Cinema sense condicions
SocorroXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
Bona tarda.
Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, de nou aquí, després de l'interval estival, esperem que hagi passat tots un bon estiu, unes bones vacances, i enfoquem la recta de Cap d'Any amb noves propostes de cinema, amb actualitat, amb la nostra secció de sempre de clàssics,
i algunes petites variacions que ja anirem explicant en propers programes.
Bàsicament el d'avui seguirà una mica la línia de sempre, tenim una pel·lícula com a clàssic que ens l'ha proposat l'Ignasi, que per cert començaré per presentar els companys.
Biel, bona tarda.
Bona tarda a tots.
Biel Riba, els Comanaments, bona tarda.
Anastasi Rinos, bona tarda.
Bona tarda, bona tarda, Pep.
Ignasi Juliachs, bona tarda.
Què tal?
Bona tarda.
Benvinguts tots.
I ben trobat.
Moltes gràcies.
Bé, doncs, aquesta música que hem sentit és de Franz Waxman i serveix per veure els crèdits de la pel·lícula d'avui,
que és una pel·lícula, a proposta, com he dit, de l'Ignasi, és una pel·lícula de les obres mestres, per mi, d'Alfred Hitchcock, de 1954, La ventana indiscreta.
Dit això, ja li passo la paraula a l'Ignasi perquè ens en faci una introducció.
Sí, evidentment és una de les grans d'en Hitchcock i, a més a més, forma part del paquet aquell de cim pel·lícules que per...
A veure, hi ha una que és la Soga, que no s'acaba d'entendre com és que va acabar Hitchcock tenint control sobre la distribució,
però hi ha altres quatre pel·lícules de la Paramount que la Paramount, encantadíssima de quedar-se'l perquè havia tingut un mal rotllet amb Crimen Perfecto, amb la Warner,
i aleshores el Hitchcock es va passar a la Paramount, li va donar... És que la Paramount, bueno, la prova és la pròpia pel·lícula, ja he de dir-hi per què,
li va donar carta blanca, pràcticament, i li va donar dret sobre quatre pel·lícules, no?
Bé, li va donar dret sobre cim pel·lícules,
Psicòssi, que curiosament sí que es va anar veient, un cop es va estrenar als anys 60,
però, evidentment, després està La Ventana Indiscreta,
Però qui en mató a Harry?
L'Hombre que sabia demasiado, la segona versió, ja havia fet una,
Vèrtigó i Psicòssi, però Psicòssi, en fi, sí que va tenir més o menys distribució.
I després està La Soga, que la Warner té alguna cosa a veure, sobretot amb distribució,
però que, de fet, ell la va fer amb una altra productora.
Els drets sobre La Soga durant vuit anys, després de l'estrena,
La Soga és del cinquanta... Ah, no, del 48, em sembla recordar.
Durant vuit anys el productor directe va tenir dret sobre aquesta pel·lícula
i són anys en què es va veure de nou, es va anar veient,
però a partir dels vuit anys va passar també la distribució a propietat de Hitchcock.
Aleshores, són cinc, Psicòssi, deixem-la apart, La Ventana Indiscreta,
discreta, bé, totes aquestes que hem dit, són cinc que misteriosament van estar com gairebé 30 anys fora de joc.
La Soga encara es va veure en alguna ocasió, però les altres fins que no les va comprar...
No sé si hi havia algun problema amb aquesta concreta, de La Ventana Indiscreta,
crec que hi havia un problema que no havien caducat els drets de l'adaptació.
Amb els altres no ho sé.
La raó per la qual aquestes altres quatre pel·lícules no es van veure en 30 anys, es pot dir pràcticament,
és una incògnita.
És a dir, Hitchcock les va retirar quan són cinc de les grans,
perquè, a veure, totes cinc són pel·lícules importants de Hitchcock.
No i tant, ni tant.
I a hores d'ara encara és un misteri.
Vull dir, quan es va morir Hitchcock, evidentment els drets van passar a la filla
i al final va haver un altre productor o distribuïdor que les va comprar
i aleshores a partir d'aquí, no sé si ja eren els anys 80,
que és quan es van estrenar, diguem-ne, en plan gran de nou en els cinemes.
És un misteri.
I La ventana discreta és una d'aquestes.
És una cosa a tenir en compte.
Bé, sigui com sigui, evidentment és una pel·lícula important a molts nivells.
Entre ells, evidentment, perquè a l'entrada per amunt
comença a comptar amb un seguit de col·laboradors nous.
És a dir, des del guionista, que és en John Michael Hayes.
John Michael Hayes va entrar en contacte amb Hitchcock
perquè tant Hitchcock com John Michael Hayes estaven en la mateixa agència.
Tenia el mateix agència.
Compartien a gent.
MCA, em sap el que se'n deia.
Sí, ell era una de les importants.
Ai, sí, sí, és l'altre.
L'Iu Wasserman era el, diguem-ne, un dels caps visibles de la MCA aquesta.
I, bé, ell precisament els va posar en contacte.
Dóna la casualitat.
Una mica jo crec que...
No està clar, eh?
Són d'aquelles coses que intentes esbrinar-les i no hi ha manera.
Tot a punt que John Michael Hayes, el guionista,
que venia de la ràdio de fer novel·les policia...
Bé, de fer arguments escrits per ràdio policíac,
i que ja havia fet alguns guions, evidentment,
coneixia molt bé el material de base,
que és una novel·la que traduït es deia
Havia de ser un assassinat.
It had to be murder.
Havia de ser un assassinat.
de William Irish.
Però William Irish és un pseudònim.
De fet, aquest senyor es deia Cornel Woolrich.
Woolrich, sí.
I, de fet, era un home bastant fosc,
en el sentit que era un home que es posava sempre
als arguments de les seves novel·les,
que són molt famoses, perquè...
Home, el Trifó va fer...
La nòvia vestida de negro.
Ah, la vestida de negro, sí.
Efectivament, és una de les novel·les d'ell.
No, i ha estat visitat en cinema diverses vegades,
perquè té la curiosa...
Tenia la curiosa...
Ja està l'accident al Mississipi, ens hem vist.
També, també.
Tenia la curiosa actitud de posar-se del cantó de la víctima.
Aleshores, tota la trama policiaca,
l'assassinat o l'agressió o el que sigui,
sempre estava vist des del cantó del que ho rebia.
En el cas de la tan indiscreta,
bueno, no és directament la víctima,
però el James Stewart fa el paper de Jeff,
que en la novel·la també és un senyor impedit, invàlid.
Aquí, evidentment, és un fotògraf que s'ha quedat momentàniament invàlid
perquè té una cama guixada,
perquè una roda...
Estava fent fotos en una carrera de cotxes.
Tot això ho veiem visualment, perquè no ens ho expliquen.
fent unes fotos d'una carrera de cotxes,
és una roda, se'n surt d'un cotxe
i li pica directament a la cama
i el deixa amb la cama trencada.
Bé, però en tot cas,
no és exactament víctima,
és l'observador que acaba deduint
que en el pis de davant del mateix pati
hi ha hagut un assassinat.
En Heys realment fa moltes modificacions.
la novel·la és molt més concreta,
molt més senzilla,
perquè, de fet, no és ben bé una novel·la.
És una novel·la tal com...
en el sentit que té la paraula novel·la en anglès,
que és un relat curt.
No sé per què li diuen novel·la.
Sí, sí, de veritat.
Utilitzant el francesisme, en aquest cas, el tal·licisme.
És una peculiaritat, no?
