Cinema sense condicions.
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern. Una setmana més, un dimarts més, cinema sense condicions. Avui, com haureu pogut veure, hem començat amb una música una mica inquietant. Jo diria que tenint en compte el que després sabreu sobre ella, és filosòficament inquietant. Però d'això en parlarem més tard. Ara, de moment, benvingut, Jan. Com han anat les festes?
Les festes, molt bé. Sí? Necessàries, jo crec. Sempre són necessàries, clar que sí. S'ha de canviar d'activitat. Has vist neu últimament o què? Vaig veure neu quan vaig pujar a la muntanya. Vaig pujar abans de cap d'any. On vas anar? El 29. Al Pallars, per la zona de sort i tot això. Molt bé. Allà. I vaig pujar a Portainer, a la pista, i allà vaig veure neu. Perquè allà aquells dies no es va anar avà.
No va, no va aquells dies. Avui d'ahir, ara que dius Pallàs, a Porta Iner, jo he estat a Porta Iner, és de les poques pistes que he trepitjat sense esquiar, però trepitjar sí, que era la tercera pista més important, amb més neu de tota Europa en aquest moment. Sí, ha caigut molta neu. Tres metres i mig de neu. Aquest dia ha caigut molta neu. Ara ha caigut molta. No sé què té aquesta pista que està a cara nord o alguna cosa que bufa molt de vena allà, cau molta neu. Quan neva cau molta neu.
Molt bé, doncs escolta, benvingut. Moltes gràcies. Ja veus nosaltres aquí, fidels a Sant Just. Per la nostra obligació. A Can Genestà. Estimada obligació. A Ràdio d'Esvern. Sí. I sobretot al cinema, al cinema sense condicions. Molt bé. Bona tarda també, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Com ha anat la setmana?
Amunt i avall. Amunt i avall vull dir bona i dolenta a l'hora. Fins ara, la setmana anterior. Aquesta també ha arrencat una mica rara. Però ja a la meva vida em sembla que ja és així. Forma part de la manera de... Jo diria que és la mecànica que ja està blerta. Un dia plou, l'altre dia també. Tu bé.
I, sí, Pepe Mengol, que us parla, que també he tingut una setmana que hi ha hagut de tot. Ja. Hasta hi ha hagut moments bons. Bé, resulta, jo també algun debat he tingut, esclar, sobretot amb la gent estimada. Bé, doncs, i ara ja, entrant en matèria, dir-vos que el que hem escoltat és un fragment de la banda sonora del film L'estranger, de 1967...
dirigit per Luquino Visconti, amb música de Piero Piccioni, dirigida per Bruno Nicolai. Aquesta és una pel·lícula que la va escollir l'Anastasi i, per tant, et cedeixo a tu l'arrencada...
O vols que digui una mica... Jo quasi et deixaria perquè no és la part que no he preparat. Sí, molt bé. Doncs escolteu, aquesta pel·lícula està basada, com hem dit... Bé, no ho hem dit. Està basada en l'obra homònima de 1942 del gran escriptor, almenys per mi és un dels escriptors Premi Nobel més importants, que és Albert Camus.
La novel·la es titula igual, l'estranger, és de l'any 42. És a dir, que la visió que ens en va donar l'estimat Visconti...
És de 20 anys i alguna cosa més. 25, no? La pel·lícula del 67, doncs mira, 42, 25. 67 anys, un bon temps per reflexionar en una novel·la tan complexa. El guió està escrit a partir de la novel·la per Suso Cecchitamico, que és un guionista important dins del cinema italià de l'època,
ja va estar col·laborant amb gent del neorealisme i després, als anys 60 i 70, va intervindre en moltes pel·lícules. També hi ha un que no el connecten, que és George Conchon i, com no, Luquino Visconti, que no perdia mai oportunitat de participar i dirigir una mica l'escriptura de la pel·lícula.
La fotografia és d'un conegut i reputat director italià que es diu Giuseppe Rotuno. No, el muntatge. No, la fotografia. La fotografia, perdona, jo em consta com Pascual i no li sentis.
Sí, abans has comentat, però jo tinc Josep de Rotú. Jo tinc Pasqualina de Santis. Pot ser... No, no, ara no tinc... Ho pots comprovar? Tinc apagat ara per no interferir en trocades, però t'ho miro. Mentre vas comentar, no jo t'ho miro. A veure què surten aquí a internet. Concretarem la fotografia. El muntatge, en tot cas aquí sí que no hi ha dubte, és de Rogero Mastroianni. Que és germà del...
germà del Marcello, que també és un muntador que va col·laborar amb tots els directors principals del nou realisme italià. La música, ja ho hem dit, de Piero Pizzone, en conducció de Bruno Nicolai,
La producció és ítalo-francesa i com a principals intèrprets tenim amb el paper central Marcello Mastroianni, que fa el rol del protagonista Artur Murceau, i Anna Karina, que fa el paper de la seva nòvia, Marí.
Sí, Maria amb un cognom català. Cardona. Cardona, sí. Maria Cardona, que em sembla molt curiós. Bé, hi ha un altre nom espanyol també, que és un dels amics d'ell, que es diu Ramon també. Ramon i un Ramiro és el mafiós? Sí. Vull dir que també... Sí, sí, sí, és veritat. Hi ha uns noms espanyols col·locats per allà al mig. És veritat.
La pel·lícula és una història sòrdida. Hi ha un moment que el protagonista, sense alguna justificació clara, pren un arma de foc i mata un àrab que volia venjar-se de l'agressió de Ramon, un proseneta amic de Marçó, del protagonista,
i que una vegada perpetrat el crim, en la novel·la ens diu, i aquí cito textualment la cita de Camus, que una vegada ell acaba de matar aquest personatge, que en realitat hauria de ser una venjança perquè el procsenexe s'ha aprofitat de la germana d'un argelí.
Però és que la veritat no hi ha una provocació suficient com per disparar-li. Li clava un tir al cor i aquí ve la forma en què ho explica Albert Camí.
Em vaig adonar que havia destruït l'equilibri del dia, el silenci insòlit d'una platja on havia estat feliç. Després vaig disparar altres quatre vegades a un cos sense vida, que les bales van penetrar sense que ningú les veiés, i va ser com quatre cops curts a la porta del desastre.
Em sembla una forma extraordinària. És extraordinària. És que la novel·la a mi em va fascinar el seu dia. La novel·la us la recomanem, es pot trobar perquè és un clàssic de la literatura i el trobeu sense cap problema amb les bones llibreries que queden a Barcelona. Segur que el tindran. Segur.
