Cinema sense condicions.
Molt bona tarda, amics. Aquí estem, amb tots vosaltres, per parlar de cinema. Què tal, Joan? Molt bé, molt bé. Dius que estàs així... engrascat, eh, que sí? Com sempre, com sempre. El que passa és que no he pogut veure massa pel·lícules d'estrena i això, perquè he tingut feina, però bé, doncs podem parlar d'altres coses, del que hagis vist tu, per exemple, o del que...
hagin vist els altres. I el que ha vist el Francesc també ha vist coses. Aquí estem, aquí estem. Ara feia temps, començàvem la sintonia, l'encabalcàvem amb una altra música. A que no imagineu de quina pel·lícula es tracta o és la banda sonora aquesta música. És molt romàntica, crec. És la meva obsessió d'aquestes últimes setmanes. Una pel·lícula americana, no? Exactament. Anem bé per aquí. Em sona música americana, però no sé...
Jo avui com que hem de parlar a la segona part d'Almanya, la pel·lícula que vam quedar que seria la...
la pel·lícula del mes, el film del mes, doncs jo, mentre la veia, vaig fer els deures, aquest dissabte, no, el diumenge al matí, perquè ja la fan en molts pocs jocs, aquest va ser un dels arguments que es van donar la setmana passada per veure, doncs vaig poder anar a veure-la al cinema sicària, ja amb una sessió matinal, i bé, bé. Llavors, el que passa és que, com que ja et dic, estic tan obsessionat amb aquesta pel·lícula, de la qual estem sentint la banda sonora,
Vaig fer un experiment curios. Vaig anar comparant les dues. Són gairebé incomparable, no tenen res a veure. Ja ho veureu, aniré col·locant. A mesura que anem parlant d'Almanya, aniré dient per què també aquesta pel·lícula...
Les diferències i les complementaritats que hi ha entre un i l'altre. Segur que s'ha muntat el seu programa especial. Només per la segona part. Per la primera també. Encara no ha començat a dir hola i ja ha posat la música. Estem disposats a escoltar-te. Doncs vinga, va, començo.
A la segona part ja parlem. Ara van arribant les fèmines de l'equip, en un sentit, per qui no ho sàpiga, que jo crec que tothom escolta ja la veu de Joan Movidal i el reconeix, la de Joan Morros també, i ara estan aquí mirant d'acomodant-se Carme Nabot i Rosa Maria Alcalá, i de vegades passen aquestes coses que no està tot tan preparat com caldria.
però com dèiem nosaltres parlarem en aquesta primera part del cinema sense condicions de totes les pel·lícules que hem vist al llarg de la setmana i a la segona part parlarem sobretot d'Almanya i una miqueta com ja diu el Jaume doncs com jo he mirat de muntar-me doncs també del Tech Shelter a veure si us anima a veure-les que si no ja sé que no farem cap pel·lícula del mes del Tech Shelter i val molt la pena. Jo em comprometo públicament a veure-la. Vinga, això ja he aconseguit alguna cosa. La setmana que ve en parlarem. Jo em podré parlar perquè
Vaja, si no passa res la veuré. I sabrem avui de què va, la pel·lícula? Sí, ja us explicaré jo alguna cosita. Però val la pena saber de què va o és millor... És igual, ja saps la meva opinió que no importa saber de què va, com acaba... A mi m'afecta. Jo si sé una pel·lícula de què va, a vegades em faig les meves il·lusions i m'imagino coses i no trobo res pel que m'he imaginat.
Llavors és un fregàs. No et quadra. Depèn de qui m'ho ven, depèn de qui m'ho explica. Perquè ets una persona racional. Que esperes això i allò i allò. Tu no. Tu ets fascinau. No, perquè parlava d'obsessió ell.
I Rosa Maria Alcalá què serà? Racional, passional, totes dues coses? Una dona magnífica, una dona magnífica. Soc un còctel. Hola, bona tarda. I tenim l'altra dona també que ens ha arribat aquí. Hola, bona nit. La Carme és doctora en matemàtiques, llavors això vol dir que és racional 100%. Sí, però per veure el cine no sé què dir-te.
No sé què dir-te. S'ha de tenir-la. És una barreja. S'ha de fer aquest còctel. Sí, diria. És necessari. És com per llegir també la literatura. No m'ho plantejo de manera racional. De fet quan vull una cosa, és un assaig o una cosa d'aquest tipus, faig un altre tipus de lectura que no té res a veure amb una novel·la o ficció o poesia, per dir-te un exemple.
estic contenta de pensar que som més versàtils del que ens pensem. Jo vull, si hi ha temps, perquè si no hi ha temps no voldria forçar-ho, volia parlar d'una cosa que he llegit del Mario Vargas Llosa, que ara que tu deies tot això m'ho sugeries, perquè hi havia un article al diumenge a la Vanguardia, a l'exta de Vanguardia, que titula més o menys Los intelectuales nos extinguimos como los dinosaurios, i és a base d'un llibre que acaba de publicar que es diu La civilización del espectáculo,
i per tant lliga una mica amb el tema del cine, etc. Si surt ja ets ja a temps, si no no...
Però em sembla que és força interessant el que diu respecte a la civilització que estem en aquell moment. Que t'han dit la tendència a carregar-se-la o no? La cultura actual? Sí, sí, se la carrega absolutament. Comencem per aquí, ens pot donar un bon argument per després anar lligant entre històries. Se la carrega absolutament i justifica per què se la carrega. No, parlem-ne d'altres coses, ja ho farem després, però si voleu. Jo, Joan, me'n recordo quan era molt jovenet, que vam estrenar una pel·lícula que es deia La cafa, de Carlos Sáenz.
Vaig anar al cinema i vaig dir, ostres tu no hi entens res, però per què fan aquestes coses tan difícils d'interpretar? I llavors al cap d'un temps vaig començar a entendre una mica de què anava tot allò, oi? I la veritat és que en l'època jo defensava, com tu dius, intelectualment tot el cinema més seriós, però esclar a casa no m'entrava d'aquest esquema de la meva comprensió.
Jo penso que totes aquestes opinions que estem perduts, que aquesta és la realitat que en definitiva ja estem i que desapareixerà tot el que pugui tenir una qualitat i un interès, la veritat és que sempre m'he quedat molt
molt lluny d'aquesta afirmació. Ell fa una afirmació més general. Jo me'l compraré ara per Sant Jordi. O me'l regalarà algú que sàpiga que tinc interès en llegir aquest llibre. Jo crec que és força interessant el que diu. I penso que no s'aplica únicament al món de la cultura en general. Jo diria que té raó el que diu. Altra cosa és que hi hagi matisos i que hi hagi observacions.
i que això respon més o menys a l'últim període que estem parlant en aquest moment. Potser als anys 60, com és la caza, etc. doncs la cosa era una cosa diferent. Si voleu començo a parlar d'això, m'és igual. Jo encara voldria fer un altre batís. Jo precisament ahir vaig recuperar una pel·lícula, tu t'ho he comentat abans d'anar al programa, que és dels Germans d'Arden. És aquella pel·lícula que no havia vist d'ells encara.
