Ara escoltes ràdio d'esvent, sintonitzes ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just. 48.1, ràdio d'esvent, 48.1, ràdio d'esvent, 48.1.
cinema sense condicions.
Oh, Bet, aquí estem a l'últim programa d'aquest any... Que ens ho hem passat tan bé, ens ho seguirem passant bé. Jo m'ho passo molt bé. Quina tristor, a vegades, quan deixes les coses en real. El que passa és que sempre et queda aquell raconet de satisfacció. Què tal, com ho portes tu, en aquests dos programes? La veritat, m'ho estic passant molt bé. Això d'entrada ja és bona senyal. Això és molt bona. Jo penso que sí.
I bé, la veritat és que em ganes de continuar l'any que ve. Sí, sí, doncs ho tens a la nostra part. Ho tens fàcil. Potser que presentem, presentem que tenim un convidat avui, que és l'Andreu Ferran. És un convidat. Bueno, ja bé. Forma part de l'equip. Forma part de l'equip, ja. I a més a més de l'Andreu, ja a darrere de control, està el Francesc.
i davant del control, Joan, i aquí a la meva dreta, en Jaume. I tenim en Jaume. I la Carme, que està per aquí a prop. Sí, està per aquí a prop, però no podrà venir al programa d'avui. Aleshores, com sempre, el programa tindrà tres parts. Una primera part en què, per exemple, el Jaume ens intruïdarà la pel·lícula aquest matí en vist d'estrena, de preestrena, que estrenarà el divendres, una pel·lícula argentina molt interessant. La segona part, ja que tenim aquest senyor que s'ha incorporat al programa, que és l'Andreu, ens parlarà de l'Akira Kurosawa,
I l'última part farem un tema que seria el de remakes de pel·lícules que, com diu el títol, s'han reconstruït, s'han refet i que moltes vegades són millors i moltes vegades són pitjors. Normalment pitjor. Normalment pitjor. Això és el que presentarà. I tenim també una llista de pel·lícules a sobre de la taula que és una informació que ens acaben d'enviar al correu del programa, de la biblioteca que abans es deia Can Ginestà i ara es diu Joan Margarit.
I que bé, és una llisteta, en el moment en què no tinguéssim res per explicar o cap pel·lícula per dir, doncs mira. Podem comentar ràpidament algunes de les pel·lícules que ens semblen més destacables, si vols. Sí, les diem totes i comentem alguna que ens sembli perfectament... Doncs vinga va, les dic ràpid i després, bueno, la que ens cridi més l'atenció, doncs la comentem.
El caballero oscuro, la leyenda renace, los idos de marzo, los juegos del hambre, un método peligroso, un método peligroso, pequeñas mentiras sin importancia,
Por Fin Solos, Estela, Tengo ganas de ti, Tokio Blues, Los Vengadores y Si Vivimos Todos Juntos. La majoria les hem comentat aquí en el programa. La majoria. Que hi ha algunes referències ja fetes. Jo si vols ràpidament destaco que em va semblar... Quina destaca? Jo destacaria Intocable, pensava que és una pel·lícula que a tu no t'agrada tant, però jo em diria que en general... No, és que no l'he vist, també he negat a veure-ho. Hi ha pel·lícules que no... Vale, vale, vale.
El método peligroso també el trobo interessant, que no es troben les habituals del David Romer. Jo trobo que New York, I Love You és una pel·lícula estèticament preciosa, i a més dirigint la mateixa Tali Porman, un dels capítols està dirigit per ella. Pequelles mentides i importàncies estan en aquest nou cinema francès que últimament està agafant més força cada vegada, amb el Guillem Cantet, que és el director. Va passar com amb el nom, no dic més pistes. I jo, i amb això em sembla que coincideixo amb l'Andreu,
Los Vengadores ens va agradar molt. És una pel·lícula per nenos, per nens, però també per adults. Jo vaig sortir encantat, tot i que ja sé que tu no t'agraden massa, però no estàs massa content, jo vaig sortir molt content. En canvi, quina desil·lusió El Caballero Oscuro, que era la tercera part d'aquesta trilogia del Christopher Nolan. Ens va deixar en general, veient que sí, que la destaca com un bon resum, un bon trasbals del que havien explicat les altres dues parts,
però jo penso que estava força avuïda de contingut. Hi havia moltes bones idees i hi havia la intenció de recuperar uns personatges i unes històries potents, però penso que no. El nivell de les altres dues, la primera estava molt bé i la segona encara millor, i en canvi aquesta ja crec que al Nolan se li havia acabat les ganes, segons el meu punt de vista, de seguir amb aquest personatge.
Jo vaig veure les dues primeres pel·lícules que coincideixo amb tu, que em van semblar molt bones, un girop personatge més fosc, més inquietant, estava molt bé, i aquesta última, pel que dius, sembla que l'obligació de fer trilogies no sempre funciona.
Tot això és el que tenim. No sé si, Jaume, destagues alguna... Aquest matí, com deia el Joan, hem estat per estrena i hem vist una pel·lícula que porta per títol Infància clandestina. Exacte. És una pel·lícula que ens situa en els anys 70, 75 concretament, o parlen de l'any 75, quan a Argentina i davant la caiguda de Perón, automàticament es va crear una situació molt crítica
de confrontació entre la dreta i l'esquerra, per dir-ho d'una manera normal i perquè se'ns entengui. Fins i tot amb organitzacions i pretensions d'esfer una en l'altra. Llavors, en aquest teixit social i en aquesta radicalitat, ens trobem amb una família, amb dos nens, un que deu tenir entre 12 i 14 anys,
i un altre que pràcticament acaba de néixer, i un matrimoni que és clarament defensor dels valors escarrenosos i en definitiva organitzats dins el de resistència per abatre a tots els paramilitaris que en aquells moments anaven eliminant tota resistència. I la veritat és que és una pel·lícula que ens posa en contacte amb situacions molt interessants, jo crec que no totes molt novetoses,
però que veient com hem vist nosaltres tot un seguit de pel·lícules que s'ha fet sobre l'anomenat terrorisme a Tarra a l'estat espanyol, la veritat és que hi ha pel·lícules d'aquestes que ens han aportat moltes vegades lectures molt interessants dels resistents, no pas dels paramilitaris, que aquí és una altra cosa. Jo crec que en aquesta situació argentina
també hi ha aspectes que són molt bons. Per exemple, un dels que m'ha semblat més interessant és quan un cop situats a l'Argentina, altra vegada, perquè van haver de marxar, perquè els perseguien, però ja organitzats en la clandestinitat i a la resistència, doncs tornen al país precisament per organitzar accions contra
contra l'aparell paramilitar, doncs automàticament hi ha un d'ells, que són dos germans, que decideix portar a la mare. Aquella m'ha semblat molt, però molt bo, perquè és una seqüència llarga, o més ben dit, no és ben bé una seqüència, sinó que és un retall de la pel·lícula, un bon tall de la pel·lícula,
que ens parla des de l'arribada fins al conflicte i després al comiat. M'ha semblat extraordinari. Jo crec que hi ha una potència humana extraordinària en tots els personatges, fins i tot amb el xicot de 12 anys. És d'aquelles pel·lícules
que et posen en contacte amb la realitat de la vida, crec jo, molt diferent del Batman, perdoneu-me, però ja t'ho deia al començar, que és una altra cosa, exageracions i tal, aquí no, aquí les coses són com són. I precisament en els moments més durs, el que tenim no és pas la realitat més crua, sinó
el còmic com a referent per explicar les dues massacres o els dos moments més durs de la pel·lícula. Val la pena dir que coincideixo amb el que ha dit. Bàsicament és una pel·lícula dura i impressionant. Tant doncs compta que està basada, ho han confirmat amb la informació que m'han donat, està basada en el director sobre la seva primera pel·lícula
I aquesta primera pel·lícula està basada en fets reals. És autobiogràfic en certa mesura perquè ell va viure allò que el nano representa que té el protagonista, té 12 anys, i que viu com els seus pares són terroristes montoneros i que van fent coses i ell es troba allà al mig i ha de canviar de nom, ha de canviar de ciutat, ha de canviar d'escola, i es veu, com ha explicat ell, de fer moltes coses, està basat en un cas real. Es veu que la pel·lícula ha estat polèmica a Argentina perquè l'han nominat a l'Òscar per presentar-la com una pel·lícula estrangera.