Però, bueno, jo crec que en l'inici d'aquest projecte
està...
crec que la cosa depèn molt del John Michael Hayes,
és el que una mica dóna a la novel·la,
que es coneix l'escriptor molt bé,
està enamorat d'aquest relat,
i jo crec que a en Hitchcock,
doncs, a en Hayes li cau molt bé des del principi,
perquè es veu que a en Hayes el sedueix
perquè li fa una dissecció de la sombra de la duda
que en Hitchcock va...
el propi Hitchcock va quedar meravellat
de la dissecció que en Hayes li fa.
Bé, hi ha una relació molt peculiar entre ells dos,
però en Hayes encara farà
tres pel·lícules més, eh,
amb en Hitchcock.
Per tant, doncs,
aquest és un dels primers que s'incorpora
de la família Hitchcock.
El Herbert Coleman és l'ajudant de direcció
i serà absolutament cap d'alt
perquè li fa d'ajudant de direcció...
Portava ja 30 anys l'home a la part amunt, eh,
el Coleman, però entra a ajudar en Hitchcock
i amb ell fa falso culpable,
vèrtico, con la morte de los talones,
atrapa un ladrón i l'hombre que sabia demasiado,
Harry, però qui mató a Harry,
i Topaz.
No és poc, eh?
És una figura a l'ombra,
alguns dels mèrits de Hitchcock
probablement se li han d'atribuir
també a en Coleman
perquè és un home extremadament eficaç, no?
Ara que dius això,
és cert que Hitchcock es diu,
pot ser cert això,
que no es va moure pràcticament del cantó,
diguem, de l'habitació,
per dirigir la pel·lícula,
no va passar mai al pati,
o en el pati interior aquest,
sinó que no es va moure de l'habitació
per estar sempre lligat a la visió
del personatge que observa?
No m'estallaria gens
per la senzilla raó que en Hitchcock
té el típic director
que, segons com,
no parlava directament dels actors.
Ho feia a través de l'ajudant de direccions.
Ah, exacte.
Per això t'ho dic.
Per això t'ho dic ara.
Vull dir,
quadra perfectament
amb la manera de ser...
A més a més,
també podria ser que influís
que el que volia fer Hitchcock
és posar el públic
en el seu lloc.
Clar, clar, clar, clar.
El lloc on estava ell.
Per tant,
és molt possible que fos així.
Ell estava i on està el protagonista.
Evidentment,
una de la...
Jo gairebé diria
que un dels protagonistes
de la pel·lícula
és el propi escenari.
Van estar sis setmanes
construint-lo.
I tant.
Es basava...
És una reconstrucció fidel
d'una illa interior
de Granby Village.
Ah, clar.
Vull dir,
però fil per randa.
És una reproducció
amb un plató
de Parmunt.
Sí, sí, sí.
Perquè, bueno,
aquí hi ha un dels aspectes
que potser és important destacar
i que després podem desenvolupar
que és el...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
la...
és una pel·lícula teatral.
Molt teatral.
Extremadament teatral.
Estem endavant d'un escenari
vist...
això sí,
des del punt de vista
gairebé sempre,
hi ha petites excepcions,
però gairebé sempre
des del punt de vista
de la finestra
de l'apartament
d'en James Stewart,
de Jeff,
del que està coix
i que s'està avorrint
i que per això es dedica
a vigilar
i a observar
la vida
dels altres veïns.
Però
aquí hi ha una discussió
molt interessant,
segurament no tindríem
el temps,
però
és a dir,
aquesta voluntat clara
aquesta voluntat clara
d'en Hitchcock
per
per fer-ho teatral.
I al mateix moment
és a dir,
per què
reprodueix
fidelment
un pati interior
autèntic
de
Green Green Village
i per què
li dona
aquesta
dimensió
tan absolutament teatral
que ho percebem,
ho veiem,
és que és inocultable.
Sí, sí, sí.
Però al mateix temps,
evidentment,
basant-se amb el compte,
ens està fotent
un retrat social.
Home,
és una gama de situacions.
Una gama de persones
absolutament
de la vida.
Cada casa és un món,
com deia.
de la vida real.
És com si ens estigués
dient,
mireu,
això és una representació,
però al mateix temps
és la realitat.
Això?
Aquest doble joc.
Això ho hem d'avisar
als oients
que no ho provin mai
des de casa
perquè el seu pati
de veïns
no tindrà mai res
a veure
amb el que passa aquí.
amb el que passa aquí.
No ho sap mai, nois.
Hitchcock,
no,
però és que Hitchcock
en sap molt,
és un manipulador.
És total.
I llavors el que fa
és reconstruir
tota una sèrie d'escenaris
col·locant un
a cada lloc.
Minincert,
minipregunta també
per l'Ignasi
en aquest cas.
En cap moment
us ha vingut al cap
una altra pel·lícula
que és
West Side Story?
Sí, sí.
És que sí?
Perquè no te l'has de veure,
evident,
és un musical,
però també té aquesta part teatral.
Aquesta dimensió artificial
a la colorimetria
fins i tot.
Hi ha una certa cosa
que l'encant
que té a la història
de reconstrucció
d'un espai new-yorkí
fals,
des de com si estiguéssim
a Broadway,
aquí també és...
Bueno,
hi ha gent que canta
i hi ha gent que balla.
Hi ha gent que canta
i hi ha gent que balla.
No, no, però...
Hi ha gent que fa altres coses.
Però és cert
que els carrers
de West Side Story
o fins i tot
la seqüència
del ball,
el ball
és descaradament plató.
Absolutament.
Però descaradament.
Sí, sí.
I que jugo una mica
també amb aquest tecnicolor
que a mi m'encanta.
Aquest tecnicolor
també s'assembla.
El tecnicolor de Hitchcock
és...
Són set anys,
set anys més tard,
eh, la seva història.
És una meravella,
no?
El passatge aquell
que hi ha
que dona al carrer Gran
és molt interessant també.
Molt interessant.
Dona molt joc.
El passatge estret.
Perquè, sí,
trenca una mica
amb el que seria
un escenari.
Sí.
En canvi,
no, allò el trenca.
Passa en cotxes
i a un bar...
El converteix
en un espell
que hi ha
cap a la ciutat, no?
És molt bo que hi ha
tancadeta.
El passatge estret
al carrer principal,
que des del pati interior
va al...
Evidentment,
és com si en Hitchcock
et digués,
bueno,
jo aquí us estic
muntant
un microcosmos,
però, clar,
aquest microcosmos
està en una cosa
més gran.
Més enllà hi ha vida.
Que és l'exterior.
Sí, senyor.
Sí, senyor.
Ben vist.
Ben vist és això.
És una cosa
realment potent.
Bueno,
i després,
home,
hi ha altres temes
que podríem desenvolupar
com és la misogínia.
El paral·lelisme
que hi ha entre
l'Elisa,
no?,
que és el paper
de la Gris Kelly,
i la víctima,
la morta,
és molt característica
perquè totes dues dones
són absorbents,
potents.
En el cas
de la víctima,
controladora,
és despietada.
Gairebé que penses
que el Raymond Burr,
no?,
l'assassí,
té botius,
gairebé,
per carregar-se-la,
perquè el Raymond Burr
li té detalls,
no?,
li porta,
està sempre al dit,
li porta la flor
i el primer que fa
la dona
és treure la flor
com vol dir
m'importa un raba
els teus sentiments,
no?,
vull dir...
Jo no sé,
si aquí si ho pogués parlar
potser diries que
se lo merecía.