Bueno, dit això... He anat a la Bíblia, per buscar... He anat a la Bíblia, que és el IMDB, que és la Bíblia de la gent de cinema, i el IMDB ens diu... Montatge... Cinematògrafes Giuseppe Rotuno, sí senyor. No sé per què, a mi, a la pàgina que vaig consultar, m'apareixia un altre bon director. Un altre bon director de fotografia. No, no, Rotuno, Rotuno, mira. Rotundamente Rotuno, vaig apuntar-ho. Giuseppe Rotuno. Molt bé, doncs queda clar que la fotografia és de Giuseppe Rotuno. Giuseppe Rotuno, correcte.
I ara passo el testimoni perquè ens il·luminis aquesta obra. Bueno, en aquesta pel·lícula, la paraula il·luminar té molt de pes. Diguem-ho ja, no és de llarg la millor de Visconti, però sí que és una interpretació molt fidel del món
càustic, en aquest cas, i nihilista d'Albert Camí. Sí, exacte, dos paraules dures, càstig, exactament, austé, i d'alguna manera se n'empalta d'aquest tema, i penso que fa bé d'empaltar-se'n, el Visconti, perquè el Visconti en aquesta pel·lícula té una visió absolutament austera també respecte a les altres que ha fet, molt més austera, i recordem alguns títols, si vols tu ara...
Per exemple, tenim Senso, tenim Gato Pardo, La caiguda dels déus, Tenim Mort a Venècia, que és una pel·lícula que aquí l'hem tingut com a clàssic, l'hem treballat, Confidències, Ludwig, Lluís II de Baviera, i L'innocent és la darrera pel·lícula d'ell. I la primera...
que està dintre del que és la seva època, podríem dir, neorealista. Tenim Obsessió, La terra trema, bellíssima, amb l'Anna Magnani,
Senso, que ja l'hem dit, Nils Blanques, i llavors va fer un mig metratge que està inclòs dintre d'una pel·lícula d'esquetxos, en què hi ha quatre directors molt importants italians, que es diu Boccaccio 70. 70, sí, també l'he vist.
I és molt, molt bo. És de llarg, per mi, la millor de les quatre, eh? Pot ser. I això que... Era una multihistòria, eh? Sí. Aquella pel·lícula feta amb quatre episodis. Correcte. Era d'episodes, sí. Molt bé. Doncs mira, tenim una mica la visió del que havia fet fins a aquest punt. En total va fer 16 pel·lícules. Està bé, però esclar, era un home gran i quan va acabar l'última pel·lícula potser Visconti ja tenia 85-86 anys.
Vull dir que té una carrera llarga i, per lo llarga que és, no té molts títols. En té, i està bé, però no. Clar, aquí trenca una mica el motlle, perquè respecte a la majoria d'aquestes pel·lícules, sobretot les que van des dels 60 cap als 80...
Són pel·lícules amb una càrrega, un pes històric algunes d'elles, una càrrega visual molt forta, una cura molt gran pels espais, pels tractaments dels personatges, històries més aviat de nobles. Pensem que Visconti és un noble, és un duc o és un conte, no ho sé, és un home que pertany a la noblesa italiana.
Per tant, no és precisament un Pasolini que ve del carrer, ni és una... Hi ha molta gent que venen d'altres extraccions al mateix... Rossellini, és una persona, sí, de família burguesa, però no. Ell no, ell és un no. Ell és burguesia nobiliària. Nobiliària. Per tant, ell ja partés d'un punt. I té un palau a prop de Piacenza, que ha estat... Sí, ha estat... És que quan em vaig enterar que era de Visconti... Ah, i tant. Vaig dir, bueno... Ah, però no ho sabia que tenia el... Ah, em vaig a veure el Piacenza.
Bé, el tema és el següent, que la pel·lícula ell tenia, i això penso que a mi m'ha marcat el visionat d'aquesta pel·lícula, perquè quan vaig veure la primera vegada la pel·lícula, hem calculat que devia ser l'any 76-77, perquè la pel·lícula, per una sèrie de problemàtiques de contingut, no es va estrenar en el 67 ni el 68, és a dir, va trigar uns quants anys...
El Pep m'argumentava que segurament devia ser per algunes de les coses que la pel·lícula es diuen en algun moment sobre Déu, per exemple la no existència de Déu, que defensa el personatge central, o altres coses d'aquest estil, perquè en el fons sexe n'hi ha però és molt moderat, però potser per l'època. Hi ha una escena que segurament l'haurien tallat sense cap problema,
Però hauria passat la resta. I jo crec que l'escena de la plataforma, que és molt bonica, però veure un noi amb samarreta i slips i una noia amb traixi de bany a sobre d'una plataforma... No seria el tema.
Jo penso que els va molestar, tal com tu em deies abans, segurament va ser aquest contingut tan clar, tan clar i tan evident del tema religiós. La censura va aplicar les tisores, sobretot a la part última de la pel·lícula, on ell, ja em dic que fa un assassinat, del que no s'arrepenteix. És que és tan panxo. I llavors hi ha una escena llarga amb el capellà...
el condemnen i s'hi ha cridat per ser decapitat. Decapitat. Encara existia la pena d'aquesta decapitació. Ara estem a Algèria. No, però és la justícia francesa. És la justícia francesa. França va existir fins al 72, 73. És clar, la decapitació tan bèstia va durar molt. Sí, sí.
I llavors, esclar, la pel·lícula passament comença d'una manera molt curiosa. Ah, bueno, una cosa que volia dir abans. El tema és que Visconti, això ho he sabut després, ho he sabut durant els anys que van anar passant entre el primer visionat a l'any 76, i ara, que passa 50 anys, no l'he vist pel mig, no l'he vista, em va arribar per alguna cosa que vaig llegir, per un fotograma, em sembla que era, que Visconti pretenia a Alain Delon com a protagonista. Un Alain Delon molt jove, havia de ser. Però, bueno, molt jove, jove.
Però per alguna raó el productor, el Dino de Laurentiis, no volia el Delon. Perquè, esclar, el pes que tenia a la taquilla el Mastroniani era superior al que podia tenir el Delon. I és tingut més sentit per diverses raons. Una, perquè és francès i el personatge del Merceau és francès.
Dos, perquè passa amb una Argèlia conquistada, colonitzada pels francesos, i per tant, tota la història, els referents són francesos. Els cartells de la pel·lícula estaran francès, perquè l'Argel era una ciutat colonitzada. Aquí llegaria amb la batalla d'Argel, per cert, amb la pel·lícula que també vam fer en el seu dia.
