Cinema sense condicions
A l'article de la Côte d'Ambra, a la Côte d'Ambra, a la Côte d'Ambra, a la Côte d'Ambra.
Bona nit, aquí estem una altra vegada, Cinema sense condicions, per parlar de cinema sense condicions.
Estem, com sempre, el Joan Cerdà, hola bona nit, el Pol, que domina tot, i ens ha posat la Montserrat Caballer.
Exactament. Bueno, l'ha posat el Joan, eh?
D'acord, l'ha posat el Joan.
El bici d'arte de Tosca.
Ben bonic.
Una de les millors enregistraments de Montserrat Caballer, en homenatge.
Sí que se'l mereix, sense cap dubte.
I Pep, hola bona nit.
Hola, bona nit a tothom.
Aquí estem, doncs comencem.
Avui no hi és el Joan, ja ens havia dit que avui no podria ser-hi.
Espero que ens escolti i des d'aquí li adonem un saludo.
El que sí que ve corrent és el nostre convidat, que acaba d'entrar ara mateix a l'estudi.
Ara acaba d'entrar a l'estudi, us avancem.
És el Joan Sant, que ja ha vingut d'altres vegades, ja ha estat entre nosaltres, i que aquesta vegada ens voldria parlar del quart poder.
Ell ha proposat unes pel·lícules per comentar, que comentarem, i que ell ens explicarà la causa per les quals ha triat aquestes,
i ens farà un resum del que pensa sobre el tema com el cine ha tractat el quart poder, que és el periodisme,
i el poder nou que sorgeix quan aquest sector agafa una potència amb les societats actuals molt forta.
Bé, doncs com sempre, dividim el programa en dues parts.
La primera part serà sobre les pel·lícules que hem vist cadascú de nosaltres, i si en volem fem algun comentari.
A veure, no sé per qui voleu que comencem.
Jo havia vist La gaviota, he vist La gaviota i Cold War.
Bé, una gran pel·lícula és Cold War, és una grandíssima, grandíssima pel·lícula.
Però La gaviota, que és una pel·lícula basada en l'obra de Chekhov, del mateix nom,
és una pel·lícula molt, molt interessant, perquè és una pel·lícula que, de fet, és l'obra de teatre de La gavina del Chekhov,
que està, el director és el Michael Mayer, i els actors, per mi la més important dels que interpreten aquesta pel·lícula,
és l'Aret Bening, perquè fa un paper extraordinàriament potent.
Ella és una... Hola, bona nit, Joan. Acaba d'entrar, Joan Sant.
Hola.
Bé, doncs, continuem.
La pel·lícula La gavina és una pel·lícula que té el format d'obra de teatre,
però, al meu modo de veure, té un valor especial, perquè està feta en un cine actual.
No ha posat la càmera davant de l'estatge i l'ha descrit, sinó que l'ha tractada, ha fet un tractament específic.
La veritat és que la pel·lícula comença l'últim acte de La gavina
i després tracta tota la resta de l'obra com un flashback.
I, per tant, la pel·lícula, al final, torna al principi i, al final, està molt ben tractat.
Molt ben tractat. Al final, que no diré, si voleu.
Llavors, els personatges de Shekhov són personatges que mostren estats d'ànim.
El seu fons és... i el seu teatre és el teatre de l'estat d'ànim.
I en aquesta pel·lícula ve ser això.
Ningú encerta de qui s'enamora i ningú està correspont del seu enamorat
i del que pretén que sigui el seu futur.
I, per tant, és una obra que transcorre a prop d'un llac,
molt bonica de càmera, molt, molt, molt bonica,
i molt bonica de tractament visual.
Que el personatge central és l'Arnett Benning,
que és la mare que va a aquesta casa de camp russa
amb el seu amant i on hi ha el seu germà
i s'hi troba el seu fill
i altres personatges que apareixen allà.
Bé, això és el centre d'aquesta obra.
Ja us he dit que ningú és exactament allò que vol ser
i ningú és estimat d'aquell que vol ser estimat.
Però tot és un punt l'ànguit, un punt trist,
un punt que el temps no passa,
perquè aquesta època, és el 19, no?
És el final del 19, deu ser això.
Bé, el Shekhov mor al 906 o 8 o 10, no me'n recordo com.
Per tant, és un home que ja està veient
la decadència de la societat russa del moment
i descriu això.
El meu mot de veure és una pel·lícula que pot ser vista
si a un li agrada el teatre
i si a un li agrada veure un teatre que coneix
vist des d'un altre angle o d'un angle divers.
Per tant, jo sí que la recomanaria.
Llavors, és una tragèdia?
A veure, és que les pel·lícules de Shekhov
o totes són se d'aquestes o no n'és cap.
És una tragèdia perquè al final té aquest punt, no?
No, com que just abans de començar el programa
estàvem comentant aquesta sensació que tens al sortir
d'una pel·lícula, per exemple, les bon tries
no sé si és aquesta sensació de dir, hòstia,
està deixades a l'humà, no?
De dir, hòstia...
Això potser sí.
Potser sí, però jo diria que
més mostrat amb els personatges,
el meu mot de veure.
Sí.
Però sí, sí, una pel·lícula trista, sí.
Trista i alhora plena
perquè són joves que s'enamoren
i allò és una cosa molt vital, no?
Però alhora té aquell punt
que mostra una decadència de la societat
en què això està immers, eh?
Bé, si voleu, anem fent una roda
del que heu vist.
I jo després, si voleu, dic Cold War
perquè sí que em va agradar molt Cold War.
Sí, molt, molt.
Bé, jo sí, puc començar en resposta al Pep
de fa unes setmanes que em va recomanar
una pel·lícula que és la que us porto avui,
que és Rivenys, pel·lícula francesa
que pel que entenc és òpera Prima, no?
Sí.
De la directora.
Sí.
Viu he fet dos curtmetratges abans.
Clar, i més ara que està passant tot Sitges, no?
Que, evidentment, és el que porta més Ramon Bori
en tema tele, ràdios i tot, no?
Al Festival de Sitges.
I sí que és una pel·lícula totalment sitgeriana, no?
Però, clar, jo trobo que quan...
A mesura que l'anava veient,
els Verdi, que encara la podeu trobar,
anava veient que jo crec que s'ha fet ja tanta cosa
al respecte, ja no del Goren i de la sang i del fetge,
sinó de les històries aquestes slasher, no?
Que al final pot ser que si un assassí
que va un per un matant els, no?
Com podria ser des de Halloween a Freddy Krueger,
a qualsevol, no?
