Si vols saber el que passa al teu costat, escolta el Justa la Fusta. És un home que va començar a fer teatre de molt jovenet. Home, evidentment té un objectiu de potenciar el que és el teixit econòmic.
i això nosaltres no hi estem gens d'acord. Bueno, la postura de la plataforma és ben coneguda, que és normal a nits a la vall. Dit així, m'ha sonat malament. Per a dos quart d'onja, la revetlla. Estic molt content de recollir aquest premi. De dilluns a divendres, entre les 10 i la 1, just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cinema sense condicions.
Ja estem en antena. Ja estem en antena. Bona tarda, bona nit a tothom. Hola, bona nit a tothom. Una vegada més, ens trobem aquí per començar a parlar de cine, de les nostres grans aficions. A on ens trobem, a on? A on? Ens trobem a ràdio d'Esvern.
a cinema sense condicions cada dimarts del 8 del vespre a 9 del vespre i amb repetició
De dues a tres. I també a Mesa Mesa amb el bloc. Això ho has edit tu, Francesc, quin és el nom del bloc? CinemaSenseCondicions.blogspot.com. Clar, que aquí ens podeu sentir sempre que vulgueu, inclús un any més tard. Sempre que no tanqui el bloc aquest, doncs sí, en principi, allà estan les últimes dues temporades.
Ben col·locadetes. Les dues temporades senceres estan? Sí senyor. Molt bé. I aquesta també. Excet el primer programa, que no sé què va passar, problemes tècnics que no vam poder gravar-lo. Una tornada de vacances. Sí. Estaven tots una miqueta... De vacances encara. Estaven encara sí. Estaven de vacances.
Doncs bé, de moment ens presentem nosaltres, les que estem aquí, Rosalía Alcalá, Joan Morros, Francesc Aguilar, ara suposem que vindrà Joan Mavidal. Sí, el que passa que no estem tots perquè hi ha problemes, vull dir, uns estan de viatge, els altres estan doncs amb problemes personals de família, etcètera, etcètera, problemes o grans satisfaccions. Sí, exacte, altres ocupacions. Altres ocupacions més tendres.
Sí. I més delicades. Una salutació per tots ells. I l'altra preparant exàmens i estudiant en Itàlia. Per la Carme. Exacte. I el David. I el David. Doncs bé, tenim un programa com sempre, no? Farsits de pel·lícules, farsits de novetats, de preestrena, d'avançament, de pel·lícules que hem vist. Exacte. I a la segona part del programa fes-nos cinc cèntims perquè... Bueno, a tu parlarem. Parlaràs avui, jo morro. Sí, parlarem de... presentarem una cosa que no és massa... que pot ser una mica pesada pel fet que no és massa habitual que se'n parli, que la gent...
que és bastant desconeguda, que és la funció del product designer, és a dir, és un concepte més o menys nou del cinema nord-americà, que l'havia introduït ja, doncs estic entit, però és que ara està doncs més de vogue, sobretot a les grans produccions, i ja explicarem doncs el que significa ser un product designer i quina és la seva funció, i quin és el canvi que hi ha respecte al que es fan aquí, que seria l'equivalent al que seria aquí, una direcció artística a Espanya o a Europa,
però allà és més ambiciós i ja explicarem per què té un component una mica diferent. Això serà la segona part del programa. A veure si deixem una miqueta més clar tot això de la producció, perquè el programa que vam dedicar al 10 de gener d'aquest any no va quedar gens clar.
Ho hem de dir. També hem de ser crítics amb nosaltres mateixos. Jo com a mínim amb mi. Jo estava encarregat aquell dia de parlar de la producció cinematogràfica i potser no m'ho havia preparat prou bé o potser no vaig fer un plantejament prou correcte al començament, doncs vam entendre i jo crec que aquí, sentís aquell programa, no li va quedar prou clar què era la producció cinematogràfica, què feia un productor i en aquest cas ho podem complementar perfectament.
explicant què és un productor executiu, què és el disseny de producció. És una mica diferent el que fa el product design, encara que depèn de producció. Forma part de la producció. Forma part de la producció, depèn directament del productor. Però gairebé es podria dir així avançant molt de pressa, que és com era d'estudi previ de si la pel·lícula val la pena fer-la o no val la pena fer-la, i estudiar tots els seus components perquè el productor en una primera fase decideixi si val la pena fer-la o no.
En una segona fase ja ho veurem, té uns components molt... ja ho explicarem després a la segona part, penso que és millor explicar-ho per ordre. Doncs vinga, també aquest divendres tenim Cineclub Utopia de nou, la pel·lícula Incendis, que ja Sergi Rada ens va parlar una miqueta, mirarem de connectar amb ell perquè ens parli amb una miqueta més de detall, que podem veure.
que ens espera si anem allà al CineClub Utopia al Casal de Joves d'aquí de Sant Just d'Esver aquest divendres a dos quarts d'onze llavors si us sembla mentre mirem de connectar amb ell doncs bueno podem parlar una mica dels pel·lícules que hi hem vist exacte qui vol començar tu mateixa jo he vist la pel·lícula francesa de moda que venia precedida d'una bona campanya bueno no sé si bona campanya de marketing senzillament te deien que era la pel·lícula més tranquil·la exacte hi ha molts
amb moltíssims espectadors a França. Llavors, clar, amb aquesta targeta de presentació, doncs diu, vinga, anem a veure la pel·lícula. A veure, el tema és molt interessant. El tema està tractat d'una... sabeu què és la història? De fet, està basada en una història real. Exacte. De dos personatges.
que es troba a França, suposo que és a París o si no, no queda ben clar. Jo penso que és París, eh, que sí? Sí, sí que és París. I, bueno, un senyor amb molts diners, amb una posició econòmica ben desahogada, que, precisament perquè es troba en aquesta situació, aquesta atraplègic, degut a un accident que ha patit, ha de contactar una persona que el cuidi.
I llavors, després de rebutjar diferents candidats, es contracta amb un noi que procedeix de les barriades del país. De l'ExtraRadi. De l'ExtraRadi, de l'Eventlier, que diuen les persones franceses. I és un noi de color, un noi negre, que és l'actor Omar Sy. És nou, jo no l'he vist mai, tampoc. És fantàstic, és el que és conegut a la televisió. És un showman de la televisió francesa. Vull dir que de la cosa fàcil, de risa, de tot això, de riure.
Doncs és tot l'acoplament entre aquestes dues persones de mons tan diferents i tan oposats fins i tot. Però en canvi, com arriben a compenetrar-se? El tema és molt interessant, moltíssim, és la primera vegada que en cinema es tracta en sentit de l'humor, que això abans Joan tu comentava, que es veu fins i tot hi ha algunes associacions de tetraplègic o gent que està patint aquesta situació, que s'han posat en contacte amb els directors per agrair la forma que han tractat aquest tema, perquè si no,
El que fins ara s'havia vist era que havia estat sacant de forma molt dramàtica. I que és veritat que és un drama i amb aquesta pel·lícula intoixable es veu.
que és un trama, i és veritat, i no se t'oblida, en cap moment se t'oblida, perquè ho planteja contínuament. Clar, perquè ho vas veient amb ell que va rient, però que no pot fer pràcticament. Si tingués temps, i si m'aclarís amb aquest artil·logi nou que vosaltres podeu veure, una taula que han deixat a sobre de la taula, els companys de... No, no, no és una càmera, no sé com es diu.
