Cinema sense condicions.
I love vous.
I love you.
My gosh...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
se n'havien de donar.
Tota pel·lícula, evidentment, és susceptible
d'agradar, de no agradar,
de semblar boníssim, de semblar
execrable. Jo he
fet un exercici que ha sigut
una vegada mirar
alguna crítica d'aquesta pel·lícula
i realment hi ha crítiques excel·lents,
la majoria d'elles de la crítica
autoritzada
fa crítiques excel·lents de la pel·lícula,
però a nivell de públic,
hi ha opinions que són absolutament
demolidores.
demolidores. Un públic actual,
la pel·lícula és del 2000, per tant, és una pel·lícula
relativament actual.
Despista molt, perquè quan veus la pel·lícula no saps massa
com ubicar-la temporalment. Les pel·lícules que
tenen una construcció històrica d'època
ja són complicades de fer la lectura.
Aquesta, que a més a més, com després
anirem exposant tots, té una complexitat
de visualització
que ja forma part de la pròpia
manera d'explicar la història,
encara costa més d'ubicar-la cronològicament.
És una pel·lícula que en veus uns fotogrames i dius
ostres, quan està feta aquesta pel·lícula? No ho saps.
I llavors això fa que d'alguna manera hi ha hagut
opinions realment de gent que, esclar,
aborden el cine de la manera que s'aborda a vegades,
que és anar a veure una cosa que et distregui.
I esclar, aquesta pel·lícula no és una pel·lícula
que d'entrada distregui a tothom,
a la gent que estem acostumats,
i ja jo també m'incloc
en aquesta categoria,
de veure sèries de 50, màxim 50 minuts d'episodi,
doncs també ens estem, d'alguna manera,
viciant amb això.
Jo tinc l'avantatge que, com a muntó,
tinc una paciència infinita,
i llavors moltes coses el que faig és intentar
entrar, tirar-me a la piscina
de la proposta que em fan en aquell moment,
que és el cas aquest.
Llavors, d'alguna manera,
sempre crec que cada vegada que començo
a explicar jo el que vull dir de la pel·lícula,
començo amb un argumentari
que sempre és una mica el mateix.
És a dir, hi ha pel·lícules
que estan destinades al consum del gran públic,
i que són aquestes pel·lícules que tothom sap
i que d'alguna manera no tenen garantit el seu èxit,
perquè cap pel·lícula té garantit el seu èxit.
Ni la major més important de Hollywood
té la garantia que aquell producte
que està fent en un moment determinat
després tindrà un rendiment en taquilla
equivalent a l'esforç econòmic que s'ha fet.
Però també hi ha un altre tipus de pel·lícules
que està dintre d'aquesta categoria,
que són pel·lícules, diguem-ne novament,
la paraula d'autor.
Si existís encara l'Aria Satch,
serien pel·lícules d'Ària Satch.
És una pel·lícula que es va estrenar realment al Canal Arte,
és a dir, que el canal que la va sustentar
i que inclús va estar darrere una mica
de la producció de la pel·lícula una mica o bastant,
va ser aquest canal franco-alemany
que va apujar aquesta pel·lícula.
Si no possiblement aquesta pel·lícula
no s'hagués potser ni arribat a exhibir mai.
Un punt, la va recolzar inicialment.
Inicialment, sí.
I després ell critica la hipocracia del Canal Arte,
perquè quan no, com que la pel·lícula finalment,
ells no van poder posar grapa en la pel·lícula,
en l'editatge,
i no s'ajustava narrativament,
com tu, evidentment, defensoràs ara,
no s'ajustava al que és habitual,
la van posar de matinada, vull dir que...
Sí, sí, sí, la van castigar.
La van emetre de matinada.
A més, estàvem dubtant si passava la versió llarga,
la versió curta,
ara la curta, ara la llarga.
No he pogut desbrinar...
Què va fer al final?
Al final, què van emetre?
Si la de 3 hores i mitja o la de 5 hores, 3 quarts, no?
No ho sé.
L'actual, sí, és la versió més curta, diguem,
la que hem vist nosaltres,
i dintre de si és curta, evidentment, és una pel·lícula llarga.
A mi, sincerament, quan la vaig veure fa,
7 o 8 anys, la vaig veure filming,
encara segueix a filming,
a mi em va semblar una pel·lícula magnífica.
Jo, a més a més, em va ser una mica de revelació per mi,
perquè ell utilitza uns recursos narratius
que són molt proper,
i amb això pot sonar pedant ara,
però són molt proper a alguna cosa que jo intuïa que jo també...
Perdó, un incist.
Algun problema.
La versió sencera,
de 5 hores i 45 minuts,
es pot veure a YouTube.
Un dia?
Ostres!
Doncs és una dada important.
Bueno, pues sí,
no sé si pel nostre públic,
que sí que tinc ganes...
No,
No, però jo ho he descobert més tard,
i penso veure-la...
Home, jo també,
jo també,
perquè...
perquè, bàsicament,
el que es va escurçar aquí
va ser entrevistes.
Sí,
moltes coses dirà...
És una pel·lícula feta a base d'entrevistes.
Jo he trobat encara una...
He trobat una versió
de 5 hores i quart.
És a dir,
encara,
a la versió que he trobat jo,
encara li queda mitja hora.
és tremendo.
I em sembla molt interessant
veure-la sencera,
perquè, bueno,
continua tu.
No, no, no.
Però vull dir,
més que res,
perquè és tan important
el treball que va fer Peter Watkins,
que avui,
avui encara,
em sembla que s'hauria de passar
a les escoles de cinema.
Sí.
Tu,
el que diu bàsicament...
Anastasi,
que has estat professor i tal.
S'ha passat, eh?
No, no ho dubto.
No ho dubto,
però és que
és una obra de referència,
crec jo.
Endavant.
A més a més,
segons diu el Watkins mateix,
ell,
una de les coses
de les que parteix
és que és una història
bastant desconeguda.
És a dir,
que tu que ets l'història
en aquest cas,
evidentment,
no ho sabies.
Sí,
és un fet.
El Watkins diu
que és indecent
que a les escoles franceses,
no hi ha les d'arreu del món,
no,
a les escoles franceses,
s'ho met.
S'ho met?
S'ho met.
És un tema que és s'ho met.
Aquest període,
com que va ser curt,
deuen pensar,
com que va ser 40 i escaig de dies,
escolta,
que passa ja...
No,
i perquè és una lliçó,
és una lliçó de vida brutal,
perquè et parla del poder
i de com de pervers pot arribar a ser.
Pot ser el poder.
Retorçat.
Retorçat,
pervers i criminal.
I criminal,
finalment criminal.
I criminal.
Finalment criminal.
Clar,
és un episodi tan negre,
evidentment,
el terror de la Revolució Francesa també,
però aquest és un període tan negre
i tan relativament més proper a nosaltres
que fins i tot
sents un estorament particular.
