Cinema sense condicions.
Sosténgalo un momento.
¿Quién?
¿Ha llamado a la manicura?
No, pero adelante.
No se me había ocurrido llamarla,
pero ahora pienso que en un viaje como este
no debe uno privarse de ninguna comodidad.
Oiga, que esa mía aquí me van a hacer las manos.
Quita el zapato.
¿Quiere usted las uñas largas o cortas?
Déjame las cortas, porque aquí ya va faltando sitio.
La verdad, no me figuraba yo que la travesía fuese tan agradable.
Yo me veía muy aburrido en cubierta
con un camarero al lado sirviéndome champaña.
Vamos, Ricardo.
Pero lo que es aquí, como no me tiene champaña
por el ojo de la cerradura...
Soy el ayudante del plomero.
Tenía el presentimiento de que iba usted a venir.
Al plomero lo tiene usted allá en aquel rincón.
Puede ir abriéndose paso con el martillo.
Creo que para recibir a mi amiga empieza a haber demasiada gente.
Que vengas incumplido.
¿Quién?
¿Está aquí mi tía Micaela?
Pase y prueba a buscarla entre la multitud.
A lo mejor la encuentra metida con su tío dentro de ese baúl.
Bueno, ¿me permite telefonear?
¿Telefonear?
Le apuesto lo que quiera que no llega donde está el aparato.
¿Qué tal? ¿Cómo está usted?
Desde que haya alcanzado el teléfono,
habremos atracado en Nueva York.
Vengo a barrer el camarote.
Precisamente lo que hacía falta.
Manos a la obra.
Tendrá que empezar por el techo que será el único sitio que no está ocupado todavía.
Bona nit.
Veig que el francès ens està provocant aquí per començar el programa
amb una famosa escena dels germans Màlex d'Una noche en l'òpera.
I per quines raons vols provocar d'aquesta manera?
Bueno, perquè després de força temps...
Diga, diga, diga. Perdó.
Després de molt de temps.
A veure.
Ui.
A més de posar-la, encara no havies dit quasi cap paraula,
els hem detectat pels dobladors, eh?
Clar, clar, perquè els coneixem de...
Pels dobladors, ja sabem...
I l'elocuència.
Després les frases i després el diàleg, no?
Però d'entrada ja saps...
Ai, són ells.
Sí, sí.
Doncs això...
Són els germans Màlex.
Com que avui, després de molt de temps,
que era un poqueta gent,
avui sembla que tindrem el camarote ple, no?
I fins i tot vindrà el Jaume,
que seria l'ajudant del plomero, no?
Però quan vingui, no?
O la barrendera, no sé.
Doncs, bueno, m'ha recordat.
I també perquè sé que si el meu pare està escoltant això,
ara s'estarà pixant d'arriba.
Perquè era una d'aquelles escenes que me'n recordo,
que fa molts anys, quan les veiem a la tele,
és que...
Que hi ha el terra.
És que és molt divertida.
És que és molt bona, molt bona.
És brutal, eh?
És una cosa molt...
A mi me l'han fet en plan de conya a la família
i m'han fet una escena gravada
per tota la família,
perquè se m'han acabat molt el cinema i tal,
doncs i m'han fet una cosa d'aquestes.
I em va semblar brutal,
perquè a més a més ho feien molt bé.
Per tant, una escena antològica
és una cosa que tothom la coneix
i tothom sap de què va.
I el diàleg,
que el diàleg és un diàleg fresc, divertit,
inesperat, poc a solta,
surrealista...
Tot el que vulguis.
Després, més tard,
perquè prefereixo que parleu primer abans
el Francesc i la Carme,
jo ara m'he fet pensar en una relació
relacionada amb una pel·lícula
que acabo de veure,
vaig veure ahir,
que és aquesta pel·lícula que venen com boníssima,
divertidíssima i tal,
que és l'alemana,
Tony Herrmann.
Sí.
I que us prometo que no té res de divertit,
res de amena,
res de...
Els alemanys,
quan volen fer ironia,
els alemanys no els hi surt.
Llavors jo pensava,
mira quina diferència era
tan brutal entre una cosa i l'altra, eh?
Però, fill, ja hi tornarem.
És com els alemanys,
sentint-t'un l'ànim i el tot amb el carinyo del món,
estan fets per moltes coses.
Però per l'humor...
No estan, no estan.
No puc dir-ho.
I no...
És que a més a més,
no sé per què l'han aleirat d'aquesta manera,
perquè no s'ho mereix,
i honestament no s'ho mereix, eh?
Francesc,
jo penso que tu has vist
Real Life,
que és la pel·lícula
en anglès del projecte de Lózaro,
que la vam comentar l'altre dia,
que amb el Pol li va agradar molt.
Sí, sí, vaig fer recomanació.
Va ser el Pol,
va ser el Pol que va dir,
en contra de l'opinió del Joan Sardà,
que va dir,
aquesta pel·lícula és una meravella.
Digue'm,
l'has vist en tant que...
Home, sí, sí, sí,
vaig poder anar a veure-la
primer amb la sorpresa
que vaig descobrir
just abans d'anar a veure-la
en un cinema normalet,
diguéssim,
que la versió original
és en anglès.
Per tant,
vaig escriure-la
ràpidament al Pol
i què passa aquí?
Va dir,
sí, sí, sí,
en anglès,
vigila.
Jo tampoc ho sabíem.
Ja no l'has vist d'Olada.
No, no, no, no,
estava a punt d'anar a veure-la
en qualsevol cinema,
diguéssim,
que la tinguessin,
de proximitat,
però no, no,
vaig anar a veure-la
al Sicària,
que era l'únic lloc
que la feia
en una hora una mica rara,
intempestiva,
a la nit
i al migdia
i amb molta expectativa,
la veritat,
per tot el que havies dit
i el que havies comentat
i pel fet que hi ha gent
que s'adormi
i veia la pel·lícula
i altra que li entusiasma
i dius,
a veure què passa aquí.
Home, la pel·lícula és...
Estem confonent pel·lícules, eh?
Ah, l'estem confonent.
Jo crec que tu estàs dient
l'Olimaki, eh?
Olimaki que ens troba amb el Joan
i que va haver-hi.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Vale, vale, doncs sí, sí.
Proyecto Lázaro,
jo, per part meva,
ningú va a dormir-se.
Ningú va a dormir-se.
Jo trobava estrany que aquesta...
Jo pensava...
No m'havia imaginat
que fos avorrida per algú.
No, no, no.
No és avorrida, no és avorrida.
Doncs era una raga meva, sí, sí.
Està molt...
Està en dir...
Tu t'estàs referint
al dia més feliç
en la vida d'Olimaki.
Ah, és veritat, és veritat, és veritat.
Sí, sí, la setmana...
Jo sobre el Proyecto Lázaro
no tinc opinió
perquè no l'he vist.
Ah, sí, sí, sí.
Bueno, i l'altre tampoc,
perquè si vas a dormir...
Sí, però sí que va fer
el comentari per allà per algun lloc
el Joan que deia
que al seu metge
li havia dit que no podia anar a veure...
Bueno, és igual.
És que el metge
m'ha prohibit els esforços i...
Interlectuals o fides?
Tots.
De tota mena.
Tota mena d'esforços.
I aleshores...
Compadir amb la teva dona.
No, és veritat.
Tu no obeixes, no?
Doncs...
Sí, li faig cas.
El Proyecto Lázaro
seria una pel·lícula
que seria el contrari, no?
És com dir...
Com si el metge
es recomanés
tots els esforços possibles, no?
Vull dir, perquè, clar,
has de fer un esforç
per donar-li un gir a la teva vida
quan la teva vida
ja pràcticament
t'han anunciat
que s'està acabant.
Donar-li un altre sentit.
Donar-li un altre significat.
Parlar-ho amb tota la gent
que coneixes.
I després, una vegada que,
fins i tot per sorpresa teva,
resulta que allò funciona bé
i et desperta un temps més tard,
dius...
Ai, bo, tu,
estic una altra vegada viu, no?
I què faig ara amb aquesta vida?
Què faig amb això?
Té sentit o no?
Clar, com comentava
l'altre dia en Pol,
es planteja tantíssimes preguntes
i està feta també
amb un tacte...
I més, és curiós
que has descrit.
