La ràdio de Sant Just 98.1 La ràdio de Sant Just 98.1
Cinema sense condicions.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Això és una meravella, eh? Això t'anam a dir, eh? Que ens agrada aquesta sintonia. I avui que hem tingut així una mica d'ocasió, hem dit, va, deixem-ho una mica més de temps. Sí. Hem tingut oració. Què tal, amic? Bona tarda.
Molt bé, molt bé, Jaume. Mira, després de la visita allà amb Pec aquesta a Màlaga, la setmana passada o deia, doncs ja he estat allà, ja he tornat. Hauria d'estar allà. Vas marxar el divendres, no? Dijous, dijous a la nit, tota la nit viatjant, treballant anava a dir, però bé, també. I per intentar arribar al matí al passi de l'única pel·lícula, de l'únic llarg metratge que es projectava el divendres 17,
al festival que era hablar, Joaquim Moristret, però vam arribar tard i van. No vam poder anar a la roda de premsa ni res, però vam veure el dia següent i una gran pel·lícula. La veritat és que una de les candidates potser a guanyar el premi, tot i que només vaig poder veure dues pel·lícules. Però vaja, feta com si hagués agafat la idea de Bergman, de la pel·lícula de l'Iñárritu,
perquè és una pel·lícula feta en pla seqüència, amb una idea molt diferent. Birman, vols dir? Sí, sí. Feta una mica, ja dic, com si s'haguessin posat d'acord, perquè parlen de coses similars, tot i que Euristrell, que és el director, Joaquim Euristrell, parla del teatre...
però a partir de parlar de la vida, de molts personatges que van passant a través de la càmera, i com que és un pla seqüència, ha d'estar tot perfectament coordinat, coreografiat, perquè uns entrin, altres surtin en un moment precís, i parla del teatre perquè està fet, està preparat i assajat com si fos una obra de teatre.
perquè ens fem a la idea és això el fet que sigui un pla de seqüència vol dir que no hi ha talls en cap moment per tant ha d'estar tot perfectament preparat sincronitzat i els actors no poden rectificar si han de rectificar vol dir que s'ha de tornar a començar tot des del començament i no sé si això va passar en algun moment o no però la idea és que no hauríem d'investigar-ho en qualsevol cas en el moment que ja es dona per vàlid és perquè s'ha pogut rodar els 78 minuts o així que dura no arriba a hora i mitja
Però és un esforç impressionant de tothom, d'estar concentrat, de saber què toca i d'assajar molt de temps abans. Per això dic que Bergman parla del teatre també d'una manera molt potent, dintre del teatre, d'aquest actor que està en moments terribles, que és el personatge que interpreta Michael Keaton, perquè ha tingut moments de...
de fama impressionant i continua sent famós, però no es guanya la vida, no té autoestima, no té ni tan sols dignitat pròpia i intenta posar en escena una obra de teatre. I aquí, en canvi, el Joaquim Uristella el que fa és agafar el teatre i treure-ho al carrer i fer que un munt d'històries...
A l'estil, una miqueta, a mi em va recordar més d'una ocasió i per mi va ser una referència interessant a les pel·lícules de Miguel del Badalejo, que són aquelles pel·lícules molt costumistes, però amb una profunditat que les fa molt estimables, doncs aquí també hi ha una mica això, perquè ens fem la idea, per fer la idea a l'espectador que conegui el Miguel del Badalejo, que vulgui buscar una mica...
no sé, La primera noche de mi vida, o Manolito Gafotas, o Cachorro, moltes històries punyents i fetes amb un nervi molt important, però que no se surten, o Rencor, Rencor, per favor, amb la Rosario Flores, quina grandíssima pel·lícula, doncs que no se surten mai dels paràmetres d'explicar la vida tal qual és, amb tota la seva intensitat, amb tota la seva passió,
I aquí, ja dic, l'Oristeu fa un homenatge molt gran als actors, al teatre i al públic, i al públic també. Sobretot a la part final hi ha un moment molt emocionant en què s'arriba a un teatre, hi ha dues persones, ja grans, ara no recordo exactament el nom dels actors, però vaja, es pot consultar, que estan davant d'un micròfon llegint un text. Al començament et sembla que fa referències a la Bíblia,
però després de seguida es converteix en poesia, en reflexions sobre el teatre, sobre la vida, tot parlant de la paraula, que és la paraula. La veritat és que és brillantíssim, deliciós, la manera com interpreten els dos. I aquí s'acaba la pel·lícula, tot i que no explico de quina manera s'acaba, perquè també és emocionant veure-ho, el que passa en aquell moment i com d'allò. Tot i que també es pot preveure. Jo no m'ho vaig pensar, perquè la veritat és que no sé... No fas previsiós.
No, exacte, això és exactament el que anava a dir. En canvi, un dels que va veure la pel·lícula amb mi sí que em va dir que s'ho havia pensat, el que es trobaria al final. Però la veritat és que emocionant, tothom aplaudint al final, veritablement una grandíssima pel·lícula. I l'altre que vaig veure va ser al matí, a les 9 del matí, passi de premsa, i que aquí sí que vam poder parlar amb els actors, que són tots molt jovenets, i amb el director una miqueta.
La pel·lícula Los héroes del mal. Que he dit així, doncs, bueno, és difícil saber de què va. I per dir-ho breument, té força a veure, té més a veure del que fins i tot un voldria pensar, perquè fins i tot no deixa de provocar una mica d'esgarrifança, doncs amb això que ha passat aquesta setmana mateix, ahir mateix, no?, amb el fet de les escoles, de la duresa, de vegades que es viu...
Avui una companya em deia una cosa a l'escola que et deixa una mica parat, que potser és massa convencional, si vols, però que et fa pensar. El que explicava, reflexionant sobre aquests fets terribles, i aquestes morts ferits, i un mort fins i tot en una escola de Barcelona, és que deia, clar, és que a l'escola hi ha de tot, hi ha representat absolutament tot. Uns anys més tard, ja la gent se separa i cadascú fa una cosa, té les seves feines...
hi ha persones que entren en el món de la delinqüència, persones que entren a la presó, però allà a l'escola està tothom, tothom. Abans no comenci res. Llavors, exacte. Bueno, mira, una frase molt bona, fent referència també allò a la pel·lícula Bertrand Tavernier, que no exactament va per aquí, però que fa referència, allò d'avui comença tot. Doncs a l'escola, d'alguna manera, comença tot. Clar, allà pots trobar, veritablement, qualsevol cosa, i en aquest cas...