Però en aquest sentit hi ha aquest component
que a la protagonista la violen al principi de la pel·lícula
i ella, després de, bueno,
unes escenes una mica surrealistes,
doncs aconsegueix sobreviure.
Sí, qual app de fènix?
És que és literalment...
Tu vas veure el comentari que em deixa el Carles,
al Facebook, no?
Que va dir, és que l'ave fènix, aquella escena,
hi ha una escena que és la típica.
Dic típica perquè això ja passava des de fa mil anys.
Surt de les seves cendres per reneixer.
Sí, però l'escena és lisèrgica, no?
Al final l'escena és a la llar de foc,
bueno, a la llar de foc està amagada a una cova
al mig del desert i el que fa és,
com que prèviament, unes quantes escenes abans,
ha caigut des de 100 metres a sobre,
per un barranc i s'ha empelat a un tronc
i s'ha quedat amb l'estómac a l'aire.
Bueno, però ha sobreviscut.
Llavors, com que encara li brota tot, diguéssim,
el que fa és escalfar una llauna al foc
i diguéssim que es sutura, no?
No sé quin és el verb per això, no sé com es diu.
Es deu dir, a l'agafar una...
Et cremes, no?, per tancar la ferida.
Però aquesta escena lisèrgica,
a més és el moment com entre la droga,
Peyotti, no?, que li donen.
I, a part, aquest moment gairebé de...
El que es diu anagnòris, no?,
que de cop ella sap qui és
i què ha de fer a la vida i tot.
És que, per exemple, això ja sé si no és natos.
O sigui, no em ve de nou una escena així.
I el que veia era molta allò,
reminiscència de molt cine,
i que sí que és veritat que és una pel·lícula molt cinèfina,
en el sentit que qui l'ha fet es nota que ha posat molt,
o sigui, com a directora,
ha posat molt d'autor,
però des del meu punt de vista potser sí que es queda en això.
És un primer treball.
Sí, sí, sí.
Aquí el bo és veure la segona pel·lícula que ens diu.
Exacte, totalment, totalment.
I confirmarà o no,
perquè aquí, més enllà d'alguns...
Alguns logros de tipus estètic,
el que és la història en si,
jo ja la vaig definir amb el seu dia,
que per mi era una pel·lícula que tenia tres parts,
començava com una porno,
seguia com un còmic gore,
i acabava com un joc de rol.
Bé, podria acabar com un quilbil.
Amb tot això hi ha un lligam que la fa atractiva per a mi
i és precisament el tractament estètic que té la pel·lícula
i el ritme que li dóna el muntatge.
Tu també la recomanaries, Pol?
Aviam, depèn de qui...
Perquè el Pep sí que l'ha de...
No, no, no, no, no.
No la recomanaria perquè no vull tindre problemes.
A veure, d'entrada...
No en tindres cap, no en tindres cap.
A veure...
No, crec que...
D'entrada estem parlant de...
És una pel·lícula que atrau la part rara que tinc jo.
D'acord.
Però, clar, això...
Molt bé, molt bé.
No la comparteix tothom ni molt menys.
I millor que sigui així.
Doncs no sé què dir-vos als veients.
A veure, jo...
O sigui, qui estigui anant a Sitges
és probable que li pogués agradar.
D'acord.
O sigui, és una pel·lícula que no deixa de ser gore.
Tot i així, el que es fa a Sitges
hi ha molta cosa que agrada a moltíssim públic.
Per això es continua.
Però és que ara mateix és que Sitges,
el ventall, la forquilla de Sitges,
s'ha desvinculat a poc a poc
del que és el gore, el fantàstic, sense ficció,
que hi havia fa uns anys,
en segueixen fent,
però obren la porta a nous formats
i a nous autors.
Per això que...
Jo em refereixo a l'assistent de Sitges
de les seccions aquestes de Brigadun
o d'aquestes seccions més pures, no?
Els hi pot agradar,
però jo, potser ara, pensant,
té molt un estil en el sentit tarantino,
no per la sang i fetge,
sinó per l'estrafalari, no?
Que és a vegades...
I també recorde,
Sin City i 300.
Ostres, però per què?
Pel tema còmic?
Pel tractament.
No, no, pel ritme.
Passen coses que no tenen justificació...
És que és això.
Passen coses que no tenen...
És que és això.
Les seccions allà, o sigui,
no existeix el matí, la tarda i la nit.
No, no, estem a la nit i de sobte és migdia.
Però, per exemple, vosaltres vau arribar a veure
a Ghost Story,
la pel·lícula aquella del Casey Affleck
i la Ronnie Mara,
que el Casey Affleck mort
els primers 10 minuts
i
ella el va veure al tanatori,
està
tapat amb un llançol blanc
i quan s'ha anat
hi és un pla com de
4 minuts estàtic
del cadàver
tapat
i de cop s'incorpora
i surt caminant
i ja surt amb els forats als ulls
com el típic fantasma dels dibuixos.
Amb les instruccions clares, ja.
I és la pel·li així.
I és ell vagant
per la vida.
És una pel·li d'una hora i deu, eh?
O sigui, és un...
Que aguanta.
És una tesi.
Però, clar, tu entres o no.
A mi m'agrada molt.
Però és que jo sé de gent que ha dit
però si m'estàs presentejant
a un fantasma
amb un llançol.
Un té Déu.
Però i no és comèdia, eh?
Ja, ja, ja.
Aquesta pel·lícula, només pels 10 primers minuts,
ja la faria divisió obligatòria, Pep.
Vale.
Per tant, sí que li ha agradat el Pep.
Jo pels últims 10 minuts.
Els últims 10 minuts
trobo que és un...
Bueno, entre els 10 primers minuts del Pep
i els 10 últims del Pol
hi ha la pel·lícula.
Hi ha una hora suelta, ja.
Exacte.
Aviam, jo ja dic, eh?
Sé quin és el gènere,
què és gore.
Sé que és una cosa
que pot entrar o no.
A més, pel mitjà en tema de violacions
i pel mitjà en temes d'assassinats cru,
d'aquesta duresa,
a més, al mig del desert,
de superviència,
pot agradar, sí, sí, sí.
De totes maneres,
també diré una cosa,
que normalment no passa.
I aquest dia m'hi vaig fixar i va passar.
Unes dues terceres parts
dels crítics de cine
que estaven a la sala
van fotre el camp al meitat de la pell.
Ah, mira, vaja, vaja.
Bé, tots això,
perquè els que ens estan escoltant,
bueno, que de tot això
copsin de què va aquesta pel·lícula.
I per tant, això...
Exacte, exacte.