Fins a cert punt
has descrit-me d'adentro,
però és com la continuació, no?
És com...
I després, què?
Sí, sí, sí.
I la vescla aquesta
que deia jo l'altre dia
d'abre els ojos, no?
Que és com...
I què passa amb la ciència?
Com t'ajuda la ciència, no?
Amb això?
I el que destacaves també
és que vaig anar pensant molt
quan veia la pel·lícula
les coses que tu havies destacat, no?
Perquè, clar,
el fet de remarcar
com la ciència
pot ser, bueno,
una disciplina
completament desastrosa també, no?
I portada al límit
i sense escrúpols
o amb els escrúpols industrials
únicament, empresarials, no?
Doncs fer que
no tinc cap mena d'importància
a la vida humana
al cap i a la fi, no?
L'únic que importa
és arribar a un objectiu.
Tot això, la veritat,
és que tu vas destacar molt bé
i a la pel·lícula
la veritat és que
es tracta admirablement.
Al final,
que ara em comentava el Joan
que no hi havia acabat de convèncer,
a mi em sembla que
és perfecte.
Al final, final.
Fet el final, eh?
Tu et refereixes
a com construeixen
l'apartat,
o sigui,
l'últim episodi,
diguéssim,
de la pel·lícula.
Jo em refereixo
quan hi ha l'enfrontament
entre el metge i ell,
allò s'obre,
és a dir,
allò no...
Sí, bueno,
jo crec que és la part necessària
per...
Jo crec que és una forma
de fer un gir
moral i lògic
de les històries,
però és que al final,
final,
que tampoc direm,
però és que al final,
l'última escena,
com et deixa,
és precisament
un to Black Mirror,
o sigui,
aquesta sèrie
que és tan distòpica
de ciència-ficció,
i és una forma
de dir,
ostres,
o sigui,
com...
no és mal escolat,
però d'una forma
de dir,
no ho sé,
això s'acaba algun dia?
Bueno,
el primer que s'ha de dir
de cara als nostres oïdors
és que el senyor aquest,
el senyor...
es diu...
Mateo Gil.
Mateo.
Mateo Gil,
és un col·laborador
del menàver
que va escriure
en principi amb ell,
doncs la idea era d'ell,
tesis,
però després el menàver
va fer tesis,
que va escriure conjuntament
com apuntava ell,
el Paul Abre los ojos,
Mare adentro
i Àgora,
és a dir,
va col·laborar
amb aquestes tres pel·lícules
i que després
ell va passar a la direcció
i com a director
va fer Nadie Conoce Nadie,
que a mi em va de cebre,
no sé si l'heu vist,
a mi no m'agrada.
Jo la vaig veure,
no,
a mi m'agrada prou.
Blackhorn,
que diuen tothom
que estava molt millor
que aquesta.
És un western
crepuscular
molt pel·liculero,
no,
molt peculiar.
Amb uns actors
molt bons,
és a dir,
Sam Sheffield,
l'Estefan Ria,
l'Eduard Donoría,
és a dir,
estava molt bé
conjuntada.
És allò que es diu
un exercici d'estil,
al voltant del western
i tal,
però la veritat
és que molt coherent
i molt interessant.
I aquí,
i aquí,
el projecte Lázaro,
que en anglès
li ha titulat
això de Real Life,
i amb actors
també internacionals,
hi ha la neta
de la Chaplin,
l'Ona Chaplin,
el Tom Hughes,
que és un altre actor
també que ha fet
moltes coses,
és un actor anglès
que ha treballat molt
i diria que en el fons
el que toca,
el tema de fons,
que a mi em va interessar,
jo confesso que no,
jo no confesso que no anava
en prejudici,
perquè com que el metge
l'havia recomanat
en aquest senyor
que no la veiés
i jo vaig pensar
igual és que sap
que té informació
de primera vegada
que la pel·lícula
no s'ho mereix,
etcètera,
i jo anava
doncs en prejudici,
anava a dir,
no m'agradarà això i tal,
i confesso que a mesura
que anava avançant
em anava agradant
cada vegada més,
és a dir que les imatges
són precioses,
el nivell tècnic és brutal,
és a dir,
de les pel·lícules
que he vist espanyoles
amb una qualitat tècnica
més superior,
això s'ha de reconèixer,
i el tema que toca de fons
és la immortalitat
amb la qüestió de temps,
és a dir,
què passa si fóssim immortals,
què passaria?
Aquest és el lema de l'empresa,
la immortalitat
és qüestió de temps.
I per tant,
no és que sigui distòpica
que acostuma a ser
una cosa que és del futur
i que tot és una cosa
negativa,
dolenta, etcètera.
Aquí,
a mi el que em va faltar
precisament del final
és que jo no em crec,
jo no em crec
que una persona
que 80 o 60 anys més tard
torna a reviure
i torna a poder
instal·lar-se en el món
reacciona i com reacciona
perquè voldrà veure
com és aquest món,
no reacciona com...
Els seus pensaments
poden ser momentàniament
presents en algun moment,
però no de la forma
que ho planteja la pel·lícula.
A mi,
és l'únic que em va fallar
de la pel·lícula,
que penso que el lògic seria
que la gent vulgui veure
abans de decidir què fa o no
com és aquest món,
és a dir,
que s'ha tornat al món
que jo coneixia,
què ha passat?
I ell no arriba
a fer aquest pas,
no li interessa fer aquest pas.
Però és que ell ja ho diu,
que des que el reviuen,
què passa?
Tres setmanes
o un mes
i en realitat
ell es nota,
a més fa moltes reflexions
de com es sent ell
en el cos,
les reflexions de...
Jo em noto com un avi,
o sigui,
físicament em noto
que em costa tot,
mentalment també,
a més ha de tornar
a aprendre a parlar,
tornar a aprendre a caminar,
llavors,
però jo vull dir que...
Però això ho supera,
això és al principi,
però al principi,
perquè t'ho resumeixen,
el que em refereixo
és que el procés
d'ell prendre decisions
en aquesta nova vida,
tot passa en tres setmanes
o un mes,
jo crec que ells ja ho fan
com...
Però a mi li diuen,
a mi li diuen
que no està preparat
encara per sortir
i per tant ell arriba a sortir...
Però és que passa un mes,
però per tant,
si tu estiguessis malalt
en convalescent
i estiguessis un mes
o dos mesos
o tres mesos
en un hospital,
hi hauria un moment
que vol tenir les ganes
de sortir
i de sortir el món
i veure com està,
etcètera,
etcètera.
Per tant,
jo el que trobo
és que el film
planteja moltes coses,
a mi em sembla,
inclús literàriament,
d'una gran qualitat,
és a dir,
hi havia llegit una crítica
que deia
que la veu no fes excessiva,
a mi no m'ho va semblar
en absolut,
va semblar que encaixava
temps les imatges
van explicant coses
del que t'està parlant
i ho explica molt bé,
molt il·lustrativa
i, bueno,
estan molt ben encadenades,
és a dir,
està perfectament encadenades,
molt suggestives,
és a dir,
no t'avorreixes en cap moment,
els personatges
els vas coneixent
de mica en mica,
ell es parteix ja
de la idea
que ell està,
diríem ja,
ja doncs,
criogenitzat
i que ella comença
a despertar-se
i comença a recordar
com era,
llavors aquestes insercions
estan molt ben justificades,
molt planificades
i funcionen
i per tant
la pel·lícula
se va fer
honestament
molt atractiva
perquè
els temes
que de fons hi ha
són temes
bastant importants,
és a dir,
què passaria,
què passaria
si...
És a dir,
tens la sensació,
un es planteja
com a espectador
que tard o d'hora
el que passa
a la pel·lícula
passarà,
és a dir,
tard o d'hora
arribarà un moment
que la medicina
arribarà a un nivell
que permetrà,
perquè per exemple,
no sé si ho sabeu,
que el novembre del 2016,
ho estava mirant aquesta tarda
per internet,
la justícia britànica
ha permès a una nena
de 14 anys
ser crionitzada
després de morir de càncer.
Per tant,
ara estem...
Abans de morir de càncer,
de fet.
Abans de que es morís de càncer.
