Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions.
Hola, bona tarda. Què tal? Francesc? Sí, sí, ja podem començar a explicar les coses que hem vist. Bona tarda a tothom. Com sempre, farem tres parts en el programa. La primera part parlaríem una mica del que haguéssim pogut veure. La segona part, com estava previst, en Jaume ens parlarà una mica, ens introduirà el tema de l'Auditori de Cic, que podem parlar sobre aquest famós director.
I a la tercera part, la Carme ens parlaria dels animals en el cinema, no és això? Què em cridàveu? Ui, estic aquí, eh? Necessitàvem, sí. Doncs bé bé, semblava que avui estaríem sols tu i jo, Carme, pràcticament, eh? I mira, al final, l'equip al complet, mare. Al final, al final, al complet, sí. Falta l'Andreu i... Bueno, l'Andreu la setmana que ve vindrà, llavors, que em sembla que parla de l'Stanley Kubrick, eh?
Ah, doncs imagina, a mi em toca parlar de l'Escola de Barcelona. Exacte, exacte. Quin programa. Serà extraordinari, eh? Doncs sí, com avui. Jo us puc parlar d'entrada, si voleu, d'aquest matí ens han passat una pel·lícula que estrenen el divendres, en el Verdi, a fer la preestrena, una pel·lícula atípica,
que jo voldria recomanar. És una pel·lícula americana. És una pel·lícula americana, es titula Tipos Legales, i és un film americà dirigit per un desconegut Fisher Stevens, és un director de sèries televisives com Llei i Ordre, Danos i Prejuicios, i té també algun llarmetratge que es veu que aquí ni ha regat. Ah, Danos, perquè jo l'havia seguida. Bueno, ell és un dels directors d'aquesta sèrie televisiva,
i portantosament interpretat per Al Pacino, Christopher Walken i l'Alan Arkin. I jo m'he quedat bastant sorprès, perquè havia llegit una mica de què anava i em vaig imaginar que seria un rotllo, una cosa ja vista, i és tot el contrari. Perquè de què va? Sí, és una pel·lícula que és interessant i que, ara us ho defraudaré una mica, que crec que és millor no explicar gaires coses del seu argument, un moment, un moment.
Ja que si l'espectador crec que li expliquen la història, podria pensar que es tracta d'una història ja vista i massa convencional i previsible i poc original. I justament és tot el contrari. Aquest matí hem fet la preestrena, com deia, i hem quedat gratament sorprès i amb ganes de recomanar-les. Podria dir que és una crepuscular pel·lícula de cinema negre o de gánsters, però amb un to de comèdia.
I, per tant, és una comèdia on hi ha acció, on es tracta del tema de l'amistat i de la bellesa entre gànsters. I, malgrat algunes exageracions que poden, que de fet pretenen riure i que de fet ho aconsegueixen, és una pel·lícula intel·ligent en la manera d'enfrontar l'alt cost de les connexions mafioses i, sobretot, el cost encara més gran de la bellesa, és a dir, de fer-se gran.
És, per tant, una comèdia típica, intel·ligent, que reuneix... I el que es fa gran és l'Al Pacino? Tots tres, tots tres. Representa que tots tres són antics gànsters que s'han conegut a la seva adolescència i que han treballat fins que no ho veiem. Un d'ells ha passat 28 anys a la presó, que és l'Al Pacino. L'Al Pacino surt de la presó i se'ls retroba a tots i comença llavors la història que no vull massa bé explicar de què va. Com deia, és una pel·lícula intel·ligent de tres sequassos retirats
que intenten fer el mateix que feien quan eren més joves, per tant, de rememorar els vells temps, i s'ha de dir que els tres actors estan esplèndids. Per mi, i des de fa temps, l'Al Pacino és la millor interpretació que li he vist en els últims anys.
Millor que la que feia de sec en el... Allò li van donar l'Òscar, em sembla. Però això fa temps, d'aquesta fa molt de temps. Jo em refereixo a les últimes que l'he vist d'ell, que són més fluixetes comparades amb aquest.
Era home de mujer, era aquella. Sí, que estava basada en una pel·lícula italiana, suposo que sabeu, que és un remake de la pel·lícula del Marcelo Mastroianni, que jo no sé qui ho feia millor, si el Marcelo Mastroianni o ell. No el recordo, el Marcelo Mastroianni. Sí, el primer es va fer, era un pel·lícula del Dino Ricci, que és la mateixa història, exactament la mateixa, però la fa el Marcelo Mastroianni.
I després els americans van fer un remake amb ella. Però les dues estaven bé, eh? Jo potser em quedaria amb la del Marcelo Mastroianni, però confesso que el Pacino, si no recordo, va donar l'Oscar. Aquesta és de les millors que li he vist. Pot ser. És un gran actor. Bé, els padrinos també, eh? Sí, sí. És molt famós amb els padrinos, va fer jove, quan era jove i tal, no?
Aquesta que parlaves de tipus legals per l'argument que ha explicat sí que recorda una miqueta Doni Darko. Recorda moltes coses. El que passa és que penso que el tractament és completament original. I a més a més és una mica crepuscular. És a dir, de gent gran que ha viscut coses que tots hem vist milions de vegades en el cinema, en les pel·lícules,
i a qui en vingui se li dóna la volta perquè hi ha un conflicte, diríem, entre ells, i volen reviure, a més a més, les seves èpoques glorioses, etc., en certa mesura. Però jo repeteixo, prefereixo que no desvetllar massa cosa i prefereixo que la gent la vegi i la descobreixi. La veurem. El Christopher Walken, que suposo que tots sabeu qui és, es va fer famós, almenys per mi,
l'any 78, amb allò del El Cazador, amb el Michael Chimino, amb el Robert De Niro, la Maria de Strip, i que ha fet moltíssimes pel·lícules, Paul Fiction, Marta Messi Puedes, Batman Vuelve, Annie Hall, etc. Està també magnífic, està esplèndid. És que és un actoràs. És un actoràs. I l'Anarkin, que és d'aquells rostres... Qui és aquest? Sí, anem a explicar. És un d'aquests rostres del cinema americà que tots coneixem, encara que ignorem el seu nom. Quan el veiem sabem qui és. Llavors l'hem vist a Argo, últimament sortia a Argo,
Fa Pequena Miss Sunshine i Eduardo Manos Tijeras i fa moltes pel·lícules. Va guanyar l'Òscar per Pequena Miss Sunshine. Ah, la Pequena Miss Sunshine és la mare? No, estem parlant d'un home. Ah, qui és? Alan Arkin. Ah, doncs no sé qui és, no. Ah, qui és? És que jo no l'he vista. Alan Arkin? Ja ho sé. No, amb la Pequena Miss Sunshine. No sé, és que no l'he vista. No m'he llegit la dada, però no. Jo també l'he vista, però no l'he vista. Sí, jo sí que l'he vista. La deixen molt bé. Deu ser el pare.