És possible.
Però,
Hitchcock és molt intel·ligent
perquè és una misogínia...
Amb contrapartides.
Amb contrapartides,
perquè la Grace Kelly,
evidentment,
al final...
Què ha passat?
Victoriosa.
El James Stewart
cau i es trenca l'altra cama,
amb la qual cosa
ja el té absolutament agafat,
ja no...
Perquè estava a punt
de curar-se
de la cama trencada
i resulta que es trenca l'altra
perquè amb la lluita
i l'estira
i el ronça
amb l'assassí,
no?,
ell cau al pati
i es trenca l'altra cama,
amb la qual cosa
té les dues cames
novament guixades,
el té el mascle dominat,
el té dominat,
el té agafat
i...
I com ell el vol tindre,
perquè comença la pel·lícula
amb una cama enguiixada
i mirant a la finestra
i acaba amb les dues cames
enguiixades
i d'esquena a la finestra.
I d'esquena a la finestra,
però...
Perquè és una victòria absoluta.
Però hi ha un...
En la Grace Kelly
hi ha un detall important
que és que quan fa
el travelling lateral
que va del James Stewart,
com tu dius,
d'esquena a ella,
s'entreté
amb els seus peus
i els peus
porta sabates planes,
no porta sabates de tacó.
Com vulguem dir...
Ja estic a casa.
Ja soc a casa.
i ja m'he casat.
No haig de sortir gaire
a exhibir-me, diguem,
pels carrers.
Compte, perquè...
Clar, és misogínia.
Ara, misogínia...
És...
Misogínia n'hi ha...
Mira, jo he ressaltat aquí
un fragment.
Quan ell parla
amb el seu editor,
li diu
si no em treus d'aquí
faré alguna cosa dràstica.
Em casaré.
Sí, exacte.
És com una cosa negativa.
Negativa.
Com una cosa d'aquelles
que fas quan ja...
Estàs desesperat.
Estàs desesperat
i ets, bueno, em caso.
Sí, sí, sí.
No, ja...
I després hi ha un altre
i és que,
d'alguna manera,
s'associa
el matrimoni
a la castració
del mascle.
Sí.
Sí, sí.
Ell ho deixa clar.
El Jeff,
el personatge que fa
James Stryber...
Ho verbalitza i ho explica.
I ho explica.
És que ho explica.
Clar, clar, clar.
És curiós perquè
en Hitchcock
no es va divorciar mai
de la seva dona.
No.
És més,
depenia de la seva dona
per tot.
La seva dona
era una persona
evidentment forta
perquè...
Per aguantar-lo
en vell tela.
I...
I...
Per tant,
d'alguna manera
estava lligat
a la seva dona.
No sé si enamorat,
però lligat a la dona
fins a l'abort, eh?
Vull dir...
Aleshores,
és curiós com
ell depèn tant
de la seva dona
i, en canvi,
amb les seves pel·lícules
sempre està fent
aquest joc
de costre
el casament
perquè, clar,
el James Stewart
el que no té clar
és casar-se
amb la Gin Kelly
perquè la Gin Kelly
és una model.
Sempre va amb això,
amb tacons,
amb roba de primera.
Meravellós.
Una cosa
absolutament meravellosa.
I, de cop i volta,
ell,
que és un tio
d'acció
i d'aventures,
clar,
la Gin Kelly
des del principi
ja està intentant
que es deixi d'aventures
i que faci reportatges
de moda,
precisament.
Això està...
Això que dius,
Ignasi,
està molt ben vist,
ho comparteixo absolutament,
perquè,
precisament,
en el desenvolupament
de la relació
que tenen,
sempre,
jo diria que Hitchcock
com a director
està en plan voyer.
O sigui,
la versió aquesta personal
que dius d'ell
d'estar d'alguna forma
submès
o molt atent
a la seva dona
i tal,
jo diria que tenir,
la compensava
quan es posava
al darrere de la càmera
amb el seu voyerisme
i llavors aquí tenim
una sèrie d'escenaris
que li permet
aquest pati de veïns
que ell s'ha muntat
on està veient
escenes d'una bailarina,
on està veient
la frustració
d'una dona
que vol tindre relacions
però no hi ha forma
que acabin bé.
Hi ha una parella
de dues noies
que tu comentaves
al principi,
no,
Anastasi,
són lesbianes.
Sugereix un cert grau
de l'escenari.
Les dues lesbianes,
evidentment,
es despullen,
es posen a una terrassa
i es despullen,
surten amb pijama
i es veu
que petgen el pijama
fora
i l'helicòpter,
i en aquell moment
passa un helicòpter
per dalt,
per tant,
les dues les petites
o mitjanes orgies
que fa el compositor.
És el compositor,
és el Ross Bagdassarien.
Sí.
El que toca la música
allà en piano
és el propi compositor.
Per el compositor
hi ha moments
que són realment
hilarants
perquè hi ha un moment
en què es pot dir
pràcticament en calçotets.
O sigui,
amb tot vidriat,
tothom el veu
i ell està literalment
en calçotets
tocant el piano.
vull dir,
hi ha coses,
és allò,
de reflectir
la intimitat
de la gent.
O els que dormen al balcó.
Els que dormen al balcó.
I cada cop es posa a ploure,
és divertit.
Això també és divertit.
hi ha una cosa
que has dit abans de passada
que no l'ho vull deixar passar
per veure si a vosaltres
us sembla també així,
però jo quan vaig veure
el moment
en què ell
es trenca
l'altra cama,
allò és una
precuela
de vèrtigo.
Sí,
més el tipus de caiguda,
el trucatge
que es va utilitzar.
Home,
hi ha l'altre
intentant ajudar-lo
i ell desesperat
i caient.
No sé si conscient
o inconscientment,
però efectiva.
A la millor
inconscientment,
però a la millor
quan fa vèrtigo
ho recupera conscientment.
Ho recupera
perquè a més
és el seu actor fetit,
el James Stewart.
És el mateix James Stewart
amb la mateixa situació.
4 pel·lícules
va fer amb...
I fins i tot
des del punt de vista tècnic
realment
està tan resol
l'estit de l'època
que és en aquell plano subjectiu
que li deien caure
que és molt fals
perquè és molt fals
perquè no es podia fer
d'altra manera
en aquella època.
I és fals
a les dues pel·lícules.
Molt ràpidament,
també m'agradaria
reflexionar sobre
el bollarisme
perquè
és un bollarisme
ambigú
en el sentit que
evidentment
sobre la pel·lícola
les dones
li retreuen
que què fas
espiant aquí
la gent del pati,
no?
Vull dir,
marrano,
no?
Gairebé
li diuen marrano,
estàs aquí.
Però clar,
queda justificat
en alguna mesura
pel fet
que ell és fotògraf.
És un home
que està acostumat
a observar
i ell està
observant
la humanitat,
el microcosmos
que té
allà
al pati.
Ha deixat d'anar
a les guerres,
a les carreres,
però ara té allò allà davant
que el permet.
Té allò allà davant
i el cervell
li va funcionant.
És veritat
que de vegades
se li van els ulls
al cul
de la ballarina
d'un dels departaments
d'allà
perquè, clar,
es posa a obrir
la neveda
i agafa no sé què
i s'ajupi
i se li veu
amb els xors
que porta tan curtets.
Quasi,
quasi, sí.
Després,
és a dir,
aquí hi ha també
la qüestió
de la intensitat sexual
que la pel·lícula té.
Que la té.
Però,
és un bullarisme
parcialment
percaminós.