Per tant,
el que vull dir jo
és que això,
això que ja segur que
ja vol dir
congelar-la
a menys 120 graus
d'allò
perquè tot quedi
espabilitzat
i cap d'aquests anys
si això hi ha
condicions econòmiques
i tècniques i tal,
aquesta gent
es podria perfectament despertar,
per tant,
no és una cosa imaginària,
ficció,
és real,
és a dir,
això més tard o més d'hora passarà.
Però la qüestió,
Joan,
que jo crec que
és el que fa que et falla
una mica aquest final,
no sé,
potser perquè no ho tens en compte,
no ho sé,
jo t'ho plantejo
i ho plantejo a tots,
és que la pel·lícula,
potser el punt més llunyà,
més profund al que arriba,
és que ja no es planteja només
la qüestió individual
de ressuscitar,
la qüestió de si és important
que l'individu
vagi més enllà,
sinó la qüestió
mateixa
de la col·lectivitat,
de la solidaritat
amb els altres.
No, no,
i dels records,
de les persones,
de les vivències,
de les sentiments,
de les qüestions emocionals.
Que això està molt bé,
per tant,
jo et dic,
no, no,
però en qualsevol cas...
Però, espera, espera,
però de les qüestions ètiques també,
és que aquí apareix
el tema de l'ètica,
és a dir,
ell es tracta,
ell se sent tractat,
perquè és que ho tracten així,
com un objecte més,
com un experiment,
i a tota la resta de la gent
que tenen allà qui diuenitzada,
que hi ha una...
Com un trofeu, no?,
al final,
perquè ell és el primer,
llavors ell sent com el florero,
que han de mostrar els inversors,
perquè al final és com si presentessin
un nou iPhone, no?
Quan fa la presentació,
és,
hola, surt aquí,
ni més ni menys,
parla una mica,
perquè vegin que estàs viu,
que no ets un robot o així,
i torna't a la coma.
Clar, clar,
perquè no estàs suficient...
Però jo el que dic és que
jo entenc tot això,
jo entenc aquesta crítica i és.
Que potser si s'hagués despertat
en un futur,
com fa el Woody Allen,
amb aquella del Dormi Lega,
seria diferent, no?
Perquè, bueno,
allà les coses sí que hi viu...
T'ho vaig dir l'altre dia,
però,
quan li vam fer l'entrevista
a Mateo Gil,
un cop ja tancada l'entrevista...
Després va continuar parlant, no?
Sí, va continuar parlant,
i jo li vaig preguntar...
Hi ha aquella escena,
hi ha una escena
que la matxessa,
o sigui,
la infermera que la té,
i això,
li diu així com...
Ah, por cierto,
si quieres,
pues podemos...
Más adelante,
cuando estés mejor,
podemos tener sexo.
I el tio es queda com...
Què?
Sí, sí,
aquí tenemos grupos de sexo,
i com...
com treien ferro, no?
I tothom allà...
vull dir,
és llibertat total.
I li vaig preguntar...
i que al futur
hi hagi aquesta mena de...
I li vaig preguntar...
I el tema del dormilón, no?
La Dreamer,
la de Woody Allen,
allò que hi ha aquella mena de màquina,
l'orgasmo...
Sí, l'orgasmo tron, sí.
I em va dir que sí, sí,
que era una referència.
Bueno, però això també
ja en la novel·la del Huxley
ja sortia,
és a dir,
si us en recordeu,
la novel·la,
com es deia...
Mont Feliz.
Mont Feliz,
ja sortia,
això també representa
que la gent té relacions sexuals
d'una forma
completament diferent
de la nostra,
és a dir que no,
segurament el mateix Woody Allen
ja ho ha tret
del Huxley
del Mundo Feliz.
No, no,
jo el que dic
és que jo no accepto
que tot això
que estàs dient
hi és
i que és veritat
que hi ha aquesta mena
de crítica i tal.
Jo el que dic
i el que plantejo
és que per mi
la part més interessant
que segurament
tenia un problema
des del punt de vista
de rodatge
que és que significava
sortir fora d'allà
i veure
que això és bastant complicat
des del punt de vista
de Concepció.
Home, clar.
Mentre que
quedar-se...
quedar-se
amb els
quatre senyors
que han sortit
fins a aquell moment
només
t'estalvia
una quantitat
d'actors
d'escenaris
i tal
brutals
i per tant
era molt més barat
fer això
que no fer
el que jo proposo.
Però en realitat
l'interès...
Però conceptualment
és diferent
i és més potent.
Però a mi el que em preocupa
és que
més tard o més d'hora
això passarà.
Més tard o més d'hora
això passarà.
I que com que passarà
ja no és una pel·lícula
de ciència-ficció
o que li agrada molt
a aquest senyor...
Distòpica.
Distòpica, no és distòpica.
És d'anticipació.
És d'anticipació.
I com que és d'anticipació
d'anticipació
d'una cosa
que sí que sabem
que passarà
a mi el que m'interessava
o em feia gràcia
era dir
bueno, i què passa?
Tu, que tens tots aquests records
que són vàlids
que són normals
com els que té qualsevol persona
que se li ha mort la dona
o no sé què sé
i haurem un col superat el dol
que passes un any
superant el dol
doncs tornes a reviure
i tornes a veure coses.
Llavors, el que dic és que
la part que em feia més
més gràcia
com ell s'enfronta
a un personatge
que fa 60 anys que vivia
i torna a aquest món
i llavors aquesta part
està lidida.
Llavors, a mi
és el que em va fallar al final.
Però, en canvi,
honestament,
com que jo anava en prejudici
anava pensant-me
que no m'agradaria
que seria una porqueria
ser superficial
i no és gens superficial
la pel·lícula.
És a dir...
Hi ha una altra referència
que em va venir al cap
així mentre veia la pel·lícula
que era una de les històries
dels viatges de Gulliver
de...
Sí, del Swift.
Del Swift,
del Jonathan Swift
que no és de les més conegudes
perquè crec que no s'ha portat
mai al cinema
igual que la de...
Al contrari que la dels gegants,
la dels nans,
això que sí que s'ha portat
més d'una vegada
i és més coneguda.
Hi ha un viatge de Gulliver
al món dels cavalls,
per exemple.
Hi ha un altre
que va viatjar
al món dels immortals
i em va recordar molt
aquesta història.
Els immortals,
allà en la història
del Jonathan Swift,
el que els passa
és que ja porten
tants anys vivint
que diuen
bueno, ja està bé,
ja està bé
i em va recordar
una mica molt
el procés aquest
que té aquest home
en tres setmanes,
quatre,
que diu bueno,
però i per què?
Si jo tenia aquella vida
i a més a més
la gent que
estava vivint amb mi la vida
la volia viure plenament
fins al final.
Havien decidit
quedar-se amb mi,
fins i tot la seva noia,
deixant un altre
per viure-ho.
Però atenció,
una entreparèndesis
diu que és ell
que decideix
que vol
crionitzar-se.
Per tant,
ell decideix
deixar tota aquesta gent
però que ell se n'adona
després
que aquesta immortalitat
no li val tant la pena
perquè el que li val
la pena...
Bueno, això és la deducció
que fas de malguió
que han fet,
però el que vull dir
és que és com contradictori
que un senyor
que decideix
inclús crionitzar-se
pràcticament
ell mateix es mata
perquè fa que la seva dona
li doni un venent
perquè ell es mori.
Només avança la mort
perquè ell ja s'ha de morir.
És que això és imprescindible
per fer això, eh?
Clar, però el que vull dir
és que si ell,
un tio que tu decideixes
perquè clar,
ell podia dir
bueno, doncs mira,
em moro i em moriré i tal.
Ell decideix morir abans,
ho decideix ell
perquè vol criminalitzar-se
i per tant
perquè espera
reviure en el futur.
Per tant,
una persona
que pren aquesta decisió
després no s'entén
que quan es desperta
faci el que fa.
És a dir,
el lògic seria que dir
bueno,
jo tot allò
ho vaig deixar
perquè no podia continuar
amb aquella gent,
aviam què em trobo
amb aquest nou món.
Home, no,
però jo crec que el dilema
que li suposa
quan es desperta
és precisament
que veu
en què s'han convertit
els humans
reviscuts.
Home, sí, sí, sí.
No ho veu, no ho veu.
Home, perquè ho veu
des del punt de vista
de quan es veu ell mateix
com un tros de carn.
Ell està en un hospital.
Tu estàs en un hospital
i què veus en un hospital?