Doncs hi he pensat en ella, eh? Jo també hi he pensat en la pel·lícula. Sobretot, per la part aquesta filosòfica, que l'individu se sent interpel·lat per la seva manera de veure la transcendència de la vida cap a la mort...
i l'arribada d'aquesta i tal que és el que hem dit la part final, clar, hi ha una defensa per part d'ell és ateu i hi ha una defensa, li emmira el capellà i llavors en lloc de ser el capellà el que porta la paraula és ell que l'interpeu el capellà però tu què?
Jo volia l'Helene Delon. L'Helene Delon, jo, durant tota la pel·lícula, he estat pensant que segurament hauria sigut una bona elecció. O sigui, Visconti no era en absolut una persona que tenia un ull bastant important per les cares. A part, segurament, l'Helene Delon quadrava millor amb els 30 anys que té el protagonista. Això segur. D'altra banda, l'Helene Delon tenia, i l'hem vist amb aquesta posició hermètica, a vegades tenia la seva cara amb les pel·lícules policiaques que havia fet a vegades, tenia aquella cara absolutament impenetrable quan volia...
El veig perfectament, quasi una persona, com és aquest personatge nostre, que podríem dir-li que està en el límit de tenir un problema mental important, és un problema de no sensibilitat al que li passa al voltant, i això té un nom.
Què vol dir? Que el Delonio també el veuria, però no li van voler i ell va tirar amb el Mastroeni. El Mastroeni penso que fa un bon paper. Curiosament, la pel·lícula arrenca amb una fórmula, que parlant d'aula de cinema, això ho fem una mica d'aula de cinema, molt ràpida, comença amb una cosa que es diu, ja l'hem citat alguna vegada, in media res. Ara que ja no es fa llatí, el que se'n fa molt poc, vol dir al mig del no res. És a dir, al mig del no res arrenca la història.
no et situen, no hi ha crèdits, arrenca i hi ha un plano d'un passadís ple de gent que van caminant cap a la càmera i quan despegen una mica el peronò veus que apareix un pres lligat amb les esposes en català... Manilles. Les manilles i que ve cap a càmera. És el Mastroniani, tothom el coneix, però, òbviament, és el nostre poderista, el Mersot, que està sent detingut i portat a la presó.
més de res, és una arrencada curiosa i em sembla una arrencada curiosa la pel·lícula, que jo l'he vista a Filmin la trobareu a Filmin, si la voleu veure té una masterització jo penso que és relativament recent és a dir, es veu molt bé és impecable d'imatge el so, no sé si demà m'ho miraré una altra vegada la tornaré a reproduir que no fos un problema del meu equip de tant en tant es trenca una mica quan les músiques peten una mica hi ha alguna cosa rara però es pot veure
I la d'allò jo sempre veig, ja ho sabeu, amb subtitulat. Ho veig tot subtitulat. Llavors, el doplatge... Per què subtitulat doplat? És a dir, aquest és el problema. Els italians rara vegada feien so directe de veritat. Esclar, avui en dia...
En el temps aquell no ens passava, perquè ens passàvem un tip de veure pel·lícules subtitulades, totes doblades, que ens venien de l'estranger. L'any 70... Deixant davant del cinema d'ara i assaig, tot el demés era doblat. Per tant, no ens sorprenia. Però ara la veus i dius, quina pena...
Que millor seria la pel·lícula si estigués sentint la respiració real dels actors. Molt més espontàni. Molt més espontàni. La pel·lícula té aquesta cosa que li posa una mena de cotilla, que dius, bueno, has de passar per això. Bé, té una bona entrada. Comença aquí i comença després, molt netament, ens porta un flashback.
hi ha una veu nof, la pel·lícula té una veu nof que és una veu nof important és un sistema de transmetre per un cantó és la novel·la per tant d'alguna manera pot transmetre millor el text de la novel·la és una fórmula que li permet reproduir fins i tot fidelment moments determinats que la novel·la són narració i que aquí els converteix en bof del personatge
I també, evidentment, hi ha moments que parlen entre si, hi ha una interlocució entre ell i totes les situacions en què es troba. Però bàsicament sempre retorna aquesta veu interior del personatge. La veu interior no ens aclareix massa el per què el personatge és com és, perquè el personatge a la veu interior va explicant el que li passa.
Perdona, jo crec que el de la veu interior és perquè la novel·la està escrita en primera persona. Tens raó, sí, sí. I Visconti, molt respetuós en camí, va dir, incloure aquí la veu amb nof, que és una mica el narrador, ell mateix narrant-se, no? Tens raó, tens raó, és així, és així.
Llavors tenim aquests dos personatges, primer és Mastroianni, s'enfronta molt d'hora a la pel·lícula La mort de la mare, la seva reacció davant de la mort de la mare, que després tindrà importància, és una reacció absolutament freda, la gent que ho veu, tant en el moment de la morgue,
que hi ha una mena d'oixier que li porta un cafè de llet i que el té allà. Mira, ell no vol ni cobrin la caixa, ell no plora en cap moment, es pren el cafè de llet amb tota tranquil·litat, es passa la nit dormint allà, fins que s'omple de gent que ve a veure la mare, que un d'elles plora de mala manera, la resta està trista, ell està imperturbable.
I el dia següent, quan hi ha l'enterrament, evidentment el seguir sifunebre i després l'enterrament posterior, ell està absolutament com si no passés res. No està alegre, però no denota aquest tipus de coses que la gent pretén que senti o que extroverteixi un fill d'una dona que acaba de morir. Això serà determinant perquè aquesta actitud al principi de la pel·lícula que li veiem a La mort de la mare...
li repercutirà en el judici final que hi ha a la pel·lícula. Per no explicar molt tot, saps? Vull dir, vaig deixant coses per de col·lament. Llavors, el Mastroianni, jo crec que malgrat potser no és l'actor ideal, perquè potser és massa... També l'Alem de Lóna és massa guapo.
Però el masteriani és massa guapo a la italiana. És a dir, té una certa... El notes empàtica, en el fons. Encara que no ho pot ser-ho, hi ha moments de certa empatia. Jo veia un element segurament molt més, encara, molt més hermètic del que és el masteriani. Potser ho hauria fet millor en aquest sentit. És mineral. Les indicacions que li devia dir, suposo, Visconti, en el masteriani, és que fes com si fossis una pedra. Imagino aquesta indicació, l'intueixo. L'intueixo.
