Cinema sense condicions
Les coses s'han de creure des del principi.
En aquest moment no m'interessava les drogues.
Avant 5 anys m'he dedicat a les drogues.
Dix ans après que je suis revenu de la guerre de Vietnam
que j'ai compris qu'il ne fallait pas que je reste aux Etats-Unis.
No sé que era una editorial francesa.
Que en aquell llibre va fer una escampada de gent a la muntanya, que no t'ho creguis.
Estava bé seguint-ho amb ell, perquè en aquell moment estàs enamorat i segueixes d'on va el company.
És una família i societat molt tancada, però supertancada.
I llavors tu volies sortir i fer coses i...
Ni hippie ni res. Anticonsum.
Bona nit, un dimarts més.
Som aquí disposats a passar-nos-ho bé, a parlar de les pel·lícules que ens agraden,
de la gent que estimem, de la gent que fa pel·lícules.
Avui, en concret, tenim un convidat.
Això que estàveu sentint, correspon al tràiler d'una pel·lícula,
perquè de realitat era un documental d'una hora i vint minuts,
en què tocava el tema de revisitar, ens ho explicarà després ell,
revisitar una sèrie de persones que com a hippies es van instal·lar a la muntanya, al camp,
i van crear una determinada comunitat.
Jo penso que és millor que després li preguntem a ell com va viure,
perquè va passar crec que molt temps en contacte amb aquesta gent mentre feia aquest documental.
I ell és professor de l'Escola Massana, va estar director de l'Escola Massana,
realitzador audiovisual i membre del FAT, és de l'Associació d'Artistes i Artesans i Foment del Disseny,
i evidentment acaba de presentar el seu doctorat, és a dir, acaba de presentar la seva tèstia doctoral,
que per cert, quin és el tema que feies?
El tema és un enfoc de caràcter sociològic sobre els oficis artístics,
quin és el seu reconeixement, per què no en un moment determinat són tan reconeguts
i després tothom s'ha oblidat ells i és una mica aquesta revisió en el que seria el...
Deixeu-me afegir que és un Sant Justenga durant un temps.
Sí, sí, sí.
Dóna'm la cosa a l'edat perquè va ser una cosa indirecta,
no sabíem inicialment que ell havia viscut l'any 1968, no?
Sí.
I està fins al 73?
79-80.
I va estar vivint aquí, doncs, la vida que es vivia en aquells anys a Sant Just.
Per tant, d'això ens en podrà parlar a la segona part del programa,
com suposo que cada setmana sabeu.
Com que podem fer dues parts.
Avui tenim aquest convidat, en fi, que ja veieu que és una persona interessant,
que ha fet diversos documentals, diverses pel·lícules,
ha col·laborat després, ja ho explicarem a més de dalt i després,
diríem com a equip de rodatge d'algunes pel·lícules, doncs, ja en parlarem, ja ho explicarem.
la primera part faríem, doncs, com sempre, doncs, les pel·lícules que més o menys hem vist,
el que recomanem, aquelles coses, i la segona part, que seria més o menys la mitja hora aproximadament,
ens dedicaríem a parlar del convidat, i sobretot d'aquesta pel·lícula en concret,
d'aquest documental en concret, perquè el títol, diríem, del tema,
hem agafat el mateix títol de la pel·lícula, que és Oferiu flors als rebels.
I que, en definitiva, ell es preguntava, suposo que indirectament,
què n'ha quedat de l'autopia hippie que va viure, doncs, aquesta gent.
Per tant...
És un títol extraordinàriament...
Bo.
Sí. Suggerint.
Sí, sí.
Molt sugestiu.
No és propi.
Sí, sí.
És a dir, que ja parlem d'un surt.
Molt bé, ens agradarà saber-ho.
Molt bé, molt bé.
Doncs, bueno, comencem per parlar, primer, de la primera part de la pel·lícula d'avui.
Doncs, del que hem vist.
Jo he vist una cosa, però comencem, si vols, d'anar en pas a les senyoretes,
a les dames, que ens expliquin el que hem vist.
A veure, jo he vist dues pel·lícules.
No són grans pel·lícules, però són les dues interessants.
Bueno.
Una és Clash, que és una pel·lícula egípcia.
és a prop d'un documental, o d'un format documental.
No és ben documental, però ell li dona aquest format.
I és una pel·lícula interessant.
El director es diu Mohamed Diab.
No sé qui és.
Jo he mirat una mica.
Havia fet una pel·lícula que a mi em sonava, però jo no sé si aquí ni si la vam fer,
que es deia 678, que és un autobús d'Egipt, del Cairo.
i són les històries de tres dones que estan agredides sexualment en situacions diferents.
Se n'ha parlat bé d'aquesta pel·lícula, però és molt diferent d'aquesta altra.
Aquesta altra què és?
Està ubicada, després de la revolució, la revolució àrabe, i Egipte en particular,
perquè comença a Tunísia, però es fa tot al món àrabe.
i està després que cau el Hosni Mubarak i puja el Durci, que és dels germans musulmans,
i després el Durci amb els germans musulmans té una contrarrevolució també militar,
que de fet és, no me'n recordo com s'ho diu, el Sisi, o un nom així, és l'actual, no?
Que de fet és un militar i és una dictadura militar.
Llavors, això està ubicat en aquest moment, que és un moment molt dur,
i la pel·lícula està agafada des d'un furgó de la policia,
que va ficant gent a dintre en un moment d'una manifestació especialment caòtica i especialment dura.
Quina és la idea? D'anar ficant persones dintre del furgó
i allà fer la mostra del que allà va passant.
És una idea molt recurrent, eh? No és que sigui cap novetat.
Això no és cap novetat, però sí com ho tracta i sí les actuacions dels que van entrant.
Entren tots, des dels germans musulmans fins als militaristes, fins als...
Jo crec que hi ha un copte, perquè hi ha un moment que un fa...
Perquè també hi ha cristians en aquesta història.
Nens grans i, finalment, inclús un militar, perquè al final un militar també es queda dins.
I és tota l'estona aquesta del caos dels que tiren pedres, els que tiren bales, els que tiren bales i pedres,
amb un caos molt, molt ben tramat.
Això està molt bé.
Els personatges, molt bé, molt ben descrits i molt ben interpretats.
I sí que a tu t'arriba que allò era impossible de dominar i impossible d'enganxar.
I ell enganxa bé el no enganxable.
I, per tant, té aquest mèrit, aquesta pel·lícula, el tracte que li dóna.
Perquè tot és dins del furgor, però es veu des de fora el que està passant constantment.
Què és el fluix d'aquesta pel·lícula?
La càmera és boníssima, molt bona, molt bona,
perquè va als primers plans duríssims tots ells,
molt ben enganxats, molt ben interpretats.
i la diversitat que hi ha allà dintre.
Però què és el punt fluix, en tot cas, si en té algun?
Diria que no té història.
Clar, una pel·lícula, quan mostra tot això,
que fica la càmera en un lloc incòmoda, en un lloc opressiu,
i en una opressió invivible,
ha d'haver alguna història,
perquè a l'espectador s'identifiqui amb alguna cosa.
No només amb el caos, que és difícil de la identificació.
I potser aquest és el punt com fràgil d'aquesta pel·lícula,
però jo diria que aquest noi, que no sé qui és,
Sí, han dit que té futur.
Té futur.
Seguríssim.
Té futur.
Seguríssim.
Perquè ho enganxa bé.
I enganxar bé una història ja és un valor extraordinari.
Clar.
Jo no he dit en la presentació,
però que he donat per suposat que,
com que els oïdors ens tenen cada setmana aquí,
que l'equip està format per,
com sempre,
el Francesc Aguilar,
la de les vidres,
controlant el so i tot,
la costa tècnica sobretot,
la Carme Nabot,
que ens acaba de fer la presentació de la pel·lícula que he vist,
el convidat que tinc a la dreta.
Tinc entès que,
una mica més tard,
perquè ve de la filmoteca,
arribarà en Joan Sardà,
per tant, en Joan Sardà deu estar per caure.
