sense condicions.
Ja som aquí, ja hem tornat de vacances,
hem tornat de les vacances d'aquestes festes
tan entranyables que fem cada any
per Nadal, per Reis, per Cap d'Any
i disposant... Sobrevisquem.
I sobrevisquem també els contactes
amb la família i amb les gens que no has vist
i, bueno, jo no he parat
de fer coses i he vist poc cint,
però ja us ho he explicat també que he vist
alguna cosa que m'ha sorprès molt
i en parlarem potser de la segona part. De fet, si voleu,
el que podíem fer ara, fem una mica
d'esquema, el que podíem fer. Aquest han intentat
els premis... Bé, primer presentem
els que estem aquí, no?
El Francesc no ha pogut venir, que l'enyorem,
li volem dir públicament que l'enyorem
i ho hem estat comentant amb tots i que
volem que vinguin molt més sovint del que
ens vaticina que vindrà.
A la meva esquerra,
la Carmen Abot,
a darrere dels vidres, fent el lloc
del Francesc, el Paul Digger,
a la meva dreta,
el Pepper Mengol
i jo que us estic començant a introduir
el que farem avui. Avui no tenim
convidat, la setmana que ve sí que tenim convidat,
avui no tenim convidat i en canvi
llavors podríem parlar potser
d'una cosa, de les sèries televisives
que cada vegada la gent
veu més
en el món del cinema.
I podríem introduir per començar a parlar-ne d'una
molt prestigiosa,
ja en parlarem a la segona part del programa.
I d'entrada, si voleu, el que podríem comentar,
potser per parlar dels globus d'or que han repartit
dels Estats Units aquesta nit
i després de les pel·lícules d'estrena
que hem estat veient aquests dies
de cara a que els nostres oïdors, els nostres oients
puguin anar a veure aquelles coses
que considerem més interessants.
Si parlem molt ràpidament
dels globus d'or,
suposo que sabeu que ha sigut una nit reivindicativa
perquè han anat totes les dones vestides de negre
passejant per l'alfombra vermella
arrel de l'escàndol que ha provocat
el Harvey Weinstein
detonant del Me Too
i del Times Up.
Del Hollywood Gay, que es diu, no?
Del Hollywood Gay, perquè suposo que sabeu
que és a Los Ángeles l'assetjament,
o sigui, la protesta era de l'assetjament sexual,
actrius i actors anaven de negre
per defensar, per denunciar aquest assetjament sexual
que s'ha produït.
Llavors hi ha hagut un repartiment de premis,
tres anúncios a les afueres,
la pel·lícula ha guanyat,
la pel·lícula ha guanyat,
la pel·lícula ha guanyat la millor.
Hi ha quatre premis
per aquesta pel·lícula.
La Frances Dormont,
que és la famosa actriu de Fargo
i casada amb un dels Coen,
Mac Dormont,
Mac Dormont ha guanyat la millor actriu,
és que ell és una actriu extraordinària.
La millor actor l'ha fet el Gary Oldman
per una cosa que no ha arribat encara aquí,
que és l'instant més oscuro del Churchill,
és a dir, la vida del Churchill,
que és el que està per estrenar la setmana que ve,
i curiosament, com a pel·lícula d'animació,
la millor pel·lícula d'animació premiada
ha sigut Cocó,
i com a telemovie de miniserie,
Big Little Lights,
o sigui, petites mentides
o grans petites mentides,
que la qual també és la Nicole Kidman,
s'ha endut un dels premis com a segona d'anò.
De tota manera, la cosa més forta,
perquè on arriben a parlar
a la primera plana els mateixos diaris d'avui,
és que l'opera Winfrey
ha fet un discurs reivindicatiu
a favor de les dones,
però que al mateix temps, suposo que ho sabeu,
s'està postulant...
Catapultant.
Catapultant per ser la presidenta dels Estats Units,
o sigui, que no deixa de ser una cosa curiosa
que una famosa dona televisiva,
que té un programa d'èxit des de fa moltíssims anys,
cada dia a la televisió,
ja som una mena de cunir,
cada cop es presenti com a cap d'estat,
doncs va fer un discurs...
Que ja és una cosa que als Estats Units...
Ha passat.
Exacte.
Sí, sí, tenim actors que han arribat a ser president dels Estats Units.
Llavors, ella ha defensat totes les dones
que s'han atrevit a denunciar
l'opressió sexual que hi havia
i, bueno, llavors ha sigut...
Repeteix una gala reivindicativa
i amb el crit, amb el cas de l'Opa Friday,
dient, ja n'hi ha prou, prou,
time's up, és a dir, s'ha acabat el temps,
no volem que això es repeteixi.
Dit això,
jo sentia aquest matí
un comentari de gent que deia
que això no és exclusiu dels Estats Units,
que aquí a Espanya es veu que també passa
i que havia denunciat la Letícia Dolera,
si us recordeu,
que va denunciar diversos assetjaments sexuals
que ha rebut amb diversos rodatges
i que ho ha denunciat públicament.
Bé, dit això,
podríem passar, si us sembla bé,
a les estrenes de pel·lícules que hem vist
i qui vol començar?
Vols començar tu, Carme?
Jo és que no he anat al cine.
Ui, ui.
A veure.
Castigada.
He tingut la grip,
però he sobreviscut,
com podeu veure.
Com podem veure, si ho estem veient.
Però no he pogut anar al cine,
o sigui que no he vist res
del que s'està fent ara.
I l'única cosa que vaig veure
al principi de les vacances de Nadal
és una pel·lícula amb els meus nets
que vaig anar a veure,
Paddington 2.
I això és l'únic que he vist.
Deixeu-me dir-vos que
que aquesta és una pel·lícula...
és la segona...
La segona...
Versió?
Versió no, perquè és...
La segona part.
La segona part.
Sí, la segona part del Paddington 1.
Paddington,
que és la...
Com sabeu,
és una estació de metro
de Londres,
però l'any 58
un escriptor
que feia coses per nanos
va fer un llibre
sobre un os,
un osso de peluche,
que ell havia vist
amb uns aparadors
a prop de l'estació de Paddington
i que més li va comprar
la seva dona.
Això de l'any 58.
I això va ser molt,
molt exitós
i realment
els nanos anglesos
tenen com una mascota
de nanos
l'os,
aquest,
l'os de peluche
que coneixeu
i que tothom sap.
I aquesta és una història
sobre un os
que neix al Perú
i que finalment
té un gran deliri
per anar a Londres,
arriba a Londres
i l'adopta
una família anglesa
que és els Brown,
que està format
per un matrimoni,
una àvia
i dos nens.
