Cinema sense condicions
¿Te molesta esta música?
¿Te gusta la ópera?
No estoy muy familiarizado con la ópera, André.
Es mi aria favorita.
Es María Calas.
En Andrea Chenier.
De Humberto Giordano.
Esta es Madeleine.
Explica cómo.
Durante la revolución francesa, la Chusma prendió fuego a su casa.
Y su madre murió.
Hola, bona nit.
Com tots els dimarts, aquí estem per començar Cinema sense condicions.
Hem començat molt bonic perquè avui parlarem d'òpera, d'òpera i cine amb una invitada especial que tenim avui, l'Àngela, que està aquí al meu costat, que és estudiant de comunicació i també estudiant d'òpera.
Hola, encantada.
Estem molt contents de tenir-la aquí.
Estem aquí amb Pol i estan entrant la resta de l'equip, jo mateixa, Carme, començant com sempre el programa dels dimarts.
Bona nit a tots els que estan entrant en aquest moment.
Bona nit.
Bona nit.
Com veieu, estem sentint òpera.
Mentre se seuen, vaig a baixar els micros.
Molt bé.
Bona nit.
Bona nit.
Ja heu començat a parlar de...
Sí, ja heu començat a parlar de la nostra...
Ja l'hem acabat el programa.
Ja l'hem acabat el programa.
Ja l'hem acabat el programa.
Doncs bé, jo volia presentar l'Àngela Gutiérrez, però suposo que s'ha presentat ella mateixa o l'ha presentat la Carme Nabota o el Pol.
Però si tu tens...
Perquè hem tingut problemes de circulació fins a arribar aquí i ho sento, però no hem pogut arribar fins ara.
Som conscients que tenim una convidada que és una estudiant de música, que a més a més s'interessa la música clàssica aplicada al cine
i que ens parlarà en certa mesura de tot això al llarg de la segona part del programa.
De fet, hem tingut la sensació que quan el Pol ens ha enviat una mica el que pretenies de fer...
Un popol i un popol important.
Que era una cosa extraordinàriament ambiciosa...
Sí, sí, sí.
I que ens quedaríem al·lucinats i quasi que et podíem deixar tot el programa de l'hora perquè hi havia tantes coses que ens semblaven interessants que et volíem dir,
bueno, escolta, tu mateixa, digue'ns el que vulguis perquè estarem disposats a escoltar-te.
El que passa és que habitualment el programa, com suposo que deu saber, doncs el fem en dues parts.
En la primera part parlem de les estrenes, del que hem vist, del que no ens agrada,
perquè avui podem esmentar alguna pel·lícula que la crítica o alguna crítica la deixa bé i en canvi nosaltres la podem carregar solemnament.
Però, i després d'aquesta mena de...
Hi ha coses com, per exemple, suposo que tots sabeu, que ha mort un director important del cine mundial,
que és italià, que és el Bertardo Roberto Luzzi,
un senyor dels últims que han quedat, que havien fet grans pel·lícules en la història del cine
i que voldríem, encara que fos rassenyant, encara que fos un moment, doncs, de comentar algunes de les coses.
I l'altra cosa que volíem comentar, a part de jo, també podem parlar de les pel·lícules que hem vist aquest dia,
n'hem vist moltes, però poques de bones.
Jo en tinc una que vull comentar, encara que sigui molt breument, que és El silencio de otros,
que és una pel·lícula que està passant una mica desapercebuda
i en canvi penso que és que val la pena dir-ne quatre coses.
Perquè està només a poc.
El bolitxe, només està en el bolitxe.
I en un horari tampoc passa.
A les vuit del vespre, només a les vuit del vespre cada dia.
Però, en fi, volíem parlar una mica de què va això.
I l'altra cosa més important és que aquest divendres s'estrena, entre dos aguas,
la pel·lícula d'Iñac i la Cuesta, que sabeu que va guanyar el premi al festival de Sant Sebastià
i que, a més a més, ha guanyat posteriorment premis a l'Argentina, etcètera,
i que val la pena parlar-ne.
Com que tant el Pep com en Joan Sardà, que presento l'agència,
si és que no sabeu qui som, aquí hi ha la Carme Nabot, a la mà dreta, bona nit Carme.
Hola, bona nit.
En Joan Sardà, que està a continuació, bona nit Joan.
amb Pep Armengol, que està a continuació,
i és el que volíem parlar sobre l'Issac i la Cuesta.
El Paul Diggler, que ja el coneixes i està darrere els vidres, com sempre.
I, evidentment, la convidada, l'Àngela Gutiérrez,
que està aquí també present en el programa.
Per tant, comencem per parlar de les pel·lícules
i, costatialment, et donarem, si podem, el màxim de temps
perquè puguis desenvolupar la teva exposició.
Per tant, comencem, però comencem, per carregar-nos ràpidament el Super López.
Ràpidament, ràpidament.
Jo volia dir, per carregar-nos ràpidament, vull dir...
Sí, perquè hi ha alguna pel·li que deixarem bé avui, no, no?
Perquè jo també porto una dolenta.
Sí, sí, sí.
Jo sí, jo sí.
Sí, sí.
Dos bones.
He vist tres cares del Panahi, a mi m'ha agradat, eh.
No, perquè si no...
Jo volia comentar que jo vaig anar al...
Clar, aquest cap de setmana, miro la premsa el divendres
què diu sobre les pel·lícules que han estrenat.
Jo no havia vist el Super López,
que no l'havien passat a preestrenes,
i de dubte que un dels autors de La Vanguardia diu
diversió sana i intel·ligent.
I diu, després de l'encert d'Anacleto a Gent Secret,
Javier Ruiz Caldera repeteix la fórmula
adaptant a un altre personatge dels nostres TVOs
amb resultats no menys notables.
Super López és una pel·lícula modèlica,
un exemple del que hauria de ser,
i gairebé mai és,
el cinema popular de tots els públics.
Un cinema fresc i enginyós.
Bé, jo no sé què...
Haig de dir que jo també havia llegit aquesta crítica,
causa per la qual em vaig sentir amb ànims
d'anar al cine a veure-la, eh.
O sigui que, clar, hi ha coses que, bueno...
A veure, no em va agradar.
Per què no em va agradar?
Jo no soc de TVOs ni de cap cosa d'aquesta mena.
Però, en canvi, Anacleto a Gent Secret a mi m'havia agradat.
M'havia divertit i l'havia trobat realment intel·ligent,
dintre del context del que allò era.
Però em va agradar.
I em va agradar com estava tractada la pel·lícula,
com estàvem tractats els personatges,
i em va agradar la fotografia.
La primera imatge que surt, que està al desert un cotxe,
i que surt un cotxe vermell en un desert,
la vaig trobar magnífica.
Per tant, a mi em va agradar.
I la vaig trobar intel·ligent.
Quan aquí el crític de La Vanguardia diu que Superló és intel·ligent,
a l'Anacleto la vaig trobar dintre del context,
una pel·lícula intel·ligent.
Bé, però Superló és nou.
Per tant, és una pel·lícula que vol fer gràcia i no en fa,
i és una pel·lícula d'un personatge que és,
com us imagineu, el Superman, però en versió cutre.
Clar, és que al final com a Anacleto, no?
O com la tia del Mortadix Lemón són paròdies que fem als espanyols.
Són paròdies, clar.
Sí, sí, però aquesta paròdia...
Pot estar ben feta o pot estar horrorosa ben feta.