I ens dirà què ha vist.
I ens dirà què ha vist,
que no sé què ha vist.
I jo, en Joan Morros,
que començarà a fer la presentació.
Però com que ja he donat per suposat,
que l'equip ens coneix i que som tan habituals?
Jo diria que no hem dit ni el nom del convidat.
Diria, eh?
No li hem dit?
No ho sé.
No ho sé.
Jesús Ángel Prieto.
Ja està,
ja ens ho traiem de sobres.
Sí, sí.
Ja sabem qui és.
No ho sé.
Pensava que l'havies dit d'entrada.
Jo ho li he passat d'incògnits.
Si ens descuidem, hi passes.
No estic segur si l'he dit o no l'he dit.
És a dir, no ho sé.
Tornem-ho a dir, si vols.
Podem dir-ho.
I així es compensem.
Compensem.
Ho direm, ho direm moltes vegades.
Ho direm moltes vegades i explicarem, a més a més,
que, bueno, ja ho explicarem després, en tot cas,
en la presentació de la seva, del que ha fet,
doncs ja parlarem més.
Francesc, què has vist?
Hi ha alguna cosa que vulguis explicar?
Espera, perquè volia comentar això de la Clash que...
Ah, l'has vist tu?
No, no, no, però va comentar-la la setmana passada,
ja que, bueno, és un programa en què no sempre podeu venir, no?
I llavors, per exemple, la Càmera,
doncs no sap el que va dir el paper on Mengol,
i ho complementem una mica, no?
El Pep en va parlar molt elusiosament.
Tot això que tu has dit és el que ell també va explicar,
i a ell, bueno, no li va semblar, no li va fer falta la història,
perquè, al ser una història documental,
doncs ja era el reflex d'uns fets determinats, no?, diguéssim,
simplement no volia contrastar amb el que ell va dir i ja està.
I sí, jo volia parlar de Pàtria, que la vaig anar a veure ahir,
i que també la van comentar la setmana passada,
el mateix Pep en Mengol i Joan Sardà,
la van criticar de manera demoladora,
vull dir, no els hi havia agradat gens, ni interessat, ni res de res.
de res, la pel·lícula.
Jo no sé quina és aquesta pel·lícula.
És una pel·lícula que parla d'una llegenda primigenia,
diguéssim, de la independència catalana,
per dir-ho així, bueno, del sentiment catalanista,
o podríem dir-ho,
com diu en Joan,
l'egenda,
el nom, el subtítol seria,
català i els nou varons de la fama.
Ah, sí.
El que passa és que m'interessaria,
m'agradaria,
perquè a més voldria fer participar el nostre convidat,
amb el nom, Jesús Ángel Prieto.
Jesús Ángel Prieto, si no voleu jo també el dic.
A més de la idea
o del plantejament que jo tinc,
al costat,
no enfrontant necessàriament,
però sí contraposat, això sí,
al que ells van dir respecte
a la crítica de la pel·lícula.
No per la crítica en si,
que la respecto i l'accepto,
sinó per la valoració que es pot fer d'una pel·lícula
d'aquestes característiques,
la manera com ha estat feta, com ha estat rodada,
i del tractament que a mi em fa la impressió.
Tu també l'havies vista, Joana.
Sí, és veritat, és veritat.
I l'has comentat?
A mi tampoc em va agradar.
No, no, no, però si és que ja no parlo només
del fet que t'agradi una cosa,
sinó de valorar una producció,
perquè estem parlant al cap i a la fi d'una pel·lícula,
des de més punts de vista.
No només des del punt de vista
de com arriba l'espectador,
de si és d'una eficàcia apreciable,
de si aconsegués ser com el director,
el director, el Jean-Franc Charansonet,
vol que sigui, ell sempre ho diu i ho reconeix,
ell també ho va dir,
a la presentació del FIPCAT,
que no acabo de dir-ho,
que és el Festival de Cinema Internacional
de Cinema Català,
que està en la seva decena convocatòria,
la seva decena edició,
i que de manera força original,
diria jo, cada any està dedicada
a un aspecte del cinema.
El director és banda sonora
i aquest any està dedicat als guionistes,
no al guió cinematogràfic,
sinó als guionistes,
cosa que trobo significativa,
és a dir, a les persones en concret.
El col·lectiu aquest.
El col·lectiu i a les persones en concret
que es dediquen a fer els guions cinematogràfics.
Fonamental en el tema, eh?
Sí, no?
En qualsevol pel·lícula.
No en el programa aquest,
que podem més o menys tenir una idea,
no tenim un guió escrit,
però sí quan has de fer una cosa
amb cara i ulls i amb un equip darrere
que ha de saber cadascú que ha de fer.
Llavors jo el que voldria seria això,
va ser la sessió inaugural,
començava ahir i estarà tota aquesta setmana,
recordo exactament,
si dura fins aquest cap de setmana una mica més,
a Roda de Barà.
Vull dir que costa d'agafar el cotxe o d'allò
i desplaçar-se una miqueta.
Bueno, prou interessant el fet de saber
que hi ha aquest festival de cinema català.
Jo vaig, ja et vaig dir que...
Sessió inaugural.
Com a cosa, és a dir, com a realització,
com a intenció, com a ganes de fer-ho,
com a bona voluntat que hi ha darrere,
és evident.
O sigui, te'n dones en compte que hi ha hagut,
realment, inclús jo et diria que
combrego amb l'esperit que està rodada
o l'interès que té la pel·lícula.
El que passa és que una cosa és que
combreguis amb les bones intencions que hi ha,
i l'altra cosa és el resultat final.
Llavors jo trobo que...
Això és molt personal, no?
Jo no crec que aquesta pel·lícula tingui gaire èxit, sincerament.
pel públic en general.
El que passa és que sí que és...
Depèn.
Mira, perquè jo et volia comentar això,
sense que sigui una...
No, però tampoc és una aposta ni és una d'aquí té raó.
No, no, no.
Jo vull donar argument.
Jo vull donar la idea de que
depèn molt de com s'agafin les persones.
És a dir, jo, per exemple, aquesta pel·lícula
la recomanaré.
A més a més, avisaré a la persona
que li recomani que es trobarà.
D'acord?
Però jo crec que és una pel·lícula
que s'ha de recomanar.
Això és el que vull destacar.
perquè està clar que no és...
Ho estava acabant de dir i de dir,
i sempre em deixo de vegades les coses de mitja,
que el Jean-Franc Saranzonet,
la mitja broma que fa,
és que diu que volia fer el Braveheart català,
l'aspecte aquest de la idea
de l'independentista, no?
En aquell cas escusés,
i en aquest cas català,
que inicia una mica la cursa.
El cas escusés és una supergran producció, no?
Exacte.
Exacte.
I aquesta pel·lícula és una microproducció.
És a dir,
és amb 200.000 euros.
Ja us ho dic directament.
200.000 euros.
Vull dir,
això no és absolutament res.
200.000 euros.
D'acord?
Llavors, clar,
Jesús Ángel està dient,
bueno,
com es pot fer una pel·lícula amb això?
Bueno,
doncs amb aquests diners,
el que es fa amb aquesta pel·lícula,
dius,
uau!
Saps?
Uau!
totalitzacions,
tot el temps de rodatge,
llavors...
La voluntat,
la bona voluntat,
la intenció,
el que d'allò...
No,
però això ho podem anar repetint una vegada o una altra.
Però jo el que vull dir és que
jo crec que s'ha de recomanar aquesta pel·lícula.
Bueno.
Crec que s'ha de recomanar perquè,
llavors, si no,
la gent no anirà a veure.
És a dir,
diem,
no,
és que a veure si la gent va a veure.
Bueno,
recomanem-la.
El problema és que quan tu recomanes una pel·lícula
i després la gent en surt de sabuda...
No,
pràctiques mai.
Que és una pel·lícula molt petita,
que és un prodigi,
que aquesta pel·lícula s'estreni en sales comercials.
És molt difícil
que aquesta pel·lícula arribi a uns cinemes.
És molt complicat.