I, a veure,
l'únic personatge
d'animació
és l'os
que està molt ben fet,
sempre està
amb els mateixos,
porta una casaca
de color blau
i un coro vermell
i té una connotació
humana
positiva
però aquesta és una pel·lícula
que l'únic personatge
d'animació
és ell
i tots els altres
són actors
o sigui
que és una pel·lícula
que
que està pensant
que barreja
l'animació
amb actors reals
exacte
amb actors reals
i la pel·lícula
està bé
i llavors
Hugh Grant
que a mi
és un actor
que raríssimament
em convenç
en canvi
aquí fa un personatge
malvat
que és el dolent
d'aquesta història
que està molt
ben interpretat
i molt ben aconseguit
la història
està en que ve
és una història
d'intriga
finalment
i pels nanos
jo vaig trobar
que era
enriquidora
jo vaig anar amb nanos
amb una franja
molt ampla
d'edat
de 13
a 6
i els va agradar
a tots
i això és una cosa
sorprenent
amb una pel·lícula
d'aquesta mena
per tant
a veure si les pel·lícules
estan fetes
les pel·lícules de nanos
estan fetes
perquè els nanos
s'ho passin bé
aquesta era una pel·lícula
positiva
és una pel·lícula
que enganxava
i una pel·lícula
que al cap
de molt poqueta estona
el personatge
de ficció
que és
l'os
forma part
de la família
i finalment
del que el nano veu
com alguna cosa
que no l'altera
que no és
una cosa estranya
dintre del context
de la pel·lícula
i per tant
vaig trobar
que estava aconseguit
la història
també està aconseguida
i encara que té aquest punt
una mica
tendre
per dir-ho
d'alguna manera
és una pel·lícula
que es veu bé
i que jo aconsellaria
a les famílies
que tenen nanos petits
i que això
i que vagin
perquè els hi passen
passant bé
jo volia anar a veure Coco
la veritat és aquesta
i no em vaig atrevir
perquè em van dir
que la franja
que jo portava
de canalla
no a tothom
li podria agradar
i per tant
no l'he vista
i per més que veig
que ara ha estat premiada
segurament
que és
molt rica
de tot
d'animació
i de tot
el que està fet
potser no té
la gamma
ampla
que pot tenir
aquesta altra pel·lícula
que és una pel·lícula
menor
per suposar
però aconseguida
és més infantil
jo crec
Paddington
en el sentit
que Coco
el personatge
és infantil
sí però Coco
jo crec que és
l'estil
aquest més
Pixar
i més
Inside Out
gairebé
que Coco
ja es diu
que els nens
s'ho passen bé
però són els pares
els que surten plorant
segur
perquè són els que ho entenen
segur
segur
perquè jo
quan la vaig llegir
abans d'anar amb la canalla
no n'estava segura
que tots ells
podien entrar-hi
i passar-s'ho bé
que això
quan vas en canalla
has de jugar
aquesta carta
clar
Pep
què has vist tu?
jo he vist
hi ha hagut molta estrena
llavors
clar
un
forçosament
que seleccionava
és impossible
jo crec
però gairebé
veure-ho tot
dintre del que he vist
tenint en compte
que la salut
t'ho permet
i el que ens ha permès
la salut
també
perquè
el que us he passat
a passar per aquí
aprofitant això
un record
també pel Joan Sardà
que avui
ens el té
i presoner
la grip
doncs
començaré parlant
d'una pel·lícula
que
crec que
hauria d'estar
en cartellera
en aquests moments
la vam veure
precisament
amb el Joan
fa uns 10 dies
i es diu
El joven
Karl Marx
aquesta és
una pel·lícula
que
vam estar comentant
amb el Joan
que no compreníem
com no s'havia fet abans
perquè
realment
cobreix
una etapa
des dels 26
fins als 30 anys
de Karl Marx
és a dir
un Karl Marx
que
en aquell moment
era
un periodista
estava
treballant
en diaris
a Alemanya
i a la vegada
ja començava
a fer
escrits
més profuns
d'índole política
bé
la pel·lícula
té
coses
que
em van agradar
i altres
que no tant
és a dir
té un tractament
que s'assembla
molt
al que
podríem dir
una sèrie
pensada
per la tele
va discursiva
és una pel·lícula
que podria ser
molt
revolucionària
pel seu contingut
i per tant
també ho podria ser
amb les formes
i seria perfectament
lògic
i en canvi
aquí
està continguda
de formes
hi ha
hi ha
hi ha
algunes coses
que
s'escapen
una mica
de
de
del que
hauria de ser
l'ortodoxia
si fem un film
sobre una figura
tan important
del pensament
tan filosòfic
com polític
esclar
que comencem
a posar allà
10 minuts
amb el part
de la geni
la dona
del Karl Marx
i d'això
dispersa una mica
i fa
també baixar una mica
l'atenció
roja
de la pel·lícula
però
per una altra banda
tenim
la trobada
molt
molt ben
molt ben
mostrada
de
quan es troben
Marx i Engels
precisament
acudint
a un mítin
que està
fent
l'anarquista
Prudon
surtin
tota una sèrie
de personatges
que
tenim
presents
pensant
en la història
s'ha de tindre en compte
aquí una cosa
ens sembla
que és el dia 5 de maig
d'aquest any
se celebra
el 200 aniversari
del naixement
de Karl Marx
perquè la pel·lícula
potser
no sé
si està pensada així
però en tot cas
pot ser un homenatge
també
i també són
l'any 48
es va publicar
el manifest
comunista
i precisament
la pel·lícula
acaba
amb el lliurament
per part
de Marx i Engels
del manifest
comunista
com
ells ho defineixen
com
una eina
per a la classe
obrera
perquè
fos una mica
el seu catecisme
una mica
el que després
seria
el llibre
Roig de Mau
seria el seu
equivalent
trasllat
amb el temps
llavors
ja dic
per una banda
tenim
un tractament
formal
les interpretacions
estan dintre
d'una correcció
una correcció
també
que
va una mica
lligada
a la correcció
formal
aquella
de la televisió
de productes
anglesos
i tal
el director
és una coproducció
veig
és de Raül Peck
sí
de França
alemanya
i bèlgica
bueno
clar
la pel·lícula
segueix
una peripècia
de Karl Marx
que surt
d'Alemanya
se'n va a França
de França
passa a Bèlgica
i definitivament
ell i Engels
són acceptats
per la lliga
comunista
que serà
amb la seva introducció
serà allí
on donaran origen
al manifest comunista
i
el manifest comunista
a la vegada
serà
el germen
d'on sorgirà
el partit comunista
per tant
és una pel·lícula
que
s'havia de fer
és una pel·lícula
interessant
és una pel·lícula
que fa dos anys
que va néixer
Karl Marx
i és convenient
fer servir
com un recordatori
una versió
de la història
són només
quatre o cinc anys
de la seva vida
formalment
molt correcta
tècnicament
no hi ha res a dir
i també
la lluita
de classes
està
prou
definida
però
ja dic
és molt possible
que
hi hagi gent
que la trobi
poc roja
una mica
grisa
ja ja ja
veig que
l'actor
és aquest
August Díal
sí
és el que havia fet
malditos bastardos
ah pot ser
quin paper
no
ho veig aquí
no ho identifico
jo tampoc
no ho identifico
ho busco
penso que no és important
no
ell ho fa bé
o com
per anar canviant
sí sí no
els dos personatges
importants
tant Marx
com Engels
estan interpretats
dintre d'una correcció
formal
per anar saltant
de prima
perquè quasi
que la gent
veu el pol
que expliqui
jo com que
no he vist
unes quantes
durant el Nadal
el que faré
és breu crítica
en plan
una frase
perquè hi ha
algunes que he vist
que m'han deixat
bastant indiferent
indiferent en el sentit
que no sé si me n'agrada
o no
que és Star Wars
l'última
i mira que em vaig fer
la marató
per tenir-ho fresc
i vaig dir
hòstia
vaig sortir desconcertat
no sé si l'heu vist
algú d'aquí
em vaig quedar allà
jo crec que més tiranà
dolent
que cap a bo
però bé
tampoc
com que no sóc un fan
et van agradar
et van agradar
les anteriors?
