Cinema sense condicions.
Ni a l'alba ni al nou dia, canto per un amic meu que per mi ha perdut la vida, que per mi ha perdut la vida.
Hola, bona tarda.
Amb aquesta introducció que correspon, em sembla que és la cançó del Pandero que canten les nenes del Carràs,
una família del Segrià que té problemes per continuar amb la seva explotació de collita de préssecs.
I que li ha proporcionat a la catalana Carles Simón un dels premis més covejats del cine a Europa, com és l'Ost d'Or de Berlín.
Bé, en altres programes hem tocat una mica el tema del Carràs,
però últimament és que s'està convertint en una quasi indispensable referència i no solament pel cinema sinó per altres qüestions.
Llavors pensem que avui nosaltres també ens assumarem a la corrent aquesta i parlarem del Carràs.
Bona tarda, Lluna.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, ara avui sí.
Bona tarda, Pere.
Benvingut.
Bona tarda, Ignasi, benvingut.
Què tal?
Què tal?
Bona tarda, amics.
Sóc el Pep Armengol que us parla.
i avui farem un programa en el que parlarem, com hem dit, d'El Carràs, però parlarem també de pel·lícules d'actualitat de cartell,
parlarem també de l'últim festival que hi ha hagut a Barcelona, el DA Film Festival, festival d'autor,
i parlarem també, sobretot ens en parlarà l'Anastasi, d'una sèrie, són diversos capítols,
una sèrie que, com sempre ens comentarà...
L'Anastasi el farem l'expert en sèries.
Sí, el seriólog.
La veritat és que pensem...
S'ho ha aconseguit, eh? S'ho està aconseguit.
Un ninxul, que es diu.
Sí.
Un ninxul.
I pensem també que de cara a tots vosaltres a l'audiència pot ser interessant
perquè, a veure, hi ha una forma de veure cinema que és acomodant-te a la teva agenda particular
i encara més disposant d'hores i d'espai proper al teu lloc de treball, si fas teletreball, etcètera.
Sí, sí, té virtuts, evidentment.
El futur...
Defecte.
Sí, bueno, l'altre dia ens ho deia la Teresa Enriques, una productora, i ens deia que, clar,
que t'agradarà o no t'agradarà, però el futur sembla que passa molt per aquí.
Sembla ser.
I no precisament per les sales, malauradament, que és el que nosaltres voldríem, que es pogués conviure una cosa i altra, no?
Sí, sí, jo també opino així.
Jo sóc dels que dic que determinades sales desapareixeran d'aquí un cicat, jo crec.
En fi, ja, Copola, als anys 80, ja ho deia, que la gent acabaria veient el cinema a casa seva.
Als anys 80, eh, és Garrifolta.
Sí, sí, sí, perquè ell tenia aquest convenciment que tot passaria per l'electrònica.
Fellini també...
D'alguna manera, com que ell era un obsès de l'electrònica...
Absolutament, sí, sí.
Entenia que el cinema digital segurament ja no es podia projectar en una sala, sinó que hauria d'anar a altres formats.
O sigui, això venia d'aquí, de fet, als anys 80, quan fa tots els seus experiments, diguem, d'edició...
Corafonada...
I fa aquelles pel·lícules.
Fellini també va anunciar la mort del cinema.
També, per altres motius, segurament.
Sí.
Per altres motius, o per altres sí, era una deducció a partir d'altres premisses.
En fi, del que no cap dubte és que estem en l'ull de l'huracà.
La transformació és absoluta i no es veurà mai més ja el cinema, com nosaltres per generació estem acostumats.
Això és claríssim.
De fet, ja no s'està veient.
Ja no s'està veient, ja no s'està veient.
És el present.
Estic bé, he dit el futur, de futur, però...
Però fixa que, en canvi, en el cas del Carras, que estàvem citant el Carras, s'han obert cinemes que estaven tancats.
És a dir, que quan hi ha un fenomen, i en aquest cas el Carras és un fenomen, realment passen coses que també són fora del comú.
A mi m'interessaria parlar...
Diria avui en dia que s'obriria una sala de cinema per veure, no una, diverses d'una zona determinada a Catalunya per veure una pel·lícula.
Però a mi m'interessaria analitzar justament el fenomen, eh?
Sí, sí, bueno, és que he presentat el programa com per parlar del fenomen al Carras.
Evidentment podem parlar de la pel·lícula, eh?
Naturalment, va junt, el fenomen parteix d'aquí.
Però jo, si us sembla bé, avui m'agradaria començar per la teva secció, Anastasi.
Bueno, com vulguis.
Què dius ara?
Sí, sí, sí, no, perquè...
Vosaltres meneu.
No, no, no, no, no voldria que ens acostuméssim a posar el fenomen, perquè llavors a la millor...
No, no.
Hi ha dies en què es queda escapçada...
No passa res, no passa res.
Jo penso que...
Com si volem fer-ho al final, tampoc jo no...
Bueno, acabes d'improvisar-ho ara, i a mi, si accepta l'Ignasi...
Quin remei.
Quin remei, clar, clar.
No, home, jo penso que...
Ens ha actuat per fets consumats, Pep.
Bueno, no és l'únic en aquest país que ho fa.
No, no, no, amb tota la bona fe del món, i jo ho agraeixo.
No hem tingut l'oportunitat de parlar abans, en hem arribat justos.
Seré, seré...
Però ho pensava, dic, fins i tot per no fer una planificació fixa.
Molt dinàmica és fixa.
Eh? Correcte.
Correcte.
No, intentaré agrair-te, diguem, aquest gest,
intentaré, per tant, correspondre amb brevetat,
que per mi és una de les qualitats de no avorrir
i de ser bé al màxim d'auretat.
No, no avorreixes mai, crec, jo.
Intento no fer-ho.
A veure, la pel·lícula, la sèrie en aquest cas,
que és una pel·lícula, una sèrie no deixa de ser una pel·lícula fragmentada,
diguem, per episodis,
i quan mereix aquest títol és perquè es tracta novament d'una sèrie d'autor.
La tarda ja parlàvem de la sèrie aquella que havíem vist,
que havia vist jo i que vaig proposar com una sèrie a veure,
que era In My Skin, aquella sèrie d'aquella noia,
que mentia permanentment perquè la vida que feia realment
no la podia explicar a ningú
i que, per tant, havia de mentir respecte a la seva vida
per suportar el dolor que li provocava.
En aquest cas, és una sèrie també d'autor,
i penso que estic fent sèries d'autor no perquè sí,
sinó perquè a la gent li serveixi alguna cosa de dir
escolta, és que totes les sèries són el mateix,
que si les d'allò d'intriga, el thriller, clàssic,
dolent, ja se n'han fet molts de thrillers,
les sèries no són més que remedos, còpies...
Bé, no, hi ha sèries molt interessants.
Frágil, frágil, que tu t'agradarà que ho repeteixi segurament.
Frágil...
M'encanta com arrossegues aquesta síl·laba final.
Sí, que s'ha d'arrossegar.
S'ha d'arrossegar, però hi ha francesos que no arrosseguen.
No, m'en diuen frágil, frágil.
Frágil.
A mi m'agrada molt frágil.
Frágil!
Frágil, frágil.
És francesa, és francesa.
És canadenca, és canadenca.
És canadenca, però no, una part resideixen aquí.
És que frágil, en anglès, s'escriu...
Frágil, frágil, s'escriu igual, però per cert,
els canadets també arrosseguen la síl·laba o no?
Canadets són coses tan estranyes amb el francès
que t'asseguro que és incomprensible.
Jo, quan veig una sèrie canadenca, assumeixo que haig de llegir els subtítols.
Parlem de subtítols l'altre dia.
Jo haig de llegir els subtítols, no?
És molt difícil de seguir el canadenc.
