cinema sense condicions.
Bona tarda, som aquí de nou a Cinema Sense Condicions, una setmana més. Avui molt ben acompanyats perquè tenim sorpreses, tenim personatges que habitualment no poden venir i a més a més tenim un director, un director de cine que acaba d'estrenar el seu primer documental. És un polifaceti que és mestre, educador, director d'una escola, ja ha estat director d'una escola, és escriptor, ens ha portat avui la seva novel·la.
i editor i creador de No Solo Cine Net, que és un portal d'internet on ell fa crítica cinematogràfic. I ara, a més a més, acaba d'estrenar aquesta setmana, està en els cinemes, un documental que tracta de la vida de Pedro Burrueso. Les tres vides de Pedro Burrueso, que és un músic i moltes més coses, ell ens ho explicarà ell. Per tant, avui presento una mica els que serem. Hi ha, com sempre, el francès que està a la cabina, portant la control.
Després hi ha el convidat que tocava, que és el senyor Lluís Baciano al metge, que s'ha preparat el tema d'alcohol i cinema. I finalment el convidat especial, perquè té l'estrena en cartell, que és el José Josep López Pérez, que li ha explicat una mica que és un senyor polifacètic que fa moltíssimes coses.
Gràcies per convidar-me, molt bona tarda. Bona tarda. Començarem segurament perquè tenim també Cans, concretament està Nissa en aquest moment, la nostra corresponsal diria que ha anat al festival de Cans i que ens faria una mica de resum abans de començar. Mentre no entrem en contacte amb ell explicaríem que el programa d'avui tenia tres parts.
Una primera part que parlaríem amb la Titziana, una segona que el Josep López Pérez ens explicaria la seva documental i la tercera part que ens explicaria el tema que havíem previst que és cinema i alcohol amb les pel·lícules.
Havíem suggerit que una de les pel·lícules més actuals i que els espectadors no us poden comentar més fàcilment era Living Las Vegas, i per tant hem intentat poder veure-la abans del programa. Jo no li he acabat tota, però he començat aquest matí, em faltaven els últims 10 minuts, però confesso que he quedat impressionat.
perquè la pel·lícula té molta força, jo no me'n recordava, feia molts anys que l'havia vist, és una pel·lícula de l'any 95, i la veritat és que té força, és a dir, tant la interpretació de Nicolas Cage, que li van donar un Òscar com a millor interpretació a l'any 95, com a la Elisabeth Shue, estan brutals, estan realment extraordinaris. No sé si podem entrar en contacte amb la Tiziana, Francesc. Sí, sí, ja la tenim aquí un momentet i ja parlem amb ella.
Comencem a parlar una mica. Heu vist alguna cosa interessant de cinema? La primera part que fem del programa és explicar una mica què hem vist de cinema, quines són les estrenes que recomanaríem als nostres uïdors, quines són les coses que ens han agradat últimament. Hi ha alguna cosa que heu vist que, mentre esperem parlar amb la Titxana, que podíem recomanar als nostres uïents?
i una pel·li que fa molt de temps que està en cartell però que em sembla una obra mestra que és La gran belleza, que encara està en cartell però la trobo un magistral.
Molt bé, amb el Toni Sorbilo, que ara acaba d'estrenar una altra pel·lícula d'ell, Viva la Libertat, es diu, i diuen que està francament bé, és a dir, jo no l'he vist ni una ni l'altra, eh, confesso que no l'he vist ni una ni l'altra. Però l'última m'han comentat que ella està brutal i que la història és molt original perquè són dos germans, un és polític, aquest polític entra en problemes,
i aleshores resulta que el mateix partit decideix que anar a buscar el germà Bessó, que és exactament igual que ell, i fer-li fer el seu paper mentre l'altre es recupera. Resulta que la història va de que són dos personatges completament contraposats, un és un polític, un és un pessimista,
de cadent i l'altre és un filòsof perquè és un senyor que surt del psiquiàtric en aquell moment i està pesant dos o tres anys en el psiquiàtric i un senyor completament innovador i fa una revolució per començar a fer parlaments que no són habituals i que en certa mesura engresca a la gent. I el Toni Servilo que fa els dos personatges. Viva la llibertat! Aquest és el títol de la pel·lícula italiana igual que titsiana que ja la tenim aquí a l'altra banda del telèfon, ha costat una miqueta per poca habilitat meva
Però ara sí, Titxiana, molt bona tarda! Titxiana? Titxiana!
Serà possible? L'hem perdut per culpa meva de nou. Així que podem continuar parlant de les pel·lícules que s'han passat, que és molt bé la idea, perquè així coneixem una miqueta millor els nostres. Jo la vaig veure també, la Gran Veletxa. No em va entusiasmar, la veritat. Però llavors em van dir, escolta, aquest director, el Paulo Sorrentino, està molt bé. I vaig buscar algunes pel·lícules més, Les conseqüències de la mort, per exemple.
Hi ha un altre que es diu El Divo, amb el mateix actor, i un altre que es diu Un Lugar para Quedarse, amb l'actor aquest, amb el Sean Penn, i les tres són impressionant. I La Gran Veletxa també, una pel·lícula allò per contemplar, per gaudir de la música, del paisatge, de la manera com roda aquest home.
En un primer moment no em va entusiasmar, però li va entusiasmar molta gent. Jo també vaig sortir una mica cèptic de la pel·lícula, és a dir, formalment hi ha algunes coses interessants i el personatge sobretot, diguéssim, l'actor és un gran actor i porta tot a la pel·lícula.
Però després el tema de fons i així una mica mostrant la societat romana decadent i així no em va acabar de convèncer. És una qüestió de gustos. Jo una altra que he vist últimament i que m'ha agradat molt és una pel·li de l'Índia que es diu The lunch box.
i dos pel·lis índies també molt bones, Gangs of Washipur per primera i Gangs of Washipur per segona. Tres pel·lícules de la Índia diferents, però que les tres són magistrals.
Val la pena dir que ell és un senyor habitualment fa de crític i segueix totes les preestrenes. Jo intento fer el mateix perquè a vegades no puc anar-hi a totes però ell sí. I per tant està molt més al dia segurament que tots nosaltres. O sigui que segueix molt bé. Té un portal d'internet que es diu no solo cine. .net on va col·locant habitualment totes les seves crítiques i per tant si se'l vol seguir se'l pot seguir perfectament.
