Cinema sense condicions
Bona nit
Ja som aquí un dimarts més disposats a...
Sí, no s'encén la llumeta,
el que està dient el Francesc pels vidres.
Que bé que m'has preso amb gestos, eh?
T'has preso amb gestos perfectament.
T'hem entès tots perfectament.
El que passa és que ens has posat una musiqueta,
com moltes altres vegades.
Molt maca, molt bonica,
però honestament no sé de què va això, eh?
Podria endevinar-ho.
No podem endevinar-ho.
Us dona una pista, el 50%.
És una de les bandes sonores...
No, és la banda sonora d'una de les pel·lícules d'avui.
Dos dels fins del mes.
Amb això ja 50 pistes.
És de l'obbing, és de l'obbing.
M'ho ha semblat, però no n'estava segur.
Ara n'estava segur.
Ja està, ja ho sabeu.
Una música maca, maca.
Avui estem aquí fent la tertulia de sempre,
doncs el Francesc darrere els vidres,
en Joan Sardà a la meva dreta,
la Carme Nabot a la meva esquerra,
en Joan Morros us està començant a obrir la cosa,
la sessió, la trobada.
I, com sempre, tindrem dues o tres parts.
La primera part parlaríem una mica dels Goya,
dels premis Goya que es van repartir aquest dissabte a la nit.
Anda, ni me'n recordava.
I que aviam què ens havia semblat,
quina imprenió en tenia, etcètera, etcètera.
I la segona part parlaríem de les estrenes.
Sé que la Carme ha vist figures ocultes,
que en Joan ha vist ja aquí,
la pel·lícula que estrenen,
no sé si aquesta setmana, aquest divendres,
o la setmana que ve,
que és sobre la dona del Kennedy.
Que no era una figura oculta.
Que era també una figura oculta.
No, que no, que no ho era.
Ah, no ho era?
Vaja, penso que no.
No ho va ser mai.
No ho va ser mai, a tot el contrari.
Li agradava presumir com mostra la pel·lícula.
I després jo us puc parlar,
jo us puc parlar de Manchester frente al mar.
Ah, ah.
Una pel·lícula, una pel·lícula...
Bueno, ja en parlarem, ja en parlarem.
Perquè és una pel·lícula que penso que es presta polèmica.
I, bueno, doncs la comentem després.
I després, l'última part,
ja sabeu que avui ens tocava la pel·lícula del mes,
que vam dir que aquesta vegada,
aquesta ocasió,
faríem dues pel·lícules del mes,
que eren les que ens semblaven
de les més interessants
que feia en aquell moment a l'escartellera.
Una era l'Oving,
que és la música que ens ha posat el Francesc,
i l'altra era Patterson.
I ja heu parlat de les dues pel·lícules.
Jo no he vist cap de les dues,
però prepareu-vos perquè us faré...
Tots tres heu vist les dues,
i us faré moltes preguntes.
Us aviso que m'he fet...
Què diu el Joan?
Que no he vist l'Oving.
Jo no he vist l'Oving.
He vist Patterson, però no l'Oving.
Vale, vale, vale.
Per tant, a mi li has de preguntar...
Bueno, doncs que sapigueu que m'he fet membre
de l'associació Pro Spoilers de Catalunya,
d'Espanya, d'Europa i del món.
Per tant, vull que m'expliqueu
tota la pel·lícula sincera.
Aquí no vulguis sentir-ho.
Jo què sé, que ets tapi les orelles.
Jo vull saber la pel·lícula,
que després vaig a veure,
doncs la gaudiré amb el que m'heu dit,
o no estaré d'acord, o el que sigui.
Així que, ja sabeu,
prepareu-vos per contestar moltes preguntes
que us faré sobre què passa, Patterson,
però això què és?
Com és que el Gingermus és així com és?
I, bueno, ja sortirà.
Això no ho sabem, eh?
Ja sortirà, ja sortirà després.
No patiu, no patiu, quan parlem.
Doncs vinga, comencem pels Goya.
Impressions, què us va semblar?
A veure, jo no vaig veure la gala,
perquè és que no puc posar la televisió
sense que m'agafi, mira,
una mica com el Joan,
com un cobriment d'acord,
que penso, ara què estic veient aquí?
Quina cosa més pesada.
Però ho vaig seguir així, no?
La veritat és que em va agradar molt
perquè vaig posar allò a internet,
televisió espanyola,
i hi havia un periodista
que anava posant uns petits comunicats
del que anava passant.
I, escolta, fantàstic, eh?
Vull dir, ho resumia tot superbé.
Anava posant algun vídeo de tant en tant,
que no em mirava, per cert,
però sí que el d'allò, vull dir...
Bueno, què va passar de nou?
Doncs que el monstre no.
Em sembla que va arrasar de nou,
més o menys, si no m'equivoco, oi?
I, bueno, totalment just
el fet que Tarde per a l'Aira
també s'en portés unes quantes,
perquè Tarde per a l'Aira és una de les...
No, se'n van dur, bàsicament, només en...
Bueno, dues o tres, sí.
Dues, no, home.
La primera, millor, millor, millor pel·lícula.
Sí, segurament, sí.
Millor director, millor, millor...
Un actor secundari.
Jo recordava un actor secundari,
o només estava nominat, no sé,
aquell que quan ells dos van buscant
els altres que estaven en l'atracament
de la joieria,
és un que està en un centre
que es fa en boxe,
i està en el sòtano.
I fa una interpretació...
Sí, tu vas parlar molt bé...
Sí, perquè és que era...
De Manolo Soto.
Solo.
O solo, Manolo solo.
Perquè fa allà, res,
és que és un moment aquest,
però fa un paperàs
que només ho pot fer un grandíssim actor.
Sí, sí, sí.
I quan vaig veure...
El que jo no vaig veure és la gala,
o sigui que no sé...
Sé que estava nominat,
i per tant no sé si li van donar.
Sí, sí.
Jo és que ara no tinc...
Però jo quan vaig veure que estava nominat
és que vaig pensar molt bé,
per una vegada estic molt d'acord.
El que van dir és que fins ara
havia estat actor de doblatge.
Ah, sí.
I que finalment, doncs, donava la cara.
M'ho crec que sigui actor de doblatge,
perquè en el tros aquest d'aquesta pel·lícula
fa una veu, una sala estranya,
molt forçada,
que només qui domina molt, molt la veu
pot fer allò.
I per tant, jo això no ho sabia,
però ja concorda amb aquell paper
que fa aquella estona aquest perfumari d'aquest actor.
I li van donar a Tarde para d'Aira
millor pel·lícula, si no recordo malament.
A Tarde para d'Aira.
Sí, sí, va ser la millor pel·lícula.
Sí, el que...
Últim premi, el més...
De fet, un dels més importants,
perquè és la millor pel·lícula.
Igual que aquí va guanyar, doncs,
la de la...
La propera pell.
La propera pell,
de l'Iangui Langüesta,
que és la millor pel·lícula.
I va passar una mica el mateix.
Aquí va guanyar la propera pell
com a millor pel·lícula
i en canvi la de la Bayona
se'n va dur pràcticament
la millor dels premis
i allà va passar bàsicament el mateix.
Simplement que van canviar
la pel·lícula primera, diríem,
per aquesta...
I el director de Tarde para d'Aira,
que ara no em surt el nom,
l'Areba, l'Areba, l'Areba,
doncs el que...
perquè jo vaig llegir
amb aquests teletipos, així,
amb aquests titulars ràpids
d'aquest home que us deia,
que no me'n recordo el nom,
però ho va fer molt bé,
si m'està escoltant-ho,
si m'ha escoltat algun dia,
doncs deia que
per recollir el premi
de la millor pel·lícula
l'Areba no va sortir.
És a dir,
que va deixar que fos la productora,
li va donar protagonisme, no?
Ja havia sortit prou com a director.
Ha de sortir la productora.
Clar, clar, sempre.
Però de vegades
com que els directors
també tenen tant de...
Ja sabem, no?
Bueno, tant d'ego.
Els directors hi surten
si també són productors,
però si no, no han de sortir.
Habitualment ha de ser,
com diu el Joan,
surten només els productors
de la pel·lícula.
Si és, per exemple,
en una pel·lícula del Modo Bar,
doncs surt el seu germà.
Perquè, clar,
ja hi ha premi per direcció.
Exacte.
Clar, per exemple,
el Bayona, em sembla, no?
Sí, sí, bastant millor.
Va tenir premi per direcció.
Millor director.
I llavors és ell.
Bona distinció, eh?
Jo crec que moltes persones
se senten despistades.
Jo mateix, eh?
Ja ho he demostrat ara per això, no?
Que tota la...
Sempre es diu,
Bueno, aquí és la pel·lícula,
aquí és la pel·lícula.
El productor.
No, es considera que és del productor.
La propietat, entens, no?
Vols dir, clar.
És el que ha posat els diners
i, per tant,
és la propietat.
I encara sort que aquí
no estem a Estats Units,
que a Estats Units
el productor té dret
moltes vegades
a tallar la pel·lícula
i remuntar-la
si considera el productor.
I ho fa.
I ho fa.
Cosa que aquí no,
a Europa,
doncs això no està tan acceptat, eh?
Això, estem molt avançats.
Llavors, jo sí que vaig veure
tota la ceremonia
i, clar,
jo no vaig veure tota sencera.
Va ser una mica més curta
perquè es veu que els van sugerir
en algun moment determinat
que aquelles felicitacions
que fan fossin el més veus possibles
perquè volien, ja us ho dir,
l'entrega,
això es notava.
També va quedar en algun moment
una mica freda
els comentaris que feien
els premiats,
els que sortien.
En conjunt, què us diré?
Em va semblar una cosa
molt ja vista, no?
No vaig veure cap novetat.
El mateix presentador, més a més.
El mateix presentador
dels últims dos o tres anys,
és el tercer any que feia el mateix.
No va ser ell,
especialment brillant.
A mi la comicitat
no em feia riure, sincerament.
Tampoc em va fer riure massa
el d'aquí,
el de Barcelona.
A mi tampoc em va fer riure.
Només en els gats
que va fer sobre els germans
Almodóvar
va estar brillant.
I va semblar que improvisava.
Allò de les tres dimensions...
És possible que improvisés.
Allò va estar bé.
Però en general
va ser bastant tèbia.
Castís.
Molt castís.
amb aquella orquestra allà
que no sabies
què hi feia
tan nombrosa.
Lluïa.
No, l'orquestra...
Sí, sonava bé, eh?
L'orquestra és una orquestra...
Evident que sonava bé,
però vull dir...
És que no hi havia res més, eh?
No hi havia res més, eh?
Bueno, el que passa és que sí que està bé
que se li doni relleu a aquesta orquestra
que jo no vaig veure a la gala
però vaig anar a l'auditori
a veure el director,
l'Ors,
amb la Film Symphony Orchestra,
que són una gent d'aquí,
de València,
de Barcelona,
d'allò,
que és un...
No sé si l'única, potser,
orquestra dedicada només
a interpretar...
Música.
Música de cinema.
Música de cinema.
Per tant, bueno,
no està malament que es conegui,
no està malament,
és veritat,
bueno, no ho sé,
perquè no vaig veure a la gala
que un quedava allà,
quedava potser...
Ells no es van dedicar
a tocar música de cinema,
simplement es van dedicar...
Donar entrades i sortides.
A trompeteria, vull dir.
Donar entrades i sortides.
El que passa és que tocaven bé, eh?
Jo també reconec que tocaven bé.
Naturalment,
naturalment,
avui dia,
totes les orquestres final...
Hi ha una cosa que es presta a comparació
i surt perjudicat,
diríem,
en aquest cas l'Esgoia,
que és el discurs de l'Homenejat,
en aquest cas aquí del Pou
i allà era l'Anna Belén
i, clar,
el discurs del Pou
era de molta categoria,
de molta...
intel·lectualment,
doncs molt preparada
i l'Anna Belén era...
No està bastant malament.
Més emocional, no?
No,
més popular,
si vols,
una mica més popular,
més d'agraïments a la gent i tal.
Però,
des del punt de vista intel·lectual,
i diria que el de...
Mentre que el, diríem,
del del Pou era tot un cos
que tenia consistència
i que deia coses
i que t'estava
fent pensar,
si vols,
l'Anna Belén va simplement,
com deia ell,
doncs,
agraïments,
etcètera.
Més o menys ben fet,
però no hi havia res més que això.
L'altre,
doncs,
és que es trobava a faltar,
vull dir,
el Pou,
la clau del discurs del Pou
estava amb la complaença.
Això volia preguntar.
I, en canvi,
allà, vull dir,
va ser tota una manifestació
de complaença
i realment necessitaven
que algú
digués alguna cosa
amb entitat.
i també la Gala dels Goya
en un principi
va voler evitar la política
que només es va mostrar
en quant a...
a l'atur dels actors,
vull dir,
com si no hi hagués
ningú més aturat,
vull dir,
fins i tot
dins del món del cine
jo penso que hi ha d'haver
molts tècnics
també en atur
i no diguem
dels altres
que sí
que estem en atur,
no?
I vull dir,
i que no ens posarem
pas un smoking
per explicar
la nostra història,
no?
Vull dir,
en fi.
Sí, sí,
és veritat,
és veritat.
Fora d'això,
el de més,
bueno,
una mica tot previsible,
és a dir,
no hi vaig veure
cap cosa
que destaqués
sobradament
i no se m'acudeix
més comentaris
que aquest.
Jo vaig veure
tota la gala
i, bueno,
doncs,
no...
Em va semblar
potser com més...
Sobretot aquí
hi havia a Barcelona
hi havia dansa,
hi havia el discurs
del Pou,
fins i tot el discurs
que va fer
la Isona Passola,
que és una persona
que no em cau especialment,
en canvi aquí,
penso que aquesta ocasió
va estar realment
molt ajustada
al grito que va fer
i en canvi a Madrid
suposo que ho va veure
hi havia una senyora
americana
o que havia viscut
potser en algun moment
doncs aquí
però que ara
parlava difícilment espanyol.
No, no,
que fa 40 anys
que viu a Espanya
i encara no parla espanyol,
vull dir,
és un típic cas
Frank Johan
o una cosa així.
Bueno,
doncs,
la senyora aquesta
que és la presidenta
ara del cinema
que és d'origine
ja es queda molt clar
per la segona
de parlar
que no és espanyola
i que, bueno,
i que no va dir res.
I que es diu
Yvonne Blake.
Clar,
el nom ja queda molt clar
qui és.
I quina era la seva...
És la presidenta
de l'Acadèmia
Cinematogràfica
de les Goya
de Madrid.
Ah, no ho sabia.
Va dimitir,
no sé si era el...
aquell actor.
va dimitir el recine
i ella el va substituir.
I llavors,
jo no sé ni qui és...
Es dediquen
al departament
de vestuari.
Sí,
ella havia fet el vestuari.
I havia fet el vestuari
de Superman,
per exemple.
I llavors,
quan va venir a Espanya
va fer
de les aventures
d'Enrique i Anna.
És a dir,
va passar
de Superman
a Enrique i Anna
que li van recordar
perquè el Dani Rovira
es va vestir
de Superman
i li van posar
al costat
un monstre
de la pel·lícula
aquesta infantil.
Que allò va quedar
bastant ridícul.
Bueno,
allò va quedar
bastant fatal.
El Superman
al costat del ministre
quedava fatal.
Sí,
sí.
Bueno,
dit això,
ja veiem
els comentaris
que s'han fet,
podríem passar
a les pel·lícules
d'estrena
que venen,
que fins que vindran.
Comencem,
si voleu,
què sé jo,
tu has vist
Figures Ocultes
o comencem tu
per Jackie,
comenci ella.
Doncs vinga,
Figures Ocultes,
explica'ns una mica
què has vist.
A veure,
quan us vaig comentar
sobre Figures Ocultes
em vau dir,
la crítica
l'ha deixat
bastant fatal.
Sí.
Vaig Joan,
això ho ha dit.
Jo ho vaig dir jo,
perquè vaig llegir coses.
Jo no m'ho he inventat.
Tot i així,
com que la temàtica
la trobava interessant,
vaig pensar,
bueno,
i els americans,
mai saps què en fan
amb un tema com aquest,
tenia curiositat
i vaig anar-hi.
Ara,
el tema
és una història
de tres dones,
una història real,
les tres són negres,
són dones negres,
nascudes entre el 2018,
sí,
el 2018,
perdó.
Que guai, no?
El 2018 i el 2020,
o sigui,
principis del segle passat,
que viuen a Virgínia.
Em sembla que és Virgínia,
que és la mateixa ciutat
on passa l'Oving,
que és la ciutat
que està al costat,
que té frontera
amb Washington DC
i que la comentarem després
perquè l'Oving la comentem,
però aquestes també
són dones negres,
molt abans
de la pel·lícula
l'Oving,
que passa als 58,
i aquestes són dones
nascudes
el 18, 20 o així.
No,
però l'acció de la pel·lícula
potser sí que és
també cap als 40, 50, no?
No, no,
elles són molt joves
quan entenem a la NASA,
que era la NACA primera.
Elles deuen tenir
20 o 21 anys,
no són...
Explica el seu inici,
encara que permet dir-te
com continuen.
Són tres dones
que són Mary Jackson,
Dorothy Baldwin
i Katherine Johnson.
Aquesta Katherine Johnson
té quasi 100 anys,
és viva,
perquè és del 18,
i l'Obama li va donar
la medalla presidencial
de la llibertat
el 2015.
Totes tres
són negres,
amb un Virginia
que té una llei
absolutament dura,
dura,
molt més dura
que Marilyn
o Washington
o altres estats,
de les més dures
en aquesta època,
i elles
estan dintre
d'aquesta...
la prèvia
a la NASA
quan fan
investigació científica
i tecnològica
per conquerir l'espai,
que competeixen
amb Rússia,
clar,
de fet,
Rússia
posa
l'espai
abans que ells,
amb òrbita
abans que
als Estats Units,
i com que,
ja us ho dic,
això és del 2000,
a principis
del segle passat,
no hi havia
encara ordinadors,
i per tant,
no només aquí,
sinó tota la tecnologia
que ja s'estava usant
als Estats Units,
utilitzava
el que se'n deien
calculadores,
que eren
gent,
o calculadors,
gent,
bé,
que això ja ho feien els grecs,
els grecs que tenien
un format
d'escriure els números
impossibles per operar,
perquè els nombres
romans i gris
no permetin
l'operació
que permet
l'esquema
àrab,
o el que prové
de Mesopotàmia,
d'aquella banda
d'aquí,
el sistema decimal
que utilitzem ara,
vaja.
Sí,
el sistema posicional,
que només
amb 10 símbols
n'hi ha prou
per escriure
qualsevol número,
mentrestant,
que qualsevol
altre format,
això no és tan fàcil.
Bé,
elles,
vull dir,
que hi ha els calculones
de l'època grega,
el radi de la terra
es va calcular,
es va calcular
però en Ptolomeu,
amb calculones
el Ptolomeu
no crec que fes grans calculs.
no era
Eratòstenes
el que va calcular,
allò amb posant
un pal,
no?,
en un lloc,
sí,
una ombra,
amb l'ombra d'un pal
en un lloc
i un altre de la terra,
no sé,
un dels dos.
Potser sí que és Eratòstenes,
el que dius.
Bueno,
ho va fer a Egipte,
la...
Sí,
agafant una ombra allà a Egipte
i un altre allà a Grècia,
una o sigui així.
Bé,
no ens en anem
perquè al final
no explicaré
unes ocultes.
Bueno,
però és interessant
explicar això
com a prolegomen,
no?
Una mica com a...
No,
el que vull dir és que
sempre hi ha hagut
i hi ha
unes ments especials
que tenen
una extraordinària
facilitat
fora del normal
per calcular
i llavors
sempre
els han utilitzat
els que utilitzen
els càlculs
difícils
i en aquesta època
la NASA
o el que era
la prèvia
que va ser la NASA
tenien
departaments sencers
que
estaven formats
per persones
que només
calculaven
o que tenien
especial
facilitat
per calcular
perquè
sí que tenien
aquelles maquinetes
però
com una maquineta
d'escriure
però amb numerets
però no tenien
res més
bàsicament
tenien un cap
extraordinari
i llavors
eren dones
especialment dotades
les tres
són especialment
dotades
una
aquesta
que encara és viva
aquesta
que és la
Catherine Johnson
era matemàtica
enginyera
i física
i les altres
dues
també
entren
per la mateixa
en el mateix
departament
de la NASA
una
acaba sortint
perquè calcula
tan bé
que les òrbites
i
ella acaba
fent
les òrbites
estan
en el projecte
de l'Apolo
i de l'anada
a la Lluna
ella
està
en el càlcul
aquest
aquestes dones
inclús
quan passen
a departaments
de més prestigia
de més importància
mai signen
els
dosiers
d'elaboració
perquè són negres
i
inclús
tot
l'esquema
es tenen
lavabos
a part
tenen menys
és a dir
que sí que hi ha
un món
que la dona
viu
per ser dona
en un món
que a la NASA
tot eren homes
i per ser negre
en un món
que els negres
estan aïllats
però això ja estem parlant
Carme
m'estic situant una mica
ja cap a principis
dels 60
finals dels 50
principis dels 60
no?
perquè estem parlant
dels Apolo
ja tot això
és d'aquesta època
la Lluna
és el 69
però ella
és l'última
quasi
ella ja està
en aquest departament
fa 10 anys
que està
en aquest departament
per això dic
finals dels 50
començament dels 60
i estaríem
en una època
força semblant
a l'Obin
llavors
això és el que volia dir
i al mateix lloc
perquè inclús
illes
que viuen
a l'oest
de
de Virgínia
es traslladen
a l'est
que és la que té
frontera
que deu ser
més evolucionadet
bueno
dintre del que
acabia
és la història
d'elles tres
lluitant
per aquestes dues raons
per ser dones
i negres
i les dues
són fora del comú
i les tres
aconsegueixen
una
instal·len
finalment
un
IBM
estanya
finalment
una gran computadora
i una
aprens sola
el Fortran
que és un llenguatge
de màquina
l'aprens sola
i finalment
ella aconsegueix
fer funcionar
el que
perquè aquestes
són unes màquines
enormes
per l'època
i
ella
sola
autodidàcticament
ella és matemàtica
però sola
vull dir que
té un cap especialment dotat
i aconsegueix això
per tant
i l'altra
és una noia
que li ofereixen
una feina
ja ha de ser enginiera
i no es podia fer
enginyeria dona
finalment
fa una petició
el jutge
fa tot un procés
i aconsegueix
que li deixin anar
però
a la universitat nocturna
a la banda nocturna
com a primera dona
i és la primera enginiera
que surt
dels Estats Units
de la zona aquesta
vull dir que
les tres
tenen una història bonica
en el sentit
que és una lluita
que elles
fan soles
amb situacions
molt difícils
amb famílies
les tres
tenen família
les tres
tenen
una vida
normal
i
les tres
aconsegueixen
grans
grans
fites
però si no
abans queda molt americana
en alguna mesura
ara
la pel·lícula en si
què passa
però és que
unes històries tan boniques
que les podia haver fet
si l'hagués fet
el de l'Obing
aquest
fa una pel·lícula
a veure
una pel·lícula americana
de
de medalles americanes
que és el que
els hi agrada
exacte
i que la lluita
acaba premiant
els que lluiten
contra les dificultats
que és el seu eslògan
la superació
sí
la superació
que és veritat
però que
bueno
que amaga
una veritat
vital
que
cinematogràficament
és
és
és
és usable
i és
i és vital
i val la pena
però si la fas
amb aquesta versió
que ha fet
Fiores Ocuta
d'aquest director
que és per glòria
i
i
i
i
i
i
i
i
llavors
molesta
és molesta
no sé
es veu massa
que és això
es veu massa
que és això
i llavors fa
crec
malbé la pel·lícula
que té bastants medis
està ben usades
les
les
el que hi ha de retrospectiva
a l'època del Kennedy
els llançaments
la
la rebuda de
cava o canyar
veral
tot
tot això està
ho agafa
ho agafa bé
però es perd
amb la
amb el format
tan americà
per tant
és aquelles pel·lícules
que diu
bona idea
bones històries
ja
bones intèrprets
perquè ho fan molt bé
les tres
ho fan molt bé
en canvi
no és una gran pel·lícula
el Joan
va amb mi
vam estar junts
el dia de la preestrena
vam veure
Jackie
la pel·lícula
que podríem aplicar
aquestes últimes
moltes
moltes
de les coses
que ens acabes de dir
jo penso que en Joan
després jo matisaré
és americana
també és americana
curiosament és americana
però atenció
està dirigida
pel mateix senyor
que ens va agradar tant
del club
ah
Pablo
Pablo Barraín
i que a mi m'hauria agradat
però americana
d'Estats Units
americana d'Estats Units
perquè és amb la Natàlia
com es diu
Natalie Portman
Natalie Portman
ah Natalie Portman
que fa de
ella és molt bona
ella ho
jo aviam
és la del cisne
jo diria
jo diria que és un paper difícil
jo diria que ella
sobretot a nivell de llenguatge
perquè clar
la meva versió original
jo es notava
que s'esforçava
en suposo
un vocalitzar
més o menys igual
que això ho deuen reconèixer més
els americans
que no pas nosaltres
perquè suposo que s'estava molt d'anglès
i notar com parlava
la Jacqueline Kennedy
ella fa una interpretació
penso difícil i tal
però
prefereixo que en Joan
digui coses
i després jo matiso
algunes coses
i està centrada
en la vida
de la Jacqueline Kennedy
en el moment que maten
amb ell
comença
a veure
el títol és Jackie
que faria pensar
que t'explicarien
la vida sencera
d'aquesta senyora
i la pel·lícula
el que dona
són només uns dies
de la vida
d'aquesta senyora
i són els dies
immediatament
previs
després
a posterior
a la mort
a l'assassinat
de
John Fitzgerald Kennedy
i a Dallas
aleshores
utilitzen
el truc narratiu
d'un periodista
que va
a casa seva
que
estranyament
ella
obre la porta
vull dir
no sé
aquesta senyora
vivia
a Hyannisport
Massachusetts
en una casa enorme
i resulta
que ella
obre la porta
vull dir
no hi ha servei
jo no sé
si és que no hi havia
pressupost a la pel·lícula
pel servei
de la pel·lícula
per minyones
o què
però és que és ella
que obre la porta
et quedes ja dient
estaven actuant
a l'obbing
sí
d'acord
i bé
i llavors
doncs
a partir
d'aquesta entrevista
es generen
un continu
de flashbacks
que
parlen
de
de l'estat
emocional
d'ella
que evidentment
no és un estat
normal
i
i que parla
doncs
d'alguns
intríngulis
polítics
de
a veure
què s'ha de fer
entorn
com s'ha de fer
el funeral
com s'ha de fer
la cerimònia
sobretot això
sobretot
o sigui
una mica domèstic
molt domèstic
molt
vull dir
penses que
és un personatge
molt potent
és un personatge
que coneixem
que tots coneixem
perquè vaja
quan van passar
els fets aquests
jo tenia 10 anys
vull dir
ho recordo perfectament
perquè aleshores
doncs
aleshores
doncs
va ser una cosa
molt grossa
vull dir
una cosa
que ningú
s'esperava
se'n sabia venir
i que matessin
el president
dels Estats Units
doncs
era una cosa
absolutament
excepcional
fins i tot
i de la manera
que va ser
i de la manera
que va ser
però fins i tot
sembla ser
que ella va voler
que
la trajectòria
el recorregut
del
sepeli
fos el mateix
que havien fet
amb Lincoln
que també
havia estat
assassinat
i aleshores
doncs
bueno
s'havia d'anar
primer
al Capitoli
i després
es feia
la parada
aquella
militar
el taüt
anava
en l'armó
d'artilleria
etcètera
no
i no sé
vull dir
està tot
molt centrat
en el personatge
per mi
massa
perquè
per exemple
si hi ha
alguna imatge
que sigui
emblemàtica
d'aquell moment
és la imatge
quan
el petit
John John Kennedy
saluda militarment
el pas
del fèretre
és la imatge
que ha quedat
d'aquest moment
i el director
l'evita
olímpicament
perquè
se centra
només
en el paper
de la Jackie Kennedy
en aquests dies
vull dir que la cosa
dura tres o quatre dies
i així
i penso que
és una oportunitat
perduda
perquè
evidentment
després
perquè el personatge
té
té
diferents angles
o sigui que
podria haver
usat
després
és un personatge
que es
converteix
en
Jacqueline
Onassis
exacte
exacte
i tot això
no ho toca
i tot això
no ho toca
i només
té relació
amb
les secretàries
de la Casa Blanca
el personatge
vull dir
jo penso
que
no sé
vull dir
la seva família
la família
Boubier
era
prou important
en aquell temps
es parlava molt
de la seva germana
de la famosa
Léa Ratzigüel
no sé
no surten
és que no hi són
és que només
és la qüestió política
i
i explicar
d'una manera
no sé
vull dir
com si fos
de la sèrie
l'Ala Oest
de la Casa Blanca
vull dir
i llavors
agafant
imatges
que
que són
de debò
per exemple
hi ha un reportatge
que era
un reportatge
que era
que Jacqueline Kennedy
explicava
en els espectadors
televisius
com era
la Casa Blanca
que això
era una novetat
a l'època
i va ser
un reportatge
molt
famós
i llavors
tu veus
la primera imatge
que és
l'autèntica
la que es va veure
per televisió
amb la Jacqueline Kennedy
de debò
i llavors
al contraplà
ja surt la Natalie Portman
fent
una altra acció
i llavors
en el cas
del
funeral
o en el cas
de l'enterrament
també
hi ha alguna imatge
que és real
però allò
dos segons
i llavors
ja passen
a la cara
de la Natalie Portman
i tira
aquest ebast
clar
dóna la sensació
que
aleshores
doncs
no sé
pot agradar
algú
que se senti
identificat
d'una manera
molt especial
amb el personatge
però
per un públic
així
més ampli
jo penso
que no dóna
la talla
dóna la sensació
que això passa
últimament
en moltes pel·lícules
jo aquest matí
n'hi vist en una altra
que en parlarem
un altre dia
que passa això
que és que
d'una banda
el director
és latinoamericà
és a l'Aveín
se l'emporten a Hollywood
i es mou
amb un guió
que no és seu
sinó que és un guió
que tenen ja elaborat
i encarreguen la direcció
i hi ha aquests matisos
que diu ell
que ell no és americà
i no els té presents
perquè segurament
no els ha viscut
i no els coneix
perquè és un tio
ja relativament jove
i la segona cosa
que també notes
és que està dirigit
a un públic femení
és a dir
en alguna mesura
un personatge
d'aquesta tal
atrau segurament
a les dones
perquè doncs
però és un personatge
que és per tothom
a mi és un personatge
que m'interessa moltíssim
però com que a més
parlen de coses domèstiques
en certa mesura
es queda
que és el mateix
que ha passat avui
amb una pel·lícula
jo he vist aquest matí
però en parlem un altre dia
he vist
Doña Clara
es diu
aquesta de la Sònia Braga
que és una pel·lícula
brasilera
que l'estrenen
no sé si és la setmana que ve
o l'altra
d'aquí 15 dies
i ella és directora?
no no no
ella és un director
brasilè
i una pel·lícula
de dues hores
més de dues hores i mitja
que va sobre temes
d'aquests
que estem parlant ara
i el que passa
és que donen la sensació
que es posen tant
amb el món
diríem
familiar
en alguna mesura
que donen la sensació
que vulguin captivar
què faria una dona
amb aquelles circumstàncies
més que no pas
els temes de fons
que ens interessarien
segurament
a molt públic més ampli
però clar
jo penso que és un problema
de guió
és un problema
crec que ella
no ho fa malament
perquè penso que era
un personatge
difícil de realitzar
jo quan vaig sortir del cine
vaig anar amb ell
i ens va quedar un moment
i jo vaig sortir
i vaig estar parlant
amb alguna gent
els crítics
i les dones
a totes els havia agradat
i els homes
estaven tots així
una mica
ah doncs a mi
m'hauria agradat
doncs és una pena
és una pena
que passi així
però vull dir
la pel·lícula
no dona per més
i qui acaba d'arribar
a fa un moment
no sé
un esprit sant
un esprit sant
un espontani
un espontani
que s'ha presentat aquí
un home amb esprit
ja ho acceptaré
però ho sap
per què
i que es diu Jaume
Jaume Vidal
que s'acaba d'incorporar
al programa
què has vist
Jaume
explica'ns
Bé vull dir
el que he vist
és precisament
aquest musical
tan famós
que guanyarà
tots els Oscars
no?
Sembla ser
I tu t'ha agradat o no?
Home jo l'he trobat
molt suau
oi?
És cinema nord-americà
a tota marxa
no?
Vull dir
Té coses
que estan ben fetes
Home
és que només faltaria
que aquella pel·lícula
que guanya els Oscars
no estés ben feta
no fotem
i els globus d'or
No et pensis
també pot passar
pot passar coses
insòlides
Sí
però vaja
vull dir
més aviat
aquesta no
segur
no
sobretot la primera
la primera seqüència
després cap al final
gairebé al final
val a dir-ho
doncs
és tot un homenatge
als musicals
més clàssics
i està molt vell
molt ben pensat
el Cinemascope
crec que també
és molt interessant
de la manera
que l'utilitza
perquè això
havia quedat
en el begul
dels records
igual que
les tres dimensions
gairebé ja
bé
doncs en aquest sentit
sí
però esclar
vull dir
és molt petitó
això
que això sigui
el símum
del que podria
del que ha de ser
el millor cinema
està sobrevalorada
em sembla que no anem bé
està sobrevalorada
com va passar amb The Artists
en el seu moment
jo és que les comparo molt
tot i que no tinguin així
especialment a veure
The Artists
en el fons
per mi
jo crec que The Artists
en format
arriscava més
sí
moltes coses
arriscava més
aquesta en el fons
aprofita coses
molt
molt conegudes
i que saben que funcionen
i a més
una altra cosa curiosa
i és que el món anglosaxó
jo sabeu que
vaig estar vivint
una temporada
a Londres
els agrada molt
els musicals
molt més
que aquí
a nosaltres
i als Estats Units
també
és a dir
que són molt propensos
ja tenen
alguns musicals
que fan
no sé
allà a Picadilly Circus
i al centre
fan anys i anys
que fan
durant 3, 4 i 5 anys
i fan la mateixa obra
és a dir
i tenen una cosa
que aquí no fem
és a dir
és una cosa
els anglesos
tenen el West End
i els americans
tenen Broadway
i allò
és sagrat
absolutament
bé però
últimament
Mamma Mia
per exemple
i aquesta
això
de les
McQueen
aquesta
com se diu
això
ara no me'n recordo
aquest musical
que estan fent
també
això
i Priscila
no es diu
jo no l'hi he vist
no l'hi he vist
vull dir
aquestes dues obres
estan resultant
una descoberta total
també
i són molt poca cosa
exacte
perquè Mamma Mia
és el grau zero
del cinema
i la Priscila
a nivell teatral
també tira
i té molt d'èxit
a veure
que aquí també
arriben aquestes constants
com amb altres punts
del planeta
l'altra pel·lícula
que he vist
és Múltiple
això és una altra cosa
no sé si l'heu vist
aquesta
ganes
ganes de veure-la
aquesta
la veritat
la deixen bé
la deixen bé
la deixen bé
però no sé
sí
és
de quin país
és
és americana
bona pregunta
que jo sàpiga
sí
diria que és americana
no
és la darrera pel·lícula
que ha fet
el Shyamalan
Múltiple
es diu
sí
Múltiple
del Shyamalan
exacte
bé
jo
aquesta
la veritat
em va interessar molt
saps
des d'aquelles pel·lícules
que tot i que no em va agradar
quan va acabar
vaig quedar així
com a dir
hòstia
perquè
quina mena de sentit
té fer una pel·lícula
com aquesta
que ens està parlant
de 27 personatges
amb una mateixa persona
23
no en principi
o 23
i després un altre
que va apareixent per allà
mira
se't ve el guió
eh
sí
sí
m'he llegit el guió
no ve cinema
però
però
llavors
esclar
vull dir
en veiem sis o set
eh
de personatges
dels que ell
vull dir
imita
d'una manera
diferenciada
esclar
llavors jo
la vaig posar
al costat
d'una pel·lícula
que té
també
com aquesta
segons el meu criteri
el signe
de la falsetat
en definitiva
psicosi
del senyor
Hitchcock
no
que estava
molt ben feta
i aquesta
també
val a dir-ho
a més vull dir
en cap moment
pots imaginar-te
on està succeint
allò
és com un malson
realment potent
com el mateix
psicosis
no
el que passa
és que esclar
tants personatges
se t'escapa
de les mans
i a més a més
et diuen
que encara n'hi ha més
que no
eh
m'entens
que no els acabes
de veure
i llavors
cap al final
vaig
vull dir
en poc temps
vaig veure
que sí
que és una pel·lícula
important
a nivell interpretatiu
no hi ha cap mena
de dubte
el personatge
és d'aquells
que
que ho fa molt bé
i a nivell
del que són
aquestes problemàtiques
de determinades
persones
que
que pots arribar
a pensar
doncs
amb les problemàtiques
mentals
evidentment
aquestes persones
que estan
tractades
i
i que compten
amb el recolzament
de segons
quin
quin
psiquiatre
psicòleg
que
que reforcen
doncs
el convenciment
que en definitiva
poden tenir
habilitats
que no tenim
els normals
per dir-ho
d'una manera
és una
molt bona proposta
per pensar-hi
o sigui
aquesta sí
que hi ha
un pes
jo
deixava'm bé
jo no
la he vist
però
la tinc com
jo us puc parlar
i més que parlar
em faria més gràcia
perquè em sembla
que suggereix coses
jo he vist
aquesta pel·liquia
Manchester
frente al mar
que en general
la crítica
la deixa tothom
molt bé
però
jo honestament
aquesta tarda
m'he llegit
una crítica
del senyor Carlos Boyer
que és un senyor
que a vegades
és una mica d'estralè
d'esberra
però
com que deia coses
que em semblaven curioses
els volia sometre
a la vostra consideració
a veure
comença per dir
comença per dir
que els Òscars
que veient ara
és una cosa important
tant per la gent
amunt del negoci
com des del punt de vista artístic
perquè si guanyes
lògicament
doncs
un Òscar
doncs
et pot catapultar
en una àrea
o en l'altra
però diu que
al marge
diríem
del sistema
al marge
de les bones pel·lícules
que fan els estudis
de televisió
hi ha l'etiqueta
nominada
Indy
és a dir
aquesta gent
que són
doncs
provinent
del festival
de cine
de Sundance
on al semblar
ell ho diria
a mi donia
al parecer
nacen todos los años
unos cuantos messias
uns cuants
homes genis
aquest senyor
no hi creu massa
amb això dels descobridors
no oi
no no
t'explico
jo
comentem coses
comentem coses
diu
és amic
és amic íntim
del Fernando Trueva
i amb això
em sembla que
ja marca la pauta
estem qualificant
absolutament
jo segueixo
ell diu
amb aquest cine independent
amb aquest cine independent
que ens arriba
que Hollywood
ve a dir
que
que fa el joc
de dir
nosaltres tenim unes pel·lícules
però en tenim sempre
algunes dos o tres
pel·lícules independents
per dir que no marginem
a ningú
i que també premiem
en aquesta gent
ell diu que aquest any
d'aquestes pel·lícules
independents
diu
independient de lo que ocurra
en la ceremonia
más transcendente del cine
en esta edición
compiten
los dos gigantes
dos gigantes
de
dos gigantes muestres
de l'independentisme
eh
del cinema independent
una d'elles
segons ell
que jo no he vist
és la paraula
la pel·lícula
se titula
Comanxeria
jo no l'he vista
i per tant no sé
si realment
és interessant
i està cartellera
ara
està cartellera
està molt ben valorada
ah sí
però no sé si és
i l'altra
diu l'altra
i ella valora
aquesta Comanxeria
diu que
el que més li ha agradat
aquest any
Comanxeria
Comanxeria
diu que el que més m'ha agradat
d'aquest any
és Comanxeria
també m'ho deien aquest matí
si no l'he vista encara
jo tampoc l'he vista
llavors
després
quan parla de la segona
diu que hi ha dues
que són interessants
i que estan nominades
i que estan nominades
als Oscars
l'assa és
aquesta que he vist jo
que és
Manchester frente al mar
que el fa el germán
de l'Àfleck
tu va el K.C. Àfleck
el K.C. Àfleck
interpreta
i que tothom diu
que això no sé si és veritat
que fa una interpretació
que bueno
està pels núvols
jo
bueno
no ho sé
totes dues
vols que et digui una cosa
totes dues
són psicoanalítiques
en definitiva
esbrinar
per què
unes persones
són d'aquella manera
i esbrinar-ho
des del passat
és possible
el que passa
que són molt fredes
els Dukes
és a dir
bueno
els Dukes no sé
perquè comenxaria
no l'he vista
jo he vist aquesta
ell diu
l'altra titula
se titula
Manchester frente al mar
i veïn arropada
por els comentaris
orgàsmics
dels sempre previsibles
vanguardistes
ja està futenant aquí
contra la gent
que vulguin
se vanguarda
me parece un exercicio
autocomplaciente
fatigoso
irritante
de alguien
empeñado
en contar
una tragedia
de forma distinta
despojándola
de recursos melodramàticos
que manipulen
al espectador convencional
intentando fatigosamente
ser enigmático
para lograr
el mejor realismo
combinando
la forma gélida
combinando
de forma gélida
pasado y presente
quedándome
la sensación
de que en muchos momentos
de que los actores
son libres
para lo primero
que se les pase
para hacer lo primero
que les pase
para el cabellón
això l'he dedicat
al Troeba
la història
la història
és
un
un
un noi
que és aquest
a l'Àflek
està requerit
en el poble
on va néixer
perquè ha mort
el seu germà
i el nano
que és un adolescent
em sembla
es queda sol
es queda sol
i el seu pare
el seu germà
el germà
que mor
va decidir
amb ell
aquesta és la història
no és la història
el que es pot explicar
el que es pot explicar
perquè després hi ha alguna
efecte
diríem
sorpresa
alguna cosa
que no t'esperes
o entens
perquè aquest senyor
està com està
perquè representa
que està vivint
un moment
de molt dolor
el que passa
és que
jo no sé si coneix
el Kenneth Lonergan
que és el director
d'aquesta pel·lícula
a mi em va agradar molt
deu fer
quasi
7 o 8 o 10 anys
va fer una cosa
deia Margaret
no sé si la coneixeu
que la gent
molta crítica
se la va carregar
i en canvi
a mi em va semblar
que era una pel·lícula
excel·lent
i abans d'això
es va fer famós
perquè només ha fet
3 pel·lícules
aquesta és la tercera
quan es deia
una cosa que es deia
Puedes contar conmigo
de l'any 2000
que va ser
tothom considerada
com una obra mestra
va ser també de Sundance
és a dir
només va córrer per Sundance
i no va arribar
però la gent
que es dedica a això
deia que era
una obra meravellosa
és guionista
a més a més
i és el que va fer
Gangs of New York
amb el Scorsese
el guionista
o una teràpia peligrosa
per tant és un senyor
que ha fet
dimenses coses
clar
jo
no
teràpia peligrosa
em sembla horrorosa
és que és pitjor
que horrorosa
i Gangs of New York
a mi no em va agradar
no sé si vosaltres
no l'he vist
a mi no em va agradar
però és una pel·lícula
a considerar
a mi no em va agradar
perquè no em m'agrada
però l'Scorsese
ja fa coses d'aquestes
i jo no em va agradar
però és una pel·lícula
que te la pots mirar
amb compte
perquè té una consistència
jo el que passa
només potser m'ha fet gràcia
perquè en algunes coses
no en totes
i coincida amb el que
per exemple
el que ve a continuació
que diu el que és el bollero
això on volem arribar
amb el bollero
exacte
ho coincideixo
jo estic
i però tal com lo narra
el director Kenneth Loringer
que tothom diu
que és meravellós i tal
consigue que me desinteresse
hasta niveles preocupantes
del pasado
del presente
y del futuro
del protagonista
sí
m'interessa
perquè com que és tan freda
la pel·lícula
és a dir
tan distant
tant d'allò
no acabes d'entrar
de sintonitzar
amb el que està passant
amb aquell personatge
llavors
entens que li passen coses
i que
veus que és el que li ha passat
perquè és molt dur
i molt fort
el que no explicaré
que li ha passat
en certa mesura
però no acabes de sintonitzar
amb el personatge
és a dir
no sé per quina raó
no sé per quina raó
jo m'he quedat a fora
és a dir
m'ho he mirat des de fora
tu també
i quan acaba la pel·lícula
com el Ballero
no, no
els dos
el Joan Morros
i el Carlos Ballero
els dos
jo m'he quedat fora
per això ens diu el Ballero
per això ens sona bé
el Ballero
el Joan Morros
ens ho explica bé
i el Carlos Ballero
ho fa amb una sintaxi
bastant torturada
perquè realment
estic d'acord
jo penso que hem de buscar
comentaristes
que tinguin
el respecte a l'espectador general
jo no sempre estic
jo no estic d'acord
sempre amb ell
però a vegades
diu coses
que no són tan superficials
jo no sé
però veieu que veieu la pel·lícula
que veieu la pel·lícula
i com que honestament
aquesta pel·lícula
no li posa
no un 10 i mig
és a dir
més d'un 10
vull dir la gent
jo no sé si realment
com passa amb el La La La
vull dir que ja hem vist que
bueno doncs veieu-la
perquè jo honestament
m'he quedat fora
és a dir
no he acabat de
de trobar-li
totes aquestes coses
que es veu que la gent
li troba
honestament confesso
que jo no l'he acabat de trobar
el Joan
però això ja et passa a tu
normalment
al qual és la vista
no aquesta no
determinades pel·lícules
ja et passa
és una qüestió de gustos
clar
és una qüestió de gustos
tampoc és
però en canvi
però en canvi
l'anterior
Margaret
Margaret
em va agradar molt
sí però fa 10 anys
d'això eh
bueno però va agradar molt
és una pel·lícula
que l'hagués vist
més d'una vegada
i dues
clar
del Xamal en tot
no tot és bo
tampoc
si ho mires
i ahir
ho feia en un programa
bueno ja ho sabeu
de sobres
i la veritat
és que dèiem
és que no tot
vull dir
hi ha coses que sí
el bosque
per exemple
el elegido
el protegido
ai el protegido
perdó
si el elegido
és un altre
que el protegido
el troski
el troski
el protegido
en la versió original
es diu
The Unbreakable