Mira,
concretament,
si parlem de Catalunya,
jo moltes vegades
em referenciava
a fa cinc anys.
Sí, sí,
és el més proper.
I penses.
El més proper que hem tingut.
És el més proper.
I penses.
És imbancical.
Esclar,
es tracta de...
Bueno,
després entrarem al tema.
Sí, jo,
mai tant.
Bàsicament,
jo aquí entraia una mica
en el tema ja més meu propi,
i com a persona que ha estat vinculada
i que segueix vinculada al món del cinema,
el que sí,
veig que en general,
preparar qualsevol pel·lícula,
i l'amic Ignasi ara també ho sap,
és una feina molt complexa.
Preparar qualsevol pel·lícula,
és una feina molt complexa.
Demana una preparació
molt,
molt gran,
molt precisa.
Sí, sí.
I esclar,
depèn de si fas un documental
o si fas un llarg metratge de ficció.
Sí,
depèn.
És diferent fer un documental
que fer un llarg metratge de ficció,
però és que el que fa Peter Watkins
és una cosa que no és...
Són les dues coses alhora,
perquè en el fons està fent...
Ha hagut de fer una gran documentació prèvia,
que és el que es fa
quan es prepara un documental,
al mateix temps
que ha hagut de fer
tota la moguda habitual
de fer una pel·lícula
amb un cert tipus d'escenaris,
que després en parlarem,
i amb una quantitat de gent
davant de càmera
realment molt gran,
i que tot això exigeix
una preparació molt gran.
I llavors...
I que a banda
ha posat un èmfasi particular
en l'anonimat.
No hi ha protagonistes,
pràcticament.
Només hi ha
els dos reporters
que són actors.
Els dos reporters
són els únics,
pràcticament actors.
Però el que és important
és l'anonimat,
o sigui,
el fet que és
la massa de gent,
no?
Els que s'han...
L'extraordinari
és la improvisació
tan natural
que és que te la creus?
Bé,
és aquest to d'interpretació
especial, eh?
Perquè en realitat...
Per moments
creus que hi ha
una entrevista
feta per la tele
que a sobre
es veu en pantalles de tele?
Al segle XIX.
Al segle XIX.
Al segle XIX.
Bé, clar,
quan fem el documental...
Torno a reprendre's.
Sí, sí, sí.
I tornarem a això
perquè segur que vosaltres
hi estendreu i jo també.
Quan fem un documental,
la documentació
que ens permet
conèixer els fets
és la que després
ens donarà...
li donarà profunditat
en els personatges
que col·locarem davant,
encara que aquests personatges
siguin reals.
És a dir,
el càsting també es fan
als documentals.
També fem càsting
entre diversos obrers,
per dir el tòpic,
una fàbrica en conflicte
i es fan un documental
sobre aquesta fàbrica.
S'entrevisten
a 15 o 20 persones
per escollir
d'aquests 15 o 20
aquells que d'alguna manera
no solament
donen millor per càmera,
sinó que donen millor
per càmera,
parlen millor
i tenen més discurs.
Sí, home.
I ens interessa més
el seu discurs
que el d'altres.
Bé, aquest és una mica...
I ell, esclar,
en aquest cas va fer
una feina doble
perquè per un cantó
ell aquí fa una ficció
però no construeix
la ficció
de la manera
que normalment es construeix.
Tenim una idea motor
que en aquest cas és clara.
Havíem d'explicar
aquests fets
que van passar
aquells pocs dies
de 1871
en el districte
Morse de París
i ell va utilitzar
aquests mecanismes
tan peculiars.
Se'n va
a un plató,
se'n va
a un espai buit
de Montreuil,
un barri proper a París
que havia sigut
els d'autics estudis...
Sant Denis, no?
Prop de Sant Denis.
Prop de Sant Denis.
Actualment seria...
En aquell moment
no sé ni si existia
Sant Denis
però prop de Sant Denis.
I ell...
Aquests estudis
tenen a més
la càrrega, diguem,
i havien sigut utilitzades
per Germán Melies
per algunes
de les seves pel·lícules.
És cert.
No totes, eh?
I llavors,
una vegada allà,
clar, ja té un espai.
Aquest espai què fa?
A mi, el que a mi
em va meravellar
de la pel·lícula,
en part,
una de les coses que més,
va ser com utilitza
aquest gran espai
perquè és un espai
que estem parlant
de...
Potser té 700
o 800 metres quadrats.
És a dir,
és un gran...
És com un gran plató,
diguem.
Un gran plató antic
perquè les parets són antigues,
l'estructura és antiga.
en diferents estances.
Però bé,
ell crea després
aquests espais,
mini espais
per després reproduir
petites escenes
de...
Les que es van plogint
a la pel·lícula,
en el despatxet
aquell petit
que apareix
en un moment determinat
que sembla
el de les hermanos Mars,
que és molt petit,
realment,
i passa tot allà,
o la de les dones
discutint el tema
de què faran
les costureres...
És a dir,
ell va creant
uns mini espais,
també utilitza
els grans espais,
però hi ha un moment determinat
que hi ha l'enfrontament
entre les tropes
i la població,
que allí se'n va
als Planos Generals
i va,
com que no és un home
que li agradi precisament
tallar massa l'acció,
va a Planos Generals
i va explicant
en Planos Generals...
Amb Monteverricades...
Amb Monteverricades,
és a dir,
allí dintre passa tot.
A mi aquesta vertent
de teatralitzar el cinema
o cinematografitzar
el teatre,
ja ho sap l'Ignasi,
que és una mena
de cosa que tinc
i que d'alguna manera
l'he aplicada
pobrament
a les meves
produccions personals,
en algun cas,
sense tenir en compte
en aquell moment encara
aquesta pel·lícula,
no la coneixia encara.
Però bueno,
després quan la vaig començar
vaig dir,
bueno,
evidentment aquí
l'ús que ha fet
és absolutament...
M'havia donat tant la volta a tot
que ha estat més enllà,
molt més enllà,
evidentment,
del que vaig poder anar jo.
Però el llenguatge
m'interessava molt,
aquest llenguatge
d'utilitzar
aquesta barreja,
no?
I ja no en parlem
de la barreja temporal,
és aquesta cosa
que també hi ha
aquesta cosa
de la transgressió
de posar
a uns entrevistadors,
que és el que surt,
un equip de televisió
amb una càmera
i uns micròfons
i entrevistant
la gent que estava
en el 1871
fent les accions
de la comuna.
Perquè tu realment,
jo quan em vaig veure
la pel·lícula,
jo em vaig sentir
que estaven allà.
Jo estava en el 1871.
Sí, sí, sí.
I per tant,
el que em va sorprendre
és que hi hagués
una tele allà.
