Ara escolta's, ràdio d'esvent, sintonitzes, ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just. 48.1, ràdio d'esvent, 48.1, ràdio d'esvent, 48.1.
Cinema sense condicions. Bona nit. Una altra vegada, el 2013 ens trobem per...
Parlar de cine, com sempre, amb tots vosaltres. I aquí estem, al Francesc, al Joan i la Carme. Evitar el Jaume, suposo. M'imagino que vindrà el Jaume. Avui no tindrem el Ferran, per això, l'Andreu. No, avui no. Ve a finals de mes.
Jo com que he vist que havies enviat un mail explicant que havies vist moltes pel·lícules, Francesc, preferiria que avui comencessis tu per triar la que més t'hagi agradat. Quina és la que més t'ha agradat? Només 9 pel·lícules. Per això només 9. En 3 setmanes que hem estat aquí. I es veu que no has cuinat.
Jo amb què cuinar? Només n'he vist tres. Quina és la que més t'ha agradat? Ja, comencem així. Si voleu expliquem el que està previst per avui, que és una primera part de reflexió sobre les pel·lícules que hem vist a aquestes festes, i les estrenes que estan previstes pel divendres d'aquesta setmana, jo puc parlar d'una.
I després, en una segona part, diríem, d'un intermitge, en Jaume en principi estava previst que parlés del McKenvich. Ah, sí, el Mankiewicz. I l'última part, doncs, seguiríem parlant de les pel·lícules que hem vist aquests dies. Jo puc dir la pel·lícula que més m'ha agradat o no de les que més m'ha agradat, però sí que després donaríem pas una mica a la secció que acostumes tu a fer i, Carme, a fer-me entre tot de les pel·lícules d'aquesta setmana i la previsió de les pel·lícules. Però també hem d'anunciar que estem a punt, estem a punt, estem acabant de preparar el document
perquè tots pugueu mirar la pàgina del programa, cinema-sensecondicions.blogspot.com, tots els temes que tenim ja previstos per tota la temporada, que són uns quants, i tots els directors dels que parlarem també. Encara no ho podeu mirar, però falta poquet poquet. Estem acabant d'ultimar detalls. Estem acabant d'acordar-ho. De moment, avui, tenim això que acabes d'edir tu, el Makinvich, que suposo que sí, que ho presentarà Jaume ara quan vingui, si no, ja ho mirarem de fer nosaltres.
Home, jo la pel·lícula, no sé si la que més m'ha agradat, però una pel·lícula que veritablement m'ha impressionat, és una que em vas recomanar tu, Joan. Em vas dir, mira-la, perquè no l'he acabat d'entendre. Això em vas dir. Ja sé quina és, ja sé quina és. Impressiona, eh, la veritat d'aquesta pel·lícula, The Master.
Ah, jo també. L'última pel·lícula del Pot Toma s'han deixat. Mira, farem una cosa, si et sembla. Ah, si vols la comentem. Que ens vagi fent preguntes. No, no, no. Jo no recordava això. A mi sí que m'ha impressionat. Sí, doncs us ha impressionat, aviam, expliqueu.
A veure, primer, és una pel·lícula llarga, és una pel·lícula que dura... Sí, a quasi tres hores. A quasi tres hores. Primera cosa que ens ha impressionat és llarga. Exacte, és una pel·lícula que has d'anar amb resistència. És una pel·lícula llarga, és una pel·lícula que tracta sobre el comportament humà en situacions extremes, però generalitzables.
I la història en concret és la de, sobretot, dues persones, dues homes. Un és el que crea una secta a Estats Units, que se suposa que és la cienciologia, que és aquesta secta a la que pertanyen gent coneguda, però en particular el Tom Cruz.
i el John Travolta són els dos coneguts. El John Travolta no sé si continua sent, però ho va sentir. Aquest senyor que dona vida al Philip Simon Hoffman és considerar el fundador de la cincil·logia. Hi ha una referència. És una referència.
una recreació, suposo, per no tenir problemes, perquè el que no pot fer un director de cine és dir que està fent una biografia d'un personatge amb una tintura especial que pot tenir problemes, no sé si penals, però sí amb la justícia, amb algun tipus de denúncia, perquè no ha estat tractat el tema com podria considerar que li fos favorable.
I, per tant, el director ho ha obviat. En modificat cosa sembla ser... El director és el Pons Thomas Anderson, que és el director que s'havia fet aquella Pozos d'ambició, que era pel·lícula especial, perquè també tractava sobre el funcionament del capitalisme farotxa als Estats Units des de...
la creació dels pocs de petroli que van ser una eina de diner salvatge. I en aquesta parla això, de la creació d'aquesta secta, però no tant de la creació d'aquesta secta, que és el que s'ha dit periodísticament, sinó com la relació entre dos personatges extraordinàriament punxeguts.
El personatge que crea la secta, que és aquest que està interpretat pel... Phillips i Mulhoffman. Exacte. I molt bé. Per mi millor que, inclús, Joaquín Phoenix, que ho fa bé, però el Joaquín Phoenix diria que hiperactua. El personatge és un personatge molt difícil i molt... No estic segura que hiperactueu, però podria ser. Mentre tant que l'altre fa un paper l'on i ja està.
Aquests dos personatges, això passa als anys 50, quan després de la Segona Guerra Mundial, que efectivament als Estats Units, deu haver-hi i devia haver molts nois que havien vingut, s'havia acabat la guerra mundial, tenien unes inestabilitats emocionals i personals, i de futur, i de passat, i de tot el que vulguis,
I aquest, el personatge del Joaquin Phoenix, fa aquest tipus de personatge, que és un desequilibrat. Ara, no pots arribar a dir mai si és un desequilibrat perquè ho és genèticament, perquè té problemes, o perquè la guerra l'ha traumatitzat de tal manera que ha fet d'ell un nyap de persona. Si el Joan m'estaria aquí diria que és un estigmatitzat.
No tant com estigmatitzar... Ja li preguntaré al Jaume. Jo no diria que la societat no l'estigmatitzi. Però ell, encara que no la sol estigmatitzi, és un personatge molt problemàtic, un personatge molt desfet de dintre. És un alcohòlic fet malbé, que no controla la seva agressivitat. És un personatge desfet de dintre.
Aquest és el tipus de personatge. Sí, però hi ha una escena molt significativa dintre del que tu dius, la que va la segona guerra mundial, que surt així com de resquillada, però jo crec que és una de les claus de la pel·lícula. És aquella en la qual reuneixen tots els veterans de guerra, diguéssim, els que han vist de tot, i ell ho explica en algun moment a la pel·lícula. Perquè, clar, li fa l'interrogatori aquell, no? Tan bèstia sense...
