Sentiu, és la sintonia del benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Prepareu-vos a escoltar les interessants entrevistes
i les curiositats d'aquí i d'arreu.
Fem ràdio amable, parloient tranquil i culturalment curiós.
Benvinguts, convidat i amanitat.
Benvolguts, viatges, història.
Bentrobat, cultura.
Tot això ho escoltareu en els benvinguts, benvolguts i bentrobats aquí, a Ràdio d'Esbert.
Once upon a time there was a pretty fly.
He had a pretty wife, this pretty fly.
But one day she flew away, flew away.
She had two pretty children.
But one night these two pretty children flew away, flew away.
into the sky, into the moon.
Molt bona tarda.
Benvinguts a Cinema Sense Condicions.
És el primer programa que fem d'aquesta nova era, 2024.
Esperem i desitgem que hagi tingut unes festes molt bones i molt interessants en tots els aspectes.
I aquí estem de nou per parlar-vos de cine, per parlar-vos del que ens agrada,
per portar els nostres clàssics de la setmana, com és habitual, i també, com sempre anem fent, portarem entrevistes amb gent interessant que té coses a dir sobre el cinema i les diferents facetes del cinema, tant la direcció com aspectes tècnics, com guió, etc.
Ja ho anirem veient al llarg del curs. Avui d'entrada, a presentar-vos a l'equip. Enric, bona tarda.
Bona tarda, com estem?
Benvingut.
Moltes gràcies.
Com han anat les festes?
Doncs molt bé, amb família i com han de ser, amb tranquil·litat i molt bé, no em puc queixar.
Ho celebro. Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, bona tarda.
Què tal? El mateix et dic.
Bé, bé, ens hem vist tu i jo ja una mica ho hem parlat, però efectivament, davant de la gent també hem de dir que les festes han anat força bé.
pel perill que tenen, Déu-n'hi-do com ens han sortit encara, ens han sortit bastant bé.
Sí.
Perill en tenen.
Realment, i aquest any després en parlarem, tenim que parlar lamentablement d'obituari.
Per això també.
I això és una cosa que no ens agrada gens, no ho voldríem tindre que fer, però bé.
La vida també és la vida.
La mort forma part de la vida.
Ah, exactament.
Molt bé, doncs aquest és l'equip que som avui i haureu vist una música una mica inquietant.
Aquesta música correspon a una pel·lícula única, perquè només va fer aquesta,
La nit del caçador del gran intèrpret Charles Launton.
Aquesta pel·lícula ha estat escollida per l'Anastasi i, bé, li passo la paraula perquè ens introdueixi en les coses bones i interessants, que són moltes.
Sí.
Què té aquest film?
Sí.
Em permetré una miqueta avui fer, bé, sempre m'agrada entrar una miqueta per fora, diguem, del film mateix, no?
Després ja entrarem a l'anàlisi, d'entrada també, presentaré una miqueta també el que és la sinopsi, l'argumentari dels films, també ho podries fer tu.
En aquest cas jo, en aquest cas, simplement utilitzaré la meva veu per explicar i situar el públic on estem a nivell de contingut, no?
I a partir d'aquí sí que tu i jo podem entrar ja també en el diàleg.
A veure, diguem una cosa, de cara a l'oient, diguem que és una pel·lícula que la poden trobar a filmar.
Sí, senyor, que és una gran avantatge.
Això és una gran avantatge perquè realment és una pel·lícula, independentment del que ara diguem nosaltres, a partir d'ara, és una pel·lícula per veure-la.
Sí, i tant, i tant, i tant, absolutament, absolutament.
I per veure-la, a més a més, diguem, no un públic excessivament ampli, no sé quina és la limitació per baix, però jo crec que d'un públic des de 13 a 14 anys fins a l'infinit, és una pel·lícula perfectament visible.
És dura, perquè és una pel·lícula dureta, però té una duresa molt especial, en tot cas.
Bé, la dualitat que parlaves tu, vida-mort, vida-mort, la pel·lícula també, com em deies tu abans, també té una dualitat molt marcada, que és el bé i el mal, són el bé i el mal.
Love and hate, en aquest cas, l'amor i l'odi, és el bé i el mal.
La pel·lícula està, pivota al voltant d'això.
De què va la pel·lícula?
La pel·lícula, bàsicament, va d'un personatge que és Harry Powell, que va existir en la realitat, era un home que es deia Harry Powers, en realitat, que es basava, que era nascut com a holandès,
es va implantar amb la família als Estats Units, un tal Herman Drenz, el cognom original, que va ser la inspiració per aquest predicador, va ser la inspiració del novel·lista, en què es basa el Davis Group, en què es basa l'història.
I del novel·lista va passar James A. G. a l'escriptor, diguem, del guió de la pel·lícula.
Bé, de què va? Va d'això, va d'un home, que és Robert Mitchum, representant Harry Powell, que s'ha otorgat a si mateix el paper de predicador.
És a dir, ell diu que és predicador i va saltant de poble a poble, segons les circumstàncies de la vida o de la mort, el va emportant,
i va saltant de poble a poble i que, finalment, la seva intenció sempre és acabar-se casant amb alguna vídua pietosa i ingenua
que, d'alguna manera, posteriorment, en treu algun benefici, sigui matant-la o sigui no se sap què.
Però ell mateix, en un moment determinat, reconeix que, com a mi, hi ha un portadugues i en una pel·lícula s'enprovidirà una tercera de mort.
Per tant, en aquest cas sí que, us adelanto, que hi ha un tema d'assassinat, també, aquí vinculat a l'interès d'aquest home per als diners.
Aquests diners que, d'alguna manera, ell a la presó ha conegut algú que es diu Ben Harper,
que era el marit d'aquesta dona i el pare de les dues criatures que també apareixen a la pel·lícula,
que són el John i la Pearl, que és la nena que sentíem cantar fa un momentet,
que el pare, en el moment que va cometre un assassinat amb un banc, amb un atracament d'un banc,
va ser detingut i després va ser executat.
I abans que procedís a aquesta execució, ell, als fills, els va donar el secret,
que havia robat 10.000 euros i els diners físicament,
perquè els guardessin en un lloc absolutament que poguessin amagar,
fins i tot dels ulls de la mare.
És a dir, la mare buila, no podia conèixer l'existència, tampoc, d'aquest botí.
I, per tant, els nanos, un dels llocs que es troben, diguem,
és un lloc molt especial, que la nena ja està molt encarinyada,
que és més ni menys que la seva nina.
Allà dintre farceixen de dillets a la nina de la nena.
El lloc de la mare és un primer apunt misògin de molts que veurem durant la pel·lícula.
I tant, i tant, això segur, enalgradament el cinema de l'any 55.
Els Lawton, sí.
I, a cert, Lawton tenia les seves tendències.
Coixejava, digues.
De diverses coses coixejava, però aquesta era una d'elles.
Dir que la pel·lícula, en una hora trenta-dos,
resol coses que moltes pel·lícules en dues hores cinquanta a vegades no es resol.
No ho fan.
És a dir, que la pel·lícula és curta, però té una intensitat realment molt gran.
I l'argument, bàsicament, abundant una mica més amb el que ja he explicat,
dir que es situa a l'història a l'inici dels anys 30,
és a dir, acaba d'haver-hi el gran crac del 2019.
La depressió.
La depressió.
I, per tant, als Estats Units no és l'Estats Units que en aquest moment coneixem,
tot i que a l'Estats Units que en aquest moment coneixem,
hi ha un grau de pobresa enormement gran,
els percentatges de pobresa en el país també són molt grans,
però en aquell moment eren generalitzats.
I és evident que en aquest món, realment, el que abundava era això.
Gent que es volia guanyar la vida com fos
i gent que feia el que fos per tenir una mica de quartos.
I el cas d'aquest predicador no deixa de ser una persona que intentava sobreviure.