Doncs com el carras.
El canadenc.
Com el carras.
Com el carras que necessita subtítols.
Aquesta és una sèrie molt recent, molt recent de Filmin.
Es va estrenar l'11 de maig.
No, perdó, l'11 de maig de l'any passat.
Però bé, és relativament recent.
No estem parlant d'una pel·lícula, d'una sèrie antiga.
Té una temporada, són 10 episodis de 45 minuts.
Realment, és una sèrie molt, en aquest sentit, molt fàcil de veure.
I té aquesta qualitat.
És una sèrie d'autor.
Per què és una sèrie d'autor?
Perquè, novament, no n'és d'una locubració d'un creador que diu
ara què és el que toca fer.
No, n'és d'una pulsió.
Jo també, novament, crec que hi ha una pulsió darrere
d'explicar una història molt interessant, d'una manera molt interessant,
que tot està fet ja en el cinema.
Quan dius, és original, bueno, relativament.
És a dir, la pel·lícula comença del revés.
És a dir, comença que passa un fet.
Hi ha moltes pel·lícules, hi ha moltes sèries fins a dir que comencen així.
Passa un fet terrible, en aquest cas, al principi de la pel·lícula,
i de cop comencem a anar enrere.
Però comencem a anar enrere paulatinament.
És a dir, el dia anterior, dos dies abans, tres dies abans...
És a dir, anem tirant enrere fins a arribar...
I mentre tirem enrere, aquesta mecànica, diguem, de tirar enrere,
no evita que la pel·lícula es produeixi amb una naturalitat...
Perdoneu l'error permanent de pel·lícula i sèrie.
La sèrie es produeixi amb una naturalitat absoluta.
En gran part, novament, apujada per dos actors,
que són, i sempre estem mirant en aquest cas,
el Dominic Couture i el Félix Baixant.
No, perdó, aquests són els personatges.
El Pierre-Luc Funk i Marc-André Gronda.
Aquests són els actors.
Els personatges són el Dominic, efectivament, i el Félix.
Són dos actors.
Un d'ells, el primer, el Pierre-Luc Funk,
és un home que ja havia apareixut en l'última pel·lícula del Ciever Dolan,
que també és un realitzador canadenc,
que a mi m'interessa molt.
Se li diu que sí que és una mica pijo,
que sí que és un director que fa les coses molt elaborades i tal,
però a mi realment és un tipus de realització que m'interessa.
És un postmodern també.
És un postmodern de llibre.
És un postmodern de llibre, però a mi m'interessa.
I aquest noi, aquest havia estat amb ell, per dir-me l'última...
Després tornarem a la postmodernització.
Sí, segur.
Perdó.
No passa bé, no passa bé.
Es troben aquests dos personatges.
Aquests dos personatges, un d'ells,
que és el que no és el actor conegut,
sinó el segon personatge,
el Marc-André Grandin, l'actor,
i el Félix, que és el nom del personatge,
acaba de sortir de la presó
i té un passat tocat per un terrible accident que hi ha hagut,
que és el que hem vist al principi de la pel·lícula.
Bé, tot això provocarà una relació
amb aquests dos personatges molt important.
i, per tant, acaba sent aquesta relació que al principi no entens massa què és,
perquè no saps ni per què anaven junts en aquest accident que ha passat,
comences a descobrir per què anaven junts en aquell accident.
I realment, a partir d'aquí comences...
Una de les coses importants, jo penso, que tenen aquestes sèries
és que comences a estimar-te molt els personatges.
O sigui, entres en un estat d'enamorament, pràcticament.
Igual que passava l'altre dia amb la noia, diguem-ne,
la nena, quasi nena, de la sèrie,
en aquí t'enamores absolutament d'aquests personatges.
I, bé, vas descobrint aquest intríngulis que hi ha darrere
i vas descobrint al mateix temps
que ells estan a punt de tenir,
es creu una tensió sexual,
i estan a punt de tenir, de convertir aquella amistat
en una relació homosexual,
per definir-la d'alguna manera, no?
Realment, no hi ha, com en la pel·lícula l'altre dia,
com en la sèrie que he amuntat l'altre dia,
no hi ha sobreactuació.
En cap moment tens la sensació
que t'estan explicant una cosa fora de lloc.
Tot està molt col·locat al seu lloc.
A partir d'aquí, ja sabeu que a mi m'agrada,
i així vaig sempre per feina,
això és una mica la definició general, una mica, del producte,
que no puc parlar molt perquè està ple de punts
que si començo a explicar, explicarem masses coses.
I per tant, és millor deixar-ho en aquest punt d'indefinició,
saber que ens trobem a això davant dos personatges de veritat,
construïts amb molt de rigor,
i que creen una relació absolutament espectacularment important,
i gran, i manta.
La pel·lícula és contemporània?
Sí, sí, totalment.
Està situada en el Canadà d'avui en dia.
D'avui en dia.
Quants episodis, per cert?
Deu.
Deu.
Deu, de 45 minuts.
D'un i dos.
Sí, sí, sí.
I no hi ha perill d'un i sis,
perquè jo compro que quan les sèries tenen a partir de vuit capítols,
sempre hi ha capítols que sembla que siguin de farciment.
En aquest cas et diria que no.
No, no, no.
En aquest cas et diria que no.
És més, et diré...
Això, però jo ho destacaria.
Jo ho destacaria, eh?
Sí, però jo ho destaco.
Mira, gràcies per l'apunt.
No, no, totalment, totalment.
És absolutament així.
És a dir, tampoc ho era la primera,
la que vaig parlar l'altre dia,
però aquesta dia s'hi menja encara.
O sigui, és una sèrie que la veus, la vas devorant,
perquè la devores emocionalment.
És a dir, no és un devorar fets.
Ara he entès això.
Ara entendre allò.
Ara vull entendre allò.
No, no.
Vas emocionant-te,
vivint aquesta emoció permanent,
aquesta tensió permanent que hi ha en el d'allò.
I això fa que aquests 45 minuts de cada episodi
passin absolutament volant.
i la sèrie globalment també.
Almenys, és la meva, evidentment, la meva.
És una certa algú.
La meva opinió.
Bueno, aquesta és una...
Llavors, ara ja sabeu que dintre d'aquella cosa
m'ha agradat algunes coses concretes,
i les tinc anunciades així, les llegeixo.
M'ha agradat veure una sèrie que,
tot i ser plenament canadenca,
connecta perfectament amb la sensibilitat europea.
És una sèrie plena, molt europea, en cert sentit.
Aquest és el material.
El material canadenc, en general,
d'aquesta zona, a més a més, del Canadà,
del Quebec i tota aquesta zona,
ja té aquesta característica.
És a dir, que, evidentment,
hi ha una connexió amb la metròpoli,
que és França,
i, per tant, ja té aquest fet més europeu.
M'ha agradat que la història expliqui,
de l'inrevés,
i el contagi d'altres ocasions,
això faci,
el fet que estigui explicada de l'inrevés,
la cara la fa més interessant.
I no es perd l'emocionalitat aquesta,
que seria la directa,
si la història anés construït en ordre,
sinó que hi ha l'habilitat del guionista
d'anar-la desmuntant,
però que l'emocionalitat es mantingui.
Bàsicament, m'ha agradat que la serra,
la serra ens narri una història d'amistat.
A mi, és un dels temes que,
en qualsevol cas,
més m'interessen de les pel·lícules.
L'amistat,
explicar l'amistat entre dos personatges,
o la relació pare-fill,
que són dues coses que a mi m'emocionen profundament.
Per alguna cosa serà,
m'hauria de psicoanalitzar, diguem,
per saber què hi ha aquí darrere.
i que m'ha agradat que, com a espectador,
no he tingut mai pressa a descobrir que s'amagava darrere de cada cosa,
sinó que m'ho estaven explicant amb tota la serenitat del món
i jo ho anava assumint amb tota també la serenitat del món.