I vaig pensar, ostres tu calla, que no se ben bé quina és. Jo em pensava que era la del noi aquell que el pare emet fins al taller i no. És la que segueix concretament. Ara mira, aquí no portarà l'any que va ser feta. Ah si, bèlgica 2005. El que jo vaig veure en aquest film és precisament tot el contrari. Quina pel·lícula és com se diu? El nen es diu, el ninho.
Sí, dels germans d'Arden, del 2005. És l'última que s'ha estrenat d'ells i tal. Jo veig tot el contrari. Aquesta és una pel·lícula que ja que la setmana passada parlàvem del grup 7 i destacàvem totes aquestes fiabilitats que plasmava doncs el realitzador i posàvem amb dubte i tal.
La veritat és que veient aquesta pel·lícula del nen és tot el contrari d'això. No hi ha cap dubte. Es tracta d'explicar una història d'un nen que en definitiva no ha arribat a ser home encara, que coneix amb una noia, s'enamoren tots dos perdudament, la noia ja té una criatura i llavors ell com que no és el pare patina a dir-me la vent. I ja en farem una altra, li diu, després amb ella. Com que me la vent? Sí, així mateix. La criatura. La posa en venda? Sí, sí, no, la vent. Venta la criatura.
Llavors, esclar, dius, uf, com comença això, com acabarà això, no? I de seguida penses, i dels germans d'Arden i això no lliga. Doncs mireu, és una de les pel·lícules més engrescadores que podeu trobar. I precisament parla d'aquesta facilitat que un pot arribar a una conclusió, no tenen un duro, no poden comprar res, i lògicament la venda d'una criatura, o la compra d'una criatura, doncs genera doncs un negoci, per dir-ho d'una manera, no? I a partir d'aquí doncs entrem en el que podria ser
allò que, en el moment que es produeix això, diem caram tu, què és això? Doncs de mica en mica anem veient com això es transforma en una redemció, cap i a la fi, no? Molt, però que molt interessant. Els germans d'Ardenys són especialistes a fer un punt de partida. Jo diria que no entren al cinema que fan.
dintre del que normalment parlem com a cinema francès, de fet són belgues, no? A partir d'aquí segurament hi ha algunes diferències, però són especialistes en això, agafar un punt de partida absolutament irreverent, o absolutament corprenedor, si no recordem només la pel·lícula del fill, en la qual el
El nen que ell intenta adoptar és el que ha matat el seu fill. Per començar un plantejament tan descarat com aquest és difícil. Un altre que és l'última pel·lícula seva, ara m'estàs dient que és aquesta del nen de la bicicleta.
És la que fa poquet. Aquesta parteix d'un nen que no és acceptat pel seu pare. Sempre hi ha aquesta problemàtica entre fills i pares de la manera més radical possible. Està molt bé aquesta última. El que passa és que tinc la sensació, Jaume, que tu parles d'un cinema minoritari i el senyor Vargas Llosa parla de la cultura en general.
i més aviat massiva, la que lo millor domina Hollywood o domina doncs el mercat, diríem, cultural. Ell diu, per exemple, diu que el seu llibre és una reflexió sobre el fenomen preocupant la transformació de la idea de la cultura en alguna cosa que fa que ella, d'ella, sigui un entreteniment només. Llavors diu que si convertim tot en... bueno, el que l'està entrevistant, perquè és una entrevista que li feien a La Vanguardia, li pregunta, bueno, què té de dolent entretenir? Diu, no, entretenir té res de dolent. Jo crec que la cultura ha de ser entretenuda
que és una forma superior d'entreteniment i de diversió. Però fins fa poc no es va contentar amb ser únicament això. En tant que avui sembla que sí. En el món actual, el primer valor a la taula de valors és l'entreteniment. Convertir la natural propensió a passar-ho bé en un valor suprem, ell creu que consisteix, que és un error, es banalitza la cultura, generalitza la fredibilitat i es polifera el periodisme xismogràfic.
Jo crec que estem immersos en un món... Si tu mires la televisió i mires molts dels programes aquests que són massius, que veu... no la minoria, sinó...
la senyora Felisa, la d'allò i el que li agrada i tot allò, són aquests tipus de xismorreo, de prosuperficials, de que gent que es baralla i no té res a dir perquè és una gent que no té cap preparació de res i que diu tonteries i que opina sobre coses que no té per què opinar. I això és el que la gent veu i la gent valora. I en el món de la cultura o del cinema i de la televisió passa el mateix.
Diu, sorprende, li diu al mateix entrevistat, que vostè reivindica la importància amb el llibre de la religiositat. I llavors ell contesta, la cultura ha estat sempre molt a la vora, a vegades confosa amb la religió i l'espiritualitat. I només una minoria molt petita pot reemplaçar completament una cosa per a l'altre, o una cosa que no sigui la fe per la fe. Diu, la gent necessita creure
que aquesta vida no és única, viure una vida amb sentit. I això explica la planitat de la religió. Ell es comenta, per allargar-ho, que la ciència havia intentat donar-li la volta a això i no ho ha aconseguit. Segueix sent la religió la que imposa més o més les seves idees. Diu que vostè no creu, vostè no és un creient, i en canvi està defensant això.
Què fa, o què opina vostè, o què pensa vostè de la fe religiosa? Diu, jo vaig perdre la fe quan era molt petit, quasi un nen. Diu, a mi, en el meu cas, la cultura ha reemplaçat perfectament la força vital que dona la creença en Déu. Però m'adono a compte que això, soc un cas excepcional, que com jo, hi pot haver molta gent que... Però que a la majoria de la gent això no li funciona, és dir, el gruix de la població, que ell creu necessita, diríem, aquesta idea. Diu,
bueno, segueix defensant, perquè me'n rotllaria massa, em sembla. Per entrar en dialèctica. Jo ara estic sentint a molts dient que la banalització de la cultura està transformant la pròpia cultura, que és el que dic. A veure, què és el que és diferent
entre la cultura actual del segle XXI i la del XX o la de la major part del XX, els últims tampoc. A mi em sembla que la generalització dels medis audiovisuals i de comunicació
i últimament, en el 21, dels Facebooks, Twitters i de més maners de comunicar-se han fet que gent que, per exemple, als anys 50 o 60 o inclús 70,
si es comunicava es comunicava amb cercles reduïts i llavors aquests cercles reduïts podrien ser de gran cultura o de cultura popular que se'n podia dir llavors no atravesaven el poble, el barri o el carrer. Què passa ara? Que això està ultrapassat sempre.