En aquest cas, amb tota la maldat, a més a més, ja del món acumulada.
Sí.
I, a més a més, ja com a personatge també tenia unes connotacions psicopàtiques importants.
Psicopàtiques bastant importants, sí, senyor.
Dir que, abundant que deia el Pep,
que és que realment la vida del caçador és l'únic armetratge d'aquest home
que té en el 55, ja porta una trajectòria com a actor prou important.
És a dir, era un home ja consolidat.
Molts actors, quan a més a més tenen la preparació que de Charles Laughton,
també en el món del teatre,
per tant ja ve amb tot un sediment de formació actoral absolutament innegable,
tenen l'habilitat de ser esponges.
Jo penso que Charles Laughton era una esponja,
com altres també actors que després han esdevingut directors,
també han sigut esponges.
I, per tant, en un temps relativament curt,
perquè en el fons tampoc portava tants anys,
el cinema portava uns anys, però tampoc tants,
havia sigut capaç de creure's capaç de fer una pel·lícula com aquesta.
Que era una pel·lícula que era un repte,
perquè era una pel·lícula complexa de fer.
Absolutament.
Absolutament.
I que, a més a més, no tenia massa diners.
No arribava ni als 800.000 dòlars per fer aquesta pel·lícula.
I, a més a més, la temàtica de la pel·lícula
no és el que volia el públic americà en aquell moment.
No, no.
Tot el contrari.
Tot el contrari.
Tot i que el fracàs final va ser molt més estrepitós,
fins i tot de l'ho esperat,
ells ja veien que estaven davant d'un tipus de producte
que no era l'habitual que el públic habitual espera als Estats Units.
800.000 dòlars no era una xifra inestimable,
però no era una xifra suficient.
I la pel·lícula, malgrat la seva complexitat,
perquè ho és, de rodatge, és una pel·lícula que no és fàcil,
està rodada en uns 22 dies,
que he calculat jo de rodatge.
He vist que està fet entre el 15 d'agost i un 7 d'octubre.
Comptant que en aquell moment es podia rodar quasi sempre,
i no hi havia les limitacions tan grans com hi ha ara
de les unions, dels sindicats,
calculo que això és d'haver uns 22 dies de rodatge.
22 dies de rodatge per fer aquesta pel·lícula no és tan fàcil.
És una pel·lícula que té molta qualitat també visual,
està molt ben planificada.
No és que hi ha molts planos a la pel·lícula,
malgrat que també hi ha algun plano següent.
Bàsicament la pel·lícula està formada de molts planos i contraplanos.
Hi ha un treball molt de narrativa convencional
que diem analítica.
La sintètica és quan hi ha un pla-seqüència
que en un sol plano sintetitza tot.
En aquest cas és molt analítica la pel·lícula
i tant amb diàleg com sense diàleg,
a vegades amb diàleg entre una cara i un paisatge,
o un paisatge i una imatge fixa d'una cosa,
això també és plano contra plano.
La pel·lícula està construïda molt a base d'això.
I això vol dir molts planos,
vol dir que realment la pel·lícula es devia rodar a un bon ritme.
Què passa?
Que l'auton s'enfronta quan acaba aquest procés,
dur i que per ell devia ser per un cantó gratificant,
però per altra banda força dur,
es troba que la crítica i el públic
no van estar massa d'acord amb el resultat final.
Una pel·lícula massa dura,
una pel·lícula que no segueix l'esquema narratiu habitual,
d'esquema de guió fins i tot,
dels girs,
tot i que la pel·lícula sí que té els seus dos o tres girs
que ha de tenir,
els té, però els té desconvocats.
Però no és amable en cap moment.
No té aquesta amabilitat.
És inquietant, contínuament.
Molt, molt, molt, molt.
Clar, és una pel·lícula que es belluga,
entre diuen la gent, entre dos estils,
que seria un estil que ens aproparia al món del surrealisme
i un estil que ens aproparia al món de l'expressionisme.
I són dos mons que els dos estan ja periclitats,
és a dir, en el cinema americà
hi ha hagut, evidentment, gent que ha treballat,
sobretot en el món de l'expressionisme,
sí que hi ha pel·lícules posteriors,
inclús, que es veuen de les fonts.
No hi ha res que neixi darrere,
i, per tant, les fonts aquestes existeixen
i la gent veu d'elles.
Però, i molts directors ho han fet,
però amb la quantitat,
l'ús sistemàtic que en fa ell
del llenguatge simbòlic
i del llenguatge surreal
i de l'expressió a nivell ja visual,
de l'expressionisme com a referent més proper,
és molt inevitable.
Des del títol hi ha
La nit del caçador.
És a dir, la pel·lícula és
La nit del caçador.
Sí, sí.
La nit del més fosc.
Ah, aquí està.
La nit deia és fosca,
però el caçador encara és més fosc.
Llavors, d'alguna manera també la gent ha dit,
i així és quan veus la pel·lícula,
que hi ha una...
és una mena de conte fosc,
i, evidentment, és un conte molt fosc.
Sí, exacte.
Una faula negra, un conte fosc,
s'he dit moltes coses, no?
I que, d'alguna manera,
entronca amb el món de Dickens,
el món de Dickens,
aquest món també a vegades tèrbol i cruel de Dickens, no?
Bé, aquí està...
em sembla molt ben vist això,
perquè hem de tindre en compte una cosa,
molt poc habitual i que, quan s'ha intentat fer,
el resultat moltes vegades no ha sigut tan rígid.
Sí.
Però és que aquí,
independentment de què el Robert Mitchell
probablement fa la interpretació de la seva vida,
sí, sí, sí.
independentment d'això,
la pel·lícula està tot el rato vista
des del punt de vista de dos infants.
De dos nens.
Dos germans, un nen i una nena,
i la inquietant per l'espectador,
perquè ho sap des del primer moment,
la inquietant visió d'un nino de roba
que a dintre porta els 10.000 dòlars.
Els 10.000 dòlars.
Sí, sí, està...
I això està present en tot moment,
i això genera tensió contínuament,
perquè, clar, els infants generen desprotecció
i el predicador és un home
que no té cap tipus de mirament.
Cap mena d'escrúpol.
També s'ha parlat dels germans Grimm,
en el sentit que els remet una mica
al món de Hansel i Gretel,
sobretot en el recorregut que es produeix
quan es produeix més tard a la pel·lícula.
Una escapada.
L'escapada.
Dicent dels nens,
aquesta escapada preciosa,
riu avall,
impressionant riu avall,
de nit,
i en presència de tots els animals
d'una pel·lícula de Walt Disney...
Això sí que ho aparente molt.
Molt.
Precisament, aquí,
el conte de fades es fa...
El que passa és que és un conte de fades
amb molta mala llet.
Amb molta mala llet.
És clar, no oblidem que en els contes de fades
també hi ha la bruixa, normalment.
En aquest cas, el bruixo.
És a dir, la bruixa és ell.
La bruixa és ell.
La bruixa dolenta, dolentíssima.
I, per tant, ens trobem d'això.
Davant d'una paraula que, a més a més,
donat a la característica del personatge d'ell,
que pretén ser, que no és,
un predicador,
però que, efectivament, predica.
És a dir, el veiem a l'església
predicant davant de la gent
i, a més a més,
es permet fer petits cursos,
diguem,
de narrativa bíblica
pel carrer.
És a dir, que ell argumenta,
per exemple,
perquè ell cal dir
que, a part de la presència
d'Anim Mitxo,
més impressionant sempre,
però, a més a més,
té en els seus dos punys,
pintat en els intervals
dels nosets, diguem,
de les mans,
i té posat,
en un capdolo,
com deia abans,
L-O-B-E,
Love,
i en l'altre,
H-A-T-E,
Hate,
Odi.
Odi.
Amor.
Amor i Odi.