És a dir,
en determinats moments
inevitables, no?
Quan si ets un home
i veus una noia
mig nua,
doncs,
és evident
que se t'en van els ulls, no?
Vull dir,
perquè el que et fa
la reflexió, no?
Vull dir, clar,
com a homes,
evidentment,
hi ha coses
que no es poden evitar.
O la simple curiositat.
Més que un bullarisme
amal·latit,
és un bullarisme
curiós.
Curiós per observar
el comportament humà.
I la parella
aquella avorrida
que dorm
amb el balcó.
Aquesta, aquesta.
Sí,
la que s'aixeca
quan...
Són els amos
del gosset,
aquest, no?
Ah, no,
és un altre,
és el veí de dalt.
No,
és la senyora
que alguns crítics
han parlat
d'intenció
zoofílica
aquí.
Zoofílica.
Ah, és veritat,
que té un gosset
una dona soltera.
Sí.
Sí,
cert,
cert,
cert.
Molt carinyosa.
Sí,
bueno.
Zoofílica,
sí,
sí.
Jo,
per fer-me ser
pràcticament oblidat
del pati,
que és precisament
l'escultora.
Sí.
Una dona que no sembla
que tingui particular
interès amb els homes,
no?
Ella viu la seva vida,
es dedica a esculpir.
La modernitat,
també.
Pren el sol allà.
Una mena de Henry Moore.
Fa un Henry Moore.
Fa un Henry Moore.
De barato.
I el tapa.
De baratillo.
Sí, sí,
fa un Henry Moore.
Que no vol dir
que sigui sociòpata,
perquè evidentment
es relaciona...
Bueno,
hi ha un moment que
em sembla que li fa
un subgeniment
al jardí,
no?
Quan...
Bueno,
el gran misteri,
no?
el Raymond Moore,
que enterra
la plantació
de flors
que té a baix,
que el gos,
que per això
és el que rega,
el gos del matrimoni...
Olora alguna cosa.
Olora,
ensoma alguna cosa.
A la pel·lícula
no es diu mai.
No.
O sigui,
al final...
Es suggereix alguna cosa.
Al final,
ho parla el policia,
amic del James Stewart,
diu...
li pregunta
al de dalt...
Bueno,
al de dalt,
el col·lega,
li diu...
ha confessat,
no?
És el MacGuffin.
Ha confessat,
però ho ha tret
i ho hem trobat
a una caixa.
Però,
en l'entrevista
amb en Truffaut,
el Hickkot es mulla
i diu...
No,
el que hi ha
en aquesta caixa
és el cap.
Bueno,
de fet es diu
a la pel·lícula,
sí,
un el caixa de barrets,
diu.
Sí.
Hi ha encarrat
una caixa de barrets.
Sí,
però en cap moment
es verbalitza
i, per tant,
tu no acabes de...
Sí que s'arriba a barrets.
No es verbalitza,
no,
perquè ho he observat
i no,
no.
Ah,
però és perquè m'hi he quedat
jo amb l'idea
que és una caixa de barrets.
Diu,
una caixa de barrets
i llavors
ell entén
que l'equipa també
amb una caixa de barrets.
És un cap.
No és un barret
sinó un cap.
Sí,
sí,
sí.
Es manté
en el...
Sí,
no,
no queda molt clar.
Allò amb la cosa
que s'en...
De qualsevol forma
el cos
des del moment
que ens suma
és que...
Hi ha alguna cosa
que s'ha creat.
Hi ha alguna textura.
Substancial.
Sí,
sí,
sí.
No,
però és curiós
perquè en Hicot
es compromete això.
Bueno,
i després,
molt ràpidament,
altres temes,
per exemple...
Bueno,
explica'ns el cameo
de Hicot aquí.
Ah,
sí.
Ah,
amb el pianista.
Arreglant el rellotge,
eh?
No,
un rellotge sobre taula.
Sí,
està de rellotge...
A casa del pianista.
A casa del pianista.
No,
el curiós és que parla una mica.
No se'l sen,
òbviament,
perquè hi ha totes les interferències.
Està parlant.
Però està parlant amb ell,
cosa que és rara.
Interactua amb el pianista.
Interactua,
cosa rara.
Cosa rara.
Bueno,
això,
els reparadors ho fan,
això.
Sí.
Que mentre reparen
et van dient alguna cosa.
Però el Hicot no.
Si el Hicot no,
no sé per això.
Normalment el Hicot passa,
no?
Passa,
està allà...
Puja un autobús,
passa amb un trombó.
Per això em va sorprendre la cara.
Una vegada passa amb un trombó,
no sé si és el que sabia demasiado.
Sí,
sí,
tant i tant,
el trombó fa molt favorit.
Bé,
ràpidament,
una petita reflexió
sobre un aspecte
que aproxima la pel·lícula
a Blue Velvet de David Lynch
i direu,
en què?
En què?
Esclaves.
Hi ha una reflexió
sobre l'aparent normalitat
i sobre les monstruositats
que poden subjaure.
o sigui,
rere de la...
El començament de Blue Velvet
i el final de Blue Velvet
és això.
Exactament això.
És una normalitat
que no és normalitat
i el retorn
quan passen
aquells,
el camión de l'Ajuntament
amb el bomber
saludant
i aleshores...
Hem tornat a la normalitat.
Sí,
però al principi
es veu que tothom
sembla que sigui molt feliç,
sembla que hi ha d'haver un anunció.
Regant.
quan trobem una orella allà a terra
que no sé en què hi fot.
Fins que hi ha un travelling
que es va apropant a la terra,
a terra,
a terra,
d'aquesta gespa tan verd
i tan maca
i allà hi ha
una orella tallada
amb tot de formigues.
per tant,
la monstruositat.
Però aquí és el mateix
perquè, evidentment,
en James Stewart
va sospitant,
no?
Fins que, evidentment,
es va fent palers
que aquest home
s'ha carregat la seva dona,
no?
Però clar,
tot rere de les persianes.
No, no, no,
no s'ha vist.
Aparentment,
la vida del pati
continua igual, no?
O sigui,
hi ha una reflexió
sobre la monstruositat
I què ens dius
de la bellesa
de Grace Kelly
amb aquesta pel·lícula?
Home,
són els seus bons anys.
Abans ho hem comentat
fora d'antena.
Sí, sí.
Realment, aquí,
el vestuari
i els complements
que li posa Dick Heat
fan una meravella.
I després el color
que dius tu,
aquest color.
I el color aquest,
aquest color meravellós.
Color tan contrastat,
tan perfecte.
Jo estic enamorat
del tècnicolor
dels anys 50.
Sí, sí,
que realment en aquest cas
és estupendo.
Ja sé que és artificial
a matar,
però és un color
que m'encantar.
Els blaus,
els vermells,
els verds,
els grocs.
Tot, tot, tot,
amb una saturació
i una intensitat
que evidentment
enlloverna, no?
I ara una cosa molt curta,
ho estem acabant ja,
no?,
de la part aquesta.
Raymond Barr
a mi em fa molta por sempre,
en tota la pel·lícula,
ho haig de confessar.
És un personatge tèrbol
que és cert
que potser té els seus motius
per matar la dona,
però a mi aquest cabell blanc
està trencat la imatge
de l'advocat defensor
que tenia tothom al cap
a l'època.
Aeron Sight.
D'Aeron Sight.
No, abans d'Aeron Sight,
de Perry Mason.
Perry Mason.
De Perry Mason.
I realment la trenca totalment.
