Cinema sense condicions.
I love you. A bushel and a peck. A bushel and a peck. And a hug around the neck. A hug around the neck. And a barrel and a heap. A barrel and a heap. And I'm talking in my sleep about you. About you. Cos I love you. A bushel and a peck. You bet your purdy neck I do.
Bona nit. Som aquí novament, un dimarts més a Cinema Sense Condicions. Parlar una estona de cine, parlar una estona del que hem vist. I tenim a més a més avui un convidat especial, un bon amic, en Lluís Beciana, que és metge i a més a més és aspirant a ser reconegut en el món de la gastronomia. Li agrada molt la gastronomia i pensa ser un expert en gastronomia. Voldria, desitjaria
Crec que ja ho és. És a dir, ell diu que no ho és però jo penso que sí que ho és. I un expert en cinema, també. I un expert també en cinema. Per tant, la idea d'avui, com sempre, és fer tres parts del programa. La primera part faríem una mica les coses que hem vist, les coses que aconsellem als nostres oïdors, les coses que ens semblen més interessants que estan per venir.
Una segona part que en Lluís ens parlaria com a metge i com a gran aficionat a la gastronomia, del tema de gastronomia i cinema. I l'última part, tots aquí els presents, que a més a més hi ha la Cocó, hi ha en Joan, hi ha en Lluís, en Jaume vindrà més tard, hi ha també el francès darrere dels vidres.
Cocó, Cocó, em sona aquest nom? Hola, què tal? La nostra poetessa. No vam explicar Cocó que ens vam conèixer amb un recital de poesia. Ella era una de les que recitava. Jo ho vaig veure l'altre dia quan recitava en francès un poema dedicat al Frifó i a l'Antoine Duhanel i vaig quedar retibat. No sabia que teníem una poetessa aquí al nostre costat.
Doncs sí, juntament amb Patricia Muñiz i Alejandro Cano amb els instruments. Va ser un recital bonic i ens vam conèixer allà. I llavors Coco va dir jo vull anar al programa. Abans de parlar, si voleu... Ella diu que ha vist diverses pel·lícules, però em pot parlar una que és l'última del Corsese. Joan, perdoneu, no crida l'atenció perquè sona aquesta música.
Sona aquesta música perquè forma part de la banda sonora de Julián, Julián, que és la pel·lícula de la que parlarem. Abaixa'l amb una PEC. Ja està, ja ha acabat, ja podeu continuar. Jo l'he vista, que confesso que l'he vista, a més a més l'he vista en grup, amb gent, amb més gent, en honor del senyor Lluís, que aquí present.
perquè ens la va recomanar, va dir que era una pel·lícula que podíem triar per fer aquest programa, i la veritat és que ens ho vam passar el dissabte de la nit i ens ho vam passar molt bé, va ser una pel·lícula molt deliciosa, però no me'n recordava de la música. Té molts temes, molts temes té la part de l'escor, que era l'Aleen Centint de Fonts, i té també un soundtrack amb moltes peces, i si us sembla, doncs ens anirà amenitzant la conversa.
Hi ha també una cançó dels Talking Heads, Cerviol Killer. Aquesta t'interessa, oi? Doncs la buscaré. Potser acabarem el programa amb aquesta, si et sembla. Si voleu, ràpidament també, abans de començar, donant la veu a la Cocó que ens expliqui la pel·lícula de Scorsese que ha vist i com que opina, etcètera, la Carme, que no ha pogut venir avui, ens ha enviat la programació de Cinema Baix,
I jo volia destacar la pel·lícula Ninfomania, que la tenim prevista per fer la setmana que ve, com a pel·lícula del mes la fan. És la segona setmana que la fan. Fan els records glaçats que n'havien parlat aquí sobre la pel·lícula del fill del Soler Tura, Albert Soler, que és d'una pel·lícula francament documental interessant.
I una cosa que jo no sabia i que he descobert a aquesta tarda quan ho he llegit és que hi ha un cinefòrum de la Sierra de Terol, la famosa pel·lícula de la guerra civil espanyola, amb Francisco Prieto, que serà el que suposo que portarà al col·loqui, el dia, en una única sessió, el dia 4, perdona, la primera setmana del 24, o sigui, deu ser, no veig quin dia, això deu ser el 4, no ho sé.
Un dia d'aquests, del 24 al 27, hi ha una única sessió, aquí posa a la sala 4, dedicada a aquest cinefòrum.
Només heu de consultar la pàgina web de cinebaix.com i aquí ho teniu tot. Les altres que fan, que en fan moltíssimes, jo no les he vist, jo he vist a propòsit de Llewyn Davis, que si voleu en podem parlar després, però les altres no les he vistes. Fan la Dora de libros, Mandela al mito de l'ombra, Gisèl, En la flor de la vida, Ernest i Celestín, El médico, que tu sí que les has vistes, ja podies comentar més tard si vols. Aquí tenim una mica la programació de Cinema Baix.
Donem la veu a la Cocó.
He visto el lobo de Wall Street, la nueva película de Martin Scorsese y de verdad hay que verla. No es la verdad. Son tres horas de divertimiento total. Es una crítica de los traders y de toda la economía a través de un trader que es Leonardo DiCaprio que hace de traders completamente locos.
completamente chiflado. La película es desquiciada y perfectamente desquiciada. Es muy, muy divertida porque sabemos todos que el ámbito de los traitors son todos unos ladrones y que roban el dinero a quien puede. Hay mucho trabajo y siempre están con la cocaína, con las drogas.
Hi ha escenes increïbles d'on tomen uns quailutes, que era un medicament que se tomava fins al final dels 80, que ara està prohibit, que era un medicament per dormir, un somnífero, i que si et passaves de la raja, acabaves completament col·locat. Hi ha una escena fantàstica d'on, amb el seu amic, el seu amic Treaders,
Se toman unos cuelos pero que están pasados de la fecha, que son del 81 y ya estamos en el 2000. Carai, sí, una mica caducats. Sí, sí, entonces hay una escena increíble que dura por lo menos 20 minutos y que es que toda la sala se estaba partiendo de risa y que el Di Caprio, si alguien tenía dudas, pues ya no hay dudas, es un gran, gran, gran actor.
