cinema sense condicions.
No, no, no.
Ara sí que podem tornar a començar. Aquí estem com cada dimarts. Cinema sense condicions per xerrar una estona entre tots nosaltres i amb vosaltres en el fons sobre cinema. El Francesc, el Joan i jo mateixa. Sense condicions, però amb la llumeta vermella encesa. Si no, la cosa no funciona. No va, ja ens l'hem adonat. És que havíem de sentir una miqueta d'aquesta música tan maca, home. La música és molt maca.
És que avui hem d'anar combinant, menja'm un baton i mira, ara que ja imaginaves tu, doncs aquesta altra, aquesta altra, mira, mira. És molt potent l'altra, eh? Home, és que és Hans Zimmer, eh? Mira, mira, mira. El que ens ve aquí, eh? Això mateix, un lloc entre les estrelles. Hans Zimmer.
Hans Zimmer és un dels grans autors del cinema nord-americà. Del renovador, segurament, perquè ha sabut combinar la música electrònica amb la música orquestral. Llavors, per exemple, la banda sonora d'Inception, que té molt a veure... Per aquesta pel·lícula interès-te-la té molt a veure amb Inception, és a dir, amb origen del mateix director.
Sí, sí, l'hem vista als 3. Ja és sorprenent que l'hagi vista jo, perquè això no seria el tipus de pel·lícula que aniria a veure. I curiosament l'he anat a veure. Després en parlarem. Doncs ja està bé que comencem amb el Nolan.
Sí, home. Aviam, tu que l'has vista l'últim, explica. Comencem. No fem ni pròleg ni res, ni fem l'avançament. Fem el pròleg. Fem-ho bé, ja que aquests ambients estan acostumats. A veure, com cada dia, com cada dimarts, a aquesta hora, fem cinema sense condicions, que el programa té habitualment, com sabeu, tres parts. La primera part parlarem de les pel·lícules que hem vist. Fins i tot podríem una mica recomanar algunes de les pel·lícules que el Cinema Baix ens presenta per aquesta propera setmana. Per tant, recomanar algunes de les pel·lícules tan interestel·lar, que és la que comentem, que també la fan.
En una segona part parlaríem dels pel·lícules que hem vist. La Carme ens parlarà de la funció del maquillatge dintre del cinema. I la tercera, que en realitat és evident que el maquillatge o la caracterització hi juga molt en una pel·lícula com és el curioso caso de Benjamin Button.
Amb el maquillatge passa el mateix que amb la música. És a dir, té importància sempre perquè o hi ha un maquillatge correcte i perfecte o un maquillatge excessiu o un maquillatge inexistent que també és una forma de fer maquillatge. Com a la música, si deixes no posar música també és banda sonora, també hi ha sons.
Per tant és un altre element més indispensable. Abans de començar, si voleu, de parlar de l'interès te l'expliquem a les que fan al Cinebaix, perquè fan una que jo no he vist, però me l'han recomanat molt, que és Renato Salvajes, no sé si no us han dit parlar o alguna cosa.
Home, una mica sí que hem sentit parlar, perquè va estar ja amb el Sebastián, està produïda per la productora de Pedro Almodóva, pel CEO, per tant, bueno, és una pel·lícula grandulada. Qui és el director d'aquesta pel·lícula? És argentí, no sé com es diu. No me'n recordo del nom, però és el mateix que va dirigir, i ara us ho diré, l'aquella que vaig parlar aquí fa temps, que es diu...
És un director que es mou entre gèneres.
Només parla pel·lícula de tiempo de valientes, ja us dic jo que és un director molt interessant. Em sembla que tu ja n'havies parlat una altra vegada. Sí, sí, ja fa anys d'aquesta pel·lícula, potser fa uns quatre anys o cinc anys. Jo no l'he vist a l'altre lloc, ni aquesta tampoc, però és que tinc ganes de veure-la. I una que sí que hem vist, em sembla menys uns quants i que recomanem és Omar.
que la fan també aquesta setmana. M'agradaria veure aquesta pel·lícula. Tu no l'has vist encara? No. Mira, et pots arribar al cinema. Doncs seria una idea. Si la fan em ve a baixar... Oh, sí.
Sí, sí, la fan en versió original. Ho cuiden bastant, això, ara, aquí al cinema. És veritat, combinen molt bé. De fet, l'única que no està pel que estic veient jo també, que estic mirant la programació, en versió original és Interestelar. Les altres, Tant relatos salvajes, per suposar, perquè és argentina, El amor es extraño, que també la fan, també en versió original, La sal de la tierra, que tampoc estaria malament veure aquesta pel·lícula. Oigues Alvin Vendel, no?
Sí, és un documental. És un documental que diuen que està molt bé, inclús recupera. Jo no l'he vist tampoc, eh? Però diuen que recupera algunes de les coses guapes que havia fet el Vindender, i per tant, val la pena.
Duit això, podríem passar a començar a comentar Interstellar. Comenceu vosaltres, un dels dos, el que vulgui. O tu Carme o tu Francesc. Jo prefereixo reservar-me pel final. Jo la vaig veure ahir. Jo també. A veure si estàvem a la mateixa sala. Hauria volgut anar a veure-la en versió original, però com que Josep Maria té...
Al final he vist dublada i em sap molt greu perquè les veus en pel·lícules d'aquestes que la proximitat dels actors és relativament important, em sap greu perdre'm els matisos.
El doblador de Macio Magconegi és Sergio Zamora, que és un dels grans dobladors. No m'agradava. I té una veu magnífica. La veu pot ser magnífica, però aquí no m'agradava. No té res a veure amb la veu del Macio Magconegi, que pràcticament no obre els llavis. Llavors és un homellà del sud profund dels Estats Units. No té res a veure. Exacte, no té res a veure.
I crec que llavors et perds una mica. Jo el recordava, és que no he vist massa pel·lícules d'ell, però el recordava de... Home, de Mat. Exacte. De Mat és la revelació d'ell, diríem, en els últims anys. I allà té un parlat...
molt particular. Clar que també és una zona rara, molt aplicada del sud, però té un parlar. Jo, ahir vaig veure que era ell un actor, l'actor protagonista, em vaig pensar, home em perdo una mica, perquè en canvi el vaig trobar molt poc expressiu, la veritat és aquesta, com actor en la pel·lícula d'ahir, a la pel·lícula Interest a l'art.