Li devia passar dos o tres pel·lícules de Bresson i et dones compte, no? Així d'expressiu. Això hauria de ser. I clar, això, dominar-ho i servir-ho per part del Mastoyani, devia tindre molta més disciplina mental i actoral, perquè ell és un tio estrobert.
sempre, no? I tant, jo crec que ho era més a més com a persona. Ara, on es mostra el Mastroian i més actor és l'últim quart d'hora. L'últim quart d'hora o 20 minuts són realment clar. El trànsit, la pel·lícula és aquest, el trànsit, és a dir, hi ha aquesta circumstància intermèdia en què el personatge es troba, va presentant-nos tota una fauna que són els seus veïns del barri, que ell els va mirant des de la finestra i va veient les situacions, anem descobrint aquest veïnatge, és una mirada també freda la que ell fa,
excepte amb un personatge i amb el seu acompanyant amb qui té una relació especial que algú s'encarrega després de remarcar-li. És un noi, un home, perdó, un home ja gran que es passeja pel carrer amb el seu gosset
I els dos tenen una malaltia, els dos tenen unes xacres a la cara, el gos també en el cos, i els dos, segons descripció, després de la veu nova explica, diu que eren tan iguals que caminaven exactament igual, tenien el mateix tarannà, a part de tenir la mateixa malaltia, també compartien la malaltia.
Llavors, aquesta creuada, quan es creu amb aquest personatge, hi ha alguna cosa que l'il·lumina, hi ha com una mena d'empatia cap a aquell personatge, que és empatia cap a la cosa que ningú entén. Un personatge que ningú volia, se'l saltaven, aquest personatge, no el volien ni veure. Un marginat de la societat. Un marginat, feia angúnia, aquelles xacres que tenia a la cara, aquelles nafres.
I aleshores, de cop té un altre amic, que se li presenta de cop al mig del carrer, també mediarrers, i li diu, escolta, vols pujar cap a casa, que farem un mos i tal, és de nit. I llavors aquest amic, que és un mafiós, està totejant, o sigui, cucatejant amb la màfia, té una man, i aquesta man, ell li explica que en aquesta man, a vegades, la pega, i que, de la manera més natural... És jasmina, que ella és àrab. Ah, exacte, d'ara important, és àrab.
I aleshores ell li demana simplement, aparentment simplement, que ell li escrigui una carta a la jasmina perquè ell no sap escriure. Jo intueixo que no és que no sap escriure directament. Sí, sí. En la que, recorda amb el contingut exacte, li demana que la jasmina vagi allà i llavors ell li pensa fer una trampa.
Bueno, ell... Primer, a mi el que em ve de gust és fallar-me-la i després li fotré quatre hòsties i així aprendrà. Sí, correcte. O sigui, és un proxeneta del llibre, aquest tio. Sí, del llibre. Ja avisa que la cosa pot anar malament.
i la cosa acabarà en malament i serà l'inici del problema, perquè en el fons aquest amic, que finalment la policia arriba d'allò, en el pis aquest, perquè ja han sentit crits, que són els de la noia que estava cridant, ell és un veí de l'escala i, per tant, sent els crits també, puja i la policia finalment deté en aquest amic. El deté, però al cap de res ja està al carrer. Ha sigut una cosa menor i suposo que el té clar. Ell té la carta que ell ha escrit, que en qualsevol moment penses, aquesta carta pot passar alguna cosa.
Sí que passa, passa que acaba, una cosa porta a l'altra, hi ha aquesta noia amb la que ell sortia, àrab, té un germà i una colla d'amics que van per ell, van per el mafiós. I que volen venjar la frenta que ha tingut ella. Lògicament. Lògicament.
i a partir d'aquí hi ha el nucli per mi la seqüència nuclear de la pel·lícula és la seqüència de la platja jo si alguna cosa recordava en aquesta de la novel·la com a més destacada era aquesta zona de la pel·lícula que és la zona de la platja carregada d'un sol implacable que cau sobre el tema del sol el tema de la llum la llum aquí és molt important és molt important
A més, amb ell es presenta molt bé perquè li fa un enfoc en primer pla i sembla que realment quedi cegat. Cegat pel sol. Es posa les mans a la cara. Sí, sí, i veus el sol que crema i, de fet, ell, en el judici posterior que existirà després de fer el que deia el Pep abans,
carregar-se, que perquè s'han creuat en aquesta història, ho explicarem tot al final, però la podeu veure igual. S'han creuat quan van per la platja a passejar, després de menjar, en una caseta que té aquest noi, el Ramiro. Ramiro Raimundo, és Ramiro.
No, és l'amic del Ramon. L'amic del Ramon. Exacte. Tenen una caseta amb la seva dona i han menjat allà, en la caseta, davant mateix de la platja. Llavors, quan acaben d'allà, anem a donar una volta. Van a donar una volta i en aquesta volta es troben venint de cara tres, el germà de la noia que... Tres, tres àrabs. I tres àrabs. I dos àrabs que el segueixen. Comença com una baralla normal de cops de puny, el d'allò, el personatge del Bertó, perdó, del Marçó, no?
el del masturiani es queda al marge però hi ha un moment que veu que un d'ells té una arma, un punyal i li fa un cop fort i li fa una ferida en el seu amic el mafió superficial no és forta i té un punyal que a partir d'aquí ell se sent no sabem per què, perquè a partir d'aquí ens n'oblidem d'aquest tema però ell quan acaba torna a la casa i tal
No vol tornar, viuran les dones a dalt, ens atabalaran, no sé què, i se'n torna una altra vegada a caminar per la platja. I aquesta segona platja, així com la primera, on hem notat aquesta presència del sol, en aquesta segona és el sol, com en la novel·la, el protagonista, la calor i el sol.
i l'efecte que produeix en el personatge. Efecte que després serà el que ell utilitza com a excusa de dir, bueno, sí, vaig matar aquell home, com va dir el Pep, amb quatre trets. Sí, com si fos un moment d'enagenació mental transitòria. Sí, de pèrdua de consciència. I després, quan en el judici ho veu més clar, va ser culpa del sol.
És a dir, i això em va quedar, la novel·la ja em vaig, em va impressionar molt aquesta frase com tant d'altres, va ser culpa del sol.
I bé, aquesta és la història. Clar, el que sorprèn d'aquest personatge és la seva actitud davant de qualsevol cosa que li passa a la vida, que sempre manté una distància absolutament prudencial respecte a les coses. La seva relació amb Maria, veureu que en molts moments la Maria li demana, li pregunta, en diversos moments li pregunta, m'estimes? I ell diu, no.
Però sense mala llet. Simplement diu no perquè és el que ell sent en aquell moment. No pot dir sí si sent que és no. Però com? No m'estimes? Doncs no.