i amb les originals
la primera trilogia
em semblen entretingudes
tampoc soc un gran fan
de Star Wars
els primers episodis
entre cometes
l'1,2,3
que són la segona trilogia
també són entretingudes
i les noves
sí que l'episodi 17
no em va semblar malament
que és el que vam fer
fa dos anys
jo crec
i aquest d'ara
a mi m'ha semblat
entre una presa de pèl
no sé
una cosa molt estranya
i aquí ho deixo
un altre
que sí que l'hem comentat
que és el sacrificio
del ciervo sagrado
jo vaig sortir
mare meva
vaig sortir amb el cap
com un timbal
però a més perquè
a mi em va agradar moltíssim
a mi em va agradar moltíssim
però
jo anava amb la Lídia
que a ella
li agrada moltíssim
l'angosta
i a mi m'agrada molt
Canino
és a dir
les dues pel·lícules
del mateix director
a ella li va agradar també aquesta o no?
no
no li va agradar gens
llavors clar
jo dic hòstia però
jo vaig veure aquesta pel·lícula
i la pel·lícula
em va agradar
però a la vegada
em va
incomodar molt
a mi sí
em va incomodar molt
però això ja es busca no?
val
sí
suposo
no no
en el cas meu
ho va aconseguir el director
perquè
jo tinc una
especial aversió
al
maltractament
dels nens
i llavors
en aquest sentit
la pel·lícula
no
llavors Canino
també
et semblarà difícil
sí
no?
o sigui
jo vam anar a la sessió
a les 4 de la tarda
acabats de dinar
i el primer pla de tots
que és el del cor obert
i vam dir
hòstia
aquí
ens l'han fotut
aquí jo
jo per mi
em trec el barret
està molt ben fet
a mi m'agrada molt
i l'altra
que dic així ràpid
que és la que estàvem comentant just al començar
que és la de Wonder Will
la nova de Woody Allen
que a mi sí que em va deixar bastant
i jo per mi
sincerament és la pitjor
la pitjor
no sembla Woody Allen
no sembla Woody Allen
si li treus la música
que a més que per mi no m'encaixa per res
és una pel·lícula que es queda
sembla que sigui
quan arrenca
quan arrenca la pel·lícula
i jo entenc que vulgui fer un disseny molt intimista dels personatges
és que és teatre
és més teatre que cine
però no us sembla com que per exemple a Blue Jasmine sí que ho va molt més
un Woody Allen més
és una molt bona pel·lícula
això no es pot comparar
clar, no és comparable
però en el sentit dramàtic
o sigui, la faceta més dramàtica de Woody Allen
aquí
jo no sé què m'ha volgut dir aquí
o sigui
què he volgut dir
més enllà de que a mi
em sembla que el tractament de tot plegat
us ho deia abans
inclús em sembla una mica matern
en el sentit de
ostres, mira, s'estan emprenyant
els hi fotré una llum vermella a la cara
ara estan tristos blava
és
clar, a mi em dona la sensació molt
la tradició d'un estudiant de cinema
m'han dit que quan canvio la il·luminació cap aquí
denota no sé què
hi ha coses que jo no entenc
però allà ho deixo
jo amb aquesta
tu l'heu vist
tinc a dir que discrepo
i a mi em va semblar
no una obra mestra de Woody Allen
desgracis
però sigui una bona pel·lícula de Woody Allen
i compte que no soc
un fan irreductible ni molt menys de Woody Allen
hi ha molta cosa que no m'ha agradat
però jo diria que els deu últims anys
potser és una de les millors que he vist
ostres
no, jo no coincideixo
ho sento
em sap greu perquè
m'hauria agradat agradar-me
o sigui, jo vaig inclús convidar
perquè jo no vaig poder anar a la preestrena
que van passar per la premsa
i aleshores doncs
vaig anar al cine amb uns amics
amb sis persones
i és que ningú li va acabar de convèncer
o sigui
la gent, tothom va dir
hòstia, no sembla Woody Allen
això és teatre
inclús la gran actriu
que és una gran actriu
la Quim Quince
estava allà
no sé
no acaba de funcionar
no es creu el personatge
mira, jo vaig fer una crítica
que vaig publicar a Facebook
i dic que la Quim Quince
el mateix Woody Allen
li ha pres
des del meu punt de vista
ja veurem
després el que es decidirà
a l'Òscar d'interpretació
perquè penso
també
i ho vaig deixar escrit
que el Woody Allen
s'equivoca
i tanca la pel·lícula
deu minuts més tard
del que tindria que fer-ho
i ella
ella
l'actriu
l'última part de la pel·lícula
navega perquè
no sap ja
el seu paper
per on va
aquella dona
sembla el crepúsculo
amb això estic d'acord
sembla aquest punt
l'has intentat fer
tan fent fatal
que al final ja li estàs posant
les pieles
a mi em semblava tan absurd
aquest gir de personatge
però tan absurd
però és que se la veu
jo amb ella
incòmoda
em va semblar incòmoda
penso el mateix
jo suposo que sabeu
perquè és una cosa
que és molt coneguda
que el Woody Allen
té una forma de treballar
amb els actors
que no és l'habitual
és a dir
contràriament al que fa
la majoria d'actors
que és fels i fer
el que ells volen
el Woody Allen
els deixa treballar
el seu aire
inclús molts dels actors
s'han queixat després
que no sabien
què havien de fer
i que no
i llavors
aquí dono la sensació
que com que
s'ha refiat
potser
dic jo
és una suposició meva
que ella és realment
una gran actriu
ella és una actriu extraordinària
li he vist fer coses
meravelloses
coses que
atreus al barret
va dir
bueno
tu fes-ho com vulguis
llavors li dona el guió
ell es llegeix
i ell em sembla
que com que el guió
no acaba de funcionar
doncs no sap què ha de fer
és a dir
que no sap què ha de fer
jo crec que és això
les tres quartes parts
de pel·lícula
fa una interpretació
fantàstica
fantàstica
al principi
al principi
jo crec que no el recolza el guió
jo per exemple
jo he escoltat els diàlegs
i pensava
quin tipus de diàleg
entenc que busqui
alguna cosa molt
teatral
i tot
però
no
no és que
ja ni pensés
que no m'encaixi
un Woody Allen
sinó
com a ritme
de pel·lícula
a mi em semblava tot
i ara tornem a estar aquí
i ara ens anem cap a fora
i
i
bueno és una pel·lícula
està feta en clau de drama
la gent
la primera cosa
que he de tindre clar
és que s'anirà a veure
un Woody Allen
i en tota la pel·lícula
compte
no veurà
ni un acudit
de Woody Allen
ni un
ni una gracieta
això s'ha de tindre en compte
però la Jasmine
com es deia fa un moment
això està aconseguit
tot i que no hi ha
tampoc acudits
és un drama també
però ja tot funciona
però la balança
està més equilibrada
aquí no està equilibrada
aquí no està equilibrada
jo em sap greu
perquè és un
penseu que té 80 i pico d'anys
jo ho vull dir
per tant
doncs que ha fet això
a 80 i pico d'anys
no sé si seria capaç
de fer-ho molta gent
perquè
de coses estètiques
així doncs
bueno
també a veure
bueno
mirado
hi ha una fotografia
de Vittorio Estoraro
que
això és veritat
és de premi
sabeu qui és
la Vittorio Estoraro
compte
és el màxim
realitzador italià
fotogràfic italià
que ha fet pel·lícules
amb tothom
Bertolucci
Berman
i qui és
el que va fer
Café Society
de fotografia
va ser el mateix
o va ser
qui va ser
perquè també
el vau destacar
justament
quan el vau veure
vosaltres