A veure, jo crec que hi ha el punt
que t'anar dins la ràdio
com fora, eh, a la vida, no?
Quan tu recomanes una cosa,
la recomanes des del teu punt de vista.
Exacte.
I de fet, jo molts cops
que animo a anar-ho a veure
i que...
Sabien les dades que heu donat,
que ja veiem, no?
Aquí la gent, jo encantat si la va a veure,
però sí que és veritat que, bueno...
Estem d'acord que a veure la segona pel·lícula
què tal va.
Molt bé.
Doncs aquest és el repte.
Molt bé.
I el Joan, què ha vist?
Ah, jo parlaré d'una pel·lícula
que no té res a veure
amb aquesta que estàveu parlant.
Un canvi de registre.
Bueno, la veritat és que jo
quan he parlat de la gavina
tampoc té res a veure,
o sigui que els que ens escolten
tenen un ventall, un ventall.
Jo, si no, més tard,
seguiré, però molt, molt, molt, molt breument,
amb Venom,
que és la nova de Marvel,
que aquesta també va a la línia.
O sigui, tampoc té res a veure amb Venom.
Bueno, jo encara vull esparlar del Cold War,
perquè tampoc té res a veure amb això.
Ja en parlarem després, també.
Fem una segona volta.
Però aquesta és
Ha nacido una estrella,
Star is Born.
Aquesta és una història
que ja és coneguda
perquè ja s'ha fet
quatre o cinc vegades en el cinema,
depèn de com es compti.
Hi havia la pel·lícula clàssica
dels anys 50
dirigida pel George Cukor
amb la Judy Garland i el James Mason,
que allò és una cosa
que no...
és irrepetible.
I, en canvi,
doncs sí que s'ha repetit.
i és curiós
que jo,
quan estava mirant la pel·lícula,
veia que
hi havia tota una sèrie de referències
a Barbra Streisand,
que és l'última actriu
que va fer un remake
de Nacida una estrella,
i pensava jo com és
que posen en joc
totes aquestes,
fins i tot,
bromes,
amb la Barbra Streisand.
I llavors,
al final de la pel·lícula,
vaig tenir la resposta
perquè vaig veure
en els títols de crèdit
que el productor
era el mateix
que havia fet
la Barbra Streisand.
el tal John Peters aquest,
que aquest John Peters
o John Peters
doncs és un...
és tot un personatge,
vull dir,
és un personatge
que s'ha fet ric
amb les produccions
a Hollywood.
Ell diu de si mateix
que és el Donald Trump
de Hollywood.
Això ja indica
quina espècie
de personatge és.
I llavors,
aquest home té
una història curiosa
perquè de petit,
quan era
que tenia 11 anys
o una cosa així,
va sortir
a Los Desmandamientos
del Cecil B. de Mil
fent un petit paper.
Sembla ser que...
Jo no recordo la pel·lícula,
però, bueno,
sembla ser que
hi ha un nen
que a lloms d'un nasa
travessa el mar roig,
no?
Aleshores,
vull dir,
es veu que era casualitat
que el seu pare
el va portar
a un estudi de cine
i necessitaven nens
que fossin...
que tinguessin
el cabell fosc
i llavors,
vull dir,
necessitaven uns quants,
uns quants centenars
per l'escena aquesta
del mar roig
i amb ell
el van enganxar.
Llavors,
a partir de llavors,
resulta...
És això el que el va fascinar?
No,
no,
perquè
ho va deixar córrer
i llavors,
quan tenia 14 anys,
es va dedicar
al negoci familiar
que era el de la perruqueria
i llavors,
ell,
com que tenia
una perruqueria
o una cadena
de perruqueries
a Los Angeles,
doncs,
va ser
el perruquer
de moltes estrelles.
Així va conèixer
la Barber Streisand,
que van ser
companys sentimentals
durant un temps,
encara que no es van casar,
i, doncs,
li va produir
discos
i li va produir
la pel·lícula aquesta,
que realment
és una pel·lícula
que no és memorable
de cap manera,
no?
hi havia el Chris Christopherson
i la Barber Streisand.
Llavors,
en aquesta del 2018
es repeteix
el format,
no?
El format,
igual,
tot
passa
en el món
de la cançó.
En aquest cas,
els protagonistes
són
Lady Gaga
i Bradley Cooper.
Esclar,
quan va sortir la notícia
que Lady Gaga
faria
ha nascut
una estrella,
vull dir,
era una mica
com per,
no sé si posar-se a riure
o posar-se a plorar,
perquè
deies
que no pot ser,
no?
Però, bueno,
resulta que
hi ha una qüestió
inesperada,
que és que la Lady Gaga,
que normalment
surt disfressada
i molt maquillada
i tot això,
aquí surt normal,
aquí surt,
però, bueno,
com la cançó
del Manolo Escobar,
vaig a dir,
amb la cara a la la
i no recent peinar
perquè va despentinada
tota la pel·lícula,
però gairebé.
Però com una persona normal.
Sí,
sí,
vull dir,
ella vol,
es veu que vol transmetre
que també pot ser
una bona actriu
i és el primer paper
que fan els cinemes.
Sí, sí, sí.
I llavors,
jo és una qüestió
que realment,
vull dir,
no ho entenc,
vull dir,
no entenc
per què
una persona com ella
que s'ha dedicat
tota la vida
a amagar-se,
ara que té
el primer paper
en el cine,
resulta que
es descobreix,
no?,
i es despulla,
diguéssim,
i vol fer
una tasca d'actriu.
Vull dir,
no és cap meravella,
però sí que...
Sorprèn.
Suposo que els fans
diran,
ah, mira,
doncs aquesta
s'ha atrevit
a fer un paper
que té de tot.
Ella abans
havia fet...
Que hi ha la comèdia,
que hi ha el drama,
que hi ha una tragèdia,
etcètera.
Vull dir,
la història...
I que hi ha una història...
La història és coneguda,
és una noia que,
en aquest cas,
canta
i que no és famosa,
però que,
ajudada per un cantant
que sí que és famós,
que és el Bradley Cooper.
ella arriba a l'èxit
i el sobrepassa
amb ell, no?
I llavors aquí
ve el drama, no?
Perquè el paper
que fa el Bradley Cooper
també és aquest tòpic
del cantant de rock
que té addiccions
i que està fet pols
i que, bueno,
que sort en té
de descobrir
aquesta noia nova
i tal
i llavors
jo diria
que el Bradley Cooper
no sé,
que passa
per ser
el director del film
i jo no m'ho crec
vull dir,
perquè,
no sé,
vull dir,
és que...