Ah, bueno, ui, estava enfocant-vos a vosaltres. Ara mateix estàs enfocant a tu, concretament, Rosa Maria, perquè on que estaves parlant tu, doncs sí, sí, exacte. Si saludes, veuràs tothom. Doncs no, si m'aclareixo amb això, miraré de buscar una crítica, que m'ha arribat molt negativa, que no he arribat a llegir sobre aquesta pel·lícula criticant-la i m'agradaria per fer contrapunt una miqueta a veure quins són aquests arguments. Si m'aclareixo amb aquesta artilogia, perquè si fos l'habitual ja ho sabria fer sense cap problema. Ja tenim aquí a Jaume...
I també tenim a l'altra banda del telèfon que ha acceptat entrar ja directament al programa a Sergi, el nostre amic i col·laborador, com sabeu, cronista de Sitxer, és privilegiat i que també ens parla cada setmana perquè forma part de l'organització, cada mes, perdó, del cineclub Utopia i dèiem que volíem parlar amb ell i el tenim aquí. Sergi, molt bona tarda.
Que bé que tinguem una altra vegada cineclub cada mes. És una alegria que això es mantingui i que tothom que vulgui pugui accedir a aquest bocinet de cultura a través de la vostra iniciativa. Tenim un problema, a part de venir o no, que ja veurem. La veritat és que jo personalment tinc moltes ganes de venir, però sempre em surt una cosa o una altra.
personalment i a tots els que organitzeu el cineclub, però a part d'això, t'hem de reconèixer, Sergi, que no hem fet els deures. Aquí, al cinema, sense condicions. Sí, perquè vam dir que laboríem, si podíem, abans.
Em sembla que ningú ha pogut veure-la. I mira que la tenen a la biblioteca. Jo també la tinc baixada. Això no ho dieu, ni que ho tenen a la biblioteca, ni que ho tenen baixada, perquè de moment tothom ha d'anar a veure-la el divendres al CineClub Utopia. T'ho deia perquè depenem completament de tu, Sergi.
i perquè ens expliquis una miqueta, el que sabem és que ja en el Romea està estrenada l'obra teatral, cosa que sí que és molt interessant de poder accedir als dos formats, a l'obra de teatre. És una oportunitat increïble per veure l'obra teatral original i després la pel·lícula en què es basa. L'obra de teatre està protagonitzada per la Clara Segura, que és veïna de Sant Just,
El Jordi Domènech, el del programa de la feina del morro, m'ha explicat que es veu que està una mica malalta de la gola. I a veure si es recupera. I que té una substituta?
L'obra de teatre és una cosa, la pel·lícula és una altra. La tenim en el Twitter del programa. Ara ja avanço per dir-vos a tots que tenim Twitter en el Cinema Sense Condicions, ja ho havíem inventat, la Clara Segura, el Jordi Domènech també, la Peña del Morro i el Sergi Rara també en el Twitter. Sergi.
Ah, sí? Sí, està allà apuntat, aquí que busquen i afegeix-nos ja de seguida. Perquè t'arribin les nostres notícies. Jo només parlo de cinema. És veritat, a mi m'ha arribat algun i sempre és molt cinematogràfic. Doncs vinga, fem un Twitter d'aquests, curtet, i després ens ho amplies una miqueta més. Vale, perfecte. Doncs, mira, Incendis és una pel·lícula canadenca, que parla, trata de la història d'una dona,
i quan estan llegint el testament estan els seus fills, que són bessons, un noi i una noia, i es queden molt sorpresos perquè reben dos sobres, un destinat a un pare que creien que ell estava mort i un altre destinat a un germà que no sabien que existia. Ja has fet quatre twitters.
De 140 en 140 caràcters. Si hagués fet un Twitter diria... Aquest cilindre, CineClub Utopia, Incendis, la pel·lícula del 2010. Doncs sí, molt bé. Això és una molt bona manera de recomanar-lo. Llavors tenim aquí un drama. D'això s'ha de fer bé això. Un drama amb moltes sorpreses i amb un final espectacular on tot quadra i bueno... Saps si és molt difus?
Saps si és molt diferent el teatre, l'obra teatre de la pel·lícula? No, no tinc cap ocasió d'anar a veure-la. L'obra teatre, no la versió que fa ara el Romea, no sé si han canviat moltes coses, però l'obra teatre original també va guanyar molts premis i tinc moltes ganes de veure-la. La Clara Segura la conec, va fer aquí també un taller de teatre i tal, i tinc la curiositat de veure-la a veure com...
com tota la història que expliquen a la pel·lícula com està explicat allà, no? Doncs serà interessantíssim. T'ho hauria d'haver preguntat abans, Sergi, però ara m'ha saltat el dubte de no. Com va anar la projecció del cineforum del mes passat d'En un mundo mejor? Força bé. La persona va enbaixar una miqueta l'èxit del Covid-19. Però va estar força bé. A la gent li va agradar molt.
Van respirar una mica tranquils al final perquè pensaven que això acabaria fatal. De fet, s'anava sentint que s'acabaria fatal, no? I bueno, van respirar una miqueta perquè té un final optimista. La directora ho fa molt bé. La Susanne Biers sap combinar-ho això molt bé. Però hi ha un moment que tens por que hi hagi un suïcidi i tot, no? Sí, sí. Arriba un moment que es diu... M'agrada molt.
Va agradar i espero que incendis també agradi. A mi m'agrada molt més incendis, encara que en un món de millor va guanyar incendis els globus d'or i els Oscars.
Jo crec que Incendis és molt millor pel·lícula. A quina hora la passeu, el divendres? El què? A quina hora la passeu? A dos quarts d'onze. Es fa una miqueta de xerrada abans o posterior? No, normalment primer fem un crometratge, tenim una col·laboració amb l'escola de cinema Bandapart,
i mentre comença la pel·lícula ja arriba la gent i tal, fem la projecció del cormetratge, després fem la pel·lícula i quan acaba la pel·lícula, amb la gent que vol xerrar una miqueta la comentem, però així, de manera extraoficial.
D'acord, doncs jo crec que ens hem de concentrar al màxim en que nosaltres puguem venir i que tothom que estigui sentint aquest espai també s'animi. Anar al Casal de Joves aquest divendres a dos quarts d'onze. Estem pendents de tot el que feu. Sergi. Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies per estar aquí. Fins la propera.
I nosaltres ja continuem aquí, ja amb el Jaume Vidal instal·lat. I el Jaume Vidal i jo vam veure una pel·lícula que... El mi hijo i jo, què et va semblar? Què et va semblar mi hijo? Ja vam veure el dilluns, el Verdi... Sí, perquè tu vas dir de seguida què et va semblar, però jo m'ho vaig reservar, oi? Ara és el moment de dir-ho. Ara és el moment de dir-ho, vinga. Bé, és una pel·lícula fins i tot divertida. Ja voldríem que el món funcionés una mica així, oi? Que hi hagués, doncs, aquesta capacitat. Per exemple, ara que estem així com...
gairebé les vagílies d'una vaca, doncs que hi hagués aquesta manera de respectar unes coses i les altres. Tot i que anar a la pel·lícula en aquest sentit hi ha com una mica de tremolla, no? Perquè és una mica quan coneix la història d'ell, que ella, que és l'empresària, doncs fa un canvi d'actitud. Però bé, diem-ne que arribem a un final que... vaja, si no és el Frank Capra, si sembla molt, no? Sí o no?