Deu ser el pare, m'imagino, o l'avi, no sé si hi ha un avi. Clar, l'avi també ho fa molt bé, eh? L'avi, ja està, adjudicat. Igual és l'avi. Però és un senyor d'aquests que... L'avi ho fa molt bé. És un d'aquests que l'hem vist milions de vegades i diu... Com es diu aquest senyor? No sé, però... Jo he passat que era una noia de donar pel nom. Curiosament, la pel·lícula posa el seu accent en l'humor, tot i que és... No posa l'accent en l'humor, és a dir, tot i que és una comèdia, sinó en la tensió que s'estableix entre ells i que, com deia, no vull revelar.
Tot i que puc dir que representa un dilema ètic per a un antic gànster. El film comença i acaba amb una pintura d'un d'ells, concretament el Christopher Walken representa que pinta quan tots aquests anys que ha sortit ja està retirat i jubilat, doncs es dedica a pintar. I el film comença i acaba amb una pintura d'un d'ells, d'ell, una pintura del crepuscle o de l'alba sobre un pont de Nova York, que és tota una metàfora del que ens promet veure la pel·lícula i del que veurem al final.
Fins i tot el final, que és un final obert o mig obert, ja sabeu que a mi no m'agraden massa els finals oberts, en aquest cas em sembla que és molt aconseguit i molt adequat per la història. I sense ser una obra mestra, perquè tampoc és una obra mestra, Tipos de Gales, que és el títol, és una pel·lícula que, per mi, de debò, absolutament recomanable. El recomano. Molt bé. Les trenen el divendres.
Et condemneran al final per informació privilegiada, eh, Joan? Per la manera com tractes, eh? Que si us ho dic, que si no us ho dic, ens fas patir. No, home, així la veureu, així la veurem. La veurem i llavors, com que ja està estrenada, llavors ja direm més coses. Sí, oi? No, aquest divendres, clar. Passarà el mateix que el personatge de l'última pel·lícula del Sodenberg, eh? Que està a la presó precisament per això, per traficar amb informació privilegiada. Diu que està molt bé, jo no l'he vista, però diu que està molt bé. L'has vista, tu? Sí. L'has vista? Està bé o no? El Jaume va dir, l'he de veure, i jo dic, jo també.
No sé si has anat tu també, no? I què tal? Quina decepció, no? Ah, sí? Sí, és una llàstima, perquè és una pel·lícula... És una decepció i és recomanable al mateix temps.
i ho explicarem, a veure què diu ell, va jo tinc ganes, primer parlo a tu a veure, explica, explica és aquesta que és una noia que pren una pastilla però és que ho hem dit dues persones diferents ja és normal que passi això és que un és recomanable i l'altre no, jo dic que és decepcionant perquè per mi és aquest tipus de pel·lícula que amaga, amaga coses contínuament i que acaba jugant que l'espectador estigui sorprès per una trama
Promet moltíssim. A mi em va recordar en algun moment aquella pel·lícula que sabeu que em va agradar tant. Suspitosos habituals. Correcte, sí senyor. Sí, sí, és això, és aquest tipus de pel·lícula que pot donar molt de sí, que pot contenir segurament moltes escenes valuoses. En algun moment em va recordar i va fer-se amb així la boca a aigua.
Perquè sabeu que em va agradar moltíssim la pel·lícula de Take Shelter, de fa la temporada passada, que jo la vaig considerar la meva preferida, i tenia aquest aire, tenia aquest aire de pel·lícula amb un punt de complexitat, amb uns personatges atormentats, però que t'anava explicant coses de manera metafòrica, sobre la societat, sobre...
les limitacions que ens imposa, i en un moment determinat tot això es talla completament. Hi ha un personatge que diu, mira, el que va passar va ser això, això, això i això. Fins ara t'ho estava amagant, i ja està. Llavors aquí s'acaba la pel·lícula, s'acaba la gràcia, tot el que podia tenir d'interessant la temàtica, que és una temàtica complexa, com tu dius, és una qüestió de salut mental, de la manera com els psiquiatres aconsellen de...
prescriuen uns medicaments i com això pot afectar els pacients queda completament anorreat. Escolta, el títol d'aquesta pel·lícula, que no sé si l'heu dit... Efecte secundari. Side effects. Sí, que és de l'una de les pastilles que pren la noia, no? En principi. Aquí estaríem en aquell punt que... O sigui, tu estàs veient una pel·lícula, t'interessa molt, com dius tu, perquè això és el que s'ha promocionat,
El que no destaquen és el que després la segona part passa, perquè la pel·lícula està dividida en dues parts. Jo penso que el que diu aquí és perquè ho veieu. Steven Sodenberg.
S'acomiada del cinema amb un thriller. O sigui, és l'última pel·lícula que fa aquest senyor. Això és el que diuen. Amb un thriller t'emdues parts. Això de thriller és relatiu. No, és cinema negra. Una primera que s'apunta a una radiografia del mercantilisme de la indústria farmacològica...
i una segona que és un laberint de falses aparències. Jo penso que amb aquestes paraules ja et situa molt bé, perquè això és el que exactament passa en la pel·lícula. La primera és molt interessant, però molt, us asseguro que sí, i per mi la segona no la malmet la primera part, sinó que el que juga és a l'altra qüestió, que és el que fa el senyor Sodenberg, que probablement és el que ha fet sempre.
Si vosaltres recordeu les pel·lícules Ocean Reven i alguna més, a part de les dues o tres primeres, el cinema que ell fa sempre té aquesta característica que dius, però què m'estàs explicant? Em vols explicar alguna cosa o vols estar jugant amb mi? Realment aquest joc és interessant, potser per tu sí, però per mi no. És un joc aquell que dius, no acabes ni d'entrar ni et pots sortir veritablement, perquè és que a més a més ho fa molt bé.
Però si t'agrada el cinema negre, jo diria que més que thrillers, cinema negre, perquè ja la fem fatal, ja el desenvolupament d'una trama que en un moment determinat es tracta de treure i l'hem trellat això, però que en realitat ja t'ho diuen clarament i només has de saber a veure si aconseguiran al final acabar de enllestir-ho i deixar-ho tot ben col·locat.
Doncs... És cinema negre i per qui li agradin les sorpreses, diguéssim, i qui li agradi la pel·lícula o el gènere aquest, doncs, bueno, penso que pot sortir satisfet. Podem recomanar aquesta pel·lícula a les persones que els agradin, que els donin una miqueta de dosi de...
de crítica social i de pensar una miqueta, doncs això, la primera part, però que marxin ràpidament en el moment que vegin. Això és difícil, difícil. No, no, jo he de dir que en el moment, en el moment que veuen a la noia i al protagonista, que és el Jun-lo, fa molt bé, tot s'ha de dir, doncs juntets i la noia comença a apretar-li una miqueta...
a dir-li que això, bueno, que la farà anar per aquí, cap allà, en el psiquiatri, doncs marxeu corrent. Si no voleu que es torni una pel·lícula completament convencional, i com tu ja dius abans, Joan, que ja s'ha explicat un miler de vegades. Ja dic que per mi és una miqueta... Sí, sí, no, coincidim, i amb això que llegies també, amb el que us deia de Tech Shelter, que té aquesta pàtina de pel·lícula que fins al final et deixa...
una impressió d'haver-te estar explicant una història diferent, en una manera complexa, no et decep. Vull dir, si estàs buscant això, sobretot, la pel·lícula aquella no et decep en cap moment. I en canvi aquesta té això, la dualitat aquesta estranya, que no sap ben bé...