La pel·lícula interistel·lar és una pel·lícula sobre temàtica de ciència-ficció. Agafa una idea que en aquest moment té una certa...
potència que és que estem esgotant el planeta Terra. L'estem esgotant i el nostre futur és incert degut aquest esgotament de la població que tenim en aquest moment i l'utilització que n'estem fent del planeta.
Aquesta és una idea que en aquest moment és potent i aquesta pel·lícula l'agafa. Què més agafa aquesta pel·lícula? Agafa teories físiques amb una certa potència, els forats negres, els forats de CUP, les ondes gravitatòries,
que tenen una certa... que els gossos, els forats negres o els gossos, els cucs. Forats de cuc. Tot això que són idees físiques potents, autèntiques... I la pentadimensionalitat de l'espai, que també són teories que estan més en voga. De la teoria general de la relativitat.
que té moltes forats teòrics per falta de provar i totes aquestes teories estan en aquest moment, des del punt de vista científic i físic, en aquest moment en gran alçada. Per tant agafa aquestes dues temàtiques.
La història està col·locada en un terreny agrícola de la terra que estan cultivant blat de moro perquè aquest esgotament de la terra s'ha deixat d'evolucionar en el sentit que en tenim ara.
i s'ha tornat a la vida rural inicial i per tant a una vida molt primària i una vida sense masses horitzons. El personatge central és... Ell havia sigut de la NASA o algun pilot de la NASA, viu amb un fill i una filla i el seu sogre, perquè la seva dona va morir,
i amb la filla té una relació molt particular, representa que és una nena molt intel·ligent, etc. El resum final és que ells accedeixen amb un terminal d'investigació de la NASA que està portada en aquest moment... L'actor és el Michael Caine, que aquest director ja li té especial consideració. Havia de sortir amb el mentor de Batman. Havia d'estar ja.
La història ve a ser que ells tenen una idea que han posat en marxa de trobar nous llocs per fugir de la Terra i començar una nova història que no estigui lligada al planeta Terra. Aquesta és la història fonamental d'això. Ell acaba sortint amb una nau interstellar.
I llavors és la història que troba mentre està buscant uns investigadors que van ja anar-se'n per veure on es podia fer l'intent de trobar noves possibilitats. Se'n van 4 persones i de fet sobreviuen, no cal explicar qui, no sobreviuen tothom.
La història és que arriben a un dels terrenys en què sí que hi havia un científic que deia que allà havia trobat un futur, que és el Matt Damon. Ho fa bé, el Matt Damon ho fa bé aquí.
Hem de deixar alguna sorpresa. Si vols no dic res més. Què li he trobat? Jo que no soc especialment addicta a aquest tipus de pel·lícules, considero que aquesta és una temàtica que té una certa consistència.
Les dues temàtiques, l'esgotament de la terra i la possibilitat de volar fora. Aquesta pel·lícula agafa les dues coses. La història en si no m'acaba d'enganxar, la trobo freda i poc consistent, però jo no soc addicte a aquest tipus de pel·lícules. En canvi, crec que molt bona, tots els efectes especials i tots els llocs on està rodada. Està rodada a Islàndia. A Islàndia, això no ho sabíem.
Sí, sí, part del paisatge, dels paisatges que es veuen d'algun dels planetes ha de ser allà. Hi ha altres coses que deuen ser d'estudi, però el que aconsegueix i el tipus de tensió, de lluita amb un món que no és ben bé el nostre i està ben trobat, com quan el situa amb ell en un moment que tu no...
És inimaginable perquè la multidimensionalitat, nosaltres només en tenim tres i vivim amb tres i anem fent el que podem. Per tant, a l'estona de la pel·lícula... Tres més una. Més el temps, evidentment. Més dues.
En tot cas, la física és tridimensional. La física que nosaltres ens movem és tridimensional. Volia dir això només. L'espai. Exacte. L'espai és tridimensional. I nosaltres tenim el temps, que aquesta sí que sabem que és una altra dimensió, però amb això ja funcionem. I és això el que coneixem. Per una pel·lícula intentar
donar-nos la idea de la multidimensionalitat, home, no està mal, no està mal el que aconsella, és valent, i si no ho aconsegueix, almenys t'intranquil·litza lo suficient com que pensis, home, aquest món sí que no és el meu.
que ja és dir-te que no estàs en les dimensions en què tu vius. I això està relativament ben trobat. Aquesta intranquilitat i després aquesta constant del que significa assolir grans velocitats, la velocitat de la llum,
que trastoca el temps i per tant anem a molta més velocitat de temps o lentament de temps i aquesta fluctuació del temps sí que l'aconsegueix donar a la pel·lícula, que era una cosa molt difícil perquè per nosaltres és bastant inimaginable. Ja és inimaginable assolir velocitats del tipus de la tope que tenim, que és la de la llum,
quan això ja és estrany, no? A vegades és una mica infantil i naïf el que diu, però en canvi, científicament parlant, però en canvi, com a crear-te un tipus de clímax estrany, intranquilitzador i que no és el teu, això sí que aconsegueix. Això li diria que és el gran valor de la pel·lícula,
Té temàtica també, té una certa... tal com està explicat la història acabes patint i acabes veient ara què passarà, té tensió la pel·lícula i això està ben graduat.
Jo, quan fa una mica de coses científiques, la trobo una mica petolant, si t'haig de dir la veritat. La trobo que no caldria parlar de coses, perquè llavors segurament no acaba de poder dir el que s'hauria de dir. Però clar, aquí no es fa ciència, es fa cine i prou.
Per tant, és una pel·lícula interessant. Als que els agrada la ciència ficció, jo crec que els pot agradar molt. I després, com a forma en què està rodada, és una forma realment valenta. Tot això li diria com a interessant.
Jo és que podria estar parlant de tot el que vaig anar veient a la pel·lícula i suposo que no és que sigui necessàriament addicte, com tu deies al gènere, però sí que soc molt aficionat i m'agrada que la imaginació es mogui dintre d'una pel·lícula i ens porti una mica més enllà.
Jo vaig quedar-me una mica al·lucinat, suposo que és una impressió subjectiva meva més que una altra cosa, però la manera com al començament de la pel·lícula sembla que sigui una continuació de les dues pel·lícules que més m'han agradat en les últimes dues temporades, d'unes sobretot.
