Cinema sense condicions.
Nothing to lose If we are wise We're not expecting a rainbow Colored skies Not wide away Nothing to lose It might be fun
No talk of spending lifetimes in the sun. Although we may, both you and I have seen what time can do. We'll only hurt ourselves if we build dreams that don't
Fins demà!
Both you and I have seen what time can do. We'll only hurt ourselves if we build dreams that don't come true.
Hola, bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern. Una setmana més, un dimarts més, amb vosaltres, per parlar-vos de cinema, del que hem fet al costat del cinema i del que hem vist. Hem iniciat aquest programa, bueno, en primer lloc, bona tarda, Jan, com estem? Molt bona tarda. Com ha anat la setmana?
La setmana passada, si parlem de futbol, futbolísticament no estem gaire contents, però la setmana prou bé. Molt bé. Alguna cosa en el camp de les sèries o del cinema? Mira, m'estic veient una sèrie de Netflix, es diu Lupin,
És francesa, tracta de... Bé, així la trama ràpida, tracta de... Bé, un majordom, era majordom d'un home molt ric, i l'acusen d'haver robat una joia molt important. Ara estan de moda els robatoris de França. Per això, i al final, anys després, les joies s'accebeix a l'Obre o alguna cosa així, i fa un pla per robar-la, i bé...
És bastant ràpida, eh? Potser el segon capítol ja has robat la joia i després passen moltes coses. Però bé, bé, a mi em va enganxar des al principi. Molt bé, molt bé. Prou bé, prou bé. Bé, doncs escolta, quants capítols té això? Crec que la primera temporada... Bé, deu tenir sis i són tres temporades o alguna cosa així. Ah, val. Sí, sí, no passa ràpid. Bé.
Ja ens aniràs parlant. Si finalment la veus en conjunt recomanable, ens apuntarem a recomanar-la. Bona tarda, Anastasi. Hola, què tal? Com ha anat la setmana? Bé, feina, feina. Per variar, nois, sempre molta feina. De tipus amistat, de tipus personal... No sé si sabeu, em sembla que ho hem comentat alguna vegada de passada, l'Anastasi està treballant intensament...
Amb tot el que és la preparació de la producció i realització d'un documental o pel·lícula sobre un tema apassionant com són els terratrèmols de l'edat mitjana del segle XV a Catalunya.
ja oportunament ens anirà actualitzant el tema perquè de moment encara està en Beceroles sí, sí, el que és la peça de documental estem a punt de fer segurament unes peces que van en realitat virtual que van en paral·lel tenen una vida pròpia aquestes i ja veurem, a mesura que hi hagi cosetes ho direm així simplement com a títol informatiu molt bé
I per part meva, Pep Bermengol, que sóc el que us parla, dir-vos que aquesta setmana passada ha sigut molt especial per nosaltres, per tot l'equip i per mi personalment, perquè teníem convingut una visita a Calanda, que es va realitzar el dimecres,
Ara, precisament, l'Anastasi està treballant amb el muntatge de tot el material que vam enregistrar allà, amb el Jordi Xifrà, el director del Centre Bunyol de Calanda, i ja us podem anunciar que...
I això és... La primícia? Seria una primícia? Primícia que el 18 de novembre i el 25 de novembre són dues dades en què farem dos programes dedicats a la figura de Lluís Buñuel. En el primer programa passarem bàsicament l'entrevista de Cinema Sense Condicions
amb el Jordi Xifrà, el director, que es fa un repàs a tot el que representa aquests 125 anys i el que representa actualment el Centre Bunyuel de Calanda.
I amb la segona tenim previst parlar de sis pel·lícules que escollirem de Luis Manuel, no per analitzar-les amb profunditat, però és per dedicar un programa agafant un extracte de diferents temps. Ja sabeu que el Manuel es distingeix per tres èpoques,
Una curta, 3 pel·lícules, que és l'Espanyola, una altra una mica més llarga, la més llarga de totes, 18 pel·lícules aproximadament, que és l'època mexicana, i 11 pel·lícules, que seria l'època francesa. Sobretot, coincideix cap al final de la seva època, perquè són 7 pel·lícules, sobretot de les 11, 7 són fetes conjuntament amb el Jean-Claude Carrier com a coguionista.
És a dir, que reteniu aquestes dues dates, una el 18 de novembre i l'altra el següent dimarts 25 de novembre. Dit això, hem escoltat una cançó càlida i entranyable de Claudine Longer, que és l'actriu que fa la pel·lícula... Bé, la cançó es diu Nothing to Loose. Res a perdre.
Res a perdre. I la pel·lícula és The Party, de 1968, que aquí es va traduir com El Guateque, dirigida per Blake Edwards, en la que hi ha la música feta per un que serà després col·laborador habitual.
de les set pel·lícules que va fer amb Peter Sellers, que és l'actor d'aquesta, que és la primera vegada, per cert, que Black Edwards feia una pel·lícula als Estats Units, i a partir d'aquí el seu cinema, un cinema bàsicament de comèdia, va tirar endavant tota la sèrie, set pel·lícules, com deia abans, de La Pantera Rosa.
I, naturalment, era tirar de veta del personatge que va interpretar com ningú el Peter Selles. I tant. Molt bé. Llavors, dit això, ja entrant en la pel·lícula, dir-vos que...
Ah, bé, la música, sí, en aquest cas és de Henry Mancini, i després treballarien, seria una col·laboració extesa en dues dècades, com a mínim. Amb el propi músic, també. Sí, era un home fidel a la gent que li funcionava. Correcte. Millor que Mancini pel seu cine, no hi devia haver res.
Llavors, si entrem a parlar de la pel·lícula, diguem primer que el director, ja ho hem dit, és Black Edwards, el guió és de Black Edwards, de Tom Wallman i de Frank Wallman, els germans Wallman, la música, com hem dit, de Henry Mancini i Don Black,
La fotografia és d'un gran fotògraf que va fer moltes, moltes pel·lícules extraordinàries, com és Lucien Ballard. I també.