I ruta que aquesta està horrorosament mal feta.
És a dir, és una pel·lícula realment per sortir empipat del cine.
Si gastes els diners que val a l'entrada
i passes una hora i mitja o dues hores,
no sé què dura la pel·lícula, me'n recordo ja.
Dues hores dura?
No, no crec que duri dues hores.
Deu durar una hora i mitja.
No ho sé, és igual.
108 minuts.
Surs del cine m'ha guanyat diners
perquè podia haver dedicat a un altre...
I el meu temps, m'han robat el meu temps, és a dir...
Però el tipus de públic és potser el que sempre va veure
de Dani Rovira o...
O sigui, un estil oche pellidos i coses d'aquestes?
Jo penso que oche pellidos bascos o lligueranes,
tot i ser la segona molt més dolenta,
és molt superior a això.
Sí, jo també ho trobo.
Jo trobo que això està mal fet, mal dissenyat, mal resol,
el guió és tonto...
És reiteratiu.
Després els efectes especials també són reiteratius,
excepte un moment que fa un transformer
que es converteix d'un cotxe en un personatge,
però tot l'altre és reiteratiu, poc ingeniós.
Em sembla que inclús alguna persona
que a aquest model de cine li agradi...
Demana més, demana una altra cosa.
Demana una altra cosa.
Honestament, no és recomanable.
I passem pàgina perquè si no ens enganxem aquí necessàriament.
No ens hi enganxem.
Joan o Pep, què voleu parlar vosaltres del...
Jo parlaria una mica del Bertolucci, penso, per començar.
Molt bé.
Qui vol fer-ho?
Bé, doncs ens ha deixat aquest cap de setmana...
Bé, ahir concretament ens en vam enterar.
Sí.
Bernardo Bertolucci, 77 anys.
No està massa gran, entre tot.
No, però tenia una enfermetat que ja estava sentenciat, diguem.
No, que havia de roba.
Jo crec que és molt important,
amb un programa com el nostre de cinema,
fer un homenatge perquè s'ha anat un dels grans que quedaven vius.
Sí, senyor.
Un director que ha sigut pont entre dues generacions de directors italians molt interessants,
sobretot arrencant des de membres que havien participat en el neorealisme i empalmant amb altres d'una corrent que hi ha hagut adonat directors importants com els germans Taviani, per exemple, els anys 70, 80, 90.
Bertolucci va col·laborar amb Passolini i aquest seria segurament el seu referent més important dintre d'aquests.
I llavors, com la mare seca, ja va tindre una col·laboració.
Després, nosaltres, jo recordo que ens va arribar una pel·lícula que era molt interessant, que era prima de la revolució,
per als temps, els anys 60, en què va sortir.
Després tenim pel·lícules polítiques.
Ell era un marxista, com fes, i va fer Parner, que s'anà a parlar poquíssim.
Va fer...
La vexenta.
No, això...
L'estratègia de la Ranya.
L'estratègia de la Ranya, una pel·lícula sobre un conte de Borges, molt interessant.
Després tenim una pel·lícula en la que ja jo crec que aquí va passar, va donar un pas cap a ser un dels realitzadors importants,
que és l'inconformista.
Ai, perdó, el conformista.
El conformista.
Sobre la novel·la de Moràvia.
Sobre la novel·la d'Alberta Moràvia, el mateix nom.
I després tenim els novecentos, després tenim l'último tango en París, l'último emperador,
i després hi ha una època, per mi, una mica ja més dubtosa i de cadència,
almenys pel que fa a l'interès cinematogràfic.
Ell, naturalment, té un estil i el posa en marxa.
Té uns col·laboradors, com per exemple el gran Vittorio Estoraro,
que firma la fotografia de les millors pel·lícules d'ell.
I llavors això es continua notant.
En belleza robada, somiadors...
En belleza robada, per exemple.
Dreamers, no? Somiadors?
No, somiadors no sé si...
No, però somiadors no és...
Somio, o sigui, Dreamers...
Sí.
Sí, era seva.
Era seva.
Era seva.
Sí, perquè després...
Clar, però potser és la més actual gairebé.
De les més últimes, sí, sí, sí.
Encara que hi ha una altra.
Del 2003.
Ja, IOT, l'última.
L'última, però no va passar molt desapercebuda.
El 2012 és l'última.
En fi, amb aquestes que hem dit...
Jo destaco totes les que has dit, estic d'acord amb tu,
però a més a més...
Ja sé que m'he deixat la lluna.
A mi m'agrada molt la lluna.
És una pel·lícula que potser perquè...
Jo anava molt a Itàlia en aquell moment,
coneixia molt bé la zona, Roma, etcètera,
i els termes de Caracalla m'agradaven molt.
Estava entusiasmat i anava cada vegada tal.
Feien a l'estiu, que és quan hi anava jo,
molts espectacles interessants d'òpera, de música...
Feren a l'òpera, sí.
La primera opera que vaig veure a la meva vida...
I resulta que com que al final de la pel·lícula
es tanquen allà, a mi allò em va arribar molt.
I com que la història a més a més m'havia entrat,
potser per l'altre que tenia, etcètera,
vaig entrar-hi,
doncs és una pel·lícula que recordo
i he vist més d'una vegada.
Bé, jo de totes les pel·lícules que he dit,
n'hi ha una que me l'he deixat expressament,
que és L'último Tango en París.
Ja.
No, l'has dita, l'has dita.
L'has dit, l'has dit, l'has esmentat.
Sí, sí, l'has esmentat.
No he dit L'últim emperador?
Sí, també l'has dit.
Bé, us em toca sobre L'último Tango en París,
me la guardava pel final.
El Tango de l'Emperador.
Perquè volia dir que és una pel·lícula
que per mi m'ha semblat,
des que la vaig veure
i després l'he vist diverses vegades més,
m'ha semblat sempre una obra mestra.
M'ha semblat que Bertolucci
és l'únic genet
que s'ha vingut domar un cavall desbocat sempre,
que ha fet sempre el que ha volgut,
que es diu Marlon Brando.
Marlon Brando, sí, senyor.
Ell el va fer passar per allà on va voler
i va treure d'ell la millor interpretació
que jo li recordo.
I n'ha fet de bones, el Marlon Brando.
Sí, n'ha fet moltes, sí.
I llavors la considero una obra mestra per se,
per tota una sèrie de valors que té la pel·lícula
i no precisament per el que molta gent,
entre ells la nostra TV3,
que la va ressaltar pel gran escàndol
de la violació, etcètera, etcètera.
Per això ha sigut últimament,
els últims anys que s'ha sabut.
Sí.
No, no, però es parla de Bertolucci,
s'està dient a l'obituari
i es té d'anar a parlar de això.
Avui la Vanguardia també tornava a parlar
de la violació, etcètera, etcètera,
perquè ha sigut una notícia
dels últims set, no sé si cinc o sis anys,
que l'actriu va denunciar
que l'havien violat sense allà saber-ho
i llavors es va queixar.
Bueno, en el moment que mori Polanski
i Woody Allen,
també sortiran...
Bueno, el dia que es mori Polanski,
sí, d'aterrés.
Això sí que sortiran.
Jo molt breument voldria, com deia,
destacar la pel·lícula aquesta que vaig veure ahir,
que es diu El silencio de otros,
perquè és una pel·lícula esgalladora
i clarivident des del meu punt de vista.