Tu veus com es veus al món?
Si tu estàs passat 80 anys
i nèixes en un hospital,
veus la infermera,
veus el metge
i no veus res més
i et deixen
no et deixen quasi caminar
perquè no pots caminar
però no veus res.
Han perdut les emocions.
Mira,
seguint amb això del sexe,
l'escena que jo crec
que és clau
que ell li decideix
tot i que la deixen així
com molt dissimulada
és en el moment
per mi perquè ja tinguin sexe.
L'altre,
és que era així.
No, no, no, no.
Ella ha dit una altra cosa.
Ella ha dit que en algun moment
segurament podrien tenir
però en el moment
en què li diuen
i li donen la pastillera
i tal
i l'altre diu
bueno, vale,
em deixo portar.
Però en aquell moment
jo com a espectador
penso, hòstia,
això és que
t'estan dient
que no val la pena això.
No hi ha res aquí.
No hi ha res.
Únicament hi ha...
Però això és el que jo penso
que una persona
que ha fet...
Jo crec que aquí és el moment...
No, no, no.
Això és el que és la lectura de la pel·lícula.
Jo entenc que això
és el que defensa la pel·lícula.
Però a mi personalment
des del meu punt de vista...
Això ja ha quedat clar, Joan.
No, considero
que això no seria
la reacció
d'una persona
que ha fet el que ha fet abans.
Però a part d'això,
a part d'això,
tornem a la idea
que a mi em sembla
que una pel·lícula
que té molt de tema,
és a dir,
toca moltes coses
perquè clar,
com deies tu,
parla dels sentiments
que ha generat.
Parla dels records.
Parla dels sentiments.
Parla de les pors
que tenen els personatges
i parla de la solitud.
Perquè, en definitiva,
tant la solitud
que es troba ell
quan veu que s'està morint,
etcètera,
com la després
quan es desperta.
Per tant,
hi ha molts temes en aquí...
I com que parla dels sentiments,
la gent canvia d'opinió
i li canvien els sentiments.
I aquí està una de les claus
de la pel·lícula.
És a dir,
que un pot prendre una decisió,
però després amb el temps...
Bueno,
si us agrada així,
em sembla molt bé.
A mi no m'acaba de convèncer,
però entenc que d'allà hi pugui.
Però després amb el temps
pot canviar
al voltant del que li passa
i del que no és.
Això em ve al cap,
aquella de...
us recordeu-la
de l'Hombre Bicentenario?
Sí,
amb el Robin Williams.
Que era un home també que...
És que no recordo molt bé
perquè la vaig veure de petit,
però és que recordo
que era el tema
que era més robòtic,
i més clar,
tothom anava morint
al botanceu
i ell anava vivint
perquè era un bicentenario.
I clar,
és com,
perquè em val la pena
viure més
si tothom que veig
no l'apalment pel camí.
Hi ha una història
a la que parlem d'això
que us recomano,
que es pot veure per YouTube.
és una pel·lícula
que crec que no s'ha estrenat mai,
que es diu
Man from Earth,
l'home de la Terra.
Que us asseguro
que quan la veureu
quedareu garrativats.
Un dels personatges,
per cert,
és el que feia
de l'Hombre Bicentenario,
aquella amb els recitus,
a la sèrie aquella,
no me'n recordo
com es diu el nom.
I és una pel·lícula americana.
És una pel·lícula americana,
està rodada
en un sol escenari,
en una casa,
i consisteix en...
Ja us dono una pista,
perquè estem parlant d'aquest tema,
tot parteix del fet
que hi ha una persona
i llavors els companys de facultat,
els investigadors,
venen a acomiadar-lo.
Llavors comencen a parlar amb ells,
però com és que et va?
Com és que marxes?
El primer que veuen
en el camió,
en la furgoneta
quan està carregant,
és un quadre de Van Gogh,
firmat per Van Gogh
i dirigit a una persona.
Llavors comença aquí la història.
Us asseguro que us deixarà
garrativat,
una pel·lícula feta
amb un mínim d'allò
i que parla també d'aquest tema,
de les persones
que en un moment determinat,
mira, com l'immortal de Borges també,
que hi ha un personatge
que va passant
pels diferents etapes de la història,
va sortint per diferents llocs,
però al final diu
mira, és que ja no puc més,
estic cansat.
Jo crec que això és el que li passa,
el que concentra el Mateo Hill
en tres setmanes de personatge.
Tota aquesta història...
A mi en conjunt
és que m'ha agradat,
és a dir,
ja dic que a més
li poso aquest repart
però això és discutible
i per tant
potser no estem tan poc d'acord,
no cal,
però a mi en conjunt
m'ha semblat una pel·lícula
amb una proposta molt digna,
molt digna,
més original
del que m'imaginava,
més original
del que m'imaginava,
molt ben articulada,
molt ben lligada
a tota ella.
I cap a l'octubre
el Mateo Hill
per estrenar una altra pel·lícula,
El principi de la termodinàmica,
em sembla.
Sí, però aquest ja és, ja.
Però aquest potser
que sigui comèdia.
És possible,
no ho sé,
sé que està rodada
en escenaris molt grans,
interiors,
no ho sé.
Sí, sí,
ho he vist,
ho he vist també,
perquè no sabia
de què anava tampoc.
El que jo no sé
és aquest projecte
del Proyecto Lázaro,
precisament,
el Mateo Hill
no ha tret,
gravat a Barcelona
amb actors engressos.
No, no,
l'equip és d'aquí, eh?
Ell explica,
està rodada d'aquí,
és de TV3,
finançada per TV3 també.
Ah, ah.
No, no,
ell diu que va ser,
mentre feia
Abre los ojos,
que li va venir
la idea al cap,
que l'ha estat treballant
durant molt de temps
i que, bueno,
li va interessar,
es va documentar,
etcètera, etcètera,
i li ha sortit a la pel·lícula.
I aquest, el guió,
és completament seu, eh?
És a dir,
que és un guió del guió del seu.
I té,
l'ajuda a molta,
és a dir,
el produeixen moltíssima gent,
però entre elles està TV3,
és a dir,
TV3 va fotre calés també
perquè fessin la pel·lícula,
és a dir,
que no, no...
Doncs una d'aquestes grans pel·lícules,
o sigui,
la pel·lícula,
en comentem, no?,
de proximitat.
És interessant,
és una pel·lícula
que no es pot despreciar
com ha fet la crítica,
és a dir,
la crítica ha passat molt per sobre d'ella
i penso que no s'ho mereix, eh?
Sí, es veu que Sitges,
que és on es va estrenar aquí a Espanya,
la van deixar bastant malament,
però no m'entenc.
Sí, sí, sí,
la crítica la va deixar una mica com...
Sitges és un lloc complicat,
perquè hi ha tota quantitat
de propostes diferents, no?,
i hi ha la necessitat també
de premiar...
Hòstia, però és curiós
que ara precisament
estan arribant les pel·lícules de Sitges,
el circuit de Sitges,
que és aquesta pel·lícula,
l'Azoro, el 31,
l'autòxia de Gent 2,
totes aquestes pel·lícules
que s'estan preestrenant
o estrenant ara
són les que venen de Sitges
i jo he vist la majoria
com acaben de...
I precisament aquesta,
que a més té molt discurs,
a part que sigui d'aquí,
que també és algo...
Veure una pel·lícula espanyola
amb unes temàtiques
i en un...
Ja no dic uns pressupostos,
sinó una fotografia,
una actuació,
tot és brillant.
Brillant, és brillant, eh?
No capti,
no capti atenció.
És curiós.
És curiós.
És allò de que...
No defensem el que tenim
a prop de vegades.
Digues, digues, Carla.
Bueno, ja hem fet la pel·lícula
al fin del mes,
pràcticament com volíem.
A mi em feia molta mà
entreveix aquesta pel·lícula,
però després de sentir-vos
l'hauríem a veure.
Jo penso que és més interessant
el que...
Jo feia mandra
perquè la temàtica
pensava que seria d'estereotip.
No és estereotip, no.
Quan estereotip,
aquest tipus de coses
són cansades.
No estereotip, eh?
No, estereotip, no.
Ni té periotècniques gratuïtes, eh?
És a dir,
va molt als sentiments...
Ja us he escoltat
i em sembla que us faré cas.