Fa no gaire vam parlar,
i us he parlat molt,
al final ja sé que no l'heu pogut veure
perquè és complicat,
la mano invisible.
Aquella pel·lícula sí que és rodona.
És una pel·lícula feta de la mateixa manera que aquesta,
amb molt poc pressupost,
aconseguint micromecenatges d'aquí i d'allà,
gent que porta coses,
marques comercials que també posen la seu patrocini,
i és una pel·lícula rodona.
D'acord?
Aquesta no és una pel·lícula rodona,
té moltes qüestions que es poden criticar,
però és una pel·lícula que s'ha de defensar.
Perquè si no defensem això,
què defensem?
Exactament què hem de defensar?
És a dir,
clar,
és un cinema que fa gent d'aquí,
del costat,
de proximitat que tenim,
que s'estan deixant la vida per fer això,
a part de la seva feina.
Jo és que ja no puc deixar de dir aquest tipus de plantejament,
perquè si no,
i torno a dir que,
bueno,
després o ara,
quan vulgui,
voldria saber,
si us sembla,
Jesús Ángel,
voldria saber la teva opinió sobre això,
perquè jo estic lluitant des de fa temps d'aquest tema.
No,
no,
no,
no opinió de la pel·lícula,
Joan,
sinó d'aquest tema,
de què hem de fer amb aquest tipus de pel·lícules,
de produccions,
que són ínfimes,
en quant al pressupost,
en quant allò,
però que donen tot això,
que després el resultat,
jo què sé, clar,
n'hauríem de mirar,
no,
és que no sé si hem de tenir un verem diferent per cada cosa,
no sé,
voldria així una mica amb el que estic dient,
Jesús Ángel,
venia pensant,
demanar-te l'opinió sobre aquest tema en general,
no,
sobre la pel·lícula,
està clar que no l'has vista,
i per anar coneixent-te una mica també,
que després ja parlarem amb tu,
i això sí.
Si et sembles una pincelladeta.
Sí, una pincelladeta.
Jo en la contradicció que vosaltres mostreu,
l'entenc perfectament,
és a dir,
des d'una perspectiva de,
de,
de,
a veure pel·lícules,
on he d'apostar per la qualitat de la pel·lícula que he vist,
perquè la gent no,
no surti...
De segura.
De segura.
Però, per altra banda,
entenc perfectament la teva,
la teva observació,
i a mi ha passat,
jo he estat militant d'anar a veure pel·lícules de,
de gent d'aquí,
a vegades la conec o no la conec,
i que quan tu parles de 200.000 euros d'una pel·lícula,
clar, és un escàndol,
és un escàndol,
és una pel·lícula molt,
molt, molt, molt,
molt de molt baix,
pressupost és un milió d'euros.
Clar,
en aquest sentit,
és on tu entres en aquesta dicotomia de dir,
bueno,
estic intentant recomanar una cosa
que no té la qualitat que teníem
altres coses que estem recomanant aquí,
que veiem,
clarament,
coses que ens han,
no ha agradat segurament,
però, d'altra banda,
dius,
com podem apoyar perquè el cine d'aquí es faci,
es tira endavant.
I en aquesta contradició ens la lloguem.
I arrisqui,
arrisqui,
perquè això deu ser un risc extraordinari.
Sí, bueno,
això segurament la gent...
És evident.
El que passa és que jo valoro la bona voluntat d'aquest personatge,
perquè aquest personatge va ser entrevistat,
no sé si ho heu vist,
l'entrevista que li van fer,
el Cuny...
No és un personatge,
és una persona,
en Fran Charanson et vols dir,
el director.
En el sentit que...
Personatge és objecte català.
No, no,
és una persona que va ser entrevistada...
Pensava que anava a dir,
el protagonista de la pel·lícula.
No, no, no,
el director va estar entrevistat
i presentant la pel·lícula
deu fer un mes i mig aproximadament,
avui tal dia,
un divendres.
hi havia el Toni Vall,
que és el crític de cine de la 8TV,
hi havia el Cuny,
i el van presentar amb ell.
Llavors ell va explicar,
va explicar,
doncs que, bueno,
que jo crec que...
El Jean-Franc Charansonet.
Aquest xicot,
sí, sí,
que va semblar que la idea era molt...
moltes ganes i molt d'allò,
però va explicar que ell havia presentat el seu guió
a diverses productores
i que no li havien d'allò,
perquè jo crec que el guió falla,
però, bueno,
això és una opinió molt personal,
no li van acceptar,
van anar també a TV3,
i llavors, doncs,
a TV3 tampoc li van acceptar.
És a dir,
no li van acceptar enlloc.
Llavors, com que no li van acceptar enlloc
i ell volia fer-la,
doncs va crear el tema del mismo escenatge.
Llavors, clar,
el problema...
que tracta sobre una llegenda,
s'ha de dir el temàtica.
Perquè tracta d'un tema,
d'un tema,
vol ser el Bryce Head,
diríem,
a la catalana.
Una llegenda sobre la llegenda.
Això és com una mica,
una mitja broma que ell fa,
per relacionar-ho i per crear...
Però la intenció una mica és aquesta.
Llavors, jo penso que,
des del meu punt de vista,
diguem,
professional, tècnic,
o dir-ho com vulguis,
això no està aconseguit.
I penso que el que falla,
bàsicament,
jo diria inclús que és més el guió
que no pas,
inclús a interpretacions,
perquè tots els actors no ho fan bé,
però n'hi ha uns quants que ho fan bé,
és el que fa d'Utger Cataló,
ho fa molt bé.
Penso que ho fa bé
és un xicot de tres d'aquests
que també sortia...
Miquel Sitxa.
Miquel Sitxa ho feia molt bé.
Llavors,
no...
Llavors, el problema quin és?
Que potser,
aviam,
no sé,
potser el més lògic que ha sigut
potser polir molt més el guió
i tornar-ho a presentar,
potser amb unes televisions i tal,
amb una més consistència
i fer un projecte...
No és una mala idea.
No és una mala idea.
I fer un projecte més consistent,
més bo...
Ah, en aquest sentit,
és un pilot.
Llavors, si l'anem a veure ara,
doncs després podem veure
la segona versió,
si és que es fa alguna vegada...
Bueno,
doncs això no...
No, perquè no hi haurà segona versió,
perquè no...
Bueno,
jo deia,
si és que s'hauria...
Jo crec que és que s'havia de revisar el guió,
tornar a fer un guió molt més complet,
molt més...
Que funcionés,
i aquest no funciona,
aquest és el moment que baixa,
i puja,
i no està...
Llavors, clar,
com que això,
les televisions ho van veure,
i ho van veure les productores i tal,
doncs això es va trobar amb aquesta situació.
Clar,
perquè, clar,
jo penso que la bona voluntat d'ell,
perquè volia fer la seva pel·lícula,
i ella es creia que el que feia,
i el seu guió era boníssim,
i com que ell s'ho creia i volia fer-la,
doncs endavant, escolta.
Com que la setmana passada no l'havia vista,
no podia dir la meva,
però com que ara ja l'he vist,
doncs puc donar,
i també com que teníem el Jesús Ángel,
que es dedica a fer cinema...
Em sembla...
Jo em trobo meritori,
el que passa és que a vegades també penses,
bé, potser seria més intel·ligent,
doncs haver polit més una cosa
que no estava del tot afinada,
i potser llavors arribar a un...
Saps què deu passar, això?
Que quan t'hi trobes,
les decisions les has d'anar prenent,
i quan ja l'has pres,
l'acció té això,
i una pel·lícula està formada
per algú que decideix i actua.
Ja, ja, ja.
I per tant, pot passar això,
i pot passar que surti una obra d'art,
i pot passar que no surti,
però això no ho podem nosaltres veure des de la passivitat,
perquè una pel·lícula sempre és acció,
però acció des del primer moment, eh?
Ja, ja.
Aquí sempre,
jo penso que sempre recorda la famosa frase del Meyer,
quan deia que per fer una bona pel·lícula,
de la Metro Goldie Meyer,
per fer una bona pel·lícula es necessitava tres coses,
un bon guió, un bon guió i un bon guió.