I que, efectivament, per mi em passa una miqueta com amb altres directors, amb el Clint Eastwood o amb altres persones. I una vegada que fan això em fan pensar en la resta de la filmografia i llavors l'acabes veient tota d'una altra manera, no? A mi em va agradar molt el seu moment, que és la primera d'ells que va guanyar el premi, no sé si va guanyar a Cants o a Venècia. Cintes, vídeo... Cintes de vídeo, com era? Sexo, cintes de vídeo, no sé què. Sexa, mentides...
exactament, aquesta em va semblar genial és a dir, una pel·lícula de la millor sí, però quan vegis aquesta ja no t'agradarà si és el que té la crítica de fet coincideix una mica perquè hi ha una gent que li ha agradat i una gent que no hi ha una gent, doncs me'n recordo d'algú de La Vanguardia que la deixava molt bé i algú d'altres diaris que la deixava molt malament sí, hi haurà valoracions totalment imposades també aniré per desempatar
No, no, el que diguis tu serà el que vagi. Jo tenia... No, anava a dir que no he anat al cínic. Aquests dies. Però abans de l'últim dia que ens vam veure, havia vist Montpetit. És que no sé si l'heu vist. No, però tinc ganes, tinc ganes. Que bonica, no?
No l'he vist. M'imagino. De què va això? Que és deliciosa. És una pel·lícula sobre un nano que va patir una leucemia de petit i després del tractament fa una fegita, un efecte secundari, un Guillem Barré, que és un tipus de malaltia que...
que perjudica, em sembla, les articulacions i ell es va quedant sense força amb les cames. Senzillament acaba amb cadira de rodes. I és un nano que en aquest moment jo crec que té, no sé, 20 anys o una cosa així.
Llavors és un nano que la seva... Ah, és el que fa un viatge fins a Itàlia, em sembla que va, no? És a Nova Zelanda. A Nova Zelanda, sí. Va al punt més allunyat de Barcelona. Sí. L'acompanya la seva nòvia. I l'acompanya la seva nòvia. A veure, la història és tendra i la història és una història que té un punt de...
no de sublim perquè no es pot utilitzar aquest tipus d'adjectiu però si un tipus de tendeixes a pensar la fortalesa d'aquest nano
que malgrat tota la situació amb la que es troba, aquesta il·lusió que el fa viure i que el fa lluitar està per sobre de tot i li permet fer una heroïcitat, perquè és una heroïcitat, molt per sobre inclús del que faria una persona normal amb capacitats normals. Imagina't amb cadira de rodes,
I sense diners, perquè ell fa tot això amb autostop i d'aquest tipus de manera. A veure, la pel·lícula en si...
Jo crec que és una mica mala guanyada perquè la història donaria molt més de si. Sí que és veritat que ho han arreglat perquè s'emporta ells la càmera i llavors és una càmera viva que això té la gràcia que és una càmera viva però llavors tens la sensació que han rodat moltíssims metres i que després és una història de muntatge. Un resum. És una història de muntatge
que la història llavors és fluixa com a història, perquè sí que veus la manera en què fa tot aquest viatge, veus la seva història personal, que això està ben intercalat, que això és de producció, és de muntatge, vull dir,
però després tot el viatge que porta la noia a la càmera i ell crec que és desaprofitat, és a dir, que hauria donat molt més de sí perquè ell viatja com a viatger, és a dir, no va a veure, no és un turista, és un viatger. I llavors aquesta possible relació amb la gent que es va trobant trobo que està una mica perduda. Està bé la relació dels dos nanos, això està molt bé,
però el que ell va trobant al llarg de tot el viatge, perquè és quasi un any, són 300 dies,
Això està una mica perdut a la pel·lícula. Penso que és desaprofitada i, en canvi, donaria molt de si a aquesta història. És que ha agradat a la pel·lícula, no? Sí, sí, sí. M'agradaria veure. Tinc més ganes de veure aquesta que Intocable, per exemple, per dir alguna cosa. Però saps la diferència? Que Intocable té història i aquesta no la té. I una pel·lícula, quan tu vas a veure una pel·lícula, necessites història.
Una que m'agradaria també molt veure, i que no és que estigui relacionada amb aquesta, però sí que hi ha un viatge, no sé si algú l'heu vist, el Joan o el Jaume, que no pagueu IVA ja, per anar a veure el cinema, doncs la deixeu pirla. Que també és un noi que agafa la bicicleta i torna al poble del seu pare per portar la cendra. Ah, sí. Tinc moltes ganes. Vaig llegir la... És del cantant d'aquest grup de les Flores Azules i això. No, no, no...
Faria gràcies. Però intocable, jo penso que si la veiessis tindries una sorpresa. Ah, és que no l'ha vista. No l'ha vist, no la vol veure. Ah, no la vol veure, sí. És aquelles postures ideològiques. Ideològiques, ideològiques. Sí, sí, que li impedeix. Però jo penso que canviaries d'opinió. Ves a veure les dues, perquè el meu modo de veure, clar, tu què esperes del cine? Esperes del cine que et doni una història. Aquella història tu la reinterpretis, te la facis teva o no, i que sigui una...
una interpel·lació les dues pel·lícules ho aconsegueixen però clar, és molt més potent com a cinematogràfica és a dir, per viure molt més la història de l'Intocable que aquesta sense cap menys de dubte és una pel·lícula que es mantindrà i que la gent la veurà de tant en tant com passa amb pel·lícules d'aquestes que no són obres mestres perquè la història és crucial en una pel·lícula tu necessites història si una pel·lícula se't desfa d'història se't desfa de pel·lícula
Bueno, després això ho veurem clarament en Vittorio de Sica, no? Que precisament li donava importància a això, no? Sí, sí, és veritat. Algunes de les històries que té són bones. Em sembla que això és el que haig de dir sobre el Vittorio. Això em sona, no? No sé on tu he llegit. El Vittorio de Sica no és Fellini ni és Pasolini. No, exacte. No buscava... Explica històries. Exacte.
