A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions. Bona tarda, bona tarda. Bona tarda. Som aquí una setmana més per estar amb vosaltres parlant de cinema i avui tenim, com passa una vegada al mes,
l'Andreu Ferran, que justament estàvem parlant aquí abans de començar el programa, com que ell l'altra vegada, quasi-casi, no li vam deixar acabar el que volia dins, li hem convidat a que sigui avui el que estreni el programa i que comenci per explicar el seu... Ja no parlarem de res més, ja veràs. Què t'hi jugues? No, no, no, no, no crec. Jo, per exemple, us vull parlar de l'Elia Cácer. O sigui, si queda un moment després, us volia parlar d'un director important, prens-ho del cinema, l'Institut de la Ciutadania Mundial, que és l'Elia Cácer. Avui començarà...
començaràs tu i acabaràs llavors perquè bueno no, no, no el tema que havies d'acabar que era molt interessant i va quedar allà doncs era el de l'animació per adults el de l'animació per adults el que passa és que avui hem portat un tema també força interessant que si em permeteu doncs ens traslladarem amb aquest perquè a més a més em sembla que necessitaré la vostra ajuda perquè jo pensava que
Seria un tema fàcil i no ho és. Per sort, em sembla que fins i tot alguna de les novetats que comentarem després està relacionada amb el tema justament que us proposo avui, que és el cine i el medi ambient. Molt bé. De part d'això, parlarem de les pel·lícules que he vist, que jo he vist l'última de Sant Llimó, per tant, per cert, ja ho dic. I bé, per on comencem llavors? Perquè ja m'he fet un embolic ja. Començo jo. La meva proposta avui era parlar del
tema del cine i el medi ambient i llavors, bueno, sembla que en principi el tema no és complicat perquè el medi ambient és sempre una font potencial de temes interessants, es poden desenvolupar històries molt interessants relacionades amb el medi ambient, però la veritat és que moltes de les pel·lícules que veig o amb llibres o per internet que les relacionen amb el medi ambient, doncs la veritat jo no els he vist
una relació molt clara. És veritat que són històries relacionades amb la natura, però que tinguin una certa implicació ambiental o un missatge relacionat amb el medi ambient o amb la relació amb la natura des del punt de vista antropològic, tampoc no n'hi ha tantes. Llavors jo he fet una selecció i abans us comentava micro tancat que...
tinc la sensació que me n'he deixat alguna d'important, no sé per què, però ja m'ajudareu i em donareu un cop de mà. Ho provarem, com a mínim. Internet. Per exemple, per exemple, aquí ja estic teclejant, efectivament. Jo tinc dues ja pensades, però a veure si coincideixen amb les que tu tens. Aviam, jo la primera que us portava, i vaig per ordre cronològic, clar, pel·lícules de... Del cinema mút. Del cinema mút, que parlin de medi ambient,
tampoc no n'hi ha massa, després tampoc fins als anys 50 la veritat és que pel·lícules sobre medi ambient jo no n'he trobat. No ens preocupava això encara. No ens preocupava, que carai. No va ser fins a arribar als anys 70-80 que realment hi ha hagut una explosió de pel·lícules relacionades amb el tema. Però jo, la primera que us vull citar
perquè em sembla que és una pel·lícula pionera i el Joan em sembla que està d'acord amb mi ja l'hi has ensenyat ja l'hi he ensenyat, no ho he pogut evitar no estem amb avantatge la pel·lícula és Nanuc L'Eskimal que és una pel·lícula del 1922 és una pel·lícula que en certa manera és un documental en certa manera no ho és és un entremig jo diria
que a més a més és una pel·lícula pionera perquè és la primera que retrata la vida d'un personatge des d'un punt de vista antropològic, no? És una pel·lícula d'un evident interès antropològic i que justament retrata o intenta retratar la relació de la vida d'aquest nanuc de l'esquimal, però també la seva relació amb l'entorn, no? Que és molt difícil i dura, no?
Jo penso que aquesta la podríem posar com a primera. És una referència importantíssima, i el director Robert Flaherty, que és una referència d'això, del cinema d'aquesta època, com tu dius molt bé, semidocumental, que havia fet també coses amb Murnau, com Tabú, és un director de les importàncies que moltes vegades no es té en compte, així que m'encanta també aquesta referència. I ara ens agafem força i fem un salt fins a l'any 1958.
passen moltes coses entremig però el 1958 trobem una pel·lícula que no és de les més que una deudes, és d'un director famós que és el Nicolas Rey que es diu Muerte en los Pantanos que és Win Across the Everglades, el títol original és una pel·lícula que va sobre un...
Un funcionari que està destinat a protegir unes saus d'un parc de la zona de Florida i que xoca amb l'activitat d'uns caçadors que es dediquen a matar ocells per usos comercials, no?
Llavors, és una de les primeres pel·lícules que tracta aquest tema de la protecció de la natura d'una manera tan evident. I si no recordo, és l'última que va dirigir aquest director. Jo crec que destaca en aquest sentit la sensibilitat que sempre va tenir aquest director per estar en el camp d'ell, perquè segurament...
Aquesta és l'època en què es va iniciar, precisament, l'interès mundial, diguéssim, per aquestes coses, i el Nicolás Rey va saber captar-ho. Sí, jo penso que sí. Van començar aquí, però després... Aquí jo tinc un gran buit, del 1958 als anys 70, jo tinc un gran buit,
que si vosaltres em podeu ajudar a emplenar-lo, però jo no he trobat cap pel·lícula que d'una manera manifesta i clara... Em sembla que la tema... Jo no recordo cap. Jo crec que les preocupacions en aquella època anaven per una altra banda. Però el 1972 es fa una pel·lícula que a mi m'agrada molt. És una pel·lícula de ciència-ficció, la podríem catalogar com a tal, tot i que jo penso que sobretot té un missatge mediambientalista molt clar,
que és una pel·lícula que es diu Naves misterioses, que està dirigida per Douglas Trumbull, i és una pel·lícula, com sempre el títol li canvien totalment, perquè el títol original era Silent Running. Naves misterioses és una pel·lícula de ciència-ficció que té diverses virtuts, una d'elles és...