Qui tenia dubtes? Jo no. Jo tenia dubtes, doncs ja no les tinc. Amb Gran Gatsby et demostra que és un gran actor. I aquella pel·lícula Quentin Tarantino, últimament. Del Tarantino a la de Django desencadenado. Django desencadenado també fa un gran paper.
Aquesta pel·lícula de Lobo de Wall Street, està basada en fets reals? No, no. És totalment inventada? És totalment inventada, però em sembla un dels llibres de Brett Stangelis, el que escrivia Glamorama.
I el psicòpata aquí, l'Amèrica Insaico. Sí, sí, sí. És completament així, en plan, tot a lo loco, amb noies per tots els llocs, sexe al despatx, és tot completament... Em sembla que estem en una novel·la de Bretestonellist, i sobretot amb el tema de la cocaïna i aquestes coses, que no tenen cap límit, i així gestionen el diner de petites empreses i roben a empreses que...
i estaven a tot el món. I el més graciós en aquesta pel·lícula és que... veiem que són tots uns capullos, per parlar clarament. Assholes, assholes. Assholes, sí, sí. I al final... però l'espectador està al costat dels malalts. Això no és una mica perillós? Sí, sí, però... Perquè ens vol fer... a nosaltres també, ens fa desitjar. O sigui que no defensa res, sinó que, en tot cas, defensa...
Entendemos porque quieren dinero y es lo único que cuenta en sus vidas, el dinero, el poder, lo que pueden hacer con este dinero, porque pueden hacerlo todo, porque ganan millones robando.
I tot va per totes les drogues que es tomen. Creu que la pel·lícula... No sé si hi ha, Cocó, perquè no l'he vist a la pel·lícula, hi ha alguna relació, d'alguna forma, alguna crítica, en el sentit que si aquesta gent fa això, en el fons és perquè el sistema ho permet.
Jo veig que per aquí pot anar la cosa, perquè això amb un sistema que posés una mica de línits, segurament aquesta gent no podria actuar amb aquesta impunitat. O sí, perquè l'HFBI està per allà ficat i ells s'ho passen pel forro igualment. Ell ridiculitza l'HFBI, que és un poble policia.
que le dice al dicaprio que gana ya millones y recibe al policía en su gran yate y el policía le dice pues si yo vuelvo a casa en metro y el pobre policía pues piensas, tu espectador piensas pues el dicaprio tiene razón que es el que tiene razón que lo entendemos, lo entendemos
El que passa és que en aquest moment està de moda fer coses diferents del que s'ha fet més o menys sempre. A mi em recordava l'última pel·lícula dels germans Cohen a propòsito de...
que donen la sensació que aquesta pel·lícula, per exemple, en lloc d'ensalçar, defensar, posar de manifest els valors que va tenir el Folk Song durant els anys 60 i 70, es limiten o pretenen ridiculitzar-lo. I aleshores, a mi, possiblement perquè està de moda, és a dir, perquè no es pot ser tan ingènu, no es pot ser tan bona persona, s'ha de ser un mica fill de puta.
No sé si això és una moda, però em fa por una mica. Si això es posa de moda i es tracta que el que té valor és ser un fill de puta, no sé si fins a quin punt és boig. Els germans Cohen sempre fan històries de perdedors.
Hi ha vegades que han fet grans pel·lícules. Després, si hi ha temps, vas poder parlar d'una pel·lícula que he vist que es diu Oslo 31 d'agost, que la van estrenar el divendres i és una pel·lícula francament interessant, per diversos conceptes que es deuen explicar-se. He vist també aquesta, la dels Amants Coen, i la veritat és que m'hi ha quedat molt decebut.
I no sabia perquè quan veníem ara amb el cotxe el Lluís m'explicava que un famós crític del país se la carregava solemnament. No ho sabia, jo no ho sabia, però jo mentalment me l'havia carregat també sortint del cine. És a dir, no entenia per què els coins feien una parella de tipus.
sobretot perquè jo crec que hi ha pel·lícules de Fargo, Muerte entre las flores... Hi ha moltes pel·lícules que no només són divertides, sinó que són francament bones, francament interessants. I en canvi aquesta és veritat que té una fotografia extraordinària. L'italià, que no me'n recordo com es diu, que estic segur que li donaran un premi a la millor fotografia, és extraordinària. Amb una sola fotografia el tos al principi és meravellós, és molt guap estèticament,
Però si analitzes la pel·lícula t'adones que res val, tot és efímer i jo no crec que tot valgui ni crec que tot sigui efímer i penso que hi ha valors i hi ha coses que són positives i llavors en pel·lícules aquestes que simplement per anar contra corrent, per fer el contrari que fan els altres, posen de manifest aquesta mena de manera de fer no m'acaba d'agradar.
Tot ha passat com a mi, Joan. Quan vaig veure la pel·lícula no vaig acabar de connectar, però després que he sentit a parlar amb tanta gent, amb tants detalls i tanta profunditat del que aquesta pel·lícula et dona, he anat canviant d'idea, ho sento. Però jo també vaig pensar una mica com tu. Vaig dir home, aquí només hi ha cançonetes, hi ha pocs valors, però la veritat és que si ho mirem bé hi ha una qüestió d'un reflex d'un tipus de vida americà molt concret.
Hi ha l'habitual manera de funcionar dels Germanskohens que introdueixen entre la mitologia diferents elements mitològics, amb el gat per exemple. Hi ha una part d'entreteniment però hi ha una part també d'això, de la manera com es relacionen. El dibuix del personatge, el retrat del personatge és veritat que és impecable.
i tot això s'ha d'anar mirant, s'ha de saber interpretar, perquè la veritat és que jo ja dic que no ho vaig saber fer, tampoc, que jo ho reconec, i et veig a tu una mica amb la mateixa situació. T'ho dic perquè t'animi de sentir... No, no, jo m'he dedicat, justament perquè si tenia temps volia parlar-ne, m'he dedicat a llegir moltes crítiques. No he llegit l'Algollero, però sí que he llegit altres.
