Cinema sense condicions.
...
Pero on ha empezado.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta és la tercera pel·lícula d'una trilogia dedicada a la guerra i els seus efectes a Polònia.
Aquest clàssic de la setmana ha estat escollit per l'Ignasi i tot seguit ens farà la introducció.
En primer lloc, bona tarda, Biel.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, benvingut. Bona tarda, Anastasi.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Bona tarda.
Bona tarda a tots, de part meva també, Pep Armengol que us parla.
I ja, dit això, doncs li passo la paraula a l'Ignasi perquè ens parli d'Andreu Baixda i d'aquesta pel·lícula, Cenisses i Diamantes,
que ell va escollir com a clàssic per aquesta setmana.
Sí, diguem-ne que és la tercera de les pel·lícules que formen la trilogia de la guerra, junt amb Generación i Canal.
Totes tres són magnífiques.
Segurament la millor és Cenisses i Diamantes, però Canal és una pel·lícula que et deixa absolutament guerrativat i clavat a la cadira.
La importància d'aquestes pel·lícules és el fet que Andrei Bària és una realitat...
Avui patirem, eh?, amb els noms en por...
Sí, avui és complexa.
Perquè les pronúncies ballaran segur.
Doncs Andrei Bària, que el podríem catalogar dins de la segona generació després de la guerra,
durant i després de la Segona Guerra Mundial, reflecteix d'una manera, de veritat, aclaparadora
i francament molt clarificadora, malgrat que quan va caure el mur de Berlín la van criticar molt
perquè deien que falsejava la realitat.
Jo m'inclino a pensar, evidentment no soc polonès, ni he passat la Guerra Mundial a Polònia,
però m'inclino a pensar que Andrei Bària fa un reflectiment del que és la situació en aquell moment just, en el dia.
Ella escull el dia, la novel·la, que ja en parlarem, és una altra cosa,
però aquesta pel·lícula tracta del 8 de maig de 1145,
quan Polònia s'allibera del jou nazi,
però, evidentment, els comunistes ja porten molta estona treballant la seva
perquè és evident que es quedarà en Polònia,
com es van quedar Checosloàquia i com es van quedar Hongria
i com es van quedar Jugoslàvia i tot un seguit de països.
I el problema és que en Bària té una actitud crítica.
Una actitud crítica tampoc és que estigués, diguem-ne, d'una manera oberta en contra del comunisme,
però el que està clar és que ell, com que va a pertanyar al grup de militars
que pertany el protagonista, és a dir, Matías,
Màfic, no?, en fi, a la pel·lícula de versió espanyola li diuen Matías,
probablement Màfic deu ser Matías en castellà,
doncs, en fi, encarnat, com tots sabem, per, a veure si ho dic,
Vignyaz Zibulski, no?, el James Dean polonès,
es van dir perquè era allò de presència molt elegant, no?,
vull dir, molt atractiu físicament.
I l'estil interpretatiu.
I l'estil interpretatiu, una miqueta.
L'estil interpretatiu, també.
I la manera de vestir.
També.
Perquè resulta que, evidentment, tal com ell apareix a la pel·lícula,
és exactament quan la pel·lícula es va fer, l'any 58,
no com, probablement, els militars, aquests partisans,
per dir-ho així, polonessos,
vestien segurament l'any 45, no?,
però, en fi, deixem-ho córrer.
Taxans, xaqueta de cuir.
Exacte, ulleres de sol, en fi,
una mica molt americà, no?,
per dir-ho d'alguna manera.
Però, en fi.
Bé, la qüestió està que en Bària
pertany aquest grup de la segona generació
que comencen a ser fins al punt que els deixin.
Recordem, la pel·lícula és del 58.
L'any 56, com que mora Stalin,
sembla que hi ha com una mena d'alliberament
i durant uns pocs anys, diguem-ne,
dels 56, segurament fins al 63,
va haver una mica de desordre, de sori, no?,
i no va haver...
La censura hi era, eh?
Vull dir, però, en tot cas,
no era...
De cop i volta, sense el padrecito, no?,
Stalin, doncs la cosa es va alleugerir.
Va haver uns pocs anys, allò, amb una mica d'aire, no?
Bé, és quan, d'alguna manera,
neix aquesta voluntat de fer un cinema
imitant per un cantó el neorealisme.
Sí que és veritat que la pel·lícula
té tocs molt realistes.
La pel·lícula és meravellosa
perquè capta aquest moment de transició,
aquest moment en què no se sap ben bé encara
què passarà,
perquè els comunistes tampoc ho tenen tot lligat.
I hi ha una resistència als partisans
que, bé, alguns diuen que eren de la dreta.
És veritat que qui comanda
la missió d'assassinar
un secretari comunista local
que va cap allà a celebrar
precisament la fi de la guerra
i a organitzar una mica la cosa,
doncs, bé, és veritat
que tenia una tendència així una mica...
Més dretana.
Més dretana, no?
Vull dir, una tendència...
En fi, la pel·lícula agafa els aristòcrates
que hi ha, que estan a punt de marxar,
perquè ja se'n sumen, que ve el comunisme.
La pel·lícula reflecteix tots els grups socials.
I el noi, que el noi, evidentment,
de dretes, el Zibolski,
no, el Matías, no ho és,
però és un patriota
i porta com l'Andrei Bària,
perquè és que, en realitat,
jo crec que l'Andrei Bària
es veu una mica encarnat
amb el Matías aquest.
Bé, durant tota la guerra
ha estat fent la punyeta els nazis,
els alemanys,
i d'alguna manera
està rebent ordres,
les ordres ara són,
i potser venen, doncs,
d'aquest aristòcrata,
el comandant aquest que els mana,
que mana l'exèrcit aquest,
que es diu nacional,
amb poloners,
Armià i Cajoba,
i que van estar actius
des de...
Un cop acabada la guerra,
durant la guerra,
evidentment,
l'enemic eren els nazis,
però des del 4 fins al 53
l'enemic eren els comunistes,
eren els russos,
dit clarament,
i, per tant,
els comunistes que es van acabar instal·lant.
Bé, el temps els ha donat la raó,
i la veritat és que hi ha coses molt lletges,
perquè Stalin,
que de fet és qui manava,
això una mica ara com Putin,
que el que pretenia a Ucraïna
era posar un titella,
no?,
doncs exactament el mateix.