Jo no em podia creure que la pel·lícula semblés una continuació de Take Shelter amb el tema de les tempestes. Allà on es queda Take Shelter agafa aquesta pel·lícula i la tempesta que veiem a Take Shelter aquí ve i arriba i no hi ha manera de treure-se-la i està el núvol de pols allà a sobre de tothom que ja no deixa respirar. I agafeu-vos, per qui sembla que no puc deixar de parlar d'aquesta pel·lícula, la plaga.
també surt el tema de la plaga per allà. Tothom està preocupat perquè no hi ha manera de treure's de sobre la plaga. És una pel·lícula que diu... Amb la diferència de la plaga que tu estàs comentant, la plaga de la... Com es diu la noia? Neus Vallús. Neus Vallús és una plaga pròxima, una plaga que tu entens. En canvi, aquí és una plaga que...
que t'inunda i és una plaga que tu no controles. És una plaga que està fora de la normalitat. La plaga d'avui és una plaga pròxima, una plaga vivencial.
La pel·lícula sí, però la plaga és descontrolada per definició. És curiós que aquesta pel·lícula vegi o agafi aquestes idees que jo penso que estan dintre de les preocupacions que van surgint i que van apareixent i que ens van inundant a part d'altres preocupacions polítiques i d'altres preocupacions d'altres tipus.
mediambientals, globals, tenent el planeta com una cosa limitada i a les persones com uns éssers que estem limitats també i que estem condicionats pel que va dient el planeta, em va semblar impactant que la pel·lícula comencés d'aquesta manera tan suau, tan poc forçada. A mi aquesta part sí que haig de confessar que em va agradar. El fet que és una pel·lícula que saps, pel que t'han explicat més o menys, que anirà
diríem d'un vol interestel·lar i en canvi comença com una pel·lícula terrestre a veure amb això i dius què té a veure el que m'estàs explicant amb el que possiblement vindrà. Llavors la forma d'estar lligat em va semblar original, perquè no t'ho esperes. I de cop quan estan amb la furgoneta allà doncs movent-se pel camp o estan ells caminant pel camp veient els problemes que tenen
i el que faran passar aquell avió que ja ens col·loca directament en una temàtica futurista. Ja és intrincalitzador. El que sí que crea molt bé el Nolan, crec que des del començament, que tu et pensaries que és una pel·lícula que va de l'oeste. Que té molt a veure amb una pel·lícula de l'oest. Ella és un heroi de l'oest, perquè és capaç de fer amb el seu cavall, que en aquest cas és una nau,
és capaç de fer el que ningú més i és capaç d'enfrontar-se als problemes d'una manera i de resoldre's. Però més enllà de les màquines, és una pel·lícula on la intel·ligència artificial és que tot està bé a la pel·lícula, tot encaixa.
Quan anem encaixant els arguments, quan l'anem entenent, perquè és una pel·lícula molt complexa, en la qual agafa els tòpics més o menys els tòpics de tot el que s'ha parlat en la història del cinema, la ciència ficció i la literatura,
doncs s'ho va tractant tot amb una coherència, amb un equilibri i anar una miqueta més enllà. Per exemple, les teories científiques que tu dius es veu que el Christopher Nolan s'ha coordinat amb diferents científics. Fins i tot han arribat a crear una teoria una miqueta innovadora per poder col·locar-la a la pel·lícula. És a dir, que és cinema punter que arriba a proposar coses noves perquè la ciència també a vegades avança d'aquesta manera. És a dir, a través del diàleg, a través de les imatges,
La ciència en si no avanci per la pel·lícula, perquè és un altre món. Pots oferir idees novetoses. Un dels grans problemes que té la societat actual, directament ho dic,
és que no ha fet el canvi encara de la física de Newton a la física d'Einstein. És a dir, a la relativitat. Aquesta pel·lícula parla de la relativitat general. Aquesta pel·lícula et mostra, t'il·lustra de diferents maneres de quina forma la gravetat afecta, com tu deies abans, el temps. No només amb el viatge a alta velocitat, a prop de la llum o més enllà de la llum, segons com vulguem dir-ho.
sinó que també ens ensenya el que passa quan estem en un lloc on hi ha més gravetat que en el que nosaltres vivim, com això afecta amb el temps, com això afecta les masses. El que fa Gravity, que és una virgueria, aquesta pel·lícula encara va una miqueta més enllà i estan treballant tots els efectes...
El que li trobo a aquesta pel·lícula, com a guió d'història humana, la trobo fredíssima. Té un punt que no te l'acabes de creure. No te l'acabes de creure. No te l'acabes de creure. No sé si és que em passa això amb les pel·lícules de ciència-ficció o m'ha passat amb aquestes. Hi ha un punt que vol ser la relació del pare i la filla,
amb el nano, el tema de la mort entre pares i fills amb aquesta incondicionalitat. En canvi, no t'ho creus? Això és molt personal. A mi em passa el mateix que a la Carme. Jo considero que és una pel·lícula interessant.
però la vaig trobar, ho deia l'altre dia també, quan m'ho vas preguntar amb tu Francesc, la trobo excessiva en molts aspectes. Per mi la música, que és molt bona, és excessivament utilitzada. Fixa-vos que en els moments en què hi ha una explosió a l'espai, ho fan amb tanta gràcia i amb tanta versemblança que desapareix la música, desapareix el so, com de fet passa a l'espai. I de cop estem de nou a l'espai i comença a sonar la música al Hans Zimmer d'una manera suau.
El pel·lícula dura pràcticament 3 hores i per tant ja té permís excessivament llarg. Si vol durar 20 hores, jo continuaria. Ja veig que t'agrada molt. No, no, perquè això de mesurar una pel·lícula, la qualitat d'una pel·lícula, que ho fem molt últimament, per la durada, també ho trobo una mica. Perquè hi ha pel·lícules a la història del cinema... El Benjamín Button... No, el Gento, Benjamín Button, Intolerancia del Grifí, que durant hores i hores...
No, ningú no protesta d'això. I si ens agrada el cine, si l'història està ben explicada, t'enganxa i ho fan bé, passa com si fos. Comparaves en Gravity. Gravity és molt llarga també, no veuré quanta temps dura, però dura. Jo el que trobo és que, per exemple, mentre Gravity es limita, trobo que estèticament és preciosa, és magnífica, s'ha de veure en 3D, etc.
cosa que aquí potser no cal. I també està molt lograda la part de fotografia, d'estètica, de color, de muntatge, de tot això. Però per mi, aquesta, ja puc posar per mi masses coses. Tota la part que hi ha d'aquesta que explicava la Carme, per mi, és a dir, de l'aspecte familiar, dels pares, dels fills, de la reacció, tot això, jo no m'ho crec. És a dir, en el fons em passa com que no m'acaba de trepar i d'interessar.