I la veritat és que coincideixo, lamento compartir l'opinió de la gent que no els ha agradat la pel·lícula. I no és perquè sigui dolenta, perquè ja he dit que formalment és excel·lent, sinó perquè el meu parer no té res que pugui resultar mínimament interessant per mi i pels espectadors.
És veritat que la fotografia... D'una altra manera, quan un biòptic es fa la vida d'una persona és perquè consideres que aquesta persona té alguna característica més o menys interessant. O havia fet alguna cosa destacada en la seva vida o potser... També hi haurà algunes vides de fracassats que han estat interessants.
però aquesta en concret a mi no m'aporta res. Prometo que no ha sigut una cosa de només sortir de la pel·lícula i pensar això, sinó de llegir uns quants comentaris. Tu vas veure un tipus sèrio? Em va agradar, un tipus sèrio. Allà té el personatge, la misèria que va acumulant el pobre durant tota la pel·lícula. Per mi no és el mateix i sobretot perquè com deia abans al principi, i no pensava parlar d'aquesta pel·lícula, veig que m'estic enrotllant amb aquesta pel·lícula,
Sobretot perquè jo crec que el folk americà que va tenir una difusió mundial, Pete Siga, Joan Baes, Bob Dylan i moltíssims més, va tenir una influència fonamental i positiva en tot el món als anys 60 i 70. I en canvi, aquí no solament això es margina, s'anula i es pinta un senyor que no aporta res a la seva vida, sinó que tot és un fracàs, tot és negatiu i tot és no positiu,
i aleshores no sé per què es fa això. A mi dels coens confesso que sempre em passa una mica això. Hi ha moltes pel·lícules com aquesta que deies tu o Fargo que m'agraden molt, però aquella del Bardem que no és País para Viejos com es deia.
Em va semblar una cosa desastrosa. Jo no em va agradar. Jo no he vist la pel·lícula, però les pel·lícules han de transmetre alguna cosa. Si no transmeten res al final de la pel·lícula, o transmeten coses que no t'agraden,
és una mica fracàs la pel·lícula. Després del millor sí que és veritat que et poden anar donant idees, reflexionant i això recupera una mica la pel·lícula però al final el que queda és el que tu et sents quan has acabat de veure-la.
En això, per exemple, segurament que heu comentat aquí la història del Sixo Rodríguez en aquell documental estrenat el 2013 i que ha guanyat, és una altra història completament diferent. Justament toca al mateix tema
i jo mentre venia pensava el mateix que estàs dient tu ara, toca el mateix tema i en canvi, Searching for Sugarman és un extraordinari documental, una extraordinària pel·lícula, una cosa que digne de veure perquè t'aporta moltíssimes coses i en canvi crec que aquesta pel·lícula que toca de fons el mateix tema no t'aporta res. Surs del cine avorrit sense que t'hagi fet vibrar en cap moment i això sí, està formalment molt ben fet, això no ho nego i crec que segurament la fotografia es mereix a l'Òscar la millor fotografia.
El fet que hi hagi un personatge que no té uns valors que aporti, segons el teu parer, res a l'espectador. Però has de reconèixer, a part de tot això de l'espectre formal, que és un retrat
de la vida d'una persona que hi ha moltes, que viuen sense agafar-se res perquè no saben com organitzar-se la seva vida, llavors han d'anar vivint en cases dels altres, jo he trobat amics fins i tot que ho fan això, és a dir que com a reflex d'aquest tipus de personatge, de persona,
no es mereix a qualsevol altre pel·lícula. Penso que aquesta gent no es mereix una pel·lícula, com que jo penso que això no aporta res, és a dir, viure d'aquesta manera, que és una manera digues-hi oportunista, simple, doncs miserable, etc. No aporta res a l'espectador, per això me la carrego. Com era aquella del Dustin Hoffman, que era similar, tot i que aquella encara era més dramàtica, que anava a la ciutat, que tenia aquella cançó tan famosa,
Allà hi ha una història d'amistat.
En aquí el personatge aquest està sol, no està amb ningú, s'aprofita de tothom i no fa res. I això el fa menys vàlid com a persona. El personatge és algú que no sap comunicar i és un gran problema, és per això que falla sempre en tot el que intenta fer, perquè és incapaç de comunicar-se.
i d'organitzar-se, quan fa allò que li ha dit a la seva germana que llenci tot sense recordar-se, que té allà un carnet que li pots servir per treballar, és un personatge que no sap mai i d'això la vida, el món està ple d'aquest personatge.
que no aportin res a la vida o no, no ho sé, però que són reals i que existeixen. Jo entenc que potser una persona que sigui d'aquesta manera o que estigui propieta... Jo, per exemple. Això ho dius tu. No arribo fins a aquest punt, però podria haver arribat. Que es pugui sentir més o menys identificat o que se senti proper o que l'entengui. Jo el puc entendre, però en el fons no el valoro. És a dir, no puc valorar una persona així amb aquesta radicalitat que mostra la pel·lícula.
En canvi, Sergi Forchugament, tot i que és un fracassat, tot i que el senyor és un fracassat, al llarg de la pel·lícula hi ha un moment, quan ell torna a Sudàfrica i va cantar, jo penso que l'espectador plora.
Sí, pero Searching for Sugarman es un documental, es una historia real. No creo que podamos compararla con la película. No, este personaje también es real. Él se ha inspirado en un cantante real y por esto digo que han cogido un caso de un fracaso y mientras uno es un fracaso que en el fondo incluso está discutiendo si el éxito es el lujo, el dinero y el éxito es la realización o no. Es decir, en el fondo tú ves, te das cuenta de que aparentemente este hombre
El Sixtor Rodríguez aparentemente es un fracasado y en realidad es un triunfador. Mientras que el otro es un fracasado radical, porque no está realizando nada y encima se ha aprovechado de los demás. No hay nada que puedas aprovechar de esta persona. El personatge de Caprio al Wolf de Wall Street, no el pregunto tu, però el que explica Coco, per exemple... Jo ja he apuntat que em feia mal, em feia trobar perillós destacar, ja ho he dit abans, em sembla.