Bé, va dir,
no, si us lliureu,
si us lliureu les armes,
sereu homes lliures
i ben rebuts a la nova polònia,
no?,
només lliureu les armes,
els torturen,
els assassinen directament
i sense cap pietat,
i, per tant,
això fa que els que no van lliureu les armes,
perquè no tots van ser tan ingenus,
els que no van lliureu les armes
van resistir fins al 53,
i, evidentment,
els van acabar pelant,
vull dir,
els van anar agafant
i pelant un per un.
Per tant,
curiós,
perquè Cenitzes i diamantes
és una novel·la
d'un tal Andrzejewski,
molt convençut del comunisme,
vull dir,
de fet,
és una novel·la dels anys 40,
publicada als anys 40,
i està molt convençuda
dels comunistes,
i el propi Andrzejewski
fa el guió amb l'Andrei Bària,
però, d'alguna manera,
l'Andrei Bària decideix
que el protagonista,
en la novel·la,
no està tan clar,
és que hi ha una declaració de principis,
és a dir,
si tu fas l'heroi,
precisament aquest partisà,
està clar que tu,
amb els comunistes,
tampoc estàs combregant,
no?,
i, de fet,
es pot comprovar
amb les pel·lícules posteriors,
amb l'ombra de màrbol,
de l'ombra de hierro,
que, evident,
amb la dictadura salvatxa
que pateix Polònia
durant aquests anys,
és evident
que l'Andrei Bària,
molt curista,
no n'és.
Acaba no sent-ho,
no?,
vull dir,
és probable que quan fes
Tenis e Diamantes
l'any 58,
encara estigués
una mica...
No exactament en dubte,
jo crec que no els va veure mai
amb simpatia,
perquè, a més a més,
sempre tenia problemes,
però,
concretament,
des del moment
en què a la pel·lícula
l'heroi és el partisà,
està clar que estàs
prenent partit.
Els de la censura
van posar moltes pegues
per estrenar la pel·lícula,
perquè,
bueno,
clar,
no ho veien clar,
no?,
però el propi Bària,
que era molt espavilat,
diu,
no, clar,
però jo què faig?
Faig que el partisà,
al final de la pel·lícula,
mori,
que és potser el moment
més fluïs de la pel·lícula,
faig que mori
a un abocador,
no?,
vull dir,
entre l'escomneria,
i clar,
aleshores els descensors
van dir,
ah, bueno,
clar,
si el partisà mor
entre la merda,
està clar que el missatge
està clar.
I és curiós
perquè l'Andrzejewski,
que era un convençut comunista,
va defensar l'estrena
de la pel·lícula,
la va defensar
en el sentit que
no la volien,
primer no la volien estrenar,
perquè els de la censura
malgrat tot
no ho veien clar.
Després van dir que sí,
però a Cants no,
quan Canal,
Canal és
els herois polonessos,
l'aixecament polonès
contra,
evidentment,
els nazis,
amb tot aquell episodi
que van per els canals
plens de merda,
que és una pel·lícula
tremenda,
però clar,
és la heroïcitat
dels polonessos
contra els nazis.
Clar,
mentre és això,
cap problema.
Ah, caram,
però en ferides i diamantes
l'assumpte no està tan clar.
I per tant,
van dir,
a Cants no,
i al final van anar a Venècia.
I la pel·lícula
es va acabar estrenant
perquè el propi Andrzejewski,
és a dir,
el novel·lista,
deia,
no, no, no,
la idea,
l'esperit
defensor del comunisme
hi és en la pel·lícula,
no?
I bueno,
i va acabar passant,
però realment,
l'audissora d'envària
per fer la pel·lícula
aquesta
és notòria
i a mi m'interessa
la pel·lícula
perquè reflecteix
tot aquest moment,
en un dia,
en 24 hores es pot dir,
tot aquest moment convuls
en què hi ha una mica
també com de thriller,
no?,
o d'acció
en el sentit que,
clar,
és un partitat
que té una missió,
matar aquest secretari comunista,
no?,
que va a la ciutat
de Breslau,
va ser rodada allà
i en principi
passa allà
i,
curiosament,
aquest home
té connexions
perquè
es va casar
amb la germana
de l'aristòcrata.
L'home
fuig a Rússia
durant la guerra
i ara torna
i el primer que vol
és recuperar el fill
i el fill
resulta
que és un partissà
perquè,
clar,
té una conversa
amb la seva cunyada,
no?,
va a casar la cunyada
per demanar
on està el meu fill,
no?,
i el seu fill
resulta que acaba
de ser fet pres
per la policia
polonesa
perquè
estava
en un grup
de partisans actius
que estava fent
molt la punyeta
en aquell moment,
no?,
però,
en fi,
diguem-ne que
la pel·lícula
és un thriller,
és una pel·lícula
molt romàntica,
hem dit que
és neorealista,
amb idees
neorealistes
i amb imatge,
si es vol,
fins i tot
expressionista,
no?,
la fotografia
està molt aconseguida,
que és d'un fotògraf
que,
serà difícil
que el coneixem,
va fer
en Jersey
Bothic,
va fer
El dilúvio
i Elegia
l'any 79,
bé,
realment
un gran director
de fotografia
però que
no hem
pogut
gaudir
gaire
de la seva
producció,
però realment
el treball,
segurament
per indicacions
de vària,
doncs,
de la llum,
els contrallums,
els contrastos,
no?,
els clars
obscurs,
els treballa
magníficament
i realment
la pel·lícula
a nivell fotogràfic
és enorme.
és pel·lícula
de gènere,
en tant que és un thriller,
hi ha una missió
a complir,
i és una pel·lícula
tremendament romàntica
i al mateix temps
tremendament esqueixada,
en el sentit que
ells,
en un moment donat,
i mentre
encara no ha complert
la seva missió,
ha de matar
aquest secretari
que està a l'hotel,
s'enamora
de la
cambrera,
no?,
que serveix
al bar,
del restaurant
on a més a més
s'està fent
aquesta festa,
no?,
després potser
podríem entrar
en detalls
clars
que denoten
l'anticomunisme
realment latent
que té
en Bària,
no?,
però
és una història
romàntica
esqueixada
en tant que
són dos joves
que s'enamoren,
estan tots
desperduts,
la cambrera
també li han matat
el pare,
els nazis
li han matat
el pare,
la mare també
ha mort,
estan molt penjada
i, clar,
són dos,
un noi i una noia
absolutament penjats
que s'enamoren
i que fan un projecte
de futur,
però que, clar,
la missió política
doncs
es fica de per mig
i, per tant,
doncs
amb aquest desenllaç
realment acaba
tot esqueixat.