tractar el tema de la protecció de la natura des d'un enfoc molt, molt, molt diferent. Per als que no l'heu vist la pel·lícula, els oients que potser no l'heu vist, és una pel·lícula de ciència-ficció en la qual se suposa que els últims vestigis de la natura, i especialment del món vegetal, que queden en comptes d'estar a la Terra, que està totalment urbanitzada i modificada, estan a l'espai, amb unes naus que giren al voltant del sol
i allà es conserven les últimes restes de l'atura. Fins que un dia arriba un missatge a la Terra amb l'ordre de destruir-ho tot i que les naus tornin cap a la Terra. I aquí s'inicida el conflicte, perquè n'hi ha alguns que estan disposats a fer-ho, dels encarregats de les naus, però n'hi ha alguns que no.
i per què aquest títol original de Siren Running cursa perquè reconec que no l'he vista m'interessa moltíssim el que estàs dient que la buscaré cursa silenciosa recordes per què pot venir? no l'acabo jo tampoc d'entendre perquè no recordo ara fa molts anys que la vaig veure i no recordo exactament això en quina relació té amb la trama no?
quan es persegueixen les naus potser no penseu que és una pel·lícula d'acció en el sentit de l'acció que avui en dia estem acostumats és una pel·lícula en la qual evidentment hi ha uns moments d'acció perquè hi ha uns enfrontaments molt crus a més que acaben amb assassinat però jo penso que es deu de referir a l'orbitatge de les naus al voltant del sol en silenci perquè al final són els últims vestigis vegetals
Hi ha una cosa de la pel·lícula que a mi em va agradar molt i és que un missatge final, perquè clar, la pel·lícula situa el conflicte en què la humanitat ja no necessita la natura. Però hi ha un dels responsables de la nau que decideix que allò val la pena conservar-ho. I per què? Ja no per una qüestió d'utilitat, sinó per una qüestió d'amor a la vida.
de relació gairebé espiritual amb aquells altres essers vius. De respecte. O física, també. O física, també. Les dues coses es barregen. Però és un missatge que la natura l'hem de separar d'allò de si ens és útil o no. La natura té el valor per si mateixa. I des d'un punt de vista filosòfic o ètic, com li vulgueu dir, és una pel·lícula que penso que
trenca una mica alguns esquemes. I a més a més té una aportació interessant, i és que les mateixes persones que van treballar amb els efectes especials d'aquesta pel·lícula són els que després agafaria el George Lucas per la Guerra de les Galàxies. Aquesta pel·lícula va innovar bastant en temes d'efectes especials, i és una de les grans aportacions també, si voleu.
Hi ha un petit relat de l'Asimov que recorda molt el que estàs dient tu i que també pinta aquesta mateixa situació en la que, com tu dius, l'home ja no necessita la natura i simplement ens ho carreguem tot, no ens fa falta i llavors, a través d'unes píndoles, ens alimentem amb allò, píndoles que tenen tota l'aportació que necessitem de nutrients...
Sí, però no siguem elementals, eh? A veure... No, no, és una distopia possible, que planteja la Simov, igual que aquesta pel·lícula ens fa reflexionar... Això que comentes em permet donar el salt a la següent pel·lícula que us volia aportar, que era Silent Green, que és una pel·lícula de ciència-ficció també bastant tremendista, perquè assenyala un futur molt negre per la humanitat,
en el qual hi ha una superpoblació tan gran que realment els recursos s'acaben. I s'acaben de tal manera que la gent només es pot alimentar amb unes galetes que, en teoria, estan fetes de soja i llenties. En teoria. En teoria, val?
I no ho podem explicar més perquè, si no, trenquem aquí el misteri. Arribarà un moment, però ens ho podem imaginar. Tothom que no l'hagi vist, jo crec. I fan una referència a aquesta pel·lícula... Jo penso que força interessant en aquesta història de l'Atles dels Núvols. Fan una referència directa. Primer...
així com lateral una miqueta no se sap ben bé a què es refereixen i després directament passa pràcticament igual que el que tu no vols dir que passa en aquesta pel·lícula però ja no exactament amb els mateix components sinó amb un de molt similar una referència força maca La pel·lícula està dirigida per en Richard Flesher
i participava com a protagonista en el Charlton Heston que és una de les poques pel·lícules que a mi el Charlton Heston m'ha agradat com a actor justament amb aquesta de les poques la marabunta és l'altra la marabunta potser i fins i tot ben urs i a tot estirar però no és un dels actors que a mi em provoquin més devoció i després també hi ha el grandíssim que a mi m'agrada molt Edward Robinson com a un dels protagonistes també
I després ja passem a una altra pel·lícula que aquesta, Soiling Green, és del 1979, doncs al mateix any es va fer una pel·lícula que es titulava La síndrome de Xina, que a més a més és una pel·lícula molt interessant perquè va ser premonitòria a moltes de les coses que han anat passant després.
Era una pel·lícula que tractava sobre un accident nuclear. Amb la gent fonda i l'actor no me'n recordo. Sí, era el fill del Michael Douglas, no? El Michael Douglas i un inconmensurable Jack Lemmon. Perquè aquella interpretació que fa és... De fet, em sembla que li van donar l'Òscar per aquella interpretació. Ell és el cap tècnic de la central nuclear, si no recordo malament. Ell és el cap tècnic d'una central nuclear que pateix un episodi que,
Està a punt d'acabar amb accident, però que s'aconsegueix controlar. I és un home honest. I es preocupa per això que està passant, mentre que els responsables, els executius de la companyia elèctrica responsable de la central nuclear, que intenten estapar-ho tot. Llavors, aquí...
hi ha un conflicte amb persecucions incloses... Que després la reina ha demostrat que passava d'aquesta manera, perquè en molts casos ha hagut aquest conflicte. Exacte, justament és això el que és premonitori. Diréu que faig un gran massa amb aquesta pel·lícula, però els que l'heu vista em consta que a Jaume també a l'Atles dels Núvols també es fa una referència a aquesta història. Un dels episodis també és la història d'una periodista que va a la recerca d'això que està passant en una central nuclear cap als anys 50...
i jo diria que directament és una referència a la síndrome de la Xina, perquè és que l'Atles dels Núvols té això, una pel·lícula que si t'agrada bé, si no t'agrada, doncs surts corrent de la història perquè està feta d'una manera molt complexa, però fixeu-vos-hi que amb històries, a més a més, relacionades amb el medi ambient, aquesta pel·lícula està molt ficada perquè té molt d'espiritual, la pel·lícula de l'Atles dels Núvols, potser massa i tot, potser han fet un gran massa en el sentit de voler...