Et vols casar amb mi? Potser sí, però no crec en el matrimoni, però no t'estimo. O sigui, d'una claredat... El mateix amb tot, és a dir, amb tot és una persona implacable amb la veritat, la seva veritat, esclar. Ho deia el Pep abans, fins que en els últims 15-20 minuts de pel·lícula, l'enfrontament ja està a la presó esperant que vingui la Guillotina a qualsevol moment. Hi ha una cosa molt bonica que parlen, que se'm va quedar de la novel·la també,
que és que el capellà, quan està amb ell, ell no té cap comoditat amb el capellà, no vol tenir una relació, capellà fidel, diu, perquè jo no sóc fidel, jo no crec amb Déu, però el capellà li diu una cosa que és realment poètica i maca, diu, moltes vegades, quan entro a aquestes presons per fer això, aquesta feina que faig jo, en aquestes cel·les, miro la paret, i és veu, una paret terrible, una paret absolutament negra, de pedra negra,
i veig que en la paret, lo terrible que ha de ser veure aquesta paret negra, i després el diu més endavant, i penso que el rostre de Déu en algun moment ha d'aparèixer en aquestes parets. Ell ho sent, és que de tan panxo, però és una frase maca, perquè realment el capellà també té aquesta visió, que d'alguna manera poètica d'aquesta realitat tan dura, la paret...
podeu arribar a salvar-vos per la paret. És a dir, perquè la paret us està donant una imatge d'algú que us permetrà morir amb certa pau. Però ell no vol aquesta pau. És que, d'alguna manera, el capellà està exigint-li un perdó. Sí, exacte.
Que ell no està disposat a concedir. Sí, senyor. És aquest el tema. En el judici igual, que ens hem saltat el judici, que ja el veureu, és un judici interessant, molt italià, més que francès, pràcticament, o és una barreja, realment, perquè és molt exagerada. L'actuació del jutge, l'actuació del fiscal, l'actuació de l'advocat de la defensa, de l'advocat de la acusació, són absolutament com teatralitzades. O sigui, són molt exagerades. I ell, com un pollet allà, escoltant,
però tampoc el veus que estigui patint molt, simplement com si li hagués passat amb un altre una mica. Sí, sí. I l'únic que... L'advocat de la defensa desesperat perquè planteja estratègies i l'altre no les segueix. Exactament. Li diuen, fan això, tu has de dir... És que això anirà en contra teu. Jo, si no ho sentia, no ho sentia. I allò va ser un accident i jo no...
No era jo en aquell moment, i jo està. Sí, sí, i no s'excusa perquè si no és que estigui donant excuses de malpagador, no, no, és que realment ell ho sent així. És a dir, si no fos que és tan anòmal el comportament, diríem que és un home recte i honrat, perquè és clar, respon a una ètica personal. De fet, a la pel·lícula ens enfronta, com enfronta a canvis moltes vegades, en els espectadors en aquest cas, i la novel·la en els lectors,
a una moral que va més enllà de la moral clàssica és a dir, és la moral del prop individu és l'individu davant d'allò extern que no entén i aquesta és una representació perfecta d'aquest sentiment i que per tant té una actitud personal d'allò totalment personal però el que passa davant de la societat és una actitud que no s'entén algú que li pregunten si estima algú i diu que no pots dir, home, que sincer que és però és el més normal del món per mi és un estil d'home que em recorda
El personatge de la pel·lícula de Bertolucci, El conformista. El conformista, sí, té alguna cosa de conformista. Té aquesta cosa hermètica. I després estic molt d'acord amb el que has dit tu, Anastasi, que quan va pensar en Malendalon,
és que realment aquí el personatge de Marçó s'assembla molt als personatges que feia l'Endelon, per exemple, quan eren dirigits per Jean-Pierre Melville. Per exemple, El Salario del Miedo, o bé El Silencio del Samurai, que a més no podeu acabar amb la gàbia de l'ocell en l'habitació...
És personatge d'aquest estil. Abans quan t'he dit, volia dir el Melville. No m'ha sortit el nom i he dit pel·lícula de policia francesa. Era Melville. I Escalón sabia fer aquest tipus de papers. Jo crec que ho has fet molt bé. I bé, aquest és una mica el d'allò. I el final és un final catàrtic en què realment ell sí que hi ha un moment que confessa
allò que realment sí voldria tenir amb ell. O sigui, la seva mare va morir, ell ho va viure com ho va viure, ell, la marí, sí que la voldria en aquell moment tenir-la, però no tenir-la d'una manera especial. Ell la demana quan està els últims moments a la presó, abans que vinguin a buscar-lo. Però hi ha una altra cosa del judici que a mi em sembla molt important, i és que quan acabes de veure la pel·lícula, si et poses a reflexionar sobre ella,
Més que enviar-lo a la guillotina perquè ha matat un àrab, que podria ser com ara, per exemple, matar un negre als Estats Units. Sí. Ara, eh? A lo millor fa deu anys era una cosa censurable. Menina d'aquesta lectura, també, sí. Però aquí és que ell se'n va a la guillotina, em dóna la impressió...
perquè no va plorar la mort de la seva mare. I va anar al cinema, després del dia següent del funeral, amb la Marie, se'n va anar al cinema a veure una pel·lícula de Fernandel, que era un còmic francès. Un còmic francès. Molt estimat els francesos i per ningú més. Però de segona fila o de tercera. I estimar sense ritual. És a dir, li diuen estima sense complir el que s'espera. Que si diuen m'estimes has de dir que sí...
quan diuen no m'has donat un petó fa no sé quants dies i dona un petó fred per complir aquest tipus de coses i això el judici converteix que la normalitat que per Marçó és la normalitat de la seva vida es converteix en culpa o sigui l'acaba sent l'element inculpatori fixa't tu quina cosa més curiosa
O sigui, dintre del judici, veus la insistència, però vostè per què no va plorar? Però vostè per què no va voler veure la seva mare morta? Jo recordo que quan vaig llegir per primera vegada el llibre, que era abans que es fes la pel·lícula, i molt abans de que la pogués veure,
Una de les coses que més em va atrapar del començament és que hi ha un moment en què el personatge, el que aquí si dia veu en off, allí és el personatge, diu, és que hi ha hagut un moment que davant del prefecte de policia estava pensant, bueno, però és que al final tindré jo la culpa que s'hagi mort la meva mare. Ah, exacte. Sí, sí, sí. A mi això em va semblar molt bèstia. És bèstia. Era com una autodefensa, llavors diu, bueno...
I perquè la va portar a la residència quan potser l'hagués pogut seguir cuidant, però ell sentia que no tenia prou diners i que on estaria millor a la residència. Aquesta situació ens hi troba molta gent a la vida, per tant. I ell va decidir seguir aquesta línia. Sí, o sigui, hi ha una mena d'incompensió que va per part de la càrrega dels advocats de culpabilitat. Per culpabilitzar-lo busquen tots els recursos, perquè el personatge ho posa molt fàcil, és clar.