i es veu que hi ha un sector de la societat argentina que hi està d'acord i un sector que no. Jo vaig estar a Buenos Aires vi 22 mesos l'any 84-85, quan havien caigut els militars i havia pujat per primera vegada la democràcia. I soc molt conscient que aquest tema era una cosa tan interioritzada en la gent que cada dos per tres trobaves algú que es posava a plorar i t'explicava que havia perdut el seu germà perquè havien arribat els paramilitars i l'havien massacrat o l'havien matat.
llavors era una cosa que realment la societat argentina suposo que encara ara està tocada per aquests temes perquè va sent una cosa dramàtica realment. Jo a la pel·lícula sortint m'estava pensant en quines altres pel·lícules... i és curiós, com deia aquest matí el Jaume, que el productor d'aquesta pel·lícula és el Luis Pozuelo. Ah, Puenzo. Puenzo, perdona, que és el de la història oficial, no sé si no recordeu, una pel·lícula que acaba del mateix tema amb l'Anesto Alterio i la Natalia...
Aquí surt l'Ernesto Alterio en aquesta pel·lícula, i a la llana sortia el pare. Ah, no, m'estic equivocant de pel·lícula. Hi ha una altra pel·lícula que també parla del mateix, que és Campxatka, no sé si la recordeu també, del Marcelo Pinheiro, que hi surt el Ricardo Darín, la Celia Roth i l'Hector Alterio, que és el pare de l'Ernesto Alterio que surt en aquesta.
que també tracta del mateix. A mi segurament des d'un punt de vista artístic, no hi ha del document que penso que el que ha dit el Jaume estigui totalment d'acord, des d'un punt de vista artístic segurament Camchatka té més forces, més consistent, es nota segurament en aquí, que és la primera pel·lícula d'un xicot jove, perquè és relativament jove, però en qualsevol cas el que explica és tan viscut, tan dur, tan clar i tan evident,
que realment t'arriba, és a dir, et fa patir. La pel·lícula molts moments estàs patint perquè t'adones que allò havia de ser duríssim, és a dir, viure en aquelles condicions a ningú li desgeries un mal tan gran, és a dir, això queda molt explicit a la pel·lícula. Per tant, és una pel·lícula interessant. Com a contrast tenim precisament el protagonista artèrio, vull dir que és el fill, com dius tu molt bé, que aquest és el que probablement té les coses més clares, no?
ni molt menys renunciar al que cala d'aquells moments i d'això la pel·lícula ho resalta d'una manera especial, paral·lelament també alli sonen els altres. Escolta tu, que viure també són moltes coses més, no? Sí, perquè la escena que explicava el Jaume és molt forta perquè la gent d'aquells ja estan tancats, han canviat el nom i tal, i no volen relacionar-se per no crear problemes amb ningú de la família.
i el nano té un passaport fals i no sap ni que un dia arribi el dia de classe i tots els alumnes saben, perquè han mirat l'àtica de naixement, que és el seu aniversari, i ell no ho sap. Li fan la celebració i ell es veu obligat a crear una festa i convidar els seus companys de classe que vinguin a casa seva. Aquest, l'Hector Alterio, aconsegueix que vingui l'àvia
quan de fet l'àvia no sap ni on viuen ni sap res i llavors es crea aquesta situació. Ni ho ha de saber. Ni ho ha de saber, perquè si passa qualsevol cosa li pot ser dolent per ella i dolent pels altres. Com de fet. Com de fet és. Llavors aquí és quan crea la discussió, perquè la pel·lícula en el fons també diríem que mostra com la quotidianitat d'aquesta vida de família en una situació tan extremosa de clandestinitat
amb les seves vacil·lacions, contradiccions i dilemes morals. Segurament el moment en què aquest dilema queda més clar és quan hi ha la discussió entre l'àvia que arriba i el que fan ells i com l'àvia no ho entén. Ja està molt aconseguit. Jo tornaré a dir en aquesta pel·lícula el mateix que vaig dir en una altra que encara no he vist, que és la de Operazione. Em sembla que aquestes històries són relativament novetoses, que ens plantegen dilemes històrics
que ens informen, però igual que quan li vaig comentar el tema d'Operación E a una amiga colombiana i em va dir que nosaltres ja estem farts d'aquest tema, que ens ho treguin una altra vegada en pel·lícula, jo no sé si igual que a nosaltres ens passa una mica com amb les pel·lícules de la guerra civil,
que ja acabem dient una altra pel·lícula, per cert, com El bosc, que la vaig veure l'altre dia, i si voleu en parlem una mica. Doncs no sé si els passa una miqueta els argentins amb aquesta... És possible, però val la pena dir que jo he llegit ara aquesta tarda, per voler saber què et deia algú sobre aquesta pel·lícula, que ha sigut un èxit espectacular a Argentina. És a dir, la pel·lícula l'han il·luminat precisament perquè ha tingut una difusió brutal i ha tingut un èxit, és a dir, és una pel·lícula que tothom l'ha anat a veure.
Jo penso que el fet que tothom l'hagi anat a veure implica o significa que segurament no està tan lluny d'això que estem dient. No somirem com una pel·lícula més de la Guerra Civil, sinó que és un tema que va ser tan dur i el tenen tan proper, perquè la Guerra Civil és de l'any 39 que va acabar. Ell ho tenen a l'acandonada. Aquest nano, al final de la pel·lícula, mostra com li van matar el pare, la mare, etc. i ell està viu i té 30 i escaig d'anys. Per tant, és una cosa molt més recent
i segurament molt més propera que la guerra civil nostra. I si va tenir tant èxit allà segurament és perquè no ha coincidit amb l'estrena del Hobbit. Si no, oblida-te'n, perquè perdoneu, però és horrible. Amb un mateix cinema, jo l'he vist la pel·lícula en quatre sales.
dues en 2D i dues més en 3D. I a tu et va agradar? No, no l'he vista. També em nego una miqueta a veure aquesta pel·lícula de moment. Jo és que, sincerament, no la recomano pas. Jo vaig anar a veure El Bosque, el que us deia, de l'Oscar Eiber, que és un d'aquests directors, penso, originals, interessants, de l'última fornada de directors que fan cinema en espanyol, i ara ja no en espanyol. Aquesta pel·lícula, agafeu-vos-hi, a mi això ja sabeu que em guanya de per si.