Bueno, té una... el que passa és que a Fran Cabral jo crec que ho feia millor, perquè s'ha de dir una cosa, jo ho he descobert després, que no ho sabia al moment de veure la pel·lícula, i és que és la primera pel·lícula d'un antic jugador famós a França de bàsbol, i que després vas devenir guionista d'alguna pel·lícula, i aquesta va ser la primera pel·lícula vas anar amb un guió propi.
i es veu que ell explica que en un moment de tarnat que anava a jugar una nit a fútbol a Montcamp va presenciar la disputa entre un pare i un fill perquè el pare volia que el seu fill fos el que representa la pel·lícula i això li va donar la idea de fer posteriorment la pel·lícula. Perdona, béisbol o rugby? Perdona, rugby. Ah, n'haurà de dir. Perdona, perdona. Ten raó, ten raó. És que li va agradar tant moniboles, Joan. He tingut un lapsus.
A mi el pel·lículum em va semblar interessant, més del que m'esperava. El que em va sorprendre més va ser el nivell de la gent. El tipus d'actors o personatges que representaven la història, tant els secundaris com el propi ell.
I això em va sorprendre molt, perquè el cinema francès que al moment intenta ser molt culte, aquí és arran de terra. Hi ha gent molt primària, molt bàsica, i a més a més amb un poble, no és la ciutat, sinó que és un poble on tothom es coneix i tothom fa bromes entre ells. És una cosa bastant sorprenent. Penso que no crec que sigui una pel·lícula típica, no crec que sigui una pel·lícula habitual.
Aquella de... Bienvenidos al norte, oi? Aquesta francesa, segur. Seria en aquell nivell, no? Vull dir, estem parlant de... Encara menys nivell d'aquí que a la munició del Norte, jo penso, eh? No? Bé, molt semblant, eh? Vull dir, no veig gaire diferència. En quant a això que has dit de primari, jo utilitzaria el terme també d'innocència, no? Vull dir... Popular, innocent... Fins i tot de dèficit, moltes vegades, amb algun...
amb algun personatge. Jo penso que el pare de brillant en té molt poca cosa, no? Molt poc, molt poc. Perquè baixar volia l'alçada que estem ara, doncs que no hi hagi una concepció que...
que amb un fill, apretant-lo molt, el que faràs és desestabilitzar-lo. Jo penso que qualsevol pare ho té claríssim. Però aquesta pel·lícula, perdoneu, aquesta pel·lícula que heu vist vosaltres, com es diu? Un pare i un fill? No, mi hijo i jo. El meu fill i jo. Què passa, també? A la ciutat? No, no, en un poble, suposo al centre del sud de França, molt lluny de París, jo diria, és un poble on la gent és més o menys cutre, per entendre'ns, o més o menys... El tren és curt.
I una cosa... És molt recorregut, com a contraposició, el canvi a la ciutat. I això els francesos ho fan molt.
En general ho fem bé, perquè aquí també es fa, però als francesos jo ho trobo que ho fan molt. Però aquí és exagerat. Jo no havia vist mai una pel·lícula on pintessin un món tan primari, tan primitiu. Potser sí que la jove que diu ell de Bienvenidos al norte, però jo em penso que encara ell és un poblet on té un càrrec. Aquí tota la gent és d'un nivell molt baix. Hi ha un poble que m'agrada molt, que és aquell que cada vegada vol agafar el dret i cada vegada es queda.
Aquella és entrenable. És el que té un grau de... Deficiència mental. Sí, té un grau baix. Llavors, sí, fa gràcia. És l'element que quan la pel·lícula semblaria que... entre ell ho equilibra, per dir-ho d'una manera. A nivell de connexió, com se diu això, d'empatia. Són persones que acostumen a crear una empatia.
Jo penso que és una pel·lícula molt divertida, que tant de bo ja deia. Jo penso que qualsevol, tant de bo tot plegat fos tan senzill. Tot al contrari, per exemple, i aprofito per dir-ho, que després podem aprofundir més del que planteja el George Clooney amb la seva pel·lícula dels idus. Què tal? Jo no l'he vista. L'he vista, l'he vist. Això és tremendament fort. Elemental. Elemental. Elemental al cap i a la fi, sí, però esclar.
El canvi a la fi és elemental, però el nivell d'exigència que es demana a cadascun dels personatges que actuen en una promoció electoral als Estats Units és altíssima.
El grau d'exigència. Una campanya, sí. De campanya. En definitiva, no pot ser, de cap manera, pot ser planera, no? La pel·lícula és elemental en quant a que fa el tret al tira directe. Vull dir, gairebé fins i tot en el d'allò, en el que va trencar amb la secretària, no? El Carter, no, com es deia?
Ah, vols dir... Abans de... L'Edgar Huber, el del... No, home, no. El president anterior, tal senyor... Ah, sí, el Clinton. El Clinton, sí, sí. Jo penso que tira directe el Clinton, no? Contra el Clinton. Sí, però... amb secretària i tot. Clar, llavors, la cosa és el que diu ell, és lamentable. Secretària o amb becària? La becària, sí. Ara ens entenem. Ara entenem, si tampoc entenia de què anava la secretària. La becària. La becària.
Bé, el 3T és directe. Però, paral·lelament, en primera, tenim el Jost Cluny que no fa ni una gesticulació estranya. Seriós, completament, no? Segona, els personatges que acompanyen tota aquesta parra fernàlia, per dir-ho d'una manera, de promoció del... Electoral. Sí, electoral, són bé, vull dir, com si juguessin a robinar-ho.
Ei, val a dir-ho, perquè escolta, a la que et passa et placen i te'n vas a terra i difícilment en aquell món, per dir-ho d'una manera, podràs tenir èxit, no? I llavors això m'ha sobtat, perquè esclar, s'assembla molt amb el que fa el clinisme amb moltes coses, no? Però paral·lelament potser és més elemental que el que planteja el clinisme.
Sí, estàs d'acord amb això Francesc. Sí, abans parlant amb el Joan li comentava això, que a mi m'ha fet aquesta pel·lícula la mateixa impressió de la que em fa les últimes pel·lícules.
si no totes, però pràcticament totes pel que estaven comentant en els últims programes, té una característica similar. Són dos directors que es mouen dins d'uns paràmetres de la crítica social, en principi, però que ho acaben, el que dèiem ara, elementalitzant tant, això que deies tu de la becària, el fet de focalitzar tant la qüestió del que estava passant en tota aquesta campanya.
amb allò que passa, amb la becària aquesta, llavors ho fa com si fos la premsa del cor, pràcticament. La qual cosa no acaba de ser massa convincent, acabes de veure com una cosa realista. És com, una vegada més, per agafar l'interès de l'espectador mitjà, podríem dir. De l'espectador que va a veure una pel·lícula i això, ha de deixar-se enganxar.
Llavors a mi em passa el contrari, jo surto disparat d'una cosa com aquesta. Fins aquest punt, fins en el moment en què es planteja, això és el que t'ho deia. No està malament, tot aquest drama, totes aquestes persones que estan superreconcentrades per aconseguir un... El drama ve a partir del moment en què apareix la bacària? Bé, no, és un desencadenant, però tampoc és el que pesa més. Jo crec que el protagonisme el tenen més aquestes persones que ell està esmentant.
Aquella, com se diu, aquella que va fer drive i l'altre... Ryan Gosling, sí. I l'altre que està de moda com a actor, es veu que fa molt de temps. Sí, sí, sí. I el Philip Seymour Hoffman, sí, que són... Peltow el vaig trobar amb aquest. En canvi, el Hoffman, sí, hòstia, tu, aquella dona, una mesura... Aquest no falla, no falla mai. Aquell vaixot, no? Què tal? Clar, jo penso que els protagonistes de la pel·lícula són aquests. I tot el... l'altre és més aviat un...
El mateix cloner es presta, és director, es presta a fer el paper més petit i més... Sí, però no deixa de tenir la seva gràcia, ja diga, abans d'arribar a aquest punt de la becària, en el que agafa més importància, quan es reuneixen els tres. Llavors, ell, el governador, que està amb el punt aquest de ser escollit candidat demòcrata a les presidencials o no, doncs és el que al final decideix si es fa una cosa o una altra.
Això per exemple sí que em va agradar, el fet que els caps de campanya reuneixen perquè hi ha una situació super complicada i que ells sols no poden fer res, reuneixen amb el governador i l'altre al final donant una mesura de credibilitat molt més gran de la que un esperaria en principi i que després es desmunta completament a tenor de les circumstàncies successives, doncs ell diu no, no, jo és que ja estic cansat de trair-me a mi mateix i això que em diu, respecto molt la teva paraula,
però no ho faré. Vull dir, no em posaré al servei d'una persona que, una vegada que em doni el seu suport, jo dependeré completament del que digui i del que faci. Llavors, tot aquest punt, ja dic, fins aquest moment, bé, força interessant, que una pel·lícula pugui arribar a aquest punt. Ara, després, és que es desmunta, es fa massa tou tot plegat. Jo el que crec és que aquí, moltes vegades, quan parlem d'allò que el cinema americà té unes constants, penso que és cert,
que ho té i molt clarament. I aquesta pel·lícula les té, que estàs constant. Però diem-ne que les persones, i és el valor que li dono tant a l'autor, Jost Cluny, tant en aquesta com a l'altre que va fer Siriana i tal... Siriana com a actor, per això. Sí, sí. I la de Bona nit i bona sort, com a director, també. Això mateix, bona nit i bona sort, també.
Jo crec que el que fa és que en el fons ells són com uns patriotes que estimen la seva pàtria però que no els agrada com és. I llavors el que fan és una tasca de posar en evidència què és el que no els agrada. I això penso que és meritori, que no és allò que deien abans.
que tenen capacitat d'autocrítica, tampoc ho veig així, però és meritori que es destaqui, que no m'agrada allò que estimo, que en definitiva és la meva pròpia pàtria. Amb això estic d'acord, i això ho fa prou bé, és crític el George Clooney i els seus guionistes, i ell mateix com a guionista, doncs això del que ell defensa. Està tot basat en el Partit Democràtic, no en l'altre, en el República,
i llavors li fa mal d'alguna manera que hi hagi una sèrie de comportaments i això és el que destaca. Això segurament és veritat, és el que més es pot destacar. Sabeu què vol dir el sídus de març? El sídus és un fet, això ho va explicar l'altre dia molt bé. Ho saps tu? Sí, perquè aquí tenia una ressenya que ho va explicar. Diu que és un títol xespiriat.
Diu que fa al·lusió al calendari romà, que era el que es donava el dia 15 de març, que és que està a punt d'arribar, de l'any 44 abans de Crist, en el que el Juli César va ser assassinat per un grup de conspiradors, que intentaven acabar amb el despotisme i restaurar la república. Això va ser la pel·lícula de Juli César, del senyor MacGyver, que queda absolutament reflectit.
Doncs sí, fa referència a això, en definitiva. El que passa és que la pel·lícula planteja un final diferent. Que aquests idus hi són, hi poden ser, i en definitiva juguen entre ells, que en definitiva són els professionals de la política, vale? Vale, vale, vale. I molt bé, molt bé. D'alguna manera sí que hi ha alguna aportació, no? No és una pel·lícula més sobre un procés electoral, sobre candidat, sobre col·laborador... Ni tampoc crec que la mentalitzi com altres pel·lícules de
de diferents èpoques de la història del cinema, que han estat molt bé però que penso que aquesta aporta algun element bastant més potent a nivell de contingut, a nivell de rigor. Com són les coses, crec que sí, moderna al cap i a la fi.
Jo tenia ganes de veure-la. Confesso que potser això i que n'hi havia algun altre que et volia veure, és a dir, a veure de quina era ara en aquest moment, eren les que em feien més gràcia de les que estan fent ara en aquest moment. Perquè tot el més o menys ho havia vist i no tenia cap... En canvi, aquesta em semblava que... De fet, aquesta no la deixen malament. En general la deixen més o menys bé com a pel·lícula. La crítica, vaja, no... Uns poden baixar a 3, altres fins i tot arriben a 5.
entre poc i massa també, no? Jo crec que el 3 està bé. Vale, vale, vale. Però bueno, això de les valoracions... Algú ha vist la del Dictado, la d'aquesta del Antonio Ochoa-Marias? No. No, no. És que... Pinta. També passa que la crítica veig que està com... Dividida, oi? Dividida. Hi ha uns que els hi ha agradat, més o menys, però suposo que tinc la sensació que és la gent que li agrada molt el tipus de cine de Sitges. I hi ha un altre tipus de gent que els acaba d'agradar. Jo em confesso que estic més lluny de la banda que la trobo
No la trobo ni rodona. Es va presentar al festival de Berlín i ja no va funcionar gaire bé. Potser s'aguanta tota la primera part, però quan apareix un final que veus venir també, és previsible, però que no està gaire justificat, una mica per mi la pel·lícula es cau, es desmorona i no acaba de funcionar.
Aquí la gent, quan jo el vaig anar-hi, la va carregar. La gent sortia emprenyada perquè deien que era una presa de pèl. Potser no tant, és a dir, penso que no n'hi ha per tant, però tampoc és una pel·lícula que sigui massa recomanable, si es pot veure, però no porta res. Jo és l'únic que he vist. No he vist res més aquesta setmana. He anat de bòlit.
Aquesta sí que em va agradar molt. Tu volies llegir... Ell volia buscar una crítica negativa. No l'he trobada. Si ho trobo abans que comencem la segona part, us la inventaré. Mentre es comenti un cas que ens ha faltat... És que hem fet la connexió amb el Sergi.