Sempre. Sí que hi ha barri, sí que hi ha poble, però a més a més hi ha món. És global tot això. Llavors, quan és global, el que em sembla que ha passat sempre, que podries dir, jo què sé, la cultura dels xiquets de valls, o la cultura de la Cerdana, per dir coses concretes, no? Bueno, doncs és una cultura popular,
que en aquell temps, si tu la comparaves amb... jo què sé, amb l'Ortega Cet o les escrites de la Zorin o qualsevol, o és igual, o Genidors diries allò era la gran cultura i els xiquets de baix la cultura popular. És a dir, que això ha existit sempre, primer puntó. I crec que la cultura que treu més llum
l'usa també de la cultura popular i continua passant. Jo crec que no em rasgaria les vestidures com fa el Vargas Llosa diria que això és una veritat però no és una veritat que provoqui la no existència de cultura. Sempre hi haurà una cultura que veurà de la popular. El que passa que la popular té aquest aspecte té un aspecte en aquest moment global
i té un auspens, si vols, poca solta o el que vulguis, però potser n'ha sigut sempre això així. I després hi ha la que d'això en treu un què profund que pot ser amb...
amb moltes hòrbites, en l'hòrbita del cine, en l'obra de la literatura, en l'obra de la filosofia, bueno, no em resgaria les vestidures en l'estil que ho fa el Vargas Llosa, fixa-t'hi. Jo trobo suggerent el que dius. Sí, jo no ho dic que no. A més a més, ell que sugereix és que el que ha passat és que el democràtic és una mica... ell creu que hi ha diversos nivells de cultura. Clar, és que això ha passat sempre. Aquests diversos nivells de cultura fa que
tu podies, per exemple, diu, els anglo-saxons van produir una distinció entre la cultura de la Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez-Hez
Avui dia el que està passant és que es dona a lo incult al xavacà la mateixa dignitat que la cosa punta. Jo això no ho crec. El que passa és que es guanya més diners amb això, però això no vol dir que valgui més. Com que es guanya més diners amb això, però això és com si em diguessis que
Les revistes d'aquestes de Xafardeo vulgaríssim... Venen més que les d'altres. Clar que venen més. I tant, que venen més. Però això no les fa menys banals. Però ell diu que en el moment que s'ha volgut unificar la cultura i baixar-la, i que existís només una sola cultura, el que ha passat és que s'ha baixat tot.
Diu, som la primera civilització que ha eliminat la distinció entre preu i valor. Una obra d'art val el que val la seva cultivació en el mercat. Això en canvi sí que estaria més d'acord. I això és aberrant. Diu que en el camp de la pintura la victòria dels farsans és total.
i les arts plàstiques són un joc i far-se res més, amb la complicitat dels crítics papenates que confien. Això ara ja li encanta, això. No, no, amb això pot ser de raó. Tenim artistes que defecen en público, músicos que se planten ante el piano i no toquen una sola tecla. Diu, això a literatura, i per tant també per al cinema, diu, no sempre passa de la mateixa manera. Per exemple, diu, ningú creu
que en el món de literatura, que ell coneix més, que el millor escriptor és el que guanya més diners. No, no. Això em sembla que estem d'acord. Ja estem d'acord. No, no, i inclús també crec que en el nivell de la producció artística en general, tampoc es continua creient, tampoc es creu, inclús ara,
que el que guanya més diners signifiqui una millor qualitat d'art. Això crec que continua sense ser... Però si apliquem això més o menys al cine, jo diria que al generalitzar i volguer, per exemple, Hollywood, jo diria que als anys 40-50, cuidava molt els guions, intentava fer una cosa de certa qualitat, importava directors famosos d'Europa perquè fessin una cosa que tingués qualitat, i avui dia pesa més, com que el que es vol és aconseguir aquest gran públic,
pesa més els efectes especials, pesa més coses més superficials. I en aquest sentit sí que li donaria la raó. Però em sembla que només volia apuntar que em semblava interessant. No, però que això sempre ha passat. I a veure, és veritat, estem vivint en una economia de mercantilisme, de tot es comparteix en una mercaderia, tot es compra, tot té un preu. Però això generalitza molt. Clar, clar, clar. Generalitza molt. Què has vist? Bueno, jo he vist... Mira, és que precisament, llegant amb aquest tema,
Encara hi ha mitjans de comunicació que deies tu, Carme, que sí que s'està apostant per fer una programació de qualitat, digna, una programació digna. Elogiu, per exemple, el que està fent TV3.
Dissabtes a la nit, em penso que és a les deu i set. Passen una bona pel·lícula. Estan passant una bona pel·lícula. Dissabte passat van passar al Gran Torino. El pròxim dissabte serà... Abans que el diable sàpiga que hem mort, perquè heu mort. Són pel·lícules boníssimes. És una iniciativa molt bona. A part que hi ha cadenes com, no sé, la dos per exemple, que fa una setmaneta va passar també Circus Columbine. Ah, sí.
que també és una pel·lícula genial. Vull dir que sí que n'hi ha, no? I així sempre n'hi ha un. I en aquest moment quedava la sexta tres. Sergi Lluís és una miqueta ressentit també una mica amb el món. Ell sempre ha anat una mica per aquesta línia. Ha triomfat molt, perquè és veritat que és un intelectual i és una persona amb moltíssima capacitat i amb molts coneixements, però també sempre, pel meu gust, ha pecat una miqueta d'aquest ressentiment. Sempre ha estat massa crític. No sé si lliure de la vessant, potser la miopolítica,
que es va voler també dedicar, però pel meu gust ha estat posant... Jo l'hi coneixia, no sé si coneixeu, una cosa que es diu l'Orquia Perpètua, que és un estudi sobre el Flaubert i sobre el Malabuari... Sí, sí, sí, jo aquest l'he llegit, jo aquest l'he llegit, és fantàstic, sí que l'he llegit, sí que l'he llegit. I després he llegit les novel·les d'ell, no totes, però mirem les quantes, però no conec aquesta faceta que li deuen. És boníssim, és boníssim, sí que és veritat, però és molt crític sempre, és molt crític amb la societat que l'envolta, és veritat. Però clar, és una miqueta, potser, tremendista, no, també,
A veure, la cultura sempre ha estat el candelero, sempre ha estat el candelero, sempre ha estat motiu de discussió. Sempre ha estat motiu de discussió. Jo penso que val la pena trencar una llança en favor de que encara es fan moltes coses. El que passa és que és el que explicava una miqueta la Carme, que els mitjans de difusió han canviat i estan evolucionant i són molt diferents. Però és que ens canvia també fins i tot a l'hora de treballar, a la feina, a relacionar-te, és que tot això està canviant.
Suposo que ara ens toca aprendre a moure'ns.
amb aquests altres, amb la situació és diferent. L'estat de coses és diferent ara també. Jo volia anar a veure perquè empalmava una mica amb això encara que no s'havia lligat. La pel·lícula acaba d'estrenar la Vitrueva, que és aquesta de Madrid 1987. L'heu vist? Algú l'ha vist? No. Tu saps? No, no he tingut temps de veure-la. La volia veure. Simplement perquè em semblava que era una reflexió curiosa. Es veu que el Sacristán, pel que m'ha arribat, que no l'he vist i no sé si és veritat això que dic ara. Ah, i aquella del professor que es queda tancat... No és un professor, sinó que et sembla que és una mena de...