Segons tu, el cinema ha de representar personatges que tinguin valors humans, que tinguin alguns amics. Que et serveixin per pensar. Si aquesta pel·lícula o la de Sugarman o la que fos, et fes pensar, et fes reaccionar, et fes plantejar-te coses, et sortís del cine i et dius que m'ha fet pensar en això.
A partir del que els altres m'han dit de la pel·lícula i tothom ha anat destacant cosetes diferents.
com a possibilitat, vull dir que hi ha diferents versions, jo la meva és aquesta, però no vull dir que tingui la raó, jo simplement estic explicant el que m'has, perquè hi ha crítics amb aquesta pel·lícula en concret. Ningú no ha dit que tingui la raó, si no tot al contrari. Amb aquesta pel·lícula en concret, jo no estava d'acord, hi ha molts crítics que l'han deixat pels núvols, i jo no acabo d'entendre per què, i molts crítics se l'han carregada. Has de fer com jo, escoltar el que et diuen els altres, i a veure si alguna cosa
Fins ara no ho he trobat. Una pel·lícula que em feia gràcia de parlar és Oslo, 31 d'agost.
que és un talentós director noruec, nascut a Dinamarca i cosí del nostre famós Lance Montrier, cosí indirecte, va néixer a Dinamarca i en aquest moment viu a Oslo. El títol de la pel·lícula, que es diu Oslo 31 d'agost, fa referència a la idea que, contrariamente al que diu el calendari,
La vida o el curs o les coses comencen després del 31 d'agost, el 1 de setembre. Per tant, el setembre marca l'inici de l'any, l'inici d'un nou curs, el retorn al treball, el retorn a la ciutat.
i la autèntica ruptura que es produeix en alguna mesura d'aquest 31 d'agost. És el que li passa a la pel·lícula i al personatge principal, que és un xicot que està en un centre de rehabilitació perquè ha acumulat drogues i vol rehabilitar-se.
i en aquest moment li donen l'oportunitat d'anar a la ciutat i parlar amb els seus amics, intentar fer una entrevista de treball, aprofitar si pot aconseguir, ja que ell ha acabat la seva rehabilitació, començar a fer un treball nou del que feia.
I es tracta d'un jove introvertit, sensible, inadaptat, però reconec que la pel·lícula sent tot el revés del que... i sent tan bé i fins i tot un perdedor, perquè no explico com acaba, però el millor podíem ser... Explica com acaba. No, no, no. Quin problema hi ha? Nunca hay que contar cómo se acaba una película.
La pel·lícula està molt ben feta, és la segona pel·lícula d'aquest prestigiós director retirament jove, d'una família que tots són cineastes, el seu avi ja feia pel·lícules, la seva mare feia documentals, el seu pare era al departament de Soda d'una gran productora de Oslo.
I és una pel·lícula que està basada en una famosa novel·la francesa del Pierre Druy de La Rochelle, que es deia Le Feu Follet, i que concretament el Louis Malle, el 1963, va fer una famosa pel·lícula amb el Maurice René, i la Jean Moreau, que feia la noia,
i és la mateixa història, ell ha agafat lliurement la mateixa novel·la i l'ha adaptat en el cine, l'ha modernitzat, l'ha actualitzat, l'ha posat en el que seria la mateixa problemàtica en el món actual, però a més a més amb un reflex de Oslo es nota que el director s'estima aquella ciutat i això està molt present en tota la pel·lícula.
Aleshores, el treball de direcció és boníssim. Per cert, que l'actor principal, que és com una mena d'actor fetitge per aquest director, per aquesta segona pel·lícula que fa servir, és metge, i es veu cap a la pel·lícula, aquesta tarda estava llegint una entrevista que li feien en una revista, i deia que utilitzarà novament en una nova pel·lícula aquest actor. Diu que no, no diu perquè és metge, i vol operar. Diu que no, diu perquè li agrada més operar que fer cine.
Ja he explicat tot això, és un cinema poètic, el millor incòmode perquè va d'un tema de part de dos. És curiós, oi, això? Que una que és la del Germans Coen t'hagi disgustat tant i una altra que no l'hem vista, llavors no podem comparar-la als altres. Jo crec que potser parla més de qui veu la pel·lícula que de la pel·lícula mateixa, segons com.
Això és possible, el que passa és que mentre en aquesta tinc la sensació que els crítics la deixen tots bé, en el cas dels emants Cohen hi ha una part que la deixa malament i una part que la deixa bé. Això no deixa de ser significatiu. Per què el senyor Bollero, com deia el Lluís,
Abans se la carrega solemnament i parla de malament. Ell sabrà, jo què sé. A veure, el Carlos Güellero ja sabem, és bastant radical i quan es decideix que una pel·lícula no li agrada l'aport descuartitza. Ja el coneixem i aleshores quan llegim les seves crítiques
ja agafem una distància i ja està. Jo simplement dic és que mentre amunt no sent tampoc una obra mestra. És una pel·lícula més a més que com que no tinc la distribució que correspon a les pel·lícules americanes, arriba amb dos anys de retard, perquè és una pel·lícula del 2011 o del 2012,
i en canvi les altres han arribat totes molt més d'hora. És una pel·lícula que ha guanyat molts premis als festivals, a Cannes, a tot arreu. És una pel·lícula molt premiada, per això té un prestigi aquest director, que és cosí de l'ambonstria molt valorat. Jo simplement la dic que és una pel·lícula que crec que és recomanable.
i ens ha servit perquè surti el nom de Luis Mel, del qual, ara que a més a més tenim a Coco aquí, que ens pot donar encara una visió més àmplia, algun dia hem de dedicar-li un especial a aquest grandíssim director. Perfecte. A què passem?