És aquesta actitud que li posa tant. En cap moment ell es defensa de res, admet la realitat dels fets i ja està.
una hora i quaranta de pel·lícula l'estranger el podeu veure amb obert, em sembla que també està per YouTube però jo crec que veureu una còpia millor a través de Filmin sí, jo crec que sí, té aquest tema del so que jo demà mateix volia verificar-ho perquè Filmin té que si els escrius la nota del comentari t'acostumen a fer cas a mi una vegada em van respondre per un tema de subtítols que no estaven ben col·locats i ho van arreglar, bé
S'ha de verificar, però està bé, en qualsevol cas, no és greu. Doncs deixem la cosa aquí i mira, jo vaig publicar a Facebook, aprofitant les vacances de Nadal, 15 pel·lícules que ens han agradat aquest any de cinema internacional i 10 de cinema nacional. Us els dic perquè algunes d'elles, com que ara aquests dies es lliuraran els Premis Goya i Gaudí,
S'arrastren per les pantalles i, si no les heu vist i teniu curiositat, doncs, per part nostra, són recomanables. També hi ha altres que s'arrosseguen per les pantalles que veureu que no les diem i és que no tenim aquesta afinitat amb elles. Pel·lícules catalanes i espanyoles s'hi dien 10.
Ciudad sin sueño, de Guillermo Galó. Historias del Buen Valle, de José Luis Guerín. Sirat, Tráncer en el desierto, de Oliver Laxe. Estrañ riu, de Jaume Claret Mouchard. Tardes de soledad, de Albert Serra. Flores para Antonio, de Elena Molina, Isaac y la Cuesta. Emergency Exit, de Luis Miñarro. Ciento volando.
d'Aranxa Aguirre, Centaures de la nit, de Marc Retxa, i Mi amiga Eva, de Ses Gai. Aquí hi ha moltes que ja us dic, d'algunes han parlat ja. N'han parlat d'algunes. I bé, i les altres, doncs, em sembla que és un recull. Sí, molt bé. De lo que podríem dir collita del 2025. Està molt bé. Interessant. Llavors, n'hi ha 15...
de selecció del cinema internacional. Començaríem amb Una batalla tras otra, de Paul Thomas Anderson, de Mastermind, de Kyle Rescher, Una quinta portuguesa, de Belina Pratt, Father Mother, Sister Brother, de Jim Jarmusch, The Brutalist, de Brian D. Corbett, Continental 25, de Radu Hadde,
Perdó, avui estic atacat del coll. Gran Tour, de Miquel Gómez. Black Dog, una pel·lícula xinesa, de Guan Hu. A la deriva, també xinesa, de Hia Sang-ke. Frankenstein...
de Guillermo del Toro, Valor sentimental de Joaquim Trier, Un simple accidente de Jafar Panaji, Bugonia de Yorgos Lantimos, Warfare, temps de guerra, de Alex Garland i Rey Mendoza, i Firebrand, l'última reina, de Karim Ainod. Aquesta seria una selecció de les moltes possibles...
del que l'any passat va donar de si al cinema també us diré una cosa també us diré una cosa hi ha pel·lícules que són aniran per algun motiu o altre als Oscars i aquí encara no s'han estrenat és a dir que farem ara un petit repàs estrenes que es produiran aquest any però que ja estan confirmades
Per exemple, el mes de juliol s'estrenarà l'Odissea, o està previst que s'estreni l'Odissea, una nova versió de l'Odissea d'Homer signada per Christopher Nolan. Tenint en compte el personatge, tenint en compte la quantitat de diners de la producció i que hi ha actors com Matt Damon, Anne Hathaway, Tom Holland, Robert Pattinson, Zendaya, Charlize Theron, molt probablement
serà una pel·lícula de les importants de l'any. Tenim també la previsió que s'estreni... Bé, no, aquesta em sembla que ja s'ha estrenat. D'una i tres em sembla que s'ha estrenat, de Denis Villeneuve. Sí, em sona que sí. Amb Timothy Chalamet. Em sona que sí, Pep. És una pel·lícula que, pel que sé d'ella, no l'he vist, però m'han dit que de la sèrie Duna és el millor que hi ha, eh? Sí, sí.
Després tenim una de Ridley Scott amb Margaret Qualley i Jacob Elordi que es diu The Dog Stars. Aquesta està prevista per circular. Em sembla que en principi anirà directament a plataformes. Després tenim que el mes de febrer arribarà Cumbres Borrescoses d'Emerland Fennell amb també Jacob Elordi i Marcus Roby
Per una altra banda, tenim el mes de març La nòvia, de Magic Gyllenhaal, amb Jesse Buckley i Christian Bale. El mes d'agost, El ser querido, de Rodrigo Soragoyen, amb Javier Bardem i Victoria Luengo. Aquesta està previst que vagi al Festival de Can, representant Espanya.
Encara no hi estrena, però sabem que s'estrenarà Out of This World, la primera pel·lícula en anglès d'Albert Serra, amb Ridley Cook com a intèrpret. Per una altra banda, tindrem el mes de juny una de Steven Spielberg amb Joshua Conner, que es diu The Dish.
També el mes de juny, The History of Sound d'Oliver Hermanaus amb Jos O'Connor i Paul Mescal. De Robert Uslund tenim The Entertainment System is Down.
No hi ha encara data d'estrena. Interpretada per Kino Reeves, entre altres. Està calenta ja per sortir una que està circulant molt de cara als Òscars com a millor pel·lícula estrangera que segurament competirà entre... No, de pel·lícula de parla no anglesa que competirà amb Sirat, que és l'agente secreto brasileña
que té molt bones crítiques de fora. Tu aquesta no l'havies vista? No. No, perquè no la pots haver vista, encara està per estrenar. No sé, perquè em sonava que m'havies parlat bé d'aquesta pel·lícula. Potser m'havies sentit a parlar de la pel·lícula. Off the record segurament n'he parlat perquè sempre sé que és molt bona. Sí, sí.
Per una altra banda, tenim una pel·lícula de Park Chan-wook, que s'ha estrenat... No, l'hem vist en passe de premsa, que es diu No hay otra opción. És una pel·lícula que no és de lo millor de Park Chan-wook, perquè hem vist altres que estan molt millor. Pel·lícula recomanada, moltes. Del director que va fer fa un parell d'anys Nosferatu, Robert Isers, hi ha prevista una que és Warwolf.
Per una altra banda, tindrem una altra versió de La mòmia, dirigida per Lee Cronin, amb Laia Costa. Judi, de Alejandro Gómez de Inyarritu, amb Sandra Hüller i Jess Plemons. Aquesta ja està prevista... En realitat, s'hauria d'haver estrenat
al mes d'octubre, en plataforma. Però jo no tinc notícia... No em sona. Iñarri, tu, jo el segueixo molt... Jo també, o sigui, si sabies que està, encara procurar, però jo crec que esteu enrederit, que això també passa a vegades. Pot ser, pot ser perfectament.