No, no, no.
I a més és bastant complicat
a vegades
assegar-te amb el tema
de la ciència-ficció
o futurisme
o el que sigui
i, per exemple,
aquesta pel·lícula
és això,
però és una pel·lícula
de personatge
i això és...
Perquè a vegades
te'n vas als efectes especials,
te'n vas a com és el futur...
Jo tenia el moment aquest estil,
saps?
La neta del Chaplin
sobresurt.
En molts moments,
en molts moments,
l'Ona Chaplin,
que és filla
de la Geraldine Chaplin
i d'un pintor magicà,
em sembla recordar,
està encantadora.
És a dir,
està realment,
vull dir,
molt guapa,
molt...
Sí, perquè aquest paper complex,
no?
De ser una persona
sense sentiments
però que no,
que li va despertant,
no?
No, no,
està molt bé,
està francament bé.
Lòbing,
anem a la pel·lícula
que ha vist la Carme.
Ah,
jo he vist tres pel·lícules,
he vist Lòbing,
Franz i Patterson.
A veure,
Patterson és una pel·lícula
minuciosa,
Franz és una pel·lícula
exquisita
i Lòbing,
jo diria que Lòbing
és una pel·lícula delicada.
Ja està perfecta.
Ja està següent.
No,
a veure,
clar,
perquè ens hem d'estendre,
ho ha fet perfecte,
una paraula per a cá.
Tres gols duros.
A veure,
ho podries tornar a repetir,
per favor,
perquè està...
A grans tres,
però està molt bé.
Sí,
sí,
sí,
sí,
perquè...
Però ara torno,
eh?
D'acord.
No et facis il·lusions.
A veure,
Lòbing,
que és la darrera,
és la que vaig veure ahir.
Lòbing és una pel·lícula,
és una pel·lícula...
D'en Jeff Nichols.
Exacte,
anava a mirar-ho perquè no me'n recordo del nom de...
És el mateix de Take Shelter,
el mateix que li agrada tant anar al senyor Francesc.
Però a mi sobretot em va agradar Matt.
Matt,
Mutt,
sí.
Perquè...
O Mutt.
Sí,
Matt,
Matt.
Matt,
no?
En anglès,
en anglès Matt.
Jo l'altre no hi vaig entrar al tot,
però Matt sí que em va agradar molt
perquè volia fer una pel·lícula
d'una història estranya
que tu acabes entrant-hi,
tot i ser estranya.
Clar,
això és una virtut d'un director,
que no tots tenen.
i aquesta...
No,
aquesta és l'Obbin, eh?
Sí,
sí,
sí.
No,
no,
però és curiós perquè veig que va fent salts d'Òscar o no?
Sí.
De nominacions.
Sí,
sí,
sí.
Té molts premis,
té molts premis.
Serà una de les nominades als d'Òscars,
aquesta.
L'Obbin què és?
És una pel·lícula basada en uns feis reals
d'un matrimoni que vivia a Virgínia
i que passa a estar ubicada als anys 57
quan pràcticament o quasi tots els estats
o molts els estats americans
tenien una llei que prohibia el casament
entre blancs i negres
perquè tenen aquell esquema bíblic
que Déu va crear el món
posant els blancs en una banda,
els negres en una altra,
cadascú ubicats en una banda
i barrejar-ho és una possibilitat
que s'arroga l'home que no hi té dret.
I aquest és el seu pensament fonamental
que els fonamentalistes encara van per aquí.
S'ha de dir que l'últim estat
que va permet...
A abolir.
A abolir amb la seva Constitució
aquests casaments
és del 2000.
És del 2000,
que és una cosa extraordinària.
Vull dir, que els americans tenen moltes coses
però aquesta també.
Llavors, això passa al 57,
és una parella de un blanc i una negra
que s'enamoren.
Ella està embarassada
i decideixen casar-se.
I llavors, aquest estat de Virgínia,
ja sabeu que Washington,
la capital,
té dos...
Un és Virgínia,
l'altre...
No sé si és Maryland o quin és l'altre...
Bé, té dos que els veus quan estan allà,
són els dos estats que tenen frontera amb la ciutat.
Llavors, se'n van,
que deu estar a pocs quilòmetres d'on viuen,
se'n van a Washington,
es casen,
va, inclús el pare d'ella,
com de testimoni,
ells es creuen que ho fan ben fet
i quan tornen a Virgínia,
allò no té validesa
perquè la Constitució d'aquest estat
no ho contempla.
I, per tant,
ells són tractats com uns delinqüents.
I aquesta és la història...
No se sent bé, no?
No se sent bé?
Francesc,
continua, continua.
Ah, jo l'escolto.
Sí, jo no.
Sí, no?
Ho sentiu vosaltres?
Un tothom ha començat.
No, no.
Dir els tres objectius.
Bé, aquesta és la història de base.
Llavors,
ells finalment són empresonats,
són...
s'han d'anar de l'estat,
van a Washington,
viuen en un barri marginal de Washington,
on se senten incòmodes,
ella no és feliç,
etcètera.
Aquesta és la història
que finalment,
quan ells ja fa uns anys
que estan visquent a Washington,
tenen la història de la pel·lícula,
fortuitament,
la dona escriu
el Robert Kennedy,
em sembla que és,
i explicant, m'imagino, la història,
i això esdevé
la causa per la quant...
El Robert Kennedy d'un...
Hi ha una fundació,
perquè els americans tenen això,
que tenen fundacions privades
per fer coses d'aquestes,
llavors hi ha una fundació
que es dedica a això,
a haver-hi un advocat,
etcètera.
I, finalment,
arriben,
amb 10 anys,
perquè el 67 guanyen ells,
el 67
s'avoleix
aquesta llei
que impedeix
el casament
de persones
de diferents places.
Bé, aquesta és la història,
que és la base
d'aquesta pel·lícula.
Aquesta pel·lícula
podria haver sigut,
amb aquesta història,
una pel·lícula d'això
que els encanta
als americans,
una pel·lícula
de...
de...
una pel·lícula
de pancartes,
de...
De judicis.
De judicis,
que això els encanta,
els judicis als americans,
és un tema
que el porten al cor.
No surt cap judici,
bueno,
surt un moment
quan el dia que...
Que entren,
però no es veu ni el judici.
No es veu ni el judici,
no es veu cap pancarta.
I totes...
Per tant,
torna a ser,
com jo vaig pensar
quan vaig veure Mat,
que és una pel·lícula d'òptica.
Com decideix fer-la?
Doncs decideix fer-la
des de la...
des de la proximitat
del que són ells dos.
Que ells dos
són una parella
que s'enamoren,
volen viure junts.
I hi ha una frase
que al final,
quan l'advocat
li pregunta,
li diu a ell
que si vol anar al judici,
perquè és un judici
en la Corte General,
i ell diu
no, no, no hi vull anar.
I diu, home,
però és que això passa
cada moltíssims anys,
és una cosa importantíssima.
Què li diré?
I ell li diu,
digue-li que l'estimo.
Vull dir que...
Quina és la causa
per la qual...
No,
que ja m'estimo
la meva dona.
I ell diu una frase,
me l'estimo
i jo la puc protegir,
que és el context
d'un any 57,
d'una família
de l'any 57.
Per tant,
ell es casa
amb una dona
amb la que pretén estimar-se
i protegir-la,
amb ell i la seva família,
que és el context
d'un any 57.
I per tant,
la història
és la història
d'això.
Sí.
I la història
de la proximitat
d'un home
potent,
voluntariós,
i que no baixa
d'aquesta opció,
i una dona
que està al costat,
que no entén
què està passant,
però que ho viu
de la manera
que s'havia de viure
el 57,
que era una manera
que ells són
pobrissons,
o sigui,
no són una pancarta
o mis derechos
i amb els meus drets,
no, no,
no piulen
quan van al judici
que si no els han d'empresonar,
és a dir,
t'has de dir,
has de dir
que ets culpable
i ells diuen
què ets culpable,
què ets culpable,
vull dir que
aquest és el context
mental real
que devien tenir.
Per tant,
aquest director
ha fet,
a mi em sembla,
una grandíssima forma
d'apropar-se
a aquest context
i no desvirtuar-lo
i prescindir
de la faramalla
que hagués pogut fer-se
amb una pel·lícula
d'aquestes característiques.