Igual que... Però algunes de les que explica estan ben explicades. Sí, sí. Jo no me'n recordo, si he vist alguna cosita més o no. Si voleu, anem intercalant ja. Hem passat 20 minuts i podem començar a parlar amb Vittorio de Sica. Sí, jo també he vist una altra pel·lícula. Ah, clar, i tant. He vist una altra pel·lícula que penso, bueno, s'ha d'esmentar. És aquesta bàrbara, que a més a més la crítica, aquesta sí que ho deixen molt bé.
A més a més va tenir premi i tal. Doncs aquesta és molt fluixa, eh, senyor? Sí? No l'hi veus, no l'hi veus. Qui és el director d'aquesta? És un alemán, és un alemán. És una pel·lícula alemanya, dirigida... Vol ser la vida de los otros, m'han dit, o que no m'aconsegueix? Bé, és que la vida dels altres, jo quan la vaig veure per primera vegada em va semblar genial, però després se m'ha...
Se m'ha fet com una mica més tova, no? Llavors, amb aquesta, encara per mi ho és més, sobretot amb un final d'aquells, bueno, de pel·lícula americana total, no? Perquè també és de l'època de... És del mateix època, sí. I aquí, sense ànim de discrepar, ni molt menys de crear una polèmica, i aquí penso que el que sí que fan és explicar precisament una història.
Però, esclar, vull dir, la història que expliquen... Quan està ben explicada... Home, clar, inclús la història pot ser bona i dolenta. Pot ser més bona o més dolenta. Qui crec que és tan sabuda i tan previsible, sobretot quan arriba...
a la meitat de la pel·lícula, dius, ja està, ja sé com acabarà això. Doncs la crítica és veritat, l'he deixat molt bé. Jo no l'he vista, eh? Tenia ganes de veure-la president perquè m'han dit, no té la... A mi confesso que la vida de vosotros l'he vista 3 o 4 vegades i que cada vegada m'ha agradat igual que la primera, eh? Jo, eh? El que sí que em sobta de les pel·lícules que són molt crítiques amb el sistema comunista, i aquesta ho és... Perquè també passa a l'Alemanya Oriental. A l'Alemanya Oriental...
Llavors, el que és curiós és com a contrast hi posen uns personatges absolutament entranyables, o sigui, com veritablement els transformen en més víctimes del que eren, no? Perquè, esclar, vull dir, els fan tan propers, tan amables, tan...
com Intocable. La vida de los otros, justament el dolent... No siguis provocador, tu, que jo estic buscant. La vida de los otros, precisament, el personatge dolent és el que acaba sent bo al final de la pel·lícula, en alguna mesura. L'avantatge que té per mi... No exactament bo, sinó que canvia el seu...
El seu rol i, a més a més, la seva actitud, inclús política. Perquè al llarg de la pel·lícula, des del principi fins al final, hi ha una transformació, que és el guapo de la pel·lícula. És a dir, ell descobreix coses a mesura que va passant les coses. I es descobreix amb ell mateix. Jo trobo una pel·lícula extraordinària. És a dir, que tracti el tema de... Jo hi ha una altra pel·lícula que confesso que, criticant una mica l'est, i és anterior, i és del...
basat en una famosa història del Jorge Semprún, que és la confession del Costa Gavres. Jo, aquesta pel·lícula, que l'he vist moltíssimes vegades, és la crítica més seriosa feta des de dintre. És a dir, és un comunista, perquè el Jorge Semprún era d'esquerres, i és un senyor que des de dintre critica el propi comunisme, diríem, i ho fa amb unes armes i un coneixement brutal. Són els comunistes que després de la...
del 68, de Praga, canvien de... Canvien de posició. I llavors aquesta posició... I aquest ha estat molt madurat, molt justificat. Jo diria que los videos otros, sense ser el del Costa Gava és una cosa diferent, perquè és una altra època, té també la solidesa d'una cosa, d'una crítica ben feta, és a dir... A mi em sembla que el que cal puntualitzar, i precisament perquè m'ha caigut ara, doncs, com una història del cinema escrita per un...
O sigui, jo crec que hi ha unes diferències molt clares entre del que va arribar a ser la Unió Soviètica i tota la gent que va generar allò, hi ha unes particularitats que penso que s'han d'esmentar sempre, no? El trusquisme és una cosa, el marxisme és una altra, l'estalinisme totalment diferent, i això moltes vegades passa, no sé, passa... I en aquesta pel·lícula que és... No, no ho crec, no. A cosa que graves a la veu, La Confessió...
Això queda molt clar, és a dir, ell no... A veure, hi ha una virtut en aquesta pel·lícula que em va semblar important. Bàrbara, bàrbara. Que és precisament el que acabo de dir i que té unic convenient, però que també ho esmento. L'avantatge és que els personatges són entranyables. Se'ns van propers. O sigui, són més víctimes. I si tu agafes des d'aquest punt de vista, què és el que vol dir això? Que exageren la nota. En definitiva, el sistema que era l'estalinisme, no ho hem d'oblidar, eh?,
o la continuació de l'estalinisme, estem parlant dels anys 50 i tant. Molt bé, ja ho sabem, no? Però després té una altra particularitat, trobo jo, no? Que, en definitiva, tota la gent que viu en una dictadura, i això ho vaig trobar interessant, encara que sigui una dictadura com la que va ser l'estalinisme, amb tots els avantatges que vulgueu...
Si és que n'hi havia, vull dir que no ho sé. El que sí que és cert és que tant amb la vida dels altres com amb aquesta pel·lícula, tots els que estan allà, en tot cas, volen fugir, però de cap manera creen una resistència. Sí que està organitzada i són molt poca gent, però gairebé tothom és víctima d'aquella situació. I això queda prou bé. La vida dels altres és inqüestionable. El...
El creador, l'escriptor aquell, en cap manera es planteja marxar d'allà. Ell senzillament viu aquella situació amb tot el seu inconvenient i confiant que no li passarà... Però és que no podies marxar, eh? Això que no podies... Home, havies de soltar el mur.
Nosaltres que vam viure en dictadura sabem que això tampoc era així. No teníem una dictadura com aquesta. No era tan fàcil, eh? Estàlin va ser l'època de Estàlin. Per què això va aixecar el mur? Que el franquisme no va ser una dictadura tan ferma com l'Estàlin? Bàsicament, perquè no era la mateixa època. Perquè eren diferents anys. No perquè no fos dura. Clar que va ser dura. Però les deportacions que va arribar a fer l'Estàlin... Però fixa't en això, Carme, fixa't en els matisos... Això, què vols? És molt gros, eh?
Fixa't en els matisos, eh? Vull dir que pots remenar tot un seguit d'històries que et vénen a la memòria. Penso que ho hem de fer. Ho hem de fer perquè, esclar, llavors posem tot a dins en un sac d'una manera que no es correspon. Jo menys ho veig així.
I ja dic, eh? Vull dir, la pel·lícula, si te l'agafes... Ja estem amb allò que dèiem, també. Si tu l'agafes des del punt de vista de dir que hi ha après aquí, home, sí, sí que hi aprens coses, aprens a interpretar aspectes i com es dibuixen i com se t'expliquen històries a partir d'unes constants que són, evidentment, interessants, no? Perquè el que és cert és que a l'Alemanya comunista, doncs, el que passava era allò, això està clar, hi havia una vagilància i tal, no?