El primer que li diu és si ha matat algú o no.
No sé si és una tàctica psicològica, segurament ho deu ser. Jo com que no en sé d'això, no t'ho podia dir, però per a l'observador que veu això, és realment una agressió. És una agressió sistemàtica que en comptes d'un cop de puny i un cop de puny i un cop de puny i un cop de puny, és una pregunta i una pregunta i una pregunta. El meu modo d'entendre aquest tipus de... no és un diàleg, perquè és una agressió del...
del terapeuta, si és que se'n pot dir així, d'aquell personatge, i el malalt, que és el Joaquín Phoenix. Però crec que és una agressió.
Sí, per això deia que una de les claus està aquí, en el fet que quan reuneixen tots aquests veterans de guerra i a tots els donen un discurs, diu ara, integreu-vos a la vida normal, com una mena de repte, a veure si sou capaços, jo ho vaig trobar com amb molta ironia per part del director, després haver vist tot el que heu vist, haver matat, haver vist morir a companys vostres, doncs ara aneu a treballar a una... Jo crec que això és un punt de cinisme per part del director, és una visió cinica.
Però que correspon una minqueta a la realitat. Sí, sí, segurament. Però és que després d'una guerra d'aquestes dimensions, amb la que s'ha mort tanta gent i d'una manera tan desproporcional, home, quan se vol... Tot queda fet malbé, tot. Uns més resistents que d'altres, amb més capacitat de refer, però tot queda fet malbé en una guerra, com va ser la guerra mundial, que va afectar
a totes les potències mundials. Clar, no queda res dret, tot s'ha de refer. La història de la pel·lícula, a mi em sembla que el fet que aquest tipus de sectes comenci a néixer als Estats Units, als Estats Units és una societat especialment individualista, que l'home és extraordinàment solitari,
que no té envolcallament familiar fàcil, ni envolcallament social molt proper, i per tant és un solitari continu. És la seva... és el seu... com ABC, perquè ells són A.B. Fènix Navadiu, encara que el Fènix es digui així, perquè ressorgeixen sempre de les cendres i es refan a si mateix com a poble. I per tant,
és una societat molt diferent de l'europea, que té el pou profund del cristianisme, que ha recollit tota Europa amb diferents formes. Sobretot la Mediterrània, més que incosemble. Però la Mediterrània, però és igual, la revolució francesa encara és un subproducte, si no de què diria fraternitat. Això no existeix, així com així, però vull dir que encara que vagi per una altra línia, el pou d'on surt l'aigua,
és un pou mediterrani, això tens raó, i de tot aquest tipus de cultura. A Estats Units això no ho té. És un poble llituador, jove i potent, però és un poble inidividualista que la gent és solitària. Això reflectia de meravella amb aquella pel·lícula que hem parlat tant, perquè va ser segurament la meva preferida de la temporada passada, que és Take Shelter. És una de les coses que millor reflectia.
Però fixa't que a les pel·lícules americanes això constantment surt. I aquí ell és un solitari que no té on agafar-se. Llavors, troba aquest tipus de personatge. Ara mirem l'altre tipus de personatge. El personatge que és el que crea la secta, no és metge però es fa passar o el que sigui,
L'Anc Asterdot es diu el personatge a la pel·lícula. Aquest personatge és un vividor, té una làbia d'or, és un pico d'oro. Jo crec que es pot formalitzar com un embaucador però que hi ha un punt que hi ha coses que es creu. Després ell vol guanyar diners i el que fa és moure's en un tipus de món en què pot recaudar diners i agafar diners.
Però hi ha un punt que s'ho deu creure i fa aquestes filosofies relativament barates, però que per l'obis al món nord-americà entren amb facilitat.
i, per tant, parla de la vida, del pas de les vides d'uns als altres i que tothom creu en la transformació, que es pot beure les vides i que llavors els grans problemes
profons de l'ésser humà s'han viscut en diferents vides i això ho fa creure a tot. Jo que tinc per allà a davant. ¿Se'n recordeu d'una pel·lícula a mi? M'ha fet pensar una mica en part, aquesta pel·lícula de The Master, a una altra protagonitzada pel Barland Caster, que es diu El Mergantri.
El Fuego i la Palabra. El Fuego i la Palabra, exacte. Que feia la Catherine... No, Jean Simons i Boba Castell. Van ser premiats per aquesta pel·lícula extraordinària. Jo la veig. És el mateix, sembla. El tipus de personatge són il·luminats...
són il·luminats que acaben creant un cercle entorn d'ells que creuen en aquesta il·luminació. Jo he de confessar que de diferent entre el fútbol de paraula i aquesta, aquesta de fet no es vol ficar frontalment amb el tema de la secta
es fica frontalment amb els personatges. I amb els personatges et deixa realment, això sí que podria a lo millor entendre el que volia dir el Joan, és que hi ha un punt d'incertesa amb el que en el fons són cadascú d'ells.
Jo tinc la sensació que no la vaig entendre. A sortir del cine he dit que no sé què he vist aquí, que he entès, perquè vaig arribar a pensar que hi havia una relació homosexual entre el cap de la secta i l'altre tio. La cançó que li canta al final està claríssim. És que li repeteix dues vegades. I la segona més alta, com de dir. Però no entens el que t'estim dient. Vull anar només, que allò que li canta a China només amb tu. L'altre ja somriu i diu, ara ja em queda clar.
el que està passant aquí. Jo encara no ho volia tan clar. Crec que és una... Si volgués dir això, ho diria manifestament. No ho diu... No té en aquest lloc paràmetres tancadors. Per tant, si volgués dir això, ho diria. Jo crec que sí que el que vol és apressar-lo. El que sí que vol és tancar-lo. Això sí, però no és exactament o exclusivament una òptica...