Ver una pel·lícula rodada en català de la Franja, sotitulada en castellà perquè la gent l'entengui, i després també en anglès i en castellà tot plegat, només això ja em guanya el cor. Però és que la història, tot i estar ambientada amb els inicis de la Guerra Civil, els dies abans i després del 18 de juliol del 1936,
té un aspecte que la fa original de per si, suposo que més o menys ho sabeu, però hi ha un bosc, quatre arbres, en el qual apareixen dues nits a l'any per Sant Lorenç i Sant Blaix, apareixen unes llums i aquestes llums la gent del poble té molta por perquè qui cau allà dins no torna, però el més dur que va passar en la pel·lícula és per què la gent no torna.
Més o menys. No passes mai. Com a espectador no passes a l'altra banda. No passes. Prou. No ho expliquis. Prou. No ens ho expliquis. Et van informant. A veure, jo faig els spoilers que em ve de gust. Així que no. No cal que en tallem. No odiem pels loridors, perquè així no els imitaràs la sorpresa. No, no. Però jo no tenia intenció de fer-ho. Però vosaltres ja heu imaginat que anava explicant. Ha arribat just al límit de Saturà. Molt bé, molt bé. Andreu ho manté. Andreu ho manté. Molt bé. No l'estan bé, ara. No l'estan bé.
La qüestió és aquesta, que aquest element sobrenatural o d'alguna forma fantàstic, el cap i la fi fantàstic, he llegit que tu ets tan aficionat a fer comentaris de les crítiques que llegeixes, Joan, hi ha persones, com per exemple el crític de l'avantguàrdia, aquest senyor, el Lluís Bonet Mujica, que aquest fet no li ha agradat perquè li semblava que
el drama que està molt ben tramat, la veritat, el drama humà que plantegen a la pel·lícula entre els diferents personatges, doncs queda com moltes vegades tallat per aquestes escenes de ficció anorreat. Jo penso que una mica és al contrari, perquè si només hi hagués hagut aquest drama, doncs seria una història de la guerra civil com moltes altres que he vist. En canvi això introdueix i a la pel·lícula ho fan molt bé, a la pel·lícula hi ha un personatge que és aquest actor americà, el Tom Seismour, dels Estats Units,
que t'explica d'alguna manera la idea de per què introdueixen aquest element sobrenatural o fantàstic i és que li explica a partir de la lectura de la guerra de los mundos, li explica a la noia protagonista que això és una metàfora en realitat.
El govern, l'estat, ha fet tant per apretar la gent que en un moment determinat això pot saltar i pot donar-se'l la volta i se li pot caure a sobre i en contra. T'estan explicant d'alguna forma, els espectadors, una miqueta incauts, que allà a la pel·lícula estan fent una miqueta el mateix. Allò és una metàfora, perquè t'hi fixis, carai. Tampoc no és una cosa tan difícil. I llavors, a partir d'aquí, jo penso que no està malament fer una miqueta de didàctica, de metallenguatge cinematogràfic dintre de la mateixa pel·lícula.
I llavors ho deixa caure molt bé i tu a partir d'aquests moments, si no t'havies fixat, doncs comences a pensar i dius home, la veritat és que està clar. La veritat és que introdueix elements una miqueta a la manera, però molt diferent, eh, que l'Elaverín del Fauna, molt diferent. Però jo diria que aquesta pel·lícula, l'Òscar Eibar, té l'habilitat de tractar i de col·locar. Que molt poques vegades penso que s'ha vist en el cinema espanyol, neutral en el sentit que no es decanta ni per uns ni per uns altres. Per entendre'ls ni pels republicans ni pels nacionals.
sinó que es col·loca en aquesta línia en la qual, en algun moment determinat, si ho valores o si tu vols refrendar una idea teva o pots posar-te de banda d'uns, et costa seguir la pel·lícula i dir que no estic d'acord. Però jo crec que ell fa molt bé movent-se en aquesta línia i fins i tot en un moment determinat hi ha un personatge
És una anècdota una mica intranscendent però té la seva gràcia filosòficament que és un caporal de l'exèrcit nacional que arriba al poble i diu que fa dos dies l'església aquesta estava ocupada pels rojos i ara amb els que porta ell està ocupada pels moros. Aquesta guerra és un despropòsit.
llavors està bé fer dir per una persona d'aquest bàndol una frase com aquesta. Dóna la idea que tothom pot tenir un criteri crític i llavors no simplement és carregar cap a un i cap a un altre. Vull dir que movent-se amb aquest terreny de la barreja entre la vessant històrica i la vessant fantàstica penso que l'Òscar Eibar una vegada més, igual que va fer a Matollabero amb platillos volantes,
amb el gran Vázquez, per exemple, va fer un retrat de diferents èpoques de la història d'Espanya o de gèneres cinematogràfiques i els tracta d'una manera molt original i molt peculiar. A mi també me l'han recomanat per diverses bandes. El guió està basat en un relat del Sánchez Pinyol i ell mateix fa el guió. L'element fantàstic, si heu llegit La pell freda, pot sortir en qualsevol moment. La veritat és que, malgrat que el Lluís Bonet Mujica li posa dues estrelles, no estic d'acord.
Per donar un vot a favor dels crítics que escriuen al diari jo vaig anar a veure una pel·lícula que es diu golpe de efecto
Clint Eastwood i el director, que m'ha oblidat. És un senyor d'esconegots. Si m'ajudeu. Ara t'ho busquem. M'he oblidat perquè, sincerament, la pel·lícula és absolutament... És un telefilm. I la crítica se la va carregar. Exacte. Jo vaig trobar que era un telefilm portat al cine i, efectivament, quan vaig anar a l'avantguàrdia a llegir la crítica, deia exactament el mateix. Si l'haguessis llegit abans. Si l'haguessis llegit abans.
Per què vas anar a veure la pel·lícula 2? No, perquè això de vegades és interessant. Clar, atrau. Et penses que serà tot el que ell fa, no? Sí, una mica, i llavors no. La veritat és que us podeu estalviar els diners i invertir-los en una altra pel·lícula. Jo abans de parlar del Quina Coro Sava, puc parlar d'una estrena que curiosament no sé per què es veu que estrena aquesta vegada, pel dia de Nadal estrena en pel·lícules, que és Els Miserables.