Ahir mateix, pel que sembla que ha transcendit de moment, és un noi que té uns pares que són infermers i la mare és infermera i el pare sembla ser que és assistent social, vull dir que no és un nen que tingui una família especialment desestructurada, per tant, no ens podem escapar.
Això és el que fa més potent en aquesta situació. No ens podem escapar dient que això és un cas particular d'una situació marginal. Aquí estem tan involucrats com el Gus Van Sant ens va fer veure a Elephant, per exemple. Està clavat. És la normalitat total a les aules, a les classes, a la biblioteca i de cop hi romp una situació
que ningú s'espera però que tampoc és tan imprevisible, perquè hi ha tot aquest germe, tota aquesta sensació. Doncs la pel·lícula de los seres del mal, del director, és un nom basc i em fa molta ràbia, ara buscaré el nom, però no ho recordo ara exactament, vam parlar amb ell, aquestes persones, com ho diria, una mica friqui.
És a dir, molt de Batman, molt d'haver llegit molts còmics, però ha fet una pel·lícula potentíssima que podria semblar pel títol que té alguna cosa a veure amb el tema dels còmics i de fet veu molt d'aquí i té molta importància el logotip de Batman, però és una història dura, duríssima, duríssima. No pots escapar en cap moment de la incomoditat que et provoca, la relació que estableixen els personatges, concretament tres...
Tres nois que estan en un institut, que són els nois marginats i que es fa en tot moment la reflexió, a través del personatge més atribulat de tots, la reflexió que s'estableixen uns rols i gairebé és inevitable. I un ha de saber que el rol que li toca és el rol que ja li pertoca per sempre. I llavors és intentar fugir d'aquest rol però al final no hi ha manera.
Llavors, la veritat és que la forma com descobreixen les coses aquests tres nois, que trobo que és força representativa d'una adolescència en aquests moments, i una adolescència de sempre també, doncs és colpidora, és per reflexionar.
I a més a més, posant-ho en consonància amb aquests fets tan recent de l'actualitat encara et fa remoure més. Per dir-ho d'alguna manera, jo li vaig comentar així ràpid al director perquè vam tenir poc temps per parlar amb ells si li semblava, i perquè tu també, Jaume, i els oients es facin una idea,
Així ràpidament, del que pot comportar la pel·lícula, li vaig preguntar si ell considerava que la pel·lícula podia considerar-se com una taronja mecànica 2. No ho és només això, però hi ha moments en què t'ho recorda per l'utilització de la música clàssica.
per la manera com es roda la violència, la violència d'una persona a sobre d'una altra, tot i que ell va dir que li agradava la pregunta per una banda, però per una altra banda no, perquè hi ha altres pel·lícules, com Alphaville, per exemple, del Godard, que també roda d'aquesta manera, i a ell no li interessa exactament això, li interessa reflexionar sobre la manera com uns personatges es veuen afectats per l'ambient, per l'ambient que una societat provoca. Per tant, és una reflexió molt potent, no sé exactament quan arribarà als cinemes, però...
però la comentarem i valdrà molt la pena. Ja dic, no és una pel·lícula fàcil, una pel·lícula complement, fins i tot en algun moment penses si està ben feta, però a mesura que va passant i que va desenvolupant-se la història, t'adones que no està molt, molt pensada i que qualsevol cosa que surt de la pel·lícula té un significat i la manera com es succeeixen les escenes...
estan fetes per fer-te pensar que t'expliquen una història no en els mesos que l'acció es desenvolupa, sinó en anys, si fa falta. És a dir, t'explica moltes coses de la societat en què estem nosaltres ficats. Per tant, és molt profunda, molt més bèstia del que al principi podia semblar. I si el posem en relació també al cinema d'Ales de la Iglesia, doncs també podem entendre millor la pel·lícula. Jo fins i tot diria que
que fa falta un productor del pes de l'Àles de la Iglesia perquè un director, que ell tenia molt clar què volia fer, però perquè la indústria accepti una pel·lícula com aquesta. Perquè no està tan lluny de pel·lícules com La Comunitat o com El dia de la bèstia, pel·lícules de l'Àles de la Iglesia que en el seu moment van ser molt crítiques, però a més a més d'una duresa molt considerable. Però no tenen l'aspecte lúdic que tenen les pel·lícules de l'Eglésia.
Tenen tota l'estona un pols molt ferm, molt dur, molt de donar-te cops contínuament perquè gairebé estiguis tentat de marxar, agafar i marxar perquè no pot ser, no pot ser que això sigui. Ja no m'aguanto. És consistent. I vaig voler veure, però no vaig poder i vaig marxar una miqueta així, a més aviat emprenyadet el diumenge, perquè no vaig estar massa inspirat, vaig voler veure la pel·lícula de Maloena Moreno, que vam parlar aquí amb ella el dimarts passat, tu no hi eres, parla un momentet,
que és la directora molt coneguda de Pipes, havia fet molts conversatges abans, però amb Pipes va ser una explosió, va guanyar el Notodo Film Fest i va ser reconeguda i coneguda per molta gent i ara feia no el que era el seu projecte desitjat, però sí un projecte que va ser seu a partir d'una productora que li va proposar fer
una mena de comèdia amb adolescents, que és como sobrevivir a una despedida, i es passava també el diumenge, i els companys que es van quedar allà van parlar amb ella, i ja tindrem notícies. Una història entre noies, adolescents...
però que amb la mà d'aquesta directora jo estic convençut que tindrà coses molt interessants, perquè no li agrada la frivolitat, perquè sí, serà en principi una pel·lícula frívola, però estic convençut, i tothom que ha vist Pipes, i la setmana passada Carme en directe la va veure i va dir, ja l'havia vist, la recordava, i va dir, és fabulosa, fabulosa, perquè té una mirada i una capacitat d'introspecció cap als personatges,
fenomenal. I, vaja, el 24 d'aquest mes, em sembla, que s'estrena. Ara no estic segur si és aquest mes o el mes vinent, però crec que és aquest. Per tant, bueno, haurem d'anar a veure-la i comentar-la. Això és divendres, clar. Aquesta és la meva crònica. Si podem, d'aquí una mica, ara que comentem alguna coseta més de les estrenes i recordant que avui teníem l'espai de Pasolini, Pasolini després d'Abel Ferrara, que va quedar així com una mica tallat el dia que tu havies vist la pel·lícula i que la vas voler comentar, doncs avui podem fer això cap al final del programa,
intentarem connectar amb Alba González, que està allà, que és la nostra corresponsal, que va arribar ahir mateix, perquè ens faci una mica de crònica del que ha viscut en aquestes poques hores i de les impressions que té. Però bé, de moment comentem altres cosetes.