És aquest romanticisme,
perquè realment
els polonesos
han patit molt,
han tingut molt
mala sort.
És a dir,
Rússia sempre
ha estat un mal
de cap
per ells,
però, clar,
els alemanys
també,
és com un sàndwich,
no?
Vull dir,
estan allà al mig
i han rebut
hòsties de dreta
i d'esquerra,
no?
Les han rebut
per tots
per tots els quatre cantons.
I això ha generat
un temperament
que es veu molt
en el cinema polonès
que en aquests anys,
a finals dels 50,
principis dels 60,
més,
no solament imiten
el neorealisme,
aquest grup
de la segona generació
també,
com tots sabem,
també imita
la Nouvelle Bâche,
és a dir,
estan molt pendents
de les novetats
del cinema europeu
del moment
i, per tant,
doncs,
però,
les històries romàntiques,
esqueixades,
aquest amor
gairebé platònic,
de vegades,
és molt característic
també
del món polonès,
no?
I, en fi,
i tallo aquí
per tal
de donar-vos pas.
Bé,
per mi,
Cerises i diamantes
és una
molt bona pel·lícula
d'una època
en què
hi havia
una postguerra
segurament
molt dura,
jo crec que
per captar-la
molt bé
o bé
s'ha de conèixer
bé la història
de Polònia
o bé
s'ha de ser
polonès.
Si la mires
des de fora,
un ciutadà
català
que es posa
ara
a partir
de sentir-nos
parlar d'ella,
es baixa
la pel·lícula
i es posa
a mirar-la,
no és
un plat
lleuger
precisament.
tu has
analitzat
la pel·lícula
suficientment
com perquè es vegi
que hi ha
una història
d'amor
que per mi
la història
d'amor
és una metàfora
d'una vegada
en un país
ja un cop
dur
com una guerra
i s'ha de fer
una història
nova
doncs
això pot ser
una història
d'amor
el començament
d'alguna
que aquí
comença
malament
perquè efectivament
hi ha encara
un encàrrec
pendent
que la fa
avortar
la fa
impossible
però
sí que és veritat
que hi ha
un moment
per la felicitat
encara que sigui
un moment
curt
que per cert
és d'una bellesa
sublim
la pel·lícula
per mi
és d'un realisme
fantàstic
és a dir
allà surt un cavall blanc
que
el neorealisme
per exemple
no veuríem mai
un cavall blanc
tot i que estic d'acord
amb tu
en que
la tendència
és continuadora
del neorealisme
el simbolisme
és una de les característiques
del cavall blanc
aquí està
després parlem
del cavall blanc
tenim
també
una escena
que
cal entendre
també
i conèixer
una mica
la història
per agafar-la
amb el seu sentit
profund
que és
una barra
de bar
en què hi ha
una encesa
de l'alcohol
que hi ha
amb uns vasos
llavors
dos d'aquests vasos
són apagats
i els altres
es mantenen
encesos
mentre
els protagonistes
parlen
aquest foc
i els vidres
és una altra metàfora
que ens condueix
directament
cap al títol
cendres
i diamants
aquest títol
també és
suficientment
expressiu
com
de les cendres
que ha deixat
el feixisme
la segona guerra mundial
pot sortir
un diamant
no sabem
si hi serà
o no
però és possible
hi ha aquesta esperança
en aquest sentit
jo crec que la pel·lícula
en aquell moment
probablement
també políticament
tenia que donar
una lleu
possibilitat
d'esperança
i va per aquí
i després
voldria dir
que
amb la carrera
de
cinematogràfica
d'Andre i Baida
per mi
hi ha
tres etapes
una
inicial
anys
50
60
i 70
en què
és
extraordinàriament
està plena
d'obres
boníssimes
com
Canal
que
has dit tu
Lady Macbeth
a Sibèria
que és del 61
Passatge
després de la batalla
de 1970
la Terra de la Gran Promesa
del 75
l'Home de Màrmol
del 77
que també l'ha citat
les Senyorites de Wilco
del 79
l'Home de Ferro
del 81
que també l'ha sent
i després
ja
s'obre una mica
cap als 80
cap a
una
diguéssim
un cinema
més cosmopolita
i fa
Danton
amb el Gerard Depardieu
que té un èxit
extraordinari
de públic
que la fa fora
de Polònia
perquè evidentment
la llei marcial
del Jeruzelski
fa la vida impossible
amb ell li tanca
la productora
a Polònia
és un detall important
i Danton
no deixa de ser
una metàfora
sobre
les revolucions
que es mengen
els seus propis
fills
i un altre
que volia citar
és
Un amor a Alemanya
que també
és una pel·lícula
força interessant
però després
per mi
hi ha
un final de carrera
en el que
hi ha una exaltació
del sindicat Solidarnosc
una exaltació
de la filatura
de l'Ebbalesa
que fins i tot
participa
en alguna
de les pel·lícules
i per acabar
la truita
hi ha
també
una
una sessió
d'admiració
al cristianisme
i al papa
i al papa
Boitila
que
ja dic
no és
de tot
diguéssim
no està a l'alçada
de la seva
primera època creativa
sí, però
fins i tot
en 136 diamantes
hi ha símbols
cristians
el crist
invertit
sí, és una escena
extraordinària
aquesta
d'una
vellesa
d'una força
brutal
és a dir
que això no està
en la novel·la
això és
anar a les runes
de l'església
amb el crist
invertit
és propi
d'en Bària
que
tampoc és que em consti
que ell sigui
hagi estat mai
fervorós
catòlic
però
en tot cas
potser
ell
era
d'estar
allà
i els dos
protagonistes
joves
els reprenen
perquè
estan fent
soroll
ell intenta
arreglar la sabata
de la Cristina
de la
cambrera
i
la paradoxa
és que
allà hi ha la capella
on estan els dos morts
que el Matías
ha assassinat
per equivocació
perquè es pensava
que allà anava
el secretari
que per això
després
ha d'intentar assassinar-lo
és instant
aquesta situació
que havia quedat penjada
la pel·lícula
té una estructura
absolutament
perfecta
hermètica
no?
