Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions. Hola a tothom. Aquí estem, en Cinema sense condicions, un dia més...
estar amb vosaltres per parlar de cinema. El Fransquès, el Jaume, el Joan i jo mateixa. T'ha sortit una barreja de francès i fresquet. Ah, sí? El fransquet. Francesc. M'ha agradat, m'ha agradat. T'ha agradat? Avui que estem a Sant Jordi aquest,
Ah, sí? Bon Sant Jordi a tothom. Bon Sant Jordi a tothom. Sí, i tant. I tant. Molt bona tarda a tothom, sí. No tenim res de què parlar, no, avui? Ni pel·lícules vistes, ni ganes de parlar, ni res. Ah, no tenim. Com sempre, expliquem al públic. Vinga, va, fem un avançament. No hi ha res a dir. Farem tres parts, com sempre. La primera part, parlem del que hem vist, de les possibles estrenes, d'alguna concretament que...
que jo he vist que és la de la Ller, no termina nunca, de la Isabel Coixet, que les trenen aquest divendres. Mira-t'l, mira-t'l, sempre va per davant aquest home, eh? Sempre ens guanya, sempre ens guanya. I després, a la segona part, parlaríem d'un famós director americà, el Richard Brooks, i a la tercera part, en Jaume, ens parlaria...
de les pel·lícules d'amor més importants de la història del cinema, o que sempre tornaríem a veure. O que sempre tornaríem a veure. Em sembla que el títol era aquest, no? No, això era una altra vegada, eh? Sí, no ho sé, no ho sé, no me'n recordo. Això d'aquelles pel·lícules que sempre tornaríem a veure era una altra vegada. Sí, no me'n recordo. Què teníem preparat per avui, doncs? Avui, això de les històries d'amor. Això?
Ah, sí. Les millors històries d'amor que ha fet el cinema. Ah, clar. Aquelles pel·lícules que tornaríem a veure. Si són les millors, les tornaríem a veure. Clar, clar. Bé, jo, si voleu, començo, doncs, aquesta que seria, doncs, la...
Les dues pel·lícules que he vist, només n'he vist dues, una ja estava estrenada, que és Tierra Prometida, aquesta pel·lícula del Matt Damon, amb un guió també d'ell i del John Krasinski, que també és un dels actors que surten, i l'altra és Ayer no termina nunca, de la coixet, que ens la vam passar ahir.
Bé, jo diria que cap de les dues m'ha acabat d'omplir, potser fins i tot diria que potser La Terra Prometida em sembla més interessant que la de l'Isabel Coixet. És veritat que hi ha l'Isabel Coixet a Berlín, la va presentar a Berlín i va ser una pel·lícula molt mal acceptada, tothom deia que era molt gèlida, que era un tema intens, que semblava un diàleg teatral, i és veritat, tota l'estona se la passen parlant
la Candela Penya i el Javier Càmera, que té un top més o menys experimental i és estrany, és una estranyota. Comença molt bé amb unes imatges que són precioses, que es nota que ella a nivell estètic pot cuidar molt bé les coses. A l'estil de Terrence Malick, potser, buscant una miqueta aquesta manera de fer, no? No, l'única diferència brutal que hi ha entre el Terrence Malick i ella és que ella quasi sembla que faci teatre, perquè...
Predomina més el diàleg, tota l'estona hi ha un diàleg permanent i que sembla molt teatral, i que, bueno, si vols el que es diu, doncs pot ser més o menys... I el diàleg és bo, perquè aquí sempre patim de diàlegs. Jo diria que es fa pesat, es fa avorrida, es fa monòtona, es repeteixen una mica el mateix. A més, la pel·lícula està situada el 2017...
i intenta barrejar el tema de la crisi econòmica que pateix Espanya i que pateix Europa en general d'una forma que sembla com forçada, que no acaba d'encaixar massa amb el que es està explicant, i, bueno, amb càmera a l'esquena, moviment, com si fos encara el dogma i tal, doncs queda una mica estranyota. Jo no crec, sincerament, desgraciadament, perquè és una senyora que ja sabeu
que jo m'estimava molt, o m'estimo molt, perquè Mi vida sin mi és una extraordinària pel·lícula que l'he vista moltes vegades, i l'he de ser veient, perquè considero és una pel·lícula molt profunda, molt maca, molt ben acabada, etc. Em decep cada vegada que veig una pel·lícula, i últimament més que abans, perquè, bueno, aquesta em sembla que és... Té coses curioses, coses estranyes. És una pel·lícula, no sé, no sabria definir-la massa, és a dir, no sabria... Per això que la veieu, i la comentem quan l'hagueu vista, perquè no hi ha massa... massa cosa d'images per part meva.
L'altra és una pel·lícula també curiosa, Tierra prometida. Fa 15 anys, fa més o menys 15 anys, que el Matt Damon i el... com es diu? Ben Affleck. Ben Affleck. Ah, sí, sí, sí. O Ben Affleck, amb el Gus Van Sant van fer una pel·lícula
que era l'Incomable Bill Hunting, no? Sí, sí, sí, exactament. I aquesta pel·lícula va ser un èxit, van guanyar ells dos per aquesta pel·lícula, l'Òscar, el millor guió de l'època, d'aquell any, i donava la sensació que aquí, 15 anys més tard, tornen a fer el mateix, perquè el Matt Damon també és el guionista. L'altre actor que surt, que és el John Krawinski, que és un senyor desconegut i que, per ser, ho fa molt bé, també col·laboren els guiós, ells dos fan el guió.
I el mateix director torna a ser, novament, el Gus Van Sant. Llavors, és una lluita d'un petit poble contra una poderosa multinacional que intenta extreure gas... El gas. I surt la dels Coen, no? Surt la dels Coen, que ho fa molt bé. És que ella és molt bona. Ho fa molt bé. Francesc McDormand. Sí, senyor. Aquesta, potser diria que a nivell d'interpretació i a nivell d'actuació, el que més em va agradar a la pel·lícula va ser el treball d'ella, perquè...
Fa un paper d'acompanyant, ells dos representa que són dos senyors que treballen per la multinacional i intenten convèncer la gent del poble que... Que és un pobre deprimit i que té una dificultat econòmica greu. Econòmica molt forta. Llavors intenta aconseguir que els hi deixin l'autorització per poder perforar, que no hi hagi inconvenients i els hi donaran diners a canvi. El maltracking. Tot és una comèdia perquè, en definitiva, perquè es volen explotar i volen enriquir-se i volen aprofitar-se d'aquesta gent.
És una pel·lícula correcta i prou, i fins i tot diria que comparat amb l'Indomable o el Hunting, em sembla que és molt superior a l'altra que aquesta, és a dir, és una pel·lícula correcta, està ben feta, es nota que algú es pensant en sap i que sap fer-ho bé i tal, però com que la pel·lícula, no sé, és com una mica ja vist, no té res d'original, només l'única cosa que per mi té d'original és que en lloc de veure's aquest tipus de problemàtiques des de l'òptica de la gent que està afectada i de les víctimes, en aquest cas està vist des del punt de vista de dos empleats
que volen aprofitar-se d'aquesta gent.
Però fora d'això, que és un detall, tot el de més és una cosa ja vista, repetitiva... Aquella de la... Quina era aquella pel·lícula sobre... La Julia Roberts, que feia sobre un tema d'una... Una multinacional... Sí, sí. Eric Romabric o una cosa així. Sí, però no la tinc fresca, no el podia parlar. Era molt potent, aquella pel·lícula. I la Julia Roberts, de les millors pel·lícules que li he vist, eh? Sobretot és la que llueix més, perquè va molt ben...