Hi ha una exploració amb tot això. Si heu llegit algun dels relats, i si no us els recomano, de l'Arthur Sikler, per exemple, que és el novel·lista i físic, també teòric i matemàtic, que va fer juntament amb el Cúbric la idea del 2001 de Radice l'Espai... Jo encara em quedo amb el 2001. Aquesta fredor... És que el 2001 és insuperable.
És clar, és una referència absoluta i és insuperada. En algun moment penses que sí que ell se'n mirà ja en 2001. Sí, fa referències a 2001 i a moltes altres coses. Però no li importa això, va més enllà i això ho fa de manera completament conscient. L'altre dia, si te'n recordes Joan, que tu hi eres, la Carme no sé si ha pogut sentir el problema de la setmana passada, vam establir una mena de criteri que jo crec que ens ha de servir molt.
I és el criteri que hi ha plantejaments que a qualsevol persona, quan està veient una pel·lícula, quan està llegint una novel·la o accedint a qualsevol tipus de coneixement, els supera perquè està una miqueta fora del seu àmbit d'actuació emocional. I de vegades passa. Si vosaltres mateixos vau reconèixer el començament del comentari. Amb aquest comentari de dir que la ciència ficció i aquest tipus d'històries no és del que més.
Llavors és difícil fer un aprofundiment en una història que ja des del bon començament l'estàs mirant amb una llunyania. És difícil fer-ho, això s'ha de reconèixer. Llavors, una història com aquesta que està relacionada amb el més potent de la història del cinema, de la història de la ciència ficció,
que està agafant una sèrie d'elements amb una complexitat i que és un director que amb aquesta pel·lícula, si abans no us ho havíeu cregut, demostra que és un autor amb majúscula, és a dir, que agafa tot el que té la indústria més potent del món, que és el cinema de Hollywood, i és capaç, amb els elements d'aquesta indústria, amb els efectes especials que t'ho destacava, amb un preciosisme tècnic increïble, és capaç d'explicar-te
una història potentíssima que va més enllà de la nostra capacitat d'enteniment, que ens està estirant, no s'està conformant amb l'estàtua cultural que ja tenim nosaltres. En aquest sentit ara us diré una cosa que ara venia pensant amb això.
és com el tema de la independència. La independència és no conformar-se amb l'estatus quo polític. Aquesta pel·lícula no es conforma amb l'estatus quo científic i cultural que tenim i mira que l'espectador vagi una miqueta més enllà. Ens fa una estirada brutal.
ens diu que no us conformem amb el que us han dit. Les possibilitats que té aquest univers no les coneixem ni en el u, per mi ni en la milionèsima. Per tant, tot això que us estic explicant és una possibilitat. I a més a més, és una possibilitat que està dintre de les investigacions més punteres que estan fent els científics ara mateix. Que després ens arribi a saturar la història perquè compta amb un munt d'elements. Però fixeu-vos que una altra pel·lícula hauria anat en un camí
d'acabar afirmant que tot el que s'explica al començament del fantasma prové del fantàstic queda tot absolutament tan ben explicat, tan justificat, que sembla mentida. Comences a pensar que això no lliga i t'adones que sí, que hi ha una dona en un planeta que ha fet una evolució.
perquè juga molt bé per fer-te... per intranquil·litzar-te, però juga amb realitat que el tema de la variable temps està lligat al moviment i, per tant, quan estem parlant de velocitats d'aquestes calibres això s'estira i s'arronsa. Aquesta és una teoria consistent, una teoria física potent,
i que per tant està dintre del que ha arribat a la cultura general. Per tant, la pel·lícula aquesta agafa això. Per resumir-ho, què diria d'aquesta pel·lícula? La cinquena dimensió, perquè l'hem deixat allà una miqueta oblidada. La cinquena dimensió, i em proposava una de les persones que vaig a veure, que potser em queda una miqueta allunyada,
que podria ser la dimensió dels sentiments, de la emoció. Aquesta pel·lícula també juga amb això. Jo ho dic perquè no estic d'acord amb això. La cinquena dimensió és la dimensió que encara no coneixem, la dimensió desconeguda. És la que ens permet fer coses com la que ell fa,
entre dimensions i està en comunicació amb un altre ésser que està en un altre lloc i que li està donant informació i que pot tenir mecanismes per arribar a aquesta dimensió. És com una dimensió que lliga les altres, que lliga els diferents moments en el temps, en l'espai.
Està clar que la complexitat és enorme, però si us fixeu, la coherència que té el director amb tota la seva filmografia, potser la primera de follow-in és la que queda una miqueta més a fora, però des de momento és jugar amb la memòria, jugar amb els canvis del temps. A mi, et confesso que aquesta setmana em va caure, potser perquè vam comentar-ho aquí, el meu nano, volia veure una pel·lícula de Batman,
i vaig començar a veure la primera del colló escuro, no la del Nolan, i vaig veure potser els primers 20 minuts. Em vaig quedar impressionat, sobretot estèticament. Em va semblar que estèticament és extraordinari. Estèticament et diria que m'agrada més la gràvita que aquesta, però això és una qüestió de gustosa.
Si us atreviu a anar una mica més enllà, que és el que us proposo, sense condicions, de l'estètica, que per suposat està supercuidada, hi ha una història, hi ha històries en cada, hi ha una capacitat... Amb la capacitat de Nolan per explicar-te mecanismes de la societat, per donar-te una volta al que nosaltres hem concebut fins a aquell moment, que pot ser la relació entre les persones.
i hem treu els diferents elements del teixit eulític i social. És un director que va més enllà del que ens han explicat i per això de vegades et copsa i no et deixa passar més enllà.
Has de ser com una miqueta obert, has de deixar-te portar per la seva... És el director, recordeu, d'Inception. Aquesta pel·lícula té molt a veure amb Inception. Tot el que passa a Origen, que no vull dir-li així, però no m'agrada la traducció, és Inception, passa dintre de la ment de les persones. Aquí, d'alguna manera, també, però ja ens està parlant... Sentint-te tu, el seguiré una mica més al pis del Frenol. Això és el que volia fer. Que no ens quedéssim només amb que és un director que fa coses molt boniques però que no s'entenen.