Confesso que jo no he llegit la novel·la original del Victor Hugo. Ni ningú. És molt gruixuda. Però sí que recordo que he vist algunes de les seves adaptacions. En concret em recordo, i bueno, n'hi ha hagut moltes adaptacions, al teatre, al cine i a la televisió. Me'n recordo d'una de la versió del Billy Agus del 98, amb l'Ulma Tulp, Manosila Westa i el Neil Nelson, no sé si un reoïsta. No. Bé, és igual.
Crec que totes aquestes adaptacions que en general es fan d'una obra d'aquesta dimensió i d'aquesta categoria tenen el problema que acaben sent adaptacions descafeïnades d'una tragèdia que té elements crítics, socials i morals, resulta que això queda absolutament desvirtuat. En aquesta nova versió, que és musical, que està basada en el musical d'èxit rotund a tot el món, perquè la feien a Londres, a Nova York, a la feina d'arreu, i és bo que la gent que anava de viatge
a Nova York o a Londres anava quan volia veure un musical, perquè és típic del món anglo-saxó, que fan molts més musicals que aquí, la gent acabava veient els més gerables, que també han arribat a Barcelona. Jo no l'he vist, però es veurà arribar a Barcelona. En qualsevol cas, aquesta versió que, com és segur, es tracta d'aquest musical, que ve del teatre, si és un problema de l'escafeïnat, aquí és pecat motel i gairebé imperdonable.
Segurament el propi musical condiciona la pel·lícula en el sentit que les possibilitats que té un musical de respecte a l'original són bastant remotes. La música o el que persegueix és una història senzilla, simple i tal. No creguis, depèn de com es plantegi la història. Jo també repetiré el mateix que dius tu perquè estic d'acord quan acabi la meva certa exposició.
Aquí les emocions més o menys fortes queden extraadulcorades per a una trama romàntica i com si el film fos americà, de fet és britànic i està dirigida pel mateix director que va guanyar, penso que amb mèrit, el discurs del rei, el Tom Hooper, es converteix en un light de tot el que és més o menys revolucionari
Sembla que sigui un festival dolç i tendre, una cosa gairebé ridícula. La pel·lícula com he dit és l'adaptació del musical de teatre realitzat pel Tom Hooker, que va guanyar l'OSCRA, estava molt bé, i això feia pensar que la pel·lícula seria del mateix interès.
Bé, jo he de confessar que no he vist l'obra de teatre, segurament per molta gent que veu el teatre en deu parlar bé, a mi no m'arriba ni la música, penso que és una música bastant anodina, i crec que només pot agradar aquella gent que ja era susceptible de recordar com li va agradar l'espectacle, quan va veure el teatre, perquè aquí no hi ha res més.
Jo, per exemple, no m'estranyaria... Aquest és el cas, perdona, del nostre amic Julio Hernando. M'ho ha dit, m'ho ha dit. Que, bueno, s'ho va passar bomba. Quan vaig sortir del cine, el vaig trobar, estava amb ell, i li vaig preguntar i diu, jo és la tercera vegada que la veig. A la tercera vegada, que he vist dues vegades ja el musical, suposo que a Londres i després a Barcelona,
i a mi li va tornar a agradar. Però li va passar igual, en contrast amb el que et va passar a tu amb el Hobbit. El Hobbit també li va encantar. Ah, sí? S'ho va passar. Vull dir que teniu criteris... Completament diferents. ...de les antípodes. Jo crec que és possible que, degut a tot això, degut a aquesta mena de recurrències que hi ha i que hi ha gent que haurà de vist i tal, és possible que guanyi, fins i tot, premis en festivals. Però jo penso que li donaran pels actors, que estan molt bé, o pels aspectes tècnics. No, en absolut, diríem, per la realització o per la història.
Els bons actors són el Luke Hartman, l'australià que feia el Prestige, que ja es cantant, de fet, veia fet al teatre la Vella la Bèstia, Oklahoma, etcètera, el Russell Crowe, el que feia Gladiator, l'Anne Hathaway, que jo no li he vist tan massa coses amb la noia, però ho fa prou bé, i l'Anna Siegfield, que és la de Mamma Mia, la noia joveneta aquella de Mamma Mia. Hi ha una cosa que han fet, que és que per donar semblança a la història, és una decisió del director, pel que he llegit,
Es veu que el director ha decidit que totes les persones cantessin en directe i per tant només hi ha un que és ell, el principal que sap cantar, els altres no s'hi saben i potser la noia, la Jumaneta, que ho fa més o menys bé però els altres tenen la sensació que no ho fan ni bé.
I una altra cosa que xoca bastant és que tota l'estona... Però això també és una trampa promocional com qualsevol altre, perquè el so després es pot manipular indefinidament per aconseguir l'efecte que tu vols. Ells diuen que ho han fet en directe o no sé per justificar que no són realment... perquè la gent que es veu que faig d'obra i que ha estat al teatre, per exemple, a Londres es veu que hi havia uns cantants... Són malpensats, eh, Andreu? No deixem ni una.
No sé si és promocional o no. Dóna la sensació que sigui veritat, per la forma que canten i que s'expressen. En qualsevol cas, una altra cosa que falla és que els actors no són autènticament cantants i amb una obra musical, si no tens unes veus que siguin potents i que funcionin, queda tot ressentit. Jo estic d'acord amb tu. Introduir la música i la cançó dins de la pel·lícula o tens bons cantants que remarquin el dramatisme d'una cançó en un moment determinat
o si no la cosa queda fatal. S'ha de tenir un equilibri, perquè jo sempre me'n recordo d'un exemple d'això que he deia ara, d'una adaptació d'un musical d'una manera increïble, d'una obra potent, i ha estat a Penis from Heaven, que no sé si la coneixeu. És una adaptació del Harold Pinker, em sembla que és una obra teatral que va guanyar un premi molt important.
Ara no me'n recordo si... Em sembla que ell mateix tenia el Premi Nobel també com a autor i són actors també, els que canten allà.
ara les interpretacions estan en la seva justa medida. Està agafat com cal. En aquesta pel·lícula tot està magnificat. Els actors... No et pensis, no maten gaire els escenaris. El que potser passa és que els actors sí que ho fan bé en el sentit de l'interpretació. Quan ells estan cantant... Hi ha una altra cosa que penso que és fatal, que dura gairebé 3 hores. Dura 3 hores 40. I a sobre no hi ha diàleg.
