
té l'habilitat
de no fer una pel·lícula
ni comercial
ni d'autor
tampoc
es mou tota l'estona
amb una línia
I és a nivell de comèdia
això?
No
No, no, no
El Saló
No, no
Ni Saló ni Novatos
No és comèdia
però tampoc
malgrat l'argument
tampoc cau
en el drama
més exacerbat
vull dir
sempre està en un punt
perquè hi ha un enamorament
en un moment determinat
aclarim
que el Pàlvar Agüest
ja he comentat
que havia conversat
amb ell un parell de vegades
no el conec personalment
però això
aquesta pel·lícula
l'ha feta
molts anys després
que això ho va viure ell
llavors és com
treure's una mica
els dimonis
de tot allò que va
que va viure
en un moment determinat
en primera persona
llavors el protagonista
que curiosament
és el fill del José Coronado
el Nicolás Coronado
que és el primer paper
o dels primers
que fa com a protagonista
i bueno
no ho fa malament
del tot
doncs
ell és com
treure's
tot aquells dimonis
és com
posar en la pantalla
per aconseguir
superar
tot allò que va viure
llavors ja dic
ho fa tot plegat
com una barreja
de gèneres diferents
té un puntet
de comèdia
de comèdia romàntica
té un punt
d'això
de pel·lícula
existencialista
duríssima
en els moments
en els que
ha de decidir
la persona
que és el Nicolás Coronado
si es deixa portar
pel que li diu
el Javier Butler
que és l'altre protagonista
l'antagonista
el protagonista
de Teorema
potser
o els que
a la pel·lícula
de Saló
doncs diuen
que la gent
el que ha de fer
i com han de viure
i el que han de menjar
que recordem
que el que ha de menjar
no és una cosa
que sigui per menjar
precisament
a la vida quotidiana
però ja els obliguen
a menjar
els seus propis
excrements
per exemple
llavors
estem davant
d'una pel·lícula
que juga
molt hàbilment
en el camí
de fer-la
suau
per un públic general
i al mateix temps
de tractar
amb una certa profunditat
i amb una certa potència
uns temes durs
i de coses
que segurament
continuen passant
Escolta, aquesta pel·lícula
està ara en cartell
Es va estrenar
divendres passat
per tant
si us fa gràcia
anar a veure
Tu la recomanes?
Sí, sí
per tot això
que estic dient
la recomano
perquè és un director proper
i perquè
tot això que comento
es fa pensar
en moltes coses
Un director proper
Sí
Sí, sí
De casa
De casa
De casa
Sí
Sí, això per mi
és un element
sempre recomanador
perquè de vegades
parlem
no, a veure
que podem parlar de tot
està clar
que el cinema
és un fet
universal
i universalitzable
però bueno
també està bé
tenir persones
que veus
que estan tractant temes
molt, molt, molt
molt directament
del que han viscut
i que fins i tot
en un moment terminat
podem parlar amb ell
també
perquè ens comenti
l'opinió
que té del tema
però bueno
sí
proper
de proximitat
ara com que està molt de moda
tot això de proximitat
els productes de proximitat
de quilòmetre zero
Si no ho estava
acabes de posar tu
No, no, no
ho està
Home, és un terme
que s'ha utilitzat
moltes vegades
però potser no anar al cinema
però mira
ara al cinema
potser sí que l'hem introduït
ara
al cinema sense condicions
cinema de quilòmetre zero
quan deien allò de
és una espanyolada
te'n recordes?