és una pel·lícula
de productor
és una pel·lícula
de productor
llavors
el rol
del director
no sé,
aquest John Peters
vull dir,
està molt abasat
a fer pel·lícules
de superherois
a produir-les,
eh?
Batman Returns,
Superman Returns
i tot el que sigui
Returns
ho fa el John Peters,
no?
I que és
dels productors
més rics
que hi ha a Hollywood
i aleshores,
bueno,
ha volgut repetir
aquesta història
que ja havia fet ell
als anys 70
amb la Barba Streisand
i bé,
vull dir,
no sé,
la pel·lícula
es pot veure
sense demanar-li
gaire,
gaire gran cosa,
la història
està clar
que funciona
perquè s'ha repetit
moltes vegades
i bé,
vull dir,
els que...
el que haig de dir
també és que
el Bradley Cooper
imita descaradament
el Jeff Bridges
ho has comentat abans,
perquè és un...
en la pel·lícula
el Jeff Bridges
va fer una pel·lícula
també així
amb el tòpic aquest
del cantant
country rock
que no...
que no aixeca cap
i llavors
em sembla
que la pel·lícula
es deia
Wild Heart,
Corazón Salvaje.
Ah, sí, sí.
Penso que
el Jeff Bridges
va guanyar l'Òscar
molt merescudament
en tot cas,
però aquí
vull dir
és com una mena
de repetició.
I també
el que haig de dir
és que
les cançons
semblen totes
la mateixa
i que realment
no té gaire interès
per aquesta banda.
Hem fet el torn.
Jo ara deia
de parlar
del Cold War,
però
Joan,
tu l'has vist
a Cold War?
No.
O has vist alguna
que et sembli
que vulguessis comentar
amb aquest primer torn?
No,
he portat dues pel·lícules
que espero que m'ajudin
a argumentar
el tema
que vols desenvolupar.
Però una és del 2017
i l'altra és
evidentment
de 1952.
Ah, sí, sí.
Ja ens la va comentar
el Joan
que és el que t'havies
proponat.
No, jo volia puntualitzar
el de Lady Gaga
que ella ja havia fet
a més que es va fer
molt famosa
en aquest aspecte
en tema d'actriu
American Horror Story
Ah, sí?
va ser com
una de les dolentes
d'una temporada sencera.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
A l'estil Madonna
For Rooms
és un rotllo
Bueno, és que clar,
són un estil
que sí que hi ha
si per aquesta.
Ah, clar.
I bueno,
allà la vam veure bastant
jo perquè la tapora
la vaig deixar a mitges
perquè no em va interessar
massa no per ella
sinó en general
però
bueno, no està malament
ella com a actitud.
Clar, la crítica
que jo l'altre dia
la mirava
perquè vam anar a veure
aquesta,
que us comento
però hi havia aquesta
la deixava en general
bé
amb ella, eh?
I bueno,
això com a director
que diu el Joan
també em penso que
no sé,
ha volgut fer una cosa
diferent
és que també passa
que la pel·lícula
de la Barba Streisand
posava que el director
era el Frank Pearson
i es veu que hi ha
dubtes
molt seriosos
sobre la qüestió
perquè deien
que la que va dirigir
realment la pel·lícula
va ser la mateixa Streisand.
Ja pot ser,
ja pot ser,
ja ens ho creiem això.
A veure,
algú de vosaltres
ha vist Cold War?
Sí.
Ah, l'heu vist tots?
Sí.
I us ha agradat?
És una pel·lícula
recomanable
però des del meu punt de vista
té
algunes
deficiències.
Si vols
en parlo.
Sí,
el que vulguis
perquè jo
l'anava a recomanar
però si tu
l'hi veus
no,
jo també
he començat
per dir
que la recomano,
eh?
Ah, va bé.
És una pel·lícula
que s'ha de veure.
S'ha de veure
perquè té
tota una sèrie
de coses
a favor.
És una pel·lícula
en blanc i negre.
Sí.
És una pel·lícula
del 2018
de
Paul
Paulikowski.
Paulikowski, sí.
La mateixa
que havia fet
Ida.
Sí,
la mateixa que havia fet
Ida.
I em passa una mica
el mateix que en Ida.
És a dir,
és una pel·lícula
que estèticament
frega
o sembla que té interès
en fregar
la perfecció
cosa que en principi
no és dolent
però
aquesta perfecció
a vegades
el que s'emporta
una mica
és que
estem parlant
d'un tema
molt seriós
estem parlant
de la Guerra Freda
estem parlant
de que
l'estalinisme
i els
sistemes
diguéssim
repressius
a Rússia
que l'acompanyaven
influyen molt
en el comportament
de la gent
amb els artistes
per exemple
els anulava
els dirigia
i els feia passar
pel tubo
i el que no passava
pel tubo
tenia que marxar
o s'anava
cap al gula
llavors
clar
aquí estem
a dintre
d'una estructura
de pel·lícula
en la que tothom
va correctament
pentenat
correctament vestit

que sigui
més fàcil
i més fàcil
passar-ho
a l'espectador
això
em semblaria
em semblaria
si estéssim parlant
d'una pel·lícula
que està posada
en el món
per exemple
del teatre
però clar
en aquest món
em sembla
que demanaria
una miqueta
més de rigor
i també
una mica
més
de crítica
ja dic
amb aquest
repressió
que el sistema
totalitari
que
passa
bastant
benevolament
per sobre
si em deixes dir
un comentari
amb això
que passa
benevolament
jo crec
que el massacre
que el sistema
és a dir
la pel·lícula
passa a Polònia
i és
l'època
d'Stalin
dels països
ocupats
i la forma
en què
dirigeix
una operació
des de dalt
i la pel·lícula
comença
quan
dues persones
que són
un músic
que és el protagonista
i una
coneixedora
de la cultura
popular
polaca
van buscant
per tots els racons
música
que poguessin
transformar
per fer
els
coros i danses
de
Varsovia
influïts
per la ideologia
soviètica
que aquest
és l'objectiu
final
jo crec
que això
sí que
ho fa entendre
sí
això sí que
s'entén
molt bé
i això
és dur
perquè
les nanes
fan com
una selecció
jo t'afegiria
una cosa
em sembla
extraordinari
el pla
en què
hi ha una elevació
de grua
quan arriba
l'autocar
que porta
els aspirants
a ser
cors
i cantants
i cantants
arribin
amb una mansió
i és impressionant
aquell pla
allò és
per veure-ho
però allò és
absolutament
fosc
trist
no no
em refereixo jo
tècnicament
ah no
això ja
ja
és un pla cinematogràfic
d'aquells
que dius
et queda a la retina
com un pla
boníssim
hi ha altres plans
hi ha una interpretació
pel meu gust
molt bona
de l'actriu
aquí
és una història
d'amor
en temps difícils
en un context
d'història real
llavors aquesta història
lògicament
està
sacsejada