Café Society
la fotografia
no és qui fa fotografia
de Café Society
del Woody Allen
però
jo penso que
jo penso que això
comparat
què sé jo
amb Midnight in Paris
o la Blue Jasmine
etcètera
no té res a veure
és una cosa
que bueno
admets que
a Woody Allen
li toca fer
la pel·lícula
que fa cada any
però que bueno
que no està al nivell
de les altres
i ja està
no cal comentar més coses
penso que més o menys
i la que m'agradaria comentar
per sobre de totes
i crec que aquí
l'heu vist alguns
per mi és
Disaster Artist
l'altre dia
l'altre dia
i jo vaig sortir
quan fa dos dies
va guanyar el James Franco
al Premi
vaig dir
és que clar que sí
és que clar que sí
és que no l'he vist
no l'he vist
és que em sembla tan increïble
és un
és un desvergonyat
és que
clar
el mateix
és el mateix
és el mateix
vale vale vale
però Disaster Artist
clar
hi ha el pretext
que tu has d'haver vist
The Room
que es considera
la pitjor pel·lícula
de la història
entre moltes altres
perquè també s'ha fet
Ed Boots
Ed Boots
i s'han fet
moltes
aquelles
i totes aquestes pel·lícules
que són com una mena
de paròdia
de l'autor
i en aquest cas
hòstia
jo vaig sortir
clar jo pensava
a veure
ho està agafant
Seth Rogen
i James Franco
com a
ja sabem
quin humor tenen
aquesta gent
i vaig dir
és que clar
és la pel·lícula perfecta
perquè per ells
i a més el tio
com a actuació
o sigui
és que tu te'l creus
i jo penso
aquest tio va ser així o no
fora del
el que són
fora del davant de càmera
no
perquè
perquè clar
fa el mateix
que fa la pel·lícula
de Ruhm
però ell
com el dia a dia
i dic clar
aquest tio no actuava
no
i és molt curiosa
perquè a més
el que han fet
és
com que la pel·lícula
té molts errors
ja no diem
només de males actuacions
de salts d'eix
salts de ràcord
sinó
hi ha errors
de
diguéssim
per què en aquest pla
surt amb una ampolla a la mà
que no té res a veure
i ells
busquen una
o sigui
una explicació
una explicació
i és una explicació absurdíssima
i dius
clar
això probablement no va passar
perquè ara estava mirant el film Affinity
i diu
biogràfico
i dic
bueno biogràfico
a veure fins a quin punt
no
perquè hi ha
hi ha algunes coses que em penso
això és impossible
que sigui veritat
perquè aquest tio
és
i clar
és aquest punt
Ed Wood
però jo crec que bastant més
el James Franco
aquí
arriba
arriba
arriba
i per mi és el millor paper
a una actuació histriònica
però
bestial
és que està fregant sempre
està fregant sempre la bogeria
diu
bueno aquest tio està bojo
o què
clar
diuen
sí bueno
però això costarà dir-les
no hi ha problema
i és que es veu que realment
sí sí sí
perquè es comenta
que el seu pare
el Tommy Wiseau
el que va fer
la pel·lícula aquesta de Rome
era un tio que
tenia una fortuna
i no se sabia
d'on provenia ni res
i llavors
bueno
li estava comentant
al Joan
que jo vaig llegir
que la pel·lícula
li va costar
6 milions de dòlars
recaptació de la pel·lícula
18.000 dòlars
a la primera nit
crec que va ser
només un cine
només un cine
que van fer
i van fer
no sé quants
durant un mes
mil dòlars
sí però
després s'estan donant bofetades
exacte
agafant-les als videoclubs
és curiós
clar però perquè
es corre la veu
que hòstia és infam
això
llavors canta tota la gent
i al final de la pel·lícula
fan allò típic
de què ha passat amb els actors
i diu
bueno la pel·lícula
en el seu moment
va
bueno va ser una punxada brutal
però ara mateix
és la principal pel·lícula
que es passa a les sessions golfes
de festivals
de sèrie B
de sèrie Z
i clar és com
hi ha aquesta subcultura
pràcticament
i és una pel·lícula
que ja et dic
és que és
és ell
és James Franco
però clar
fins a quin punt
és James Franco
o ell
a la realitat
llavors clar
hi ha aquest
aquest dual
i la gracieta
és que de cop va pujar
en els globus d'or
quan li van donar
a James Franco
va aparèixer aquest tio
aquest tio
el donàvem per desaparegut
perquè sí que és veritat
que remarca molt en la pel·lícula
tres coses
que són la veritat
que són
ningú sabia
ni d'on venia
és a dir
sempre ell diu
New Orleans
ni d'on venien els diners
ni d'on venien els diners
ni quina edat tenia
aquest tio
perquè el tio li deia
no com a tu
i li deia un tio
de 19 anys
que el tio feia
i sempre són
les tres preguntes
que surten a la pel·lícula
així com
què passa
què passa
és una pel·lícula
per passar-s'ho bé
per passar-s'ho molt bé
perquè veu que veu riure molt
sí
riure moltíssim
sí que és veritat
és gratificant
jo crec que és bastant necessari
veure la pel·lícula
abans
o sigui
derrum
que la pots veure sense
o sigui
pots anar directament
però jo crec que
hi ha tants gags
de la pròpia pel·lícula
que és dramàtica
i a més aquest gir
que ell deia
no és un drama
i després quan la va presentar
tot a l'equip
rient-se
però això va ser de veritat
i va sortir i va dir
bueno veu que us ha gustado
de mi comèdia
i va canviar el gènere
i que dius hòstia
jo us puc parlar
i en tot cas
aquest matí
hem vist dues pel·lícules
a l'estrena
una és perquè l'estrena
el divendres
que és
Ti Mai
rumbo a Vietnam
és una pel·lícula espanyola
que és una divertida
història d'amor
es diu Ti Mai
que és el nom
d'una nena
que van adoptar
que és de Vietnam
és el nom de la nena
Ti Mai
que és una divertida
història d'amor
d'una mare
que no vol renunciar
a ser àvia
i de com
una certa esperança
en aconseguir-ho
l'amistat
de les seves amigues
i les bones persones
que troba
al llarg d'aquest viatge
que la porta finalment
fins a Vietnam
neutralitzen
les seves desgràcies
La comèdia
que és la primera pel·lícula
espanyola rodada al Vietnam
està dirigida
per Patricia Ferreira
que recordeu
que Patricia Ferreira
és tot un personatge
no sé qui és
sí Patricia Ferreira
ara últimament
l'heu vist
als Nens Salvatges
que l'han rodat en català
Sé Quien Eres
no sé si l'heu vista
és una pel·lícula
molt intrigant
i molt bona
de la primera època d'ella
i l'Alquimista Impaciente
també és una pel·lícula
molt interessant
i per a que no m'hi olvides
una pel·lícula feta
la niña Mirasau
i el Fernando Fernández Gómez
és una persona
molt curiosa
Sé Quien Eres
els Nens Salvatges
el secreto mejor guardado
exacte
jo només he posat
unes quantes
per no posar-les totes
és una directora
interessant
el que passa
que aquí
ella no ha fet mai comèdia
i llavors
per primera vegada
s'enfronta
amb una comèdia
protagonitzada
per la Carmen Machi
que és el que fa
el personatge principal
que és aquesta àvia
que busca
la seva neta
l'Aitana Sánchez Gijón
que són una de les amigues
la Diana Azores
l'altra amiga
i el Dani Rovira
i per tant ja es veu
que el Dani Rovira
que fa aquesta mena
de comèdies espanyoles
de riure
que l'hem vist
en moltes coses
el tipus de pel·lícula
els apellidos
els apellidos
i tot això
que està fent moltes coses