No em va sorprendre
el fet que,
ostres,
hi he posat una gent
en tele perquè faci
el trencament aquest
que t'obliga a pensar.
no, no, no,
és que jo ja estava
ficat en què la història era,
tot i que arrenca
al revés,
arrenca explicant l'equip,
arrenca que és l'equip
el que comença a explicar.
I a més a més,
la gent parla de la tele
i parlen de la manipulació
que hi ha,
perquè, a veure,
aquí hi ha una dialèctica
entre la tele
dels que són
de Versalles
i la tele
dels del districte 11.
Sí, sí.
És que la manipulació
dels mans medis
és un tema
que preocupa
amb Watkins Mow.
Sí, és el cas.
De fet...
La seva filmografia
surt diverses vegades.
Sí,
i a més aquest recurs
asincrònic,
no,
de posar
mitjans tècnics,
mas media,
per exemple,
hi ha una guerra
que ell
agafa,
els Stuart,
va haver un moment
que van intentar
el 1780 i pico
recuperar
la corona.
Ell va fer
un documental,
bueno,
un documental,
un documental,
d'aquests,
o sigui,
un fals documental,
i va utilitzar
la mateixa tècnica
que utilitza
amb la commune,
no?
Vull dir que...
Ah, sí?
La mateixa tècnica.
Jo no l'he vist,
aquesta.
Exactament.
És la segona vegada
que utilitza
aquesta cosa
de col·locar
mas media moderns
en un text
que evidentment
la televisió
no podia existir
i hi ha broma,
no?
És una barreja
d'Ukronia
i anacronia.
Té les dues coses,
té les dues coses.
Jo vaig comentar
en el seu dia
una sèrie actual
que és la de KDB,
el gran magatzems
aquests de Berlín.
Hi ha una sèrie
que es diu KDB
i que explica
el naixement
de la família
que va fundar
aquests magatzems
a Alemanya,
a Berlín,
i en allí
també es dona
aquest tipus de transgressió
perquè després
sí que s'han fet coses
en què hi ha
aquest creuament.
En allí
la transgressió temporal
que es dona allà
és que quan estàs
dintre el magatzem
estàs al final
del segle XIX
i quan surts al carrer
és al carrer
del Berlín actual
i els protagonistes nostres
surten al carrer
avillats
del segle XIX
enmig dels cotxes
i els Volkswagen
de la història.
Hi ha molt...
S'ha fet després,
s'ha fet i molt.
En aquest cas
l'utilització més d'ell
és, com tu deies Pep,
la finalitat
és explicar la perversió
que té el poder
de generar
uns mecanismes
perquè hi ha la televisió oficial
que en el cas nostre
en són moltes
però l'oficial
potser en seria una sola
però bé, són moltes teles
que van d'un cantó determinat
i després en aquest cas
hi ha la televisió
que està intentant
que els revolucionaris
expliquin els seus argumentos.
És que ell mateix
és curiós,
ell critica això
que estàs dient
però és que ell mateix
a Marte
és víctima
d'això.
És a dir,
com que no encaixa
amb el gust
de qui mana
el canal
aquest franco-alemany
el puteixen
perdó per la paraula
però és exactament així.
Bueno,
ell ha acabat
vivint a França.
Sí, sí, sí.
Va acabar...
Havia estat a Suècia
em sembla
i no sé quantes parts
del món, no?
Vull dir, però...
El Canadà
em sembla que també...
El Canadà també hi va estar.
Va fer una pel·lícula
als Estats Units també.
En quant a aquesta,
la part més...
Sí, efectivament
jo veig que estem
tothom...
És curiós perquè
aquesta tècnica
que utilitza el 2000
amb la comuna...
Sí.
La pel·lícula en qüestió
que esmento jo de...
Quin és, per cert que m'interessa?
Colodan.
Colodan.
Ah, sí.
He vist el títol
però no el conèixer.
L'any 66.
Just el mateix.
I està utilitzant
la mateixa tècnica.
El mateix any
que està produïda
o que es va estrenar
de Wargames.
A mi el que em fascina
d'ell
són els plans següents.
Sí, clar.
Evidentment,
aquesta llibertat
que la càmera
sembla que navegui...
I si ell...
Sí, bueno, però...
És que...
Clar,
la càmera pot navegar
però que uns actors amateurs
estiguin tan atents
a la història
i no...
A veure, allò despistats
mirant la càmera...
No, no, no.
Sabem-ho difícil.
Les intervencions
de les dones...
Els va involucrar al màxim
perquè el guió...
Segur, segur.
Evidentment que ell...
Estaven molt motivats.
Ell treballa
amb Agat Blissen
que no sé si ho diré bé
que és historiadora
i té a veure molt
amb el guió
però tots plegats...
Ells dos agafen
els actors
més de 220
en aquesta condició anònima
i els fa
abans de començar a rodar
temps abans, eh?
Perquè el projecte
és del 98
els fa discutir
el seu personatge
el que han de dir
i en realitat
la pel·lícula
té molt d'improvisació
derivada...
Bueno,
hi ha unes directrius
és evident però...
Ell obre camins
que puguin obrir
camins nous.
O sigui, els propis actors
investiguen
va dir
feu el favor
d'informar-vos
sobre la comuna
de París
feu-vos el favor
d'informar-vos
i els actors va
i ja venien documentats
perquè ells
d'entrada
confessen
que la gran majoria
pràcticament
no havien ni sentit
parlar de la comuna
i a base d'investigar
és una història
que s'ha amagat
per part
de tots els governs
i que quan hi entres
fascina, eh?
És absolutament fascinant
És una història
que reconec
quan el material humà
que és el que estem tocando ara
amb el material humà
ell fa una cosa
que després
el Ken Loach
d'alguna manera
sigui un seguidor
reprèn
però que ell ho fa
a tope
ell ho fa de veritat
a tope
el Ken Loach també ho fa a tope
el pas que ho fa
amb històries més petites
i amb menys personatges
evidentment
però
bàsicament
aquest tema
d'agafar
veritables desheretats
de la terra
per fer personatges
de desheretats
de la terra
que li interessa fer-ho
el porta a agafar
gent de la Kabila
que són els actuals emigrants
diguem
algerians
i tal
que viuen a París
ara seria la vanlia
en aquella època
no hi eren
els agafa
perquè vinguin
perquè són els
novament putejants
un altre
districte 11
una altra referència
a l'actual
però és molt divertit
perquè agafa
gent del districte 11
per fer els comuners
per dir-ho així
i se'n va
als barris
de burgesos
d'alta burgesia
perquè
hi va aconseguir gent
per fer el paper dolent
el paper
dels
burgesos
dels alts burgesos
que són tots
una colla
de...