Molt bé, sí, hi ha una pila de coses per comentar. Bé, jo vaig veure una pel·lícula que és aquesta Jet, el divorci de Vivian Almsalem, que és una pel·lícula que la setmana passada no vaig estar aquí, la vaig veure l'altra setmana.
que em va agradar moltíssim. És una pel·lícula israeliana i últimament ja tenim molt clar que nosaltres tenim diferents pel·lícules que s'estan estrenant, concretament ambientades a Israel,
i que ofereixen una versió de la vida tal com és allà, francament enriquidora per tots nosaltres, que el que podem saber moltes vegades és aquella la mentalitat, tu m'ataques i jo te'l torno, o jo ataco i la resposta, i en fi, llavors són aquestes opinions.
Sí, una visió al cap i a la fi és viajada. Jo crec que sí, que són molt esviajades i, diem-ne que elementalitzades per les constants, o sigui, per les constants que realment viuen en aquesta franja on conviuen dues comunitats com són la israeliana i la palestina.
En el cas de la pel·lícula que ens ocupa, és estrictament israeliana, és precisament que té com a protagonista una xicota que ha marxat de casa seva perquè no pot aguantar en el seu marit,
Però que, en definitiva, ella el que pretén és que allò que ha provocat la marxa de casa seva sigui reconegut per un tribunal. En definitiva, els tribunals que hi ha allà són de característica religiosa i, lògicament,
això xoca directament, d'una manera impulsiva, amb el que es podria derivar d'una acceptació del divorci com a cosa natural. Aspecte que, per exemple, en la nostra cultura ja té una dinàmica més acceptable, encara que no sigui del tot.
Llavors, a partir d'aquí, la pel·lícula està feta, jo diria, amb un rerefons pràcticament blanc, vull dir, gairebé sempre estem davant del tribunal, i a partir d'aquesta estètica tan despullada, que gairebé no caldria ni que fos en color,
doncs anem veient les diferents etapes del que va ser o del que podria ser, perquè tampoc et diu que això vagi a ser real, sinó que és una exposició del que és, en definitiva, el que mostra la pel·lícula com a ficció, com a realitat,
d'un judici que va a la recerca per part de la voluntat d'un dels protagonistes que s'accepti el divorci que ja s'ha produït, en definitiva, perquè ella ja ha abandonat la seva casa i tal.
I llavors aquí el que veiem és de la manera que ella pretén això, quan això veritablement és pràcticament impossible perquè no són tribunals civils sinó que tenen la característica religiosa. Molt bé, vull dir que a mi em va agradar moltíssim.
perquè al cap i a la fi, cap a la part final, hi ha un canvi, tot i que, com deies tu, pots preveure al llarg del film, això acabarà tal com ha començat, però no, hi ha un canvi francament radical, i a partir d'aquest canvi veiem que moltes vegades el que caldria és precisament dir...
Aquests dos els vigilarem que no es facin mal, per dir-ho d'una manera, però que es posin d'acord ells. I a partir de posar-se d'acord, se suposa que la qüestió serà molt més fàcil. I si no hi ha acord, doncs ja decidiríem, no? Però, en definitiva, anem a mirar que es posin d'acord. Naturalment, això és el més interessant que té el film...
és ric en matisos, encara que moltes vegades pugui haver-hi la sensació que és força reiterativa, perquè no hi ha grans canvis ni d'ambientació ni de situació, gairebé fins al final, i automàticament us recomano que aneu a veure aquesta pel·lícula.
amb la certesa que veureu una obra que us aportarà elements de judici sobre la gran varietat de matisos culturals i civils que existeixen a diferents punts del món, perquè aquesta és la realitat. Pel·lícula molt enriquidora, d'acord?
Estic mirant la informació que hi ha a internet de la pel·lícula i la veritat és que, complementant el que tu dius, la trobo interessantíssima i sembla ser que és la tercera part d'una trilogia dedicada a la independència.
de la persona, de la dona sobretot les altres dues són to take a wife que seria una cosa així com prendre una dona segurament no, a mi no em sona des del 2004 i l'altra és els 7 dies del 2008 i és possible que aquesta sigui l'única que ha arribat no ho sé, això no puc donar la informació és una cosa que ho podem comprovar
De tota manera, totes les crítiques que jo tinc no en parlen pas d'això. De tota manera, vull dir, aquí tinc una informació més gran, no? I podríem arribar, doncs, a esbrinar, no? A recuperar si això... Bé, que això és així, és veritat, que hagi arribat, és el que podem dir, no?
I en qualsevol cas, parlant de tot aquest cinema que efectivament ens està arribant d'Israel últimament, la característica que jo crec més interessant és el fet aquest de reflectir les contradiccions de la societat israeliana. En aquest cas en què tu estaves comentant, aquesta pel·lícula de Gett, l'intent d'una dona de divorciar-se, de Vivian Amsalem,
doncs és el fet aquest d'una societat que no permet directament la llibertat d'una persona quan ho decideix. Clar, fa no gaire vam parlar fa uns mesos d'aquesta altra història de nota a peu de pàgina, que és una pel·lícula que a mi em va impactar especialment, que dona peu a parlar de la dificultat per...
Tenir una vida acadèmica coherent i sensata i el que es premia en aquest sentit a Israel i segurament a tot arreu del món, en aquest sentit és molt universal aquella pel·lícula, és que es premia més la imatge que es doni, que doni un acadèmic, que doni una persona que se suposa que és un investigador però potser no és tan precís en la seva investigació ni tan...
ni la fa de manera tan pormenoritzada com una altra, en aquell cas la diferència està amb el pare i el fill, i la història es punyent perquè en principi sembla que li donin el premi al pare a tota una vida, i en realitat no, li donen al fill, que és un bàliga-balaga, és un presumit que el que fa és simplement anar de gala en gala i de festa en festa i fent llibres sobre allò que ha agafat superficialment de les investigacions d'altres.