Demanar el Vicent un gran escriptor que fa de periodista, que es queda tancat en una habitació amb una periodista molt jove, els dos despullats, i aleshores en el llarg, com que no té res més que fer, es posen a xerrar.
i sembla ser que hi ha una mena de reflexió sobre el paper de la intel·lectualitat en els anys 80. Hi ha una cosa que jo penso que és certa, en els anys 60, 70, 80 hi havia un basquet Montalbano, hi havia una sèrie de gent que marcaven idees, que marcaven pauta, que eren un referent intel·lectual. Amb això sí que tindria raó. Amb això sí que tindria raó. Això no hi és avui dia. Per això ell diu, ell diu, los intelectuales nos extinguimos como los dinosaurios.
És que em penso que això és veritat. És a dir, crec que avui dia no hi ha referents intelectuals. I els referents que hi ha moltes vegades estan manipulats pels partits i no te'ls pots creure perquè són la corda de transmissió del PP, del PSOE o de qui sigui. Llavors, clar, això no passava abans. Abans hi havia un senyor independent que deia unes coses i te'l podies creure, t'ho havies d'escoltar.
i avui dia aquest fenomen, que per exemple al país hi havia moltíssima gent, el Marcet Montalbani, moltíssimes persones, interessantíssimes, que això no hi és ara, no saps qui llegir en aquest sentit. En aquest aspecte que ha crescut la dependència, això és veritat, dependència de mitjans o dependència de grans grups o dependències econòmiques, això sí que és veritat, amb això segurament té raó.
i la dependència sempre, si no anula, almenys fa, pel que està fora, recela, un recel assegurat, inclús dels que podrien dir grans coses, només el fet d'estar pagats per fa que
Un recel assegurat. Però això està passant... Mira, la gran crisi econòmica americana del... Del 29? Bueno, la d'ara. Jo dic la del 2007. Parla del problema, com es veia la pel·lícula de... Inside Job.
era que els grans pensadors econòmics de Harvard es van posar al servei del diner. Això sí que ha creat un tipus de situació inèdita. Aquell mal creia perquè aquell era un premi Nobel i per tant el premi Nobel tenia la independència que havia dit una veritat no lligada a un grup o a un altre.
Què ha passat ara últimament? Que això, a menys amb aquest sector, jo no dic amb el sector general, però amb aquest sector s'ha lligat a una dependència política i econòmica. I llavors sí que deixa orfes a la ciutadania d'escoltar una paraula que tu abans la interpretaves com a valuosa.
Carme, de tota manera jo penso que aquests personatges que en definitiva tothom apunta com a culpables d'aquesta crisi, jo penso que d'intelectuals res. No, no, sí, sí, alguns sí. Alguns sí, eren premis nobles, sí. Bé, jo poso... A veure, tampoc... Què vols que digui? No, jo entenc que... Pegats després per qui vulguis, però intel·lectual sí.
O sigui, no li treu la intel·lectualitat el fet que s'hagi venut? No, no. No és això el que volia dir jo, tampoc. De totes maneres jo amb aquest comentari del Vargas, jo s'estic pensant i escoltant-vos, penso que també hi ha com un camp de... d'intentar mantenir un estatus que potser... Del Fisne. Bueno, no, no, no, perquè això voldria dir que és una persona que
ha tingut aquesta categoria, que jo penso que també que la té, jo he llegit força al Vargas Llosa i penso que és el millor escriptor del món, directament, per la capacitat, home, llegiu la guerra del fin del mundo, per exemple, això és immillorable, no es pot fer una novel·la com aquesta, però crec que també hi ha una postura per part de molts autonomenats, intelectuals, bueno, ell segurament està clar que ho és, que defensen d'alguna manera el mantenir un estatus que no tenen per què mantenir
eternament. Ara a mi em sembla que el fenomen que destacaria més
Més encara que aquesta pèrdua d'aquests valors, d'aquestes persones que tinguin aquesta capacitat, que jo crec que sí que n'hi ha. Ja veus que estan parlant. El que passa és que s'ha d'escoltar i sí que estem molt massificats i hi ha una sèrie de poders fàctics o economis que miren d'inundar tot de la seva opinió, però sí que hi ha aquestes veus. No sé, estic pensant en una... A veure, hi ha moltes persones i totes poden ser discutides. Hi ha un Arcadi Oliveras, per exemple, que té una veu pròpia i que està donant una visió determinada.
que pot ser discutible, però, per exemple, hi ha molta més gent que està parlant i que s'investiga una miqueta d'on es va fent. Però el que no es pot obviar és que el gran canvi que hi ha hagut en quant a la cultura dels últims 20-30 anys és la popularització, la democratització. Aquella cultura popular, d'alguna manera, ara està a l'accés de tothom. Era el que una miqueta també destacava. Llavors qualsevol persona pot escriure un llibre.
Això és bo, és dolent, això és el fenomen que hi ha. Des de fa molt de temps no llegeixo grans novel·les de grans autors i penso que d'alguna manera això ha passat a la història. No fa falta llegir aquests clàssics, tenim coses molt més properes a nosaltres, perquè al cap i a la fi aquests clàssics, aquestes grans obres, ens colonitzen també, ens donen una visió molt concreta de les coses.
excepte que la obra sigui una veritat universal que ens faci pensar sobre la naturalesa humana, però d'aquestes hi ha poques obres així, en la literatura, en el cinema. En canvi, el que arriba del que tens al costat, de l'experiència compartida amb una altra persona que és capaç d'expressar això en paraules, de posar a partir d'una temàtica de ficció explicar la seva vida i que tu puguis compartir a través del que llegeixes
a través del curtmetratge que fa aquella persona, de la novel·la que et fa l'altre, del poema, gent molt a prop teu. Fins i tot, mira, us parlaria d'obres que no són de literatura tal i com s'entén un moment, de narrativa ni de novel·la, sinó d'excursions a la muntanya, per exemple. Tota aquesta cultura està accessible d'una manera com no havia estat mai. I jo crec que aquesta és la veritable revolució que s'ha donat. Llavors, el fet que hi hagi una intelectualitat que hagi baixat
la capacitat per arribar en general al públic té un valor per mi relativ. No crec que sigui tan important, perquè les ideologies en general han quedat molt en la corda fluixa. Però el que ell diu que no és tant això, que amb això estaríem tots d'acord, sinó amb el gruix de la banalitat. I amb això sí que té raó. Hi ha un punt que en té.
perquè la potència de la banalitat. Hi ha un moment que contesta això. No sé si ens estem allargant massa amb això i passem a alguna pel·lícula. No ho sé, acabo això i acabem i tancem el tema. Ell diu que la cultura de masses és bona, li està preguntant el que li fa l'entrevista amb ell. Diu que la cultura de masses és bona, crea molta gent, perquè implica una democratización del saber
que tots poden accedir a aquest saber. Però vostè diu que no. Llavors hi ha argumenta. Va ser una idea ingènima creure que la cultura podia arribar a tots de la mateixa manera. La cultura té graus, té nivells. Explica més coses però ho resumeixo. Es partia d'un bon sentiment, d'una bona idea, d'un bon propòsit.
