Ràdio Taspers, 98.1
Ràdio Taspers, 98.1
Ràdio Taspers, 98.1
Cinema sense condicions.
Ràdio Taspers, 98.1
Ràdio Taspers, 98.1
Ràdio Taspers, 98.1
Ràdio Taspers, 98.1
La temporada, estiu, tardor, hivern
I el primer que us haig de dir, bueno, el tema que heu escoltat per anar per ordre és l'introducció de la banda sonora de Afei Sintecrou, que aquí va ser traduïda el títol per Un rostro en la multitud.
És una pel·lícula de 1957 d'Elia Kazan que hem escollit com a clàssic de la setmana, tema habitual que fem, un clàssic sempre.
I la banda sonora aquesta està composada per Tom Glazer.
Bé, dit això, després ja tornarem sobre la pel·lícula d'una manera extensa, però abans que res, tinc que dir la composició de l'equip que som avui aquí, que compta amb una novetat que en realitat és un feliç retrobament.
Estic parlant de Lluna Hernández. Lluna. Hola, què tal?
Què tal? Benvinguda i ben retrobada. Gràcies.
Com ha anat tot aquest temps? Bé, molt bé. Estudiant.
Has estat estudiant? Sí.
I has portat les coses a bon terme o què? Sí, això espero. Estupendo.
A veure què diu la feina. Molt bé, o sigui, ara falta ja passar a la pràctica, no? Exacte.
Molt bé, doncs benvinguda. Gràcies.
Encantat que estiguis amb nosaltres. Igualment.
I amb els nostres oients. I per completar l'equip, bé, la Lluna està als comandaments.
I nosaltres, doncs bona tarda, Anastasi, ben retrobat també.
Som els dos passatgers, vosaltres.
I el Pep Bermengol, que és el que us parla. Passatger número dos, servidor.
Molt bé. Bé, tornant a la pel·lícula, a Face in the Crown,
és una pel·lícula d'Elia Kazan que s'inscriu dintre del que és la producció mitjana, diguéssim,
potser la més creativa d'Elia Kazan.
l'Elia Kazan va començar el 1945, amb llaços humans,
després va fer pel·lícules no tan reixides com El Justiciero, Mar de Hierba,
La Barrera Invisible, Pànic en les Calles,
que aquesta ja, com a thriller, ja va començar a ser una pel·lícula més notable,
i després ja el 1951, que hauria de ser un any de grans coses.
Tenia el 49, perquè és el meu, però bé, el 51 també.
Dint-ho, li concedim també.
És el meu.
Ah, bé, és clar, és el teu.
Molt bé, doncs el 51 va fer un tramvia anomenat Desig,
que això ja és introduir el Marlon Brando per allà i començar a toquetejar Òscars, etc.
Després, el 52 no es va quedar curt, perquè va fer una de les pel·lícules que jo admiro,
i tu no diguem, però és una pel·lícula important per tu,
com és Viva Zapata, que n'hem parlat aquí, l'hem tingut de clàssic.
El 54 va fer La Ley del Silencio.
Bé, el 53 havia fet Fugitivos del Terror Rojo,
que ja és una mica així de transició.
Una mica de transició, sí.
La Ley del Silencio, que és una altra pel·lícula notable.
El 55, una obra d'aquelles que va captar ja a tota l'audiència de tot tipus,
com és L'Este de l'Eden, amb la introducció de James Dean,
que, clar, allò ja va ser una fita històrica per a Elia Casals.
Després va fer una pel·lícula...
I per James Dean.
I per James Dean.
També el va al·laborar a un nivell de pel·lícula que ja n'havia fet alguna cosa interessant.
El va situar...
El va situar també molt.
...en un nivell important, sí.
Després hi ha una pel·lícula que no ha tingut tant èxit de públic i crítica,
però que a mi sempre m'ha agradat.
És en 1956 que va fer Baby Doll.
Ah, sí.
Una pel·lícula que...
Sí.
Bueno, a mi...
Una pel·lícula, diguem, aparentment menor, però potser no és tan menor.
Si la reviséssim, s'ho descompriríem...
No, jo penso que és una pel·lícula d'aquelles que podia haver influït fins i tot a Kubrick,
eh, amb alguna pel·lícula.
Pot ser.
O sigui, concretament.
Sí.
amb la...
Sí, Nabokov.
Eh?
Amb Nabokov parles?
Amb l'Olita.
Amb l'Olita.
Amb l'Olita de...
Per temàtica i, bueno, també per...
Segurament per altres coses també, sí.
Sí.
1957 és la que parlem avui.
La que parlem avui.
És a dir, que estem en el centre.
Un rostre de la multitud.
Bueno, després acabarem...
Parlarem extensament d'ella.
El 60, Río Salvaje.
Sí.
I el 1961 hi ha una pel·lícula, un melodrama que a mi sempre m'ha agradat molt, també.
Natalie Wood.
Home.
Sí.
Esplendor en la llengua.
Esplendor en la llengua.
Esplendor en la llengua.
Esplendor en la llengua.
Amb un final espectacular.
I tota la pel·lícula amb un nivell tan d'interpretatiu d'ells...
Ell era un gran director, com tu saps, i després en parlarem d'actors i actrius.
A veure...
Però com a nivell de continguts.
La veritat és que...
Sí, sí.
Fixeu-vos-hi que he anat desgranant sense deixar-me en gaires les pel·lícules d'ell.
I hauríem de continuar el 63 amb Amèrica, Amèrica, que Déu-n'hi-do també.
En 1969, amb El compromís.
Gran estima.
Faye Donaway i Keir Douglas.
Un gran estima, aquesta pel·lícula.
En 1972, Los visitantes, una pel·lícula inquietant, un thriller dur.
I després, em sembla que va tancar, segurament, involuntàriament amb l'última magnate.
Sí.
O sigui, que aquí tenim una filmografia en la que hi ha grans títols.
Després tots sabem que ell, com a personatge, va ser molt controvertit perquè va estar a la part dolenta del macarticisme.
És a dir, va ser de la to.
Sí, sí, sí. Jo sempre és la part dolorosa, diguem, per mi de Cazan, que jo et miro profundament amb totes les altres vertents.
I en aquesta, el vull arribar a entendre, de fet ell s'ha arribat a explicar una mica a vegades, però sempre és la part més difícil d'entendre.
Sí, però va estar, de fet, es va passar la vida...
Justificant.
Sí.
Intentant purgar la culpa.
Bé, saps que fins i tot la cerimònia en què li és concedit aquest Òscar honorífic, ens hem de recordar, no?
Sí.
I va haver tota mena d'actituds hostils per part del públic del complir en la sala.
Vull dir que realment encara durava, molts anys després encara va durar una reacció negativa, diguem-ne.
És normal, però els americans són molt defensors de les seves essències i...
En realitat, i ja que parlem d'això, el guionista d'aquesta pel·lícula és Bat Schalberg.
Sí, Schalberg.
Bé, que va obtindre l'Òscar per la Lei del Silenci.
O sigui, també era guionista de la Lei del Silenci.
Un altre gran guió.
Bé, doncs Bat Schalberg va acompanyar amb ell el tema de...