Llavors, aquella pel·lícula, veritablement, és molt punyent. I el que és curiós és això. I una altra vegada, una vegada més, el cinema sembla ser que ja agafa aquest paper. Agafa el paper, en alguns països, sobretot, en aquest cas en Israel, de denunciar això. El que jo no sé és si al mateix Israel aquestes pel·lícules tenen preponderància i la gent les veu i les comenta, perquè són molt crítiques amb el sistema. Ho podem averiguar, tot això. Evidentment, aquesta és la tasca que hem de fer, no? Vull dir, esclar...
Pensa que això tot plegat fa 8 dies que l'he vist i naturalment et quedes amb la imatge i la valoració que et fa, oi? Ara, vull dir, tot això que dius, tant aquestes dues pel·lícules anteriors, la qual aquesta seria la tercera part, doncs és una cosa que comprovarem amb crítiques més exhaustives, vull dir, més complertes, vaja.
Jo la veritat és que cada vegada més estic a la recerca de coses que potser sempre bé hi hem estat, però de coses que surtin d'aquella normalitat de pel·lícules, sobretot d'entreteniment, ni pensar-hi, però de pel·lícules transcendents. I aquesta jo la vaig trobar fantàsticament molt vàlida com a pel·lícula.
punt de recerca per tot espectador que veritablement vol que els sorprenguin amb algun fet, amb algun matís, que d'una manera clara, com tantes vegades hem dit aquí a l'espai, si més no jo sí que ho he dit, doncs et sorprengui, o sigui que veritablement veure una pel·lícula t'aporti una visió més clara
és més rica del que ja tenies abans de veure-la que veritablement és el que hem de saber trobar sempre amb qualsevol manifestació artística que crec que com a tal és el que cal que sigui una manifestació artística que et sorprengui i d'aquí ve el respecte pels autors que són en definitiva els creadors d'aquesta versió que és una mica el que explicaves tu del senyor Uri Strain també, oi? Exacte N'he vist alguna d'elles i
I francament és un senyor que ofereix respecte precisament a partir d'això. Sí, sí, i unes claus de comèdia, sempre en clau de comèdia, normalment, tot i que aquesta última no ho és, i algun altre tampoc, algun altre que parla d'una escola d'actors que, bueno, la veritat és que també força punyent.
Sí, i una vegada més, jo crec que reivindicant la comèdia, que de vegades costa una mica, i fins i tot tu mateix ho reconeixes, que entra millor al drama, com si fos més fàcil reflectir la realitat de vegades. Però bé, aquesta pel·lícula d'Hablar té molts tocs d'humor, però és d'una profunditat en quant a reflectir la realitat social d'una sèrie de gent molt gran.
Què més amb aquestes dues setmanes, Jaume? Jo crec que tens aquí algunes coses. Estic mirant mentre tu parles i d'allò de contactar amb els corresponsals d'allà, a veure si podem parlar. Hem de parlar també de Pasolini, també. En tot cas, li donarem una passejada més. L'altre dia ja vaig fer algun apunt, no? I la veritat és que m'agradaria posar sobre la taula un element que penso que és molt interessant, que he descobert precisament en un dels diaris d'aquests dies, d'aquesta setmana, vaja.
Es tracta de la història d'una casa emblemàtica del moviment modern que va ser la seu de tota mena d'experiments artístics de les avantguardes. Es tracta de la vil no ailles. No soc francès, lògicament no tinc una pronunciació vàlida, però...
En definitiva, és una vil que hi va assistir un munt de persones, entre elles el senyor Luis Buñuel. Llavors, per què ho vull destacar, això? Perquè aquest respecte que esmentava ara fa una petita estoneta sobre el respecte més absolut pels creadors, i en definitiva els autors de les obres que tenen aquesta capacitat de sorprendre's, no hi ha cap mena de dubte,
que el senyor Lluís Buñuel doncs ens va sorprendre i molt al llarg de la seva trajectòria i fins i tot posant en evidència doncs determinades propostes que veritablement per ell no servien de cap manera com per exemple entrar en una gran indústria com és la de Hollywood i que això doncs
va quedar com amb lletres d'ort amb la seva filosofia de la vida, que en definitiva li va proporcionar aquesta coherència que després va transmetre a partir de diferents històries amb les diferents pel·lícules que va protagonitzar. Aquest lloc era un lloc en el qual hi havia uns aristòcrates, val a dir-ho, eren els propietaris d'un lloc com aquest,
que va començar, i això ho explico de memòria després d'haver-ho llegit, que va començar amb unes quantes habitacions que es van transformar en moltes més, o sigui, va començar amb 8, per exemple, i va acabar amb 80,
i la qual allà hi van coincidir tantíssima gent, sobretot lligada absolutament amb el que és el surrealisme. Ja estem parlant dels anys 20-30, que aquests senyors van esdevenir acollits en aquest punt. Vull dir, diríem que no els costava res, o sigui, el que era el fet de ser en el lloc...
i que és el que m'ha semblat a mi com a punt molt interessant del que he pogut saber i del que he vist. Per exemple, no fa gaire que vaig veure la pel·lícula Sherefin, també, que també em parlava d'aquesta constant, no de la manera que un senyor que era...
o sigui que agafava obres artístiques que ell les considerava molt interessant i que les promocionava tant als museus com als compradors d'art i que precisament
Això el que provocava, precisament, és aquest respecte per la creativitat, oi? Persones que, diguem-ne, que tenien la capacitat d'interpretar la validesa d'una obra d'art. Serafín és una pel·lícula interessant en aquest sentit, perquè la Serafín senzillament era una senyora que servia...
i que de cop i volta, des de jovenota, començava a pintar i tal, i va acabar fent coses molt interessants. Pel que vaig esbrinar, la Serafín, que dic, és un cas real, o sigui, és una biografia, i que lògicament em va agradar molt, també, aquesta pel·lícula.
Destaco precisament una d'aquelles coses que en la societat actual semblaria que manca d'una manera molt clara. Aquests punts de trobada en què persones que puguin tenir una validesa tinguin aquest acolliment, per dir-ho d'una manera, des de la simplicitat...
que és el que sembla que dona com a gran argument a totes les persones per arribar a tenir una imaginació creativitat. Aspecte que sembla que és negat a tot un seguit de persones que tenen aquest privilegi d'haver nascut en espais
que no els proporciona ni inquietuds ni res. Però el que sí que seria molt important en el teixit social en què vivim és que de la manera que sigui, aquelles persones que tenen aquestes aptituds, producte del que sigui, perquè no és tothom això naturalment,
I a partir de la visió, versió, i no pas l'interès, sinó de la estricta i única concepció de veure que allò té un futur i que serà una riquesa artística per la humanitat, que tinguessin aquesta capacitat de protegir-ho. Ho dic això arrodonint el que hem parlat abans i segur que tindrà molt a veure amb el que parlarem a partir d'ara.