Diu, però l'única manera que la cultura arribés a tots era empobrint-la. Es va imposar la idea que la noció d'elit era antidemocràtica, però no ha desaparegut a les élites, sinó que el que ha desaparegut és la cultura. Jo penso que hem dit cada escola nostra. Podem passar a una altra cosa. I el que cal és que vosaltres que ens escolteu traieu les vostres conclusions. Què és el que cal?
Anem a... Pelicules que heu vist? Sí.
Què més heu vist? No, jo, a part de les que vaig comentar l'altre setmana, no... Bueno, l'invenció de Hugo, que estava molt bé, que insisteixo que val molt la pena. Després, Alemanya, però Alemanya ara comentarà... Ara comentarem tots, no? Jo n'he vist una retrospectiva, però no sé si val la pena parlar d'això o parlar d'alguna que heu vist vosaltres, no sé... Digue'ls-hi. Jo he vist ahir, i aquest matí li acabada, dos en la carretera de l'Stuntland Donets. Avui aquesta és nova, aquesta. És de l'any 67, té 45 anys. Té 45 anys.
Qui són? És d'Albert Filney? És d'Albert Filney. Hi ha una Jacqueline Bizet, que sembla que és la segona pel·lícula de la joveneta, d'uns 20 anys aproximadament. És d'una pel·lícula, com deia, de l'any 67, amb un guió, curiosament, que jo no ho sabia, això ho he vist després mirant a internet, d'un tal Frederic Raphael, que és el que va escriure
Ells, White Shot, amb el senyor Stanley Kubrick, ha escrit La puta del rei, que no l'he vista, i Lejos de Montanar el ruido. Aleshores, jo haig de confessar que la pel·lícula m'ha enganxat sobretot pel muntatge, no perquè la història sigui terriblement original,
sinó que té un joc de muntatge bastant original, bastant novedós, bastant meravellós, que t'atrapa i que et fa veure els personatges. S'explica la història d'una parella molt normal, no tant normal, però molt americana per semblant, amb tres etapes diferents. Quan es coneixen, diguem, al prometatge, quan estan ja casats i comencen els seus primers problemes,
i finalment, a la seva edat adulta, quan ja tenen una filla i tenen problemes i són rics o poderosos o tenen tots una feina segura i el que els passa és aquesta relació. Les tres mons estan sumament ben lligats, es fan sumament interessants, hi ha alguna dècdota potser que s'obre com una que passa... Per exemple, que ells van de viatge des de l'any 60, van de viatge a Itàlia i a Itàlia es coneixen i llavors van passant per diversos mons, sobretot al món mediterrani.
Una cosa que m'ha xocat molt, i això m'aniria bé que el Xesco estigués d'aquí perquè ell és un expert i ens podria informar perquè m'ha xocat molt que ser una pel·lícula dels anys 60, l'estètica dels anys 60, m'he adonat que ens rebota més a nosaltres, ens molesta més que l'estètica dels anys 40 o 50. Tu vas a una pel·lícula avui dia dels anys 40, 50, del Cineneca o el que sigui, i bueno, te l'empasses bé.
Veus una pel·lícula com aquesta, l'any 60, on hi ha una estètica l'any 60 i dius que és això que vell que ha passat de moda. És a dir, una cosa que m'ha sorprès perquè no feia temps que no me'n donava compte d'això. Què és o què? Com ho destacaries? On està el nus? És que jo crec que si tu veiessis una pel·lícula, és igual, de l'època de la Geneire, és a dir, si és prou antic,
et fa menys mal que el 60 i escaig perquè llavors veus els pentinats diferents, veus el vestit diferent, en canvi si tu veus cumbres borràs coses o veus sentit de sensibilitat o veus una d'aquestes o és igual o un Dickens o un... com que això ja ho tens...
Sí, ja tens la configuració de l'època, no l'hi veus, però si tu veus un pentinat de l'Odri Gèbor dels anys 60, sí que el veus, canta, i llavors el que canta és l'estètica estrictament
L'estètica. De la dona, quasi diré. Més que de l'home. L'home no canvia tant i per tant l'home l'aguanta. Però la dona sí que s'adapta més a la moda del moment. Canta per això més que res. És que ja es nota molt també la diferència amb els anys 80. Les sabates, els talons, tot aquest tipus de coses crec que és el que més... Ja adonem realment que el temps està passant. Tu Francesc havies vist coses que volies comandar, no?
La veritat és que continuo obsessionat amb el tema de Take Shelter. Jo penso que és la pel·lícula. Ja la veurem, ja la veurem. Ja assegurat que l'anirà a veure. Jo el que he vist també són pel·lícules una miqueta recuperades de la filmografia de Ridley Scott, per exemple. Mentre he tingut a veure, la veritat és que donaria i dona molt de si. He pogut veure quatre de les seves pel·lícules que no he vist mai, els duelistes,
He vist també la pel·lícula que es diu Legend, que hi ha pel·lícula amb el Tom Cruise, tot aquell món de fantasia. I també aquesta... a veure, una altra història, que és l'última versió de Robin Hood, si us recordeu que havia fet el Ridley Scott amb el Russell Croft. I l'última que vaig veure és aquesta d'Un buen año, amb el Russell Croft.
Una altra vegada el mateix que estic dient sempre últimament. La pel·lícula d'Un buen any, de Ridley Scott, és una pel·lícula feta aquí a Europa, entre Gran Bretanya i França, i veus que aquest director s'adapta perfectament al cinema francès, o al cinema europeu. Llavors no t'explica per re la història romanticona, la història de manipulació de sentiments, que per exemple Robin Hood, que és una pel·lícula excel·lent Robin Hood, aquesta versió de la història d'aquest lladre llegendari,
perquè a part de la història d'amor que tenen la Lady Mario ni ell, hi ha una ambientació que és que sembla que estiguis veient com entren els vaixells allà a Paltamesis fins arribar a la torre de Londres. És una cosa veritablement impressionant.