Tot és cantat, tota l'estona. Quan hi ha una frase, s'estan 5 minuts partit de la frase, perquè el que la música fa que duri 5 minuts... Com una òpera. Si ella no té ritme i no en té, es fa pesat. És una llàstima, perquè jo no sé què és el que els va agradar al teatre. Val la pena dir, que jo recordo haver vist a París fa molts anys, la primera versió de Heard,
i jo vaig quedar absolutament desbancat. Allò era tan impressionant, tan bo, tanta qualitat, i en canvi, amb cine no tenia la mateixa qualitat. Hi ha la versió posterior del Minus Forman, de Heer, i no tenia res a veure amb allò de teatre fet a París, que portaven un any i mig fent-la. I ara mateix que hi ha hagut aquest suport, fa un parell de setmanes com a màxim,
en el cinema Ribau el Balanyà va organitzar una sessió per complir els 60 anys que feia que s'havien estrenat Website Story. La van tornar a passar en sessió única. Jo no vaig poder-hi anar al final però és clar, tu compares una Website Story, Hair, Nine o el mateix Mamma Mia amb això que estem dient i dius on està la qualitat d'aquí. És una cosa que és molt inferior. Per tant, jo diria que és un hit o és una pel·lícula que pot ser un hit
del gènere musical i crec que es queda simplement en una pel·lícula més o menys entenguda. Per mi no gaire, però bueno. Doncs perfecte. Ja la tenim catalogada. Sabem que li agradaran les persones que ja els hi hagi d'agradar. A mi la música tampoc m'entra. No sé si algú la coneix. Jo no la coneixia, la música. Potser si la sento diverses vegades t'agrada, però jo no em diu res. Qualsevol d'aquestes que m'has inventat, Hair, website, story, nine,
tenen potència musical. Aquí no n'hi ha. Hi ha una o dues cançons que tampoc estan malament, però entre 40 cançons que n'hi hagi dues que estan bé, això no fa una pel·lícula. Anem pel tema. Avui hem portat el director Anakira Kurosawa.
No és un autor en absolut o un director desconegut per als nostres ulls. Kurosawa ha fet un munt de pel·lícules que, a més a més, és curiós perquè és un director que era un gran admirador de la cultura occidental i alhora va ser un director que va influir molt en el cine occidental. Perquè hi ha diverses pel·lícules d'ell que van inspirar remakes d'aquests que fan els americans, que els encanta de fer.
d'agafar una pel·lícula estrangera i amb els seus actors i amb els seus guionistes i amb tot això reescriure la història. El Set Samurais, per exemple. Exacte. El Set i Magníficos. El Set Samurais, que és una pel·lícula que jo la recomano a veure perquè la vaig trobar excel·lent. I quan la vaig veure, jo tenia 30 anys o més o menys, i vaig quedar parat perquè em va semblar una pel·lícula fantàstica. I, a més, introduïda per... Clar, estem parlant d'una pel·lícula que era
que era del 1954, introduïa unes coses com, per exemple, els moviments de càmera lenta, que llavors no s'utilitzaven al cinema. El Kira Kurosawa va ser un introductor de... De tècniques d'aquestes. De diverses tècniques. El moviment en càmera lenta o el famós... Incloure un detall en color en una pel·lícula de Blanqui Negre va ser el primer a fer-ho, que després ho va copiar l'Steven Spielberg a la pel·lícula de la Lista de Schlimmer,
Ho va copiar, ho va utilitzar també. I després també tenia es veu una tècnica de filmació que utilitzava un teleobjectiu. Utilitzava per tal de situar la càmera lluny dels actors, sembla ser que amb la intenció que els actors no sentissin la càmera tan a prop. Ell deia que això canviava la manera d'actuar.
És molt important quan s'explica les pel·lícules de Kurosawa conèixer una mica el seu rarafons, la seva història. Això suposo que amb tots els directors passa, però jo penso que amb aquest especialment, perquè va ser una persona que va néixer al Japó en una època de molts trasbalsos, va viure la segona guerra mundial, va patir una sèrie de, també, traumes infantils, va viure un terratremol molt potent que va haver-hi al Japó i que va crear
una sèrie de vivències que jo suposo que el devien marcar molt. Era una persona que era molt bon dibuixant i molt bon pintor i sentia molta admiració pels pintors occidentals i especialment com en una pel·lícula d'ell va quedar ben palès.
per Van Gogh, un gran admirador d'aquest pintor. Va ser un director de cinema que va començar a fer cine molt aviat al 1943, però que les primeres pel·lícules eren molt influenciades per la situació. Hi havia un govern ultranacionalista al Japó i les pel·lícules eren de propaganda.
i va ser en 1950, en una pel·lícula que va guanyar el festival de Venècia, Rashomon, que, diguem, va començar l'Akira Kurosawa. És el fe famós internacionalment. Exacte. I, bueno, doncs, Rashomon és un thriller, és una pel·lícula que gira al voltant d'un assassinat. Jo crec que cal avisar que Akira Kurosawa estava molt... Tots els seus temes giren al voltant del dilema... de dilemes morals de l'home, de les persones,
sobretot en relació a les altres persones. Tot i que a vegades en algunes pel·lícules surten conflictes o el tema del medi ambient. Realment el tema principal no és cap altre que el dilema moral de la persona en relació a les persones que l'envolten.
I Quiro, que és una pel·lícula també... Extraordinària. No sé si a vosaltres us va agradar, jo també la vaig trobar boníssima. El Joan sempre em parla i jo no l'he vist encara. És molt recomanable. La història d'un funcionari que porta una vida anodina, més aviat més quina. Li diuen la mom i els seus propis col·legues. Sí, més aviat més quina, no? I que en un moment determinat li diuen que li queda poc temps. Li queden tres mesos de vida.
I llavors aquest home, davant d'aquesta situació, fa un replantejament de la seva vida i comença a actuar diferent i comença a ajudar la gent que l'envolta. I en aquesta situació, en aquest procés de canvi degut, aquesta situació dramàtica que està vivint, l'home ha d'estar feliç i ple.
Al final és apoteòsic. Al final és boníssim. Jo la recomano plenament. I aquí està la constància que tu deies, també la relació del personatge amb els altres, sempre potser amb alguna característica dramàtica. Sempre. Kurosawa potser sí que és hàbil en aquest sentit i fins i tot es podria considerar un director dintre del gènere del melodrama, segons com, perquè es mou molt bé en aquest terreny. Es mou excel·lentment en aquest terreny.
Després, Los Siete Samurais, que és la pel·lícula que venia a continuació i que ja hem parlat, també planteja dilemes murals. No cal que repeteixi quina és la història de la pel·lícula, perquè tots la saben, és la història dels Siete Magníficos, que la van reproduir. Però també aquí hi ha el dilema moral d'una gent que ha d'ajudar uns pobres i arriben a sacrificar-se, immolar-se a ells mateixos. En la defensa d'aquesta gent, quan es tracta
Justament de gent que ni els hi va ni els hi ve. Mercenaris. És curiós perquè és una pel·lícula llarga, si no ho recordo malament dura unes tres hores, que passen volant.
És increïble. És el que tu deies abans, una pel·lícula que la comences a veure pensant que serà lenta, difícil, perquè en comparada amb les 7 magnífiques, segur que no amb aquella música, però és veritat, t'enganxa i dius com ho ha fet aquest home per anar... La pel·lícula que va fer a continuació era Trono de Sangre, que en realitat és una adaptació de Macbeth.
Si hi ha una obra de Shakespeare que m'agrada és aquesta. Jo la vaig trobar excel·lent també, però potser no tinc una opinió... La d'Orson Welles també, oi? Sí, sí. Genial. La d'Orson Welles, genial. I més sabent en les condicions que la va fer, per cert, que va ser aprofitant uns decorats d'una pel·lícula de ciència i ficció. I un equip de rodatge, tots els actors eren també aprofitats. Exacte. Escolta, no trobes que la pel·lícula seva, no sé, no t'ho vull quedar ridícul a costat d'això?