La producció de Miris Corporation, la distribució de United Artists, el muntatge de Ralph Winters, té una durada de 99 minuts i la podeu trobar tranquil·lament a Filmin. I em sembla que també està lliure amb algun... a Google mateix, potser... Potser YouTube, no ho sé, sí. No ho sé.
Per què l'hem agafat? Perquè portàvem dues o tres setmanes una mica seriosos, tocant uns temes socials, polítics, i volíem passar un dia i entrar o tancar a l'octubre d'una forma una mica més distesa...
I llavors hem pensat que el millor era agafar una comèdia d'aquelles que amb el seu temps va tindre un èxit extraordinari, sobretot popular, de públic del carrer. Tothom havia vist el Guateque i tothom parlava d'un personatge increïble que és el cambrer borratxo. El cambrer borratxo.
Aquest home, és curiós, va néixer el 27 de maig de 1932 i va morir el 2012 amb 80 anys. És a dir, Stephen Franken, a la pel·lícula el seu nom és Levinson i sí, sí, és realment increïble. És un cop protagonista no volgut, diguem. És un cop protagonista inesperat, però que va apareixent...
Una cadència, però molt interessant. Una cadència rotativa, allò. Sembla que quan no sabien com empalmar el dia següent el tros que tocava rodar, diuen, escolta, digue-li al Levinson què passi, tu. Passava ell o faria becuda invariablement?
amb el Peter Sellers, el personatge del Peter Sellers, que és un hindú que es diu Rundi Baxi. Baxi. I que una de les coses que tenia és que ell no menjava carn i no beia licor. I llavors el cambrer invariablement sempre començava amb la safata oferint-li beguda amb ell. Ell li deia que no, que no, no, no, jo no, que no bec.
I llavors el cambrer es posava d'esquena a la cambra... El gest i em fa arribar d'imaginar-lo. I bevia... Saps com fan els cambrers una mica darrere de la barra, a vegades quan volen fer això, una begudeta ràpida? Igual, però és clar, la sistematitza tant, la fa tantes vegades que dius, al final, de què carai t'amagues? Si estàs envoltat de gent que tothom et pot veure. Però re, aquest personatge a mi, mira que el d'allò dels cel·les és un actoràs i no cal...
però que ell era inesperat perquè crea un personatge on no existia pogués pogut no existir i en canvi es converteix en un gag jo crec que és una crossa que li va de conya al Blake Edwards amb
ja dic, em sap bé com he comentat abans és la primera pel·lícula americana de Peter Sellers, és curiós la pel·lícula va ser una absoluta improvisació i muntatge de gags o sigui, això reconegut tant per el Peter com per Blake Edwards sí, i tant, absolutament
Jo diria que Sellers va tindre molt present la pel·lícula Mon oncle i Messia Hulot de Jacques Tati. Sí. Perquè hi ha una sèrie de gags que sí que són gags parlats, però la veritat és que hi ha uns quants que són gags formals, és a dir... Gags visuals. Gestuals. Gags visuals, sí, sí.
que són d'aquells que tu comentàvem aquest matí parlant amb tu que a vegades estàs esperant estàs veient la pel·lícula i com que és una successió de gacs hi ha moments en què el gaca es veu vindre i dius a veure si almenys aquesta vegada es dona compte que no posi els peus a l'aigua o que no li caigui
Sempre fa el que ha de fer i a vegades de la forma més recargolada. És com una tragèdia grega. Saps que és inevitable. Passarà allò que és inevitable, que ho veus a venir. La música de Henry Mancini és omnipresent també.
I és d'aquelles vegades en què la música és un nex i segurament li va anar molt bé al muntador per les transicions. De tal manera que també comentàvem per telèfon que la pel·lícula es podria veure una mica com un pla seqüència falsa.
Perquè l'aparença, deixant la pel·lícula, comença amb la gravació d'una escena en què el maldestre actor que representa el Peter Sellers fa una cagada impressionant que els costa molts diners i llavors el productor per telèfon l'avisen d'això, posa el crit al cel
i demana el nom d'ell per posar-lo a la llista negra perquè no torni a treballar mai més amb el cine o almenys amb la seva productora amb tanta desgràcia que ho anota primer gag molt bo a la part final de la llista dels convidats que està tapat per una altra fulla que està tapat per una fulla que hi ha a sobre
I naturalment la seva senyora, quan agafa i es posi a enviar les participacions als convidats, aquella que està escrita a mà, la té també com una d'última hora molt important. Una notació d'última hora molt important. I l'inviten. I llavors ja està la cosa. A partir d'aquí és de partir. Sí, senyor.
I tenim, a partir de quan arriba ja la presentació i tot, fins al final, és una successió de gags.
Hem de dir una cosa, hi ha gags que s'aguanten bé, hi ha moments de la pel·lícula que he continuat rient, i a vegades allà un mateix comenta per si mateix, però com pot ser aquest tio? Perquè és que hi ha gags que té tant domini del pla, de l'espai d'ell mateix, del seu propi cos. Que són gags que només amb un moviment...
facial o de la mirada ja desternella, no? I en canvi, després també hi ha altres gags que ara, després de 50 o 60 anys ja estan superats i llavors els falta una miqueta de xispa. O han quedat una mica quicos. Jo crec que el problema saps quin és sempre quan es passa això en moltes pel·lícules, eh?
que en alguns moments, fins i tot bones pel·lícules, passa això per un tema que el ritme, en el que estem acostumats avui en dia, a menjar-nos el que ens posen davant, és un altre. És un altre. I aquest és el tema, perquè allò de la piscina... Abans, això ho comentaves molt l'altre dia amb el teu espai, que deies que s'hauria de donar més mastegat perquè estàvem començant amb un nou llenguatge. D'alguna manera, sí.
Avui en dia és que ja la gent ha vist tanta tele i ha vist tant cinema que, clar, no li cal donar tant mastegat ja. Ja en saben molt. Ja en saben com per seguir-ho sense dir, bueno, no cal que m'ho diguis, això.
Sí, sí, aquest és una mica el tema, perquè és l'únic que hi ha, perquè la resta és impecable, ells ho fan molt bé. L'operació com a tal és una operació estratègicament quasi d'un exèrcit. Van muntar realment tot en funció d'un grau que els permetés un grau d'improvisació molt gran, perquè van muntar quasi un espai teatral. És una pel·lícula coral perquè, de fet...