I, en base a aquest argumentari,
fa que la lluita,
fa una,
visualment,
crea una lluita visual
entre la mà dreta
amb la mà esquerra
per explicar un concepte
tan clar com això,
que el que ha de vèncer,
finalment,
Caín i Abel,
exacte,
i que el que finalment vèncer
és l'amor,
i l'amor perquè Déu
està pel mig
i Déu salva.
Clar, llavors,
dintre d'aquest ambient
d'enresonàncies bíbliques,
també hi sona la pel·lícula,
i a aquesta pel·lícula
cadascú arrima l'asco
a su sardina,
i això és el que faré jo,
perquè aquesta pel·lícula
en algun moment
podríem parlar
de Bunyuel,
també,
a vegades,
però jo també parlaria
d'algú que conec
molt més que Bunyuel,
que és Bigas Luna.
Fixa't que a mi
aquesta pel·lícula,
en algun moment,
jo en el moment
que la vaig veure
la primera vegada
no havia encara ni fet
jo la pel·lícula.
Reborn.
És Reborn,
és Reborn.
I tampoc,
quan la vaig veure
la segona vegada
a Filmin mateix,
fa uns anys,
doncs em va interessar molt,
i no vaig caure
en aquest paral·lisme.
Primera,
perquè el personatge
de Mitchum
té aquesta bogeria
i malaltia,
el mateix,
com tu deies molt bé,
molt marcada,
que em recordava una mica
el personatge
del Dennis Hopper,
que realment també està
en aquest punt
de disbau xemental total.
Tens raó, tens raó.
Aquests crits,
aquests esgarips que fa...
A més,
hi ha un moment
en què es descontrola
i té una mirada histriònica,
sobretot quan està dintre l'aigua
que els nens s'escapen
i ell es queda...
Allà impotent.
Impotent allà,
però llença una mirada
de bogeria absoluta.
De bogeria absoluta.
Això em portava al món
del Dennis Hopper.
També recordar que
en el Virribón,
que ara no en parlem,
però el personatge central
és el predicador.
És el predicador també.
És el predicador,
que és el Dennis Hopper.
També, curiosament,
hi ha un enllaç,
tonto, si tu vols,
perquè també m'hi va portar.
És que al llegir el crèdit,
els crèdits,
veig que hi ha
el personatge de...
Tinc d'anotar per aquí
com a curiositats,
en l'apartat curiosidades,
ja apareix el...
Un tal...
Perdoneu,
que ara ho tenia perfectament anotat
i com sempre passa,
apareix un personatge,
el nom d'algú.
Cada cop es diu
que no em sona alguna cosa.
resulta que el nom d'aquest personatge
que apareix com a fotografia espacial,
special photography,
resulta que era el que nosaltres
en la pel·lícula del Reborn
ens va fer els trucatges,
diguem,
també,
visuals.
És a dir,
és un home que,
clar,
quan la pel·lícula ve,
tenia una trentena d'anys,
esclar...
No seria l'estant la i cortés.
No,
no,
és un home que té un nom...
Ara te'l diré.
Bé,
ara us el diré,
després quan el trobi,
perquè ara no el trobo.
Bé,
vaig pensar,
bé,
això és una pura anècdota,
però en realitat sí que té alguna cosa d'això,
perquè és cert que la realitat
de l'Estats Units de l'any 81,
que quan la pel·lícula Reborn està situada,
o de l'any 55,
és molt diferent,
però la sensació
que la gent segueix estant desprotegida
davant del mal
és eterna
i crec que urbia torbe.
És a dir,
el mal,
quan la gent pretén
aprofitar-se
de situacions de debilitat
emocional
i tot això,
evidentment,
tenen tota l'ocasió de fer-ho
perquè la gent està
normalment dèbil
davant d'aquestes situacions.
I aquesta pel·lícula
aprofita aquesta situació.
La feblesa.
La feblesa.
Vaig trobar
en la recerca
que sempre fem
per poder argumentar,
fer un argumentari
una mica més ric,
diguem,
del que pretens dir
que et quedaries
amb la pura opinió teva
de la pel·lícula
i no es tracta d'això,
vaig trobar
un document
molt valuós
que és un esquema
de la pel·lícula
fet per un muntador,
director,
que coneixem tu i jo,
que és el Joan Marimon.
Joan Marimon,
que és professor de l'ESCAC,
jo com hi he estat jo
en el seu moment,
que ell em va substituir
precisament en a mi,
que em va substituir
amb avantatge
per als alumnes,
és a dir,
que en aquest cas
el Joan té unes capacitats
que jo no tinc
d'altres,
realment,
diferents.
Ell té una cosa
que ha fet
en moltes pel·lícules,
que és que fa una anàlisi
visual de la pel·lícula,
és a dir,
el converteix en un esquema
en què ell explica
exactament les diferents parts,
què va passant
a cada minut
i a cada segon
de la pel·lícula
i va creant,
va traçant,
a part d'explicar
quan hi ha música,
quan no n'hi ha,
quin tipus de música hi ha,
quan el plano és plano,
el contraplano,
el muntatge és seqüencial,
ho explica tot allà.
És realment,
la Bíblia,
diguem,
de la pel·lícula
està allà escrita.
I,
evidentment,
l'argument,
molt petitet,
molt resumit,
però va explicar un argument.
En un foli tombat
d'un din a quatre,
explica la pel·lícula.
Visualment,
amb un dibuix,
amb unes d'ordenades
i abscises.
Les ordenades
contenen
una numeració
de l'1 al 10.
Llavors,
a partir d'aquí,
ell traça una línia
d'interès,
en el fons
està parlant d'interès,
que comença a zero,
quan la pel·lícula
encara està a crèdits,
i que ell la va modulant,
modulant fins a crear
una corba.
A mesura que avança.
A mesura que avança.
Llavors,
ell va creant els moments
que per ell
són els emocionalment
més importants,
l'interès màxim
es produeix aquí,
valorem que aquí
s'estabilitza a set,
aquí torna a pujar
a vuit o nou,
aquí a deu
perquè és el màxim,
i esclar,
jo després de veure
la pel·lícula
vaig mirar-me
l'esquema d'ell,
i tot i considerar
que el Joan
és un analista
molt més profund
i molt més fi
que jo,
jo no estava d'acord
amb molts dels punts
que ell marcava.
Per què?
Perquè aquest tipus
de coses
sí que és molt subjectiva.
Abans ho comentàvem
tu i jo,
la subjectivitat
aquí pesa molt.
Per tant,
el que a ell li semblava
que havia sigut el moment,
sí que realment
els moments per història
els més importants
eren els que marcava,
però no necessàriament
el públic
en aquests moments
li puja,
diguem,
l'interès per la història
perquè cadascú té
la seva pròpia,
fa la seva pròpia pel·lícula.
Per tant,
sempre ha sigut
molt discutible això.
Però bueno,
en principi,
el treball del Joan
impecable
a mi m'ha servit
en aquest cas també
per argumentar això
i també perquè penso
que té el seu valor
malgrat que pugui
posar en discussió
quan es vol ja
afinar tant
com ell vol afinar,
no?
I bé,
jo penso que en aquí
una miqueta seria
entrar llavors
ja una miqueta més
amb,
ja no sé si vols
que entrem en un diàleg.
Tu has deigut veure
també en algun moment
per què Mitchum
fa la pel·lícula
i amb quines condicions
fa aquesta pel·lícula,
no?
D'on venia
i d'alguna manera?
Jo crec que Mitchum
té una admiració
molt gran
per Charles Lawton
com a actor.
Sí.
i llavors ell pensa
que amb aquesta pel·lícula
amb ell
com a director
que és una capsa
per descobrir
el que sí
farà
és créixer
com a actor
i a fer de Déu
que ho va fer.
Sí, a més
un paper diferent
de l'habitual.
Molt, molt.
Diferent dels habituals.
Molt, perquè clar,
ella estava
fent pel·lícules
o bé de l'oest
o bé pel·lícules
de lladres
i policies.
Sí, sí.
Alguna la vam analitzar
no fa tant temps.
Cinema negra.
Sí, sí.
Cinema negra
vam analitzar-la una
en concret.
Que a més a més
ho feia
amb una autoria
i una presència
molt gran.
Totes les presències.
Sí.
Però quan el retorno al passado
per sempre
és una gran pel·lícula
i moltes.
Però aquí
jo crec que ell va dir
jo em poso
al costat
de Charles Launton
i amb Charles Launton
aprendre.
I tant.
Perquè l'admiro
com a actor de teatre
i l'admiro
com a actor de cinema.
I efectivament
és un curs.
És una gran comunió.
Pensa que ell
al final
va dir
quan li preguntaven
per la seva experiència
amb el Charles Launton
deia que ell
és la pel·lícula
potser que s'havia passat millor
i que a més
havia treballat a gust
diguem-ne.
Ja, ja.
I l'admiro
li va donar
més d'una feina.
A part d'interpretar
el personatge
que interpreta
li va donar
el coaching
dels nens.
És a dir
que ell s'encarregava
dels nanos.
El Charles Launton
sembla ser que
amb els nens
no s'entenia gaire.
Ja.
No era de caràcter
diguem afable
en principi.
Tot i que hi ha coses
que desmenteixen això.
Però llavors
li va passar
en el mig
una responsabilitat
que tampoc sembla
que sigui el pare ideal
però de tractar
amb els nanos
però també
a nivell electoral.
És a dir
anar-los portant
una mica
va acceptar
l'ajuda
diguem
de Mitchum
en aquest terreny.
I Mitchum
estava encantat
amb la pel·lícula.
A més a més
Mitchum
era un home
molt reivindicatiu
i ha passat
una vida
molt dura
en aquest període
precisament
de poc
fins que no va començar
a fer cinema
la seva vida
es veu que és un drama
jo tampoc he intentat
a fons en aquest tema.
Vull dir que
ell coneixia molt bé
aquest món
i també entenia
que s'havia de reivindicar
que els aprofitats
de la vida
no podien vèncer
sempre
i que per tant
ell
és el personatge
del dolent
i el defensa molt bé
és clar
en el fons
està el discurs
de la pel·lícula
al revés
és a dir
aquest és el dolent
perdona
que t'anaves a dir alguna cosa
No
a veure
aquí
hi ha
una qüestió
que ja l'han comentat
que és que està ambientada
a l'època de la depressió
i la pel·lícula
llavors
ofereix
una impressió
sinistre
i a l'hora humana
perquè clar
a l'època de la depressió
què passa
hi havia
molta canalla
molts nens i nenes
que de crios
eren abandonats
perquè a casa
no els podien mantindre
llavors aquí sorgeix
el personatge
que té una dualitat
que és el de Lillian Guish
Lillian Guish
que
Rachel Cooper
va acceptar
el paper
quan ja pràcticament
ella ja tenia
la seva carrera feta
i és una de les més impressionants
carreres que hi va haver
sobretot dintre del cinema
mut
pionera
i aquí
li dona un paper
que és molt agraït
molt agraït
i ella
és una dona
que
cuida
mantén
i s'encarrega
que no es perdin
8 o 10 crios
i llavors
arriba un moment
en què
aquests dos
a través del riu
aquest
que va baixar
es pateguen allà
estan a petar
la casa
ella
afortunadament
es pateguen allà
ella
a l'acte
cala
el personatge
de Mitchum
i
té
uns moments
que són
d'expressionisme
alemà total
que és
a la nit
amb el reflex de la lluna
i ella
amb l'escopeta
preparada
esperant al caçador
que sap que vindrà de nit
perquè a més a més
ell ho avisi
tornaré a la nit
aquests són
moments
molt macos
i més té el plano
si el volem explicar una mica
ja veureu la pel·lícula
que ja us recomano
que la veieu
malgrat que us l'expliquem
ara potser una mica massa
però crec que
sempre us sorprendrà
en positiu
té una manera d'explicar
quan ja detecta ella
que el caçador
està a darrere
d'una petita tanca
que hi ha
que perimetra
diguem la finca
on s'han tots a dintre
protegits
a la casa
de la Cooper
el veu
està a 8-9 metres
de distància
la finestra
que s'interposa
amb una petita
cortineta
una mena
el veu diríem
un
com es diu això
aquest tipus de cortina
de tèxtil
de cortina tèxtil
aquestes que baixen
i pugen
que crea una certa difusió
o sigui
no es veu neta
la imatge exterior
una mica difusa
però veus perfectament
el personatge retallat
de mitjum vestit de negre
a fora esperant
i ella
amb el rifle a la mà
i llavors hi ha un moment
que la cosa transiciona
perquè ella
veu que allò
està a punt de petar
és a dir
que el mitjum
està a punt d'entrar
o de fer el que sigui
i llavors
la cosa passa
que entra
el personatge
crec
de la noia més gran
amb una palmatòria
a la mà
amb una espelma
que fa una
crea una il·luminació
en la cortina
que és un efecte teatral
de fet aquest
quan una cortina
d'aquesta és un tul
que es diu en teatre
s'il·lumina per davant
tu perds la visió
del que hi ha darrere
perquè la llum de davant
et fa de reflex
i en canvi
quan es retira
torna a aparèixer
el que hi ha darrere
juga amb això
perquè
quan apareix
desapareix l'imatge de mitjum
el que veus és una cortina blanca
i quan la noia es torna a retirar
mitjum ja ha desaparegut
tornem a veure el fons
i mitjum ja no hi és
per tant el perill
és una elipsi
és una elipsi
dintre del propi temps cinematogràfic
i que realment
és molt hàbil
el perill està plena
de detalls
és molt rica
molt rica
amb detalls
és d'una més a més
d'aquesta poètica
que a mi m'agrada tant
té aquesta cosa
sempre em costa
a mi dir la paraula poesia
però és que és el que té la pel·lícula
la poesia
està carregada de màgia
de poesia
i el mateix
és una gran contundència
després estèticament
quan se'l veu amb ell
amb el cavall
retallat
retallat a l'horitzó
que d'alguna manera
fins i tot
recorda
la pel·lícula
El sèptim ocelló
el món del
de Bergman
sí
totalment
que bueno
quan recordem
el món de Bergman
de Bergman
ja ens estem posant
en aquest cinema nòrdic
que comentàvem
ja estem en aquest món
diguem una mica
no és ben bé
el mateix
en si
no és Fritz Lang
però bueno
veuen també d'això
estan bevent d'això
aquest cinema nòrdic
d'aquest món
més
espressionista
després hi ha un personatge
crossa
que és l'àvia aquell
que en principi
hauria de ser
el salvador
del nen
però que
després curiosament
adopta una postura
una mica confosa
l'àvia
l'àvia
que sembla gent
molt encantadora
i tal
però cada cop
quan toca
anar de l'altre cantó
es converteixen
en linxadors
i pretenen matar
en aquest predicador
abans que el mati
l'estat
és a dir
aquesta cosa
si jo l'interpreto
com un acte
també de debilitat
és a dir la gent finalment
és molt dèbil
i fàcilment
se'l porten
la població
va d'un cantó a l'altre
portada pel sentimentalisme
i en aquest moment
es converteixen
de bons que eren
són capaços
de linxar
amb un home
perquè no el sigui
justiciat legalment
diguem
no acaba passant
però d'alguna manera
la intenció
hi ha dos moments
de gir
d'actitud
de gir
d'això
de l'actitud
que tenen uns personatges
envers allò
totalment contradictoris
i que
és el que li dona
riquesa també
a la pel·lícula
aquesta és una
aquesta de la canvi
d'actitud
d'aquests dos
d'aquest matrimoni
d'avis
i l'altre
és els mateixos nens
quan veuen
que la policia
amanilla novament
a terra
a Mitchum
en el Powell
es desplomen físicament
es desplomen físicament
perquè els recorda
quan el seu pare
també el van veure
de tenir
efectivament
ressorgeix la figura
del pare
en el fons
els estava fent de pare
un mal pare
però és que ells
havien perdut el de veritat
un mal parit
els feia de pare
un mal pare parit
exacte
i llavors això és molt bonic
perquè esclar
et crea una riquesa
no és una pel·lícula simplista
que anaven allà
donant-li patades
també a terra
no
es posen a distància
i se senten fotuts
m'agradar molt
aquest és un punt
que per mi
veus el que dèiem abans
per mi
en aquest cas emocionalment
i d'interès
és un punt
àlgid
és un pic
és un pic
bé una mica és això
doncs no m'apareix el nom
d'aquest home
que tinc ara aquí
sí que em va aparèixer
una cosa molt purista
mira jo tinc dos comentaris
sí digues
digues perdona
que van fer
Billy Wilder
sí
va dir sobre
Charles Launton
sí
que era el millor
de tots els actors
amb els que havia treballat
i James Mason
va dir que era
un actor del mètode
però sinó
les tonteries
del mètode
i el mateix Launton
va dir
un actor
de l'actors d'estudi
que ofereix
un actor
de l'actors d'estudi
actors d'estudi
ofereix una fotografia
jo prefereixo fer
una pintora a l'oli
ja
amb la interpretació
que fa
sí
i després
dintre d'aquestes coses
perquè clar
la influència
d'aquesta pel·lícula
dintre dels bons directors americans
si ens hi poséssem
allò tranquil·lament
segurament
la trobaríem molt
però jo hi ha una
perquè és un director
que li tinc
molt apressi
i he vist
tota la seva obra
diverses vegades
que és
Sam Pekinpa
i Sam Pekinpa
a la balada
de Keibel Hu
i surt
el predicador
Joshua Duncan Esloan
que va
vestit de negre
que es posa
a l'alçacolls
quan vol anar
a cobrar-se
alguna víctima
entre cometes
i no és res més
que el Robert Mitchell
d'aquesta pel·lícula
sí senyor
tens raó
és un personatge
el referent
no hi ha res
que surti
de la no res
sempre tothom
tenim referència
i s'utilitzen
i si s'utilitzen bé
no és que siguin homenatges
és que són referència
i ho tenim
des de la pintura
de les coves
és a dir
tothom copiava tothom
a veure
he vist un bison
que algú feia així
doncs jo faré un bison similar
i això penso que és molt humà
i és normal
i no hi hauria nit
sense Sócrates
sense Sócrates
o sense Plató
exacte
queda esto del cavall
dintre les curiositats
tinc anotat aquí
ja he recordat el nom
del truquero
se li ha de dir el nom
ah molt bé
molt bé
Jack Ravin
Jack Ravin
en B de Barcelona
aquest home
era un personatge
era un personatge
que havia fet
jo quan el vaig conèixer
vaig pensar
Hollywood realment
té moltes coses bones
però de cop
que aquest personatge
encara estigués
amb 80
quasi 80 anys
treballant
a la indústria del cinema
evidentment
a la postproducció
i ja treballant
el seu truque
i fent les seves coses
i a més a més
era molt
molt barrué
és a dir
el treball que va fer
no va ser un treball
molt ben fet
li vam fer repetir
diverses vegades
és a dir
quan vaixant aquí
ell
quan era jove
devia ser
devia estar en plena forma
perquè realment
en el moment que el vam conèixer
nosaltres ja anava de baixa
un altre crèdit raro
que hi ha a la pel·lícula
inesperat
és Saul Bass
Saul Bass consta
com a publicista
de la pel·lícula
com a publicista
aquest és el gran home
que ha fet els grans crèdits
diguem
i tant
i de moltes altres pel·lícules
però potser la de James Bond
són els més
són els més coneguts
per ell
i això
aquesta curiositat
que el Robert Michaud
també consta
com a coach
dels nens
que això em va semblar
també curiós
el que deies
de la seqüència
del Paul
muntat a cavall
és una seqüència
que quan ho saps
perd gràcia
però
resulta que ni és
un cavall
ni és el mitjum
és un pònei
i és un nan
ah sí?
sí
sí perquè
no tenien la distància
i la proporció
del perfil
de la muntanya
que els donava
una escala determinada
per cert
és absolutament onírica
aquesta escena
totalment
és a dir
que ens trasllada
el que has dit
tu al principi
d'una vessant
surrealista
que llegeixis
i puguis arribar a veure
que és un nan
que no ho veus
d'alguna manera
ell ho va fer
perquè segur que
l'escala
que li donava
el perfil
de la muntanya
des de la distància
que estava
i com que hi ha
el barret
l'associés
amb ell
però realment
és un nan
perquè així
aconseguia
la proporció
que ell volia
ni el cavall
podia ser tan alt
ni el personatge
aquest és una
de les coses
que era d'allò
i després
una altra cosa
que bueno
sí que sembla ser
de curiositats
de la pel·línia
moltes
jo
no sé si parlem
de curiositats
o anem més aviat
a un
no sé quan amem
no anem bé
no anem de temps
no sé si et sembla
jo he fet una mica
d'anàlisi
no tant amb la puritat
ni amb la precisió
en què ho fa
l'amic Joan Marimon
però sí que he anat
marcant aquestes coses
que a mi m'han sorprès
si et sembla
et numero una mica
i tu segurament
t'hi sobaràs
algunes d'elles
mira aquí tenia
el Jacques Rabin
fa 81
la pel·línia
són 20 anys més tard
o sigui
jo el vaig conèixer
amb quasi 80
i doncs
en devia tenir quasi 50
quan va fer la pel·lícula
de l'altre
sí perquè és de 1955
sí sí
són 26 anys més tard
bé
la presentació
del personatge
del Butxí
que ejecuta
el primer
el pare de les criatures
porta
a una escena
familiar
quan ell arriba a casa
després d'haver ejecutat
ja
de fet l'execució
del pare de les criatures
el verdugo de Berlanga
el verdugo de Berlanga
oh total
que a més té 8 anys
de decalatge
solament
Berlanga la fa 8 anys
més tard
i que tampoc són tants anys
però siguen coses
que aquestes referències
són divertides
però a vegades
són bastant significatives
sí perquè
és aquella actitud
familiar
de
bueno
es tu trabajo
li diu la dona
és tu trabajo
és clar
li ha d'explicar
jo crec que
fins d'on la frase
es tu trabajo
si no dit exactament així
a la de Berlanga
també la de Berlanga
d'un altre personatge
que no és la dona
però que és algú altre
que li diu
sí sí
tens raó
la nit de noces
que ja veureu
que és una nit de noces
molt peculiar
perquè no és tot allò
que podria semblar
davant d'aquesta tessitura
de personatge
Lolita
sí sí
exacte
Lolita
Lolita
Lolita és el referent
però també n'allí endevines
una cosa que no és tan Lolita
que és
el tema
que sí
totalment record
i a més a més
Selle i Winters igual
sí sí
la Selle i Winters igual
sí sí
el personatge de la dona
que també és una dona
utilitzada
igual que la Lolita
sí sí
totalment cert
que en aquí
aquesta seqüència
jo detecto
fixa't tu
el que dèiem
com van sortint
influències
amb gent important
i tant
estem parlant de Peckinpac
de Berlanga
de
de Kubrick
de Kubrick
de Kubrick
hòstia
acaba de dir
de Nabokov
de Nabokov
Kubrick
el tema de la impotència
d'ell de Powell
jo penso que Powell
en el fons
és arriscant
mai faig aquestes coses
però en aquest cas
dintre la maldat del personatge
la
com deies tu
la malaltia
que porta dintre
jo penso que
poden arribar a tenir
l'origen
a la impotència
perquè ell no vol
executar
l'acte amorós
aquella nit
no vol
i no tenim constància
que l'hagi executat mai
mai
per tant jo crec
que hi ha
una
és més
una
animadversió
contra la dona
i com més sigui
una dona
lliure
o
oberta
més
animadversió
per tant
aquí crec que
s'hi amaga
s'hi podria arribar
a amagar
alguna cosa
d'impotència
l'escena
potser més
expressionista
de la pel·lícula
és aquest pla general
del dormitori
just abans
que ell faci
el que ha de fer
d'unes seqüències
més tard
ejecuti
el que ha d'ejecutar
aquest pla general
d'aquesta habitació
que recorda
quasi el món
de qualsevol
pel·lícula
expressionista
de Fritz Lang
en aquest cas
que són
acaben punxa
l'habitació
amb dues finestres
simètriques
també de forma
no rectangular
que il·luminen
de manera
molt dramàtica
el quadre
i ell
que s'allunya
cap a la finestra
i fa un gest
quasi teatral
totalment
que és que aixeca
la mà dreta
i està en una actitud
que no saps
què està fent
no sé si està fent
un gran badall
o una gran no sé què
és una mica
dreier també
és dreier també
aquesta escena
i que immediatament
acabes veient
que aquesta mà
finalment caurà
sobre el cos
de la dona
d'una manera
molt condent
per tant
d'alguna manera
és una força
realment
que és
bueno
és increïble
aquest tema
i potser
l'escena
més
màgica
de la pel·lícula
junt amb la dels animalets
que hem dit abans
dels nanos
recorrent al riu
és novament
en el riu
el descobriment
d'aquest cos
a sota de l'aigua
el cos d'ella
el cos d'ella
per part de Virdi
que és el pescador
que està
amic de la família
és extraordinari
sembla que està rodat
a estudi
a mi m'és igual
jo quan ho veig
se'm posa
la pell de gallina
i torna dos o tres vegades
sí
perquè ell
ell es va a donar compte
de la força
que tenia
aquesta imatge
ell comença
amb aquestes algues
que estan flotant
a l'aigua
com uns cabells
com uns cabells
exactament
però que després
veus els cabells
i el cos de la dona
que tornen a recordar
les algues
que acabes de deixar
fa un moment
aquí també hi ha poesia
aquí també hi ha molta poesia
i aquest am
aquest am que baixa
és el pescador
que ha tirat a l'am
amb el cuquet
que es belluga
més a més
a l'am allà davant
d'aquesta situació
que ja es converteix
amb surreal
en aquest moment
ja no saps
què estàs veient
jo diria que
a veure
amb aquest seguit
d'aportacions
que fas
el que queda
palès
és que
de cara als nostres
veients
nosaltres estem
absolutament convençuts
que
La nit del caçador
és una obra
mestra
indiscutible
del cinema
una pel·lícula
que acaba sent
un fracàs
que comença sent
un fracàs
de taquellatge
tremendo
que podria dir
que s'ha acabat
la història
d'aquesta pel·lícula
i que es deveu
una obra de culte
es deveu
una obra de culte
i que ha estat
en les llistats
jo no sé
aquesta última
que vam mirar un dia
per alguna altra pel·lícula
en quina posició
estava
crec que aquesta
apareixia
això
també la posició
30 o 25 o 30
a més
jo crec
que és una pel·lícula
per estar dintre
dels 25 primeres
de la història
del cinema
jo també ho crec
segur
segur
i un altre plano
també increíble
que dius
ostres tu
què és això
els nanos
hi ha un moment
que van al sòtan
de la casa
ell pensa
que allà
potser han amagat
precisament
el que està buscant
ell tota l'estona
baixa
el fan sortir
després els fa tornar
a baixar
en els nanos
ells davant
perquè no hi hagi
el període
que se li escapin
i quan
el tenen entretingut
els nanos
que són llestos
fent no sé què
s'ha d'acord
i pugen escales
amunt
i plànolateral
de l'escala
i els nanos
s'ha de pujar
agilment
l'escala
darrere d'ell
amb uns gestos
que recorden
a Frankenstein
si et mires
una altra vegada
aquest moment
ni camina
de manera regular
sinó
que va amb els braços
avançant els braços
per davant del cos
com si fos
Frankenstein
pràcticament
volent-los agafar
en l'aire
impressionant
la interpretació
de Mitchum
és una interpretació
que per moments
és un animal
és un animal
realment
hi ha moments
que et recorda
l'actitud d'un animal
sí senyor
és un llop
és un animal
sí sí
és una bèstia
que més crida
que entra una mica
dintre
el concepte
de conte de fades
de l'iguió
és el llop
és el llop
és el depredador
és el depredador
després hi ha una lluna
al cel
que dius
mira que hem vist llunes
al cel
aquesta és una lluna preciosa
és una lluna
que em va recordar
novament referències
aquesta és molt més tardana
també és del 81
que és el
One from the Heart
de Coppola
al One from the Heart
de Coppola
hi havia una lluna
corpòrea
era realment corpòrea
de veritat
que la va fabricar
el dintabularis
un compatriota
un compatriota grec
i que jo
aquesta mateixa lluna
vaig tenir la sort
d'utilitzar-la
per un espot
que vaig ser
a l'Estatus Units
vaig utilitzar
l'espot de Freixenet
surt la mateixa lluna
perquè la vaig utilitzar
d'ell
llavors jo crec
que aquesta lluna
té una qualitat
tal que penso
que no és la pura
imatge
de telescopica
de la lluna real
sinó que jo crec
que hi ha alguna cosa
de corpòrea
però té una força brutal
és una lluna
preciosa
però com interprets
que està feta
que podia ser corpòrea
també
no risco a dir-ho
com a seguretat
però la sensació
que tens
en el curt
que és el plano
és que
no és una lluna habitual
de les que ens ensenyen
de cop
feta amb el teleobjectiu
ni agafada
del telescopi
de Griffith
no
jo crec que és una lluna real
és a dir
que ell va
fer construir
segurament un corpòrea
de lluna
i el va rodar
canvia molt la percepció
és clar
et dona la sensació
de veritable cos
aerei
i aquests són els moments
més per mi
hi ha una cosa
en la pel·lícula
que per mi
en canvi té un punt
de dubte
que és quan
la història
ja hem conegut
la senyora Cooper
al principi de la pel·lícula
i finalment
ella també tancarà
pràcticament
la pel·lícula
i al mig
cap a la part final
el terç final
acull
com tu dius
molt bé
aquests dos nanos
que s'assumen
els que ja tenen
a la casa
i la senyora Cooper
té una
una de les noies
que té
és la noia més adolescent
i aquesta noia adolescent
té un creuament
en el poble
amb el Mitchell
amb el Powell
perquè hi ha un moment
que uns nanos
del poble
que ja han abusat
d'ella
diverses vegades
ja s'intueix
això
estan novament
tirant-se-li sobre
per intentar
llavors el Mitchell
intercedeix
i se la fa seva
llavors la noia
queda fascinada
per aquest personatge
segurament també
perquè té una manca
de figura paterna
que també és la que
li està representant ell
naturalment
perquè això sí que ho té
aquest home
i llavors això
a mi per mi
aquesta petita anècdota
aquesta subtrama
que apareix tant tard
en la pel·lícula
això està dintre
les perversions
del senyor Llautna
em sobra una mica
en la pel·lícula
no et sobra una miqueta
tu això
sí però
és que ja et dic
que l'Alton
era un personatge
tenia aquest punt
per com era paterna
sí sí sí
segurament és això
perquè en realitat
a mi m'està sobrant
perquè inclús a nivell
de timing
i d'allò
ja hem d'anar a resoldre
i al final per mi
també hi ha un punt
d'homenatge
a la figura
de Lili Anguix
sí
sí
que s'hi recrea
ja molt
tot i que és per dir
una frase meravellosa
en diu dues de meravelloses
en el final
el tancament
després de la nit de Nadal
que hi ha aquest regal
d'una simple poma
però que agafa un significat
que és el fet
que diu
dues coses importants
diu
sempre he admirat
com els nens
són capaços
d'acceptar
el seu destí
cosa que és absolutament
certa
és molt bona
és aquest empoderament
que els nanos
en situacions límit
dius
tenen la capacitat
de realment
de reaccionar
molt millor
que un adult
a vegades
molt esforç
perquè com que no tenen
la càrrega
de maldat
que per diferents motius
han agafat
o han viscut els adults
exacte
llavors són
més resilients
exacte
exacte
és una mica aquest el tema
i després l'altre
que també era el regal
que ella li fa
en el John
per si ve en el nen
que li regala un rellotge
sí que aquest
esdevé
un símbol també
i ella mateixa
l'explica el símbol
diu
els homes no poden anar pel món
amb rellotges vells
i fets molt bé
és a dir
tu has tingut fins ara
una mala guia
no has tingut
un veritable guia
ara algú et marcarà el temps
i et marcarà
el que és bo
i el que és lent
i quina hora és
aquesta és una frase
lapidària important
molt important
molt important
no ho sé
a mi se m'ha acabat una mica
ara aquí
l'anòlisi del tema
jo crec que
has fet una dissecció
de la nit del caçador
sí
molt bona
que
són aportacions
que per l'oient
que tingui ganes
d'agafar-la
i tornar-la a veure
perquè
jo dono per fet
en què
els oients
de cinema
sense condicions
tothom coneix
la nit del caçador
n'estic segur
jo crec que sí
però us diré una cosa
és una pel·lícula
que sempre val la pena
tornar-hi
jo crec que sí
fixa que n'hi ha algunes
que a vegades
es pot costar més o menys
veus algunes
que siguis tu
o sigui l'Ignasi
que proposen
que em fa una mica de manda
algunes vegades
i després te'n dones
compte que tampoc
n'hi havia per tant
però aquesta no
aquesta és al revés
aquesta realment
ve de gust
veure-ho una altra vegada
per cert
ja que estem dintre del clàssic
i abans d'entrar
amb altres temàtiques
deixa'm que
comenti
que la setmana que ve
que em toca a mi
sí
ja tinc el clàssic
endavant
i és un
es tracta d'un director
que no n'hem parlat mai
això és una broma
ja m'imagino
ja us noto pel teu
el to
sí
és Chinatown
hombre
de Roman Polanski
sí
no fa tant que m'hem fet
una d'ell
però perfecte
a mi és un director
sí
és que és una incursió d'ell
en el món del cinema
policiac i negre
policiac i negre
i molt hollywoodian
i sí
una pel·lícula d'actors
sí
i tant
i tant
amb John Huston
amb Fai Dunaway
amb el gran Jack Nicholson
i tant
amb el mateix Polanski
sí
que és a dir
que a fer pupa
al nas dels altres
molt bé
el Polanski
queda afectat
una part de la pel·lícula
important
bé doncs
parlarem d'aquesta
la setmana que ve
molt bé
ara
abans d'entrar
en altres coses
deixeu-me dir-vos
que com hem aprontat
hem apuntat al principi
ha sigut un cap d'any
i un inici
una mica
bastant desagradable
per la gent que ens ha deixat
per diferents motius
la fotògrafa Colita
sí
són 50 anys
fent de cronista
gràfica de la ciutat
Barcelona
amb les fotos
de Colita
és molt reconeixible
no diré
any a any
però sí
cada
cada decena
hi ha una aportació
de Colita
amb unes fotografies
inoblidables
de Barcelona
i del que passava
i del que passava
el que passava
i del cultural
personatges
cultura
la cançó
exacte
el flamenc
els escriptors
la gent famosa
la gent no tan famosa
tot el món
tot el món
de la cultura
i també
el barri xino
que llavors
se li deia així
ella
el tenia
el tenia
molt controlat
i li sabia
treure
una expressivitat
extraordinària
bé
ens ha deixat
la Colita
ens ha deixat
el xefo Guas
que a part de ser
un amic nostre
tenim que recordar-lo
perquè
és una persona
que ha sigut
un activador cultural
i tant
aquest tipus de persones
que es queden
voluntàriament
en un segon pla
és de haver-hi
moltes vegades
i aquest és el cas del xefo
persones molt importants
per fer
sorgir
a altres
i tant
i per fer
aflorar
cultura
per fer
aflorar
tot el que és
ell va ser propietari
de la sala bikini
del minigolf
aquell
que tots
havíem estat
a la nostra joventut
fent el pendó
per allà
vivíem allà
els vuitantes
ell ha estat
amb el carles mir
fent la tira
d'activitats
en el món
de les copes
nocturn
hostaleria
en general
ha tingut restaurants
ell ha tingut restaurants
ell va fer
un viatge
amb 5 amics
un d'ells
també
el carles mir
a la índia
que els va
marcar moltíssim
i a partir d'allí
també va ser
arquitecte
arquitecte de professió
tinc un projecte
fet per ell
d'un arreglo
a casa meva
que el vaig recuperar
l'altre dia
per tenir-lo
a mà
i un dia
te l'ensenya
que bé
no el vaig arribar
a fer mai
però realment
el va fer
ell va fer
la seva feina
jo no tenia els diners
ara últimament
tenia una sala
al carrer
Badajoz 46
que era
Chefo Art Gallery
allà es feien exposicions
allà
amb el Carles Mir
el company
que ha estat aquí
fa poc
presentant
un llibre
sobre els cinemes
de Barcelona
vam fer
durant tres anys
uns
no sé
com diria
uns cicles
de cinema
divers
cada vegada
una temàtica
i ho fèiem allà
i després
es fèiem col·loqui
etc
amb l'Anna
la meva dona
vam participar molt
i
era un ambient
ja dic
era acollidor
barrejava gent
i
interrelacionava
gent
que t'aportaven
és a dir
el Chefo
és una figura
aglutinava
aglutinava
que aglutinava
té aquest mèrit
que dius tu
sumen molt
clar que sumen
i més
tens tu
l'ocasió
està al costat d'ell
ni que sigui per egoisme
acabaves beneficiant-te'n
és a dir
perquè realment
t'aportava això
gent interessant
al voltant d'ell
vaig conèixer Terensi
a partir d'ell
i el Terensi no el coneixia
fins que ell
no em va convidar a sopar
diverses vegades
i el Terensi era allà
però
i com això
diverses coses
diverses persones
que he pogut tractar
gràcies a ell
i a ell mateix
òbviament
i com comentava
abans amb tu
fora de micro
sí
i a mi hi havia una cosa
que m'impressionava molt
i admiro molt d'ell
i és que sabia escoltar
sí
i parlava poc
però
tot el que deia
era important
o sigui
no hi havia mai
un comentari banal
una xorrada
no
tot el que deia el xefo
tenia un pes específic
sí
sabia aquell aforisme
que aplicava perfectament
de
esclau de les teves paraules
sí
amo dels teus silencis
efectivament
el que sap fer això
jo no en sé
el que sap fer això
no jo tampoc
per això
per això ho els admiro
clar clar clar
és admirable
per mi és admirable
bé llavors
ja dintre del món del cinema
hem tingut la difunció
això
aquest any ja
sí
del Ventura Pons
Ventura Pons
per mi
és un dels directors
no sé si tu havies col·laborat
amb ell
amb alguna cosa
curiosament per això
em dava a dir
no
no he col·laborat mai
tot i que hem estat a punt
de fer-ho
en un parell o tres ocasions
perquè tant ell com jo
hi va haver un moment
que vam tenir interès
ell tenia
perquè heu tingut
una carrera
que ha anat en paral·lel
ens hem vist moltíssim
a més a més
nosaltres li produïm
la cooperativa
Germinal Films
li produeix
el Vicari
Dolot
és a dir
que la productora principal
del Vicari Dolot
és Germinal Films
que he parlat moltes vegades
que una productora
en la que jo estava dintre
cooperativa
i que vam fer
però a part d'això
hi ha hagut dos o tres ocasions
en què hem estat a punt
que jo li fes de muntador
alguna pel·lícula
ell tenia el Pere
ara no recordaré
ho sento
Pere
el cognom del Pere
després el recordaré
el seu muntador habitual
ell ha tingut sempre
un muntador habitual
llavors
i aquest muntador
hi ha un moment
que se'n va a la muntanya
a viure
per tant els 90
i alguna cosa
se'n va a viure a la muntanya
i llavors ell
en un moment determinat
ens trobem
en una productora
casualment
els dos estàvem de visita
i diu
tu com estàs
i tal
i parlem de
això
de la possibilitat
que aquesta
se m'ha anat el Pere
i ara jo em trobo
sense muntador
i home
si tu tal
però jo no vaig
vaig anar donant llargues
perquè tenia una altra cosa
i en aquest interval de temps
va recuperar el Pere
el va convèncer
i el Pere
que baixés de la muntanya
va baixar de la muntanya
ara buscaré el nom
a internet
per dir el nom d'ell
que em sap molt bé
no dir-lo ara
perquè pel Pere
també ha deut ser
un pal fort
perquè ell
aquest vincle
que parlava l'altre dia
que s'estableix tan fort
entre muntador
i director
segur que hi havia
un gran vincle
entre el Pere i ell
i per tant
d'alguna manera
d'alguna manera
Pere Abadal
Pere Abadal
sí senyor
Pere Abadal
Abadal
Abadal
Moltes gràcies
enric
Merci, merci Enric
Sí, efectivament
Pere Abadal
Llavors
era un home
ja et dic
i en més
l'última conversa
és el que he recordat més
de l'Aventura
que va ser
en el Cinema Texas
precisament
que ells sabem
que va ser
l'artífax
de la primera etapa
de Texas
l'impulsor
per sort
ara s'ha rescatat
a través de l'Anna Rosa
Sisquella
i de la Isona Passola
i d'algú més
que ara també no conec
el nom exacte
però hi ha d'algú més
que t'han ficat per allà
de recuperar-lo
com a teatre i cinema
les dues coses alhora
amb espais diferents
i em sembla estupendo
i bar
i molt bé
bueno s'ha montat
un crowdfunding
també
sí
es va aconseguir
també els diners
per fer-ho
i espero que funcioni
molt bé
interessa que es revici
doncs una última conversa
que vam tenir amb el Pere
amb l'Aventura
va ser just un dia
i es va gerar molt fumut
i d'això ja fa
4 anys
20 llargs
per tant
sí que ja apuntava
era crònica
una mica
d'una mort denunciada
des que va tenir
aquell accident
que el va deixar
molt tocat
i que bueno
però bueno
finalment sempre sorprèn
la mort sempre és dura
jo ressaltaria algunes pel·lícules d'ell
a mi una que sempre m'ha semblat
una pel·lícula molt important
és Ocanya
Retrat Intermitent
que em sembla que és la primera
del 78
és la primera
és la primera
després hi ha Carícies
del 98
sí
El perquè de tot plegat
de 1995
Amic Amat
de 1999
Actrius
actrius
que va tindre molt recorregut
tinc molt d'acord amb actrius
1997
El vicari d'Olot
de 1981
sí sí
La Rosa del Bar
que és una película
que a mi sempre m'ha agradat
potser no és
del més important d'ell
però
té un ambient interessant
era molt Ventura Pons
sí sí
i l'última
és Be Happy
que confesso que no l'hi he vist
no l'hi he vist ja tampoc
no l'hi he vist ja tampoc
que és del 2019
sí
i és guai
seguint molt la seva trajectòria
per amics comuns
per gent que l'han seguit
fins al final
com és la Velo Torres
la directora d'art
que ha fet totes les pròpies
pràcticament del Ventura
i que a més som amics de Facebook
i per tant he anat seguint
molt part de la trajectòria
de l'Aventura
gràcies a la Velo
perquè ha anat explicant
rodatges
molt per sobre
però sempre interessant
saber una mica
què estava fent en cada moment
l'Aventura
tothom que treballava amb ell
l'estimava molt
l'Aventura
sí
una persona
molt estimada
si no el coneixies
molt amb confiança
i ell no establia
aquest vincle
potser és devenir
una mica difícil
però en canvi
la que establia
és mínimament
un vincle amistós
ha generat
empatia
mútua
ha generat
una empatia
interessant
sí
bé
i per acabar
amb l'obituari
no és
la mort
d'una persona
és la mort
o l'assassinat
d'una sala
de cinema
que és el cinema
comèdia
sí
el comèdia va néixer
com a teatre
el 41
i agafo això
com a cita
del llibre
del nostre amic
Carlos Mir
sí
que així ho explica
no solament
era un teatre
sinó que
pel Carles
va ser
en aquell moment
d'esplendor
com a sala de teatre
la millor de la ciutat
segurament
després
a partir del 1960
es va convertir
en sala de cinema
amb molta crítica
per la gent
que el tenia
ubicat
com a teatre
i es va inaugurar
amb la projecció
d'un grito
en la niebla
i bueno
el 14 de gener
de 2024
fa 4 dies
tot plegat
ha deixat
de funcionar
ha deixat d'existir
no sabem
en què es convertirà
hi ha un interès
saps que diuen
un interès
en què segueixi sent
una sala
amb cert marcat
caràcter
cultural
és que sembla
que ha de ser
un equipament
cultural
equipament cultural
és que perdre també això
en aquest punt
en clau de la ciutat
perdre un equipament
cultural
també és una pena
ja veurem
ja veurem que no sigues
de vingui una altra
però recordem aquí
ja que estem
d'habitualis
que dintre del 2023
també ens van tancar
les sales
i elmo
i elmo i cària
i en unes quatre sales
i que no estem
massa de sort
i n'hi ha algunes
que no citarem
però que a vegades
penses que són
miracle
que encara
encara funcionen
sí
bé
llavors
tenis alguna
d'estrenes
no?
has comentat
que tenies
algunes
relacions
una petita referència
a coses
que he vist
i que estan
en cartellera
i que recomano
recomano
així
perquè tingueu
una idea
entre el 6
i el 8
dintre del 5
al 10
estarien
aquests films
bé
en primer lloc
dir una cosa
perquè encara
està vigent ara
la Filmoteca
va iniciar
el desembre
i segueix ara
una revisió
del cinema
de l'Ukino Visconti
imprescindible
i de l'obra
de Belatar
que és molt interessant
potser no és tan
imprescindible
perquè és més
minoritari
el personatge
però és molt
interessant
sobretot
pel cinèfil
i llavors
entrant en pel·lícules
diria
Fallen Lips
Fulles Caigudes
de
Aki Kaurismaki
Finlàndia
2023
on es parla
de l'amor
en temps
de desconcert
és a dir
en el temps actual
jo capità
de Mateo Garrone
italiana
Mateo Garrone
està acostumat
a posar-se
en temes
d'aquells
incòmodes
i aquí
doncs és la
la inmigració
sub-sahariana
quan
cuando acecha la maldad
de Damien
de Damien Ruggna
aquesta
aquesta és de terror
és la que va guanyar
Sitges
Beekeeper
el protector
una pel·lícula
d'evació
en Jason
Stanham
de David Ayer
és el típic
vengador
d'una
senyora
humil
i
la venjança
és la del rellotge
en aquest moment
que em cau a sobre
exacte
amics i amigues
bona nit
bona nit
ens veiem
la setmana
ens escoltem
la setmana que ve
i que tingueu
molt bona setmana
bona setmana
adeu-siau
Estigues connectat
amb el que passa
dia a dia a Sant Just
el magasin matinal
de Ràdio d'Esvern
de dilluns a divendres
de 10 a 1