Sí, clar
que me'n recordo
clar
vull dir
era tot el contrari
de l'empatia
amb allò proper
totalment el contrari
et posaves
et posaves alerta
i el que és cert
i el que és cert
i el que és cert
i per això
li dic a la Carme
perquè
si més no
som contemporanis
doncs
ho vam viure
amb tota la seva contundència
això
per cert
que val a dir
que
ja que tenim
això
ara que acabem de dir
doncs
tenim
això de
Història de Nuestro Cine
actualment
això
o sigui
es passa una pel·lícula
cada setmana
i cada dia
de tots els dies
de la setmana
però parles de televisió
sí
de televisió
però bueno
vull dir
per aclarir
i per fer
la proximitat
i amb quina televisió
a la segona
a la segona cadena
o sigui
a mi m'agrada
la 2
si m'agraden
les pel·lícules
perquè com que no
hi ha anuncis
veus una pel·lícula
de manera normal
és tan normal
com la vida mateixa
que no hi hagi anuncis
però mira
hem d'anar a parar
a la 2 i a la 1
per poder-ho
a casa
que no hi hagi anuncis
per poder aixecar-te un moment
anar al lavabo
és estrany també
amb tu
serà amb tu
aguanteu
de debò que veieu
una pel·lícula sincera
sigueu sincers
allà us poseu a veure la tele
i esteu una hora i mitja
dues hores
sense aixecar-vos
sense fer res
va venga
un exercici de sinceritat
però és que depèn de la pel·lícula
llavors depèn de la pel·lícula
sí, sí, sí
clar
si et quedes hipnotitzat
ja
és una pel·lícula que m'interessa
i si no m'interessa
com que no m'interessa
la vaig passant
com puc
sense mirar-ho a gaire
li trobo
la qualitat
de que
no et para
en un moment
que és el que sol
han fet
en tots els altres canals
que quan està a punt
de passar
no sé què
no sé quantes
va i et surt
un anunci al mig
que et trenca
tota l'acció
tant les d'acció
com les d'enacció
però a mi m'ho veus
a més a més
ho aturen al propós
en el moment
de més acció
perquè no puguis
marxar fàcilment
d'allà
per fer-la la publicitat
és el peatge que paguem
però
però per això
li don valor a la 2
que això
en menys
naturalment
després pot estar bé
o està malament
la pel·lícula
i quines pel·lícules
tens aquí
la programació
d'aquest cicle
que voldria destacar
precisament
que
gairebé
totes les pel·lícules
que es passen
sí que té
un tuf espanyolada
com el que
interpretàvem
diríem
desqualificativament
eh
perquè
algunes se'n salven
però no
n'hi ha moltes
que se salven bé
eh
per exemple
tots sabem
que en els anys 50
doncs hi va haver
un propòsit
per part de
Mario Camus
per part d'Antonio Verdem
en Berlanga
que es van proposar
fer un cinema
que no fos tot allò
eh
vull dir que
que tots sabem
de què anava
i llavors
bueno
doncs això és el que
jo us volia dir
no que
la pel·lícula
per exemple
que podeu veure
avui al vespre
i estem parlant
d'avui dimarts
eh
que no és
no és el dissabte
quan es repeteix el programa
avui dimarts
al vespre
doncs és la pel·lícula
Barieté
és una pel·lícula
de Juan Antonio Verdem
la qual doncs
interpreten
la Sara Montiel
i el Vicente Parra
dos actors
de l'època
que precisament
sintonitzava perfectament
amb el que recordem
la Carme i jo
i llavors
els dos regulars
com a actors
sí
molt regulars
i tant
però que el Verdem
els hi va donar
aquesta
la setmana passada
passava
la mort
d'un ciclista
és diferent
exacte
havien fet
Calle Mallor
fa no gaire
Calle Mallor
no fa gaire
que es va passar
jo també la vaig veure
a Calle Mallor
que la recordava
i continua sent
una cosa extraordinària
a mi m'entusiasma
aquella pel·lícula
molt ben feta
El viatge a ninguna part
aquesta és del Fernando
Ferran Gómez
que va fer del cot
aquest senyor
no?