Grandíssim, grandíssim. Jo crec que s'entenen. A veure, en resum diríem que és una pel·lícula que la gent, els audience que els agradi aquesta temàtica, els agradarà, disfrutaran. La posta en escena de tota la història està cuidadíssima, com està dient el Francesc.
la transmissió d'aquest món que no arribem a dominar i que és imaginatiuament nou està ben aconseguida. Per tant, a tot aquest sector de públic que li agradi això, crec que s'ho pot passar bé.
Jo continuo dient que la història com a història humana m'ha agafat menys, però reconec tot això que acaba dient. Jo, per resumir-ho també, perquè ja està passant l'hora, i està molt interessant el que tu has explicat, i els oïdors ja poden més o menys valorar si la volen veure o no. Penso que és una pel·lícula... No ho decidiran pares mateixos. No, però és interessant que tu els aportes, perquè els aportes, a més a més, una perspectiva més jovenil o més jove.
o més de cara a una situació. Jo, des de la meva perspectiva, jo ja soc una persona una mica granada, doncs no, potser no, és igual, doncs no posem aquestes consideracions. Jo, en el fons, totes aquestes teories, tot això, jo no m'ho acabo de creure. És a dir, allò que el temps pugui ser de la forma que es mostra a la pel·lícula,
que tot això, com que són teories però no he vist fins en aquest moment cap verificació de coses d'aquest estil, doncs no hi acabo d'entrar. Llavors, com que no me les acabo de creure, em quedo fora. Llavors, la pel·lícula, a més a més, em sembla que està ben feta, però jo no trobo, ja ja l'altre dia, excessiva en quant a la música, excessiva en quant a la durada, excessiva en quant a la problemàtica dels personatges que toquen tantes tecles a la vegada, que és difícil per mi acaparar-ho tot. Per mi, si haguessin reduït moltes coses, hauria tingut més força.
i penso que la pel·lícula és excessivament llarga i que perd força perquè es dilueix. Però això ja estava dit. Estàvem dient una altra cosa. Christopher Nolan és com l'astreer d'Europa. És la persona que s'atreveix a anar més enllà de tot. Explica el que ningú explica. Melancolia és una pel·lícula de ciència ficció, d'alguna manera. Ara feta per un director com aquest home, com aquest danès,
que no es mou amb els paràmetres habituals. Inscriure i col·locar interès a l'art dintre del món de la ciència ficció tampoc és del tot correcte perquè té els elements de la ciència ficció però va més enllà, investiga sobre la naturalesa humana.
que investiga sobre els mecanismes de la societat. És un analista social, està analitzant com la gent funciona, com ens movem entre nosaltres, com ens relacionem. És una bèstia cinematogràfica i és un geni absolut. Se l'ha de seguir. Se l'ha de seguir aquest home. És la persona que està fent coses més interessant. Suposo que queda clar que no ho veiem del tot en cadena igual.
però respectem, jo més respecto la teva valoració i penso que molta gent pot ser que ho vegi com tu. No veig cap problema, és el contrari. Interestel·lar. Ei, que fa estona que no sentim música. Bueno, tenia aquí la possible comparació, però ja se'ns ha passat una mica el temps. De les veus de Macio Maconegia i el Sergio Zamora, això és una cosa que vam fer un dia que vam estar al Jaume i jo aquí sol, vam comparar la veu doblada i original i va ser que us fos interessant, però ja anirem fent. D'acord.
Anem al tema. Tenia el paper del maquillatge que defineix identitats dins del cinema. Normalment, quan fem la reunió per dir quins temes tocarem, anem dient temes i jo almenys haig de confessar que dic un tema i el programem
i quan arriba el moment que toca parlar sobre aquest tema no me'n recordo ben bé de per què vaig proposar el tema. Però aquesta vegada no t'ha passat això. Sabeu per què no m'ha passat? Perquè haig de confessar que la causa per la qual se'm va córrer és una causa absolutament pedestre.
Estava veient Polònia de TV3 i vaig pensar, realment aquests personatges que fan 3 o 4 persones, o 5 o 6, no sé quants,
La gran gran troballa i el gran ganxo que tenen és la seva identificació. Exacte. I vaig pensar, fixa si és potent aquest material que en aquest moment s'ha desenvolupat moltíssim en relació de fa 50 anys, com perquè es puguin fer programes, pel·lícules, que a la base del canvi dels personatges
i tingui una incerència fonamental justament al tracte del maquillatge. Ja s'han fet sempre pel·lícules de vampirs o pel·lícules de pallassos, per exemple.
que la virtual acceptació de la temàtica està justament amb la caracterització. Però en aquest moment no fem només això. Es poden fer coses amb moltíssima més intencionalitat. I per això veient Polònia, que és un programa de divertimento, un programa
de personatges que agafen persones reals de l'actualitat i les transformen en personatges perquè nosaltres puguem passar una estona divertida em semblava
M'ha fet gràcia la caracterització que has fet de pedestre, perquè ho he buscat així, a veure, i a part que va a peu, que és la definició o l'excepció literal, o que es fa a peu, també vol dir vulgar, mancat d'elevació espiritual, que ja era una miqueta el que volies dir. Ara els pobres de Polònia diran, bueno, una mica fem el que podem, però... No, no, perquè ells no pretenen, ells pretenen anar a tot el públic
i agafar els personatges que tothom veu. Popularitzar-ho i fer-ho accessible i proper. Angular-ho, donar-li angles. I per tant, quan dones angles als personatges, els hi fas una visió que deixa de ser l'objectiu per convertir-se en una altra cosa que tu la vius diferent. I per això això és un procés de creació.
I és amb això que em vaig fixar? Suposo que sabeu que el Chaplin es va passar 7 o 8 anys o 9 per crear el seu personatge. És a dir, va anar introduint de mica en mica elements fins que finalment, quan el va tenir ja definit, però no va ser amb una sola pel·lícula. Ella feia pel·lícules que duraven en aquell moment 5, 6, 10 minuts, com a molt, i va anar estudiant el seu personatge fins que definitivament el crea.