Per tallar una miqueta,
veus dir que seria ràpid i no.
M'ha agradat fins i tot que la dificultat
que al principi,
perquè la història s'està desmuntant,
els primers dos, tres capítols
poden tenir una mica de dificultat
en entendre per on et porten,
immediatament,
en el tercer capítol, quart,
evidentment, allò ha agafat,
has entès tot i l'únic que has de fer
és viure-ho junt amb els personatges.
I, evidentment, m'ha agradat
que la sèrie fragil, com totes les que intentaré
en aquesta secció a portar,
és una sèrie que no és d'usar i llençar,
sinó que és una sèrie que, d'alguna manera,
una vegada vista,
formarà part de la nostra existència
en aquesta mesura
en què una sèrie és capaç de formar part
d'una que n'estàs veient una darrere l'altra.
Però sempre n'hi ha unes que dius
ostres, allò sí que em va quedar.
Hi ha coses de fragil
que us quedaran, diguem, una mica
durant molt de temps
en el vostre imaginari, diguem, vital, no?
Home, això sempre passa amb les pel·lícules,
fins i tot,
que les bones,
les de tota la vida,
sempre t'han deixat una petjada,
sempre hi ha un moment en què hi tornes, no?
Sí, sí.
Ah, se'ns ho trobem.
I, en canvi,
les que poden ser,
fins i tot,
en un moment donat,
les veus i dius,
ah, doncs,
què tal?
No, m'he distretit.
Però després veus
com no t'ha deixat compòsit.
No ha deixat raça, no?
No ha deixat raça.
Sí, sí, sí, cert.
Bé, bé,
he acabat.
Molt bé, perfecte.
Anem al Carràs.
Al Carràs.
Anem al Carràs,
què et sembla?
Al Carràs,
va,
va,
és una mica tard.
Una mica,
sí,
30 graus,
el Carràs,
avui.
I fa calor, sí.
30 graus.
Ah, ostres,
el Carràs fa 30 graus.
Avui?
Sí, sí, sí.
Ho han dit,
ho han dit per la tele.
Igual no ha sigut innocent,
el dir-ho.
Ah, és a saber.
És que vosaltres no teniu la sensació,
és la primera pregunta que faig,
que llenço,
no teniu la sensació
que tot això ha estat molt programat?
És a dir,
bueno,
es provoca,
com que, evidentment,
la Clara Simó
ja havia fet aquesta d'estiu 93,
que va caure tant en gràcia,
no?
En Alemanya.
Sí, no?
I aquí també.
No, sí,
a molts crítics d'aquí també.
No tots.
A molts.
A molts.
A molts.
Aquesta tàctica naturalista,
aparentment improvisada,
alguna cosa improvisada sí,
però potser no tant
com podria suggerir la cosa.
Bé.
Però,
en tot cas,
no teniu la sensació
que el fet que hagi guanyat
l'Ost d'Or,
d'alguna manera,
i s'ha promocionat el fet
que és la primera vegada
que es premia a Berlín
una pel·lícula en català, no?
No,
aquestes coses són importants,
per descomptat que sí.
Però,
no teniu la sensació
que,
d'alguna manera,
aquesta constància,
que se'n parla contínuament,
doncs,
pels mitjans de comunicació,
fins i tot espanyols,
que m'he quedat una mica
agarrativat.
perquè jo pensava que...
Els mitjans d'espanyols,
automàticament,
és una pel·lícula espanyola
que guanyarà Berlín.
Sí, sí, clar, clar,
que la paret també ho és.
Perquè, a veure,
jo crec que és més aviat
catalano-italiana,
la coproducció.
No, no,
ho és.
Sí,
és veritat que hi ha
alguna espanyola,
però no sé,
en tot cas,
jo em vaig fixar
amb el detall
que al principi
a Espanya no se'n parlava gaire
del Carràs.
És després que l'esclat
ha estat tan evident
que aleshores
a Espanya
s'han començat a sumar
i ara, evidentment,
parlen com a tot arreu, no?
Bé, jo d'entrada,
jo no sé vosaltres
què opineu de la pel·lícula,
però d'entrada
no és el meu estil de pel·lícula.
O sigui,
l'estil de la Clare Simó
no és el meu.
Jo admeto...
Comparteixo això
no solament amb el Carràs,
sinó que ja ho comparteixo
des dels 10 del 92.
I a mi em passa una mica el mateix.
És a dir,
jo admeto,
i aquí tinc un dubte profund,
perquè és que a mi no em satisfà,
però potser estic confonent
el meu gust
amb el que és
una troballa...
Una troballa...
Un estil,
una opció de narrar.
Sí, sí.
Que és el fet de...
De fet,
és una pel·lícula
que el seu discurs
és ocult.
És l'espectador
el que se l'està fent.
Absolutament.
Al principi tenim clar
que la Terra es queda...
Absolutament.
Els fan fora de la Terra
perquè és un acord
d'aquests
constitucionari
de costum
de barbal.
Els fan fora
perquè han fet les coses
mal fetes.
Bé,
després voldria
preguntar-vos
un detall d'això també.
Però bé,
en tot cas,
tenim clar
que aquesta gent
d'aquí a poc
que es queden,
a l'acabar l'estiu,
es queden sense Terres,
no?
Perquè l'amo,
l'hereu,
no l'amo,
el que havia fet
l'acord verbal
amb l'altre
no hi és ja.
No hi és.
Però clar,
els hereus diuen
ara fora perquè volem la Terra.
No?
Esclar,
això genera,
però és això,
per mi,
el que és el discurs ocult,
això va generar
mal amarró
dins la família.
Mal amarró
en el pare de la família,
mal amarró en l'avi,
evidentment,
però sobretot,
i el que es va veient
més tard,
és que la mal amarró
del pare de la família,
el que ha heretat,
diguem-ne,
la terra de l'avi
que havia tingut
l'acord verbal,
el que estem veient
és que progressivament
va generant mal amarró
en la filla
i en el fill
que comencen a fer
una mica disbarats,
o en tot cas
la filla gran,
que comencen a sortir-se
una mica de mare,
no?
Per tot un malestar
soterrani,
no?
Bé,
però esclar,
tu ho has de fer tu,
perquè en realitat
la pel·lícula,
jo l'únic que veig
és molt de cosa
naturalista
i costumista,
fins i tot costumista
de la gent
del Segre,
no?
Sí, sí, sí,
totalment.
I que em sembla molt bé,
que em sembla perfecte,
però no tinc la sensació
que el relat
estigui avançant.
És a dir...
Però clar,
on estem?
A cine etnològic,
a cine de denúncia,
a cine polític,
a cine costumista,
a on som?
Probablement,
estem davant tot.
Tot, tot.
Tot, poti, poti.
És claríssim.
Com diu l'Ignasi,
l'espector és el que
cadascú amb la seva
sensibilitat particular
ha de construir-se
allò que a ell
li interessa entendre
d'allò que li expliquen.
Perquè penso que
finalment ho fem sempre, això.
Però a vegades
la història s'imposa més.
En aquest cas,
la història no s'imposa.
El que hem d'entendre
i el que ens volen explicar
no està tan clar.
En absolut.
i per tant sí que és
absolutament de sensibilitat.
Perquè això encara fa
més meritós,
o menys meritori,
el fet que el públic
hagi reaccionat d'una manera
aparentment tan majoritària
a favor de la pel·lícula.
La pel·lícula no ho posa fàcil.
Però el públic...
És la meva pregunta.
O sigui, el públic ha...
Tu creus que realment
el públic,
en línies generals,
si no fos perquè passa
en una zona de Catalunya
i que potser,
sobretot a Catalunya,
ens podem sentir vinculats
i encara més la gent del Segre,
com és lògic,
perquè...