ja també
per acabar
el que jo tenia
apuntat aquí
sobre ella
si la vèieu
veureu que
tota la pel·lícula
està dominada
per una música
estrident
gairebé
sembla que
estigui
posada expressament
per mantindre
una inquietud
constant
des del primer moment
i després
també
hi ha un to
dintre de la pel·lícula
amb les escenes
per exemple
hi ha una taula
que està preparada
per fer
una festa
de celebració
perquè
s'ha acabat
per fi la guerra
i tal
allà no s'arriba
ni a tocar
ni el pa
ni veiem el menjar
ni res
acaben
arremblant
la taula
tirant-ho tot
per terra
és a dir
per moments
està
entre
el Bodevil
i una certa
teatralitat
un tant absurda
que
fins i tot
se li pot trobar
unes ressonàncies
brechtianes
pot ser
i hi ha sentit
l'humor
després
entrarem
negre
també
jo seré
molt breu
ja sabeu
que la meva visió
normalment
de les pel·lícules
mai és tan profunda
com els meus companys
aprofunda
en el sentit
de coneixements
històrics
evidentment
per part de l'Ignasi
i coneixements cinematogràfics
evidentment també
i per part del Pep
també més cinematogràfics
però
ara estàs
i que saps
molt de cinema
i molt de cinema
sí
a mi em va passar
seré molt sincer
en aquest cas
mira
primera
contestant una pregunta
que m'has fet
que no has fet
tu parlaves del catolicisme
o de la creença
diguem
del basle
ell té una frase
que per mi és molt bona
i l'he destacada
i segurament l'heu llegit
en algun lloc
diu
el bon Déu
o sigui comença a parlar
del bon Déu
per tant
una certa
creient era
el bon Déu
va donar dos ulls
al director
un per mirar
per la càmera
l'altre per estar alerta
a tot el que passa
al seu voltant
a mi aquesta frase
em sembla
que defineix molt bé
l'ofici
del bon director
de cinema
això és d'ell
això és d'ell
un bon director
de cinema
ha de tenir
aquesta mirada
externa
per saber després
tenir aquesta mirada
interna
perquè si no
què reprodueixes
si no tens
una interpretació
del que estàs veient
no pots passar
el teu filtre
no ets un artista
no ets un creador
ell és un veritable creador
i llavors
jo a mi aquesta pel·lícula
m'ha passat una cosa
la recordava
com una pel·lícula
molt intensa
tota l'estona
és a dir
quan la vaig veure
en el seu dia
no recordo el cinema
avui no us puc dir
el cinema
però la vaig veure
en un cinema de Barcelona
vaig
recordo que era
una pel·lícula molt intensa
que em va fer
tota l'estona
posar fins i tot nerviós
l'actitud del personatge
que a mi en aquell moment
quan després vaig descobrir
Belmondo
em va semblar
més Belmondo
que no passa
en un moment determinat
el gesto
la gestualitat
icònica
que té el personatge
aquest nerviosisme
que té en el seu cos
aquest girar-se de cop
aquestes coses que fa
em va recordar
més Belmondo
que no pas
James Dean
potser és més
l'indumentària
la joventut del personatge
la bellesa del personatge
una certa semblança
del rostre
una certa semblança
però a mi em recordava
més d'actitud
el gesto de nerviosisme
que ell mateix transmet
tota la pel·lícula
té aquesta càrrega
també tota la pel·lícula
jo no vaig saber
veure en aquell dia
i avui
quan la veig
fa un parell
o tres de dies
li he tornat a veure
cosa tràgica
des del principi
la tragèdia
sobrevola la pel·lícula
absolutament
l'error inicial
és una tragèdia
és a dir
equivocar-se de cotxe
el que has de disparar
i creure que estàs disparant
a un
i en realitat
carregar-te dos pobres nois
que anaven cap al poble
no sé on
ja comença amb tragèdia
i la pel·lícula acaba mort
i al mig
hi ha molta tragèdia
també
molts personatges
que són personatges
tràgics
totalment
per tant
jo crec que el pel·lícula
estava carregat
i això en el seu dia
no ho vaig saber veure
la veia una pel·lícula
molt més
i també m'ha passat
una altra cosa
a nivell rítmic
i és que jo crec que
sempre es diu
quan preguntes a la gent
què t'assemblava a la pel·lícula
sempre diu
la gent normalment
diu
bé en general
si li ha agradat
tota perfecta
no hi ha problema
però de cop de vegades
se li ha semblat una mica llarga
i diuen
i quina és la zona del mig
està en una pel·lícula
d'una hora 40
100 minuts
és els 50 minuts
no
és mentida
no és la zona del mig
i mai ho és normalment
la zona del mig
és un acúmul de situacions
que van pesant
que van pesant
que van pesant
i acaba el moment que dius
aviam
aviam si això s'activa
però és que en aquesta pel·lícula
l'avorriment que es pot arribar
a produir en un moment determinat
i la sensació de pes
que pots arribar a tenir del temps
està buscada
d'una manera absoluta
és a dir
jo no la vaig percebre en el seu dia
ara l'he percebut
és a dir
aquest temps mort
que es dona
entre
que ell sap
que ha de fer
el que ha de fer
ha d'executar
en aquest home
que està en el mateix hotel
que ell
però van passant coses
en paral·lel
aquestes coses que passen
hi ha un moment que
tenen un cert ritme
però hi ha un moment que moren
que es queden com sumortes
la noia
la història està allà
la barra
ell està amb l'altra
a la finestra
amb el seu amic
els dos saben
el que ha de passar
però no ho han fet
és a dir
es va produir en un pas de temps
molt lent
que crea una sensació
d'avorriment
fins i tot un moment determinat
avorriment mai
però de sensació
de pes del temps
i això també penso
que també forma part
d'aquesta tragèdia
que s'està larvant
que s'està preparant
però
diguem-ne que
com que el cosmos
que genera
la barria
en aquesta pel·lícula
és tan complex
és tan complex
hi ha tants personatges
tantes situacions
la festa del restaurant
la barra del bar
el periodista vell
que no el deixa d'entrar
tots els detalls
referits
evidentment
a
que de comunisme
res
perquè l'alcalde
va amb uns aires
d'emperador
que fa
sí
són elements
que van
van vestint
les històries
evident
tot
ell
el
comandant
que els mana
assassinar
l'altre
el problema
de l'altre
del secretari
que vol recuperar
el seu fill