Si tu mires la cara del Chaplin amb la seva realitat i com està caracteritzat com a xerrot, és una creació. Jo us haig de confessar això, que normalment no me'n recordo de per què ho vaig decidir, i ara sí que sé per què ho vaig decidir. Jo ja sabia. Aquesta vegada sí, ja has vist que ho he pronosticat. Ara dic el que he pensat una mica sobre aquest tema.
Jo diria que els grans actors donen el pols de la seva potència d'actors si són capaços de fer personatges que els ultrapassin i els ultrapassin no només com a personatges, que això en general deu passar amb moltes caracteritzacions sense que intervingui el tema de la transformació física.
no només això, sinó que són capaços d'atrevessar el temps en el sentit d'envelliment o reojuvenir. Perdoneu perquè no ho sabia. No es poden fer dues coses a la vegada.
Llavors, què he pensat? Home, he pensat uns quants casos cinematogràfics d'actors que em semblen interessants i recorreguts una mica aleatòriament, perquè hem buscat uns quants perquè en una poca estona no tens temps de pensar-ne massa. Us diré amb els que he pensat. Jo he pensat amb la Meryl Streep i la Margaret Thatcher de La Dama de Hierro. Vaig pensar que aquesta actriu
que ha fet moltíssima cosa, però allà va tenir un pols extraordinari perquè crea un tipus de personatge envellida. La pel·lícula comença quan ella té una alteració del coneixement i tal, perquè està gran, ha mort el seu marit, i ella té al·lucinacions i té... No sé si la recordeu, aquesta pel·lícula... No l'he vista, però sí, recordo que... Bueno, vull dir que és una dona gran, gran,
i a sobre amb una etapa de demencialització o a prop d'això. I la seva caracterització, tant de maquillatge com de tot el personatge que ella construeix, a mi em va semblar extraordinari, per això la cito. Perquè ni tan sols és una gran gran pel·lícula.
però mirada des d'aquest prisma del que és capaç de fer una actriu quan la caracteritzen a través de... i la fan 40 anys més grans, home, té un valor perquè li hem posat a sobre tot un envolum de material físic per caracteritzar-la i ell a sobre d'allò n'ha de fer una actuació.
i per això només els grans aconsegueixen això fer-ho ben fet. Jo havia dit aquesta, havia dit per suposat Leonardo DiCaprio a la pel·lícula que comentarem a continuació, que és el
M'agrada dir que era el Brad Pitt, no? Ah, era el Brad Pitt. No, és que li deia el Leonardo Caprio. L'Edgar, el John Edgar. Aquesta del Clint Eastwood. A veure, a mi em sembla que el personatge és l'Edgar Hoover, que era el personatge... Ell com a persona és el creador de l'FBI i va ser-ho durant... La Caixa de Bruixes. Exacte, tota l'època més dura.
Els Estats Units per a la Segona Guerra Mundial. Exacte. I llavors ell té una caracterització molt diferent del que és un Brad Pitt guapo. Res a veure. I se'n surt. Jo aquí vaig pensar que sí que era un gran actor.
Jo estic parlant de l'Edgar, que no només és un actor guapo, sinó que és un gran actor. Estem d'acord.
I llavors un pensa, els actors que són capaços de posar aquest repte, que consisteix en una caracterització, en un maquillatge que devien estar-se hores per fer aquell maquillatge i rodar una estona. I per tant, a sota d'allò, posar-hi la creació com a actor,
Això a mi em sembla que és un repte que no tothom pot passar, la realitat és aquesta. I després, ara sí, és la del Brad Pitt, la pel·lícula del David Fincher, del cas del Benjamin Button, que després comentarem. També crec que...
que torna a passar el mateix, que és un actor que té l'etiqueta de guapo i després fa aquí una grandíssima interpretació. Jo aquesta tarda, quan intentava... Jo l'he tornada a veure aquesta tarda i penso
Realment, realment, el Brad Pitt aquí fa una cosa que no sé si... Si tingués que dir de quants actors al repte n'han sortit amb un 10, com per dir-ho d'alguna manera, doncs aquest seria un 10. Ell destaca moltíssim per això, però jo també hauria de dir que aquesta tarda que no m'havia fixat, clar, jo com que he intentat veure la pel·lícula i he pogut veure-la tot i he vist més un tros,
i que al començament de la pel·lícula la Kate Blanchett també està feta, que té 80 anys, i no n'ets conscient que és la Kate Blanchett. Després ho t'adones per la pel·lícula que l'has vista. Però allò també és una caracterització brutal.
La caracterització està bé, però la interpretació és més feble, perquè la interpretació és més plana, perquè ella és una persona que s'està morint i explica la història final, però la interpretació és més plana. En canvi, el Brad Pitt es llueix. Clar, el Brad Pitt fa una interpretació. Brutal. Per què puguem passar de seguida a la pel·lícula? Jo havia dit, només per fixar-les, unes quantes caracteritzacions que després ja són les típiques, que són les del canvi de sexe,
que també l'home que fa de dona i la dona que fa d'home. Aquestes també són un repte pels actors. En cito unes quantes. El Dustin Hoffman, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí, a Tusti. Sí
El José Luis López Vazco és a mi querida senyorita, una cosa extraordinària. El Robin Williams, la senyora d'Utfalla. La Glenn Close, aquesta jo no l'he vista, l'Albert Knops. Jo tampoc. Jo sí que l'he vist. Ho fa molt bé. Jo vaig llegir les coses i la feia molt bé, l'he posada a la llista.
i la Victòria Abril, el canvi de sexe, que és la pel·lícula... I una canvia el cap en aquest moment, perquè la cita de tu és el Javier Bardem amb Anna Dentron. Jo no hi havia pensat, ara m'ha vingut el cap i tu posar exemples. Però molt bé, molt bé, la tria és molt bona. Però clar, has de triar unes quantes que posen un repte a l'actor, que no és l'habitual.
Doncs sí, penseu en la pel·lícula de La piel que habito de Pedro Almodóvar. Allà el canvi és una cosa absolutament delirant. Exactament delirant, perquè allà com més un Almodóvar se'n va de madre. No, no, però controlar perfectament. Però vull dir que per a l'espectador és un món que no té res a veure amb el proper.
Jo diria que aquella pel·lícula, i ara és sortit al Momente, però ara tornem de seguida, és tan més a prop d'un hanèque, per exemple, per l'angoixa que pot arribar a comunicar, existencialista fins i tot, de no sabent quins paràmetres ens estem movent. Jo crec que és de les pel·lícules més aconseguides d'aquest home. Cosa que després li van sortir coses una mica estranyes, com aquest últim musical que va fer. Però bueno, tornem al tema de...