sí, sí
que sí
això és una manera
diguem-te que
el que fa
és involucrar
encara més
a part que
han creat junts
els personatges
els hi ha permès
la llibertat
de que en moment
determinat
si volen dir
una cosa
lleugerament diferent
de la planejada
si els hi surt
endavant
això dona aquest to
especial a la
perquè jo tampoc crec
una vegada
vaig ensenyar
una persona
que era molt
del carrer
que va venir a casa
i va dir
escolta
vull que vegis
unes escenes
d'una cosa
que jo la defenso molt
i va veure-ho
i el primer
clar, hi va passar
un trosset
de la pel·lícula
i entrar-hi de cop
em va dir
vols dir que no estan
una mica estranys
els actors
em va dir ell
si veus la pel·lícula
sencera
això no et passarà
és cert que si entres
de cop en un fragment
hi ha una interpretació
diferent de l'habitual
no hi ha aquesta impostació
habitual
de l'actor
d'aquesta cosa
tan professionalitzada
de l'actor americà
o de l'actor
noruec
és igual
està treballant
d'una altra manera
llavors
quan acceptes
aquest llenguatge
i acceptes
aquesta manera
de treballar
per això
la pel·lícula és magnífica
no hi ha ni dubtes
que els actors
estan com ell
volia que estiguessin
altra cosa
és que
novament
està fent una innovació
està treballant
d'una manera determinada
la pel·lícula
la pel·lícula jo crec
que pels documentalistes
actuals
té que ser
una pel·lícula
que ha d'ajudar molt
a construir
perquè per exemple
aquí
ell primer
una cosa
que jo trobo
molt bona
és que no té cap problema
en estar un quart d'hora
mostrant-nos
l'espai
que després
anirem veient
un espai
que ja està
bastant net
i endreçat
respecte
a com
ens avisa
que el veurem
al final
de la pel·lícula
després
els dos protagonistes
Gerard Watkins
i
Ogalian Petit
que interpreten
els dos periodistes
d'una possible
televisió
comunal
del districte 11
veiem com
primer
ells ens expliquen
una mica
el per què estan allà
i a qui defensen
però
després
continuï tenint
aquesta dialèctica
una mica
que
suposo que ell
devia ser un marxista
de pro
o és
segurament
encara es diu
ser marxista
fa 20 anys
o 24
que no fa
ceina
però
se li nota
que és
un marxista
de socarrel
88 anys
em sembla que té
88
té aquesta
preocupació
per la dualitat
i si ens fixem
dintre de la mateixa
televisió
comunal
hi ha una
discussió
molt interessant
que és
sobre
el
un aspecte
concret
a veure
tu vols dir
la diferència
entre els dos
reporters
que hi ha un moment
que discuteixen
perquè un
diu que ja n'hi ha prou
de simplement
limitar-se
a donar les notícies
que és el paper
de la noia
i el paper
del
Gerard
Watkins
que curiosament
es diu igual
que el director
és un
diguem-ne
que pren consciència
i diu
que ha de
mullar-se
i aleshores
es discuteixen
i a partir d'aquí
van per separat
és un detall
molt bon
creen dos equips
a partir d'alors
i vol
mantenir-se
en aquesta ingenuïtat
de
simplement
donar
les notícies
i
sense cap
càrrega
de reflexió
personal
i clar
el reporter
masculí
sí que ho fa
el Gerard
Watkins
ell
de fet
la pel·lícula
es va quedar
amb les ganes
encara
de fer
planos
més llargs
ell volia
hagués volgut
fer els planos
seqüència
encara més llargs
ja n'hi ha
de molt llargs
però d'alguna manera
ell utilitza
també el muntatge
com tothom
i tot i
no volguen
entrar mai
en la dinàmica
de muntatge
tipus
cine d'acció
en cap moment
la pel·lícula
pretén ser
un cinema d'acció
és a dir
no
hi ha moments
que hi ha acció
davant de càmera
però aquesta acció
no està treballada
de base
de planificar molt
perquè es noti
que l'acció
puja
la cosa aquesta
que ell li diu
hollywoodiense
respira Hollywood
ell ho exceca
o sigui
volia part
tant les coses
perquè tampoc té els calés
tampoc té els calés
però vas
amb un muntatge
tu pots simular
tampoc
ho necessita
és evident
ell busca una altra cosa
he trobat
la divergència
que volia significar
entre els dos reporters
de la comuna
i és
quan
per part
d'un tercer personatge
se'ls diu
que haurien de parlar
del comitè de seguretat pública
el comitè de seguretat pública
és
té mala memòria
és un ENS
que es va crear
per votació
comunal
54
o 52
vots a favor
23 en contra
i què va passar
aquí hi havia 5 representants
però
resulta
que va ser
molt polèmic
dintre de l'esquerra
perquè
finalment
es va veure
que tenia
unes
reminiscències
que portaven
mal record
del 1789
perquè
més aviat del 92
del Robespierre
del Robespierre
efectivament
perquè era una mica
la doctrina
de Robespierre
i llavors
clar
un no ho vol ressaltar
i en canvi
ella
li diu
no no
però és que jo crec
que ho hauríem de dir
i un tercer personatge
diu
no és que ho hauríeu de dir
jo no sí
però de moment
no ho diem
a mi m'agrada
perquè
si es posa esquemàticament
aquests són els dolents
i aquests són els bons
doncs queda així
molt esquemàtic
i llavors
dona una mica
la impressió
que estem
alliçonant
no no
aquí també hi ha
el dubte
dintre de l'esquerra
que és un dubte
que s'ha anat
extenent sempre
sí sí
ell diu aquí
ara utilitzar paraules d'ell
diu
per exemple
si formem una reunió
al districte 11
de 10 minuts o més
de durada
en grups de dones
no tallarem
el final de l'escena
ho deia això
respecte a la seqüència
que em recordo d'altres coses
que tu i jo sabem
sinó que
no tallarem el final de l'escena
sinó que seguirem
les dones
en la seva acció
després
per tant
pot haver-hi una segona
o una tercera escena
dintre de la mateixa escena
és el pont
et deixa aquesta llibertat
inclús de que segueixin
amb la història
després la realitat
és que es va trobar
amb problemes
òbviament hi ha coses
que ha de dir
aquí s'acaba
aquí l'argumentació
que jo volia donar
fins aquí arriba
i tallo
esclar
ell diu
és que ell pràcticament
ell realment
evita constantment
i es refereix
de manera explícit
a això
és aquest tipus
de cinematografia
a l'uso
hollywoodiense
que ara ja no és hollywoodiense
sinó que és
urbe a torbe
ara ja tothom fa tot igual
i ell no vol fer
justament és el que ell
sempre criticava
aquesta
l'omotivització
col·lectiva
del públic
acostumat
a una estricta manera
de veure les coses
de presentar
i veure les coses
jo he acabat aquí
el meu exposició
té la part històrica
més històrica
o el que tu vulguis
però la part històrica
a mi sí que m'interessa
ara fer una lliçó
d'història
seria molt llarg
però el que sí
que m'agrada
des d'aquest cantó històric
és reflectir
primer
el paper
de
Tiers
que és el
el president
que surt
de les eleccions
i historiador
també
es postula
com a president
aquest home
de fet
és un monàrquic
amagat
i
ell
clar
és el primer president
de la tercera república
però
en realitat
aquest home
Xupluga
és un orleanista
és a dir
està per
el juís
Felip
d'Orleans
el juís
Felip
primer d'Orleans
que és el monarca
que
del 1830
fins al
1848
quan hi ha
la
la revolució
famosa
que és la que aprofita
Napoleó III
per anar-hi
i acabar sent
ell
primer president
de la república
fins al 52
i a partir del 52
ell marca
el segon imperi
evidentment
Napoleó III
acaba
pressioner
dels alemanys
a la batalla
de Sedan
primer hi ha
un govern
provisional
una mica
dirigit
per Gambetta
no és que sigui
el president
d'aquest govern
però gairebé
era el ministre
de la guerra
i com que
estàvem mantenint
la guerra
amb els alemanys
perquè
Napoleó III
és qui
proclama la guerra
declara la guerra
als alemanys
en fi
Bismarck
entre Versalles
tot aquest
ticlado
ja sabem
que
obliga
a unes eleccions
als francesos
i surt
aquest tiers
que és
el president
quan els fets
de la comuna
és el president
Alfons Tiers
73 anys
exactament
però
en realitat
és un home
que xupluga
és a dir
és el primer president
de la tercera república
que no oblidem
durarà fins
1940
que està
bien dita
però
aquest home
en el fons
xupluga
coses
una mica
tenebroses
perquè en realitat
vol tornar
i de fet
en el seu govern
hi ha molts monàrquics
hi ha molts monàrquics
el que no entenc
és com en les eleccions
aquestes
aquest és el tema
que sempre em fascina
com és possible
que les dretes guanyin
perquè és evident
que ha de ser
un recolzament popular
i el recolzament popular
no acabo d'entendre
que voti dretes
però bé
deixem-ho
que han dret a equivocar-se
que han dret a equivocar-se
l'ordre
l'ordre
el tema de l'ordre
és que és la lliçó
lei i ordre
llei i ordre
llei i ordre
mira que bé
l'argument
de la dreta
i de l'extrema dreta
precisament
la llei i l'ordre
sempre estan
amb la llei i l'ordre
per què?
per preservar
l'interès
dels alts burgesos
i la comuna
és una ofensa
enorme
i aleshores
a mi
el que em colpeix
de tot aquest tema
el que realment
em deixa
destrossat
és
la repressió
tan salvatge
i que a sobre
el cierre
de la pel·lícula
és un home
particularment odiós
amb aquesta flema
però és que hem de castigar
hem de castigar
un llenguatge facial
terrible
vam fer una massacre
hi ha episodis
veritablement
de l'exèrcit
veritablement
vergonyosos
i aquest home
se'n va sortir
de rossetes
va ser una repressió
tan sagnant
tan bèstia
que fareix
fins i tot
parlar-n'hi
vull dir
és una cosa
jo crec que és aquest
efecte final
de la pel·lícula
que a veure
que la pel·lícula
ens porta una mica
a l'hort
però
també és veritat
que
els comuners
tenien els seus motius
és a dir
hi havia un atur
de nassos
resulta que
la Guàrdia Nacional
que és aquesta guàrdia
que es posa
majoritàriament
del cantó
dels comuners
té els tanks
ai els tanks
uns canons
un canó
no no
de fet
en tenen 11 més
però
allà a l'estudi
en tenim un
eren 400
i escaig
pagats
pagats pel poble
no els va pagar
aquests canons
per lluitar
en el setge
que Bismarck fa
de París
són canons
que els paga el poble
i resulta que
els volen confiscar
clar
aleshores van uns oficials
en pla xuleta
i se'ls carrega
dos
els afuseien
sí
amb la qual cosa
esclar
bufa que fa fort
la cosa es va
la cosa es va
complicant
i a tur
resulta que
com que hi ha una multa
de 5.000
5.000 milions
5.000 milions
de francs
de francs
resulta que el tiers
la manera que té
és de
els lloguers
estaven
diguem-ne
penjats
per la situació
de setge
i per la situació
calamitosa
aleshores
sense cap contemplació
imposa lloguers
imposa impostos
si no pagues
el que has
diguem-ne
hi ha la figura
del món de pietat
exacte
que és una forma
de tindre els enganxats
sempre
els obrers
sense tindre mai res
vivint tota la vida
treballant
i amb deutes
és a dir
evidentment
l'esclat de 1789
de les coses
era perquè es patia gana
doncs aquesta gent
de París
a més
estaven molt empipats
amb tiers
perquè no volien
que tiers
pactés amb els alemanys
i l'humiliació
és espectacular
perquè Bismarck
van perdre
el Sàcia i Lorena
a més
a Versalles
proclamant
la unió
d'Alemanya
posant
el Guillerm
primer
els porcians
el posant
el Guillerm
primer
i el posa
de monarca
d'emperador
de l'Alemanya
un dels personatges
això pels francesos
a Versalles
un dels personatges
de la comuna
en un moment
diu
això només
l'ha satisfet
el cabró de Bismarck
textualment
diu un dels personatges
en tot cas
és un episodi
més que res
volia fer una reflexió
sobre
la repressió
la repressió
fa mal
i amb això
amb això que dius tu
amb això que dius tu
va ser
desmesurada
passada de rosca
i alguna cosa més
amb aquest final tan terrible
a mi
el que m'has recordat sempre
és que
durant el postfranquisme
no
durant el franquisme
i també
al principi
del postfranquisme
hi havia una cosa
que estava molt
a la dreta
i a la gent
entre cometes
d'ordre
que tenim aquí
i sobretot a Espanya
i és que
tranquil·litat
viene de tranca
sí
no no
és que
això és una cosa
és terrible
exacte
és que és terrible
és que s'ha més
una conya
però és terrible
i aquest tio
venia a dir això
mira
el Trias aquest
va dir coses com
els obrers
són uns pelurdos
liderats
per extremistes
estrangers
això també és una
una cosa
que aquí
es deia també
quan la guerra
sempre els de fora
claro
Rússia està detrás
els de fora
els de fora
i encara ara
o sigui
hi ha diatribes
de la Iuso
que diuen
bueno
estos comunistas
que están siguiendo
el dictado
de Rússia
i Xina
no
no
la història es repeteix
la història es repeteix
permanentment
però és que
en la repressió
van matar
nens
nens
es van atrevir
a fusellar
nens
o sigui
tot el que es movia
pràcticament
sí
total
perquè
van intentar
fer-se un govern
propi
en uns pocs
districtes
de París
cansats
d'un govern
que els està
escanyant
i que
d'altra banda
no els està posant
gens fàcil
en cap sentit
de la vida
les dones
van tenir un paper
molt important
molt important
i Peter
Peter
walking
les posa en valor
aquí hi ha
moments en què
parlen les dones
i parlen de l'accés
a l'art
de l'accés
a la literatura
llegir
escriure
en primer lloc
però també
a la literatura
les dones
només són el 30%
del mercat laboral
com a reclamació
d'incorporar-se
la independència
financiera de la dona
estem parlant
de
finals del segle
l'últim terç
del segle XIX
el poder polític
per la dona
la propietat
per la dona
el dret
al seu temps lliure
són reclamacions
que feien les dones
i les expressen
per això et dic
que a mi m'agradaria
veure les 5 hores
i 45 minuts
hi ha moments de diàleg
les unions de les dones
hi ha moments de diàleg
és que són vàlids avui
d'un nivell
i estan
aparentment improvisats
molt
vol dir que
l'actor
o l'actriu
d'un nivell intel·lectual
molt alt
les actrius
que diuen això
han fet una reflexió interna
molt poderosa
és que
la pel·lícula
s'està fent
mentre s'està improvisant
s'està alimentant
permanentment
és un producte
molt potent
perquè
té una part de viva
té una part viva
jo crec que
d'alguna manera
supera
el que és
el concepte
cinematogràfic
tal com
narrativament parlant
tal com
el tenim concebut
l'ofascinant
que té la pel·lícula
va molt més enllà
del documental
i molt més enllà
del biopic
és un assaig
d'afrontar
la història
des d'una perspectiva
lliure i dialèctica
que és colpidora
perquè t'ensenya
realment
fa que tu
entris
a dintre d'un moment
crucial
de la història
que ens ha sigut amagat
com
com tu Ignasi
explicaves
perquè és absolutament
vergonyós
és que a fons hi ha nens
però se'ls hi ha anat
se'ls hi van al cap
ara ho estem veient
a la tele cada dia
ho estem veient
a la tele cada dia
ara
que per cert
recordar
que hi ha una cosa
que a mi m'afascina molt
que és que podem veure
imatges d'aquests fets
perquè ja hi havia
la fotografia
ja hi havia fotografies
és cert que les imatges
de la fotografia
són fotografies molt de posse
és a dir
la gran barricada
al mig de la plaça
de la Font d'Homme
sí però
pel vestuari
això li deu haver anat
molt bé
home imagina
esclar
té unes referències
diguem documentals
molt grans
però clar
i això també
l'apropa també
a la història
la columna
de la Font d'Homme
el tirant a terra
és el pintor
el corbet
el corbet
que se'n va sortir
de rossetes
i encara no se sap
bueno rossetes
li van fer pagar
la
la reconstrucció
de la columna
a la plaça
de la Font d'Homme
però
però no el van afusellar
i de fet
va ser
va ser actiu
va ser una acció
és una acció
és una acció
i tot això passa
en dos mesos
sí en dos mesos
és com si de cop
a Gràcia
jo ara torno a casa
i comença una revolta
que s'acabarà
en finals de maig
és que realment
és això
és un districte
molt relativament petit
de París
està a la volta
sí
relativament petit
i que és capaç
de generar
tot aquest moment
de desconcert
en l'Estat
i tot perquè
s'estan reunint
en aquell moment
crec que és així
en el Parlament
s'està discutint
una sèrie de coses
que ells creuen
que en sortiran
perjudicats
crec que va per aquí
l'assumpte
bàsicament
després
també hi ha una cosa
l'espurna inicial
l'espurna que provoca
a part de l'estat
de les coses
com diuen aquí el Pepe
tot com estava
el tema social
com estava
el tema laboral
l'espurna realment
a banda
de l'enfadament
que tenen
perquè
per ells
s'ha venut
els alemanys
és a dir
però és que
a banda d'això
és que
ja no és necessari
anar a acords
del Parlament
és que
no tenen per menjar
el districte 11
s'està morint de gana
sí
hi ha un
un atur
espectacular
vull dir
en definitiva
sí sí
no no
és un escà
a sobre els fan pagar
els lloguers
de les cases
que durant el temps
del setge
s'havia
aturat
però home
un d'ells
em sembla que ho diu
en les entrevistes
diu
com hem de pagar
els lloguers
si no tenim res
si no tenim calés
no no no
a veure
venim d'un setge
no
i a sobre
us voleu quedar
els canons
que hem pagat
nosaltres
el setge
el setge
crucià aquest
va durar sis mesos
sis mesos
i això va generar
fam
pobresa
fred
i mort
són moltes
sis mesos
és que realment
estem parlant
d'un temps
tan convuls
i aleshores
la reflexió
que jo penso
que s'ha de fer
és com
per
ells han vist
perillar
les seves
prerrogatives
els alts burgesos
que en definitiva
el que hi ha
és un pacte
entre monarquics
i alta burgesia
vull dir
en aquest context
bueno a veure
el que queda clar aquí
és que
l'aristocràcia
el que vull dir
és que
és tal
l'enuig
d'aquestes
d'aquestes
capes altes
que
són capaços
de fer
una repressió
absolutament
de boixos
és a dir
perquè quedi clar
que no aixequeu cap
mai més
i jo penso
que
clar
arriba a ser
d'una crueltat
vull dir
si ens entretenim
a llegir
cròniques
dels fets
és que
arriba
a uns nivells
de crueltat
que realment
fan posar
els pèls de punta
vull dir
humanament parlant
ja
a nivell polític
la pel·lícula
demostra
com
la
la burgesia
s'emmiralla
amb alguns valors
de l'aristocràcia
i els còpia
però a la vegada
això es veu
el gatopardo
però a la vegada
què passa
es dona compte
que
alguna cosa
està canviant
amb el sistema
productiu
i ells
acabaran
cada vegada
tenint més poder
que l'aristocràcia
entre altres coses
perquè
s'hi han més
no
ja és un fet
de qui ve
el 1871
ja és un fet
de qui ve
que la burgesia
substitueix
l'aristocràcia
el 1871
ho ha fet ja
i per tant
ell
postular-se
com a president
de la tercera república
que no com a continuador
d'un govern
en el que fos
l'home fort
d'una monarquia
i tal
no
ja es dona compte
el tirage aquest
que
l'aristocràcia
està en pla decadent
i llavors
ell vol anar
de cara
cap als que
l'alimentaran
i el faran
mantindran a dalt
que serà
la burgesia
imperant
això és una lliçó històrica
i després
vull fer una referència
perquè aquí es fa
als saqueig
que durant un segle
ha fet França
a Algèria
des de 1830
sense parar
és un altre
conflicte paral·lel
als fets de la comuna
que no és menor
perquè clar
hi ha molts algerians
a dintre del teixit francès
de fet algerians
que venen
que s'han revelat
i d'Àfrica també
han anat a parar
a París
i es fan comuners
cavilenys
que els diuen
els cavilenys
em sembla que no
els cavilenys
participen
evidentment
