Cinema sense condicions.
¿Ya?
Sí, es suficiente.
No sé si lo he hecho muy bien.
Es que estaba un poco nerviosa.
¿Por algo en especial?
Bueno, que no estoy acostumbrado a que me miren mientras trabajo.
¿Y eso le molesta?
¿Le gusta su trabajo?
Yo creo que todos los trabajos son importantes.
Incluso los más comunes.
Oye, ¿tú piensas mientras trabajas?
Yo lo intento, pero como mucho acabo contando las piezas.
No, no, es una encuesta.
Sí, no se trata de ninguna venta telefónica, señora Herrera.
Es muy importante que siempre se sigan las mismas formas.
¿Tiene algo que objetar?
No, no, ningún problema, lo que ustedes prefieran.
Al final de mes, lo único que importa es el sueldo.
Lo demás son chorradas.
¿Te han dicho lo de la penalización?
Sí.
Bona tarda.
Un dimarts més som aquí, una vegada més, un dimarts,
per parlar-vos de cinema, de cinema sense condicions,
d'aquelles pel·lícules que hem vist, d'aquelles pel·lícules que veurem,
d'aquelles pel·lícules que arribaran o de les que històricament ens considerem que val molt la pena.
Avui, per exemple, tenim un convidat que vol parlar de dos clàssics del cinema de l'Stanley Kubrick,
ja en parlarem en el seu moment, i, per tant, de fer una mica de reflexió sobre aquest món
que és el món cinematogràfic i el món cultural.
Aleshores, avui, com sempre, el Francesc, controlant el so, ens posa coses que ens sorprenen,
perquè jo confesso que he sentit una sèrie de coses i no sé de què va això.
Explica'ns una mica de què has posat, Francesc.
Això és com aquell que treu d'un discurs fora de context, que diuen, saps?
Això que agafa, eh, que sí?
A vegades estem desconcertats.
Què és això que es posa?
Però està molt bé, està molt bé.
Què és això?
Ho s'he avisat, ho s'he avisat abans d'entrar,
de que havia anat a veure una pel·lícula per tercera vegada,
i una pel·lícula de la que us vaig parlar el novembre de l'any passat.
Sí, però que no hem vist, però que no hem vist, no?
Però que es pot veure, i aquí està la gràcia,
que ara per fi ja s'ha estrenat a Madrid, al cinema És Princesa,
de Madrid, el Renou a Princesa, el 28, el divendres passat,
és una de les estrenes de la setmana,
i a Barcelona al cinema Zunzeig,
que es va poder veure en presència del director, el David Macián,
aquest diumenge, ja vaig estar jo saludant aquest home,
que ja ens coneixem una mica,
aquest dijous, demà passat, es pot veure de nou als cinemes Zunzeig,
a les set de la tarda,
el dijous vinent, dia 11 també,
i aquest dissabte, a les vuit del vespre,
torna a venir el David,
que s'ha convertit en un ambaixador de la seva pel·lícula brutal.
L'home va posar tots els seus estalvis,
va agafar, va demanar crèdits també,
que encara està pagant,
però bueno, és que veritablement és una petita perla,
que ell se n'adona,
que al final li ha sortit una cosa tan valuosa,
que sap que ha de fer el que sigui per vendre-la.
Molt bé.
I jo us ho dic,
i ara quan vosaltres la veieu,
bueno, doncs ja està,
pensareu igual que jo,
vull dir, per això s'ha de veure,
per poder apreciar-ho.
La mano invisible.
La mano invisible.
He escoltat alguna cosa prou recorrent,
si més no,
que el que compta és cobrar el cap de mes,
vull dir, sí, alguna altra cosa,
que es posa nerviós si em miren,
vull dir...
El tema quin és?
Quin seria el tema?
Aquest que és com el subtítol de la pel·lícula,
El espectáculo del trabajo.
És una novel·la,
originalment de l'Isaac Rosa d'un sevillà,
que el David Macián va llegir,
el David Macián havia fet una sèrie de curtmetratges,
sempre, sempre, curiosament,
com a protagonista del Bruto Pomeroy,
que és un actor secundari fabulós,
que coneixeré de moltes pel·lícules,
és aquell que feia allò del moviment aquell
amb els elàstics dels pantalons a la benzinera,
explicant-li que el que li havia explicat al seu fill
era que es feien els fills fent allò nyaca-nyaca,
llavors movent-lo d'allò.
Bé, hi ha moltes altres pel·lícules,
El dia de la bèstia,
però mai no ha tingut un paper protagonista,
només amb alguns curtmetratges.
Ara, bé, la qüestió és que sempre havia fet
curtmetratges de caràcter més aviat festiu,
diferent,
però de cop, en la seva primera pel·lícula llarga,
doncs va decidir adaptar aquesta novel·la,
que en principi la cosa era una mica complicada,
perquè consisteix en una sèrie de persones
que estan en una sala,
en una sala industrial,
i cadascú té una feina determinada.
Una persona que va construir murs,
un albanyil, ara no em surt en català,
un paleta,
una costurera,
un telefonista,
un informàtic,
un carnisser,
diferents persones,
i cadascú té el seu lloc de treball,
i tots van fent la seva feina repetidament.
Carnisser també?
Carnisser també.
I quan fan, sí,
que hi ha una declaració del carnisser
quan li fan l'entrevista,
allò que et posa els pels de punta,
de com funcionen,
com havia treballat amb un escorxador,
i com havia anat canviant de treball,
perquè la gent no aguantava allò
en una situació determinada.
La qüestió és que,
en un moment determinat,
el paleta,
ha construït el primer mur,
allà dintre d'aquesta nau industrial,
llavors el tira a terra,
amb un cop,
que és el que he sentit en el soroll aquest,
amb un cop de pala, de martell.
Llavors comencen a...
De mall.
Sí, exacte.
comencen a sentir-se aplaudiments,
i gent que...
I flashos,
i dius,
bueno,
què està passant aquí?
Doncs consisteix en una mena de reality show,
en el que hi ha tota aquesta sèrie de treballadors,
els espectadors van a veure aquest espectacle del treball,
i hi ha una...
els que serien els empleadors,
la gent que ha empleat aquesta gent,
que els hi van posant una sèrie de condicions laborals canviants,
que no estaven prèviament en el contracte,
o que si ho estaven,
no estava molt clar per on anirien la cosa,
llavors ells són uns treballadors més,
que cobren el seu sou al final de mes,
que per això es deia aquesta frase,
que estan vuit hores allà treballant diàriament,
i que no saben ben bé què fan allà,
simplement van fent feines repetit.
L'has vist aquesta pel·lícula d'Ansat Valditos,
l'has vist aquesta?
Sí, senyor,
sí, senyor,
una de les pel·lícules que posava David Macián
com a punt de comparació amb aquesta pel·lícula.
L'Ansat Valditos perquè és aquesta repetició,
aquest ball forçat per aconseguir arribar a un premi.