doncs bueno
doncs la comèdia
reia que la primera pel·lícula
espanyola rodada al Vietnam
està dirigida
al Pati Ferreira
i protagonitzada
per aquesta gent
si hi ha alguna cosa
que a mi destacaria
perquè em sembla
que és el millor de llarg
que sobresurta
en aquesta comèdia amable
és la música
jo no sabia
que el Pablo López
que és el compositor
tingués tanta qualitat
perquè em sembla
realment excepcional
en molts dels moments
de la pel·lícula
el que sobreviu
el que pesa
i que dona força
a la pel·lícula
és la seva música
per tant
no
és una cosa
doncs
com dèiem
és una cosa tendra
que vol que la gent
s'ho passi bé
una comèdia
d'humor
carregada de tòpics
l'odissea
d'aquesta dona
aquesta Carmen
màxica
una dona de mitjana edat
que molt hispànica
en el seu comportament
que rep una carta
que li anuncia
que la seva filla
que acaba de morir
li han concedit
l'adopció
d'una nena
a vietnamita
i llavors
ell s'entesta
amb tocs feministes
nota que està escrita
per una dona
el guió
i que la partida
ferreïda és dona
perquè es carrega
una mica
en algun moment
els homes
o els deixa en ridícul
o algunes coses
que tenen raó
segurament
i llavors
és una pel·lícula
simpàtica
comercial
per passar una bona estona
i que no tens més
però està ben feta
però està ben feta
o sigui
jo diria que dintre
del tipus de comèdies
és una comèdia
que es nota
que la directora
la Petita Ferreira
és una dona
que sap
que el que porta
entre mans
però no cal dir res més
l'altre l'has vist
jo he vist
sí
bueno
l'hem vist tots
El extranjero
ai ai ai
sí
no no
que ningú
sobretot
que ningú pensi
amb
amb la novel·la
d'Albert Camus
no
tota la que veure
li han posat
l'estranjero
com li podien posar
un vividor
ajust de contes
i coses d'aquestes
però i de quin
armaletal
armaletal
mira
per començar
sona pel·lícula
està produïda
per un senyor
que es diu
Jackie Chan
famós
feia 8 o 10 anys
que no es repartia
és un repartidor
de galetes
val
llavors
el Jackie Chan
ha agafat
no solament
és el
el productor
sinó que
exerceix de productor
i el cartell
i a dins de la pel·lícula
primer surt
Jackie Chan
i després
Pierce Brosnan
és a dir
que imposa
la força dels diners
bueno
i té un paper important
a la pel·lícula
i tant
naturalment
sí
protagonista
és la mà de la venjança
molt bé
llavors
és una pel·lícula
que dura dues hores
però podria durar perfectament
sis hores
i l'espectador
i em pensava que anaves a dir
al revés
que podria durar 20 minuts
perfectament
és que podria durar 20 minuts
és que podria durar 20 minuts
durar 10 minuts
perquè la de cops
que el visita a casa
hòstia
o sigui
és un home
de més de 60 anys
que s'enfrenta
a uns assassins
que
que no van uniformats
o sigui
que són d'aquells
especialistes
i ell se'ls va carregant
per fases
una fase
dos fases
nou fases
cap problema
i llavors
arriba un moment
que diuen
escolti
hauríem d'acabar
ah
doncs no hi ha cap problema
s'agafa
es donen 4 trets
ben donats
i s'acaba la pel·lícula
aviam
val a dir
que va sobre l'ira
com una mena
de renaixement
de l'ira
que seria
com una mica
la falange autèntica
però de l'ira
que es diu
la ira autèntica
i que
comencen a posar bombes
però ningú sap d'on ve
i el paper
del Peris Brosnan
que vindria a ser
com
aquesta figura
d'Irlanda
que jo ho he entès
com un virrei
potser
és com un
que allà no tenen
no és el primer ministre
però que està per sota
el primer ministre
ja que és una cosa d'aquestes
llavors
ell és un
ex-activista
que fa 20 anys
era de l'ira
era de l'ira
i ara està
a la pau
i feia atemptats
i feia atemptats
i tal
i a partir d'aquell moment
amb ell
li van matar
el fill
de la seva dona
i llavors
el tio
agafa i diu
no no
a veure
aquí tenim que anar
per la pau
tots han posat
morts
de la família
sobre la taula
i anem
amb una harmonia
però
es guarden
una sèrie de coses
pel que es veu
i per què es diu
l'estranger
jo crec que és perquè
Jackie Chan
hi ha el nebot
que ve
dels Estats Units
no
però jo crec que ve més
Jackie Chan
perquè bàsicament
és un estranger
exacte
el que passa és que
les bombes estan esclatant
principalment
a Anglaterra
i
la primera bomba
que esclata
maten
la filla
de Jackie Chan
llavors ell té
el que es diu
la set de venganza
però fixeu-vos en una cosa
tota la pel·lícula
si la cosa va per aquí
el Jackie Chan
fa 14 anys
que està
a Londres
sí
perquè hi ha un moment
que li pregunto
i diu
no jo soy inglès
des de l'any tal
vull dir que
lo de extranjero
sí una mica estrany
una mica estrany
potser té una connotació
tota la pel·lícula
penso que és
com està dient ell
donant entendre
és una pel·lícula fluixa
és d'acció
d'acció
d'acció
perquè buscaven
i crec que buscaven
aquest punt polític
i desacreditats
els irlandèsos
desacreditats els irlandèsos
perquè els deixen molt malament
sí però per exemple
qui d'aquí
vau veure El Viage
aquest era l'altre de Lira
que van estrenar fa un mes
jo jo
per exemple
El Viage
era el contrari
jo crec que
volien desacreditar els anglesos
perquè el Tony Blair
naturalment
la figura del Tony Blair
en aquella pel·lícula
igualment allà
que evidentment
és una pel·lícula
molt més política
que no acció
però en aquesta
jo crec que
erròniament
hem volgut posar massa
aquest entramat
House of Cards
aquest entramat
tipus
i tu em traeixes a mi
i dius
però és que
aquesta pel·lícula
aquí
el que s'està fent més
és hòstia
el que passa
és que
aquí el que hi ha
és una recreació
i una seducció
de la violència
és a dir
estan molt logrades
els atemptats
per exemple
els atemptats
són increïbles
són increïbles
la força
de l'acció
jo suposo que
el que ha fet
ell com a actor
les reps
són impulsos
d'aquells
sí perquè
el primer
no te l'esperes
però està al servei
d'una història
estèril
absolutament
impensable
un tio
de 60 i escaig d'anys
enfrontant-se
a aquells monstres
però a més incoherències
de guió
hi ha coses que dius
i com ha passat això
i què m'estàs justificant
perquè és un exmarine
un exmarine
clar
havia lluitat al Vietnam
i m'ho intentes justificar
d'una forma
que aquest tio
se la sap totes
i no només se la sap totes
és que
sembla que inclús
el Peace Bros
el seu personatge
hagi justificat el guió
de
i com ha podido ser
que
erais 10
i dius
bueno
és que clar
com ha pogut ser
és la tercera vez
que me lo hace
ja ja ja
i no para
i no para
bueno
sí
ara
que el que m'ha fet
bastante gràcia
és
Peace Bros
en versió irlandesa
o sigui
aquest accent
aquest accent
d'on l'ha tret
que no li lliga
no li lliga
però
aguanta una pel·lícula així
és com
bueno
perquè suposo que s'ho treballen
i a més a més
hi ha els xanxullos sexuals
que també
tenen un capítol
però aquí sí que m'ha recordat molt
a les primeres temporades
de House of Cards
que era com aquest
aquest punt de