Passem potser a Lluís, que tingui temps d'explicar el seu coneixement sobre cinema i gastronomia. Quan molt amablement em vas convidar a venir aquí, m'ho vaig agafar moltes ganes, sempre veiem amb gràcia i amb satisfacció moltes pel·lícules que tracten
el menjar, la gastronomia... Et queda en bon record. Però mai m'havia parat a fer un recull de pel·lícules de molts tipus relacionades amb el menjar, o a vegades no relacionades amb el menjar, però que formen part de la meva memòria.
Diguéssim, me'n recordo de veure, per exemple, Confidències, una pel·lícula... Del Visconti. Del Visconti, dels anys 70, que hi ha una escena que el Burran Caster, en aquella menció italiana, mostra un rebost impressionant, amb una quantitat d'embotits penjats i així,
que és aquelles coses que et queden gravades, no sé per què, i després quan ho has vist una altra vegada et continua impressionant, i això dona una idea una mica que el director és sensible amb aquestes coses. Com per exemple,
També hi ha altres, per exemple, hi ha un altre director italià, que és Leitore Scola, que té escenes culinàries en les seves pel·lícules. Per exemple, a La Família, hi ha un moment que la família està tot allà muntagada a la taula, mengen espaguetis,
i, com són italians, agafen el ratllador, el parmesà, i s'ho posen ratllat a sobre els espaguetis al plat. Aquest detall gastronòmic també diu molt de les aficions del director. En canvi, hi ha directors, per exemple, directors francesos de la Nouvelle Bac, pobres, no sé si sí que se'ls agradava, perquè el Claude Chabrol li era molt gastrònom,
El Conchabrol va fer un comentari sobre una altra pel·lícula que recordeu molt, que és El festín de Babet. Ah, és la pel·lícula... Con Stefano Dran, que va ser la noia de Chabrol. Exacte, va ser la noia de Chabrol. I aquesta pel·lícula...
Tothom la coneix, però explica la història d'una cuinera anglesa del segle XIX. És una novel·la de l'Isaach Dinesen. És el mateix personatge que és el seu dónim.
que fuig de la revolució de la Comuna de Prís al 1871, em sembla que és, i ha de fuig a Dinamarca amb un polet, fugint de la repressió després de la Comuna. I resulta que és una cuinera afamada del Cafengla. Organitza allà una confrontació entre la bona vida francesa, però amb el bon sentit,
i, diguéssim, l'austeritat portada al límit d'aquest poble danès, l'Oterà i així. I aquesta confrontació la porta molt bé el Gabriel Axel, que és el director. Però, des del punt de vista gastronòmic, tot i que les imatges gastronòmiques estan la majoria bé,
Hi ha una que estic d'acord amb el Clotxabrol, que critica molt, que és quan fan les guatlles amb sarcòfag, que en francès com es diu això, perquè és un nom caill en sarcòfag. Guatlles són perdices, per si em serveix de pista. El sarcòfag és una terrina de pasta de full,
i la posen les guatlles senceres amb el cap i tot sobre això. Des del punt de vista gastronòmic, els que sabem cuinar sabem que no es pot fer això i que no queda gens bé. Va ser un assassinat gastronòmic que va fer el Gabriel Axel, que potser no estava ben assessorat des del punt de vista gastronòmic.
Però potser llavors en aquella època sí que era permissible i era una altra cosa i ha evolucionat amb el temps? La recepta és molt clàssica i llavors ja sabia que no. Però a lo millor va ser una concessió a la fotografia perquè anés bé pel que es volia narrar en aquella escena. Però no és una escena
Reaixida des del punt de vista gastronòmic, visualment. Una altra cosa és el que passa, per exemple, a la Gran Buff. Marco Ferreri. Marco Ferreri, exacte. Allò sí que és una evolució...
exagerada del menjar, de la crítica a la burguesia. Perdoneu. Jo, quan tu estaves parlant del lobo de Wall Street, que expliquen els accessos, jo no l'he vist al pel·lículum, expliquen els accessos que fan, m'ha recordat la Gran Buff, que vol criticar la burguesia, explicant que estan en una casa i els van portant menjar, menjar, menjar,
cada vegada més sofisticat i més això, fins que... bueno, fins que peten, no? Vull explicar-te al final... Ah, sí. Bueno, esta podemos... Perdona, Lluís. No, mira, que volia fer una cosa que no hem fet mai aquí en el programa. Escolteu això un momentet, a veure si se sent bé.
Molt bé! Molt bé! Exacte! Exacte! Molt per tu! Molt per tu! Felicitats! Això serien les guatlles amb sarcòfag, amb el traductor de Google i el lector que té aquí d'idioma. Ho torno a posar. Què és amb el cercull? Aquest estava jo. Què és amb el cercull?
La relació del cinema amb el menjar
sempre ha sigut molt variada. Ara, per exemple, a mi m'agradaria parlar d'una pel·lícula que l'he tornat a veure i m'ha agradat molt, que és Batel, que és aquest personatge històric de Lluís XIV, François Batel,
que se li encarrega una recepció de tota la noblesa de Lluís XIV perquè l'anfitrió, que és un príncep conder, vol homenatjar el rei. Tota la pel·lícula és una espècie de concert.
més que gastronòmic, de tot el repertori que té el François Battelle per homenatjar a tots els convidats. És una tensió constant i hi ha una direcció artística molt bona amb moltes escenes que et recries no amb el personatge sinó amb els decorats, amb l'ambientació i tot això.
I la veritat és que a mi m'ha agradat molt tornar-la a veure. No sé si la recordes. No, no l'he vist. És molt... Però bueno... Com va ser la teva afició a la gastronomia? Que t'ha anat bé això, perquè tu ets metge. Jo crec que sí, jo soc metge i m'agrada molt la medicina i no puc deixar de ser metge, o sigui que això sí que ho tinc molt clar.
Però jo em vaig aficionar a la cuina, que en tinc consciència, a partir dels cinc anys. Jo vaig fer la meva primera truita a la francesa, quan tenia cinc anys, i a casa la meva àvia, i des de llavors posé seguit la meva trajectòria. A veure, bàsicament...
perquè m'agrada menjar. I això és una bona raó. A mi m'agradaria ser gastrònom de veritat. És a dir, els gastrònomes no saben cuinar, només caten i degusten.
i van d'un cantó a l'altre fent això, això seria la meva gran afició, l'altra vida seré això, però de moment no em toca més remei que cuinar. No, però això també és molt agradable, cuinar pels altres.
Jo he cuinat alguna cosa, he menjat alguna cosa cuinada per tu i haig de dir que ho fa molt bé. No, i pensàvem que potser portaria alguna cosa cuinada. Això és el que ha faltat. La teva intervenció de moment molt bona només ens faltaria això una mica. Escolteu, que us poso una miqueta a veure si endevineu aquesta pel·lícula quina és. Relacionada amb el tema, eh? Sí.
Aquesta és una escena d'una pel·lícula que es diu dos xefs a la cuina i no sé si recordeu el Castellito i un altre noi que no me'n recordo el nom. No és la d'Espanyola? No, aquesta és Deliciosa Marta. Una pel·lícula que no sé. Deliciosa Marta, per cert, hi ha una entrada
del Kate Jarrett, de música, a la primera escena de la pel·lícula, que em sembla que és My Song, que és deliciosa. Perdoneu, però la pel·lícula es titula Deliciosa Marta. És una pel·lícula per mi molt recomanable. A veure, no és una supergran pel·lícula,
Però és deliciosa, a pel·lícula. Molt més deliciosa que Sin Reservas, que és el mateix guió fet per Hollywood, per la que tenen feta Jones, que la veritat és que no li arriba ni la salada al sabata.
Em sembla que ella és la Franca Potente, que és un nom que sempre m'ha quedat molt l'atenció. No recordo l'actriu. És una de les pel·lícules de referència per mi, respecte a la gastronomia, per això la volies mentar. De fet, el que recordo sobretot és una escena que em va resultar
Boníssima, divertidíssima, que és quan el Castellito aquest, que és un xef que contracta l'empresa on treballa aquesta noia, que és una noia alemanya, molt obsessionada pel perfeccionisme, per fer les coses d'una manera molt correcta, l'hi porten a un italià, a un latino, per dir d'alguna manera, que ve a revolucionar perquè el que li agrada és la passió dintre de la cuina. Clar, llavors ella li descoloca completament el seu modus operandi.
hi ha una escena en la qual estan fent una recepta seguint les pautes d'ell, del Castelito, i amb la música de volare, res si no la trobo. Llavors hi ha un moment en què la música para i tothom es queda parat, i esperen que la música continuï. És a dir que d'alguna manera el que tu dius, la música amb el ritme de la cuina també té importància la manera de cuinar, m'imagino, el fet de com vas col·locant els ingredients, de com et mous a la cuina fins i tot. Per això m'imagino
Què té tant a veure amb el cinema? Perquè és molt cinematogràfic, el fet de veure unes persones cuinant, unes persones degustant aquesta cuina. I crea passions. Aquí la protagonista és una persona que és molt perfeccionista. Per ser un xef d'alta cuina necessàriament has de ser perfeccionista, no has de passar. Penseu, per exemple, que els alumnes que van a aprendre cuina
al Cordon Bleu, que és l'escola francesa per excel·lència, passen allà com si fos una mili. La gent normalment va allà i plora, va aprenent a cuinar. Els hi ensenyen una mica la perfecció i aquesta protagonista de Dirigió Samarta té una dificultat de comunicar-se amb el seu entorn.
Ve el personatge aquest, l'italià, que és un gran actor, i trenca una mica els esquemes de tot. Està molt bé aquest trencament, explica aquesta història, i com després es resol la pel·lícula, jo crec que val la pena veure-la.
No sé si gastronòmicament, no sé si és fàcil comparar el fet que ella deu treballar amb ingredients més del nord i ella en canvi és més italià, més mediterrani. No sé si això a la pel·lícula està ben reflectit. Sí, efectivament hi ha un contrast entre aquesta perfecció, aquesta alta cuina i la cuina de bistró, la cuina, diguéssim, senzilla, però no més suculenta i amb ingredients senzills
pots aconseguir el mateix nivell de satisfacció i de passió. És aquest contrast que és un discurs que està ara en els cercles en la gent. Molts restaurants... Hi ha una pel·lícula que és un cuiner que deixa tres estrelles per abandonar
I això és un llibre, també, que ha estat publicat d'un cuiner que tenia un restaurant a França de 3 estrelles, i que és Lucas Cartón, el tenia, i que va abandonar aquest restaurant per fer un bistró. Això és una realitat que està passant aquí a Catalunya, també.
Jo hi ha un fet que ara estic pensant, quan parles i comparam cinematografies, fa un temps vaig llegir una contra d'aquestes de la Vanguardia, que de vegades, moltes vegades són molt interessants, i hi havia un gran cuiner espanyol, però que en realitat era un espera en cuina japonesa, un dels grans coneixedors de la cuina japonesa, més fins i tot que alguns japonesos, això destacava allà.
Llavors ell deia una cosa en relació a la cuina occidental i a l'oriental, que potser la podríem extrapolar al cinema. I ara ho poso perquè ho pensem una mica. Ell deia, als occidentals el que fem és barrejar els ingredients per fer els plats que siguin. Als japonesos el que fan és combinar els ingredients.
La diferència entre barrejar i combinar, no sé si a mi em va semblar molt interessant perquè si sabeu com és la cuina japonesa és allò d'agafar un element, combinar-ho amb una altra diferent, amb una mica de salsa, amb una miqueta d'aspectes diferents i llavors tu pots escollir si li poses més o menys.