explica tantes coses, però, bueno, va agafant històries de la ciència-ficció, i una de les coses interessants de les que estàs dient, Andreu, és que és la ciència-ficció el que parla d'aquests temes, no?, sobretot. Sí, moltes vegades sí, moltes vegades sí, i si no és la ciència-ficció, a vegades és la fantasia, no?, com veurem després, però sí, la veritat és que normalment són aquest tipus de pel·lícules, i després
El 1982 es va fer una pel·lícula de nom, una mica difícil de pronunciar, que molta gent l'ha catalogat com un documental, però jo no ho veig així. És una pel·lícula dirigida per en Goffrey Reggio, que es diu Koyanitskatsi, que és una pel·lícula que sembla un documental, perquè és una pel·lícula sense història, és un seguit d'imatges, que contraposa les imatges del món modern amb les de l'home dins del món modern.
amb tots els seus excessos, perdoneu, amb les imatges del món de l'home que està més vinculat a la natura. Es barregen imatges de ciutats, de grans ciutats. Velocitats enormes. Velocitats enormes, grans produccions de tot, produccions d'avions, de cotxes i de tot, amb imatges d'indius de l'Amazones, amb imatges de gent que viu a l'Àfrica, d'aborígens d'Austràlia,
i amb música d'en Philip Glass que a mi és un compositor que personalment m'agrada força i la barreja d'imatges i música la veritat és que a mi em va resultar hipnotitzant i jo he vist en alguns llocs que alguns la qualifiquen gairebé de pel·lícula budista per la manera com fa de provocar una reflexió sobre un tema que seria aquest la nostra relació amb la natura
I després tampoc no m'he volgut oblidar una pel·lícula que a mi, quan era nano i la vaig veure, em va causar molta impressió, tot i que no és una pel·lícula de cine, és una TV-movie, però que està feta per un director, que és en Nicholas Meyer, que és un director força conecut, que es diu El dia després.
que és també una pel·lícula tremendista, en el sentit que parla d'una guerra nuclear. L'interessant d'aquesta pel·lícula, que va encetar, jo penso, gairebé un subgènere, que van copiar molt, és que no només parla de la guerra nuclear en si, sinó de les conseqüències, del que passa després, l'hivern nuclear, etcètera, etcètera, i això...
la fa una mica especial, en el sentit que es preocupa de la guerra nuclear i les conseqüències mediambientals. Però aquesta, perdona, és d'animació. No, no, no. És una pel·lícula, els actors que hi van participar eren en Jason Roberts, la Joe Beth William i l'Steven Gutenberg,
i era una pel·lícula amb persones, i parlaven, o sigui, des de l'Òptica dels Estats Units. Sí, sí, jo he vist, i tant. I la van passar per televisió. Sí, sí. El que passa és que aquesta no és de les que repeteixen, no? I és curiós, això. Aquesta va quedar una mica oblidada. Sí. Va ser un punt d'inflexió. Ha quedat oblidada, aquesta pel·lícula. Ha quedat oblidada. Sí, però jo no me n'he oblidat, no me n'hi has fet pensar, i tant. Jo crec que a tots ens va impressionar molt, aquella pel·lícula. Sí. Perquè era una òptica diferent, no? Les pel·lícules que s'havien fet fins a llavors sobre la guerra nuclear
parlaven de la guerra nuclear, però no de les conseqüències. Aquella en parlava, i en parlava molt seriosament, i a més d'una manera molt documentada. Doncs perdoneu, perquè jo recordava, i efectivament ho he consultat a l'internet, hi ha una pel·lícula d'animació que es diu exactament igual, com a mínim el títol traduït, el dia després, i parla també d'una cosa similar, que és dels dies després d'una guerra nuclear,
Pot ser que hi hagués una pel·lícula... O igual és un remake fet amb... Sí, però la bona és la que diu ella. Bueno, no sé si heu vist l'altra. Jo la recordo que és una pel·lícula molt potent. Vull dir, es poden comparar... Si s'ha vist una pel·lícula, que es la van passar per televisió, que a mi em va quedar molt gravada, les escenes dures, molt tristes, una...
fotografia, no és fotografia, perdó, unes imatges, una animació totalment desoladora, i me'n recordo que en el moment va impactar molt. També jo diria que es va passar per televisió, no recordo que s'estrenés. Jo me'n recordo que es va fer, després d'aquesta, es van fer diverses pel·lícules, TV-movies, i es va fer una pel·lícula de dibuixos animats que es deia Cuando el viento sopla, Bueno, Cuando el viento sopla,
que anava sobre una parella d'ancians que tenien una vida molt... Sí, sí, sí, doncs potser ho estigueu equivocant amb això, em sembla que sí. Podria ser aquesta, que tenien una vida, doncs, diguem-ne, molt senzilla, campestre i tal, i de sobte un dia hi ha una guerra nuclear i llavors s'ensenya com la radioactivitat, el hivern que segueix a la guerra nuclear...
destrossa la vida idíl·lica d'aquesta parella d'ancians. És aquesta, és aquesta de la que referia, jo estava confonant, tens tota la raó. Podria ser. A mi penso que jo crec que s'han trucat dos punts molt interessants. Un d'ells és precisament això que dius, les conseqüències de ja no, potser no tant, d'una guerra nuclear, perquè això semblaria que els homes hem arribat a interpretar-ho com a nefast i tal, però sí un accident nuclear, no? Que és el que hem vist i el que plantegen alguna d'aquestes pel·lícules.
I llavors aquí, esclar, un accident és un accident. Pot ser previsible, però també no ens hem d'enganyar. La imprevisibilitat existeix i pot arribar a passar, no? I llavors l'altre constant que has parlat és també de què és el... Com és que s'han fet poques pel·lícules que parlin del medi ambient, no? Com si
com si no ens preocupés, com si ens ocupés més el temps en crear una situació favorable. O sigui, encara avui, amb la crisi i tot el que tenim, es parla, diu, preservar la societat del benestar. Llavors, esclar, dius, caram, quin contrast més gran no és aquest, oi? Jo crec que, de totes les que has dit, i per alimentar tot això, jo parlaria de quatre que per mi són molt interessants.
Cuando ronge la marabunta, jo crec que és molt... Perquè, esclar, no és que estiguis pensant en el medi ambient, sinó que tu has creat com el que deies precisament quan has parlat de la nau aquesta que ja no necessitem el verd però el volem conservar perquè sí, no? Doncs la marabunta s'ha creat com una mena de paradís allà, un senyor que ha tingut una capacitat, és igual com ho ha fet, eh? Vull dir, ara no entrem en aquests detalls, eh?
I, de cop i volta, allò arriba a la natura, que no és ni molt menys l'inconvenient, sinó la mateixa dinàmica de la natura, el medi ambient, i ho fa tot pols, no? En definitiva, unes formigues. Jo penso que això és molt bo, també, que ho tinguem en present.
Què tal? Hola. Oita quina vista que té, ja. Estem tots avui, això jo diria que... Hola, bona nit. Pràcticament mai. Foto, foto, foto. Podrem fer la foto, efectivament. L'altra pel·lícula, com a conseqüència d'allò, és el Planeta dels Simis, home, aquesta no la podem oblidar. Aquella pel·lícula ens va flipar, perquè dic, ara, oi, tot això pot passar, i a més a més, estarem governats o dominats per...
Un simis que, vés a saber per on, doncs hauran agafat, eh? Ja sabem que és una invenció, però molt interessant. I després jo crec que aquesta, una de les que ho reuneix tot, de la manera més acurada i senzilla, és el d'Ersozalà del senyor Kurosawa, que és impressionant, de la manera que lliga, doncs, la modernitat, la investigació, a veure on estem, què podem fer per tal que serien aquells militars, i aquell home que, senzillament, ha nascut allà,
viu allà i es morirà allà. Viu de manera sostenible, no? Que és l'altre concepte, que precisament dos documentals jo diria que lliguen molt. Clar, la veritat és que a mi m'hauria costat molt i jo, bueno, no m'estranya, Joan, que el teu veí digui que li agraden tant les exposicions del nostre amic Andreu, perquè tots ens quedem bocabadats, vull dir, està en una investigació boníssima. Doncs...
A veure, veritablement era difícil trobar pel·lícules de ficció. Jo el que sí que tinc són dues de documentals que no sé si us sonaran... Però ell no buscava pas de la ficció esclasament, eh? Buscava el medi ambient. Sí, sí, sí. Doncs hi ha dues que són força recents, que si no les coneixeu us les recomano perquè les dues són interessants cinematogràficament, estan molt ben fetes, vull dir, t'entretenen moltíssim.
Una es diu Comprar, Tirar, Comprar, que és d'una noia alemanya que parla perfectament el castellà. Vam parlar amb ella amb el Charada de Ràdio Samboi perquè es va fer allà una exposició a la biblioteca, Doneritzer es diu de cognom, el nom ara no me'l recordo.
i que parla del concepte aquest de la caducitat forçada ara no me'n recordo, té un nom una mica més complicat però no em surt ara mateix i si d'allò us ho diré després el fet que els productes que ara es fabriquen ja estan dissenyats perquè tinguin una data de caducitat concreta caducitat programada obsolescència programada o una cosa així se li diu
i està comprovat i ella, per si no estava prou clar, doncs ho mira i ho comprova a partir d'una impressora, a partir d'una sèrie de coses que tenen un xip preparat perquè peti i deixi de funcionar. Vull dir, és així. Llavors, si això ens sembla una cosa terrible, doncs hem de tenir en compte que si no fos així, les coses durarien mil anys, ningú no ho compraria i el sistema capitalista se n'aniria. No, Riga el capitalista i qualsevol altre, m'imagino.
Perquè, clar, el sistema depèn de que es vagin... Ei, Jaume, això t'agrada. De que... De que... Bueno, el sistema depèn de que nosaltres anem... Estic massa contundent, això. Anem consumint.
Bueno, no tenim cap alternativa al fet d'anar produint, però bueno, no, no, busquem-la, eh, busquem-la, jo estic d'acord. I en aquesta pel·lícula deixa molt clar això, que l'acumulació de residus està donada pel fet aquest, pel fet que les coses s'han de petar en un moment determinat, s'han de destrossar i han de continuar canviant les coses. Llavors, ordinadors, presores, bombetes... Hi ha una petita anècdota de la pel·lícula que a mi em va semblar deliciosa i és una bombeta que es va fabricar fa ara pràcticament 90 anys i es manté allà intacta.
I aquella bombeta hauria pogut fabricar-se en sèrie, però es va decidir que no. Perquè llavors, quina mena de negocis podria haver fet amb les bombetes? Si tu compres una bombeta i et dura durant generacions, en comptes de passar de pares a fixar les hipoteques, que és el que es fa ara, es passarien les bombetes. Clar, llavors, quina mena de sentit tindria això? Ja no es fa això, eh? No, no, no, és que es va decidir no fer-ho. També es va decidir que no podia ser així. No és que no es fes, sinó que la indústria va dir que no...
i va obligar fins i tot el govern dels Estats Units en aquell moment i de governs europeus a desregularitzar-ho i a fer-ho d'aquesta manera. Un altre invent així són les mitges. Es van fabricar unes mitges que no es desgastaven mai, però el mateix. Llavors, quin negoci hi havia aquí?
I es van fer que les empreses, una empresa de mitges, que ara no me'n recordo, la que era pionida d'això, els químics de l'empresa fessin un producte, una combinació que sí, que es desgastés, que es fessin les habituals i famoses carreres, que no sé com es diu en català, de les mitges, i que s'haguessin d'anar canviant contínuament. I una altra pel·lícula aquesta és...