És un dels components més. Jo honestament em va dir, però què vol dir la pel·lícula? Jo surto del cinema i em pregunto, què vol dir la pel·lícula? Diguem-ho d'una altra manera, a veure si et sembla millor. Jo diria que es pot entendre aquesta pel·lícula com un reflex o un intent de reflectir, de posar en contraposició el que deia ara Carme molt bé, l'embaucador, que pot ser tant l'estat
l'estat que ens diu que hem d'anar a la guerra i després ens diu doncs mira, busqueu-vos la vida una vegada que ja heu fet tot el que heu fet amb aquest embaucador que seria el creador d'aquesta mena de secta que té el seu punt psicòtic també, tot s'ha de dir i l'individu que té característiques que també poden ser psicòtiques en un moment determinat però que busquen la seva llibertat el resum de la pel·lícula d'alguna manera és aquesta l'altre li deixa el repte aquest, li diu a veure si ets capaç de buscar
de trobar la teva vida o de viure la teva vida sense un mestre, sense un amo. Exacte, perquè no és mestre ben bé. Ell és una adació incondicional que fa, relativa, perquè és capaç de lluitar per ell en el sentit físic.
considera que està en contra del mestre a qüestió, ell balla i clava una pallissa. En aquest aspecte té aquest tipus de relació de... Però això té una evolució molt bona a la pel·lícula. Hi ha un moment en què això ho fa de manera defensora, de manera com submissa. Jo ara estic defensant, però hi ha un moment en què una pallissa o una altra, però ja ell mateix no està segur del que fa. Ho fa ja com amb desgana. Hi ha una evolució molt interessant al personatge del Joaquin Phoenix en aquest sentit.
És un personatge desequilibrat, segurament malalt, segurament sense centre, però té punts de lucidesa. Hi ha moments que ell sí que està veient que l'altre és un cuento xino. I podria guanyar-se la vida perfectament fabricant licors, perquè és un artesà...
o fent fotos perquè també li fa coses. És una persona que considero jo un individu que podria guanyar-se la vida fàcilment o podria anar fent però que es troba en una societat dura i difícil de manegar. I ell no és capaç de tranquil·litzar-se amb aquest tipus de món que li ha tocat. No arriba a aconseguir
una situació equilibrada, sempre està desequilibrat. Veig una pel·lícula basada en una famosa novel·la d'èxit de l'època, de principis del segle.
que es carregava a les sectes americanes i penso que era una pel·lícula brillant. Va guanyar Òscars d'Apuntapala. No sé si la millor pel·lícula que per Òscar, però sé que el Bon Blanc i l'Ajuntament les dues van ser nominats i premiats. Les novel·les del Sinclair Lewis, del 1925.
Doncs bueno, aquesta és una extraordinària pel·lícula i jo, honestament, veig aquesta i a mi em passa això que diu ella, és a dir, no acabo d'agafar els personatges, se m'escapen, no sé per on... És a dir, hi ha coses que em queden indefinides, inconcretes i es poden interpretar de multiples vegades. Incluso al final es pot interpretar. Llavors, com que jo resulta que soc una persona massa cap quadrat, que a vegades les coses em queden clares, doncs clar, surto al cine i dic, bueno, però què exactament m'estan volent dir, perquè no sé si m'ho han dit jo o m'ho han dit jo altra,
És una pel·lícula que s'ha de fer un mateix, ha de buscar la seva interpretació llavors posant en conversa amb altres persones llavors entrarem en una riquesa molt gran de detalls.
La pel·lícula que es va estrenar el divendres, que és Amur, la pel·lícula del Michael Heneke, l'última. Ens va passar sortint del cine. Una cosa que no passa mai, tots, un grup important de crítics, ens vam quedar a la porta del Verdi.
cosa que no fem mai. La gent es va posar a xerrar com si fos un fòrum i es va pensar que aquesta pel·lícula deu ser per fòrum o pel·lícula del mes, perquè tothom està amb ganes de saber què pensa l'altre que ha d'empresionar fer i dalt. I realment és que és una pel·lícula impressionant. Però no sé si és el moment de parlar d'això o seguim amb l'altre. Jo crec que és una pel·lícula d'una interpretació sobretot del creador de la secta,
Per mi fa una gran íntima interpretació perquè té més...
té més colorat, té més colorido. El Joaquín Fénix és una gran interpretació, perquè inclús físicament... Però és més fàcil, el personatge. En canvi, és més dúctil, fa situacions... És un home vital, un gordo de bona vida que li agrada veure, que li agrada
viure calibrada, el sexe calibrada, tot calibrada, viure. I per tant la seva descripció jo la trobo més rica, més rica com a personatge. I després jo hauria de dir que el personatge, la dona del... L'Eima Adams fa molt bé, molt bé, és una cosa perquè és molt bona actriu i fa a vegades papers d'aquestes de nena
fa així, és simple, i aquí fa un gran paper. No té molt paper. És la veritable ideòloga. Exacte, és la que de debò domina el cercle aquell. L'escena final amb aquell gran finestral que ell apareix i li diu i el sentencia, allò ho vaig trobar d'una gran qualitat d'actriu ella.
Ella és molt bona. Es va veure amb la... Júlia, una pel·lícula que amb un actriu de famosa no em surt el nom ara, es parallaven les dues i estaven brutals. La Vinoig vols dir? No, no, l'americana. Ara han passat fa molt poc per la tele.
Aquesta pel·lícula amb la Meryl Streep i ella, que són dues cuineres, i aquí, en canvi, si la Meryl Streep fa el paper de la cuinera dels anys 40, i ella l'actual, i ella fa un paper
fresc, de nena de Manhattan, divertida, res a veure amb aquest paper. I el dubte, no s'hi va veure el dubte, també amb aquest, el mateix, amb el Seymour, que ella feia de monja. Jo també he pensat amb el dubte en consonància a aquesta pel·lícula. Ah, sí, sí. Amb el dubte també sorgien els dos. La tercera aquí era també la Maryl Streep. Sí. La Maryl Streep era sí, sí. Aquesta noia té un aspecte físic, una mica...
Que la passaries pel carrer no te n'adonaries, perquè té un punt normal. I per tant, té aquest ciròpetit, no és una mèrie l'Estem que té una grandíssima categoria d'aspecte físic.
Encara que pot fer més o menys caracterització, però en canvi en aquesta pel·lícula barreja aquest àngel amb una duresa extraordinària. Jo crec que com a pel·lícula després aguanta uns primers plans tots ells.
de farotges. Aquest director els apreta, els apreta i realment ho fan molt bé. Jo trobo que tècnicament la pel·lícula està bé, el que passa que a mi em quedo amb els dubtes. Quan surto amb els dubtes no sé... És una pel·lícula incomodíssima, un surf et vols. Realment, és una pel·lícula i jo l'hi vaig dir al meu marit quan vam sortir. Escolta, ha sortut malament d'aquesta pel·lícula en el sentit...
que fer amb la renovació de l'esperit humà no l'acabes tenint.