que resulta
que l'han agafat
la policia
és a dir
és un cosmos
tan absolutament
barroc
i no
i que a més
esplotarà
a partir d'aquí esplota
és a dir
hi ha un moment
que això
esdevé
ja una bogeria visual
és a dir
aquesta troballa
diguem-ne
de l'església
aquesta
d'aquest crist invertit
els focs artificials
després de la mort
que ho aconsegueix
matant
tot són escenes
d'una potència
a partir d'un moment
d'eternitat
brutal
també n'hi ha hagut abans
però jo penso
que es desencadena
i d'alguna manera
ho agraeixes encara més
per haver passat
per una zona
en què tot és molt més
aquest tros
està filmat
amb un punt
d'expressionisme
d'expressionisme
sí, sí
clar
sí, sí
possiblement és així
aquest expressionisme
sobretot visual
i de gran contrast
el ball mateix
el ball final
aquest ball final
amb la polonesa
de Chopin
és impressionant
i com està fet
m'ha recordat una mica
en aquest cas
Felini una mica
aquesta cosa
decadent
i estripada
té una força brutal
és a dir, però jo
aquesta l'he agraït
aquest moment
d'una certa pausa
en la història
en què tot està a punt
de passar
i no passa
perquè després
passen tantes coses
i tan fortes
que realment
s'agraeix
aquell moment
de tranquil·litat
que has tingut
sigla estinguda
i parlant
de la simbologia
que estic d'acord
és que realment
sí, té aquest tractament
neorealista
per un cantó
però amb molta simbologia
per un altre
em sembla que
Pep has esmentat
el cavall
el cavall apareix
en uns moments
en què fàcilment
ho podem interpretar
com un punt d'esperança
però d'una esperança
totalment
una esperança
que es diluirà
i perquè
està i no està
el cavall
i després
el dels gots
que
encesos
diguem
perquè tenen prou alcohol
com perquè s'ensengin
com un espelma
que es veu
que va ser una idea
del propi
Zibolski
del lector
va ser
li va agafar
el rampell
perquè
diu ell
pels caiguts
pels caiguts
per tots
els companys caiguts
però
són només
els companys
caiguts
contra els nazis
o també
contra els comunistes
perquè ja estan
combatent
els comunistes
no s'han instaurat
del tot
però ja els estan
combatent
aquests
pels caiguts
acabo en seguida
jo
sabeu que tinc
una certa dèria
en una pel·lícula
que vam comentar
ja fa 4 o 5 programes
que era
el Viva Zapata
o 6 o 7
no ho sé
fa uns quants
en aquesta pel·lícula
curiosament he tornat
a trobar
alguns moments
que m'han recordat
el tema
de Zapata
i és
per exemple
el Cavall Blanc
el Cavall Blanc
de Zapata
té un sentit
de continuïtat
és Zapata
però el Cavall
però el Cavall
l'esperit
però és que penso que
des de la quarta escena
de la pel·lícula
jo tinc una referència
de Zapata
i és que
quan ja s'ha produït
la tràgica confusió
ja tenen allà
el secretari
que sí que ha arribat
finalment
amb el seu cotxe
arriba in situ
passa tota una línia
diguem
de treballadors
d'una mina
passen per la carretera
i llavors
en aquell moment
aprofita
el polític
el secretari general
per fer-los un discurs
aquest discurs
hi ha algú
que dintre tota aquella gent
s'atreveix a aixecar la veu
i a contradir-lo
i això em va recordar molt
l'escena de Zapata
en què realment
es produeix això
en el Palau Presidencial
que és Zapata
qui s'atreveix a contradir
i té aquest punt
vaig pensar
mira
és una pura anècdota
però a mi de cop
vaig pensar
mira és curiós
que Zapata ja s'havia produït
és possible
que ell havies vist la pel·lícula
i pot ser la casualitat còsmica
que de cop
l'escena no és tan improbable
que es produïs
però m'ha semblat curiós
però és important aquest detall
que algú
li retregui
vosaltres els comunistes
veniu aquí
venent-nos
que això serà
bueno
una base d'oli
però fins a quan
haurem d'estar
suportant aquests assassinats
li està retreguent
sí
era això
ja estic
ja he acabat
no però
volia comentar-vos
a veure què opineu
la pel·lícula
tal com està filmada
és que és
en barri és un dels grans
però sens dubte
d'aquest tipus
perquè imagina't
l'any 58
és un home jove
però
l'ús que fa dels
travelings
els plats
seqüència
que de vegades
utilitza
com enquadra
col·loca
en primera
per exemple
un moment còmic
perquè l'Andrei
que és el company
del Matías
del Màstic
està avisant
el comandant
dient
ja hem assassinat
el secretari
fals
evidentment
i en aquell moment
ell està en primer pla
dins de la cabina
de telèfons
i es veu el secretari
entrar a l'hotel
en el moment
en què ell
està dient
l'estàs veient físicament
està dient
missió complida
l'estàs veient viu
de complida res
realment és
primer
un enquadrament
fascinant
perquè aquests enquadraments
se'm permanen encantats
però és que a més a més
és còmic
provoca
és a dir
una ironia fina
treu molt partit
treu molt partit
de la profunditat
de camp també
molt
moltíssim
moltíssim
sí
molt molt
això són les òptiques
i treballar amb força llum
per aconseguir
tenir aquesta profunditat
fa una cosa molt d'estil
Orson Welles
fins que la pel·lícula
està filmada
amb contrapicats
és a dir
el contrapicat
és constant
és permanent
dins les habitacions
a l'exterior
quan
precisament
tot això
de la fila
de treballadors
constantment
els contrapicats
són
i una altra cosa
que fa
que també és interessant
perquè vegi la pel·lícula
ho veurà
i és constant
a més a més
ara diré una escena
però és constant
quan hi ha
ell i la noia
els dos protagonistes
ja han tingut
l'escena d'amor
surten al carrer
passa una línia
de soldats
passa tot un desfilada
de soldats
estan ells
enganxats
completament
els soldats
mirant en la direcció
en què estan caminant
posen enganxats
a ells
és a dir
i dius
està forçant
perquè realment
hi càpiguen
en quadre
no
ho apreta tot molt
o sigui
Baida
en els seus
enquadraments
i el director
de fotografia
aquí també
juga el seu paper
apreten
molt l'acció
és a dir
deixen que tot
estigui molt
ficat dintre del quadre
i molt apretadet
és a dir
encara que el quadre
sigui ampli