I els actors
estan brutals,
i els actors estan molt bé.
La Ruth Negra,
que jo no la coneixia,
aquesta noia negra,
i el Joel Edelton,
que és un senyor
que té 43 anys
i que l'hem vist
és australià,
Star Wars,
la 2 i la 3
que feia d'Owen Lars,
el Gran Gatsby
feia de Tom Bookman
i ara últimament...
El Gran Gatsby,
és veritat.
El Gran Gatsby sortia
i feia del marit
de la noia,
de la senyora,
de la jove.
El Gran Gatsby
sortia ell
i el Ramsés
feia,
l'Èxodus d'última,
del rei de l'escot
feia de Ramsés.
I ara,
a més a més l'hem vista,
jo ho recordo l'altre dia
perquè mirant-ho
m'he recordat,
ell ha dirigit
per primera vegada
una pel·lícula
que es deia
El Regalo,
The Grift,
que era aquella,
no us recordeu,
que és una parella
que arriben a un poble
d'Estats Units
i un amic...
Una pel·lícula...
Bueno,
ell que és el dolent,
ell és el dolent,
aquest amic
que es proxina
a la...
És un actor brutal.
Aquí està,
és sorprenent,
està molt,
molt,
però que molt bé.
Sí, sí, sí.
Curiosament,
és un personatge
que fa 69 pel·lícules,
per tant,
vol dir que fa molt de temps
que treballa al cine,
i en canvi
el coneixem,
comencem a conèixer ara.
Aquella pel·lícula
sí que era una pel·lícula
inquietant,
inquietant.
És el guió d'ella,
el guió era d'ella,
de l'actor.
De l'actor.
Imagina't.
No saps mai
on es fiquen.
Jo saltaria,
en tot cas,
amb una altra persona
si no tinc temps de...
Deixem-me dir,
ja sé que vau dir
que d'aquí,
de Franç
us va agradar molt,
però jo dic
que és una pel·lícula
exquisida
perquè me l'he pensat
aquest article.
Crec que és una pel·lícula
exquisita.
Quina, quina?
Franç.
Ah, vale.
Podia ser
un folletón?
I no ho és.
I no ho és.
Estic d'acord.
I això...
Està basada
en una història
del Kubrick.
Ai, del Kubrick.
Del Lubitsch.
Del Lubitsch.
Ho posa allà, sí, sí, sí.
Però vull dir
que és una pel·lícula
que jo també recomano
perquè penso
que està tan ben tractada.
Estic d'acord.
Ho dic perquè anem saltant
perquè si no hi ha temps
de parlar a tots.
Havíem dit que parlaria
en Joan.
És ell tu?
No, no parla, parla.
No, bueno, a veure,
jo tinc dues pel·lícules.
Una que vaig veure
fa uns dies,
es diu Colònia.
No sé si l'heu vista.
No.
És una pel·lícula
de cine polític
sobre el cop d'estat
del 73
de Pinochet
a Xile.
I és una pel·lícula
malaurada
perquè no
no aconsegueix
el que hauria de ser.
Al final
hi ha un rètol
que dedica
la pel·lícula
a totes les víctimes
i tal
però les víctimes
evidentment
no es mereixen això.
No es mereixen
la pel·lícula, vols dir?
No es mereixen
la pel·lícula.
Està claríssim.
No, no.
És que és un tema
que
realment
el que va passar
a Xile
és una cosa molt grossa
perquè
va ser...
A l'època
de Pinochet, vols dir?
A l'època
de Pinochet, sí.
va ser
el camp de proves
dels Chicago Boys,
diguéssim,
la gent de...
els economistes
de la Universitat
de Chicago
liderats
pel Milton Friedman
que
hi va haver
la vergonya
que li van donar
el Premi Nobel
d'Economia
en aquest
inqualificable
personatge
i aleshores
tot això
s'ha estès pel món
i això
va començar
a Xile.
Aleshores
aquestes qüestions
no es poden prendre
tant a la lleugera,
no?
La pel·lícula
pren
per
negat
Pren partit?
Ah, pensé.
Pren per negat
a l'espectador,
vull dir,
està feta
per gent
que no sap
res de la història
perquè si no,
si saps una mica
de la història
o si estàs
mínimament
polititzat,
vull dir,
veus tota una sèrie
d'incongruències
i d'inversemblances
que
és que fa por,
no?
Aleshores
es tracta
de la colònia
Dignitat,
la tristament famosa
o tristament cèlebre
colònia Dignitat
que estava
en un poble
de Xile
i que
era una secta
liderada
per un
boig
alemany,
segurament
de pesant
nazi,
encara que
la pel·lícula
no ho explícita
i com sempre
doncs,
bé,
vull dir,
té totes les
té totes les característiques
d'un sàdic
etcètera,
no?
Llavors aquest centre
com que era
un centre tancat
gairebé
una secta
doncs
de xilens
per això
de gent
de xilens
sí
la policia
política
de Pinochet
la va fer servir
de centre
de tortura
no?
Aleshores
doncs
esclar
aquestes coses
s'han d'explicar
amb una mica
de tacte
i amb una mica
de respecte
per la història
per exemple
hi ha una
escena
que és
absolutament ridícula
passa el mateix
11 de setembre
del 73
quan ja
s'està
bombardejant
el Palau
de la Moneda
i surten
uns militants
d'extrema esquerra
d'un partit
innominat
però que és
evidentment
que és el
MIR
però
el moviment
de la
izquierda
revolucionària
però que
no ho
expliciten
perquè pensen
que el públic
és tonto
i no saben
què és el
MIR
no?
i aleshores
doncs
en aquella data
en aquell moment
el local
aquell
està ple
de tots
els cartells
de tota la propaganda
de tots els fitxers
i
fan
com una assemblea
i diuen
és que ara
anem a amagar-nos
o sigui
ni tan sols
tenen
la
la valentia
de posar
en boca del personatge
ara passem a la clandestinitat
que és la qüestió
no
no s'amaguen
passen a la clandestinitat
i aleshores
vull dir
jo no he militat mai
a cap partit
però sí que he conegut gent
que ha militat
en la clandestinitat
i en la
i en la legalitat
i aleshores
tots sabem
que quan passa
una cosa d'aquestes
el primer que fan
els moviments polítics
és amagar-ho tot
i
i
esborrar les pistes
és a dir
els arxius van al riu
això és així
però a la pel·lícula no
vull dir
a la pel·lícula
estan tan tranquils
un cop
ja s'ha
bombardejat
el Palau de la Moneda
no?
una cosa
absolutament ridícula
i això ho han passat a la filmoteca
no no
això no ho han passat
a la filmoteca has vist una altra cosa
no no
és que petja amb el
el poieto
i no sé
sí no
és que vull parlar d'una altra pel·lícula
però aquesta l'has vist
és estrena
és estrena
és estrena
és estrena
sí sí sí
és una pel·lícula alemanya
el protagonista
com es diu
com has dit
Polònia
Polònia
el protagonista és Daniel Brühl
hòstia
i l'Emily Watson
i aleshores
doncs
segueix el
el model
de Missing
és a dir
els protagonistes són alemanys
a Xile
no?