Estem en condicions de parlar amb la Tiziana? Ara sí, a veure si no fico la pota. Va, saluda-la tu, perquè si la saludo jo, em sembla que ho tinc agafada avui. Buenas tardes, Tiziana, ¿cómo estás? No tan guapa ni tan joven com tu, ja ho sabes.
Ai, que adolador! Explica'ns una mica com ha anat el festival de Cans, què és el que més t'ha agradat, si estàs d'acord o no amb el festival, amb els premis i els galordons que han donat, com ho veus?
Jo soc contenta de com va, perquè la Palma de Oro, ja ho sabeu si m'imagino, la van donar a aquest Winter Clip, del realitzador turc Nuri Bilge Silan, que és un realitzador de casa, en Canes, el va quantes vegades...
Hace tres años había ganado el premio para la realización, y luego con Three Monkeys, y luego un año después con Once Upon a Time en Anatolia, había ganado otro premio, el de la juría. Entonces, sí, es un realizador muy amado por Cannes, es un realizador muy amado por la juría de Cannes General, y que siempre lo premia, y esta vez, para mí, ha hecho la cosa más...
Jo, personalment, deia el mateix dia dels Palmares. Jo deia, espero que donaran la palmadeura a aquest film.
porque es una película que sí es tan larga, pero un poco larga porque dura como tres horas, más de tres horas, casi medio. Y es lenta, no es una película que dice pero hay movimiento o no sé qué, no, no, no, es lenta. Es muy mucho diálogo, poca música, es muchísimo, muchísimo...
Es muy psicológica, como voy a decir, porque la historia es de este hombre que hacía el actor antes y ahora es el dueño de un hotel en Anatolia, entonces en Turquía, en Anatolia del centro, y vive en este hotel hace el invierno con su mujer, que es muy joven, más muy joven de...
de él, y muy bonita, muy guapa, y su hermana. Y al principio los vemos como que todo va bien, pero luego, poquito a poquito, las cosas se complican y empiezan a, bueno, con las conversaciones y con, bueno, los actos también, o solo las miradas y todo, vemos que las cosas no van bien, porque este hombre se revela un hombre muy egoísta, muy arrogante,
que no es tan bueno como lo pensábamos antes. Es un hombre que es el dueño de su mujer también, es un hombre que no nos va a gustar al final de la película. Entonces es muy intimista como película. Bueno, pues la tenemos que verla cuando llegue a España. ¿Qué palmarés ha habido para la mejor actriz y mejor actor y todo esto, cómo ha ido?
Mejor actriz fue la Julianne Moore para Max to the Stars, de David Cronenberg, que no sé cuándo va a salir en España, pero imagino que sí que va a salir, porque está muy divertida, me habíamos hablado la semana pasada. La Julianne Moore hace este papel de una actriz
Un actriz que Hollywood no quiere más, que nadie llama, que está obsesionada por el hecho de que su belleza va a acabar pronto y que está obsesionada por el fantasma de su madre, que era una actriz mucho más...
És una noia que mai ha crescut.
Aquí he oído comentarios en el sentido de la francesa con la que quedaba los hermanos de Arden. ¿Cómo se llama la famosa? Marion Cotillard. La Marion Cotillard que l'havia hecho muy bien en esta película. Yo pensaba que incluso le darían algún premio. ¿Tú la has visto, la de Marion Cotillard? Sí, la he visto. ¿Y qué tal? Es verdad que podría también ganar un premio. La película está bien.
Es muy actual sobre esta mujer que va a perder su trabajo y que lucha para no perderlo, pero que al mismo tiempo sucede depresión. Entonces, bueno, desde el principio es una mujer muy deprimida y que la vida le cuesta. Cada minuto de la vida le cuesta. Entonces, sí, lo hace muy bien este papel.
Se lo merecía, según tú. Y para hombres, para actor masculino, ¿quién ha sido premiado? Pues para hombres, el Timothy Spall, que es un actor inglés del Mr. Turner, de Mike Lee.
Entonces él que hace el papel del pintor, del pintor que ha vivido entre el 1700 y el 1900, el pintor de la luz. Y esto es un hombre muy excéntrico, que no le gusta estar con la gente o que si está con la gente es muy cínico.
Bueno, que lo miras de lejos está mejor, pero al mismo tiempo es muy sensible en verso a su arte y verso hacia unas personas, pero solo unas que elige como su padre, que muere casi al principio y para él es un desastre, y como una mujer que encuentra hacia el final de su vida y que pasa el resto de su vida. Bueno, los últimos años.
Si hagués de fer una valoració global de tot el festival, què diries? Fue un espectáculo. El concurso del año pasado fue mejor que este año, fue más espectacular. O sea, las películas eran mejores las del año pasado que las de este año.
Sí, en este año han hecho algo de extraño. Había películas que todo el mundo decía, pero ¿por qué está en concurso? Como no sé si te acuerdas, la semana pasada, tú no estabas, pero la semana pasada os he dicho también, hay una película en un encertarregar. ¿Espanyola? No, la Tourist de este hombre de Suecia, el realizador de Suecia,
que si no va a ganar, va a ser una revolución. Me acuerdo que he dicho esto. Sí, sí. Sí que ha ganado. Ha ganado sí porque era una película... Bueno, ha ganado no el premio principal, pero el premio de la judía. Y sí, era... Por ejemplo, esa era una película de concurso. No una película de... En cierta manera, ¿cómo? En el concurso había películas que yen.
Podríste ver la de Rosales, la de Jaime Rosales, la última? No, al final no, pero todo el mundo hablaba muy bien de eso. Alguna cosa más, porque tenemos dos invitados y queremos exprimirlos aquí como un limón. És un privilegi, tenia la Titxana parlant des de Niza, de tot el que ha passat a Cans.
Ja saps que t'esperem aquí. Alguna cosa important.
La juría ha sido premiado con Adiós Langage, que sí que no era la película mejor que estaba, pero escucha, ese hombre, 84 años, llega con una película en 3D, merece mucho más que esto. Y una curiosidad, que ese era el premio de la juría,
y lo dieron a él, que era el más mayor del concurso, y lo dieron también al más menor del concurso, que era el más joven del concurso, que tiene solo 25 años.
Xavier Delan és un canales de 25 anys a la quarta pel·lícula. Mami se llama. Te esperamos aquí a Sabes en el estudio para que cuando regreses a Barcelona o no lo sabes todavía.
