Cinema sense condicions.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.

Fins demà.

Fins demà.
Fins demà.
Jan, què tal, Jan?
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
demà.
Fins demà.
cabrejada.
molt contents.
demà.
.
que...
aquests dos perdran.
molt bé.
bé.
que segueixi.
bé.
el meu estimat amic.
n'estat.
considero.
bona tarda.
bé.
bé.
bé.
no sé.
no ho farem la setmana que ve.
sí.
però ahir vam tindre la possibilitat de compartir una sessió de cinema en plan de preestrena extraordinària a la Filmoteca i tant.
els dilluns ja sabeu tots que el dilluns no aneu mai a la Filmoteca perquè està tancat.
doncs ahir van obrir perquè es tractava de presentar tardes de soledat de l'Albert Serra.
i bé, ja dic, en tot cas ho vam compartir amb molts amics i amigues que ens vam trobar allà i en parlarem segur perquè és una avícola de la que aquest any s'han de parlar.
va acabar l'any passat guanyant la coquilla d'or de Sant Sebastià.
sí.
que no és poc.
però aquest any entrarà en difusió en sales i en parlarem.
i dit això la pel·lícula d'avui la va escollir l'Anastasi i per tant a tu correspon a Anastasi introduir-lo.
bé, amb aquesta pel·lícula jo la vaig escollir primer perquè quan toca escollir qualsevol cosa et rasques una mica les neurones del cap i es produeix allò que se'n diu sinapsis i van venint pel·lícules del cap.
llavors de tant en tant haig de preguntar perquè la presència en el programa és relativament recent.
bueno ja fa tres temporades però no sé tot el que s'ha fet abans és la primera punt de ser.
s'ha fet mai això?
sí, sí.
aquesta és una pregunta recorrent.
va bé, si s'ha fet ja no toca.
llavors jo aquesta sí i la tenia molt al cap perquè a vegades tens pel·lícules al cap per de manera vicària que es diu avui en dia.
és a dir indirectament per alguna cosa que algú que t'ha provocat aquell interès per aquella pel·lícula i en aquest en aquesta pel·lícula en concret algú va volar sobre el niu del cucu.
rebens una pel·lícula que ve en ve marcadíssima per un director de cinema que era amic meu personal i que jo li vaig muntar una pel·lícula i ja vam parlar alguna vegada que és el Josep Antoni Salgot
que vaig fer una pel·lícula que es deia materamatíssima. En el període previ a fer la pel·lícula hi havia tot un procés preparatori de conèixer-lo amb ell com a persona prou complexa amb molts problemes diguem de tota mena però un gran amic i una persona molt amant de la literatura.
molt. O sigui, es passava el dia llegint. Era un home que llegia des del principi a final del dia no parava. O sigui, bàsicament la seva activitat bàsica era llegir.
Això, el Salgot.
Sí, absolutament. Era un lector empadret, empadret.
Bé, i un dels autors que en aquell moment el tenia absolutament fascinat era l'autor d'Algú va volar sobre el niu del cucu i de l'altre que era el Canquisei.
El Canquisei. I que en l'altra pel·lícula també, que bàsicament li impressionava encara més la novel·la de l'altra novel·la, que era Sometimes a Great Notion.
Sometimes a Great Notion es tracta de dir aquí com a veces un gran impulso, la novel·la, i la pel·lícula que em va resultar també, perquè també se'n va fer una pel·lícula que va dirigir Paul Newman, es va dir Casta Invencible.
Casta Invencible, sí.
Sí, senyor.
Que no és que no ho fos, perquè era una pel·lícula que tractava d'això, d'una família absolutament bèstia i que tenia capacitat de tot, i per tant sí era una Casta Invencible.
Però el títol no deixava de ser más de lo mismo de molta cinematografia de western, fins i tot, no?
Bé, qui era Canquisei? Canquisei, que és l'autor, començarem per ell, per entendre una mica, sobretot per la pel·lícula que ens ocupa ara,
que és, a vegades, algú va volar per sobre el niu de Cucut. Bé, d'una, primer d'un caràcter particular que tenia Kissi, que era un personatge absolutament rebel, rebel amb causa, d'aquests rebels amb causa d'aquelles èpoques.
Ell està en el període on ell neix una mica abans, per tant, està en el període pre-hippie, viu el hippisme ja, quasi com si aquests noietts que estan intentant fer la revolució...
Bé, diguem que la novel·la és dels 62, és a dir, que és pre-hippie.
És pre-hippie, és pre-hippie. Per tant, ell quan veu els hippies se n'en fot una mica, perquè sí que està d'acord que tenen ideologia similar, però ell es considera molt més evolucionat.
I ell, jura amb ell, tota la gent, doncs, els Grinsbergs, tots aquests filòsofs que hi havia darrere de la filosofia, aquesta que dominava aquell moment, per sort, molt més interessant que el d'ara, als Estats Units.
Que devia ser el que és conegut en literatura com la generació perduda.
La generació perduda. De fet, ell connecta amb molts dels autors de la generació perduda i té relació, els coneix.
Bé, ell és un home, ja dic, bàsicament rebel. Per tant, això marca una mica el tipus de personatge que es pugui sentir identificat,
per fer una novel·la que parteix de la rebel·lia, sobretot d'un personatge.
Tot i que ell, la novel·la que enfoca per parlar d'aquest tema, que parlarem a la pel·lícula,
no, que parlarà ell a la pel·lícula, és bàsicament el protagonista en la novel·la,
és més la directora, és a dir, la directora d'infermeria, el cap d'infermeria,
que no pas el propi, en aquest cas, pacient, que és el que després interpretarà el Mac Murphy,
qui interpretarà el d'allò, el...
El Jack Nicholson.
El Jack Nicholson, perdó.
Bé, i encara, direm, ell, el primer cabreig que va tindre amb la pel·lícula,
va ser perquè el Milos Forman va agafar com a conductor principal de la pel·lícula
el personatge del Jack Nicholson.
Del Jack Nicholson, sí, sí.
En canvi, ell, el que havia fet era una narració en què a l'indi, de dos metres i pico...
El chief, el jefe indio.
Sí, el chief.
El chief, el jefe indio, sí, sí.
És el que narrava la història.
I, de fet, qui més protagonitzava per ell quan ho explicava la història
era a partir de la maldat, que ho és en la pel·lícula, també ho és, evidentment, no?,
del personatge de la... em recordo el nom, que no m'ho recordo.
De la doctora... bueno, el protagonista de Lluís...
Lluís Fletcher.
Fletcher.
La doctora, com s'ha dit la doctora?
I la doctora... ara...
Ens hem enganxat, ara.
Ho tenim per aquí, després sortirà.
La doctora.
La doctora és el personatge antítetic, diguem, de la llibertat.
Ella és totalment el contrari.
Llavors, ell, per altra banda, Ken Kisei, coneix a fons les institucions psiquiàtriques
i el món de la ment perquè ell mateix s'havia sotmès, per voluntat pròpia en aquest cas,
a diferents proves, diguem, de processos de perdre la consciència.
És a dir, havia jugat amb l'LCD, òbviament, havia jugat amb altres drogues...
Doctora Ratchett.
Ratchett, sí senyor, doctora Ratchett.
Havia jugat, havia compartit amb altres amics seus també de la mateixa època i condició
el joc aquest amb la droga profunda.
I, per tant, havia tingut experiències extrasensorials importants
que l'havien portat a aquest punt de fer el coqueteig amb la bogeria.
Llavors, ell, quan abans d'escriure la novel·la i mentre l'està escrivint,
està treballant en una institució psiquiàtrica.
És a dir, que ell realment s'incerta dintre d'una institució psiquiàtrica
i veu que allò està funcionant d'una manera molt...
que li va a favor d'obra, en aquest sentit.
Perquè realment es confirma tot allò que ell es temia,
es confirma el conèixer de dintre el tema.