No, home, són diferents. Són diferents. Jo penso que sí, no ho sé. Ens vols provocar o què? Jo t'ho pregunto, jo. Jo, bueno, no ho sé. Jo tuvi o no tuvi la vaig trobar també genial des del seu punt de vista, no? Però bueno.
Però no són comparables. No són comparables, no són comparables. El que sí que sé és que t'hauria o no t'hauria mirat a ridiculitzar una situació històrica, o com a mínim a través de la paròdia, en canvi, Macbeth, no? No, no. Macbeth m'ha mirat a engrandir la part tràgica d'una situació gairebé insuportable. Però és interessant això que deia el Jaume, aquest contrapunt que les grans històries, si a vegades les ridiculitzes, també tenen un contingut molt interessant.
Jo penso que això està molt bé. Grans tragèdies en què dius, ostres, això és fantàstic. Li dones la volta, la poses en plan ridícul i encara l'exprimeixes més la llimona i tens més contingut. Amb tu vi o no tu vi passa això.
En la pel·lícula intocable passa una mica això també. Bueno, un argument més per anar-la a veure. Després Akira Kurosawa va fer El guardaespaldes, que també és una pel·lícula que va tenir un remake, que va ser per un punyado de dòlars, del famós Sergio Leone. I després van venir tota una sèrie de pel·lícules que jo potser destacaria l'Inferno de l'Òdio, que també és una pel·lícula força interessant que planteja el cas d'un home
per qüestions de negocis, va fer una inversió important i en aquell moment desegresten el seu fill i demanen un desig. En realitat no el segresten el fill, sinó el fill del xofer, que encara fa el dilema moral aquell que tu deies, encara el fan més complicat i més delicat. Més complicat, perquè clar, què fa? Perquè si fos el seu fill, diguéssim, està clar, ha de dedicar tots els esforços, no? Aquí està. Si fos el seu fill, no hi hauria problema, però com que no és el seu fill, què fa?
Després hi ha una pel·lícula que per mi també és fantàstica, que és d'Arzús Alá, que és molt bona, que a més a més va rebre l'Òscar a la pel·lícula estrangera, i que és molt interessant perquè jo em vaig comprar el llibre en què es basa la pel·lícula, que és un llibre que no és una novel·la, sinó que és un llibre de geografia. És un informe o una sèrie d'informes que va fer un explorador soviètic, no rus, perquè és de l'època dels arts,
per explorar la zona de l'Usuri, una regió que es diu l'Usuri, que està a prop de Corea. És un seguit d'informes geogràfics, però de sobte va apareixent en aquest seguit d'informes geogràfics un personatge, que és un guia que es troba a aquest explorador rus, que és Andorzuz Salá.
A mesura que vas progressant en el llibre, no és una novel·la, és un informe geogràfic, al principi costa una mica, però a mesura que vas entrant en la novel·la vas veient com D'Arzús Ala cada vegada apareix més fins que s'acaba convertint en una part molt important de l'informe i fins i tot es transmet l'emoció de l'amistat amb el personatge de D'Arzús Ala. Ja us aviso
que al final no és exactament el mateix el de la pel·lícula que el del llibre. No és una novel·la, és del llibre. Per mi ho pots explicar. Ja saps que no tinc cap problema. No me'n recordo, al final de la pel·lícula. Al final és el mateix perquè a la pel·lícula al final acaba que l'explorador rus regala un rifle al d'Arzú Zalar, perquè s'han d'acomiadar, el d'Arzú se'n va,
No es pot integrar, intenta integrar-se a la societat, a la vida humana, però li és impossible. D'Orsúz Alaa és un explorador, és una persona que viu a la taiga.
i s'entorna al bosc, a viure al bosc... És un ermità, podríem dir. És un caçador, és un ermità caçador, ho podem dir així. I llavors ell s'entorna i aquest explorador soviètic li dona, el rus, perdoneu, li regala un rifle de molt bona qualitat perquè pensa que d'aquesta manera sobreviurà millor. I resulta que justament
acaben tarant-se que el d'Arzul l'ataquen i el maten per robar-li aquest rifle. Aquest és el final de la quira corosseua. Jo l'altre dia, no sé d'on t'ho vaig treure, però una definició que vaig escoltar diu que l'home és allò que s'ha quedat a mig camí entre l'ésser humà i la divinitat, per dir-ho d'una manera. Jo penso que la pel·lícula aquesta, això és bàsic, o sigui, ell és un ésser humà.
I què vol dir un ésser normal? Precisament, propi de la natura, que viu amb la natura. A canvi, l'altre és un militar. És una altra cosa. A més, d'Arzú és una persona que ha estat absoluta... Això ja cal remarcar-ho, perquè d'Arzú Salà és un personatge absolutament integrat a la natura. Ell no pot viure fora d'aquest ambient, està absolutament integrat.
i fins i tot, que és una part que m'agrada molt de la pel·lícula i del llibre, ell parla amb els arbres, amb les bèsties, es tracta com si fossin persones. Aquesta filosofia, que al principi ens pot semblar absurda i lògica, li va molt bé per sobreviure. Està absolutament explicada per què actua aquest personatge d'aquesta manera. És la seva manera de sobreviure en el seu ambient. Però li treus i ho portes a la vida urbana
Aquest personatge perd els seus referents. És una pel·lícula gairebé mística. Tu abans parlaves de l'amistat que s'estableix, però més que amistat és una relació com gairebé esotèrica de necessitat de trobar-se als contrari per poder complementar-se.
per poder trobar com una mena de ésser, una combinació dels dos i poder entendre una mica millor la vida, perquè un està desllegat completament de la natura i l'altre no ha conegut res més, potser també li falta alguna cosa. Està clar que al rifle no li feia falta. Ja ho has explicat, però bueno. Després, la següent pel·lícula que va fer el 1980 va ser Caguemuxa, la Sombra del Garrer, que aquesta també és una de les meves preferides de la Quira Kurosawa, és una història sobre
Molt interessant també, tornem al dilema moral, la història d'un gran senyor feudal japonès, del clan Takeda, que té una disputa amb altres clans i resulta que en una batalla ha esferit, està a punt de morir i abans de morir diu busqueu una persona que em substitueixi perquè d'aquesta manera els meus enemics no s'atreviran a atacar i el nostre clan per viure.
i aquest substitut és, se'n diu en japonès, la Sombra del Guerrer, el Kagemusha. I llavors agafen un lladre de lo més tirat i lo més mesquí i tal. I el que és interessant és com aquest lladre, al incorporar-se en aquesta funció, es transforma. I passa d'aquell personatge... Com l'ésser ho va. Exacte, aquí està. I llavors aquest personatge es transforma, evoluciona i et creix una noplessa
una entitat que ningú s'esperava. Molt interessant també. I amb unes escenes de batalla que, des del punt de vista estètic, som genials. I després a Randons, a la següent, continuaria amb aquesta línia. Continua amb aquesta línia. És una adaptació del Ray Lear, la història de Shakespeare una altra vegada, i també amb unes escenes molt maques de moviments,
Estèticament molt, molt ben treballat. N'hi ha una que no l'has esmentat i que jo en tinc un record extraordinari. Es deia Do Descaden.
del 1970. Jo no l'he vist. No l'he vist. Just davant de Susala. No l'he vist. No recupereu-la. Sí? Sí. Una meravella. Aquesta l'apuntarem a la llista. Aquesta està... Jo la tinc com molt esborrada. I bona memòria del Jaume, perquè és en japonès això. Sí, sí, sí. Però aquesta... És que em va impressionar tant, aquesta pel·lícula, així com aquestes altres que has dit, probablement perquè...