Té dos directors, l'Erik Toledano i l'Olivier Nakash. Que són molt joves, jo els he vist per televisió. I l'altra cosa que em va agradar que vaig sentir un comentari que deien és que en realitat està mal feta la traducció del títol perquè hauria de ser intocables. Perquè són dos, no és l'únic. I en canvi en intocable el títol no lliga massa amb la història i en canvi intocables sí que lliga amb la història.
dos personatges enfrontats, com explicava la Rosa, que viuen en mons diferents i que en el fons és una història d'amistat. Quan acaba la pel·lícula, t'adones que hi ha un rotllo allà entre ells dos, encara que pertanyin a mons diferents, que es complementen o s'han ajudat o s'estimen. S'han enriquit i s'han enriquit mutuament. En molts aspectes. Això que dius sempre passa amb els títols francesos, perquè aquella pel·lícula dels Germans Ardent, que en l'original eren els fills
I que tenia molt més sentit si la traduïes d'aquesta manera, les fills, en plural, doncs... Aquesta pel·lícula és tota una referència. Aquí la van traduir pel fill. I canviava completament. Perquè era la història d'un home que havia perdut de manera violenta el seu fill, precisament amb mans del noi que decideix fer-se càrrec d'ell.
Llavors, no hi ha un fill només. Clar, hi ha dos. Llavors això ho entén millor. Doncs això és dels traductors d'aquí, no és de França, perquè en França està bé el títol a canvi. És el que la traduïta en espanyol. Però aquí sempre passa, jo de tradutore-traditore, aquí... Aquí s'aplica. Molt malament, molt malament. Aquí s'aplica, no té res a veure. Jo me'n recordo quan vaig una mica d'universitat, que era, bueno, havia nascut a França i tal, i sempre ella diu
Ella havia anat a escoltar França i havia estudiat allà, llavors va coincidir amb nosaltres a la universitat. I ens deia, quan parlàvem de cinema és que ens costava saber de quina pel·lícula estàvem parlant. Perquè allà a França es veu que tenen més costum de respectar el títol, el títol original. I aquí no, aquí fem unes traduccions, bueno, impressionants, que no té res a veure. Jo aquesta va ser una por recuperable. Sí. I penso que serà un èxit. Sí, sí. També s'ha parlat que és una miqueta la...
com una simbologia també una miqueta de la França actual, de la França de qualsevol país europeu o occidental. La contraposició d'una societat ja una mica envellida pot capacitar ja per si mateixa per continuar endavant i que necessita, en aquest cas, dels immigrants, dels nois joves, la gent que són les noves generacions. A mi això, de fet, també quan veia la pel·lícula em recordava una miqueta Le Havre.
recordeu aquella pel·lícula que passa amb una zona portuària, d'una ciutat, com tota la població és gran, i en canvi aquest nano, coincideix també que és negre, però és un nen, i és una manera de dir, escolta, és veritat, és que Europa es necessita també que vingui gent jove, no? Ja. És potser una lectura més política, també, fins i tot. Envellim a marxes forçades, oi? I la necessitat de tots, és una interacció aquí, tothom són necessaris aquí, i cap tot, i cap tothom.
Doncs jo he vist també una pel·lícula que el Cesco ja va comentar fa uns mesos amb la seva llista del Cesco dintre d'aquelles recuperacions de pel·lícules dels anys 60, 70 i que ha anat avançant amb el temps i que quan torni doncs al juny si el podem recuperar i si no ja la temporada vinent doncs suposo que continuarà amb aquesta línia i que m'ha sorprès perquè la volia veure per aquest programa que comentàvem al començament sobre els productors, a veure si portava una miqueta
a la qüestió, tot i que sabia que era una comèdia una mica esbojarrada, i l'he pogut veure aquesta setmana també perquè avui parlem una miqueta del tema aquest, no exactament del mateix, que ja ens has introduït tu al començament, Joan, i és la pel·lícula dels productors del Mel Brooks. Hi ha una altra versió posterior que encara no he vist, que és de fa uns anys, submusical, molt més elegant, molt més estilitzat,
Però aquesta és una comèdia esbojarrada, una comèdia fonamentalment de personatges que s'enfronten entre si, que es comuniquen, que es retroben, que es barallen. Sobretot els dos personatges principals són el Zero Mosel, aquell actor grandot i amb poc cabell.
i el Jim Wilder, que són els que tenen el protagonisme fonamental durant tota la primera part, i té dues parts molt diferenciades, el punt de partida és molt divertit, perquè el Jim Wilder és un comptable que va a fer els comptes a la productora del Zero Mosel, i llavors veu que hi ha una equivocació de 200 dòlars, i l'altre li diu a veure si m'ho arregles això perquè no es noti, i l'altre diu
Això no es pot fer, això és mentir, això és fer trampa. I no se sap molt bé com el complica, com li convents per canviar-li la idea, i l'altre acaba sent còmplice d'ell. I no només això, sinó que se n'adona d'una idea molt curiosa, i és que una pel·lícula, o més aviat un musical de Broadway, que és amb el que treballa aquest productor, el paper que fa el Zero Mosel, com més fracass sigui, més rentable pot ser.
perquè si aconsegueixes els diners que fa Falta per muntar el musical i després només dura una nit i allò es tanca, tots aquests diners te'ls pots quedar tu i ningú no anirà a investigar a veure què ha passat amb aquests diners. A partir d'aquest plantejament tan peculiar i tan curiós, munten
una història disparatada, busquen tots els elements que siguin els més desastrosos, els que garanteixin que allò no funcionarà. Una obra de teatre que es diu La primavera de Hitler, busquen l'autor que està com un llum, però completament com un llum, amb un casc així de cosà, que no té cap mena de desòria que tome.
busquen a l'actor també que interpreti més malament però resulta que al final la obra és un èxit. Llavors és molt divertit i dona una miqueta idea d'allò d'aquesta manera disparatada i a través de la visió també exagerada del Mel Brooks del món de la producció, dels mecanismes tan insospitats que de vegades poden moure
i jo crec que és tan exagerada que d'alguna manera vindria a ser la manifestació del Mel Brooks de dir, a veure, i retornant amb el tema, i perquè tu també puguis introduir el tema d'avui Joan, retornant el tema que parlàvem aquell dia, la idea aquesta que continua estant per part de moltes persones, que el productor és el que posa els diners i és el que després vol rentabilitzar la pel·lícula,
I punt. I res més. Jo penso que moltíssima gent encara continua pensant això i ho continua defensant. No, jo penso que és veritat, que la gent, el públic en general, es pensa això. I en canvi, doncs amb aquest programa, amb aquell espai que ja he dit abans que per mi ha estat fallit, que no vam aconseguir comunicar el que volíem comunicar,
o com a mínim el que jo volia que sortís i amb aquest d'avui que jo espero i confio i estic segur que sí. Podríem avançar ja dient, que tu vas dir en algun moment i l'altre dia també, que en realitat hi ha productors molt famosos, molt importants, que la seva màxima ambició no era precisament fer diners, sinó fer una obra artística de qualitat. Jo aquests dies, posteriorment al programa, em sembla que t'ho vaig comentar tu personalment, vaig veure un documental sobre l'Irving Tarver, que és un gran productor de l'època durada de Hollywood,
i em va sorprendre donar-me'n compte que un tio que va morir amb 37 anys, és un home que als 19 comença, és un geni, als 19 o 20 comença a treballar a la Universal, a checa a la Universal, no, primer a la Universal ja pots passar al telemetre Golding-Meyer,
i que controlava 50 pel·lícules a l'any, és a dir que era un senyor que era el productor amb un poder extraordinari perquè era molt intel·ligent, molt brillant i d'una pel·lícula que no havia funcionat era capaç de tornar-la a refè o remuntar parts de la pel·lícula.
i convertir-la en un èxit. Això sí que ho fan, eh? I això no, això ho fan, això ho fa l'editorial d'Albert, i és el primer que ho fa, i és el primer que muntar els estudis amb el sistema, diríem, de producció massiva de pel·lícules, perquè munten uns estudis amb guionistes, la Metro-Goldwyn-Meyer tenen actors amb carteres, actors que quan no ho roden estan assajant i tenen cursos d'addicció i cursos de escenificació, i fan proves i tal. Fan una jornada de 8 hores diàries.