en els fets de la comuna
i pateixen
una repressió
igual de bèstia
i ells van a buscar
els actuals
els van a buscar
també perquè participessin
també
els algerians
de l'any 2000
i els va situar
també en el seu personatge
sí
i nou anys després
amnistien
els que van sobreviure
a la massacre
ah sí
però els francesos
perquè els algerians
només
sí
correcte
els algerians
els amnistien
16
o sigui
els que estiguen més
16 anys després
dels fets de la comuna
ara que estem amb els anys
pensem una cosa
tremendo
la revolució
primera revolució russa
això li dic a un historiador
és 34 anys més tard
d'això
la segona
46
34 més 12
el 5 i el 17
46
el maig del 68
és 51 anys més tard
que el 17
i per tant
estem dient
que 80 anys més tard
del 1871
es produeix
la revolta
als carrers de París
de 1968
sí
és a dir
aquesta matemàtica
a mi m'agrada fer-la
perquè
el fet és molt proper
és una línia conductora
penses així
dius
ostres
si realment
no és que una cosa
no porta a l'altra
és evident
per un historiador
com tu
no discutirà
no em pots discutir
que sigui una cosa
el resultat de l'altra
sí que Rússia
tenia un vic
però és un fil
conductor
el vic
en Rússia
s'emmirallava molt
en França
parlava en francès
copiaven les estructures
diguem
del poder
diguem
els arts
s'assemblava molt
a l'emperador
és a dir
que d'alguna manera
s'emmirallaven
amb aquesta França
de la il·lustració
exacte
la llengua culta
de la il·lustració
res
era sempre
una nota cronològica
de tot plegat
per tot això
que dius ara
és que
adonem-nos
el 1789
hi ha un esclat
i es produeix
podríem dir
la primera república
després tenim
les rebelions
del 1830
la del 1848
la de la comuna
després evidentment
el maig
tot això
a què ens porta
a una cosa
molt simple
que hi ha un seguit
de gent
que malviu
el descontent
de les classes
diguem
més oprimides
és a dir
que hi ha una classe
que s'ocupa
només d'ella
pràcticament
el greu
és que està passant
en el país
que tenim
que ens emmirallem
amb ell
dient que és una república
de ciutadans lliures
i que malgrat això
amb una república
de ciutadans lliures
que per això
van fer
una revolució
que van tallar caps
de monarques
i malgrat tot
encara estem així
ells estan així
encara
encara no s'han solvendat
els problemes aquests
no
de cap manera
és permanent
hi ha una cosa
això clar
ens portaria
a un programa
que hauria de ser
sobre política
perquè
que no és el nostre
hi ha una cosa
hi ha una cosa
que queda molt clara
i és que
aquí estem parlant
d'un moment
on
la classe obrera
era
era pujant
o sigui
estava pujant
i
la burguesia
també
per què?
perquè
estàvem entrant
a l'edat industrial
anaven entrant
a l'edat industrial
però ara estem
en una altra zona
la classe obrera
ara és insignificant
però ningú vol s'obrir
no està ni definida
no queda ni definida
el que s'ha aconseguit
durant el segle XX
és diluir
el concepte de classe
efectiva
perquè
o sigui
ningú vol s'obrir
és a dir
però el que sí que existeixen
són estrats
socials
n'hi ha els que viuen
de fàbula
i els que no viuen
tant de fàbula
i per tant
hi ha molta misèria
les classes socials
hi ha molta misèria
de alguna manera
existeixen
però el capitalisme avançat
ha intentat diluir
el que són
les classes socials
perquè és un concepte
que marca massa
i tothom
vol tenir teletre
el cotxe
i per tant
el creixement tecnològic
el creixement tecnològic
el creixement tecnològic
ha eliminat
molt treball manual
clar
també
tot ha ajudat
a diluir
aquesta
és que estem vivint
una altra revolució
la digital
i això està transformant
moltes vegades
s'està parlant
absolutament
tu ara fixa
per exemple
aquí tenim el problema
el sector terciari
surten al carrer
amb els tractors
i tot
bueno
però
a veure
hi ha el mercat que hi ha
sí
és difícil
de solventar això
sí
es poden fer parxes
es pot agafar
i arribar a uns acords
que siguin
una mica més
hi hagi una
millor distribució
és a dir
si hi ha
uns costos
que s'aparateixin
una mica
aquests costos
de l'energia
de la venda
que hi hagi
uns top
uns tops
uns topalls
uns topalls
correcte
sí
sí
sí
sí
però
si no
no passant
de ser uns parxes
sí
sí
no
no
clar
en el fons
el tema
està
evidentment
perquè hi ha un estrat
no es pot equilibrar
hi ha un estrat
que està dalt
i intenta preservar
correcte
el seu benestar
a costa
escolteu
són més de tres quarts
d'hora
que hem estat parlant
de la comuna
com veieu la pel·lícula dona
1871
la podeu trobar
a filming
sí
creieu-nos
tres hores
és una pel·lícula
que no és perdre el temps
no
a veure
requereix
no és una pel·lícula
d'aquelles agradables
en el sentit de
per mi ho és molt
però pot no ser-ho
per tothom
no no
però em refereixo
que
no crec que ser una pel·lícula
per passar-se bé
és una pel·lícula
per indignar-se
això sí
sanament
bé
però també
davant d'unes
moltes veritats
també és per despertar
l'intellecte
obre ulls
obre ulls
home
despertar l'intellecte
obre consciència
i veure una mica
d'on venim
que també té el seu interès
és important
bé
arribar d'aquest moment
volia fer
un esment
que és el següent
estem a Ràdio d'Esvern
i el passat dissabte
dia 2 de març
de 2024
es van complir
40 anys
de la primera emissió
de la nostra emissora
de ràdio
en aquestes dates
es compleixen
3 dècades llarges
del nostre programa
Cinema Sense Condicions
des d'aquí
volem tenir
un record efectuós
per tots i totes
els que ens han precedit
i que
ens
els relleuem
actualment
i procurem
sempre
mantindre
un programa
d'informació
difusió
i entreteniment
al voltant del cinema
i la cultura
com
havien fet
els que ens han precedit
per part de l'equip actual
Biel
és el més jove
és el més jove
de tots
Biel
el més jove
els comandaments
Anastasi
Ignasi
el més recent
d'incorporació
i jo Pep
reiterem el nostre compromís
en seguir aportant informació
i coneixements
amb convidats
i convidades
de diferents sectors
del fet cinematogràfic
sense condicions
fidels
a l'enunciat
del nostre programa
saludem
a les companyes
i companys
que han fet
i fan possible
aquesta ràdio
que té vocació
de servei
a la ciutat de Sant Just
d'Esvern
i els seus veïns
i veïnes
per molts anys
a tots
això mateix
queda aquí
la nostra adhesió
queda dit