arriba a omplir
i amb l'acció
amb la posta
en escena
que es belluguen
els elements
també fa que tothom
vagi molt a prop
de l'altre
és a dir
hi ha una proximitat
que crea una sensació
punt d'angoixa
o sigui
no és un quadre
que respiri
per tot arreu
sinó que crea
una certa sensació
d'angoixa
és present
tota la pel·lícula
aquesta sensació
d'angoixa
d'angoixa
de proximitat
quan estan fent
la festa
que hi ha
amb els focs
d'artifici
cap al principi
de la pel·lícula
quan és de nit
que es troben
amb el secretari
de l'alcalde
que al final
aquell és un aprofitat
està bé
amb els
partisans
però també està bé
evidentment
amb el senyor alcalde
que acaba rebent patades
al final
perquè al final
perd
allà precisament
es veu
aquest aspecte
angoixant
perquè ells
es troben tots tres
el Matías
l'Andreu
l'Andrei
i aquest
el secretari
que sembla
que el secretari
està una mica
confabulat
amb ells
i
és un quadre
molt tancat
vull dir
la gent
està celebrant
molt apartat
està celebrant
evidentment
el dia final
de la guerra
però
hi ha aquest factor
angoixant
hi ha una escena
que a mi
em sembla
també
extraordinària
d'aquestes
que és per ressaltar
en una pel·lícula
i és
la de la mort
del
protagonista
i
al costat
de la mort
al darrere
comencen a sortir
al castell de focs
aquesta és una alegoria
la mort del secretari
quan el secretari
s'abraça
és el secretari
per cert és una idea
del
si vols
és extraordinària
perquè
hi ha una correspondència
entre la mort
i
l'explosió
l'explosió
d'alegria
que significa
un castell de focs
sí
sí
interessant
molt bé
de tota manera
el de Sanyasa
jo ja dic
que a mi
em sembla
el més forçat
jo crec que es nota
el que el vària
va
vaida
vaida
vaida
m'agrada més vaida
jo li dic vaida
però hauríem de preguntar
un poble
crec que és vaida
és vaida
sí
la Jota normalment
tot i que el va
amb Andrei
no hi tinc cap dubte
perquè dintre de la pel·lícula
hi ha un personatge
que es diu Andrei
i li diuen Andrei
per tant és vaida
és vaida
és a dir
ell mateix diu
que ho va fer expressament
perquè passés
és una trampa
és a dir
el fet que mori
enmig d'escombraries
el protagonista
és una trampa
que ell fa
perquè li acceptin
perquè
no sigui
dic que és anticomunista
la pel·lícula
no
ell això ho confessa
però jo trobo que
precisament perquè
és una trampa
perquè ho veig
una mica
com un afegit
allò
massa
poc creïble
no és creïble
perquè ell està
d'esquenes
xoca contra un soldat
i
i
i
li veuen la pistola
diu
porta una pistola
vull dir
és una trobada
molt
quasi busca
exactament
és com si busqués
el moment
no me la crec
hi ha una cosa
allí que tampoc
és normal
i és que
estant
ferit de mort
no pot anar
corrent d'aquella manera
fins a arribar
i jo crec que això
el que fa
és per donar
una correspondència
entre l'obertura
de la pel·lícula
en la que també
hi ha un moment
en què es veu
un petit promontori
amb una escena
en la que hi ha morts
i porqueria
i tal
i aquesta última
hi ha una certa
correspondència
però és molt forçat
jo la veig forçada
sincerament
la veig molt
que es nota massa
efectivament
i m'agradaria
assenyalar
l'humor
en una pel·lícula
tan dura
tan absolutament dura
perquè en realitat
ens està reflectint
aquest univers polonès
de patiment
i de
en fi
de confusió
de trencadissa
perquè
és que
imaginem-nos
el que significa
en un país
que ha funcionat
d'una manera capitalista
per dir-ho així
no és que estigui
defensant el capitalisme
evidentment
però
que et vinguin uns
i et diguin
no ara
les jerarquies
les trenquem totes
per això els aristòcrates
van fugint
aquí ara
tots
a la que
manem nosaltres
no
quan en realitat
la pel·lícula
s'encarrega perfectament
amb molts detalls
durant l'àpat
del restaurant
amb molts
per exemple
l'alcalde
estan a punt
de fer-lo
ministra
i venen uns soldats
russos
uns oficials
d'alta graduació
russos
i escolta
és com el Piqué
quan va venir
el Clinton
que no es va donar
un cop de cap
pel terra
de tan doblegat
que anava
de pur miracle
és a dir
aquella escena
Bària t'està dient
clarament
serem
aquí un país
titeia
manat
per Stalin
en aquell moment
l'any 45
però bé
en aquesta situació
tan absolutament
caòtica
i tan absolutament
tremenda
perquè és que és tremendo
l'univers
és que
tindre de veir
un imperi
tan empujant-se
com era
en aquell moment
l'URSS
ha de ser molt complicat
molt complicat
si us en recordeu
hi ha l'escena
en què el secretari
del comitè
el que
volen assassinar
va a veure
la seva cunyada
és veritat
va a veure
la seva cunyada
per
per dir-li
on està el meu fill
no
que el Marc
em sembla que se'n diu
i que el vull
el vull recuperar
i tu no l'hauries
d'haver criat
que és quan la cunyada
ell està
al trespult
de la porta
d'entrada
sí, sí, sí
la porta està tancant
i mentre
no, no
està al trespult
de la porta del carrer
ah sí, perdona
però la cunyada
i ell van parlant
i mentrestant
hi ha una porta
d'un armari
que es va obrint
i es va interposant
entre els dos
com vulguem dir
que són d'universos
absolutament diferents
i que no es poden entendre
però vaja
de cap de les maneres
crea una incomoditat absoluta
la conversa
perquè clar, el secretari
li està retreient
perquè has educat
el meu fill
perquè clar
ja s'ensuma
encara no ho sap
però ja s'ensuma
que el fill
criat pels aristòcrates
més aviat
està
amb els
amb els rebels
no?
diguem-ne
amb els que no estan
amb l'exèrcit nacional
no?
amb els partisans
no?
i mentre es van parlant
la porta de l'armari
es va obrint
i la van tancant
a mi em sembla genial
i parlant de tancar
hauríem de tancar
el comentari
de la pel·lícula
i parlar una mica
d'actualitat
perquè la gent
segurament
voldrà també
que els hi donguem
alguna recomanació
sobre el que es pot veure
avui a dir
jo fins i tot si tinc temps
donaré una sèrie en concret
que és antiga
però que està molt bé
tu has dit que en tenies una?