Preciosa en aquest sentit, és duríssima també perquè te n'adones, i has de reconèixer que les coses funcionen així i prou, no és una cosa discutible, és que està muntat així. I una altra pel·lícula que també em va resultar molt impactant i molt interessant és una pel·lícula que es diu La gran estafa global.
i que t'explica de quina manera fins i tot els científics estan manipulats per tot, vull dir, per l'economia global, per la geopolítica global. És americana aquesta pel·lícula? No me'n recordo, em sembla que és britànica, si no recordo malament. S'hauria de mirar. És una pel·lícula en la qual hi ha tota una sèrie de científics que intenten demostrar...
al públic que la qüestió que l'escalfament global ve donat pel consum humà i per tot allò que es va parlar de la emissió d'una sèrie de contaminants i que es continua parlant de cotxes, etc. Tot això no és cert. No hi ha una relació, una correlació que es diu una miqueta científicament entre la emissió humana de gasos i l'escalfament a partir del cobriment del CO2 i tot això que es emet. No n'hi ha
ells demostren o intenten demostrar-ho i donen totes les dades que nosaltres estem acostumats a rebre però al contrari i fins i tot hi ha algun científic que protesta que està també naçat de mort per una sèrie d'empreses i de persones per tant et crea una situació molt curiosa en relació més o menys al que tu deies Jaume de la situació aquesta en la qual el que deies de cuando ruge la marabunta que nosaltres podem fer moltes previsions i podem fins i tot considerar que la natura és d'una manera però en realitat no té per què ser així
I de fet ho relacionen al tema aquest d'aquesta pel·lícula i és molt impressionant i ens fa dubtar una mica el fet que veritablement pugui ser així. El fet que ho relacionen amb l'intent que els països han desenvolupament des de fa poc temps, doncs hi ha interessos perquè no es puguin desenvolupar i llavors hi hagi una regulació molt forta de les seves empreses. Per exemple, als Estats Units no li interessaria que la Xina tirés endavant en tot el seu pla
d'industrialització. Llavors, posen tota una sèrie de quotes, de mínims per no poder, que són els primers que no compleixen els protocols de Kyoto, etcètera, però fan que els altres ho compleixin. I, bueno, és una pel·lícula també interessant en aquest sentit. Però les dues són...
Més o menys documental. Jo crec que ja hauríem de deixar de parlar del documental. El documental no existeix directament. Sempre hi ha... Jo he intentat fugir de portar documentals, perquè és que n'hi ha molts. I són molt interessants, perquè tots aquests que has esmentat són bons documentals i, a més, molt recomanables a veure. Tu els has vist, aquests, també. Bé, alguns sí. Però realment s'estan fent documentals molt bons, en aquest sentit.
Jo intento portar algunes més aviat de ficció. Pel·lícules de ficció. I llavors, a partir del dia després, ja es va encetar tota una sèrie de pel·lícules molt relacionades amb la natura, però des del punt de vista de la conservació a la selva i tot això. Pel·lícules com La selva esmeralda, d'en John Burman, o Gorillas en la niebla, de Michael Abtad, en la qual sortia Sigourney Weaver, que també és una de les actrius que personalment a mi m'agraden força.
Després, Els darrers dies de l'Eden, que era una pel·lícula feta amb els protagonistes Sean Connery i Lorraine Bracco, que era una pel·lícula que estava força bé, era entretinguda, i plantejava el tema mediambiental des d'una òptica de thriller i d'investigació, amb un petit misteri.
Una pel·lícula també força interessant i entretinguda. Descoberta, ens hem curat i no sabem amb què. Ho hem d'investigar, te'n recordes? És molt bo. I llavors vam buscant a veure d'on surt aquell component que cura una malaltia que tots, d'alguna manera, en algun moment ens ha preocupat, que és el càncer. El remei del càncer resulta que està a la selva, l'han identificat, però no saben quin és l'ésser viu que té aquest component. O sigui, que tot un misteri.
Després també Erin Brockovic, una de les pel·lícules en les quals vaig veure la Julia Roberts i vaig dir, ostres, quina actuació que ha fet més bona. Li van fer parella. Sí senyor, li van fer parella. Perquè penso que és un dels paters que li ha sortit millor. Però és una història real, vull dir, que li van fer però tenint en compte que va existir. Ella la va triar i va deminar, em sembla que és de l'Stomber, no? Sí, Sodenberg. Ella va crear el guió i llavors li va demanar
Els guionistes que treballessin pensant que ella la interpretaria, però l'altre dia és d'ella, eh? Després també hi ha una altra pel·lícula documental d'aquestes que no sabem, que és Nòmades del Viento, que és un documental sobre la migració de les aus, perquè està feta amb uns recursos que inclouen avions, que inclouen fins i tot aus en els quals els afegeixen una càmera per poder-les anar seguint, vull dir...
amb uns plànols i unes filmacions que fins ara, fins en aquell moment no s'havien fet. També una pel·lícula entre documental i pel·lícula de ficció. Després hi ha una altra pel·lícula d'aquestes de grans superproduccions, El dia de mañana, que aquesta també va causar molt impacte i, bueno, doncs,
La veritat és que quan jo la vaig veure vaig dir, home, si hi ha un canvi climàtic no crec que sigui en qüestions d'una setmana. Està fet amb motius dramatitzadors, clar, de fer que la gent s'adonés, no? Però bueno, està bé, està bé. La pel·lícula, com a mínim, va captar l'atenció de molta gent. Està, no em va desagradar aquesta pel·lícula. Després també hi ha una pel·lícula que us l'he posada també,
perquè és los Simpsons ho he posat enmig en broma però és que resulta i això és molt significatiu que quan una sèrie d'èxit que ha sigut els Simpsons decideixen fer una pel·lícula sobre la sèrie quin tema trien? el medi ambient i és que el problema de la pel·lícula dels Simpsons que desenvolupa la pel·lícula és justament el medi ambient després també hi ha pel·lícules com Avatar que és una pel·lícula de temàtica ambiental
que justament sembla ser que es van inspirar bastant en una pel·lícula de dibuixos animats amb un esquema molt semblant, que es deia Frank Ghali, que tenia una història molt semblant. I després hi ha dues pel·lícules que a mi jo les vaig veure i les vaig trobar molt curioses, que també són d'aquestes pel·lícules que estan entre el documental i la ficció. Una és Gisley Mann, d'en Bernard Herzog,
que és una pel·lícula molt curiosa, molt curiosa, que jo recomano que la gent la vegi, i fa poc la vam passar per televisió. Sí, la televisió i tot la vam passar, sí. I després n'hi ha una altra de ficció, no, no és de ficció, està basada en un cas real, que és una pel·lícula que es diu Hacia Rutes Salvajes. Del Sant Pen. Sí. Extraordinària, una cosa... Molt bona. És molt bona, molt bona, sí. Són dues pel·lícules que recomano completament. Sí, sí.
amb una visió molt curiosa sobre justament la gent que té aquestes ganes de retornar a la natura...