Te esperamos aquí en el estudio y sabremos más cosas en directo de lo que has vivido en Cannes, después ya te has pasado en Berlín y luego no sé dónde irás porque no paras de moverte. Muchas gracias Titiana, desde Barcelona. Hasta pronto.
Bueno, aquesta és la primera part i volia convidar el especial que tenim avui. Però mira, mira, que anem a posar aquesta música molt significativa i que és el que dona començament a la pel·lícula i així ja podem començar a parlar amb José López Pérez, director de las tres vidas de Pedro Burruezo. Recordem-ho.
Jo vaig confessar, i ho vaig dir-ho també amb la roda de premsa, quan estàvem al cinemes Bailent, quan va estar l'altra pel·lícula... Cinema Girona. Cinema Girona, perdona, que no coneixia la música del Pedro Bruezo i que em vaig quedar meravellat, és a dir, confesso que la meva ignorància musical és supèrbia, ja ho veieu, jo no havia tingut oportunitat d'escoltar-lo amb ell,
i sobretot el concert que fa a l'auditori, que el vas gravar amb quatre càmeres, o amb tres càmeres, no sé en quantes, és extraordinari, és a dir, és realment extraordinari, doncs em vaig quedar, vaig quedar absolutament sorprès, és a dir, i quan després, en l'entrevista i amb la pel·lícula sobretot, explica ell qui és, què fa, per què ho fa, bueno, penso que... Bueno, jo quasi el primer que et volia preguntar és com neix aquesta idea, com neix la idea de fer la pel·lícula?
D'una manera molt senzilla i molt natural. A mi m'ha agradat sempre molt la música del Pedro, tant l'època de claustrofòbia com la Bohemia Camerata. Jo el volia entrevistar en profunditat quan va treure el primer disc amb la Bohemia Camerata, que es deia Barcelona Intimísimo Cafè.
però per coses que passen, moltes de les entrevistes que penses fer no s'acaben de fer. La gent que entra al cine sap que publiquem moltíssimes entrevistes. Llavors, quan va sortir el Mysticísimus, jo ja coneixia la trajectòria ecologista del Pedro, i un dia simplement vaig enviar-li un mail, deia-se el director de la revista d'Ecologies, a l'entrevista, demanant-li una entrevista. Això va ser un divendres,
i ja em va contestar directament i per sorpresa meva em va dir que l'endemà, el dia següent, ell estaria a Barcelona perquè la seva mare viu a Sants i ell dormiria aquella nit allà perquè feien un assaig de la Bohemia Camerata i jo visc a Cali Blanc. I llavors vam quedar en una cafeteria molt coneguda del meu barri
I allà, jo amb la meva gravadora, que tu ja coneixes i sempre la porto a sobre... I abans d'això, perdona, no us coneixíeu personalment? Ens coneixíem, el que passa que, amb el que ara explicaré, entendràs tot el procés. Ens coneixíem però relativament poc. La qüestió és que, jo porto la meva gravadora, jo li començo a preguntar els temes que jo coneixia, és a dir, la seva trajectòria musical, tots els discos, que els tenim tots,
i d'ecologia una mica, perquè no soc expert d'ecologia. I ell tota l'estona en parlava d'això, però sempre sortia en temes de que aquest món va cap al desastre, coses relacionades amb el sufisme, amb les seves creences, i va estar parlant ell sol, pràcticament, i jo escoltant, amb molta atenció, quasi 6 hores.
Sí, sí, sí. 6 hores. Quasi 6 hores. Carai. Sí, 5 hores 50 minuts. I jo l'endemà, precisament, marxava a Madrid a un rodatge d'una pel·lícula i, doncs, el que vaig voler és, tornant l'AVE, que tornava una setmana després, començar a escoltar, perquè ja sabia que era molt llarg, aquesta entrevista. I, al començar, escoltar l'entrevista per transcriure-la,
De cop i volta ja vaig donar-me un títol, que ja surt a no solo el cine, que és les 3 vides de Pedro Burrezo. Jo aquell dilluns, al tornar, ja vaig trucar al Pedro, li vaig dir, oye, Pedro, si no te parece mal, la entrevista la voy a titular directamente en las 3 vidas de Pedro Burrezo. Ell va quedar molt sorprès, em va preguntar de quines vides parlaven, perquè realment és 3 vides, però realment és una sola vida del Pedro, és una única persona,
I una setmana després ja li vaig proposar de fer aquest documental, un documental en el qual es parlava de la seva trajectòria musical, que és la part troncal de la pel·lícula, que ho impregna tot.
d'ecologia, ha donat que ell és un gran expert en la matèria des de fa uns anys, tant escrivint a diferents publicacions com a d'ecologies, i també és membre de l'Associació Cultural VidaSana, que com molta gent sap, són els organitzadors de la Fira Biocultura. Una fira que es fa des de fa 30 anys, un documental que jo estic preparant, el documental dels 30 anys de biocultura,
És un encàrrec que m'han fet bioculturar després de veure el resultat de la pel·lícula. La primera fita es va fer a Madrid, després a Barcelona, que porta 23 anys, i ara també es fa a València i a Bilbao.
i, finalment, amb aquest conglomerat, tot el que era al principi li vam dir espiritualitat, pensamiento, fins que finalment, donat que el disc també es diu Misticísimus, vam triar això, que les tres vides del Pedro Borrezo fossin exactament això, música, ecologia i misticisme. Està segmentada la pel·lícula
menys els primers 15 minuts i menys el final, però tota la pel·lícula està una miqueta com barrejat, amb un intent que sempre hi hagi humor, hi hagi ironia i que no sigui una cosa molt curul i molt passada ni sobre l'ecologia, ni sobre el món actual, ni sobre res, tot al contrari. La idea, no sé si ho he aconseguit com guionista o director de la pel·lícula, però la idea era, bàsicament, aquesta.