sí però
poca cosa que la ventilo
en un minut
perquè
és a dir
El Atracador Perfecto
és una pel·lícula canadenca
molt canadenca
tot i que l'actor
protagonista
és de Dakota
vull dir
és americà
un tal
Josh
Duhamel
que ha sortit
amb molts Transformers
pel·lícules d'aquestes
i
ha fet alguna pel·lícula
de terror
una mica
brètola
com turistes
Ramona i su hermana
en fi
diguem-ne que és
el personal
Ramona i su hermana
us lloro
perquè no l'he vist
una pel·lícula
dels anys 70
espanyola
no se l'apunteu
aquesta
el que vull dir
és que l'actor
no està malament
malgrat que
evidentment
està en el mainstream
i potser
en el mainstream
més
més
urteneta
per dir-ho
d'alguna manera
però
està passant
es veu que
en el cas
d'un autèntic
lladre de bancs
un tal
Gilbert Galvan
empès
per la duresa
de la vida
es queda penjat
el sistema
el maltracta
hi ha una part
primera de la pel·lícula
que s'encarrega
de justificar
el perquè acaba
però és un home
que té un encant
natural
i atraca
gairebé
doncs
fent-se el graciós
no?
i la caixera
evidentment
ell té una pistola
i la caixera
doncs va posant
els calés
amb tranquil·litat
i tal
no?
Bueno
es veu que
li deien
el bandit volador
de Flying Bandit
perquè
era un home
que es veu que
bueno
va estar durant anys
i li anava enrere
i no el caçaven
perquè
a la que s'ensumava
la cosa
doncs ell
canviava de domicili
canviava de lloc
i a una altra banda
del Canadà
professional
un autèntic
professional
que va fer
realment
un dineral
impressionant
bé
la pel·lícula
està basada
en un llibre
d'investigació
i d'entrevistes
que va fer
un tal
Robert Knuckle
que estava una mica
també en el guió
tot i que
el guió
pròpiament dit
no és d'ell
sinó que és d'un tal
Craig Whitman
tots de l'àmbit
molt canadenc
i jo
amb honesta
no és un àmbit
cinematogràfic
que conegui
excessivament
no
l'actriu
que fa
de la seva dona
la que acaba
casant-se amb ell
està molt bé
és canadenca
Elisa
Cudbert
a veure
la pel·lícula té
surt el Mel Gibson
que no se sap
molt bé
què fa
perquè és com si
el lladre
demanés
ajut
a un altre
gànster
el Mel Gibson
és un gànster
que controla
el negoci
de drogues
i de dones
i de tot
des d'un bar
i tampoc
el poden caçar
també van
enrere d'ell
però tampoc
el cacen
no sé per què
va demanar ajuda
ja
és un aspecte
de la pel·lícula
que no queda gaire clar
la qüestió
és que la pel·lícula
a veure
tot està una mica
en el seu lloc
però tu saps
jo la sensació
una mica de telefilm
és a dir
de TV movie
o de Netflix
o de pel·lícula
de Netflix
el títol
recordem-lo
és
és
l'atracador perfect
l'atracador perfecte
si el que vols
és una estona
de no
trencar-te gaire
la closca
i anar deixant
que la pel·lícula
vagi
a veure
és una pel·lícula
amb tots els tòpics
típics
el lladre
que s'escapa
el policia
que l'empaita
i que no acaba
de far-lo mai
bueno
molt bé
és allò
d'una pel·lícula
de
evasió
de gat
i ratolí
no?
sí, sí
està bé
però que
no m'atreviria
no m'atreviria
a dir
gaire cosa més
aquí queda això
jo
agafant el fil aquest
d'una pel·lícula
d'evasió
per passar-ho bé
i una mica
que està
a l'altra banda
de
el més comú
que ens trobem
ara en el cinema
és una
que
és argentina
Pequeña Flor
de Santiago Mitre
aquesta
és una pel·lícula
en què
és una comèdia
una comèdia
podríem dir
de to
àcid
molt ben interpretada
té tres personatges
centrals
que estan
molt ben dibuixats
i molt ben interpretats
i
per dir-ho d'alguna manera
és un elogi
a la rutina
no puc entrar
en el contingut
de la pel·lícula
perquè
seria
esbotçar
una sèrie
de sorpreses
que hi ha
sobretot
la primera
però sí
que us puc dir
que jo
pel meu parer
és
una manera
de passar
90 minuts
fabulosos
en un cinema
en una pel·lícula
intel·ligenta
una pel·lícula
ben feta
i en el que
es donen
una sèrie
de circumstàncies
que compleixen allò
dels bons guions
que és que
hi hagi un creixent
fins al final
com es diu la pel·lícula?