Això és evident.
A veure,
fan un càsting de 9.000 persones.
Ja tenim 9.000 persones
interessant...
Fidelitzades, diguem.
Tant si els han agafat
o no pel càsting
per fer la família,
ja tenim 9.000 persones
i familiars
interessats en veure la pel·lícula.
Això ja d'entrada.
És una estratègia
hàbil,
intel·ligent, no?
Vull dir,
no agafes actors professionals.
Construeixes una família,
perquè és una ficció,
però després de fer
força en renou
en el propi territori, no?
Sí, però estem en gaire
200.000 espectadors ara.
Al fil d'això...
dels 9.000 i els 200.000
que estem ara,
hi ha un gap important.
Bé!
Que ha crescut,
que ha crescut el tema.
Hauria durat
10 anys, la pel·lícula.
Sí.
Hi ha una cosa
que us tinc preparada,
però és oportú
al fil d'això.
Vaig a una altra
i a la biblioteca
i vaig estar
llegint
el dirigit d'oport,
portada
al Carràs,
i a dins
hi ha un comentari
de la pel·lícula,
i després hi ha
una entrevista
amb la directora.
Al fil de lo que deies tu,
em diu ella,
diu ella,
diu,
treballar,
bueno,
perquè estava en castellà,
treballar con actores
no professionales,
és perquè tampoc
hi ha tantos actors
en Lleida.
Entre parèntesis,
rises.
I per mantenir
una manera de parlar
que condicione
el diàleg
en la pel·lícula.
Nota meva.
Ara Clara
se jacta públicament
de que està doblando
la pel·lícula
al castellano
per a tota Espanya
i en el resto del món
hispano,
supongo.
Perquè a lo millor
la xina
la veuran en castellà
i doblarà en xinès.
I ella m'està dient això.
però és una mica
el que parlem
de que anem aquí?
Sí.
No, jo l'argument,
aviam,
jo l'entenc una mica,
una mica.
I el comentari,
tampoc hi ha tants actors
a Lleida.
Bueno,
doncs,
a mi em sembla que...
El Pep Cruz
va fer un personatge,
no fa...
El tros,
el tros,
una pel·lícula.
El tros també.
Però anem més enrere,
el Pep Cruz
va fer un personatge,
el conec personalment
i estava assajant
aquest personatge
a l'estiu,
fa quatre estius enrere.
I estava en ell
i era pallarès,
que encara és més complex.
Sí.
I el donava
de meravella.
Estic convençut que hi ha actors
que poden ser
nororientals
o occidentals,
orientals nostres,
el català nostre
és l'oriental,
el de Barcelona
és l'oriental,
no?
Que perfectament
poden imitar
l'accent de Lleida.
Vull dir,
jo no...
Però el comentari aquest,
el comentari aquest,
Risses.
Sí,
Risses.
Però sabem d'aquí.
Sí,
no, d'ella.
Ah, d'ella mateixa.
Sí, no, va de guai.
D'acord, d'acord, d'acord.
No, no, era perquè venia
el tom d'això.
I després,
a nivell argumental,
a mi,
de veritat és tan senzill
fer fora una gent
que per,
com a mínim,
tres generacions
estan treballant
aquestes terres
i que per tant
tenen...
Jo crec que la Lleida
o donar algun tipus
de protecció,
no?
No ho sé.
Jo crec que no.
A veure,
hi ha una...
No ho sé,
però és que m'estranya molt,
de veritat.
Hi ha una pregunta que...
Sorprendria la possibilitat
que hi ha a vegades
per fer injustícies.
No,
sí, no,
amb això també tens...
A veure,
amb això també tens...
Hi ha una cosa,
els papers,
els papers,
quan dic papers
vull dir escritures
tenen importància.
Sí, sí.
Però,
et dic una cosa,
hi ha la força
de l'acostum.
I després...
La força del...
Exacte.
I després...
El dret constitucionari
i després hi ha una altra cosa
que és aquesta terra...
Ara he picat...
Ah, he picat una mica.
Aquesta terra...
Sí.
Qui ha pagat la contribució?
Sí, sí.
Exacte.
Suposo que aquests senyors
que estaven ocupant la...
Exacte.
Suposo, no?
Sí, sí.
Per tant,
no crec que sigui tan senzill
que reben una carta
i els hi donen
com aquell que diu
un parell de mesos, no?
Perquè diuen
als finals d'estiu
o aneu fotent el camp, no?
Jo el que comprenc
és que l'EDT
dels antics propietaris
que ho reclamen,
ja se'l veu,
aquell sí que se'l veu,
és un pejo.
Sí.
I aquest senzillament
li haurà dit,
en castellà segurament,
què me cuentas?
Oi,
és que tu abuelo
i jo
i tu tarabuelo
i mi padre
hablan...
Què me cuentas?
I ja està.
Ja està.
I aquí s'ha acabat la cosa.
I ella,
la Clara,
parteix d'això
i, bueno,
a partir d'aquí
agafa el nen
cultivant-se
un monocultiu
que és una cosa grotesca
a llei d'això,
un monocultiu
per fer-se
el seu consum
de marieta.
El pare li crema
perquè, home,
és de Lleida
i se suposa
que aquelles coses
no les suporta.
O sigui,
una mica com allò de...
Som una miqueta,
saps?
No retracadets,
però venim al darrere, no?
O sigui,
un pare de Barcelona,
el nen,
el monocultiu,
no li crema.
Allà sí,
allà li crema, no?
Allò radicalment.
Sí.
Bé,
no sé.
Sí,
tant no has sentit així
com una...
Home,
a mi em va semblar
que era una cosa
que pel pare
era superior
a lo que podia suportar.
Sí, sí, sí, sí.
Però no sé si com a lleidatà
o com a simple...
Bueno,
un home clàssic,
és clar,
és un home que ha viscut
una educació clàssica
i d'alguna manera
no pot acceptar
que el seu nano
estigui enllà visiblement
que la gent ho veurà.
Això és creïble
a nivell de principis
pagesos que també
que hi ha una moral
molt establerta
i amb criteris molt sòlids.
ara que faci un cercle
com aquesta taula
i no ho comparteixi amb amics
això no és creïble
per mi.
Potser no.
Però jo reclamaria
la vostra atenció,
la vostra memòria
sobre...
Vosaltres vau veure
en el seu moment
el 1990
El Prado
de Jim Sheridan?
Jo diria...
Amb el Richard Harris,
el John Hart,
el Tom Berenguer,
la Brenda...
Brenda...
Jo no recordo
d'aquesta pel·lícula, no.
És que és el mateix tema.
Ah.
Parla de...
Bueno,
el que se'n diu
el contrast
que realment
és el que passa
al Carràs.
És el contrast
entre l'economia moral
que és la que entendria
constitucionàriament
que jo tinc uns drets adquirits
perquè les meves generacions
el Richard Harris
és un home
que treballa
unes terres
que es perden
la nit dels temps
la seva família
treballant-les
per un senyor
d'aquests
un latifundista, no?
Sí.
La vídua
en un moment donat
de la pel·lícula
la vídua
de l'amo
del moment
decideix
unilateralment
vendre-ho
a uns americans
que és el paper
que fa el Tom Berenguer
representa que és l'americà
que ha comprat
aquelles terres
ves a saber
per quins objectius
però en tot cas
no són agrícoles
són altres objectius
clar, el Tom Berenguer
el primer que diu
és jo he comprat
aquestes terres
vosaltres
aneu fora
clar, el Richard Harris
diu
portem com un segle
o un segle i mig
les generacions
de la meva família
que han treballat
aquesta terra
es perden
en la nit dels temps
i ara tu véns
i em dius
que la terra
és teva
i que hem de fotre el camp
bueno, evidentment
esclata el drama
perquè el Richard Harris
òbviament
no accepta això
és el xoc
entre l'economia moral
que ha existit
fins a un detall
l'acord verbal
de l'avi
del Carràs
és
funcionar
amb economia moral
és el xoc
entre l'economia moral
i l'economia capitalista
no?
vull dir que
que és allò de
a mi no m'expliquis pel·lícules
jo he comprat això
o això és meu
és això que tinc
que m'aguentes
exacte
és un xoc
és un xoc
terrible
i jo crec que és
la part bona del Carràs
vull dir que
parla d'això
d'un xoc
però
la Clàssimo
no ho treballa
perquè jo penso
que hauria d'haver
per part de la família
una reacció
de dir
nosaltres tenim
combativa
nosaltres tenim
uns drets adquirits
que
a sant de què
perquè voleu posar
plaques solars
ens feu fora
ens feu fora d'aquí
no?
no sé
aquest aspecte
de la pel·lícula
jo crec que falla
perquè no crec que sigui
sincerament
tot i que les injustícies
són sorprenents
jo trobo
trobo
que si tu
et rebotes
no crec que sigui
tan fàcil
el tema
sincerament
no ho sé
jo sé que vaig pensar
en aquests casos
sempre penso
quan veig una pel·lícula
tinc tendència
a acceptar
bàsicament
tot el que m'estan explicant
és a dir
no vull
no vull posar en discussió
per què no és
d'una altra manera
el que passa és que
evidentment
quan surts del cinema
tot allò ho reflexiones
i té una elaboració
posterior i tal
però
tendeixo a no voler
posar en qüestió el tema
per què?
perquè bueno
aquesta línia és tan
lícita
com l'altra
és a dir
ella potser
ja
evidentment
que va tenir
les dues opcions
com puc fer
que aquesta família
que sigui
una família reactiva
que a partir d'una determinada
reacció
ni aquesta injustícia
o no
a ell li va funcionar
més pel que sigui
fer que la família
assumís d'una manera natural
aquest fet
per tant
no ho discuteixo
és cert
que és una mica sorprenent
és sorprenent
i més tal com avui en dia
van les coses
jo et diré una cosa
estic d'acord amb tu
en no discutir
les opcions
diguem
la parcel·la aquesta
de dir
no
és que això
és així
o hauria de ser així
no
ella ho agafa
ho desarrolla així
i em sembla bé
però
el que sí
m'atreveixo
a discutir
és la forma
ja
de presentar-ho
exacte
i amb això
amb la forma
és amb el que no estic d'acord
a lo millor és un problema meu
i l'espectador
estem al límit
i el xiamalant
que li dóna l'os d'or
allà i tal
la van entendre millor
és possible
té un altre
sí
ho veuen d'un punt de vista
molt diferent del nostre
aquí hi ha
agricultura tradicional
versus
el que és
la modernitat
representada per les plaques
d'acumulació
el que t'estic dient
l'economia moral
xocant
frontalment
amb l'economia
capitalista
però hi ha una economia moral
ha existit
evidentment ja
sobretot
tot el camp
el que hi ha hagut
és sempre
economia moral
el que passa
és que
des del moment
que el capitalisme
s'apodera absolutament
de tot
això genera
deixeu-me que momentàniment
ho porti al terreny
no parlem avui
de l'edat
en parlem un altre dia
potser si voleu
però
en el cas d'Eurovegas
en el cas d'Eurovegas
aquí a la cantonada
si estaven disposats
a comprar
mig delta del Llobregat
és a dir
pràcticament
et diré una cosa
si s'haguessin carregat
moltes vides
d'aquella
aquest condicionat
sense dubte
Anastasi
el començament
de plou i fa sol
sí
d'aquesta parlava
de la pel·lícula
que vam fer fa uns anys
aquesta que
és això
que estem comentant
bueno
Joan Anton Ventura
un dia comentarem
el Pere Joan Ventura
un personatge
dels que obren
la pel·lícula
el documental
ho diu ben clar
aquí
ara
som
7.000
milions
de persones
d'aquí 20 anys
sirem
9.000
milions
de persones
no
hi haurà
aigua
ni hi haurà
menjar
per tothom
per tota aquesta gent
això és una de les premisses
a les que parteix
un estudiós del tema
a sobre
a sobre
el mateix problema
que tenim
al Carràs
que és un problema
de transformació
d'economia tradicional
perquè aquí
tenim el cultiu
de la carxofa
i clar
que els hi volen fotre
és un parc industrial
o un parc
de
de
tipus
d'això
de tipus
lúdic
lúdic
una zona única
tot clar
és una mica
per tirar diners
cap a la metròpoli
sucant també
naturalment
els ajuntaments locals
i tal
però a base
d'agafar
la paixeria
i
arreconar-la
fer-la fora
fer-la fora
i llavors
hi ha una cosa
que és molt maca
que jo trobo
molt interessant
d'aquest documental
a mi m'ha agradat moltíssim
és el tema
del Delta
la gent
en general
és un documental
que
bueno
perdó
no
entrem si vols
si
entrem un altre
entrem un altre
perdona
perquè intentem aquí
però perquè m'ha semblat
tan semblant
en aquest cas
ho haig de dir
que ara que sigui
un dia parlarem
el proper dimarts
un dia parlarem
del documental
perquè s'ho val
jo portaré una mica de material
i vosaltres
es va emetre a TV3
no?
sí
l'emissió
se n'ha fet
des de sempre
3 o 4
es va fer
en un temps
determinat
el 2013
la primera
també està el tema
del so
és a dir
tu Pep
ets lleidatà
i per tant
bueno
potser tu has tingut
un accés
més fàcil
a la parla
específica
però jo
no
és a dir
de veritat
que jo
crec que
de l'ordre
del 55-60%
del diàleg
l'he entès
jo crec que m'he perdut
un 40%
un 40%
mira
avui
avui
a Vila Web
hi ha
un
un article
bastant llarg
que parla
única i exclusivament
del so
al carras
del so
del so
al carras
jo vaig estar-ho comentant
amb vosaltres particularment
i realment
jo al veure la pel·lícula
després
per ser posterior
no he tret masses conclusions
més que les que hi ha
al seu diàleg
és que jo crec que el so
no és bo
hi ha la suma de coses
en part
jo crec que hi ha una mica
hi ha una mica de to
jo he de dir una cosa
respecte al comentari
que ens van fer
entre nosaltres
teu
no estic d'acord
és a dir
per mi
el pagès
amb el seu
fer quotidià
es menja paraules
sí
és això de dir
cap allà collons
sí
i clar
l'opilles o no l'opilles
sí que ho enxampo
si el so és bo
però el problema
és que jo crec
que el so no és bo
el problema és que
el farfullets
s'ha d'identificar
com a farfullets
si no identifiques
on comença el farfullets
i on acaba
que és el que fa
que una llengua
sigui incomprensible
que no saps
quan una paraula comença
i quan acabo
i quan comença una altra
això
hi ha alguna cosa
d'això hi és
és a dir
no és un so
intrínsecament dolent
el meu anàlisi
on jo l'he vist
no era realment
celebro que ho diguis
perquè jo penso el mateix
independentment
no em semblava net
és que a mi no em semblava net
independentment
de la categoria
que per mi té
Baba Lenyo
i que em mereix
moltíssim
sí, sí, sí
però és que hi ha un moment
en què de vegades
es giren
quan parlen
jo fins i tot
em vaig fixar
que si parlàvem
de cara a la càmera
el sentia millor
hi ha dos factors
i quan es giren
i tal
ostres
hi ha dos factors
en aquest cas
quan es giren
és a dir
tu pensa que quan els veus
no som en els veus
no som en els escoltes
sinó que veus la boca
i per tant
t'està orientant
i l'expressió
i l'expressió facial
però d'això t'orienta
el girar
hi poden haver dos problemes
jo no vaig detectar-ho tant
que realment la microfonia
et jugues amb dos micròfons
que jugues amb el micròfon
que porta l'actor sobre
que és un micro inalàmbric
que li dona la presència
però que no té una qualitat aèrea
i després hi ha
la perxa
que és la que
segueix el personatge
estiga de cara
estiga d'esquena
en teoria
però tinguem en compte
que hi ha
un parell d'escenes
al Carràs
però jo dic
això per mi
no és mèrit
de la directora
és mèrit
de la sonidista
en què
hi ha
quatre focos
de conversa
dos actors
una conversa