sí
i ja va començar
a treballar
estem parlant
dels anys
60
no, perdó
els 80
els 80
ja sí
el José Sacristán
la Laura del Sol
Juan Diego
però bé
vull dir
aquest senyor
doncs
li donava un to
que la veritat
és que salvava
bé bé clarament
el llistó
d'Espanyolada
en el sentit
més desqualificatiu
de la paraula
i després
per al proper
divendres
la pel·lícula
que es passa
és
les coses del querer
aquesta estaria
el vell mig
de tot això
és curiós
perquè és una pel·lícula
de Jaime Chabarri
que va fer coses
vull dir
per exemple
Bern
estava bé
i tal
Bern estava molt bé
sí
molt ben
molt ben ubicada
molt ben tractada
de
tot
i molt bé
de
de fotografia
a més a més
aquesta és la pel·lícula
interpretada
per Àngela Molina
que jo sempre
he confessat
la meva
atracció
o sigui
l'atracció
que em produïa
com a actriu
i com a
sobretot
a vegades
amb les coses del querer
sobretot
era precisament
pel paper
que interpretava
jo no la recordo
la pel·lícula
aquesta és
aquella
d'aquell
ell és un
ell és cantant
i ell
és un
també és
un cantant
no?
de faràndules
sí
de faràndules
i tal
llavors
ell
representa
que és
bueno
que llavors
no es deia
homosexual
però vull dir
és així
com a
feminat
no?
és el que es deia
llavors
aquesta
però caram
té una gràcia
molt especial
aquesta pel·lícula
i el que té
més gràcia
de tot
és que
et fa
apropar-te
d'una manera
absolutament
sincera
i vol dir
identificadora
amb les cançons
que canten
tant un com l'altre
o sigui
que jo us recomano
que la veieu
perquè a mi
sempre m'ha quedat
com una pel·lícula
entranyable
sí
vull dir allò
i si vols veure
aquesta actriu
jo diria que
la última
bueno
la més recent
pel·lícula
que ha fet
doncs
Alejos de los hombres
sí
curiosament
la pel·lícula
en la que
el Vigo Mortensen
és protagonista
justament
amb un actor
marroquí
o no me'n recordo
exactament
de quin país
i ella surt
en un moment determinat
molt clau
i fent
d'alguna manera
referència
a aquestes pel·lícules
en les que
l'hem vist
fent una miqueta
de tot
doncs
un paper
de veritat
molt duït
i molt maco
havia confós
vull aclarir
el viaje
a ninguna parte
que con l'estranyo
viaje
clar
sent viaje
tot
l'estranyo viaje
és dels 60
60 i poc
i el viaje
a ninguna parte
no la tenia
massa registrada
des del 86
clar
per això havia dit
no?
dels 50
dels 60
val a dir
que els dilluns
passen pel·lícules
dels anys 40
el dimarts
les passen
dels anys 50
i 60
i els dimecres
doncs
no t'ho puc assegurar
però sé que cada dia
és com
acostar-se
per una o dues dècades
vull dir
no és estrictament
una dècada
ho tindrem en compte
doncs
està molt interessant
i a més a més
que hi ha molta gent
que està veient
aquestes pel·lícules
i que les està comentant
mira, mira
que ja Carme
té ganes
de parlar del tema
nosaltres també
i tenim tota l'estona
de fons
aleshores
que molt baixet això
mira
coneixeu aquesta veu?
a veure
Henry Fonda
això és el Henry Fonda
ho he sentit
per la música
i la música
també
unes imatges
extraordinàries
bueno
aquest que parlava ara
no estic segur
si era el Henry Fonda
no, no, no
perquè estan fent
un enterrament
ara
un enterrament
del pare
quan comencen
el viatge
també
un altre viatge
una migració
que és el tema
d'avui
ara quan parli
perquè estic veient aquí
les imatges
fascinant
totes elles
d'aquesta pel·lícula
doncs el posarem
per sentir la veu
perquè aquesta no
era la seva
no estic segur
no estic segur
perquè potser sí
que parla ell
parla ell
en el llog
la té més alta
de to
sí, potser sí
però clar
en aquell moment
com que està fent
com una mena d'oració
parla de llog
potser la baixa una mica
però bueno
sentim així de fons
podria ser el Carre d'Ainet
doncs també podria ser
que és el seu amic
el que es troba
doncs sí, sí
puc tirar enrere una miqueta
i mirar-ho
i comprovar-ho
però bueno
és igual
avancem
mira la cançoneta
amb aquesta cançó
si vols
entrem ja
en el tema de la setmana
les migracions
al cinema
jo, Carme
un tema
amb importància
gros, gros, gros
de debò
al cinema
i a la vida
sí, sí
al cinema
hi ha la història
perquè a la vida és important
el cinema
ho transmet
i les
a veure
les migracions
com a tals
són
tan antigues
com al propi home
de fet
la humanitat
segurament
s'ha desenvolupat
en alguna mida
en conseqüència
de moltes
migracions
de tota mena
deu fer
jo què sé
des de la sabana
aquella africana
80.000 milions d'anys
que migrem
80.000 milions d'anys
acabes de dir
t'has passat una mica
no, però
si com a
80.000 milions d'anys
no
com a homínics
no sé què dir-te
no ho sé
no puc dir-te jo
el que
podem arribar
al milió d'anys
no, jo sé que has dit
que és una exageració
però 80.000 milions d'anys
són
bueno
diverses vides
de l'univers
aquest present
però bueno
és igual
jo ja entenc
que era una xifra
de dir
molts anys
80.000 milions
no, 80.000
80.000 anys
sí, sí
80.000
no sé per què he dit
és veritat
és veritat
és veritat
ho has interpretat
d'acord
ho vull dir 80.000
no sé per què
bé
perquè has volgut
fer d'Andalus
ara
exacte
no, però
de 80.000
sí que
sí que devem portar
de migracions humanes
i 800.000
i 800.000
segurament sí
més potents
vull dir
migracions de les que
surten d'Àfrica
i van a
tot el
tot el món
per raons diferents
bé
les migracions
sempre es produeixen
per raons
diverses
les que
depèn de l'època
les migracions
han sigut
diferents
en unes èpoques
poden haver sigut
per
catàstrofes
de tipus
físic
per terratrèmols
per
per
sequeres
per
és a dir
per falta
de
de
de menjars
per raons
molt diverses
ara
les recents
les que tenim
últimament
sempre
es produeixen
o per
la recerca
de treball
o per
la
pobresa
per
una manca
de mà d'obra
en països
rics
que poden
que poden
assimilar
o assumir
un
un
un
un altre
un altre
un altre
un altre
sector
de
de
treballador
el
pel rebuig
d'algunes
feines
per part
de la
població
dels països
rics
que no
volen
fer
i que
llavors
les
migracions
d'unes
altres
zones
que estan
disposades
a fer-les
crea
un cercle
que es manté
el perquè
ho han de fer
és la pobresa
normalment
oi?
Després
la recerca
de milions
condicions
de vida
la guerra
la guerra
ha sigut
històricament
o una raó
de
migracions
constants
en diversos
en diversos
llocs
no?