Jo volia destacar això. Jo tinc moltes ganes que s'estreni la segona pel·lícula, que no sé si heu vist algun dels que aneu a passis de premsa, del Santiago A. Sanú, del director del Truco del Manco, que és la La Gran Enamorado, una producció de Morena Films, i no està molt lluny del que estem parlant, més que res perquè és com una actualització.
i una contextualització en el sentit que és una banda de neonazis, dintre d'un barri perifèric, i llavors, al cap i a la fi, prové una miqueta d'aquesta violència que es va generar... Però és una mica diferent, això, és el que estem parlant. És diferent, no, no, per suposar... Jo em recordo el que deia el Jaume, que estic d'acord bastant amb, vaja, en termes generals amb el que diu ell i amb els matiros que s'haurien de fer, em recorda molt una pel·lícula que potser algú no ha vist, o potser sí, no ho sé, que és L'home de marbre.
I tant, que l'he vist. L'home de marbre és una pel·lícula del senyor... Andrei Bagda. És una extraordinària pel·lícula. De fet, posteriorment, arrel de l'èxit que va tenir aquesta, es va fer l'home de ferro, que no era tan bona.
Però l'Home de Marbre planteja també justament el mateix, és a dir, és una crítica des de dintre, diríem, perquè ell estava a Polònia i era, doncs, diguem, estava dintre, no era comunista, però, vull dir, estava dintre l'esfera aquesta i de pensava... Ja havia començat una certa... Sí, una bona evolució, una certa crítica. La pel·lícula aquesta l'havien prohibit, no l'havien deixat fer en el seu moment i la fa 10 o 12 anys més tard i la fa retocada i canviada. Llavors,
Jo crec que, aviam, és com la insuportable de Belzer, en el fons també, si deixes la novel·la, que és molt més àmplia que la pel·lícula, també està tocant el mateix tema, és a dir, llavors tot això és el mateix, és a dir, és discutir una mica, per la nostra generació, els que tenim ja uns quants anyets i van viure el 68 en alguna mesura, hem conegut això. Jo entenc que, per exemple, la generació més jove com la Francesc,
doncs potser els temes no siguin tan atractius per ells. Però, per exemple, per mi l'home de marbre, la confesió del Costa Gabres, aquesta pel tema que tracta que no l'he vista, o...
l'escolta, com es deia, l'alemana que discutíem fa un moment que no em surt el títol. El dia de los otros, no? La vida dels altres. La vida dels altres. Trobo que són pel·lícules que a mi, generacionalment, em toquen. És a dir, a mi el sol tema, que es toqui aquest tema, em sento implicat. Per què? Perquè en alguna mesura, bé, tots més o menys els que tenim una certa edat,
hem estat implicats amb raó del franquisme i estar en contra del franquisme i estar en contra del franquisme amb una certa idea d'esquerres, amb una certa ideologia i una certa idealització del que venia de la Unió Soviètica. I del que podíem fer. I segurament el 68 tot això ens va ensorrar i vam haver de reformular les coses. El que sí que per mi és molt interessant és que n'estic convençut que a la Unió Soviètica també hi havia aquesta resistència organitzada
I en el fons ja te la deixen veure també, en Bàrbara, eh? Ja. Però allà és com si no en parléssim. En canvi, aquí, que nosaltres, com dius tu molt bé, d'una manera o d'una altra, vam estar implicats en tot això, la veritat és que sí que sabíem que això existia. Carai, no vegis. I com no hi estaves apuntat malament, per dir-ho d'una manera, no? El que passa és que em sembla que hi ha un petit matís que he donat a entendre, però que és cert.
És que, per exemple, si analitzes la confesió de Costa Gàbres i veus el que li passa al Polà, que és l'Infontant, i com el tracten i com li fan la repressió, va ser molt més dura que la del Franco. Potser els primers anys, no? Perquè nosaltres ja parlem dels anys 50, 60, 70, del franquisme. I, clar, Franco, més o menys, com que no tenia problemes, tenia a dominar la situació...
No hi havia la mateixa repressió que hi havia allà, eh? És a dir, això també s'ha de... Que allà, als anys 30, per exemple, o 40, allò era terrible, clar. De tota manera, a mi m'agradaria... El sófet, el sófet, el Trotsky. Has esmentat a Costa Graves. M'agradaria amantitzar alguna cosa d'aquest senyor, també. Digues, digues. Jo penso que Costa Graves és un senyor que va explicar històries, més que no pas ens va costar una realitat del que passava. I les històries, el que tenien per mi era un component d'exageració proval,
i sobretot quan ho feia en la vessana aquesta que hem esventat, quan ho feia en les anomenades en aquell moment dictadures socialistes o comunistes,
Doncs, lògic, allà carregava molt les tintes. Però a la B, la confesió, que està basada en una novel·la escrita per un polà, que és aquest que l'expulsen de la Unió Soviètica al final, i que el Jorge Semprún fa el guió, no és pamflatària, no exagera.
jo crec que no exagera vull aclarir que el fet de no haver viscut això no vol dir que no t'interessi però segurament no estem més motivats generacionalment depèn, mira David quan estava aquí David Montaner que estava apassionat i llegia tot el que hi havia sobre la guerra civil i per suposat no l'havia viscut i en canvi això depèn de l'interès estic d'acord de totes formes el Joan el que deia és que
No en tu en particular, sinó generacionalment és una posició més habitual en una franja que en una altra. De la gent que ho va viure, que ho vas viure. Però tornant a intentar prendre el fil del Vittorio de Sica... Tornem al Vittorio de Sica. No tractava res d'això, el Vittorio de Sica. No li interessava, fins i tot, podíem dir. Tractava el món que sobrevivia amb un...
A Itàlia. A Itàlia, després de la guerra. El ladron de bicicletes, per exemple, és una pel·lícula que no cal allà que ningú digui res, perquè la història és tan terrible. No sé si recordeu, és la història d'un pare que no té feina, perquè, clar, és...
una situació de sobreviure no té feina, li dona una feina té una bicicleta, li roba la bicicleta va amb el nano petit persegueix el que li ha robat la bicicleta finalment el troba, encara surt malparat i després quan ell veu una bicicleta i la roba i llavors només el nano el salva que no s'ho portin a la presó perquè ell ha fet allò que estava denunciant
per pura supervivència. Aquesta història, en blanc i negre, amb una Roma... Esquarterada. Feta malbé tota ella, tota, que no hi ha res que sobrevisqui, que tot és mesquí, perquè tot el comportament és mesquí de totes bandes. Potser l'única puresa és el nen, el nen que no té allà lloc,
jo la vaig trobar, és una pel·lícula que la tinc al cap, i això que fa molts anys. No et deixem presentar el Vittorio de Sica, eh? No, el que dius és interessantíssim, però... A veure, com un desenvolupé, és això, eh? El Vittorio de Sica, penso que la presentació és això, el que ella parla. Quina és la pel·lícula que ens ha quedat en la memòria? Tant a l'Ipiabotas, que la passava amb...