Surts allà completament esclafat. La recerca ha sigut un cas d'una certa llibertat individual. Això em va agradar, el fet que ell al cap i a la fi escollís, tot i que sigui una vida potser pobra, segons molts criteris o segons com ho mirem, però ell decideix això, viure la vida, quedar amb les dones que li agraden, continuar bevent. També em va recordar la llegenda del Sant Babedó,
L'altre dia en vam parlar perquè t'havies vist aquella pel·lícula que t'havies agradat tant. També va per aquí una miqueta. No és una apologia de l'alcoholisme, però a través de l'alcohol ens dona la visió que hi ha una possible recerca també de la llibertat.
que està al marge dels convenis socials habituals. Llavors aquí en aquesta pel·lícula jo crec que tracta molt també aquest tema d'una manera molt potent i molt coherent. Jo us puc parlar, ha arribat el Jaume i per tant si tindrem després el projecte del Mankiewicz de parlar-ne. Tindrem Mankiewicz avui al final. Jo us puc parlar d'una de les tres o quatre pel·lícules que penso que seran importants d'aquesta temporada. Les trenen aquest divendres
És una pel·lícula multipremiada, perquè va guanyar el premi la Palma d'or al Festival de Cans, després ha guanyat la millor pel·lícula del cinema europeu, el mateix Pjana, que també l'han premiat com a millor director europeu del 2012, i els dos actors principals, que són el Jean-Louis Triquinian en 82 anys i l'Emmanuel Riba en 85 anys, fan un paperàs impressionant. És a dir, si hi ha alguna cosa que
que comou i destaca és la interpretació sobretot de la dona. És que la Manuel Riba ja era una gran... Suposo que recordeu que l'any 59 va fer Hiroshima Mon Amour, que és quan es va fer famosa ella, que era molt jovenet en aquell moment, però clar, ara té 85 anys. I resulta que la seva interpretació és una cosa brutal, és a dir, una cosa extraordinària, val la pena només per veure la interpretació d'ella a la pel·lícula.
Si fem una sinòpsia de la història, d'una crua història d'una parella d'octagenaris
que viuen a París, que estan retirats ja del món de la música a la que havien pertengut, que tenen una filla que és la Isabel Rupert i que, en un moment determinat, l'amor que té la parella es mostra a través, quan la dona tindrà una incidència, com reacciona tothom, què fa tothom, etc. És una història, en el fons, tan senzilla i tan simple, que quan l'acabes de veure, et dius que en mans d'un altre director, segurament allò hauria estat un desastre.
Un desastre per Sensiblera? No, perquè no hi ha història i penses com és possible que això m'hagi atrapat, m'hagi interessat si això era una cosa tan tonta i tan senzilla que no té cap interès. Si a priori no haguessis donat un ral per la història. I en canvi ets conscient que t'ha atrapat, que no s'ha fet gens pesada i dura més de dues hores, dos hores set minuts,
I quan acabes la pel·lícula, surts a fora, i passava això que deia que tota la gent se'm quedava a fora parlant d'acumular la pel·lícula, jo crec que t'adones que has estat davant d'una obra mestra. Crec que és el film més íntim i més tendre que ha fet el Generica fins aquest moment. Els dos intèrpret ja ho he dit estan genials, estan brutals, sobretot ella, la dona, que té 85 anys.
És un film cru, que en alguna mesura, i en alguna mesura fred i també sense motivitat, com li passa moltes vegades a la Geneke, que va per aquesta línia i això no és una cosa més, però que a la vegada atrapa i interessa pels elements més o menys diríem, jo diria de terror indirecte, que la pel·lícula suscita. Què vull dir amb això del terror indirecte? Doncs bueno, la por, el terror, el canvi de la gent gran,
a la pèrdua de la identitat de la gent gran, a gaudir dels darrers dies de la teva vida com a persona adulta i persona ja gran i vella, el terror al canvi de l'altra, de la parella, de la persona que estimes, de l'acostament a l'inevitable final, de la separació definitiva que això suposarà, etcètera. El terror també hi és implícit i està clar a la solitud, a l'absència, a la incomprensió entre l'amant i l'amada
que quan hi ha l'enfermedat pel mig i el que obliga aquesta enfermedat, en fi, el terror a la humanitat, a la feblesa del propi cos humà i la indesitjada caducitat.
o que ja sigui massa tard per aprofitar el temps perdut o el no viscut. Per tant, és una pel·lícula de gruix, és una pel·lícula que toca moltes coses. De canvi, la crítica l'havia deixat regular, jo havia sentit, no? Bueno, jo el que he conegut és que l'han deixat tot arreu bé. A més, el Villalobo se la carrega. Jo vull preguntar-te una cosa. A mi, quan hem dit que el Jaume ha arribat ja... Sí, sí, sí, sí. Jo he estat molt fixet. Hola, Jaume. Benvingut.
Jo volia preguntar-te com que quan va estrenar la Cinta Blanca, si no recordo malament la seva anterior pel·lícula, doncs si us en recordeu a mi em va decebre no perquè la pel·lícula estigués malament, sinó perquè feia una concessió excessivament
clara al que és un cinema de tall clàssic que d'alguna forma ja està fet. No calia fer una pel·lícula que ja està explicada per un part d'altres directors amb el mateix format. A mi la Cinta Blanca en concret em recordava fil per randa a la filmografia de Dreyer, per exemple. Ja me'n recordo que ho vas dir. Llavors, veient el trailer únicament, per això et pregunto, tu que l'has vist sencera,
A mi m'ha fet la impressió que aquesta pel·lícula ha fet el mateix amb Iman Berman. M'ha dit ara faré una pel·lícula al·lo Iman Berman i enlluernaré també al públic perquè vegi com en ser. És que a mi aquestes coses que fan... Bueno, això és una lectura jo penso molt subjectiva, perquè... Jo quan la descrivi estic pensant en Iman Berman. És una pel·lícula que... bueno, jo crec que és el film més cru i més honest al mateix temps sobre la bellesa que s'hagi rodat mai.
Per tant, és una aproximació a la bellesa, a la gent que està a l'etapa última de la vida, i a mi em costa fer aquesta distinció que tu fas. És a dir, l'hauràs de fer quan la vegis tu, perquè m'expliquis si és que l'hi trobes o no l'hi trobes. Seria com l'Antítesis, el que estàs dient de l'Estany Daurat, no? Aquella pel·lícula amb l'Arcada Ingebo... Jo la veig molt més freda, molt més distant, molt més crua, inclús amb efectes, no explicaré ara, però efectes sorpresa, i en conseqüència és una altra cosa bastant diferent.