Si analitzes una miqueta el que t'estan explicant és això. Ho van forçant tant perquè l'espectador estigui dient que aquest és el bo, aquest és el dolent, que al final de la pel·lícula vas dir que ja està bé, no em venguis més la mateixa moto de sempre. I en canvi, un buen any això no ho pots agafar per enlloc. Hi ha una irreverència en la manera de relacionar-se als personatges, hi ha una manca de...
la possibilitat de l'espectador de dir que aquest és el que porta una pauta negativa, aquest és el que porta una pauta positiva. Això sí, hi ha la diferència entre el món rural i el món urbà, això ho deixa molt clarament establert.
i és una diferència que va establint amb molta sabiduria, a través de trucades de telèfon, personatges que per una banda es mouen amb l'enveja únicament, mirant d'arribar on no han arribat encara, passar per sobre de l'altre, i en canvi veu ell que la vida al camp o diguéssim al que ell li ha correspost per herència, aquelles vinyes allà perdudes amb una menció de França,
Doncs allò és un altre tipus de vida, simplement. No és que sigui millor o pitjor, no entra a valorar això. És una altra manera, no hi ha aquesta competència, és tot molt més directe. Si tu me la fas, me la pagues. Si tu intentes matar-me, ni que sigui sense voler, jo intento matar-te tu. De la manera més festiva, si voló, però també més seriosa. Llavors, clar, ell acabar estant entre els dos mons,
I es decideix per un dels dos. No us diré més. Per això a mi aquesta pel·lícula em sembla que és la... La millor de totes aquestes. I jo he sentit a parlar... Com es diu? Un buen año. He sentit a dir que és molt fluixa aquesta pel·lícula. Per persones que han vist tota la seva filmografia, jo penso que és fluixa segons com la miris, per això. Perquè és difícil d'agafar, difícil de saber de què van els personatges, com es mouen. No és una pel·lícula...
previsible, ja amb les mateixes pautes de sempre, que són les que marca una miqueta el Hollywood, que podríem dir clàssic, que són uns personatges determinats, escrit d'una manera determinada i que et porten i et condueixen a que treguis tu unes conclusions que ells ja t'han col·locat empaquetadetes prèviament. Llavors aquesta no, aquesta et deixa oberta allà, que està passant aquí. I llavors, tota una experiència.
Carrilder Scott és un realitzador que l'hem de tenir en compte. Sí, m'ha sorprès molt. Jo el coneixia poquet, de les pel·lícules ja clàssiques, d'Alien i d'aquesta futurista... Sí, perquè no hi tinc tendència, jo, aquest...
aquest cine, i per tant no n'he vist d'ell, i ara pot ser aquesta, me la miraré d'una altra manera. Jo aquesta, concretament, per donar-li una miqueta la connexió amb l'actualitat, la comparo amb els descendents. Si recordeu... La pel·lícula entre copes, que també era, més que res per la temàtica, és una miqueta... Sí, és una barreja entre copes i els condicions de la vida urbana, amb la tranquil·litat o la idealitat de la vida de la campanya, o en aquest cas era...
als viñedos aquests, a les viñes que n'hi ha a Califòrnia. De copes és a Califòrnia. I en canvi, els descendents és a Hawaii. El que té els descendents per mi del mateix, dels defectes, segons el meu punt de vista d'aquest cinema de Hollywood americà, que al cap i a la fi està tot donat i venut. No hi ha res a fer, la interpretació que et donen.
és d'una adolescència gairebé fastidosa. I en canvi d'això no n'hi ha res. És complicada, és una història complexa. Que radicals, no? M'estic tornant radical, ho reconec.
Voleu comentar alguna cosa més o com ensenya a comentar Alemanya? Comença tu, vinga. Jo mateixa. Faré una resum de la pel·lícula. A veure, és la història d'una... Tot comença d'un nen, uns 6 anys, que comença a l'escola. Ell és alemà, ha nascut a Alemanya, de mare alemanya i de pare també alemany, nascut a Alemanya.
Però els avis sí que són turcs. Molt bé la música, Francesc. És la música de la pel·lícula. Sí, és l'himne turc, però versionat així, amb una barreja de... Que el ballen, aquest tros, no? Que el ballen? Bueno, és igual. Sí, hi ha un moment que l'avi l'arribava allà. Sí, sí.
Aquest nen ja comença l'escola i és important perquè tot ha arrancat d'aquí. Comença l'escola i al primer dia de classe la maestra els pregunta d'on veniu vosaltres. Hi ha nanos que dius jo soc alemany, he nascut aquí i tal. I els teus pares o els teus avis, quins són les vostres procedències? Aquest nano l'explica, som de Turquia, som d'Anatòlia.
Com que és Àsia... Com que és Àsia, doncs no arriba al mapa. Pobre, i la seva xinxeta ha de quedar ja fora del mapa.
I llavors, a partir d'aquí ja és aquesta anècdota de com ell vol donar peu a explicar la història de com van venir ells fins aquí. I a més ho tanca, al final la tanca aquesta idea, perquè al final ell porta el mapa, acaba tot el mapa. I ell veu perquè ell s'ha trobat també. Jo veig que és una miqueta la metàfora de jo m'he trobat ja sé d'on soc, ja sé d'on vinc.
És molt maca, la història. Llavors, és l'altra, la Cusina, que també és alemana, també ha nascut aquí. Aquí vull dir Alemanya.
I ella és la que explica una miqueta la porta en veu d'aquesta família. És l'heredera d'aquesta tradició oral de la seva història, quan el primer avi va anar a viure a Alemanya, perquè eren els alemanys. I això és molt important, em penso, perquè eren els alemanys que anaven a buscar els treballadors. Buscaven els treballadors portuguesos, espanyols, però aquí, clar, ells fan una...
Es deixen molt bé, és que després van venir a buscar els tuques perquè eren els millors treballadors qualificats. Expliquen com els feien les revisions mèdiques. Passaven un control de qualitat. Veus com tot és mercaderia? El que dèiem abans, sí Joan, tot és mercaderia. Llavors els que eren aptes i estaven sancs eren forts, doncs sí que es contractaven i tenien una possibilitat de tenir un futur i de tenir una vida millor a Europa. Aquest tema és important.
Aquest després de valter ja va a buscar la seva dona i fa la recuperació familiar. És interessant la contraposició de les dues formes de vida a tots els nivells econòmic, material, de recursos, de relació amb els veïns, amb la comunitat, allà a Anatòlia. A més es veu que va ser molt difícil de reconstruir.
Perquè allà no és tant poc com estaven els anys que podria ser als anys 60, quan aquesta gent va començar a lligrar. Doncs imagina reconstruir ara una aldea perduda a la Tòlia i a les muntanyes aquelles que es veu que ara a l'actualitat tampoc són així ja, perquè ja totes tenen les seves antenes parabòlices supermodernes i que hi és difícil trobar un raconet d'on encara et quedi una cabana. Estan com dedicats, que estan en connexió amb el món. Una miqueta la història per començar és això. I ara a partir d'aquí
Totes les relacions que s'estableixen a nivell de la família, les relacions generacionals, els problemes que poden tenir... A nivell de feina no es veu. Em penso que queda molt clar que estan ben situats econòmicament, no? No passa que... De fet, realment... Treballen. Treballen tots, han fet els seus estalvis. L'avi ha arribat a comprar una casa, un edifici on viu tota la família.
i ara acaba de comprar una casa a Anatòlia, a Turquia i vol que tota la família hi vagi allà per ajudar-lo, diu ell, per ajudar a arreglar la casa. No vull dir econòmicament, no tenen problemes.