8 hores diàries, de treballar, de treballar... Com és? Com és? I després quan prenen la pel·lícula fan la pel·lícula. I clar, tenien gent de qualitat, els guionistes el mateix, és a dir, Casablanca, suposo que hem dit una vegada, la fan 14 guionistes, els passa per les mans que hi ha els germans absent, que són els que escriuen realment el cruj més important, però després passen mans successivament de 14 persones. I clar, què passava? Que aquesta treballa en cadena donava un cert resultat, això és evident.
Però jo estic d'acord amb aquesta idea i, de fet, avui... Home, i no ens hem d'avergonyir de dir, Joan, que tu i jo després d'aquell programa hem tingut unes converses sobre això, que ja estaria bé que els ullents també es moguéssim a parlar sobre aquest tema, eh? Els productors, els directors... No, home, perquè hem estat donant voltes per entendre les coses i, bueno, doncs fem-ho perquè ens hem posat d'acord, més o menys, amb el que és important. Més o menys. Ens hem posat més o menys d'acord.
Si ara comencem a parlar del tema aquest, que és una mica diferent de producció, que seria el que és el Product Designer. Però en què queden? Product Designer o Production Designer? És que és el mateix. Product Designer és el productor-diseñador i Production Designer seria el departament que fa això, si és que hi ha més d'una persona. Però en realitat el concepte és de Product Designer.
El concepte, potser per entendre-ho, serà més fàcil dir que en els darrers programes que hem fet de cinema sense condicions hem estat comentant els premis Oscar destacant que la invenció de Hugo ha rebut molts premis per categories més aviat tècniques. Jo en el moment que ho comentàvem no era conscient que havien premiat Dante Ferretti, que és un dels grans històrics product designers
que ja des dels anys 60 ha treballat amb Federico Fellini, Pirpaolo Pasolini, Ingmar Berman, Terry Gilman, Franco Zefferelli, Tim Burton i ara últimament amb el Martin Scorsese. Que és el que ha rebut l'Òscar a la millor direcció artística per l'invenció de Hugo. Premi que ha guanyat amb la seva dona, una altra italiana que es diu Francesca Lojbiaccio, que ella és decoradora i sempre treballa amb el seu marit. Dante Ferretti i la seva dona és el tercer Òscar que guanyen en la direcció artística.
i ell mateix guardó el van obtenir el 2004 per l'Aviador, de la Martina Scorsese, que us ho veieu tots ja ho heu vist, i el 2007 per... jo no l'he vista. El Snowy Dodd, que era l'Alton Burton, el Johnny Depp i l'Helena Bonn Carter. Jo no l'he vista la pel·lícula, però m'ha guanyat per aquesta pel·lícula la millor direcció artística. Negra negra aquesta. Sí? Jo no l'he vist. Ens podíem preguntar, per tant, què és això del disseny de producció,
quin paper té en la realització d'un film o quina diferència hi ha respecte al director artístic, que és el més comú o com més aviat ens sona a nosaltres, als espanyols i fins i tot amb els ambients europeus. I crec que per la majoria dels espectadors la feina que fa un dissenyador de producció és desconeguda i que també passa com una cosa desapercebuda. I això, no obstant, estic convençut que el seu treball determina el contingut visual d'una pel·lícula i l'aspecte final que tindran els escenaris o els espais que es mostrin.
ja que ja siguin fabricats o prèviament existents, és quan es busquen localitzacions i s'anomena localitzacions d'aquells llocs on es rodarà una pel·lícula, i que per tant és molt important, ja que d'ell depenen, d'aquest product designer, depenen els decorats, el vestuari, la tretzo, el maquillatge i els efectes especials, si és que n'hi ha. En altres paraules, que del disseny de producció dependrà la coherència estètica del film.
Cal dir d'entrada que és un dels primers professionals que en el model americà sobretot es contracta per fer el que s'anomena la pre-producció. I que després dels seus càlculs de costos, del que podia costar la pel·lícula i les seves aportacions del que s'hauria de fer perquè la pel·lícula funcionés, la producció decideix si la pel·lícula es farà o no es farà.
No sé si cal explicar, suposo que potser no cal, però potser pels castellans sí. Els espectadors també. Tenim la càmera aquí. Bueno, està una miqueta penjada, però bueno. Doncs pels que ens estan escoltant, que amb tota pel·lícula es diu que es passa per tres fases de producció, o tres fases. La primera és la pre-producció, que en les grans produccions pot durar de pocs mesos a sis o set anys, depèn.
la producció, específicament o pròpiament al rodatge, que es podria 4, 8, 12 setmanes o més, depèn, i la postproducció, que és quan s'hi afegís la música, els sorolls, es corregeixen els diàlegs i cal col·legir-los, es fa el talonatge que parlava el Francesc dies passats o es fa el definitiu muntatge. I podríem dir que el dissenyador de producció, com a concepte, és l'arquitecte de la pel·lícula, ja que el seu repte,
d'entrada i abans de començar el rodatge és interpretar visualment el món reflectit en el guió pel que haurà de documentar-se sobre qualsevol aspecte de la història dels personatges, seleccionar les localitzacions clau
Crear els decorats si fan falta i, en definitiva, crear la paleta de colors, motius i textures que es presentin de forma eficaç a l'atmosfera adequada. Doncs això ja era el que jo volia explicar en aquell programa. Però és que el productor no fa això. Bueno, però és que potser ho vaig confondre jo del que era la producció cinematogràfica.
A veure, la idea és que moltes vegades ja parlem del producte definitiu. La paraula producte ja ens està dient que una pel·lícula és un fenomen d'una cadena de muntatge al cap i a la fi, d'una productora. Llavors, la idea era aquesta i la idea que està sortint avui és això. D'alguna manera, el dissenyador de producció faria el primer pas d'una productora.
Tenint en compte que potser ja hi ha un guió previ, però el primer pas per donar-li una coherència, per donar-li una forma, un sentit, com molt bé estàs explicant, el que després acabarà suposo que serà una cosa diferent, perquè no necessàriament serà tot tal com ell ho ha dissenyat, després s'aniran canviant sobre la marxa.