i d'alguna manera una mica inconscient, es deixen caure a la natura tal com van i això té unes conseqüències. Doncs tenia raó, Jaume, que teníem per tot el programa. Andrea havia dit que li havia costat trobar pel·lícules, però la llista és impressionant. Tenim aquí per mesos i mesos. Hi ha algunes que me les he deixat fora perquè he pensat que ja n'havíem parlat i Dersosalà, per exemple, és una pel·lícula de temàtica mediambiental, però
ja l'ha comentat el Jaume, jo penso que és una pel·lícula molt bona. Vinga, acaba el tema de l'altre dia, que va quedar pendent i ja tenim el problema. Jo penso que... No, jo una pel·lícula, el Jaume ha comentat una pel·lícula que ha vist recentment, no, el Jaume? Sí, i és de Pesca a la Patagònia. Que justament també toca el tema de medi ambiental. Sí, però des d'un altre vessant, vull dir, aquí el que juga també un paper molt important són els sentiments i les relacions entre les persones...
Aquesta és una pel·lícula que ha dirigit aquest senyor que es diu Carlos Sorín, que a tu t'encantes. Grande, grande, grande, sorry. Que és un home que fa pel·lícules petites, que si bombona el perro, que si tal, no? Bé, i llavors aquí doncs presenta un home que, bueno, ha tingut una dicció durant una temporada i a partir de la superació de la tal dicció, o del propòsit de fer-ho, doncs fa un viatge. I a més a més aquest viatge el fa, diu, i aniré a veure la meva filla.
que viu per allà. A Salomillo, no sé com se diu allò ara, no me'n recordo. Sí, bueno, és Colònia, això, eh? I llavors, doncs, bé, i paral·lelament l'home li fa molta gràcia poder caçar, doncs, un d'això, un tauró petit, eh? Vull dir, no... I se'n va cap allà i tot està tan bé, és tan agradable, no? Estem al marge de tot el que representen
les grans transformacions que genera tot el que és la investigació i les produccions i això que hem esmentat fa una estona, que el que fa molta gràcia precisament és que la pel·lícula gairebé al seu nus està en que hi hagi una resposta mínimament positiva d'estima que li poden deparar aquells que ell
va deixar d'estimar, producte de l'addicció que tenia i a veure si pot recuperar-los. Aquesta és la senzillesa del film.
I la veritat és que ho deixa absolutament obert, molt elemental, i estem constantment a la natura. Vull dir, esclar, que si al mar agafen una canola d'aquestes ràpides, saps, aquestes, i llou, llou, que et sembla que vagis allà dins, però impressionant, eh? De manera similar a aquesta ens l'havíem deixat, i jo crec que Andreu, i si l'heu vist, estaré d'acord, que també té molt a veure amb el medi ambient, curiosament, i també és una història molt senzilla d'un director que no ho és normalment, és una història verdadera.
del David Lynch, que és un home que va a veure recuperar l'amistat amb el seu germà que va amb la segadora i a més a més hi ha l'escena més David Lynch niana de la pel·lícula en la qual una conductora ha atropellat un cèrvol i la dona diu, però surten aquests animals
Clar, perquè ha atropellat ja uns quants, cada setmana diu que li passa alguna vegada, no? I l'home continua l'espècie humana estranyada que hi hagi més coses, no?, en el món, a part de nosaltres mateixos. Que no sembla del débil menys, és una pel·lícula que no està en la línia, perquè és un guió de la seva dona, o sigui, la dona li va demanar de fer la pel·lícula i tal, i ell va dir que sí, d'acord.
I el guió és molt bo, però no té estil, deia-li. Si tu la veies, no diries mai què es lleva. És una altra cosa, una cosa diferent. De tota manera, la pregunta aquesta d'on surten aquests animals és com aquella orella de bellut blau, saps? Si on comencem a entrar per allà i d'on ha sortit aquella orella?
ha anat per allà. Clar, perquè en definitiva també hi ha posat la mà en la malguió, però l'història es ve originàriament era una demanda de la seva dona. És molt bé aquesta pel·lícula, sí. Vinga, no deixem coses que havíem dit que faríem i acabem amb l'espai d'animació, que un parell de pel·lículetes, no sé si potser no ho tens. Ara mateix potser m'agafes... Sí que ho saps comentar, de pel·lícules d'animació destinades als adults, que n'hi ha...
però això ja ho havia comentat en programes anteriors que hi ha algunes pel·lícules, per exemple Ponio de la Cantilat, Princesa Mononoke, Nausica de la vall del vent que són pel·lícules d'animació, dels estudis Ghibli, que n'hem parlat alguna vegada aquí també, que estan molt relacionades amb el tema mediambiental i després que hi ha un Disney i Pixar s'hi han fixat molt en això que les pel·lícules
s'han de fer pels nens, però també s'han de fer pels adults. Hi ha una pel·lícula que es diu Wall-E, que és una pel·lícula sobre un robot que queda a la terra i que és, diguem, l'últim... Per mi millor que Up. Possiblement, possiblement. No ho sé, jo dubto. Jo també, però aquella m'agrada més. Perquè és també de medi ambient, és una mica quan arriba a la conseqüència...
Que la màquina no salvarà res. Exacte. Sí, sí. Up també és una gran pel·lícula. Sí, sí. Les dues tenen... És més tova. És més tova. L'altra la trobo més... Sí, sí. Jo vaig parlar la setmana passada, crec que va ser d'un vals amb baixil, que va quedar a part parlar-ne, però després fora ho vam dir, pel·lícula extraordinària, i Persepoli també. És una altra història per adults i que és una excel·lent pel·lícula.
Però clar, són diferents, són un altre tema. Sí, sí, però per tancar una miqueta tot el que dèiem i allò, ja aniran sortint altres vegades. Què voleu que fem? Perquè tenim dues coses pendents, o parla de les estrenes o parla de l'Elia Caza. No, no, jo et tinc clar, si us sembla, en cap girat el programa completament. Hem començat pel final, ara aniríem per la segona part, l'Elia Caza, que si no parlem avui, a veure, Joan, t'agafarà un moviment d'acord.