Encara que haguéssim parlat de la noia que canta... La Longé, la Claudine Longé. La Claudine Longé. Encara que hagi ella com a partener del Peter, en realitat és Peter Sellers i, després, una quantitat de gent que, entre ells, fins i tot hi ha un moment en què surt el Peter Folk.
Però és que si no estàs al tanto no el veus, no? Sí, és veritat. Això és com la pel·lícula aquesta de Frankenstein, que la vaig veure ahir, i estava repassant avui tot l'elenc, i em diu allí que, com que són molt amics amb el Santiago Segura...
Que hi ha un moment, si l'aneu a veure, que us ho recomanem ja des d'ara, ja en parlarem un altre dia, però d'entrada us ho recomanem, doncs veureu que hi ha uns penjats que els justicien. Un d'ells és Santiago Segura. Però jo he de dir honestament que no el vaig reconèixer, perquè és que és un moment...
I Peter Folk dius que surt a la pel·li? Sí, amb aquesta pel·lícula. Jo tampoc. L'he vist dos vegades o tres aquesta pel·lícula, però mai l'he vist. No el recordo. Ah, carai. Però clar, també pot passar una cosa, no? Que nosaltres hem vist molt, no, i hem vist molt el Peter Folk de més cap aquí, no? Estan parlant d'una pel·lícula de l'any 68 i clar, el Peter Folk tenia una fesomia més jove, potser hasta...
Una mica galant, no? I si anava arreglat perquè els homes en aquest party van tots bastant arregladets i tal, doncs... No, no, jo reconec que no el recordo. Però és que aquí sortia tothom. O sigui, hi ha 30 persones, totes les que hi ha en aquesta festa.
I, com que la càmera va tirant cap aquí, cap allà, cap aquí, cap allà, surten tots i tots tenen el seu moment. Totalment. O sigui, no és allò que diguis, hi ha molta gent... No, no. La gent va dient la seva. O sigui, hi ha, per exemple, un texà que em fa molta gràcia. Aquest personatge del texà. És que sí. El tío que ell... Suposo que és un actor que ha fet un paper, o fa molts papers sempre de l'oeste, i de galant total, un tio que medeix dos metres. A més, és un tio molt alt. Exacte. Sí, sí.
en aquest personatge també fa molta gràcia la relació d'ells dos, perquè saps que allò molt bé no pot acabar. No pot. Bueno, en fi, és una pel·lícula, és un divertiment. És un divertiment. És un divertiment que per fer-lo...
s'ha d'haver preparat molt bé. És una pel·lícula molt ben preparada, rodada amb força de pressa, amb una aparència, com dius tu, de plano-seqüència, que no ho és, però saps què passa? Que els planos són molt oberts. Llavors, esclar, ja solament això ja fa que, d'alguna manera, si s'ha d'aproximar l'actor a càmera o la càmera a l'actor, és un tros de plano-seqüència. Són aquells plano-seqüències fragmentats, és a dir, que no és tota la pel·lícula, però són de trossos. Hi ha diferents estances, perquè és un...
La planta baixa i una planta primera, però quasi tot passa a la planta baixa. I, clar, allà hi ha la sortida al jardí, la sortida amb una piscina, la sortida amb una altra... El cap interior, que és un interior multi... A la barra interior també la càmera es va bellugant i d'una estança passa amb una altra. Es veu el moment del piano, el moment de la cançó amb la guitarra...
És una pel·lícula que realment et dona la impressió d'estar vivint un festorro d'aquells, un guateca d'aquells que hi havia abans. És una festa de Hollywood típica, és a dir, jo n'hi he estat amb altres de molta menys categoria que aquesta, però sempre les de tope són aquestes, gent que munta unes operacions... I després hi ha un punt d'ironia crítica amb alguns gags,
perquè hi ha una mica el productor que es vol aprofitar. A veure, aquesta noia que vingui, que tenim que parlar, vol fer un apartat amb ella. Hi ha el tio que està buscant un paper, que està perdent el cul per parlar amb el productor, a veure si es necessita algú del seu perfil perquè ella està lliure i tal.
És una mica allò de... Cadascú estava buscant lo seu, no? I probablement traduïa bastant, amb clau d'humor, aquest tipus de coses, diguéssim, de conveniència, situacions que es donaven en aquell moment a dintre de la indústria del cinema.
Hi ha una cosa curiosa amb Black Edwards, i és que no va tindre, per exemple, cap Òscar, només li van donar el 2004 un Òscar que és quan et descuides i encara està viu, li dones un Òscar honorífic al director de torn, no?
I el 1983, amb una pel·lícula que a la millor recordareu amb Julie Andrews, que ell té tres èpoques, la dels 50, els inicis, la dels 60, l'època millor i de més qualitat i de més quantitat, i l'època Julie Andrews, perquè a partir de quan es va casar per segona vegada, i es va casar amb ella, ella va començar a sortir gairebé totes les pel·lícules que va fer a partir d'aquell moment.
I entre elles aquesta que dèiem, Víctora Victoria, que li va proporcionar en 1983 al César la millor pel·lícula estrangera. És una pel·lícula que va dirigir Richard Quinn. Bé,
Està bé. Bé, la peli, jo si vols afegir bàsicament... La peli té moltes escenes, com diu el Pep, encadenades una amb l'altra, a vegades molt continuada una de l'altra, perquè hi ha un moment que ell prem uns botons, diguem que hi ha una gran botonera que per aquella època va ser molt sofisticada en el pis de dalt, i van passant coses a la casa. La piscina es fa petita, s'estreny, la barra, que és una barra amb corba, comença a córrer, i esclar, totes les copes van caient de sobre la barra, és a dir,
Però per mi, i per tothom, perquè això sí que es troba a totes les coses que parlen d'aquesta pel·lícula, hi ha dues escenes, que és l'escena del pollastre, el sopar i amb el pollastre com a colofón final. Només que recordeu això? Què passa amb el pollastre? Què passa amb el pollastre? I l'escena de l'escuma, que és molt cap al final. Aquesta escena, a més a més, té una gran complexitat, perquè està rodada amb certa continuïtat. Tot i que era una màquina productora d'escuma la que la feia...