No sé si el cinema japonès, que últimament hem parlat força, també podria anar per aquesta banda. Potser el... Bueno, allò de l'olor de la papaya verda és japonesa o és de Hong Kong? No, aquesta és japonesa. Vietnamita? Potser. Vietnamita. És vietnamita, eh.
A veure, a l'hora del Papa Javerdin no té cap referència gastronòmica excepte el títol, o sigui que explica la història d'una família amb una població de Vietnam i és molt poètica, té un ritme molt lent.
i està bé de veure, però no té un punt de vista gastronòmic. Hi ha altres pel·lícules orientals que tenen molt més referència. Per exemple, hi ha una pel·lícula que és...
És curiós veure el Lluís amb aquell plànol que té gros i buscant amb totes les diferents possibilitats de cuina. Tenim aquella de la cindria, oi? Aquella mitgeròtica. No sé si és aquesta la que estàs buscant, com es diu la de la Sandia... Jo no la vaig veure al seu moviment, oi que sí? Sí, jo tampoc l'he vista. No puc parlar perquè no l'he vista.
A veure, hi ha una pel·lícula, tu estàs parlant d'aquesta pel·lícula magicana que...
No, el sabor de la sandía, volia dir. Ja l'he trobat. És que a internet és així. Ho tens tot aquí. Que és una pel·lícula que me'n recordo que en el seu moment va tenir un punt d'escàndol, fins i tot, perquè hi havia escenes eròtiques i, de fet, està molt relacionada la cuina amb l'herotisme, també. Vull dir que això és evident. Claro, no nos olvidemos de nueve semanas y media.
Per exemple, per exemple. I després hi ha una de Peter Grewey que és El cocinero de los sumergeres y su amante. A veure, aquesta pel·lícula és una pel·lícula que jo l'he tornat a veure ara fa poc i m'ha recordat. Jo la trobo una gran pel·lícula que fa servir l'erotisme, la violència,
en un escenari de menjar i de sexe amb dos escenaris, la cuina on passen les coses millors i en canvi el restaurant, el menjador on ja està tot vestit de vermell.
amb una elegància barroca. Aquesta és també molt... Com es diu aquella pel·lícula que inspirava el realisme simbòlic dels latinoamericans? Com a Agua per xocolata. És una pel·lícula d'Alfonso Brau sobre un llibre de la seva dona, que després es van separar.
Explica la història d'una família i de les generacions de la família que està molt bé perquè està explicada amb un hiperrealisme, amb tota l'estètica. I comença amb la ceba, tallant ceba, la noia tallant ceba i explicant la història.
que com la cuina afecta els sentiments i com els sentiments es traslladen a la cuina i amb això transforma les emocions dels que mengen la seva cuina.
una germana que ha d'entregar, lliurar el nòvio a la seva germana gran perquè la seva mare, que és un personatge castrador, l'hi obliga. I és la història aquesta.
Una cosa que m'ha sorprès és que d'aquesta de Júlia a Júlia... Laura Esquivel és l'escriptora. Dèies que has buscat inclús les pel·lícules del que feia en l'equipetada de Júlia a Júlia, la Maryl Streep. Has buscat l'autora real i has vist algun programa de la televisió americana sobre el personatge que interpreta la Maryl Streep. Sí, Julie Child. Julie Child és un personatge increïble. Era una funcionària de jove casada amb un diplomàtic.
que es va avorrir amb les destinacions del seu marit i al final diu haig de fer alguna cosa i decideix aprendre, perquè estan destinats a París, decideix aprendre la cuina francesa. Però és una persona llesta, intel·ligent i
Al final, convenç per fer un llibre amb unes franceses per explicar la cuina francesa als americans. Ho fa amb tanta qualitat, amb tanta talent que als anys 60 una cadena nord-americana la contracta per fer
el primer programa de receptes per una televisió. Aquesta cuinera descobreix que té talent per la cuina, és bona comunicadora. Jo m'he mirat per YouTube els vídeos
Autèntics, no? Autèntics de la Julia Child, que per cert l'altre dia anant a un grans magatzem me'n vaig veure el seu llibre. Potser perquè la pel·lícula, però hi havia el llibre de la Julia Child de receptes franceses. I explica que és capaç d'estar parlant amb un plano seqüència de 20 minuts seguits, sense detalls,
explicant una recepta d'allagosta i increïble. Aquella capacitat que tenia. I és possible fer això? Vosaltres que sou entesos en cuina, d'explicar la cuina francesa dels americans? Sembla completament...
El que necessites per aprendre la cuina francesa és passió.
Els americans tenien una passió per París i per la cultura francesa que potser s'ha perdut una mica ara, no ho sé, els hauríem de preguntar a ells. Llavors hi havia una fascinació per tot lo francès i especialment per la cuina francesa. Això ja tenia guanyat.
Ara, és veritat, com expliques fer una elaboració d'una recepta francesa als americans que no tenen massa sapiència culinària? Però es veu que va tenir èxit, no? Molt èxit va tenir, molt èxit. Perquè la pel·lícula jo la vaig veure el dissabte. I la venda de llibres i tot.
Com riuen els dos personatges principals, l'Amy Adams i el seu marit, com veuen el programa que en aquest cas fa com si fos el programa de televisió, la Mary Lestripp, i ells es peten de riure. Ells estan allà, els fa gràcia el que explica la dona, la forma que ho explica. Està bé, jo crec que la pel·lícula aquesta, Júlia o Júlia, funciona perquè són els dos mons, els connecten,
Està molt ben enllaçat. Els actors estan molt bé. És realment que gesticula tant? Tenim crítica a la Meryl Streep que en aquesta pel·lícula es passava, que exagerava massa. És realment que ella exagerava? La Meryl Streep ja la coneixem i és capaç de...
El Diablo Civiste de Prada també feia un personatge molt histriònic, no? I Agost es veu que també ho fa. Jo no l'he vist, eh? No. Però el que Agost també fa una mica el mateix. És a dir, que sí que és una mica histriònic, però no, no. Està, diguéssim, moderat. Jo crec que transmet el personatge, que és el que es tracta de...