Després
l'existència
de
règims
totalitaris
que fan
difícil
la vida
a un sector
de la població
que es veu
obligada
a marxar
i per tant
implica una certa
persecució
d'aquest tipus
de
gent
que es veu
obligada
a marxar
en aquest moment
d'un món
globalitzat
la seducció
que suposa
per països
molt pobres
el miratge
de la vida
en un país ric
i com que
en aquest moment
la televisió
i les comunicacions
són relativament
fàcils
a qualsevol
lloc del món
un pot saber
com viu
la persona
que està
més allunyada
de la que ho està
veient
i per tant
la seducció
d'una vida
fàcil
d'una vida
pròspera
d'una vida
que no té res
a veure
amb la que
s'està tenint
la persona
que pot estar
veient
aquelles
imatges
el poden
sudir
fins al punt
que això
el pot
provocar
que marxi
i aquestes
són constants
a moltes èpoques
clar
el temps
de la revolució
industrial
devia ser
per raons
diferents
pel tipus
de feines
perquè
la situació
al camp
tenia
unes condicionants
i la situació
industrial
en tenia
unes altres
més
sugerents
o més fàcils
en tot cas
o que no exigien
tanta força
per la mà d'obra
però
aquest són
el context
en què
es mouen
les migracions
humanes
al llarg
del temps
i al llarg
de
de
diferents
posicions
al món
llavors
el cine
el cine
recull això
el cine
recull
migracions
amb tot aquest tipus
de situació
com que n'hi ha
tantes
com que n'hi ha
tantes
de
com que n'hi ha
tantes
de pel·lícules
jo tinc una llista
però n'havíem de triar
algunes
i el Francesc
em va preguntar
que quines triava
jo vaig triar
un clàssic
que és
les uves de la ira
del John Ford
em vaig triar
quatre
jo he tornat
a veure
les uves de la ira
les altres
no les
he tornat
a veure
les uves de la ira
i Valceros
perquè crec
que són
dos exemples
i no he tingut
temps de veure res més
però són
dos exemples
de situacions
molt diferents
les uves de la ira
és del 1940
de causes
molt diferents
de causes
de causes
diferents
de migració
el John Ford
les uves de la ira
és del 1940
jo havia triat
també
l'Uxino Visconti
el Rocco
i sus hermanos
que és del 60
que és la immigració
del sur
d'Itàlia
a la banda
industrialitzada
de Milán
i Torín
que per tant
expressa
també
aquest tipus
la raó
és continuar
sent la pobresa
després
havia triat
Pelle
el Conquistador
que és del 87
perquè és una pel·lícula
relativament poc
conegida
jo crec que és una pel·lícula
extraordinària
no l'he tornat
a veure
però és la immigració
dels suecs
que van sortir
de Suècia
també
per dificultats
econòmiques
i humanes
i de convivència
també
i de pobresa
i van aparar
una illa
que està a prop
de Dinamarca
i finalment
amb la intenció
d'emigrar
als Estats Units
això
se'ls complica
i és un pare
i un fill
i és una història
el Max Boncidor
crec que recordar
és una història
molt bonica
i molt dura
també
molt duríssima
duríssima
és una pel·lícula
duríssima
la gran obra
més ta segurament
del Billy Ogost
sí
Billy Ogost
un director
que encara està
en funcionament
encara està fent
jo havia triat esta
perquè és una pel·lícula
també
d'una zona
que ens sembla
que tot és
flors i violes
i ha sigut
una zona
duríssima
a la història
i després
jo havia triat
el Balceros
que és del Carles Bosch
que és una pel·lícula
de la miració
dels cubans
amb la intenció
d'anar a Miami
durant
anys i anys
això ha sigut
una aspiració
dels cubans
perquè han tingut
una situació
molt dura
econòmicament
i perquè són famílies
que van quedar
dividides
després de
l'època del Batista
i del
Fidel Castro
van quedar
dividides
i una part
se'n va anar
a Miami
i
una part
de la gent
de Cuba
el seu
miratge
era
arribar
als Estats Units
segurament
és la migració
més dramàtica
o la situació
més dramàtica
en el sentit
que la distància
geogràfica
és molt curta
és curtíssima
i encara així
la diferència
econòmica