intermitja
i una altra
de la mare
de la padrina
a dintre
correcte
compte eh
clar
jo el que dius tu
estic més acostumat
a la parla de Lleida
i potser per això
em va ser més fàcil
en canvi
a mi
em va
obstaculitzar molt
els subtítols
i aquí és una cosa
que
del tema d'avui
voldria dir
jo no la vaig veure en el subtítol
tu què era
en castellà
en castellà
jo els vaig veure en anglès
no t'ho perdis
la còpia de l'aribau
és
és
en l'original
evidentment l'anglès
l'anglès
jo el llegeixo
Mercès això
també potser de vegades
vas pillar alguna cosa
no no
enxampava la part que em faltava
clar clar
escolta
però m'empipava
perquè a veure jo
perdona
jo els lleidats els entenc
durant molt de temps
he anat a un festival de cinema
i he tractat amb ells
correcte
no tinc cap problema
però cap ni un
en entendre la gent que parla
amb accent lleidatà
cap ni un
no no
ara
d'acord
aquesta és una zona concreta
que pot tenir una fonètica
específica
i potser aquí
per dir una cosa
t'ho dic sincerament
a mi hi ha pel·lícules
que estan parlades
amb mandalús tancat
i agrairia subtítols
ah no
home
també
vull dir que
clar
cada lloc té la seva idiosincràsia
el niño
del
del monfon
no
el
el niño
jo crec que
jo crec que
vaig entendre
un 50%
del que allà parlàvem
sincerament
sí
però com que és una pel·lícula d'acció
et preocupa menys
sí exacte
més o menys
per altres vies
ho enxapes
però jo crec que
només vaig entendre
un 50%
del castellà
que ja es deia
i amb aquella pel·lícula
que vam parlar
del BCN
és Isabel
el primer pas
em vaig entrar
de la meitat
cert
també va
el que es deia l'altre dia
amb el tema del so
el tema del so
a part del que pren el so
en aquest cas
la sonidista
penso que és una bona sonidista
hi ha
després el fet
que és la mescla
jo no controlo
la persona
que m'ha esclat
d'aquesta
no el conec
el nom que surten allà
davant dels 3 o 4 o 5 figures
que hi ha en aquest moment
del món
de la mescla sonora
no és un d'ells
que jo
em sap greu
si fos
no el conec
aquí hi ha moltes vegades
el que té el criteri
a l'hora de jutjar
per sobre del director
i per sobre de tots
és a vegades aquest personatge
que diu
nois
això
no s'entén
llavors
fas moltes coses
pots eliminar ambients
per deixar una mica més net
pots baixar una mica la música
pots forçar l'alçada
del nivell dels diàlegs
pots sugerir
com us deia l'altre dia
un moment determinat
escolta aquest 3 s'ho hauria de doblar
perquè si no es dobla
no s'entendrà
i llavors el que fan
és un doblatge
d'aquells que
avui en dia
es passeja perfectament
amb el directe
i el doblatge
passen absolutament iguals
però
això és feina molta
també del mesclo
jo en aquest cas
crec que ha faltat
una mica criteri d'això
i potser la Carla
que ha donat una gran
més llibertat
als actors
per fer una mica la seva
i no ha valorat tant
en el moment de rodar
de dir
aquesta frase ha quedat
una mica baixa
hosti
si la poguéssim repetir
ha valorat altres coses
com dèiem abans
ha primat
un altre tipus de coses
jo ha volgut mantenir
una naturalitat
però jo
insisteixo
de veritat
crec que és un problema
de la qualitat de so
és a dir
a mi em sembla bé
que la Clara
evidentment
si està passant
en una determinada zona
del Segrià
és absurd
que no parlin
com parlen ells
vull dir
aquí estic
absolutament
d'acord
i a favor
però
jo diria que
tècnicament
fallen elements
igual
igual
igual que ella et diu això
et diu
i a més a més
s'embanta
que ja estan fent
el doblatge
per tot Espanya
i Sud-amèrica
en castellà
llavors en què quedem?
quan aquí hi ha hagut
una batalla
perquè hi havia gent
que es queixava
que la pel·lícula
tingués
subtítols en castellà
hi ha gent
que s'ha queixat
jo dic
no és necessari
que sigui de castellà
en català
l'auto-subtitulat
recordo l'Aventura
amb això
m'hi porta una mica
a Berlín també
recordeu que l'Aventura
l'Aventura Pons
havia anat moltes vegades
a Berlín en pel·lícules
no anava a la secció oficial
crec que no hi va anar mai
a la secció oficial
però no
anava a seccions paral·leles
li tenien molt de carinyo
en l'Aventura
a Berlín
francament
i llavors
ell
amb les pel·lícules
que anava
i anava a Berlín
aconseguia a vegades
una estrena
a Madrid
una mica especial
i tal
i intentava anar
en versió subtitulada
del castellà
i intentava anar
en català
i de fet
crec que amb 3 o 4 pel·lícules
ho va arribar a aconseguir
potser no totes les sales
de Madrid
però
amb les més privilegiades
versió catalana
amb subtítols en castellà
clar
aquí hem caigut enseguida
ah no no
que doblin
quan el doplatge
estem exacrant
per a altre cantó
molta gent de cinema
el fet que es dobli
el material
estranger
home
això sí que no hi estic d'acord
amb l'actitud
aquesta a mi
no em sembla
no
és que és clar
saps què passa
acabaríem
acabaríem
reclamant
que el Raimon
ho fes tot en castellà
per poder-ho tindre
que el llac
ho fes en castellà
etcètera
home no
no el fotem
la mètrica
ens complica les coses
això
no
potser s'exigerà
però realment
tenim que anar
una mica en contra
no
està defendent el mateix
perquè saps què va dir ella
diu
escolteu
estil del 93
no la vaig doblar
i s'ha vist
a 45 cines
aquesta
amb subtítols
ja s'ha vist
amb 235
i ara vol anar
a 2.000
o a 3.000
de tota Espanya
perquè no hi ha un pudor
diguem
clar
és el que anava a dir
a fer bullir l'olla
no
la joventut avui en dia
i ella és molt jove
no tenen pudor
en aquestes coses
no tenen cap problema
i no dic que no tingui
ella una entitat personal
suficient
el que vulguis
però
no tenen cap problema
el tema del diner
que és una cosa que aquí
en aquesta societat nostra
catòlica
apostòlica i romana
ens costa parlar-ne
la gent jove
s'han tornat protestants
en aquest sentit
han anat a l'altre cantó
i no tenen problema
en parlar de quartos
i el Tono
que és el productor
i més que el conec
i amb altres pel·lícules
que hem fet junts i tal
el Tono
també està en aquesta tessitura
no tenen cap problema
o en té més d'un productor
em sorprèn més
amb una directora
i una directora
que a més a més
té una història
té històries a explicar
la Carla
estic convençut
no es quedarà
amb aquesta pel·lícula
no, segur que no
veurem per on va
de moment
de moment
està molt enganxada
al terreny de la família
i una altra cosa
que a mi
em sobre bastants
els nens
sí senyor
els nens
ho sent tu
és un element
que ens faltava
per esmentar
i dit tot això
estic contentíssim
que hagi guanyat Berlín
vull dir
no, colla
no, no, no
per descomptat
és que renunciï
ni molt menys
no, no, no
clar
a veure
potser estem generant
una mala impressió
no, no, no
en absolut
jo també
m'enalento
moltíssim
i la pel·lícula
si el que ens està sentint
em dius
bueno, però què dius
que val la pena
val la pena
i a veure-la
clar que sí
ara que
el Xamalian
el Xamalán
és un
Xamalán
sóc
incomaç de dir-ho
correctament
diu
que van
premiar la pel·lícula
per les extraordinàries
interpretacions
des d'actors infantils
fins a actors de 80 anys
i per la capacitat
de mostrar la tendressa
i la comèdia
de la família
ve-te aquí
aquest element intel·ligent
de la Xamal
que jo crec
que és el que treballa
i aquí és on jo crec
que l'home
que no va
diu
i el retrat
de la dependència
de la terra
home
tant com dependència
de la terra
és un capitalisme
que mata
a sac
el pagès
de què ha de dependre
si no de la terra
clar
això
l'últim
és una mena grullada
exacte
no és
un discurs
que està bé
la resta
però els nens
els nens
clar
entre els nens
les situacions
costumistes
allò
recollint
els hàbits
els costums
les festes
els àpats familiars
tot això
jo crec que són els elements
que han fet
que
el públic
mentre l'està veient
doncs d'alguna manera
té un somriure
té un somriure
i els nens
que són simpàtics
perquè s'ha de dir
que ho fan bé
té habilitat
té habilitat
per dirigir
d'acord
però aleshores
és això
que són set pisses
com el Brian de Palma
però amb barat
en el sentit de
que jo insisteixo
és que jo tinc un problema
en considerar
que aquesta pel·lícula
avança
jo crec que
hi ha molts moments
que es queda
com a estàtica
es recrea
i vol posar moltes coses
mira
els nens
etnològic
no?