No juga en cap moment amb el sentimentalisme, és a dir, és molt tan fidel, diríem, amb les pel·lícules anteriors que ha fet Alhaneke. I que segurament altres autors amb aquest tipus de tema haurien buscat. I potser per això jo crec que acaba mostrant l'amor de la forma menys idealitzada, més realista i en última instància més efectiva. Jo crec que és un film, al meu entendre, que humanitza d'alguna manera Alhaneke, jo no sé si això és el que et molesta a tu, no ho sé,
a mi em reconcilia d'alguna mesura amb ell i em reconcilia també amb la vida. I crec que aconsegueix no fer-te sentir sinó fer-te pensar. És a dir, que la pel·lícula en si és bastant suggestiva. És un film, com deia jo, per fòrum. Segurament hi veurem coses diferents tu i jo, la Carme i el Jaume, i en conseqüència proposaries, si fos que us agrada i voleu fer-ho,
Per fer una pel·lícula del mes o per parlar-ne un altre dia més extensament? Li tocava la Carme proposar un. Quan l'hagueu vist en parlem. Jo ho recordo, perquè si no després... Però si a ella li sembla bé... Jo en qualsevol cas la recomano i és una estrena del divendres. Tot el que sigui de Haneke o de Lars von Trier l'accepto com a pel·lícula del mes. I el que sigui d'aquest director, de Holly Motors, també. Ens queda clar.
Doncs vinga, parlem d'un altre. Què heu vist? Estava llegint precisament sobre el pel·lícula del Hanenke. I què diuen? Tot el que tu acabes de dir, doncs aquí també, potser no amb aquesta aponderació tan extraordinària que dius, però que parla de mort, però que també parla d'apientat, en el sentit més profund, like, humà,
sense que hi hagi cap mena de cosa que tingui a veure amb la llàstima. És cert, és cert. Bé, com que hi haurà temps a parlar amb la Lluança que tu n'has fet, doncs hi haurà temps, doncs penso que sí, que ens hem de dedicar les pel·lícules que puguem. Tu ja les has esmentat, Carme? No, hem dit The Masters, són les que hem comentat, i jo havia vist
Jo he vist De Oxido y Hueso i Los Miserables. Són les tres que he vist. A mi m'agradaria opinar. Jo la vaig veure ahir mateix i em va sorprendre molt, molt agradablement. La veritat és que em vaig quedar a boca badat.
El perquè ben bé encara no saps ben bé. Jo penso que hem de tornar al format que proposàvem. El Joan anés fent preguntes i li anaven contestant prou. Jo és que no l'he entès del tot.
que és una pel·lícula que en el fons potser perquè és molt clara, molt directa, els programes són molt clars, més fàcil. Aquí la trobo embolicada, és a dir, coses que es poden interpretar de diverses maneres. Llavors, jo quan entro en una pel·lícula que admet múltiples interpretacions, hi ha qui li agrada, entenc que hi hagi gent que sigui prèviament el que busca.
A mi no em miris. Jo no busco això, és a dir, busco una cosa que estigui d'acord o no, que se'm digui el que se'm vol dir. Llavors, quan una cosa no saps ben bé què se't vol dir, que tu pots interpretar-ho i pots interpretar-ho de tres maneres diferents. Si cadascú té raó, perquè tothom té raó amb aquella interpretació... No, i una cosa que estem d'acord, i això crec que hem estat d'acord els tres, és que és una pel·lícula incòmode. Això és veritat. És una pel·lícula incòmode per l'espectador i per la temàtica i per tot com està enfrontat. I és incòmode i això et fa que quan surts
no estiguis bé. Contràriament al que opines moltes vegades tu Francesc, la crítica l'ha deixat molt bé. Ves en aquest sentit, soc jo el que no coincideixo amb la crítica. Alguna vegada havia de passar, però deixem que el Joan m'adoni la seva opció. Bé, jo penso que ho acabeu de dir tant tu Carme com tu Joan. És precisament perquè
És una pel·lícula que ens parla del perquè estem on estem. En definitiva, com s'ha construït un teixit social amb els inconvenients i els avantatges que això té. Jo crec que ens parla molt d'aquesta qüestió. Hi ha un fet que a mi sí que em va interessar moltíssim, que és la part final que diu, Vina, que jo et tractaré molt bé i fins i tot puc acabar amb la teva bogeria.
Aquest va ser un propòsit que encara que no vagi a tenir les mateixes paraules, sobre els anys 80, també es va produir en el nostre teixit social. Es va dir que no. La persona que tingui una característica de bogeria, en definitiva que tingui algun tipus de trastorn, la veritat és que hem de veure de quina manera es pot inserir en el teixit social i no pas aparcar-lo en el que en aquells moments s'anomenava els seus maricomis.
La pel·lícula parla molt d'això, perquè ella és una persona absolutament inconstant, amb una tendència molt clara a tot el que representa violentar-se contra aquell que discrepa d'allò que està tan clar, si més no per ell, però també per altres, no? I llavors la pel·lícula jo crec que el que fa d'una manera absolutament encertada
és precisament plantejar com es pot créixer aquí, i què és el que pots inventar davant d'una situació com aquesta. I llavors apareixen persones que pots tenir molts dubtes amb la seva honestedat, que és el que planteja el film amb el personatge del senyor Tom. Això està obert no pas a moltes interpretacions, sinó que n'hi és una de molt concreta.
És el que dius tu, que pot crear un neguit molt gran, precisament perquè trataries que això és així perquè va passar això, va passar allò, es va acabar una guerra. D'això ja em va parlar fins i tot Frederick Mark, me'n recordo un actor impressionant que parlava del trauma postguerra. La pel·lícula ens planteja la mateixa història al cap i a la fi, o la mateixa constant.
que en aquells moments el psicoanàlisi era una cosa que es començava amb la hipnosi, que és un altre dels elements que vam trobar fa gaire amb una pel·lícula que ens plantejava o que ens posava en joc doncs el senyor Jong i el senyor Freud, no? En fi, jo el que vaig trobar és que és genial en tots els sentits. No em va sobrar ni un pla. És que me'ls estava mirant a tots dos i que és que em dius a cada pla hi havia alguna
Alguna manifestació en aquell rostre, no? De patiment, de desconcert, d'acció, tot. Jo la vaig trobar realment impressionant i completa. Un altre possible pel·lícula del mes, mira, ja en tenim dues, i per Carme ha de decidir. Sí, i després la que també vaig veure va ser La casa, aquesta m'agrada molt també. Aquesta és una pel·lícula molt completa, caram, tu. Aquests que heu tingut pretensions d'escriure,
i de ser creadors. Home, Joan, aquí ens hi podem identificar fàcilment, de trobar un alumne que et va interessant i que tu pots anar aportant tot un seguit de trets amb el que és la construcció absolutament acceptable com a teixit social, conscient i intel·ligent. A mi em va semblar genial. Molt bé.