Perquè són històries que després quan parlem de remake ja sortirà tot això, ara quan parlem de remake, no? Són històries conegudes, diem-ne, però tot és que dins s'escapava d'això, no? Jo penso que el ser samurais també és aquesta bondat, no? Aquesta bondat que probablement no podem... no podem admetre fàcilment de persones, com deies tu, que són...
això, com se'n diu, d'aquests... que els contractes, no? Mercenaris. Clar, això, mercenaris. Però està dins el que... i probablement el cinema nord-americà ens en parla molt, d'aquestes coses, oi? En tot cas, d'aquestes coses. Però Do Descadent era sobre la bogeria, a més a més. Això sí que me'n recordo. I és una meravella, vaja, vull dir, us la recomano i, en tot cas,
com que això suposo que es pot recuperar i avui més que mai, doncs algun dia li podem dedicar fins i tot una estona. De fet, també us haig avisat que s'han fet diverses edicions en DVD de les obres d'Akira Kurosawa, vull dir que em sembla que si aneu a un videoclub les trobareu aquestes pel·lícules. Després jo volia acabar, no és l'última pel·lícula que va fer, però ja per tancar una mica
aquesta selecció de pel·lícules, doncs Los sueños de Kira Kurosawa, que en el seu moment va agradar i no va agradar. Hi va haver gent que no li va agradar. Jo la vaig anar a veure. És una pel·lícula que no és una història, sinó que són una sèrie d'episodis que, d'alguna manera, toquen temes que eren importants personalment per a Kira Kurosawa. Per exemple, surt La guerra del Japó, surt també Van Gogh,
i surten altres temes que ell sentia com a molt propis. Però són una pel·lícula de 4 episodis, si no ho recordo malament. La veritat és que de les que ha fet Akira Kurosawa no va ser la que més m'ha agradat, però sí que haig d'admetre que potser és la que ha parlat més d'ell.
És que jo penso que a vegades, quan podem arribar a tenir una idea concreta, i jo crec que per això me'n recordo tant, de Do Descadent, sense tenir-la ben gravada, sinó perquè jo crec que tot el que tu has esmentat té un lligam amb el que has valorat, o sigui, amb aquest valor. I aquesta del somni, penso que s'escapava de tot això. Sí, segur. No ho sé. És com, a vegades, el que va passar amb la pel·lícula El método perillós, aquesta,
que s'atreveixen a posar al senyor Freud i l'altre, no sé com se deia ara. El Jung. El Jung, exacte. Monten una història a l'entorn d'això i expliquen una història sobre aquests dos personatges i la incidència que van tenir en el moment aquell, oi? Jo crec que això és complicat i aquesta pel·lícula va més aviat molestar o no es va allargar. Jo, en canvi, la vaig...
La vaig gaudir perquè... i parles de moral, que em sembla molt interessant, perquè en definitiva l'altre dia m'ho deien, diu que la moral i l'ètica és diferent. I la moral és allò que d'una manera...
concreta una cultura en met, com a normal. I a canvi, l'ètica és l'aplicació d'aquesta constància, que pot ser molt contradictòria amb altres morals que puguis trobar per aquí i per allà. Llavors, jo crec que això és de lloc. I sobretot això, la relació entre la gent. Ell està molt interessat en això, en desenvolupar aquest tema, que a mi em sembla destacable.
Per exemple, això del rei Lilt, que volia repartir el seu... Exacte. És un desastre. No hi ha manera, tu. Escolta, que això és un desastre. Això és un clàssic que podem trobar a nivell de deshumanització. Podem trobar quantes pel·lícules, en aquest sentit. I, en canvi, el Set Samurais és tot el contrari. Ell parla de... Com deies tu, el Dinsinuaves,
Diu que aquella gent, ells tant els hi feia, no? Però eren éssers humans que estaven allà i que estaven maltractats. Lògicament, jo soc un guerrer i em poso costat d'ells. Però fixeu-vos una cosa, ja per introduir segurament, perquè ja no ens queda tant de temps el tema dels remakes, totes les pel·lícules que hem esmentat
de Kurosawa, doncs eren possibles remakes, i de fet se n'han fet molts, però Los sueños no. Perquè és una pel·lícula tan personal, tan íntima, està feta en vuit segments, ara ho estava mirant, que tu deies, i la veritat és que la manera com treballa la il·luminació, el ritme, la pluja, tot, és tan, tan suggerent, que aquesta pel·lícula la vas veient i entres dintre, no sé, com de...
d'això, de la ment, no només de la persona, sinó de la humanitat sencera. Jo penso que és de les més valuoses seves. El que passa és que no està escrita a cap gènere concret, no és thriller, llavors potser és més difícil d'agafar. Però, com diem, no es poden fer remakes. Hi ha pel·lícules de les que es poden fer remakes, tu que estàs encarregat d'introduir el tema, i hi ha pel·lícules de les que no, com aquesta, o com ho podríem? Home, quan algú es va agafar i va dir ara faré el psicòsis.
Alguns pensant que està claríssim que és un gran realitzador. Jo penso que no està amb dubte per part de ningú. Jo ho dubto una mica, però no vull discutir això ara. Exacte, jo penso que no és el moment de discutir-ho. El que està clar... Sí, home, esclar que un dia agrair una cosa no vol dir que no hi hagi un reconeixement d'aquest autor. Jo crec que aquell senyor va voler demostrar que sí que es pot fer un remake,
I la cosa clara, i penso que és el més interessant del que destacaré avui, és que el remake amb cinema és gairebé absurd. Així com en el teatre i com tu esmentaves, es poden...
d'això dels musicals i tal. Això es pot repetir tota la vida. Perquè la immediatesa de l'acció la captes en aquell moment i s'acaba. Però el cinema té la gran facultat que allò queda per vida. Llavors, anar copiant, què vols que et digui? I m'imagino, no n'estic ben segur, però m'imagino que algú s'anava per aquí. Què penseu, Renéix?
i com que els americans han tingut, jo penso que precisament a partir del que tu acabes de dir, aquesta moral, aquest dir que nosaltres ho fem més bé, aquest convenciment que moltes vegades tenen ells, i el que està clar és que quan veus la pel·lícula
que ells l'han tornat a fer, doncs és molt diferent de l'original. L'original és allò nou que aniràs trobant precisament perquè el món està muntat d'una manera que aquestes no ens arriben fàcilment i lògicament és difícil.
que les puguem gaudir i llavors tot el que ens ve d'allà ens omple, ens omple i llavors diu ara ja veuràs. No sé com se deia aquella, una que va fer el Tom Cruise. Una que va fer el Tom Cruise, que va ser el remake d'una pel·lícula, si no recordo malament japonesa, l'ull o una cosa així.