Això, de totes maneres,
és una cosa més quotidiana,
allò L'Ansat Valditos era una situació excepcional,
una crisi brutal,
allò del crac del 29,
la gent havia de guanyar-se la vida.
Això, en principi,
són els treballadors normals i corrents,
que és veritat que...
Bueno, dins de la crisi que hem fet.
Sí, a la crisi actual.
Jo recordo el dia que vas venir,
l'últim dia, eh, Joan, oi?
Sí, Joan.
Joan Sanz, sí,
que tenim aquí,
encara no l'hem presentat,
és que no l'hem presentat a ningú,
només a mi.
Ens parlaves precisament del goig
d'estudiar fins als 40,
precisament per tenir...
I més enllà dels 40.
Sí, més enllà.
Precisament per tenir, doncs,
l'orgull de ser el que som, no?
I em va quedar aquesta frase,
i em va agradar molt.
Llavors, és clar,
transformar això en un espectacle,
oi?
Fa una mica de...
No sé...
Eh?
Clar, depèn de com estigui muntat,
no sabem...
Però és veritat...
Digues, digues.
A mi em recorda el mètode Grongholm,
però amb treballadors, no?
Sí, sí.
No pas amb executius.
Sí, una vegada que ja han passat,
d'alguna manera,
aquelles proves inicials,
doncs estaríem aquí dins.
Molt bé que està.
Sí, sí,
el mètode Grongholm,
que en cinema es va portar
amb el nom del mètode,
únicament el mètode.
Sí, però amb teatre estàvem millor.
D'una manera bastant...
A mi em va agradar més amb teatre.
Tots els psiquiatres enfadats.
A mi em va agradar més amb teatre que amb cine.
No, amb cinema.
Però és veritat que t'ho hem presentat,
a la gent que tenim avui,
i els convidats.
Ja caio, ja caio.
Com que has començat,
vam saber que sense que ens posaves,
doncs ens has una mica descol·locat.
Però bé, ara ja entenem que va tot això,
ja entenem de què va.
Avui estem a en Joan Sardà,
a la meva dreta,
més enllà,
com sempre,
tenim en Francesc Aguilar,
que està a les vidres.
Torno a parlar jo.
En Jaume Vidal,
que acaba també d'estar aquí amb nosaltres,
i el convidat,
jo en Joan Morros,
que ho estic fent en aquesta petita presentació,
i el convidat d'avui,
que és en Joan Sanz,
que per segona vegada torna a venir al programa,
perquè ens va agradar molt
el que va fer l'última vegada,
i estic segur,
per el que m'ha donat les referències que tinc,
que farà una cosa realment molt maca
a la segona part del programa.
Tot el públic.
En aquesta primera part del programa,
parlarem una mica, potser,
de les coses que...
Ell vol parlar de la Joan Atendem,
que s'ha mort,
suposo que sabeu que s'ha mort,
i tu, si vols,
pots parlar de la pel·lícula que vist.
Jo no he vist res,
un Facebook,
he estat fora de Barcelona,
de vacances,
i acabo d'arribar,
i no he vist absolutament res.
Per tant,
comença en Joan,
per exemple?
Sí.
A veure,
parlar del Jonathan Dimi,
ell deia...
Dimi.
A tot arreu que...
Es deia Dimi en anglès.
Que es deia Dimi.
Jo és que el veig a Itàlia
dient Dimi, Dimi,
perquè...
Suposo que tothom deia
Jonathan Demme,
perquè, bueno,
és tal com s'escriu,
però ell recordava
que el seu cognom és Dimi.
Bé,
és un cineasta
que,
malauradament,
ha mort
amb 73 anys,
que tampoc és una edat
com per morir-se,
i que ha tingut
una filmografia
molt destacada
com a cineasta independent.
Jo trobo que ell
ha estat un exemple
del que pot ser
un cineasta independent
i també,
doncs,
ha tingut entrada
en la indústria
amb èxits
molt espectaculars,
com Filadèlfia
o El silenci
dels anyells.
I
és un personatge
que s'ha sabut
moure,
doncs,
dintre d'aquesta...
dintre
d'aquesta paradoxa,
podríem dir,
no?
És a dir,
ser un independent
que tenia entrada
en el món
de Hollywood,
no?
En el món
comercial.
Encara que ell
sempre en aquestes
pel·lícules comercials,
doncs,
mantenia una
línia liberal
i,
sobretot,
un gust artístic
que no
sempre està
en les
pel·lícules
comercials.
Després
explicaré
una anècdota
que confirma
aquest
caràcter
independent
del
Jonathan Demi,
però
si mirem
algunes
de les
pel·lícules
de la seva
carrera,
doncs,
veurem que
va començar
l'any
74,
és a dir,
bastant
grandet,
ja 30 anys,
i va
començar,
i això
és important,
en la
companyia,
la productora
del Roger
Corman,
no?
El Roger
Corman,
doncs,
sempre va
donar
oportunitat
a directors
joves,
perquè
comencessin,
i ell ho va
fer en una
pel·lícula
que aquí es va
titular
La Cárcel
Caliente,
que és,
en anglès
era
Cage
Hit,
una cosa així
com calor
engaviat,
o furor
engaviat,
no?
O
empresonat.
I llavors
és,
bueno,
la típica
pel·lícula
de senyores
a la presó
o d'una
presó
de senyores,
i,
en fi,
vull dir,
no va,
no va ser
gaire
valorada,
coneguda
ni valorada,
perquè tampoc,
doncs,
bueno,
és que estaria
dintre del
genó aquest
d'explotation
films,
de senyores,
però senyores
de muy buen ver,
diguéssim.
Sí,
sí,
sí,
sí,
bastant bé.
Encara que estiguessin
a la presó
anaven bastant
despulladades.
Sí,
sí,
llavors,
dos anys
després
va fer
una pel·lícula
que en anglès
és Fighting Matt
i en espanyol
Luchando
por mis derechos
amb el Peter
Fonda
de protagonista,
aquí ja
va tenir
una mica
més de repercussió,
també
l'any següent,
l'any 77,
Handle
with Care,
Tratar
con cuidado,
inicia
una
una col·laboració
amb l'actor
Paul Lematt
que
farà
diverses pel·lícules
amb ell.
Llavors,
com a primera pel·lícula
que aquí
es va
reconèixer,
es va valorar
d'ell,
tenim
Last Embrace,
que seria
l'abraçada final,
però que
en espanyol
ens ho van
posar
com a l'eslabón
del Niagara,
suposo que
una mica
per recordar
l'altra pel·lícula
que també es diu
Niagara,
no?
Escatarat.
Aquí,
doncs,
estava
protagonitzada
per
Roy Shader,
l'actor
conegut
per
Friends Connection
i per
Tauró,
Tauró
de Steven Spielberg,
i també
Janet Margolin,
que Janet
Margolin
era la
protagonista
de la
primera pel·lícula
de Woody Allen
de Prener el
Diné
i Corre.
Llavors,
l'any 80
fa una pel·lícula
que es diu
Melvin i Howard,
una altra vegada
amb Paul Lemart
i amb Jason Roberts.