Exacte.
És una frase tòpica.
Què tenim aquí?
Doncs que justament,
un dels aspectes que des del cas català
hem de cuidar molt,
que és aquest desenvolupament de guions,
està absolutament abandonat.
Jo he passat per això.
Jo he passat per presentar guions a l'ajuda a desenvolupament de projectes,
i tenim encara molta feina a fer.
Molt, molt.
Molt, molt.
A més,
jo fins ara estic molt encantat,
perquè he tingut dues negatives.
Un curt que ha presentat al Fitcat se'n va mirar.
És a dir, que el territori pel qual vas avançant,
i segurament a vegades...
És d'aquest tipus.
Hi ha aquest esforç en què al final diuen,
escolta, m'és igual jo tiro recte i que sigui.
Clar.
Entenc això.
Però per altra banda,
segurament no és la millor de totes les accions,
però sí és veritat que per aixecar un projecte
a aquest país no tenim ben estructurades les formes.
que nosaltres ens sempre acabem comparant amb el cine, jo que sé, americà,
i és que és incomparable, això.
Clar, clar.
I per tant, ni tan sols el cine europeu agafat com a europeu pot fer això.
Imagina't el cine espanyol i el català.
Doncs és que estem de partir d'això.
Jo tinc una anèdota sobre el tema del Braveheart català.
A principis del 2000, Carlos Rovira encarrega un director iconista conegut
que li faci un estudi si amb el 1714 es pot fer un Braveheart català.
I aquesta persona que l'encarrea, que a sobre una persona molt pròxima,
diguem-ne, a la ideologia, a la causa, que s'entra darrere,
i que jo la conec molt, se ho estudia bé, i li diu,
mira, amb el 1714 no hi ha manera de fer un Braveheart català.
Amb el Victus, no?
El Victus no és un Braveheart català.
Ja, però té un altre...
Sí, però no hi ha manera de...
No, clar.
Perquè el 1714 és molt, molt complex.
Ja.
I jo, particularment, per exemple,
he fet un curmetall que es diu Plorant Campanes 1714,
que és intentar més,
amb una proposta que jo vaig fer en aquell moment,
a més també amb Micromecenatge,
crec que era un cur,
que és que el cine català per mi
ha d'anar per la via al minimalisme.
No ens podem permetre moltes floritures.
Llavors, era la visió de com passar el setge un any
a través dels ulls d'un nen campaner
que està al Campanar de Pi
i no es veu en cap moment res de la ciutat.
No només per una teva voluntat de producció,
si no és que també hi ha una voluntat d'estil.
Com podem explicar les coses nuclears,
amb una gran èpica, amb una gran força,
però sapiguem que estem on estem,
estem en el país que estem,
que és un país petit
i que no es pot plantejar unes produccions espectaculars.
De fet, Victus, finalment,
l'última alteració que jo tenia
a través del productor Mas Llorens
és que està en mans d'un possible productor americà.
americà.
Perquè jo conec l'editor de La Campana,
saps?
I llavors jo sabia aquesta línia,
però, bueno, també està un tema difícil, eh?
Em sembla superinteressant el tema,
però jo aniria,
passaria a una altra pel·lícula,
perquè, si no, no acaba,
ens menjarem el temps del nostre convidat.
Bueno, ja l'estim coneixent,
ja l'estim coneixent també,
a través de l'opinió.
Jo vull parlar d'una pel·lícula
que m'ha sorprès favorablement,
que me n'havien parlat bé,
però no l'havia vista,
que és del cas Esloan del John Madden, eh?
Suposo, amb la Jessica Chastain,
que està extraordinària.
És americana, no?
És americana, és americana,
i amb el Mark Strong.
Val la pena dir que
John Madden és un director anglès,
tant de cinema com de teatre,
com de ràdio,
i que va treballar primer a Anglaterra,
en les últimes pel·lícules n'ha fetes a Hollywood,
i va dirigir, per exemple,
a les primeres èpoques de la televisió britànica,
algun dels Sherlock Holmes,
l'inspector Morse, etc.
De fet, porta uns 25, entre tot això,
uns 25 films dirigits,
però va ser el 1998,
quan va ser mundialment reconegut
amb Shakespeare in Love,
que com sabeu va guanyar l'Òscar d'aquell any 1998.
Bé, ara ens arriba el seu últim treball,
que es diu El cas Esloan,
que és una impecable i ambiciosa,
és la història d'una impecable i ambiciosa,
executiva,
que lluita per,
que cristal·lisi una legislació als Estats Units
a favor del control de les armes.
Com sabeu,
és un tema que està, en aquest moment,
molt candent a la societat,
i que constantment en surten debats,
en surten polèmiques,
i se'n parla molt.
Em val la pena dir que és un fascinant i absorbent thriller polític,
jo no sabia de què anava i m'ha enganxat,
és a dir, em va enganxar,
el vaig veure el diumenge,
ple de reptes verbals i contundents monòlegs
que aborda com a polèmica aquest tema,
el tema, diríem, dels lobbies,
és a dir, un fenomen que allà existeix molt més que aquí,
que jo sàpiga,
perquè són agències privades
que tenen la intenció de crear accions dirigides
a influir en l'administració pública americana
de cara, per exemple,
a promoure accions favorables als interessos
d'un sector dels polítics,
o econòmics,
o fins i tot de grups de pressió.
Llavors, la pel·lícula aborda el tema d'influir,
de com influir en el Congrés americà
i en la ciutadania sobre un tema polèmic,
que és aquest, el de l'article de la Constitució,
de la Constitució dels Estats Units,
que permet que els ciutadans
puguin portar armes de foc.
El que és curiós de la pel·lícula,
i que segurament és la gran novetat que aporta,
és que genera l'atenció en l'espectador
a partir d'un personatge molt curiós,
que és l'Elisabeth Sloan,
que està interpretada magníficament
per la Jessica Chastain,
perquè és una persona que lluita per abolir
aquest article de la segona esmena
de la Constitució nord-americana,
un fet lluable,
per tant, tots que estaríem,
recolzaríem, doncs, aquest fet.
Des d'Europa.
Des d'Europa, sí, sí,
perquè ja està dividida la societat, com sabem,
però que a mesura que avança el film
descobrim que ella,
la personatge que lluita en aquesta direcció,
juga brut.
no és només jugardut,
sinó que és una dona freda,
despietada,
brillant, ambiciosa,
inflexible,
impertorbable,
manipuladora dels altres,
i sense ni desig de tenir família,
ni de tenir amics,
després de tota mena d'afecte,
només interessada en guanyar,
perquè ella és la guanyadora,
i ho té absolutament imbuït.
I el contrast, lògicament,
és espectacular,
és a dir,
ella està defensant una cosa
que és un idealisme
d'una persona
que no és en absolut idealista,
sinó d'una realitat
molt alcerant.
El pes del film, evidentment,
recau en la interpretació,
que no entenc per què no li han donat un Oscar
a aquesta noia,
perquè se'l mereix.
És una arrebatadora interpretació
d'aquesta dona.
Entrarien als Oscars,
potser, de l'any vinent?
No, perquè la pel·lícula
és de l'any passat.
Sí, la pel·lícula és de l'any 16.
I va anar-hi?
Va guanyar el Globus d'Or.
Li van donar el Globus d'Or,
però no va ser nominada als Oscars.
Amb res.
I em penso que és una pel·lícula interessant.
Serà un lobby que
devia estar aquí darrere.
No t'estranyi.
Segurament,
jo crec que la lliga de l'estrany
s'ha de dir.
Jo, en principi,
fins abans vaig dir un dia
que l'havia vist
la primera pel·lícula d'ella
i dic,
ja la trobo genial,
la trobo extraordinària,
molt bona,
molt bona.
Segurament és una de les millors actrius
del nostre temps.
I que,
seguint la tradició
de les grans perverses del cinema,
aquí,
podríem recordar
la Bíblia Lleida
o la B.T. Davis
o d'Eva el desnudo
o la Bava de Stambridge
de Perdicción
i moltíssimes més.