sí
a tota la programació
que es fa
40 anys
durant el dia
tant els programes fixes
com els que són col·laboracions
com és el cas nostre
sí
perquè sentim molt contents
de formar part
d'aquest grup humà
que està treballant
aquí
amb Ràdio d'Esvern
dir-vos també
ara parlarem
si tenim un moment
d'alguna cosa més
d'actualitat
però dir-vos també
que la pel·lícula
per la propera setmana
que em toca escollir a mi
és
El nombre de la rosa
de Jean-Jacques
en nou
1986
adaptació
de la novel·la anònima
homònima
d'Humberto Eco
de 1980
a veure
aquesta setmana
el dia 10
que ens sabem
que es diu
un menge
hi haurà
el lliurament
dels Oscars
ho dic
perquè
segurament
hi ha
algun canal
que
si un
és
Noctambul
podrà connectar
i veure-ho en directe
i si no
l'endemà
ho tindrem
resumit
i resumit
que serà
molt més
digerint
segons com si no
una cosa
no sé
si teniu
alguna cosa
comentada
d'actualitat
jo tinc una sèrie
tinc una sèrie
però bueno
que tampoc
no l'has vist
no
i
s'ha de veure aquesta
i tinc moltes
no
sí perquè
a veure
Dion
és un
molt bé
és per passar
l'estona
és espectacle
mainstream
tot el que vulgueu
cinema
però
porto una reflexió
també sobre el poder
i sobre
el que són
les lluites
entre nacions
ara
estem parlant
de França
i Alemanya
que es tenen
en fi
França necessitava
amb Napoleó III
expandir-se
i per això
acaba xocant
amb els alemanys
no
a veure
Dion
parla
d'això també
de
dominar
la producció
de determinat
planeta
d'un material
justament
perquè és el que
enriqueix
la nació
a veure
jo tinc
amics que l'han vist
i sembla
que la pel·lícula
són quasi 3 hores
està
tots coincideixen
amb dir
que està
per sobre
de l'anterior
de la primera part
clarament
he sentit això
sí
la primera part
ja és interessant
que és interessant
és una pel·lícula
no
no
es veu que
és un
un replantejament
molt més complet
en profunditat
intento a veure
si dimarts
puc aportar
algunes reflexions
si podeu
i m'ho explicar
perquè realment
Vilnev
és un tio
solvent
molt solvent
té ofici
que paga
o sigui
que evidentment
té inclinació
al gran espectacle
no heu de cantir
cada cop més
que no té cap por
a cap tema
absolutament
si fica de ple
jo abans comentava
amb el Viedo
que també
és una pel·lícula
que em sembla
que li pot agradar
i dic
que si la va a veure
el dia que la comentem
comptarem
amb la seva veu
també
molt bé
si veus
una pel·lícula
molt
també
per la gent
d'aquest perfil
el perfil
de gent jove
em dóna temps
o curió
a orillas del rió
és una sèrie
sueca
tot i que és
sueco-noruega
realment aquella gent
s'ho munta molt bé
a nivell de producció
o sigui
quan fa una sèrie
un d'ells
una sèrie
una pel·lícula
automàticament
tens els instituts
cinematogràfics
de cada un dels
països del voltant
que quasi sempre
col·laboren
i per tant
hi ha diners
també
d'altres comunitats
en aquest cas
els noruecs
perquè tot passa
en el nord-nord-nord
de Suècia
on convergeixen
els dos estats
és a dir
pràcticament
noruec i Suècia
allà s'ajunten
i per tant
també parla
d'un tema fronterer
hi ha un tema
que estem tan aviat
parlant en suec
com parlant en noruec
òbviament
les dues són incomprensibles
i per tant
hem d'acudir
com sempre
jo els subtítols
i qui vulgui
posar-hi el so doblat
que tenim molt bons dobladors
tot i que és un ofici
que a mi
no m'acaba de convèncer
la feina
però no m'agrada
el que fan
llavors
la sèrie parla
bàsicament
d'aquest
el moment
en què s'està produint
l'estiu
els dies tan llargs
que són tot els dies de dia
i en aquest ambient
tan poc de thriller
òbviament estem davant
d'un thriller
però és un thriller
una mica diferent
dels thrillers noruecs
i suecs
o danesos
o finlandesos
que també n'hi ha
sinó que és més
això
és un thriller diurn
en què tot passa de dia
i això ho fa més estrany
també d'alguna manera
perquè el crim ja és igual
els crims
si són igual
n'hi ha més d'un
i per tant
d'alguna manera
tot queda molt més
a la llum del dia
l'història bàsica
és l'assassinat
un dia de festa
del Midsommar
que és la meitat
de l'estiu
per tant
un dia de Sant Joan
al costat d'un riu
hi ha una pel·lícula
que es diu així
sí Midsommar
una pel·lícula
bastant inquietant
Ari Alter
sí
aquesta també ho és
aquesta és molt inquietant
la sèrie com a tal
bé
el fet és que
passa aquest dia
llavors hi ha la mort
d'uns turistes
que no se sap massa
perquè els han matat
i després també
hi ha una mort
d'una persona
que no sap si s'ha suïcidat
o realment
anat a morir
al mig d'un riu
aparentment
no connectada
evidentment
amb les primeres morts
però que sí que té a veure
evidentment
amb una població
que és molt petita
i tothom té a veure
amb tothom
i això fa una sèrie interessant
perquè sembla que parteix
d'un llibre
que presentava
certa complexitat
d'adaptació
i que en aquest cas
el Marc Sillian
que és el director
i el guionista
que treballa amb ell
han fet un treball
han intentat ser un treball
d'aproximació
al que era el llibre
intentant no
que la gent
no es perdés
i crec que fan uns intents
prou
prou interessants
a que la gent
no es perdi
que és una cosa bàsica
en una sèrie
d'aquest tipus
i crec que ho aconsegueixes
estem en aquell punt delicat
que a vegades et pots perdre
un instant
però recuperes
al cap d'una estona
i que té la cosa
dels salts temporals
és a dir
estem saltant constantment
del 71
al 94
em sembla
que del 18
no
el 71 al 98
amb 18 anys
de tacalatge
i quants capítols té això?
té 6 capítols
de 53
54 minuts
és filming
és filming
jo és el canal
en què últimament
tiro molt de filming
i penso que el nivell millor
està en allà
tot i que de cop
tens sorpreses
també
Movistar
últimament té coses interessants
Netflix
Netflix
té el de sempre
té la seva
la seva producció
sí exacte
i que a mi no m'acaba
de treure
a mi tampoc
a mi cada vegada menys
Prime també
Prime juga una mica
film
en el sentit
que té molts clàssics
estem a 59
amigues i amics
ho deixem aquí
la setmana que ve
ens retrobarem
a Cinema Sense Condicions
i recordeu que el dia 8
és el dia de la dona
sí senyor
i ens sumem també
amb aquesta celebració
amb voluntat
ja
avui hem parlat precisament
d'una abrícola
on ja us hem dit
que el paper de la dona
és molt important