Jason Roberts
en aquesta pel·lícula
fa de Howard Hughes,
el famós
productor
i director
que va passar
una vida
bastant
fora del món,
amagat,
perquè no volia
tenir contacte
amb la gent.
aquesta pel·lícula
va ser
bastant
reconeguda
als Estats Units
i llavors
trobem
també
l'any 84
ja
fem un salt
una pel·lícula
que
en l'original
es deia
Swing Shift
que seria
canvi de torn
però que
en espanyol
es deia
Chicas en pie de guerra
que sempre
és més atractiu
i els protagonistes
eren
Goldie Haun
i Carl Russell
i llavors
en català
perdona
en català
sí que li han dit
torn de tarda
eh
és l'altitud
segurament
segurament
no ho he mirat
en el
en el
com es diu allò
hi ha un
el portal
del
324.cat
vull dir
hi ha una llista
de tots els títols
en català
de les pel·lícules
que s'han passat
o s'han estrenat
en sales
o bé
s'han passat
a TV3
i llavors
l'any 84
fa un documental
perquè
aquesta també
és una de les característiques
de la trajectòria
de Jonathan Dimi
el
barrejar
el documental
amb la pel·lícula
de ficció
va fer també
moltes
pel·lícules
per televisió
va fer
alguns capítols
de sèries
però el documental
i sobretot
el documental musical
era una cosa
que li tirava força
i fins i tot
en les pel·lícules
de ficció
la música
tenia un gran interès
aleshores
estem parlant
de Stop Making Sense
que
és un documental
sobre els
Talking Heads
del
David Byrne
que
va ser un documental
que a la seva època
bueno
en fi
era allò
de la nova onada
i etc
i
la presència
del
David Byrne
al davant
dels Talking Heads
que portava
un vestit blanc
que era
com a mínim
4 o 5 talles
més grans
que ell
doncs
donava una
teatralitat
molt gran
i aquesta pel·lícula
va ser
molt molt
reconeguda
també va fer
molts videoclips
en va fer un
per
UB Fort
i la Chrissy Hine
també per
New Order
després
veurem que va fer
videoclips
pel Bruce Springsteen
i per gent així
i també
programes de televisió
de
Saturday Night Live
el famosíssim programa
de comèdia
i
després
d'aquesta experiència
a la televisió
faria
la pel·lícula
Something Wild
Algo Salvaje
amb la Melanie Griffith
i el Jeff Daniels
a mi m'agrada
aquesta és un
pel·lículon
és una obra mestra
la Fabens
aquesta
que la del Vicenç
de los Corderos
aquesta és anterior
és anterior
doncs em va agradar
molt aquesta
jo va ser un descobriment
molt bona
molt bona
vull dir
a més
molt típica
de l'època
vull dir
que la Melanie Griffith
era una senyora
que enredava
amb un executiu
i que el portava
per on volia
per on volia
i realment
vull dir
acaba
una gran pel·lícula
una gran pel·lícula
acaba amb tota la seva reputació
una pel·lícula
que també se semblava
que també era una comèdia
era la del
dos anys després
l'any 88
una que
en anglès
es deia
Married to the Mob
que seria
casada amb la màfia
i que en castellà
era
casada con todos
perquè és clar
vull dir
si poses la màfia
doncs no
es veu que no agrada
no
i llavors doncs
era la Michelle Pfeiffer
i l'Alec Baldwin
els protagonistes
Arribem ja
al
el silenci
dels anyells
després que l'any 90
va fer
un
una
pel·lícula
de televisió
de la sèrie
Red Hot and Blue
que portava
el Martin Scorsese
sobre
el blues
llavors
evidentment
quan
la mort
de
de
Dimi
de Dimi
aquests dies
s'ha parlat
més que res
del silenci
dels anyells
que tothom
recorda
amb la Jodie Foster
i l'Anthony
Hopkins
fent
d'Anibal Lecter
i immediatament
després ve
Philadelphia
amb el Tom Hanks
el de Saint Washington
l'Antonio Banderas
i amb papers
secundaris
la Joan Goodwater
i el Jason Roberts
també
i llavors
de les últimes
pel·lícules
voldria destacar
la boda
de
Rachel
que és
Rachel Gett
Tim Marriott
amb
l'Anthony Hathaway
i la Debra
Binger
amb un guió
de la Jenny Lumet
que era la filla
del Cindy Lumet
i
hi ha una pel·lícula
de l'any
d'aquí un any
de l'any 2002
que es diu
La veritat
sobre en Charlie
que el protagonista
era Mark Wahlberg
la Sandy Newton
i el Tim Robbins
que aquí hi ha una cosa
molt curiosa
que és el que jo
volia explicar
d'aquest caràcter
independent
resulta que
Jonathan Dimi
era el fan
número 1
mundial
de Pere Portavella
mira tant
això és una cosa
absolutament
insòlita
a Pere Portavella
li van fer
una retrospectiva
en el MoMA
de Nova York
en el Museu
d'Art Modern
de Nova York
i llavors
el Dimi
va quedar encantat
de la manera
que el Portavella
portava a la seva carrera
ell va dir
que hagués volgut
fer les pel·lícules
que havia fet
el Portavella
i justament
en aquesta pel·lícula
La veritat
sobre en Charlie
hi ha un diàleg
en què
una parella
a París
entra
en un taxi
i llavors
en el diàleg
que es manté
dins del taxi
diuen
acabem de venir
de la retrospectiva
d'en Portavella
vull dir
que és una qüestió
insòlita
que es parli
en una pel·lícula americana
d'un realitzador català
encara que el Portavella
evidentment s'ho mereix
i es mereix molt més
que tot això
però t'ho van dir
Portavella
Portavella
anem una mica
si podem
perquè doni temps
el Joan
explica el que tu has vist
em sembla
que has vist
Jennifer
Jo vull destacar
dues pel·lícules
que vaig veure ahir
Jennifer Vuit
és una pel·lícula
del 1992
amb Lati García
és un actor
que sempre va resultar
prou interessant
la Wathurban
que és vega
no sé si la recordeu
Jo la recordo
i m'agradar
i el John Malkovich
que té un tros gloriós
és fantàstic
aquell tros
quina manera
d'oferir-se
en qüestió
de 5 minuts
oferir-se
com a actor
de príncia
d'això
d'aquells que llueixen
llavors
aquesta pel·lícula
jo trobo
que el que té
la particularitat
és precisament
aquesta manera
de mostrar
que aquesta societat
que no precisament
llueix
per la seva brillantor
en quant a conceptes
en general
de la manera
que va posant
sobre la taula
doncs
aspectes
de professions
fins i tot
en aquest cas
els policials
de la manera
que s'acaba
descobrint
que qui
qui fa
doncs
una cosa
aquestes famoses
pel·lícules
que hem vist
últimament
que ens arriben
fins i tot
de Corea del Nord
o del Sud
que investiguen
sobre un crim
i que descobreixen
25 anys
després
per exemple
o l'Onestar
també
de John Seilis
que descobreixen
25 anys
després
qui va ser
l'assassini
en aquell cas
doncs aquí
estaríem
amb una cosa
molt semblant
però que destaca
per la seva
novetat
no ho sé
vull dir
ho vaig veure
molt allò
molt novetós
vaja
que en fi
que entusiasme
i en quant a l'altra
és a sala
al tren
de Penham
1, 2, 3
aquesta és una pel·lícula
típicament americana
no hi ha cap mena
de dubte
la dirigeix
Tony Scott
i de tant en tant
doncs
jo crec que
tots els cineastes
ens ve de gust
veure allò
típicament americà
encara que
que tingui
allò típic
que tenen els americans
esclar
que en definitiva
és l'acció per l'acció
però aquí
en aquest cas
el que domina
és precisament
aquesta facilitat
de comunicar-se
un criminal
i un treballador
normalet
que ha pujat
una mica
però que també
l'han acusat
d'això
de pervers
perquè
ha cobrat
una d'això
un
com se'n diu
un suborn
no?