Jo crec que està molt aconseguit i com es va dir amb l'errore de premsa que hi havia altres crítics que van comentar la teva pel·lícula la gent deia que hi havia un crescendo molt ben aconseguit de Climax i que al final, que jo penso que és extraordinari, al final potser es pot començar a avançar una mica encara que no s'expliqui massa cosa i és que ell va proposar, val la pena que també expliquis més endavant perquè la gent ho entengui que ens està escoltant,
54 persones parlen al marge de la Bohemia Camerata, de Pedro Burrueso i de la Coral Cipsella. I a més a més aquesta gent explica que queda molt clar com de mica en mica es va implicant en el projecte, perquè per exemple va venir també a l'hora de premsa la directora de la Coral
La Monti Galdón, la Cura Cipsa i la Sant Feliu de Guixol, sí. I clar, es notava que quedava molt clar que en veure la música, la que produïa el Pedro Borrues, en veure que ells podien encaixar perfectament amb aquella música que els agradava, que s'entusionaven i, sobretot, que estaven emocionats de poder participar en aquell concert, clar, tant doncs, compta que és un fórum en col·lectiu. Jo suposo que teníeu una idea inicial, que vau rodar moltíssimes coses i quan passéssim amb els documentals, va arribar un moment que en funció del que havíeu rodat i del que teníeu i del que havíeu sortit, vau acabar muntant la pel·lícula, no?
Sí, hi havia un guió des del començament, a la pel·lícula també es veu perquè hem fet una miqueta de metacine perquè s'entengui, i és que jo anava fent entrevistes a diferents persones, i d'aquestes entrevistes que jo havia preparat, doncs vam triar el que ens semblava més interessant, i sempre fugint de la idea de la veu a mov i tot això que ho trobo molt artificial. Llavors, contestant una miqueta al que deies,
La pel·lícula acaba amb una cançó que jo li vaig col·laborar al Geric Sagristà de gravar-la en secret, sense saber-ho al Pedro, que és el tema central, el que hem començat a escoltar. Que és això que estem sentint i que et volia preguntar, president, per què és tan especial. S'ha explicat molt bé. És a dir, ell va fer-li una mena de regal amb el Pedro Gruezo a dir, et farem una cançó que ell no sabia res. Tots els seus amics col·laboren amb la cançó, que és aquesta que està sonant. I que té tres parts, a més a més, de cançó, com les tres vides. Hi ha una part que la canta
La Maia Canan, que és molt semblant a la música de la Coral Cipsella, per mi la Maia, a part de tocar la viola, té una veu, jo sempre li dic al Pedro que hauria de cantar més en els concerts, perquè a mi m'encanta la veu que té, i llavors fer-la cantar com a veu solista en un disc per primera vegada, a mi m'ha fet molta il·lusió, i aquí col·labora tota la Bohemia Camerata, després,
En el mig de la cançó hi ha una rumba amb músics de la bohemia però també amb gent del carrer de la Cera, amics del Pedro i amics meus com el Ramonet, que el Ramonet és aquest cantant rumbero que va composar aquest famós tema marxa a marxa que ha fet tan popular la Rosario. I al final de la cançó hi ha un rap, que a part de la lletra del rap és meva, que canta el Jorge Ragnampaiser que havia començat col·laborant amb el Pedro Burrueso
quan eren jovenets. A més a més, en aquesta cançó, que participa moltíssima gent, he tornat a reunir el grup claustrofòbia, l'Antoni Baltà i la Maria José Pena, per fer-li a sobre un homenatge molt gran. I la idea era que tingués un coro rumber i molt xulo, i que s'assemblés, i crec que això és una de les coses boniques, a aquell coro antic, no sé si us en recordeu, de todos los gatos son pardos del gato Pérez.
I llavors aquest coro, i jo també admiro molt, i a més jo estava a la gravació d'aquell disc fa tants anys. I aquesta és una miqueta la illa de la cançó. La pel·lícula acaba aquí i després... I a més a més, per puntualitzar que estic totalment d'acord amb això que estàs dient, el que a sobre li dona una força extraordinària és que està muntat amb un ritme cinematogràfic brutal.
On es va barrejant les cares dels amics, les cares de la família, les cares d'ell i d'altra gent que ha col·laborat, de l'orquestra que han participat, dels cantants que han participat en el coro de Bojitalistica. Queda d'una cosa emotiva, directa, amb una força cinematogràfica brutal.
M'estan agafant unes ganes de veure el documental. Jo m'hi preguntaria una cosa. En aquest documental, t'has deixat alguna cosa per fer o per posar del Pedro Barroso? Segurament sí. Malauradament sí perquè el documental havia de durar 89 minuts. I la veritat és que ens hem hagut de deixar coses molt bones que teníem i diverses persones que vam entrevistar, diverses.
que no han pogut sortir al mutatge final, li he demanat sempre disculpes, però és que no volia que el documental fos més llarg de 85 al començament. Hem acabat amb 89. Ara que Lluís demostra aquest interès pel que estem dient de la pel·lícula, potser és un bon moment per dir on es pot veure i quan. Es pot veure totes les dimecres a les 19.30 al cinemes Girona de Barcelona,
carrer Girona 175 amb un format de pel·lícula i al acabar la pel·lícula Cineforum. Això amb una sessió només. Una sessió al dimecres a les 19.30. També es podrà veure aquest dissabte també format Cineforum bastant a prop d'aquí, al Cinebass, de Sant Fabiu de Llobregat. I tant, on va tothom d'aquí a veure cinema, ni més ni menys.
Aquest dissabte 19.30 també. I a les 19 hores, i patrocinat pel Club 3C del Periódico, estarem també el dijous 5 de juny a la sala Montpou de l'Esgai. I bueno, la pel·lícula estarà on la gent la vulgui veure. No cal que sigui una sala de cinema, pot ser qualsevol lloc on la gent estigui interessada.
Tu has apuntat tot, Lluís, per anar a aquest lloc? Amb un nen tinc prou. En qualsevol cas, aquest programa... No, perquè t'he entès que no he rebut cap mena de subvenció. Al contrari, jo estic en contra de tot aquest tipus d'ajuda ETC i des del primer moment em vaig plantejar de no demanar absolutament res.
i per tant voleu intentar recuperar els diners, però oferiu una distribució al lloc on es pugui passar la pel·lícula. Distribució artesanal, que és el que jo crec que s'ha de fer amb una pel·lícula com aquesta, encara que hem estat al Festival Internacional de Cinema Social de Navarres i anirem a festivals de fora d'Espanya.
La idea d'aquest documental no és guanyar calés, però menys perdre. La idea és intentar recuperar la inversió que s'ha fet, perquè aquí, a part dels calés que tenen el seu valor, hi ha hagut molta gent que ha treballat, molta gent que ha col·laborat.