És clar,
el tio un cabell blanc
que no el tenia
i és aquests trejos
que porta.
A mi és un personatge
que en fot por.
perquè és un home amargat.
És un home profundament amargat
que representa
que planeja fugir amb la màn,
no?
Perquè mentre el James Stewart
està dormint,
de fet,
bueno,
ja s'estan portant amb maletes
els trossos del cos
de la dona
i en una de les ocasions
surt amb la dona,
amb la qual cosa
aquí a Hicot
ens vol enganyar,
ens vol fer creure
que ell està sortint
amb la seva esposa.
No.
És la màn,
no?
I diable que...
Per mi és un moment
molt important de la pel·lícula.
És molt important
perquè aquest moment
no el veu el James Stewart.
És un moment
que amb el cine
no es veu massa.
És a dir,
amb el cine
tu tens
sempre una visió
i amb aquesta
resulta que
de dret
el protagonista
fot una bacanya,
en aquest moment
passa una cosa
que a tu
com a espectador
que està seguint el rotllo
perquè...
Tu la veus.
Clar,
el Hicot
t'estàs posant
com a espectador
t'estàs posant
en la pell
del James Stewart.
I en aquí no.
I llavors,
aquí tu tens el dubte
de si surt amb la dona
o no
i el que està pensant aquest
no és res més
que les manies
d'un tio
que està fotut.
Però és que llavors
ve la bo.
És que llavors ve
quan hi ha
l'enfrontament
entre els dos
i hi ha la mirada
del Raymond Barr
directament
a càmera.
O sigui,
està interpellant
a l'espectador.
Això a mi em sembla
revolucionari
en aquell moment, eh?
Això no es feia
en cine, eh?
I una mica
esgarrifant.
I esgarrifós.
trenca el codi.
Un altre moment
que a mi em sembla
particularment horrorós
és el moment
en què la dona
s'adona
que el seu gos
és mort.
tothom surt, tothom
que li passa
amb aquesta dona
i tal
i tu veus
James Stewart
s'adona
que ell
està a dins
no se'l veu
l'únic que es veu
és la cigarreta
que s'encén
i s'apaga
molt ben fet
molt ben fet
per abudant
aquesta sensació
que tu tens
que és un personatge
l'únic veí
que no es preocupa
perquè sap
què ha passat
perquè ella
és l'assassí
l'assassí
també del gos
sí, sí
bé
ja per molt breument
la dimensió onírica
que té la pel·lícula
a partir del somni
o com es diu en castellà
el duermevel aquest
d'en James Stewart
que està ara dormint
ara observant
ara tal
incrementat
en el moment
en què
la primera aparició
de la Grace Kelly
que abans ho comentàvem
apareix des de la foscor
com si fos gairebé
un fantasma
vull dir
li apareix així
i ell
al despertar
l'il·lumina
queda una mica
la lluerna
no, però ell queda sobtat
vull dir
perquè no s'ho espera
la Grace Kelly
venint-li al damunt
i el misteri
del plano
del primer petó
quan la Grace Kelly
la prana lateral
de la Grace Kelly
fent un petó
de James Stewart
que sembla com
entretallat
clac, clac, clac, clac
i aquí
s'ha fet literatura
bueno
el propi Hickok
diu que
simplement
va ser donant copets
a la Doli
perquè la Doli
vibrés
i aleshores
hi hagués una certa vida
en el pla
tu imagina't
és una cosa
absolutament artesanal
sí, totalment
la gent
locurat
de si havia estat
un treball de laboratori
avui en dia
aplicaríem
l'efecte estrop
avui
s'ha de aplicar
l'efecte estrop
molt suau
si es duia el mateix resultat
però és cert
en aquella época
va ser totalment manual
durant cops
a la Doli
que va fer que la Doli
vibrés
la vibració
evidentment
passava a la càmera
i aleshores
sí, sí, sí
però és fascinant
com
se li acut
a algú
no sé si a ell
o evidentment
el director
el Robert Barks
que a partir d'aquí
amb ell va fer
bueno, ja havia fet
Estranys en un tren
i jo confesso
amb ell
però
aquí
totes les pel·lícules
que segueixen
aquesta
bueno, és ell
les dos que has dit
són en blanc i negre
però
totes les
que fan
les fa el Robert Barks
per tant
és una altra figura
importantíssima
dins de l'univers
el va captar
el va captar també
ell es va fer un equip
ell es va
es va construir un equip
a l'època aquesta
de 50 i 60
que és bàsic
abans parlàvem
de l'Edith Head
que és evidentment
la dissenyadora
de vestuari
evidentment
la Gris Kelly
que apareix com una princesa
vull dir
totalment
amb unes robes
d'una elegància
i d'una plasticitat
porta molt bé
però la roba és meravellosa
és meravellosa
absolutament meravellosa
i bueno
i després l'opera de la càmera
el Leonard Souff
que també
era de la part amunt
i tal
i també va fer
bueno
un reguitzell
de pel·lícules
amb el Kikot
en fi
amb l'únic
que li va agafar mania
va ser amb el compositor
sí
el Franz Waxman
Waxman
va deixar de fer coses amb ell
no es va entendre
no li va agradar
segurament no el va convèncer
no no
no el va convèncer
i no va
i això que havia fet amb ell
el procés
el Pare d'any
Sospetxa
i Rebeca
tot són bandes sonores
del Franz Waxman
però aquí
es va acabar
la relació
que és de professional
es va acabar
la relació
això passa
de cop
bueno
pel que sigui
pel que sigui
no li va entrar
la música
que no la va trobar
no va entrar
la música
llavors clar
la banda sonora
està feta
de peces
de cançons
és que es veu
que
entre les raons
el Hickle
li demanava
un leitmotiv
de la pel·lícula
i
perquè després
al final de la pel·lícula
mentre la Grace Kelly
està
ja té dominat
el mascle
per dir-ho així
sonava
aquest leitmotiv
que havia
d'haver sonat
durant diversos moments
de la pel·lícula
havia de sonar
com en el disc
físicament
o sigui
diegètic
no?