No, a veure, Elia Cazan jo penso que és un gran director de cinema i sí que m'agradaria, doncs, encara que fos els 10 o 12 minuts que queden, dir quatre coses. Va néixer a la Cesària de la Cappadocia, que és un poblet que en aquella època pertanyia a l'imperi otomà i que actualment forma part de Turquia. Era fill d'un comerciant de catifes, d'alfombres grec, de manera que formava part de la minoria en llengua grega i religió cristiana d'aquella zona, d'aquella comarca.
Quan només té dos anys, la seva família abandona el país natal i es trasllada a Berlín, però després d'una breu estada a la capital d'Alemanya decideixen emigrar als Estats Units, concretament a Nova York, quan ell té quatre anys. A Nova York el seu pare munta un negoci d'alfombres, que li va molt bé, aconsegueix enriquir-se ràpidament, el que li permet donar una bona educació al seu fill.
En la crisi hi ha una prosperitat enorme fins al crac del 29 i quan arriba la crisi del 29 el negoci del pare s'enfonsa i coincideix amb l'època en què ell ingressa a la Universitat de Yale perquè li interessava molt el tema d'art dramàtic i vol fer un curs d'art dramàtic pagant-se en aquesta època els estudis ell mateix treballant com a porter d'un edifici durant les nits, no?
També és en aquesta època quan s'incorpora al grup tíatre, una formació que entenia l'art escènic d'una forma més aviat novedosa i experimental, i amb el grup tíatre porta a l'escena diversos autors del moment, en particular dues obres que eren molt famoses en aquell moment del Henry Miller, de l'Arthur Miller, que és La mort d'un viatjant i després de la caiguda.
Aviat es revela dintre del grup aquest com un dels directors més innovadors de tots, pel que el 1943 ja rep els diversos premis de la crítica de l'època per la seva posada en escena en el teatre. Paralèdament, la direcció teatral comença a fer les primeres assajos en el món del cinematogràfic, primer comença per dirigir uns quants curs, i el 1944 dirigeix el seu primer llarg matratge, que es diu Llaços humans, que es caracteritza...
com serà, segurament, totes les seves primeres pel·lícules, per ser drames realistes de denúncia social. Però el primer èxit important li arriba després de fer aquesta, El Justicier i Mar de Llerba, i es diu Gentleman's Agreement, que és un irònic títol en anglès, que es podia traduir per Pacte de Cavallers, irònic perquè és molt més adequat, ara explicarem per què, que el títol que li van posar en castellà, que era La Barrera Invisible.
Aquesta pel·lícula va significar per ell el primer Òscar com a millor director i com jo no la coneixia, aquest matí l'he vista. No l'havia vista en el seu moment i dic, bueno, la tens, la mires. És també un drama realista de denúncia social que critica... Aquesta és la de la peste, no? No, aquella es diu Pànic en les calles. Aquesta és una cosa curiosa, entenc que li donessin l'Òscar en el moment...
És curiosa perquè és una denúncia social que critica els prejudicis contra els jueus que hi havia en aquell moment a l'Amèrica del Nord, els Estats Units.
S'ha d'entendre, és una pel·lícula interpretada per Gregory Peck i la Dorothy McGeer, que mostra i critica el pacte no escrit, d'aquí això de pacte entre cavallers, el pacte no escrit de les classes altes nord-americanes en contra del jueu. Suposo que això venia ja d'abans de la Segona Guerra Mundial, de l'accesservació que va suposar Hitler en aquesta política,
i que suposo que va quedar alguns recolzes, algunes coses d'aquestes amb alguna gent o alguns sectors de la societat nord-americana. Llavors, la pel·lícula combata això i ho fa, evidentment, amb molt d'èxit, ho fa amb molta gran eficàcia.
No és una pel·lícula mestra, no és una de les millors pel·lícules d'ell, però, bueno, també estem en l'alt 40 i pico, 47, dos anys després de la Segona Guerra Mundial, i que, clar, les coses que farà més bones les farà posteriorment. Amb el Gregory Peck, aquesta pel·lícula. I està molt jove i molt bé, és a dir, realment fa pensar una mica en matar un ruïsenyor, perquè representa que és un senyor...
que és un escriptor que li demana que faci una sèrie d'escrits en un diari i que, a més a més, va amb el seu fill de Nova York, ell és de Florida, i hi ha totes les incidències que impliquen el nano i la seva parella amb tot això dels jueus. Durant els anys 40 i els anys 50, tant en el cine com en el teatre, la solidesa d'Elia Cazan es va consolidant,
i en alguna mesura perquè ella es lliga als grans dramaturgs i als grans escriptors que ell aprecia, valora o té reconeixement per ells. Per exemple, treballa molt, ja sabeu, amb el TNMS i Williams, fa un tramvia llamada a la DCO, primer al teatre i després el passa al cinema, o Baby Doll, fa de l'art hormiga d'aquestes dues obres que hem espantat que són molt bones, del William Enge, que és el mateix escriptor que havia fet pícnic, que tan ens agraden aquí, l'hem comentat moltes vegades, fa esplendor en la hierba,
Del Paul Osborne, Farrio Salvaje, i del John Steinbeck,
l'Este de l'Eden que és una extraordinària pel·lícula si algú no l'ha vista recentment jo recomano que la vegi perquè mentre algunes com aquesta que he vist avui notes que el temps ha passat i que algunes coses avui dia no colarien tan bé l'Este de l'Eden que va suposar el James Dean és una extraordinària pel·lícula que es manté perfectament i no ha passat de moda tot això li porta aquesta sèrie de pel·lícules que fa en aquest moment li porta constants èxit en els escenaris nord-americans i també en les pantalles
I és també en aquesta època, en aquest interès per la professió, quan li porta a fundar amb Lee Strasberg el famós Actors de Estudio, que tindrà una influència decisiva en el teatre nord-americà i d'aquesta escola van sortir actors de la talla de Marlon Brando, Montgomery Cliff, Geraldine Page o Paul Newman. I el mateix es diu que el mateix James Dean també va ser una mica encomanat per aquesta escola.