i tal
i està molt bé
trobo que
que llueix
la pel·lícula aquesta
semblant al
que ens ha dit
el francès
d'aquesta pel·lícula
que veurem
en aquest cas
no ho transforma
en un espectacle
però sí que
veritablement
està parlant
dels dolents
de veritat
però que tenen
el seu cor
petitó
potser
i també
d'aquestes persones
que d'una manera
natural
pugen
a la dinàmica
d'un treball
tan
enranglaret
com pot ser
pertany
a la Renfe
o qualsevol
cosa d'aquestes
i la veritat
és que a mi
em va
treure
al final
no eh
al final
allò sembla
jo no recordo
aquesta
no l'hi he vist
en canvi
la primera
que vam fer
que és dels anys 70
i que passa
la crítica
diu
jo no el conec
aquesta segona
que parles tu
però la primera
que diuen
que és molt més
acabada
molt més rodona
molt més
aconseguida
que aquesta
i no recordo
el final
no recordo
el final
recordo
el final
es agafen
no?
és que no recordo
com acabaven
esclar
no podem deixar
pas això
al final
hi ha una escena
molt curiosa
vull dir
que no desvetllarem
aquí
per si algú
la vol veure
però
per una casualitat
es descobreix
en el culpable
per una casualitat
però és una història
maca
molt ben feta
la idea aquesta
claustrofòbica
d'estar dintre
d'un vagó
d'un metro
un cotxe
que es diu
perquè el vagó
és per mercaderies
però estar-hi
amb una capacitat
de manòria
extraordinària
jo entre volta
treu un paperàs
és ell
el que fa
i el Guassina
el Densel
és el que fa
de treballador
dels ferrocarrils
d'allà
a Filadèlfia
em sembla que és allò
em sembla que ho anomenen
sí
anomenen
que bueno
una part
jo no me'n recordo
recordo la primera
no sé
em va cridar l'atenció
i després volia descobrir
una cosa
i aquesta sí que l'explico
suposo que heu vist
la pel·lícula del Dorado
oi que sí
del John Wayne
el Robert Mitchum
i val
i llavors
doncs el Dorado
una de les coses
que vaig descobrir ahir
és que el John Wayne
amb tot l'heroi
que ha representat
i que tantíssima gent
s'identifica
és un trampós
agafa avantatge
sempre
i sobretot al final
quan ja està
d'aquella manera
tan ferit
que veu que no podrà
contra aquell
també li fa trampa
li fa tocar la cordeta
a l'altra
és el moment
que es distreu
i tant
ho dic perquè
hi ha una estona
quan encara
el Robert Mitchum
està borrancho
que el Robert Mitchum
com que és
tres vegades més
que ell
gairebé
no
exegero
però és més
quadriculant
i com que està begut
va per ell
i agafa una per ell
i pa
ja t'està marcant
el que serà
al final
també
això
bé
em va cridar l'atenció
perquè
bueno
vaig veure
també això
vinga
jo penso que
val la pena
que aprofitem
el convidat
que tenim
i per tant
a partir d'ara
donem la paraula
a en Joan Sanz
perquè ens parli
de la violència
bé
i porta
de diversos convidats
fantàstics
em sembla molt bé
però abans
m'agradaria
lligar una mica
amb el que ha dit
al principi de tot
de les empreses
del treball
i ha anomenat
una espècie
d'homo sapiens
que a mi em fascina
que podríem buscar
dono una suggerència
faig una suggerència
i és
que podríem trobar
alguna pel·lícula
que parli
dels executius
d'acord
els executius
són una mena
de
de
homo sapiens
que els
els han vengut
que són
burgesos
d'acord
els ho han cregut
més aviat
els han vengut
molt bé
i ells es pensen
que ho són
són falsos
burgesos
no hem de
no hem de perdre
la perspectiva
que un burger
és aquella persona
que té un monopoli
en monopoli
té un mitjà de producció
i cap executiu
té en monopoli
un mitjà de producció
per tant
no ho són
i després
passen les coses
que passen
que a la crisi
al crac del 29
doncs
menjaven
a menjadors socials
i a la crisi
amb l'actual
que encara estem
també
veus
a persones
que han tingut
un càrrec molt important
i van a menjadors socials
vull dir
no volia
de tota manera
a mi m'agradaria
posar un apunt
a més
això
jo penso que
la burgesia
és una cosa
bastant més complexa
que això
vull dir
això ja és una
és una estructura
mental
que fa
sí
completament d'acord
però no volia
deixar passar
l'oportunitat
ja et dic
que han parlat
han anomenat
una espècie
que veritablement
és d'estudi
i que podríem trobar
alguna pel·lícula
escolta
moltíssimes gràcies
per tornar-me
a convidar
un altre cop
és un plaer
per a mi
estar amb vosaltres
els que s'escolten
els diré
que els he convençut
aquesta gent
que tinc aquí al voltant
diu a vosaltres
no ho sé
encara
els he convençut
encara no sé com
per parlar de la violència
la veritat
és que he portat
altres convidats
que seran els que
parlaran per mi
i jo no
jo no en sé res
però els convidats
que he portat
evidentment
sí que en saben
en llançaven molt
evidentment
no podia ser
d'una altra forma
i he portat
un director de cine
que és Stanley Kubrick
Stanley Kubrick
ens presentarà
dues pel·lícules
fantàstiques
la primera
és Senderos de Glòria
del 1957
i la segona pel·lícula
és
L'aranja mecànica
de 1971
dos tipus
de violència
diferents
d'acord
però això
quan arriba el moment
en Kubrick
ja
ja ens parlarà
de si he portat
dos escriptors
un d'ells
és un ideòleg
és un dels pares
un
enfatitzo
subrayo
un dels pares
de l'anarquisme
que és
Jean Proudhon
en Proudhon
doncs
entre altres
moltes coses
era bastant
belicós
d'acord
i té
un pensament
sobre la guerra
que m'agradaria
llegir
un tros de text
el qual
doncs
el defineix
perfectíssim
en bé
després porto
un altre escriptor
que és
Joseph Conrad
Joseph Conrad