S'ha introduït molt bé. La immigració els hi ha anat bé. Els hi han anat bé. És la reivindicació que ells són alemanys. La última generació. La segona deu-n'hi-do. L'avi no vol ser... Aquests són els primers. La primera generació encara té el cor dividit. És normal. Va ser una pèrdua molt gran.
I ell sí que és veritat. La dona també déu-n'hi-do. És que la dona és la més elàstica. Ella diu sí, sí, però jo aquí estic molt bé i ara ja tenim passaport alemany. Ja tenim carta d'identitat alemanya. Això és una categoria. Ja se sent realment una persona de ple dret. Una ciutadana de ple dret. Perquè ja ho havia passat molt malament, si us en recordeu.
Quan ella va a comprar, perquè va per la pobra, ella es pensava que es quedaria vivint a Anatòlia, el seu marit estaria treballant, aniria enviant diners, i bueno, home, malgrat el dur de la separació, però bueno... I quan es troba que ella també ha d'anar cap allà, cap a Alemanya, i el primer dia que ha d'anar a comprar, no em digueu, ho resolen amb molt bon humor, però jo... et poses a la talla d'allà d'hora i us socorro, no? Pobreta, que no he sortit mai del poble, no?
I per senyals, per mímica, per monomatopeies allà dient el que vol comprar llet... Ostres, déu-n'hi-do, no? I com?
va evolucionant fins que al final és ella la que diu... ara ja sóc alemana, ja tinc fins i tot la nacionalitat alemanya. De fet, el tros que els dos avis s'arreglen, perquè ja tenen el passaport alemany, les dues versions, la d'ell i la d'ella, no tenen res a veure. Ella està contentíssima i ella s'ha...
ha aconseguit una fita que per ella era important i està contentíssima. I en canvi la nostàlgia d'ell és molt més potent. Quan ell es vol posar un vestit maco, està contenta d'anar-hi i tal. I en canvi ell té una certa mergó del que això li significa, perquè el nostàlgic és ell. I la realista és ella, com també sol passar.
D'altra banda, amb la història de la pel·lícula, hi ha un moment que tenen un problema, no l'expliquem, no? Tenen un problema quan estan de viatge a la casa que ha comprat l'avi, i hi ha un moment que ells han d'entregar el paper com a alemanys, i ells han de passar, no sé si en recordeu,
I llavors ell diu, però si nosaltres som turts, turts de... De naixement... Exacte, de tota la vida i tenen un problema important que ells culturalment no paeixen bé, perquè és veritat que en aquell moment se n'adonen del que significa ser alemany quan han tornat. Que en aquest aspecte potser és l'única
A veure, la pel·lícula està vista des de l'òptica de la tercera generació. I això la fa amable. Més suau. La fa amable. T'estalvies la duresa realment de la migració. S'idealitza la situació.
La duresa no. Aquí hi ha dues coses. Una, el to amb què està descrit aquesta pel·lícula. I és un to tot ell amable, inclús amb una...
amb una ironia, amb un sentit de l'humor, els malsons d'ell, de la coca cola, dels nens també, de l'avi quan ha d'anar a recollir el passaport que és allà menjant salsitxes, de porc, de porc, que som musulmans. Que això està fet amb una òptica d'ironia,
i de... un toc és agradable de veure. Una mica naïf, no? Sí, sí. A mi m'ha sobrat una mica lo de la Merkel. A mi també. Allò, vaig pensar, allò està posat aquí perquè us doni una subvenció. Perquè us doni una subvenció. A veure, jo volia comentar una cosa, que jo justament he vist, per comparar-la, l'Amèrica de l'Elia Kazan.
Llavors... Jo hi vaig pensar, quan la vaig veure al sortit, li vaig comentar a en Josep Maria, fixa't, quina òptica tan diferent, l'Amèrica Amèrica de l'Elia Cathan, i la... que és dels anys 60, no? Deu ser... I n'hi ha una espanyola, no coneixeu, aquella del...? De un Franco, un Franco... No, no, no. Una més antiga, que va d'un xicot que es veu al món d'Andalusia,
que arriba a la costa brava i ve una vegada que... Ah, el del sur, el del sur. No es diu del sur, es diu... La piel cremada. La piel cremada. La piel cremada, sí, sí. La piel cremada del... Amb blanqui negre, és una pel·lícula blanqui negra. Amb blanqui negre. Bueno, a Lèlia cauen també, totes les llibres amb blanqui negre. I quan les he comparat, clar,
Què passa? Que l'Elia Cazan, ell és el que va fer la transformació. I llavors és una pel·lícula infinitament més dura, però infinitament més dura que la pel·lícula alemanya. Perquè ell va viure el procés
El procés d'Anarsen també, ell és turc en una zona que hi ha armenis i turcs, i allà els turcs... és grec en una zona que hi ha armenis i estan en lluita sempre. I de fet la raó és la misèria també, però la raó és la supervivència.
Com tot immigració. Jo també vaig pensar en aquesta pel·lícula amb les uves de l'Aira. És una pel·lícula americana, però la raó per la quina es mouen és cap a Califòrnia, no allò? De les uves de l'Aira perquè van a ser llogats per...
és la penúria estrictament dura de la supervivència. Clar, a la pel·lícula de Alemanya això no hi és perquè és la tercera generació que això no ho ha patit. És que les noies són dues germanes que serien, per entendre'ns, la noia que li explica el conte al nen que queda embarassada, jo m'imagino.
que evoquen, diríem que és com una mena d'homenatge a la seva família. A la seva família. Al fons és un homenatge a la seva família. I a l'avi, suposo que el que li va passar no sé si va passar realment o no, però em penso que tot plegat queda com un homenatge. Això dolcifica la història i no és, com deia molt bé la Carme, no és que ell avisqui directament el que és la migració, sinó que ells evoquen el que és la migració dels seus avis. Exacte. Queda molt clar que ell està
Està novel·lant. Està novel·lant. Tot i que val la pena dir una cosa. És una tradició oral. És una història que li ha passat amb ell oralment al seu avi. I que algunes coses han viscut, perquè per exemple... La mare, i ara ja ho ha explicat el seu cosinet, que és més petit. Hi ha una escena, jo recordo d'haver llegit, quan la van estrenar fa mesos, van passar a premsa fa mesos.
Vaig llegir una cosa i recordo que hi havia una entrevista amb les dues germanes, els guionistes, que la legítima, però són les que han escrit el guió, i explicaven, les dues germanes, que l'escena que hi ha
aquella del Nadal, allò els ha passat amb ells. El de l'Abre. El de l'Abre és dir, ells que van anar a l'escola i volien fer com els de més nanos, que els de més nanos celebraven el Nadal i ells no el celebraven. Llavors tota aquella escena es veu que allò és autobiogràfic. És que allò sí que té més vivencialitat. Perquè allò està viscut per elles, per les pròpies guionistes. Però clar, tot l'altre, el tema de la migració, és un referent que casi un homenatge el sap. És un homenatge, sí. Bé, en aquest aspecte sí que és maco perquè és
Això que se'n diu una pel·lícula coral perquè són els dos avis, els quatre fills i dos nets. La història i el marit... Hi ha una única parella perquè dos fills estan separats. Que són els germans que tornen a viure l'escena aquella. Els germans de petit i de gran. De guió està bé perquè de guió van palmant coses i de guió està ben lligat. De guió està molt bé.