A mi si em paguessin, encara que només fos a 5 euros l'hora de totes les hores que he treballat aquí, realment hauria guanyat molts carrer. El que va portar més feina va ser la postproducció, perquè van gravar moltíssimes hores, van rodar molt.
i jo he sigut l'únic, òbviament, que he vist tot el material i la postproducció ha sigut complicada per descartar, per muntar i sobretot per fer això que tu dius, que és donar-li algun aspecte de la pel·lícula un caire molt, molt cinematogràfic.
que això està molt aconseguit, al final és brutal. S'ha de reconèixer que la col·laboració que has tingut amb el director de cine també, que és el xicot aquest. El Manuel Mira, sí, la pel·li l'hem muntat entre els dos, però és que ell és un gran director de fotografia i amic, un gran director que ell ja ha fet dos pel·lícules, De Va, que era una pel·lícula sobre sexe del 2011,
i una altra que encara la tenim en postproducció que es diu crisis que crisis que és una comèdia esbollarrada sobre la crisis i que el títol ve una miqueta d'aquella famosa cançó de supertramp que sou que recordeu els ja veteranos que es deia crisis what crisis
I tot això a través del que podríem anomenar una productora, Verne Films. Exactament, Verne Films, en la qual Verne Films realment abans era el Santiago Lapeyra, el president del Col·legi d'Ectors de Catalunya i molt bon amic meu, i ara som el Santi Lapeyra i este humildísimo seguidor Josep López Pérez.
doncs si hem sentit la música amb la que acaba la pel·lícula, que és compendi musical, que ens has explicat tan vellament, doncs ara estem sentint la cançó amb la que s'inicia la pel·lícula. Exacte, una cançó que el mateix Pedro presenta i que està ja rodada a l'auditori, que crec que val la pena que sentim una miqueta perquè és espectacular.
No, no, no és aquesta, eh? Perquè ara ha passat de cançó, la tenia preparada. Espera, que això s'arregla aquí ràpid. Tens tota la raó. No, no, però hi ha hagut algun problemet aquí, perquè ja et dic que la 5, el tile 5 del disc que m'has deixat, estava preparat i ja el tenim aquí de nou. A veure. Ara sí, eh? Sí, ara sí.
És que és un... ara mentre sentim aquests compassos inicials, és un gran músic, el Pedro. Aquesta a mi és la cançó del Mistiríssimus que més m'agrada, i per això la vaig triar com a cançó d'inici, a més a més amb la coral queda tot molt rodó, i la meva idea era mostrar al públic els meus poders, és a dir, bueno, aquí està el Pedro Burrezo 100%.
de l'univers on s'està demanant. Quan l'indigno, per fi,
I que també reflecteix aquesta cançó la part mística del Pedro, perquè ell fa referència a un místic cristià que té influències suficients.
No es menten, sembla, la pel·lícula, el nom del... No, perquè es va oblidar. I que és sofista, una mica com ell. El disc parla de les tres cultures que hi havia a Espanya, que és la cultura àrab, la cristiana i la morisca. I aquesta cançó, que té lletra en llatí, mens sine decidereo,
doncs parla de l'amor i parla que la vida sense amor no té molt sentit. Em recorda una miqueta, i no sé si la comparació amb moltes altres és odiosa o li trobes algun sentit, el Franco Batiato. El Franco Batiato és un músic pop. El Pedro ho va fer al seu dia i ara fa una música molt diferent. Doncs va, sentim una miqueta més perquè val la pena.
Toda la belleza la il·luminece. Cuando en un pillo fecha
A mi el que més em va sorprendre la primera vegada que la vaig sentir i la primera vegada que la vaig veure al documental i per tant vaig descobrir el Pedro Borrezo és que és una barreja de música antiga, de música clàssica i música moderna. És a dir, hi ha un poti poti allà, tan lograt i tan aconseguit i tan diferent del que és habitual... Mira, diu que no entén de música el Joan però mira, quina crítica musical. És que la música m'agrada, la música m'agrada. Jo confesso que m'agrada i simplement no el coneixia.
I l'altra cosa que em va sorprendre molt, i em va agradar molt del documental teu que has fet, és que jo crec que és un documental molt català, en el sentit següent, que em sembla que ja ho vaig explicant, és un que reflecteix realment com més la societat catalana, és a dir, la barreja de gent. El Pedro Borrezo, hi ha una cosa que és bastant maca,
que fa ell, que és entrevistar la mare del Pedro Borrezo, que és una senyora andalusa, i que explica com era de petit el seu fill, que només li interessava la música i que passat tot el dia volia una guitarra i tocar la guitarra, que no volia ni jugar al futbol, ni volia anar al cine, només volia tocar la guitarra.
Això mostra que molts dels que vivim a Catalunya tenim antecedents que som de fora d'Espanya.
La majoria. I aquesta gent que ens hem instal·lat aquí, que hem compartit, que hem creat una cultura nova, aquesta cultura nova que estem creant, és el producte de la barreja d'aquesta gent. És a dir, no és que ja fos aquí, no, no. És el resultat del que la gent que ha vingut aquí i s'ha entrat aquí ha anat aportant. I això crec que la pel·lícula ho mostra d'una forma extraordinària. És a dir... Gràcies. No, no, jo crec que ho mostra d'una forma extraordinària. És a dir, hi ha un moment que ja... ja veureu que surt l'entrevista a la directora de la Coral,
una noia típicament catalana, un català, etc. Veus que és una cosa, que és la realitat, és com és Catalunya, com és la nostra societat. Llavors això em sembla que està logradíssim, és una cosa molt guapa. Doncs abans d'entrar a l'espai de cinema i alcoolisme, que t'he preparat el Lluís, és mentent també, tu deies que José era una persona polifacètica i efectivament ara t'he editat i està movent una novel·la.
De cinema negre? Sí, de cinema negre. De novel·la negra. Bé, ell és mestre, havia sigut director d'educador, per tant, director d'un centre, escriptor, ja ho veieu aquí, editor i creador, ja ho he dit abans, de Non Solo Cine Net, que és un portal d'internet, que tothom pot entrar allà i obrir. I a sobre ara és director de cine, o sigui, guionista. O sigui que podem dir que treballa amb el que li agrada. Exacte. Que és un privilegi.
Realment, avui en dia el que em considero és un autor multimèdia, perquè puc escriure una novel·la, puc escriure un guió, puc dirigir una pel·lícula i puc portar continguts periodístics a una pàgina com no se l'ocini.