Clar, totes aquestes les hem vistes amb cinefòrum, totes. I llavors pel lladre de bicicleta són les dues pel·lícules claus que va tenir en aquests anys, concretament, 46 i 48, que lògicament els italians havien començat a remuntar-se del que va representar la Segona Guerra Mundial amb tota aquesta tragèdia. Llavors aquest senyor, com deies...
Així com, per exemple, i això ho vam esmentar quan vam parlar del senyor Visconti, quan vam parlar de Rossellini. Rossellini el que feia pràcticament eren uns documents, o sigui, pràcticament es podia dir que les seves primeres pel·lícules no eren històries, sinó que senzillament era agafat de la realitat tot un seguit de trets, d'injustícia enorme, de matar capellans... Roma, Citat Berta. Roma, Citat Berta i tal...
Llavors teníem un senyor Visconti que aquest sí, però aquest ens volia fer pensar sobre el per què s'havia produït un fet com aquest i un cop ja s'havia produït, de quina manera hem de treballar perquè això pugui no succeir. Jo li dono les gràcies perquè, si més no, per ara, doncs hem passat ja uns 50 anys i no tenim aquest inconvenient d'una guerra tan devastadora com aquesta i lògicament, probablement,
Això és perquè també ens va fer pensar. A canvi, el senyor Vittorio de Sica, i ho esmentava quan parlava, dic, insisteixo, del senyor Visconti, el que va fer és explicar-nos històries. Això està claríssim com una macula. El que passa és que les explicava tan bé, ho feia des de la vessant més realista, tendre com intocable, fins i tot m'atreveixo a dir...
però sense el sentit de l'humor que té intugable, que en definitiva la fa fresca, aquí no, aquí ressaltava la tragèdia que tu esmentaves d'aquesta gent que li va tocar viure un drama com el fet de perdre una bicicleta i no podia anar a petjar els cartells, que és l'única feina que havia trobat i llavors el seu fill mira d'ajudar-lo i l'ajuda fins a l'última pregunta, la bicicleta no la recupera, perquè lògicament, i això és la vessant més interessant del senyor Vittori de Sica,
quan les coses van tan malament, difícilment hi pot haver una guspira de justícia en la qual agafar-se i fer un discurs i treballar per aquest discurs. Això jo crec que és, en definitiva, el que va fer el senyor Vittorio de Cic, o sigui, treballar aquestes coses en aquest punt d'entendrir-te, de fer-te responsable, fins i tot de responsabilitzar-te a veure com ho fem perquè això no passi,
però no pas des d'una reflexió molt més profunda, que és el que proposa, segons el meu criteri. Però perquè és una mica un costumbrista. Jo diria que sí. Una mica... A veure, si nosaltres analitzem alguna pel·lícula, i penso que ens podem posar en la mateixa textura, que es va fer en l'estat espanyol, abans que el senyor Bardem Berlanga i l'altre...
Bardem, Berlanga i no sé qui n'és. Abans que aquests senyors van dir nosaltres farem un cinema de contingut i tal, i el que van començar a elaborar és una crítica, no faratge, evidentment, perquè si no no el quéssim pogut fer, però una crítica del sistema, no? Igual com el Baix va fer allà, igual com allò. Llavors, hi ha realitzadors, hi ha la Nieves Conde, que ja en els anys 50 va fer una pel·lícula
que... Surcos? Surcos, exacte, que ja era això. El que passa és que... Per què passava per la censura una pel·lícula com aquesta? Perquè el que provocava era precisament aquesta tendresa, aquesta identificació amb el personatge, aquesta desgràcia del personatge, no? I automàticament això feia que, bueno, sí, hi va una crítica implícita, però el que domina és això. Això és el que va fer el senyor Victòria de Sica. Sí, és veritat.
automàticament, doncs, bueno, són bones pel·lícules, no hi ha dubte, és el reflex d'una realitat, encara que tinguin un punt d'exageració. I aquí aprofito per entrar en la pel·lícula que vam veure el Francesc i jo. Tota la part final, que no deixa de ser un joc, que sí que és veritat que malmet també tota la part primera, el que sí que és ben bé cert és que la part primera és molt vàlida.
De Bàrbara parles. No, de l'altre. Efecte secundari. És molt vàlida. S'ajusta molt a la realitat amb tot un seguit de tramalles que es poden generar en un teixit social on el que prima és el negoci. I això està molt ben fet. Això no ho podem oblidar mai. I aquí està la seva validesa. L'altre director que volies dir abans sembla que era el Marco Ferreri. Bueno, és més tard. No, no era el Marco Ferreri. No serà l'Andrei Bagda
El Vagda, l'altre... El Marco Ferreri és italià. No, no, no, no. Anem a Espanyol. Sí, va fer el Piscito, va fer... El Bardem i l'altre... I després hi ha l'actor, el que va mort fa pas massa, el José, com es deia? No, però que això són actors. Jo estic parlant de directors. Director, home, que és director també. Jo vull dir el... Com es dir? El Fernan Gómez.
N'hi era una altra. Ja sortirà, no patiu per això. Aquests tres senyors, de fet, van ser els capdavanters allà a Valladolid en l'any 51 i va dir, escolta, si fem aquest cinema de la violetera i tal, aquí no anem enlloc amb això. Això no podem sortir de la frontera perquè això no ho aguanta ningú. I automàticament van dir, ens posem seriosos. I llavors el que vam fer és això, va dir, i com ho podem fer? Llavors, segur que devien tenir converses amb
amb responsables d'allò que es deia, dels que retallaven, i va dir, bueno, si ho feu així, ens entenem, no? I llavors van sortir, evidentment, Mr. Marshall, bueno, va sortir tot allò del... Calabuig. Això, Calabuig, una pel·lícula entrañable. L'àcido, l'àcido. Què domina, Calabuig? Ai, la tendresa d'aquell senyor que havia inventat.
amb actors italians de Regano Fellini l'actor principal és italià el senyor Ferreri és un director italià que va sortir posteriorment en tot cas en podem parlar un altre dia que ens agradava molt però era molt incomprensible el Ferreri i algunes pel·lícules d'aquestes però això ho va fer a Espanya a l'Arlo d'Espanya més tard
El pisito, sí. Això i l'altre, sí. I el cochecito, també. Sí, és veritat. Bueno, però tenia el de allò, el guionista aquell, tan bo, Jaro... Sí, el... Jaro Pinter, era? No, no, no. Com es deia? Ah...