així com a Missing
el protagonista
era un pare americà
que anava a buscar
el seu fill
que estava allà
més o menys
cooperant
amb la unitat popular
de Xilena
doncs aquí
doncs aquí passa allò
que moltes vegades sabem
que una
per exemple
en una guerra de l'Àfrica
poden morir
30.000 habitants
d'aquell país
però fins que no es mata
a 14 monges franceses
ningú en parla
del conflicte
o el conflicte
ve sortint
en una notícia
en un breu
dels diaris
però
quan
maten
estrangers
i més
si són
religiosos
llavors
la cosa
ja és primera plana
i etcètera
hi ha una mica
aquest
aquest mecanisme
de
de posar
els estrangers
vull dir
per mi
el poble xilè
és un
actiu
que es pot posar
com a protagonista
però ells
no volen posar-lo
vull dir
perquè és una
productora internacional
etcètera
vull dir
aleshores
tots els xilèns
tenen un paper secundari
i els protagonistes
doncs evidentment
són alemanys
que és una cosa
que està
molt bé
aleshores
contraposat
aquest tipus de cinema
de gran producció
i tot això
ara
acabo de venir
de la filmoteca
on han passat
una pel·lícula
que no ha tingut
distribució comercial
que es va fer
l'any passat
i que
és
una
la dirigida
Gerard Gormezano
que és conegut
per les pel·lícules
El vent de l'illa
i per
Sombres paral·leles
que després
es va dedicar
a la direcció
de fotografia
i aquest
Gerard Gormezano
ha fet
aquesta pel·lícula
Pantalla Arrasgada
que és un documental
sobre
el
pintor
i escenògraf
Marcelo Grande
i l'ha fet
tot l'equip
un equip
molt reduït
de manera
desinteressada
és a dir
per amor
a l'art
i curiosament
el
rètol final
posa que la pel·lícula
està feta
per amor
a l'art
i el cicle
de la filmoteca
on s'ha vist
es diu
per amor
a les arts
és a dir
que tot
ha confluït
i trobo
que
aquest contrast
que deia
entre les produccions
que tenen molts diners
i les que
fan
de la necessitat
virtut
doncs
jo estic molt més
d'aquesta banda
i el que he vist
és un documental
extraordinari
amb un personatge
fantàstic
que s'explica
a les mil meravelles
que veus
ell
com treballa
els quadres
aquest títol
de pantalla
arrasgada
ve
que ell
les pintures
primers
les fa
i després
les grata
perquè
tinguin
una altra
ell les fa
amb molta textura
i llavors
ell les grata
amb un cúter
amb el que sigui
i llavors
així
va fent
les obres
aquest Marcelo Grande
era conegut
també
com a escenògraf
teatral
sobretot
lligat
amb el Mario Gas
havia fet
l'òpera
de Tres Rals
amb Romea
quan era
centre dramàtic
de la Generalitat
havia fet
moltes òperes
amb el Mario Gas
també
eren uns
uns decorats
que sempre
destacaven
justament
perquè ell
venia
de la pintura
és curiós
que aquest
la pel·lícula
et fa pensar
en el sol
del Membrillo
del Víctor Ulisses
ara ho has dit
jo estava a punt
estava a punt
esmentar-la
però és que
a més a més
ell és de Tomelloso
igual que
l'Antonio López
i explica
que el seu mestre
Tomelloso
el seu mestre
de pintura
era l'oncle
de l'Antonio López
i llavors
doncs
bé
ell va
va voler
ell
diu
que el seu objectiu
no era pintar
sinó que era
anar-se'n de Tomelloso
perquè ja no ho suportava més
és creïble
això
i
la qüestió
és que
després de rodar
arreu del món
torna a viure
en un lloc
que és com Tomelloso
que és com Tomelloso
que sembla
el ciudadano il·lustre
no?
quasi quasi
les vinyes
des de la finestra
igual que veia
la vinya
de son pare
que ell
estava destinat
a treballar-hi
a la vinya
però que ell
volia
escapar-se
volar
i és
jo trobo
un personatge
sinceríssim
la pel·lícula
està rodada
d'una manera
brillantíssima
i jo
bueno
no sé
suposo que hi haurà
moltes dificultats
en veure-la
però jo la recomanaria
a tothom
però clar
no està en el circuit
no està en el circuit
comercial
no s'ha estrenat
té una durada
només de 53 minuts
aleshores
la sessió
a la filmoteca
s'ha completat
amb el quartet
de corda
que ha fet
la banda sonora
primer ells
han tocat
una suite
de la banda sonora
amb el compositor
que era el primer violí
del quartet
i llavors
ells ho han dit
que sonaria
diferent
la música en directe
que no pas
en la pel·lícula
i així ha sigut
és a dir
hem tingut
dues visions
de la música
anem avançant
perquè ens està tirant
el temps a sobre
Pol
explica'ns
és breu
tinc dues
una que segueixo
amb el circuit
que us deia abans
de Sitges
que ara n'estan
estrenant unes quantes
i jo us porto
The Girl
With All The Gips
que és com la noia
amb tots els regals
amb tots els dons
seria
amb totes les capacitats
tot i que aquí
s'ha traduit com Melanie
crec
és bàsicament el nom
de
ja sabem com va això
acostuma-se al revés
si t'ho traduit
està més explicat
fer-te'n la frase
bueno és que ara
amb Melanie Trump
el nom
està de moda
ara està de moda
aviam
va passar per Sitges
guanyant uns quants premis
entre
bueno
poquets
però vull dir
entre els quals
per exemple
millor actuació femenina
que era una nena
que és la protagonista
que jo crec que
ho clava bastant
el director
la història és
la història és
ara entro
ara entro
si Sitges ja és una mica
ja saps més o menys
per on anirà
però també
per destacar la direcció
que és el Cole McCarthy
que és
de Peaky Blinders
o sigui
és de
ha actuat
ha treballat en sèries
com Peaky Blinders
no sé si el coneixeu
aquesta
no
bé
us l'expliqueré un dia
perquè és una cadena
però Peaky Blinders
Sherlock
o els Tudor
això vull dir que és
Sherlock
Sherlock
és la versió
de la BBF
que va fer una
l'última
l'última
sí
està molt bé
que és així
com més informatitzada
no sembla que
estem parlant de la mateixa
Sherlock
no ho sé
no informatitzada
informatitzada
no
exacte
que és més
és més visual
és més visual
en el sentit
que tot és
està molt bé
aquest director
no
sí
però
és un dels
que havia dirigit
uns quants capítols
llavors
és una història
de zombis
un altre cop
vull dir que al final
jo sembla que porti
t'encanta
no no no
del contrari
jo trobo
que és un tema
sobadíssim
i que ja
ja que
bueno
un cop ho comentàvem
però és que és un tema mort
literalment
és que és un tema
que no hauria de reviure
mai més
però
no
més que res
perquè mira
ja preestrena
i m'interessa
dir a veure si
d'alguna forma
han tocat diferent
i
sí que és veritat
que la temàtica
no deixa de ser
la típica pel·lícula
de futur
post-apocalíptic
després d'un virus
que tota la humanitat
està bastant
assetjada
per un contagi
zombi
però en aquest aspecte
em sona bastant
a la llegada
que a més justament
ara l'han nominat
no sé si eren
al final
sis o vuit
Òscars
en el sentit
que
ells el que ens plantegen
és que
com si fes anys
hi hagués una primera onada
de zombis
diguéssim
i aquests haguessin tingut
alguna mena
de segona generació
en què
els fills nascuts
d'aquesta generació
són mig zombi
mig humà
llavors el que fan
és
una mena de complex
els educa
tot i que estan tancats
i a més
en unes condicions
bastant lamentables
com presos
però els eduquen
de forma que
per accentuar
la humanitat
respecte
la
la zombides
sí
diguéssim
llavors
llavors què passa
que la protagonista
és una nena
una d'aquestes nenes
diguéssim
mig mig
però la secundària
que
que és
qui l'ajuda més
és la professora
llavors per això
dic
aquest perfil
de
anem a entendre
el que se suposa
que és l'enemic
que és el que passava
a la llegada
i
això és interessant
el que passa
és que després
evidentment
d'alguna forma
han de generar acció
llavors
s'escapen de tot arreu
llavors ja entra
el que és la pel·lícula
els típics tòpics
i quan dius
una nena
és una nena
però nena petita
sí
no sé quants anys
de tenir
però és petita
és petita
i a més
és una nena
molt amable
molt intel·ligent
llavors clar
fa aquest contrapunt
és una nena així
però que ells
tots ells
diguéssim
els protagonistes
han d'adur
una mena de crema
que se l'han d'anar repartint
durant el dia
perquè clar
si no
aquests nens
o ella
en aquest cas
olora la carn
i els mata
els vol matar
llavors clar
és un joc així
de teva meva
i llavors
parla d'altres temes
és interessant
també fa moltes analogies
amb el tema d'estudis
fa analogies
per exemple