És premi del públic,
el millor documental del Festival de Berlín,
i està nominada als Premis de Cinema Europeu
com a el millor documental.
És un...
Està rodat durant set anys,
van acopilar material durant set anys
i produït, curiosament,
també pels germans Almodóvar,
que ja sabeu que últimament
estan produint coses força interessants,
no com a directors,
sinó com a productors.
És un documental de denúncia
i també un relat polític
que recull una sèrie d'històries...
Si el dirigeix?
Bueno, és una noia que no recordo el nom,
són una parella,
són un home i una dona,
però no són coneguts.
És a dir, jo almenys no sé el nom.
Si voleu, podem buscar-ho a internet,
però no me'n recordo com es diu.
És un nom una mica estrany.
El nom com és?
El silencio de otros.
Sí, és un documental.
És un documental.
Sí, les víctimes de franquisme.
Sí, senyora.
La pel·lícula segueix...
És un recull d'una sèrie d'històries individuals
per examinar les conseqüències
de la llei d'amnistia de 1977
i l'anomenat Pacte de l'Oblit,
que va marcar en certa mesura
la nostra transició, la transició espanyola.
Però que arriba, la pel·lícula,
arriba pràcticament fins a l'actualitat,
perquè va desenvolupant al llarg d'aquests set anys
el que va haver al principi amb documents històrics
i després el que va seguir els personatges
fins a arribar al que està passant en aquest moment.
És, per tant, un film de reconstrucció històrica
amb un seguit de testimonis
que penso que estan realment molt, molt ben triats.
La pel·lícula no solament apela al ritme
i a l'impacte del tema,
sinó a una emotivitat intensa molt gran
gràcies a l'honestedat i a la tristesa
de tots els personatges que apareixen al llarg de la pel·lícula.
En altres paraules,
podria dir que el silenci, el silencio de otros,
revela la lluita silenciada,
que ha estat silenciada, i la pel·lícula ho demostra,
la lluita silenciada de les víctimes del règim de Franco
que continuen encara en aquest moment
buscant la justícia que no els han donat.
La pel·lícula segueix, com deia,
a les víctimes i als supervivents
en el que ha estat el primer intent real
de la història d'Espanya
de processar els criminals de la dictadura.
Però jo penso que té un toc curiós,
perquè té un toc com internacional,
donen la sensació que volen arribar al gran públic
o a tothom, en certa mesura,
i per tant és una denúncia genèrica,
fins i tot com si estigués enfocada
per a les noves generacions
que no coneixen la història d'Espanya
i se'ls volgués mostrar coses
que segurament ells ignoren.
Però fins i tot arribes a pensar
que està feta també pels espectadors
no solament espanyols,
perquè perquè les coses siguin clares
les explica amb una senzillesa extraordinària.
Penso de dues maneres
que el documental és molt més que això,
perquè està molt, molt ben realitzat.
La directora és Almudena Carracedo
i Robert Bajar.
Sí, són dos personatges.
té un gran muntatge,
és a dir, el tio que ha muntat
ho ha fet extraordinàriament bé,
suposo que ho han fet ells dos
conjuntament amb alguna persona.
El muntatge és extraordinari,
hi ha una excel·lent banda sonora,
per si un documental és excel·lent,
la banda sonora,
i hi ha una meravellosa,
meravellosa de debò fotografia
que ens dona unes estampes
extraordinàries,
sensacionals i molt potents.
En fi, no vull allargar-me,
ja deia,
és una pel·lícula excel·lent,
meravellosa,
que pel que diu
i pel que aporta,
jo crec que tot el món
l'hauria de veure.
Hi ha dues coses,
diríem, què sé jo,
suplementària,
que es podria dir.
La primera,
la primera,
ja ho he dit,
que la vaig veure ahir,
al Cinema Bolitx,
és que jo ahir vaig viure una escena
que fa molt de temps que no vivia
i és que la pel·lícula va acabar
i la gent espontàriament
es va posar a aplaudir,
cosa que ho confesso
que fa molt de temps
que no havia viscut en el cine
i en una sala pública.
I la segona cosa que em molesta,
em sap greu,
és que és una pel·lícula
que només la fan,
com ha dit la Carme,
en un cine en aquest moment,
el cine Bolitx,
i en una hora que és a les vuit del vespre,
o vas a les vuit del vespre
a veure aquesta pel·lícula
o no la pots veure.
Per tant,
jo crec de debò
que és una cosa altament recomanable.
S'ha fet passe...
No, no s'ha fet passe de premsa,
però passe de premsa,
que ja és també significatiu.
Jo penso també que
algú de vosaltres
podia parlar també del tema
de l'Isaac i la Cuesta,
de la pel·lícula que es trena el divendres.
L'heu vista vosaltres?
Sí, sí, l'hem vista.
Era una pel·lícula
molt esperada
perquè és retornar als llocs
i a un dels personatges
o a uns dels personatges
de la leyenda del tiempo,
que segurament és una de les obres grans
d'Isaac i la Cuesta.
Aleshores, vull dir,
tu podies pensar moltes coses
sobre què seria la pel·lícula
i jo penso que la pel·lícula
accedeix d'aquestes expectatives
i es converteix en una obra gran
que ensenya moltíssimes coses.
Ensensenya com és la vida actualment
en el context de Sant Fernando,
però que és extrapolable a Espanya.
per mi és un retrat de la solitud,
com poques vegades s'ha vist en el cinema.
Hi ha els dos germans,
l'Isra i el Cheito,
que ja coneixíem de l'altra pel·lícula,
aquí són 12 anys més grans
i llavors veiem com la vida
els ha fet grans
o els ha castigat, podríem dir.
És que és una pel·lícula
molt difícil de parlar-ne d'ella
perquè amb els elements
del llenguatge cinematogràfic,
Isaac i la Cuesta
construeix tot una obra,
un poema
que parla de moltíssimes coses.
Abans parlàvem de Bertolucci,
que per nosaltres seria
com un germà gran.
Quan anàvem a veure les seves pel·lícules
ens hi sentíem identificats
amb la manera que ell parlava
i amb la manera que ell feia les coses.
Llavors l'Isaqui podria ser
un germà petit,
però continua en aquesta línia.
Llavors tampoc m'agrada
que parlant de Bertolucci
es digui que si és l'últim clàssic
o que si és l'últim del cine italià.
Jo penso que hi ha bons directors
en el cinema italià,
com el Nani Moretti
o el Paolo Virgí,
que aquestes qüestions
són per la premsa
de dir que sempre es mor
l'últim d'alguna cosa.
No ho sé.
Però són titulars.
I dintre de poc parlarem de Sorrentino.
És un clixé,
és un clixé que no s'aguanta.
I veient la manera
com s'ha parlat de Bertolucci,
en què hi ha moltes pel·lícules
que simplement han desaparegut
i només s'han parlat de tres o quatre,
les més mediàtiques
o les més suportades
pel capital americà o etcètera.
Vull dir que potser
tampoc són les més interessants.
I llavors també dir
que potser la pel·lícula de l'Isaqui
no tindrà gaire èxit de públic,
no es podrà veure gaire,
com el Silencio de los otros,
però que aquestes pel·lícules
sí que tenen un recorregut
més enllà de les sales comercials,
que si ara només és una sessió,
després això es veurà
en centres culturals,
en museus.