No, el que ha fet totes les pel·lícules en Berlanga. El que ha fet totes aquestes, totes les pel·lícules en Berlanga. Rafa i l'Azcona. Ja van sortir. Aquest era el creador. Bueno, es veu que en el cas de... Jo no he tingut temps de mirar massa coses del de Sica, però una cosa que m'he recordat és que el César Sabatini era el que feia tots els guions de les pel·lícules aquestes primeres. I les més bones.
Perquè es veu que després d'aquestes que has dit tu, que bé, doncs, després de la Dronde Bicicletas B, Milagro en Milán i Humberto B... Aquesta és la bona. Es veu que després d'aquestes quadres, que serien els milloretes d'aquesta època, es veu que després, segons he llegit, perquè no ho he mirat, es va passar molt al cinema comercial, ell...
I va fer coses molt més mediocres, molt més simplistes. A veure, però com deia... El matrimoni a la italiana. Aquesta està bé. És una pel·lícula extraordinària. O los girasoles. I dos mujeres jo també trobo. Dos mujeres no m'agraden al seu moment, però els girasoles sí. Perquè jo penso que ell, justament... Bé, la Sofía Loren, molta gent n'ha tret partit, però ell va ser dels primers que em va treure partit del talent de la Sofía Loren. I a dos mujeres ho fa... És un paperàs.
i els animals al cinema perquè si no se'ns tira el temps a sobre els animals ara va penso que ha quedat el Vittorio de Sica prou retratat vinga Carme que sempre és molt interessant l'enfocament que li dones al tema a veure quan fem els temes després un no se ne'n recorda que ha dit un tema i no sap ben bé per què l'ha sugerit això us asseguro jo devia dir aquest tema no sé el per què
I després, quan m'he passat a pensar alguna cosa, he pensat, per què el devia dir? Però bé, llavors, enfocament que li puc donar. Primer pensava, home, si em fico en el tema dels animals en si...
i m'enfonso amb els cartoons, amb els dibuixos animats, això és un pou sense fons. Per tant, he decidit que no els tocava. Però perquè això entraríem en el tema de la fàbula, de la identificació dels animals... Sí, però quan tu parles que justament aquest tipus de món que té des del Bambi, el Rei León, el Tiburón, en té moltíssimes i que pots fer... Jo després he pensat que seria un tema per l'any vinent...
Perquè pots pensar des dels mons grans a les formigues, fan personatges que estan pensats amb una intenció. I estaria bé analitzar quin tipus d'intenció té quan es fa els dibuixos animals d'aquest tipus. No el Tom i Jerry. Però el que vull dir és que no són animals pròpiament dits. Són metàfores per parlar de característiques humanes. Exacte, però podia entrar allà. Bé, no els toco, ja us ho dic. Vinga, això per la temporada vinent. Som-hi. I llavors...
Jo pensava en diferents blocs. El primer que se m'ha acudit, de totes formes, el primer animal que un, animal de debò, que un té al cap, és la imatge de marca de la Metro Galdilmaier. Ah, és veritat, el llou. Un llou que des dels anys 20 i pico fins a quan ha plegat la Metro, que és... Però continuen encara, doncs... Bueno, i encara veus els Tommy Jerry's en la Metro Galdilmaier.
És curiós, m'ha fet pensar, el fet d'haver triat un lleó viu, un lleó que fa un crit de lleó. Fins a quin punt aquesta utilització de la marca en un animal, que significa el poder i que significa la força, va lligada a el que en vol d'aquella marca, perquè vol justament el poder i la força...
que hi ha al darrere, i m'hi ha fet pensar. És a dir, quina és l'utilització dels animals dins del cinema? Una primera utilització és la d'una marca, i és aquesta en particular. Per tant, és el que he pensat en primer lloc. Després, se m'ha acudit als clàssics. Quins són els clàssics? Els clàssics són els que utilitzen animals amb un rol. Per exemple, ho concreto.
l'aci, la cadena invisible, que és una pel·lícula dels anys dels anys 43, o sigui, que és un coli, que és un gos de companyia, però que significa que se l'emporten, se l'han de vendre a una família perquè no té diners i tal, i torna. Per tant, és la fidelitat plasmada des del món de l'animal. Per tant, és un valor que...
és un valor humà que es retracta amb l'animal i és aquest valor el que té força amb la història després he pensat la Mula Francis no sé si la Mula Francis que és dels 50 ha desaparegut del mapa però clar, en canvi el paper de la Mula Francis que era un personatge és un personatge perquè l'has de dir un personatge que és una pel·lícula que passa en un món militar són dos soldats que tenen una mula i la mula parla
Doncs en aquest cas no és la fidelitat en el sentit del gos amb la nena i la família que el gos torna, sinó que és un contrapunt al món una mica quadriculat que significa el món militar i amb una viscòmica té la contrarèplica d'un personatge que...
una mica tontaina, que explica el que la mula li diu. Però llavors aquesta contrapartida de la mula, que és un tipus d'animal més o menys plàcid, més o menys transparent, que no saps ballar què hi ha, intel·ligent com un present presumeix del gos, també fa un paper. I és curiós que ja el cinema agafa aquests elements com a esquí.
Perquè això són dels anys 50. L'altre animal, que és la història del Sea Biscuit, que és un cavall. Aquesta és una pel·lícula que es va fer als anys... Em sembla que la primera era del 40 o 38 o per ai, i l'altra s'ha fet després que la feia... Aquesta sí que l'he vista, la primera no, però la del 2003 que la feia... No l'he vista, no. Jo sí que l'he vist, sí. És un cavall. Aquesta és curiós perquè, clar,
És un cavall que, de fet, és genuïnament el que un americà creu que ha de ser la seva vida. És un cavall que primer el desprecien perquè té uns certs problemes, finalment corre, després ningú creu que podrà ser un gran... Bé, té inclús una estàtua i té... És com... És un héroe
un heroi americà perquè significa allò amb el que l'americà creu, que si lluites guanyes. I aquest animal va fer això. Llavors aquest té... és un cavall que també és un animal noble, és un animal lluitador i és un animal que és capaç de sobreviure a la inclemència d'una derrota.
Amb el Tobey Maguire i el Jeff Bridges. Exacte, el Jeff Bridges. Jo recordo especialment el Jeff Bridges perquè és el que aposta per aquest animal. Era una pel·lícula molt maca, aquesta pel·lícula. Com es diu la pel·lícula? Sí, Biscuit. Sí, Biscuit, perquè és el nom del... De l'animal. Sí, sí. I és un heroi americà, eh? És un heroi americà, sí, sí. Llavors, després, jo havia fet el blog d'Entre la tendresa i l'horror. I havia pensat en el King Kong.