portarà dos títols
a parlar
un d'ells
és
El corazón
de les tiniebles
que és la novel·la
que va servir de base
per fer
la pel·lícula
Apocalipsis 9
del
Francis Ford
Coppola
del
79
aquesta pel·lícula
evidentment
tractada
del Vietnam
de la guerra
del Vietnam
i evidentment
és un tipus
de violència
també
ja en parlarem
després
parlarà ell
després
que és el tipus
de violència
que està
monopolitzada
per l'Estat
porto
en Conrad
ens porta
una altra obra
d'acord
que són
les seves memòries
crònica personal
que a mi
m'agradaria
moltíssim
podem sacrificar
tot
però a mi
m'agradaria
moltíssim
llegir
un tros
de text
que té
les seves memòries
i que parla
sobre
la paraula
d'acord
Conrad
diu que la paraula
és molt important
i també
molt perillosa
i fa
un pàrraf
que a mi
veritat
quan vaig llegir
el llibre
perquè
ho vaig haver
de fer
per la universitat
per fer un treball
i la veritat
és que em va quedar
i ho he utilitzat
bastant sovint
el poder de la paraula
però quan arribi
el moment
ja en parlarem
i el llegiré
si queda temps
i per últim
i també
per parlar
de la violència
i portar-la
i posar aquí
sobre la taula
i fer un debat
i tal
són dos exemples
reals
que van passar
a Los Ángeles
un a l'any 65
i un altre
al 92
que van ser
calcats
el que va passar
al 65
va tornar a passar
a 1992
d'acord
el del 92
es va
tancar
amb
més de 50 morts
11.000 detinguts
i 3.000 ferits
vull dir que
cuidado que la violència
va ser
una violència
racial
va ser tremenda
en podem parlar
dels dos
dels dos fets
perquè és
un tipus de violència
molt concret
ja arribarem
bé en parlem
doncs
entrem en tema
ja directament
no
la violència
el que diré ara
senzillament
és
una introducció
per les pel·lícules
i tal
que en parlarà
en l'estànic
cúbric
la violència
és un instrument
és innegable
d'acord
és un instrument
que pot estar
al servei
de la ignorància
de la intolerància
o que acostuma
millor
que acostuma
millor
a estar
entre
el servei
de la ignorància
de la intolerància
de la política
de la religió
de la malaltia
d'acord
de l'economia
de l'aristocràcia
de la burguesia
i del proletariat
en definitiva
i per resumir-ho
molt i molt i molt
és un sistema
de control social
a més
molt ràpid
és molt efectiva
la violència
aleshores
hi ha diversos
tipus
de violència
i
el que
l'està
li cubri
que ens presenta
amb senderos
de glòria
és la violència
que té
en monopoli
l'estat
que utilitza
mitjançant
els militars
per portar
endavant
per desenvolupar
endavant
per obtenir
uns beneficis
o no
d'acord
de qualsevol cosa
i la utilitza
l'estat
això és el que
la pel·lícula
antimilitarista
que va fer
l'Stanley Kubrick
el 1957
que per cert
el context històric
que envolta
aquesta pel·lícula
és que
feia 12 anys
que havia acabat
la segona guerra mundial
que feia 4
que havia acabat
la guerra de Corea
no ens oblidem
que la guerra de Corea
va durar 3 anys
dels 50 al 53
que a més a més
estàvem en plena
crisi
de la guerra freda
i que
el president
dels Estats Units
era el general
Eisenhower
per tant
dir que
Sendero de Glòria
no va tenir
cap nominació
ni cap premi
és normal
s'entén
perfectament
la bolsasia
no ho entén
s'entén
perfectament
que
a ombros
no sabia
ara
s'ha de dir
que el
Kirk Douglas
va estar
bordat
la veritat
és que
és un actor
camí
encara no sabia
massa bé
el que feia
el Kirk Douglas
probable
quan ho va començar
a saber
va ser
amb el
d'allò
aquella
el Espartac
allà
allà
va dir
hòstia
calla
que això
vale
d'acord
és evidentment
un film
antimilitarista
100%
d'acord
el desenvolupament
de la pel·lícula
no ho explicaré
ho deixo aquí
als experts
però la veritat
és que
és digne
de veure
és d'aquelles pel·lícules
juntament
amb altres
com per exemple
Casablanca
que veig
com a mínim
un cop l'any
la meva dona
si m'està escoltant
que ha passat
que ets
et dirà
sabrà perfectament
que sí
que la veig un cop
un cop l'any
i que a més
a més al·lucino
cada vegada
la veig
sempre trobo
quelcom diferent
la naranja mecànica
és un tipus
de violència
completament diferent
ens presenta
en Kubrick
ens presenta
una violència
no malaltissa
sinó una violència
per se
la violència
pura i dura
és un individu
que s'ajunta
amb un grup
d'altres individus
i que comparteix
escenari
amb altres
crepuscules
que practiquen
la violència
extrema
d'acord
per passar-s'ho bé
però ell
no està malalt
però amb una classe
concreta
exacte
aleshores
allò el motiva
en Kubrick
ens presenta
un Londres
futurista
que és molt curiós
amb tècniques
psiquiàtriques
futuristes
que és la
per cert
que per sort
no s'aplica
però
tècniques
psiquiàtriques
futuristes
que es van vestir
el Pavlov
el 1904
que va guanyar
el Premi Nobel
per això
per la condició
per condicionar
la gent
bé
doncs
el protagonista
de la pel·lícula
aquest individu
és violent
per si mateix
i si veieu
la pel·lícula
jo us
associareixo
que la
que la
veritablement
és molt violenta
us donareu
compte
el missatge
Kubrick
ens diu
tenim un violent
la societat
és violenta
però
l'Estat
que té
el monopoli
de la violència
no permet
que un individu
la practiqui
en solitari
aleshores
els polítics
diuen
no no
anem a curar-lo
d'acord
i fan un tractament
novedós
de principis
del segle XX
però novedós
d'acord
novedós
i el practiquen
amb ell
però resulta
que després
els denuncien
els que van
en contra
d'aquest govern
i canvia
no?