Per exemple, ara mateix a París
hi ha una retrospectiva
de tot el cinema d'Isaqui La Cuesta,
a partir de les correspondències
fílmiques que va tenir
amb la directora japonesa
Naomi Kabase,
que es va presentar
en el CCCB de Barcelona.
I llavors vull dir,
tota l'obra de La Cuesta
s'està revisant a París,
després es veurà a Barcelona també,
i bueno, vull dir, són aquestes oportunitats
que nosaltres sempre volem i desitgem.
Val de dir que ahir es va inaugurar
l'exposició aquesta,
bueno, l'exposició és una mostra
de tota l'obra,
són fins a 30 obres
de l'Isaqui La Cuesta
al Centre Pompidou,
i he llegit que és curiós,
amb Dalí i Tapies
és el tercer català
viu
que té exposició
al Centre Pompidou,
és a dir,
que és una referència
important a tindre en compte.
Pol,
has vist alguna cosa tu?
Bueno, no sé si tu,
Àngela,
havies vist alguna pel·lícula,
no?
Sí,
jo vaig veure,
sí,
a Sant Sebastià,
en el festival,
vaig veure una cara
s'estrenant aquesta setmana
que la recomano molt
perquè és
Another Day of Life,
és una animació
sobre la guerra d'Angola,
que és totes les cartes
i tota la vivència
de Caputins,
que és el fotoperiodista,
i realment
jo he de reconèixer
que no soc d'animació
i va ser una mica allò,
vam agafar entrades
amb una companya
del que vam poder,
del que vam anar
tres dies allà a Sant Sebastià
i bueno,
va ser allò de pensar,
bon,
d'animació no sé
i realment de reconèixer
és molt interessant
aquesta película
la vam veure,
la vam veure
en tres trenes,
sí,
barreja animació
amb documental,
sí,
cal remarcar l'edició de so,
o sigui,
tota la producció de so
està superbé,
si la podeu veure més
la recomanem molt
per veure en cinemes
d'aquests multicine
que tenen bons sistemes
perquè realment
és supermaca
i està molt aconseguida
i flueix molt bé.
Pol,
tens alguna cosa
que vulguis comentar?
Jo,
no us ho vaig fer cas
i vaig anar a veure
Overlord al final,
segona recomanació,
antirecomanació com feu,
perquè la primera
era el primer hombre
i en aquest cas
jo sí que anava
una mica enganyat,
no autoenganyat,
però enganyat
perquè com que vaig estar
sitges amb ells
allà a les entrevistes
que feien,
d'Overlord,
doncs,
bueno,
em sembla interessant
aquesta barreja,
no?,
potser de Segona Guerra Mundial,
zombies i, bueno,
experiments estranys.
Sí que és veritat
del que tothom
crec que està d'acord
i crec que estareu d'acord
que l'inici
és espectacular,
els paracaigudistes,
tota aquella escena
és espectacular
i potser,
i potser fins als primers
20-30 minuts
és una pel·li bèl·lica
de nou,
o sigui,
a mi,
en qüestió...
Més que acceptable,
i tant.
Sí, sí, sí,
està molt bé,
està molt ben dirigit
aquella part,
però a partir
que comencen ja
a descobrir,
no?,
les coses,
hòstia,
trobo que està molt
desaprofitat el tema,
perquè jo trobo que
ni per la gent
que li agrada
el cine bèl·lic
tindrà prou,
ni pel que li agrada
el gènere,
no?,
una mescla
o quan apareixen
aquests experiments ja.
És un disbarat,
senzillament.
Clar,
però és que ni tan sols
arriba un disbarat
que podies trobar
en sèrie B
o les pel·lícules
aquestes de zombis,
no?,
llavors,
no em sembla
com que hagin apostat
per res,
o sigui,
s'han quedat com
a mig camí de tot,
no?,
i inclús quan apareixen
el que són els zombis
en qüestió,
et quedes a mitges,
o sigui,
et quedes a mitges
perquè en el moment
que arrenca la pel·lícula
s'acaba.
I, clar,
dic,
no sé si faran segona part
perquè no ho sé,
no ho sé si faran alguna cosa,
però realment...
Comercialment ha tingut èxit
o ha sigut acceptada o no?
A veure,
quan hi ha qui posa el nom,
que és Abrams,
JJ Abrams,
suposo que una mica
hauria de tenir...
I, a més,
em va semblar curiós
perquè l'entrevista,
entrevistava-me
el que jo pensava
que era el protagonista,
que és el fill del...
Sí, del...
Ara em surt.
Bé,
ja sortirà.
Crou, no?,
del...
del...
Com es diu?
No Carrasel,
no el Russell Crou,
sinó Carrasel.
I no és el protagonista.
El protagonista
és el...
és el...
és el pardillo,
diguéssim,
no?
I, hòstia,
em va sobtar de dir
que no el...
perquè no em fan l'altre actor
de gira.
Però, bueno,
com a pel·lícula,
bueno,
bastant...
bastant justeta
i com a gènere fatal.
O sigui,
ni han innovat
ni han fet res.
O sigui,
que allà es queda.
Doncs, bueno,
com que tenim una convidada
que ha fet una preparació
o ens ha dit
que podia parlar d'altres coses,
quasi que donem la veu a ella
perquè...
I l'escoltem.
I l'escoltem.
L'escoltem.
Primer de tot,
moltes gràcies per convidar-me,
em fa molta il·lusió.
No,
en tantes coses no,
perquè les comentem
i segur que es fan més coses,
però sí,
una mica la idea
és amb aquest clip
amb el que hem obert
era important
també perquè
la idea
que havia pensat
de plantejar
era una mica
el que fa Tom Hans
de la pel·lícula
Filadèlfia
en aquella escena
on li explica
a la parella
bé,
què és...
de què va l'àrea
que li posa
que és la...
la...
la...
la...
la...
i cantada
per Maria Calas
i aquí veiem
com ell explica,
no?
Bueno,
ja ho hem sentit una mica
la importància
que tenen
les bandes sonores
en...
en les pel·lícules
i sobretot
quan hi ha directors
que tenen...
que són conscients
que és un audiovisual
i hi ha les dues paraules
i mínim ha de ser un 50%
la imatge
i 50% el so,
mínim.
Després,
si vols rebaixer,
pots fer-ho,
però no és una música
que acompanya un vídeo
per res
i la...
jo crec que els directors
que són molt conscients d'això
i tenen un bagatge cultural
musical també
saben posar un metallenguatge
superimportant
que a l'espectador agraeix
perquè quan tu
comença una escena
i ja estàs escoltant
algun tipus de música
que ja detectes
de què està anant,
dius,
ostres,
això va per aquí.
i hi ha molta més informació
i crec que és molt important
a l'hora d'explicar
i d'anar a una història.
Llavors,
bé,
havia plantejat una miqueta
aquest cop
no parlar de versions originals,
de grans compositors
de versions originals
com poden ser
John Williams,
Morricones,
Ninom Rota,
tots ells,
perquè són molt grans
i ho fan molt bé,
però com,
bé,
també estic més especialitzada,
estic estudiant
cant líric,
doncs volia fer
aquesta aportació
de l'òpera
dintre,
com directors
utilitzen grans àrees clàssiques
per les tès pel·lícules
amb un sentit narratiu
molt complex
i no perquè sí
o perquè l'òpera
sona bé,
no, no, no,
sinó perquè té un sentit
dintre de la història.