I per acabar tenim Nuestra Tierra, que està ben prevista en principi que s'estrenés a finals de desembre, però no ho ha fet encara, que és l'última de Lucrecia Martel. Sí, ho has comentat, és veritat.
A veure, hi ha unes que en podem parlar avui, que s'han estrenat aquest mes, és a dir, són actuals, com és Hamnet, de Chloe Zhao, que també va als Oscars, Rental Family, d'Hikari, és japonesa, amb Brendan Fraser. Aquesta la vas comentar. I Històries del Buenballe,
que l'he citat abans, que aquí ha passat una cosa... O sigui, nosaltres l'hem vist perquè hi va haver un passe previ especial a la Filmoteca. Però allà vaig parlar amb el director, el José Luis Guerin,
I em va dir que, curiosament, el 17 de gener la presentaven a París. Però, en canvi, aquí no l'estrenaran fins, em sembla que és el 6 de febrer. És a dir, que Històries del Buen Vall és un documental sobre una vall petita que hi ha en un barri de Barcelona. I és una pel·lícula entranyable, un documental molt maco. M'agradarà molt veure-ho.
I una altra cosa que hem vist també fa pocs dies és un documental sobre Bertolucci que s'estrenarà, en principi està previst, el 6 de la setmana que ve. Esperem que no hi hagi endarreriments. Que no hi hagi endarreriments o delays que diuen els americans.
Molt bé. Llavors tu em sembla que tenies... Jo tinc un contingut... Un parell de... Un parell de coses per parlar de sèries. És més, una és una sèrie i l'altra és una pel·lícula. Molt bé. I quasi et diria que començar per la pel·lícula, perquè en realitat la sèrie potser ens portarà una mica més de temps i prefereixo tancar amb la sèrie.
La pel·lícula està filmant, dir-ho d'entrada. És una pel·lícula belga, candidata a l'Òscar Internacional de l'any 24, és a dir, de l'any passat. No va guanyar. Crec recordar que no va guanyar, no, no, perquè no recordo quina va guanyar, però ho vaig mirar i no havia guanyat. Dura 100 minuts, una pel·lícula mitjana de llargada, avui en dia 100 minuts no són res. No.
I d'alguna manera és una pel·lícula curiosa, perquè jo és aquestes coses que deixo a la mà de la meva senyora, la Núria, que decideixi quina pel·lícula o quina sèrie veiem, perquè té molt més ella intuïció en el tema, que en el fons ella ha treballat i treballa en el tema de la música, que no pas jo, que treballo en el tema del cinema. La intuïció de què ens pot interessar més la té molt més ella que jo.
Llavors ja hem dit que és una candidata a l'Oscar Internacional per Bèlgica, que d'alguna manera tracta d'un tema que és el que d'entrada pot tirar enrere. Està produïda per la guanyadora de quatre grans slams, la Naomi Osaka, que és un nom de tenista clàssica.
I l'història va d'una jugadora estrella d'una acadèmia de tenis d'elit, estaríem parlant del típic allò del car de Sant Cugat, és a dir, aquest tipus de llocs on tot va molt d'elit, tot s'afina moltíssim en els entrenaments, s'exigeix molt a la gent massa a vegades, i la vida de Juli gira en torn a aquest esport que estima, que és el tenis.
Quan el seu entrenador de cop és investigat, no se sap massa per què i se'l suspèn repentinament de donar classes i d'estar amb els alumnes, totes les jugadores del club s'animen a parlar i explicar i a dir coses sobre aquest entrenador.
Però la Juli manté el silenci. El silenci de Juli és com es diu la pel·lícula. I aleshores la pel·lícula ens pot recordar, hem vist a TV3, una sèrie que hem vist... Bé, ens pot recordar dues coses. Una, l'original, que és Adolescència, aquella meravellosa sèrie que vam parlar en pleno-seqüència...
Té alguna cosa d'adolescència, hi ha una culpabilitat amagada, no saps gaire què ha passat. És a dir, aquesta cosa fosca, de què hi ha darrere d'aquella història? Per què aquest nano és així? En aquest cas, què ha fet aquest entrenador que signifiqui que sigui una cosa tan important? No ho sabem, de moment no ho sabem. I ella guarda silenci, a través d'ella no ho sabrem.
I, per altra banda, el tema que l'altra sèrie que hi va haver aquí és Pobertat, sèrie catalana. Pobertat, que per cert el meu net hi va treballar com a actor molt secundari, però estaven allà, que va passar per 3CAT i que va funcionar, i que és d'aquesta directora catalana molt feminista, guapeta, guapa, interessant, ha fet algunes coses interessants, ara no em surt el nom...
i com que tinc el mòbil aquí seguiré, intentaré fer dues coses alhora, pobertat, pobertat en català. Mentre el Pep busca el nom, segueixo tirant. I me l'ha recordat també. Per què? Perquè també és un cas que va passar una nit d'uns nois amb una noia...
Però tota la sèrie dura, aquest tema queda penjat i fins que resol el final de tot. I sempre estàs, diràs, tots els trillers són així. Sí, però com que l'ambient és escolar, en un cas els castells, hi ha el tema dels castells de fons a pobertat, i en aquest cas és el tema del tenis. Perdona, Letícia Dolera. Letícia Dolera és la directora d'aquesta sèrie, efectivament.
Bé, el tema és que em va recordar una mica això, però és diferent, és diferent i a més a més té un punt que la pel·lícula sembla que s'acabi i dius, ai, aquí no m'ha explicat res encara, o sigui, m'està acabant la pel·lícula, està bé al final, és maco visualment, però...
per què aquí, si no sé encara, no sabem què ha fet aquest entrenador, si no, no sé massa, i no, és un fals final, la pel·lícula encara dura 20 minuts més i acaba realment rematant. Pel·lícula interessant, crec que està bé veure-la perquè més manté la cosa també de ser un thriller, per tant té la cosa del thriller, té la profunditat que molts thrillers no tenen, aquesta sí la té,
I té aquesta cosa també de tractament de modernitat visual. És una pel·lícula sense exigerar, sense que es noti, però és una pel·lícula visualment molt interessant. O sigui que penso que és una pel·lícula interessant. Protagonista femenina estupenda, una noia molt convincent, d'uns 19 anys deu tenir, 20 potser, 21 com a molt...
i realment molt convincent. Els personatges aquests hermètics, passa com en el cas de Mastroniani l'anterior, clar, dius, ho tenen més fàcil, perquè tenen una gama d'expressivitat més petita, perquè, esclar, no diuen gran cosa. Aquesta noia, curiosament, abans he dit el tema del gosset amb Mastroniani amb el seu amo,
Aquí, allò és el gosset. Té un gosset ella i l'única cosa que li fa que ella estigui empàtica completament i somrigui i rigui és quan veu el gos. I les carícies i tal. Ella, per la resta del temps, pensa que hi ha alguna cosa molt greu d'haver passat. Et quedes amb les ganes de saber-ho, eh? No ho sabràs mai, perquè la pel·lícula no es resol.