aleshores
ja no
en definitiva
els polítics
utilitzen
la violència
en benefici
propi
tant
quan deixa
de ser
violència
com
quan existeix
la violència
perquè al final
de la pel·lícula
jo diria
que és
com
és allò
de la democràcia
potser
a veure si
parlant
arribem a un acord
potser
molt bo
hem de dir
que la naranja mecànica
del 1971
tot i que
estaven en plena
guerra freda
sí que va ser
nominada
en quatre Òscars
va tenir quatre
nominacions
i va tenir
tres nominacions
als Globus d'Or
era evidentment
una altra època
i era un altre tipus
de violència
era el futur
no existia
era el futur
qui s'ho vulgui creure
però
la veritat
es veu la contraposició
d'una pel·lícula
antivilicista
antimilitarista
com
Cenderos de Glòria
i una pel·lícula
com
la naranja mecànica
el tractament
tot i que la crítica
d'una i d'una altra
va ser molt positiva
molt bona
però el tractament
dels premis
que és en definitiva
el que llença
una pel·lícula
que va endavant
i fins i tot
el director
perquè en definitiva
la taranja mecànica
és dir
i això és el que ve
exacte
exacte
no
aleshores
aquestes són
les dues pel·lícules
que ens ha presentat
l'Stanley Kubrick
ara
vindria
el nostre
el nostre
anarquista
el que va
assentar
un dels que va
perquè no va ser ell sol
un dels que va assentar
les bases
de l'anarquisme
i el deixaré
parlar amb ell
d'acord
hi ha un llibre
que es titula
Les raïces de l'anarquisme
de Peter Marshall
d'acord
l'editorial
és molt suggestiva
per cert
l'editorial
editorial
la neurosis
o les barricades
Madrid
2016
aleshores
a la pàgina
65-66
Joseph
Pierre Proudhon
diu
lo següent
fixeu-vos
Mientras vive
en Bélgica
escribió
La Guerra y Paz
que iba a tener
una influencia
profunda
en Tolstoy
la obra
da testimonio
de la naturaleza
paradójica
de la mente
de Proudhon
a primera vista
glorifica la guerra
hasta tal punto
que el autor
aparece como un
apologista
del derecho
de la fuerza
esto fue
en parte
debido a su
temperamento
belicoso
que le llevó
a celebrar
la lucha
Proudhon
dice
actuar
es luchar
declara
dice
continúa
diciendo Proudhon
pero el autor
también creía
que la guerra
estaba arraigada
en nuestro ser
la guerra es divina
es decir
es primordial
esencial
para la vida
y para la producción
de los hombres
y de la sociedad
está profundamente
asentada
en la conciencia humana
y su idea
abarca
todas las relaciones
humanas
la guerra
es nada menos
que la base
de nuestra
de nuestra historia
es nuestra vida
y nuestro entero ser
Proudhon
continúa diciendo
sin ella
la humanidad
estaría en un estado
de
es muy vaca
esta frase
de siesta permanente
fantástica
de hecho
Proudhon
va tan lejos
como para representar
la guerra
como una revelación
de ideales
de justicia
ya que es
un gran nivelador
y elimina
a los débiles
la guerra
perdurará
mientras la
mientras la humanidad
perdure
Proudhon
continúa
y termino
si no
segueix
porque veig
que cada vez
lo espalda
más
este
no
espera
espera
acabo
s'ha d'entendre
en el contexto
de la época
exacta
estem parlant
de mitjans
del segle XIX
claro
a veces
ofrece una explicación
psicológica
de los conflictos
humanos
y sugiere
que
nuestro apetito
irastible
nos empuja
hacia la guerra
en otras ocasiones
da la explicación
económica
y argumenta
que su causa
principal
es la pobreza
pero también
representa la guerra
en términos lógicos
como
la formulación
abstracta
de la dialéctica
vea
eso es más filosofía
que un
otro
del Cristo
y acabo ya
en su análisis
final
no es
económicamente
determinista
como Marx
pues argumenta
que la pobreza
es esencialmente
un hecho
psicológico
y ve
la agresión
como una parte
innata
de la inmutable
naturaleza humana
ara diré
una chorradeta
ja que has
esmentat
el Marx
jo penso
que Marx
en definitiva
pensava
en positiu
i en definitiva
pensava
en les possibilitats
de justícia
de la raça humana
inventa
un seguit de cosa
aquest senyor
pel que puc veure
més aviat
va
va dreta
a la jugular
no va dir
que aquí no hi ha res a fer
és partidari
de l'acció directa
i perquè no ve el tema
no us parlo
del que pensa
de la dona
ah no
això no
no
però sí que val
sí que val la pena
dir-ho
no
no volem protestes
no
però simplement
dir que
Joan
escolta
no
és que
es podria parlar
però
sempre s'ha de saber
en el context
en el que està
escrivint
però sí que està
bé dir
que era
un dels
grans detractors
de la
de la independència
de la dona
dels drets
de la dona
es va oposar
i que defensava
la seva
inferioritat física
esqueletual
i moral
vull dir
està bé dir-ho
per saber
una mica
home
si en un moment
determinat
ja es diu
eliminar tots els febles
clar
i només queden els forts
qui són els febles
exacte
vosaltres heu de
o sigui
vosaltres
hem de tenir en compte
que aquests pensadors
aquests filòsofs
d'acord
vosaltres penseu que
Proudhon és el pare
de la sociologia
en Proudhon
ha sigut llegit
per
per Hitler
clar
és evident
i
part del
mentre deies tu
jo veia que aquí
hi ha moltes idees
de Hitler
és que és antisemita
Proudhon
d'acord
per tant
quan un individu
de la categoria
d'aquest senyor
i de la influència
que va tenir l'època
escriu determinades coses
doncs
és evident que la influència
va ser brutal
a mi no m'estranya
que en l'època actual
quan un grup
diuen a l'altre
que és
d'això
és
feixista
no?
vull dir
és creïble
és que és aquesta finesa
en la qual
hem d'estar formats
precisament
per saber diferenciar
les coses
doncs tu imagina't
ja ja
no no
em sembla fantàstic
és el segle XIX
que un individu
de les característiques
mentals
i lo respectable
que va ser Proudhon
digués
i escriués
el que va escriure
és que
tots escrivien el mateix
en aquella època
vull dir
no trobaràs cap defensor
ni de la dona
ni de res
vull dir
perquè estava assumit
socialment
que això era així
vull dir
de totes maneres
el que es veu
és que la societat
era molt més violenta
abans
i en tots els àmbits
que no pas ara
vull dir
ara se'n parla
molt més
que mai
però abans
vull dir
les relacions humanes
es basaven
en la violència
vull dir
per una qüestió
purament econòmica
la gent es matava
vull dir
la violència es pot domesticar
d'acord?