allò
ho volia
en un moment
diegètic
i
pel que sembla
el Waxman
no se'n va sortir
o sigui
o en tot cas
les coses
que va proposar
no li acabaven
en canvi
a Vertigo
li va funcionar
molt bé
la música
per cert
potser
per acabar
dic jo
no et vaig a dir
hauríem d'acabar
la pel·lícula
es pot veure
a film
ho dic perquè
la pel·lícula
es veu a film
per tant
aquesta sí que
hi ha un accés fàcil
està a film
sense problemes
i no està en altres llocs
que també segurament
però filmen segur
i amb una bona qualitat
i amb un
molt bé
mira
ara
abans d'encetar
la secció que ve
i ja que estem parlant
de clàssic
l'Anastàcia
ens dirà
quin és el clàssic
de la setmana que ve
vinga
perquè es pugueu preparar
amics
sí
ha fet una mica
de suspens
també
no he fet suspens
saps per què
la memòria
realment
és imperdonable
una de Polatski
de les darreres
perdoneu-me
perdoneu-me
però és un blanc
Venus in Fools
que es va dir
el títol original
que és la Venus de les pieles
la Venus de les pells
que ara referim
a les pells
de la gent
quan portava abans
pell d'animals
sobre
aquest tipus de pell
a mi s'ha de pel·lícula
em va agradar molt
i la proposo
com a pel·lícula
de la propera setmana
sí
una gran pel·lícula
he tingut un blanc
aquí he tingut un blanc
ostres
n'hem parlat de dos o tres
i de cop aquesta
no en venia
una gran pel·lícula
sí
una gran pel·lícula
la setmana que ve
en Roman Polanski
aquí
amb la Venus de les pells
sí
molt bé
bé
llavors
aquí tinc un parell
de coses
per encetar
una
podem parlar
d'algunes estrenes
que s'han produït
aquest estiu
de fet
ens en vam anar
de vacances
amb dues pel·lícules
que van captar
la pantalla
i la guixeta
del mes d'agost
que són
Oppenheimer
i Barbie
Oppenheimer
de Christopher Nolan
i Barbie
de Greta Gerwig
bé
jo
a part d'aquesta
així
per dir-les
de forma seguida
diria
que hi ha hagut
pel·lícules interessants
que s'han pogut veure
com
El regreso
de las golondrines
de
Lee Ryuhun
de China
El contador
de pel·lícules
de Lon Sheffring
de Chile
Gotland
de Heimur
Palmason
de Dinamarca
Chinas
de Aranxa
Echevarría
d'Espanya
El sol del futuro
de Nani Moretti
d'Italia
Treguas
de Mario Hernández
espanyola
també
El efecto d'arma
de José Luis Rojas
espanyola
Cerrar los ojos
del gran
Víctor Erice
que l'estrenaran
el dia 29
el dia de Sant Miquel
i que després
de 30 anys
s'ha tornat
a posar al darrere
de la càmera
i que la va presentar
a Venècia
aquest any
i després també
presentada a Venècia
crec
El golpe de suerte
Cop de sort
o
amb original
Coup de chance
perquè és una pel·lícula
francesa
de Woody Allen
Sí
aquesta mereixeria
amb la pena comentar-la
una miqueta
la de Coup de chance
vosaltres mateixos
i cerrar los ojos
també necessitem
una estona
Jo aquí us deixo
carta blanca
sabeu que normalment
jo no vaig al cinema
la veig molt
però no vaig al cinema
però m'hi parla més
aquesta setmana passada
anar al cinema
i qui ha sigut
a la fortunada pel·lícula
ha sigut Moretti
ha sigut Moretti
perquè no us ho he dit
abans no us he volgut dir
per estrenar-me'n aquí
El sol del futur
si hi ha temps
en parlem
si no
és una pel·lícula
m'agradaria
la de Woody Allen
perquè s'està parlant
abans d'hora
en els Etic
encara no s'ha estrenat
perquè s'estrena
aquest proper dimendres
El 29 també
o aquest proper dimendres
ja no?
Jo em passe
em sembla que és el 29
bueno
hi ha hagut ara un passe
a l'Aribau
perquè ell estava allà
i va estar presencial
en fi
en tot cas
s'està parlant molt d'ella
i la meva impressió
personal
és que esclar
si no existís
delitos
i faltes
ni Match Point
ni
Misterioso Assassinat
en Manhattan
diries
ostras
aquesta pel·lícula
és potent
és que estàs parlant
de la columna vertebral
de Woody Allen
el que vull dir amb això
és que és más de lo mismo
és más de lo mismo
sí
és una pel·lícula
que a mi no m'ha sorprès
en absolut
no
la seva visió negra
de la vida
evidentment
és la mateixa
però home
és que superar
delitos i faltes
és molt difícil
és molt difícil
però
també et diré una cosa
respecte a les 3 o 4 últimes
hi ha un salt de qualitat
per mi
respecte a les darreres
probablement sí
a les turístiques
diguem-ne
a veure
és una pel·lícula
amb un timing
controladíssim
és molt agradable
té una música de jazz
bueno
Harvey Hancock
és que allò és
extraordinari
que és una de les coses
que m'ha sorprès
perquè
sí
perquè no és el jazz
d'ell
el jazz d'ell
és New Orleans
és dels anys 30
i en canvi aquí
és modern jazz
et posa el Harvey
que vull dir
que és d'ara
Wayne Shorten
dels anys 70
Ron Howard
home
la Maja Bisnu
està allà
pràcticament
és una meravella
i és
és molt
molt bona
durant tota la pel·lícula
la banda sonora
jo vaig gaudir
però bueno
brutalment
i després hi ha
un pal pels pijos
cosa fina
perquè persegueix
tota la pel·lícula
un tio
perquè es
feu una idea
un tio
que hi ha un moment
en què
la seva dona
li diu
escolta
a veure
però tu exactament
de què treballes
i el tio
es posa interessant
i diu
jo
em dedico
a fer més rics
els rics
amb això
ja defineix
ja és un punt
de partida
i llavors
està tota la pícola
fotent-li
tu
és un mafiós
és un mafiós
però bueno
esclar
a veure
existint
Delitos i Faltes
i Match Point
que són dos pel·lícules
potents
i molt fortes
jo ho sento
però rebaixo
la passió
que una mica
s'està despertant
avant la letra
sobre una pel·lícula
que jo m'atreviria a dir
que està una mica
per damunt
de les darreres produccions
però home
no
no és
el millor de Dylan
ai de Woody Allen
de llarg
de llarg
i escolta
i encara tenim
Annie Hall
i Manhattan
i tal
imagina't
el que hi ha
per sobre d'aquesta
i pel que em dius
ja no l'he vist
però l'efecte
de repetició temàtica
és el que és
o millores
o per què la passa
és el mateix tema
de Delitos i Faltes
és que porta 40 anys
fent la mateixa
una mica
bueno
li van els
ara
a vegades
no explica
a vegades
l'encert
de més o menys
aquest és el teu
el que passa
és que la pel·lícula
si tu no tens en compte
la resta
és una pel·lícula
home
d'un mestre
i per tant
és una pel·lícula
amb un timing
controladíssim
tot en el seu punt
el muntatge
la música
al meu entendre
li costa arrencar
una mica
al principi
és una mica lentot
però bueno
a la que te'n vas engrescant
evidentment és una pel·lícula
que te la mires
te la mires
amb interès
una història romàntica
també
a dintre
d'amor
bastant bé
la veurem
no sé si al cinema
però la veurem
s'ha de veure
és recomanable
s'ha de veure
ara
jo vull rebaixar una mica
aquesta expectativa
que s'està generant
no estem davant d'una obra mestra
saps que Barcelona
saps que Barcelona
som molt proclius
en aquest cas
a Woody Allen
i que per tant
qualsevol cosa
efectivament
la magnifiquem una miqueta
una cosa
volia donar una passada ràpida
perquè s'ha produït
fa una setmana
al Palmarès
del Festival de Venècia
sí
doncs res
no però tornem
és que només
enumero
o sigui els premis
i prou
els premis importants
jo he dit
per parlar
de possibles estrenes
que els nostres oïdors
s'haurien de tenir en compte
però bueno
doncs mira
el Lleó d'Or
l'ha guanyat
Poor Things
de Jorgos Lantimos
que és
perquè
el director
de l'Angosta
de La Favorita
de Canino
de Canino
de Canino
de Canino
de Sacret
de Ir
en fi
un director
acreditat
el Lleó d'Argent
gran premi del jurat
de Evil
Dos Noc Exist
de Ryusuki
Amaguchi
que perquè
tingueu una idea
és el director
de Drive My Car
una pícola
per mi
molt bona
millor direcció
Lleó de Plata
la millor direcció
Mateo Garrone
per
Lo Capitano
Garrone
és el director
de Pinocho
de Dogman
de Gomorra
jo també
amb un passat
interessant
gran premi especial
del jurat
per Green Border
de
Akiezka Holland
el millor guió
per el conde
de Pablo Larraín
que va fer
especialista
en biopics
Jackie
Spencer
fa poc
la van passar
per la tele
Diana Spencer
la Copa Volpi
per l'actriu
millor actriu
Cale Spaney
per Prestila
la dona
és un biopic
sobre la dona
d'Elvis Presley
i el mateix
Copa Volpi
per l'actor
per Peter Sarsgaard
per Memory
de
Michelle Franco
el mexicà
i llavors
li van donar
a Lleó d'Or
a la carrera
a Liliana Cavani
i a Toni León
a mi em va sorprendre
que la Cavani
estigués viva
perquè no se'n parlava
i amb força bon estat
i amb força bon estat
en bon estat
en bon estat
dir també
que van passar
en diferents seccions
la pel·lícula última
del Bayona
que la veurem aviat
que és aquesta
sobre
les neus
no recordo
el títol
he vist
algun pal
per ahí
que li han fotut
fort
és que
el Bayona
jo insisto
a veure
és un professional
com la copa d'un pit
evidentment
afrontar
les produccions
que afronta ell
però tornar a revisar
has de saber
molt bé
que portes entre mans
perquè si no
però és que
les seves pel·lícules
i perdoneu-me
ja sé que guanyaré enemics
són banals
banals
és a dir
aquesta pel·lícula
ja s'ha fet
ja s'ha fet
dues o tres vegades
al mínim
o tres
dues o tres
aleshores
sisplau
no sé
i després
també es va presentar
la del Woody Allen
i també es va presentar
la darrera de Polanski
que no n'hi sapigut res
No, no
d'aquesta no sé res
tampoc
Endavant
No, simplement
que
em sembla que tu també hi eres
no?