Llavors,
primer de tot he plantejat
bé,
tres més actuals
també per no caure
ara en els grans
que seria
Kubrick,
Woody Allen,
tots aquests que també els comentarem,
però primer havia portat
unes pel·lícules
més actuals
per comentar-ho
una mica per sobre,
ja que són
directors molt joves
com per exemple
Tres Anuncios en les afueres
de l'any passat,
Lázaro Felice,
de la qual estic molt enamorada,
no ho sé,
vosaltres.
Sí, sí,
també.
I per últim,
Lars von Trier,
que aquesta sí que és
més antiga
però també crec
que és una persona
que ingeniosament
utilitza molt bé
tota aquesta integració,
deixant a banda
ja per després,
ja dic Kubrick,
Scorseses,
tots ells.
Llavors,
la primera que tenia pensada,
si voleu,
l'escoltem una mica,
és la de Tres Anuncios
en les afueres
del Martín MacDoc,
on utilitza
l'òpera de Marta
i bàsicament
agafa una peça
que en aquest cas
és un poema irlandès,
no és en si una ària,
que és
Last Rose of Summer,
que sí que l'hem sentit
altres vegades,
però crec que és,
bueno,
ara,
si voleu,
l'escoltem
i després valorem
què explica
i com me'n serveix.
Que és la resta
Bé, doncs el que podem anar veient en aquest poema irlandès o petita ària, si es pot considerar,
que obre els crèdits de la pel·lícula on anem veient diferents anuncis,
i bé, la Poesia en si parla d'això, de l'última rosa que queda i aquesta tristesa de l'última rosa que realment no té ningú perquè està destinada a morir
i és aquesta tristesa que ja no queda res, és l'última de l'estiu, totes han mort i ella ho farà.
Llavors aquesta soledat o aquest sentiment crec que està superben trobat perquè la protagonista de la pel·lícula, la mare desesperada,
ella és l'última rosa que queda buscant tota la història de la filla.
Llavors crec que obrir, a més amb aquell paisatge, amb aquelles carreteres, amb aquest poema irlandès superpetit,
que a l'òpera de Folto realment té una importància però no és una de les grans àrees a dintre.
Llavors crec que, ostres, ha fet una recerca molt important o té un equip darrere
en quant a la banda sonora que ha tingut una tensió molt, i l'ha encertat molt des del meu punt de vista.
I també veiem que com aquesta mateixa, a part dels crèdits, després té la seva banda sonora
amb altres també clàssics però ja no d'òpera sinó cançons amb artistes importants,
però després l'escena on ella crema el Police Department, tot allò, encara remet més
per si no t'has adonat que és la Robs of Summer, te la torna a posar aquí,
que, òbviament, agafa ja la meitat quan és molt més explosiva,
i explica, doncs, que ara ja és que ni la policia, o sigui, ja és el punt aquest d'estic sola
en aquell poble i ja no tinc ni a vosaltres.
Llavors, aquesta actuació d'ella, que, bueno, és excel·lent, ja vam veure que se'm va emportar tot,
però en aquest moment, amb el foc i amb aquesta fúria, crec que té aquest punt
que és l'última rosa de veritat, o sigui, és l'última oportunitat.
I, bé, doncs, bueno, aquesta, sí, aquesta era una de les que portava,
perquè ha quedat bastant tapada, però, bueno, jo també l'he recuperat
perquè la voldria cantar, ja us vaig dir, ostres, m'ha recordat i vaig dir, ostres...
Que ens faràs una demostració, dius? És una indirecta.
Ens agradaria molt, eh?
El Pol, el Pol, insisteix, ja ho veurem.
Doncs, bé, la següent, que aquí segur que tots esteu d'acord,
és Lázaro Felice, que jo ja l'he vist tres cops.
Sí, bueno, jo vaig anar al bolitxe també a veure la preestena.
Jo hi aniré perquè, clar, no, tots parleu de Lázaro Felice.
No, doncs, intentaré jo.
Extraordinària.
Sí, no, no, no faré espòiler, però sí que és veritat que s'ha de...
No, no faig que no hi ha anat.
És molt contemplativa, així, tampoc, però sí que és veritat que en aquesta...
la música té ja no un sentit, com en la de 3 anuncions,
que té una relació, no?, té un sentit, l'òpera,
sinó que ja és que té un personatge, o sigui, la música forma part,
no és un musical, la música és personatge,
sense ser un musical, li dona aquest paper superimportant dintre de l'escena.
Primer de tot, si l'escoltem, és que els acords de l'harmonia musical,
com sentirem, és que està diva, norma, belini, i exacte, els acords.
Aquí no es reconeix i no t'agrada molt per escoltar-la.
Lluia, el marquès i el tan crèdit de l'una, el padrone de l'invioleta.
Exacte, aquí ara ja comença a fer més èmfasi, però on, clarament, si no ho hem escoltat i no ho hem detectat,
perquè és una banda sona que ens acompanya des de l'inici, i en molts moments apareix que jo intentava i deia
que no, no, és que torna a ser, és l'harmonia, aquesta diva, dic, que la posin, sisplau, de veritat,
hi ha en algun moment amb la melodia 100%, i sí que trobem el moment de la caixeta de música,
que clar, és el millor moment per fer diegètic una música que està sent extra diegètica,
que és quan un element que fa música, en aquest cas la capsa que hi ha grogueta de música,
treu la melodia d'aquesta diva.
Llavors, també voldria destacar d'aquesta pel·lícula, no només aquesta aportació de l'òpera,
sinó el moment que us dic que és protagonista, que per mi és superimportant,
que ja que estem tractant d'un personatge que, des del meu pare, és com un àngel bíblic,
no sé si s'ha comparat així, però ell, Lázaro, seria una mica aquest personatge bíblic,
l'entrada en aquella església, ja cap al final de la pel·lícula,
on ja s'ha fet un ofertor i hi ha un òrgan tocant, hi ha una pregària,
que no s'ha pogut detectar, perquè com encara no hi ha clips no vaig poder detectar què era,
però és una ofertoria d'església.
En aquell moment on una peça com ell, que si vas seguint la pel·lícula,
veus que és com un àngel, entra i també els fan fora d'una església,
que és un lloc que ja ningú pot fer fora, és públic,
que és un lloc on Déu en teoria acolleix a tothom a casa seva i tot i així aquelles monges li diuen
no, no, marxeu, ja està tancat.
Venen també de ser, que els acaben de ser també rechassats en una altra, en la casa del seu millor amic.
O sigui, ja està sent socialment com a família, tota la seva família està fora, no?
Llavors, quan entren allà, ja com l'últim, va, perquè senten la música,
els guia la música, entren i els fan fora, aquesta imatge que la música se'n va amb ell
i surt i a l'església es queda, bueno, a l'òrgan no sona.
Sí, me'n recordo, sí.
Bueno, jo el primer cop no vaig florar, el segon quasi i el tercer sí,
perquè aquí és quan veus que dius, ostres, és aquesta força que li donen ja 100%.
Faltaria en el guió posar personatge, música d'ofertória aquí,
perquè era superimportant, com ell aconsegueix dir, escolta, si això és de tots,
bueno, s'ho emporta, s'ho emporta i surt d'aquí i s'emporta la música,
perquè ell realment és això, és màgia i la música és per tothom, no es pot prohibir a ningú.
Llavors, aquesta idea jo crec que està molt ben trobada i fa d'una música
que a principi comença això, extradiegètica, entres a una església i doncs sona una orga,
a ser, bueno, l'essència aquesta final, que és que quasi la pots respirar.