I ell deia concretament que el que es creava
era una mena de personatges de cases buides, li deia.
O sigui, perquè eren individus que el que intentava fer-se
és buidar-los totalment de qualsevol contingut.
Bé, ja el títol de la novel·la no era el del cucut,
sinó que era atrapat sense sortida,
que dona molt sentit el que tu estàs explicant.
O sigui, una situació límit en què no hi havia sortida possible
per l'individu.
Era una destrucció de la personalitat de l'individu a aquests centres.
Totalment.
Totalment, és que de fet és el que veus en la pel·lícula.
La pel·lícula és aquesta lluita entre l'autoritat per un cantó,
que és molt simple,
està personificada per aquesta directora,
i, per altra banda,
tota la resta de personal,
que són aquests 8 o 10 protagonistes bàsics,
que els tens tot el rato en pantalla compartint paper amb el Nicholson,
i són actors que després alguns d'ells han fet una carrera de por,
d'altres menys,
hi ha una mica de tot,
però realment són personatges que te'ls creus com a bojos,
és a dir, la pel·lícula,
excepte algun que ja saps,
jo i algun el sabia molt que era un actor conegut,
i sí,
no és com que costés creure-m'ho,
m'ho creia igual,
però bueno,
havia de fer una mica més l'exercici.
I el Danny DeVito.
El Danny DeVito,
que el tenim molt vist,
però bueno,
és tan immens el treball que fan,
alguns d'ells realment sembla que estiguin perfectament bojos,
o sigui,
és així,
i aquest personatge que arriba allà,
llavors ell,
d'alguna banda,
tenia aquesta connexió amb el tema d'haver conegut el sistema psiquiàtric,
i per això pot crear molt bé aquesta metàfora que estableix entre la doctora Ritchett i el Van Gorfey,
i tota la institucionalitat.
Clar,
aquí la pel·lícula,
si vols entrem una mica ja en la pel·lícula,
perquè aquí se hi ha,
jo la curiositat amb qui se hi era que realment la bogeria del meu amic Antoni Salgot
era amb l'autor del llibre,
i era amb l'autor del llibre sobretot amb l'altra pel·lícula,
que potser algun dia l'haurem de fer,
la vaig dirigir Paul Newman,
i això seria una raó també per poder-la...
Bueno, Casta Invencible,
jo és una pel·lícula que la recordo,
no la recordo com a tal,
perquè ja ho feia 30 anys que no l'he vist,
però que la vaig veure dos o tres vegades,
i em havia agradat sempre molt.
la recordo com una pel·lícula molt intensa.
Molt intensa.
D'una violència notable.
Molt similar d'intensitat,
parlant d'intensitat sense qualificar-la més,
intensitat amb aquesta,
que s'està parlant avui,
però en un altre terreny.
La lluita amb la natura,
la lluita amb els troncs aquells enormes,
la família,
amb tots els seus complexos i problemes,
interns familiars,
era molt potent també.
Escolta,
ara ho parlo de memòria,
era d'Estua Rosenberg, pot ser?
Sí, correcte.
Ah, molt bé.
Sí, sí, sí.
Newman en allà...
No, em parles de quina?
Casta Invencible.
No, no, no, és Newman.
És Paul Newman, el director.
Ah, és el mateix Paul Newman?
Sí, sí, és Paul Newman.
Perdó, no, no.
És que Rosenberg ara em ve al cap
per una altra pel·lícula
que precisament ha tingut entre mans aquests dies.
No, és Paul Newman, és Paul Newman.
Sí, sí, Paul Newman,
perquè també Paul Newman,
sense haver tingut aquest coqueteig
amb la bogeria,
i la pel·lícula no va tant d'això,
sí que té la personalitat adequada,
jo penso,
per dirigir aquest tipus de pel·lícula.
És potser la pel·lícula més dura
que ha dirigit Paul Newman.
A més, és un gran impuls, no?
El Casta Invencible,
perquè Newman tendeix més altra
fer pel·lícules més poètiques,
amb una càrrega més...
A pesades el coneixen amb el món teatral.
En aquella no.
En aquella va a tope
i realment amb un món molt hostil i molt dur.
Una mica més enllà
del que Paul Newman acostumava a ser
com a personalitat, fins i tot.
I bé, entrar en la pel·lícula,
dir que realment la pel·lícula té,
avui ho parlàvem amb el Pep,
té una arrencada immensa,
és a dir, un primer acte
de presentació de situació
absolutament tan impecable
en tots els sentits.
La planificació,
com a modèlic,
aquesta arribada d'aquell cotxe,
ja d'entrada,
això és en el primer plano,
quan arriba el cotxe aquell
en el manicomi,
per dir-ho d'alguna manera.
La música aquesta que us hem posat,
aquesta obertura,
que és molt curiós,
jo no sé,
suposo que no érem familiars,
però igual sí.
No, perquè...
Chuck Nietzsche.
Nietzsche, sí, sí.
No podia ser d'altres
que podria fer la música d'aquesta pel·lícula.
No, no sé si ho eren o no,
però realment...
Seria dels Nietzsche de sempre.
Els Nietzsche de tota la vida.
De tota la vida.
De Filadèlfia, sí, sí.
Bé, doncs, el fet és que sí.
Té una arrencada realment potentíssima.
Potentíssima,
però al mateix temps,
formen,
que ja li havien vist
aquelles primeres pel·lícules,
diguem,
europees,
i que tenia una factura
molt escolàstica,
perquè era un home d'escola,
i va estudiar en una
de les escoles més importants
del moment,
la FAMU
de Praga,
la FAMU de Praga
era una escola
amb una fama tremenda,
jo era una de les escoles
que quan era molt jovenet
tenia dos possibles d'allò.
Una era Polònia,
Lotz,
estudiar cinema,
i l'altra era la FAMU de Praga.
Eren dues ciutats
que en van
a dues escoles
que en van atrever molt.
Finalment,
cap d'elles va ser,
i va ser l'universitat de la vida
la que em va ensenyar,
finalment,
alguna cosa del que sé.
Però no,
cap universitat.
I la pel·lícula
té aquesta arrencada
en aquest ambient
que anem definit molt bé,
que ens anem passejant
per a aquelles estances,
que anem coneixent
la famosa directora,
el director,
un altre personatge clau,
que el té,
del fons apareix
poc més a la pel·lícula,
però sabem que estan allà,
i és un personatge
que el té controlats,
no és aparentment tan dolent,
esclar,
se juga aquí,
el tema de policia bo,
policia dolent.
La dolenta de veritat
és la directora.
El director,
bé,
té el seu consell d'assessors
i ells junts
decideixen barbaritats,
però les decideixen junts.
La directora podríem dir
que aplica un protocol
que ja està fet
d'una forma perversa.
El que passa és que ella,
i això és el que li dóna
força a la pel·lícula
i un interès especial,
i que la fa lluir molt
com a actriu,
a la Louise Fletcher,
que va guanyar
a l'Òscar amb ella,
és que ella
li dóna
el punt
de sadisme
que queda
impressionant.
És que té un físic,
a més a més,
ella,
però és una dona guapa,
en el fons,
és una dona realment guapa.
No és una super bellesa,
però té una bellesa.
Aquesta bellesa
està deformada
per un pentinat
absolutament
molt improbable,
diguem,
d'alguna manera.
Sí, sí,
està pentinada
com el Dràcula de Coppola.
Una mica això.
Ah, mira,
has donat una bona referència.
Aquesta pentinat tirada enrere,
com creant dos camps,
esquerra i dret,
dos lòbuls,
amb una valla al mig.
Amb una valla al mig,
dos lòbuls fontals
així molt marcats
i després la còfia,
evidentment,
en el cim
de tota aquesta obra d'art.
Què passa?
Que realment,
quan està en ella,
en ella,
tu la mataries.
És a dir,
tu ets el primer
que tens la pulsió
de carregar-te el poder
i en forma d'ella
ets tu.