Un cop estigui aprovat per part de la productora, aleshores el product designer es posa d'acord amb el director o el director es posa d'acord amb ell i amb el director de fotografia i són els que diríem realitzant la pel·lícula. Habitualment aquesta figura, el product designer, tan sols és necessària en les produccions de gran embargadura, en grans produccions o en sèries televisives. I està per damunt del que s'anomena el director artístic.
I no és estrany que fins i tot els coneixedors del medi cinematogràfic confonguin la seva funció amb la del director artístic, ja que aquest pot arribar a fer més o menys la mateixa funció amb produccions més modestes. És a dir, quan no hi ha un product designer, tot el seu treball l'assumeix el director artístic, diríem. I que és el que passa, per exemple, a les pel·lícules europees moltes vegades, sobretot a les pel·lícules espanyoles.
Jo crec que m'estava plantejant que citéssim a tres famosos product designers històrics fins i tot per entendre una mica la seva importància. En primer lloc, jo penso, voldria esmentar el Dante Ferretti, que és aquest italià que va començar a treballar als anys 60 a Itàlia, és el que ha guanyat ara l'Òscar a la direcció artística pel film de l'Escorcese, l'invasió d'Eugo, però que ja porta 60 pel·lícules a les seves esquenes, d'entre les quals
Podríem destacar... Els que comentaves, no?, que havia treballat amb el Pasolini, amb el Franco Cefirelli... Sí senyor, ha treballat amb el... bueno, l'invenció d'Euga és l'última que ha fet, amb el... de les vuit pel·lícules últimes que ha fet el... el Martin Scorsese, ell n'ha dirigit, diríem des del punt de vista de product designer, set. Shooter Island, El Aviador, The Gang of New York...
D'un altre director, nom de la Rosa. La nave va del Fellini, està dissenyada per ell. La Núria Varens de l'Eto'l Escola està feta per ell. La Ciutat de les Mujeres també. Saló o les 120 dies de Saludoma del Pessoalini també. Les Milions de Nights també. La Clàssica Viva del Paraïsso també. Edipo Rey del Pessoalini també. Fellini, Sergi Dicon també. És a dir que té 60 pel·lícules. Clar, bueno, no és que et vulgui tallar eh, però llavors la gran pregunta segurament seria
Si aquesta persona, com a dissenyador de producció, té una marca determinada que podem seguir en les diferents pel·lícules, igual que es pot seguir la marca d'un director. Perquè si ha fet totes aquestes coses diferents... El que passa és que ell, de seva gràcia diríem, contestant el que tu planteges, és que ell és un senyor que visualitza el guió.
i en aquest guió li dona presència, és a dir, per tant, ha d'investigar, ha de buscar localitzacions, ha de veure com n'hi han vestit els personatges, si mouen una tassa, com serà aquesta tassa, era grossa, petita... És a dir, ha de fer tota la composició, però en realitat diríem que ell s'adacua al guió, no és que ell inventi sempre tot, perquè si la pel·lícula és un drama, doncs s'haurà d'haver dit una composició que sigui dramàtica. Si és una comèdia, la composició haurà de ser divertida i fresca.
si és una cosa de terror, haurà de ser que faci por. I per tant, ell juga amb la seva capacitat per crear tota aquesta dinàmica en funció del guió que li han presentat. No sé si m'acabo d'explicar. Sí, sí, perfectament. Per tant, estàvem dient això que el Dante Ferrari és el primer que val la pena dir, potser per acabar de presentar el Dante Ferrari, que era protegit del Fellini. El Fellini el tenia com un sou protegit i que li va fer fer cinc pel·lícules
Ell, de les seves tantes fetes com a product designer, com a direcció artística, la va portar, la va dirigir a ell. Un altre personatge d'aquests famosos del product designer és el Dante Volaris, que va ser el product designer dels Tres Padrinos, i que últimament ha fet Un Dió Salvaje, L'Alei de la Calle, Apocalipsis Now, que suposo que enteneu que té una presència en allà, un senyor d'aquestes característiques molt important,
La conversación también del Coppola, Pequeño Gran Hombre, una película de unas grandes dimensiones o Fabriski Point. Per tant, hi ha una sèrie de personatges i hi ha un tercer personatge famós també com a Product Designer, que és una dona, una dona sueca, que es diu Anne Asp i que és famosa perquè va treballar amb l'Ingvar Berman. Sonata de Utonio, Ifan i Alexander estan dissenyades, diríem, per ell.
Des del punt de vista de parella, no ho tinc aquí. He agafat unes quantes pel·lícules, però no totes per no fer massa llarga la cosa. Per exemple, Sacrifici d'Alterskowski està també dissenyada per a ella.
La comparació que has fet abans amb l'etalonador, que jo alguna vegada he sentit a parlar amb una persona que coneix també bé
Jaume, que el seu pare havia estat etalonador, i que parlava que aquestes persones no són conegudes pel gran públic, però en canvi les persones que es dediquen al medi, els directors, productors, depenen completament d'aquestes persones perquè l'etalonador ha de fer l'acabat de la pel·lícula. En aquest cas estem parlant del procés completament invers, del començament de tot. Un director que sàpiga com treballa, un director de disseny o un dissenyador de producció,
anirà a buscar aquesta persona perquè sap que s'ajusta el seu mètode de treball i que li prepararà el terreny perquè després pugui arribar. Tothom té clar el que és la Talonador? Jo l'anava a preguntar ara, si ho podeu explicar una miqueta. Sí, la Talonador és un... quan ja està rodada la pel·lícula i està muntada. Ah, després està muntada.
Aleshores el que es fa és igualar el color al llarg de tota la pel·lícula, perquè s'ha comprovat que si el color no està igualat, li salta a l'espectador i la persona no està còmode. Llavors el que fa el director de fotografia de l'atalunatge, el director de fotografia es va veient tota la pel·lícula, plano per plano,
i els va igualant perquè no saltin en cap moment a nivell de color. Si cal il·luminar més, il·lumina més, que això ho pots fer amb una màquina que es diu la talonadora, i que fa aquesta funció de poder il·luminar o poder baixar la llum, o poder donar un color més verd o més blau, depèn del que ens interessa.
S'iguala tota la pel·lícula i a l'espectador no se'n dóna compte. Té sensació de continuïtat. Em sembla que s'hagi rodat tot el mateix dia, tot seguit. I això es fa amb l'última fase, el que es diu la postproducció, que són els últims mesos quan ja la pel·lícula està acabada i s'afegeixen els diàlegs, s'afegeix l'atalunatge, s'afegeix la música... O s'ha de doblar, potser... O s'ha de doblar, etc. En aquest cas, tant pot ser el realitzador com el productor,
Ja que avui estem en producció, que et traurà una qualitat que lluirà la pel·lícula. M'imagino que Barberman devia tenir... Segur que tenien ajudants. I el que tenia més aquesta constant, segur, era l'Stally Kubrick.
perquè... i ho feia ell, sembla ser, eh? Ho feia tot aquell lloc. Jo vull investigar... jo volia posar un exemple. Si voleu acabo el que... no sé si queda temps encara... Sí, sí, sí, tenim una bona estoneta. Perquè és molt decisiu, diríem, el paper del product designer en moltes pel·lícules. Jo m'imagino que tothom té clar que en cinema tot el que surt de la pantalla ha de tenir un propòsit. O el que és el mateix, que les coses que estan triades no estan triades a la babala, sinó que estan triades expressament de colors, de textures, tot.