i de condicions
de vida
són enormes
no sempre
favorables
segurament
a la part
dels Estats Units
però bueno
això ja seria
un tema
de fet
la pel·lícula
és duríssima
comencem
si per cas
si et sembla
si l'heu vist
si et sembla
és que la vam recuperar
abans li comentava
el Jaume
l'any passat
la temporada passada
la vam veure
per algun altre motiu
per algun altre tema
no recordo exactament
perquè
jo la vaig veure
llavors
i llavors la tinc
relativament present
per això
però volia afegir
que com que tenim
aquest esdeveniment
del Facebook
hi ha una persona
que participa gairebé
sempre
és el Xavier Sánchez Querra
que li agraeixo
li agraeixo molt
un actor i productor
de la Cerdanyola
del Vallès
que sempre li agrada
donar una miqueta
la seva visió
i en aquest cas
ens proposa
Els raïns de la ira
com a obra mestra
diu ell
de Jonfort
jo sí
la trobo
l'he tornat a veure
i crec que és una obra mestra
i també afegeix
a les que tu has dit
a part d'aquesta
que coincidiu
i coincidim tots
doncs
Amèrica, Amèrica
també
d'Elia Cazan
que és una altra
inèvitable
jo aquesta dubtava
entre aquestes dues
perquè la d'Elia Cazan
és també molt paradigmàtica
de la manera
en què s'arriba allà
i és una pel·lícula magnífica
magnífica
seria
bueno
un reflex
d'una situació
molt comuna
també
que és la migració
d'Europa
cap a Estats Units
a la recerca
també d'una vida
d'un món
somiat
d'un món
del somni americà
que podríem dir
i també afegeix
una molt interessant
que m'agrada especialment
comentar-la
que és Surcos
de Nive Esconde
jo també la tenia
si parlàvem de Rocco
i els seus germans
com a la migració
del sud
a llocs més
setentrionals
d'Itàlia
per buscar allò
on Surcos
seria
del sud
de l'estat espanyol
cap a
també altres llocs
és del 51
Surcos
sí
també
una referència
pil quemada
del jose maria
fort
que és del 67
que també
és una pel·lícula
de Maria
Forn
sí
sí
estic d'acord
completament d'acord
amb els suggeriments
que fa aquest
el Xavier
de l'estat espany
perquè sí
que són unes pel·lícules
a considerar
clar
n'hi ha
n'hi ha moltíssimes
perquè
per això
perquè és un tema
un tema molt profund
un tema que
es presta
a veure'l
des de diferents òptiques
per diferents raons
i en diferents context
bueno
jo sí que he tornat
a veure
les uves de la ira
i penso que
és el millor
John Ford
de
de
de l'estat
sí
sí
és el millor
ara que he vist
comença la pel·lícula
que es veu caminant
el Henry Fonda
que és un noi jove
que ha sortit
de la presó
i té
que és com acaba
la pel·lícula
no
abans d'acabar
la pel·lícula
també se'l torna a veure
amb un
humoritzó
llenyaníssim
una figura
petitíssima
que ve a dir
la solitud
d'aquell personatge
tan sol
és
és en blanc i negre
clar
perquè és del 40
això
la imatge
és relativament clara
i la imatge
i la imatge
tota
la
tot
la
tot
el que hi ha
que són
és un camí
està caminant
però un camí
ella està
a l'horitzó
i en canvi
la figura d'ell
és petita
i fosca
i negra
i se'l veu caminant
un sentiment
de solitud
tan
tan ben enganxat
tan ben enganxat
que
però de lluita
de lluita
també
sí clar
perquè camina
de pressa
sense cap mena
de
de cedir
de cedir
cap a la pressió
del sistema econòmic
perquè ell
el que fa
és fugir
de tot el que
li estan
fent
i fer coses
que no corresponen
a la seva ideologia
datada
el 1930
que és després
del crac
del 29
i que
per tant
hi ha
una dificultat
econòmica
arreu
i
aquest és
una família
que viu
a Oklahoma
i que viu
en uns territoris
arrendats
i que
el propietari
decideix
que
allò
ho tractarà
diferent
en comptes
de l'arrendament
que és el que
ho tenia
d'una altra manera
i
es veuen allà
per primer cop
bueno
intueix
que allà
és la lluita
de
la nova forma
de fer
de fer
agricultura
amb els
tractors
i amb la maquinària
que això implica
i que per tant