Avui
El prisionero de Oswich
Ah, sí
La pel·lícula de
Bernie Levinson
Sí, sí
Simplement
dir-vos
que si no és una obra mestra
poc li falta
Ah, sí
Els dos actors principals
el Ben Foster
i la Vicky Cripps
que és
Bueno, jo
és que és la meva debilitat
la Vicky Cripps
Bueno, és que no m'estranya
perquè és una dona
que posa la carn a la greia
i els ossos
i alguna cosa més
Vull dir
Ja, ja, ja
Aquests dos actors
per fer aquesta pel·lícula
del prisionero de Oswich
és que deuen haver quedat
exhausts
vull dir
perquè el grau d'intensitat emocional
que la pel·lícula té
Sí, sí
És d'un boxejador
que ha fugit de Oswich
Fuig
Bueno, fuig
marxa als Estats Units
Bueno, no és el prisionero
és el survivor
el superviviente
No, no, però el títol
Han posat prisioner
vivent
No, no, el títol en castellà
és El prisionero de Oswich
Ah, pot ser
El de survivor
és el títol original
Sí
Bueno, és el tipus
que en canvi
que es fan els cindons
Però en castellà
es dirà
El prisionero de Oswich
Bueno
això
passa a ser un boxejador
no particularment brillant
no?
guanya alguna coseta
però en realitat
és un home
Bueno, és que sobreviu
perquè hi ha un oficial alemà
que està muntant
i guanya les seves peles
combats
Amb combats de boxe
Entre jueus
El primer entre jueus
i al final
algun que ja no és jueu
però bueno
evidentment
Hi ha una qüestió d'ètica
curiosa
perquè es sobreviu
abans de matar jueus
Ja
Un jueu
Déu-n'hi-do
Clar
per tant
hi ha una qüestió
de caire ètic
o que li retreuen
però és molt fàcil
retreure les coses
quan
l'aparició
que té aquest fill
Ell es troba
en una situació
línia
És un dels elements
de la pel·lícula
Imagina't
I l'altre element
és que ell
està perdudament enamorat
d'una noia
que
bueno
són separats
perquè se'ls porten
cadascú
per una banda i l'altra
al camp de concentració
i sap
d'alguna manera
ell està convençut
que encara viu
i que està a Estats Units
però entremig
evidentment coneix
la Vicky Crips
i evidentment
s'acaba casant
amb ella
després de
bueno
d'un
Condicionen la boda
a dir
tu respectaràs
que jo pensi
amb ella
i jo respectaré
que tu pensis
amb ella
perquè ella
també ha perdut
el seu marit
És un tracte
La qüestió és que
és una pel·lícula
és queixadora
vull dir
i és queixat
en el sentit que
la intensitat
de sentiments
en Levison
fins a que a mi
tu saps
Anastasi
ho diu
als primers plans
vull dir
per una vegada
haig de dir
que aquesta pel·lícula
els necessita
perquè
és el rostre
la intensitat
d'emocions
no hi ha una altra manera
d'expressar-ho
i els actors
aguantant
plans llarguíssims
amb aquesta intensitat
Els flashbacks
en blanc i negre
són extraordinars
tota la recreació
de la seva experiència
en el camp
de concentració
Comte
i el
el doctor principal
fa un
un treball
molt similar
bueno
probablement
Sant Miralle
amb Robert De Niro
amb
Cassie Driver
no
amb la de Vox
amb Robert De Niro
ah
per civiltut
inclús el personatge
Toro Salvaje
Toro Salvaje
i sa prima
és que quan
quan el veus
el camp
és increïble
la transformació
que té allò
és que el Ben Foster
és prim
en realitat
el que ha fet
és
en realitat
es va engreixar molt
quan estàs als Estats Units
s'engreixa
està claríssim
i per mi
que alguna pròtosi
a la cara
li hem posat
és possible
és possible
bueno
hauríem de veure-ho
molt bé
bé
simplement dic
que és una
enorme pel·lícula
i jo penso
que realment
amb aquesta
us fem
una aportació
d'aquest matí
d'aquest matí
el fenomen
d'aquest matí
és fresc això
és peix fresc
és absolutament fresc
i bueno
i després
no sé
si tenim temps
per comentar
algun altre
si m'heu deixat
un mica de temps
no no
he de tindre
temps ell
ah perdona
són els 7 o 20 minutets
que no trigaré més
endavant
hem parlat
de les
sí
he tingut un veritable
empatx
que es diu
ja us dic
he anat una vegada
al cinema
penso que com
una mica com
perdonar-me
a mi mateix
les culpes
de haver vist
tantes sèries
de televisió
durant aquest període estival
llavors vaig dir
escolta per favor
digue'm alguna cosa
de la pel·lícula
de Nani Moretti
que jo també la vaig veure
no no no
deixa'm temps
amb això
ah sí
sí perquè jo
jo Nani Moretti
és un dels meus ídols
i llavors a mi
em sap greu
que ja veig que
llavors ja sé
què t'ha agradat
molt
no ho soc
però cada vegada
que veig una pel·lícula
d'ell
em quedo enganxat
no m'ho feu dir
no m'ho feu dir
no tinc fascina
no me tires de la lengua
és una qüestió de feelings
però
és a dir
no és un director
que particularment
m'encissi
però
admeto
que diu coses
i les diu contundentment
i les diu
amb una contundència
extrema
i jo tampoc
ah ho sé
ho sé
per això
i per això us he dit
no els diré la pel·lícula
m'entubia
que trobaria dos enemics
per tant
no
tant com ha dit
no som enemics
antagonistes
antagonistes
no passarà
no deixeu-me que quan la desenvolupi
la setmana que ve
em parlaré una miqueta
res ràpid
i ja està
no jo
hi ha tantes sèries que he vist
que he hagut d'escollir-ne una
en tinc 5 o 6 més
en el calaix
de les que he anat veient
perquè són actualitat
encara que no
són totes del 2022
o 2023
per tant són de superactualitat
aquesta és potser
de la que més s'ha parlat
The Bear
que és l'osso
i que a més a més
en aquest cas
és el nom d'un restaurant
que és del 2022
és una sèrie de televisió
que l'emeten a Disney Plus
per tant
no és la sèrie
que està tota
no és de Filmin
ni és Netflix
és Disney Plus
que té una miqueta
a vegades de més gust
a vegades
amb el tema de les sèries
és discutible això també
perquè en tenen
algunes de molt dolentes
ara hi ha dues temporades
en aquests moments
que juntes fan 18 episodis
ostres
i no no
i s'anuncia una tercera
s'anuncia una tercera
que estarà
la temporada d'estiu del 24
s'estrenarà
per tant
sí
és una comèdia
dramàtica
i culinària
en el sentit que
ara s'està posant de moda
el cine culinari