Hi ha algun altre? Per exemple, la que hem vist avui aquest matí, el Joan i jo, Tabú, que m'has d'explicar al final, perquè he hagut de marxar un quart d'hora abans. Jo he marxat molt abans que tu. Ah, sí? No podies? No, ho sento, però no hi entrava. No hi entrava. És que m'he quedat que ja no la veuria, perquè és que no m'interessava res del que deia. Ara, potser es va tan bé, jo no ho sé. T'agrada, tu? Sí. Bé, vull dir, és una pel·lícula que tindrà el seu èxit de crítica.
Com tu m'esmentaves també. Precisament perquè, home, tot el contradi de The Artist. Aquí sí que cinema munt però amb un respecte i amb una...
fórmula de respectar, de jo que sé tot un munt de coses. És un portuguès, Gómez no sé què, és un senyor desconegut aquí, però que bueno, és una pel·lícula feta també per mi amb un estil molt passat. Sembla que vingui del munt, efectivament. Però a mi no m'ha interessat, ho sento, però tenia altres coses a fer i no m'he quedat.
El paradís perdut del cinema, al cap i a la fi. Explica una història d'adulteri. Bé, tindrem oportunitat de parlar-ne, perquè és una pel·lícula que s'estrenarà aquesta setmana, pel que he pogut saber, i que jo tinc un treball aquí de l'Emma Merino, que la deixa, doncs ja veus tu, a dalt de tot, d'una manera absoluta. Bé, doncs, què més? Què tenim avui? Tenim el Mankiewicz, oi? Mankiewicz, sí senyor. Ara que s'ha arribat és el moment, i amb tot el que deies de The Master, em sembla que fins i tot encaixa força bé.
Sí, jo també he pensat en això i precisament sí. Sí, sí, quan he buscat allò, una mica de filmografia d'aquest senyor, perquè el tinc com bastant... Vull dir, que el tinc molt conegut, no? El senyor Van Kievik i a mi m'havia impressionat molt. Primer, amb alguna pel·lícula com, per exemple, L'Empreny de l'Auella, que... L'Auella, sí. Sí, que... ui, que bona i tal... Després, amb el temps, allò em va caure fatal. Sí, la veritat és que a mi no...
allò no que no m'agrada. I a canvi sí que trobo que és molt, molt però molt interessant tot el que he fet real del mateix Shakespeare, no? Per exemple amb el tractament que fa de Julius Caesar. Després, espera que tinc aquí el d'allò, tinc aquí el Cleopatra. El Cleopatra potser és de les menys, no sé, almenys a mi m'ho va semblar, no?
Jo crec que, per exemple, Carta a tres esposes és molt, molt, però que molt interessant.
Eva el desnudo era una cosa extraordinària Eva el desnudo és una pel·lícula és de l'any 50 si la veiem avui s'aguanta bé tot el contrari de tabú potser sí que l'aguantaries bé però diries carai això ja ho sé és un clàssic tot el que vulguis s'aguanta molt bé i no tens la sensació que tens del tabú
El personatge és el personatge tan clar de l'ambició que és capaç de rebassar el que sigui i de fer malbé el que sigui per arribar on vol. I el desnudó és aquest personatge. Brillant, m'heu fet. És una cosa extraordinària. Jo crec que és una pel·lícula que veus que no en veuràs. O sigui, la seguiràs veient d'aquí 20 anys i seguirà tenint la mateixa força que tenia al moment de l'estrena.
Jo, per exemple, recordo, no sé si l'heu vist, que és de les últimes que va fer abans de La Güella, que és El Día de los Tramposos, amb el Keith Douglas. A mi em sembla allò, una pel·lícula extraordinària, és a dir, una cosa acabada. I ell també, una altra cosa que també s'ha de dir és que ha treballat molt amb Tennessee Williams. Per exemple, El De repente en el Nido Verano, que és una extraordinària pel·lícula, està basada en una obra de Tennessee Williams.
I s'ha de dir que ell és un intel·lectual. El seu pare era professor d'universitat. La seva mare també. Llavors, un senyor que els van donar una educació brutal dels tres germans, perquè el primer germà és el guionista. Són jueus emigrats d'Europa. El primer germà és el que va fer el guió de Ciudadano King.
El germà gran. I per tant, una família de gent molt intel·lectualment... És un tipus de director que no es produeix en aquest moment, crec jo, als Estats Units. Avui dia la cosa va per l'altra banda. Però aquest tipus d'intel·lectuals, que són molt complerts, no és l'època que... no és d'ara. Jo encara... Digues, digues. No, que encara que no t'ha agradat la huella, a mi, en canvi, encara que només sigui per l'Oren Oliver i el Michael Caine, que fan dos papers
perquè és una obra de teatre també, dos papers, són ells sols i es passa dintre d'una habitació, d'una casa, durant tota la pel·lícula. Jo trobava que la descriució dels dos personatges és extremament rica teatralment parlant.
Aquesta pel·lícula després la va fer el Kenneth Branagh. La va fer amb el Michael Caine, que feia el personatge de Lorenz Oliver. Fa poc, no fa pas dos anys. 2005 o 2006. I el Kenneth Branagh va fer i el Michael Caine fa el personatge de Lorenz Oliver i torna a ser... i jo la vaig tornar a veure amb el Kenneth Branagh i vaig trobar
que aquests dos personatges des del punt de vista teatral són prou potents com perquè l'obra teatral vagi la pena. Són només dues persones tota l'obra i està molt ben descrit. Per tant necessita dos grans del teatre i del cine.
i és el que sona amb les dues obres, tant la del Mankiewicz com la del Ken Embrana. Jo crec que en té moltes de bones. Per exemple, no sé si coneixeu Operación Cicerón, que la trobo amb una música de Bernard Hellman, que és el compositor que feia de les músiques amb el Hitchcock. L'han pesat algunes vegades per la... És extraordinari. I també s'aguanta. S'aguanta bé. Jo voldria, aprofundint sobre el que acabes de dir,
Jo crec que l'Auella, en el fons, no deixa de ser com això que vindrà ara aviat, no? Com un joc de màscares al cap i a la fi. I, evidentment, a nivell teatral, com dius tu molt bé, això funciona perfectament si ho reps des del punt de vista d'un espectacle molt ben fet, la qual dos actors ho broden, no? Vull dir, això estic d'acord. Però a mi és que això, perquè són un...