a més
la Versòria
que van patir
moltíssim
tant la segona
guerra mundial
com després
l'estalinisme
i dels dos personatges
tenim
el de la noia
interpretat
per
Joana Kulik
que ja ha rebut
reconeixement
en diversos festivals
i estic
molt d'acord
perquè té moments
des del meu punt de vista
molt bons
ella
però després tenim
el Tom Scott
que és el
el personatge masculí
masculí
que és un
músic
un pianista
sí
bé
la primera o segona escena
que surt ell tocant el piano
per mi és patètic
perquè és que si estàs tocant
és com si estàs tocant el piano
un tio
que no té braços
està
encargar
bé
és que no es pot tocar
un piano
sense fer
ni un mínim gest
una
i una altra cosa
quan dirigeixi
és un estequirot
és un estequirot
i això es demostra
en què
en qualsevol moment
de la pel·lícula
baixant del tren
entrant
en un escenari
es té que posar
un cigarret a la mà
perquè amb aquella mà
no sap què fer
això
si veieu la pel·lícula
m'agrada que em digueu
si és veritat o no
aquella era una gent
que fumava moltíssim
era molt barat
el tabac i la bau
era molt barat
perquè era la manera
allà fumava
tothom
jo quan vaig estar a Rússia
a data d'avui
és un problema
a Colònia
especial de Barçó
fumaven i bevien
i pràcticament
un problema d'alcoholisme
gravíssim
a data d'avui
sí, sí, sí
jo estic segura
jo vull dir que
que sí
que pot ser
que sigui un
jo en canvi
crec que la figura
la dona
ell
en canvi jo
tu et vas fixar
amb les mans
jo en canvi
quan dirigeix
a l'orquestra
no el trobo creïble
però bueno
jo com que això
doncs mira
podríem afegir
però en canvi
jo això
trobava que en canvi
la història
té una grandíssima potència
és una història
és una història
bueno
tinguis en compte
una cosa
està dedicada
a la memòria
dels seus pares
i es veu que
d'alguna forma
reprodueix una mica
la història d'ells
que també va tindre
però
aquests països
van patir
moltíssim
la guerra
la segona guerra mundial
bueno la primera també
però la segona guerra mundial
va patir tothom
però
aquesta
bipartició
i aquesta
els països
els països
ocupats
van deixar de tenir
ànima
quan
era
Polònia mateix
és un país
importantíssim
no és
qualsevol cosa
i els van destrossar
anímicament
col·lectivament
popularment
popularment
nacionalment
i aquesta pel·lícula
això sí que ho descriu
descriu una història
d'amor
impossible
això és veritat
però descriu
que
una història
d'amor
en un moment
en què tothom
està ferit
no ferit
que també
però no ferit
físicament
ferit
a l'esperit
fins al punt
que tothom
es fa malbé
és que es fa malbé
la gent
m'heu de tenir en compte
que Polònia
va desaparèixer
al setembre
de 1939
i no va reaparèixer
fins al 82
és que ja
l'ocupació
nascida
hi ha una qüestió
de supervivència
hi ha algú
que marca
caràcters de generació
per això
he començat dient
que estem tractant
un tema
molt
terrible
heu de tenir en compte
que la generació
nostra
a Varsovia
sap parlar
el polac
i el rus
només els nostres fills
saben parlar
al polac
i a l'anglès
per tant
hi ha més impacte cultural
se'ls va treure
de la seva cultura
i se'ls van posar
un altre
el comissari polític
que va
controlant
tots els moviments
dels artistes
és una rèplica
de Putin
sí
el recordi
fins i tot físicament
sí
però fixa't
que van recorregut
al principi
de la pel·lícula
que és bonic
jo trobo
que aquell recorregut
que tu dius
de panellons
escolta
aquella gent
és misèria pura
quan van recorrent
els recollint
ells dos
tot el material
musical
de les cançons
populars
del país
per fer-ne
una transformació
que és el que
a final fan
aquella
són les cançons
precioses
amb idiomes
que els fan
desaparèixer
allà no queda
cap altre idioma
i tothom parla
el rus
al final
i
i
i
bueno
però
és un
un món
un
tot una
societat
destruïda
perquè
per la mort
els ha destruït
però destruïda
com a persones
sí
intel·lectual
moral
sí
fan malbé
els seus valors
la seva cultura
tot
la història
la història d'amor
que ells descriuen
que és una història
convulsa
perquè
són dues persones
que no es poden
no poden viure juntes
ni separades
i que per tant
la història
és un constant
de com
com compaginar
això
és una història
potent
com a tal
però el que descriu
és tota una Europa
perquè ells finalment
van a París
i ell a París
no
l'esperit
l'esperit
de la zona
és
és un esperit
molt diferent
de la zona oest
ella no es troba
mai bé
a París
no pot suportar París
ni li agrada
l'idioma
ella és una
té una veu bonica
i pot cantar
i és incapaç
de veure
bellesa
quan li tradueixen
el francès
per tant
té un
un record
que no pot
evitar
de la seva rel
que la fa
tornar
i tornar
a marxar
i al final
per poder-lo salvar
bé
les cases
amb un italià
que la treu
de Polònia
és una història
convulsa
tota ella
però
descriu
al meu
mod de veure
bé
el que significa
una guerra
no només
pels morts
i pel que
significa
políticament
sinó
perquè la societat
amb si mateixa
la base
de la societat
es destrossa
i es fa malbé
ells mateixos
amb si mateixos
es fan malbé
ell
es fa espia
traeix
amb uns
amb uns
altres
ella
també
es fan malbé
i això està ben descrit
si passem
al montatge
de la pel·lícula
també tinc alguna cosa a dir
o sigui
les transicions
aquí
amb negre
es fan
amb negre
i s'obren
es tanquen amb negre
i s'obren
amb música
sempre
no et va agradar
bueno
és que
és una repetició
14 vegades
del mateix
arriba un moment
no les podem fer
d'una altra manera
o què
sí
sí
potser sí
sí
joan tu què dius
allà
sí
sí
no no
jo no tinc res
a afegir
potser
tu la recomanes
o no
no ho sabia jo
no
no
d'acord
i tu Pep
jo sí
jo recomano
anar-la a veure
però
m'interessa
fer aquestes
puntualitzacions
jo recomano
anar-la a veure
però abans
informar-se una miqueta
de la història de Polònia
que va ser un dels països
europeus
que més va patir
a la segona guerra mundial
i després
de la segona guerra mundial
si aixecaus l'OEA
que la república