Llavors, bueno, crec que és una pel·lícula que, a part d'aprofundir en molts temes,
també, òbviament, no s'ha deixat per res, la banda sonora, i crec que, bueno, molt hàbil.
Per mi és del millor d'aquest any.
Sí, sí, sí, jo crec que em costarà trobar, he anat tres cops perquè volia pensar,
a veure si li trobo coses dolentes, però no, no, vaig trobant més bones.
Està fet amb una sensibilitat extraordinària, poètica, tot a elles.
Sí, sí, sí, és.
En tronca també, probablement molt, amb Pasolini, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Teorema, Uchilini, Uchilasi, estan allà.
Sí, estan allà, estan allà.
I, bueno, ara així per últim, ja, sí, deixem que comencem amb els grans,
però una altra que per mi és super, que està molt bé també, molt ben trobada,
és més una escena, no és tant en context de pel·lícula com Lázaro,
però és l'anticristo de l'Esbontria, que sí, escoltem-la, que segur que la coneixeu.
Aixà, jo blanca, en dia gru, la sorda,
Aquest cop el Laixa de Händel ens introdueix els crèdits de la monstruositat de l'Esbontria,
que vindrà després, molt angelicalment, però molt ben trobat, jo crec, també,
perquè fa aquesta escena on la música també no és extra-diegètica,
en aquest cas és molt, molt-diegètica, ja que ells dos, bueno, és l'escena,
no sé si l'heu vist, no, però és l'escena que la parella està fent l'amor
en blanc i negre, càmera lenta, i realment ells estan en un moment en què escolten,
o sigui, estan escoltant, estan un, com diguéssim...
És com un èxtasi, no?
Sí, com un èxtasi, estan com magnificats, escoltant, jo crec que el Laixa,
perquè realment no s'entenen del que passa a casa,
llavors pot anar a entrar a robar, pot passar de tot,
i el que, bueno, com no és un espòiler, perquè és l'inici de la pel·li,
i té 12 anys, o sigui, no crec que sí que vol espòiler,
però, clar, el nen cau per la finestra, el nen petit surt de...
Sí, sí, surt i cau, o sigui, cau en tot el moment gelat,
llavors ells no s'adonen.
Llavors aquest Laixa, que jo crec que explica molt bé, no,
que, bueno, és de Rinaldo, de l'òpera de Rinaldo,
de Händel, explica molt bé aquesta cruda sort, no,
que diu, una mica la traducció és que sospira la llibertat
i aquesta cruda sort, no, i crec que és el missatge, per començar,
que millor ens deixa Lars von Trier, quan ens presenta
la cruda sort que han tingut els dos protagonistes, la parella,
d'ara, us toca el pastel, de qui ha estat la culpa
que hagi passat això, que heu perdut el nen,
els dos en un moment d'èxtasi, que no us heu enterat,
i, bueno, és el dolor que tens, bueno, com diu la cançó,
que és aquest dolor encadenat que tenen
i que no es podran treure mai de sobre,
com una perda d'un fi que quasi és assassinat per ells, bàsicament.
Llavors aquest repartiment de culpa, que jo crec que es senten alliberats
i es senten llibertat quan un li tira la pilota a l'altre.
Llavors, com tota la pel·lícula també et presenta una visió
i després una altra, també crec que juga aquesta dualitat
de qui té la sort d'estar lliure en aquest moment
i té com la tranquil·litat i no es sent tan encadenat.
Llavors, una miqueta jo crec que és el que es representa
en la primera escena en blanc i negre, després la pel·lícula és en color,
o sigui, jo fa com congelada, no sé si ho fa, no sé, quan fica la càmera lenta,
però si realment es veu tot, la gota d'aigua caient,
vull dir, és molt maca visualment i, òbviament, també sonorament.
I, bueno, fins aquí era una mica el que volia analitzar,
més detallat, perquè crec que són tres que no són tan típiques,
però si voleu, ara entrem una mica en el més típic, però genial,
que no sé si heu estat a l'exposició de Kubrick,
segur que entenim de molt que parla d'ell de bandes sonores,
perquè, bueno, jo crec que...
I hem estat.
I hem estat, exacte.
I aquí tens un expert, un Kubrick, que sempre diem...
No, no, ell...
Perfecte, perfecte.
Estarà atent, estarà atent.
Tornar, perquè vaig entrar una horeta abans,
i, òbviament, en una hora no dona temps,
perquè és que crec que es necessiten quatre.
Jo també hi vull tornar.
Sí.
Doncs, si no, a veure una mica, ell, jo crec que és el mestre,
en...
Bueno, era un fanàtic de l'òpera,
i, bueno, i en el fons de les seves bandes sonores,
bueno, tal com fa les seves pel·lícules en mil·límetre,
que controla tot, òbviament no es deixava, això.
I això ho controlava...
A 2001 ens fa, jo crec que...
És l'Oba.
És un recital.
Sí, és el recital.
Amb totes les pel·lícules.
Sí, amb totes, exacte.
Jo, per exemple, ja, la que m'agrada molt destacar,
perquè pot ser la que ha quedat més amagadeta de les que té,
dintre de res, està amagat d'ell,
però la del Resplendor, The Shining,
crec que és molt interessant,
perquè dintre de ser una que no té grans peces musicals,
l'inici dels crèdits, on...
Quan estan pujant.
Quan estan pujant, que es cola l'helicòpter,
que grava aquell, que és molt important també,
perquè ha sortit a molts jocs.
Encoentra la càmera, doncs aquí sí que es veu,
es veu el...
Bé, comença amb un rèquiem,
que, clar,
tu, si estàs pujant al punt,
vas avançant amb el rèquiem,
i, clar, estàs pujant la muntanya.
I, bé, és que és crònica d'una muerta anunciada, quasi.
Llavors, clar,
jo quan vaig veure allò,
dic, ostres, molt bé.
Tot i que després no posi grans peces,
no és allò com, què sé,
la naranja mecànica...
És que el començament de Clover Coranys també,
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, exacte, també, també.
Clar, clar,
té aquests punts que, bueno,
ja ho deixa caure tot.
Jo crec que posa tota la carn en l'assador
des del minut 1 i ja es nota.
Llavors, una mica també a Barri Lindon,
el Händel de Saravan,
també és preciós.
Sí,
les traus del 2001,
no sé,
és que totes elles expliquen molt
i et torna en aquest moment
com d'èxtasi contemplatiu,
jo crec, una mica.
I també, bueno,
portava més,
més a Còpola,
també ho fa molt bé,
tot això de l'Apocalipsis Now,
amb la cabalgada de les Valkíries,
que, clar,
també és, bueno,
de les grans escenes a comentar
aquesta habilitat de posar aquí
Wagner,
jo, bueno,
ho vaig trobar...
Sí, és que és un moment...
Però, a més a més,
li fa dir,
diu,
és que els fot nerviosos.
Sí, no, no,
és que...
Txufa, enxufa,
més fort.
No, clar, clar,
és que...
I jo, bueno,
també aquí,
quan em comentàvem,
a mi aquesta actuació
de Marlon Brando
em va agradar molt
i mira que crec
que aquí era després
d'estar
una època supernegra
que va tenir ell
i que Còpola
va ser el que el va rescatar
perquè és l'últim.
És l'últim.
És l'últim.
De Brando.