Això és en resum. Si voleu comentem ràpidament perquè ens queda poca estona. Hi ha el curiós caso de Benjamin Button. Jo haig de confessar que soc un admirador profund del...
L'Eve Fincher, sobretot per totes les pel·lícules... Fa molt poc que han fet tràfic, no sé si la van fer... Però no és d'ella, eh? És del Södenberg. Ah, Södenberg, sí, és veritat. La que han fet del Fincher és perdida. Ah, exacte, sí. Que no és tan aconseguida com, per mi, o pel meu gust, com aquestes i amb unes altres... El Fincher és el de Seven o...? No, ja sé. I el de... el de... el de Sugarberg. Sodiak. I el Sugarberg, el de... com se diu? Sí, la red social. Red social. Sí, sí.
Per mi, que això és una qüestió molt personal de gustos, per mi és una obra mestra i és una pel·lícula que penso que amb el temps guanyarà. És una pel·lícula que com hem dit des de l'any 2008 dirigida pel David Fincher amb el Brad Pitt fent aquest personatge que evoluciona, és un personatge que neix que té 80 anys i quan acaba la pel·lícula mor de que s'està neixent.
Està basat en una conta curt, molt curt, del Fitzgerald. El Fitzgerald que ja fa contes d'aquests sorprenents. Té famoses novel·les, com sobretot El Gran Gas i segurament és una de les més famoses i més conegudes, però després té quatre o cinc reculls de contes i aquest és un compte que només era sis o set pàgines. És una cosa molt curta.
En realitat només hi havia la idea bàsica, la idea que és un senyor que neix amb 80 anys i que tota la història acaba morint quan neix, i el títol. Són les dues coses que van servir amb un altre personatge molt important d'aquesta pel·lícula, que és l'Eric Roth.
perquè l'Eric Roth és el guionista de la pel·lícula, és un jueu d'esquerres que havia escrit algun guió i una sèrie per televisió de 13 capítols que es deia The Heights i que aquest crec que aquí no va arribar, que es fa mundialment famós per escriure el guió de Forrest Gump el 1994 i que es converteix a més a més... És el de Forrest Gump. És el de Forrest Gump i a més a més guanya a l'Òscar el millor guió de l'any.
Després escriu diversos guions, entre els quals podríem destacar El dilema, del Michael Mann, d'Insider, en anglès, de 1999, Múnic, una altra pel·lícula que suposo que li van donar perquè era d'origen jueu, i doncs amb l'Stiven Spielberg, i finalment el 2008 és quan escriu El curioso caso de Benjamin Button.
Els actors estan, no sé si ho he dit, Brad Pitt, la Kate Blanchett, la Tilda Swinson... La Tilda Swinson que té un paper, la Tia Bencuro, fa molt bé. Però ho fa meravellosament bé. I la Júlia Ormond, que fa la filla de la Kate Blanchett quan està al final de la seva vida.
Aviam, com deia ella molt bé la Carme, és un relat molt curt del Francis Scott Fitzgerald, que n'havia escrit molt. El Fitzgerald va fer famosa quan era molt jove, amb una cosa i l'altra Cantor del Paradís, que va ser una famosíssima novel·la de joventut, però després més gran ja, abans d'anar a Hollywood, que va acabar molt malament, havia escrit El Gran Gatsby i Tendres la nit, que és una de les últimes novel·les d'ell. I moltes, com deien, quatre o cinc narracions famoses de narracions breus.
Jo deia que és... mirant aquesta tarda els comentaris que va fer la premsa, la crítica sobre aquesta pel·lícula, m'ha fet gràcia algunes frases. Un crític deia, parlant de Benjamin Button, un logro histórico, una magistral obra de cine.
Un altre deia, Benjamin Button, és tota ella una obra visionària i la seva visió alimenta l'ànima. Estèticament estoradora. Jo, mentre està veient aquesta tarda ràpidament els Trotsky he pogut veure, he tornat a al·lucinar. És a dir, jo crec que feia temps que no hi ha un conjunt de coses tan extraordinàriament maques.
A més a més, hi ha una cosa curiosa que mentre tu parlaves Francesc... El to de la llum, constantment. El to de la llum i el to de l'indult de l'endavant i endarrere. Molts elements no diria de ciència-ficció perquè no és de ciència, però sí que té elements de fantasia, perquè és el fet que hi hagi un senyor que hi anés. És que és curiós que es pugui agradar tant aquesta pel·lícula, que té aquests elements fantàstics. Perquè la humanitat sí que l'agafa ben agafada.
Tu l'has de veure. No, si és que tinc unes ganes. Quan puguis mirar-la perquè és una pel·lícula que la tornes a veure penso més d'una vegada. Segurament. Com m'interessa.
Hi ha una altra crítica que deia, que s'atara llegia, confirmo que David Fincher, post-fodíac, per aquesta següent de fodíac, com un visionari en complert domini de l'alcaligrafia de l'obra mestra. Sembla haver invertit, i és veritat això, una eternitat en perfeccionar cada pla amb excel·lència com a únic destí possible. És a dir, cada pla ha estat super treballat. És a dir, jo diria inclús més que les últimes que hem vist perdida i totes aquestes últimes, penso que aquesta és una pel·lícula que està molt més treballada.
Un altre que deia tècnicament impecable. Jo personalment crec que el que enlluverna és la fluïtesa de la narració, l'himnòtic poder d'una història molt ben explicada, tot i que és inverosímil. És una història inverosímil que tu te la creus. Això és la diferència d'una gran història. Per mi aquesta és l'art que té la pel·lícula, no? Que té una poderosa... Que et creus que és el relat, que és poderós i que és un relat natural, vull dir que te'l creus.
i que, a primera vista, podria semblar impossible que jo t'ho creguessis, i en canvi tu t'ho creus. Hi ha molt poques pel·lícules de les que jo, honestament, els hi posaria un 10, i crec que aquesta n'és una. La considero, honestament, una autèntica obra d'art, i com n'hi ha, també n'hi ha més, és a dir, l'any 2008, quan es va fer una pel·lícula, la considerava una de les 10 millors pel·lícules de la història del cine, però jo no diria potser tant, però sí que la considero una pel·lícula molt bona.