Ella ho broda.
Ella ho fa francament bé.
Composa un personatge,
diríem,
és curiós, eh?
Perquè és un personatge pertorbador
i potent
amb una clara determinació
de guanyar sempre
a qualsevol preu,
no importa com,
com,
però a la vegada
hi ha una cosa curiosa
que aconsegueix
que hi hagi
un cert bon feeling
amb ella.
És a dir,
hi ha una certa identificació
que no sé com l'aconsegueix.
Perquè pretén ser una guanyadora.
la identificació
amb el guanyador
és bastant irresistible.
i està lluitant
per una bona causa.
Normalment,
normalment.
És curiós aquesta contradicció,
no?
Perquè veus que és una filla de puta
en part de les preciosis
que molesta.
Ui,
el que ha dit això.
La veus que és una tia,
doncs,
que és molt impresentable
perquè és una egoista,
etcètera,
tot gira el seu entorn i tal,
però en canvi,
com que està lluitant,
arriba un moment
que...
inclús hi ha una cosa
que no explicaré
perquè m'ha de explicar el final.
Hi ha un final
obert,
que a tu t'agrada,
que et deixa sorprès.
Però no ens ho diguis.
No ens ho explico.
No ens ho explico.
Que...
Que dius...
Caram!
Caram!
És a dir,
que et queda realment
amb les ganes de...
En fi,
és una pel·lícula realment interessant.
Per tant,
és curiós que tot,
com deia abans fa un moment,
que tot i la amoralitat
i egocentrisme del personatge,
la interpretació de la Chastain
aconsegueix
crear un cert vincle emocional
amb l'espectador,
amb tu,
que estàs veient la pel·lícula,
i per tant,
dic així per acabar,
un film, per mi,
realment recomanable,
que sorprèn
per la interpretació
solvent i fascinant
de la Chastain,
que no ha estat premiada a Hollywood,
però en canvi li van donar,
com he dit abans,
fa un moment,
un globus d'or.
i fa estona
que ha arribat aquí.
I fa estona
que mentre estàvem parlant,
ha arribat el Joan Sardà,
que ja hem dit a la presentació
que vindries.
Em disculpareu
perquè el meu escàs domini de la perifèria
m'ha fet errar per les muntanyes
i no he pogut arribar a temps.
Tranquil.
Però en fi.
Què has vist?
òpic.
Això de caminar per les muntanyes
per arribar aquí.
Gràcies.
És per...
Ens has donat
inclús una imatge.
Per posar-hi una mica de salsa,
no?
Total és que m'he equivocat
de parada d'autobús.
No eren les muntanyes.
Sí.
Però he anat a parar uns llocs que...
Desconeguts.
Sí, sí.
Absolutament.
A veure...
Jo he vist unes quantes pel·lícules
des de l'últim programa.
Aleshores,
en parlaré molt telegràficament.
La primera és recomanable.
Es diu Merci Patron.
És una pel·lícula francesa
d'un periodista que es diu François Riffa,
que és d'una revista que es diu Fakir,
que és una revista política, diríem,
molt denunciadora del moviment ultraliberal
que hi ha i tal.
I llavors aquest periodista s'ha muntat
una mena de documental de protesta
contra un dels magnats que existeix avui a França,
del senyor Bernard Tarnó,
que és el propietari del grup de luxe LB-MH,
que és Luis Vuitton,
i hi ha tota una sèrie d'empreses lligades
en aquest holding.
i aleshores és una pel·lícula interessant perquè supera els estadis de lluita obrera clàssica
i ho fa a través d'un humor molt amè.
ell recorre als sindicats tradicionals,
encara que només com un paper de comparsa,
i llavors munta tota una cadena de timos, podríem dir,
per embaucar a l'empresari aquest i a totes les seves accions.
És a dir, intenta buicotejar l'assemblea d'accionistes,
els petits accionistes,
resulta que ja no poden entrar a la sala gran
i llavors els deixen en un lloc que només hi ha pantalles,
el plasma famós.
Però ell fa una acció
i llavors sempre intenta trobar les jornades que fa aquest grup,
d'intentar infiltrar-se i amenaçar en aquest empresari amb accions
quan es preveuen aquests dies especials.
Premi César, el millor documental 2007, aquesta pel·lícula.
Sí, sí.
I llavors ell ho fa amb col·laboració...
O sigui, ell el que vol denunciar
és totes les empreses que ha tancat aquest home
per construir l'imperi que té actualment.
És a dir, ell durant uns determinats anys
va començar a comprar empreses
només per tancar-les, per fer fora els treballadors
i llavors a partir d'aquelles empreses
aconseguir altres contractes, etc.
I llavors al principi de la pel·lícula
els treballadors ensenyen com les fàbriques
que ells treballaven a fora de París, eh?
Vull dir, en regions molt apartades,
doncs tot està norreat
i com molta gent s'ha quedat sense feina
durant molts anys i no tenen ni ingressos ni tenen res, no?
Aleshores ell munta una operació amb una família
que s'ha quedat sense ingressos
per amenaçar la direcció aquesta
perquè li donin una feina al cap de família, etc.
Tot això és amb un embolcall de documental
però que hi ha molta ficció a dins
perquè tot quadra perfectament
i aleshores, vull dir, ja es veu que...
I ell al final revela, doncs,
part dels trucs que ha utilitzat
però jo trobo que és una pel·lícula molt...
Recomanable.
Molt recomanable, molt divertida,
que se surt dels esquemes aquests
de capitalista, anticapitalista, no?
i que jo la vaig veure en els cinemes Texas
que feien unes sessions, em sembla que era el dijous a la nit
i ara s'han acabat
però aquesta pel·lícula es pot veure en cercles socials
i així em sembla que és dissabte que ve
que es pot veure en un ateneu del poble sec
i doncs dona molt de peu a la discussió, etc.
i ja dic que és molt recomanada.
L'altra que recomano molt
és una que he vist avui, aquest matí,
que s'estrena el juliol
i que es diu Su mejor historia.
Su mejor historia
és una pel·lícula dirigida
per la directora Lonne Scherfig
que és coneguda per...
italià per principiants...
Del dogma era...
Will Buras vol suïcidar...
Molt bona, molt bona aquesta.
I també una educació amb la Carrie Mulligan, no?
Vull dir, aquesta directora va passar del dogma evidentment
perquè és danesa a fer cinema anglès en education, no?
I fa un cinema molt delicat, molt suau, molt ben fet,
els actors actuen molt bé, i sobretot en aquesta Su mejor historia,
que és Their Finest en anglès, el que aconsegueix és un guió amb moltes capes.
És a dir, ens trobem a l'any 40 a Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial
amb els bombardeig dels nazis.
Llavors, per una banda, podem veure la situació creada per aquests bombardeig sobre la població civil.
Llavors, hi ha una reivindicació feminista perquè la protagonista és una guionista de cinema
que el Ministeri de la Guerra la capta perquè faci guions de pel·lícules
que donin autenticitat i optimisme a la població en aquests moments de trasbals.
I llavors, doncs, la guionista no és el mateix que els guionistes.
Els guionistes apareixeran en els crèdits, ella no.
Els guionistes tindran més sou, ella no, etcètera.
Hi ha tota una reivindicació.
I el que m'ha resultat més interessant és una crítica que es fa, evidentment, a l'any 40,
però que és plenament actual, que aquests guionistes que treballen pel Ministeri
s'empesquen una pel·lícula basada en fets reals.
I resulta que els fets reals no són tal.
Ho han tret d'un retall de premsa.
El retall de premsa ja és una mentida.
Diu que dues bessones han aconseguit una cosa en plena guerra en el desembarc de Dunkerque.
Allò ja no és veritat.
que quan va investigant aquestes dues germanes li expliquen autènticament la veritat.
Però la pel·lícula ha de sortir.
I encara que no s'avingui en els fets reals, gairebé que millor.
Perquè llavors ells fan la pel·lícula com els convé als productors.
Els productors obliguen els guionistes a fer una determinada cosa
perquè sigui accessible i que sigui agradable pel públic.