Doncs, no, no,
jo crec que aquesta pel·li
té coses,
jo sé que vaig llegir
que el que és el rodatge
va ser un cristo.
Sí, sí.
Aquesta,
sembla que anem molt ràpid,
però aquesta l'he pogut caçar
al rodatge.
Aquesta la tinc aquí.
Posem-la, posem-la.
Els helicòpters.
A l'hospital.
A l'hospital.
A l'hospital.
A l'hospital.
A l'hospital.
Clar, és que és espectacular.
Estic mirant l'escena
i és que és espectacular
com combina.
A més,
si no recordo malament,
és el moment que,
quan fa la transició,
és el ventilador.
És el ventilador,
que jo és brutal.
Sí, sí.
És una transició boníssima.
Sí, també,
a Rebeldes in Causa,
també la sentim.
O sigui,
també la que hem recobert abans,
la de Casta Diva,
és la...
Bé,
ara jo crec que és el top
de la sentireu...
Jo l'he sentit molt més
a publicitat
perquè és la reina
de les fragràncies
de Campanya de Navidad
i em fa ràbia
perquè pensava,
ostres,
després posada pel·lis...
Jo quan ho comentava
la meva profe
acaben amb deia,
ostres,
aquesta segur que l'han utilitzat molt
i li deia,
no, no,
és que no està tan utilitzada
com creus
i vull dir,
sí que ha tingut pes
en altres,
però realment,
quan aquí
la va posar,
vaig pensar,
bé,
no és,
jo què sé,
Jean-Paul Gaultier,
perquè últimament
era molt típica,
però,
bé,
també per comentar,
tenia el Padrino 3
amb la cavalleria rusticana,
sí,
que també,
bueno,
jo crec que el Padrino 3
té aquest punt
que Còpola ho fa molt
també a The Cotton Club,
que sap integrar molt
en el muntatge,
com també és veritat
que els seus papers,
aquestes dues pel·lícules
jugant amb tota la màfia
i el tiroteo,
llavors jo crec que va molt bé
perquè en,
en el cas de Cotton Club,
que a mi em sembla excel·lent,
l'escena final on hi ha el claquer,
tot en el club de jazz
i estan venint les matralladores
com a muntatge altern,
jo,
bueno,
patia,
patia,
patia,
em sentia escoltant allà dintre
veient també els tiros
i pensava,
Déu meu,
però en aquest cas,
el Padrino 3
també té aquest punt
de que,
bueno,
estan a l'òpera,
llavors,
aquí no em sembla
tan intel·ligent,
òbviament,
no sonarà,
jo què sé,
no sonarà pop
o no sonarà rock,
si estan allà ficats,
òbviament sonarà una bona àrea
i més CNI,
però és veritat
que Scorsese
m'agrada més
com la utilitza
Toro Salvaje,
tant en els crèdits
com en la majoria
de la seva,
tota la banda sonora
de la pel·lícula
segueix molt la línia.
i també així per comentar,
segur que vosaltres
també teniu altres directors,
però Woody Allen
també crec que encerta molt
i fa un molt bon ús,
tot i tenir,
com comentàvem abans
amb el Pol,
el jazz,
quan fa,
bueno,
que és el,
jo crec que és el gènere especial
seu,
però crec que una fortiva
làgrima
a Match Point,
aquells crèdits,
crec que són superinteressants,
ja que,
diguéssim que,
bueno,
a l'òpera es diu,
segur que ho coneixeu,
el Crescendo,
les dinàmiques,
creixendo,
diminuendo,
jo crec que la imatge,
quan a Match Point
en els crèdits
com a imatge
i diàleg,
em refereixo a
el partit,
bueno,
hi ha la raqueta de tenis,
la pilota passant
de costat a costat,
el que s'explica
és una mica
la probabilitat,
tot aquell tema
probabilístic,
estadístic,
de la sort,
crec que té una força,
però que si tu
tens un,
estàs escoltant realment,
si fos així només
amb el diàleg
i no hi hagués
l'àrea,
té una força,
dius,
bueno,
comença a veure la pel·li
explicant-nos un concepte,
una teoria
que no sabem cap a on va,
però si sents
una furtiva de lègrima
ficar aquí,
bueno,
hi ha un Crescendo,
si estàs
de Crescendo
a Diminuendo,
música,
parlant així,
perquè t'estan obrint
la pel·lícula
gegant,
una cosa gegant,
serà,
bueno,
furtiva,
serà criminal,
acabarà fatal,
però d'imatge
t'estan explicant
de què va la sort,
vull dir,
la imatge està
diminuant
i anirà cap a Crescendo,
llavors jo crec que li va
molt bé fer això
perquè tu et deixa,
et planta això
que al principi
que la gent
que no li agrada tant
escoltar potser
que estan a la banda,
l'àrea,
està escoltant molt
el diàleg,
que també és veritat
que escoltem molt
el diàleg
i més en un inici
de pel·lícula
i es queda
amb aquest tema
més de la sort,
de la probabilitat
i dius,
bueno,
vale,
però clar,
si tu realment
al teu cervell
està escoltant més
una fortiva
de l'àgrima
dius,
hòstia,
això acabarà fatal,
anirà a veure amb la sort
però és que la sort
et portarà el pitjor,
té tota la pinta,
llavors jo crec
que aquí és tan ingeniós
que al final
de la pel·lícula
a ell no li cal
gaire tornar-la a posar
perquè la pel·lícula
sí que ha fet
un creixendo
i l'àrea
ja estava creixendo
des del minut 1
llavors
crec que al final
és apoteósico
que saps perfectament
que acabarà morint
Scarlett Johansson
perquè és que
en una fortiva làgrima
t'ho ha dit
t'ho ha dit
des del minut 1
llavors crec que no li cal
té com un domini
molt fort
de dir
mira,
tu planto aquí
si ets i és
ho pilles
si no
ja ho aniràs pillant
i si no
escolta't el diàleg
de com va la suerte
de la pilota
a veure en quin camp
i si no
escolta cinema
sense condicions
exacte
i així segur
que no recordes
sí,
doncs una mica
és això
també he trobat
algunes espanyoles
que ha vist
molts de passió
del Buñuel
que està Tristan Isolda
sí,
és molt antiga
aquesta
ja em queda
una mica lluny
però bé
també està utilitzada
el mateix
Tristan Isolda
està super explotat
jo crec que aquesta
és la de
si hi ha algun director
que algun dia
escolti
si no va sense
condicions
no l'utilitzi
jo li demanaria
perquè també
melancòlia
s'ha fet el preludio
s'ha utilitzat molt
però ara dintre
també
bueno
fa la marxa funeral
i el Nelson Dorma
també surt
a la pel·lícula
de Manavar
o sigui
també
és important
que el cinema espanyol
jo crec que
introdueixi també
aquest tipus
de concepte
perquè crec
que és super interessant
i que es premia molt
i es valora molt
des de
bueno
crec que tan crític
de cine
com a festivals
com a mateix públic
com a mateix públic
ho agraeixo
sí sí sí
realment
pot ser una pel·li
d'això
com abans comentàvem
no ens ha agradat gens
però jo crec
que si hagués tingut
una bona banda sonora
no ens ha agradat gens
si ho haguéssim comentat
la banda sonora
llavors bueno
contrapès una miqueta
i dins
uah
no està mal
sí que potser
Superlòpet guanyaria
amb una àrea
guanyaria exacte
amb una bona àrea
sí sí sí
perquè no
hauria sigut molt bona
sí
sí o un libret
o una col·luta petita
una miqueta
sí
però sí sí
i bueno
una mica era això
era comentar una miqueta
tot això