la pel·lícula és
Pequeña Flor
i
el de Pequeña Flor
això sí que ho puc dir
té relació
amb la cançó
Pequeña Flor
a partir d'aquí
ja anireu bé
perquè la música
i sobretot el jazz
és molt important
amb aquesta pel·lícula
doncs m'encantarà
jo crec
jo crec
un gran aficionat
al jazz
crec que us agradarà
i em sembla que
els que
ah
per cert
em sembla que s'estrena
aquest divendres
el 25
molt bé
també el dia 25
s'estrenarà una pel·lícula francesa
que la vaig veure ahir
al cinema Girona
que va vindre el director
i va haver un col·loqui
amb ell
aquesta pel·lícula es diu
Abraza-me fuerte
és del 2021
i no sé per què
no s'estrenarà fins ara
el director
és Mathieu
Amalric
ah sí
Mathieu Amalric
és un actor
és un actor
d'una carrera
extensa
i que també
ja porta
aquesta és la sisena pel·lícula
per mi
és
jo n'he vist tres d'ell
i per mi aquesta és la millor
la millor de llarg
recordem-lo com a actor
Beny Sinfurt
de l'Ada Polanski
de l'Ada Polanski
tu anava a dir
la dona
és molt bona
que era el protagonista
quina pel·lícula
sí
quina pel·lícula
és enorme
també surt amb un James Bond
a Quantum Solans
ah
sí sí
ho ha fet tot aquest home
és veritat
bé
aquí
sense pretensions
amb la complicitat
sobretot
perquè ell mateix
ahir ho va reconèixer
que
el guió
el va fer ell
però a partir d'aquí
en el moment
de fer
i rodar
la pel·lícula
que la van rodar
en tres èpoques
de l'any
a la tardor
a l'hivern
i a la primavera
per cert
que hi ha
una escena
important
que passa
al port de la bona aigua
ah
sí
l'hivern
impressionant
va ser molt bo
perquè
ell va dir
que passa a Espanya
i després
això va ser
a la presentació
i al final
li van dir
perdoni
passa a Catalunya
exacte
i bueno
Catalunya
és quisi molt
no sé
els francesos
no ho entenen
molt nacionalistes
dels altres
no són
és allò
del proc gros
bé
doncs
ell va reconèixer
que amb aquesta actriu
la Vicky Cribs
van estar treballant
el paper
perquè aquí
sí que es pot dir
a veure
és una tragèdia
és un drama
i el més interessant
per mi que té
és la forma
en què s'explica
és a dir
hi ha
un trauma important
que el coneixem
a l'inici
de la pel·lícula
un drama
familiar
és un drama
familiar
i ella
té una reacció
violenta
agafant
unes fotografies
que estan fete
d'aquestes
amb
la càmera
aquesta
que surt
la foto
a Polaroi
unes fotos
unes fotos de Polaroi
les tira
agafa el cotxe
del seu marit
i se'n va
i passa per una
benzinera
i fa que li arreglin
una mica el cotxe
i li carreguen
i això
me'n vaig
i no sé
quan tornaré
o però
i llavors
a partir d'aquí
tot el que veiem
és el que ella
està pensant
o sigui
ella pensa
en veure la seva filla
en veure el seu fill
en com
hauran anat
creixent
en veure el seu marit
i estar una estona
amb ell
en veure-s'ella mateixa
reaccionant
davant de diverses situacions
i aquest és
l'intrigüest
de la pel·lícula
clar
això
et requereix
també
una mica
com
la pel·lícula
d'Obaida
una atenció
especial
perquè
no hi ha peixet
o sigui
no ve regalat
aquí tinc un flaix
va callar
no, no, no
són
aquests moments
que van
a partir
de la destrucció
com si fos
o sigui
comença
amb les peces
d'un
crucigrama
o bueno
una peça
d'un puzzle
que s'han d'anar muntant
i la pel·lícula
és el muntatge
d'aquest puzzle
no
la recomano moltíssim
Abráza'me fuerte
de Matías
amb el Rick
de fet
és un actor
i director
que jo et miro bastant
és molt interessant
és molt interessant
com actor
jo recordo una pel·lícula
de Rua e Reina
rei i reines
dels anys
principis
sí
2000
mitjans
dels 2000
que jo la vaig veure
més a Toulouse
aquesta pel·lícula
d'aquelles
un amic
i tal
vine a veure
aquesta pel·lícula
que ens han parlat
molt bé
em va impressionar
aquella pel·lícula
és una pel·lícula
i ella era el protagonista
masculí de la pel·lícula
era molt interessant
em deixeu fer una petita
acontació
d'una pel·lícula
és una sèrie
que la gent
pot haver vist
perquè en realitat
és una sèrie del 2016
però realment
jo estic descobrint
després de ser
quasi un seriófil
professional
que un dels
per mi
plataformes més interessants
és HBO
a mi HBO
Max
és una plataforma
que em va donant sorpreses
ens va donar
la sorpresa
de la Irma Vep
en el seu moment
però n'hi ha moltes més
i aquesta ho és
és la productora
de Band of Brothers
per parlar
jo soc tot el contrari
no soc gens de sèries
però jo haig d'admetre
que Band of Brothers
del
del Tom Hanks
i del Spielberg
estan tots allà
doncs
també és una gran sèrie
és una meravella de sèrie
aquesta és una sèrie
més
que hi ha
d'alguna manera
té precedents
és aquell típic cas
en què un personatge
es diu
The Night Of
vol dir la nit de
i és una nit
que ell també entra
amb un error
és a dir
és un personatge
que roba
agafa el taxi
del seu pare
per anar a una festa
i a partir d'aquí
li comença a passar
un fet
que l'acabarà portant
al banc dels acusats
i acusats
d'importants
on fa un crim
que ell diu
que no ha comès
que l'espectador
pot tenir certs dubtes
però ha estat
el cantó d'ell
i d'aquí
hi ha una cosa
que és interessantíssima
que és una sèrie
molt de veritat
també
a mi quan les sèries
m'interessen
és perquè
conteren elements
de veritat
i aquesta el conté
és a dir
en part està apujat
per una molt bona realització
dels 4 o 5 directors
que dirigeixen
els 8 capítols
de la sèrie
capítols que són
d'una durada irregular
el primer dura
quasi una hora i mitja
o sigui
quasi és un llarg matretxa
els altres duran
el 55-57
però això està molt bé
està molt bé
perquè té entre la història
si requereix
una hora i mitja
dona-li una hora i mitja
la demana
no facis a la carta
55 minuts
exacte
en aquest cas
jo penso que és molt adequat
i al final
l'últim també
una hora i quart
més o menys
això és possible
en les plataformes
perquè és clar
potser
amb els horaris
televisius
no tenen el problema
d'anuncis
i la dependència
efectivament
recomanar
per l'actor principal
que és un noi
d'origen paquistaní
Steven Zaylian
i després
el Torturro
que en aquesta pel·lícula
Joan Torturro
està absurdament immens
sempre
sempre
sempre
sempre
és un gran actor
si es pot
encara millor
la copa d'un pi
m'ha interessat prou
estic ja al final
de la sèrie
puc parlar d'ella
positivament
havent-la vista
pràcticament
em queda una part
de l'últim capítol
com es diu el títol
es diu
The Night Of
la nit de
la noche de
la noche de
molt bé
interessantíssima
molt bé
fins aquí
les cosetes
del programa
d'avui
el proper dimarts
tornarem
amb un altre
clàssic
i també
amb més informació
del que anem veient
del que ens va agradant
o no ens agrada tant
ja sabeu
que sempre us diem
la veritat
podem estar equivocats
o no
però nosaltres
diem el que pensem
perquè per algo
és el programa
cinema
sense condicions
molt bé
doncs ho deixem aquí
bona nit
bona nit
i fins la setmana que ve
molt bona nit
say you
say me
say for always
that's the way
it should be
say you
say me
say me
say you
together
naturally
I had a dream
I had an awesome dream
people in the park
playing games
in the dark
and what they played
and what they played
was a matter