Si el personatge principal entra en un local vestit de vermell, hi ha d'anar per alguna raó que passi això. Si s'aixeca i agafa una tassa, s'ha de saber quin tipus de tassa agafa, ha de ser gran, petita, blava, verda, nova, neta, o ha de ser bruta, o ha de ser vella, o ha de ser trencada. I això s'ha de tenir clar des del bon començament.
Si cala travessar un carrer, com ha de ser aquest carrer? Ha de ser un carrer ample, ha de ser un carrer estret, hi ha d'haver cotxes. Si hi ha d'haver cotxes, quants han de ser nous, han de ser desfaltelats, han de ser de l'últim model. I si ha de travessar un carrer, que ha de ser d'un barri vell, d'un barri nou, d'un barri bonic, d'un barri pintoresc... Però vigilem amb el que diem ara, eh? Perquè si tot això que estàs dient es dedica a aquesta persona a fer-ho, té més importància que el propi director, eh? No, jo això discrepo, però sí que té molta importància, aviam si ens entenem.
Té molta importància la seva elecció, i que moltes vegades, un cop han decidit, això ho ha de submetre, quan ja està decidit, que es farà la pel·lícula, s'ha de posar d'acord el director i el product designer i el director de fotografia. I els tres fan un treball conjunt.
El talonador segur que ningú li consulta res, li posen la pel·lícula allà i fa la seva feina.
Una de les constants que havia escoltat moltes vegades diu que fins i tot el que fa puntet llapis és un professional dins de Hollywood. És veritat, és veritat, és cert. I de fet el director de fotografia fa aquest treball posterior perquè ha seguit tota la pel·lícula diríem i sap el que vol el director perquè el muntatge l'han fet conjuntament, no conjuntament,
Ha vist que l'ha fet el muntador i el director, ja tenen tota la pel·lícula muntada, llavors ell fa els retocs perquè no soni, que tot funcioni com ha volgut el director, no? Vull dir, però ho fa, ho gafina, eh? Jo penso que tot el que expliques avui té molt de sentit amb una pel·lícula que va fer Clint Eastwood, que és Caçador blanc cor negre. No l'he vist, sí. I que, bueno, sembla que és una pel·lícula sobre John Huston.
Sí, quan el Roda va ser un realitzador que va fer la reina d'Àfrica, no? I llavors veus allà que el John Huston era com una mena de... Tocava el cel amb les mans. Feia el que volia i... Tocava amb una celta alçada, sí. Sí, bueno. Diu que sí, que sempre el toquem el cel, perquè cel l'estròdia. Home, sempre tot i tant. No és tan difícil, no? És una manera de dir-ho.
Bé, la qüestió és que la pel·lícula aquella parla molt de la producció, en definitiva, però és bastant increïble, perquè jo penso que allà hi ha un munt de gent que es belluga, amb les dificultats fins i tot ideològiques i tal, que pesa en una barbaritat i que penso que en la pel·lícula aquesta de la reina d'Àfrica, sobretot, que parla de dos personatges com fora de... Bueno, un està molt a dins i l'altre està molt a fora.
Però el canvi a la fi, el que està molt a dins, també està fora, perquè el fet d'estar tan a dins, també representa a vegades que no toques 15 hores. I llavors allà hi ha com un... És que jo penso que queda clar, dient tot això que estem dient, és que una pel·lícula és un treball d'equip.
i que hi ha moltíssima gent, ja en 100 o 150 persones, depèn del cas d'una pel·lícula. És a dir, com a mínim es necessiten 150 persones. Llavors, que és un treball d'equip és evident. El que passa que, clar, l'altra cosa és que s'ha de viguer qui és l'última responsable, qui és el que decideix a reminar les coses i qui és limitat a complir les ordres. Però que han de ser tècnics molt bons, això segur. Per acabar, per acabar, i deixar la idea del product designer diria
que, com hem dit, la tasca de dissenyador de producció s'engega en la fase de pre-producció i consisteix en decidir i planejar, a través d'esbossos il·lustratius, de dibuixos que fan, dibuixos molt detallats en moltes ocasions, o de la storyboard, el que el director artístic ha de realitzar durant el rodatge. Als grans films, com la Invención de Hugo, la direcció artística, en aquest cas, ho he mirat aquesta tarda, està formada per 10 directors d'art, que depenen del product designer.
Més aviat, el que passa amb produccions petites, de menys pressupost, que només hi ha un director d'art, que intenta fer tot això, no fa mai els càlculs del que costaria, perquè ja li donen la pel·lícula per fer, i per tant és un cas bastant diferent. Per acabar amb una més amunt idea que ha sortit del 2001, diria el següent.
Un exemple molt clar del poder o de la convocatòria o de la importància que pot tenir un pro designer és que si tenim en compte que 2001, una edició era l'espai, tot va ser creat exclusivament per a la pel·lícula, es pot comprendre la importància d'aquesta feina.
El qual, desgraciadament, com dèiem abans, per la majoria d'espectadors és desconeguda i passa totalment desapercebuda. Clar, i el que està molt bé a partir de tot això que estàs comentant... Passava desapercebuda ara, ja no. Sí, s'haurien de preguntar això, no? Què mirem ara quan veiem una pel·lícula, no? Si veritablement ens fixem de tot això que estem comentant ara,
doncs quina és la responsabilitat i si es pot rastrejar, fins i tot a mi m'intriga molt aquest fet, si es pot rastrejar, ara en 2001 ho ha dit molt bé Joana, Blade Runner també seria un exemple arquetípic, tot allò està dissenyat per una persona, tots aquells edificis, aquella il·luminació i després arriba el director i dirigeix les escenes amb els actors i més o menys diu com s'ha de posar la càmera i com s'ha de...
planificar tot plegat. Jo no és que vulgui desmitificar el paper del director, però una miqueta sí. Una miqueta sí, dintre del que és una pel·lícula, que si hi ha 100 persones treballant, doncs el director fa una feina determinada. Una feina concreta. El que passa, com que té un poder de decisòria i els altres han de fer el que ell diu, esclar, les seves decisions són més importants que la dels altres. Doncs aquí no hi ha ningú, no? En principi, ja home, com ho veus tu, en aquest programa més important que l'altre.
T'agrada? A través dels comandaments aquests sí que es pot fer una mica. És un treball en equip.
Doncs ja veieu, si sentiu aquesta música és que ja estem acabant per avui. I recordem que podeu tornar a sentir aquest programa al blog cinema-sensecondicions.blospot.com. Jo crec que ara estic molt content, perquè em sembla que avui sí que ha quedat clar el que jo volia dir aquell dia, que ho vaig plantejar fatal. I ara, per fi, la cosa ha quedat una miqueta més clara per a tothom que ens hagi escoltat. Cinema-sensecondicions.blospot.com, com deia, per tornar a sentir aquest programa. La Samara Binet, sabeu què toca?
La música, el cinema. Ja miraré de preparar-me millor. Fins el pròxim dia. Fins divendres que ve. Bona nit.