No és només d'aquestes cobrades sinó que la descripció de la personeta de cada un d'ells, que és un art del teatre, es va mostrant
durant tots els actes fins que tu tens un perfil d'un i l'altre que al principi de la pel·lícula tu no saps on ets. I la pura descripció del diàleg et defineix els personatges. És una cosa molt difícil de fer i en canvi està fet magistralment. Va, llavors tu parlaves del dia dels tramposos.
és una pel·lícula que quan acaba si tu agafes aquests dos personatges també estem parlant de dos personatges és que és curiós perquè això es repeteix moltes vegades
Quir Douglas és l'espavilat, creatiu, imaginatiu, que en definitiva se la juga i va buscant. En definitiva és un trampós. I llavors l'altre, no, l'altre és el que coneix tots els tramposos, perquè els té tots a dins de la presó, triarà el moment, per dir-ho d'una manera, de dir, vinga, i ara jo em passo a l'altra banda, per dir-ho clarament. Però es passa a l'altra banda perquè no té sortida, és a dir, perquè en realitat l'altre li... ell no ho hauria fet si no passa el que passa. És a dir, veient el que ha passat a la
és una presó, llavors se li escapa el Giro d'Ugles, monto tot un tinglado per escapar-se a ell, i aconsegueix que és un embaucador. Que tota la gent de la presó treballi per ell, i totes de pes no surten, i ell sí que surt. Llavors és molt àbil, d'una veritat brutal. I el Henry Fonda se'n va contra tota la jugada, i ara hi ha un moment que quan ha de tornar a la presó i seguir amb aquella presó, veient el que li ha passat i el que li han fet i tot, diu no val la pena, és a dir, plego. És a dir, llavors és una...
Llavors, clar, hi ha un cert cinisme a la pel·lícula, en el sentit de dir, tota la primera part de la pel·lícula, la part de Henry Font és un senyor on és, conseqüent, que creu en les coses, que creu en la fe, i al final de la pel·lícula s'ha tornat un escèptic, no creu en res, en definitiva, perquè s'ha tornat a adonar que totes aquelles creences que tenia eren absurdes, no eren reals. O sigui, que sigui, el que hem de fer a vegades és...
trobar personatges positius i tal, en aquest cas aquí no ho tenim, això. Està clar que en tot cas el dolent dominal. No, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula el cinisme... Clar, és que el cinisme és... Amb la Güella també. La Güella no la tinc present. També, també, també. No la tinc present. És un joc de cínics. No la tinc present, diràs. Sí, sí, sí. Del gran cínic guanyador, definitivament, sí, sí. A canvi, quan el joc aquest ens el posa amb la carta tres esposes, aquí sí que trobo que ja té més.
Més... Més amplada, no? Jo no recordo del tot la carta de tres esposes... No fa gaire que la vaig veure, jo encara. Ah, sí? Sí, sí, sí, la passaven per un dia. I aquesta la vaig trobar... Més delúctil? Sí, perquè aprofundeix sobre la característica humana femenina, en aquest cas, però també... Sí, sí, jo me'n recordo com... Amb aquell que intenta. I jo aquí... Era de Leonard Parker o qui era? No, qui era? És que jo tampoc en tinc fresca, eh? Confesso que no en tinc fresca. No me'n recordo.
Després n'hi ha una que també ha passat com molt desapercebuda, i aquesta en tinc una memòria extraordinària, perquè hi vaig anar amb els meus dos germans, que és ells i elles.
Aquesta és una pel·lícula aparentment musical. Potser l'únic musical que ella ha fet. Jo crec que passava de sobres l'últim estiu. Aquesta és una pel·lícula molt potent.
Jo de les vegades, després ja he fet la gata de Soledad How They Think i altres, però aquí ja es mostra com una gran actriu. Aquí una gran actriu, és molt joveneta quan fa aquesta pel·lícula. Us dic que les persones que és la Linda Darnell, la Jean Crane,
L'Anne Sottern, també el Kirk Douglas, sí senyor. Sí, jo me'n recordava el Kirk Douglas. Doncs aquest sí que no me'n recordava jo. Jo creia que era el senyor Richard Risson, veus? Bé, aquesta també, aquí sí que li vaig trobar un joc. I amb ells i elles també, perquè trobo que juga a moltes coses, fins i tot amb conceptes religiosos, i juga també a personatges que estan completament dominats pel que és la faràndula.
en definitiva guanyar sense treballar, o llenren els altres, amb el joc, amb el tal, i trobo que aquesta combinació d'elements la trobo molt bé. En definitiva, McKevick jo crec que era una persona que sabia molt bé omplir de gran contingut totes les seves històries. És cert, és cert, estic d'acord. Estic intentant jo també trobar un punt de coherència amb totes les seves pel·lícules, i bueno, en relació al que deia o no, perquè
Clar, de vegades em planteja, Joan abans ho ha dit, és un director que prové d'una família intelectual i que llavors això potser seria la característica, però em fa la impressió que té més a veure el punt d'autor que ell té amb el fet aquest que comentàveu, de sempre el contrast entre dos personatges, un d'ells sempre va una mica sota mà, sempre va traient l'altre d'alguna manera, en aquest sentit la huella seria com el joc ja suprem, és la traïció contínua d'un a l'altre
el d'anar passant del personatge que podem considerar vàlid a l'altre, continuament, no sabem mai amb qui quedar-nos, i si anem pensant una mica en Juli César, hi ha moltes altres... Mujeres de Venecia, no sé si vas, que no l'he vista. Va també del mateix, va també del mateix, no? Aquesta és la que jo recordava més que les tres cartes. Ara, ara, sí, Mujeres de Venecia, allà sí que és... ara la busco, eh?
I també tenim el fantasma en la Senyera Muir, que no l'he comentat, però que és una petita delícia, eh, de cinema fantàstic, podríem dir. A mi em va agradar molt en el seu moment, quan va fer una sèrie de Mankiewicz a la televisió fa molts anys, a TV1, i recordo que vam veure, jo no tinc el títol en castellà, es diu Somewhere in the Night, que no sé com es deia en castellà, però que la vaig veure més d'una vegada perquè és una pel·lícula impressionant. Va d'un senyor que a la guerra perd la vista,
i es desperta i no sap massa on està, ni el que ha viscut, ni el que ha passat i comença ara a descobrir coses.