I aleshores trobo que és molt adient fins i tot per aquesta actualitat d'ara.
de desvetllar que aquestes pel·lícules basades en fets reals no ho són.
Que són una ficció pura i dura.
I la protagonista és Gemma Atherton que està esplèndida.
Jo em sap greu perquè sempre ens en compte ens narguem.
I avui que tenim el Jesús Ángel Prieto aquí com a convidat
i que a més a més és un antic senyor que va viure aquí a Sant Just,
que va arribar el 1968 amb la seva família que va emigrar per rons professionals
pel seu pare a Barcelona, a Sant Just d'Esvern.
Doncs el tenim aquí i gairebé ens estem menjant el temps perquè pugui parlar a ell.
El senyor José Ángel Prieto va néixer a Astúries
en un poblet que es diu Ceváres, si no ho dic malament.
Perfecte.
Va venir aquí en aquesta època.
Volia estudiar cine, ja de molt jove,
però l'impositat d'estudiar cinema a l'època de Franco
va ingressar a la filosofia i lletres de l'Universitat Autònoma de Barcelona
i va fer un curs a l'MH, que era un curs de curs.
I finalment era l'època dels cineclubs,
de les filmoteques, dels grups de teatre, etc.
Jo no sé si ell va viure això aquí a Sant Just en aquella època una mica.
Sí, sí.
Pels oïdors seria interessant que ens expliquessis com ho vas viure.
A veure, primer he d'agrair públicament al poble de Sant Just d'Esvern,
que va ser el nostre poble d'acollida quan van venir d'Astúries
i que des del primer moment ens vam sentir molt a gust.
Evidentment amb les diferències.
Jo em recordo que traia el cap per la finestra
i ve que a les 8 del vespre tothom estava a casa.
I en Astúries això no passa.
Aquests catalans que avorris que són.
Les podies estar tots a casa.
Després ja em vaig adonar,
i ara quan vaig a Astúries
inclús dic aquests asturians a veure si van una estona a casa.
No cal que estigui tot el dia pel carrer.
Dic això, evidentment, amb tot el carinyo dels tòpics que tenim en cada...
Però la veritat és que va estar...
i em va costar molt poc integrar-me al voltant de la parròquia.
En la parròquia hi havia un cine club, el cine club recerca.
I tant la figura del mossèn Ramon com Lluís Segura i després Salvador Joan,
que estan per aquí, van fer molt una altra que jo com a xaval jove,
com de 17-18 anys em vaig incorporar a les tres cases d'aquestes.
I, bé, era un moment en el qual una vegada a l'any fèiem una pel·lícula secreta.
La pel·lícula secreta no es deia, tothom ho sabia.
Per exemple, Viridiana, es portaven uns 600 des de l'altra part de la frontera,
es projectaven, nosaltres ens quedàvem a la porta
a l'espera que no hi hagués cap fatxa per tirar-nos la cara
i no trencar-nos la pel·lícula.
A mesura que anàvem treient les llaunes,
anàvem guardant-les sota el seient dels 600,
i quan entrava l'última llauna ja estava fora de Barcelona
mentre nosaltres fèiem el cineforum.
Eren aquelles èpoques, per explicar algun punt èpic.
però amb molt a gust d'estar aquí.
Després inicia en el 79 com a ajudant de direcció de curtmetratge
del Xavier Belllloc, que es diu el noi que llegia Marcús.
Que era protagonitzat per Josep Maria Folquet.
Ah, que va venir la setmana passada.
Exacte, que era el protagonista.
Una coincidència.
Sí, sí, sí.
Extraordinari.
Sí, perquè m'ha dit abans que ens havia sentit la setmana passada
i diu, oi, Josep Maria Folquet jo el conec.
Sí, sí, sí, hem mantingut una molt bona amistat.
I als inicis del 90, amb el romà Guardiet,
col·labores en els seus dos llermetratges,
i els fem ni de Maurin.
De Maurin, sí.
Però dius que surts del rodatge
perquè et van escollir director de l'Escola Massana.
Sí, sí.
I llavors estàs de l'equip de l'Escola Massana,
avui dia ets professor.
Sí, estic amb set anys, continuo de professor en l'escola.
Jo vaig entrar a l'Escola Massana durant un curs de Super 8.
i al poc temps d'estar allà, com que havia fet Història de l'Art,
jo vaig formar-me en Història de l'Art per dir,
faré alguna cosa i em formaré una mica.
Van dir, bueno, ja que tens Història de l'Art,
fes alguna classe de Història i després ja m'ha anat incorporant allà.
Fins que un dia em van agafar diversos companys i van dir,
tens que posar-te aquí al davant i hem de fer una mica de...
i ahir vam estar fins al 2000 i després ja he tornat a...
Quan he tornat una altra vegada d'una classe sí que vaig dir,
bueno, si allò del cine era en veritat o m'hi poso ara o no.
I és quan surt la idea de fer l'Oferiu Flors als Rebels.
I ara fos postgraus, no?
Fem postgraus, sí, sí, coordino els postgurs de l'escola,
poso les fars aplicades i no, no, la veritat...
I això et sembla interessant, també, no?
No, no, estem, vamos, estem encantats.
Tot costa però estem realment en un molt, molt moment a l'Escola Massana.
Està ara a punt de tenir una nova seu que s'inaugura al de setembre.
Reval, no?
Sí, per fi.
Jo faig la broma que a la Val House li van fer una seu sis anys més tard.
Nosaltres han trigat 80 anys, però bueno, tot ho arriba, tot ho arriba alguna vegada.
Aquest és el món nostre.
Exacte, no, no, encara no.
I com va sortir, perquè parlant amb les pel·lícules que havies fet,
perquè n'he fet vàries,
va semblar que pel tema, un tema molt atractiu,
era el que significava Oferiu Flors als Rebels,
una pel·lícula que és de l'any 2000?
2012.
2012.
No és que no ho tenia apuntat a l'any.
Sí, sí.
2012, per tant, no fa tant temps.
I sembla que va ser una cosa que dura una hora i vint minuts.
Sí, sí.
Per tant, és una cosa...
Jo vaig conèixer el poble d'Ocera a través d'uns amics
i de sobte vaig veure coses molt interessants.
primer, el coneixement va ser, bàsicament,
que eren molt amics d'Eulàlia, que són els protagonistes,
una persona que té tota una història molt interessant,
que acaba generant un fromatge de cabra molt conegut,
que ara ella ja no el fa perquè s'ha jubilat,
però és un fromatge de referència,
d'Ocera, del tros de... no, del Serrat Gros,
que ha tingut molts premis.
I, bueno, va semblar molt interessant.
però després va veure que al voltant d'ella
hi havia una Susset, que era una dona suïssa,
que s'havia incorporat també a finals dels principis dels 80,
amb tot el tema de les herbes i del cultiu ecològic.
Aquest va Jaume, que era el company de l'Eulàlia,
que també havia vingut de Sabadell,
també una mica rebotat aquell món,
buscant un món més tranquil.
Vaig anar veient que hi havia tota una sèrie de personatges
que definien molt bé el que havia estat la resposta
de la contracultura, del hipisme,
de la contracultura dels anys 70.
Perquè Eulàlia havia entrat en contacte amb el món de la...
de la gent que havia acabat en el 68,
en la part nord-francesa,
hi havia après coses, hi havia vingut cap a...
Nico, un altre holandès que venia del món de la psicodèlia,
que el mateix ho diu,
m'havia posat com el mono de tot el tema
i en un moment em vaig dir pasta,
em vaig dir malament,
i ens va dedicar també a temes molt ecològics,
i va introduir el conreu ecològic en aquell poblet petit,
ningú es va enterar,
ara ja ens hem entrat.
Mercè també venia del moment,
ell i el seu company venia una mica del moment revoltós d'aquí anarquista
i també se van a la muntanya,
ell en aquests moments se dedica a la mermelada,
se posa d'aquest estil.
I un altre personatge que entrava i sortia,
perquè va tenir protagonisme a la pel·lícula,
que és ni més ni menys que un americà
que havia estat pilot...