La novel·la diguem-ho, que em sembla que no ho hem dit, és Tierra de por medio. Tierra de por medio està editada per la Busca 97 Edicions i explica la història d'un detectiu que es diu Luis Costa i la seva espècitat és trobar dones desaparegudes. El que passa que hi ha elements històrics, començo parlant de paràmedes, hi ha moltes referències de música, perquè a mi m'agrada molt la música, de cinema,
i hi ha moltes disgressions a la novel·la negra clàssica. El Prolac me l'ha fet a l'Oti Rodríguez Marchante. És un crític de cinema. És un dels crítics de cinema més coneguts d'Espanya, escriu a l'ABC, i l'any passat va guanyar el premi Alfonso Sánchez, el millor crític espanyol que dona l'Academia Española de Cinema, i que també surt a les 3 Vides de Pere Aragonès.
Estem molt agraïts que hagis vingut. Estaríem molt contents que la gent es decidís a veure el documental. Jo confesso que val la pena no perdre-se'l, val la pena veure'l, i recomanar-lo a altra gent, i si el passen en algun moment, perquè és un documental que ha anat corrent per diferents llocs i ha anat presentant a diferents espais, que aprofitin l'ocasió que tinguin de veure'l perquè sortiran molt contents, molt impressionats de la figura del Pedro Borrezo i de la figura de la direcció que ha portat en aquest cas José López Pérez. Moltes gràcies, Josep.
moltíssimes gràcies a cinema sense condicions i francès i Joan, moltíssimes gràcies per convidar-me. Un honor i un plaer. I et convidem, gràcies a tu, a continuar ara i a afegir-te a la resta del programa per parlar d'aquest tema, que la veritat és que és força apassionant i que estigui intentant posar aquesta música.
Estic intentant posar una miqueta de música, però no sé si m'estigui aconseguint, de l'Hivit Las Vegas, que era la pel·lícula central a partir de la qual el Lluís... Jo haig de confessar que l'he vist aquest matí, m'ha impressionat, em sembla que ho he apuntat abans, però jo donaria la veu i la carta blanca al Lluís que comenci presentant-se el seu tema.
Bé, gràcies per convidar-la també. La veritat és que quan comences a repassar el cine i l'alcohol és increïble el món que hi ha aquí i bé, ja quasi podem dir que el col en el cinema és ubico, està ficat d'una manera
Extensa, extensíssima, hi ha llistes de pel·lícules relacionades amb l'alcohol, però hi podem fer 50.000 llistes diferents de la manera, però en el fons vol dir que l'alcohol està ficat a dins de la nostra societat
i per tant el cine ho reflecteix igualment. Podríem dir que potser hi ha dues classificacions o dues categories. El cine que parla de l'alcoholisme en si, dels danys que produeix l'alcohol, que són molts, l'alcohol, no oblidem que ho haig de dir, és una droga, és la droga més perillosa que hi ha i que, a més a més, està tan a l'abast
que desfer-se'n d'ella és molt més difícil que les altres. I per tant, en aquest sentit, és bastant perillós. I aleshores, en aquí, el que sí que és veritat és que el cine ha tractat l'alcoholisme per una part, però també ha fet pel·lícules
on l'alcohol forma part de la cultura, del plaer, de l'oci i de les coses agradables de la vida. Per exemple, hi ha una pel·lícula relativament recent que és entre copes
que vosaltres la recordeu molt bé, és una pel·lícula, diguéssim, que és una comèdia, jo crec que ben interpretada pel Paul Giamatti, és una pel·lícula feta per la Sandra Payne, del 2004, i està feta amb sensibilitat, tracta el tema del vi, és un viatge, diguéssim,
per anar per Bali, per Califòrnia, on hi ha grans vins i això. Els que ens agrada el vi, ens agrada la pel·lícula aquesta i realment és una aconseguida. Una altra pel·lícula simpàtica que parla, diguéssim, de l'alcohol d'una manera, diguéssim, bueno, agradable, és el Ken Loach, la part de Los Angeles,
que és la història d'uns nanos que estan una mica descarrillats, que estan revitant, i com el whisky, diguéssim, a través del whisky i d'entendre el món, munten una història que està també molt bé, és molt agradable, jo no l'havia vist, el vaig veure la setmana passada i em va agradar. I en aquest cas és el whisky el que rescata els protagonistes. Exacte, exacte. Una cosa molt poc habitual, normalment,
És el contrari, que és l'alcohol el que et fa fosfatina. Exacte, exacte. I això s'agraeix, no? Perquè, clar, no hem d'oblidar que als humans, o sigui, hi ha la majoria dels homosàpils que circulen pel món,
no tenim una dependència de l'alcohol quan consumim alcohol, perquè hi ha una part petita que es de ve depenent, depenent i es de ve alcohòlica. I això a la persona que li passa no pot escollir. I a l'alcohol, el terrible d'aquestes persones és que estan vivint
amb l'alcohol per totes bandes i els costa molt desfer-se'n, inclús hi ha molta gent alcohòlica que no sap que ho és. Tot això ho parla aquesta altra part llista de pel·lícules que hem comentat una mica abans.
Jo m'agradaria comentar, per exemple, una mica per ordre conològic, hi ha, per exemple, la pel·lícula Día 5ella. Ray Millan, protagonista. Sí, Ray Millan, que va guanyar premis a Cannes i a l'Òscar Hollywood de l'any 1945.
És una pel·lícula molt ben estructurada, molt ben feta, amb aquesta esquema de escritor fracassat,
el whisky, la nòvia que el salva o que el vol salvar. I el tractament de l'alcoholisme, des del nostre punt de vista actual, és molt esquemàtic, molt bàsic. Pensem que és, llavors, diguéssim... Era també de les primeres pel·lícules del Willy Wilder. Exacte. Però allà hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció,
que hi ha unes escenes que el porten amb un sanatori per curar-lo i realment és impressionant la crítica que fa el sistema sanitari de llavors per tractar l'alcoholisme. És un sistema totalment obsolet,
castigador, sense cap mena d'estructura sanitària ben muntada. Com diria el Jaume Vidal, estigmatitzador. Qui té una característica com aquesta se'l considera culpable de tenir un bici i no se'l considera com una malaltia.
No, no, exacte. I a més a més, vull dir, totalment ineficaç, no? En aquest sentit. A veure, una altra pel·lícula que jo crec que és, diguéssim, per mi és una de les pel·lícules que tracta l'alcoholisme millors, és la Dies deben ir roses, del Blake Edwards, amb el Jack Lemont, de l'Irrèmic. Jo crec que aquesta pel·lícula té un guió estructurat
molt senzill però brillant. No sobra res a la pel·lícula. I t'explica el problema de l'oscul·luïsme per una manera descarnada i claríssima. Jo crec que és una pel·lícula però genial per mi. Diguéssim, si en alguna pel·lícula haig de dir
Quina és la que parla el col amb més habilitat és aquesta. Bé fet, hi ha unanimitat, tothom quan parla d'aquestes pel·lícules. Si tothom està d'acord amb què és la millor. I penso que és veritat, i a més té una altra cosa característica que aquest matí que estava veient Livi en Las Vegas, a mi em destacava.
Livint Las Vegas són dos personatges que estan en el límit, una com a prostituta i l'altra com a persona que es vol suïcidar amb la beguda. I clar, la pel·lícula està molt bé, però són casos extrems. En canvi, el que em sembla molt interessant i intel·ligent de Díaz de Vino Rosas és que són dos personatges normals, sobretot la noia, és a dir, si vols un senyor que és més bavador, etc.
que com entren de mica en mica en aquest món, com ell es destrossa en alguna mesura la vida i com finalment inclús s'inverteixen els papers, és a dir, ell aconsegueix sortir-se'n i ella que no era ni... simplement li quedava la xocolata es torna addicta i no pot sortir del món de l'alcohol. I amb ell li agafa un pànic terrible perquè diu no tinc cap solució o renuncio a la nòvia que s'ha tornat alcohòlica
o em torno una altra vegada a l'euclidisme. És terrible. La dona i la filla. I després, el que passa és que aquí, a més a més, s'ha de tenir en compte que és la primera vegada que surt la teràpia de grup. És el 1962, la veritat és que fia alguns anys que els psiquiatres dels Estats Units
ja sabien l'autoritat de les teràpies de grup en certes aspectes de malalties psiquiàtriques i en l'alcoholisme sobretot. També apareix aquí, penseu que aquí, l'any 62, surt a la pel·lícula,
Però aquí a Espanya, diguéssim, estàvem en el segle XIX. Jo recordo una pel·lícula que es tractava d'això, antiga, que era mi tío Jacinto. No si la recordeu, té la història d'un sortir al pablito calvo de petit i era un torero que no podia...
fer la seva feina, un Maretilla, perquè cada dia agafava una bona cursa. I era una pel·li dels anys 50. Dels anys 50? Clar, perquè aquí hi havia molt de culturisme. Perdona, dirigida per Ladislau Bagda, que l'acabo de buscar, jo no la conec, vull dir que és un dels grans dirigidors. I protagonitzada per l'Antonio Vico i, com tu dius, pel Paulito Calvo. És una bona pel·lícula. I reflecteix molt bé només el franquisme.
Em sona molt el títol, però ara no lligo. Parlem de Living Las Vegas, que una de les coses que ja ens diràs tu m'ha impressat molt, a part que tracta de l'alcoholisme, és de la música. Jo no la recordava tant.
Jo no sabia que era del mateix Mike Figgis. Aquest matí, quan he posat la pel·lícula, posa música. Estem sentint de fons aquesta música. M'he fixat perquè he estat analitzant el tema de la música en relació a les escenes.
que en moments clau la música és excepcionalment ben posada. La pel·lícula té diversos elements. Hi ha alguns que són molt durs i altres que són sensibles. És una història d'amor entre ells dos. La força que té la pel·lícula prové d'aquesta història d'amor de dos personatges en situacions extremes.
però quan aquest amor es manifesta, o aquest amor explota, o aquest amor és sensible, la música d'una forma extraordinària ajuda que es vegi aquesta sensibilitat. Clar, aquesta Living Las Vegas és una pel·lícula de l'any 95. Hi ha una pel·lícula d'abans, que és El borratxo, d'Albert Frey, Mosca de Bar, d'Albukovsky. Exacte, de Mickey Rourke.
que guió del Bukowski del seu llibre i que és el representant del realisme brut americà, que escriu d'una manera molt minimalista,
i que l'important no és, diguéssim, la literatura que acompanya en això, sinó el que expressa aquest món una mica fosc i de persones normals una mica degradades. I que quasi fa apologia del consum de l'alcohol, el Bukowski, eh?
perquè tota la seva vida és això, no? Ell defensa que d'alguns s'ha d'emborratxar, no? Sí, sí. Bé, doncs sent aquesta pel·lícula d'emborratxo, bastant s'abandona, bastant... Més mediocre. Més mediocre, perquè la intervenció del microrurg, francament, és bastant mediocre, és histriònica, és massa exagerada.
i no te'l creus. En canvi, el Nicolas Cage en el Living Las Vegas és molt més ponderat, ho fa bé, hi ha el Delirium Tremens, el Tremolo Cage i tot això, i a més a més és una evolució en el sentit que ja no és un escritor fracassat,
ja no és una persona que lluita contra l'alcohol, no, és un final, és a dir, és, accepta l'alcoholisme, que accepta que l'aranya l'ha atrapat del tot i simplement és una fugida, diguéssim, total. I us en recordeu una mica amb aquesta línia, però potser amb un caire...
Més existencialista encara, la pel·lícula d'Hermano Olmi, la Llegenda del Santo de Bedor, amb el Roger Howard, tota una història. Una novel·la del Roth, no? Sí, em sembla que sí. Ara t'ho diré. Sí, del Philip Roth, oi? Sí. Sí, sí, sí, efectivament. Bona memòria. Jo l'únic que volia dir també del Living Las Vegas és que l'autor és el Brian,
que es va suïcidar dos o tres setmanes després de saber que es faria una pel·lícula sobre el seu llibre i que té trets autobiogràfics i la veritat és que... Única novel·la que va escriure i a més a més abans de la pel·lícula amb un tret al cap es va suïcidar.
No ho sabia. Ho he llegit aquest matí. No podem deixar de fer una referència a la pel·lícula del Joan Rittbeck, que va estar aquí fa unes setmanes, igual que avui ha vingut a José López Pérez, per parlar-nos com ja sabeu si heu sentit el programa o el podeu tornar a sentir quan vulgueu.