El King Kong és una pel·lícula dels anys... Sí, exacte, dels anys... Dels anys 30, sí, del segle passat. Però llavors, en canvi, en comptes de ser un gos, un cavall, animals amables, aquest és un animal que et pot provocar terror. Fixa't, el cine fa els dos vertents, i això ho continua fent ara. Continua fent. L'animal amable que està a prop de tu
i que és company teu i que té les qualitats que tu esperes positives que tu esperes de tu mateix representades amb el propi animal mentre que el King Kong és aquell animal que en principi pot ser terrorífic et pot espantar et pot et pot fer mal de debò et pot matar i llavors aquesta dualitat
té un cert gust a crear un tipus de personatge que al final és dòcil a tu, perquè aquest, el King Kong, s'enamora de l'actriu i llavors, quan se l'emporten com una gran... per mostrar-lo, el troben en una illa del Pacífic i se l'emporten a Nueva York i llavors a la Empire State
és el tros aquell que és un tros que es veu 50 vegades que té la noia agafada els avions volant que fet aquest any té moltíssim mèrit té una vàlua cinematogràfica bé, primer, imaginat aquesta història i alhora donar-li aquest context que és aquest context de lo sobrehumà
que tu ets capaç d'humanitzar, perquè el fa enamorar-se de la noia. I clar, això és una història que també enganxa. És molt complexa i molt interessant, la història del King Kong, perquè en realitat representa tot allò més primitiu de l'ésser humà, el que ja ha amagat dintre nostre, que pot contenir el més salvatge, com tu dius, i el més tendre. De fet, et pot matar aquest personatge...
perquè està manipulat també pels homes, pels que viuen allà en aquella illa, l'alimenten de carn humana perquè no els ataqui. I després també descobrim que viu en un món prehistòric, envoltat de tota mena d'ésser, d'animalots, vull dir que ell ha de sobreviure allà com sigui. Com pot. Però és un personatge, com a personatge, una gran troballa, una gran troballa com a història. I llavors això ho contrarrestava jo amb el Tarzán i la Mona Chita, que en canvi...
En canvi, aquesta mona sí que està domesticada. Aquesta que passa a la jungla és una mona a l'alçada de l'home. El King Kong està molt per sobre de l'home, mentre que la mona cheetah és de la mida de l'home, és una espècie de gos, el que esperem d'un gos, però en mono.
I, per tant, té una altra contextualització. Però del Tarsant se'n van fer moltíssimes, perquè, per tant, devia ser que allò... Va ser molt exitós, des del Tarsant de los monos hasta los següents. Una franquicia rentable, sí. Llavors, l'altre apartat que tenia és...
com si fos un documental, però que acaba explicant una història. I llavors aquí jo havia posat Golidas en la niebla, que és una cosa magnífica, la Sigourney Gower. Però sobretot la història... I la història, de debò, és una investigadora que se'n va a Àfrica... La danya en fossi. Exacte. Se'n va a l'Àfrica per estudiar... Ai...
Jo no la tinc fresca, aquesta, veus? Jo, perquè havia llegit el llibre de la Diane Fossi, em va impressionar molt, la veritat, tota la història. Sí, perquè és una cosa extraordinària. En realitat, la pel·lícula... No me'n parlo de quin anés, estic buscant de quin anés. Bernard Herzog també va fer una pel·lícula, però era l'os. Amb els ossos, sí. No sé si Carme la té per aquí, suposo que sí. Sí, ara la diria. Però aquesta dels goril·les és molt, molt interessant, perquè...
Forma part d'una història real d'una... Antropòloga. D'Adiant Fossi, que se'n va anar efectivant a l'Àfrica, és una antropòloga i que va viure aquest tipus de vida. I la pel·lícula està molt ben feta. I no deixa de ser també una metàfora, el que es veu a la pel·lícula,
ella acaba lluitant contra els que en volen fer un negoci de tot allò per això té història no deixa d'humanitzar també al cap i a la fi els goril·les i de fer-nos entendre que també són éssers i la seva defensa és la que podia tenir davant d'un poble oprimit al cap i a la fi i això és el que la converteix en una història èpica per mi també, com tu dius, més potent molt potent
va estar nominada per l'Oscar i ho fa molt bé i és una pel·lícula que és com una documental però com que té història acaba sent atractiva cinematogràficament parlant llavors a dintre d'aquest estil tinc El viaje de l'emperador no sé si recordeu són aquells pingüins és una cosa preciosa la història aquesta dels pingüins aquesta és una documental dels pingüins de l'Antàrtida que cada any se'n van
fan un viatge que fan però mils de pingüins van a l'oceà i de l'oceà es fiquen, posen l'ou, llavors un d'ells se n'entorna, la mare se n'entorna, llavors menja i torna mentrestant el pare cova l'ou
i llavors torna i cada pingüí troba la parella això era una cosa extraordinària qualsevol viatge iniciàtic de la història de la literatura del cinema en comparació amb això queda però estava extraordinàriament ben rodada l'Andreu va parlar d'aquesta pel·lícula si no recordo malament quan va parlar del tema del medi ambient però és una pel·lícula delicada magnífica, extraordinàriament ben compaginada ben muntada
I és una escolta entranyable, aquesta. Bé, jo tenia l'os, que és la que tu has nomenat, i després jo havia fet un altre apartat, que era els animals com creen una atmosfera especial. I llavors, dintre... Al cine, què fa amb els animals si vol crear una atmosfera particular? I llavors, dintre d'aquestes, he posat unes quantes. Per exemple, los pájaros del Hitchcock. Los pájaros, l'ambientació que provoca el terror...
d'ocells, que al final resulta que cada un per separat són encantadors, però que junts són un perill, a mi em va semblar allò extraordinàriament ben pensat. Tenia... Bueno, jo tenia també el dos minuts a l'audició en l'espai, quan comença la pel·lícula, que el mono, que no és un mono, que és una persona que fa el paper, la transformació de que quan tiren l'os en l'aire i descobreix que és una eina,
allò em sembla cinematogràficament una meravella. I a més a més, mentrestant està tocant el Richard Strauss de Quantes Sones de Tustre. Es podria parlar molt més, però més clar que va fer Carme i amb més exemples i amb més varietat. Penso que no es pot fer...
Encara en tenia alguna més. Sempre ens passa, però això és interessant. Sempre ens quedem curts. Com que tenim aquí els companys del proper programa de Juguem a casa esperant, nosaltres ja deixem la sintonia del programa i recordem, ja ho hem dit al començament del programa, recordem que Andreu Ferran el tindrem la setmana vinent parlant de Kubrick. Jo crec que podem començar amb ell i ja acabem, com vam fer l'últim programa. I avui hem acabat amb ell, també. Perquè ara estava citant l'Odissea d'Espanya.
Tot i així, jo volia dir-vos, només per acabar, que encara tenia dues magnífiques, que eren La vida de Pi i Blancanieves, perquè sí que creu que són dues pel·lícules que l'animal juga un paper de món. Jo estava pensant en els gossos de la profecia, que fan una por, aquells gossos. Bé, doncs, el que deia amb l'escola de Barcelona i Kubrick, la setmana vinent, i moltes més pel·lícules. Cinema...
sensecondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!