com que ja vull informació
jo me'n vaig al llit
amb tu
i tu
em fas un triangle
i tal
però sí sí
jo crec que al final
més que
més que politiqueo
que volien jugar
jo crec que és més
salseo rosa
perquè hi ha un moment
de dir
bueno
qui s'està liant
amb qui hi ha
perquè és que hi ha
hi ha un moment
però
hi ha una cosa
algú toca la campaneta
i diu
s'ha d'acabar la pel·lícula
perquè
s'heu fixat
els cinc últims minuts
la quantitat
de morts que hi ha
o sigui
un tio toca el timbre
obre la porta
a una dona
tira el cap
encara no sé
si us heu passat bé
no
jo m'he avorrit moltíssim
com t'ho pots passar bé
amb una pel·lícula
però com que us dona tant de si
o sigui
sí que l'inici ha començat molt potent
i hi havia moments
que potser sí que anaven cap a l'alça
però potser són els moments justament
dels atemptats
o són els moments de
perquè els moments de
història pisbrosa
o història jaquitxanda
acció
pensa una cosa
el Martin Campbell aquest
és un tio que ha fet
dos pel·lícules
una d'ells
Casino Royale
de James Bond
amb el Pius Rosnan
és a dir
és un tio
que està acostumat
a fer cinema d'acció
i domina el mitjà
i llavors ell aquí
agafa per una banda
un guió
amb una història
que té uns apoyos
amb un conflicte real
i per l'altra banda
agafa el Jackie Chan
que és el que produeix
que paga
i diu
venga jo
a mi li dic
jo crec que el Jackie Chan
en el fons
té la sensació
que ell
que està acostumat
a fer pel·lícules
molt superficials
i que hi ha la lluita aquesta
i tal
ha volgut fer una cosa
més seriosa
sí
ha volgut fer una cosa
i llavors clar
el problema és que
això seriós
ha volgut fer un pas
de qualitat
ha volgut
de passar una cosa
superficial
i tal
doncs amb coses
de més qualitat
de més seriositat
de més
de més envergadura
i de més serietat
llavors això
no està aconseguit
és a dir
ell actua
a diferents formes
si vols
com actua
les altres pel·lícules
però
i no és que estigui
malament del tot
perquè ell
fons com a personatge
com a cara
i tal
a mi em resultava
com interessant
però el que passa
és que no és creïble
tota la història
de la pel·lícula
no és creïble
tu te volgues
jo tenia gans de marxar
no la proposeu
no la proposeu
no la proposeu
no no
químia
un ànim
un ànim
què fem
passem a la segona part
jo volia dir
quatre coses
sobre una pel·lícula
que vaig veure
fa també
un parell de setmanes
que
aquesta t'ha agradat?
francesa
no
no no
comencem bé
aquesta
em guardo
pel darrer
la més
al final
la millor
si no et pàntim
la més repel·lícula
és una pel·lícula
que es titula
C'est la vie
és la vida
és la vida
està dirigida
per
Olivier Nakache
i Eric Toledano
és de l'any passat
francesa
i és
és una
Toledano
són els de
com es diuen
els
sí
aquella pel·li
estan acostumats
a fer
Intocable
Intocable
sí
Intocable
és una pel·lícula
actual
amb la que
ens parlen
d'una boda
d'uns
pijos
o sigui
una espècie
de la neodreta
francesa
el que aquí
podríem equiparar
a ciutadans
sense ganes
de posar-nos
amb
jardins
però
perquè la gent
ens entenguin
llavors
són 300 persones
i està
hi ha una boda
i es contracta
un càtering
i
la pel·lícula
està vista
des del punt
de vista
del càtering
tenim
el director
del càtering
i tenim
els empleats
una trentena
o quarantena
d'empleats
llavors
la pel·lícula
que en principi
és un plantejament
curiós
això
la boda
es va fer
en un castell
del segle XVII
que vaig pensar
mira
a mi m'agrada
la història
i ja anirem bé
doncs
només hi ha
una presa exterior
i no hi ha
ni un interior
del castell
o sigui que allà
no es va fer
no, no, no
els interiors
podríem haver estat fets
a qualsevol lloc
segurament
bé
què passa aquí
i per què
li tinc
tan animat
versió
amb aquesta pel·lícula
doncs
perquè és
la típica
pel·lícula
reaccionària
del cinema
francès
actual
és a dir
ells saben
que han de distrar
el públic
perquè
interessa
per l'avís
o
hi ha uns
productors
que al redó
d'ells
hi ha un diner
i al redó
d'aquest diner
m'imagino jo
que hi ha
una cadena
de poder
i interessa
donar
una determinada
cosa
bé
aquí tenim
un senyor
que és el director
d'una empresa
de càtering
que per començar
és infidel
a la seva dona
a Magano
amb una de les empleades
que
es passa
tot el rato
fotent bronques
els més
en teoria
dèbils
empleats
que per una altra banda
té tremolós
quan veu
un tio
estrany
pels jardins
perquè pensa
que deu ser
algú
d'ells
i ell
té una sèrie
de gent
que no
la té
assegurada
per una altra banda
hi ha dos o tres elements
que en un moment donat
volen plantejar
unes reivindicacions
i se'ls ridiculitza
tot el que és classe
treballadora
allà
o sobalterna
està ridiculitzada
fins al màxim
i després
tot això
és per donar
la volta
i veure
el gran esforç
d'aquesta persona
per anar superant
dificultats
d'intrínseques
de la feina
és a dir
falta una mica
de producte
i fan passar
primer
el producte
que els deixen
a base de salar-lo
perquè
la gent
300 no ho notin
bueno
jo també
és allò
300
convidats
que no notin
que t'estan posant
tot
de canapè salats
mentre està arribant
una carn
perquè la que teníem
no estava en condició
en fi
horrorós
però
el més repugnant
des del meu punt de vista
és
l'enfoque polític
la pretensió
que hi ha
no no
l'enfoque polític
que hi ha
al darrere
d'una comèdia
en principi
per distreure
per riure
i tal
però
el missatge
el missatge subliminal
és nefast
o sigui
que també te la carrega
sé la vi
però
digues
val a dir
val a dir
que ara
mentre estaves parlant
acabo de veure
que
és una de les pel·lícules
nominades
a millor pel·lícula europea
els Goya
vaja
així estem
així estem
la deu ben nominat
la primera força
de les votacions
a Catalunya
amb sintonia
jo volia
obrir a vegades
el ventall
de possibilitats
ho veníem parlant
mentre veníem
amb el cotxe
cap aquí
cap a l'estudi
i és que també
podríem anar parlant
de tant en tant
no sempre
si tenim possibilitats
de les sèries televisives
que estan produint
en aquest moment
en el món
i que moltes d'elles
tenen un gran interès
des del punt de vista
cinematogràfic
jo aquestes vacances
m'he dedicat a aproximar-me
a una sèrie televisiva
molt prestigiada
la multipremiada
Borgen
una sèrie danesa
que ha aconseguit
tenir un ressò internacional
inèdit
perquè és una pel·lícula danesa
i esdevenir
un referent
dins del gènere
de les sèries polítiques
el meu parer
ho dic perquè
m'he quedat atrapat
per totes
les tres temporades
tu has vist
les tres temporades
perquè ara
l'estan
l'estan reeditant
aquesta nit
fan dues coses curioses
aquesta nit
a tres quarts
de deu
a les deu
fan
a l'1 d'octubre
sense ficció
és interessant
fan aquesta nit
una cosa que dura mitja hora
TV3
els mateixos
que van fer
les clavegueres
d'interior
molt interessant
és del
com es diu
de media
media pro
i després
comencen també
avui TV
