Cinema sense condicions
Si lo que tú quieres es herra, tú la vas a tener, así que no me busques, que me lo vas a encontrar, ¿eh?
¡Eduardito!
¡Eduardito, tú qué haces allí, mi vida!
Yo no te tengo avisado que no quiero más juntaderas con la chiquita mierda esa.
Pero es que además, ¿qué tú haces hoy aquí? Tú no tienes que estar en la escuela.
Porque hoy es sábado.
Sábado. Mira, mira, por favor, ronco, ronco, dale, para la casa.
Y tú has vestido que lo tengo, porque tú sabes la última vez, la próxima vez, te despringo toda.
Bueno, com sempre, aquí darrere el control de so, els que posen les musiquetes i això, ens desconcerta.
Perquè avui no ha posat música i ara li preguntem, hola, Francesc.
I què és això que n'has posat?
És una pregunta, hola, Carme, resposta. M'agraden les teves preguntes.
M'agrada que em facis aquesta pregunta.
Aquesta pregunta l'estava esperant.
Què és això que n'has posat?
Tu ja ho saps, John, perquè ho miraves... A veure, jo us explico, jo us explico la història.
Jo no vaig al cinema, no sé, no hi ha manera.
Com a molt alguna cosa de curtmetratges, el Mekal, com la setmana passada,
us vaig explicar que havia vist 10 pel·lícules, però clar, totes curtetes.
Llavors, mira, ja aprofito la ràdio.
Totes curtetes, què vols dir?
Ah, curtmetratge.
I llavors...
Ja han tret el pianista dels cines, eh, Francesc?
Els pianistes ja els han tret.
Ja els han tret, sí, sí.
Ja, vull dir...
Però encara...
Quan hi vagis, que no et sobti.
Encara no hi ha veu, no?
Vull dir, la gent fa...
No, no, no, això no...
No, no, ja veu, eh?
Ja veu, ja.
Sí, incorporada.
Ara em diràs que el cinema és en color, ja.
Sí, sí, sí.
A vegades en 3D.
Serà possible.
En 3D.
Bueno, bueno.
Anima't, Francesc.
No, no, si estic animat.
Precisament el que us volia explicar és que...
La indústria et necessita.
Bueno, ja us explicaré si la indústria et necessita o si jo vull aportar alguna cosa a la indústria.
Però la qüestió...
Bona nit, Francesc, què ens has posat?
La qüestió és que com que no vaig al cinema, doncs aprofito que vingui aquí a la ràdio per veure pel·lícules.
Mireu-hi, aquesta és la pel·lícula que estic veient ara, perquè la vaig llogar l'altre dia a Filmin,
que és una plataforma, és un videoclub així per internet que està prou bé
i no sé per què a casa no em funcionava.
I aquí va de meravella, tu.
Es diu La Puerta Abierta.
És una pel·lícula de fa un parell de temporades que en Joan quan li he comentat...
Em sona el títol.
Sí, bueno, les pel·lícules són vàlides, siguin de la temporada que sigui.
És a dir, del 2016 està dirigida per la Marina Cereseschi,
que no sé què més ha fet o si ha fet alguna cosa més,
i, bueno, és de la vida mateixa.
Vull dir, una comunitat de veïns amb la...
Ah, tu n'havies parlat una altra vegada ja.
És possible, és possible perquè vaig parlar amb un amic que em va dir l'altre dia
tu em vas recomanar una pel·lícula que ja he vist, està superbé,
i dic, ai, no, doncs no me'n recordo ja.
La qüestió és que està protagonitzada per la Carmen Macchi,
que és rosa, una prostituta,
que va heredar l'ofici d'Antònia, la seva mare,
i que hi ha, bueno, la mare que ara es creu Sara Montiel,
la mare és Terle Pávez, vull dir, portentosa Terle Pávez,
i que converteix aquesta mare, eh?
la vida quotidiana de la filla, de la rosa, de la Carmen Macchi,
amb un infern.
I el diàleg que has posat és la Carmen Macchi amb un nene?
No, no, no, no, no.
Eren algunes de les veïnes de la comunitat
que estàvem barallant entre si perquè veiéssim, no?,
la sordidesa del dia a dia d'aquesta, d'allò,
i la veritat és que la pel·lícula promet molt,
així que, bueno, potser, doncs,
algun dimarts més fareu alguna cosa així com aquesta.
Molt bé.
La qüestió és fer coses diferents, no?,
en el cinema sense condicions.
Doncs vinga, presentem avui els que estem aquí,
perquè arribarà d'aquí una estona el Jaume,
que avui li toca presentar un tema,
el tema que vol fer és la ideologia i la filosofia al cinema,
i ho farà, doncs, a la segona part del programa.
En aquest moment estem aquí presents,
has sentit ja el Francesc,
Aguilar, com sempre, darrere,
amb el control de sort i dels vidres,
controlant-ho tot.
Jo continuo veient la pel·li, eh?,
si no us importa.
La Carme Nebot, que està a la meva esquerra,
i en Joan Cerdà, que està a la meva dreta.
I en Pol també vindrà.
En Pol vindrà també, m'han dit, una mica més tard,
que arribarà una mica més tard.
Molt bé.
Primer, farem com sempre dos parts,
dos grans parts,
una primera part que parlaríem de les coses que hem vist,
de les coses que recomanem,
de les coses que val la pena que veieu.
Jo, en concret, també n'hi he vist una.
Ahir ens vam passar una cosa,
curiosament m'ha sorprès molt,
és una pel·lícula de dibuixos animats,
que es diu Your Name,
després en parlem.
I la Carme sí que ha vist una pel·lícula,
per tant, primer,
farem una mica de les pel·lícules que hem vist,
i després, en tot cas, la segona part,
quan ja hagi arribat el Jaume,
faríem el seu tema.
Carme, tens la paraula.
I el Joan no ha vist res?
El Joan Sardà?
No ha vist res aquesta setmana?
Sí, sí, sí que ha vist.
Sí, alguna cosa.
Ah, ah, ah.
Sí, sí.
A banda que m'ha comentat que la que jo he vist ahir,
abans sí, també l'ha vist,
i per tant m'ha ajudat.
Doncs vinga, va, que escriu-hi les espaces.
Jo he vist Locas de Alegria,
que és una pel·lícula del Paolo Virgi,
que ha fet moltes coses,
però jo la que recordo,
la que recordo és Capital Humano,
o una cosa així,
perquè l'he buscada.
Sí, Capital Humano, sí.
Sí, el Capital Humano.
A mi me'n va sorprendre,
aquella pel·lícula extraordinària.
No la recordo.
I la fa la Valeria Bruni.
Ah, és molt bona aquesta, eh?
Aquesta és molt bona.
I a més,
és una pel·lícula molt ben travada,
perquè té un suspens,
és un...
fa la contraposició entre...
que aquí també la fa,
entre la gran societat italiana,
Aristòcate,
Burgessa i del Gran Capital,
i la resta que viu com pot.
I llavors és un...
i això el Capital Humano,
atropellen un nano
que va amb bicicleta
i és tot una...
està feta amb tres trossos
que els temps estan canviats
i tenia molta gràcia.
I era una pel·lícula
que ja vaig pensar
que la Valeria Bruni...
És molt bona, molt bona aquesta.
Sí.
Sabeu que és la germana de la Carla Bruni?
És la germana, és la germana.
La germana.
La germana gran.
La germana gran.
La germana gran.
La germana gran.
Molt bé, molt bé.
Bueno, de la mateixa mare.
Del mateix pare.
No.
Sí.
No, justament.
El pare...