A veure si podem connectar ja amb Màlaga. És que ja cada dia a les 8 de la tarda hi ha l'alfombra roja, llavors que entren persones que protagonitzen pel·lícules o directors, es fan allà les fotos, llavors ara mateix està en plena ebullició aquest tema. Jo ho vaig viure una mica de lluny perquè també he de dir que no m'interessa gaire.
Aquest tema concretament, llavors vaig sentir els crits i d'allò de les persones que estaven allà assistint a aquesta entrada, a aquesta cerimònia. I sí, sí, vaja, has dit tantes coses amb poc temps que assimilar-les i anar relacionant-les és...
És que jo sempre ho he tingut molt clar, ja me'n recordo una vegada amb una xicota que conec de Cornellà, que m'ho va dir, convivia amb un xicot, i dius, què, com estàs? Era una noia que es va veure perjudicada precisament per una situació com la que acabo d'esmentar.
Aquell noi tenia una capacitat creativa, una imaginació, diríem, natural en el seu interior, que és el que en definitiva fa que les persones puguin ser vàlides per tothom en quant a creativitat, no? I llavors hi va haver un senyor de la part del sur que vivia i tal, i que aquell senyor el va acollir. En definitiva, diu, tu aquí tens una residència...
i tu aquí fes el que et surti, no?, vull dir, com a concepte, i llavors, doncs, a veure què surt i com això, doncs, ho transportem i tal, perquè aquell senyor, aquell senyor que li sobrava capacitat econòmica per...
per tenir despesa, per dir-ho d'una manera, era aquest xicot, doncs aquell senyor va ser protector en aquest sentit. Això probablement en la societat moderna, i diria jo amb sintonia republicana, hauria de ser des de fundacions o coses semblants, no? Vull dir, vinga, a la recerca, com per exemple el que es fa a nivell de futbolistes, no? Per exemple, el cas que hi ha persones que van...
van vagilant, no? Jo conec un xicot que viu en el mateix bloc que jo visc i aquest xicot em deia, diu, no, ara vaig guaitant a veure quin jove, doncs, per dir-ho d'una manera, veig, que té molta qualitat i futur, no?
Jo penso que amb obres d'art hauria de ser exactament igual, sense mediatitzacions ni interessos, no? Vull dir que fos així de natural, no? Per això ho destaco, perquè aquest article m'ha agradat moltíssim, moltíssim, moltíssim, perquè destaca precisament aquesta filosofia, no?, que en definitiva lliga perfectament amb una concepció que jo tinc del món, també és clar. Jo no sóc creador, doncs no creu, però sí que gaudeixo dels que creen,
I a través dels teus comentaris, i a més a més en emissores públiques, i que poden sentir molta gent, també pots promocionar-ho, també formes part d'aquest món de difusió. Home, ara estava intentant relacionar tot el que deies, i això comentaves a començaments del segle XX, cap a la dècada dels XX del segle passat,
doncs seria més o menys l'equivalent al que en un moment determinat en el que va anomenar-se, bé, ara no me'n recordaré del nom, tot allò del nou ressorgiment de l'art a Itàlia. Primer, el Renaixement, tot allò es va fer a partir també de mecenes. Seria una mena de mecenatge, que de fet ara encara es parla i fins i tot nosaltres mirem de...
de trobar una llei del mecenatge que sigui favorable per les arts. El que passa és que també és cert, nosaltres que parlem de cinema, que és molt diferent promocionar i animar a una persona individual, a un artista de la literatura o de la pintura, que pot fer les seves obres de manera més o menys individual,
que promociona el que seria un geni del cinema. És una cosa completament diferent, perquè, clar, en una pel·lícula, per molt poca gent que intervingui, ha d'haver unes 50 persones i, si no, arribem a la centena, fàcilment. Llavors, acollir tota aquesta gent i aconseguir que aquesta gent tingui, durant el temps del rodatge i, a més a més, durant el temps que no estan rodant, que no estan treballant, que puguin tenir també una vida digna,
doncs llavors això comportaria, clar, no tenir només una casa, sinó veritablement una ciutat pràcticament dedicada a això. Com el que va haver, per exemple, a Almeria durant molt de temps, que ara en certa manera s'està intentant recuperar amb diferents projectes, i que va passar per allà al mateix Ridley Scott, amb la pel·lícula aquesta d'Èxodus, que va ser rodada en bona part allà, s'està intentant moure de nou el tema. Éxodus o Prometeus.
Éxodus, la de Prometeus va ser l'anterior seva i, bueno, diria una tonteria de les meves, però va estar rodada en un altre planeta, però no. No sé exactament on estava rodada, però no, aquesta d'Éxodus, la història dels israelis, precisament, ara que parlàvem d'això, de la seva fugida d'Egipte, que ara, com que el meu pare normalment escolta i la meva mare també el programa,
Ara he de dir referències que ell em fa, que estaven llegint un llibre i mirant una història d'aquestes que poden considerar-se una mica paranoides, potser, però que són dignes de mansió, d'esmentar-les i de tenir-les en compte. Sembla ser que hi ha fons documentals que testifiquen que a Israel o que a Egipte, més aviat, mai no va haver cap israelita.
És a dir, que tot allò no funciona d'aquesta manera, que és una manera, per una banda, de desestimar o de desprestigiar una història, que fins i tot forma part de la història sagrada d'un poble i de la història dels preliminars d'un altre, de les religions jueves, de la religió cristiana,
Però, bueno, és qüestió d'investigar-ho. No deixa de ser interessant que pugui haver aquestes versions, que pugui haver gent que ho ha investigat i que es pogués arribar en un moment determinat a la constatació fefaen, que es diu en català fefaen, una paraula que trobo molt curiosa, a la constatació certa i palpable que hi ha en realitat una...
Una manipulació literària, amb tot plegat, que també és raonable. Vull dir, perquè ens creiem, les històries que estan estides des de fa molt de temps, com si fossin certes, de vegades, i les agafem com a real. Però sabem que no té per què ser així. Vull dir, que l'afabulació de les persones sempre ha estat una característica nostra. Sí, on tastaria la diferència? M'acabes de donar un argument.
on estaria la diferència que se'ns expliquin històries que ens les podem fer vàlides per interpretar el muntatge social en què vivim, per interpretar-lo, no perquè ens hagin de creure. I a canvi tot el contrari, això que acabes de dir tu, de quina manera se'ns expliquen històries que són moltes vegades absolutament inversemblants, com si fossin molt certes.