És una pel·lícula que té moltes ganes de cuinar i de menjar. Jo la vaig veure molt tard a la nit i tenia unes ganes de menjar. Millor veure llavors quan has dinat o quan acabes de menjar.
perquè si no, potser no et pots esperar fins al final i has d'anar al llibre corrent. Una cosa que m'agradaria que el Lluís abans de deixar-nos ens es digués és que deia quan veníem que es veu que ha descobert que també hi ha diversos festivals de cine i gastronomia. A veure, ja els coneixíem alguns, però m'he quedat parat una mica de lo que hi ha ara. O sigui, Cine Gourland és un festival només de cine que es fa al País Basc
i que es fa des del 2008. El festival de Sant Sebastià? No, no, no. No t'hauràs de veure. Cinegurland. Un festival petit, un mini format, però que aquest any, el 2014, es farà la sèptima edició. Ja. Una altra cosa és el...
Culinari cinema, que es fa al festivalat de Sant Sebastià, lligat amb la Berlinale. A Berlinale també es fa el mateix. I alhora també a un festival de cine que es fa a Polònia, Pòsnan, que es diu Transatlàntic Festival.
i que fan també el culinary cinema, que és un recull, una secció del festival amb un recull de pel·lícules. Perquè vosaltres penseu que jo he estat mirant pel·lícules relacionades amb gastronomia, i per exemple, si als anys 70 n'he col·leccionat 3 com seleccionat, als anys 80 n'hi havia 4,
els 96 i a partir dels 18. La afició a la gastronomia i l'interès i, a més a més, els estudis o els realitzadors que fan cinema gastronòmic en aquests moments són molts, per tant, donen per fer un festival o una secció de festival. I, a més a més, que a la gent li interessa. L'interessa moltíssim.
Ara, per internet, els blocs que més creixen són els blocs de cuines darrere d'astronòmics i restaurants. Això que explicaves d'aquest bloc d'aquests espanyols... Hi ha un bloc que aquest any m'he quedat... Jo segueixo molts blocs astronòmics, però hi ha una parella que és un espanyol i una nord-americana que viuen a Nova York.
i que es dediquen a la publicitat i es dediquen a altres coses, però que tenen un bloc de cuina, de restaurants i així. Aquest any han visitat només el 2013 33 països, 45 ciutats i més de 100 restaurants i ho posen al bloc.
Us imagineu això? Una persona que no es dedica a això. Aquests aficionats que han anat a Singapur, a Finlàndia, a Perú... Tot arreu. Hi ha gent que... Vull dir, jo no soc cap aficionat comparat amb aquests.
naturalment. No exactament de gastronomia, però sí que molt relacionat, aquí a la prova Vila Franca del Penedès tenim el Mos Festival, que porta ja dues convocatores, és un festival sobre vi, que una mica de relació sí que en té, perquè sense un bon vi, sense una bona copeta, la cuina almenys ja no és el mateix. Doncs aquí al costat se celebra cap al novembre
i, si no m'equivoco, aquest any serà la setena convocatòria. Sí que és veritat que no he estat mai, però sí. Realment, això és una altra branca, la relació del cine amb l'alcohol.
que té tela aquí. Dóna molt de si això. Mentre veníem estàvem parlant d'això i ell suggeria i jo li corroborava que un tema que ell sent més a més metge podria fer perfectament i que a més a més a més li agradaria fer jo crec
és relacionar cinema i alcohol. Com això ho ha vist el cinema, i com que amb ell és una cosa que parlava abans, ho ha treballat, seria un tema molt interessant. Jo el convidaria a continuar per aquesta línia, que segueixi sent cada vegada més expert en gastronomia i que si finalment decideix fer alcohol i cinema, tornés a la ràdio i ens expliqués totes les coses que ha descobert.
Molt bé. Moltes gràcies, Joan. Així serà. El guardem un dia. Ja mirarem en l'horari. A veure quin dia podria ser. Perfecte. Mira, ja estem sentint la música que demanaves. Sí, sí, sí. Ah, Psycho Killer. Exacte, Psycho Killer amb la pel·lícula Juli en Juli, que ens servirà avui, farem un canvi per acabar el programa, que sempre acabarem amb la sintonia, doncs avui acabarem d'aquesta manera. Potser també anunciant que la setmana que ve tenim la pel·lícula del mes que toca a Infomania.
Oh, em sona, em sona el director d'aquest programa. Et sona també, que és de l'Arts non Trier, i que a més a més amb una característica que és que han estrenat fins ara la primera part, però que el divendres d'aquesta setmana estrenen la segona part. Perfecte. Per tant, el dimarts podem parlar ja de les dues parts, si ja tens a veure-les. Estic emocionat, emocionat, que heu acceptat la meva idea. Dos hores, dos hores de la primera i dos hores com a mínim de la segona. Fantàstic, doncs la setmana vinent tota l'hora dedicada a l'incomerci.
Segurament no estarem del tot d'acord. Intueixo que no estarem del tot d'acord. Encara no l'has vist, no? Sí, sí, jo he vist la primera i la segona, perquè la segona ens l'han passat ahir. Ah, les has vist llavors? Les dues. Ah, llavors ja veig per la teva cara... Per això et dic que estrenen el divendres, perquè jo he vist la segona part ja també ahir, ahir l'han passat al boliche.
Per dir-vos que s'esperen unes estrelles de cine gastronòmic aquest any 2014, que estan molt bé. A veure, hi ha una que és Jadu, que és d'un realitzador britànic d'origen hindú, que tracta de dos germans que tenen...
a un restaurant i que es barallen i que... bueno, és la història. No tenim més temps. Seguirem les recomanacions. cinema-sense-condicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa tocó. Fins la setmana vinent, si pots venir. Joan Morros, moltes gràcies. Gràcies, Lluís. Lluís, a reveure. Bona nit.