De la delació.
De la delació.
Sí.
Sí, jo suposo que es van trobar amb una pressió extrema, que no me la puc ni imaginar,
però, esclar, molts van aguantar.
I, de fet, van aguantar grans actors de...
I també es van jugar molt, eh?
I es van jugar molt, també.
I van perdre també molt durant un període, però després van recuperar.
Després van recuperar.
Ell va tenir la por de no recuperar-se.
Potser estava en una edat una mica més gran, diguem, que aquesta gent que estem parlant,
d'aquests actors i actrius, que van atrevir-se, diguem, a posar-se de banda en la Càrti.
I ell no.
I ell no.
Bé, és un tema que hi ha a la història.
Aquest, el guionista, Bat Schalberg,
era un guionista cotitzat entre els directors americans.
I, per exemple, amb Nicola Rai, va treballar i va fer el guió de Muert en los pantanos,
que és una pel·lícula de Nicola Rai també molt interessant.
Com tantes d'ells.
Nicola Rai és molt amic també del programa i dels que ho fem.
I tant, Nicola.
I després va fer, va escriure el guió en què és base, la pel·lícula és de Mark Robson,
la pel·lícula que va protagonitzar Paul Newman,
Mas dura serà la que ella.
Mas dura serà la que ella, sí.
Aquest guió també és del Bat Schalberg.
Sí senyor.
Sí senyor.
Molt bé.
Molt bé.
Bé, tornant a la pel·lícula d'avui,
ja que estem parlant de noms,
diguem que els intèrprets de la pel·lícula
són un novell que va debutar en aquesta pel·lícula
com a gran protagonista d'ella,
que és Andy Griffith.
És un home que va viure, va néixer en 1926
i va viure fins al 2012, 86 anys,
i jo crec que aquesta és la pel·lícula més notable que va fer.
Jo crec que sí, és una cara que mira que és potent, la cara d'ell,
però no la recordo en masses coses més.
Té aquella frescura, està tan a dintre del paper
que jo crec que va ser un paper a vida.
Quan vols ser agradable és molt agradable,
quan vols ser desagradable pot ser molt desagradable.
Té registres.
I està molt bé, el tio, jo realment trobo que és un actor
que li va treure, evidentment té un director davant
que és el d'aquests vents,
que és el director d'actors i actrius,
i per tant n'hi va saber què treure.
Gran director d'actors i actrius, sí.
Després l'acompanya amb ell com a protagonista,
la Patricia Neil,
que per mi fa un paper esplèndid.
Ho és, sí, un gran personatge.
Un personatge que està molt ben escrit.
Que el cobreix molt bé.
I abans, fort d'entena, estàvem comentant amb tu
que, a més a més,
per l'època, estem parlant de 1957,
que el tractament que li feia el cinema americà a la dona
no era precisament reivindicatiu.
I en canvi aquí és un paper que és de protagonista,
de principi a fi també, de coprotagonista,
i està molt ben dibuixat.
Molt, molt, molt.
És una dona amb molta personalitat,
amb molta simpatia,
sense caure mai amb...
Amb la nyunyeria...
Amb coqueteria barata.
No, no, no, no.
I empoderada.
O sigui, el que avui en dia diríem una dona
que finalment demostra que és una dona empoderada
i demostra a mesura que va avançant la història
i sobretot al final.
Jo penso que ella té molt clara la seva vida,
cosa que el personatge masculí no la té gens clara.
La història...
La pel·lícula la podeu trobar a filming.
Sí, això és important.
Sí, és important perquè us la recomanem molt
perquè ara veureu d'acabar la pel·lícula.
I amb aquesta...
Que la podeu veure en versió original,
bueno, com en film normal.
Sí, sí.
I allà podreu comprovar efectivament
els diversos registres que té ella
i com la pel·lícula va començant
amb un to de comèdia
i cada vegada es va transformant més,
a mesura que es transforma el personatge principal...
Una cosa més fosca, eh?
Cap a una cosa més fosca i acaba amb un drama tràgic.
Drama tràgic.
Drama tràgic total, de final, realment.
Sí, sí, amb tots els elements, a més a més.
Amb tots els elements.
En el terreny emocional,
en el terreny sentimental,
en el terreny personal,
de desenvolupament del personatge.
Sí.
En tots els terrenys, efectivament.
Llavors, hi ha un altre actor
que també té un paper notable,
de segona línia,
però ell fa el paper de Mel Miller,
que és Walter Matau.
Sí.
Anthony Franciosa,
que també fa una intervenció...
Era pràcticament la primera pel·lícula.
Divertida, crec que sí,
però no m'ho posa aquí.
Jo crec que si no és la primera...
Potser va fer alguna petita cosa abans.
Potser va fer alguna cosa,
però era de les primeres.
Però digués que tingués cara i ulls,
jo crec que sí.
La gent potser no li posa cara,
però quan el vegin clarament li posaran cara.
Sí, el trobaran.
Igual que Rip Thorn,
que també fa el paper de Barry Mills,
també és un altre...
I Bull Ives,
que aquest és un etern secundari,
però sobretot en western
se l'ha vist molt.
Era molt còmode veure.
I la Lirrèmic,
que t'estàs oblidant la meva estona.
Ah, a veure,
la Lirrèmic aquí sí que és un debut.
Sí, debut total.
I, bueno,
a més a més,
cuidau que té un paper
en el que es mostra una Lirrèmic,
per dir-ho així,
molt neumàtica.
Molt neumàtica.
I molt amb la línia,
també,
que dèiem abans,
nebukoviana.
O sigui,
també una mica quasi bé.
No és una menor,
però està molt proper.
I molt erotitzada
i molt llançada.
És una Lirrèmic
que no l'hem vist normalment.
L'Lirrèmic sempre ha fet personatges
molt més concentrats,
molt més tancats,
és la seva primera pel·lícula
i allí encara no havia format
la seva línia,
diguem,
d'interpretació.
Allò que seria
com una mena de cheerleader,
no?
Era una cheerleader.
De fet,
ella feia cheerleader,
molt desenfadat el tema.
Estava ballant
amb uns bastons.
Sí, sí.
I, bueno,
en un moment determinat
de la pel·lícula,
l'art dramàtic del personatge
té un moment
en què connecten
els dos personatges.
El nostre.
Encara no hem definit
què és el nostre personatge
en realitat a l'estat.
Ara anirem amb això,
però mira,
ja que estem acabant
el repàs...
Sí, seguim amb els...
Diguem,
la banda sonora,
jo hem dit,
és de Tom Granger.
Sí, sí.
El productor
és el mateix,
Elia Kazan.
Sí.
El director de fotografia
en surten dos,
Gain Rusher
i Harry Straling.
Sí, correcte.
El montador de so
que és important aquí
és Don Olsen
perquè és una pel·lícula
que alterna
música interpretada
i també fragments.
Llavors,
el so passa moltes vegades
del so natural
a una arrencada musical,
però això és molt important
que la vegueu
en versió original.
En versió original,
i penso que sí que és important.
I, bueno,
el montador
és Gene Milford.
Oh, bueno,
el montador,
el montador.