és un fet objectiu
aquí
la nostra societat
home
hi ha el futbol
hi ha el futbol
que és un plantejament
de la guerra
sense morts
i sense garrotades
garrotades
bueno
hi ha empatades
no
hi ha morts
al futbol
hi ha morts
al futbol
no
hi ha morts
com a conseqüència
del futbol
com a tema de fons
és el futbol
però
en definitiva
la violència
però en les guerres
n'hi havia més de morts
indiscutible
la violència
es pot domesticar
i de fet
està domesticada
i es domestica
amb cultura
aleshores
l'estat
culturitza
la gent
en aquest àmbit
de la violència
però no
ens ho perdem
no perdem la perspectiva
per continuar
tenint el monopoli
de la violència
i per tant
el control social
sí
a mi em sembla
que hi ha una diferència
entre fei
i confiança
i crec que cada vegada
estem més confiats
que sí
que ho podem aconseguir
més que tenir feb
que ho aconseguirem
llavors jo crec
que aquí també jugo
un paper important
això
és la meva manera
que hi ha un canvi important
fins a la segona guerra mundial
doncs
hi ha una situació
que ve d'aquí
i que hereda tot això
però jo penso que
una de les grans conquestes
que es fan
després de la segona guerra mundial
és en certa mesura
la Unió Europea
és a dir
la Unió Europea surt de la base
que França i Alemanya
s'han enfrontat
i que un pare
ja li deia
que estava
en el borderline
estava a la frontera
li deia
escolta
quan siguis gran
t'hauràs de barrejar
amb aquells de l'altra banda
i per primera vegada
diríem
l'estat del benestar
que intenta crear Europa
en alguna mesura
contrasta
amb aquesta mena
de violència
que havia arribat
per tant
jo quan defenso
l'estat del benestar
que suposa Europa
que no tenia Amèrica
en aquest moment
perquè no tenia
com sabeu
la seguretat social
i no tenen molts dels drets
que no les tenim
seguit
és perquè
també hi ha un canvi
de la filosofia
i si avui dia
per exemple
després en parlarem
perquè tu m'ho has comentat
mentre veníem
el que passa als Estats Units
el fet que el racisme
en aquest moment
estigui creixent
el fet que
jo he llegit aquesta tarda
que el senyor
Michael Jordan
l'any passat
no fa dos anys
el juliol del 2014
va donar
dos milions de dòlars
a dues organitzacions
perquè busquessin
perquè busquessin
solucionar
perquè lluitessin
en contra
de la segregació racial
que hi ha als Estats Units
en aquest moment
és evident
que l'arribada del Trump
en aquest moment
als Estats Units
està suposant
igual que el Le Pen
a França
un creixement
de tot això
que estem criticant
és a dir
nosaltres no som
d'aquesta línia
estem a l'oposició
jo crec que
la conquesta
que es va fer
després de la guerra mundial
en certa mesura
que és
defensar la dona
defensar
una estabilitat social
defensar
que hi hagi
una estabilitat social
per tota la gent
i per els pobres
de d'edre
i tot això
que a Amèrica
no ho tenen encara
en aquest moment
és una conquesta
a defensar
és algú
de defensar
i el perill
que tenim
ve pel senyor Trump
i ve per
totes aquestes coses
que estàs explicant
i aquest perill
es reflexa
perfectíssimament
als documentals
de Los Ángeles 92
que és un dels temes
que també
volia parlar
que ens explica
o que ens mostra
un tipus de violència
molt concret
una introducció
abans d'explicar
molt breument
Los Ángeles 92
entre l'estat
i la societat
hi ha un contracte
pàcid
d'acord
de que
l'estat té
el monopoli
de la violència
però també té
el monopoli
de la justícia
el que va passar
a Los Ángeles 92
92
és el mateix
que va passar
a Los Ángeles
de l'any 65
d'acord
uns policies
agafen
a un senyor
de color negre
l'apallissen
el que passa
és que l'any 65
no va quedar
reflectit
en un vídeo
d'acord
i van marxar
de rositas
la violència
que va succeir
el mes d'agost
durant 5 dies
el 1965
a Los Ángeles
no va ser
com a conseqüència
o produïda
de forma directa
per al fet
violent
dels policies
que van pagar
el negre
sinó
del fet
que la justícia
no fes
la seva feina
la gent
la societat
en especial
el col·lectiu
negre
doncs
es va sentir
traït
es va trencar
el contracte
que hi havia
entre l'estat
i la societat
del monopoli
de la justícia
i es va perdre
la confiança
i van tornar
un altre cop
a agafar
la violència
que van depositar
a l'estat
se la van quedar
la societat
i evidentment
van arrasar
què va passar
a l'any 92
a l'any 92
va passar
exactament igual
4 policies
detenen
el que passa
és que l'any 92
ja existien
videoafeccionats
d'acord
i va sortir
per la tele
4 policies
que detenen
a un negre
que es deia
Rodney King
i aquest senyor
va ser apallissat
fins la mort
va sortir
a la premsa
aquests 4 policies
van ser imputats
i resulta
que a finals
de l'any 91
principis
de l'any 92
surt la sentència
i el jutge
es declara
innocents
evidentment
la societat
negra
de Los Ángeles
es veu traïda
amb el contracte
tàcid
que tenia
amb el govern
i a partir d'aquí
es desencadena
4 dies
absolutament
de fúria
que van acabar
amb el que he comentat abans
58 morts
11.000 detenguts
i més de 3.000 ferits
i unes despeses
econòmiques
de més d'un
bilió
amb B de barbaritat
de dòlars
d'acord
aleshores
aquí tenim
el reflexe
d'un altre tipus
de violència
molt bé
no no
a mi
amb el tema
que tu planteges
de
el tema
que tu planteges
de la violència
als Estats Units
a mi em sembla
molt greu
perquè
jo estava mirant
estadístiques
i
es veu que el racisme
com a problema
era viscut
als 95
per la ciutat
nord-americana
com un 41%
de problema
el 2011
havia baixat una mica
el 2011
havia baixat
cap al 28
però ara
a partir del 2015
torna a pujar
amb un 49%
i quan
ens hi preguntes
es veu aquesta enquesta
que jo he recollit
aquesta tarda
sobre això
quan ens hi pregunten
els negres
els hispans
o els blancs
què pensen
sobre
si aquest problema
existeix o no existeix
al seu país
els negres
diuen que existeix
hi ha un problema
hi ha un conflicte racial
molt dur
i molt potent
consideren
que hi és
amb un 66%
un 66%
els hispans
amb un 64%
que pràcticament
és el mateix
i en canvi
els blancs
també es pensen
que això
es produeix
amb un 43%
per tant
quan hem estat
veient
aquests últimament
l'arribada
del Trump
l'arribada del Trump
significa
que el Trump
s'ha recolzat
s'està recolzant
i està incrementant
aquesta
agressivitat
contra la gent
negra
i llavors
aquests afroamericans
que en algun moment
determinat
es van pensar
van creure
en el Martin Luther King
o en l'arribada
del mateix
jove amb el poder
que això s'hauria
solucionat
en aquest moment
passa tot el contrari
és a dir
els documentals
estan arribant
ens ha arribat
com a pel·lícules
Loving
ens ha arribat
què sé jo
Moonlight
ens ha arribat
aquest documental
que parlaven l'altre dia
sobre el Bradbury
que mostren
que
tot el contrari
en lloc d'anar millor
anem a pitjor
als Estats Units
però s'obre
amb el perill
amb el perill
que pugui