Abans parlaves de situacions extremes i precisament la seva pel·lícula es diu extrems. Precisament per això. Parla de molts extrems, no només d'alcoholisme. Parla de tota mena d'addiccions a diferents drogues, però l'alcoholisme també té una part. I com tots es desacaben, com has dit tu, amb una teràpia de grup. És a dir, tant el que és l'alcohol com és la cocaïna, com és alt tipus de drogues, siguin les que siguin,
Al final la pel·lícula acaba amb una teràpia de grup que porta un nen, un senyor que condueix, un metge que condueix aquesta teràpia i com se'n surten o no se'n surten en funció de la teràpia de grup. I amb el Joan parlàvem el dia que va venir d'un tema que el Lluís també ha tret al començament i que jo volia fer una miqueta d'incisión, d'incidir una mica amb ell perquè tu ets metge i potser ens pots donar una visió fins a tu una mica més professional.
Ell deia allà, i tu també ho has comentat abans una mica, que hi ha molta gent que consumim vi perquè ens agrada i gaudim d'ell, i en canvi hi ha un percentatge de persones que cauen en una adicció que no poden controlar. Et volia preguntar si hi ha una explicació mèdica, psicològica,
d'algun tipus que doni per cert per què passa això. Últimament s'han fet estudis genètics i hi ha uns trets genètics que estan relacionats amb la dependència. Però no oblidem que això no és que les circumstàncies vitals tant des de punt de vista de les vivències, les pròpies experiències i les frustracions
i les relacions emocionals que ens porten a la vida fan que aquesta possible dependència es manifesti o no. I per tant sí que és veritat que en unes mateixes circumstàncies veiem gent que entra en l'alcoholisme i la dependència de drogues, perquè no hi ha massa diferències, i gent que no les té.
La pregunta seria, pot ser que sigui genètic, que sigui hereditari, és a dir que sigui familiar o no té res a veure? Descartat totalment, no té res a veure. Hi ha factors genètics que incideixen en la dependència i això està demostrat en molts estudis des de fa uns anys.
però, naturalment, el factor emocional, el factor psicològic és fonamental aquí. Jo t'ho dic perquè jo he sigut professor durant molts anys i jo feia, amb els de primer debut de fa molts anys, feia una mena d'experiment, que un dia que veia que estaven molt nerviosos i molt així, els deia, avui no farem classe, i tots supercontents, saps?, se'ls dava per les parets quasi.
Avui no farem classe, avui farem un experiment. Tots agafem un fot de paper i apunteu el que jo us suggeriré. Jo els deia, preparat, sí, sí, vull que sigueu sincers, que em digueu la veritat. I jo deia, imagineu-vos-ho per un moment que us van morir ahir. Ja esteu morts, ja heu arribat al final de la vostra vida i aleshores resulta que vosaltres des d'allà us plantegeu què és el que us agradaria haver fet abans de morir. I tothom escrivia les seves coses. En una ocasió,
Jo a vegades el que feia era comentar, sense fer-hi qui ho havia escrit, comentar algunes de les coses que a mi em semblen. Hi ha una nena que em dona el paper, una nena de 13 o 14 anys, em dona un paper i em diu que no el llegeixi, sisplau. Llavors jo no el vaig llegir, però el vaig llegir. I aleshores em posava, m'agradaria no beure cada dia. En sèrio? Sí.
En 14 anys. I resulta que va resultar després posteriorment que la família era alcohòlica i ella va acabar sent alcohòlica, perquè al mig curs va haver de plegar i ser ingressada a un centre de rehabilitació. Tu deia per això, per si això... No, perquè en aquest cas, a veure, per si que hi hagi factors, però... Nosaltres veiem que hi ha famílies de grasos
on les mascotes també són grasses. O sigui que l'entorn i la imitació de la conducta alimentària o de beure és més forta que la genètica o el que sigui. És més d'un hàbit, veus més fàcil i tu te'n fas el mateix. Això amb estudis amb germans bessons separats, univitalins separats de famílies,
s'ha vist també, s'ha pogut comprovar les diferències entre una família i l'altra. No creus que la societat actual incentiva el consum d'alcohol? Totalment. No incentiva, és exagerat. El comportament dels adolescents aquí, el consum d'alcohol als adolescents i tot això,
És lamentable perquè és molt difícil contrastar tota aquesta pressió de l'ambient, perquè per fer un consum moderat, un consum conscient, no hi ha prou consciència dels danys de l'alcohol. L'alcohol és una droga
que mata perquè produeix càncer, perquè produeix malalties cardiovasculars, però també mata perquè produeix accidents i violència, violència domèstica, violència social, en els estadis de futbol... Per tant, sí, tenim un problema des de punt de vista...
de societat en el tractament que hem de fer amb l'alcohol. Sí, és un problema. Jo ho veig preocupant perquè es veu que molts joves d'avui en dia consumir alcohol els caps de setmana és alliberar-se, i això crec que a nivell educatiu, a nivell social, hem de fer alguna cosa.
forma part de la seva manera de divertir-se, la seva cultura d'una bona part del jovent. Nosaltres estem acabant el programa, és una llàstima perquè hem encetat aquí un debat que ens portaria molt lluny. Deixem aquí en punts suspensius perquè la gent s'interrogui i fem un resum ràpid del que hem tingut avui, que hem tingut un director
a més a més crític de cinema, a més a més escriptor, el José López Pérez, que li agraïm molt, que hagi estat aquí parlant-nos sobretot de les tres vides de Pedro Burrueso, que podeu veure al cinema Girona, als dimecres, amb una tertúlia, amb un cineforum inclòs, i d'aquí a no gaire el dissabte al Cinebaix. Seguiu això perquè val molt la pena. I hem tingut també el Lluís Bessiana, que li agraïm molt una altra vegada, la seva presència parlant d'alcohol i cinema, un metge i cinèfil, i la setmana vinent ràpidament... La setmana que ve tenim Burlan Caster, que ens parlarà la Carmen,
La Carme i jo comentaré una pel·lícula, El Fuego i la Palabra, que és una famosa pel·lícula del Richard Brooks, basada en una famosa novel·la del Sinclair Lewis, que no hi ha més temps. No hi ha més temps. La setmana vinent. Gràcies a tots. Bona nit. Fins la propera.
Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara amb útils. 400 pisos per vendre. Si s'ho ha pagat de la seva butxaca ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar classificat a perdida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim-se en just.