és a dir
l'inrompible
imagina't
res a veure
sí sí
home
bueno o sí
potser sí
no del tot
protegit pel destí
o pels déus
llavors
amb aquesta
múltiple
que és del
Xamal en
també
oi
doncs
home
jo la posava
al costat
de la cinta blanca
la cinta blanca
també ens va provocar
un debat
molt gran
no
perquè
perquè era una pel·lícula
que també li veiem
una mica
aquesta fredor
a més a més
és lògic
vull dir
estar retratant
una cultura
amb una
profunditat religiosa
que ja
convida
esclar
és que si no és així
no
no s'aguanta
allò
no
i llavors
doncs jo
tant el bosque
com la cinta blanca
la trobo molt sòlida
no
la cinta blanca
t'ho parli
la sòlida
jo estic d'acord
amb la d'això
amb la Carme
també
quan ha parlat
de les corses
diu
home
però això no és igual
molt d'acord
també
a les corses
t'agradarà o no
però ostres
vull dir
el que fa
és que és per mirar-s'ho
és per mirar-s'ho
encara que només sigui
una vegada
i prou eh
ja no la veurem
jo aquesta
però heu vist l'última
l'última
no
ja no
l'heu vist l'última
Silence
i què tal
no l'he vist
no a mi no em va agradar
a mi no em va agradar
ja ho va comentar
tu també l'has vista
no l'he vist
jo crec que m'agradaria
sí
és que és això també
ara expliqui'm per què
tècnic
tècnicament està molt bé
però és que no n'hi ha prou
vull dir
perquè agafar una novel·la
de missioners
no ho sé
vull dir
és com un
no ho sé
a mi em va
retrotreure
els temps de Molokai
Molokai
i aquell altre
com se deia
aquella
que bo
aquell altre
com se deia
una
que va fer
que també estava fet així
també
de religió
i de països
que competeixen entre ells
ara no me'n recordo
com se deia
sí
em fa por mi
d'anar a veure aquesta
ja ho sé
bueno això és el segle XVIII
molt Molokai
no
sí
sí
sí
jo vaig sortir molt decebut
d'aquesta
i en canvi
hi ha gent crítica
que respecto
que estaven entusiasmats
el bollero
què diu
el bollero no ho sé creu
el bollero no ho pira
no
no
no ho sé
no ho sé
no ho sé
no ho sé
no ho sé
el busca
o guirà el trobo
però
però
doncs
gent que
em sembla raonable
i jo
com amb en Joan
jo no sabia que a en Joan
no li havia agradat
però a mi no em va agradar gens
jo em vaig sortir decebut
jo a través d'un director
que potser ho soni
que ha estrenat fa no gaire
fa un any i mig
i un altre
fa tres anys
un director
madrilein
que es diu
Òscar Parra de Carrizosa
que segurament no sona gaire
que ha fet dues pel·lícules
d'alguna manera similars
a aquesta de Silence
perquè parla precisament
d'uns religiosos
torturats
durant la
bueno
el final de la república
de la segona república
amb l'adveniment
de la
de la
guerra civil
i
torturats
en un cas
pels republicans
bueno
normal
dintre del que són
les filies
i les fòbies
d'aquell moment
a mi em va semblar
delicadíssima
la pel·lícula
no me'n recordo com es diu
però si busqueu aquest director
Òscar Parra de Carrizosa
la trobareu
delicadíssima
amb una semblança molt gran
segurament a The Silence
que és una pel·lícula
que parla d'això també
d'uns missioners
que van a buscar
d'un company seu perdut
i que ja
bueno
doncs
el sintoïsme
la tradició japonesa
doncs
maltracta
d'una manera salvatge
el veniment
del cristianisme
no vol que aparegui
per ja per res
potser
és entenible
fins i tot
intentar que no surti
però bueno
això seria un altre tema
i llavors
tenen una similitud
i aquelles pel·lícules
de l'Òscar Parra de Carrizosa
també són molt doloroses
de veure
són duríssimes
vull dir
els moments de tortura
els moments de maltractament
i a mi en canvi
em van resultar fascinants
vull dir
el punt de contemplació
d'aquest dolor
el punt de sacrifici
no no
veieu-les
perquè és clar
pel·lícula del mes
per la setmana vinent
no
veieu-les
hi ha una pel·lícula
que es va veure
aquest any passat
que és aquella
del club
el club
no l'havies deia
sí, sí
estaríem parlant d'això
d'aquest tipus
aquesta
aquesta és una
d'aquelles pel·lícules
molt fortes
és pot l'any
ja va ser això
als Òscars
l'any passat
que també està bé
aquella pel·lícula
però encara està millor el club
el club
el club és
el club és
brutal
és una cosa
que és el mateix director
curiosament
de Jackie
aquesta que hem dit
ara que he comentat
i per això deixa parat
perquè veus
que és un senyor
que va fer una cosa
extraordinària
però a mi
la segona que va fer
Neruda
no sé si l'heu vist
perdona
Jackie
és la que parlaves
tu
la Jackie
la dirigeix
el mateix del club
el Pedro
passa que ha perdut
l'accent
quan ha anat
als Estats Units
ha perdut l'accent
ara és la Rain
en comptes de la Rain
la Rain
inclús l'accent
hem de dibuixar una pel·lícula
escolta
ens estem menjant el temps
i no parlem de Lobby
ni de Patterson
us dic ràpid
el nom d'aquestes dues pel·lícules
Bajo un manto d'estrella
de l'Oscar Parra
que us recomano
i com la podem veure això
suposo que en film
Affinity o així
m'imagino
que entran per aquí
m'imagino
i després
l'espina de Dios
que no l'he vist
però tinc moltes ganes
que intentava fer
la història de Jesucrist
però d'una manera
fidel
fidedigna
saps quina pel·lícula
vaig dir
amb una persona
a veure si me la trobava
que es deia
Trigo i Esmeralda
que la vaig veure
als anys 50
o així
ja l'ha trobat
com no has de trobar això
no per internet
es troba tot
això és veritat
com que és veritat
que queda poquet temps
jo us volia fer
moltes preguntes
sobre Patterson
i sobre l'Ovin
però vull posar-vos un repte
perquè com que hem de parlar
de les dues pel·lícules
em direu
ah no però això tant
però jo vull que
a veure si us atreviu
a enfrontar aquest repte
de relacionar-les les dues
de què tenen en comú
l'Ovin
i en Patterson
vull dir
té una
bueno clar
ara el Joan diu
no jo no puc
perquè no he vist una de les dues
jo no he vist cap de les dues
però bueno
amb el que diguin ells
potser ho podem anar fent
si us sembla
si us sembla
si us sembla
acceptar aquest
què poden tenir en comú
dues pel·lícules
una que és del Ginger Mus
que ja sabem
quin tipus de cinema fa
Patterson
és a dir
que és un lloc
temàticament vull dir
però bueno
sí sí
que es va fer famós també
abans d'aquesta pel·lícula
perquè el Bob Dylan
doncs
va fer el famós
aquell d'Urricane
que segur que era
el boxejador aquell
que el van empresonar
van empresar
i que anava de campió del món
i que era d'allà
que era de Patterson
i aleshores
en algun moment
de la pel·lícula surt això
és a dir
en algun moment
de la pel·lícula es comenta
es comenta aquest fet
és una ciutat de Nova Jersey
i llavors
això seria un element
diríem
de protesta
en el sentit
que el Bob Dylan
fa aquella cançó
i va recollir
en els seus concerts gratuïts
recollir diners
per ajudar
en aquest negre
que està a la presó
i l'altra cosa
l'altra cosa
és que clar
el tema
de fet és el mateix
és una altra època
perquè són uns altres anys
però si busquem
coses en comú
doncs esclar
també el que està vivint
el negre
el blanc
que està casat
amb una negra
doncs és l'opressió
mateixa
que es produeix
en aquella zona
és a dir
això seria una cosa
si busquem
coses en comú
segurament una podria ser aquesta
no sé si n'hi ha més coses
que...
Patterson està ple
del sentit de l'humor
que sempre té
al gintjar-nos
a les seves pel·lícules
sí, no?
absolutament
un sentit de l'humor
a més molt personal
molt excèntric
fins i tot
intel·ligent
fins a l'última
intel·ligent
evidentment
sí, sí
el sentit de l'humor
ho impregna tot
és que clar
jo penso
perquè a més
hi ha una sèrie
de repeticions
i repeticions
i repeticions
perquè està
pautada
com a...
quasi com una poesia
com una poema
com una setmana
és el que passa
cada dia
comença dilluns
quan es lleve
cada dia
cada dia
tota la rutina
d'un treballador
i les rutines
es mantenen
hi ha petits girs
que fan diferent
el dia
que ell recull
amb la llibreta
que fa les poesies
i que fan realment
diferent el dia
que és una poesia
horrorosa
la que mi surt
vull dir
perquè allò
no diu res
perquè es basa
en aquella matèria
que no dona de si
i que
bueno
ell és un admirador
de William
Carlos Williams
un capicua
voldria ser com ell
seria com un Ed Wood
de la poesia
aquest paten
o aquest conductor
sí
perquè quan ell recita
les seves coses
et quedes
a quadros
i de l'únic
et quedes a quadros
i és particular
tot allò
que explica
però
sí que
li dona
un
si no fora
per la poesia
el personatge
se't desfaria
de seguida
sí
l'aguanta
aquesta
segona
segon angle
que ell té
que és
que escriu
cada dia
aquest format poètic
és un personatge
rutinàri
i per tant
això li dona
si no seria
d'una extrema vulgaritat
i és això
que el faria
perquè després
perquè és un conductor
d'autobús
ell té on agafar-se
ell té on agafar-se
després
sí que trobo divertit
jo vaig trobar molt divertit
vols que et dic una cosa
vaig trobar molt divertit
el gos
perquè és tot un personatge
inclús
té una estètica
i una cara
que està molt
el trobava
d'un punt d'humor
extraordinari
només el personatge
ara
la pel·lícula en si
jo
que trobo
que
mira
és una
és unes rutines
descrites
minuciosament
per
posar de manifest
una vida
avorrida
anodina
i sense massa
excepte
que ell
té una vida
avorrida
amb una dona
sorprenent
i llavors
això
és el que
li dona
amb ell
aquesta
matisos
tot i així
aquesta repetició
constant
i
volgudament
constant
no t'arriba
no t'avorreix
però sí
que et dona
una sensació
de cosa plana
que ja és el que
deu voler fer
és el que fa ell
és el que intenta
és el que fa ell
és el que intenta
i això jo crec que t'allunya
a uns agraden i a uns no
perquè és una pel·lícula
t'allunya
perquè llavors t'allunya
perquè et provoca una certa fredor
que provoca aquella no aspiració a res més
que el viure cada dia sistemàtica i rutinàriament
i sobre l'obbing
que si no no parlarem res
l'obbing és més rica
que va dir la Carme una cosa que em va agradar força
que era tot el contrari
que em passa a mi amb les pel·lícules d'aquest director
però que em va agradar molt
el matís que vas donar
que deies que Teichelter t'havia semblat una pel·lícula així molt estranya
no vas entrar gaire
en canvi una pel·lícula com Matt
o com aquesta de l'obbing
era molt més concreta
a partir de situacions
no necessàriament identificables
amb l'espectador
però que et feia entrar
això em va interessar molt
la veritat
quan ho vas comentar la setmana passada
però volia saber
si aquesta pel·lícula
els que l'heu vist
trobeu que pot tenir
una aplicació encara
a la contemporaneitat
i ara mateix
es pot aplicar l'obbing
o matar el que està passant als Estats Units
perquè en el fons
suposo que ho vaig
als Estats Units només
però bueno ja n'hi ha prou
la pel·lícula està centrada
és que les dues són americanes
tant pàtics com l'obbing
són americanes
i són bastant
genuïnament americanes
jo diria
jo diria que el problema
que tenim
bueno tal com estem veient
doncs amb la pujada
del poder
del senyor Trump
els problemes amb els negres
no s'acabaran
és a dir
no només amb els negres
qualsevol
però qualsevol minoria
llavors penso que
totes aquestes manifestacions
que estan produint
en aquest moment
doncs estarien amb la línia
de la defensa
que passa a l'obbing
és a dir la gent
que s'està manifestant
en aquest moment
als Estats Units
en contra del Trump
sortint al carrer
etcètera
etcètera
és el que és la mateixa
és a dir
l'obbing és una pel·lícula
de l'Obama
perquè és una pel·lícula
de...
feta en el període de l'Obama
i segurament recolzada
pels executius
que ha tingut Obama
i mentre que
el que farà el Trump
ja veurem
serà una altra cosa
de l'Obama final
de l'Obama final
sí senyor
doncs
ara és una pel·lícula
que jo sí que recomanaria
jo també
la interpretació és boníssima
la història
està descrita
que en comptes
de fer pancartes
i fer eslògans
publicitaris
i fer
la gran clam
el gran clam
que faríem
amb el segle
finals del XX
o el segle XXI
resulta que fa
una cosa íntima
que justifica
el per què
un home blanc
i una dona negra
formen una família
i no entenen
per què
a l'estat de Virgínia
allò està prohibit
i els fa la vida impossible
i aquesta lluita
volguda
profunda
i viscuda
fa que la pel·lícula
sigui consistent
i la setmana que ve
la mort al cinema
que retornarà
Lluís Bestiana
que no ens va poder
segona part
de la mort al cinema
que no va poder acabar
perquè ens van menjar
com ha passat avui
també una mica
el temps
i no van poder comentar
tot el que tenia ell preparat
i amb molt de gust
el convidem
que vingui
vindrà
a fer la segona part
de la mort al cinema
per morir-nos de gust
per morir-nos de gust
sí senyor
doncs vinga
i la setmana que ve
però vegi molt bé
adeu
un total de 20
quins són els 4 últims resultats
de l'Atlètic de Madrid
més�-lsal que és el jpele-bliu-tit
iinviat
que era una granland periMed