És una proposta de reflexió, no? Jo penso que és molt vàlida aquesta proposta. I aquí queda. I podria haver fins i tot històries de ficció. La meva tendència, com a mínim, com a espectador, que deies ara, jo tampoc tinc una característica creativa especialment rellevant en cap camp, com a espectador també, com a comentarista, com a crític del que llegeixo o del que contemplo o de les pel·lícules que veig...
és considerar que la diferència entre la ficció i la realitat tampoc és tan important, segons com. És a dir, que entraríem més en aquesta línia que tu dius de considerar que la importància està en... És que quan he parlat de la senyora aquesta, dic, mira, això tampoc pot ser que sigui real, o sigui que sigui una biografia,
o bé que realment sigui una invenció, però que en definitiva pertany a una realitat. O sigui, el que està reflectint aquella obra és la realitat. En definitiva, què està passant? Que una senyora, per molt que hagi marxat de casa seva saltant-se a la norma, i que precisament
no és que li hagi de passar res perquè hagi marxat de casa seva perquè no li passa res el que sí que vol és que allò sigui real o sigui que allò sigui acceptat com a normal que quan un se'n va de casa seva és perquè ja no pot viure allà i això és el que ella busca aquí està el gran argument d'aquest film vull dir, molt interessant
En quant a Pasolini, jo penso que no és que sigui exactament això, i el que ha fet Abel Ferrara no és això, però sí que hi podríem trobar alguns punts de coincidència. En definitiva, Pasolini li va tocar viure en una època que s'acabava la Segona Guerra Mundial,
i en definitiva la Segona Guerra Mundial es va provocar com una resposta, i això ho hem vist en altres pel·lícules, jo penso que és bo que la recordem, o que ho recordem, vaja, en altres pel·lícules que en definitiva dèiem que aquí el que hi va haver va ser un moviment extraordinari a tota Europa i a Amèrica també, precisament per frenar no pas els nazis només,
sinó precisament per frenar la Unió Soviètica i les seves pretensions, que estaven molt clares, de controlar el món, no?, filosòficament, diem-ne, oi?, en quant a concepció. Llavors, si això ho acceptem com a bo, que tot és discutible, evidentment, doncs ens trobem amb aquesta situació que el que es va generar dins de la pròpia Europa de dir, no, això no ho volem, això no és computable.
tot el que diríem l'aristocràcia i la burguesia ja amb potència, doncs això no ho podia acceptar com a bé. I llavors, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, que això va ser un èxit, evidentment, confrontat amb la Unió Soviètica, participant i fent participar la Unió Soviètica per eliminar probablement el mateix mostre que havia creat una conclusió com aquesta, sí?,
Automàticament, això que passava aquí és que hi havia un rebuig sistemàtic contra tot el que representava aquesta constant. Automàticament, jo crec que la pel·lícula de Belferrara el que ens reflecteix és precisament aquesta realitat, s'acaba la guerra civil,
Hi ha una concepció nazi o feixista aquí a Espanya, ja veus tu, potentíssima en aquest sentit, no? Perquè aquí abans que la Segona Guerra Mundial ja es va eliminar aquesta possibilitat, no tant en quant a la realitat que els comunistes guanyessin, però sigui en quant a la república i les seves variants, que veritablement feien molt de por a tot el que representa la mentalitat social,
automàticament el senyor Pasolini es va viure va viure aquesta realitat i lògicament la va patir i la va patir d'una manera tan potent que és el que reflenteix la pel·lícula i aquesta és la meva conclusió evidentment tan potent que em va esdevenir víctima
I s'hi va enfrontar, s'hi va enfrontar de diferents maneres. La clau està... Pensant, creant, eh? Exacte, en què ell es va enfrontar, i això ho hem dit moltes vegades, però ara, després de la pel·lícula de Belferrara que tu has vist i jo encara no, i llavors tu has de dir les conseqüències que es puguin extreure d'aquí, però reflexionant sobre el que hem dit altres vegades i a la llum, una mica del temps que va passant i de les idees que vas tenint a posteriori,
doncs te n'adones encara amb més potència que ell, el Pasolini, va tenir tota una sèrie d'estratègies per enfrontar-se, per confrontar, per intentar donar una alternativa a això que tu estàs dient, a dir, que allò que ve d'aquesta banda potser no tot és necessàriament tan dolent, sinó que hi ha unes maneres d'enfrontar la vida que podrien aportar-nos moltes coses, i ell ho va intentar culturalment, va anar als orígens de la cultura...
per una banda grega, que està en la base de la cultura d'Europa, perquè va fer, per exemple, una d'Hipo Rey, que és una de les pel·lícules que jo recordo, sobretot algunes escenes amb més esturament, perquè són d'un realisme i d'una potència enorme, com jo no havia vist mai directament en el cinema, per molts efectes especials que li vulguis posar una pel·lícula. Ell, el que explicàveu, feia amb una potència molt gran,
ho va fer també amb la religió cristiana, amb l'Evangeli de Sant Mateu, que mai no havia acabat d'entendre massa bé per què, i ara venint cap al programa pensant que això és una cosa que em passa molt a mi, que en l'últim moment que he de fer una cosa se m'ocorreix alguna idea, veritablement m'he adonat, i segur que tu ja t'havies adonat feia temps, jo havies reflectit,
que l'Evangeli, segons Sant Mateu, no deixa de ser una manera naturalista d'explicar una història que altres persones l'explicarien amb un significat místic, amb un significat religiós. Doncs ell simplement li va donar un caire... I amb una utilitat pública directa, innecessària i inqüestionable. En canvi, ell no ho fa així. Exacte. Ell ho explica com una història més d'unes persones que van viure en una situació determinada i, a més a més, agafant les escenes, literalment, dels Evangelis. És a dir, que...