Bé, l'altra és una que potser coneixeu perquè se n'ha parlat molt més. És en català, evidentment, la pel·lícula es va dir Jo Addicta, la sèrie, perdoneu. Ah, sí. La sèrie es va dir Jo Addicta. És una minissèrie dramàtica de sis capítols. Es va estrenar a l'octubre a Disney+. Protagonitzada pel nostre Oriol Pla i creada pel Javier Giner i l'Aitor Gabilondo.
basada en el llibre autobiogràfic de Javier Giner, que narra el seu propi procés en la novel·la, en la pel·lícula, perdoneu, el seu propi procés d'addicció i rehabilitació en un centre de desintoxicació. D'això va el tema. I el tema va que això, i d'altra banda...
que l'Oriol Pla sigui el protagonista. És a dir, qui podia ser el protagonista... El càsting d'aquesta pel·lícula, per mi, seria obvi. És a dir, si coneixes l'Oriol Pla i veus el guió, dius, l'Oriol Pla. Qui pot fer aquest personatge desmadrat, dislocat, embogit, desaforat, sense fre verbal, sense fre físic, amb una potència... Ell surt també, ara que dius, emergència i àxit, amb la del Minyarro...
Amb tot es té això. Jo el Pla el conec des que era petitet, perquè de fet jo vivia el món dels titelles, els seus pares han sigut titellaires tota la vida, i a l'Oriol es passejava, quan jo ja era un senyor gran, ell com a nen es passejava per allà als escenaris, anaven coincidint amb festivals de Lleida, festival d'aquí, de titelles.
Oriol s'ha anat creant en el món del teatre, en el món del circ, s'ha anat creant un físic, una actitud més proper al circ i això que no pas al cinema. I per tant té aquest accés també de cara i d'expressió que tenen la gent quan han sigut pallassos. Pràcticament els pares, el pare és pallasso.
Per tant, d'alguna manera, això ho té, aquesta expressió desaforada, o sigui, davant de les coses. Clar, si entres amb aquest personatge, pensem que li van donar el... li va ser premiat a Hollywood amb el...
amb l'Emi el millor actor. Té un Emi el millor actor d'aquest any. Vol dir que no és una cosa que serà una percepció. A mi, personalment, l'Oriol Pla em sembla un molt bon actor. És un actor que, a més a més, a part de ser bo o dolent, és que
treballa les coses diferents. És a dir, treballa amb el cor, treballa amb l'ànima. I tot ell, tot el seu cos, des del dit petit del peu dret fins a l'últim cabell del cap. És a dir, i aquí ho veus claríssim. En aquesta pel·lícula, ell, la Nora Navas, que està estupenda, però esclar, molt bé, està estupenda la Nora Navas. Quan està davant d'ell i tenen algunes escenes interessants, estupenda. Però ell és que s'ho menja tot.
Té uns companys, que són els altres, que estan rehabilitant-se en algun lloc, amb graus diferents de malaltia, de bogeria, a part de la drogadicció, però tots són excel·lents. El càsting de la sèrie és absolutament fantàstic. Alguns són monstruïtos, ja els coneixem perquè han sigut utilitzats en altres pel·lícules com a físics peculiars, diguem, quan dic monstruïtos.
Però estan molt ben dirigits, o sigui que aquí aquest noi, el director, i el que va viure en primera persona aquest tema, que és el Giner, que dèiem, evidentment dirigeix molt bé actors. En el pla, jo penso que li va indicar, però el va deixar. Jo penso que el pla és indirigible, o en tot cas matitzable, però no bàsicament. Ell fa el que ell vol.
La resta està molt ben dirigit, perquè són actors que quan els has vist amb altres paperets i tal, molts d'ells, aquí estan molt bé, tots. Fins i tot un actor que no recordaré el seu nom, que la novel·la del migdia de TV3 és un més, aquí està excel·lent en el paper, una mica de videll de tot el... És el primer que rep els nois quan arriben a aquest centre, no?
Tot passa en aquest centre i la pel·lícula comença en les situacions de crisi, és a dir, que el personatge veu, estàs veient-lo quan està consumint, enmig de l'entorn laboral, que és el que li provoca la necessitat de la coca i d'aquí i d'allà, perquè és un entorn molt pressionant, és un home que munta estrenes, munta grans eventos per quan hi ha coses importants que passin a llocs, i llavors veu sota aquesta pressió i li provoca això. M'he allargat molt, per ser una simple referència de film, és quasi un comentari de la pel·lícula.
No, és interessant, es diu que són sis capítols. Són sis capítols, ara tinc un dubte amb el... Relativament assumible. No em sento, he perdut una mica el micro, pot ser? He perdut un micro?
No em sento de retorn, ara sí. Ara, ara. Ara sí. Doncs, això, deia que el que no recordes és la durada. A mi se'n van fer curs, se'n van fer curs tots, però deuen durar al voltant dels 45 minuts o una cosa així. I a Filmin, repeteixo a Filmin. Hi ha un capítol, és el tercer, acaba amb una escena memorable. És a dir, mai que tinguéssiu el tema de veure-ho al primer i al segon i dir...
Bueno, Anastasi va dir que estava molt bé, però vols dir que està tan bé? Veieu, per favor, el tercer. Primer, perquè és un capítol on passen coses determinants, i segon, perquè acaba amb un plano que és dels millors que he vist jo mai en cap sèrie. I és dels que, memorables fins i tot d'alguna pel·lícula, dius, sí, em recorda el Potenkin. Per mi no és això, perquè exigero ara, però realment és un d'allò molt interessant, un final de capítol interessantíssim, i és el pla, el protagonista és ell.
Molt bé, doncs ho deixem aquí Escolteu, la setmana passada vam tindre amb nosaltres la Laura Cavaldà que vam estar parlant del Néstor Almendros
dir-vos que aquesta setmana no hem tingut ningú, però estem treballant per tindre un any amb convidats i convidades que ens animin la sessió i ens donin també la seva visió del cinema. Moltes gràcies, ens veiem dimarts que ve, ens escoltem dimarts que ve. Bona nit a tothom i bona setmana. Bona nit.