Hi ha moltes escenes que m'agraden de la pel·lícula, però ara em ve al cap en aquest moment una escena que mostra la solitud del jove Benjamin Button, no sé si ens recordeu, que és la conversa amb un negre que es presenta un dia a la casa, el senyor Oti, el personatge de color, i el Benjamin. Llavors aquest, que ell encara es representa que és el principi quan és jove, però en realitat és vellet, surten de la casa. Hi ha un moment que els dos parlen i l'Oti li diu
Jo vaig estar vagant per aquí i per allà. I el Benjamin Button li pregunta, estava sol? Perquè representa que ell és negre i l'altre és una persona absolutament estranya, perquè és una persona enormement vella, tenim només un o dos anys. I l'altre li diu, la major part de les vegades estic sol. Tot i que de seguida afegeix. Quan ets diferent com nosaltres, és sempre així.
Jo confesso que aquesta tarda, quan començava a veure el treball de la pel·lícula, m'ha vingut al cap, i no sé massa bé per què, o potser sí, la famosa novel·la de la Marcela Oreda, La plaça del diamant, perquè ella posa un encapçalament en anglès que diu, my dear, these things are life. Estimat, t'estic explicant de la vida. Aquestes coses que t'explico són la vida.
Jo crec que si hi ha alguna cosa que destaca el curioso personatge de Benjamin Button és que tot allò que està allà, tot i ser fantàstic i ser gairebé increïble, en el fons tenen en compte que és vida. Crec que, honestament, de debò, que és una de les pel·lícules que a la llarga passarà a la història del cine com una de les grans pel·lícules que ens han passat en els últims temps.
i per mi és molt superior a moltes de les altres que tot i tenir aquests elements a mi potser també em passa una cosa i és que la ciència ficció és un tema que no me l'acabo de creure perquè trobo que juga massa elements que no domino, que no controlo, que no me'ls crec
La història que hi ha entre ell i el seu pare.
El seu pare l'abandona. I descobreix el seu pare. I s'està morint al port davant del mar, al seu amunt. I a mi em sembla tan exquisit, sense dir res, no hi ha cap element, només hi ha silenci, només hi ha el mar i ells dos agafats d'esquena que estan compartint un moment que és el final de la vida del seu pare. Allò és tan guapo, tan extraordinari, tan potent que no ho trobes al cine habitualment.
Podem dir que aquesta pel·lícula té suficients elements que ens permeten identificar característiques humanes i que ens permet sentir-nos nosaltres identificar com perquè aquest element fantàstic quedi ignorat, no obviat, però sí que no sigui la part més destacable de la història. Sí que l'és. D'alguna manera és el fil conductor. És la distinció que fem sempre entre l'argument i el tema.
Llavors en aquest cas destaca moltíssim aquesta regressió en el temps però segurament es pot dir que és l'argument, és la manera com s'explica. Però després el tema és un altre. Un matís francès. Justament aquesta evolució del temps enrere en certa mesura fa que contemplis situacions de la vida habituals d'una forma diferent.
Hi ha un trosset de la pel·lícula que té un joc boníssim. La protagonista és ballarina o pretén fer una carrera de ballarina. Hi ha un moment que té un accident que la trupella un taxi. Està narrat d'una manera fantàstica perquè introdueix com és l'etzar.
són uns personatges que no compten per res amb la pel·lícula. És una noia que explica si aquesta noia que s'havia deixat els guants perquè feia tard, ha tornat a casa, el taxi que havia d'agafar no l'hagués agafat perquè agafa un altre, però que el taxista no hagués parat el semàfor perquè passa no sé què, i llavors va barrejant
com una xarxa del que és la vida realment que introdueix, que tothom està connexionat amb tothom.
I llavors hi ha un moment que és... Si no hagués passat tot això, no hagués tingut l'accident. Però, i llavors torna endarrere i fa el circuit cinematogràfic només amb imatges. I llavors, sense que hagi donat l'accident, tu saps que t'està explicant que aquella xarxa d'un entremat de tela d'aranya espessa, espessa, espessa, provoca un segon
Un instant que li canvia la vida completament. I aquesta narració cinematogràfica, que això dura res, és un toset de la pel·lícula, està magníficament narrat i juga amb tot el que és la pel·lícula. La pel·lícula és un endavant i endarrere del temps hi ha l'atzar.
I la pel·lícula és això, que sí que és més temàtic al temps endarrere. Jo estic convençut que quan pugui veure la pel·lícula li trobarem més contactes encara amb interès de l'art. Interès de l'art de fet acaba fent una cosa molt curiosa.
fent la semblança, la similitud del que vivim, també com si es tractés d'una cosa ja escrita, ja feta, això que fan del temps, que ja estan endavant i llavors influeix el que estan en una altra banda del temps. És com si estiguessin parlant del tau, del que és la idea que tot està immòbil. És una idea molt potent que té. Jo crec que pel fet que vens a Minbaton, la pel·lícula es mou tant amb el temps,
Em sembla que hem d'explorar encara més aquest apartat. Bé, en qualsevol cas, véns a Binvato, en el curiós cas, a través del maquillatge que ha explicat Carme in Telesterol, com a pel·lícula que ha ensocupat una bona part del programa, i que donarà molt més de si, penso jo, amb el futur, i hem de continuar analitzant l'obra d'aquest home. Amb això hem fet el programa d'avui, però la setmana vinent tindrem ells. Sí, sí, ens toca parlar de l'esport com a metàfora de la vida, que vindrà l'Andreu, l'Andreu Ferran, a parlar d'això.
i tocaríem pel·lícules que més o menys d'una forma directa o indirecta toquen el mateix tema, que és Carros de Foc, La Soledad del Corredor de Fondo, etc. Jo, o bé el Jaume, etc. faríem aquí comentaris sobre aquestes pel·lícules que no ens hem vist. Jaume avui no ha pogut venir, l'hem trobat a faltar. A veure si l'Andreu la setmana vinent ha pogut veure Intereste, la documenta també. A veure. Ja li preguntaré, ja li diré que la vegi.
Doncs la ràdio La Carta de Ràdio Desvern i cinemainsacondicions.blogspot.com quan estigui tot en marxa de nou i tot actualitzat per tornar a sentir aquest programa i tots els de les últimes temporades. Bon profit de cinema i fins la setmana vinent. Bona nit.