comencen la tercera temporada
de Borgen
d'aquesta sèrie
Borgen
de totes formes
és una sèrie
que es va passar
a Dinamarca
del 10 al 13
del 10 al 13
i que va ser
molt
és curiós
perquè
és sobre
el personatge
central
és una política
que arriba
a primera
ministra
de Dinamarca
i curiosament
els danesos
a l'any 12
sí que van
van tenir
una primera
ministra
dona
per primera
vegada
mentre
s'estava
encara
matent
aquesta sèrie
va ser
una cosa
una cosa
curiosa
que és una
és una
visió
política
especial
però és que
els danesos
que és un
estat
relativament
petit
devien ser
uns 5 milions
no arriben
no són més nosaltres
els catalans
que ells
sí
no tenen mai
no han tingut
des del
1900
principis
no han tingut mai
majories
absolutes
dirigint el
país
han sigut
han necessitat
sempre
els pactes
els pactes
i acords
constant
entre
minories
i aquesta sèrie
posa de manifest
això
perquè ella
arriba
primera
ministra
justament
perquè el que
tenia
més possibilitats
que era el
conservador
per un
afer
amb la seva dona
un afer
extra
polític
però
que l'afecta
políticament
aquí que no
afecta ningú
mai
políticament
realment
ella ha de
deixar
el poder
i ella
per un
clima
que es va
creant
entre els
diferents
partits
que estan
en aquell
moment
amb
possibilitats
ella
arriba
a primera
ministra
és brillant
o sigui
l'interpretació
d'aquesta noia
d'aquesta dona
és espectacular
però és que
tots els actors
estan espectaculars
el meu parer
el meu parer
està a un nivell
superior
a les altres
ficcions
semblants
nord-americanes
o britàniques
que estem acostumats
sobretot
perquè els seus guions
molt elaborats
però molt elaborats
i curosos
es caracteritzen
per buscar
un realisme
que no tenen
altres sèries
semblants
és a dir
hi ha una cosa
que em va sorprendre
és que mentre
estava veient
la sèrie
vaig pensar
que allò
era Dinamarca
però passava
exactament el mateix
a Espanya
és a dir
que si tu estàs
ficat una mica
o llegeixes una mica
els diaris
i segueixes una mica
la política
la majoria de coses
que passen allà
són també les mateixes
que estan passant
aquí
de fet és conegut
que molts dirigents
polítics
diuen
jo ho he sentit
en diverses tertúlies
televisives
d'aquestes que es fan
en què es manifesten
les seves opinions
que és una de les seves
sèries preferides
perquè se senten identificats
i si voleu alguna informació
si voleu més curiosa
o més anecdòtica
però que va en la mateixa direcció
és que
la declaració del novelista
Stephen King
com deia molt bé la Carme
les sèries del 10 al 13
Estats Unis va passar al 12
i quan a finals d'any
a Stephen King
li van demanar
quines són les sèries televisives
que més havien agradat aquell any
ell va dir
que havia escollit
Borgen
com a millor sèrie
que havia vist a la tele aquell any
per sobre de Breaking Bad
The Songs of Energy
del pont
o de Joc de Trons
ha esdevingut
en el fons
un clàssic
recomanable
de totes
totes
jo crec que pel seu ritme
pels seus personatges
perquè combina
els aspectes polítics
i els personals
que surten
tenen un paper molt important
és a dir
els personatges
són de carn i o
són autèntics
són reals
te'ls creus
perquè veus que
com actuen
pot actuar qualsevol persona
d'aquella manera
en la seva situació
pel seu realisme
i la seva semblança
com deia jo abans
fa un moment
deia que
quan veia la pel·lícula
pensava
hòstia
però si això
és un mereix
i si passa exactament
el mateix en aquí
una altra cosa
que combina molt bé
és el món de la política
i el món dels mitjans
de comunicació
hi ha personatges
del món de la televisió
del món de la premsa
i després de tot el món
diríem del Parlament
dels polítics
que són professionals
i que estan dedicats
a la política
i es veu clarament
que suposo que
això passa a la pràctica
si ho analitzes
una mica fredament
com ja diríem
com es veuen obligats
uns a actuar
o relacionar-se
amb els altres
per sobreviure
i per tirar endavant
grans personatges
un gran muntatge visual
des del punt de vista visual
la pel·lícula
o la sèrie
està molt elaborada
molt treballada
i les ubicacions
perquè clar
belluga
el món
d'ella
que és el món
del Parlament
o del món
de la política
exacte
està
de fet
Basaborgen
que és
el Palau de Christianburg
que de fet
és la seu
Dinamarca
dels tres poders
sí senyora
del legislatiu
l'ejecutiu
i el judicial
estan al mateix Palau
que això ja és curiós
per més que em sembla
que els interiors
estan rodats
a l'Ajuntament
perquè allà
no es pot rodar
però els exteriors
sí que estan rodats
al Palau
de Christianburg
i barreja
el món
personal
familiar
d'ella
molt ben tractat
sense
sense estirar vots
d'una manera
molt normal
d'una família
mitjana
Dinamarca
té un
renta per càpita
alta
però és una família
normal
com molts
danesos
i està vist
l'òptica
familiar
l'òptica
política
i com en diu el Joan
l'òptica
dels medis
de comunicació
clar
aquí fa una visió
de la política
que
fa aterrissar
amb
el tipus
d'homes
i dones
que ens
semblen
de carniosos
i està
especialment
ben trobat
el fet
que sigui
una dona
perquè
un tendeix
a pensar
en els grans
polítics
de la història
els grans
polítics
de la història
primer
perquè són
grans
polítics
de la història
estan
absolutament
lluny
de
de les
vides
habituals
i aquesta
aquesta sèrie
el que fa
és aproximar
a una vida
normal
del que
també condueix
la història
actualment
perquè la política
no té aquesta
gran delocuència
que tenia
els mons
del Miterran
o els mons
del Churchill
els grans
els de Denauers
els que van
els que nosaltres
els tenim
al món
de la història
però que la
que la
que la
que la construeixen
cada dia
i
amb
una entesa
que tu pots
tu pots captar
i lo dels
mèdits de comunicació
està molt i molt
ben agafat
molt ben agafat
perquè
sempre
tenen
el protagonisme
de canviar
el propi
protagonisme
polític
que això
està realment
el que està passant
depèn del que surt
en el diari
es va en una direcció
i en una altra
llavors això queda tan clar
a la pel·lícula
que en molts moments
tenen compte
com ells també juguen
amb les mitjans
de comunicació
per seduir
els seus
per defensar
la seva
i enfonsar
el contrincant
i toca uns temes
clar toca
les quotes femenines
de poder
cosa que
que no
normalment
amb el món
de la pel·lícula
mira jo
jo no l'he vist
però per tot
el que esteu dient
el que veig aquí
és que
és un guió
amb rigor
amb rigoríssim
en canvi
per exemple
la pel·lícula
que m'està comentant
avui
que està fet
en l'àmbit
de la política ficció
també parcialment
no té
en absolut
gens de rigor
tu no pots creure
res d'allò
i pel que vosaltres dieu
i per exemple
el fet que els polítics
es vegin reflectits
és que hi ha rigor
això és important
perquè
llavors
et sents atrapat
per la intriga
i per la trama
de l'altra manera
és que
és el que dèiem
i què?