Em va semblar un dels pel·lícules també interessants del seu moment. Era de les primeres, potser no està tan aconseguida com les que vindrien després, però era una cosa interessant. Un director típic, efectivament, de la història del cinema, però molt interessant. Jo deia que no ha fet res que... Que no valgués la pena. Estic d'acord. I utilitzant els actors molt ben utilitzats, perquè...
perquè totes les seves pel·lícules són pel·lícules d'actors. Pone la contessa d'escalça amb l'Eve Gardner. Jo estava tota l'estona, quan parlàvem, recordant l'escena mítica de Julie César amb el Marc Lombrando, el monòleg aquell de l'obra de Shakespeare, amb aquella ironia dient si sou els ciutadans honrats i per això heu fet això, per això heu matat
És que aquell tros és molt... I té una pel·lícula més fluixeta, però basada en una novel·la del Graham Greene, que es diu The Quite American. Jo no la recordo, per això. Jo la tinc al present, la novel·la, perquè era una novel·la de suspense, passada al cine.
Estava bé, no era de les millors d'ell. Confirmat. Aquesta mujer es la que ja l'havia confós per les 3 quartes.
i llavors el Cliff Robinson i tal, no? Aquesta també és molt, però que molt interessant. No, és que no la tinc... L'he començada alguna vegada, però no sé per què no l'he acabada, però suposo que és per problemes d'agenda o de... o de tenir que fer feines i no poder continuar veient la pel·lícula, perquè Seba la fa el Harrison Ford, no, el Harrison... Rex Harrison era, no? Rex Harrison. Sí. El Rex Harrison. I que hi ha tota una sèrie de dones que arriben, ell les convoca a casa seva,
Em vaig quedar aquí. Hi ha algun engany allà, també hi ha algun engany. Ell deu fer algun engany, no? Sí, és un home que té moltes coses. Ha tingut 3 esposes, no? Són esposes totes elles. I, llavors, doncs, vol veure de quina manera deixa anar la més.
Va per aquí. Jo no me'n recordo. Jo també voldria destacar un altre d'ell, que és odi entre germans. Aquesta em va fer un impacte impressionant. És una adaptació d'una obra de Dostoevsky.
que si no recordo malament. I esclar, no tinc... Però no, dels germans Karamazov, no. Doncs aquí és on la cosa a mi em sonava, veus? Els germans Karamazov. Doncs no, és un altre, eh? És un altre, sí senyor. Els germans Karamazov sí que és de Dostoevsky i la va fer un altre realitzador que en tot cas ja es brinava. És que ell era guionista també, no sé si veieu que jo tinc aquí una llista de pel·lícules, que hi ha unes 20 pel·lícules escrites per a ell, no totes dirigides per a ell,
però n'hi ha moltíssimes, doncs la contesa d'escalces d'un guió d'ell, el meu pare també és esco-guionista, però en té moltes que no són Manhattan drama, per exemple, ell és esco-guionista i no la va fer, i el pare nuestro de cada dia també, el diàleg és d'ell i no l'ha dirigit a ell. Per tant, era un senyor que...
que feia coses, que escrivia coses i que en l'últim temps, jo recordo que se li va fer una entrevista amb ell i amb el Willy Wilder i que explicava que ells dos es veien ja que la seva època havia passat, que les pel·lícules que volien a Hollywood no tenien res a veure amb la seva...
amb la seva tipus de pel·lícules. Hollywood volia una cosa d'acció, d'efectes especials i coses d'així de més de contingut no els interessava. I un altre timing, un tipus de desenvolupar la història completament diferent. D'una altra manera. Jo no sé si l'heu citat, hem citat El Cripúsculo de los Dioses. No és d'ell. És del Miskanti.
Hi ha un altre també sobre els deus que és de Visconti. Ah, és que ell no seria el guionista del crepúsula dels dios. Jo tinc una cosa del guió i ara us ho volia preguntar. Sí, sí, que és de Willy Wilder, és veritat. No surt, eh? De moment no surt.
Potser no. Però en té moltes de guions. Molts guions que no es va dirigir. Les llaves del reino, per exemple, és una pel·lícula que no la va dirigir ell. En canvi, ell és coguionista d'aquesta pel·lícula. Perquè quan va entrar a Hollywood, el va enxufar el seu germà, que era el que havia escrit el guió de Ciudadano Kane, i el va enxufar com a guionista. I el primer treball que va fer abans d'arribar a dirigir, ell feia guions. Escrivia guions.
Penso que també, si més no per acabar i no per tallar ni malmenys, voldria fer un esment de la pel·lícula infantesa clandestina, una pel·lícula que ens ha arribat això de l'Argentina, i que la veritat és que... Està en cartellera. Sí, sí, sí.
A mi la veritat és que em va agradar moltíssima aquesta pel·lícula. Perquè és d'aquelles que t'identifiques d'una manera tot el contrari de de master i tal. Que estàs fora. Esclar, en aquesta pel·lícula t'identifiques perquè són personatges... Com se diu la pel·lícula, com és? Infantesa clandestina. Ah, infantesia clandestina. En definitiva són uns resistents al que s'anomenaria des del punt de vista terroristes, no? Val a dir-ho així.
Ara, evidentment, aquests militares se'ls fa un judici allà a l'Argentina, però que en aquells moments van ser unes persones que van anar a marxar de l'Argentina i que després van tornar amb tota la clandestinitat que cal per combatre el mateix sistema dictatorial que imparava en aquell moment. La veritat és que és una pedrícula molt senzilla, molt entranyable, molt recomanable.
La vau comentar quan la vau veure abans que s'estrenés. Sí, jo la vaig recomanar. Val la pena. És una pel·lícula que val la pena. Perquè el nano que l'ha feta és una víctima d'aquesta situació, perquè ella, fill dels seus pares, els va encarregar. Ah, si tu vas comentar. Vinga, com sempre, ens queden moltes coses pendents. La setmana vinent, a veure si l'heu vista, i comentem... Quina?
No t'allunyis del micro. Jo la voldria comentar. La senyoreta Carmen que està aquí al costat meu. La gran senyora. La princesa. De dona al sud ara ens parla ella i jo parlaré del Chaplin, del Lloyd i del Keaton.
Fas bé de recordant-s'ho, perquè amb les vacances... No ens ho recordàvem, ja. Poc oblidat. Jo anava a dir-ho, que ho tenia aquí davant, però Joan té una memòria prodigiosa. Molt bé. I uns papers adecuats. Adecuats, que els papers són memòria. Ajuden a la memòria. CinemaSenseCondiciones.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Ja som aquí, el 2013. Efectivament. Fins la setmana vinent. Que vagi molt bé. Bona nit.
No, no, no, no.