Va seguir fent pel·lícules, el 49 fa pingui, el 50 fa pànic en les calles, aquesta que dius tu, en el 51 la versió cinematogràfica d'Un tramvia Llamado de Deseo, que ja havia sigut un èxit en el teatre. I el Viva Zapata és de després. El Viva Zapata és de després, de l'any 52. I penso, jo honestament, que l'època més bona que té l'Elia Cazan comença precisament després d'Un tramvia Llamado de Deseo, que per mi és massa teatral. És a dir, jo l'he vist fa temps, fa 7 o 8 mesos,
I recordo que vaig pensar que no és tan cinematogràfic com altres de les coses que ha fet posteriorment, tot i que estava d'interpretacions brutals, tant el Marlon Brando com la Vivian Lee com els altres. Però és una mica teatral el seu format. Jo crec que el millor que fa ell, les obres més importants de la seva carrera comencen a partir d'ara...
que són Viva Zapata, amb el Marlon Brando i l'Antoni Quinn. L'Antoni Quinn aquí té un Òscar. Té un Òscar per millor pel·lícula. Sí, senyora. La Llei del silenci, amb el Marlon Brando, i és ell el que descobreix l'Eva Maria Sain. Que també té un Òscar. Ell guanya el segon Òscar com a millor director de cine.
i que té una meravellosa fotografia una de les coses que més m'agrada d'aquesta pel·lícula és la meravellosa fotografia del Philip Kauman que és un rus que treballa després a Europa fent l'Atlante amb el James Vigó i després passa als Estats Units i l'any 55 fa l'Est de l'Eden que descobreix dues coses el color d'una banda i per altra banda descobreix també el James Dean
I el cinemascop. I el cinemascop, sí senyor, sí senyor. El 56 fa Baby Ball, el 60 fa Rio Salvaje, el 61 fa Spendron la Llerba, amb el Natalia Wood i el Warren Beatty, i a partir d'aquest punt, curiosament, redueix la seva activitat cinematogràfica per dedicar més temps a la producció literària. Això coincideix amb la mort de la seva dona...
llavors el CEO ha escrit ja una novel·la que és America America, hi ha dues novel·les famoses de les que escriu en aquesta època que es convertirà en pel·lícula una és America America i l'altra és El Compromiso, The Rangeman però mentre la primera està escrita en el 62 i rodada en el 63, l'Amèrica America la segona la fa després de convertir El Compromiso en un autèntic bestseller perquè se'n va a París, es tanca en una casa i escriu el que serà el seu màxim bestseller com a escritor, que és El Compromiso
El film el fa finalment en el 1969, amb bastants medis, i podríem dir que aquesta pel·lícula, com altres, com Amèrica, Amèrica, no deixen de ser una reflexió sobre la seva pròpia vida. Amèrica, Amèrica és autobiogràfica. És autobiogràfica, no directament d'ell, sinó del seu oncle, però representa que, com que ell també hem explicat que arriba als 4 anys als Estats Units com a emigrant,
reflecteix la vivència, diríem, del seu oncle, que és una mica més gran que ell, però en definitiva són coses que ell està molt pròxim i si no les ha viscut les coneix de primera mà. En canvi, jo diria que el compromís és més reflectiu en el sentit de fer una mica de revisió de la seva pròpia vida, perquè hi ha un últim element que l'altre dia comentava amb el Jaume, que és que
hauríem també de no deixar de banda, hauríem d'acabar esmentant que hi ha un període, diríem, fosc, una taca negra, que a la seva carrera. I és, em refereixo al seu testimoni, l'any 52, davant del Comitè d'Activitats Nordamericanes, a l'època del McCarthy, de la Caça de Bruixes, que el deixa malament. Ara direm per què. Ell havia entrat al Partit Comunista, va afiliar-se al Partit Comunista, l'any 34, quan tenia 25 anys,
i implicat, diríem, en la gent de la universitat. Però es veu, segons les últimes biografies, que, degut a la seva forta personalitat, va ser expulsat del Partit Comunista dos anys més tard, en el 36. Aleshores, quan el 52, 16 anys més tard, és cridat a declarar davant del Comitè d'Activitats Nord i Nord Americanes, va denunciar als seus antics companys
i la delació, evidentment, li va permetre mantenir l'estatus que tenia a Hollywood, però molts dels seus actors i gent que havia treballat amb ell no li van acabar de perdonar. I una mostra d'això, primer és el Marlon Brando, que a partir d'aquell moment no va voler treballar més amb ell,
la compromís l'havia de fer el Marlon Brando i finalment la va fer el Quir Douglas però no deixa de ser significatiu la mala maró que això va portar en definitiva perquè quan l'any 1999 quan tenia ja ell 80 anys li donen el premi honorífic l'Òscar honorífic per tota la seva carrera alguns que estaven allà presents es van negar a aplaudir-lo no es van aixecar
donant clar que estaven en contra d'aquesta decisió i que refusaven o criticaven la seva activació. Li va donar a l'escorsés, sí. No me'n recordo, això no me'n recordo. El va marcar aquest fet de per vida, això està clar. El macartisme va ser una època molt dura. Molt dura i la gent es va anar posicionant i el grup aquest que era l'intel·lectual d'esquerres
va ser duríssima perquè els van expulsar els van van haver de sortir el Chaplin va sortir i va quedar va ser una època duríssima als Estats Units jo de l'Elia Cazan amb l'exposició brillant que ha fet el Joan afegiria de la meva collita diguéssim el fet que i no ho dic amb ànim de
de polèmica ni res, tot i que us sembli, però jo diria que l'Elia Cazan té una certa característica de director vanguardista, en el sentit que planteja una manera de rodar les pel·lícules que jo diria que no s'han fet mai d'aquella manera. No sé, té un toc, té una màgia, una... La modernitat, sí. Exacte, la modernitat. Tu, com les veus ara, les pel·lícules, i et sembla que estiguin allà
parades en el temps però que qualsevol podia agafar-ho com a referència... Eren innovadores, eren innovadores. I l'actuació del... Era un gran director d'actors. Era un gran director d'actors. En l'època, l'actuació dels... del tramvia i... De la que vulguis, agafa la... Qualsevol, qualsevol d'elles...
No és comparable cap a qualsevol de les del voltant, perquè són sempre més superficials, en canvi ell fa primers planos, uns primers planos molt a prop i això sí que no ho fan a l'època. La setmana vinent no hi ha programa.
l'altre sí que tenim una cosa molt especial i ho hem de dir molt ràpid el Xavi Puebla estarà aquí amb nosaltres per parlar de la seva filmografia i també el Joan ens parlarà de William Wilder si ens ho permet perquè el tema és tan interessant que potser també ho podem allargar fins la setmana vinent i bones festes fins d'aquí dues setmanes
Fins demà!