aixecava a patir
Polònia va patir
més
al marge de la història
jo veig
amb aquesta pel·lícula
una preocupació
molt gran
per l'estètica
no creus tu
que és un missatge
del que era
la política
de l'estalinisme
no
no
has visitat
potser
algun cop
algun
algun edifici
soviètic
allà
a Varsovia
sí
a l'antiga
llogoslàvia
doncs
no et dóna la sensació
d'immens
d'allò
d'un crep
tot perfecte
tot
potser
aquesta és la imatge
que vol traslladar
potser
només
mira
diré una cosa
no sé si m'explico bé
estem parlant de cine
i el director aquest
segur
que
coneix molt cine
llavors està en una pel·lícula
en blanc i negre
està fent una pel·lícula
estèticament
molt acurada
i diré una cosa
fins i tot
jo recordo
que
amb diverses escenes
surt un club
que es diu
l'Eclipse
que a mi per exemple
em va recordar
aquest tio
està fent
una picada d'ull
a Casablanca
és a dir
m'entens
hi ha una preocupació estètica
i clar
jo aquí
potser
li demanaria
més
canya
cap a l'estalinisme
potser
però
malgrat tot això
he començat per dir
que la recomano
em sembla
interessant de veure
i cada un
treurà el seu
perquè
les pel·lícules
lògicament
tenen
molts angles
des de les que es poden agafar
i aquesta
els té
ara no interessa
parlar malament
de l'estalinisme
o dels russos
i tal
però veritablement
l'estalinisme
va fer molt de mal
a part de la gent
que va assassinar
i que va enviar
els gulags
i que
en fi
etcètera
etcètera
la veritat
és que és
autènticament
terrible
si et sembla
perquè ens hem
allargat
si et sembla
tu començar
amb el teu tema
el primer de tot
és agrair
que m'heu tornat
a convidar
un altre cop
la veritat
moltíssimes gràcies
un apren
moltíssim
estar amb vosaltres
jo l'altre dia
em vaig una
pregunta
i em vaig preguntar
el quart poder
existeix
i aleshores
em vaig començar
a preguntar
si no trobava
la resposta
vaig trobar
dues pel·lícules
que potser
ens ajudin
o m'ajudin
a explicar
al final
o a treure
una conclusió
o a respondre
aquestes preguntes
si veritablement
existeix
és el quart poder
que diuen
que és la premsa
diuen que sí
evidentment
la premsa
té
un poder
d'influència
absolutament
terrible
això
és innegable
el que passa
és que
amb l'actual
conjuntura
del
del
del
cobriment
de la sorpresa
constant
mediàtica
amb la qual
s'estan
sotmetent
diàriament
obres una pàgina
d'un diari
veus la televisió
la ràdio
i ara tot és sensacionalista
els programes
del matí
de la tele
de la tarda
de la ràdio
sembla que ara
la premsa
queda superada
pels tuits
oi que sí
aleshores jo em vaig començar
a fer aquesta pregunta
veritablement
la continua data d'avui
la premsa
sent el quart poder
perquè
per com tracta
a les fonts
i als informants
d'acord
abans
el que
un periodista
vetllava moltíssim
perquè no se sapigués
mai qui era
el seu informant
les fonts
eren anònimes
sempre
i
lo veritablement
important
no era
qui informava
sinó
el diari
i el periodista
d'acord
aleshores
he buscat
dues pel·lícules
i una d'elles
és del 2017
a mi m'ha agradat molt
la recomano
i
quina era
la del 2017
si
es titula
Marc Fleet
el informante
Marc Fleet
va ser
el segon
del FBI
durant
tota l'època
de Hoover
estem parlant
de 37 anys
Hoover
va ser
el director
de l'FBI
i
crec que
si no em falla
la memòria
juntament
amb
Theodore Roosevelt
van ser
els dos servidors
públics
nord-americans
que més temps
van estar
al servei públic
un 37 anys
que feia por
a tothom
per als papers
sobre la informació
que podia arribar
a tenir
de tothom
era policia
no ens en oblidem
i després
Roosevelt
evidentment
per la
per la crisi
del 29
i de la
segona guerra mundial
doncs va ser
reeligit
diverses vegades
més de dues
bé
jo recomano
Marc Fleet
l'informante
del 2017
el director
i guionista
és Petir
Landesma
està basat
en dos llibres
el propi
de Marc Fleet
i el John O'Connor
amb un protagonisme
magnífic
que a mi em va agradar
ja gran
se li nota
Liam Neeson
que fa de segon
de Hoover
i és el que porta
tot el pes
de la pel·lícula
com tracta
com tracta
aquesta pel·lícula
l'informant
doncs
amb un anonimat
absolutament
magnífic
vull dir
penseu que
aquesta pel·lícula
és una pel·lícula
històrica
va passar de debò
i
el propi
Marc Fleet
al final
de la seva vida
ja a punt de morir-se
va ser quan va confessar
que ell era
Garganta Profunda
Garganta Profunda
és el sobrenom
que li donen
els periodistes
que tractaven
tota la informació
que ell
els donava
aleshores
el que tracto
de diferenciar
és entre
l'excomissari
Villarejo
per exemple
o l'impresentable
de Bàrcenes
o un d'aquests
megatelevisius
que surten
ara
doncs
ell
com a policia
tenia una ideologia
molt conservadora
va ser el segon
de Hoover
durant 37 anys
i tenia molt clar
que l'FBI
havia d'estar
fora de les
ingerències polítiques
de la Casa Blanca
i ho defensa
durant tota la pel·lícula
quan a la pròpia pel·lícula
es desveia
que és
el propi
la pròpia
el govern
dels Estats Units
que li imposa
el silenci
per no desvallar
el cas
Watergate
clar
ell
automàticament
es revela
es rebota
moltíssim
i comença
a treballar
per sota
amb amics seus
de la premsa
i a deixar anar
doncs
determinada informació
perquè els periodistes
els veritables
protagonistes
facin la feina
que ell no pot fer
perquè li han prohibit
d'acord
i al final
aconsegueix
el que vol
no tan sols
treu fora
el successor
de Hoover
que era evidentment
una marioneta
de Nixon
i de la seva
administració
sinó que cau
el president Nixon
per al cas
Watergate
i és com a conseqüència
d'una investigació
periodística
veritablement
fantàstica
heu de tenir en compte
que políticament
va quedar prohibit
fer investigació
del Watergate
està prohibit
s'hi van demanar
els papers
tota la documentació
trencada
i durant molt de temps
això es va
tapar
i l'única forma
que va tenir
Marc Field
de poder
destapar tot això
va ser
filtrant-lo a la premsa
però fent-ho
fent-ho molt bé
d'acord?