amb el gat de Rödinger
que hi ha un moment
que surt
que diu
no sé si recordeu
que és aquell gat
que dins d'una caixa
no sap si està mort o viu
i diuen
que està a les dues coses
però es diu
això és el que ets tu
al principi d'incertesa
llavors
sí que és veritat
que és una pel·lícula
que jo
quan vaig començar a veure
vaig al·lucinar
perquè és un inici
d'aquests superpotents
visualment
de guió i de tot
potser els 15 primers minuts
són
increïbles
però després és això
jo crec que
entre els típics tòpics
és una pena
és una pena
perquè
és un plantejament
diferent
perquè clar
és que si no
ja estàs fent sempre el mateix
l'altre dius
parlava de
Train to Busan
aquella oriental
que
que més va guanyar
millor direcció
i millor efectes especials
i que alguns crítics
la deixen pels no-gols
i jo
al·lucino
perquè no
i
han fet
els zombies
anem a posar
un tren en marxa
i això és
Train to Busan
vull dir que
aquí com a mínim
intenten anar més lluny
però jo crec que es queda
una mica
mediocre
una mica
llavors
tot i que al final
val una mica la pena
el gir final
però no sé si val la pena
les dues hores
que són la pel·lícula
que una pel·lícula de zombies
de dues hores
doncs Déu-n'hi-do
i l'altra
és
jo crec que sí
que serà l'estrena
de la setmana
més que res
pel que representa
i per qui ho fa
que és el que ja ens té
acostumats
a aquest triplet
de direcció
actuació
i jo
que és Ben Affleck
i estrena
Vivir de noche
que és una pel·lícula
ambientada als anys
30-40
allà als Estats Units
amb el tema
de la lei seca
diguéssim
de tot l'auge
i ell també és protagonista
i no eh
i no
ho és però no
perquè és que
es queda sempre
a mig gàs
aquest home
no sé
inclús s'escriu
els seus propis guions
i com a guionista
és bo
perquè Argo
estem parlant
la de l'embaixada
aquella
que els treu
aquella estava molt bé
es diu que
hi ha molta gent
que opina
que és més bon director
que actor
és més bon guionista
que altra cosa
aquesta és d'ell
estem parlant
estem parlant
que té un Òscar
per Argo
és que Argo valia la pena
però
per exemple
trobo que
ja no sé si és l'ego
o no sé què
però
un personatge
com el que ha d'interpretar
ell el que fa
és la història
d'un personatge
que és un delinqüent
més o menys
d'atracaments
més o menys petitons
o més o menys grossos
però
en una era
on hi ha la màfia
doncs evidentment
qualsevol cosa
queda petitíssima
al costat
i ell és un lladre
l'únic que
per certes coses
de la vida
que li passen
que la separen
de la seva dona
i tot
doncs
acaba caient
en aquesta mena
d'entramat
mafiós
i oferint-se
a una de les dues famílies
que governava
el seu territori
en el moment
llavors
bàsicament
és com una mena
no un sicari
però sí que és una persona
que es dedica
a crear casinos
a crear
bueno
tota la xarxa
el que vèiem
ja lo soprano
que també era
una temàtica així
llavors
què passa
evidentment
l'ambientació
està relativament ben feta
perquè al final
són els anys 30-40
necessites molt
de nivell de producció
però tot i així
queda com molt
ja està molt fet
això
molt ben fet ja
com per fer-ho
a més això
és la típica història
també de venjança
si bé
també posa pel mig
temes
o sigui
temes que també
poden ser bastant actuals
que és
l'Estats Units
d'aquella època
a part d'això
de la llei seca
és el
Ku Klux Klan
el racisme
lleis absurdes
que emet un estat
que a més
ho estaves dient abans
i estava pensant
un estat emet una llei
però després potser
se'n va anar 10 quilòmetres
i és totalment diferent
llavors jugant també
amb això
el tema de la religió
també
perquè ells volen
obrir un casino
i de cop
la religió del condado
per dir-ho així
no ho accepta
llavors clar
han de fer
papeleos
llavors
tret d'això
per bo
volen intentar jugar
amb la clàssica
pel·lícula
de cine negre
que aquí ara
seria com un neo
noa
que es diu ara
però
però és que es queden allà
és que a més
jo vaig al·lucinar
dels típics tòpics
que sempre
quan tu vols fer
una paròdia
del cine negre
ho fas
és que ho fa
i clar dius
però no com a paròdia
si no en sèrio
és molt
és fort
és que és fort
perquè dius
hòstia
però és que a més
estem parlant
d'un
de Ben Affleck
o sigui
estem parlant
d'algú que fet Argo
i clar
em vaig quedar al·lucinat
a més
és una pel·lícula
que dura
dues hores i quart
o dues hores i vingue
hòstia
és que és molt llarga
i a més
amb poc ritme
jo crec
té escenes bones
però és que
com a global
a mi sí que em va quedar
una mica
així
i
jo crec que
el més destacat
com a dolent
és la interpretació
perquè jo
al·lucino molt
amb un personatge
que pot tenir
molts altibaixos
i sempre fa
la mateixa expressió
jo no sé
si ho heu vist
a les seves pel·lícules
però és que
sempre és un tiu
però no és seriós
és que és com
la cara de pòquer
és que no
no t'emet res
i una altra
de les coses
que vaig apuntar-me
sobretot
és que despleixin
el sastre
de Ben Affleck
perquè és que tots els
era increïble
perquè
no no
ara ho veureu
és que a més
ho veureu a la primera
o sigui
tothom està ben vestit
a més
per exemple
és una cosa
que es feia molt
en les sèries
de
sí
dels vestits
i de les gabardines
aquest tio li queda tot
o molt gran
o és que era increïble
com ho veies
i dius
però aquest tio
té un cos deforme
i em molestava molt
era una cosa
que
veient la pel·lícula
cada escena
anava diferent
doncs cada escena
em feia més ràbia
però
a veure
en general
és una pel·lícula
que recomanaria
si fos més curta
perquè és
eterna
i
i a part
i si no
igualment
els que els agrada
el cinema
sobretot així
més de gènere
de negre
potser li troben
alguna cosa
però és que al final
és el de sempre
és com els de zombis
quan n'has vist una
o quan n'has vist 20
potser ja n'has vist la majoria
i aquí jo crec que jugant
un altre cop amb això
jo crec que ens queda molt poc temps
només per
intentar
acabar el programa
que al final
se'ns ha fet molt més curt
que tots ens pensàvem avui
jo ja he dit
que Toni Herman
en aquesta pel·lícula alemana
penso que no és fracassada
que no acaba de funcionar
i que està sobrevalorada
però és que una altra pel·lícula
que sí que la gent veurà
i que penso que
està a la cartellera
i que a més a més avui
han dit que li han donat
14 nominacions als Òscar
és la
la
land
i jo confesso que
malauradament
els americans són mestres
en vendre les coses
perquè ho fan meravellosament bé
però la prova és que tothom
anirà a veure aquesta pel·lícula
i honestament
no és una obra mestra
com estan dient
és a dir
és una pel·lícula
que es pot veure
que té
algunes escenes guapes
com per exemple
al principi
quan inicien a l'autopista
hi ha un ball molt maco
el ball de claguer
que fan les dues
la parella
que són el rei
en Gosling
i la Emma Stone
que ballen molt bé
i ho fan molt bé
els actors estan molt bé
però la pel·lícula en si
doncs no té
la fama
i tota la cosa
que estan venent
en aquest moment
i una altra cosa
que he de destacar
perquè ens queda
només un minut
en aquest moment
per dir
és que avui ha anunciat
que Timecode
un curtmetratge català
del Juanjo Jiménez
que dura un quart d'hora
que va guanyar
com deia el Pol fa un moment
la Palma d'Or
del Festival de Cants
com a millor curtmetratge
avui ha estat escollit
entre les 5 nominacions
dels Oscars
com a millor curtmetratge
Juanjo Jiménez
dona classe
suposo que ho sabeu
a l'Escola de Cinema de Reus
i ha rodat aquest curt
amb els seus alumnes
i és una meravella
de curtmetratge
jo no l'he vista
preciositat
delícia
me preguntava
de què anava
jo el que havia arribat
és que va de dos vigilants
que treballen en un pàrquing
ella es diu l'una
i ella es diu Diego
un té un horari
i l'altre
i es veu que això
es munta de tal manera
que es fa superinteressant
es comuniquen ja
amb la dansa
com a protagonista
imagina't
la setmana que ve
preciositat
hem de veure
la setmana que ve
el senyor que tenim
aquí al costat
que és en Joan Sardà
ens parlarà de cinema
i rock
i nosaltres
som mi
que ja no queda més temps
a reveure
bona nit
adeu
adeu
a
adieu
a
a
a
m
Fins demà!