i bueno
que crec que és molt important
no mai oblidar-ho
i que les pel·lícules
doncs
s'han d'escolta
i mirar
però també escoltar
sobretot
no
tu deies molt bé
i penso que és veritat
que
hi ha moltíssimes pel·lícules
que
si tu les veus
sense música
és una cosa
i si les veus
acompanyades
de la seva música
és una altra
llavors
és evident que
l'efecte
que produeix
doncs les dues coses
és
és el que es busca
en certa mesura
però
al ressaltar
doncs el valor
de la música
moltes d'aquestes
doncs
comparacions
són brutals
és a dir
una pel·lícula
la veus
i dius
ah
et saps de què va
etcètera
però no hi ha la música
i té la meitat de força
té la meitat
sí sí sí
100%
clar clar
però és que aquí
ja no és només
l'acompanyament musical
sinó que
que potser inclús
hi ha pel·lícules
que la narrativa musical
va per un lloc
i la narrativa visual
auditiva
va per un altre
i a vegades
han de coincidir
abans li comentava a ella
que estàvem comentant
a vegades pel·lícules
que contraposen
els directors
que utilitzen
una contraposició
i hem parlat de Kubrick
a mi el que em ve al cap
la primera
és naja mecànica
comparar
la típica cançó
que és Sing in the Rain
que sempre és molt
molt maca
i molt divertida
i tal
comparar-ho amb el que va passar allà
en l'escena
llavors
aquestes contraposicions
a vegades
és curiós
de com s'utilitza
per narrar
pròpiament
hi ha una cosa
que no sé
suposo que sí que ho coneixeu
tots
però tots som més o menys cinèfils
a mi em va sorprendre molt
una pel·lícula
que la música
superajustada
al que passava
era ser una vecina amèrica
i resulta que
allà el Morricone
jo no ho sabia
ho vaig saber posteriorment
quan la vaig veure
que la música
estava escrita
feia 10 anys
perquè el guió
es va allargar
i van anar canviant
de guionistes
i va arribar un moment
que hi havia 10 o 12 guionistes
que havien practicat
amb l'escriptura del guió
quan es roda la pel·lícula
el director
com es diu
el Sergio Leone
el Sergio Leone
els fa escoltar
la música
mentre estan rodant
de tal manera
que els moviments
del Robert De Niro
hi ha alguna escena
per exemple
al principi
quan ell torna
i l'altre
està al bar
esperant-la
i s'accenta una música
jo trobo allò
sublime
perquè hi ha una combinació
de música
i moviments
dels mateixos actors
que després he sabut
posteriorment
que estaven sentint
la música
en aquell moment
que és extraordinària
que allò
no s'aconsegueix
fàcilment
jo recordo
que això
va passar
amb el Padrino
també
amb Rota
em sona
que a algunes escenes
li feien variar
al Pacino
els caminats
els canvis
sí, sí, sí
em sona
que la posaven en directe
no ho sé
però podria ser
jo ho sé segur
del cas del Sergio Leone
amb aquesta pel·lícula
perquè moltes
la música és extraordinària
la música realment
és boníssima
i que moltes
d'aquestes escenes
que les sents
i t'arriben
veient les imatges
jo veig
el Robert De Niro
caminant per allà
etc.
baixant
que t'arriben
és a dir
que et toquen
hi ha una francesa
que es diu
es titula
Es tens sort
per al cadalso
que la música
és de Miles Davis
la van passar fa poc
per la televisió
no sé si ho veu
i és molt bo
perquè la va composar
mentre estaven fent
la pel·lícula
sí, és que això
John Williams
a Star Wars
com eren uns platons
també ho feien
portaven
una petita part
de l'orquestra
i els tocaven
en directe
perquè també
era una cosa
com és ciència-ficció
tot eren decorats
pels actors
han de ser molt bons
han de tenir
la idea molt clara
perquè realment
estan a venir aquí
potser
naus i coses
i tu no ho estàs veient
i més en aquells moments
els efectes especials
perquè ara potser
posen pantalles gegants
i mira
passarà això
mira tu
en realitat
d'aquestes augmentades
tu t'estàs veient
realment com quedes
i llavors
un dels ingredients
que posaven
perquè els actors
que dius tu
es poguessin
integrar més
i l'acting
estigués molt més actiu
era aquest
portaven una petita
no ho sé
una corda
o portaven
una part petita
de l'orquestra
i tocaven en directe
perquè a més
John Williams
anava fent canvis
canvis
canvis
el mateix
leemotif
crec que
vaig llegir
que havia canviat
moltíssim
Indiana Jones
també
els leemotifs
que fa
sempre
com els temes
principals
que caracteritzen
que junten
amb el protagonista
doncs
sí
sí
els retoquen moltíssim
els retoquen més
perquè quan
potser el compositor
composa
però després veu
l'acting
de com
li recorda una altra cosa
la inspiració
el mateix músic
li canvia
si la cara
és
un altre actor
llavors
és important
i sentim-te
tu
jo penso
que hauríem de
ja que tenim
l'oportunitat
de tenir
una cantant d'òpera
aquí
doncs
escolta
espera que li baixa
una mica el micro
potser
bé no ho sé
ara a veure
el que vulguis
tu
qualsevol cosa
estarà bé
la de l'aixa
que és la que potser
tinc més per la mà
que és la de l'anticristo
però res
molt boquet
l'aixa
que a pionga
m'ha cruda
sort
i que
que sospire
la libertà
i que sospire
i que sospire
i que sospire
la libertà
la libertà
i que sospire
la libertà
i que sospire
i que sospire
i que sospire
i que sospire
la libertà
i que sospire
la libertà
bravo
gràcies
gràcies
moltíssim
bé
amb tot això
estem arribant
a l'hora
és a dir que
realment ha sigut
molt comprimit
i molt però molt interessantíssim
molt interessant
el que ens has explicat
Àngela
per tant
estem superagraïts
que hagis vingut
aquí avui al programa
i nosaltres
doncs
bueno
t'emplacem
que quan vulguis un altre dia
venir a tornar
tornar a venir
vull dir
i que puguis explicar-nos
qualsevol cosa
o de les moltes coses
que també s'hi diuen al programa
doncs estem a la teva disposició
moltíssimes gràcies
la setmana que ve
la setmana que ve
tenim un altre nou convidat
és el Pepe Méndez
que és graduat superior
de mitjans audiovisuals
realitzador i productor
de curtmetratges
amb Vicenç Escrivà
director del docodrama
tot l'anyor de demà
sobre el biògraf
Joan Salvat Papassell
és professor de cinema
de l'EMAF
col·laborador
de programa Nexes
i moltes coses més
per tant
us emplacem
la setmana que ve
aquí
a Cinema Sense Condicions
i repeteixo
estem molt agraïts
que l'Àngela
no solament ens hagi
fet aquesta exposició
brillant claríssima
molt didàctica
i entusiasta
del que treballa
sinó a sobre
ens ha fet una interpretació
en directe
que agraïm moltíssim
moltes gràcies
moltes gràcies
moltes gràcies
bona nit a Àngela
bona nit a tots
bona nit a tothom
sinó a tenir
que ens hagi
amb la història
de Sant Just
lloren la vida