És igual, ara no farem aquí un cotilleu.
S'ha fareig, s'ha fareig.
Justament no són del mateix pare.
No?
No.
Vale.
Però bueno.
Jo pensava que era del pare i...
Sí, però el pare sí que li dóna el nom.
La mare surt de la pel·lícula.
La mare surt...
És la mare de la Valeria Bruni
que surt de la pel·lícula.
A veure, aquesta,
la pel·lícula Locas d'Alegria,
què puc dir jo?
Doncs, puc dir que
si algú vol veure
un aire del Fellini,
l'hi troba.
I si algú vol veure
una actriu
que fa pensar la Manjani,
també la troba.
Perquè la Valeria Bruni
de Tedeschi
és una dona,
compra la pantalla
amb una vitalitat
que transpua tot,
de l'estil,
sobretot de l'estil
que és italià
i és a l'estil
de la clàssica,
del cine italià clàssic,
que era la Manjani.
La Manjani és una força
de la naturalesa,
que la dona.
jo trobo que la Valeria
Bruni Tedeschi
té aquest tipus
de força
quan l'està a la pantalla.
Desborda.
Desborda.
Senzillament desborda.
Que a la Manjani
ja li passava això.
Oh, i tant.
En sevol dels personatges,
allò era un torrente,
no?
És una força extraordinària.
Doncs aquesta noia l'hi té.
I el que és curiós
és que ella es pot desdoblar
en actriu francesa
quan fa pel·lícules franceses,
que és la perfecta
burguesa francesa,
i pot fer
aquesta rauixada italiana
que li surt tan i tan bé.
I que quan vol és la Valeria.
com que ella ha viscut
la joventut a Itàlia
i ja més a davant
a França,
perquè, bueno,
justament...
Als 70 se'n van
per les brigades roges.
Les brigades roges
amenacen a son pare
que era milionari
i fan que la família
s'exiliï a França, no?
Sí, sí, sí.
I aleshores ella serveix
tant com a actriu francesa
que com a actriu italiana.
És curiosíssim.
Sí, sí, sí.
Sí, perquè a més...
Clar, ella el tipus d'elegància
que ella té físic
és un tipus d'elegància
que pot ser francesa.
i quan es deixa anar
que passa en aquesta pel·lícula
llavors li surt quasi...
A França...
una Mañani
o una Sofía Lóra, en cas,
si entens?
A França té un prestigi brutal.
O sigui, és una de les artistes
segurament més considades
a França.
I com a directora també.
També ha fet llecció, sí.
Va fer una pel·lícula
extraordinària
que es deia
no sé què,
d'un camell,
vull dir,
és una cita bíblica.
Ah, sí?
I era la seva primera pel·lícula
com a directora.
No n'he vist cap.
magnífica,
magnífica.
Una cosa d'un humor
espaterrant
i molt ben feta.
Aquesta pel·lícula
de què va?
Doncs,
és una...
està centrada
en un centre,
un centre psiquiàtric,
un centre psiquiàtric
ha de ser
d'un estil
no...
no...
no rígid
i no establert
amb els cànons
que un pensaria
perquè té...
és la banda
que jo dic
que és de Fellini.
Per tant,
però en canvi
el color
que té allò
allà dintre,
el tipus de personatges
que surten,
surten tots els...
està molt bé,
molt bé
agafat
al món
d'aquest centre
psiquiàtric
que recull
gent diversa
i els que el porten
també ells són
no a l'uso
que diries tu
com a
psiquiatres
o infermers
inclús les monges
que surten ara
que també són noies
peculiars.
El món aquell
està molt ben agafat.
Llavors,
la Valeria,
el personatge
que fa
la Valeria
Bruni Tedeschi
és una persona
que està internada
que pertany
a la gran...
a l'aristocràcia
italiana
i l'altre personatge
crent
és una noia
que ve
d'un intent
de suïcidi
i d'un
homicidi
i que també
està internada
i que és
l'altre moneda
que sí que
jo diria
que el
Paul Orbirsi
fa aquesta dualitat
fa l'aristocràcia
i aquesta
nana
que és una desgraciada
des del principi
fins al final
però és una desgraciada
que ho fa
extraordinàriament
aquesta noia
és la Miquel R. Massotti
jo no la coneixia
però t'asseguro
que fa un paperàs
fa un paperàs
i llavors
el que passa
que al costat
de la Valeria
queda una mica
però ho fa molt bé
sí
i tant
ho fa molt bé
amb una gran
ductilitat
de persona
i per tant
estan molt ben
trebades
les dues històries
i no explico
gaire res més
de què va
però sí que crec
que és una pel·lícula
que val la pena
és una pel·lícula
que no va
de malalties
psiquiàtriques
no va d'això
va
que la vida
fa
tristesa
i fa
i fa
amargor
depenent
de la personalitat
que té caduna
i de com es pren
la vida
i el que la vida
li dona
i això és molt més
profund
inclús
que anar només
d'un centre
psiquiàtic
portat d'una manera
no estricta
és una altra cosa
de fet
és una pel·lícula
sobre la llibertat
exacte
exacte
i és una pel·lícula
sobre la llibertat
que ha agafat
aquests dos personatges
els ha posat
allà dintre
i els ha desbordat
i ho ha fet bé
perquè inclús
el guió
està molt ben fet
perquè el guió
trava bé
i la pel·lícula
t'interessa
des del principi
és més
una pel·lícula
que sos cansadíssim
perquè t'impliques molt
sí
i perquè allò
saps
però és una pel·lícula
que jo
sí que recomanaria
perquè he vist
el que ja
actualment
penso que és
tenia ganes
de veure-la
però
no havia sentit
coses
però és que ara
després de sentir
els vostres comentaris
que ella me n'havia parlat
i me n'havia parlat bé
doncs l'aniré a veure
és una pel·lícula
perquè tampoc hi ha tantes coses bones
és que clar
jo
destaca molt
en la cartellera
que hi ha ara
és que hi ha una cosa
vaig veure
aquest altre
un home
anomenat
Ove
que és una sueca
que
home
tampoc és que la tiraria
als escombraries
però
a diferència
d'aquest
i que té una certa gràcia
perquè és un personatge
un personatge
aïllat
un personatge
tancat
amb si mateix
que a la societat
no li importa
però que és un quadriculat
i que demana a la societat
que la societat
s'escomporti
com són les regles
que ell té al cap
que per tant
això és un impossible
com es veu a simple vista
doncs
és aquest tipus
de personatge
i llavors
és un personatge
que es transforma
al llarg de tota la pel·lícula
amb uns veïns
que venen
i que li donen
un aire
que ell
no està disposat
a acceptar
però que finalment
és receptiu
això
bueno
la història
en si
bé
és un home
que s'ha quedat sol
sí
la seva dona
i llavors
la dona
la tenia idealitzada
se li ha mort
aleshores
ell
ha quedat descol·locat
en el món
però és un home
descol·locat sempre
sí
perquè ja ha perdut
el seu pare
de jove
ha
heredat
la feina
del seu pare
sempre ha sigut
molt rígid
sempre
ha volgut
que tot
sortís
a partir
d'unes normes
molt quadrades
un cartesià
d'arreu
sí
sí
llavors
clar
i bueno
ja es veu
que al final
haurà de fer un canvi
perquè és clar
no pot ser
que continuï
tota la pel·lícula
amb aquesta rigidesa
però tot i així
a mi
la veritat
haig de confessar
que aquest tipus
de món
que
de la societat sueca
no m'acaba d'enganxar
i hi ha un punt
en què no l'acabo
de trobar creïble
perquè realment
realment
la societat sueca
és extraordinàriament
individualista
solitària
i molt aïllada
cada un d'ells
la pel·lícula aquesta
quasi és una
un clam
al contrari
i no sé
si m'ho acabo de creure
amb aquell tipus
de societat
és que
Iman Berman
em va fer molt mal
en el sentit
de reflectir
la societat nòrdica
té unes altres
connotacions
que no té
la societat del sur
i
nosaltres som
mediterranis
i moltes coses
i costa
a vegades
almenys a mi
per això
que és una pel·lícula
que inclús té
un cert humor
l'actor és molt prestigiós
l'actor
el fa molt bé
l'actor principal
tots els actors
estan magnífics
és molt conegut
a Suècia
és un senyor
molt reconegut
i tal
ha fet moltíssimes coses
i jo no recordo
ara no tinc present
les coses que l'he vist
però sé que és un gran actor
és a dir
que és un senyor
molt prestigiat
jo he buscat
com que he de fer alguna cosa
he buscat el títol
que em feia gràcia saber
de la primera pel·lícula
de la Valeria Bruni Tedeschi
que estava intentant dir
el Joan Sardà
i a veure si ho dic bé
es diu
Il est plus facile
pour un chameau
és més fàcil
per un camell
és aquella cosa bíblica
que deien
que és més fàcil
que un camell
passi per l'ull
d'una agulla
que no pas
que un dolent
entri al regne del cel
o alguna cosa d'aquestes
i que és una traducció
incorrecta
de l'ara meu
en realitat
no és un camell
sinó que és un fil
una corda gruixuda
una mala traducció
vull dir que
no té sentit
un camell
hagi de passar
per una
això no se li ocorreix
a ningú
jo he sentit
moltes versions
de la qüestió
aquesta
sembla ser
que l'agulla
no és una agulla
sinó que era
un lloc
on
on
hi queia aigua
i llavors
hi havia com un forat
i es veu que el forat
un camell
no hi cabia
jo és aquesta
no
no m'hi faré fort
perquè
la teologia
no és la meva
predilecció
però jo sé
que algun dia
un capellà
m'ho va explicar
d'aquesta manera
dedicarem un programa
a aquesta fase
sí
a veure
de quin any és això
del 2002
després ha fet
alguna més
actrius
que no la trobo
un cható
en italí
un cható en italí
les tres germanes
alguna cosa
el més curiós
de les pel·lícules
que ha dirigit
la Valeria Bruni
és que són
autobiogràfiques
per exemple
aquesta
és més fàcil
que un camell
doncs
són
les
les
les dues germanes
ella fa
d'ella mateixa
i la Chiara Mastrojani
fa de Carla Bruni
i llavors
hi surt
una mare
que
després
en el
castell
a Itàlia
el cható
en italí
ja és la mare
de debò
bueno
la pel·lícula
de la
la mare
la mare que surt
a les bloques d'alegria
torna a sortir
perquè es veu
que la senyora
que té 86 anys
exactament
sí
però és una senyora
molt intel·ligent
i etcètera
em sembla que era
concertista de piano
aquesta senyora
jo crec
tota la família
té
jo crec
i bueno
és una presència
extraordinària
jo la voré
fa un personatge
molt curtet
però
domina la pantalla
també
ja ja ja
Joan
què has visto?
i el Pol
no el presentem
ni res
hola
ha arribat
el Pol
que no ha presències
ha arribat un fantasme
aquí
que s'ha presentat
i t'està parlant
i quasi no he tingut temps
ni de veure qui era
i les has vistes
aquestes que deia
no
precisament aquesta
no vaig anar
jo tampoc
vaig anar
jo tampoc vaig anar
està bé doncs
sí
recomanable
està arribant el Jaume
que sí que l'ha vist
la pel·lícula
si esperem
tres segons
encara farem un monogràfic
dedicat a la pel·lícula
que de fet en italià es diu
La Pazza Gioia
La Pazza Gioia
seria l'alegria boixa
bueno
a mi
el títol que s'ha posat aquí
no el trobo
sí
és que no té massa gràcia
no té massa gràcia
és que parlem espanyol
sí que sembla
Locas d'alegria
perquè
Locas d'alegria
com?
no?
la títol espanyol
és Locas d'alegria
és una connotació
és diferent
aquí a Espanya
perquè a més no és alegria
ben bé lo seu
és llibertat
però sol ser
i li volem preguntar
tu has vist Locas d'alegria?
no vol ser literal
sí
i què tal?
també tothom
hola Jaume
jo sempre estic amb aquest tema
i lògicament
però jo crec que no és aquest tema
fixa
quin tema
quin tema
el tema
el tema de les problemàtiques mentals
però jo crec que aquest no és el tema
d'aquesta pel·lícula
no l'és
no
però això
no va bé
que
de tota manera
de tota manera
sí que
o sigui
encara que
diguem-ne que tu dius
que no és aquest tema
no, jo crec que la pel·lícula no va d'això
el que sí que és cert
és que hi ha un moment
que diu
estem parlant de bipolaritat
o sigui
en definitiva
persones que tant poden estar molt altes
molt baixes
i això sí que ho tenim
en la pel·lícula
i llavors
l'altre
l'altre xavala
estaria més emmarcada
en el
en el toc
que es diu
no?
que sí
l'has vist tu també
aquesta?
no
el toc
que és aquest
aquest trastorn
compulsiu
que en definitiva
moltes vegades
això ve
precisament
perquè s'ha produït
un fet traumàtic
a la teva vida
i el trauma
després ho sabem
en tot cas no ho explico
si no l'heu vist
i és clar
vull dir
és que
aquests dos
trastorns mentals
almenys jo sí
que ho veig així
no tenen
gairebé res a veure
senzillament
són molt diferenciats
i lògicament
fan una convivència
i això és
aquí està la gràcia
de la pel·lícula
molt
molt
la veritat
és que a mi m'interessa
moltíssim
és que a vegades
és això
segur que pot ser millor
millor interpretada
crec que no
perquè és genial
és molt bona
i pot ser millor
perquè
esclar
aquests temes
es poden tocar
de mil maneres
en mil
situacions
diferents
però
la veritat
penso que resulta
molt bé
la pel·lícula
molt bé
per tot
si més no
almenys
per la meva persona
que estic ficat
en això
gairebé
24 hores al dia
per no dir
24
doncs lògicament
em va interessant
hi ha una influència
molt gran
dels moviments
antipsiquiàtrics
que hi va haver
a Itàlia
durant els anys 70
que es van recollir
en un documental
que es deia
Mati Deslegare
que seria
bojos
de deslligar
allò de
locos de atar
doncs locos
de desatar
perquè hi havia
hagut
la
la influència
de l'antipsiquiatra
em sembla
que era
Giovanni Basaglia
que havia tingut
molta importància
a Itàlia
amb els seus llibres
sobre la qüestió
aleshores
doncs
per exemple
aquest
manicomi
diguéssim
que ja no és
manicomi
que és centre psiquiàtric
perquè els manicomis
es van acabar
amb aquesta reforma
o parc sanitari
com es diu avui
també
és una variada
és per dir
això
en fi
el llenguatge
avui dia
s'hi juga molt
i potser
no
n'estem fent
un gran massa
però
vull dir
el que és curiós
és que
el personatge
de la Valeria Bruni
està
en el centre psiquiàtric
que havia sigut
casa seva
eh
vull dir
i llavors
per això
ella
és com
la
la que ordena
tota la vida
del centre
no?
vull dir
perquè és casa seva
vull dir
era una casa
d'uns aristòcrates
que l'han hagut de vendre
per
a l'estat
i l'estat
i allà es va acabar
ella
o alguna institució privada
ha agafat
aquesta casa
que no es podia mantenir
si no era
que algú l'agafava
i
i posaven
alguna mena
d'equipament
no?
i aleshores
esclar
ella és la mestressa
ella seria la mestressa
en qualsevol lloc
a qualsevol lloc
però més a casa seva
clar
això és veritat
no no
la veurem
perquè escolta
uns elogis en aquí
que donen ganes
de sortir
i anar directament al cine
i ara
el Joan em deia
que hi havia vist
i bé
jo aquesta pel·lícula
l'he vist
però
ho faré
així
en plan
ventríloc
a través de l'escrit
que ens ha enviat
el nostre corresponsal
a Canfanga
el Pepper Mangol
que
ens parla
de la pel·lícula
David Lynch
The Art Life
que ell diu
és un reportatge
sobre el director
de cinema
de 71 anys
filmat
al seu estudi
i amb abundància
de material
de filmacions
amateurs
dels seus pares
l'omnipresent narració
del director
ens porta
des dels seus records
d'infància
fins a l'actualitat
que sembla
que s'ha retrobat
amb l'afició
per la pintura
que ja li venia
de jove
ara
amb la seva filla
de 4 anys
ens mostra
el seu treball
i dedicació
amb bona tècnica
i ofici
per obtenir
uns resultats
molt interessants
tant a nivell
tècnic
com conceptual
fent palès
un bon domini
del color
el traç
i la composició
el seu estudi
ple de vida
i d'eines
obres, pintures
teles
i sobretot
el seu sofà
estimat
per al descans
i la meditació
des d'ell
ens parla
de la seva vida
els seus pares
els germans
l'institut
el primer amor
i del descobriment
de la seva passió
per la pintura
en un lloc preferent
es pot veure
una reproducció
del jardí
de les delícies
del Bosco
sens dubte
una peça
molt important
per l'autor
tot i que
en 90 minuts
de metratge
no ens en parla
en cap moment
el documental
se centra
en els primers
30 anys
de Lynch
suficient
per donar-nos
ell mateix
les claus bàsiques
per entendre
d'on ve
el seu cinema
i la forma
de mostrar-nos
la societat
que l'envolta
el documental
es clou
amb la seva primera
i potser
més personal
pel·lícula
Eraserhead
que ell qualifica
com la millor
que ha fet mai
cabeza borradora
la història
del cineasta
té moments divertits
com quan ens explica
la primera experiència
amb la marihuana
conduint
després de fumar-la
que bueno
es va quedar fixat
amb la ratlla
que hi havia
a la carretera
i va muntar
un embús
fenomenal
ah d'aquí ve
carretera perduda
ara entenem la pel·lícula
però hi ha plans
que són de les línies
al terra
deu anar per aquí
és un record personal
Mulholland
també
hi ha molta carretera
molta carretera fumada
els admiradors
del treball cinematogràfic
de Lynch
haurien de veure
aquesta pel·lícula
imprescindible
per conèixer
de primera mà
l'artista i el creador
que hi ha darrere
d'un cinema tan singular
com interessant
que de moment
s'ha aturat
amb la hipnòtica
Inland Empire
brutal
per dir-ho
a veure
brutal
que ara se m'ha perdut
el text
un moment
no corre això
jo aprofito
per
en resum
jo dir
d'un Lynch
generós
obrint-nos
una finestra
a la seva vida
amb la presència
volguda
de la seva jove filla
a la qual
també vol mostrar
el seu passat
amb la distància
de 65 anys
que els separen
el temps
un Lynch
entranyable
i proper
això és el que ens diu
el Pepper Mengel
i que jo subscric
sincerament
jo també
tu l'has vist
com?
l'has vist?
no, no, encara
però és una de les pel·lícules
que també vull veure
perquè se'm va escapar
per altres coses
quan va fer la passi de premsa
que no vaig poder dir en aquell dia
i no l'he pogut veure
en canvi ahir
jo també vaig veure
una pel·lícula
sembla que aquesta cap de setmana
doncs haurem d'anar al cine
perquè s'estan sortint aquí
tres o quatre coses
que val la pena de veure
que bé
vaig veure
ahir
ahir concretament
ens van passar
una cosa
que estrenen
el divendres
aquest divendres
que es diu
Your Name
que
clar
a mi
vam parlar
que era manga
i els experts
els coneixedors
els que en saben
més que jo
els hi haurem de preguntar coses
perquè jo
és que ara hi ha moltes
del Japó
he vist una llista
del Japó
jo el que passa
és que tinc una confusió
que ara te l'explico
a veure si l'he decidat bé
o no
i el Paul
ens la clareix
jo haig de confessar
que tinc poca informació
del món manga
o sigui
que no conec masses coses
i que
em crea
justament perquè tinc poca confusió
quan em parlen
que això és manga
i no sé què és manga
i què no és manga
etcètera
sé que el còmic
que és un còmic japonès
sé que al Japó
el còmic
es fa per moltes edats
i que toca
un ampli repertori de temes
no només
la ciència ficció
que és el que la gent d'aquí
sembla que es pensa
que toca
sé que des de 1950
el manga
s'ha tornat
una part molt important
de la indústria editorial japonesa
descansa sobre aquest manga
que ja
té una potència brutal
o sigui
té una potència econòmica
molt forta
que a escala mundial
el manga
cada cop
és
més
és a dir
està obtenint
més popularitat
és a dir
que s'està escampant
aquest concepte
jo automàticament
vaig pensar
bueno
manga seria bola de drac
suposo
és a dir
bola de drac
a veure
a veure
diferenciem
així a trets generals
o sigui
perquè després
em sortiran els puritans
i en diran els milions
però
el manga vindria a ser
la part dibuixada
la part escrita
o sigui
la part còmic
i l'anime
que es diu
ja ho diu el nom
és l'animació d'això
o sigui
per exemple
la setmana passada comentàvem
el Ghost in the Shell
la nova estrena
de l'Escarles Johansson
doncs
la pel·lícula en si
és una pel·lícula
de live action
que es diu
de persones reals
després
la mateixa història
fa anys
gairebé correlativament
gairebé el mateix any
va ser l'anime
però
venia d'un còmic
però que va ser el mateix any
és com la Kira
a Kira
per exemple
o inclús
ho ve de vendetta
tot això
ve d'un còmic
però després
fa una animació
i llavors
l'animació
s'acostuma
a catalogar
com anime
doncs en aquest cas
no sé si prové
d'un còmic
això prové d'un còmic
o és una animació
jo el que entès
és que aquest fulano
que realment
és realment
un esmenatge
que val la pena
val la pena
parlar-ne
perquè fa moltes coses
ara en parlarem
representa que
aviam
a mi el que m'ha
arribat un moment
aviam
si entens
aquesta interpretació
que és
jo veig
que el manga
és un
o l'anime
seria un dibuixer animat
sí
perquè llavors
dintre del manga
es podria considerar
de la forma que ho he vist
inclús descrita
a Wikipedia
deia que el Nemo
seria això
seria el mateix
saps rec
la tomba de les lluernes
el castell amb volant
o el goi
bueno això sí
però és rec
és rec
sí sí
és rec
la posaven com manga
també
en el sentit que era un cine
clar jo suposo que volen dir
que quan ets manga
és que ve del Japó
però en realitat
és dibuixer animat
aviam
sí que és veritat
que el manga
evidentment
s'associa
a lo que és la cultura
diguéssim
novel·la gràfica
digue-li
còmic
digue-li
el que vulguis
oriental
sí
però
l'anime
perquè si no diries animació
o sigui
l'anime
si es diu anime
és perquè
prové d'una cultura
més
japonesa
normalment
i
per exemple
rec
que jo sàpiga
les reels
no són
orientals
però
per exemple
l'estudio Ghibili
que és el gran estudi
que s'ha fet
en qüestions
d'animació japonesa
vull dir que molts hem vist aquí a vegades del Castilla Ambulante
o la Princesa Mononoke
o
l'última que vam veure
algú d'aquí
no
la de la Tortuga Roja
que aquesta l'havíeu vist
algú
si algú l'havia vist
això és
clar
es considera animar
aquí és animació
jo no considera dir-ho del tot
anime
perquè anime
prové molt d'una cultura
la cultura molt
aquí a la Wikipedia sí que li passa
a la Wikipedia
no no
aquesta sí
que no ho sé
aquesta
la veritat és que per la impressió
que té
el que
el que has portat aquí
sí que és veritat
que té
la seva impressió
del fotograma
és molt anime
és una cultura
de fet és molt curiós
que la cultura japonesa
quan intenta adaptar
en cinema
o en manga
o en paper
és curiós
que els personatges
són occidentalitzats
o sigui
el seu model
de personatge
sempre són
amb els ulls oberts
sempre són
més blanquets
sempre són
morenos
i hi ha una cosa curiosa
i és curiós això
que reafirma
el que tu dius
jo quan estava
un estiu
vaig estar
a Mallorca
vaig llogar una casa
i vaig estar un mes
i els veïns
que teníem al costat
eren japoneros
un pintor japonès
i en un moment
de mirar
la meva dona
que és molt aficionada
a la pintura
va tenir un canvi
d'impressions
amb ell
i diu
tu fas unes formes
molt occidentalitzades
i tal
llavors el senyor
el pintor
japonès
ens va explicar
que és que
ells valoren
el físic occidental
el seu físic
no té massa consideració
i llavors ell feia allò
feia aquelles pintures
que no eren japoneses
sinó que eren d'occidentals
perquè per ells
el que ells realment
valoren
estimen
consideren
que té més valor
i que té més bellesa
és l'occidental
exacte
i aquí a vegades
és com el dilema
que ha sortit
amb això d'Agostín de Shell
l'adaptació americana
és com han americanitzat
una història
que era molt pròpia d'Orient
com a vegades
passava amb Akira
que també passava amb Godzilla
i tota aquesta tradició
de cinema oriental
i hi havia aquest doble moral
que era una pel·lícula
que l'adaptaven uns americans
però és que alhora
els personatges
els personatges
de l'anime
i del manga
eren personatges
que físicament
podrien haver sigut
perfectament americans
per què?
perquè ulls grossos
inclús
la cultura oriental
adapta per exemple
molt la sexualització
de la dona
en quan apatxapa
els pits molt grans
i això
de la forma oriental
no sona així
llavors sempre
idealitzen molt
un personatges
com més grans millor
un percentatge altíssim
clar
jo he arribat a la conclusió
després d'estar
d'una volta
sobre tot això
i ara veig
que les xineses
fan el mateix
tinc l'impression
que no sé si estic equivocat
és a dir
tinc l'impression
que el manga
és com una mena d'etiqueta
de dir
venim
bé del Japó
però en realitat
si tu compares
aquesta pel·lícula
que ara parlarem
de què va
o qualsevol altre
d'aquests
que hem dit
són dibuixos animats
és a dir
els americans
podrien fer el mateix
sí
però alhora
són cànons
també
vull dir
de la mateixa manera
que diferenciem
no dic com a gènere
però sí que és veritat
que l'estil
que presenta
un manga
en general
té uns cànons
molt específics
en quant a guió
en quant a interpretació
dels personatges
en quant a caracterització
de lo que és
el còmic
hispano-americà
anglosaxó
llavors
té un component
nosaltres no diferenciem
nosaltres hem de diferenciar
el còmic
anglosaxó
el còmic espanyol
el còmic americà
però allà
sí que és molt
molt comú
que allà
el còmic
se l'associi a un manga
perquè a més
el manga
és que és tot un estil
és un estil propi
llavors
és una cultura
tot això com va jo
per no allargar-ho més
ve arrel
que el divendres
estrenen
Your Name
que és una pel·lícula
d'un senyor
que es diu
Makoto
Shinkai
i que
jo al moment d'informar-me
de qui era aquest senyor
perquè jo honestament
no el coneixia
he vist que era un senyor
polivalent
autènticament polivalent
que té només en aquest moment
44 anys
que ha treballat
en el món dels videojocs
que ha estat director de cine
escriptor
productor
presentador
editor
fotògraf
actor de veu
perquè es veu que moltes
de les pel·lícules
d'aquestes mangas
la veu que utilitzen
és la seva
és ex dissenyador
de gràfic
que havia treballat
per empreses
fent disseny gràfic
i artista del manga
per tant
és un senyor
que té realment
la cosa bastant complicada
el que s'ha de dir
d'aquesta pel·lícula
que m'ha sorprès
favorablement
molt favorablement
és a dir
és d'una bellesa
brutal
brutal
és a dir
una cosa
que feia temps
que no veia una pel·lícula
de dibuixos animats
bonica
maca
vella
preciosa
en ella mateixa
en les de les pròpies imatges
de debò
és a dir
és extraordinari
val la pena dir
que ha tingut un èxit
extraordinari
la pel·lícula
és la pel·lícula
d'animació
d'informació
que donen ells mateixos
és la pel·lícula
d'animació japonesa
més taquillera
de la història
per davant
del viatge de Shikiro
més de 300 milions
de dòlars
en tot el món
perquè ha circulat
per tot arreu
número 1
al Japó
durant 14 setmanes
consecutives
presentada al festival
de Sant Sebastià
com a secció oficial
va guanyar
el premi
a la millor pel·lícula
d'animació
de Sitges
del 2016
és la millor pel·lícula
a l'associació
de crítics
de Los Ángeles
la consideren
la millor pel·lícula
d'animació
de l'any
per davant
de Zootropolis
Baiana
i la Tortuga Roja
diuen ells
per tant
la pel·lícula
s'ha estrenat
al Regne Unit
a França
a Itàlia
amb un èxit espectacular
a veure
la pel·lícula
és una pel·lícula
per no explicar
massa de què va
etcètera
que té
barreja components
doncs
té una part
que gairebé
podries dir que és com
de ciència-ficció
però en realitat
és una pel·lícula
la imatge
és presentíssima
brutal
extraordinària
t'arriba
només de veient la imatge
entens allò
el que està passant
i el que es desenvolupa
amb una música
que és japonesa
i que sona
a les mil meravelles
acompanyant aquelles imatges
és
bueno
jo et diria
que és una cosa
diferent
rica
i que
us asseguro
potser l'única pega
que li trobaria
per no explicar
de què va la història
és que és una mica massa
romanticona
és a dir
que té la sensació
que l'està enfocada
està dirigida
per nanos de 20 anys
o menys de 20 anys
i que no potser
per gent adulta
però
la pot veure tothom
és a dir
no és una infantil
no no no
és una pel·lícula
feta segurament per adolescents
perquè per el romanticisme
que hi ha darrere
té la sensació
que els pot agradar més
als nens joves
que a la gent gran
però una pel·lícula
completíssima
és a dir
una autèntica obra mestre
és a dir
xapó
és a dir
jo m'he quedat
molt sorprès
molt sorprès
per tant
jo aquest divendres
si podeu
recomanable
igual que les que heu dit
perquè jo també aniré
a veure
lo que és d'alegria
és a dir
molt alegre
no ens
jo t'aviso
molt boja
sí que ho és
sí que ho és
sí que ho és
d'alegra
i tant
escolta
a mi m'agradaria
dir una cosa
que em va dir
de fa gaire
un professor
d'història
de l'art
diu
nosaltres
com a
o sigui
com a persones
intel·lectualitzades
sobre l'art
posem nom
a totes les coses
llavors jo penso
que el Pol
ha fet una manifestació
d'aquesta realitat
m'hi has fet pensar
o sigui
com que els noms
ja estan posats
per dir-ho d'una manera
com diu ell
nosaltres l'únic
que hem de saber
és distingir-los
vull dir
i tal
em sembla que és molt bàlid
tot el que hem dit
precisament
per entendre
perquè és que realment
que parlen de manga
dius
bueno manga
i què t'he dit
jo per exemple
aquesta pel·lícula
la comparo
podria ser
què sé jo
sueca o francesa
i tal
i no veuria la diferència
m'explico
és a dir
no sabria per què
és el que dèiem
la setmana passada
quan em venia a fer
el dels videojocs
que dèiem
al final
per molta gent
els videojocs
són los marcianitos
o sigui que al final
són aquestes etiquetes
també les que queden
a vegades
per
els generacionals
a vegades
el manga
sí que és veritat
que és una cultura
a més
és una cultura extensíssima
de fet es fan aquí
convencions
moltíssimes
perquè a més
el tema de la cultura
el saló del còmic
bueno
més el saló del manga
i el saló del manga
més
perquè el còmic
són dues coses diferents
clar
el còmic va ser
que aquesta setmana passada
però és que el manga
sí que és una cosa
molt més dens
perquè és que el manga
no deixa de ser una cultura
i la cultura oriental
és extensíssima
o sigui és que va des del còmic
al sushi
però real
o sigui no és
no és només una cultura
per això es diu
la cultura mil·lenària
és una cosa
que engloba
moltíssimes coses
i potser en aquestes pel·lícules
jo no l'he vist
aquesta
però normalment
les pel·lícules així
anime
orientals japoneses
acostumen a tenir
molta autoreferència
de la cultura japonesa
que aquí potser
se'ns perd una mica
perquè hi ha
inclús els dibuixos
aquests que veiem aquí
de Shin-chan
o d'Oraimon inclús
hi ha molta autocultura japonesa
que aquí
potser arriba desdibuixada
això
tinc la sensació
que amb aquesta pel·lícula
passa
perquè hi ha moments
que
o la veiem desdibuixada
però no és que no hi hagi
perquè és com
els americans
fan molta autoparòdia
del seu sistema
i aquí potser ens arriba
que potser
has de saber
molt de la cultura americana
per arribar a entendre
aquests
i estem molt més pròxims
la cultura americana
que aquesta
i passant aquesta
i com que ruta
que aquí no entenem
a vegades
determinats codis
que segurament hi són
i nosaltres no els acabem
d'entendre
el gran paradigma
és Akira
l'animació
bueno
el còmic animació
d'Akira
sobre el tema
de la distopia
aquesta futurista
sobre el tema
tecnològic
radioactiu
se'ns escapa
a vegades aquí
que hi ha unes referències
que clar
ells ho entenen
com
com des de les bombes nuclears
però ho entenen
com Godzilla
ho entenen
d'un paral·lelisme
que és propi
és molt tradicional
ho tenen arrelat
per nosaltres
és que irà bé
fer una tesi
després de veure-ho
perquè
abans de parlar
deixar que parli
el Jaume
sobre el seu tema
ja tens alguna pel·lícula
jo vaig veure
com a enxeria
però no vaig
això està
perquè està al Texas
i mira
ja ho comentarem
fora d'entendre
va agradar per això
hòstia
és troba curiosa
no sé si m'agrada o no
o si em va agradar
però aquest punt mig
és un punt mig
m'agrada molt
la interpretació
sí que vaig trobar
molt proper
a True Detective
per exemple
el moment aquest
surenyo
però és una cosa
especial
i l'altre és Life
que aquesta sí que s'estrena ara
que es considera
potser el nou Alien
entre cometes
perquè així
protagonitzat
dos grans noms
que surten
que és el Jake Gyllenhaal
que més precisament
dos setmanes seguides
estrena la pel·lícula
amb Redemption
i l'altre és
Ryan Reynolds
que és qui interpretava Deadpool
vull dir que és un personatge
ara també és bastant estimat
i valorat
llavors
si bé és veritat
que és una mescla
entre els que heu vist
Alien
The Thing
allò de la cossa
de John Carpenter
té molt també de gravity
aquest punt de solitud
al mig del no-re
té una por
juga molt amb la por còsmica
potser inclús
de
com és dir
Lovecraft
un punt
un punt de
què hi haurà allà fora
Mart
què hi haurà allà fora
com a extraterrestre
perquè al final
el monstre no deixa ser
un organisme unicel·lular
vull dir
no és un
no és un àlien
però sí que és muta
però és un organisme
és una cosa
que el propi humà ha alimentat
llavors el propi humà
és qui té la
qui ha tingut la putestat
i la decisió
d'activar aquest monstre
llavors
sí que es barreja
en bastants temes així
però bueno
al final és una pel·lícula
estrenen el divendres
el divendres
sí s'estrena ara
crec ja
aquest cap de setmana
i combina aquest terror
aquesta acció
bueno
ho deixo aquí
però és com algo
bueno
està bé
bueno
se'n ha tirat el temps a sobre
Jaume
quan vulguis
el teu tema
que ja sabem que és
sí
escolta
abans de començar
amb el tema
voldria
promocionar
un fenomen
que s'està
cultural
que s'està produint
en aquests moments
jo he estat allà fins ara
que és precisament
sobre la constel·lació
Benjamin
Walter Benjamin
aquesta és una pel·lícula
que va dirigir
en Manel Cusó Ferrer
que és cornellanen
com jo
i llavors avui
ha presentat
doncs un munt de llibres
que ell
precisament
va utilitzar
per
per això
per documentar-se
i fer la pel·lícula
Walter Benjamin
val a dir
que m'he quedat
bastant desorientat
d'una representació
que ell mateix ha fet
sobre
virtuts
i probablement
no tantes virtuts
del mateix
Benjamin
i s'ha fet
com una representació
i m'he quedat
com fora
vull dir
com probablement
si hagués
d'opinar
d'anime i tal
també em quedaria fora
llavors
ho dic perquè
segurament
quan vaig triar
el tema
que avui toca
doncs també vaig dir
ai vare
el m'hi posar
que jo no sé
de res
d'això
i tal
total
ja t'ho ajudarem
sabem el que sabrem
sabem el que sabrem
passa-ne
passa-ne
bueno
jo he agafat
quatre cosetes
que defineixen
el que és
filosofia
res
i idealisme
i diu
que la paraula
filosofia
significa
amor a la saviesa
a mi m'ha agradat
molt
això
llavors
per aquesta
etimologia
no es pot emprar
com a definició
sense accentuar-ne
el segon terme
no és simplement
un amor
sinó una saviesa
el coneixement
d'un objecte
i d'una determinada manera
l'objecte
és
d'una extensió
enorme
tot el que és pensable
jo crec que
bueno
que és bastant
intel·ligible això
no?
i com que jo ho he entès
dic vinga
tiro endavant
i així no quedo malament
en quant a l'idealisme
diu aptitud
enlairar sobre
la realitat sensible
les coses
descrites
i imaginables
tendència
a idealitzar
a deixar-se
influenciar
més aviat
per ideals
que no pas
per consideracions
pràctiques
clar
seria una mica
el contrast
perquè dalt
més aviat
el que ressalta
és això
però encara tinc
alguna coseta més
de tot això
i després parlem
de les dues coses
precisament
un article
de Dolors Marín
trullà
que porta per títol
demòtica
de Txirinacs
o sigui
Txirinacs
ja fa temps
que es va morir
i tal
i llavors
diu demòtica
del grec
demos
que vol dir
poble
i al mateix temps
vol dir
el comú
eh
diu
és una paraula
que
Lluís
Maria Txirinacs
Rehabilita
per aplicar-la
per aplicar-la
a la força
pensaments
i accions
del poble
o del comú
després
de més
de segles
de desús
o sigui
que de fet
aquesta paraula
va desaparèixer
i el senyor Txirinacs
amb tota la seva dinàmica
en el seu temps
prou
coneguda
i de protagonisme
rellevant
la veritat
és que ho va posar
precisament
per posar
o sigui
per defensar
la cultura catalana
que
vaja
que tots sabem
que
ha quedat
bastant malmesa
després de tants anys
de poca
eh
de poca entitat
o diguem-ne
de tenir
doncs
prou prejudicis
per dir-ho
d'una manera
i llavors
encara hi ha
una altra cosa
en aquest cas
diu
el cinema
és una manera
d'apropar-se
a les religions
i crec que
com que
la religió
és un fenomen
de la societat
que té
molt de pes
doncs
llavors
aquí també
tenim
doncs
alguna
coseta
molt poqueta
eh
diu
molts de nosaltres
vam conèixer
els amis
que són
protestants
anabaptistes
això tots
ho sabem
no
sobretot
coneguts
pel seu estil
de vida
allunyat
de la modernitat
gràcies
a la pel·lícula
això també
ho sabeu
molt bé
únic testimoni
eh
i llavors
doncs
diu
i últimament
he vist una pel·lícula
la del
senyor Scorsese
que porta per títol
doncs
silenci
no
però també
diu
però també
tenim aquella altra pel·lícula
Spotlight
de Thomas McCarthy
que se'ns descobreix
que se'ns descobreix
l'escàndol
dels casos
de pederàstia
perpetrats
per capellans
de l'Església
catòlica
a Boston
i als Estats Units
diu
el cinema
ha fet molt
per ensenyar
el món
de les religions
la part bona
i també
la part més fosca
per això
Catalunya
disposa
des del novembre
d'aquest any passat
del fons
filmogràfic
de les religions
que permet
consultar
pel·lícules
de les diferents
tradicions
moltes de les quals
es practiquen
a casa nostra
depèn
del Departament
de Fets Religiosos
de la Generalitat
i els coordina
el professor
Joan Andreu Rocha
que
hi ha tot un escrit
sobre
sobre diferents
pel·lícules
i tal
bueno
jo penso que he explicat
què vol dir
una cosa i l'altra
però en tot cas
ho podem fer
ja tots junts
ara
no sé
a mi m'ho sembla
bé
les religions
sempre s'han emparat
del cinema
igual que la política
igual que altres
perquè
és
un mitjà
enorme
per a la propaganda
en el Vaticà
hi ha
un
un departament
exclusiu
de cinema
vull dir que
fins i tot
van fitxar
el professor
Romà Govern
que
que és un ateu
de tota la vida
i
perquè els ajudés
a conformar
tota una
filmoteca
allà
al Vaticà
i tal
i llavors
ell quan va anar allà
els va dir
bueno
vosaltres ja sabeu
que jo soc comunista
i soc ateu
i esclar
li van dir
no no
és que ho sabem
perfectament
però també sabem
que ets un gran
estudiós del cinema
i et volem aquí
que ajudis
i ell va treballar
pel Vaticà
aquesta
aquesta
i el Vaticà
per exemple
va organitzar
tota una sèrie
de locals
a Itàlia
després
de la guerra
que
difonia
pel·lícules
catòliques
i aquí
també
sobretot
en els pobles
va tenir
molt de
desenvolupament
als anys
40
doncs
els casals
perruquials
que el cinema
era la cosa
que més
vistent
més espectacular
que ho farien
i tot era
propaganda catòlica
jo recordo
les pel·lícules
del famós
padre Peyton
l'americà
que feia
campanya
pel Rosari
perquè volia
que
la família
que reza
el Rosari
unida
permanece unida
era el seu eslògan
i jo havia vist
pel·lícules
d'aquelles
que eren
bastant infumables
però vull dir
que
jo què sé
les havia vist
al meu carrer
en un centre
cívic
podríem dir
com diu ell
jo diria
que
qualsevol
òrgan
polític
que pot tenir
poder
com
Hitler
utilitzarà
el cinema
Stalin
utilitza
el cinema
i el règim
soviètic
el va utilitzar
de manera
increïble
llavors
notarà
que
qualsevol element
que tingui poder
utilitza
i té els seus
cineastes
i posa'ls
del seu cantó
i margina'ls
que no són
del seu cantó
i això ho ha fet
Hitler
ho ha fet Lenin
ho ha fet
la Vaticà
i ho ha fet tothom
i Franco
i els americans
perquè
a vegades
ens sembla
el qual és un error
bastant gran
ens sembla
que els Estats Units
han jugat més net
si tu analitzes
si tu analitzes
les pel·lícules
que fan
a Hollywood
durant la Segona Guerra Mundial
bueno
hi ha uns atacs
contra
inclús amb obres mestres
perquè el gran dictador
o tu vi o no tu vi
són obres mestres
però en realitat
són obres mestres
contra un enemic
comú
per tant
és a dir
que el cine
ha estat utilitzat
sempre
de polític
però
legítimament
contra un enemic
en aquest cas
jo estic quedat
posant de manifest
que com tothom
ha autoritzat el cinema
pels seus interessos
és que
a veure
qualsevol
qualsevol pel·lícula
té una ideologia
al darrere
encara que sigui
la de més evasió
qualsevol llibre
qualsevol novel·la
qualsevol obra d'art
clar
i la pintura
torna a passar
encertat
doncs
això és el que jo
volia
en definitiva
perquè la pintura
torna a ser el mateix
clar
a veure
a mi el que
a mi el que m'agradaria
destacar també
després del que has dit tu
em sembla que encara
és més escaient
és que
precisament això
jo per exemple
veig pel·lícules
dels nazis
i
veure els religiosos
sobre els nazis
o dels nazis
sí
dels nazis
feta per ells
a més
ells són els protagonistes
són allò
i llavors automàticament
tenim la part d'església
la qual
fins i tot
ni els nazis
s'atrevien a entrar
dins de les esglésies
perquè és
aquesta
aquesta icona
que en definitiva
fins als nazis
fins i tot els nazis
doncs
això ho respectaven
no?
i llavors
a mi m'agraden
aquestes pel·lícules
que jo
que d'una manera clara
igual com aquí
en el temps
de la transició
doncs
bueno
abans d'arribar
a la transició
doncs
tots els moviments
que hi havia
diríem
de característiques
carranosa
i a Cornellà
n'hi havia
i força
perquè ho coneixia
molt bé
i tu també
ho saps molt bé
això
doncs lògicament
entraven a les esglésies
i ja no
ja estaven salvats
esclar que havien de sortir
a poc a poc
i d'allò
però jo
jo volia destacar això
que és el que tu deies
diu
a qualsevol pel·lícula
hi ha filosofia
i ideologia
i em sembla
que això
és el que hem de saber
com a qualsevol
expressió humana
exacte
clar
inclús dintre de l'església
aviam
ja tu deies
ja
ja han hagut també
doncs
vertents diferents
és a dir
jo vaig veure
aquella pel·lícula
del pescador
aquella
com se deia
les sandàlies
del pescador
ja m'ho passava de colla
amb aquella pel·lícula
quin progressisme
i llavors
al cap de temps
allò que ja ets
una mica més gran
aviam
si o no
és que és això
vas caure del cavall
i diu
carai com és
que a mi m'agrada això
com és
jo no
jo no
volia també
destacar una mica
perquè clar
com sabem sempre
la política
i doncs
l'ideologia
etc
utilitza un canal
per què utilitza el cinema
perquè el cinema té una força
que no tenen altres coses
i per això
si aquest cinema té una força
i arriba a la gent
i si posem les coses
que són del nostre bando
llavors
que es pot manipular
hi ha una
una experiència
que jo sempre l'explico
perquè
però no
jo ja he deixat clar
que tampoc ens manipulen
perquè
encara que pugui
agradar-nos
de moment
després ja descobrim
que
hi ha algú que descobreix
però hi ha gent que no
hi ha gent que sí
i gent que no
però aquí estem nosaltres
per recifrar-ho
no
sí però no et pensis
que és tan fàcil
però s'ha de tenir
sentit crític
aleshores
hi ha moltes persones
que tenen sentit crític
i que no en tenen
de sentit crític
que són la massa
diguéssim
i llavors
el problema amb el cine
és que és un art de masses
bueno i aquí
aquí potser és una cosa
que hem comentat molt aquí
que és el tema
del cinema com a entreteniment
o el cinema com a art
clar
llavors
a l'entreteniment
no hi ha aquest
jo crec que hi ha aquest punt
diferenciador
de
el que estic veient
és
per semblant
o és real
o és
que és el punt crític
mentre parleu
m'he permès
m'he permès
buscar
però a veure
jo
moltes vegades
ho hem sentit
de gent
que
que intervé
en el cinema
des de qualsevol posició
sobretot els actors
i diuen
no no
és que
jo el que faig
és apolític
és mentida
sempre és mentida
vull dir
el PP
té
l'Arturo Fernández
i té la norma d'Oval
és que no pot tenir
ningú més
vull dir
és que és així
vull dir
tot és polític
vull dir
fins i tot
la revista
de plumes
i tal
i això
allà hi ha
un
hi ha un
rerefons
al darrere
vull dir
tot és
perquè tot és humà
i llavors
és clar
vull dir
diem
bueno
és que qualsevol obra
d'art
té ideologia
evidentment
però l'escultura
per exemple
no és tan massiva
com és el cinema
i llavors
el cinema
fins i tot
pot enganyar-nos
a persones
que
volem tenir
sentit crític
vull dir
a vegades
ens colen
gols
i és això
que tu deies
al cap dels anys
ho revisem
i dient
hòstia
no n'hi havia
per tant
vull dir
que esclar
vull dir
que en fi
ens deixem enganyar
a vegades
per l'atractiu
que ens proposen
intrigat pel concepte
aquest de constel·lacions
del Benjamin
que el Jaume
ha introduït
al començament
he estat buscant
una mica
mentre parlava
i m'he quedat
una mica al·lucinat
perquè es veu
que és un concepte
revolucionari
que va introduir
aquest home
en el món
de la crítica
la crítica en general
la crítica cinematogràfica
la crítica cultural
la crítica de la societat
i llavors
consisteix concretament
en el fet
del muntatge
és a dir
una cosa
completament
absolutament cinematogràfica
El muntatge d'atracció
en el món
de la filosofia
el Walter Benjamin
precisament alemany
també ell
que tampoc era jo conscient
que era d'aquesta nacionalitat
Sí, a mi tant
De l'escola de Frankfurt
Doncs el que fa
és introduir
el tema
del muntatge
com a interrupció
és a dir
que el que li interessa
aquest home
és veure
una relació
entre el creador
i l'espectador
de manera que
l'espectador
tingui l'oportunitat
d'adonar-se
que allà hi ha
una interpretació
i que la interpretació
a través del muntatge
podia ser una altra
i el que fa
és construir atles
i és el que s'està
ara també
donant-li voltes
a aquest tema
sobre diferents
interpretacions
que es podien fer
sobre una mateixa realitat
que seria una cosa
més o menys equivalent
a quan ens fan
una pel·lícula
o diferents pel·lícules
sobre un mateix autor
o sobre un mateix personatge
que diem
però per què serveix
ara veure
el mateix
sobre el Truman Capot
per exemple
que va passar
que en el mateix any
es van estrenar
dues pel·lícules
doncs eren superinteressants
les dues
i eren complementàries
llavors el concepte
Sí, també
doncs el concepte aquest
de constel·lacions
que comentaves tu
Jaume
ve per aquí
vull dir
és absolutament cinematogràfic
parteix del cinema
pràcticament
per interpretar la realitat
i per veure com
els autors
i els lectors
els espectadors
poden ser una mateixa cosa
llavors
el fet d'interpretar una obra
el fet d'exposar-la
el fet de promoure-la
és una manera també
de creació
perquè estàs escollint
la manera
com la expliques
com la muntes
com la...
Aquí parteix
l'efecte
con la show
en realitat
és tirar-te
com t'has de sentir
cap a alguna cosa
això
el muntatge
evidentment
és el més
és el més
propendístic
potser inclús
cap a
on has de transmetre
i això
el cinema
cada cop
ho desdibuixa més
però perquè cada cop
és més inherent
anar a l'espectador
és més ràpid
tot
Bé, el muntatge
és una eina
del llenguatge
i llavors
justament
l'escola de Frankfurt
no només
amb Benjamin
sinó també
amb Adorno
amb Horkheimer
amb Habermas
vull dir
el que van fer
és una crítica radical
del llenguatge
i partint
de tesis marxistes
evidentment
i és clar
vull dir
és que
bé
jo estic una mica
esbarat
que hem arribat
amb una alta filosofia
aquí
hem començat
bojos d'alegria
i hem acabat
en un pinacle
alemany
citant
a Walter Benjamin
i si a més a més
això
es fa
a l'últim programa
d'aquest segon trimestre
perquè allà
venen les vacances
de Setmana Santa
i no tornarem
a fer programa
fins al 18 d'abril
després de Setmana Santa
doncs encara
està més justificat
de fet
es podria dir
que ja tenim
la persona
que vindrà
tornarem
amb virus
FIFA
és un virus
eh
sí
sí
es podria dir
ja podem anunciar
que vindrà
el Jordi Espuny
hombre
molt amic meu
que vindrà
amb el tema
el fracàs i l'èxit
a partir
de Moonlight
la pel·lícula
que vam parlar
també d'aquí
alguna vegada
encara la tinc pendent
doncs
et toca pel dia
18 d'abril
el primer
després de Setmana Santa
uns quants dies
per veure-la
estic espanyol
Montlight
és aquesta que va guanyar
la millor pel·lícula
les vistes
no és que hi ha l'altre aquella
com es diu
Lobbing
Lobbing
Manchester
que he parlat aquí
home
oi vaig igual
ja us ho dic després
la dels pederastres
la dels pederastres
la dels pederastres
la dels pederastres
la dels pederastres
aquesta és la de l'any passat
això
molt d'any
es poden
ah per cert
que em vau recomanar
el club
i ja l'he demanada
la biblioteca
i la tinc a casa
un dia la veuré
ja en parlarem
el club és millor
que això
fins d'aquí a dues setmanes
bon dia
bona nit
bones vacances