Ah, sí, a la guerra, no?
Jim Stilbeigo,
havia estat pilot d'helicòpters en la guerra de Vietnam,
i que acaba de la guerra de Vietnam,
queda totalment destrossat de tot el que significava allò,
i decideix anar-se a un lloc llunyà del dea o del puritenisme americà.
I va pensar que el Mediterrani era un lloc on ell podia trobar les essències.
I doncs em vaig donar que tenia la psicodèlia,
la revolta del 68, l'anarquisme, el que venia de post-Vietnam,
i que, per pura casualitat, ahir no s'era,
que al principi el primer títol era un poble a la carena,
en el sentit d'un poble que pot, diguem-ne,
balancejar en un lloc i en un altre,
tenia una mica un resum...
I volia tenir els dos sentits, no?
Un resum, sí, un resum del que havia estat aquell esforç.
I doncs va ser quan van fer això del feiuflòs als rebels.
Quant temps va durar el rodatge?
Vam estar dos anys.
Pujaven els caps de setmana...
Dos anys, des de quan a quan?
Doncs dos anys.
Si això, la pel·lícula és del 2012,
doncs jo vaig començar quasi al nou.
I aleshores, jo els hi vaig...
Vaig filmar un...
Estiu vaig pujar allà i vaig filmar l'Àlia
perquè ja volia que li fes...
Vaig començar amb ella un petit vídeo per un llibre que havia fet,
i després vaig veure que hi havia material,
i amb el poc material que havia filmat
vaig presentar el que diuen un teaser,
és a dir, un tràiler previ, no?
I vam fer un sopar i els vaig presentar...
voldria fer això.
I els van dir, perfecte,
els van animar,
i l'únic que demano, ja dic,
jo la producció,
evidentment és una producció cassera,
jo sempre dic que la productora és la meva dona,
nosaltres vindrem,
l'únic que us demanaria és que em malautéssiu cada vegada,
un de vosaltres,
que era, per una banda,
un tema, evidentment, de producció,
però, per l'altra banda,
era un tema d'anar a casa d'ells.
Llavors, clar,
això em permetia cada cap de setmana que pujava,
el tardor, el febrer, el març,
entrar a casa d'ells, xerrar...
Llavors, em permetia fer una entrada molt suau,
permetia agafar imatges de l'interior, etcètera, etcètera.
Llavors, a poc a poc anem a entrar amb ells.
Jo pensava que ho faria en un any,
perquè l'any vaig adonar que tenia que continuar
i vam filmar unes 22-23 hores total de material
que vam reunir en aquests 80 minuts,
gràcies al Jaum Abilalta,
que és el que em va fer d'editor.
Perquè, si en aquest moment algú de fora no t'ajuda a entrar amb el material,
et perds.
Et perds.
I això va ser una feina...
I després de tota aquesta experiència,
tu que dius,
què n'ha quedat d'aquesta utopia hippie?
A mi el que em va interessar...
Tu què descrivies?
Descrivem l'evolució d'ells.
Cadascú.
Sí.
Anaven incorporant l'opinió de cadascú,
és el típic documental sense veu,
on cadascú va explicant...
El seu per què i el seu o.
Exacte.
Com arriben allà,
com s'ajunten,
com desenvolupen un ambient a part,
com després s'adonen
que a part d'estar allà
hem de trobar alguna manera de sobreviure,
alguns només en el camp,
altres fent algunes coses exteriors,
i com ara s'han consolidat.
De fet, Araucera en aquella zona és molt valorat
i es diu el poble dels artesans.
i molta gent...
I quants anys fa que hi són ara?
Ells entre 79 i 80 van començar a entrar i estan allà.
i això no ho he pogut explicar,
perquè també em vaig adonar que el documental,
si el vols,
almenys,
tal com ho entenc,
si el vols fer bé,
tens un límit.
El límit és allà on la persona que t'està explicant
vol explicar les coses,
i jo això ho respecto molt.
Incluso moltes vegades entrevistant,
la gent m'ha dit,
s'ha posat a plorar,
ha passat alguna cosa i ha dit,
això no ho muntis.
no és el que destrói,
és dir,
justament això és el que li va dir.
Perquè això té ganxo...
Exacte.
Un respecte absolut amb les persones,
amb la qual cosa sempre t'adones de compte
que tens una informació que,
en realitat,
t'hauria de fer després una ficció
per poder arribar a fons.
El documental sempre té un punt on arribes
que té la veracitat del documental,
però que no pots arribar més enllà.
El que passa és que indirectament intentes
dir que hi ha.
El primer títol era allargat tota la frase
oferir flors als rebels que fracassaren.
Títol reconegut de la novel·la d'Oriol Pí de Cabanyes,
però que, en realitat,
és un poema d'una cançó anarquista
que portava el saco banseti
del famós saco banseti a la butxaca
el dia que el van a justiciar.
I jo vaig estar buscant i al final vaig trobar
perquè l'única informació és que ho portava la butxaca
pensant que era un poema seu.
No és.
Una cançó anarquista
amb la música del Nabuc.
O friti fiori al rebel i caiduti.
Una cosa molt típica.
Que fracassaren o no?
L'ambigüitat és aquesta.
A mi el que més m'ha interessat
de tots els debats que s'ha generat aquest documental
és, primer, mostrar a la gent jove d'avui en dia
que, a la nostra època,
aquesta sortida cap a fora era una possibilitat.
la mateixa novel·la oferir flors als rebels d'Oriol
critica els que van escapar
perquè pensava, ell opinava que el que havia de quedar-se aquí
i lluitar aquí.
Que no està lluny d'un altre documental que voldria fer ara.
Un documental de qui va quedar aquí i com van viure.
Sobretot en la base de la resistència.
i per altra banda,
de dir, bueno,
però és que va ser,
és una opció que vosaltres ara podeu fer.
És a dir,
com en aquests moments la gent
queda en el relat del propi sistema
i inclús,
amb una crítica que no voldria en un moment ser ofensiu,
tot el moviment anticapitalista i d'Ocupa
és molt urbà.
Sí.
Hi ha una part que sí,
en gallecs i tal,
que han sortit cap a fora.
Però en realitat...
Minoritari.
No, més que millor,
no acaben de sortir d'aquí.
O sigui,
volen crear un antisistema,
anticapitalista.
Nosaltres dèiem contracultura,
ells diuen antisistema,
que ja és un matí,
és que podríem parlar molt.
Com és que no...
És que anar fora és molt dur.
I em recordo que una de les persones
més importants del comunitatge
és una senyora del poble,
Maria,
que diu,
és que aquests nois,
jo sabia distingir un hippie de veritat
i un hippie de mentida.
I això era de veritat.
Aquests pencaven.
Aquests treballaven.
Aquests els veia jo aixecar-se a les 7 del matí
amb el mulo
a passar tal al tros
perquè, si no,
quan arribava l'hivern no menjaves.
Clar.
Havia un que s'aixecava sempre a una matinada
perquè per la nit,
en porro va, porro viene,
i ja sí, clar,
al cap de mitjany.
Va tocar-ho.
Tinc la sensació
que aquest enfrontament
amb el món real,
ara, en aquests moments,
ens costa molt.
Ens costa molt.
Però és una alternativa.
És a dir,
tu ara,
aquest cap de setmana ha estat fora
i, home,
aquesta possibilitat.
En canvi,
estem, com molt,
pensant que el sistema
és aquí dintre
i no encenem,
si em permeto l'expressió
de la mamella,
aquesta directa
del sistema
de la societat de consum.
Una de les persones de la societat
ho diu,
ni hippie ni res.
Jo volia ser anticonsumista.
Això ho diu el senyor.
Sí, ho diu una noia, no?
Sí.
El primer any
vam menjar herbes del camp.
És que no compràvem res.
Menjàvem herbes.
Jo volia controlar la meva pròpia vida.
I aquest tema
és un tema que hem perdut.
Van anar allà amb un llibre
molt conegut francès
que deia
que era un llibre
molt utòpic.
Al final era un conte, no?