ja no diguem
dels documentals
de televisió culinaris
que són a milers
els que hi ha
estem acabant
l'oferta culinària
a Netflix
jo no us exigero
si no hi ha dos mil
són modes
són modes
però en aquest cas
realment la pel·lícula
la sèrie té una intensitat
i té un pes extra
diguem
que resideix
en la història
la ciutat protagonista
que no és Nova York
per una vegada
sinó que és Chicago
i és molt poc
la ciutat
però d'alguna manera
té un cert protagonisme
tant que m'ha portat
una mica
a rememorar
les entradetes
de la sèrie Soprano
que la ciutat
agafava un pes
en els títols de crèdit
aquí no és en els títols
de crèdit
però en tant
en tant
els planos d'ambientació
per no estar sempre
dintre el restaurant
recorden aquells planos
de Soprano
quan t'ensenyava
la ciutat
bé
la sèrie per mi
té molta
és molt intensa
és d'un muntatge
absolutament àgil
fins a l'extenuació
o sigui
pot arribar
a cansar
el caos
verbal
que es produeix
en moments determinats
que tothom parla alhora
que parlàvem abans
tothom parla alhora
arriba a estressar
a uns nivells extrems
però tot i això
el que ho aconsegueix
superar
aquestes manies
després hi ha moments
de gran pau
de gran reflexió
de gran tranquil·litat
de gran intensitat
emocional
de veritat
ben tractada
amb personatges
amb profunditat
amb tot
per tant
per mi que en aquest sentit
es redimeix
es redimeix d'aquests moments
que són necessaris
perquè estem dintre d'una cuina
que és una bogeria
volen ser el número 1
ell
el personatge central
el protagonista
ha sigut el número 1
o un dels números 1
de cuina
i torna a aquest restaurant
miserable
que és el restaurant
de la família
i l'ha de continuar
o l'ha d'aixecar
fins i tot més
i per tant
es planteja fent les coses
molt ben fetes
però a mi m'agrada
la trepidació
sí
no no
jo puc gaudir
tant o si es marà
tant o si es marà
i com a muntada
us haig de dir una cosa
que és trepidant
però no n'hi ha ni un punyeter plano
que no tingui temps
de veure
què està passant allà
encara que duri
sis fotogrames
és a dir
un quart de segon
tu veus aquell plano
perquè està muntat
de tal manera
que el veus
i això és meravellosa
doncs ja m'ha guanyat
clau
aquesta és una mica la pel·lícula
aquest xef
que realment tot gira
al voltant d'ell
història d'amor
al mateix temps
història molt trista
familiar
història d'una pèrdua
que acaben de tenir
que per exemple
és el que fa que ell tingui
hagi d'assumir
la responsabilitat
d'aquest restaurant
un capítol
immens per mi
però que hi ha gent
que l'execra
o sigui
hi ha gent que
diuen
és que el capítol sis
de la primera temporada
és insuportable
a mi em sembla
una meravella de capítol
un capítol que és
un dinar de Nadal
un dinar de Nadal
en què és una veritable
orgia visual
i orgia de tota mena
i en què hi ha
la presència
de dos
d'aquests
personatges
aportats a les sèries
que de cop no són
protagonistes
i apareixen puntualment
com són
la
ja ho diria
la Gemini Curtis
i
que a mi m'entusiasma
ja l'heu vist
recentment
en alguna pel·lícula
és
Magistral
fins i tot
gran com està
aquesta dona
és
l'intensitat
és la mare
és la mare
en aquest cas
però és una de les tremendes
tremenda
amb Nights of
estragues
s'assali
i després hi ha
el Bob Odenkirk
que és l'advocat
de Breaking Bad
o de Better Call Saul
que és un director
molt menys
diguem
conegut
molt conegut
per la gent de sèries
diguem
i que aquí
fa un personatge
tremendo
i que a més a més
en aquest Nadal
jo crec que
protagonitza
una de les escenes
més tenses
que he vist
en la història del cinema
més que
l'escena
diguem
de la ruleta russa
que parlàvem
del cazador
de Chimino
és a dir
és una cosa tremabunda
tremabunda
i no hi ha
si hi ha armes pel mig
però no les armes
del Chimino
no és una pistola
és una altra arma
però tremenda
per tant jo
aquesta sèrie
quasi diria
que
potser sí que heu d'anar
tranquils
a veure-la
és a dir
en el sentit de
no del revés
que sempre es diu
és que és molt lenta
i hem d'anar
molt tranquils
per veure-la
perquè si no
no l'acabarem
ens adormirem
no ens adormirem
segur
i el que té
és un excés
potser
de trepidació
per tant
sí que us heu de calmar
una miqueta
perquè penseu
que després de la tempesta
ve la calma
sempre
sempre
encara que sigui
dosificada
però jo penso
que aquesta és una sèrie
que penso
que s'hauria de veure
i que té
realment
concita
una gran divisió
d'opinions
me les han dit
amics meus
que m'han dit
com et pot haver agradat això
i tal
però si és tremenda
si és que no es pot aguantar
però no
això és el que m'ha agradat
que no es pot aguantar
i que el cinema
també ha de provocar
a vegades
no t'has de dormir
veient
en el sentit
diguem
de placidesa excessiva
no no
en aquest cas
hi ha una
hi ha canya
canya forta
i personatges
molt intensos
molt potents
molt forts
i bé
pràcticament
està
la tenim a HBO
la tenim
no
la tenim a Disney
a Disney Plus
a Disney Plus
que està demà de dir
a Disney també
haig de dir
que hi ha una altra sèrie
molt interessant
que és
Only Murders in the Building
ja és
estic veient-la també
estic veient-la
la tercera temporada
a mi
particularment
és la de la protagonista
és la
és l'última
perquè
l'Steve Martin
diu que plega
i que ja no continuarà
però
és
és la millor temporada
la tercera
jo he vist segon i parla tercera
ho hem de deixar aquí
estem a les 20.59
molt bona tarda
benvinguts al cinema de nou
i ja veu
la setmana que ve
el dimarts
de 8 a 9
us esperem de nou
a cinema sense condicions
bona nit
bona nit
bona nit
ara escoltes
l'estradiu d'estem
el meu país
la pluja
no s'aplauré
el canvi climàtic
l'abastament d'aigua
i la producció d'aliments
treballem per fer front
a la sequera
i garantir l'aigua
però cal l'esforç
de tothom
cada gota compte
la pluja
no la controles
la eixeta sí
Generalitat de Catalunya
Ei, vinga, som...