Jo crec que segurament... Bueno, molta gent a l'època ho devia entendre, però a mi m'ha costat uns 30 anys arribar-hi. Vull dir que potser sí que... Sí que estava avançat en aquest sentit, allò que es diu de vegades. Sí que estava avançat en quant a la interpretació que es podia fer. Ell ho veia molt clar, el que volia fer, i la gent que l'envoltava segurament també...
i intel·lectuals de la seva època potser ho van captar en aquell moment i van dir mira el que està volem fer aquest home jo crec que va ser respectat des del primer moment no sé si a la pel·lícula això es veu tampoc no tinc la seguretat que sigui així a la pel·lícula i ara m'hi has fet pensar precisament a l'exposar això que acabes de dir
A la pel·lícula, en definitiva, no hi va haver cap organització contra ell d'una manera directa, segons el que expressa la pel·lícula, sinó que ell va esdevenir víctima d'una situació a partir d'un menyspreu envers ell i el que ell representava.
però que va ser una qüestió absolutament individualitzada. Això és el que presenta la pel·lícula. I això és el que encara fa més potent tot el que hem dit abans. No va ser un munt de gent que organitzativament es va posar d'acord en eliminar-lo perquè era perillós. Això ja no tocava en l'època després de la Segona Guerra Mundial.
No és aquesta la qüestió. La qüestió és que això va sortir d'una espontaneïtat i casualitat al mateix temps d'una de les constants que ell, d'una manera natural, diríem que necessitava i reivindicava, que era la connexió amb l'homosexualitat que gaudia.
no pas patia el que passa és que l'homosexualitat un cop va acabar la segona guerra mundial estava contemplada com una condemna i això és el que en definitiva provoca sense voler per dir-ho d'una manera o potser vés a saber què provoca que estiguis obert a les possibilitats que esdevinguis víctima d'allò
El que em fa pensar és que no podem pretendre avançar socialment i ideològicament en un sol sentit. Hem d'avançar en tots els sentits a la vegada. Perquè si deixem un enrere, doncs, clar, acaben succeint esdeveniments tan...
O sigui, que la Segona Guerra Mundial es va acabar amb l'eliminació del nazisme, però va quedar una essència que, evidentment, provocava, i com que la desestibilització, un cop acabada una guerra, no vegis, no?, i el desastre, diríem, físic que es va generar, tot això s'havia de començar a reconstruir, doncs, automàticament això va marcar una...
una marginació enorme, no?, eh?, Itàlia, Alemanya, sobretot aquests dos punts que la van perdre, la guerra, evidentment, i per perdre-la, doncs, en fi, pràcticament ho van destruir, no?, tot allò va ser molt important. Sí, sí, veieu-la, perquè és que és una pel·lícula absolutament fosca, no hi ha cap mena de dubte, fosca en quant a que, esclar, el moment que reflecteix, doncs, és fosc, no?, vull dir, és...
És tràgic fins i tot, però d'una validesa extraordinària per interpretar un munt de coses que tenen a veure amb la nostra història i la nostra capacitat de superar aquests elements, evidentment. Però clar que hi són. Aquí és on no hem de perdre el nord.
Continuant amb la reflexió aquesta sobre la quantitat de referències culturals que el Pasolini va agafar per intentar precisament avançar, com dèiem ara, amb totes a la vegada, també va agafar la tradició àrab, amb les mil i una nits, la tradició eròtica europea amb el de Camerón...
És a dir, que va intentar veritablement agafar-ho tot i tirar-ho cap endavant i dir que tot això és el que tenim. A veure si són capaços d'aprofitar-ho i veritablement fer una societat potser o una mentalitat nova. Torno a reiterar la meva idea que m'estic adonant cada vegada més que veritablement era un...
un visionari en aquest sentit potser seria un moment fins i tot de recuperar-ho i de dir anem a mirar ara que en principi aquest tema que tu ho esmentaves en aquell moment que Abdali fins i tot que podia arribar a portar la destrucció d'un individu que per una altra banda estava fent tota aquesta feina
En principi, aquest paradigma, aquest estigma ja semblaria ser que més o menys s'ha deixat enrere, més o menys. Encara se'n parla i encara sembla ser que s'ha de fer feina, però en parlem amb més tranquil·litat de molts temes i de moltes qüestions. Potser seria un moment de recuperar-ho. Potser seria un moment també que surtis una figura com el Pasolini, no? No sé si això és possible, si això també s'apunta a la pel·lícula...
No, jo crec que... O potser hi ha alguna figura ja que estigui... A veure, jo penso que cada moment històric té la seva constant. Llavors, jo el que entendria, o crec entendre, que el que en aquests moments caldria que passés és que veritablement arribéssim a la conclusió...
Precisament perquè estem absolutament controlats per una llau de filosofia, ideologia, que no té res a veure amb el fet que tots gaudirem d'això, sinó tot el contrari. Jo crec que estem envaïts, controlats i fins i tot completament submesos a un munt d'avantatges
que no tenen res a veure amb la llibertat, que tot això ara, en tot cas, ha de néixer des de la senzillesa, des de la petitesa, des de les elementalitats. Precisament perquè tot un munt de persones que no necessiten, diríem, de donar-se d'això. És molt diferent, per exemple, com...
quan es va acabar la Segona Guerra Mundial i aquí concretament a tot l'estat espanyol es va produir el fenomen de... amb 5 o 10 anys ja es va veure que allò no podia anar de cap manera i automàticament es va generar
una tolerància, per dir-ho d'una manera, i que aquesta tolerància el que va provocar és que sortissin persones amb una capacitat extraordinària per reflectir tot un seguit de coses que tenen a veure amb la realitat aquella que ja detectaven els mateixos responsables del sistema social.
dictatorial, que allò no s'aguantava i calia buscar alternatives. I una de les alternatives que es va trobar precisament va ser que el cinema comencés a ser crític. Jo crec que en aquests moments, que no són els mateixos que aquell que la gent anava al cinema,
però que en el cinema se'ns va acostumar, jo penso, a reeducar en quant a la capacitat de protesta i això ens va portar fins a la transició i tal, però ens sembli que això són molts anys, no són tants anys, és tota una vida però no són tants anys.