Per tant,
tu et col·loques
clarament
del cantó de l'heroi
que esdevé
Nicholson
a partir d'un moment
determinat
el Mac Murphy.
La veritat
és que
el Nicholson
és un impresentable
violador
d'una noia
de 15 anys
i diu que no ho sabia.
Un tio que...
No, no ho sabia,
esclar.
Mai ho saben.
No se sap mai
perquè com que no ho porten
escrit i gravat...
Un home que,
a més a més,
era
un tio bronques,
contínuament posat
en maltercats,
etcètera.
Sí,
el fet de ser de xira
a la presó.
Però
aquí resulta
que es converteix
en l'adelit
de la llibertat
i de la rebel·lió.
Tot l'art dramàtic
es basa en el creixement
i glòria,
glorificació
progressiva
d'ell com a líder,
diguem,
d'aquell grup humà
i com finalment
hi haurà
la caiguda.
Una caiguda
també molt espectacular,
una caiguda,
diguem,
arribar a baix de tot,
arribar a baix de tot
perquè ha pujat a dalt de tot,
aconseguit quasi allò
que busca,
no adelantarem
molts esdeveniments
perquè la pel·lícula,
jo adelanto,
que si es pot
caldria veure-la,
és una pel·lícula,
diguem,
de les normals
que presentem nosaltres.
La tenim a Filmin.
La tenim a Filmin,
o sigui,
val la pena
veure-la amb una
qualitat
interessant.
Penso fins i tot
que en alguna altra
plataforma
també la trobaríem,
però Filmin
jo és la que,
realment,
la qualitat és extrema,
és molt bona
i està molt bé
la pel·lícula.
Aquí ens porta aquest primer acte
a aquesta mena
d'aprendre,
d'entendre
com funciona la dinàmica
d'allà dintre.
A partir d'aquí,
en el desenvolupament,
anirem veient
com a poc a poc
Mac Murphy
comença a desafiar
l'autoritat
amb tota una sèrie
d'actes
en els que,
més a més,
intenta arrastrar
la resta
i a partir d'aquí
comencen també
a aparèixer
en els companys
les seves ànsies
per un cantó
de llibertat
de seguir-lo
però també
les seves pors.
I veus
com són
de terriblement
dèbils,
de terriblement
fràgils,
la paraula adequada,
aquests companys
i com l'agrogeria...
És que la institució,
la pastilleta diària,
etcètera,
tot això
els ha anat
debilitant segur.
Mira,
acabes de dir la clau.
Primer,
la situació
hi ha de submissió
i després
les pastilletes.
Les pastilletes
acaben de matar.
En el millor dels casos
saps que després
hi ha més coses.
Per cert,
que la presentació
del torn de pastilles
és molt divertida.
Molt bona.
Cada un
agafa la pastilla
d'una manera diferent.
Hi ha qui vol
que li posen
a sobre la llengua.
Hi ha qui
l'agafa amb la mà.
l'hòstia beneïta.
Una d'ells
és realment
com si fos
l'hòstia beneïta
o la llengueta
i li posen la pastilleta.
Altres fan veure
que se la prenen
i no se la prenen.
El mateix Nicholson
no ho fa.
I sí, sí,
és curiós aquest moment.
És que tota la pel·lícula
està plena
realment
de matisos
i d'una profunditat
de tractament
de personatges.
el que hi ha
molt bo
per part de Forman
és el creixendo.
Sí.
Si us en la pel·lícula
que comença
gairebé
amb conya
i va creixent,
va creixent,
va creixent,
l'art dramàtic
que dius tu
fins a arribar
a una culminació
que no us podem dir
i amb un final
extraordinari.
De fet,
s'apoyen aquests creixements
en punts forts
i el salt,
diguem,
d'aquests
hi ha petites rebelions
que hi ha
al voltant
de reunions
que crea la Ratsher
amb tota la gent
al voltant
que crea una mena
de córrer de la patata
en el que la gent
manifesta les seves coses
i ella és la que marca els torns.
Una simulació democràtica
també.
Ah, molt, exacte.
Ara anem a votar.
Ara anem a votar.
Si no hi està d'acord,
ah, doncs mira,
anem a votar,
diu ella.
I voten
i evidentment
ella manipula tot,
a l'altre se'n dóna compte,
bueno,
tot és molt
i en el moment
en què hi ha un punt
en què hi ha un punt
d'inflexió
en què això canvia
és en el moment
que començarà,
diguem,
d'alguna manera
la confrontació
arribarà al seu clímax.
Que és en el moment
en què
no poguent ja fer res més
amb aquest home,
amb el Mark Murphy,
Nicholson,
el que decideixen
és sotmetre'l
a el que es deia
en aquell moment
amb una
amb una
electroconvulsoteràpia.
Es deia exactament així.
Aquí li dèiem
electroshock
i era amb una
simplificació.
Sí,
per entendre'ls
era això.
Era un electroshock,
un ECT,
un ECT,
electroconvulsoteràpia,
que vol dir,
doncs,
això,
posar en les parts
del cap
unes menes
d'aplicació
donant-lo.
Un sensors.
Un sensors,
unes ventoses
i la descàrrega elèctrica.
De 10.000 volts.
I aguantar-ho de una estona
és realment molt curta.
La que es veu
en la pel·lícula
de descarrega
és molt curta,
però l'efecte
de la descarga
és terrible,
aquell plano.
Un primer plano...
Sí, home,
perquè a més a més
li donen el protector
perquè no es mossegui la llengua.
Amb la boca tancada,
serrada completament
i la cara vermella
com un tomàquet.
És un plano
que m'ha pressionat molt.
No recordava
aquest plano tan potent.
I alli,
és clar,
alli comença una mica
al principi,
el trencament,
diguem-ne,
més fort
es produeix a aquest punt.
Hi ha un gir.
És cert que és un gir
que queda debilitat
perquè resulta que
aparentment
tampoc li fa tant efecte
a la llarga aquest tema.
És a dir,
a ell no li crea
una gran d'allò,
tot i que ell simula que sí,
però d'alguna manera
ja veuen que
aquest home
ni amb això
se'n sortiran
per reduir-lo.
i llavors
d'alguna manera
ell decideix
la revolució final.
És a dir,
decideix fer,
crear un entorn,
crear una cosa
que no explicarem gaire.
Ell té uns apoios allà,
sobretot a l'indi.
El gran jefe,
Bronden,
que està interpretat
per Will Samson,
un tio
amb un caràcter,
un físic
impressionant
que es menja a la pantalla.
Totalment.
Quan entra ell,
tu passes del
Nicholson
i dius,
hòstia,
quin tio.
Primer perquè
m'ha deix dos metres
i pico,
segona perquè
és un home negre
molt blanc,
però un home negre
molt fort,
molt,
se'l veu una bèstia,
realment és una columna dòrica.
I per altra banda
perquè té cara
de bon tio,
no té cara
de bon tio.
Simula
una cosa
que no és,
fa veure que és una cosa
per guanyar-se
la confiança
i poder viure
en un món
aparentment
molt aïllat,
fa veure que és una cosa
que no,
direm.
Ell té una estratègia.
I té una estratègia.
I el Nicholson
d'alguna forma
ho còpia.
El que passa
és que el Nicholson
el que fa
és fer-se el boig.
Al revés,
el que fa el boig
i l'altre fa una altra cosa.
I l'altre fa una altra cosa.
Llavors,
a partir d'aquí
es genera
aquesta amistat.
I a mi potser
de la pel·lícula
i aquí
poden tocar coses personals
perquè recordo
que el Sargot
era molt
procliu
precisament
a aquest personatge
de la pel·lícula
el Xif.
El jefe Apache
que ell li deia.
No és Apache,
evidentment,
però s'ho inventava.
El jefe Apache
ell va tenir sempre
aquest respecte
que molta progresia
d'aquest país
ha tingut
que és per als indis.
Fixa que els indis americans
han generat un respecte
molt profund
en la gent europea
d'esquerres
per entendre'ns.
perquè eren allò
que tots sabíem
que van estar
sotmesos
a una pressió
molt forta
per abandonar
allò que era seu,
que era el seu territori.
I amb un extermini
pels seus mateixos.
Exactament,
i pels seus mateixos.
I arribant
a la situació
que han arribat ara
absolutament liquidats
per l'alcohol,
bàsicament,
i ficats en guetos
absolutament indescriptibles.
Bé,
per tant,
el personal del Xif,
el temps que fas bé de dir-ho,
és un personatge vital
per aquesta història
perquè en el punt
en què ell ja aconsegueix
integrar-lo
en certs jocs
i fer-se amic
i comença allò,
esclar,
ja té algun aliat
per poder fer allò
que ell vol fer
a partir d'aquí,
que és la revolució,
és a dir,
és sortir d'allà
com sigui,
tal.
I aquí genera uns últims,
jo en pensat
m'atreviria
més de 20 minuts,
potser 25 o 30,
de pel·lícula
absolutament tremendos.
O sigui,
tremendos
per lo bons que són,
pel trem que tenen.
La intensitat
cobre força
i ja
quedes atrapat
a la pel·lícula.
Absolutament.
I amb un final apoteòsic,
és a dir,
alguns han dit
que potser massa apoteòsic,
potser massa en el fons positiu,
però que,
bueno,
ja han passat
moltes coses molt greus.
En el teu cas,
després de tanta duresa,
s'agraeix
la vessant poètica
que transmet al final.
Jo sí.
I un cert sentiment
d'esperança
en el futur.
Efectivament,
efectivament.
Per tant,
tot això,
jo penso que un figura
d'una pel·lícula,
jo no sé què pensaràs tu,
perquè penso que
és molt atractiva
pel públic
en general,
et diria.
Jo crec que és una pel·lícula
que s'ha de veure,
perquè sobretot
funciona com una obra
dels anys 70 americans,
de protesta,
amb la guerra de Vietnam,
el sexe,
la droga
i el rock and roll,
el moviment hippie,
etcètera,
etcètera.
Però sí que vull dir
que hi ha alguna cosa
d'aquesta pel·lícula
que em grinyola.
Potser també,
en aquell temps,
hem de pensar
que estem veient
una pel·lícula
dels anys 70
i amb els anys 70
algunes coses,
com és,
per exemple,
el tractament de la dona,
està clar
que eren molt diferents.
I a més a més,
el Milos Forman
venia
d'Europa
i potser també,
si ens recordem,
de les primeres pel·lícules d'ella,
aquelles
conyes que feia,
com la que jo vaig
conèixer,
Milos Forman,
és del 65,
Els amors d'una rosa.
Bé,
era
una pel·lícula d'aquelles
divertida i tal,
no?
Bé,
aquí,
concretament,
amb aquesta pel·lícula,
hi ha
un tracte de la dona
que és denigrant
i està representat
per dues prostitutes,
amigues
del Jack Nicholson,
que les fa entrar
a dintre de l'institució
i provoquen
una miniurgia
i
més que
tot això
que podria quedar
com una anècdota
i tal,
és que
el paper
que li dona
el director
amb aquelles dues dones
és un paper
d'esclaves
del sexe
de lo més tirat
que et pugui ser
i a mi això
em sembla,
em continua
fent mal als ulls.
Bé,
jo crec que sí,
que tens raó,
que segurament
deus tenir raó.
Potser en el seu moment
no me'n va fer tant,
no crec que ens en fes tant,
és cert això,
hem anat canviant
sortosament,
hem anat canviant
a millor.
Cap a B,
cap a B.
Que se senti bé això.
Però realment
és veritat,
potser.
El que passa és que
es deu ser fidel
a un moment determinat
també
en què les coses
eren així.
Aquesta presó
ves a saber
en quin poble perdut
està situada.
Bueno,
aquesta presó,
m'escuïc la paraula
presó,
quan en realitat
és pràcticament
sí,
una presó,
és un manicomi,
diguem.
Però ves a saber
en quin poble perdut
dels Estats Units
està col·locada.
Per tant,
vol dir que
la vida d'aquell poble
molt divertida
no era
i era evident
que un prostíbul
era un lloc
que des de les èpoques
de l'oeste,
de l'ejanoeste,
estava amb tots
els poblets perduts
de tota la geografia.
Sí, sí, sí.
Llavors,
clar,
però clar,
això ho veus
en una pel·lícula
de Pèkin,
Paca l'oeste,
i bueno,
no et molesta tant.
Allà,
clar,
agafaven quatre mexicanes
les pujames
i es portien
una juguera i tal.
Queda com una cosa
situada en aquell temps.
Sí, sí, sí.
Però clar,
aquí una institució
psiquiàtrica
que vinguin dos dones
amb un cotxe
que a més a més
porten un cotxe
per després
sortir,
escapar-se amb ells
i tal.
Exacte, exacte.
No?
És que...
Una d'elles
és amiga d'ell,
una d'elles és amiga
amistansada
o el que sigui
i és una de les
que domina.
No oblidem
que hi ha una escena
al mig
molt interessant
en la pel·lícula
i que és un moment
de respira de llibertat
que es dona
i es dona
dintre de la meitat
entre el primer terzi
i el segon,
que és aquella sortida
que fan...
que s'escapen,
realment s'escapen
d'una manera
molt...
però s'escapen
tot el grup humà aquest
i inclòs amb aquesta noia
i aquesta noia
se la troben fora...
Amb l'autocar, no?
Amb l'autocar
i després agafen
i se'n van al port
a agafar una barca
per anar a pescar
i agafen una barca
que és una senyora barca
i van a pescar
amb aquella barca.
Aquell és un moment
de llibertat
que tenen tots
i allà descobreixen
aquest personatge
d'aquesta noia
que efectivament
sembla que viu
de vendre el seu cos
bàsicament
perquè ell d'alguna manera
ja ha tingut una relació
amb ella
de tipus
bastant profunda
i és amb ella
qui pensa ell,
amb ella i una amiga
per poder muntar
aquesta festa final
en la que aprofitaran
per fer una sèrie de coses.
I bé, sí, sí.
Aquest moment,
aquesta escapada
amb l'autobús
i després
el fletar
la barca
que, bueno,
està perseguint-los
tot Déu allà
però ells se'n van...
Els van tirant
i van fotent
i a més a més
un dels sonats
l'agafen
i el posen de...
Bueno, no us ho expliquem.
A portar el timor.
És que la pel·lícula
té moments
molt divertits.
Moments molt divertits.
De comèdia a comèdia.
Els bojos
et poden enfrontar
al pitjor
del que et pots arribar
a pensar de tu mateix
i et veus una cosa
i dius, ostres,
és terrible
quan l'home
arriba al límit aquest, no?
Sí.
I també
a coses absolutament risibles.
Hi ha el Martínez
que és el personatge aquest
que dius tu
que és el que acaba
portant el timor.
Clar, aquest home
fa riure.
Fa riure.
Perquè té una manera
d'expressar-se.
però al matínez
es fot molta pena
perquè és el desgraciat
de tots ells.
A mi realment
és una pel·lícula
que em toca profundament.
No sé si us tocarà tant
a vosaltres.
Jo espero que en sí,
no?
En part, potser sí, no?
Jo en tot cas
em penso
que és una pel·lícula
primer
que respon
al nostre títol
de la secció.
Ah, sí.
És un clàssic.
Totalment.
I després jo penso
que és una pel·lícula
que s'ha de veure
perquè en el seu moment
va tindre
una influència
molt important.
Sí.
I no sé si tu
tu tenies previst comentar
com va anar
la producció?
Perquè aquesta és una producció
de Michael Douglas.
Sí,
Michael Douglas
és el producció.
Que els drets
els tenia el Kirk Douglas
i els va passar
al seu fill
perquè ell
la volia dirigir
però no va trobar
un productor.
Parla amb tu,
parla amb tu
perquè no he preparat
tant aquesta part.
No la coneixia.
Sí,
doncs finalment
el fill,
el Michael Douglas
li va comprar
al seu pare
o van arribar
amb un acord
perquè li cedís
els drets
i llavors
van tindre
una lluita molt forta
perquè costava molt
trobar algú
que pogués ser
els diners
en una pel·lícula
que tractés aquest tema.
Aquest tema
en aquell moment
no interessava,
en aquell moment
interessaven
coses
d'un altre...
Molt més comercials,
d'un altre tipus,
no tan conflictives.
Clar,
un petit o gran nombre,
coses...
més suaus.
Més suaus, eh?
Sí, sí.
I llavors
es van ajuntar
per una banda
el fill,
o sigui,
el Michael Douglas
i per l'altre
Saul Zanz
i entre els dos
van...
bueno,
va ser Òscar
a la producció
també, eh?
Sí.
És veritat,
també va ser
la millor pel·lícula.
Sí, senyor.
Sí, senyor.
I llavors
van aconseguir
els diners suficients
com per tirar-la endavant
i
hi ha una cosa
que també és molt divertida,
la quantitat
de gent important,
tant actrius
com actors,
que van rebutjar el paper
perquè van dir
no, jo amb aquesta pel·lícula
no m'hi poso,
aquesta pel·lícula
em faria mal
la meva carrera i tal.
Aquelles coses...
Sí, absolut.
És curiós
perquè jo estic segur
que molts d'ells
quan van veure el resultat
es van estirar
els cabells
i dir
segur, segur.
Però si m'ho vi
no ferit de missa.
Sí, sí, sí.
No, no, sí, clar.
Pensa que tots els actors
que surten a la pel·li...
Fa i d'una, ui.
Pocs anys després...
Va dir que no.
Va dir que no, imagina't.
No, no, tots ells van acabar...
Potser n'hi ha dos o tres que no,
que no van fer gaire carrera.
Per cert, parlant d'actors
que surten a la pel·lícula,
recorda'm el nom
de l'actor del negre
aquest potent
del Vigilant de Nits.
Ah, sí.
Scarmine Brothers.
Scarmine Brothers
del Vigilant de Nits.
Quan el vaig veure de cop
en una escena
també molt interessant
que forma part
d'aquesta part final
de la revolució,
per entendre'ns,
tenen d'alguna manera
segresta,
no tenen allà
col·locat en aquest home
el Vigilant de Nits
que és negre,
que és aquest Scarmine Brothers.
Aquest home,
hi ha un moment
que de cop
no hi vaig caure,
però hi ha un moment
que el Nichols Orell
coincideixen en un plà
molt clarament
i dic, ostres...
És premonitori.
És premonitori això,
perquè d'aquí 5 anys,
perdó,
d'aquí 25 anys,
no,
d'aquí 5 anys,
l'any 80,
Kubrick realitzarà,
dirigirà The Shining.
The Shining.
El resplendor que es va dir.
Amb ells dos.
Amb ells dos.
Ells dos surten a la pel·lícula.
És el negre,
que bueno,
que és el personatge...
El mata el Nicholson.
El mata el Nicholson
i que realment
es tornarà a trobar
cada vegada.
Cosa que ens va fer pensar
el Pep va comentar.
Jo crec que tu vas dir
que el Kubrick...
Que Kubrick segurament
va veure,
va veure
algú amb volós
sobre el nivell del cucú
i va dir,
hòstia,
aquests dos personatges
m'interessen.
I funcionen molt bé junts,
així com el Xif
i ell també funcionen molt bé junts.
Amb aquest personatge
també,
d'una altra manera,
també està molt bé
els dos,
i més,
gran actor Nicholson
sense cap mena de dubte,
malgrat
tots els tics
i tot el que li vulguis dir
de ser un actor excessiu,
aquí l'accés
li va a favor.
Aquí,
clar que sigui,
perquè el personatge
li permet això.
És una mica també
el que passa amb el resplendor.
Igual.
I bueno,
és que està carregat de tics.
Bueno, tio, però...
Està boig.
Clar.
És que està boig.
Sí,
allà on Nicholson
no pot fer tics
i tampoc en va fer,
és per exemple
amb la pel·lícula
que hem parlat aquí
de Polanski.
Del Polanski.
El tríler aquell.
Sí.
No podem fer aquestes trampes.
No podem fer aquestes trampes
perquè ens enganxa.
Hem de parlar
del que tenim preparat.
Jo ho tenia preparat,
venia a parlar de mi libro
i em treus aquí a...
Sí, però...
El Polanski,
sí, home, sí.
Amb la Fai Donové,
precisament.
Amb la Fai Donové,
sí, home, sí.
La pel·lícula de...
Sí, terrible.
Molt maca, Hollywood.
Los Angeles.
La Daly.
La laguna aquella
que hi ha dalt,
la gran piscina
aquella que tenia muntada.
Es diu exactament...
Ho està buscant,
el Pep.
Avui,
mentre tant us distrauré
cantant una bonica cançó.
No, no.
L'estava buscant i ho trobaré.
Ah,
dir-vos-vos una cosa
que no hem dit.
que, esclar,
aquest senyor que diem
el director,
el Milos Forman,
va dirigir,
poc temps després...
Chinatown.
Chinatown.
Chinatown és la pel·lícula...
No va dirigir Chinatown,
sí que va dirigir Chinatown.
És la pel·lícula
en què, vull dir,
amb un paper
com el de Chinatown,
no pot fer
l'imbècil continuament.
No, que el feia massa.
I no el fa.
Allí no,
no el feia, no.
En canvi...
Bueno, no el fa,
però aviam,
crea un personatge
de quasi de còmic, eh?
O sigui, recorda el personatge
que crea el Milos Forman
en la pel·lícula.
Però és cert,
no té aquesta gestualitat
extrema
que juga en aquests casos.
En canvi,
allun el fa,
i des del meu punt de vista
destrossen,
perquè no solament el fa ell,
el fa ell
i el Marlon Brando,
amb Missouri Bricks
d'Arthur Penn
i es carreguen la pel·lícula.
Sí.
Perquè arriba un moment
que dius, bueno...
Se li va anar de les mans
a l'Arthur Penn,
jo tinc un llibre
que parla de direcció d'actors.
Sí,
l'un per l'altre
van començar
a veure qui la font
més grossa,
devien anar
bastant tocadets
del col
tot el rato
i, clar,
arriba un moment
en què la clientela
quan està veient la pel·lícula
diu, bueno,
però això què és?
Doncs res,
era això.
Era això,
no,
estava amb això
i volia...
Bueno,
jo una mica,
es podria estar parlant
hores d'aquesta pel·lícula
i és el tòpic
també dir-ho,
però és veritat.
Hi ha una cosa també
que volia comentar
i és perquè
es feia una idea
de l'interès de Forman
per aquesta pel·lícula
Forman té
una història curiosa.
Neix el 18 de febre
del 32
a Txèquia,
en una ciutat
que es diu Kaslav.
Kaslav, sí.
I va morir
a Dauzbury,
a Connecticut
el 13 d'abril
del 2018.
Bé,
els seus pares
eren protestants.
Sí.
Rudolf Forman
i Anna
es va boba.
El Rudolf,
el seu pare,
va morir
el 1944
al camp
de concentració
de Buchenwald.
Sí, senyor,
de Buchenwald.
I la seva mare,
el 1943,
un any abans,
a Auschwitz.
I després,
quan ell va ser més gran,
es va enterar
que en realitat
ell,
el seu pare,
havia sigut un altre.
És a dir,
era un fill adoptat
d'un jueu.
Sí.
Clar,
amb tot aquest menú,
més la baixada dels russos
a la primera edad de Brava,
el tio
va sortir
bastant,
diguéssim,
amb comptes pendents
amb la política,
no?
I per això,
jo crec que
va tindre aquesta força
amb algunes
de les pel·lícules
que va fer
als Estats Units,
amb les que ja
va posar
una mica
allò que seria
l'ajuste de cuentas,
no?
De començar a parlar
de coses de la manera seriosa.
Correct.
Encara que la pel·lícula
era lleugera,
aparentment,
el take-off
la...
Sí,
però...
Era una pel·lícula
que en el fons
estava fent una crítica
brutal.
Aquí també hi ha una cosa,
a la millor,
ja ho sabeu,
però si no,
us ho dic perquè
hi pot haver algú
que digui,
bueno,
si aquest home
va fer l'adaptació
d'Atrapat
sense sortida,
perquè se li diu
algú en voler
sobre el llibre del cucut.
Bé,
a l'ocell en qüestió,
el cucut,
segons sembla,
es dedica
a posar els seus ous
als nius
d'altres ocells.
Aquí la metàfora
és que el protagonista,
Jack Nicholson,
sembra
el fruit
de la seva
influència
alternativa,
discordant
i
inconformista
en la conducta
dels que ja
estaven ubicats
en aquell ni.
crea la confusió
a partir d'entrar
en un món
que no li toca.
És un títol
metafòric
que se li escau
perfectament.
M'enviu oblidat
d'aquesta història,
és cert,
tens tota la raó.
Dir també
que això que deies
de la força
de Kissey,
Kissey s'ha de fer fort
i llavors
quan ell
va a l'escola secundària
ell es fa lluitador,
lluitador professional
de lluita.
La lluita dels Estats Units
encara ara
segueix sent
un esport
important de segon.
La grecorromana
en aquella època
i ara
altre tipus de wrestling
diferents.
I això crea
un personatge
que va estar a punt
fins i tot
d'arribar
als Jocs Olímpics,
és a dir,
va estar a punt
de participar
als Olímpics.
I d'alguna manera
també,
com un home
que agafa com a models
per completar
la visió
de l'anectàs
de l'escriptor,
John Wayne
era un dels seus ídols.
John Wayne
com a personatge
era un dels seus ídols.
I a nivell també
de pensadors,
de gent que escrivien
coses interessants
sobre tots els temes,
el Rice Borroughs,
que és un home
que havia escrit
sobre el món
de la pedra,
i el Zan Gray,
aquest escriptor
de novel·la,
diguem,
d'aventura
de l'Oest i tal,
que té uns referents
potents,
potents,
que té una bona base
per després fer
totes aquestes coses
que va fer
el Kissé.
I la pel·lícula,
el nostre amic
en aquest cas Forman.
Molt bé,
doncs deixem aquí
el tema Forman,
recordeu,
Alguien Boló
sobre el nivell
del Cucco,
un dels llocs
possibles per veure-la,
segur i en bones condicions,
Filmin.
Filmin, sí, sí.
I dit això,
entrem
amb la temàtica,
no sé si ens portes
alguna recomanació
de sèrie.
Sí,
crec que no la vam arribar a fer,
és que he tingut la dubte.
No,
no, no,
no,
vas a avançar-la.
Vaig a avançar-la.
Però no vas a entrar.
No,
tampoc es tracta
d'entrar molt a fons,
és una sèrie,
no estem davant d'una...
És a dir,
és una sèrie seriosa,
mai millor dit.
M'ha sortit,
no preveia dir-ho,
però és una sèrie seriosa.
Hi ha sèries que són seriades,
és a dir,
hi ha sèries que són
per ser consumides
d'una manera
absolutament...
I aquesta no,
aquesta és una sèrie
que quan la comences
dius,
vols dir que m'agradarà això?
Perquè és cert
que ens ha acostumat
al cinema,
amb l'Ànzimos,
ja va fer una gran introducció
en aquest món,
de tocar la història
des d'un punt de vista
modern,
diguem,
o sigui,
fer un tema històric
profund del segle XVI,
del XVII, XVIII,
o la Sofia Còpola,
també ho ha fet.
És a dir,
hi ha una sèrie de directors
que han fet aquest joc.
Hi ha dues sèries
que tracten
sobre el personatge
de l'emperadiu d'Àustria,
la Sissi,
famosa,
i les dues
tenen aquest toc modernós,
ja en vam parlar
en el seu dia
d'una d'elles.
És a dir,
hi ha una certa tendència
a recuperar
aquests temes clàssics
de la història
clàssica profunda
i tocar-los
amb una nova
manera de fer.
Més que no pas,
ja no dic
deformant o no
deformant la història,
jo la tinc
sospesa
des del que abans
era el preuniversitari,
per tant,
no seré jo
qui jutgi
si responen
o no a la realitat,
però sí que...
Ja vam tindre
un historiador aquí.
Vam tenir un historiador
que ja no hi és.
Que ja no hi és.
i de fet
no sóc jo
el més expert,
però sí que
la sèrie
té aquest apesentor
que estàs movent
en un món
d'una història potent.
N'estem parlant,
ni més ni menys
que a partir
d'un llibre
també
de Leonie Frida
es criré un llibre
que es diu
Caterina de Medici,
Renaissance Queen of France,
la reina
de la renaixença francesa.
És a dir,
que
ens parlen
i és a més
que de Caterina de Medici.
Caterina de Medici
va ser
en qui li diuen
el nom de la sèrie
The Serpent Queen,
o sigui,
la reina serp.
Serpent.
La reina serp.
Que vol dir
que va ser
molt dolenta.
Molt dolenta
perquè és una dona
que neix
d'una manera
absolutament
o és òrfana
i per tant
d'alguna manera
neix de res,
del no res,
però d'alguna manera
per una sèrie
d'esdeveniments
que ara no entran.
En el cas
i que la pel·lícula
dona una mica percebuts,
es troba que
ella ha de portar,
ella d'alguna manera
s'espera d'ella
que sigui,
perquè els va bé
a la família de Medici,
i col·locar-la
com a la dona
del gran de França,
que és ni més ni menys
que el rei de França.
Llavors,
volen que desposi
amb el rei de França,
que sigui l'esposa
del rei de França
i tota la finalitat
va a funció d'això.
La pel·lícula
és això,
bàsicament ens explica això,
les seves dificultats
en parir el primer fill,
això genera tota una crisi,
i a partir
de les dificultats
de parir el primer fill,
totes les intrigues
de l'acord
per aconseguir
que d'alguna manera
algú agafi la successió,
perquè és clar,
si no hi ha un primer fill,
tot això
va generant
les típiques intrigues
de Palau,
però explicades
amb una clau
per un cantó
carregada d'ironia,
carregada d'humor també,
però també carregada
d'un caràcter
tràgic
de la vida,
t'adones compte
del poc
que en aquell moment
valia la vida humana,
és a dir,
la vida també ens demostra
que ara en aquest moment
estàvem al segle XV?
Estàvem al segle XV,
no,
estem als XVI,
ja et dic que tinc
suspès a la història,
no em feu massa cas,
XVI,
sí,
XVI,
és el Renaixement,
hi ha una miqueta...
I la pel·lícula,
com es diu?
La sèrie?
The Serpent Queen,
la reina serp,
la reina serp,
sí,
sí,
i a més a més té
una capçalera,
una arrencada,
que així com moltes vegades
es salta un sempre
l'inici de la llave,
que ja l'he vista,
o el tràiler fins i tot
del capítol anterior,
i vas directe al gra,
en aquest cas jo a vegades
en veig de capçalera,
perquè és la reina
asseguda en un tro,
en un tro fals,
un tro que no és un tro real,
és un tro que està més
en la línia
d'algunes sèries
que han creat
aquests trons tan especials,
que són com de mentida,
no?
I en un moment determinat
sota la seva faldilla
surten
una vintena de serps
raptant per terra
cap a càmera,
que venen cap a la càmera
en un espai
d'aquests macos.
Ara,
jo estava pensant,
estava pensant,
clar,
molt més modest
amb el començament
de l'excursor negre,
te'n recordes?
Ah, sí.
I tant.
Però allà sortia
una serpona.
Una serpona.
Un escursor.
Aquí en som,
aquí han tirat més,
hi ha més pressupost
i han tirat...
Aquí.
Hi ha molt pressupost,
realment,
cal dir que és una sèrie
que realment té
un dineral a la darrere.
Dir que té,
per allà anar a l'ho pràctic,
dues temporades
de vuit capítols cadascuna,
per tant són 16 episodis,
que està a Movistar,
vol dir que també té
un accés relativament fàcil
pels que tenen a Movistar,
òbviament,
i que està produïda
molt recentment,
perquè va començar el 2022
els primers capítols
de rodar-se
i es van acabar
els últims de rodar-se
i produir-se
el 2024.
Per tant,
és una sèrie
relativament moderna
i juga
amb molts elements
de llenguatge modern
que jo agraeixo profundament.
L'ús de música moderna
actual
dintre de l'estructura
d'una història
de cinc segles enrere,
això a mi
em crea
una especial emoció,
perquè són temes
molt ben escollits
i en alguns moments
genials
a partir d'aquesta barreja.
Sobretot
en els finals de capítol.
Ja ho havien jugat
des del Soprano,
que sempre
al final de capítol
tancava amb un tema
superconegut i tal.
Però ells
aquí ho fan
i ho fan molt bé.
Una actriu
que no recordaré ara,
no la porto escrita,
no me l'he escrit,
que és la que representa
on gira tot
al voltant d'ella,
que és la que fa
de Catania de Medici,
i uns actorassos
al voltant
d'aquests
que molts deus
són desconeguts
completament,
però amb un rendiment
al nivell de BBC
i d'una producció americana
d'aquest nivell,
no?
O sigui,
la producció és anglesa
o americana?
No,
aquesta anava a dir,
és tipus BBC,
però en realitat
la producció és americana,
és nord-americana,
sí,
i això,
dues temporades,
16 episodis,
50 minuts més
menys que d'un.
Jo m'agrada molt
que ens comentis
coses de sèries,
perquè penso
que dintre
de la nostra audiència
hi pot haver gent
que tingui,
a la millor,
una molèstia
o una dificultat
per accedir
a sales de cinema,
i en canvi,
d'aquesta forma,
crec que els hi fem
un servei
orientant
de cara
a sèries,
que es poden veure
tranquil·lament
des de casa,
i sempre
que nosaltres
en parlem,
que tu ens en parles,
perquè ets el que
domina el tema,
ja sempre poses
un estàndard
de qualitat
que sigui notable.
Que per mi,
que per mi ho siguin,
ja sabeu que això
és molt,
per sort,
no per desgràcia,
és un tema
molt subjectiu,
però és veritat,
per mi com a mínim
que siguin sèries interessants
i que recomano
sense cap por
que algú pugui dir
si li agrada això,
perquè em pot ser
que li agrada això,
no,
jo crec que quan les dic
també sé perquè
puc compartir-ho
perquè sé que el públic
que tenim
és un públic selecte
també,
i que per tant
entendran.
Sí,
home,
jo crec que
si segueixen
algunes de les teves
recomanacions,
segur que a partir
de la primera
que vegin,
ja cuidaran
cada setmana
que sorgeixi
el tema
per anar
obrint-se
camí.
Sí,
a mi,
tots fem igual,
tots bevem
d'aquesta informació
i el tema
escolto a vegades
moltes vegades
a la ràdio
o altres mitjans
em miro
per saber ben bé
què és el que s'ha de veure,
però és clar,
aquest món sí que no és,
el cinema és una bogeria
la producció que hi ha,
però és que amb sèries
és un no parar,
o sigui,
és terrible.
No, no,
i val la pena
que algú et separe
una mica
l'agrada de la palla
per no perdre el temps
amb coses que...
Sí,
perquè a vegades te'n dones
o de quan veus una mala sèrie
i arrenques el primer capítol
i dius
ho hauríem de deixar,
però no t'atreveixes
i te'n menges dos i tres,
ostres,
quina manera més absurda
de perdre el temps,
no?
I ara com tenim
el tema
de l'aula de cinema?
Aula de cinema.
La tenim 10 minuts llargs
que podem aprofitar.
Tentem-nos aprofitar.
L'aula de cinema
la vam deixar l'altre dia
amb una mena d'espòiler
que vaig fer
del que anàvem a parlar
realment el proper dia.
Jo penso que és un dels temes
que no és tan mecànic
com altres coses
que hem explicat,
que si la mesura dels planos,
que si la llargada,
que si...
No.
Aquest és un tema
una mica que és
a l'eix vertebrador
del que és
el muntatge cinematogràfic.
I, d'alguna manera,
és la base de treball
que tots els muntadors
ens regim
per aquesta base de treball.
El que passa és que
ho fem
sense saber-ho,
molts de nosaltres.
O ho hem estat fent
durant anys
sense saber-ho.
És a dir,
hem estat obeint
a unes normes
diguem no escrites,
però que ens han servit
una mica perquè
tots ens comandem
per aquestes normes.
Primer,
perquè tenen
una gran part
de lògica,
és a dir,
no són normes
creades per algú
des de dalt
que diu
a partir d'ara
el decàleg,
no?
del teu manament.
A partir d'ara
això,
no.
Responen a una lògica
absolutament normal
de com vaig a fer
una història
perquè funcioni.
I la primera pregunta
a fer-se és
el que dèiem
per on vam començar
l'altre dia,
com decidir
quan estàs muntat
un pla
on s'ha d'acabar
aquest pla?
Quan has de
fotre la tisora,
fer la tisorada
i dir,
la tisorada simbòlica,
i dir,
aquí s'acaba aquest pla,
en aquest fotograma exacte,
en aquest 25au de segon,
s'acabarà el pla 1
i passarem
a un pla 2.
Estiguem on estiguem
de la pel·lícula?
No.
Imaginem que estem
a l'inici.
Hem començat,
alguna vegada ja ho he fet
aquest exercici,
comencem a muntar la pel·lícula,
hem de posar un pla,
decidim un,
el posem,
és aquest pla.
Quan arribem al punt detall,
hi ha un muntador americà,
que l'hem parlat
alguna vegada d'ell,
que és el Walter Murch,
que fa uns anys
escriu un llibre,
no en fa gaires,
ell era un gran muntador
de so,
també d'imatge,
però sobretot inicialment
de so,
que és el que vam muntar
ni més ni menys
que el so d'Apocalypse Now,
és a dir,
quasi re,
i després també
moltes pel·lícules
de Còpola
i de molta gent
han muntat ell,
després també la imatge,
és una que després
s'ha convertit
en un gran muntador d'imatge
i en un gran divulgador
de llenguatge cinematogràfic
i sobretot
de muntatge cinematogràfic.
Llavors ha escrit
un dels llibres claus
sobre això
i amb ell
a vegades em vas-ho,
a vegades no,
a vegades em vas-ho
amb el meu propi,
diguem,
programa que jo he portat
a l'ESCAC
durant 10 anys
per ensenyar
la signatura de muntatge,
però en aquest cas
sí que me'n vaig al llibre
i amb una signatura
d'allò
en el momento del parpadeo
era el llibre
de lectura obligada
en el momento del parpadeo
que ell
subtitula
com una perspectiva
sobre el muntatge cinematogràfic
Walter Murch.
El pròleg
és ni més di menys
que del Còpola
i aquest és un llibre
que no es troba,
està descatalogat,
encara s'han anat fent
quan es pensava
que no es faria més,
s'han fet més edicions.
Ja el llibre té molt d'interès
tot ell,
però sobretot
entra en aquest punt,
el punt en què ell parla
d'aquest moment,
aquest moment clau
de decidir.
Què fer
en el moment
que hem arribat
al final d'un pla?
Per què hem decidit
que allà s'acabava?
Llavors,
en el moment del tall,
en el momento del parpadeo,
en el moment del tall,
és
hem de valorar
diverses coses
i ell diu
hem de valorar
sobretot sis coses.
Per això li diu
la regla dels sis criteris.
Ell,
l'Enric,
per definir,
per fer-ho més curt,
en anglès diu
the rule of six,
la regla dels sis.
Bé,
aquesta regla dels criteris
s'apoya
amb una cosa
que anticipava
l'altre dia
de tota velocitat,
que és amb el fet
1,
l'emoció.
Ell aquí fa una cosa
que a mi no m'agrada
i és que li posa
un percentatge
de valor
sobre el tema.
És a dir,
emoció,
després dirà història,
després dirà ritme,
després dirà rastre
de la mirada,
que ja explicarem què és,
pla bidimensional
de la pantalla,
també ho explicarem,
espai tridimensional
de l'acció,
també ho explicarem.
i ell li posa
a cada una d'aquestes
coses
a tenir en compte
un tant per cent.
A l'emoció
li dona
el 51%
de valor.
Jo crec que és incapaç
ningú de posar
un tant per cent
a aquestes coses,
però ell s'hi veu obligat
i suposo que fruit
d'una profunda reflexió
i ganes de ser precís
li posa això.
Jo penso que
simplement hem de saber
que el més important
per ell,
i jo crec que
per quasi tots els muntadors,
és que l'emoció
és el primer.
I què vol dir l'emoció?
però esclar,
dir l'emoció
li guiaria molt ràpid
ara els sis punts
i cada punt
me'l n'està
i digués
això vol dir tal.
No.
Què vol dir l'emoció?
L'emoció no vol dir
que el pla
no el tallem
en el moment
més emocionant.
No té cap sentit això.
Quin és el moment
més emocionant
d'un pla?
no té sentit.
Què vol dir ell?
Vol dir que
en el moment
que tallem
nosaltres
si ja la pel·lícula
portem una estona
muntant-la
ja portem material
muntat prèviament.
Si comencem
és un altre punt de partida
però si portem una estona
i tenim 30 minuts muntats
i estem muntant
el primer minut 31
per entendre's
i el primer plano
el minut 31
estem en el primer plano
i a punt de tallar
per anar al segon
què és l'emoció?
L'emoció és saber
que en aquest punt
que tallem
guardarà una coherència
el que produirem
a partir de l'enllaç
d'aquest primer punt
que hem tallat
amb el proper plano
que vindrà
guardarà una coherència
emocional
amb tot el pes
que anem portant
de la història.
És a dir
que el que s'ha de fer
és mantenir
sigui fidel
el punt de tall
a l'emoció del moment.
És a dir
no pots trencar
amb un error
d'un tall mal fet
mal fet en el segon
d'acabar
on no ha d'anar
amb tota l'emoció
que has aconseguit
generar fins aquí.
Per tant
és cert
és el més important
no trencar
amb aquesta manera
tenir-ho en compte
sempre
què és el primer
que has de tenir en compte?
Això lluita
una mica
contra tota una sèrie
de llibres de muntatge
que són dels anys
30, 40, 50, 60
el Carles Reits
el director
anglès
en va fer un de molt important
Montage Cinematòráfico
el tinc
el deus tenir tu
perquè és un llibre
molt famós
i després també
crec que hi havia un
de
Einstein
però hi ha
la insistència
si la insistència
ja és un
déu
diguem
dintre d'allò
però hi ha
aquest llibre
dels Reits
per exemple
si el segueixes
que és un llibre
super complet
estupendo
i bueno
què dir d'aquest llibre
és una meravella
però
no ens dona
aquestes claus
que ens dona
també aquí
el Walter Moogs
que és
valora molt més
la mecànica
del cinema
explicar-nos de bé
com funciona
la mecànica
que és una cosa
que jo també
ho dedicaré a fer
d'aquí
en les properes classes
ja ho han estat
començant a fer
la dimensió de planos
com passar d'un primer plano
a un plano més lluny
més proper
ja anirem treballant
també això
l'angulació de la càmera
que vol dir coses
si està per sota
si està per sobre
tot això
ho anirem parlant
però
Reits
no en parla
d'aquests punts
que parlarem avui
i són la clau
del tema
no en parla
perquè bueno
d'alguna manera
no estava codificat
encara això
s'utilitzava
la gent responia
segur
a aquestes demandes
de la pròpia pel·lícula
però no sabien
que ho estaven fent
una lògica quasi
diria ancestral
de construcció
d'una història
el segon punt
veiem fins on
donat tu ems
tu em talles
quan arribi al límit
el segon punt
és la història
l'argument
el que s'està explicant
que allò
que estàs explicant
i alguna vegada
hem fet el símil
allò que
el director
i el muntador junts
quan munten la pel·lícula
estan fent amb l'espectador
és agafar-lo
de la maneta
i dir-li
mira
ara vull que vegis
això que t'ensenyaré
i amb aquesta maneta
el vas portant
per tots els espais
que t'interessen
de la manera
que t'interessa
amb la dimensió
que t'interessa
amb la durada
que t'interessa
vas portant l'espectador
de la maneta
per tots aquests punts
què vol dir?
que la conducció
la conducció aquesta
és que t'estàs portant
a part de
com hem dit abans
mantenint
aquesta emoció
que s'ha de mantenir
en cada moment
mantenint
la lògica
de la història
no desconstruir-la
a menys que no
vulguis desconstruir-la
per tornar-la a construir
però
si la teva voluntat
és fer una pel·lícula lineal
doncs
anar que la història
vagi creixent
que cada pla
això deien
molts guionistes
aquests que han escrit
llibres també
d'aquests Miracle
deien que
per fer una seqüència nova
ha de tenir un motiu
aquesta seqüència nova
és a dir
si tu vas usar
una nova seqüència
la seqüència 33
és que d'alguna manera
estàs fent créixer
la pel·lícula
si no
no té sentit
és a dir
la seqüència 33
ha d'aportar coses
a la història
que la 32 no tenia
ha de fer evolucionar
la pel·lícula
cap a tu
vols que vagi
per tant
aquesta evolució
de la història
que per cert
Walter Murs
li dona el 23%
una mica menys
de la meitat
del valor de l'emoció
és el segon punt
en canvi
més important
i això és molt important
perquè aquells vells mestres
del cinema
com el Reits
ens deien que el més important
era allò que deien
el ràcord
el saltar-se l'eix
o no saltar-se l'eix
la posició de l'actor
això
ell ho deixa
ja ho veureu
ho deixa pel final de tot
el més important
per ell són
aquests tres primers punts
emoció
història
i el tercer
quin havia de ser
ritme
el ritme
el ritme
i el ritme
no cal explicar què és
simplement sí que en cinema
cal dir
i ho hem dit alguna vegada
però una mica de passada
i mai està de més
i sobretot amb gent
que no sou del món del cinema
i que està bé
que les coses
es repeteixin una miqueta
que és el ritme
tant el que el tall
de muntatge genera
que tu talles en un punt
i passes a un altre
a una determinada velocitat
amb una determinada durada
de la que vens
i a una a la que aniràs
i a partir d'aquí
pots crear un ritme diferent
escurçant els planos
o allargant-los
sí
què vol dir?
que aquest ritme
és una
el tercer element
més important per ell
perquè ho és
perquè és el que acaba de tancar
aquesta trilogia de força
emoció
història
i el ritme
un 10%
el cinema clàssic
ara estic pensant
en cinema clàssic americà
sí
però
no precisament
de l'edat
del cinema clàssic
sinó
més
cap aquí
és a dir
els anys 70
i 80
els grans directors
d'aquells temps
jo recordo
que una cosa
que m'agradava molt
és que una
una seqüència
t'anunciava la següent
i la següent
l'altra
i així
això
és una cosa
de llenguatge
que és molt
molt bona
molt bona
perquè
agafa
l'espectador
li fa
ser entenedor
a