I llavors tothom diu, és que a mi el Tom Cruise m'agrada més i, lògicament, si és la mateixa història, doncs escolta... Prefereixo veure el Tom Cruise... Clar, si parlem de fets agradables, no? Però jo crec que el més important, que penso que hem de tenir com molt clar a nivell de cinematogràfic, que el que està fet ja està fet, que sí que es poden repetir moltes històries o sí que es repeteixen molts arguments, però que és absurd pretendre
o sigui fer remex de pel·lícules, perquè és que no, no anirà mai bé. I allavòrens, per què, us sembla que això és una peculiaritat del cine nord-americà? No, és per fer diners, és una forma fàcil i ràpida de fer diners, una cosa que té un nom, com ara mateix amb això que parlàvem dels Miserables. El Miserable ja té un nom, ja té un prestigi, ja té molta gent a la vista i tal, i farà gràcia, inclús, veure què han fet amb cine, sobre allò que ell ja coneix.
Jo crec que el remake es fa perquè el mercat americà o el cinema americà domina el mercat mundial de cinema, té tot controlat tots els països per difondre les seves pel·lícules, i quan fan una cosa d'aquestes que té un nom i que la gent sembla que li farà gràcia veure què han fet amb allò que ja coneix, és un èxit comercial, funciona comercialment. Jo penso que sense l'efecte econòmic, sense l'efecte de diners, no es farien remakes, perquè com deia molt bé el Jaume, en teatre hi ha una cosa que em fa gràcia. Quan fan un hamlet,
els repeteix en el Hamlet perquè és una obra clàssica, mestra i sempre pots pensar que tot i que coneixes l'obra, com que resulta que un director nou pot introduir uns elements o una lectura d'aquell text diferent, però això es repeteix en tant de grans obres al teatre. Però com diu ell, en cine, quan tu vols fer un remake, aquella pel·lícula ja funciona, funciona molt bé. Llavors, la majoria de vegades, com deia ell, no funcionen els remakes. És a dir, perquè tu compares, per exemple, com es deia aquella de
Aquella dels extraterrestres que l'han fet... És igual, en majoria de pel·lícules de remakes. La invasió dels ultracuerpos? No, com es deia, aquella que arriba a un planeta que l'han fet ara... No serà l'X-Bomb Trick? No, l'ha fet el...
És el Robert Wise, és el director, l'últimàtum a la Terra. L'últimàtum a la Terra l'ha fet ara. És un desastre, l'últimàtum a la Terra. L'últimàtum a la Terra, a la porció de l'any 51, és extraordinària. És una pel·lícula que funciona. Fixa't en una altra cosa. És extraordinària perquè està feta en l'any 51.
I de l'any 51 fins ara que fas aquest remake hi ha tot un munt d'aspectes tècnics que s'han anat descobrint però que no té per què anul·lar allò. I penso que aquesta és la gràcia de tot el que és així de poderós i ho guardes. Tu no pots agafar una obra de teatre dels anys 30 i representar-la. És que no. No et sortirà.
perquè estem d'una altra manera. I crec que és aquí on està la gràcia. Això és el que permet per mi el cinema per sobre d'altres constants, que pots anar... I el que dius tu és veritat, eh? Hi ha una conya que és impressionant, que és precisament això, que a vegades veus una obra que has vist mil vegades a nivell teatral i allà t'hi posen coses que dius, ostres, tu, que enriquit ha anat argumentalment això. Això sí que és cert, no?
Però amb cine no, amb cinema no passa. Has d'inventar una altra pel·lícula, crec jo. I llavors, en tot cas, doncs, enriquir el discurs que ja feia aquella d'aquella època, dels anys 50. Inclus la Planeta de los Simios, entre la primera i l'última que han fet, és que fa riure, és a dir, l'última fa riure. El Tim Burton fa riure. De tota manera, el Tim Burton és un creador
A vegades, si el director aconsegueix donar-li un altre enfoc a la pel·lícula, si aconsegueix accentuar determinades coses...
No ho dic sempre, eh. Jo generalment veig que... Depèn de qui la fa. Si hi ha un senyor que... Sí, que els remakes que intenten senzillament reproduir la pel·lícula en nou sector, sense afegir res original. És el cas de Psicòsis. A Psicòsis era lamentable perquè reproduia tot exactament igual amb uns actors molt més dolents. Sí, però Gus Batzano ho va fer absolutament expressament, això. Bueno, però això no justifica una pel·lícula, si has de veure una cosa... Bueno, per mi no, eh. Ell ho ha fet i tu pots...
El que va fer va ser fer una obra d'art
per indicar això que dèiem ara, per fer una reflexió sobre els remakes, per dir a qui li havia encarregat això, perquè sembla que era una obra d'encàrrec, no m'ho fareu mai més. No em fareu fer un remake mai més. Molt interessant. És una lectura molt... Els espectadors no la podem fer, aquesta lectura. Potser el Tim Burton va optar per aquesta posició, també. El que està clar és que s'hauria de distingir una mica, que és el que deies tu, Joan, entre el que és un remake puro i duro i el que és una adaptació.
L'últimàtum a la Terra era una pel·lícula que en el seu moment tenia un sentit de ser. Era una reflexió sobre la por, el pànic, la bomba atòmica, etc. Molts anys menys tard, si això no s'adapta a una circumstància del moment,
doncs simplement perd el sentit. Estàs veient un espectacle i prou. Però és veritat que no hi ha, i el que tu deies abans és cert, no hi ha remakes europeus de pel·lícules europees o de pel·lícules americanes. Això no existeix, tant perquè la indústria no té la potència per permetre aquests luxes, com perquè potser no ho fa falta. I la varietat que hi ha d'idees i de plantejaments i de tot és molt més gran.
Generalment, el remake està lligat al tema econòmic, que volen que sigui un èxit i aprofiten el títol, inclús agafant una obra famosa, perquè han agafat moltes obres de la literatura anglesa, Perdona, Sensibilitat i coses d'aquestes, perquè ja la dona que va fer el llibre era famosa, i llavors això atreu al públic.
Ja va per la línia econòmica, jo crec. I també diuen que per la falta d'idees, que és el que intentem, que no ens passi aquí. Si anem sense condicions, pum-blos-pum-pum, per tornar a sentir aquest programa. Nosaltres ens veiem ja l'any vinent i ja parlarem de tot el que hem vist. El dia 7 de gener. No cal ni que diguem el tema, no? El tema són les pel·lícules que haurem vist. Què us sembla? Exactament, ja. Molt bé. Fins la propera. Que vagi molt bé. Bona nit. Bones festes.
No, no.