la
la forma humana
de família
d'un grupet
que té
una
unes terres
al voltant
i que treballen
tots ells
relativament
d'una forma
precària
això s'ha acabat
i s'ha acabat
i ve la màquina
i la màquina
arrasa
amb la pròpia
forma de vida
i això
les primeres imatges
només les primeres imatges
ja són això
extraordinàriament
ben agafades
perquè a més
el que porta
el tractor
és un home
també
de la terra
i decideix
que
ell
ha de mantenir
la seva família
i li ofereixen
portar el tractor
i per tant
allò és el que va
llavors
la família
aquesta migra
i va cap a
cap a
cap a
cap a Califòrnia
que
amb l'ama
amb l'esquer
que allà
hi ha molta
la collita
de la taronja
la collita
del cotó
amb una altra banda
i la collita
de
de fruiters
i és veritat
el que passa
és que va tanta gent
de tants llocs diferents
amb la mateixa situació
que ells
és clar
aquesta pel·lícula
està basada
en una obra
de l'Steinbeck
que té el mateix
d'Ito
que l'Steinbeck
va tenir
el premi
Pulitzer
per aquesta obra
és que és un document
és un document
històric
jo la vaig llegir
fa molts molts anys
és una obra
duríssima
jo crec que
inclús més dura
que la pel·lícula
la pel·lícula
l'acció
és prou potent
perquè se t'emporta
la pel·lícula
vull dir que el John Ford
ha fet realment
una obra
importantíssima
amb aquesta pel·lícula
perquè
què fa?
fa una història
el protagonista
és el Henry Fonda
que és aquest nano
però la mare
és una dona
potentíssima
amb aquesta obra
aguanta la família
veu que se li està
desmoronant
amb el que
ha sigut per ella
el més contundent
de la seva vida
que és la seva
família
i el tirar endavant
tot
és una dona
valenta
de fer la pel·lícula
acaba parlant
ella
dient que
ja trobaran
com sortir-se'n
per tant
a la pel·lícula
la pel·lícula
la mare
aguanta
resisteix
tot el que
està passant
i creu en el futur
mentre que
el Henry Fonda
que és el personatge
central
que
s'enfronta
amb
tot el que
aquell món
implica
que és el món
de les
vagues
i dels
sabotatges
i dels
esquirols
i tota una problemàtica
que
està molt
ben descrita
perquè ells
arriben a diferents
territoris
i
comproven
que cada vegada
s'està
baixant
el sou
que cobraran
per la recollida
de la fruita
en funció
que com que hi ha
tanta oferta
es poden
permetre
pagar
el que vulguin
ells no en són
conscients
perquè venen
d'un món
relativament
pacífic
i relativament
tranquil
i relativament
bo
i arriben
en un món
salvatge
competitiu
competitiu
però
salvatgement
competitiu
i
això
és
el que
realment
mostra la pel·lícula
jo crec
que és una pel·lícula
els diferents
personatges
que surten
estan tots
ells molt
ben definits
el propi
pare
que
s'enfonsa
i que
el tio
que no et pot
tirar endavant
un
gendre
que
pensa que
ell serà
es podrà
fer tècnic
de so
i que per tant
això és un futur
molt millor
que el que
té allà
a l'abast
per tant
surten molts personatges
tots ells
tots ells
cuidadosament
descrits
per tant
és una pel·lícula
que val la pena
per tu
aquest any
em sap greu
no poder parlar
de Balseros
i ens queda
curts
també podem fer-ho
la setmana vinent
continuar-ho
no deixar el tema
així
tant tallant
perquè ens ha quedat
una miqueta curt
en parlar d'altres temes
i efectivament
estem acabant
mira la setmana vinent
tenen una cosa
molt interessant
a part d'acabar
aquest tema
que seria interessant
fer-ho
doncs
si els hi va bé
perquè encara no els he preguntat
la veritat
però està previst
que vinguin
els companys
de
Fergat Productions
una gent d'aquí
de la Palma de Cervelló
parlar de cinema musical
i comèdia
i a més a més
són gent molt interessant
i aquesta és la idea
del que farem
la setmana vinent
a part de parlar
de moltes altres coses
que vagi bé
ens acomiadem així
a reveure
bona nit
M de música
un programa
realitzat i presentat
per Maria