no com ara
que surt
amb un plató
de televisió
jo sóc el rei
i a més demano diners
i a sobre
xantegejo
el govern
perquè no em fiquin
a la persona
escolti
això d'acabar
no se n'oblidem
que el Marc Field
personatge real
va estar a la persó
i diversos anys
va ser el president Reagan
el que el va indultar
durant diversos anys
per una afer
és que
anem a veure
Marc Field
fa bo
allò que
la fi
justifica els mitjans
aquest individu
de la vella escola
doncs
tenien un problema
amb un grup
pseudo-terrorista
a l'Underground
Watergate
Underground
i aquest home
doncs
va autoritzar
de forma il·legal
doncs
entrar
a escorcollar
vivendes
d'aquests
grups
no?
aleshores
tot això
es va descobrir
i va anar a la presó
però no va anar a la presó
per les filtracions
que no se sabia
qui era
el Ganta Profunda
sinó per aquest tema
de l'Underground
per fer que el com
que estava molt mal
estava fora de la llei
i va anar a la presó
molt bé
doncs al final dels seus dies
ja amb
quasi ben 90 anys
va confessar
en un programa de tele
que ell
era
Garganta Profunda
i fins a data d'avui
el misteri
de si era o no era
doncs
està aquí
evidentment
era Garganta Profunda
perquè si no
el
Peter Landesma
director de la pel·lícula
no hagués fet la pel·lícula
que jo recomano
com a dada històrica
serà una de les pel·lícules
que recordarà
l'heu vista vosaltres
jo no la vaig veure
jo la recomano
a més la pel·lícula
comença just
amb la mort
de Hoover
Hoover
que va estar
repeteixo
37 anys
com a director de la FBI
va morir
el 1972
i va morir
treballant
sí
sí
amb quin títol
es va estrenar
aquí a Espanya
aquí es va estrenar
Malfit
L'Informante
L'Informante
L'Informante
sí
sí
i aleshores
he portat
una altra pel·lícula
a mi sempre m'agrada
portar una actual
i una altra
doncs
en blanc i negre
jo soc un fan
del blanc i negre
Charles Chaplin
deia que no necessitava
ni la veu
ni el color
per fer bon cine
i explicar
bones històries
la veritat és que jo estic d'acord amb ell
bé
deixem-ho aquí
la pel·lícula que porto
es titula
El quart poder
tal qual
el títol anglès
és
Dit l'any
i és de 1952
el director
i també guionista
Richard Brooks
amb un fantàstic protagonista
Humphrey Bogart
que ja sabeu
perquè ho he dit aquí
més d'un cop
que també és un dels meus actors
favorits
a més a més
Humphrey Bogart
quan no fa bé
Marlowe
del detectiu
penso
que es desenvolupa
molt millor
que quan fa
el detectiu
molt encassillat
amb gestos
i tics
molt
molt dirigits
i la veritat
no és ell
amb aquesta pel·lícula
hi ha una cosa
que m'agrada molt d'ell
i és que
per la feina que fa
no li cal
portar pistola
ah exacte
perquè a vegades
la pistola
li sobra una mica
a Humphrey Bogart
també opino com tu
opino com tu
és un gran actor
des del meu punt de vista
i crec que quan fa de detectiu
que fa molt bé
l'he vista totes
el Marlowe
fantàstic
bé però
penso que es desenvolupa
molt millor
quan no fa de detectiu
per exemple
la reina d'Àfrica
és una Catherine Hepburn
absolutament
impressionant
i és de les que més m'agrada
un curs d'interpretació
fan els dos
oi que sí
se'm posa la pell de gallina
a mi Catherine Hepburn
també és una actriu
que m'agrada moltíssimment
brilla per ella sola
bé
doncs
amb un protagonista
com Humphrey Bogart
que fa la pel·lícula
de director
d'un diari familiar
és una empresa
familiar
que té un diari
un diari
com cal
que es dedica
a fer notícies
com cal
amb un plantell
de periodistes
de reporters
d'investigadors
però que
la resta
de la premsa
sensacionalista
ja és una denúncia
el 1952
ja es denuncia
a la premsa
en Nord-amèrica
la premsa
sensacionalista
en concret
i en particular
a la ciutat de Nova York
d'acord?
doncs clar
parlar
de fer un diari
d'un tipus
d'editorial
molt concret
al costat
de grans editorials
de premsa
sensacionalista
que és el que
diuen que la gent
li agrada
perquè faig
aquest èmfasi
amb la meva veu
anem a veure
no és que ens agradi
un tipus
de programa
o ens agradi
un tipus
de premsa
és que aquesta premsa
aquesta ràdio
i aquesta televisió
és més barata
i per tant
el ser més barata
és la que
posen
a la tele
a la ràdio
i escriuen
a la premsa
i no és que ens agradi
és que és l'únic
per veure
i com
a sobre
ells poden
demostrar
per índex
d'audiència
que tenen
uns rècords
determinats
programes
del matí
i de la tarda
que jo detesto
personalment
increïbles
doncs
veus
ens donen la raó
aquest programa
interessa la gent
no
escolti
és que no hi ha res més
d'acord
bé doncs
Humphrey Bogart
amb el paper de director
tracta de salvar
per tots els mitjans possibles
doncs
el diari
i
fins i tot
doncs
a l'últim moment
que venien al diari
amb uns trepes
sensacionalistes
que anaven a fer fora
tothom
i a canviar
la línia editorial
doncs
aconsegueix salvar-lo
i tot
està
en que
hi havia un mafiós
a la ciutat de Nova York
que aquest diari
l'ha posat verd
sempre que ha pogut
amb fons fiables
però que
sempre se li escapava
la llei
anglux-acciona
i sobretot
la nord-americana
doncs
de vegades
sembla
que protegeix
a determinades persones
tot i que
després
cau amb tot el pes
damunt d'ells
però bé
no va ser el cas
aleshores
durant anys
van estar perseguint
aquest mafiós
i no el aconsegueixen
al final
amb un informant
com cal
que acaba morint
a la pel·lícula
però que aconsegueix
signar
conforme
tot allò
que
estan a punt
de publicar
és cert
doncs
aconsegueixen
fer una tirada
especial
parlar d'aquest mafiós
i que aquest mafiós
doncs fos
comament
qüestionat
i ficat a la presó
per un tema
molt concret
al final de la pel·lícula
ho queda clar
si el diari
se salva
o no se salva
d'acord
a mi
com jo soc
molt optimista
a mi sempre