amb un cert interès etnològic
els nens estan jugant
els nens estan jugant
amb un antic búnker
de la guerra
guió
memòria històrica
saps?
la Marieta
la joventut actual
és el que ens passava
amb el Modó
en l'última pel·lícula
que dèiem
tenia que tocar
una mica tot
i va tocar
el tema
de la memòria democràtica
que es diu democràtica
avui dia
amb el tema
de les tombes
és el que va
és el mateix
és una mica el mateix
com vaig sentir això
el poti poti
hi hagi de tot
hi ha una frase
de Trifó
que deia
jo si faig una pel·lícula
sobre l'amor
és sobre l'amor
si faig una pel·lícula
històrica
toca el tema històric
si la faig policiaca
és policiaca
però
però tot en una pel·lícula
no acostuma a sortir bé
i és que és veritat
tenia raó
llavors aquí
és el que dèiem al començament
estem de denúncia
estem de
reconstrucció del passat
estem en una pel·lícula
d'àmbit familiar
i estem analitzant la família
no em serveix a mi
com a analitzis
de la família
de la pel·lícula
però hi ha molta família
però o estem mostrant
com viu determinada gent
amb un valor costumista
és que és tot
és un potipotigi
fabulós
això
que és el problema
que per exemple
el modó
jo crec que fracassa
en madres paral·leles
justament
perquè
barreja dos arguments
i dius
sant de què ara
em parles
de les tombes
a les conetes
quan la pel·lícula
va d'una altra cosa
amb aquesta pel·lícula
quan se'n van
al final de la pel·lícula
cap a veure
les tombes
que ja han aconseguit
obrir
hi ha un moment
que recorda
un moment
en què
va avançant
al poble
a novecento
a novecento
que em perdoni
Bertolucci
el quadre famós
per citar-lo
amb A
sí
el modó
recorda allò
i jo
sentia vergonya
veient allò
però de què vas
és un excés
de què vas
absolutament excessiu
és un triple salt
mortal
no
en aquesta no arribes a tant
aquí no arribes a tant
ens està quedant
sense temps
no
no perquè
la Carla
si una cosa
ni puc reconèixer
vàries
però si una
li ha de reconèixer
és que és intel·ligent
és llesta
és llesta
ah no no
fa un cine
pràctic
i sap
que vol agradar
i com agradar
valgra
sí sí
no agradar
agradar
vol agradar
i sap com fer
i té un control
però jo tinc un problema
perquè
el seu cinema
no m'agrada
no a mi tampoc
però
ei
però
jo tinc dubtes
em general agrada
sí sí
i hi poso molta crítica
cert cert
també
amb això
molt sector de la crítica
que
s'hi deixa anar
avui mateix he sentit
en el Pàmies
i jo el respecto molt
el Pàmies
les seves opinions
en moltes coses
i en aquest cas
l'he escoltat avui
precisament
parlava del Carràs
i la seva mare
era de lleia
i m'ha convençut
sí
i m'ha convençut
més
és a dir
quan vas a partir d'aquí
jo no anava tan convençut
jo quan la pel·lícula
no em va entusiasmar
igual que vosaltres
però i de cop
escoltar-lo amb ell
i dic
té raó
aquests valors
hi són
és cert
jo veu que profundament
en el fons
profundament trista
perquè tot el que t'explica
és una societat
que s'està
el que deies tu
aquest nou capitalisme
el que fa és portar-nos
a la destrucció
de determinades coses
i a més violentament
vull dir
però tu
tu no saps de veure-ho
indignat
no
no hi ha
allò
tàctica pal·liativa
és a lo bèstia
en un plan
totalment
bé
això clar
ens connecta
la part final de la pel·lícula
connecta
amb el meu benvolgut
la meva volguda
postmodernitat
en el sentit
que també ho lligo
amb la pel·lícula
de Pic
que t'acaba
el BCN
que és
està bé
que una pel·lícula
no acabi bé
és a dir
anem a veure
en època de cinema modern
també hi havia pel·lícules
que no tenien
happy end
és veritat
que en l'època moderna
tots
anys
60
70
part dels 80
hi havia més happy ends
que no
però jo crec
jo crec que
l'època moderna
està portant
està instaurant
el nihilisme
i l'acceptació
que aquest món
no té remei
i per tant
conforma't
estàs picant
contra la paret
no et moguis
ni tan sols et moguis
i jo crec
que una pel·lícula
acabi malament
bé
però quan són
un fotimer de pel·lícules
les que portem
des dels anys 80
acabant malament
és que fins i tot
un James Bond
l'últim James Bond
acaba fatal
s'acaba morint
James Bond
ho sento
ho sento
però
si James
si James
però a aquestes alçades
si James Bond
si James Bond
la dinya
vol dir
que estem acabats
Ignasi
Ignasi
amb això
amb això jo tinc
una explicació
d'entrada primària
i és que
si agafem distància
i ens ho mirem
des d'una certa distància
el que està reflectint
tot això
amb el que estic
absolutament d'acord
amb tu
aquesta tendència
és el moment
que estem vivint
un moment
de carencia
de valors
i de dificultat
per trobar
alíciens
en el futur
costa
però aleshores
si resulta que tu fas
que totes les pel·lícules
acabin malament
Dune
Dune
mentre estàs veient Dune
la nova
tens la sensació
d'estar en un tanatori
tota l'estona
és a dir
els interiors
dels edificis
el to
la música
la il·luminació
tot esforç
tot és negre
és que clar
arriba un moment
que acabaràs creient-te
que aquest món
no té solució
és a dir
l'època moderna
tenia fe
en el progrés
en el futur
que ja sabem
que és
l'enganyifa
dels polítics
però és que
si no creus
en alguna cosa positiva
t'acabaràs
fotent un tret
i les pel·lícules
avui dia
és que
són massives
que acaben malament
és clar
és un missatge
o un tipus
de sensació
o de feeling
que s'està instaurant
en l'ànima
m'atreveu a dir
de l'humanitat
vull dir
ui
perquè és que
fent pel·lícules
amb happy end
sisplau
donem algun valor modern
de tant en tant
sempre ha sigut
una mica un gest
d'autoria
o sigui
el gest d'autoria
a vegades resideix
no d'ara
sinó de sempre
una mica
no explicaré el de sempre
no faré que acabi tot tan bé
hi ha una certa tendència
a marcar
l'autoria
que estàs fent una cosa diferent
de la resta
intentant que no acabi tant
d'una manera
real a vegades
i realment bé
no és normal
que acabi tot tan bé
però tens raó
que ara ja no és això
ara ja hi ha una tendència
no només a que acabi malament
sinó a deixar
una profunda sensació
de
de buidó
de buidó
que no
és el missatge postmodern