Malgrat això, no la podien controlar gaire, de manera que es va haver de rodar i l'escuma se'ls anava menjant. És a dir, que havien d'anar fent coincidir els gags aquells que estaven situats en les zones que serien afectades properament per l'escuma. Perquè, esclar, se'n veix tot el saló per l'escuma. El que passa és que l'Edwards devia saber molt...
té una experiència, ja veureu ara, us direm algunes pel·lícules que... És que a mi el primer que em va estranyar, sincerament, és que no tingués algun òscar, aquest home. Sí, és veritat. Perquè quan us diguem algunes de les pel·lícules que va fer, és que direu, aquesta l'he vist, aquesta l'he vist. Fa un cine aparentment menor, a vegades. Sí. I d'humor. Jo crec que està bé qualificat com... Bueno, aquest tio fa pel·lícules d'humor. Hi ha alguna que no, però en general, sí.
Perquè és que si no... I això que dius d'aquesta escena és que ell sap que ja té enganxat l'espectador que està rient. I llavors només li ha de posar més escuma i si a l'actor queda ridícul o li queda a l'actriu el cabell de qualsevol manera, és igual. Perquè si ja té l'espectador rient. I tant, i tant. I el té guanyat. I el té guanyat fins a aquest punt del vídeo més cap al final.
que et dóna aquesta impressió sí, totalment no, és que és una pel·li en aquest sentit molt teatral és a dir, ella està percebent abans de fer-la, que això és molt important i en una comèdia això és vital en quin moment està a cada moment la història i com està l'espectador respecte a la història en cada moment i per tant, a vegades abusa
no de la paciència, abusa del que hi ha el coneixement previ de l'espectador, l'utilitza per dir això passarà segur bé perquè no hi haurà problema. Què passa? Que amb el públic actual sí que ens trobem, quan hi ha problemes de ritme, avui en dia li demanaria més acceleració. Per allò de més, la pel·lícula és impecable, és un 10. Un 10 no, però és un 8 i mig, és un 9. És una comèdia d'aquelles que... És un clàssic, vaja.
Llavors, anant cap a la seva filmografia, ja dic, cobreixen sobretot tres dècades, 50, 60 i 70, i algo del 80, en la primera dècada hi ha moltes coses que no van arribar aquí. Ell va començar fent alguns guions per Richard Quine i va fer una sèrie de pel·lícules que no es van estrenar, tot i que
en tres d'elles va treballar amb Toni Curtis, que després, a l'època bona d'ell dels anys 60, va fer també dos o tres pel·lícules més amb ell. De l'època aquesta esplendorosa, podríem dir, fixeu-vos en una cosa...
Dirà el títol en castellà perquè per nosaltres va ser coneguda així. 1961, començament de la dècada, Desayuno con Diamantes. Sí, per exemple. És que és una adaptació de l'obra de Truman Capote amb Audrey Hepburn i George Pepper, que l'ha vist tothom aquesta pel·lícula, però a més a més és que és una icona. La Audrey Hepburn amb aquella boquilla llarga
Va generar un estil també, va generar un estil de vestuari, de crear modes. Per exemple, vestuari. Com és que al vestuari no li va caure l'Òscar? És raro, sí, sí. Després va fer una pel·lícula amb Lee Remick i Glenn Ford, que era un drama,
xantatge a una dona. També va ser una pel·lícula que es va veure molt. Això va ser els 62, i el mateix 62 va fer una pel·lícula que va tindre un èxit impressionant, que és Dies de vins i roses. Aquesta pel·lícula, amb el Jack Lemmon i l'Elí Remig, toca el tema de l'alcoholisme d'una manera absolutament impactant. Era una pel·lícula d'aquelles, un drama, com per tindre també
Si més no, com a interpretació, que es valoràvem llavors molt els papers aquests que eren un tour de force, el Jack Lemmon ha fet bons papers, però em sembla que aquí va donar una mesura molt alta perquè arriba un moment que estàs inquiet a la cadira veient com va destrossant-se físicament aquell individu.
Bueno, doncs tampoc no li va tocar res. I al 63 comença el que seria la nissaga de la Pantera Rosa. Mira, no sé exactament si en va fer 7 o 8 perquè també hi ha dubte segons les que agafes. A mi me'n surten 7.
Set, jo també diria que set Déu-n'hi-do És una nissaga impressionant Jo crec que només la guanya James Bond Sí, sí, bàsicament Quasi seria la única I James Bond, cuidado, James Bond no és del mateix director No, en aquest cas sí Van vindre directors diferents Sí, sí
Bueno, després va fer una pel·lícula que me'n recordo que va ser bastant divertida en 1966. Què hiciste en la guerra, papi? Sí, sí. Una pel·lícula amb el James Coburn, que el James Coburn, quan es posava també en plan de conya... Tot i que sembla mentida, no? Era un actor d'una gran ductilitat, el James Coburn, perquè no és fàcil. I per tancar el... Bueno, no del tot, però el 1968, la que ens ocupa avui, The Party, que també...
s'ha traduït en català com la festa, que també està bé, però el guateque és que les reminiscentes aquelles dels guateques que també es van fer aquí, copiant probablement una mica també la música i tal. Per això la música és tan important de Henry Mancini, perquè és el fil conductor i allà hi ha uns solos fins i tot de sax, que és la conya, no?
entrant i tal allà tothom l'orquestra té el seu paper tot és en directe no hi ha trampa ni cartó l'orquestra toca de veritat ella toca la guitarra i canta com l'hem sentit tot passa alhora i per tant sí que té un cert risc de pla seqüència sense ser-ho sí, sí
I llavors ja, la seva última dècada, va començar amb Darling Lily, que també va ser coneguda. N'hi ha una que, fixa't, em porta més records, perquè la vaig veure a la Setmana del Cinema en Colòquia. És del 1971, o sigui, jo tenia bona ment. I es deia Dos hombres contra l'oeste. La feien el William Holden i el Ryan O'Neill.
El de Love Story. No recorda aquesta pel·lícula? Sí, és una pel·lícula que després es va estrenar, Dos homes contra l'Oest, ja començaven a fer pel·lícules subtitulades, bueno, subtitulades no sé si ho era, però li van posar el títol en català Dos homes contra l'Oest. Era una pel·lícula curiosa.
Una mica estava amb el tema aquell de dos homes i un destí, no? Sí, era donar-li més voltes al tema, però sí. Jo crec que el títol estava posat una mica perquè l'espectador atreure'l, no? Sí, pots pressuposar que s'assembli, diguem com a mínim.
Després va fer diagnòstic assassinat sobre una novel·la de Michael Crichton, que és un especialista en cinema... En novel·la negra i policíac.
La llavor del Tamarindo, la semilla del Tamarindo, que la van estrenar per aquest títol, el 1973, també va ser coneguda. N'hi ha una altra, el 1979, que la va veure tothom, o molta gent, que es deia Diez, la mujer perfecta. Deu, la dona perfecta. Amb Oderek, que estava en aquell moment explosiva. Explosiva total, sí, sí.
El 1982, l'ha nomenada Víctor o Victòria, que amb el paper de la Júlia Andros i tal, fent de... Ho dic molt teatral aquesta, recordo, no? Sí, a mi no em va agradar, però... És un tipus de cine que a mi em costa una miqueta, sí. I després em va fer una que a mi em va agradar molt, bueno, almenys em va divertir, que ho recordo, que era Cita Cegues, una comèdia d'aquelles d'Enredo, que baixava molt bé. Sí, sí.
I finalment, el 1991, tinc apuntada, no és l'última, però és de les últimes que sí que es van estrenar i que tenia la seva gràcia, que era una pel·lícula feta amb una actriu que estava en cartellera, Ellen Barking, i que es titulava Una rosa molt dubtosa. Ah, sí, sí, és cert. No recordava aquesta, és veritat. Bé, és...
Una carrera, com podeu veure, que, dius, amb tot l'elenc de la Pantera Rosa, a la primera, no li podien donar, per exemple, tan imitat com ha estat i tan utilitzat com ha estat el tema de Henry Mancini a l'Òscar a la millor cançó?
Doncs no, no, va estar, els Òscars no van estar per ell. Només el 2004, quan algú devia dir, escolta, donem-li perquè aquest tio s'acaba i se n'anirà. Una cosa, a mi m'ha recordat aquesta noia, la manera de cantar d'ella, ara és més comuna a molta gent, a moltes noies joves, franceses, angleses, però a mi m'ha recordat molt la Carla Bruni en aquesta cançó.
Té un aire melancòlic. M'agrada molt Carla Bruni. I la noia fins i tot té aquesta cosa que és francesa. Hi ha alguna balada d'aquelles de la Joan Bae?
Sí, però és diferent. Bé, ella tenia més veu, aquí era més... Sí, no, més que ara és el to rastrat, aquest to, molt francès. Joan Valls, vulguis que no, era més... Bé, bevia del folk americà i d'alguna manera li donava... Però bé, sí, és aquest tipus de partit. Bé, però la Joan Valls també va tindre la seva època aquella que va cantar música brasileira...
Sí, això és cert. Per exemple, jo tinc un disc que és extraordinari, que és setembre 1977, em sembla, o 67. Ser el disquer és perquè l'Ibis i tot el veig. Escolta, si hi ha 10 cançons, 8 són extraordinaris. I estan una mica amb aquesta línia melòdica, molt suau, alguna fins i tot cantada en francès.
Sí, és veritat, en aquest tema sí que tens raó, en aquest sentit sí que hi ha cançons que s'assemblen, és veritat. Molt bé, bueno, deixarem de part i fins aquí, i llavors jo tinc tres pel·lícules per comentar. Molt bé.
Però soc conscient que el teu quart d'hora no te'l treu ningú. Si en lloc de tres ens quedem amb dos, l'altre prometem que caurà la setmana que ve. Llavors, d'aquestes pel·lícules n'hi ha una que tinc la major part de la classe, per dir-ho així, crítica en contra.
Perquè ja van començar per donar-li la conquilla d'or aquest any a Donosti. Estem parlant de Los Domingos, de Alauda Ruiz de Azua.
És una pel·lícula que com a sinopsi us diré que es tracta d'una noia, té 18 anys aproximadament, interpretada, es diu Ainara. La pel·lícula està feta, jo crec que és a Donosti mateix,
I, per tant, la major part dels que intervenen són bascos, tot i que la pel·lícula està majoritàriament... És com si fos una pel·lícula catalana parlada en castellà, exceptuant allò de «Hola, bon dia!» i expressions d'aquestes.
molt puntuals, com pare, mare, aita, tal, no? Però el de més està parlada en espanyol pel motiu que sigui, perquè a la millor Euskalis parla molt en espanyol, tot i que és una família basca tota ella, de classe mitjana, mitjana o acomodada,
I tenim aquí aquesta filla de 18 anys que està a punt de començar el seu ingrés a la universitat i, per tant, a fer una carrera, però agafa un dia i amb un dinar de família en què hi ha la iaia, la tieta, el tiet, el papa, la mama, tal, es despenja la noia, tota modoseta, Blanca Soroa és l'actriu, que per mi no passa d'un paper discret,
Els diu que té una vocació molt forta, que l'ha cridat Jesucrist i que vol ingressar en un convent per fer les pràctiques convenients fins a arribar a convertir-se en monja. Convent de clausura, entenc que és. Convent de clausura, sí. Bé.
Com ja sabeu tots, això, una crida d'aquest tipus, el primer quart del segle XXI no deixa de sorprendre, però sembla ser que majoritàriament s'admet per l'èxit que està tenint la pel·lícula i el fet que li donessin
la conxa d'oro i tal, sembla que majoritàriament s'accepta com una cosa, si no corrent, acceptable. Sí. Bé, llavors hi ha els tipus aquells del pare comprensiu, la iaia que el que digui la nena està bé, encara que mori sense poder-me acomiadar d'ella i coses d'aquestes,
Hi ha la monja bona que té els seus moments d'enrabiatament perquè l'actriu Patricia López Arnaiz fa de tieta podríem dir si no socialista la tieta que està en contra ella és atea i no comprega amb la història aquesta i
veu que potser hi ha coses més útils per fer amb aquesta vida que resar...
tancar-se amb la meditació i la lectura de textos bíblics i després, de tant en tant, quan apreten una mica la feina, que no sembla que n'hi hagi massa a la comunitat, agafar i embolicar galetes per tots sants, per Setmana Santa i per Nadal.
Típica activitat de monges, que a vegades són molt rendibles. Això també és cert. Jo, de fet, ja a la nostra edat, quan érem petits, ja hi havia els pèls de monges famosos. Sí, sí, sí. Bé, jo soc representant dels que em sembla que avui en dia un tema així pot ser ocorrent, però no li veig... Jo no la recomanaria, la pel·lícula.
Ella diu que fa, jo no l'he vista la pel·lícula, per tant no puc jutjar, sí que és cert que he escoltat unes quantes crítiques i és cert que la majoria eren positives. Sí, sí. Però l'argumentari que fan és que, bé, és el que et deia un dia jo, com que no l'he vista no t'ho podia discutir.
Què pretén la directora? On es posiciona ella? Segons els crítics, potser més benevolents, entenen que ella es posiciona en una posició més neutra. Neutral. I que a partir d'aquí el públic és el que ha de dir si realment es posa del cantó de la noia o del cantó de la llibertat. Aquesta neutralitat per part de la directora
jo també la vaig percebre, o sigui, en cap moment la pel·lícula és, o sigui, ven el rotllo de que, ei, nenes, que val la pena apuntar-se. No busca apuntar-se, no. No, no.
Però també diré una cosa, fins i tot el paper de la Patricia López Array, que molts el deixen molt bé i tal, jo crec que arriba un moment que a mi em dóna la impressió que li diu, oi, a lauda, a la directora, però què cara pongo aquí? Perquè és que ja se m'estan acabant les expressions... Beatífiques. Sí, d'esto ya está tal d'aquí, no?
Ah, al revés, o sigui, perquè la noia acaba cansant. Sí, i a més a més, és clar, hi ha una enganxada entre ella, que va a buscar la noia, i la directora de... La madre superiora. La madre superiora de...
del convent aquest. Aquí no obliguem a ningú, diu la mare superiora i tal, no obliguem a ningú que es quedi, ella farà la seva valoració i sempre que vulgui sortir de les portes obertes, sí, sí, tot això està molt bé. Però hi ha un moment en què la directora, perquè hi hagi de tot, aquesta noia canta amb una coral
I allà amb el coral no solament canten noies, sinó també canten nois. I cantant, cantant, se'n van un dia a casa d'ella per repassar les cançons que toquen el dissabte. I repassant, repassant, estan repassant sobre el llit, també, que és un lloc una mica estrany si vas a repassar. Per fer repassades, no ho sé, però... És casa de la noia, eh? Ah, val. Sí. I llavors tenen una miqueta de trobada que...
la trobada va una mica més enllà d'un parell de petons, però quan la trobada l'explica la...
¿La propia protagonista? La tieta. Ah, la tieta. Sí. Estuvieron en la cama. Y cuando replica la superiora, es... No. A mí lo que me ha dicho ella, y me la creo, es que se dieron unos besos castos.
I jo també, quan vaig entrar aquí, vaig deixar un nòvio a fora. Ja, ja, ja. Vull dir que aquí la cosa depèn una mica com ho vulguis agafar, no? Sí, sí. Tu jo recordo que vam veure una pel·lícula molt interessant i era també de tipus, diguem, d'entrada religiosa, que era Teresa. Però Teresa és una pel·lícula... Però clar, a Teresa hi ha una reflexió filosòfica sobre el fet...
del misticisme. Aquí no, aquí estem amb una noia en què es troba amb un dubte
que a mi d'entrada ja... A veure, la situació de la joventut no és fàcil. No, no, clarament no. I realment hi pot haver... Què dic jo, per exemple, una persona, és un exemple, no a forma de veure, una persona que tingui problemes més o menys importants a casa del tipus que sigui, econòmic, de relació entre els pares, de relació pares-fills...
com es pot donar a moltíssimes famílies, una sortida pot ser, mira, jo ja no vull sentir més sorolls, ni vull sentir més crits i tal, em foto en un convent i passo de tot. I allà estudiaré, llegiré, i com que em deixen tindre un ordenador, faré textos i tal, no? Sí, sí, sí.
I, bueno, pot ser una opció, eh? Per aquesta banda. Però no, clar, aquí l'opció que es planteja és la típica, eh? És una pel·lícula que em sembla, jo diria que surten poquíssims moments, si és que surt algun, mòbil. Ja, ja. Clar...
Sí, sí. D'entrada ja els diuen també que allà, mòbil només en tela superiora. Sí, aquí no s'està la gent, no? I mentre estan menjant hi ha una que està llegint l'Evangeli o textos de la Bíblia, no? Sí, sí. Bé, hi ha una cosa que tinc que dir en favor d'Alau de Ruiz de Azua, que va fer amb el seu moment fa tres...
tres anys o així, va fer una pel·lícula que es deia Cinco Lobitos. No té sort amb mi ni jo tinc sort amb ella. També va ser una pel·lícula molt celebrada. Em sembla que aquesta era l'òpera prima i a mi tampoc em va convèncer. També la va fer, en aquell cas, millor paper per mi que ara,
Però no per ella, que és una bona actriu, Patricia López Arnai, sinó perquè el paper allí tenia una mica més de força i de varietat i es va poder lluir més aquí. És clar, és que està clavada amb el paper aquell de la tieta d'escola. I no passa d'aquí. No hi ha més paper.
Bé, dit això, el que sí que reconec jo de la pel·lícula és que té una fotografia, un muntatge, que la fan interessant. O sigui, la pel·lícula en cap moment és avorrida, no puc dir allò que hi ha molta gent quan no li agrada una pel·lícula, és que sobre un quart d'hora... No, no, no. La pel·lícula està molt equilibrada i té aquests bons moments...
Tota la direcció d'actors per mi no passa de discreta, des del pare fins a la nena, passant per la tienta... Són tots significatius, sí.
I, bé, doncs, és una pel·lícula que es pot veure, però ja dic... No seria prioritària. No seria prioritària. Escolta, estem dintre del teu temps. Sí, és la següent, no hi ha problema. Sí? Sí. Bé, doncs, farem més briu, però és una pel·lícula que em va agradar molt, aquesta, i també és convenient agafar i que parlem del que ens agrada. Sí.
Un simple accidente. Aquesta és una pel·lícula d'Iran, França i Luxemburg del 2025. Va guanyar la Palma d'Or del Festival de Can. Està dirigida per Jafar Panahi, que és un director que té molt valor personal el que està fent ell.
amb quatre pèles que va replegant d'aquí i d'allà, que la gent aposta per ell perquè saben que és un talent innat com a director i després perquè és una persona que té un compromís ètic i polític extraordinari amb les llibertats del seu país, Iran, que li ha costat persecució i tortura i que quan ha treballat allà ha hagut de treballar en unes condicions de clandestinitat
que recorden el que feien alguns il·lustres directors d'aquí a l'època franquista en què se la jugaven també. Dit això, la pel·lícula, perquè es feu una idea, ens parla d'un simple accidente i què vol dir?
Doncs que comença en què un home condueix de nit al seu cotxe, va amb ell la seva dona i la seva filla. De sobte xoca, baixa del cotxe i veu que ha atropellat un gos de manera accidental. Dic el títol, un simple accident.
Però això provoca una averia al cotxe i que hem d'anar a buscar una solució. Esta nit és un lloc que no és concorregut i arriben a una casa, demanen i els acompanyen a un lloc on hi ha un senyor que pot ser que amb el seu taller els hi puguin arreglar.
Bé, només arribat des del pis de dalt, el que està ocupant el taller es dona en compte, es dona en compte que aquella persona que hi ha avall, a la que té que ajudar, perquè té una dona que a sobre està encinta i ens sembla que està propera a parir, té la filla,
Aquella persona no és ningú més que el tio que el va torturar durant 5 anys. Típica pel·lícula que enfronta el torturador i torturat. Interessant sempre. Llavors es donen aquí unes situacions terribles a nivell personal, a nivell ètic, a nivell humà. Què haig de fer? M'haig de vengar?
planifiquem la vengança. La planifique, però al final no la compleix. I després no puc evitar parlar del final, perquè el final d'aquesta pel·lícula és d'aquells que es recordarà, el que la vegi el recordarà sempre.
Perquè és un final que passa fora de camp. Fora de quadra, eh? Correcte. O sigui, l'individu que al final es deixa vèncer per la bona persona que té a dintre, pel seu cor... A tot allà, eh? Sí.
Acaba sentint, perquè el torturador, que condueix el cotxe, vesteix de baixar perquè ja és militar. Perquè va tindre un accident, una bomba d'aquestes de mina...
de minantipersonal, cosa que deu ser bastant normal allà, li va fer saltar una cama i llavors arrastra la cama i durant la pel·lícula, que això és un detall molt interessant de muntatge i un apunt del director, que després ho trobarem, va arrastrant i fa un soroll característic i quan aquí sembla que ja ha passat tot, aquell soroll característic
Està a l'espatlla i només veiem l'espatlla del protagonista i aquell soroll que es va tensant. És impressionant. És una pel·lícula d'aquelles... Me l'han dit molt aquesta gent i l'haig de veure. Un simple accident o és una pel·lícula que s'ha de veure. La setmana que ve parlarem d'Estrany Riu, que és una pel·lícula molt interessant d'un director català
que és una òpera prima i que ja us dic des d'ara que és una pel·lícula que també val molt la pena veure-la. Estrany riu. Estrany riu no és altre riu que el Danubi. I és una pel·lícula familiar
Però no és una pel·lícula de la meva amiga Carla Simón. No, ni d'altres que han fet. És deixar-me claret. I ja dic, en parlem la setmana que ve. Molt bé. Endavant amb l'aula de cinema. Set minutets. A veure, set minutets que dedicaré a fer un petit homenatge i després jo mateix m'hi reenganxaré amb la seva introducció.
Hi ha una persona estudiosa de cinema, a més és director, a més és muntador també com jo, de cinema, que és el Joan Marimón, fill d'aquí també de la zona propera, diguem, ell és d'aquí de... Sant Jus? No, no, no, ara em sortirà. Del Prat. Ah, del Prat. És fill del Prat, de família que ha tingut un cinema en el Prat molt important, que l'han tingut durant molts anys i que encara està aguantant allà, o no sé si finalment l'ha hagut de tancar,
perquè el cinema està passant per les circumstàncies que passen, però ell és un gran estudiós de cinema, és un home que és capaç d'escriure els anàlisis fílmics més precisos i preciosos que he llegit mai de cap pel·lícula. No crítiques, sinó anàlisis fílmica. La crítica conté una part també d'anàlisi crítica. Però ell va pel cantó, que és clar, com a coneixedor del tema, i capaç de fer-ho, perquè alguna vegada, ell i hem parlat moltes vegades, jo dic, jo, Joan, sóc incapaç de fer això que fas amb aquesta precisió...
Ha estat una vida dedicant-se a fer això. Però no és excusa. Jo vejo la teva carrera... Sí, fa una autòpsia de la pel·lícula. Ha creat inclús una mena de quadres sinòptics, amb horitzontal,
que fa l'esquema, diguem, de la pel·lícula, com va passant pels diferents moments, amb unes corbes d'interès. Sempre he discutit molt de les corbes d'interès, però si amb algú no li discuteixo és amb ell. Com vege un d'aquests treballs d'ell, que l'ha fet sobre quantitat, dic centenars de pel·lícules analitzades en aquest principi, és impressionant.
Llavors, ell que digui alguna cosa, per mi sempre m'interessa. Llavors, ell a mi m'admira per unes coses i jo l'admiro molt per ell per altres. I realment té una capacitat molt fina de dir el mateix que jo us he explicat fins ara, en un punt determinat seria el mateix, però d'una manera molt diferent. Llavors, ara mirant els textos que tinguin aquí d'ell, llegiré la introducció d'un d'ells que ens introdueix el tema,
i potser en algun moment us llegiré com ell diu determinades coses que jo he dit, amb una veu diferent. Ja. Jo penso que pot ser interessant. Està bé, sí. Primer, perquè és interessant sempre veure com un altre interpreta temes de llenguatge, que teòricament és un e-book, el llenguatge és un, el llenguatge cinematogràfic, però com se'l pot arribar a explicar diferent, i penso que és enriquidor. Per tant, he trobat aquest i l'he portat, perquè crec que és interessant. Llavors, 100 minuts que tinc, que en són sis com molt... Sí. Sí, sí, sí. Vale, anem a llegir. Ell diu...
del muntatge en diu això. El muntatge és un dels oficis artístics més vells i avançats, vells en ve de Barcelona, però també un dels més desconeguts per la seva naturalesa sovint invisible. Això ho diu molta gent, ell aquí ho diu molt bé. I tot i que, juntament amb el guió i la direcció, constitueix un dels pilars del procés de creació d'una obra visual, pensar, rodar i muntar, en això consisteix, en definitiva, a fer una pel·lícula,
Les tres activitats s'entrellacen i es complementen fins al punt que, en certa manera, el muntatge es pot entendre com una operació vertebradora que comença el guió, en el guió comença el muntatge, i culmina en la postproducció. L'acabat, que diguem sempre. Estem d'acord. Junts intentarem desvetllar, ens es proposava aquest treball a partir d'un treball de teòric,
Junts intentarem desvallar els secrets d'aquesta professió apassionant tant les regles teòriques, els recursos de llenguatge, la història i les aplicacions en els diferents gèneres, com els aspectes pràctics estudiats mitjançant l'anàlisi detallada de seqüències, que ell el porta més enllà i fa l'anàlisi detallada de tota una pel·lícula sencera, i d'envejo multiplicat per cents.
Obra d'aferència per a estudiants. A partir d'aquí era l'avent d'una mica d'una mena de plantejament teòric que ell havia fet. I a partir d'aquí l'introdueix així i a partir d'aquí ve tota la seva... com va explicant cada cosa a la seva manera. I ho explica molt bé. Diu, no hi ha narració que no tingui una instància relatora. Algú que l'expliqui.
No hi ha un relat al cinema sense un guió cinematogràfic, el guió és el pare. L'escriptura de Gions obeeix una morfologia molt especial amb una utilitat final, que el relat sigui filmat. Si no, jo no seria un guió cinematogràfic, seria una novel·la, relat, però no seria un guió.
En una relació cinematogràfica es combinen la trama, els enquadraments, l'edició, la scenografia, els efectes de so, l'il·luminació, els actors, els títols d'intermedis, els moviments de càmera... Per presentar a l'espectador una sèrie d'esdeveniments que succeeixen a l'espai i al temps dels personatges.
La versemblança en la història explicada estarà donada, doncs, pel plantejament oportú de l'espai, el temps, els personatges i l'urs dels recursos esmentats. És a dir, a partir d'aquí, ella ha fet aquesta situació. Jo l'hi he fet d'una altra manera, ella fa molt ben escrita i molt ben explicada i que llegida... És contundent. Toca totes les tecles que fan referència a la construcció d'una pel·lícula. Una pel·lícula, és clar, ella es basa, comença parlant del guió, perquè és el que hi ha a l'inici, però a partir d'aquí, és clar, ve el moment del muntatge.
Clar, de partint de... Que és el que també he intentat fer amb vosaltres, que és anar analitzant tots els mecanismes que tenim a les mans per poder explicar una història, a partir d'entendre'ns quins són, quina funció té cadascun d'ells, com la podem utilitzar, en quin sentit ens serveix. Una viga aguanta unes parets, una jacena aguanta una casa...
Tu aquests dies has anat explicant amb aquests elements que ell anomena, com utilitzant-los a través del llenguatge cinematogràfic ens porten a tindre un resultat en forma de pel·lícula. És a dir, que el d'ell per mi és com un pas previ, o sigui, ens està situant a sobre la taula tots els elements,
Que llavors tu recolliràs i diràs, bueno, això ho utilitzo a través d'aquest llenguatge i faig aquesta escena, amb això faré l'altre i tal. Ell és un gran teòric, és el que té. Per sobre meu, ell que té és aquesta... És interessant la visió. Joan Marimon, no recordo el seu cognom segon, que mereixeria que es digués en aquest moment.
I és home, fill del Prat, una mica més jove que nosaltres dos, no gaire més, i un home que també té la seva carrera com a director, ha fet les seves pel·lícules, com un tot també de les seves pròpies i d'alguna aliena, i aquí sí, potser que el guanyaria, vull dir, tinc una carrera potser una mica més llarga amb això. Però amb tot l'altre, és clar, amb aquesta capacitat analítica, jo sempre vull dir, tinc més capacitat de sintètica que analítica, és a dir, tampoc parlàvem de la capacitat de sintètica. Jo crec que tu, perquè ens coneixem que ja...
Ja són uns anys i hem parlat molt i això. Jo crec que també la teva època docent et va ajudar molt per estructurar-te una forma del teu coneixement... Poguer-lo traspassar. Traspassar-lo. Això ho vaig intentar, això és el que s'aprèn. I parlant d'això, què ens tens preparat per la setmana que ve?
Ah, la setmana que ve dèiem, potser, de parlar de Bilbao, la famosa pel·lícula que l'hem parlat moltes vegades de Bigas Luna i de la meva, inclús, experiència com a muntador, i he sortit Bilbao com una pel·lícula ficada en aquest món. Jo penso que Bilbao ja ha tocat l'hora, potser, què et sembla? Escolteu, la setmana que ve, a part de tot el de més, parlarem de Bilbao. Perfecte. De Bigas Luna. La pel·lícula de Bigas Luna, sí senyor. Molt bé, gràcies a tots. Bona nit. Bona nit.