El montador.
Jo reivindico sempre.
Pensa que encara
que sigui una pel·lícula xinesa,
jo quan apareix el nom
identifico que aquell
és el montador
encara que sigui xinès,
intento llegir el nom.
Sí, que ara normalment
li posen editor.
Bueno, sí,
hi ha de tot.
Però sempre intento llegir el nom,
encara que sigui internament,
saps?
Perquè és un senyal de respecte
cap al meu ofici.
I en aquest cas sí,
és el...
Gene Milford,
que imagino que és un home,
Gene Milford,
imagino,
perquè és un gene.
Sí, com Gene Kelly.
Com Gene Kelly.
Per tant,
deu ser un senyor.
En tot cas,
dir que,
com que la pel·lícula
l'he vist
en els últims tres mesos,
tres vegades,
avui,
que l'he tornat a veure
abans de venir aquí al migdia,
diria que fa un treball molt bo.
Sí.
Igual que...
He ressaltat abans
el muntador de so,
que amb algunes pel·lícules,
bueno,
pot passar
més desapercegut,
però aquí,
ja dic,
aquí és important
i està molt ben fet.
Sí, sí, sí.
Entre ell i el músic,
jo penso que hi ha un treball...
Sempre hi ha aquest joc de...
És com l'escenògraf
i el decorador d'escena.
És a dir,
són gent que es comuniquen
i és una col·laboració permanent.
I en la música,
aquí també,
dintre el que és la banda sonora,
té un pes molt fort.
Molt bé.
Bueno,
anem a la història.
Anem a la història.
Aquí,
el que se'ns proposa
és...
La història
l'arrenca
la protagonista,
que seria
la...
el paper...
A veure com es diu ella.
Sí,
els noms n'hi vas a ajudar.
Màrcia.
Màrcia,
que és el paper
que fa Patricia Nill.
Ella
és una dona
que està treballant
amb el seu oncle,
que té una ràdio...
És com si tingués
la ràdio d'Esvern d'Arcansas.
La ràdio del poble,
efectivament,
sí, sí.
I bé,
doncs...
Ella va
a la penitenciaria
i vol fer un programa
en directe,
se'n porta la gravadora
i se'n va a cavallar
en micro amb mà
i li diu a xèriff
si podria gravar
els presoners
per fer un programa fresc
que li digués
als oients
els traslladés
una vivència
real,
com és la d'uns presos
que estan,
molts d'ells,
encara provisionalment
allà a la penitenciaria
abans de ser jutjats
o només com a preventius.
Sí,
davant de l'estupor
dels amos de l'empresa
que realment
es queden estorats.
Està acostumat a fer una ràdio
molt més convencional
i molt menys
arriscada, diguem-ne.
I tant,
i provinciana.
I provinciana,
i provinciana.
Bé,
doncs allà
coneix ella
a Larry
que és
el protagonista
Andy Griffith
i aquest home
és un home
que viatja
amb el seu
enginy natural
i una guitarra.
I una guitarra,
sobretot,
important.
i llavors,
bé,
ell té una intervenció
que és molt ben rebuda
tant pels oients
com pels que fan el programa
i a partir d'aquí
s'inicia una relació
que va prosperant
i va augmentant.
D'amor,
D'amor amb l'audiència.
Ell va connectant,
no?,
cada vegada més amb l'audiència.
Ell el conec molt bé,
li posen a l'acte
un nom,
Solitari Rots,
i amb això,
i el nom
que ell li posa
al programa,
doncs
tira endavant
una sèrie
de programes
que van canviant.
El comencen
a cridar
de Las Vegas,
el comencen a cridar
de Nova York,
és a dir,
es fa un home
que passen
de fer
uns anuncis
que també
els anunciants
se'l disputen
perquè
ell, per exemple,
anuncia una píldora
que es diu
Vitafex,
Vitaixex,
que podríem dir
que és el Viagra
dels anys 50.
Sí, d'alguna manera, sí.
Clar,
allò...
Per a mejorar
el deseo sexual masculino.
Efectivament.
Sí, sí.
La pel·lícula
amb això
té gràcia,
també
veureu com hi ha
una proposta
de ser
influencer,
ja estem parlant
de 1957.
I tant,
és ben bé
el paper d'un influencer,
sí, sí.
Hi ha
un home
que té
no sé,
diria jo,
una visió
extraordinària
del que és
el negoci
aquest
de
manipular,
diguem-ho així,
perquè en realitat
és el que ell fa,
l'audiència
i aquest
he ressaltat aquí
una frase
que li diu
amb el
nostre protagonista,
li diu
des dels temps
dels egipcis
fins ara
les masses
han de ser
dominades
per una mà forta,
és a dir,
per una
èlit.
Compte,
perquè clar,
jo he sentit
això i diu,
si és que
estem amb això.
No, no,
la pel·lícula,
es diu moltes vegades
que les pel·lícules
del passat
connecten molt
amb els fets
del present.
En aquest cas,
per sobre
que és una pel·lícula
que d'aquí dos anys
farà 80 anys.
Sí, sí, sí.
En canvi...
Fixeu-vos-hi
fins a quin punt
el guió
va lluny aquí, eh?
No,
és un guió
absolutament vigent,
totalment vigent.
Una altra cosa
que diu
aquest personatge,
que li diuen
el general,
diu,
la televisió
és el millor instrument
de control
de masses.
En aquell moment,
que era una televisió
incipient,
imagineu-la
fins i tot
la televisió d'ara.
Sí, sí, sí.
Éxit fulgurant,
diners agrapats,
és el que tot això
li proporciona
al nostre personatge,
el solitari Orox.
El solitari Orox.
Què passa amb el solitari Orox?
Que el solitari Orox
a poc a poc
no sap gestionar
del tot
tot aquest allau,
diguem,
de benaurances
i d'emocions
que li arriben
i es va convertir
en un personatge
cada vegada més despòtic,
cada vegada més descontrolat
i cada vegada
dient més bestieses
perquè sempre ha dit
el que volia dir
i a més al principi
també de la pel·lícula
ja diu allò que pensa
i quan comença
a ser mínimament famós
ja comença
a tenir estirabots
amb els anunciants,
amb el jefe
de l'emissor,
és a dir,
amb tothom,
però sempre dintre
d'un cert ordre
perquè aquí
ja està perdent
una mica
el nord personal.
Al principi
va més controlat,
ell,
com has dit tu molt bé,
fa una entrada
una mica forta
però després
s'autodomestica
i acaba fent
un programa
amable.
És quan la gent
pot encara acceptar
allò que veu,
però hi ha un moment
que la gent
no entén
com aquest home
s'està tornant
tan estrany,
diguem,
de banda,
fins i tot ja no entenen
ni estan d'acord
amb ell,
només se li gira
també
una mica
en contra
al propi públic
seu,
és una mica
un efecte
molt de caza
en això,
aquell personatge
que li veiem
aquest arc,
l'art dramàtic
famós,
en què comença a ser
un no-res,
puja a un nivell
determinat.
Aquí queda dibuixat
perfectament
i després
una vegada
d'alta
la caiguda estremitosa
que coincidirà
amb el final
tràgic
de la pel·lícula.
Sí, efectivament.
Perquè encara que no
arribi a ser
exactament tràgic
queda
sugerit.
Es dibuixa
un final
molt més tràgic
que veia el poc.
Es dibuixa
un possible suïcidi.
Sí, sí, sí.
I no,
i per altra banda
també és...
Clar,
a mi el paper,
ara m'ha explicat
una mica
l'esquema general,
però després,
clar,
tot això està farcit
d'una riquesa
dels personatges
que abans hem dit
que intervenien
a l'acció.
Aquests personatges
secundaris...
Que van donant
molta força
també a l'esquema.
Per exemple,
hi ha un personatge
que per mi
és molt important
perquè és una mica
el personatge,
o sigui,
el que el Kiko Pi de la Serra
va retratar
amb una de les seves cançons
extraordinàries
que és
L'home del carrer.
L'home del carrer, sí.
Bé,
doncs aquí L'home del carrer
és un company
de presó
que ell
quan li diuen
si tu cantes
per l'audiència
et concedim
que sortis demà
en lloc d'estar
set dies aquí
retingut provisionalment.
Sí.
I ell diu
vull demanar una altra cosa
diu
vull que aquell
no me'n recordo
ara
no recordo
de la persona
sorti amb mi.
I l'altre diu
sí, vale
seré el teu manager.
Clar.
Bé,
és un home
de poques llums
però
amb ell
li va molt bé
i sempre li fa una mirada
quan està a les reunions
sí.
Ell calla sempre
els altres li foten el rotllo
i li diuen
mira voldríem això
voldríem allò
i tal
mira l'altre
li diu
a tu què et sembla
i ell per exemple
si es posa a badallar
diu
això
aquesta proposta
no m'interessa
i després
quan arriben ja
en un nivell
molt elevat
que estem
en el nivell
en què està assessorant
polítics
en plena
en plena campanya
o sigui que ja és
a la cresta
exacte
de la seva popularitat
a la cresta de la popularitat
i de la onada
exacte
hi ha un moment
en què
li diu
no
és que vosaltres
esteu equivocats
mireu
dels 65 milions
que tinc de seguidors
exacte
ja és la xifra
el 99%
em segueix
perquè pensen
el mateix que aquest home
i ara
vostè
candidat
que ha fet una arenga
li preguntarem
a ell
què li sembla
i li pregunten
i diu
doncs que
m'he avorrit moltíssim
i aquest home
a mi
no em desperta
cap interès
per anar-lo a votar
exacte
sí, sí, sí
i el mateix candidat
quan sent això
diu
i clar
llavors
automàticament
jo m'he apuntat aquí
que
aquell candidat
es converteix
en una barreja
de
Milley
Trump
Aznar
Meloni
Le Pen
o Ayuso
o sigui
escolliu tot això
i feu
un gaspatxo
i sortirà
aquest personatge
efectivament
el Walter Matau
també és un personatge
el personatge
interpretat
per Walter Matau
però clar
el Walter Matau
és un tio intel·ligent
que navega
amb dues coses
una
això és el que porta riquesa
vol destapar
sí
vol destapar
el personatge
de Larry
i tirar-li per terra
la seva vena
que és molt pronunciada
a mesura que avança
cada vegada més
de manipulador
populista
manipulador
tot això que acabes de citar
la llista aquesta
fins al punt
que té un llibre fet
i no el vol treure
perquè per una altra banda
també sent
alguna cosa
profund
per ella
per la noia
per la Marcia
sí
efectivament
el personatge
de Patricia
està enamorat
platònicament
diguem-ho així
llavors
com que jugué
amb aquests dos pols
no li vol fer mal
a ell
perquè seria posar-se
malament amb ella
perquè ella
com que l'ha creat
d'alguna forma
li ha donat vida
mantén el seu
Frankenstein
fins que
el monstre
en què s'ha convertit
li sembla
que ja
no és suportable
ja no és suportable
i llavors
bueno
no explicarem
tota la pel·lícula
però
no, no, però
sembla un personatge
el Matau fins al final
de la pel·lícula
més a més
em sembla un personatge
magnífic
i que et manté
una bona
perquè et dóna
perspectiva a l'assumpte
és un lloc
que dóna profunditat
a algú
que ja en té
molta de profunditat
però necessita
aquesta nota
també del personatge
que està
bueno
també ajuda molt
a situar-se
a l'espectador
i també
efectivament
vull dir
per l'espectador
el Walter Matau
és una grossa
que és dir
ei
aquest tio
no se'l creieu
ara vosaltres
també
sí
sí
i li posa
un fred
efectivament
aquest és una mica
el tema
dintre de l'esquema
i et deia
jo per mi
clar
no deixa de ser
un altre dels kazans
bons
malgrat no estar dintre
diguem
de segurament
de les millors
7 o 8 pel·lícules
de kazans
segurament no forma part
d'aquesta llista
no
però sí que
té tot el bo
que tenen les pel·lícules
del kazan
bones
per mi té tot el bo
que pot tenir
qualsevol pel·lícula
de les consellades
és un tema
molt interessant
que
esteve actual
fixeu-vos-ho en una cosa
hi ha un moment
en què Larry
el protagonista
li confessa
a Màrtia
que li feia por
ha anat
postergant
el tema
de sentimental
amb ella
perquè li feia por
perquè
li reconeix
així
amb la intimitat
que ella
intel·lectualment
és molt més potent
que ell
i llavors diu
jo sempre
estaré per sota
de tu
són aquestes
pors
del mascle
diguem
davant d'això
d'una dona
forta
i una altra cosa
que també
em ha xocat molt
de la pel·lícula
és que quan
està parlant
alliçonant
el que va
per senador
dels Estats Units
li diu
que a vostè
i jo
l'haig de convertir
en el ministre
de l'ànima
nacional
compta que
el ministeri aquest
l'ànima nacional
això trasllada
a Gran Hermano
el 1984
o a Un Mundo Feliz
el que és
que seria més
en aquest món
utòpic
un monotòpic
que no existeix
un monotòpic
de manipulació
de l'individu
absolutament
deies la televisió
esclar
avui en dia
la televisió
té un paper
més residual
és el suport
que seguim
per altra
que seguim veient
les plataformes
les pantalles
jo deia les pantalles
avui en dia
ja no és tant
de la televisió
sinó que siguin
les pantalles
les pantalles
per on veiem
tot això
que seria
la xarxa
ha travessat
totes les pantalles
possibles
la de la tele
la de l'ordinador
la dels telèfons
la de les tauletes
i sí que és veritat
que això s'ha acabat
convertint
en això
un món
absolutament controlat
per un poder
que ja no són
ni els propis governs
sinó que estan
per sobre
fins i tot
dels governs
però és clar
qui transmet
aquest missatge
són els
aquests personatges
encara avui en dia
amb aquest poder
de
els late shows
als Estats Units
i aquí
també els late shows
una mica
bueno
ara tenim el
Broncano
per exemple
que és un dels
que s'ha posat de moda
ara últimament
en el món de la ràdio
i en el món de la tele
també evidentment
però que
també és un home
que està prescrivint
també molt
el que s'ha de
que no estic
en compte del tema
però vull dir
que també
ell també
a la seva manera
i mira que s'està
contraposant
Broncano
contra el
contra el
de detes
diguem
que no
contra el
que fa el programa
des de fa molt temps
en TN3
em sembla que és
no?
el de
l'altre programa
absolutament
que porta molt temps
circulant
per la televisió nacional
espanyola
l'hormiguero
el Pablo Motos
s'està posant
aquesta contraposició
Pablo Motos
bueno
estem davant d'això
en aquest cas
són personatges
amb un poder
de convicció
em va bé
que diguis això
perquè
una cosa
que volia comentar
és que ahir
per autodisciplina
professional
vaig estar veient
em sembla que és
el primer programa
de la nova era
del Buenafonte
i
amb el que és
l'espeach
de l'entrada
habitual
de sempre
del Buenafonte
que
pot agradar
més o menys
però és un repàs
a l'actualitat
amb una certa
vena
que té
un còmic
distanciat
diguem
una mica
allò
fotre-les
punyent
tirar la pedra
una mica
a la mà
perquè no me la fotin
del tot
va repassant
una mica
els punts
és una altra manera
de fer les coses
doncs
resulta que
amb aquesta pel·lícula
insisteixo
a punt de fer
80 anys
es diu
que
ara la política
no vol
grans
debats
ara la política
vol
grans
eslògans
línies
impactants
i glamour
1957
això es diu
a dintre d'aquesta
pel·lícula
en el programa
va sortir
la paraula
l'eslògan
hi ha un moment
que surt un publicista
que va inventar
aquell eslògan
del
algodón
no enganya
sortia
un d'aquests
i els va confondre
i va dir
no això
li diu
un claim
ara
i va dir
no no no
això és un eslògan
de tota la vida
el claim
és un crit
és un crit
publicitari
l'eslògan
és el que tanca
efectivament
és curiós
que l'eslògan
també sortia
i després
hi ha una conseqüència
de tot això
i és que
la imbecilitat
vèncer la intel·ligència
normalment
estem
circulant
per aquí
i llavors
en el
que va per senador
li recomana
a ell
que canvi d'imatge
i per canviar d'imatge
li recomana
tres coses
un
que no surti sol
a la tele
i diu
vostè
com surt
a la tele
bueno
surto sol
a la meva oficina
no
vostè surti
amb una mascota
diu
ah tinc un gat
diu
no
no
un gat no
un gos
un gos
és el que dóna
sensació
de poder
de noblesa
efectivament
diu
segona cosa
vostè
un sobrenom
i quin sobrenom
diu
collons
Curli
per exemple
ja li clava
un sobrenom
i després
diu
escolti
i aquest bicicleter
d'apretar els llavis
quan acaba de parlar
no
un somriure
permanent
mentre està
amb antena
sí
sí
els assessors
d'imatge
i llavors tu agafes
i agafes qualsevol partit
de l'arc parlamentari
català
espanyol
europeu
americà
etcètera
americà sobretot
i veuràs
i veuràs
i veuràs que
sempre que hi ha
la llumeta
el led vermell
de la càmera
que està enfocant
ara per exemple
ho estem veient
les dificultats
que està passant
per exemple
Esquerra Republicana
i com
la representant
de torn
surt sempre
amb aquell somriure
i nosaltres
tenim que dir
que potser
s'està parlant massa
potser
estem tot
però
sempre amb aquell somriure
que quan veu
que el led s'apaga
deu
deu esbofegar
amb la cara normal
recordo
i hi ha una cosa
que a mi sempre em fa molta gràcia
que entren en el terreny polític
i que té a veure
també amb això
de la manipulació en general
dels gestos estudiats
aquesta cosa que fan
sobretot els Estats Units
els presidents
i la gent que
té un cert grau de poder
quan es dirigeix al públic
de sortir
de sortir
anar cap al faristol
a mig camí
cap al faristol
com a mínim
un parell de vegades
senyalen
algú del públic
senyalen
que ja t'he vist
estàs aquí i tal
i l'altre cantó també
aquest gesto
que és absolutament absurd
perquè hi ha
una munió de gent
allà davant
i aquí està mirant
és simplement un gest
que segur que s'ha estudiat
que estableix una connexió
entre el que està sortint
i el públic
que està escoltant
o veient la tele
no amb aquell senyor
que està allà
que no s'ha negat
alguna fuente
i també ho feia
també ho va fer
és que és un gest
que s'està imposant
aquí Sant Martí
de Sant Rovira
i senyala
com si allà n'hi hagués un
perquè potser algú
abans de començar el programa
en la preparació
i en l'assaig
va dir que era de Sant Martí
però
o no
senyalat
s'està convertint
en un vici
i a Formàlia
és així
la manipulació és això
molt bé
bueno
escolteu
per tot això
i molt més
us recomanem
The Face in the Crown
perquè creieu-me
que gaudireu
d'una pel·lícula
que tan en continguts
ètics
com estètics
val la pena
val la pena
efectivament
i amb el que és
el tema artístic
ja hem parlat
abastament
jo penso que sí
hem intentat aproximar
sí
és un
se'm sent
sí
és una pel·lícula
que els actors
estan extraordinàriament bé
i
jo diria que
és
més que notable
sí
és molt difícil
posar les pel·lícules
mai posen punts
dintre de les pel·lícules
d'Elia Kazan
també
jo crec que estaria
entre les vuit primeres
i no es penseu
estaria allí
no es penseu
que això sigui poca cosa
perquè com hem dit abans
Elia Kazan
no va fer gaires pel·lícules
dolentes
o fluixes
no
si en comptaríem
tres
com a molt
que dic
bueno
fluixeix una miqueta més
però tota la resta
les altres
quinze o setze
quinze o setze
estarien a un nivell
que estarien
entre el notable
i el sobresegure
entre el 6 i el 8
que dèiem abans
sí
sí
molt bé
bé
ara ja canviem de terç
i
tenim que recordar
coses que han passat
aquest estiu
sí senyor
aquest estiu
han passat
coses
lamentables
sempre
com és
la pèrdua
de quatre figures
grans
del cinema
que
ens han deixat
en el cinema
català i espanyol
Teresa Gimpera
i europeu
en el cinema
americà
Celi Duval
Gina Rowlands
i en el cinema
francès
Alain Delon
sí
bé
de tots aquests
parlarem
ara una mica
i donarem
unes dates
i també
el millor
de la seva filmografia
però abans
no voldria
deixar
de fora
també
una cosa
i és que hem tingut
relleu
a partir de l'1
de juliol
a la filmoteca
de la Generalitat
d'aquí de Catalunya
sí senyor
és a dir
després de 12 anys
al front
Esteve Rianbau
s'ha jubilat
i ha passat el testimoni
després de fer
una tasca
per nosaltres
jo penso que bona
molt bona
de la programació
no en tinc res a dir
tenint
sobretot en compte
que
a veure
ha lluitat
amb dificultats
perquè tots els governs
de la Generalitat
que han compartit
mandat amb ell
no perdem de vista
que
la filmoteca
depèn
de cultura
de la Generalitat
i els governs
aquests
no han tingut mai
una preferència
massa gran
per la cultura
i dintre la cultura
menys pel cinema
menys pel cinema
el cinema hi ha des de Pujol
que no
tenia
ja o menys
ho va manifestar
no tenia un gran interès
pel cinema
en general
llavors
tenint en compte
tot això
la tasca
d'Esteve Rianbau
jo crec que ha sigut
molt bona
sí
i tant de bo
el que el substitueix
que és Pablo
Pablo Laparra Pérez
em sembla que
ha nascut a València
37 anys
bé
té màsters
té carreres
programador
de cinema
al dia
al festival
de Sant Sebastià
bé
es trobarà
amb una empresa
amb més de 50 treballadors
vull dir que
tampoc li faltarà
la feina
però
em sembla que
és una persona
intel·lectualment
solvent
i molt preparada
que deixarem
ara que passi
un primer temps
perquè
ella es vagi
fent una mica
amb el càrrec
i això
i procurarem
tindre-la aquí
també
perquè ens exposen
una mica
les línies generals
i que ho conegueu
perquè com sabeu
sempre
nosaltres
hem procurat
a part de
anomenar
alguns cinemes
com és
el cinema
Girona
el cinema
Somseig
no ho sé
el Verdi
el Verdi
el fenòmena
ja no diguem
com a gran cinema
el Renoir
doncs
la Filmoteca
nosaltres
sempre l'hem tingut
com a molt important
quan no hem tingut
una pel·lícula
per recomanar
Clara
perquè no ens agrada
parlar
de lo que no ens agrada
ni per bé
ni per dolent
senzillament
ho deixem de banda
i ja en parlen altres
sempre
tenim
un record
per la Filmoteca
i sempre diem
escolteu
agafeu
o bé entreu
físicament
si aneu a la Filmoteca
agafeu
a la programació
que és un llibret mensual
i si no
entreu
cada dilluns
que tanque la Filmoteca
tots els dilluns de l'any
i obres de dimarts a diumenge
tots els dies
inclosos aquests
agafeu cada dilluns
i a través
d'Instagram
trobareu
tota la programació
i també de Facebook
que llavors
podeu anar escollint
i tal
sempre
recomanem això
llavors
per nosaltres
la Filmoteca
és un dels elements
importants
del bon cinèfil
o bé
senzillament
de l'amant del cinema
que té ganes
de recuperar
alguna pel·lícula
que diu
ostres aquesta
se'n va escapar
quan la van estrenar
vinga
és el moment
sempre
en versió original
subtitulada en català
sí
sí
no oblidar
que la Filmoteca
a part de la façana
diguem
més evident
que és la façana
de l'exhibició
de films
amagatzemats
en els propis arxius
o que són donats
per altres filmoteques
per ser projectats
existeix la part
de la Filmoteca
que no està situada
ni a Barcelona
que està situada
a la carretera
de Matadapera
a Terrassa
que és una labor molt important
que és una labor important
aquí és on penso
que quan vinga
el nostre nou amic
diguem
de la Filmoteca
l'anterior va ser amic
també
esperem que aquest també ho sigui
és on potser jo hauria
de dir més coses
perquè allí és on més
d'alguna manera
ho treballo
t'està referint
al centre de restauració
de Terrassa
exacte
i aquí és on jo tinc
una sèrie de dubtes
no tant de funcionament
que segurament és millorable
sinó fins i tot
de què ha de ser
realment un centre
de restauració
i com s'ha de comportar
i què té
és a dir
aquest és un tema
que ara seria una tonteria
començar-lo a allargar-nos
d'aquí
però sí que el dia
que sigui
en parlarem
perquè aquí sí que tinc
ja no dubtes
sinó preguntes molt clares
a fer
com penseu tirar això
a veure
hi ha una altra cosa
que també la vull comentar
de la labor
entre moltes altres
que ha fet
l'Esteve Rimbau
per exemple
el piano
del Joan Pineda
el mestre Pineda
que ens va donar
tantes nits
d'acompanyament
de Sirema Mut
extraordinari
l'Anaït Simonian
que l'hem tingut aquí
també
i tornarem a tindre
perquè ara
està acabant
ella
de dirigir
una pel·lícula
a França
i naturalment
la tindrem aquí
quan acabi això
i torni
i tal
serà molt interessant
perquè hi ha bona amistat
personal
amb ella
de nosaltres
una altra cosa
que jo
em sento
molt
agraït
no solament
no per mi
que
directament
no m'influix
sinó
per tu
i molts altres
que us ha donat
veu
i us ha donat
també
un espai
per explicar-vos
a l'hora que heu presentat
algun projecte
documental
alguna pel·lícula
alguna retrospectiva
o sigui
parlar per exemple
de Bigas Luna
estar convidat
no solament parlar
de les pròpies pel·lícules
sinó d'allò
que ell pensa
que és
l'entorn natural
d'un director
en el que tu vas tenir
alguna cosa a veure
té aquesta cosa
de convidar-te
i jo
agraeixo sempre molt
primer perquè m'agrada
estar dalt d'una taula
explicant coses
i segona
perquè és un detall
de reconeixement
i està bé
el reconeixement
en vida
sempre és interessant
sí perquè com has dit tu
molt bé abans
moltes vegades
es passen molt
de pressa
i així
quasi com
amb la labor
d'algunes parts
tècniques
del cinema
que són molt importants
perquè no perdem de vista
que el cinema
és un conjunt d'arts
que tenen un director
d'orquestra
que és el director
de la pel·lícula
però que clar
aquí la fotografia
va per una banda
el so va per una altra
la música va per una altra
el muntatge va per una altra
el guió va per una altra
tot el que és
la recerca
d'espais
per filmar
la localització
buscar els actors
buscar els actors
l'entitat de feines
en el món del cinema
hi ha un llenguatge comú
que és el llenguatge cinematogràfic
que és comú a tots ells
això
els ajunt a tots
és la traducció simultània
que tenen tots ells
tu pots treure un tècnic
d'alemany
alemany
un anglès
un francès
un català
i
fent una pel·lícula
s'entendran
perquè hi ha un llenguatge comú
que és el cinema
i això fa que encara
que l'idioma
no ajudi
el cinema uneix
en aquest sentit
això crec que l'Esteu
ho tenia molt clar
i sí és cert
ha convocat a les taules
molt interessants
ja no només les nostres
sinó que jo he vist taules
allà muntades
al de l'escenari
amb gent molt important
que l'altre dia
es va fer un repàs
visual
de tot el que havia sigut
la trajectòria
d'aquests 11 anys
i realment veies coses
gent molt important
gent molt important
hi ha hagut en això
el dia del comiat
del comiat d'ell
va ser molt maco
va ser maco
va ser interessant
entranyable
perquè era un repàs
sí, sí
repàs en vital
i a més a més
era un repàs
en el que tots
teníem una parcel·la
en què sabíem
que havíem participat
clar, clar
i això
ho fa
molt magos
sí, sí
hem quedat una mica
amb Delon
i amb tota la
sí
a veure
jo voldria començar
per
per el que és
el Festival de Venècia
sí, perdona
també tenia
és la 81a edició
i per fi
després de tindre
un lleó d'or
honorífic
per la seva trajectòria
després d'haver-se presentat
ens hem quedat
tres vegades
a
el que és
el concurs
i no li havia tocat res
per fi
amb
La Habitación del Lado
primera pel·lícula
pel·lícula llarga
perquè
ja havia fet
un parell de curs
en anglès
sí
però la primera
pel·lícula llarga
que fa
en idioma anglès
tot i que
la major part
està rodada
a Europa
Sí
La Habitación del Lado
Pedro Almodóvar
ha guanyat
per fi
el lleó d'or
va estar molt content
va fer unes declaracions
com sempre
ell
apartant-se una mica
jo crec
fins i tot
fins i tot
es va apartar
una mica
de la pel·lícula
Sí
s'aparta
quan diu
Sí
per fer
una defensa
que és el que
a ell li interessa
en aquell moment
políticament
en defensa
en aquest cas
de l'eutanàsia
i
crec que va estar
molt bé
perquè clar
és un altaveu important
i això ressona
a tot el món
perquè
el Festival de Venècia
no perdem de vista
que és el més antic
dels festivals
és a dir
que
el seu pes
té
a tot arreu
encara que alguns
li vulguin
treure importància
respecte a altres
Sí
jo penso que
per mi
Venècia
i a nivell de difusió
i de coneixement
mundial
una frase
dita a Venècia
com em va ser
en aquest cas
un discurs
un speech final
penso que era important
acabar a fer
el periodo
jo en aquest cas
estic totalment d'acord
amb tot el que fet ell
també és veritat
la pel·lícula
no l'hem vist encara
no podem dir res
he llegit cròniques
d'alguns
col·legues
que admiro
i que
normalment
coincideixen
no sempre
perquè
jo crec que és impossible
coincidir sempre
amb un col·lega
perquè
seria anormal
fins i tot
sí
crec que seria
una mala senyal
per un mateix
perquè clar
tots tenim
un background
i
a partir d'aquest
és com
analitzem
les coses
el teu punt de vista
no és el mateix
mai
tenim uns paràmetres
d'anàlisi
i un altre
té uns altres
bé
doncs
aquest
que li tinc
bastant
bastant
de confiança
diguem
em diu
que la pel·lícula
és bona
les interpretacions
la direcció
de les dues actrius
que són
Tilda Shinton
i
Jennifer
no
no m'enganxis
ara amb això
perquè m'has enganxat
tremendo
el tema dels noms
ho diu molta gent
això
però en el meu cas
és ja terrible
és una actriu
que admiro profundament
que m'agrada molt
recordo la pel·lícula
meravellosa
ens pots mirar
l'habitació
del lado
lluna
a veure
les dues actrius
un estil
de Shinton
gràcies
i recordo
mentre està mirant
la lluna això
recordo
que tu i jo
hem parlat moltes vegades
d'una pel·lícula
que ens agrada molt
els dos
que és la Calle 42
és el
on clavant
i el carrer 42
que ella és
una de les protes
perquè té moltes protes
humanistes
la pel·lícula
homes i dones
i ella és una d'elles
i bueno
ara ens el dirà
la lluna
a tu cas
ell
parlant
quina sabeu
la Tilda
de Shinton
i la Julian
Moore
Julian
Moore
moltes gràcies
molt bé
doncs la
Julian
Moore
ell
diu que
la direcció
d'aquestes dos actrius
i el treball
intrínsec d'elles
ja
per la capacitat
justifica
i això justificaria
justificaria
tot
després tenim
l'estètica
almodovariana
de la
darrera època
i jo diria
per darrera època
des de Julieta
cap aquí
o sigui
Julieta
Dolor i Glòria
Madres Paral·leles
la voz humana
que és curtmetratge
estranya forma de vida
que a mi no em va agradar
que és un mitjmetratge
i aquesta
jo diria que
està
en una estètica
on
cuida moltíssim
el color
i el contrast
més de que
inclús del que ho ha fet sempre
sempre ha jugat amb això
jo diria que
recorda molt
el pintor
aquell americà
Hopper
el Hopper
sí
pels contrastos
que té
i després
com situa la càmera
i
han d'anar evolucionant
els actors
dintre aquell espai
que està molt
molt definit
i han marcat
amb uns contrastos
de calor
de color
sempre
molt marcats
i molt forts
bé
llavors ell
diu
que hi ha
un moment
al començar
la pel·lícula
no un moment
una estona
en què hi ha un flashback
que es veu
que van coincidir
molts comentant
al sortir
que aquell flashback
és excessiu
o potser
innecessari
cosa que és una mica
agosarada
perquè estem parlant
d'un director
que ja porta
25 pel·lícules
23 més
d'oscurs
ho deixem així
en parlarem
quan s'estreni
i tal
ara
el que sí
que em va xocar
és que
em sembla
que la directora
del festival
era
Isabel Iper
i Isabel Iper
quan va llegir
la concessió
va dir
que
no havia estat
per unanimitat
però sí
per majoria
només faltaria
que no hagués d'estar
per majoria
però
el que
no havia estat
per unanimitat
em sembla
que és posar-li
una mica d'aigua
una mica d'aigua
al vi
sobretot
quan després
ve seguit
de 17 minuts
d'aplaudiments
per part del públic
això és curiós
que això
realment els 17 minuts
d'aplaudiments
hi són
aquests estan comptats
i jo se'm en sorprèn molt
perquè això aplaudir
durant 17 minuts
potser és la cosa
operística aquella
que hi ha a Itàlia
vaig pensar jo
que hi ha una tradició
sí
i és cert
perquè la base és allà
però també el públic
és internacional
vull dir que d'alguna manera
hi ha molta gent de fora
però no no
realment és ben bé
d'òpera
és realment un temps
operístic
jo crec que no és normal
amb cinema això
jo vaig estar
en una obra de teatre
no fa gaire
ara fa poquet
vam estar
crec que recordava
11 o 12 minuts
m'han semblat terns
és a dir
el final ja et fermava les mans
si tu ets el receptor
com en aquest cas
l'Almodóvar
i el seu equip
és que em sembla
que està justificat
un desmai o alguna cosa
es procediria
potser en desmai
sí
potser hauria
relaxar-se
potser hauria de pensar
per una altra vegada
bé
només
ja que estem parlant d'ell
dir-vos que
de la filmografia
d'Almodóvar
el segle passat
va fer 13 pel·lícules
i el que portem d'aquest
en porta 12
de les 13
del segle passat
jo recordo
perfectament
la primera
que va ser estrenada
al cine Maryland
de la plaça
d'Urquina Ona
que es deia
Pep i Lucy Bomb
i altres xiques del Montón
que vaig sortir de la pel·lícula
i li vaig dir
a la meva companya
a l'Anna
li vaig dir
aquest tio
aquest tio és bo
i aquest tio
si no li posen traves
farà coses
farà coses
i ho haig de dir
perquè
tu vaig comentar
que em va ser oferta
per muntar-la
el Pep i Lucy Bomb
no ho sabia
no me'n recordava
sí, sí
em va ser oferta
per muntar-la
i jo
em va arribar
el material
verge
o sigui tal com es diu
en brut
encara no havíem posat
la mà a ningú
cap muntador
amb 16 mil·límetres
i me'l vaig projectar tot
em vaig veure tot
el material de la pel·lícula
i el productor
em va semblar
una bogeria
com que no estava muntada
a més a més
jo veia que allò
era una bogeria
pel meu esprit
és que era una bogeria
una mica sempre
estem parlant de 1980
sí, sí
1980 allò era impensable
i mira que acabava de muntar
una pel·lícula feta
amb llibertat
sí, sí
amb Descart
no, acabava de muntar
Canitxe i Bilbao
o sigui que ja estava
una mica bregat
però esclar
allò era una altra cosa
allò era una altra cosa
no, no
no vaig veure-ho clar
em va venir una altra
per aconseguida
i no la vaig ser
tonto de mi
que hagués sigut
el primer muntador
que ja veiem
si em hagués aguantat o no
però com a mínim
hagués tingut l'oportunitat
d'entrar en el seu món
la companya meva
Teresa Font
sí que ha aconseguit
finalment
entrar en el seu
finalment
home, esclar
perquè ha tingut un muntador
tota la vida el mateix
fins que va morir
fins que va morir
fins que va morir
llavors destacaria
una pel·lícula també
així
canalla
podríem dir
com és
que he hecho yo
para merecer esto
sí, també
la ley del deseo
de 1987
sí, també la recordo
una comèdia simpàtica
sense complexos
que tiren
em sembla que tiren discos
pel balcó
o una màquina
a escriure
com és
Mujeres al bord
d'una taca de nervios
interessant
jo la vaig trobar també
1988
sí, sí
ah també
1989
amb la victòria abril
ja estem en aquest punt
que no sé massa
aquí ja comencem
a derrapar
Tacones lejanos
que també està
en aquesta línia
també en la línia
aquesta
sí
Quica
La flor de mi secreto
tot això
carne trèmula
sí
i el 1999
aquí estem
ja comença
per mi diríem
un cine
d'intenció
descaradament
biogràfica
que és
Todo sobre mi madre
sí, sí
totalment d'acord
el 2002
segueix amb aquesta línia
amable con ella
també
després torna
a les andades
amb la mala educación
sí
bueno
és la seva part
diguem
de nen
de nen que ha aguantat
i sí
de l'escola
de capellans
però d'alguna manera
sí
no calia
llavors ja
Volver
los abrazos rotos
la piel que habito
los amantes pasajeros
i
per mi
ens tornem a posar sèrio
amb Julieta
Madres Paraleles
hi ha aquest curtmetratge
La Voz Humana
que és molt interessant
perquè la Tilda Swinton
cuidado
sempre que surt ella
sempre vesteix
ens hem de posar
bé
el que hi ha davant de càmera
marca molt les pel·lícules
l'objecte visual
sigui físic
sigui animat o inanimat
el que poses davant d'una càmera
és molt important
i la Tilda Swinton
és una presència
que aguanta
i que genera
per si sola
i la pel·lícula té això
que la té amb ella
el curtmetratge
i després el 2022
va fer Estranya Forma de Vida
que és aquell migmetratge
una mica
en
Broken Mountain
sí
en Broken Mountain
sí una miqueta
uns baquets
perquè una pel·lícula de l'Oeste
de la Modó
va dir a sobre
migmetratge
sona una mica
experiment
sí
i ara
2024
per arribar fins ara
aquesta pel·lícula
a mi Mades Paral·leles
t'haig de dir
que no em va a redar gens
quina?
Mades Paral·leles
ah no
d'aquestes últimes
que m'has dit
no
no em va a redar
però sóc jo
no no
l'he passat ràpid
sí sí sí
perquè no
no em va
molt bé
o sigui Mades Paral·leles
no està dintre
del que podríem dir
torna una mica
aquelles dels tacones
la pel que habito
ah exactament
estem per aquí
per mi estem per aquí
molt bé
bueno
hem parlat de l'obituari
i tenim que dir
doncs que de Teresa Gimpera
que va fer
més de 200 pel·lícules
i perquè tingueu una idea
de lo que era
la fera que era
Teresa Gimpera
o com l'apretaven
els directors espanyols
l'any 1968
va fer 11 pel·lícules
no per més
pràcticament
bueno
no per més
devia descansar un mes
sí sí
no no
ni això segurament
perquè havia de preparar
havia de prendre el paper
i de totes elles
que segurament
tots n'han vist moltes
només destacaria
per dir alguna cosa
Les Crueles
i
és d'interès
estem parlant
sí
és que
les secretàries
de Pedro Lazaga
és que
d'aquesta sèrie
de les dolentes
diguem
de les dolentes
sí
llavors ella va fer
4 o 5 pel·lícules
amb el Jordi Grau
sí
de l'escola de Barcelona
aquí
i l'any 68
va fer
l'escena
també
el 67
havia fet
Tosset Escrit
Street
amb la
com es deia
la Mari
no Mari Sampere
la
no
amb la Sara Montilla
correcte
amb el Jordi Grau
el 1966
va interpretar
la seva segona pel·lícula
que va ser
una història de mort
i el 1965
va fer la primera
que prometia moltíssim
allò
amb Vicente Aranda
Fata Morgana
sí senyor
una pel·lícula
emblemàtica
de l'escola de Barcelona
sí
aquesta l'enquadraríem
totalment
per temàtica
i per tot
a l'escola de Barcelona
i tant
llavors
per ressentar
algun altre
en 1969
l'estranyo caso
del doctor Fausto
de Gonzalo Suárez
un gran director
L'Espíritu de la Colmena
a Palabres Maiores
Víctor Erice
que és
el cim
de Teresa Ximpera
com escriu
i potser també
de Víctor Erice
i també de l'Erice
Vida Conjugal Sana
de Roberto Bodegas
Victòria
d'Antonio Ribas
sí
per així
per així de tothom
estem parlant
de docentes
i només us en diré
un altre
El llarg hivern
de Jaime Camino
bé
ens queden
per si no tens
si parlem
d'Alendelon
Alendelon
també
és un tio
que va fer
més d'un centenar
de pel·lícules
i aquí
dic que va néixer
a So
a França
el 1935
i ha mort
també a França
el 2024
la Teresa Ximpera
que no ho havia dit
va néixer
el setembre del 36
el dia 21
i va morir
a Barcelona
el 23 de juliol
del 24
del 24
de la filmografia
de l'On
va començar
fent
Can la Fem
Semel
de
Ibs Alegret
sí
escolteu
ens quedem
amb
filmografies
pendents
moltes gràcies
ens veiem
al proper programa
encara no tenim
pel·lícula escollida
que la direm
oportunament
aquell dia
moltes gràcies
bona nit
i benvinguda
Lluna
gràcies
gràcies
a tu
ràdio
ràdio
t'esbend
durant
8.1
em va
ràdio
t'esbend
durant
8.1
ràdio
t'esbend
ara esgotes
ràdio
t'esbend
durant
8.1
a