no hi ha solució
conforma't
perquè
ets un perdedor
i
i no val
ja la pena
que aixequis
ni un dit
és el missatge
que s'està instaurant
i evidentment
jo en revelo
contra això
perquè és que això
sembla programat
de veritat
és a dir
no sé
els realitzadors
han acabat creient
jo no he dut
per separat
el realitzador
cadascú fa la seva història
però ara s'ha posat
tan de moda
que tot acabi
com el Rosari de l'Aurora
que és que
cram
no vull dir
no
no
no
el mimetisme
existeix
el mimetisme
la còpia
fins i tot de l'altre
la tendència general
arrastra
això arrastra
és una marea
que tot em porta
i és normal
que siguin molt
encara que siguin en conya
i fet aquí
una petita llista
jo què sé
les pel·lícules
d'Escape Room
les noves
totes acaben
com el Rosari de l'Aurora
d'acord que tot va en conya
però en conya en conya
el Tarantino
també va en conya
però és un altre postmodern
que deixa el córrer
perquè també les pel·lícules
acaben tot
és a dir
de veritat
no sé
què ens està passant
com a humanitat
i el cinema
clar reflecteix
però el cinema
no solament
hauria d'anar
però ja ho sabem
que la realitat
és un fàstic
jo penso que això
no crec que ho discutirem
ningú
però home no cal que ens ho recordeu
a cada pel·lícula
sisplau
de tant tant
algun feeling
positiu
estaria bé
no sé
no sé si queda
tets per
jo volia parlar
d'Ennio
el maestro
jo volia parlar
del festival
però potser que ho deixem
per la setmana que ve
ostres veritat
és veritat
ennio
parlem d'Ennio
no no
l'he començat jo abans
ara
no però el que no volia
és que ens passa sempre
que ens menjessin
no però potser
home
jo crec que
èticament
professionalment
has de parlar
del DA
perquè si et poses
a parlar del DA
la setmana que vinent
ja no tindria
cap sentit
bé doncs
mira
el DA
ha participat
de tot el que
hem estat comentant ara
és a dir
les pel·lícules
tenen també
una vessant
si no apocalíptica
d'anunci
de coses
que no seran bones
començaré
per dir
em sembla que he comentat
abans
que hi havia
80 pel·lícules
i 47 documentals
a veure
que s'ho salta
tot això
afortunadament
ho distribueixen
entre 7 o 8 blocs
i llavors
nosaltres
per exemple
jo estava
en el jurat
de la crítica
i teníem
3 o 14 pel·lícules
que és una cosa
assumible
de sobres
però clar
si al festival
n'hi ha en 80
tu
t'enteres una mica
de per on van
els trets
de les que valen
més la pena
i voldries
veure
30 o 40
com a mínim
per
per
ver-te
impregnat
del que
s'ha portat
el festival
i llavors aquí
és on
hi ha les dificultats
perquè
el dia
només té 24 hores
tal com està distribuït
ara
a lo millor en el futur
fem una altra distribució
bé
el palmarès
el premi
Talens
el premi Talens
es dividia
en dos
hi havia el mateix grup
de pel·lícules
però
hi havia
el Talens
que
era
premiat
amb 10.000 euros
i el premi
de la crítica
que no tenia dotació econòmica
el premi Talens
va anar
a una
pel·lícula
francesa
que diu
Petit
Petit
Nature
de Samuel Teis
el de la crítica
en el que estava jo
va anar
a
Atlantid
de juri
en Carani
el premi
un impulso col·lectivo
que tot això són altres seccions
l'amiga de mi amiga
de Zayda Carmona
espanyola
espanyola
sí
una menció especial
es va fer també
amb aquest mateix jurat
per
Mi Batío y yo
d'Adrián Silvestre
aquesta pel·lícula
la vaig poder veure
i m'hi va dir
i em va semblar
interessantíssima
vaig parlar amb l'Adrián
i li vaig oferir
de vindre aquí
i vindrà amb nosaltres
en alguna propera setmana
perquè val la pena
sí
suposo que
la veurem
en estrena
i
si
s'estrena aviat
parlarem amb ell
a veure per què m'ho dir
perquè
l'ideal seria
tindre-la amb ell
en els dies
al voltant de l'estrena
sí home
i tant
perquè si diguem
el punt
diguéssim
de cara a l'audiència
i això
després hi ha
el premi Filmin
Emergence
que era una secció
que estava destinada
als socis de Filmin
i els que entraven
també pagant
perquè aquí
van pagar
bueno
fins i tot
deixant de banda
el jurat
els que es volen
acreditar
25 euros
ja
i aquest
va anar
a la pel·lícula
el premi
a Nuestros Días
Más Felices
una altra pel·lícula
espanyola
el premi del públic
a Ninja Baby
que és una pel·lícula
noruega
molt divertida
molt fora de lo comú
bastant boja
i aquí sí que
per exemple
ja està un pas
més enllà
els escandinous
de la postmodernitat
ja estan
amonats
els escandinous
són uns catxotdos
sí
sí
són uns catxotdos
absolutament d'acord
i en les sèries
es verifica també
i llavors ja
viuen aquesta catxotderia
general
hi ha un altre premi
que em va semblar
molt molt interessant
que li diuen
el premi
Film Lab
és a dir
és un premi
per pel·lícules
que es presenten
en el festival
però que no estan acabades
estan en procés
és un work in progress
exacte
i està premiat
és el més
el més important
20.000 euros
i aquest va anar
per un sol radiant
d'un equip col·lectiu
de 8 o 9
directors i directores
també d'aquí
sí
sí
són de l'escola
no sé si són de la Pompeu Fablo
o de l'escac
de l'escac
de l'escac
molt bé
llavors
per destacar
estem ja
a les 20.58
algunes de les pel·lícules
que m'han agradat més
a mesura que les vagin estrenant
les anirem comentant
perquè aquestes
jo crec
que s'estrenen
totes
amb suquita sala
per exemple
la pel·lícula de la Cloenda
ah bueno
la pel·lícula d'inauguració
va ser Alcarràs
vamos a dejarlo
la de Cloenda
Cinco Lobitos
d'Alauda Ruiz
d'Azúa
d'Azúa
d'Espanya
una comèdia dramàtica
molt interessant
basca
la família
també
però
amb unes connotacions
molt curioses
entre
feina
fills
etcètera
Atlàntide
ja l'he dit
Mi vacío y yo
diarios
diarios
d'Agosto
una pel·lícula portuguesa
molt interessant
que
entronca
amb el que tu has dit
de la sèrie
és una pel·lícula
que és un diari
de 23 dies
de gravació
que comença
pel final
i acaba
pel primer dia
d'agost
aquesta pel·lícula
és la primera pel·lícula
que veig
sobre
específicament
efectes
de la Covid-19
i amb gent
amb mascareta
impressionant
molt bé
fins aquí
amics
bona tarda
la setmana que ve
ens veiem
amb més cinema