m'ha agradat
pensar que sí
que se salva
el diari
però
al final
el Richard
el deixa
obert
oi que sí
sí
el deixa obert
i a més a més
hi ha
una pastilla
endolcidora
els 10 minuts
de la pel·lícula
perquè
la seva
dona
ex-dona
que s'ha casat
fa 15 dies
amb un altre tio
perquè ja està
fins als nassos
de les seves absències
i que
quan estan a punt
de fer una copa de cava
el truquen amb ell
i tenen a fer alguna cosa
quan estan al llit
s'està treint el pijama
el truquen amb ell
i tenen a la rotativa
més important
la feina
exacte
doncs aquí
a l'últim moment
ella
arriba 15 dies
després de casar-se
que encara hauria d'estar
fent el viatge
no se'ns
arriba
i li fa una clocadeta
de dull
des de la part de dalt
de la rotativa
dient
ei
estic amb tu
una
després hi ha
aquesta imatge
és molt interessant
hi ha la mare
de la noia
assassinada
i el seu germà
que va cap allà
realment
amb el diari
de la noia
que és el que
incrimina
el mafiós
i amb 200.000 dòlars
que
escolta
una dona
immigrant
que porta 30 anys
passant les
molt dures
allà
torna
amb una caixa
de sabates
bueno
es tracta de bona gent
es veu
i que diu
que des del primer dia
que compta la feina
que havia de tindre
per menjar
el primer dia
aquella dona
està llegint
aquell diari
i després
la tercera
és que
la vídua
del
president
del diari
que
junta amb les seves dues filles
estaven d'acord
amb fer caix
parar la mà
i desfer-se
de la rotativa
agafa
i
té
un moment
d'aquell
és a dir
no
doncs ara
em poso dura
i em vaig a recuperar
la línia
del meu marit
vull dir que
cap al final
hi ha una voluntat
de
de
endulcir una mica
que l'expectador
se'n vagi cap a casa
no tan frustrat
no?
sí
tampoc
surt amb les mans
agafades
tot i que es veu
que quedarà
bastant
pringadet
el mafiós
ara
dit això
del que és
el final
estem parlant
venint cap aquí
ho comentàvem el Joan
de l'any 52
que havia de ser
la repera
parlar d'aquest tema
és tremendo
vamos
té un guió
extraordinari
extraordinari
i és que
per mi
també ho comentàvem el Joan
el Richard Brooks
el que és
és un gran guionista
ha donat la casualitat
que he trobat
dos directors
que a part de dirigir
la pel·lícula
també han fet el guió
la veritat és que
no va ser la meva intenció
però quan estava treballant
el tema
i dic
ostres
millor impossible
no?
absolutament fantàstic
jo he disfrutat molt
és que té una riquesa
de gius
sí
contínuament
t'està atrapant
perquè
hi ha petites situacions
està
petits gags
molt ben posats
sense perdre mai
el fil argumental
però donant-li
una vivesa
al relat
fantàstica
i jo penso
l'aplicula
molt recomanable
sí
molt recomanable
es titula
el quart poder
a si tal qual
de 1952
a mi la veritat
és que
a mi el cine negre
m'agrada moltíssim
el blanc i negre
m'agrada molt
té uns matisos
que el color
doncs
per mi
el perden
però bueno
en fi
és una opinió
molt personal
molt personal
espero que el tema
us hagi agradat
jo l'havia
documentat una mica
però estem a 4 minuts
al final
amb una petita introducció
que he saltat
que era el tema
els primers
sobressurs
que vam tenir
de premsa
va ser
banca catalana
us en recordeu
del cas
banca catalana
de Pujol
que a mi que
com a historiador
m'agrada fer un context
històric
m'anava Felipe González
i a més a més
feia 9 anys només
que va morir
el dictador general Franco
vull dir que
no estem parlant
de mil anys
de democràcia
després
10 anys després
vam tenir
la cinquena legislatura
de Felipe González
que va ser
catastròfica
per als casos
Laza i Zabala
Juan Guerra
el governador
del BAC d'Espanya
Roldán
i allò ja era tremendo
i canviaves un canal
i deien lo mateix
amb un altre
que tal
i el que semblava
insuperable
doncs el partit popular
d'Aznar i Rajoy
ho ha superat
amb escreix
perquè juguen la Champions
sí
jo crec que ja
no ens podem sorprendre
però
si us fixeu
el tractament que fan
de l'informant
de l'informador
de la font
és completament diferent
a
les dues pel·lícules
que jo he posat aquí
per basar
el que
des del punt de vista
és
un periodista
investigació
i les seves fonts
que estan evidentment
anònimes
total i absolutament
però
també
forma part
de la meva opinió
no sé
què us semblarà
a vosaltres
sí
bueno
és que
comparar
la possible
democràcia
espanyola
amb la història
realment
democràtica
dels Estats Units
és una mica
agosarat
perquè allà
doncs
l'esperit
liberal
de debò
és el que impera
i
evidentment
que de tots aquests
casos que has dit
tu
que han passat
aquí a casa nostra
no se n'ha fet cap pel·lícula
no se n'ha fet cap comentari seriós
etc
i en canvi
els americans
sí que han fet
de la seva història
amb la mesura que sigui
però
s'hi han posat
i amb noms
i cognoms
i etc
i fins a tu
quants morts han quedat
a la coneta
i encara segurament
no es deu haver acabat
i
ningú
diu res
al final
tots són
circumstàncies
més o menys
naturals
no
no sabem
no sabem
no sabem
és molt curiós
serà natural
però és molt curiós
no sabem tancar
ni els guanyadors
saben tancar la història
Pol
que
no ens dius res
des d'allà
no no
perquè estic de la etat
de la música
que em dóna el Joan
per obrir i tancar els programes
molt bé
agraïm al Joan Sanz
que hagi vingut
i que ens hagi fet
una exposició
d'aquest tema
i
ens acomiadem
de tots vosaltres
fins la primera setmana
bona nit a tothom
la setmana que ve
tindrem aquí
a Ferran Ranyer
molt bé
que parlarà a sobre
o
parlarà d'ell
de Ferran Ranyer
i el tindrem
per nosaltres
molt bé
parlar amb ell
del que sigui
de la seva carrera
al teatre
al cine
i a la televisió
molt bé
bona nit a més
i bona serena
bona nit
bona nit
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
episodes
Now
i a la televisió
ve
słuchat