I llavors, en aquests moments, jo crec que l'allau, o sigui, la tranquil·lització que existeix a nivell general és tan enorme que no pot sortir d'un que reflecteixi o dos autors i tal que reflecteixin aquesta realitat.
adoneu-se que esteu adormits no, ha de sortir des d'això tan massiu que hi ha doncs les petites cosetes que provoquin preguntes que en definitiva aquestes preguntes et puguin fer dubtar de tot allò que en aquests moments estem veient com a gran cosa que tenim aconseguida i beneficiosa per tots plegats
és aquí on crec jo que està i llavors diguem-ne que les petites cosetes què tal? connectes amb aquests nois? doncs dintre d'aquestes petites cosetes que són grans cosetes crec jo les que estaves dient ara mateix doncs sí, tenim una petita coseta que també és una gran coseta una gran persona i que per mi és un plaer donar la benvinguda a una persona que encara no ha col·laborat mai amb aquesta emissora amb Ràdio Desver i amb aquest programa Cinema Sense Condicions
Però esperem que a partir d'ara sigui un començament i està estudiant periodisme, li agrada molt la ràdio i a més a més està allà, a Màlaga. Ha volgut anar amb l'equip d'Infiltrats, amb l'equip que forma els diferents programes de cinema i em sembla que està ara mateix una miqueta impactada per tot el que està veient allà. Alba González. Alba, què tal?
Hola, bona tarda. Què tal, Alba? Molt bona tarda. Vas arribar ahir a Màlaga allà per assistir a tot el que poguessis del festival de pel·lícules, de rodes de premsa. Com ha anat l'arribada, el col·locar-te allà en terres malagueñas i com has viscut tot aquest dia que de moment portes allà?
Bueno, això és increïble, és absolutament increïble, és una passada. Jo he arribat tres dies tard i la veritat que he arribat, tothom em deia, quan arribis anirem a la roda de premsa, no sé què jo pensava. Tanta cosa, impossible, o sigui, és impossible, no, no. I realment veig que s'assolapen activitats que vols anar a totes i no pots, perquè és impossible de les coses que hi ha. És absolutament, bueno, increïble. Aquest matí hem fet...
hem anat a veure el passe de premsa de la pel·lícula Requisitos para ser una persona normal. Ah, fantàstic. Què tal? L'has anat a veure, tu? L'has vist, la pel·lícula, la Letícia Dolera? Sí, l'hem anat a veure i una cosa, l'escolto molt malament.
Doncs, bueno... A tu t'escoltem molt bé, doncs, eh? Sí, sí, a tu t'escoltem. Doncs mira, et deixem parlar, parla tu. Ves parlant, va, exacte. 5 minutets. Doncs sí, sí, aquest matí hem anat a veure la pel·lícula i després hem tingut roda de premsa amb gran part dels actors de la pel·lícula, sobretot amb Letícia Dolera, que és la directora guionista i, a més a més, la protagonista de la pel·lícula. Impressionant. I la veritat és que, bueno...
És el seu primer argumentatge i s'ha menjat a la premsa. Realment ha sigut, bueno, una passada. A més a més, la pel·lícula tenia... Bueno, és molt característica, no és molt pintoresca, diguéssim. Té punts molt de broma, a més a més fa coses peculiars. Si no l'heu vista, jo us aconsello que la veieu, perquè a més a més té punts de riure, que són...
Bueno, hi ha una cosa que surt una cosa d'un pet i no sé què, no? I la premsa ha tingut molt amb això. Després, a més a més, sortia un cas d'un jove, Jordi Jordi Lladra, que fa de la germà de la protagonista i surt fent homosexual amb síndrome de Down, no? També és molt divertit. I, bueno, en resum que realment és una passada. Aquest matí hem fet això, després hem anat
a veure una mica per fora del Teatro Cervantes, hem estat veient el fotocall, i ara estem anant també al Teatro Cervantes, estem de camí de fet, i anem a veure, a veure, anem a una festa privada en el Port, Aitor, com es diu la festa privada al Port?
Així que no aneu al cinema, vaja. No, anem a veure ara... No, anem a un altre fotocòleg. És que això, ja us dic, són tantes activitats i volem anar totes que això és una passada, realment. Ara entenc que estiguis sense esma. Sentim que estàs com... Estàs caminant, estàs veient tantes possibilitats que estàs una mica saturada. A més, és el primer dia...
Però sembla, pel que has comentat ja, que la feina que estàs fent és excel·lent i, a més a més, ja vam quedar amb tu i, si et ve de gust, serà un plaer que estiguis aquí la setmana vinent, ja després d'haver viscut tota la resta del festival, pràcticament, perquè estaràs allà fins divendres. Llavors ens fas una crònica, si et sembla, ja més assossegada, més tranquil·la de tot el que has vist i de les impressions que has rebut i també fer-nos la teva crònica personal, si et sembla.
Alba? Genial, genial. Avui, de fet, ara venim corrents perquè arribem tard, perquè hem estat fent la crònica per infiltrats per estrenar la nova web, que us aconsello que de seguida que estigui ja menjarem més vídeos, un resum d'aquests dies que hem fet en vídeo amb viceversa film. Perfecte, sí senyora. I llavors, bueno, us aconsello, bueno, no us aconsello, sinó que us demano que entreu i pugueu veure tot el que estem fent i treballant, que segur que serà molt interessant.
Jo ho aconsello també perquè també surto una miqueta per allà, vull dir que també em fa gràcia. I tant, i tant, i tant. Jo vaig estar els dos, tres primers dies i tu vas arribar una miqueta més tard, vull dir que som com complementaris, diguéssim. Exacte, sí. Molt bé, Alba, doncs, fantàstic. Aquesta és la teva primera entrada al programa i la setmana vinent t'esperem aquí perquè ens facis la cronònia completa. Salutacions a David Tomàs i a Hítor Cruz que estan allà amb tu, corrent cap a la festa del Teatro Cervantes.
una abraçada molt forta per tots dos, i tots dos entraran demà a l'MHC de Radio Sant Vicenç, continuant la crònica aquesta a tope, que estem fent gràcies a infiltrats amb els diferents programes de cinema. Moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé, eh, guapa? Molt bé. Que tu passis tan bé com fins ara, fins aviat, a reveure.
I la setmana vinent, ara hauríem de tenir aquí el Joan, que ens diria la setmana vinent, tal cosa, però mira, intento buscar-ho així rapidet amb la música del final del programa, que ens queden ja 30 segons, i diu aquí un missatge del Joan, programació del tercer trimestre.
Llavors l'obrim, així funciona internet de ràpid, i diu la setmana vinent ens tocaria la excepcionalitat històrica del film d'Eisenstein, Alexander Nevsky, música, fotografia, influència política, etcètera. Pel Lluís Jordà. Lluís Jordà. Mira tu. Això és el que tindrem la setmana vinent, a part de pel·lícules que veurem, el Festival de Màlaga, etcètera. A reveure cinema dins de condicions... Que vagi bé, adeu-siau. Que vagi bé.
i sigo la guai...