Hi ha moltes coses molt ben trobades, això és veritat, jo li vaig trobar això, que com a pel·lícula d'immigració és excessivament light. Tenint en compte les pel·lícules que s'ha fet sobre immigració potents. Perquè ells han viscut més la integració cultural, ells ho han patit més culturalment, per això que diem les escenes del Nadal,
o de menjars que podien menjar els altres nanos i ells no. Hi ha un moment que el nen que li diu bueno, però nosaltres som alemanys, quan estan al viatge que tenen aquest problema que no són turcs, que són alemanys, hi ha un moment que el nen, que és el petit, el que se li està explicant a la història,
li diu bueno però nosaltres som alemanxitos diu no, alemanxitos no o et poses a l'equip dels alemanxitos perquè ell a l'escola fan dos equips que juguen a futbol un contra l'altre i no pots estar als dos equips un dia sonada o estàs en una bat de nata coses d'aquestes estan molt ben enganxades la manera de transmetre't que aquesta idea idíl·lica de que ets turc i alemany i tota la... home no, estàs en un dels dos equips
O almenys et passes la vida... A haver d'estar entre dugar-se aigües. I ara ja parlo fins i tot personalment, perquè és que a mi em recordava moltes coses. Jo li he dit al meu home, he dit que hi ha hagut moments que m'he emocionat. És que és molt emotiva. És que és tendre, aquesta pel·lícula. És que nosaltres a més és que era així. A veure, no va ser una emigració, va ser que el meu pare li van donar el trasllat, va aprovar unes suposicions a correus i va demanar plaça aquí a Sant Vicenç dels Sorts.
I d'on venia cap aquí tot? Estava a punt de fer uns anys. I d'on venies? D'Aguadix, de Granada. Jo entro a veure la situació de la segona generació, que havien nascut a l'altra banda. A veure, que no té ni punt de comparació, perquè a més Andalusia i Catalunya estan molt a prop. I l'idioma, el tema de l'idioma no és el mateix. Però una miqueta com a vivència, sí, com a vivència d'infantesa de l'unidor. És fort, és d'orillo, ho asseguro.
I a més coincideu també que són tres... de l'altre país venien dos nois i una noia igual que nosaltres. I després aquí va néixer el petit, que en el meu cas el meu germà petit és el català. A veure, però en canvi tots ens sentim d'aquí. I una miqueta la sensació aquella, no? Quan vas allà a Andalusia... Clar, aquesta és la cosa que el canvi no està tant. Jo sempre dic que és una riquesa.
Però jo en canvi crec que el que s'integra en una societat que per definició és més evolucionada de la quina prové, de fet, aquí no està tocat això, quan torna és un estrany.
i aquesta és una vivència duríssima de país, pel que se n'han d'anar pel dàbil. Una mica sí, una mica sí. Si us recordeu hi ha una escena... Però molt poc. Molt poc, però hi ha una escena que a mi em sembla... El plovet aquest de l'Anatòlia, que podria ser, jo què sé, una surdes aquí... Clar, clar. A anar a Alemanya, quan arriben ja amb l'avió i viuen tota aquella ciutat enorme... Hi ha una escena, no se'n recordeu, que a mi m'ha fet molta gràcia, perquè a més a més jo tinc un cosí que va néixer... va néixer al Brasil i va viure més o menys el mateix.
Va venir aquí i no li va quedar gens. Finalment es va quedar aquí a Espanya. El mateix que passa a la pel·lícula. Ells venen de Turquia, arriben a Berlín i quan han d'anar al lavabo i veuen la tassa lavabo... No és una leitrina. Has de seure allà.
I en canvi, quan més tard, quan tornen a Turquia, llavors se'n dóna en compte com ha evolucionat el món. Clar, dius, com han canviat nosaltres. Com han canviat nosaltres. No, no, això sí que és veritat que està ben vist el Nai tornar. El que no està gens tocat és les relacions humanes de quan tornes. Aquestes, clar, aquestes són duríssimes.
Les expectatives dels altres també. I aquesta no està gestucada, i aquesta és molt dura. Jo us he dit al començament del programa d'avui que sí que m'agradava fer el comentari o la comparació entre aquesta pel·lícula i Take Shelter. I la comparació és molt curiosa, perquè no és per desmereixre ni una ni l'altra.
La pel·lícula de La Maña és una pel·lícula emotiva, com heu destacat molt bé. Segurament, com també heu destacat, no és de les millors que hagin tractat el tema de la immigració. Fins i tot El Padrí no podria ser una pel·lícula que ha tractat això, sobretot en la segona part. Que, per exemple, també la diferència entre ell, que és el que se'n va, i els fills ja, i nets...
Però el que sí que destaca per mi molt la diferència entre Tech Shelter o totes aquestes que hem dit és que aquí hi ha una cosa que existeix com una mena de reivindicació i és la cohesió de la família. Tots d'alguna manera viuen 3 o 4 generacions fins i tot, doncs en un sentit
que fa que la persona pugui anar una miqueta més enllà, no hagi d'estar preocupat per... Això és una cosa que es troba a faltar en moltes pel·lícules europees, i fins i tot hi ha pel·lícules que ho destaquen això, no? El fet que quedar-se un fill a casa fins als 40 anys, per què ha de ser tan dolent? Vull dir, viure diferents generacions conjuntament, i a Take Shelter el que passa és que la desprotecció només de la unitat familiar, home, dona i filla, pot arribar a ser tan gran,
tan immensa que no té res a veure amb el que parlem ara. Com a mínim aquí, doncs tenen aquesta protecció de la família. I això és el que m'ha semblat més curiós. Aquesta és la missió Saxona i la missió mediterrània, eh. Doncs fins aquí hem arribat. Sí, anem a... sensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa. La setmana vinent... Tocar amb algú del poder de la pròrroga del David. No sé si això ho farà o no. Doncs ja m'hi direm, de parlar d'un tema o d'un altre. Vinga, fins la setmana vinent. Bona nit.
Petit Indi Petit programa de música independent Cada dimarts de 9 a 10 del vespre a Radio Desvern
Aquest dimarts, a les 10 del despre, la música coral més de mil anys d'història. Un programa realitzat i presentat per Pep Quintana. Ei, ei, ei! Un taxi, no? No, tio, no vull deixar el cotxe aquí. Va, no et siguis de gat, Quim. Ho has fet mil cops.
Ja, no pateixis. Vaig bé. Les improvències al volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho, els accidents són per a tota la vida. Al volant, risc zero. Generalitat de Catalunya. Ara escoltes Ràdio Desfern.
Sintonitzes la diuda, esperen la ràdio de Sant Just durant tot el dia.