bueno
quan t'obren els llums
te'n vas del cine
i dius
hòstia
aquí no m'ha de bofetar
i ja sé
no queda res
en canvi aquí sí
que queda
i al més
el lligam
del que està passant
toquen
les quotes
femenines
de poder
intervencions
militars
externes
a la pròpia

a veure
la soledat
la soledat del poder
que no és la soledat
del Napoleón
és la soledat
d'una dona
normal i corrent
que està davant
d'un país
això està molt ben aconseguit
això és molt difícil
i està molt ben aconseguit
a mesura que el poder
augmenta
s'ha donant compte
a ella
que en certa mesura
es troba més sola
perquè clar
qui la pot acompanyar
ella ha de decidir
i llavors com que ella
ha de prendre la decisió
al final
això li obliga
a una sèrie de contradiccions
inclús dintre la seva pròpia família
la soledat del poder
és un
és un problema històric
perquè ja
amb els romans
ja existia
i una altra cosa
també penso
que està molt aconseguida
és que el guió
està super elaborat
i una cosa
que és meravellosa
perquè no passa
amb les altres sèries
que jo he vist
fins ara
d'en temes semblants
és que
el guió
mai s'allarga
ni necessàriament
és a dir
inclús et diria
que en alguns moments
salten
més precipitar
una cosa
no l'acaben
perquè ja l'has entès
i no cal
que te l'expliquin més
perquè ja l'has entès
llavors saltes de l'ús següent
i això li dóna ritme
a sobre la narració
i a sobre tu
enriqueixes molt més
el que t'estan explicant
llavors és realment
bueno
jo crec
per exemple
això que està bé
per exemple
els assessors
del polític
que tu
en general
penses que estan
en un
en un segon
o tercer pla
aquí es nota
que estan en un primer pla
està molt molt
molt ben trebats
molt bé
realment és
enlluernadora
i crec que
honestament
és de llarg
la sèrie televisiva
que tracta el tema
de la política
amb més qualitat
o sigui
el que deies tu
penso que és molt significatiu
que els mateixos polítics
diguin
com jo he sentit
més d'una vegada
en una tertúlia
que se senten
identificats
amb aquesta sèrie
hòstia
i l'Obama
i l'Obama no va dir
justament
de House of Cards
que va dir
si tot això és veritat
i tot això passa
clar és que House of Cards
potser és la gran competència
d'aquesta sèrie
estic veient
no l'he vista
jo tampoc l'he vista
però la pretensió
de la potència
i de lluny
que arriba
un món
com és
Estats Units
no és la pretensió
amb la que arriba
una Dinamarca
que és diminuta
i que en canvi
transmet
a tu
transmet
quina és
la barreja
i la complexitat
del poder
encara que sigui
amb una dimensió
que no té més a veure
amb els Estats Units
però el fet
que sigui
una dimensió
més petita
la mirada
la fotografia
està més enfocada
segurament
i és més neta
i més clara
lògicament
clar
en un país gran
és molt més difícil
i que ara mateix
House of Cards
amb tot el tema
el Kevin Spacey
tampoc
crec que
l'entret
bueno
és que
teòricament
quedava una temporada
i estaven en el tope
i
i clar
ara hi ha
la Robin Wright
que és
diguéssim
la seva dona
en la sèrie
i ara
crec que serà ella
la protagonista
perquè ja l'han eliminat
de tot arreu
que fixa't
arribarà més tard
a fer una dona
protagonista
d'un Valors
quan aquí
en un món diminut
ja ho han fet
jo crec que
el que varia molt
és l'òptica
o sigui
l'òptica dels Estats Units
en el fons
amb molts mecanismes
que hi ha
sempre és èxit
i guanyar diners
i que això funcioni
i tal
i en canvi
aquí tens la sensació
que l'òptica
és realment una reflexió
sobre la política
llavors
clar
això li dona
una dimensió diferent
els guionistes
que són
han de ser excel·lents
vull dir
s'han dedicat a fer
30 capítols
que és el que hi ha
en les 3 temporades
són 10 capítols
per cada temporada
a treballar tot això
hi ha coses
bastant curioses
i bastant
inclús diria
poc habituals
en el nostre món
que ve
de Hollywood
i és que
coses que et sembla
que acabaran bé
no sempre acaben bé
i en canvi
que no acabin bé
en el fons
és més realista
que no acabin bé
i aquí
la pel·lícula
juga
amb la realitat
intenta no jugar
amb ficció
o amb mentides
o amb coses
que no puguin ser
per semblants
i clar
arriba un moment
que hi ha un moment
entre la segona temporada
i la tercera temporada
es canvien els registres
es canvien els papers
una gent que feia un paper
fa d'un altre
ja ho veureu
si és que no ha vist
la tercera temporada
i el que feia la segona
fa de primer
llavors
hi ha uns canvis
però els veus
tan coherents
tan pensats
tan reflexionats
que dius
xapó
i l'altra cosa
que si compares
és que clar
no la puc comparar
perquè tu no has vist
Borgen
i jo no he vist
saps
sí que és veritat
que pel que esteu comparant
potser sí que té una visió
més patriòtica
patriòtica en el sentit americà
que a vegades
el poder
és tan
és el gran grandíssim poder
i aquí
és el poder
del pacte
finalment
és el poder
d'arribar-se
a entendre
quan en un lloc petit
ningú té
la clara
absoluta
majoria
per aclaparar-ho tot
l'única manera
de sobreviure
de tot
això
és l'entesa
això
molt europeu
cosa que no sé
exacte
si està en la línia
de Donald Trump
saps
exacte
això
enfront
d'una potència
mundial
que el que és
és
el rei del món
no té
com qui diu
res a veure
per més que la problemàtica
humana
es poden semblar
jo crec que són
dos visions
completament diferents
i que honestament
és a dir
jo recomano
que la gent
la vegis
val la pena dir
que és una sèrie televisiva
que es pot trobar
que es pot trobar
en les biblioteques
perquè està
en DVD
qualsevol persona
la pot aconseguir
i val la pena
veure-la seguida
perquè si vas veient
un capítol
i no saps
què és el que ha passat
a l'anterior
doncs la vegada
és que et perds una mica
i la cosa està
molt ben lligada
bueno
ens ha arribat l'hora
amb tot això
la setmana que ve sí que t'hi tindrem convidat
ve en Joan Sant
que ens vol parlar
del xou de Truman
i els Gran Hermano
jo prefereixo no explicar més coses
d'això
i que sigui ella el que us expliqui
què és el que t'he pensat
per tant
gràcies per escoltar-nos
gràcies per tornar aquí
a Cinema Sense Condicions
molt bona nit
i molt bon any
bona nit
bona nit
i fins la setmana que ve
bona nit
adeu
i fins la setmana que ve
i fins la setmana que ve
més