Que deia com fer-te la roba,
com cuidar-te,
com fer el pare.
Feies tot amb aquest llibre.
No era veritat,
però sí que et donava
la pròpia iaia del poble.
Maria diu
fer un mal.
Perquè hi ha una escampa de gent
per la muntanya
amb el llibre aquest sota el braç,
i quan arribem aquí diu, mare meva.
I surt l'espai.
Sí, sí.
Diu, això no és així.
No és el que diu el llibre.
Aquí costa aprengar.
Però bueno,
jo penso que és una experiència
molt interessant
que cal remoure
i cal revisitar.
una idea complementària
a això que estem parlant
i t'ho vull preguntar
perquè, bueno,
tinc curiositat.
M'agradaria continuar,
però el programa
sempre passa igual, no?
Vull dir que tenim un temps límit
i ja està.
Però complementar
que estem parlant
d'aquesta possible alternativa
que tu dius, no?
Oferiu flors als rebels
amb aquesta manera de viure
fora de l'àmbit habitual
del que coneixem, no?
I autosuficient.
Tu penses que si no trobem
Jesús Ángel Prieto?
Hem dit que ho dia moltes vegades.
No, home, no, no cal.
que si no trobem alternatives
passarà com el que expliques
als Tres Últims Refugis.
És a dir,
s'acaba tot
perquè, bueno,
perquè nosaltres acabem amb tot.
Els Tres Últims Refugis
és una història apocalíptica.
Totalment.
Totalment.
Absolutament.
Un curtmetratge, 2013,
que està visionant.
No l'he pogut acabar tampoc.
He començat a veure-ho tot,
però no l'he pogut acabar,
però tinc moltes ganes
de veure com d'allò.
Tu creus que...?
Home,
justament jo aquest matí
estic en un grup de recerca
del canvi climàtic
i ens neguem molt
a acceptar
que estem en una situació
molt límit
i que justament
el curt aquest
que tu comentes
jo el plantejava
com una espècie de distòpia,
però a la vegada
com una metàfora.
És l'última dona
que viu al món
i és una dona artesana
que ha sabut sobreviure
ja mateixa,
com a petita metàfora.
o tornem a quilòmetre zero
i a ser autosostenibles
i a ser capaços de saber
què significa viure
o això s'escapa de les mans,
en la meva opinió.
S'escapa de les mans
de totes les perspectives.
això ho passa
que cada vegada
dones dades d'aquestes
sempre tothom
l'estil de catastrofistes
i ja dic,
jo no voldria semblar
dono una classe
sobre ecosociologia
a l'escola massana
que és una classe
bastant peculiar,
no és normal
i amb els alumnes
intento sempre fer el mateix.
Primer,
hi ha la crítica
respecte a com estan les coses,
això ve un enfado total
dels alumnes,
el següent pas
és la depressió,
la part més,
que em costa més
a l'última part del semestre
i dir, no, no,
ara anem a buscar solucions.
L'economia és ben comuna,
el producte zero,
la cooperativisme,
o sigui,
hi ha moltes coses a fer,
però clar,
amb un canvi de xip radical
i evidentment
enfrontant-se
amb coses tan desgraciades
com és l'última acció del Trump,
etcètera, etcètera.
És a dir,
no és broma,
això se'ns escapa
de les mans radicalment
i,
com diu el col·leg Ramon Folk,
que aquesta baixada
la hem de fer segur,
podem fer-la tranquil·lament
o a tortazos.
i sembla ser que
fins que no els vingui un tsunami
que entri a Barcelona
fins al mig,
ningú farà res,
fins que no s'esquemi el coserà
tres dies seguits,
ningú farà res,
etcètera, etcètera.
Però ahí estan,
els avisos estan
i són claríssims,
si no preguntem els de Filipinas
o els de la Tuvaru,
que s'estan anant tots
perquè està pujant al mar.
Sí.
Es queda molt lluny,
per aquí i ens passa.
Entonces,
tota aquesta reconciliació
en el medi
i tota aquesta capacitat
de saber exactament
que gastem el decreixement.
Escolta,
això és el que val,
jo havia viscut a la meva avi
en un nou poble
i no passava nada.
I el mateix
en Florio Flores als Rebels
m'agrada molt
perquè surt una imatge
de les nenes petites
que després parlen a la pel·lícula
que ara tenen 30 anys
amb una imatge
absolutament insòlida
enmig de les pedres
i em pregunta,
però no teniu televisió?
No teniu res?
No teníem res,
però va ser la infància
més feliç de la nostra vida.
Estem tot el dia
donant-nos al nens de tot
i escolta,
si un nen
amb una pedra
té prou
i nosaltres també.
Però ens hem una mica
tot enganyat.
Bueno,
aquest tema dóna molt de si.
Sí.
Això ha aplicat,
així ràpidament,
el que dèiem abans,
que és que em sap greu
perquè Joan Sardà
no ha pogut assistir
a la meva defensa.
Recordo que Joan Sardà
havia vist Pàtria.
Sí, també l'havia vist.
No, no.
Llavors ja està bé
el que hem fet.
I això que diem ara,
que estàs parlant ja
de qüestions planetàries,
però això ha aplicat
de nou
el que dèiem abans
de la producció cinematogràfica.
És a dir,
aquestes enormes,
grans produccions.
Clar.
Jo, per exemple,
curiosament hi ha webs
que et certifiquen
la producció ecològica
d'una pel·lícula.
Hi ha alguna pel·lícula
que ho posa al final.
Que diu,
aquesta pel·lícula està,
no només que no ha maltractat animals,
que jo he de dir
que en el Tres Subrefugis
hi ha una gallina
que es mor
i la van matar.
Jo soc de poble,
jo he matat gallines.
I no passarà una gallina gran
que després
l'equip de rodatge
va menjar el caldo.
Ho sento.
No és greu això.
No és greu això.
Que ningú...
Però és evident,
és evident que...
Jo per això penso
que Catalunya està en un procés
molt bona
per redefinir el tipus de cine
que podem fer.
Redefinir sobretot
la distribució,
que aquest és el gran problema.
Eh?
I redefinint això,
fer un cine
en el qual tots estem d'acord
que amb quatre pessetes ben fet
es pot fer un cine
que expliqui històries de veritat
i que s'engatxi.
Jo tinc un guió
justament sobre el tema
aquest climàtic.
Ara,
cada vegada el posa't amunt
de la taula,
ningú ho sàpiga res.
Aquest tema no ens ha agradat tocar.
En canvi,
perdona la broma,
ens ha agradat tocar pàtria.
Però tampoc han finançat, eh?
No l'ha finançat ningú.
No l'ha finançat ningú.
No l'ha finançat ningú.
però té més, eh?
Però bé,
tenim encara camí per fer.
Abans s'ha parlat
de la pel·lícula Solitud,
del Romà Guardiet,
que jo la trobo
una pel·lícula esplèndida
i que està oblidada absolutament.
Vull dir,
que sembla que no hagi existit mai.
Tenim un problema de temps
que s'està tirant...
Sempre ens passa.
Sempre ens passa.
Però està enginyat.
Prieto,
estem encantats.
Ho hem dit tots a l'hora.
No, no.
Estem encantats que hagis vingut.
Ha sigut molt interessant.
Pots tornar quan vulguis,
perquè veig que tens tela aquí
per explicar moltíssimes coses.
A la vostra disposició.
I nosaltres la setmana que ve...
No ens ha explicat el seu projecte,
però també seria interessant
contratar-lo i veure'l, eh?
Sí, sí.
Quan vulguis,
tornem...
Perquè nosaltres ja,
per cert trimestre,
ja començarem a plantejar programes.
Per tant,
estàs convidat a venir quan vulguis.
I la setmana que ve,
el Jaume Vidal,
que és de l'equip,
vol parlar del David Lynch
i del seu documental
i de les pel·lícules que ell va fer.
Per tant,
encantadíssim que hagis vingut.
ha sigut molt interessant.
Ens hauria agradat tenir més temps,
però sempre ens passa una mica el mateix.
Però no tenim, Joan.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.