donar-se
altres indrets
aquest matí
aquest matí
el diari d'avui
el diari d'avui
diu
poliesportiu
violència
racisme a l'esport
1
més que negre
Sunlei
Montari
a Itàlia
a Pescara
diu
el migcampista
ganès
el jugador
de l'Inter
i del Milán
es va cansar
dels crits
al·lusius
al color
de la seva pell
autèntiques agressions
verbals
de caire xenòfob
i va abandonar
el camp
quan faltava
un minut
perquè s'acabés
el temps reglamentari
li va demanar
a l'afganès
va demanar
ajuda a l'àrbitre
que va optar
per amonestar-lo
i llavors
quan l'amonesta
l'altre decideix marxar
o sigui
imagina't
ell
l'estan cridant
li estan dient
negro
li estan dient
uf
més que negre
fill de puta
etc
i l'àrbitre
en lloc de
a Itàlia
això a Itàlia
devia ser el diumenge
perquè això
van jugar el diumenge
passat
però és que atenció
al mateix diari
hi ha picabaralla
racista
al tour de Rubendia
l'arribada
al primer nivell
de ciclistes negres
ha obert
una porta
que el ciclisme
no preveia
el racisme
al final de la tercera etapa
el divendres passat
o sigui
el divendres de la setmana passada
es van embrancar
en una calorada discussió
l'italià
Gianni Moscon
de l'Escai
amb el francès
Kevin Reza
que és un ciclista negre
de francès
no es van acabar hòsties
perquè hi havia gent per allà
que els va saber
i a la mateixa
pàgina del diari
els radicals
d'Alcalá de Henares
provoquen una batalla campal
llavors
el mateix
diari
explica
un nou episodi
de violència
als camps de futbol
d'Espanya
després de l'agressió
a seguidors
del Barcelona
a Vitoria
al febrer
de la batalla
que tots coneixem
que hem vist per televisió
de la batalla
entre pares
en un partit
de nanos
a la coa
a Mallorca
i de l'agressió
d'un juvenil
al Prat
la violència
va tornar
a embrutar
l'esport
diumenge
passat
a l'estadi
de Santiago de Pino
de San Francisco
de los Henares
era un equip
de tercera divisió
una colla
d'una vintena
de radicals
de la General Societat
Desportiva d'Alcalá
va saltar
la tranca
per accedir
al terreny
de joc
i provocar
una batalla
campal
amb els familiars
i jugadors
de l'equip
perquè els hi havien
anonat un penal
va que ens queda
un senyor
molt bé
tota aquesta actualitat
està molt bé
ara m'agradaria
m'agradaria
digir el text
del Joseph Conrad
crònica personal
que són les seves memòries
d'acord
l'Alba Editorial
2008
Random House
Mondadori
Barcelona
a les pàgines
19 i 20
a mi m'agrada molt
què diu?
què ens explica
en Conrad?
ens diu
el següent
la fuerza
de una palabra
es algo
que se percibe
de inmediato
quien desee
persuadir
ha de confiarse
no al argumento
adecuado
sino a la palabra
idónea
siempre ha sido
mayor el poder
del sonido
que el poder
del sentido
y no lo digo
con desdén
es preferible
que la humanidad
sea impresionable
antes que reflexiva
nada que sea
verdaderamente
grande
en el sentido
en que lo es
lo humano
grande de veras
es decir
susceptible
de afectar
un gran número
de vidas
procede de la reflexión
por otra parte
es imposible
no captar
el poder
de las palabras
palabras tales
como gloria
senderos de gloria
acordaros
gloria
por ejemplo
o piedad
no mencionaré
ninguna más
no hace falta
irse muy lejos
a buscarlas
pronunciadas
a voz en cuello
y con perseverancia
con ardor
con convicción
estas dos
por sí solas
y sobre todo
por su simple sonido
han puesto en marcha
a naciones enteras
y han levantado
el suelo duro
y reseco
sobre el que
descansan
los cimientos
de todo nuestro
entramado social
he ahí virtud
para el que quiera
hay que
hay que prestar
suma atención
al acento
por descontado
hay que dar
con el acento justo
es de suma importancia
el pulmón ancho
y capaz
las cuerdas vocales
que atronan
o que resuenan
con ternura
que no
que no me vengan
a mí
esta par
aquí está
Barma Grana Multisem
dice
que no me vengan
a mí
con cuentos
de la palanca
de Alquímedes
quien por cierto
era un gran personaje
distraído
y dotado
de una imaginación
si acaso
matemática
¿vale?
las matemáticas
me merecen
todo mi respeto
pero nunca he sido yo
de mucha
ni poca utilidad
cuando se trata
de motores
dadme
en cambio
una palabra
precisa
dadme
el acento
indicado
y moveré
el mundo
caram
que convençut
eh
és impressionant
perquè
a més
vull dir
ell reflecteix
exactament
el que
va ser
la seva vida
recordem
que
Josep Conrad
era polonès
i que
la seva
llengua literària
va ser
l'anglès
i aleshores
doncs
per això
hi ha aquesta
reivindicació
de la paraula
i
té tota la raó
evidentment
en el que diu
vull dir
pensem
nosaltres
en el que hem viscut
el que ha significat
una paraula sola
com pecat
exacte
o excomunió
és que
és que
ha destrossat
la vida
de moltíssima gent
la paraula
pecat
simplement
una paraula
de cinc lletres
ja és cert
ja és cert
molt
molt
la legitimitat
de la violència
que era el que plantejaves
jo
si em permeteu
m'agradaria
ara en els moments finals
tornar una mica
al principi
perquè
el que jo crec
que planteja
la mano invisible
és precisament
que la violència
ara
ve estar
en les mans
d'aquest
la mano invisible
és un concepte
que va
inventar-se
l'Adam Smith
el creador
un dels creadors
de la ideologia
del neoliberalisme
que diu
que
el lliure
marcat
és
la mano invisible
és la mà invisible
que
hi ha una mà invisible
que ho regula tot
i que s'autoregula
que no fa que ningú
que no fa falta
que ningú faci res
això és la mano invisible
llavors
la violència
que ens demostra
la pel·lícula
és la violència
que precisament
aquesta mà invisible
fa que
una sèrie de gent
passi per sobre
d'unes altres
i faci que
unes condicions laborals
es tornin
absolutament
impossibles
de portar a terme
d'una manera digna
és a dir
la mano invisible
és la recerca
de la dignitat
tot al contrari
del que ens deia
ara
el Joan
que és aquesta pèrdua
de dignitat
i ja arriben
una miqueta més enllà
empatia
la pel·lícula empatia
de la que d'allò
seria el mateix
ara
amb éssers
que no són humans
i que ni tan sols
tenen veu
i ni tan sols
ningú
no poden dir
no és que jo soc
un porc
o és que jo soc
una vedella
no es defensa ningú
és un altre tipus
de violència
que jo penso
que hem d'acabar
superant
i que hi ha una legitimitat
de l'espècie humana
per portar a terme
aquesta violència
que és curiós
és a dir
que tots estem involucrats
en això
agraïm moltíssim
la presència
d'en Joan Sanz
aquí al programa
ha estat esplèndid
et felicitem
i a més a més
esperem que et puguis tornar a venir
explicant-se
qualsevol altre tema
que et passi pel cap
i la setmana que ve
ve en Francesc Boix
el títol del tema
seria Francesc Boix
i el fotògraf de Mauthausen
que ve han convidat
dues persones
el Ricard Marco
i el Joan Sella
molt interessant
us recomanem
perquè serà
francament interessant
fins la setmana que ve
gràcies Joan
a reviure
gràcies a tots
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies