Ara escoltes ràdio d'esvent. Sintonitzes ràdio d'esvent. La ràdio de Sant Just. Durant de 8.1. Ràdio d'esvent. Durant de 8.1. Ràdio d'esvent.
cinema sense condicions.
Hola, hola. Provando, provando. Estem ja preparats. Bona nit. Estem preparats i disposats al que sigui. Estem, estem. Mira, mira quina veu, quina veu sona per primera vegada d'aquesta temporada. Aquí tenim l'Andreu. L'Andreu, l'Andreu. És que no passo per aquí. El trobàvem a faltar. Exactament. Doncs sí. Sí, sí, és veritat, amb aquestes cròniques exhaustives que ens fan, sobretot de directors, i que avui... Sí, m'ha costat reincorporar-me. Sí? El tema calendari.
Això se'n diu inèrcia en física. És tenir dues criatures i anar molt atabalat a la universitat. Això és el que està passant realment. Doncs bé, en qualsevol cas ja el tenim aquí. A més a més, està la Carme, que la setmana passada no vam poder comptar amb ella, la setmana vinent sembla que tampoc. No, l'altra. És l'altra la que no podrem tenir el plaer d'estar amb tu. I Joan Morros. I això si voleu que diguem ja la pel·lícula de la setmana, la pel·lícula del mes, doncs vinga, som-hi Carme.
Jo he vist últimament una pel·lícula d'Israel que es diu A Pie de Página. Aquesta serà la pel·lícula de setmana vinent, oi? Sí, jo la sugereixo, el director és Josef Zeder, que jo no sabia res d'ell.
Però m'ho he mirat una mica. És un home que ha fet coses... Ell és jueu israelià però va néixer als Estats Units i després als 6 anys se'n va anar a Israel. I les pel·lícules que ha fet veig totes que són de temàtica... Jueu. Exacte. Una és d'un assentament. Un assentament amb un jueu.
i aquesta és de la relació pare-fill, que són dos sabis del coneixement del Talmud. Dos sabis, no dos universitaris, no són... Sabis, sabis. Els dos són d'universitat i són especialistes en el Talmud. El meu model està molt ben tractada, la relació pare-fill,
és un món sorprenent perquè és el món jueu amb estat pur i ens permet entrar dintre d'aquesta dinàmica. Jo inclús suggeriria que per la setmana vinent que en parlem la podíem relacionar amb el món jueu vist amb una atròptica que pot ser algunes del Woody Allen i algunes del German Cohen. Sobretot amb la temàtica aquesta obsessiva que transmeten amb moltes d'elles
Sobretot a un tipus seriós. Sí, un tipus seriós del Gersmanskoen perquè és molt molt específic del món jueu religiós. Doncs ja tenim deures per nosaltres, els que no l'hem vist encara, com és el meu cas, i pels ulls. Haig de dir que és dura. Sí, és crua. M'han dit que és molt crua. Perquè hi ha enveixes, hi ha tensions entre pare i fill i molta cosa bruta.
La interpretació és boníssima, boníssima, és de 10 la interpretació. I el guió ja el comentarem, no? Aquesta serà la primera pel·lícula del mes, el primer film del mes d'aquesta temporada. I avui què tenim, Joan? Avui el que farem serà també, com sempre, tres parts. Una primera part que podríem parlar de les pel·lícules que més o menys hem vist. Encara que no hi ha massa coses, no sé si els altres heu vist, jo he vist poca cosa que pugui ser comentable.
Una segona part que tenim aquí, lògicament, ho hem comentat abans a l'Andreu, per parlant-se no del John Carpenter, que és el que teníem previst, sinó del James Cameron, perquè resulta que hi ha hagut una equivocació del qual jo soc en part responsable, perquè quan em van parlar amb ell jo li vaig enviar la programació que teníem anterior i no em vaig adonar que hi havia una equivocació que l'havíem canviat, per adaptar-se una mica al festival de Sitges.
Ell parlarà del James Cameron i per últim el senyor Francesc Aguilar ens parlarà del festival de Sitges. O en l'ordre que calgui, perquè s'ha de comunicar. Farem una petita crònica i sobretot tindrem al nostre corresponsal, podem dir-li així, Sergi Rada, Sitges, que com sabeu és la persona, sense cap mena de dubte, que més pel·lícules veu del festival.
És així. Jo recordo les seves cròniques de cada any que en veu tantes que només de pensar... Fins i tot està saturat. Paral·lelment ja veureu que molt bé no sap ni de què parlar. El van entrevistar a TV3 l'any passat, el sembla que va ser, per això justament perquè era la persona que havia vist més pel·lícules. L'Alès Gorina i el Jaume Figueras han dit agafem aquest home que no és professional del tema, no és periodista, però és que el veiem a totes les pel·lícules i a més a més veu més que nosaltres mateixos junts.
Segur, segur que Sergi Rada és el que més pericula. A veure si ha vist bona part dels premis que ja, per suposat, el dissabte es van donar i jo crec que amb això podem acabar el programa. I comentar que el festival d'aquest any ha sigut especialment... Excitós. Excitós. Quan necessites ser de públic. Perquè és un punt i a part del que hi havia hagut fins ara. O sigui que amb això ens hem de... Hi ha una programació molt variada.
Hi ha moltes innovacions que després comentarem. Molts formats diferents que s'han anat introduint. És un festival a part que s'ha obert aquest any a les sèries de televisió també dintre del gènere fantàstic. Ha posat també en marxa premis i convocatòries de pel·lícules que estan gravades només amb telèfons mòbils.
que és una cosa que ja s'havia fet d'una altra manera i que en certa manera és petit plàgia una idea que van tenir uns companys d'aquest grup del qual forma part d'aquest programa Marta Torres i Lluís Roeda que fa temps van posar en marxa una idea similar a Sitges precisament i ara l'han modificat i l'han canviat.
M'ha agradat tot això, m'ha agradat aquesta part una mica negativa, la veritat és que el tema és molt interessant i entraria dintre del que seria la democratització del cinema d'alguna forma, per qualsevol amb un telèfon. Jo no, però qualsevol altra persona que tingui un mòbil. Jo també, si agafo un mòbil d'una altra persona en un moment... Ho podria fer. I molta paciència.
perquè em sembla que per fer una pel·lícula amb mòbil... Però és curiós, és curiós, que curiosament el nano aquest, el xicot que no recordo el nom, que és el que ha fet la pel·lícula, aquest llarg matratge amb unifon, li van preguntar, jo recordo, haver-ho vist per televisió, li van preguntar, bueno, i tu és el que has... perquè era alumne de l'ESCAC. Tu és el que has filmat això? No, no, no. Jo m'he buscat un director de fotografia perquè si ho hagués fet jo, hauria sortit molt pitjor.
i aleshores vol dir que tot i que es va fer amb un element molt primari com és un iPhone, el que hi havia darrere d'això era un senyor que s'entenia de fotografia. I no és la primera vegada que s'havia fet això. Directors prestigiosos, si no recordo malament, un dels directors que ha estat aquí a Sitges, el Takashi Miike, ja havia fet una pel·lícula amb un telèfon mòbil perquè és un format que s'està posant en marxa.
Els que en saben una miqueta del tema, per exemple un company nostre que vosaltres coneixeu molt bé, l'Adolf Sayol, ens explicava l'altre dia al galliner darrere de Cornella que la gravació que es fa amb un telèfon d'aquestes característiques és d'una resolució increïble. És boníssim. Depèn de l'iPhone però en general pot ser boníssim.
En principi és el format MOB i té una resolució molt més alta que la del Blu-ray per exemple, per tant després pots fer qualsevol tipus d'efecte a partir de la imatge que tens gravada. Deu ser bona de manipular amb programes especials. Els curistes del cinema més clàssics segurament diria això ja no és cinema ni tan sols.
Aquestes programes que siguin fàcils d'edició i que qualsevol programa d'edició una mica bo ja els agafa, això és molt ric perquè pot fer el que vulguis. D'aquestes coses també en parlarem cap al final del programa d'avui. Abans de parlar potser dels pel·lícules que hem vist, jo volia en primer lloc
que he vist una pel·lícula per influència del senyor Francesc Aguilar. Això va bé, últimament passa molt això. Jo veig pel·lícules que tu em recomanes i a l'inrevés. I jo veig pel·lícules que tu em recomanes. I ara veureu tots la pel·lícula que jo us he fet. A pie de página, recordem, fins al mes.
De fet, el Francesc en programes anteriors havia parlat molt bé d'una pel·lícula que és El bosc. I jo he tingut l'oportunitat de veure-la ara. Fins ara no l'havia tingut. És una pel·lícula que va estrenar el desembre d'aquest any. L'any passat.
És un film, com suposo que sabeu, basat en un conte de l'Albert Sánchez Pinyol, adaptat per a ell mateix a la pantalla, que és un escriptor que està de moda en aquest moment, que es va fer superfamós a partir de La pell freda, una novel·la, doncs un llibre excitós, i traduït en més de 45 llengües,
i que s'han mantingut en èxit gràcies a la Pandora del Congo i més recentment, com deia la Carme, a través de la novel·la Victus que ha sigut un èxit, que és encara en aquest moment un èxit de lectura. Bona nit.
Ens acaba d'arribar un Jaume Vidal aquí. No ho dic perquè no sabíem si venies o no, però ja està aquí. Jo no ho sabia i ara me n'alegro que estiguin aquí.
El Bosch és un guió que ha escrit ell mateix i que ha dirigit Òscar Eiber, que és un senyor que en Francesc i jo n'havíem parlat més d'una ocasió perquè ens caia molt bé una pel·lícula que jo vaig veure a Sant Sebastià, que és la Gran Vazquez amb el Santiago Segura, que era una extraordinària pel·lícula i en canvi no sé per què va passar totament desapercebuda, no li van donar cap premi a Sant Sebastià.
i és una pel·lícula francament interessant. Aquest mateix senyor, Òscar Eiber, és el que dirigeix el bosc. I el bosc és una combinació de fantasia
i realitat situada en els anys 30, és a dir una mica abans de l'inici de la guerra civil espanyola, en la zona de Matarranya, on segons el PP ara no es parla català, sinó que es parla en la pau, i la pel·lícula fa referència al Ceite, que és a la franja de la zona de Teruel.
I val la pena dir que la pel·lícula està realitzada, jo no sé si l'has vist a tu Francesc en versió original. I tant, català fantàstic. Jo haig de confessar que no l'he pogut veure en català fantàstic. Català, castellà i anglès. Sí, perquè el personatge de les habilidades internacionals que parla en anglès
Tot i que hi ha subtítols que puguis entendre el que passa. Jo he vist la versió castellana perquè desgraciadament quan em van passar no em vaig adonar que només hi havia la versió castellana.
i que és l'única que he pogut veure. Però crec que és una pel·lícula que era molt difícil de mantenir l'equilibri que es produeix amb la història entre drama, humor i absurd, perquè és una pel·lícula al mateix temps que tens elements de ciència-ficció
I cal dir que l'Òscar Eiber supera el repte amb una solvència extraordinària i la pel·lícula es converteix en una meravellosa realització. Buscant informació sobre el que havia dit la crítica en el seu moment, perquè és una pel·lícula que van estrenar el desembre de l'any passat, he vist que l'han comparat molts amb l'Aberinto de la Fauna, el famós pel·lícula del Guillermo del Toro.
Jo haig de confessar que si hagués de triar entre la pel·lícula Guillermo del Toro o aquesta, em quedaria de llarg amb aquesta pel·lícula. Per mi, d'un punt de vista, està en el més aconseguit, el bosc, que no l'averinto del fauno. Perquè penso que la combinació del realitat de la guerra civil espanyola i el cinema de ficció que integra la història, o la ciència ficció, millor dit, que integra la història, està més aconseguit, és més creïble, més original i, al meu entendre, més arriscada.
La fotografia és excel·lent, no me'n recordo qui és el director de fotografia, però és una fotografia que encaixa perfectament amb el que s'està explicant. La direcció artística... La direcció artística és brutal, és a dir, et situes realment en els anys 30 de l'Espanya, de la guerra civil espanyola. De Irene Moncada, sí que us puc dir el nom perquè va venir a Moncada Ràdio, és que vam dir, home, una persona que es diu Moncada i...
La van convidar al programa d'infiltrats de Montcada Ràdio i va ser fantàstic. L'actuació molt bona i els personatges estan molt bé. No recordava que a la Maria Molins li van donar el premi Gaudí per la seva interpretació d'aquesta pel·lícula. Maria Molins és la que dona la base i el to de tota la pel·lícula.
Els altres sí, però apareixen i desapareixen. L'Alex grande molt, doncs d'acord, però es fica allà anant al lloc aquell i torna al cap de molt de temps. I l'altre noi, que no recordo el nom... Que és americà, per cert, l'altre xicot... Aquest té un idò també al paper. És un xicot americà que fa molt bé.
Però amb tot, jo diria que l'Àlex Bondemihiel, tot i que és veritat que està molt de temps desaparegut, en el fons també suporta molt bé la pel·lícula, i per tant és un conte gens previsible, ben explicat, amb màgia, que enganxa per mi des del principi.
Gràcies Francesc per aquesta recomanació que veig que m'ha fet disfrutar una estona de bon cine. Portem un començament de temporada que no té res a veure amb el final de la temporada passada que hi havia llamps i llampets. Anem bé per aquest canvi.
Està molt bé trobar punts de contacte també, no només diferències i suposo que també el to amb el que es diu i el fet d'anar fent un esforç per part de tothom. I és l'esforç que també demanem a l'Oient que vegi que hi ha moltes possibilitats, per cert, parlant de diferències,
La propera pel·lícula del cine Clopotopia és S.T.O.K.E.R. Després parlarem una miqueta amb el Sergi, que també hi havia unes diferències importants entre algun membre. Ho dic per no oblidar del tot les diferències, que si només sumem, de vegades... Podria arribar a l'avorriment, oi?
El boss m'agrada molt que l'hagi recuperat perquè el director és un dels importants i està fent coses molt novetoses. És curiós que jo estava aquesta tarda buscant una informació i crec que no se li reconeix el mèrit que té. No sé si pel fet de rodar amb català. No tinc sensació que la crítica el valori. La Brinto del Fauno veia que la posaven pels núvols i en canvi aquesta la deixaven
No, com a pel·lícula d'Andreian Mediocre, però no a la mateixa alçada de l'altre. Jo invertiria els papers, posaria el bosc en un nivell molt més alt que no pas a la dintre de Fauna. Completament d'acord.
Ja està. Has vist alguna cosa que has vist? Sí, Glòria, vaig veure-la. Ja també l'he vista, sí. Home, em va sorprendre agradablement aquesta pel·lícula, la veritat és que sí. Probablement no confirmaré o no estaré d'acord absolutament amb tot el que tu vas anomenar de la gran actuació d'ella i tal, però sí que penso que és una pel·lícula que surt dels tòpics del que representa
Fins i tot el fet de declarar víctima de la feminitat. Jo penso que ho supera molt bé. I llavors acaba anant a parar en un punt que se't fa interessant.
Tot i que hi ha dic. Jo penso que ella surt amb plans massa llargs que normalment no diuen gran cosa més que quan acabat aquell pla llarg, al principi ja el veus i no caldria tan llarg. Jo vaig pensar que és una molt bona actriu.
però té una mirada que diu relativament poc. Li posen aquelles ulleres enormes que li estan fatal, però és que jo diria que té algun problema, o no sé si és que el té, però no transmet amb mirada, transmet amb gest i transmet amb la seva evolució,
però no transmeten la mirada, i això crec que és el que deus dir tu. La sensació que vaig tenir va ser aquesta, que la pel·lícula és molt interessant en tot el que va tocant i de la manera que tracta els fills, que no carrega les tintes en negatiu en cap moment, sinó que senzillament la realitat segurament que és aquesta, que es fan grans i van a la seva.
Jo que jo ja tindré cura del nen. No t'amoïnis pel nen, home, tu. Ves a passejar que jo ja tinc cura del nen. Tu diguis una pel·lícula sobre la solitud. Sí, sí. I una altra cosa que val la pena dir és que ella va guanyar el premi... El premi a millor interpretació del Festival de Berlín. És a dir, li van donar a totes les actrius que hi van haver a tot el Festival de Berlín de l'últim any, a ella va acabar guanyant. És a dir que...
en algun mèrit devia tenir. Sí, és que jo la trobo molt bona. A banda que és d'uns primers planos duríssims. Em va semblar molt interessant la diferència entre la família d'ell i d'ella perquè és molt diferent. No hi pot haver de cap manera la mateixa evolució humana. Ha de ser diferent per força. I això dins d'una paretxa pel·lícula, la veritat és que li dona
Consistència a baix ja val a dir-ho. Però està bé de perfils. Sí, sí, sí. No, molt bé, perquè... Ai, fins i tot quan balla i li dispara està molt bé. És una reacció... La venjança. Molt bé. I a més a més d'una característica de llibertat d'aquelles que diuen... I no té cap mena de problema aquesta dona. Senzillament en aquest moment té ganes de fer això i prou, eh? Vull dir, prou.
Jo el que trobo de la pel·lícula, si t'estacaria alguna cosa de la pel·lícula, que em va agradar molt, va ser el tema de la sensibilitat. És a dir, trobo que el xicot que és jove, és un xicot de 35 o 40 anys com a màxim, el director, s'ha inspirat, explica ell, amb la seva mare, amb la generació de la seva mare, per construir la pel·lícula i tot l'entorn de la seva mare, i crec que això està meravellosament captat. És a dir, si bé és cert que potser en algun moment és com una mica lenta o tal, o allarga els plànols, crec que tens raó, que estic d'acord amb tu, en el fons això també li dona una mena de
de sensibilitat que no és massa habitual al cine i que en canvi penso que és creïble. Creus que la reacció de la gent sigui aquella que mostra la pantalla? Acabes de dir una cosa que em sembla molt interessant. Diria que sí que és feta per un xicot jove.
Diria que la pel·lícula té tota aquesta empremta. En definitiva, no la veneració, sinó el respecte per les persones grans i, probablement, com dius tu, la seva solitud. Perquè la solitud pot ser producte de la teva errada, però també pot ser producte del...
de les mancances socials, de l'entorn en què... Clar, de tantes coses. Però aquí ell descriu un tipus de solitud. És una dona sobre una sisantena que té els fills grans, que té ja els fills grans i que té una vida relativament buida. Quan comença la pel·lícula, ell està en una sala de ball de gent madura. Que és com acaba la pel·lícula. Exacte, però el que anava a dir és que l'acaba aquí, la pel·lícula.
L'acaba en el buit. Anem en compte perquè jo penso que el que acabes de dir pot ser interpretat d'una manera que en definitiva si ella hagués tingut la paciència d'estar amb el seu marit no hi hauria aquest buit. No, no, no. Això no és el que vol dir la pel·lícula. No, no, no. Però pot ser, saps que la conseqüència d'això és igual allò. No, no va per aquí.
No, perquè quan veiem el Madrid n'hi ha per apretacorre. És clar que també, val a dir també, que el veiem amb un punt que, ostres, també és el que vols que et digui, amb una festa de tota la família, i que vinguin els amants i tot, no sé com es pot pair això d'una manera correcta. És la parella actual d'ell. Tampoc això no... Això ens sembla... Depèn de la gent, eh. Això té més normalitat del que ens imaginem. En canvi, jo això no ho vaig trobar... ho vaig trobar...
tal com raja, o sigui que això no vaig trobar jo fora de tot. I que Mercè Zell tampoc, oi? No, tampoc. Està molt bé. Tampoc, tampoc. Tampoc vaig trobar que era una història en si mateixa coherent al moment i una pila de fractures familiars, viscudes amb diferent òptica,
però molt corrents, no la vaig trobar en cap moment cap estirabot però en canvi el que sí que acaba descrivint és la solitud de la que no aconsegueix sortir. Sí, però fixa't en una cosa, Carme, quan ella, ell,
Quan ell està amb la família d'ella, el cap i la filla generen un conflicte. I quan ella va a la recerca de la família d'ell,
ja tenim el conflicte servit. En definitiva, també aquí tenim una qüestió d'una sensibilitat per no caure en tòpics fàcils. Que el conflicte hi és, i jo crec que per força hi ha de ser, perquè com avui ho llegíem, no sé amb quina revista deia, diu que encara tenim en el nostre imaginari col·lectiu coses que estan bé.
que no les hem superat, que les trobem bé. I per molt que nosaltres fem d'altres coses, aquestes dominen perquè no hem fet aquell canvi per substituir unes per les altres. Em sembla que això també és vàlid en aquesta pel·lícula, també funciona això.
i analitzant-la... A mi el que em va sorprendre de la pel·lícula és que vaig estar dos mesos vivint a Buenos Aires, a l'Argentina, aquesta pel·lícula xilena. És xilena, eh? Sí, és xilena. Però són països molt concomitants... Sí, però en quant a expressió de coses sentimental així són molt més aparatosos els argentins. Pot ser. El silenci és més contingut, eh? Pot ser, pot ser. Però en qualsevol cas a mi el que em va fer pensar és quan jo vaig estar, jo fa molts anys, vaig estar a l'Argentina dos mesos vivint-hi,
No sé quants anys, però una cosa que em va sorprendre molt és descobrir que en el fons hi havia un decalatge cultural entre el que passava a Argentina i el que passava a Espanya en aquell moment molt gran. És a dir, per posar un exemple, és a dir, el tema de l'homosexualitat que aquí estava més o menys acceptat i tal, allà no estava en absolut abstractat. Jo recordo que vaig anar amb una família... I encara no el deu estar ara.
No ho sé, no ho sé com va estar en aquest moment, perquè ha passat els anys i la cosa evoluciona. Però sí que em va semblar que hi havia un decalatge molt gran entre el que aquí pensàvem a Europa o a Espanya en aquest moment. No generalitzis, mira el que ha passat a França. Potser sí. No sé què dir-te. En qualsevol cas...
És possible, però en qualsevol cas em va sorprendre que en el cas de la pel·lícula aquesta la veig avançada en alguna mesura. No té un plantejament tradicional ni típic. El fet que la dona sigui capaç de fer unes coses que mostra la seva llibertat absoluta per actuar amb el seu cos, això no és tan habitual almenys a l'Argentina que jo vaig conèixer. No sé a Chile, però a l'Argentina no era el que jo vaig conèixer fa uns anys.
Què més has vist? Bé, diferents coses. El festival de curs també. Vam passar aquest dia el dimenja. Vam passar durant tot el dia a tots els curs matratges que han estat reconeguts com a provables premiats. Els curs de Cornellà. Sí, el proper dissabte hi haurà el judici final, per dir-ho d'una manera.
els jutges havent actuat d'una manera com cal. No sé qui deu ser aquest jutge. Que tampoc, tampoc. Però ho faran bé. Sí, segur que sí. Bé, la cosa va ser interessant, perquè és curiós, jo volia comentar-ho, això, perquè tu passes una sessió de cursmetratges, per molt internacionals que siguin, i val a dir que aquests de Cornellà, doncs, un cert to internacional. També tenia. Sí, nacional.
nacional, com es diu normalment, també, però internacional en algun punt, i que d'una manera o altra, quan es va dir, a veure, per què no fem una sessió especial, que és la que es va fer aquest dissabte passat, ah, i diu, menja, no? Una sessió. I sabeu què farem? Anirem a les botigues de Cordomí i els hi direm a veure què ens donen per oferir a les persones que vinguin a veure les pel·lícules. I va funcionar.
Va venir gent. Caram. Bé. Molt bé. És una manera de dir... Què els hi vau donar? No, coses. Mira... Podries haver-hi anat. Per saber-ho. Ja les havia vistes totes dues. Ah, que no ho sabies, eh? Que si no... Ja les havia vistes, ja, les pel·lícules.
Bé, la qüestió és que vam acabar trobant-nos allà una cinquantena de persones en una sala que n'hi cabia en 60 que feia un goig que demorava i automàticament es van veure aquestes pel·lícules durant tot el dia. Molt bé, molt bé. Un parell o tres d'hores al dia, no, no, anava...
No anava allò de la una a les quatre a la tarda, però a partir de les quatre allò es va anar engrescant. És curiós, les pel·lícules tu has notat això, que quan estàs amb més gent es fa més millor. Això és una cosa del cine tradicional.
quan anaves a un cine i estava ple de gent, doncs escolta, quan hi havia, inclús, quan ets nano, jo me'n recordo quan hi havia aquelles finals típics dels americans, que arriba la brigada per salvar la nena... S'havia d'aplaudir. ...que estan voltades dels indis, que l'estan d'allò, bueno, hi havia un espectacle allà dels nanos tots aplaudint i tots cridant, i per tant, és evident que quan hi ha una pel·lícula o quan hi ha un espectacle... Avui dia, el drama que comentàvem també la setmana passada, és que avui dia desgraciadament vas al cine i a vegades et pots trobar que sou quatre persones.
I en canvi, el que era habitual d'un cine com qualsevol cine dels habituals, des del coliseu on passant pel que vulguis, era que hi havia tres pisos plens absolutament en una sessió de cine. Llavors, volia dir que hi havia 600, 800 o les 2.000 persones que tenia el cine Urgell, que era plegat, que tancat, i que tenia 2.000 persones. Jo recordo que havia vist el cine Urgell, la pel·lícula Hauria humana, i me'n recordo que al final, quan maten el Robert Redford, va haver un crit allà de la gent.
Ha explicat al final. Que fuerte. Bé, bé, bé, doncs... Abans també passa això. Un director que omple i del que hem de parlar avui és d'aquest home, no? El James Cameron, que ja ho hem anunciat. Aquest home continua omplint. Sí, sí, sí. És veritat, és veritat. Aquest home... Sí, sí, el James Cameron, que... Entrem ja. Entrem amb el James Cameron. I així podrem saltar més fàcilment que passitges.
Avui, si us sembla, farem un petit parèntesi. Comencem a parlar d'en James Cameron, després parlarem amb Sergi Rada, que tampoc no pot estar tota l'estona. Llavors, farem un parèntesi i acabarem el programa parlant del final una miqueta del que vulguem d'en James Cameron. Doncs en James Cameron, que és el director que us portava avui per comentar entre tots, és un director canadenc.
que, com molta gent, es va introduint al cine com a afició, perquè no va passar per diferents oficis, sempre va mantenir aquestes ganes de fer cine. I, sobretot, ell està molt influït per tot el que era les pel·lícules de ciència-ficció, de fantasia,
perquè és un director que, diguem, la crida al cinema la va notar quan va veure 2001 a una audició a l'Espai, l'Stanley Kubrick, i el seu llançament definitiu cap al cine va ser després de veure la Guerra de les Galàxies. Va dir, ostres, això és fantàstic, jo m'hi vull dedicar, això. I, de fet, ell es va començar a introduir en el cine com a especialista, entre cometes, en efectes especials.
És a dir, que li va agradar 2001 però va dir això és molt difícil. I va veure la guerra de les galàxies i va dir bueno va, anirem per aquí. Ja ens vam començar a fer efectes especials i fins que li va arribar l'oportunitat de començar a rodar una pel·lícula i la primera pel·lícula que
va rodar com a director, que va ser una, suposo que perfectament oblidable, de la saga Piranyes. La segona pel·lícula de la saga Piranyes... Jo la recordo. Em sembla que no he vist cap altra.
a la televisió i recordo algunes escenes concretes que em van enganxar. Tenien el seu puntet. No sabia que era d'aquest director, així que ara entenc que hi hagués darrere de la càmera algú competent. Personalment penso, tot i que aquesta primera pel·lícula jo penso que és... No l'identifiquen? Millor que no la comentem. Però jo realment penso que és un director molt capaç.
Una altra cosa és que potser la temàtica de les pel·lícules ens podia agradar més o menys, però realment com a director penso que és una persona molt capaç. I de fet penso que ho va demostrar molt clarament amb Terminator, que va ser la seva primera pel·lícula d'èxit, per dir-ho així.
que realment era una pel·lícula, pel que són els pressupostos dels Estats Units, molt limitada, i una pel·lícula que la gent no donava un duro per ella. I, en canvi, va tenir un èxit brutal. Jo penso que, merescudament, no sé si vosaltres heu vist, perquè... d'acord.
Sobretot de la gent jove. Els nanos els hi atrapa. Parlo per experiència del meu nano. D'acord, d'acord. M'oblidava de l'experiència. Però realment és una pel·lícula en què jo penso molt ben estructurat. De seguida t'enganxa perquè l'aparició ja primera, l'entrada de...
del Schwarzenegger. Realment és potent i et crida molt l'atenció. I realment després la història es va desenvolupar molt bé. Jo penso que també, personalment, penso que és un encerc agafar el Schwarzenegger.
És que és la cara desboníssima, solet, a banda del que li posin. I no dic que el lancar sigui per les seves notes interpretatives. Senzillament que pel contrari. Més o menys ja ho he entès, però estan molt bé destacats. Però el físic sí. Sincerament penso que els altres dos actors, que són la Linda Hamilton,
i el que fa de la seva parella, que ara tinc un lapsus de memòria i no me'n recordo com es diu. Ara t'ho buscarem de seguida. Jo especialment la Linda Hamilton. Penso que és una d'aquelles actrius que han passat pel cine, han tingut un sever èxit,
però trobo que era una bona actriu i a més a més va estar molt ben escollida perquè era donar un contrapunt de delicadesa i alhora fortalesa perquè és un personatge que evoluciona...
està absolutament desvalgut a convertir-se en realment una dona combativa, no? Està bé, la pel·lícula, penso que està ben desenvolupada, i clar, aquesta pel·lícula el va catapultar cap a projectes més ambiciosos, com va ser la segona part d'Alien. Després d'aquest reality Scott... Ja no l'he vist, la d'Alien. Es va fer la segona part, que era Aliens, en plural, això ja et dona una idea de...
Per on aniria? Per on van els trets? N'hi ha molts de trets. Per què multiplicaria allò? N'hi ha molts de trets perquè hi ha molts aliens que mata. Sos senzillament que agafen la pel·lícula, consisteix en que
Si recordeu l'escena final d'Alien, la tenent se'n va amb una nau de salvament i aleshores l'Alien la recupera amb aquesta persona
i la tronc congelada amb hivernació la desperten i llavors li demanen que ha passat allà i quan ell els explica, la companyia que comercialitza i que és la propietària del vaixell aquell, el nostre homo, diu que hem d'anar allà a veure què hi ha. I sí, sí, hi tornen, però hi tornen
carregats amb un bon carregament de marines, tots molt musculosos i molt ben armats, que quan arriben allà, efectivament, es troba no un àlien, sinó dos. La pel·lícula està molt ben feta, és molt emocionant, els efectes especials estan molt ben fets. Allà hi ha un altre actor que a mi m'agrada, perquè em va agradar molt una sèrie que va fer, un joveníssim Paul Reiser,
que és un actor secundari de moltes pel·lícules, però que a mi em va agradar molt per una sèrie de televisió que va fer, que es va programar amb un cert èxit aquí a Catalunya, que es deia Boig per tu.
Matabaoju, que era una comèdia en la qual Opel Riser feia justament de director de cine. Un director de cine que intentava tirar endavant i la seva parella era un actriu també molt conegut, el Helen Hunt. Això a tall de net. Després, el James Cameron va fer altres pel·lícules d'Abyss, una altra pel·lícula de fantasia, ciència ficció, en la qual uns exploradors que estan
Aquesta vegada no es tracta de l'espai, es tracta de les profunditats. Uns exploradors que baixen explorant les profunditats marines i es troben una sorpresa. No ho comentarem. No ho comentarem la sorpresa, però també una pel·lícula de... Continuem amb el tema de la fantasia. I d'efectes especials. Terminator 2 va ser la continuació de la saga Terminator en la qual
el Schwarzenegger va intentar lluir-se una mica més amb les dues interpretatives. Jo crec que amb un toc d'humor penso que ha encertat. O sigui, Terminator 2 potser tenia tocs d'humor que la primera no eren tan manifestos, però jo penso que va estar bé. Li va donar... I pot ser, així, entó irònica una mica, que en aquesta pel·lícula, en Terminator 2, concretament, comences a preparar-se la carrera per ser governador de Califòrnia, perquè la primera feia
La primera feia de robot dolent, la segona li donava volta al personatge. Veient com va anar després la cosa... Sí, la veritat no estava programat, però alguna cosa deu haver-hi.
Terminator 2 també va ser una pel·lícula molt ben feta i després va passar a fer una altra pel·lícula que es diu True Lies, que també està força bé. La pel·lícula va sobre una mena de gent secret però d'aquests de primera cel·la. Qui és l'actor? L'actor en sotsaneguen una altra vegada. Hi ha una relació cordial.
Sembla mentida perquè aquest tipus d'actor penses com és que dona tant de si. Sí, sí, doncs mira, val a dir que en aquesta pel·lícula tampoc ho fa malament, tot i les limitacions que té. El tornes a salvar. Jo que penso que sí, o sigui, jo penso que el James Cameron... És aquella que enreda la seva dona, no? Sí senyor. I li fa pensar unes coses que no són veritat. És un agent secret que té enganyada la seva dona, la seva dona no sap
absolutament res sobre les seves activitats fins un dia que per una casualitat descobreix que és agent secret. I aquí s'embolica la cosa. La dona és la filla de Toni Cartis, la Jamie Lee Cartis, que a mi també m'agrada.
Aquesta pel·lícula també té a part de les aventures, que és una pel·lícula plena d'aventures, però té tocs d'humor que estan bastant bé i tu passes molt bé.
molt profunda però passareu una bona estona segur. I després arribem al que va ser la combinació i ara aquí jo vull polèmica perquè a mi no em va agradar. Bueno digue-la, digue-la.
T'haig de confessar una cosa. Jo no la vaig poder veure en el seu moment perquè em vaig tenir la sensació que era un rotllo. Tothom es va quedar empalegat. I llavors haig de confessar també que bastants anys més tard no podria dir-te quant. La vas veure amb el teu fill. Sí senyor.
La vaig veure amb el meu fill. I el meu fill va quedar boquevadat. Jo no m'esperava que tingués... Jo la vaig veure molt consistent, sincerament. Et diria més, de totes les que he vist, per què a Baterno l'he vista? Jo li vaig agafar manual. És el Di Caprio, no? El Leonardo Di Caprio. Les imatges del Leonardo... I després m'ha agradat com a actor. Fa molt bé. Però aquí el vaig trobar amb pelagós.
En canvi després jo l'he reconsiderat al dicaprio perquè ha fet moltes coses molt ben fetes. Jo confesso que la vaig veure bastant més tard, 7 o 8 anys més tard. És veritat que el francès ja em coneix i sap que la vaig veure no sols sinó acompanyat del meu fill. És el to, és la manera com m'introdueixes.
Ja sabem, ja sabem. Jo crec que no, perquè si no m'hagués agradat pot passar, moltes vegades passa, Francesc, t'ho venia a assegurar, que a mi li agrada i a mi no. A veure, a veure, algun és simple. Però quan quedes més satisfet és quan li agrada a tots dos, tot s'ha de dir. Però és veritat, perquè tot el principi, tota aquella intriga que hi ha al principi, que ells van descobrir i tot allò de l'aigua i tot allò, ho has trobat molt encertat.
Jo no et dic pas que no. Ja us he dit al principi que jo considero que és un director molt capaç. La estructura està bé. I el moviment de la càmera en tot el barco. I a l'enfonsament també està molt ben fet tot. Jo com la Carme trobo una pel·lícula artificialment empalosa. Jo penso que això
Penso que estava molt dirigit al públic americà, que em sembla que li agrada. Però va ser un èxit mundial. Va ser un èxit de pa bullant. Jo no vaig veure'l en aquests moments. Per raons de restricció, és que era un americano, no la vull veure. I després em vaig pensar que t'has equivocat. Més polèmica.
No, jo la polèmica és que després d'escoltar totes les que has dit, i a més has posat l'accent en aspectes que fàcilment desqualifiques, com el militarisme de la segona Terminator i tot això, penso que tot el contrari passa amb el Titanic.
que en definitiva tota la primera part és com una mena d'escrotini de la diferència de classes i les dificultats sanitàries. Aquí està la classe, aquí està probablement el que més fa mal de la pel·lícula perquè és tan fàcil d'interpretar que fins i tot et molesta l'estereotipada. Però jo crec que això ho fas pressament.
Precisament per no provocar una empatia total. I arribar a tot tipus de públic. És possible que ho hagi fet. I els nanos, com ell diu, s'identifiquen. Doncs és veritat, jo no soc d'aquells que té tantes coses, com és.
i feia el guapo. Què us sembla si en aquest moment clau de la filmografia de James Cameron, que la veritat és que sí, que té molt a veure, per no acabar d'enfonsar-nos del tot, doncs parlem ara, com havíem dit, amb aquest parèntesi, amb aquesta persona que és la que més pel·lícules veu del Festival de Sitges i per això, doncs bueno,
i a més a més és a Sant Jud des Ver i organitza el cine Club Utopia, llavors és gairebé inevitable parlar amb ell en aquest programa. Molt bon vespre Sergi. Inevitable i reconfortant. Hola. Bona nit. Sí, al SOS sempre tenim una miqueta així com de dificultats, però bé, la veritat és que sempre és un plaer, Sergi, parlar amb tu i et voldríem demanar així per començar quantes pel·lícules has vist aquesta vegada al festival.
No moltes. Has baixat una mica, oi?
Això és una crítica per començar, que ho trobo bé. Jo no ho trobo bé, jo penso que sí, que el festival s'està en aquest sentit, tot i que la varietat de propostes i de plantejaments és molt àmplia, molt interessant, però sí que és veritat que s'està, com podríem dir, endiosant una mica. Clar, és el preu que potser paga.
En qualsevol cas, ja amb aquesta petita crítica establerta, hi ha moltíssimes coses a parlar del festival, de convidats, de seccions diferents... A mi m'ha arribat a fer la impressió, Sergi, que podria haver un premi per cada pel·lícula, de la quantitat de jurats que hi ha, de la quantitat de premis que s'han donat.
però explica'ns la teva vivència, que és el que més ens interessa i el que està més a peu de festival, a peu de carrer. Explica'ns quines pel·lícules, quin és l'ambient que has viscut, què t'han semblat aquestes innovacions de pel·lícules que s'han fet amb mòbils, si has pogut veure alguna. Et deixem carta lliure perquè ens facis la teva crònica. Ja t'anirem preguntant cosetes aquí, Jaume, Joan, Carme i Andreu, jo mateix Francesc, que estem aquí per parlar una mica amb tu d'aquest festival que acaba de terminar. Com tu dius, hi ha massa seccions.
De fet, hi havia seccions amb tres pel·lícules. A l'apartat de noves visions, que és un apartat molt interessant, a mi m'agrada molt la secció de noves visions, aquest any hi havia cinc o sis subapartats dintre de noves visions. Hi havia el de ficció i el de no ficció, que ja porten anys que estan. Aquest any hi havia noves visions d'experimenta, noves visions petit format, noves visions emergents... Són massa seccions.
Per després sí que 3 o 4 pel·lícules i com que dius tu, a cada secció hi ha un premi. Sí, sí, sí. I un jurat i tot plegat. Tot un muntatge, sí, una mica faraònic, no? Sí, a part, la secció d'aquestes noves visions està gairebé...
És un joc molt maco, és el menys còmode, la palla és més petita.
Has pogut veure, és que tinc moltes ganes de veure-la i parlar amb el director, que ho farem aquest dijous, continuem fent una miqueta de propaganda a Montcada Ràdio, o en qualsevol cas infiltrats, has vist cap acaïda de Santiago Alvarado, que va guanyar precisament el premi Noves Visions experimenta? No he pogut veure-la. Tenia només un pas al matí i després la passaven a la tramuntana.
però no he pogut. La tenia com apuntada per veure-la i tal. Oi que sí, que fa molt bona pinta? Sí, sí, sí, també tenia bastanta curiositat per veure algunes de les pel·lícules del Brigada d'una emergència aquest, perquè eren pel·lícules amb molt petit pressupost i amb molta imaginació. Vaig poder veure una argentina, però d'espanyoles al final no vaig
doncs digue'ns una miqueta dels premis que es van otorgar o els teus premis quins serien? Quines pel·lícules li donarien? Vas poder veure el Borgman, exacte, que li van donar el premi o... Les importants van ser vistes totes. De fet, s'ha de tenir sempre molt en compte que a l'hora d'otorgar premis estan per consens. I aleshores pel·lícules molt arriscades, encara que siguin molt bones,
costa de trobar-les, finalment, al Palmarès. Depèn després de quin jurat. Hi ha jurats que s'arrisquen més, jurats que s'arrisquen menys. Però costa més perquè si és d'aquestes pel·lícules que l'adores o l'audies, tant sols que hi hagi un membre del jurat que odia aquesta pel·lícula, ja és complicada que... Clar, el consens. Clar, clar. A mi em va sorprendre que Bormann guanyés millor pel·lícula, no perquè no s'ho mereixés, que em sembla una bona pel·lícula,
sinó perquè precisament és bastant arriscada. Però bueno, a la gent li agrada i riu bastant. Jo el que tenia al Palmarès, excepte el premi de... del millor actor a l'Andilau per la pel·lícula Blind Detective, la resta estic bastant d'acord. I la direcció i el millor director també estàs d'acord. Direcció és impressionant, la pel·lícula Big Bad Wolf. De fet, dintre de la secció oficial, Big Bad Wolf per mi és la meva favorita. També és la favorita de Tarantino, que ha dit que és la millor pel·lícula de 2013. Mira.
I també em va agradar molt Coherence, que és la que va guanyar el premi de la pel·lícula El jurat jove i el millor guió. Coherence és una pel·lícula molt petita, feta amb amics. A casa del director són cinc parelles que són amics entre ells. Van marcar una mica la pauta del guió, però el guió és bastant improvisat i tot així va guanyar el primer millor guió. I és una pel·lícula sorprenent, molt petitona, que és millor que no t'expliquin gaire cosa.
doncs s'ha de saber això que és un sopar d'uns amics a casa d'un d'ells i que passa un cometa molt a prop de la Terra, que feia molts anys que no passava tan a prop un cometa i no es pot explicar-ne més perquè la resta ja són sorpreses. I el Only Lovers Left Alive, què tal? Sí, Only Lovers Left Alive, és la pel·lícula Jim Jarmusch. Què tal aquesta? El vampir i tal. És el premi especial, no? A mi em va agradar, és molt Jarmusch, tot i que fer una pel·lícula vampir és molt Jarmusch,
Tot. La música... Els que us agraden les de vampirs, em sembla que ell és bo amb el tema. Aquest home fa un cinema tan particular. És un dels meus favorits. No, no. És una pel·lícula de vampir salús. Gairebé no surten víctimes... De vampir?
Sí, sí, sí. No surt gaire sang. De fet, la sang la plenen en xupitos. Ells cassa persones per alimentar-se, ho troben com una mica de nigran. Això és molt de fa tres segles. I, clar, ells aprofiten l'eternitat per cultivar-se culturalment. I, clar, ell compra guitarres i toca música i tal. Aquesta és la col·leccionista.
llegeixen molt, parlen molt, és molt llarmos la pel·lícula. Ara, amb totes les pel·lícules que has vist ja, durant l'any no cal que vegis res més, no, Sergi? Jo continuo, eh, perquè aquest dia és la festa del cinema. I el curtometratge aquest de landing, l'has vist? No l'he vist, perquè normalment ficaven sempre, o diré bé sempre, abans de les pel·lícules de secció oficial, ficaven un curtometratge concurs.
Aquest any ho han limitat bastant, gairebé no hi havia cormetratges abans de les pel·lícules, i si volies veure els cormetratges havies d'anar, hi havia diferents projeccions dels cormetratges. Els d'animació crec que eren un parell, els d'imatge real hi havia tres sessions diferents de cormetratges. Clar, jo com que no vaig a aquestes sessions a veure'ns tant sols cormetratges, no he pogut veure cap dels cormetratges que han guanyat. I el premi del públic, el del Jodorowsky,
A mi m'ha sorprès moltíssim, no perquè no s'ho mereixés, sinó perquè és un documental, però el Jodorowsky té molts seguidors, encara que el seu cinema sigui molt especial i no tingui moltes pel·lícules. La pel·lícula es veu que està molt bé, però que un documental guanyi el premi del públic... És sorprenent, no? És sorprenent. A part, jo vaig estar a la projecció públic de Coherence, per exemple,
Jo pensava que Coherence guanyaria també el premi del públic perquè allà tothom votava cinc i algú votava un quatre, el màxim és un cinc. I clar, jo pensava que Coherence em portarà també el del públic. Però no, no, no, ha estat el dúner de Jodorowsky i està bé quedar tant entrenyat si hi ha alguna sorpresa al Palmarès perquè si no... Totes aquestes les veurem al cine o no? Puf, algunes són complicadetes. A veure...
El Borgman segur. Encara que sigui cinema fantàstic, és cinema d'autor. La que guanya millor director, jo crec que també. Big Bad Wolf és bastant potent i bastant maca. Coherence ja no ho sé, perquè és molt petitona i molt independent.
Estem parlant d'un festival que continua apostant pel cinema alternatiu d'alguna manera. Pel cinema que aporta idees i no pel corrent comercial mainstream. El cinema fantàstic... El festival no té bona evidentesa amb algunes distribuïdores grans.
A Disney jo crec que ella no porta cap pel·lícula o coses d'aquestes. Posta veure alguna superproducció, però perquè no les volen portar aquí a Sitges. Es va veure també una sessió espacial Enemy, la nova pel·lícula del Denis Villeneuve. Aquest any fa res, estrena la de Prisioneros.
Està estrenada. Diuen que està molt bé. Si em preguntes la meva pel·lícula favorita del festival en general, la meva és Enemy. Si ja em parles de la secció oficial, et diria la de Big Bad Wolves, però Enemy em va flipar. Crec que és una pel·lícula molt arriscada, molt valenta, el Gyllenhaal està impressionant i surt de la pel·lícula
I de què va aquesta? Amb moltes ganes de debatre i de pensar. És una versió d'una novel·la del Saramago. És una versió d'una novel·la del Saramago? Sí, sí. Carme li agrada saber una miqueta de què va sense explicar gaire. No, sense explicar gaire. Per exemple, ja que em diguis d'una novel·la del Saramago té un perfil particular. És un professor d'història que no està gaire content amb la seva vida.
que un dia, per casualitat, veient una pel·lícula, una comèdia de sèrie B que li han recomanat perquè pràcticament ells són una mica de primedital i li recomanen una comèdia, aquest em va fer molta gràcia. La lloga al videoclub i d'entre els actors de repartiment, en plan desconeguts, que surten dos segons de botones, una cosa així, ve un actor que és idènticament igual a ell.
Està bé com a idea.
Està bé com a idea. Ja ens has fet una bona sugerència. La veritat és que podíem continuar amb tu, perquè hem vist tantes pel·lícules, però jo tinc molta curiositat i amb això acabaríem, i a veure si al 4 de novembre parlem d'Stalker, que la tenia al cine Club Utopia, jo estic contentíssim que sigui així, perquè és una pel·lícula que em va emocionar, em va encantar.
Aquell dia que parlem, a veure si et pots escapar fins i tot una mica i vens aquí al programa i ens fem unes fotos. Això ja és més difícil. En qualsevol cas, abans del 4 d'octubre, que ja és novembre, que ja dic que parlaríem d'estoques si et sembla, jo tinc molta curiositat per saber si has vist i què t'ha semblat l'última pel·lícula de Terry Gilliam, el Zero Theorem i Mindscape.
El segon dia. El segon dia perquè va estar aquí també al festival i hi ha gent que ja en el Facebook ha posat que li va donar la mà i no se la rentarà mai més. Jo seria d'aquests també perquè soc un fanàtic d'aquest home. I què tal la pel·lícula? Jo soc molt fanàtic també del Terry Gilliam però a mi em va decebre bastant. Esperaves molt potser. Et rentaries la mà. Semblant una mica a Brasil però després es de gira bastant i sembla que no sap com...
acabar-la i el clímax no... Té una baixada de ritme bastant important la pel·lícula. I Mindscape, Sergi, l'has pogut veure? Sí, també. Que participa un company nostre de programes de cinema fent a l'Storyboard. I què et va semblar? És la primera producció de produccions Ombra. Ombra Films. Ombra Films, productora de Jaume Collet Serra, que està fent cosetes aquí i promocionant a directors novells. Què tal la pel·lícula? De fet, d'Ombra Films es van estrenar dues pel·lícules, allà a Sitges. Dues? Això no ho sabia. A mi Mindscape em va de cebra, també. Vaja.
Té el Marc Estrong de protagonista que m'agrada molt, i després la Taisa Fàrmiga, que ara està molt a la moda amb la sèrie d'America No Restore, que és la de Blink Drink, també està ara al cinema amb la Sofia Coppola. És veritat, una pel·lícula que tinc moltes ganes de veure. La seva germana és famosíssima a més, que és la Vera Fàrmiga. Carai, s'ho sap tot, eh? S'ho sap tot, la sèrie. A mi em sembla fluixeta, és un thriller bastant típic bastant tot.
Vaja, doncs eren les dues que jo tenia més ganes de veure. Està molt ben feta, eh? Sí, tècnicament està molt bé. Com va anar Django al Cinecropotopia? Ah, molt bé. Sí, no? Ja m'imagino. Aquesta és popular. Aquesta triomfa, triomfa. El quart d'autobri va donar molt de parlar, m'imagino.
Sergi, si et sembla ho deixem aquí però no deixem de parlar. Continuem trucant i continuem parlant amb tu perquè de Sitges hem de continuar parlant perquè s'aniran estrenant pel·lícules i del Cineclub Utopia per suposat perquè tenim ja previst Stalker i tenim també previst per una miqueta més endavant el Gran Gatsby. Moltíssimes gràcies.
Molt bé. Gràcies i bona nit. Bona nit. Gràcies, Sergi. Doncs vinga, tanquem ja pràcticament amb la música del final del programa, acabant de parlar de la filmografia, que ens ha quedat alguna coseta encara a dins càmera. La combinació. La batalla. La batalla. Ja dèiem, no en podem deixar. No l'he vist. No l'he vist. La recomaneu? Jo penso que sí. Jo penso que sí. Jo penso que sí, perquè la construcció que fa del món...
En 3D la recomanes o com? Jo no sóc massa partidari al 3D, sincerament. Com que deien que aquesta l'agraviti... Jo la vaig veure en 3D i vaig gaudir molt de la pel·lícula. Per molt que cinèfils, gent entesa i d'allò l'han criticat molt. Quina? Avatar? Avatar. Jo no sóc fanàtic del 3D, no sóc especialment...
Però reconec que aquesta pel·lícula, com el Francesc, cal veure-la en 3D. I és una reconstrucció fantàstica d'un món virtual. Realment una pel·lícula que va a la pena anar-la a veure. Que acaba agafant reality, aquest món virtual. I això també és maco. És una construcció, com tu dius. No deconstrueix, sinó...
Està preparant, sembla, una altra gran producció. De fet està preparant les continuacions d'Avatar. És un món que sembla que tindrà continuïtat. Ja veurem si amb el mateix encarcle la primera pel·lícula.
Sempre que no l'aporti Disney, no passa res. Exacte. No passa res. Pel·lícules de gran pressupost, d'altra banda, no? Molts diners. Doncs aquí s'acaba el programa, cinema-sensecondicions.blogspot.com, per tornar-ho a sentir sempre que vulgueu, i recordeu que la setmana vinent el film del mes és a pie de pàgina, i com que no tenim tema ni director posat, doncs si us sembla fem el Christoph Kieslowski, que el van deixar enrere, i l'aprenem una miqueta la setmana vinent. Molt bé. A reveure. Bona nit a tothom. Bona nit.