Molt ben vestida. Sí, bueno, l'estil és el que diu ell, no? És aquesta temàtica. Una temàtica d'una entitat potent aprofitant-se de la situació de debilitat o de pobresa d'un poble o d'unes persones, perquè en aquesta... Això els americans n'han fet vàries, ara ja no...
aquesta m'ha vingut al cap, que no me'n recordo el títol. Jo crec que en té moltes. Tens la sensació que ja ho has vist, inclús amb el Frank Cap, però tens la sensació que és un estil al final. El Frank Cap el de la caseta allà al mig, que no... Bueno, doncs, digues, digues. Mira, ara, pujant precisament cap aquí, m'he trobat amb un company que, bueno, que em mereix un respecte total pel protagonisme que ha tingut ara en la vida i segueix, no? I una de les coses que em deia, diu, no, diu...
el que està passant actualment no és una qüestió química, o sigui, d'efecte físic, és una qüestió molt més complexa. Dic, sí, segurament humana, però tampoc li ha acabat d'agradar que ho centrés en el fet humà, no? Jo crec que aquesta pel·lícula que tu esmentes i l'altra que hem esmentat,
Té molt a veure amb això. En definitiva, és allò de dir, però com és possible que els humans, amb tot un seguit d'ideals tan perfectes que tenim posats a dins, acabem generant unes situacions tan animals com aquestes, no? La qual, vull dir, quatre persones comprades, fins i tot, de la manera que vulguis, doncs són capaços de posar-se al servei de
d'una no raó absoluta i que allò predomini per sobre de qualsevol raonament. Evidentment, la pel·lícula de Julia Roberts és tota la inversa, vull dir, ella és una pel·lícula engrescadora en aquest sentit, no? No sé la que has vist tu, però més o menys, no?
És que a mi és una pel·lícula correcta, la veus, però tens la sensació que és fluixa, que no té consistència, que fins i tot els personatges, per exemple el Matt Damon, que no ho fa malament, és un actor que treballa bé, tens la sensació que és com massa ingenu, per ser un venedor que sap el que està fent, doncs tens la sensació que perquè pugueu justificar que al final es torna bo ell en definitiva i ajuda el poble per entendre'ns,
l'han de pintar també d'una manera. No acaba de lligar, no t'ho acabes de creure, tot i que està ben feta. És una pel·lícula correcta. La vas per televisió un dissabte a la tarda i te l'empassaries fins al final. No seria una gran pel·lícula, però està bé. A totes les persones que tenen capacitat decisiva, o perquè les hi han posat i tal,
acostumen a tractar-se malament últimament. Vull dir, la cortina de fum, jo què sé, en trobaràs mil. És curiós perquè jo me'n recordo d'una pel·lícula que és Sabrina...
que interpretava Humbley Bogans, i allà no. Allà era immaculat, aquell senyor. I era també un... No, no, era un fill de puta. Home, i tant. Siguem clars. Jo no he dit res. Si te'n dones compte del que fan. Jo no l'he vist fa més massa, i és una pel·lícula que s'aguanta...
Fora de les temes de relació noi-noia, el que notes que ha canviat molt és el paper de l'Audrey Hepburn, que fa d'una nena que avui dia allò no s'aguanta, és a dir, és una nena dels anys 40 o 50 com a molt, però avui dia les dones s'han d'enfotar, i el tipus de dona, perquè ho criticarien, és a dir, és una dona que es dedica a fer la cuina, pendent de l'home,
Bé, és una cosa que avui està passada de moda. Ara, fora d'això que està passada de moda el paper de femenida que té l'Audrey Hepburn en aquesta pel·lícula, el de més està molt bé, és a dir, i el paper del... Ell és un autèntic... Sí, i ell és un autèntic... No sé si he dit la paraula cabró, un autèntic senyor que és un... He dit l'altra expressió abans, és un senyor que juga brut tota l'estona, però que al final es redimeix la pel·lícula, però juga brut tota l'estona, és a dir, la manipula amb ella, la utilitza, que passa que pot ser enamora d'ella...
Però ell l'està utilitzant per fotre-la fora, de retirar-la del seu germà. Per tant, no és ben bé això, és una altra cosa. És a dir, jo penso que és una altra cosa. És més, és de relacions humanes. Ell és aquest tipus de personatge, però la pel·lícula no està centrada en aquest tipus d'argument. El que passa és que sí que hi és, subliminalment. Tu pots veure que ell és un empresari que no té escrúpols i que juga brut. Això es veu, és a dir, queda molt clar...
El que passa és que, bueno, aquí la crítica és d'una altra ordre. Aquí la crítica, fins i tot, hi ha un gir, que en aquesta pel·lícula que estem comentant, Tierra Prometida, que no l'explico, perquè és l'única, potser, sorpresa important que té la pel·lícula, que no te l'esperes, però potser té fins i tot ser una mica forçada. Però aquest gir encara fa pintar més negativa, en alguna mesura, la multinacional que està movent tots els fils, entens? Vull dir, és una cosa... A mi aquest tipus de trames també em recorda, no sé si ho he vist, un lugar en el mundo,
és una extraordinària pel·lícula no la recordo és una pel·lícula com es diu de l'argentí com es diu Adolfo Aristaray però és la de la Patagònia? no, és una pel·lícula que la fa el Lupi l'altre actor era el José Sacristán la seva dona en aquell moment del José Sacristán era el que fa de monja que després van separar
I la Cecília Roz, que estava esplèndida. És a dir... Sí que està ambientada a la Patagònia, no? En una casa allà que fan... Bueno, és una... Més que la Patagònia, és com una mena de roques, no? Perquè la Patagònia és tota llisa. Jo he estat a la Patagònia. La Patagònia tinc la imatge que és una cosa plana, amb els gustos. I per això dic que no.
I en canvi, allà la pel·lícula, si us la recordeu, és tota una cosa d'escarbada, és muntanyós. Sí, sí, tens raó. Jo simplement, això ho dic per això, perquè per allà s'estava a Patagònia i em va quedar la imatge que és una cosa molt plana i molt llisa. En qualsevol cas, Un lugar en el mundo és una extraordinària pel·lícula, no sé si sabeu que va estar encartell un any, i els de Verdi van prometre que si es mantenia un any el Sacristani tornaria per fer una nova presentació, i va tornar-hi, va anar-hi.
Per tant, va ser... Jo és una pel·lícula que confesso també que la portava amb els alumnes. Jo cada any els alumnes, amb una assignatura que feia de geografia econòmica, cada any els portava, em tocava amb el Verdi, els portava amb tots els alumnes allà a veure la pel·lícula. I la tinc molt vista, perquè l'he vista molts anys seguida. Allà hi ha una relació amorosa, també, entre els dos homes, que també entre la dona i els dos homes... La dona està enamorada dels dos homes, que és diferent. És que és lògic, perquè són com una mateixa moderna, no?
que jo crec que és molt interessant, perquè penso que hi ha aquell component tan bo que un estima de l'altre el que ell no té. Ja. O sigui, el que és l'altre, no?, com a persona. Ja, ja, ja. El José Sacristán, en aquest sentit, és genial. Està esplèndid, en aquesta política. Sí, sí, sí. Està esplèndid. I el Dupi, igual, és el que va una mica al seu aire, és el que llaura, per dir-ho d'una manera, no? Però és molt, molt bo tota la relació que hi ha, com s'emborratxen, com tot, oi?
és una extraordinària pel·lícula, jo la recomano si algú no l'ha vista perquè és una pel·lícula per reveure més d'una vegada és a dir, que està carregada de contingut i és una mica com, bueno, no és igual si ens roguem una altra cosa però tracta una miqueta el tema també del petroli, de la reserva per això ho esmentava perquè a un moment de la mirada que els enganyen a ells, els fan creure una cosa i en realitat estan fent una perforació em sembla que és per aigua, no recordo si és per petroli o per aigua no me'n recordo ara això en principi és per extreure petroli pot ser, pot ser
En qualsevol cas els enganyen perquè els diuen que allò és una cosa agrícola i en realitat la companyia multinacional els està notant. De fet, també un lugar en el mundo que és una comunitat de característiques narco que experimenta sobre la seva capacitat per tirar endavant un projecte d'aquestes característiques. Això és molt important. Sí, sí, sí. D'acord.
Hi ha una altra pel·lícula, que és un documental, en realitat, d'un director estadounidense, el que li ofereixen, i que està relacionada també amb el tema que tu esmentes de terra prometida, que es diu Gasland, i que està feta per un director que es diu Josh Fox, que curiosament li van oferir en les seves terres, als Estats Units,
exactament aquí en lloc dels Estats Units i ara no m'ho feu dir perquè no me'n recordo sí, ja ho tinc, a mil en mil, a Pensilvània és el que té internet, en un moment no saps res i de cop ho tens tot aquí a l'abast i el Francesc heu de saber que és el privilegiat que té això endavant perquè no voleu t'escoltem el David quan estava on recordeu portava el seu també ordinador i mirava tot, bueno
La qüestió és que... La qüestió és que tu estàs llegint i ens ho pots comunicar. A aquest director li ofereixen una companyia de fer extraccions en el seu terreny per extreure gas natural, precisament. Que és que es veu que hi ha una cosa que s'ha posat força de moda, de fer als Estats Units i estar fins i tot en el Parlament en discussió, a veure quins abusos estan per fer una llei, perquè és una cosa molt nova. Se'n diu fracking d'això, no? Sí. Aquí també s'ha prohibit, eh? Aquí, no sé si... S'ha prohibit aquí. Exacte, exacte. La banda del Ripoll.
Sí, sí, sí, vull dir, per això, que és una cosa que està certament en actualitat, per això fa llàstima que la pel·lícula no estigui més ben... Per treure els gasos, em sembla que és una extracció, no de petroli, sinó... No, no, no, de gas natural. De gas, de gas, de gas. Perquè es veu que perjudica d'alguna manera, llavors es veu que això és perillós i això és el que la pel·lícula, en el fons, indirectament intenta reflectir, no? És a dir, que els estan enganyats. I la pel·lícula que tu deies quina era?
que el Gaslan es diu, i que és el complement perfecte per aquesta que diu el Joan, que algú es va ensant per això. Em sembla que va ser documental del mes, fa uns mesos, vull dir que està per allà, la podem trobar sense problema si volguéssim aprofundir una miqueta més. Seria, ja dic, com a complement a tot el que estàvem dient ara. Molt bé. Una dada més. Jo també n'he vist una de pel·lícules. Digues, digues. Què has vist? Una que es diu El Castort.
Ah, jo no l'he vist, aquesta. Ah, aquesta es va estrenar, sí, home. Aquesta ja sé quina és. Oh, m'agrada molt aquesta pel·lícula. Li va entusiasmar. Ah, sí? De qui és? De qui és? De qui és? De qui és? De qui és? De qui és? Ah, sí. I el Mel Gibson.
Sí, sí, el francès està entusiasmat. Em va agradar, em va agradar força. Sí, me'n recordo. Em va sorprendre molt, eh, la veritat. És que és una pel·lícula incòmoda de veure, perquè no juga pas a fer-te maco tot el que t'envolta, no? Tot el contrari, no? Hi ha una seqüència que la vaig trobar extraordinària, precisament amb la relació sexual que té amb ella, i de la manera que els dos, el Nino i ell, doncs es queden...
Ah, és un nino, això? Sí, és d'això, una titella. Una titella en forma de castor. De castor, per això es diu la pel·lícula així. Per això es diu així. Val a dir que és una pel·lícula que no et deixa indiferent i fins i tot prou incòmoda. Potser no es redona, això també és veritat, i totes les crítiques que he pogut llegir i tal, ni molt menys, valorar-la positivament, no?
De tota manera, crec que el fet que planteja la història de la manera que la planteja, crec que s'acosta a un camp que és així de complex, que en definitiva pot ser allò de la doble personalitat amagada i coses d'aquestes. I a partir d'aquí, persones que poden veure's completament fora de joc,
davant del personatge o de la individualitat vigent. Vull dir, el sortir-li a l'altre és quan, precisament, llavors és quan troba aquest punt d'equilibri, aquest punt que li permetrà seguir en la vida, però llavors ho ha de convèncer tots els altres.
Molt important. Per dir-ho d'alguna manera, seria com si nosaltres, que estem en un programa de ràdio, només poguéssim parlar... Sí, sí, sí, no, no, és... I fa por, eh? Fa por, hi ha algun moment que... Hi ha moments que fa por, de veritat, eh?
La pel·lícula Psicòsis, el que passa és que era excessivament banal, aquella pel·lícula. Molt interessant en quant a allò, a valor cinematogràfic, perquè està ben feta. Aquí també és una bipartició en dues personalitats. Sí, sí, sí. És que aquesta és la qüestió, sí, però entre cometes també, no? És prou complexa la manera com està feta. Jo us anava a dir que és com si nosaltres...
Saps? És una cosa molt bona. Com si a nosaltres ens dominés el micròfon, per dir-ho d'alguna manera. Per entendre'ns. I llavors, potser sí, no poguéssim donar les nostres opinions, sinó que fos el micròfon, la ràdio, el que ens està fent fer coses que nosaltres no estem del tot d'acord o que estem traient coses de dins que no treuríem si no fos perquè tenim l'excusa de tenir un micròfon davant, per dir-ho d'alguna manera. Llavors això ha acabat convertit en una cosa en malaltissa. El que està clar és que el micròfon,
jo penso que conscient ets que al darrere hi haurà o hi ha qui t'escolta doncs tu intentes comunicar-te amb el que t'escolta cosa que quan es tracta d'una cosa íntima dins l'element familiar tot això és d'una altra manera però
Em va semblar interessant. A veure si la veiem. Ja la intentarem veure. Jo tenia ganes de veure dues pel·lícules i us comento de moment una de les dues. Tinc una de la setmana passada que algun dia ja comentarem, que és aquella de tesi sobre un homicidio. Vaig veure i he recuperat una altra també de la setmana passada que és la La gran enamorada. Tenia ganes de veure-la i la veritat és que no m'ha decebut. M'ha agradat.
Una pel·lícula també, en certa manera, no que tingui res a veure, però que té punts de contacte amb això que dèiem ara del castor, amb la possessió d'una persona per part d'una altra. En aquest cas, d'un grup de persones que estan obligats, de manera gairebé sectària, per un altre, a fer una sèrie de coses. En aquest cas, es tracta d'una qüestió completament racista d'un grup neonasi, capitanejat pel Javier Bardem, que està força...
força bé en aquest paper. I qui és el director? I el director és aquest noi que va fer aquella pel·lícula del Truco del Manco, es diu Santiago Zanú, i aquest és el seu segon llargmetratge. I va aprofundint en aquests temes que estarien dintre del món de la perifèria. Marginals, sí. Marginals, però que ens afecten en un moment o en un altre a tots, d'una manera, d'alguna forma. Perquè, veia, ens trobem amb situacions així, ens trobem amb
en una situació en la qual una persona en un moment determinat pot donar aquesta opinió que nosaltres estem sent invaïts per persones que venen d'altres països, que no podem treballar de la manera com voldríem, que ens treuen la feina, llavors hi ha gent que això ho articula. I el que és més interessant, de fet, per mi a la pel·lícula, a part d'això, és la història del noi protagonista, que en realitat està molt interessat per la boxa
i el que li passa és que comença no a admirar, però sí a fixar-se en un noi negre que ell, si estigués en el seu paper, en el paper que li demanen, doncs hauria d'estar matxacant-lo, maltractant-lo, i en canvi veu que aquella persona té uns valors i treballa d'una determinada manera. I la manera com en el gimnàs, el professor, els dos professors,
tenen una confrontació entre ells, un per defensar, i l'altre, que és el Carlos Bardem, intenta defensar-lo, però no pot, perquè el fet de veure que ha estat tan racista, que ha estat nazi, i que això en qualsevol moment pot sortir, doncs, bueno, hi ha una confrontació molt curiosa. És una història escrita pel propi Carlos Bardem, ell s'adjudica un paper, que és el d'un dels dos entrenadors, com us dic, un bussejador que va tenir el seu moment de glòria, però que va caure en picat,
I tota la part de la boxa, de com està refletit aquest món, de la noblesa que té, del fet de les instruccions que et dona de com has de ser un bon boxador, és igual d'interessant que l'altra trama. Per tant, és una pel·lícula que dintre d'aquest aspecte de cinema esportiu, que tu vas dedicar...
un espai, si te'n recordes, a la boxa. Directament, aquesta entraria perfectament dintre d'això. Dintre dels valors que conté. Per exemple, una de les coses que diu és que aquest noi, aquest noi negre, és millor que tu perquè ell no t'odia. Tu l'odies amb ell. Llavors, si et treus aquest odi de sobre, podràs començar a participar dels seus valors, de la seva capacitat que té per lluitar
i com un esportista, no com una persona que té una idea en el cap que la perjudica per fer les coses normalment. Està bé, no et carrega l'estimta. Això és bo, això que acabes de dir. Sí, sí, sí. És que hi ha més coses a la pel·lícula, eh? Vull dir, no és només aquest detall. Aquesta està en cartell, eh? Sí, sí. Ens va estrenar no aquest divendres passat, sinó l'altre. I és molt recomanable. Cinema espanyol, que no és que sigui un gènere, de vegades ho diem com si pot. No, però, clar, hi ha cosetes. Hi ha coses que val la pena veure-la.
Jo he vist... Ah, bueno, que havia... No, no, sí, sí, anem girant. He vist Anna Karenina. No sé si... Jo sí que l'he vist. No l'he vist encara, no. A veure... Hi ha opinions per tot, eh? Sí, és del Joey Wright, que a mi em va agradar moltíssim quan va fer Orgull i Prejuici. A mi també. Moltíssim. Molt. En el sentit que la novel·la que va posar en imatges, en pel·lícula, que és Orgull i Prejuici, de la Jane Austen,
l'agafada molt ben agafada és a dir, el món aquell on no passa essencialment res res tirar com el nostre món actual entén per vida de frenesí de fer coses i d'anar i venir és un món sense res d'estimar apassionadament això sí que passa això sí, perquè això no té res a veure amb l'acció
estrictament, sinó amb els sentiments. I aquests sentiments sí que són una mica intemporals, els sentiments. Però l'acció no. I l'orgull i prejuicio està en aquest aspecte molt ben trebada. L'Anna Karenina, que és del Tolstoi i que reflecteix el segle XIX rus,
A veure, en aquest aspecte jo diria que ell ha fet una cosa creativa en la posta en escena, això sí que és veritat, és estranyament creatiu perquè enganxa la història utilitzant un teatre i enganxa la història com una obra de teatre en el món del teatre i això ho juga esplendorosament bé, inclús tan bé que es converteix una mica en el protagonista de la pròpia història.
Només en comptes de ser el protagonista de la història de l'Anna Karenina, ho és el propi muntatge i la seva bellesa, que està, amb això sí que és un deu, perquè és molt, molt, des del punt de vista estètic,
és una gran... És estranyament atractiva, aquesta pel·lícula. I l'ordinador té un paper important, no? Sí, també. Si no estic equivocada, per la manera com fan les transicions d'escena... Està molt bé. Jo això ho trobo. És molt lluminosa, és el vestuari i les formes... Té un premi per vestuari. Té un premi per vestuari, perquè és d'un Òscar... Vull dir que en tot això un deu. Ara, jo fa molts anys que vaig llegir a l'Anna Karenina...
Però la idea que a mi em va agradar molt, jo crec que vaig llegir primer el Dostoi, però em va agradar molt l'Anna Karenina. I, per exemple, comparant l'Anna Karenina, que és una dona que viu en una societat conservadora i que viu en un món conservador on l'amor com a passió no és protagonista, ella se n'enamora,
I llavors això canvia la seva vida. Bé, aquesta és una cosa semblant al Flaubert quan fa Madame Bovary. Però jo vaig trobar molt més potent l'Anna Karenina perquè a més a més de fer això, que sí que fa un personatge central que és aquesta dona, capaç de deixar-ho tot perquè descobreix el que és una passió que no estava dintre dels termes amb els que ella vivia,
A més a més, el Tolstoi descriu tot un món, i aquest món aquí no hi és. No hi és en absolut. Perquè inclús el personatge que se'n va al camp, que és el propi Tolstoi, que el Tolstoi va tenir una vida que va acabar realment vivisquent sol, que té aquest tipus de vida, aquí és bastant marginal i quasi no se l'entén, perquè és el personatge que està enamorat
d'una neboda de l'Anna Karenina, o no, una germana de la seva cunyada, i que finalment, amb una història tortuosa, acaba casant-se amb aquesta noia. Però no s'entén mai massa aquest personatge, mentrestant que aquest és un personatge molt central també a l'Anna Karenina, perquè descriu la situació del camp, el XIX,
a l'època serista i que després hi hauria la revolució quan un Tolstoi defensava l'anarquisme i defensava la igualtat i ell era un propietari i anava a llaurar i coses d'aquest tipus amb un món que això no s'entenia i a l'Anna Karenina això surt en aquesta pel·lícula això no hi té cap protagonisme és central central la història
De l'Anna Karenina i del... Del marit i l'amant. El marit i l'amant. Jo crec que el marit, que és el Judelou, ho fa molt bé, molt bé, molt bé. Fa un gran personatge. Potser el millor. Potser el millor. L'Anna Karenina, que és aquesta... És la mateixa que feia Orgullo y Prejuicio. És la Keira Knightley. Aquesta noia, jo diria que és una mica...
físicament massa fràgil perquè l'Anna Karenina, que l'havien fet la Greta Garbo i la Vivian Lay, per a mi la millor Anna Karenina és la Vivian Lay Ah sí? Ja tenim a la dolça jo el que pensa que és la Greta Garbo Està enamorat de la imatge allà de la Greta com l'Anna Karenina Jo crec que la Vivian Lay és un personatge ben bé el que és l'Anna Karenina com a descripció física Ah
Aquesta noia ho fa bé, però molt millor ho va fer a Orgullo Prejuicio. De llarg, de llarg. I després el que no em va agradar gens és el Kondebrowski, que és un figurint, i en canvi és un home que a la novel·la té un gruix, perquè sí que és un home banal, sí que és els militars de l'època que van i venen i tenen amants per aquí i per allà, però ell se n'enamora de l'Anna Karenina. I aquí és d'una banalitat. Físicament ja és un...
Un personatge que no enganxa ni m'agrada gens. Suposo que és molt diferent pel que estàs dient, per tot l'empofundiment, pel coneixement que tens de la novel·la de les altres versions. No, les altres versions no les recordo jo, eh? Recordo els personatges, però no recordo la versió. Diria que la versió de la Vivian Lay sí que explica l'Anna Karenina una mica més globalment. La de la Greta de Catagabardo no la recordo gens, eh?
Doncs jo l'altra pel·lícula que he vist, però ja no la comentaré, perquè si no ens allargaríem massa i les dues seccions que ens queden no les podríem fer. Però sí que estic d'acord amb el que va dir el Joan la setmana passada, que és una gran pel·lícula. I si podem allargar i arribar a final de mes i agafar-la com a pel·lícula del mes, estaria completament d'acord. És una pel·lícula increïble. Jo ja m'ho podia imaginar... És aquesta danesa que vas...
Perquè el director ja vau veure que el conec una miqueta. És la quarta pel·lícula que veig, el Thomas Vinterberg. I, bueno, la veritat és que per tot arreu és una pel·lícula increïble que destila autenticitat i que et permet, bueno, disquisicions increïbles sobre la naturalesa humana. La podíem proposar ja com a pel·lícula del mes. Sí, bueno, per mi sembla bé que encara falta, eh? Falta un mes perquè arribi la possibilitat de fer-ho. Però, bueno... És que no et pensis que n'hi ha masses...
hi ha pel·lícules que valen molt jo l'Anna Carina per exemple la trobo molt maca però crec que la discussió s'acaba de seguida perquè tret del preciosisme com a fons
l'acabes de seguida i pots disfrutar, és una pel·lícula que dura dues hores i es veu bé, eh? Es veu molt bé perquè és molt maca, però no dona massa com per fer uns comentaris. Doncs vinga, si no s'inscreu a una altra idea, doncs aquesta. Ara, també estic molt content i ho he de dir, això potser sí que ho dic amb una miqueta de provocació, però només per deixar-ho... Ui, sí, doncs això és que segur que era molt... Només penjat, no? A veure, expliquen. No, que m'agrada, m'agrada que al Joan li agradi tant una pel·lícula de final obert, com aquesta, o no? Ah, a mi no m'agrada
Ja ho comentarem, té un final espectacular, completament sorprenent. La segona part de la pel·lícula d'avui seria parlar de Richard Brooks, és a dir, aquest director, guionista, productor i escriptor, que va néixer a Filadèlfia el 1912. Després de graduar-se a la Universitat de Temple, Brooks, Richard Brooks, treballa de periodista radiofònic,
I el primer treball de la seva carrera a Hollywood el va fer com a guionista. Era una cosa típica, és a dir, generalment tota la gent que posteriorment ha treballat des del Willy Wilder, passant per qui vulguis, tota la gent que ha treballat després com a grans directors, ha començat la seva carrera a Hollywood com a guionista. Ell va escriure per Arthur Lubin, La Blanca Salvaje, el 1943, per Robert Siedmach,
La reina de cobra, el 1944, per Junts de Cent, Brut Force, La força bruta, el 1947, i pel prestigiós John Huston, va escriure Callo Largo, el 1948. I el 1950, gràcies a la seva relació amb el Gary Grant, que per aquella època estava disposat a ajudar els directors novells, debuta en la direcció, en una pel·lícula que es diu Crisis, un drama protagonitzat pel mateix Gary Grant i el José Ferrer.
A continuació fa 3 o 4 pel·lícules, films que jo desconec, que no he vist perquè érem de principis dels anys 40 i no sé si suposo que van arribar, però jo era molt petit, o no havia nascut. Dels anys 50, vaja. Sí, dels anys... No, les primeres serien dels anys 50, exacte. Jo de totes aquestes, l'única que he vist és l'última vegada que vi a París, l'any 1954, amb l'Elisabeth Taylor i el Van Johnson, que he pogut veure per primera vegada fa pocs dies,
i que està basada en un conte del Francis Scott Fitzgerald, que es titulava Babylon Revisited, i que per cert està per estrenar Gran Gatsby, no sé si ho heu vist ja amb el DiCaprio, que reflecteix la vida més o menys desenfrenada que l'escriptor i la seva dona Zelda van portar a París durant els anys 30, abans de la Segona Guerra Mundial.
La pel·lícula, en canvi, està situada en el París automàticament, immediatament després de la Semana Guerra Mundial, i és la història de Van Johnson, que suposo que és el mateix escriptor, el Fitzgerald, jove, que aspira a convertir-se en un escriptor famós, que coneix a París una noia molt bonica, que és la Elizabeth Taylor, que per cert ho fa molt bé, i que s'hi casa. I quan aconsegueix més tard, aconsegueix l'èxit i aconsegueix sortir de la seva... o que la seva situació econòmica em millori, comença a freqüentar ambients bohemis
de la ciutat i més o menys expert. Crec que el film, ho dic perquè ho vaig veure la setmana passada, ha envellit terriblement i que en aquest moment no té, no diria cap interès, però molt poc interès. Imagino que pot passar el mateix, no ho sé, amb els 3 o 4 films que desconec i que va fer a continuació, fins a arribar al que va ser el seu èxit del moment, que va ser Semilla de maldat, de 1955.
Aquest, en canvi, va ser, com dic, un autèntic èxit comercial. Aquesta és la de l'escola. La de l'escola. Això es diu Blackboard Jungle, imagineu-vos, la jungla de la pissarra. Sí, sí, la pissarra, sí, sí. Aquesta pel·lícula jo no la tinc fresca. I el cine Poitiers, no? Amb el cine Poitiers que va ser el llançament, la primera pel·lícula d'ell, molt jovenet, i que va ser el llançament i el que va portar a la fama.
De fet, Brooks va obtenir per aquesta pel·lícula la primera nominació als Òscars com a millor guió, perquè el guió és d'ell, i em sembla també, val la pena dir-ho, que la pel·lícula segurament devia tenir èxit perquè era una de les primeres pel·lícules, com sugeria la Carme, que mostrava el drama i els conflictes d'un nou professor amb els seus alumnes en un barri marginal i més aviat difícil. Cal dir que estàvem als anys 50, doncs,
als Estats Units, abans de tota la moguda que va propagar els anys 60 amb el Kennedy, etcètera, i que la pel·lícula abordava els problemes racials del moment, que no era habitual que això passés a la cinema nord-americà. De fet, la pel·lícula va ser prohibida a l'estat de Georgia perquè aquell estat encara no acceptava la barreja de races a l'escola.
interpretada, com deia la Carme, pel Glenn Ford i el Signe Poitier, va significar, en aquest cas, la revelació del Signe Poitier com el lector que, posteriorment, arribaria a ser amb un seu llançament i la seva gran fama que va tenir. És que després n'han vingut moltes d'escoles i situació amb l'escola, amb barris marginals, amb què els nanos estan aparcats allà fins que tinguin 18 anys i llavors van sortint i van entrant al món de l'exclusió, perquè...
I llavors molts d'ells, clar, són negres perquè són barris marginals i que estan definits en part per la raça. I aquesta és de les primeres, però no sé si és la primera. Jo em sembla que és la primera. Si no és la primera, és de les primeres primeres. És a dir que el que jo he llegit més o menys aquests dies documentant-me. Per precisar alguns dels aspectes de la carrera de Richard Brooks, jo crec que cal dir que sempre va tendir a rodar adaptacions literàries. El Tennessee Williams va fer.
i que tenia fama per la seva eficàcia en la direcció d'actors, que és veritat, se li nota moltíssim ara ho anem explicant, i la posada en escena. Així va portar a la pantalla els germans Karamazov del Dostoyevsky, el fuego a la palabra de la novel·la Elmer Grantry del Sinclair Lewis, el Lord Jim del famós Josep Conrad, a Sangre fria del Truman Capote i així successivament.
I com deia la Carme, un també dels seus autors favorits va ser el Tennessee Williams i que va adaptar La gata sobre el tejado de zinc i Dulce pájaro de juventut amb el Paul Newman. Jo confesso que la setmana passada vaig reveure La gata sobre el tejado de zinc pensant que havíem de parlar-ne aquests dies i confesso també que vaig quedar impressionat. Vaig recordar aleshores, mentre veia la pel·lícula, que fa un parell d'anys deu fer, no fa més...
la vaig veure al teatre lliure, quan van inaugurar la temporada de teatre, van començar en aquesta obra de teatre. I aquesta obra, és una clàssica del Tennessee Williams, i confesso també que quan vaig sortir al teatre vaig dir, bueno, què vols que et digui això? Ja vaig una mica passar, no m'agrada, m'he avorrit, no m'interessa i tal. L'altre dia, quan vaig veure la versió retocada i ampliada, perquè està retocada i ampliada respecte a la versió teatral,
Bueno, em vaig quedar bastant bo acabadat, eh? La del... La del Richard Brooks és extraordinària. És una gran pel·lícula que s'aguanta... L'han passat alguna vegada per la tele i s'aguanta... S'aguanta... És de les que... Si la tornen a fer, t'enganxes. Sí, sí, sí. I em quedes a veure-la. S'aguanta extraordinàriament bé. Ho fan molt bé, a més a més. Sí, sí. I el pare d'ell, el pare... El pare... El pare és un... El Burst Ips... Exacte. És un preparat. És l'actor que fa de pare, que per cert, jo no sabia documentar-me, avui he sabut,
que es veu que ell s'havia especialitzat a Broadway fent aquest paper en el teatre, i per això ho van agafar, perquè ja ho feia molt bé, aquí ja es llueix. És a dir, quan surt ell, omple la pantalla i omple la pel·lícula i més et commou. És a dir, és una pel·lícula, a mi em passa a sorprendre, perquè com que l'havia vista feia dos anys i me'n recordava que l'havia vist al teatre, pensava, com pot ser que ara t'estiguis tan emocionat? Perquè en molts moments estava realment emocionat.
Per tant, repetim, és una pel·lícula que s'aguanta estadunidament bé. I la seva italiana també ho fa molt bé. Els dos ho fan bé. El Paul Newman, que no és un actor que a mi a vegades no m'acaba de convèncer, en aquí està extraordinari. Tant ella com ell. I ella potser encara més perquè té més paper que ell.
Té una força indiscutiva, la pel·lícula, té una enorme tendresa i profunditat, i les interpretacions d'Elisabeth Taylor, Paul Newman i, com deies tu, del Paul Ives, que és el que fa de pare, són esplèndides. Però també val la pena dir que tota la resta dels que surten, el germà, la dona del germà, la cunyada, els nens que canten aquella cançó repetit. No sé quants nens, sí. Cantant sempre la mateixa cançó que se't posa aquí i li agafes mania. I el clímax que va creant ell, és una pel·lícula de clímax,
El Tennessee Williams ja té això que el clima és essencial per descriure el que vol plasmar, però aquí estàs molt, molt i bé. Molt lograt, molt lograt, molt lograt. Jo entenc, per tant, que aquesta pel·lícula tingués sis nominacions a l'Òscar, però millor pel·lícula, millor director, el Paul Newman com a millor actor, i l'Elisabeth Taylor com a millor actriu, i millor ell, millor guió.
l'altra pel·lícula que també he vist perquè m'he dedicat a veure pel·lícules d'aquest senyor és El foc i la paraula una pel·lícula basada en una novel·la que es deia Elmer Gantry que és el títol en anglès de la mateixa pel·lícula del Sinclet Lewis recordava, quan la vaig començar a veure que la Jean Simmons s'acabava de casar perquè ho havia llegit en algun moment que la Jean Simmons s'acabava de casar amb el Richard Brooks i que ell l'havia dirigida per primera vegada en aquesta pel·lícula i també recordava que el Burr Lancaster havia guanyat l'Òscar per la seva gran interpretació d'aquesta pel·lícula
El que no recordava és que fos un film, sincerament, tan rodó, tan crític, tan apassionat en la radiografia d'un personatge que s'aprofita de la religió, que és el Burlán Caster, i tinc la certesa que estem davant d'una obra mestre indiscutible.
Segurament, junta la gata sobre el Tejado de Zinc, El fuego y la palabra, el títol espanyol, estem en el top, en el màxim de la carrera cinematogràfica d'aquest senyor, d'aquest Richard Brooks, un personatge compromès, agressiu, profund, i jo diria que fins i tot colpidor. Des d'Europa, jo crec que sovint ens escandalizem per l'utilització de la religió als Estats Units, pensem en tot el que va passar amb la campanya del Bush, etc.,
i els seus exuberants predicadors que surten a la televisió, etc. Aquesta pel·lícula, El foc i la paraula, és un acostament a aquesta realitat d'una forma curiosa, perquè està feta amb una mirada honesta i gens complement, però que a la vegada tracta els integrants d'aquest món amb una autèntica tendresa.
I és una reflexió, jo diria que profunda, sobre la tonalesa humana, en el sentit que els personatges estan plens de matisos, amb llums i ombres, no són personatges fets de quatre ratlles. És una crítica a la dieteria i a la hipocresia, a la doble moral de molts cristians, però a la vegada reivindica els principis bàsics de la cristianitat, potser no ha de ser curiós. Uns grans personatges i una trama potent, tan ben lligada, sèrie...
jo posava aquí intensa, emotiva i fins i tot irreverent estones que et fa, que et colpeix, que t'arriba. És per tant, jo penso una pel·lícula, fins i tot t'havia dit política, que és detall psicològic, de denúncia social i és un melodrama que en cap moment cau en la sensibleria. Per exemple, el personatge de Burr Lancaster, carregat de virtuts i de defectes, és una reivindicació del vitalisme nord-americà
i burlant que se'n demostra en aquesta pel·lícula, sense cap mena de dubte que és un animal cinematogràfic de primer nivell. A partir dels anys 70, Richard Brooks, que coincideix tot això amb el divorci de la Jean Simmons, la seva producció comença a minvar, comença a disminuir, comença a reduir la seva qualitat. La crítica comenta, jo no els he vist, que totes aquestes pel·lícules que fan en aquest moment, potser les més interessants, són un western que es diu Muerte la bala,
que jo no he vist, i segurament una altra que també se'n parla molt, que jo no sé per què l'he vista, però no la tinc present, és una que es diu Con los ojos cerrados, que està rodada amb la seva dona un poc temps abans de separar-se de la ruptura, i que mostra l'agonia final d'un matrimoni.
De dues maneres, la crítica, jo no ho sé, perquè no l'he vista, potser pots comentar-ho tu, suggereix que tot i ser interessant... És un western, l'altre? No, no, l'altre sí. La primera sí, la primera Muerte de la Vala és un western. La segona no la tinc tant present, la primera sí. Jo penso que en el senyor Bruxel va agafar el temps del desencant, o sigui, deixem-nos d'èpica i entrem en el camp de la introspecció del per què de tot plegat. Jo crec que estaria també amb la línia de qui va matar Liberti Vala. L'altre dia la vaig recuperar
I és una pel·lícula, però que molt interessant, no? És el que diu, no sé qui ho deia, això no me'n recordo ara, però ho sé que ho vull llegir en algun lloc. Diu, pels nord-americans és més important la llegenda que no pas la realitat, perquè la realitat a vegades és molt més crua, molt més dura i no dona per engrescar ningú, sinó tot el contrari. És el que passa amb Liberty Valence quan el Wiley explica que deixa't de punyetes, no et sàpiga...
no et sentis malament que tu no vas fer res allà, oi, que et penses que això de... que això que diem, que et penses que això de voler ja n'hi ha prou com per aconseguir-ho? Diu, home, no. O sigui, hi ha la desmitificació. Llavors jo penso que Richard Brock es va trobar amb tot això. Morir de la bala és una pel·lícula que jo recordo molt bé. Em va donar molt bona vibració. I em sembla que és el... No sé qui va fa. No ho saps, oi? Bé,
però és un d'aquests actors secundaris més brillants. Si no recordo malament, és el que fa Sense Perdó, que fa d'alcalde allà, el poble aquell de Sense Perdó, que té completament nominades a les prostitutes i tot això.
Jim Hackman surt com a protagonista Amor de la bala eh que sí? és ell, oi? doncs sí, me'n recordo molt bé una pel·lícula però molt molt bona i parlant ja d'aquest desencany ja no estem en èmiques
I llavors, clar, això no m'agradava tant. Per què? Perquè estaves acostumat o acceptaves d'una manera... A coses més idealistes o més crítiques o més... Més el xamfort, eh? Jo no crec que haguem de deixar de parlar un momentet, ja l'has esmentat ràpid, però penso que val la pena parlar rapidet, eh? Abans de passar ja a la tercera part del programa i última, el programa d'avui, a Sant Freda. Sant Freda és una pel·lícula que és una radiografia... Del programa en capote. Amb blan i negre. Sí, sí, sí.
d'un determinat... No sé si és en blanc i negre. És en blanc i negre. Jo la tinc, el que passa que tenia problemes... La vaig començar a veure l'altre dia i va arreu de la versió del... Perquè hi ha diverses versions del roman. Sí, sí, sí. La versió del Richard Brooks. Sí, sí, sí.
No, doncs és una radiografia tremenda del que és la perversió, una mica humana, no?, i la manera com nosaltres ens apropem a aquesta perversió, que jo comparo amb el ritme, no frenètic, sinó existencialista gairebé, que li va donar David Fincher a la pel·lícula Zòdia, que estem parlant una miqueta del mateix. I, clar, Richard Brook ho va fer això uns quants anys abans. Ara n'estem parlant, un director, veritablement, i està sortint moltes vegades el tema com precursor de moltes coses, vull dir, ha avançat d'alguna forma la seva època,
i que ha donat exemple després a directors que han volgut mirar-se en el seu mirall per fer pel·lícules novetoses. Vull dir que, veritablement, no el tenia gaire situat, però ara amb tot el que hem parlat, el Mergantri també la recordo molt bé i la veritat és que em va impressionar força, també. És una radiografia molt... Bé, tot el que tu deies. Força d'acord, estem últimament, Joan. Ja m'agrada, Joan. Està bé, està prou bé. Vinga, Jaume, et toca.
No. T'escoltem, t'escoltem. Estem parlant ja de les millors històries d'amor que ha fet al cinema. Jo penso que una de les claus de parlar d'històries d'amor està amb la radicalitat, o sigui, amb l'oposició que poden representar unes històries contrastades amb unes altres totalment diferents, no? Ja et tenies mentat algunes abans, no?
Una de les que més m'agrada és la del doctor Simago. El per què, doncs, és molt lamentable, perquè és un senyor que segueix un ritme que diríem que és el que li pertoca, però que, per molt que vulgui, no ho aconseguirà mai, perquè està enamorat d'això, no?, de la protagonista, no recordo l'Ara. L'Ara, sí. L'Ara, exacte. Llavors...
Aquesta seria un punt molt important i, en definitiva, lligarien moltes pel·lícules amb això. Per exemple, posem per cas tot el que representen les pel·lícules inspirades en Shakespeare de Romeo i Julieta. Estaríem en aquesta constant. El que passa és que amb Romeo i Julieta hi ha la voluntat d'això, perquè entre ells tenen aquesta...
aquesta versió, o sigui, tenen aquesta inquietud, aquesta estimació, no? I, a canvi, amb el tema de l'ara, no?, amb el que parlàvem, oi?, doncs, el doctor Chivago, el que ja és la impossibilitat de sortir-te del que segurament és habitual, del destí, per dir-ho, exactament. Allà, el potent és el destí. Molt bé, molt bé. A les històries d'amor, el destí sempre és crucial, eh?,
fa... Sempre no? Sí, sempre amb les tristes, per exemple, amb les... Casa Blanca. Exacte, per exemple, amb les tristes, amb de final... Casa Blanca és una altra història, eh? Parlem d'aquesta, jo crec que està... Però jo estava pensant en el USA Story, perquè com que...
I com que és una... Jo aquesta la tornaria a veure. És de les que trobo... És del Guaix, no? Robert Guaix. I la Joan God, ella era la... Ella és la Natalia Wood.
La Rita Moreno. Ella no és tan conegut. Ella és guapo i tal, però no... I és una pel·lícula que la posta en escena i la música, la música del Benstein, és una pel·lícula molt rodona, tota ella i el món que descriu, posat al món dels portorriquens de...
del barri Marginal de Nova York allò té una grandíssima qualitat tant de posta en escena com de riquesa visual i cultiva de riquesa portorriquena sí però amb això està molt ben plasmat és una pel·lícula que sempre es veu de gust aquesta
I és de les que sí que el destí marca el final. Quan ara van fer, no sé si recordeu que els de Malanyà van muntar, deu fer un parell o tres de mesos, no sé si feia 40 anys de la pel·lícula, és dels 60, no? Deu fer 50 anys. De quan és? No sé de quan és. Crec que és dels 60. Això de l'Ouest. Sí, o dels 63, perquè devien fer els 50 anys, ara...
Van fer una projecció amb això original al cinema a l'Aribau i, bueno, hi havia bufetades per aconseguir entrades. Jo no vaig poder aconseguir entrades. No vas poder. Però has de poder-la veure. Bé, llavors aniríem a parar amb unes altres històries. De Shakespeare, de totes formes, ha dit una de divertida, que és Mucho ruido y poques noces, que en canvi, del Branagh, que en canvi aquesta sí que és, sembla banal, no n'és, perquè el Shakespeare en general, inclús les
les que et fan somriure i aquesta n'és i aquesta l'aposta n'ha sentit té molta gràcia i el joc el joc d'enredo perquè és una comèdia d'enredo aquesta d'enbolics està molt ben plasmada i d'estètica és maca aquesta pel·lícula i d'aquestes es veu amablement perquè en canvi aquesta acaba bé és evident que és molt difícil d'estar les més interessants
Hi ha qui em deia l'altre dia que els Pons de Malí són ni l'anomenis. Doncs jo no hi estic d'acord. Jo penso que els Pons de Malí són... És un altre punt d'aquells molt interessant per viure, encara que siguin dos o tres dies, una gran història d'amor, no? Llavors, jo el que em volia referir és que m'impressionava molt en l'època que probablement estava ben convençut que el matrimoni, en definitiva, basat en l'estimació, en la mitja taronja que trobaràs en la teva vida...
doncs és el que en definitiva és la bona història d'amor, no?, la que t'acompanyarà tota la seva vida. Però en aquells moments, i Richard Brock seria un dels punts, per exemple, amb la Casa Esmental, la Gata,
Però n'hi ha una que és com un torrento, que no recordo ara ben bé qui la va dir. Vicente Minelli. Minelli, sí. Que a mi m'ha impressionat molt. I tant, i tant. El perquè és molt senzill. Magnífica, és el Fran Sinatra, no? Allò que és estructura, no? Vull dir, mira, et casaràs amb aquesta, que és de la teva classe social, tot va molt bé i tal. Però llavors apareix la prostituta, la...
Simplement McLean, concretament. Que broda, broda el personatge. I broda un paper... Impressionant, no? Vull dir, una pel·lícula que... Seria aquest altre punt important. Però venim una mica més cap aquí i encara vull posar dos extremes encara també molt millors. La que has esmentat abans un lugar en el mundo, també la tinc com una gran referència, però ara el d'allò, l'altra vegada, Calle Mallor. Aquesta, sí.
Espanyola, clar. Jo aquesta la vaig trobar. Jo no dic res. Perquè aquí no es tracta d'un enamorament entre dos, sinó que senzillament és l'enamorament d'un o la necessitat d'enamorar-se d'un o d'una, en aquest cas, no? Que és ella, la protagonista, no? Una senyora que ja s'ha fet gran. La Betsy Blair, no ho feia? La Betsy Blair, sí. La Betsy Blair.
que després n'hi ha una altra d'ella, que és la mateixa característica. És curiós d'aquesta senyora, recordo aquestes dues només, aquesta, Caller Mayor, i Mandy. Martí. O Martí. Martí. Això mateix. Que fa el mateix paper, de fet, és el mateix. El que canvia són els protagonistes...
però en el paper de Martí seria l'enamorat, el necessitat, com ella mateixa, i en el paper de Calle Mayor, no. Allà és la persona enganyada, producte d'una frivolitat espanyola, entre cometes, no? Bé, com veieu, són aquests extrems, no? Aquí hi podem anar trobant mil històries més. Hi ha una de les que defenso d'una manera clara, i àlies mantetalans, és els ponts de Malissons.
breu en contra de David Lean i llavors n'hi ha una que em sembla genial també que comparteix la mort de tota la vida que ja comença a fer aigües i paral·lelament el retrobament amb una autèntica mort encara que sigui d'un dia és la pel·lícula del cel protector del senyor Bertolucci jo la vaig trobar no fa gaire que la vaig veure
mare, quina cosa més potent és una bestiesa aquesta pel·lícula és potentíssima amb l'encisament que hi ha i tot perquè ja no només és una història d'amor és la relació entre diferents cultures entre la fascinació que et pot provocar fins i tot
ser esclau d'una altra persona perquè trobes el teu lloc en el món fent una miqueta com de joc de paraules amb la pel·lícula que parlàvem abans jo la tinc també, evitablement l'he vist només una vegada però i en quant a lugar en el mundo precisament el que destaco és el que ja havíem dit quan tu l'has esmentat que és aquest enamorament que té ella per dos homes que d'una manera o altra els dos en farien un de molt maco o de molt perfecte o de molt bo i llavors això penso que també és molt interessant
I això ho trobes molt a la vida, eh? Sí, jo us estava comentant abans que és una pel·lícula que com a història d'amor és molt maca, és Notches Blanques del Visconti, que l'oferia la Maria Shell, el Jean Maré i crec que el Mastroianni, no? I és aquest trio que realment ella se n'enamora de la fàbula que significa el Jean Maré...
I, en canvi, el proper, el que l'embolcalla... La cuida, o la vol cuidar, o la té a la vora. I aquesta és un trio que es dona molt sovint, molt sovint. Hi ha dues pel·lícules per desbarrar una mica, potser, que és l'imperi dels sentits, l'imperi de l'acció. Però també el marit de la perruquera...
Penso que aquí estaríem pervertint el que és un concepte. Hi ha una pel·lícula que no sé si heu vist, perquè jo la vaig veure fa molt poc, és una pel·lícula que no és recent, de tenir 5 o 6 anys, que es diu Elsa i Fred. Ah, i tant. Fabulosa pel·lícula. Fabulosa pel·lícula. Argentina també. Argentina, bueno, ella és argentina i ella és espanyola. Sí, sí, però la pel·lícula en principi és de producció, però sí, ella és l'actor aquest. Que va morir fa poc. El que feia... Bé, com es deia? El que feia...
Tot el que feia al cine espanyol, que sortia a Plàcido, sortia a, què sé jo, a Calabuig, sortia a moltíssimes pel·lícules. Com es deia aquell actor? El Ballet? El Manuel Alexandre. El Manuel Alexandre. Ah, internet. El Manuel Alexandre, internet és preciós. Sí, confes amb el Fred Astert i la Ginger Roy. No, no, no. Jo parlo d'Elser i Fred, que és una parella... Ja sé quin és.
És boníssima. Jo no l'he vista, no l'he vista. És emotiva, és profunda i és una relació... I què és el director? No sé com es diu. A veure, ara us ho diré, el director es diu, es diu, es diu... No ho sé. No ho acabo de veure. Ella és la China Zorrita, que té un nom ben curiós. El director es diu Marcos Carnevale.
Quedem aquí Jo no em resisteixo, bueno, a dues cosetes A parlar i segurament quan em sentireu dir aquest nom Ja estem acabant el programa Ara arriben els nois de Juguem a casa És a dir que ja ens anem acomiadant No sense abans, bueno, recordarem El que tenim la setmana vinent Però no em resisteixo a parlar d'una pel·lícula Que quan la sentiu direu, home, esclar Com és que no l'hem esmentat, Paris, Texas Alvin Benders Això és la història d'amor per excel·lència, eh
En principi, d'un cap a un altre només, com tu deies abans, de Calle Mallor, però resulta que no, que en realitat allà hi ha una història molt més profunda, molt més delicada, i clar, la delicadesa l'aconsegueix fins al límit, amb els paisatges, amb la pausa que li dona a l'acció, tot, és veritablement extraordinària.
I no puc resistir, ja que ha vingut, bueno, és la primera vegada que ve, però el tindrem aquí sovint perquè col·laboraran al programa i perquè a ell també li interessa venir. No puc resistir a presentar a una persona, o al joveneta, que ve aquí a utilitzar també el programa com a treball de recerca, cosa que a nosaltres ens omple, a mi com a mínim, en pla de satisfacció, eh? Mira que aquesta frase està gastada, però bueno...
Doncs la qüestió és que estava parlant, estava escoltant parlant i deia, home, doncs no em resisteixo de comentar una pel·lícula i quina era aquesta pel·lícula. Va, anima's, que no passa res. Doncs la pel·lícula era Destino de Caballero. Ah, no la conec.
Ara que comentava vostè sobre problemes d'amor entre diferents classes socials, aquesta és d'un cavaller anglès, que s'enamora de la princesa.
i està molt bé la pel·lícula. És recent, és recent? Només comentar això, no? És recent? Molt bé. Doncs vinga, ja tenim aquí Agua de Camps, que el tindrem també la setmana vinent, i ens hem d'acomidar. No ens dona temps ni idea de convidar-nos. Fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu.