A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions.
Espera que això, hi ha un petit problema. Bona tarda a tothom. A veure, això és sense condicions i tothom vol participar en aquest programa. Escola aquí, la xarxa i tot el que s'hagi de colar. No passa res, ja estem aquí. I qui estem aquí, que és la qüestió? Doncs mira, estem avui en Jaume, el Francesc,
en Joan i tenim el convidat que ve un cop al mes el senyor Ferran Andreu Ferran i l'Ugo que el tenim aquí que no se'l veu però que no va poder venir la setmana passada per un petit incident però que ara ja està aquí gairebé recuperat i li donem de nou la benvinguda molt bé
Bueno, i Andreu, què fas aquí? També m'han dit que vingués perquè us havia d'explicar un conte. Exacte. Un conte, i prou. Avui parlarem de contes. Va, més d'un. Més d'un conte, perfecte. De pel·lícula m'imagino també d'alguna cosa, no? Pel·lícules que són com un conte.
I de què més parlem, Joan? Què tenim a la segona part del programa? El Jaume ens explicarà els Lluís Buñuel, els miracles de Lluís Buñuel, i en l'última part, el nostre convidat és el senyor que ve de tant en tant, però que comptem molt amb la seva presència. I dona-li molt senyor.
jo insisteixo a parlar dels contes infantils del cinema l'Andreu ens parlarà dels contes infantils del cinema però aplicat, no solament jo ho explicarà ell i a la primera part no tenim cap pel·lícula per comentar el Jaume estava explicant una pel·lícula que jo tinc moltíssimes ganes de veure perquè m'han parlat meravelles m'han dit explica-la i no fa quatre dies que la fan fa més d'un mes que la fan
A veure, això com es diu? Searching for Sogermann? Sí, seria searching, no? Buscant per... Què és l'última paraula que diu? L'home de sucre. L'home de sucre. Ah, sí, perquè canta exactament, sí. És part d'una de les cançons que va fer aquest senyor.
Doncs bé, dins a finals dels 60 hi havia un músic que fou descobert en un bar de Detroit per dos célebres productors que van quedar enamorats de les seves melodies, que eren molt tendres i amb lletres fins i tot profètiques. Però aquest senyor no va viure d'aquesta capacitat que li suposaven aquests dos senyors,
sinó que més aviat es va deixar anar i va ser com ho defineix a vegades en algun moment la pel·lícula, com un sense sostre, com un Rodamont, en definitiva, sense sostre. La veritat és que ell no va deixar mai de treballar, però en un moment determinat de la seva vida, això seria sobre els anys 90, doncs aquest senyor va ser contractat amb l'Upperheit aquí a...
d'allò com se diu això ara a Sud-àfrica doncs allà diríem que van bé algú va fer arribar algun dels dos un dels dos CDs que va gravar o digue-li com vulguis i llavors la qüestió és que aquella gent el van esperar amb una expectació extraordinària aquesta és la petita història que a més a més té a veure amb la realitat o sigui com heu pogut veure
Però la pel·lícula no és només això, no és només explicar de la manera que aquest senyor era tan bo al mateix temps però que a Norteamèrica no va tenir mai l'acceptació i en canvi a Sud-àfrica sí, producte de les cançons que eren prou engrescadores fins i tot, molt poc burgeses, val a dir-ho, no?
I llavors el que té de mèrit la pel·lícula és que et fa pensar en tot això que aquests últims anys, sobretot, ens han posat en solfa, en aquesta gran ciutat que és Detroit, que ha caigut en una crisi enorme, una crisi que ens podria...
ens podria fer pensar amb la nostra i que també podríem veure'ns que, francament, en aquests moments, si més no, són inimaginables, però, bueno, estem en el 25%, oi, que deia aquell, i això molt malament. Això és el que té de més qualitat aquest film, la combinació entre una història entre real que en cap moment
et dona la sensació que ja estan afegint i que ho exageren amb res, i el retrat, en definitiva, l'estètica d'una ciutat que ha entrat en una crisi enorme. I sobretot, també, jo penso que això és el més interessant, la combinació entre un personatge que no va viure del seu èxit...
va tenir fills, més d'un, o sigui, més d'una dona, a més a més. O sigui, un fenomen d'aquells, que us asseguro, que acaba la pel·lícula i dius que ara amb tu. Això té molt de mèrit, eh? Sí, sí, molt, molt. Vull dir, m'han parlat moltes persones i, a més a més, amb una classificació, no sé si quin diari és, no sé si és la fotogrames... Altíssima. És la millor pel·lícula, la primera pel·lícula que aconsellen, en aquest moment del que fan a Espanya, la més aconsellada és aquesta. I si volem tenir una idea...
de com canta aquest senyor Sixto Rodríguez. Volia escoltar-ho. Més que Sixto Rodríguez.
No, és la millor, eh? Aquesta... És la... Una de les presentacions... Sí, és la presentació en un festival, en una mena de concert, i bueno, és això, és el que de moment... Jo he trobat que la pel·lícula té un aire documental, o sigui, no? És... L'has vist, tu? No s'accent, no s'accent? No s'accent, no costa... A veure, torna-hi. No s'accent tampoc. Sí.
Sí, no sabem ara, no sé què passa exactament. Potser prova a canviar aquest micròfon. Agafa l'altre. A veure si aconseguim millor resultat. Prova el primer, prova el primer. Dic que... Sí, sí, perfecte. Mira, com si estiguéss fent un reportatge amb el micròfon a la mà. Que és curiós perquè tota la pel·lícula són entrevistes. L'has vista tu? Sí, sí, i té un... és totalment documental, no? Clar.
I a més també m'agradaria afegir que aquest Sixto Rodríguez havia de tocar aquest dissabte al Primavera Saúl de Barcelona, però va cancel·lar la seva actuació perquè està malalt.
i si no m'equivoco l'ha mogut pel dia 6 de juny doncs mira molt bon però això ja és informació de categoria deixa't d'estar ja de coses fetes una primícia molt bé jo la vull veure jo prometo que no hi ha mirat inclús l'horari on la fan i per anar-la a veure saps allò que dius jo no hi entenc ben bé què és el que t'aporta aquest film però francament
cops, no saps el què, no sabries explicar-ho, però és una combinació d'elements el que fa que tots harmonitzen tan perfectament que dius, caram, tu, això treu-te el barret. Molt bona, molta fama. Ho haurem de veure, no? Mira, una altra cançó, a veure si aquesta és de les que potser t'agrada més. Sí, home, molt bona aquesta. Aquesta sí. Aquesta és més coneguda, eh? No?
Aquesta és més... Doncs ja el tenim presentat, el Sixto Rodríguez, Rodríguez, només, i aquesta pel·lícula de Searching for Sugarman. Molt bé. L'home de sucre, en definitiva, no? Sí, sí. Buscant l'home... Buscant per l'home de sucre, sí. Bueno, però és l'apodo, diguéssim, l'estralovirus, segons com queda estrany. És Sugarman. Sugarman. Buscant pel Sugarman. Què més tenim? Jo us puc parlar d'una pel·lícula que estrena en el divendres, aquest divendres,
i que es diu 360, Juego de Destinos, o Jocs de Destins, que és del Fernando Meirelles, aquest el brasiler. Suposo que sabeu que aquest senyor es va fer famós amb La Ciutat de Dios, aquella pel·lícula brasilera del 2002. Després encara va pujar una mica més, com va fer el Jardinero Fiel, amb el Rachel Weiss i el Ralph Fiennes, i últimament havia fet A Cegues, que estava basada...
amb un assaig de Premi Nobel José Saramago, que era una pel·lícula realment estranya, curiosa i bastant xocant, amb la Julian Moore, el Marc Rufalo i el García Bernal.
ara fa l'altre dia, fa pocs dies ens van presentar aquesta pel·lícula, ens van dir que l'estan al divendres jo tenia curiositat per veure'l, la veritat i també vaig averiguar que era un guió del Peter Morgan que és el que havia fet, si ha escrit The Queen el desafió de Forrest contra Nixon més allà de la... més allà de la... més allà de la... més allà de la vida, que era... del Clint Eastwood, no? de Clint Eastwood, a l'últim rei d'escoces era un guionista bastant prestigiós
la publicitat la presenta, la ven, com si fos no sé si coneixeu o heu sentit parlar de La Ronda una obra de teatre famosa del Arthur Schneider que és una obra que comença amb una acció va saltant de personatge en personatge i quan acaba torna al mateix principi que ha començat i tot són, surten 15 o 20 personatges diferents en diferents situacions i llavors resulta que la venien així com si fos La Ronda que del qual hi ha dues versions amb cine
franceses bàsicament i no té res a veure es veu que el guionista ha agafat la idea de fer aquesta ronda de començar per un personatge i anar saltant de personatge en personatge encadenats fins a arribar al final de fet jo suposo que últimament hem vist una pistola en cada mano ja passa això una mica Babel que també passava una mica Vides cruzades del Robert Allman seria una pel·lícula que diuen que és un precedent més o menys d'aquesta i fins i tot el Pulp Fiction també estaria en aquesta línia
El salt comença a Viena, la pel·lícula comença a Viena, passant per Londres, Bratislava, Rio de Janeiro, Denver...
I la pel·lícula s'inicia amb una prostituta que té una relació, o intenta tenir una relació amb un personatge, després d'aquest personatge veus que té conflictes, llavors t'explica el personatge, del personatge passem a la seva dona, i així successivament, fins a arribar al final. Jo, surten actors reconegudíssims, molt coneguts, és a dir, el cast és multinacional, hi ha el Jude Law, Raquel Wells, l'Antoni Hopkins, Ben Foster, és a dir, gent que treballa molt bé,
Jo potser el que més m'ha agradat, perquè a mi m'ha agradat la pel·lícula, és a dir, sense ser una obra mestra, consideres una pel·lícula que val la pena veure, el que potser m'ha més agradat és que els personatges tenen entitats, són de cos, tenen cos i ànima, és a dir, són personatges que te'ls creus i encara que més surten un moment de mirar et va saltant de personatge en personatge...
Els pocs moments que surt cada un d'ells, te'ls creus, entens perfectament el conflicte que té cada un d'ells i la interacció que es va produint entre tots els personatges que apareixen. Per tant, és una pel·lícula, jo penso que, bueno, comparant amb el que estan fent, que n'he vist des del quadre i no em podria parlar cap que estigués bé, aquesta per mi seria el millor que he vist, eh?
ja està n'has vist alguna tu o t'has dedicat a la canalla? jo m'he dedicat a la canalla perquè la canalla pren molt de temps avui us volia parlar d'un tema que la veritat és que sembla que sigui un tema infantil però ja veureu que la veritat és que dona molt de joc els contes infantils clàssics per dir-ho així
aquells contes dels germans de l'Andersen dels germans Grimm, d'en Parrot que són contes clàssics de sempre i que moltes vegades s'han utilitzat perquè són històries a vegades realment molt crues molt potents o amb un conflicte molt seriós darrere de l'aparença d'una història senzillament per fer por als nens o per advertir-los d'algun perill són històries que tenen
molta salsa, molta entitat, i que moltes vegades els directors o els guionistes han utilitzat per fer pel·lícules, i bueno, tenim exemples recents, sense anar més lluny, pel·lícules d'èxit que d'alguna manera prenen històries de contes infantils com seria Pretty Woman mateix, que és la típica història...
la Ventafocs o Blancaneus que ha sigut tema de llarg debat en aquest programa ah sí? sí, sí, no l'havies enterat massa mai però llavors jo penso que són moltes vegades pel·lícules interessants perquè o bé no estan basades bé estan basades directament en un conte infantil com podria ser una pel·lícula que a mi em va agradar molt en el seu moment una pel·lícula que ara
Jo últimament no veig que la posin a la televisió ni res. Una pel·lícula del 1984 que es diu En companyia de llops del Neil Jordan, que en el seu moment, jo quan la vaig veure que devia tenir en aquella època uns...
29 anys o uns 20 anys, doncs la veritat és que em va arribar. Em va arribar, eh, que sí. Molt bona. El Ney Jordan és un senyor que val la pena... És el conte de la caperucita, ara no em surt en català el nom, la caputxeta vermella, però és la caputxeta vermella, però passat per un sedàs que en el seu moment, jo me'n recordo que les crítiques deien passat pel sedàs del psicoanàlisi, una mica.
M'agrada això, m'agrada, perquè donar-li nom a aquestes coses és molt important. I la veritat és que és veritat perquè agafa tota la simbologia del conte de la caputxeta vermella i la desenvolupa molt més del que està en el conte original.
Permetem, és curiós, i ho faig com un punt, o sigui, com un parèntesi, que després, quan parlem d'avui, no ens sortirà aquesta constant de dir, ei, perquè he trobat un petit escrit que no sé qui ho devia fer i jo no, eh?
perquè jo no soc capaç de fer això, eh? Però vull dir que ho vaig escriure i ja veuràs com lliga perfectament amb això que dius. Genial, avui. Doncs vinga, ho lligarem tot. Hi ha una altra pel·lícula que, tot i que no està basada en un conte específic, estrictament, és una pel·lícula que pren molts elements del conte infantil, que és La nit del caçador, d'en Charles Lawton. És una pel·lícula, per mi, de les millors que s'han fet mai, a mi,
També en el seu moment, quan la vaig veure, vaig dir, ostres, quin tros de pel·lícula. Tot i que val a dir que jo personalment entenc aquest valor, però no el comparteixo del tot. Segueix. En tot cas, ja hi participo. Evidentment, hi ha una primera part de la pel·lícula en la qual es desenvolupa el motor de la història, la història del robatori, del company de pressó al qual el lladre li confessa on està amagat
o sembla ser que en Somnis, em sembla que és, que li diu que té un botí amagat, i els únics que saben on està aquest botí és els fills, els dos nens. Llavors el company de presó interpretat per en Robert Mitchum, sí senyor, no em sortia, també impressionant en aquesta pel·lícula. És molt bo. Doncs surt de la presó i
aconsegueix enamorar a la mare dels nens i casar-se amb ella, si no recordo malament. Ah, la Shelley Winter. Molt bé. Shelley Winter. I els nens, clar... I encara en surt una altra de tan important com... Sí, sí, sí. I els nens, clar, s'han d'escapar de la persecució d'aquest home, que és un home que es fa passar per predicador, si no recordo malament, i porta escrits a cada... Amor i odi. Amor i odi a cadascuna de les mans. Sí.
Doncs al final hi ha una persecució dels nens i els nens se'n van a refugiar a caçar l'àvia.
i, bueno, no explicarem res més. Que no és ben bé l'àvia, sinó que és una àvia que el que fa és recollir tot un seguit de nens que, desvalguts, doncs van a parar allà a aquella casa, d'acord? Sí, senyor, molt bé. I, bueno, no explicarem res més, però és una gran pel·lícula que pren molts elements del conte infantil. Home, però aquesta sí que si l'expliques l'ha vist tothom 25.000 vegades, vull dir... O per la gent que no l'hagi vist, potser el Hugo no l'ha vist. Jo no l'he
La nit del caçador... Doncs no. No explica res més. És ell que ha trobat d'estar al psicoanàlisi en aquesta pel·lícula. Aquí està. Hi ha més pel·lícules que estan basades en contes infantils. Per exemple, una que a mi em va agradar molt també, d'Enterrigília, amb El secret dels germans Grimm, que agafa molts elements dels contes de Grimm i fa... Aquesta sí que l'he vist. Aquesta sí que ho podem explicar al final. Jo penso una crítica del poder.
en definitiva, o sigui, i està molt bé, sota la premsa de tot d'elements fantàstics i de contes, com és també bastant habitual amb el Terry Gilliam, doncs fa una crítica social ben bona. Criticar el poder i que no soni aigual a coses que has escoltat abans, pela, eh? Sí, sí, sí. Això també en parlaré. És complicat.
I després hi ha una altra pel·lícula que a mi, el Joan ja sap que a mi m'agrada molt aquest director, en Tim Burton, que és una pel·lícula que tampoc està basada en un conte concret, però que pen moltíssims elements. Eduardo de los humanos de las tijeras. Ah, jo pensava que deies aquell altre Es buen y todo. Aquesta és un musical. Sí, aquesta està basada en un musical, també agafa molts elements dels contes dels nens. Fantàstic, negre...
però està basada en un musical Tim Burton Sí, Tim Burton Eduardo Manos Tijeras Dels primers d'ell? Em sembla que sí La primera o la segona No, la primera em sembla que era una altra Aquella de Nadal, no sé què, de Navidad Sí, Pessadilla Aquesta la primera i aquesta la segona I aquesta és la segona És amb dibuixos animats o no? No, no, no Amb el Joan Edip Malsona Bats de Tenida, és dibuixos animats, no Pastelina
Però sí, dona la sensació de dibuix d'anima. El Pesadilla, antes de Navidad, sí, és stop motion, que mouen ninos. I Eduardo Manos Tijeras està fet amb, bueno, Torreals, en Johnny Deep, Winona Ryder, ho fan molt bé tots.
I què més us volia comentar? Bueno, després hi ha una altra pel·lícula que l'havia apuntat. La volia dir la primera, però abans no m'ho recorda. No, no t'has atrevit. No, una pel·lícula que es diu Barbazul, de Richard Burton i de Raquel Welch, que quan la vaig veure i era petit em va fer molta por. Molta, molta por. Que és la història del Barbazul. El que passa és que ha actualitzat, ha portat, diguem-ne, el... el...
a la pre-segona guerra mundial. I d'alguna manera lligava la història del Barbazul amb l'Holocaust. En el seu moment va ser una pel·lícula que em va impressionar moltíssim. I el Pirata Barba Negra no et va fer por? El Pirata Barba Negra no me'n recordo. No la recordo. És genial. Està inspirada en l'illa del Tresort, eh? Però molt bé, eh? És boníssima aquesta també. Aquesta m'ha quedat marcada a mi també. Perquè el Robert Nifton, un actor que no es va donar massa, doncs fa un
Una representació del mal que no ho faria ni tan bé ni el Hopkins, eh? Doncs, si la podeu veure, és molt, molt bona. Bé, i recentment se n'han fet algunes més, però hi ha una pel·lícula que us comento ja per acabar, que és Hansel i Gretel, Cazadores de Bruxes. Sí, aquesta és molt recent. Molt recent, que hi ha gent que l'ha anat a veure i que m'ha dit que no està malament, tot i que la publicitat i el títol podien més aviat espantar. Exacte.
però que sembla ser que està força bé, no? Doncs obrim de veure-la. Sí, sí. El monstre és allò on dormen els...
Els monstres és una altra de les constants més brillants que s'han fet aquests últims anys, eh? Aquestes són dues pel·liculasses, però total. Jo els monstres, és clar, vaig veure tan potent, tu l'has vist, aquesta, no?, suposo. Però aquestes són dues pel·lícules que ja t'expliquen tots els contes, en una sola pel·lícula, no?, per anar a fer com un resum de tot el que ha estat l'imaginari... Bé, psicoanalitzar, no?, la... Història dels contes. El perquè s'inventen contes, a vegades, també, no?,
Per què aquesta mania dels contes i aquí entraríem la pel·lícula de la nit del caçador? Esclar, i amb això, Joan, saps per què? M'ha donat tot, perquè l'ha posat a la primera, perquè és que amb Blancaneus també hi ha una constant que amb la nit del caçador crec que també existeix i crec que el senyor Vergé, quan va pensar a Blancaneus, va dir haig de mirar d'aconseguir i crec que ho va aconseguir.
que és això que tu moltes vegades has dit és que trobo que explica unes formes que en definitiva em fan por perquè ens les podem creure i en definitiva ens poden fer mal a nivell col·lectiu jo crec que tant amb la nit del caçador com amb Blancaneus això existeix i llavors això només té una contestació
S'ha de posar aquella distància, igual com amb el Sinegore i com qualsevol altre, i llavors és quan són bones, o quan resulten molt millor, perquè no tens un prejudici fet, perquè no tens una actitud en contra del que t'estan dient. Sí, perquè hi ha una altra pel·lícula també de l'època del cinema blanc i negre encara, que tots em sembla que coneixereu, que és Fricks, la parada dels monstres,
Estaríem parlant del mateix, també. Estaríem parlant d'un resum pràcticament exhaustiu de tot el que han estat sempre les històries de terror i, a més a més, amb personatges reals, cosa que segurament a moltes persones en el seu moment, i jo diria que ara encara, qui vegi aquesta pel·lícula, segurament encara fa més por
que qualsevol altra cosa, perquè són persones deformes. Això lligaria amb una manifestació que he llegit avui al diari que els jueus s'han exclamat de la frivolització del nazisme.
I m'ha semblat molt interessant això. Lliga amb tot això. Jo penso que nosaltres hem de tenir en compte sempre això, no? Perquè, esclar, a vegades ens pot agradar una cosa perquè ens pot passar desapercebut això, però en canvi a tu, per exemple, a Blancaneus no et passa desapercebut, sinó que li dius, ostres, tu, que trobo que això no...
És molt important. I a més a més, quan l'Andreu, l'última pel·lícula, o de les últimes, ha comentat, ha estat, precisament, Barba Blau, relacionant amb el Holocaust, la història d'un conte clàssic. Home... És que, com deia ell, penso que una cosa que és interessant de veure, jo ho dic perquè en un moment vaig fer algun curs de guió, guionatge i coses d'aquestes, i t'ho explicaven, és que es veu que un recurs molt habitual en el món del guionatge, dels que fan guions, és recórrer els contes. És a dir, els contes tenen una potencialitat
que aleshores, si es logra trasbassar allò i passar-ho a l'actualitat, o canviar el tema, aquella força es manté. I, per tant, sempre tu has posat l'exemple clàssic de Pretty Woman, però és que segur que si busquéssim i aniréssim més d'allò, sortirien moltes pel·lícules que, en el fons, tenen una inspiració en el conte. Jo estic convençut, perquè moltes vegades mirant pel·lícules, de sobte, en la història, sempre et surt algun element que dius, oita, això ho han tret de la conte de Hansel i Greta, oi?
Això ho han tret d'aquí. La Marilyn Monroe i l'Olivert, el Lorenz Olivert, en la pel·lícula que ell representa el rei de no ser bon, o el príncep, el príncep i l'acorista. Altra vegada estem parlant d'això, no?, també.
Molt interessant, això, eh? Home, és un recurs, és un recurs que... De fet, si recordeu que vam estar parlant també d'aquest llibre del Jordi Balló, que era, als principis, no sé com era el títol, La llavor immortal, ell fa referència en un moment determinat en això, és a dir, que els contes són una font d'inspiració per moltíssima gent.
Els contes i els mites, també. De fet, el Jordi... Sí, sí, mites i contes. El que fa és això. Home, de fet, quan tu expliques una història basada en aquestes històries, doncs ja estàs apel·lant a l'inconscient col·lectiu, no? Ja són coses que estan a dintre del cap de totes les persones. Jo penso que els contes de nens, és curiós, però els contes dirigits a nens...
capten pors i desitjos molt primaris i molt profuns. Potser perquè estan escrits pensant en els nens. Molt bàsics. Pensant en ells, no, precisament, crec jo. Bueno, no, no. Aviam, els contes que escrivia Anderson, Parroli, eren contes que...
Que anaven dirigits a nens. Dirigits és una cosa, però que fóssim realment... O sigui, jo hi he estat pare i ara hi ha avi i tot, no? Llavors, què passa? Que quan anaves a explicar un conte com el que tu dius, d'aquests més clàssics, és que això no, això no...
Però, en canvi, funcionava. Funcionava per aquell que s'identificava, però per mi no funcionava. Perquè el que feia és crear-li una situació de por i d'angoixa amb aquella criatura que ho escoltava. Jo no me'n recordo... Si es tractava que s'adormís, ens aconseguies el contrari, per exemple. Jo recordo haver llegit un llibre fa molts anys, un llibre escrit per un senyor especialista amb això, un psicòleg, que era com una reflexió sobre per què explicar contes als nanos, que venia a dir
que en alguna mesura era molt interessant explicar contes als nanos perquè els suposava, els col·locava en una situació, diríem, conflictiva, difícil, i els ajudava a superar aquest conflicte. És a dir, que el gran avantatge que tenia el conte infantil era que precisament, sí que és veritat que els provocava uns ponts i tal, però que també en alguna mesura els ajudava a superar aquestes pors, no? I llavors, que era la didàctica, diríem, dels contes. No me'n recordo com es deia el llibre, un llibre bastant famós, però no me'n recordo, que fa molts anys que el vaig llegir, no me'n recordo,
Però era superinteressant. I penso que crec que en alguna mesura sí que és veritat. És a dir, que potser hi haurà nano que hi entrarà i nano que no hi entrarà. Això tot és inevitable, no? Però en el fons, jo tenia una amiga meva que m'explicava, amb nanos molt petits, que em deia, escolta, els explico aquells contes que són de tota la vida i aquells es queden així. Els explico un conte modern i no els agrada.
Però llavors el que no s'ha de fer és fer-ho a l'hora d'anar a dormir. S'ha de fer a l'hora d'anar a dormir quan els menys estan ben despès. Això a mi em va passar amb barba blava, justament. Llegint-li el conte perquè m'ho va demanar la meva filla abans d'anar a dormir, vaig dubtar perquè realment és que, clar, surt gent escorxada.
És molt... Però no, no, la meva filla insistia que volia aquell conte, que ja l'havia sentit, evidentment, perquè els nens els contes els reclamen i una i 500 vegades, i va insistir i allò semblava com si fes una mena, com deia el Joan, com una mena de gimnàstica de les emocions. O sigui, els situes en una situació extrema i el nen fa com una gimnàstica de les emocions. Jo penso que per això després en el cine té aquest èxit, aquestes...
És que, a més a més, el que és més interessant és una miqueta el que tu has fet avui, Andreu, que és buscar precisament les pel·lícules o les històries o els relats o els contes que actualitzen
aquelles històries clàssiques, perquè, si no, segurament acaben perdent una mica la validesa que tenen, perquè ja s'han fet fa molt de temps aquelles històries. Llavors, en canvi, si la treus a l'actualitat i ens permet parlar, fins i tot, doncs mira, dels temes que ara són més candents, de racisme, de violència masclista, de tot això, però donant-li una miqueta la volta, potser sí que serveixen una mica per fer aquesta. Si no, potser jo penso que el nen fins i tot es pot perdre una miqueta.
perquè clar, hi estàs parlant d'una cosa que sí que li serveix com a exercici abstracte però al cap i a la fi quan comenci a pensar
de què li estàs parlant, doncs no sabrà ben bé on aplicar-ho, no?, perquè anirà a la vida real i dirà, ben bé, què faig jo ara amb la caputxeta vermella, no?, que va portar-li la cistelleta amb la seva avi, en canvi, si això ho sabem transportar a la vida real d'alguna forma, i jo ho dic perquè, bé, ara, si us sembla, bé, fem un momentet, un petit parèntesi de metallenguatge radiofònic, no?, perquè tampoc està malament, però jo penso que avui Andreu, una miqueta sense voler-ho, doncs ens ha donat una idea, que és que
Segons com, potser podríem començar pel tema, perquè llavors després tot el programa ja queda una miqueta, i les pel·lícules fins i tot d'actualitat les hem de mirar, d'enllaçar, perquè a mi m'ha donat la idea, Andreu, de parlar de l'Estrella, que és la pel·lícula que vaig veure ahir mateix,
també com un conte d'aquesta història de l'Alberto Aranda, que no sé si és família o no, del Vicente Aranda, em sembla que no, i que està feta a Santa Coloma, de Gramanet, per gent de Santa Coloma, amb música de músics de Santa Coloma, vull dir, és una cosa molt curiosa, i la veritat és que la història toca uns temes, i no deixa de ser també un conte, el conte de moltes cenicientes que estan sent castigades,
per la situació que viuen a casa, perquè en un moment determinat el marit perd els nervis i dona un cop de puny, i llavors com saber sobreviure això i com saber sobreviure quan la quotidianitat et passa per sobre, llavors deixes de tenir il·lusions, i com en un moment determinat una gent vol construir un edifici per ressar allà al costat de casa teva,
que no és de la mateixa religió que tu, llavors mires de fer alguna cosa per allò, hi ha una gent que vol construir uns edificis allà per guanyar-se la vida, també per especular una miqueta, no? Són contes moderns, si us fixeu, segons com ho expliquem, són contes també. Si ho fem d'una manera una miqueta així abstracta,
no aplicant una cosa concreta, però que llavors sí que segurament, jo penso que dintre del que és l'educació, de vegades, perdem una mica el fil en aquest sentit. Parlem de coses molt abstractes, expliquem moltes coses que segur que serveixen per fer una educació emocional, un esforç d'aquest sentit,
Però després és molt difícil d'aplicar-ho, això. Llavors, segurament hauríem d'agafar aquestes històries, com l'estrella, que jo des d'ara, ja veieu com ho estic parlant d'ella, doncs la recomano. Perquè és que està molt ben interpretada, la Ingrid Rubio, el Marc Clotet, la... Mariachi, no? Sí, la Carmen Machi. La Carmen Machi. Molt bé, molt bé. No hi ha res al Fele Martínez, també, fa un paperet allà molt interessant, la persona segurament més sensible de tota la pel·lícula, un amic...
de la persona que es va movent per allà de la caputxeta vermella d'alguna forma que ha d'intentar ajudar en aquest cas potser a l'àvia però no m'aconsegueix perquè l'àvia està sent maltractada és l'aplicació del que estàvem dient ara i també ho hem de mirar de comparar i d'arribar amb el bunyol que també explicava contes és curiós, a més Santa Coloma des de fa molts anys també és un bon
Viver de grups de música, que han sortit músics molt potents i grups de música molt interessants. Per exemple, Muchachito va un bon inferno, que ara anirem sentint, mentre parlem una miqueta, de fons que posa a la banda sonora o algunes de les cançons importants de l'estrella. I aquí tenim precisament una de les escenes de la pel·lícula amb música de Muchachito va un bon inferno.
que per altre costat, quan parles de les coses d'actualitat, són les que han passat sempre, també. Clar, és que compta, eh? Sí, perquè tot torna, tot acaba tornant. No ens hem de callar, sempre hi ha hagut com amb les coses que tu has esmentat. Però amb unes diferències molt interessants, perquè si pensem en aquestes relacions que deia, no?, de diferents religions,
tradicionalment, des de sempre, han estat relacions, com a mínim, el que ha quedat a la història, més aviat, de batalles, d'enfrontaments sanguinolents, que havien de decidir qui es quedava amb la ciutat santa, que comparteixen tres religions diferents, i qui té la preponderància. Aquí, en canvi, en aquesta pel·lícula no deixa d'haver, malgrat les diferents problemàtiques, una voluntat de buscar solucions pacífiques, de reivindicar, de sortir al carrer amb pancartes,
d'accions polítiques, de consells que li dona una persona a una altra, de buscar una teràpia psicològica, d'anar a fer unes classes de flamenc i de ballar una miqueta per deixar que es campi la boira i que llavors tenir una altra manera de fer les coses. Tinguis més capacitats, sí. Llavors, bé, són... Sí, sí, efectivament, són les històries de sempre, però sembla que anem trobant, al llarg de la història anem trobant solucions
que no s'havien trobat anteriorment, a través dels centres cívics. Sembla que siguin llocs que no aportin res, però estan allà fent una feina molt bona de biblioteques, de ludoteques, perquè ara ja no es poden considerar biblioteques. Bé, un conte modern. I de cinemes que no només és un negoci, sinó que estan plantejats d'altres maneres, que també n'hi ha.
Ah, ara què dius, això? Jo no sé si t'estàs referint a la notícia que jo volia donar i és que aquest divendres es posa en marxa un projecte que jo trobo interessantíssim perquè és versió original, però a més a més subtitulat en català, que no n'hi ha res, no n'hi ha res enlloc. El Bolitxe, no? El Bolitxe. El Bolitxe, que és el cinema aquest que hi ha a Diagonal, molt a prop del Passeig de Gràcia, pujant la diagonal del Passeig de Gràcia a la dreta. I que sembla ser que s'estan ells mateixos fent el doblatge al català, o sigui...
És que no hi ha ningú més que ho faci. Són dues persones, dos crítics de cine. Diu, no us creiéssiu que fa la Generalitat. No, no, no, ho fan ells.
Bueno, tenen recolzament, perquè van fer la presentació i van anar, doncs, la gent de la Generalitat, de l'Ajuntament, allò, però no sabem exactament quin tipus de recolzament tenen. Però la qüestió és que és una cosa veritablement diferent, vull dir, original, veritablement. A més a més, versió original, que jo penso, tot i que, bueno, ja sabeu que és la meva opció personal, jo crec que s'ha de reivindicar, vull dir, poder sentir les veus dels actors...
és un privilegi, és un privilegi que no es té sempre. Estic d'acord amb tu. I a més a més, si tenim uns subtítols per anar llegint, i a més a més estan en català, mira, qui és independentista. I es veu que els hi va bé, eh? Es veu que els hi va bé. Es veu que els hi va bé perquè... Què passa? Que estàs posant etiquetes tu ja, també? Ah, no us avergonyiu ara. De què? No sé què dir. De m'interès. Va, anem pel bunyol. Anem pel bunyol. Anem pel bunyol. Anem pel bunyol.
Bé, jo penso que en el moment que acabi de llegir aquesta petita cosa entrarem en aquesta dimensió que hem estat parlant fins ara d'una manera clara. L'obra de Lluís Buñuel es vertreba a l'entorn d'un divorci dramàtic i irreparable, el conflicte entre la realitat i el desig.
Fixeu-vos en això, que això és molt important. Això és filosofia pura. Des de la imatge de l'ull tallat al començament del xan andalus fins a la visió de la tela penetrada per l'agulla a l'epíleg d'este oscuro objeto del deseo...
títol definitiu de l'obra de Buñuel, el conjunt de la filmografia de l'autor de Calanta esdevé plena, rica, d'aquesta imaginaria centrada en la representació d'aquest desig impetuós que anula la voluntat i així la possibilitat de llibertat real. Tot a plan, no? També, vull dir, frase gràcia. Partint de la base que el xoc entre la realitat i el desig és, al mateix temps, un xoc entre la rigidesa i la inestibilitat,
entre la normalitat d'un ordre establert i la normalitat d'un desordre individual i subjectiu, el cinema de Buñuel s'alimenta d'aquesta oposició entre subjectivitat individual, desig, i la realitat objectiva, realitat, i és a partir d'aquest antagonisme quan surt el tractament formal que tan bé sap imprimir el cineasta aragonès als seus films. Un tractament que passa
per una significativa diferència entre dues classes de planificació utilitzades, abastament per Bunyuel, els plans estàtics, preferentment americans o generals, i els violents o sobtats travelings o sums de velocitat que normalment acaben en un primer pla. Els primers insisteixen en la realitat coneguda normalment rígida i els segons la normalitat d'un desordre individual,
identificat amb el desig. Espera, estaves parlant del guanyel o de Tarantino? Clar, això dels zooms que acaben en un primer pla i això. No sé d'on t'ha sortit això. Això t'anava a preguntar. No, normalment sí que jo normalment ho signava. Evidentment això és una passada. Vull dir, després es poden buscar més coses perquè tinc aquí una cosa també
seleccionada i tal, que també té coses bones, però jo penso que amb això ja tenim, oi? Tenim argument per anar parlant. Sí, sí, sí. Que interessant és això? Què és el desig? Home, és que això està resumit amb la pel·lícula d'Estaley Kubrick, que aquella d'ells, Whatsapp, al cap i a la fi, és una pel·lícula que constantment ens està parlant de desitjos reprimits, no? Una pel·lícula bunyueliana. Sí, sí, és veritat. I l'Almodó també utilitza això del desig, i fins i tot a la ciutat productora es diu el DC, o sigui que
I jo diria que moltíssimes de les... Qui la busca, la troba, Jaume. M'ha agradat, m'ha agradat. Sí, sí, sí, sí. Fantàstic. El Moldovar fa... El desig està molt present en les pel·lícules del Moldovar. I per què va triar la seva productora que es digui el deseo? Per el mateix, ja estem parlant.
El que passa és que hauríem de veure en aquest sentit quina és la realitat amb la que xoca el Modóva en comparació amb la que persegueix el Bunyuel. Jo penso que la qüestió està en què buscava o què va aconseguir el senyor Bunyuel.
i què està aconseguint el senyor... Són plantejaments diferents. Poden utilitzar, home, esclar, i molts, com deia ell, això no és el Tarantino? També, també podríem anar a parar amb això, no? Home, al final de Django, quin ho desitja, allò? Tothom ho desitja, hòstia, tu elimines tota la brutícia que t'envolta i et quedes tu, que ets el rei Bamba, no? El rei Bamba, no, precisament, sinó tot el contrari, no?
Però posem algun exemple d'alguna pel·lícula del Buñuel que hi hagi aquesta lluita, perquè a mi... Totes. Totes, sí? No, no, no soc conscient. Clar, és que començant, si em permets, perquè has fet la referència a les primeres pel·lícules que va fer fins i tot amb el Dalí, no?, que eren el gos andalús i l'altre, que ara no recordo el títol, els dos manifestos... Tierra sin pan, sí, Tierra sin pan.
No, no, però l'altre que es considera com igual que el gos andalús, doncs van fer tots dos com una segona part que es consideren les dues d'un dintre d'aquesta dinàmica de manifest del surrealisme. El surrealisme, tal com ells ho van plantejar cinematogràficament, ja és això. Ja és el fet de plantejar-se les coses com les tenim a dintre del cap
i com quan les passem de dintre del cap a fora, és a dir, quan intentem fer correspondre el que tenim al cap com a desig, com a violència, com a agressivitat, només hem de recordar les escenes de l'ull tallat, de coses que ens fan fàstic, tot allò ho podem considerar la pel·lícula, tant coses reals com coses somiades, com pors, llavors aquí està una mica la disquisició que fa des del primer moment, vull dir, en la seva filmografia.
Clar, per què és realitat i desig? Perquè no sabem distingir molt bé on està la realitat i on estan desitjos que són foscos en realitat, és el que s'ha de tenir en compte. Potser l'Almodóvar, amb tota la capacitat que sempre ha tingut per plantejar això que tu deies, Joan, del desig, potser fins i tot es queda una mica...
a les beceroles, en comparació amb la capacitat de perturbar-nos que sempre ha tingut el Buñuel, de donar-vos una de cal i una de sorra, de posar-nos davant de la cosa més natural, de fer-nos riure, però de la cosa més terrible, també. Per exemple, Viridiana. Viridiana és una pel·lícula que el que planteja és, en principi, allò que podem tenir nosaltres al nostre interior, és que és molt injust que hi hagi gent pobra. Molt injust és.
I, evidentment, en l'època que estem, que hi ha tot un seguit de gent que hi va aparant, aquesta pobresa, doncs encara ho considerem més injust, no? El degeix seria que ningú no fos pobre. Ningú fos. Però, quan ja s'ha produït el fenomen, quan ja realment tenim gent pobra, gent pobra, vol dir que ja ha connectat amb tot un seguit de vicis que ja no tenen una racionalitat i un comportament natural, automàticament
No sabem diferenciar el fet del començament i l'actuació de quan ja s'ha apoderat això de tu. I això ho tenim amb aquelles persones que se'ls convida a dinar i acaba limitant una santa cena, però el comportament que tenen allà és totalment estripat. Això fa molt de mal.
Perquè, esclar, nosaltres tenim, com moltes vegades existia en l'època, sobretot de la dictadura, que per Nadal es convidava a un pobre a les famílies benestar. Sí, en té un pobre somessa. Pensa en això, mira Viridiana i veuràs quin de contrast... Què és el que et diu ell? Quin de contrastos t'arribaran a dins teu, a la teva ben situada...
capacitat d'assimilar totes les coses, veuràs com et trontollen, no? Bunyol tenia aquesta virtut, et feia trontollar tot allò que tenies ben edificat en la teva ment, no? Llavors, esclar, vull dir, i això ho pots trobar amb la pel·lícula El discreto en canto de la burguesia, home, i tant. A més a més... I amb aquesta no anava una mica més enllà, ja tocava coses físiques...
Bé, coses físiques i també, a més a més de parlar del desig, parlar d'allò que ens dotem per controlar aquest desig, que també és una part molt interessant de moltes pel·lícules. Sí, però fa una seqüència que quan es reunien precisament, o sigui, quan es reunien tots junts, és quan defacaven. En canvi, quan menjaven, se separaven cadascun d'ells. O sigui, mostrava la capacitat per aguantar les diferents olors
però no les olors del menjar, per exemple. Aquestes cadascuna tenia. O sigui, fixem-se que això també és un contrast entre desig i raó, no? Vull dir,
És que és això, no? Vull dir, Bunyol té un... Bé, no sé, l'oscuro objeto del deseo, l'última que va fer, i la TAC la tenia un èxit enorme. Llavors, el Bunyol ja havia entrat a dins de les consciències de tothom d'una manera absolutament tolerada. O sigui, que ja no feia l'efecte aquest. Tot i així, ell no era traïdor al que realment exposava...
Perquè allà et va jugar, allà va jugar amb coses tan elementals com posar la mateixa dona, o sigui, dues dones que representaven la mateixa dona, que era l'actuació de la mateixa dona. I eren dues dones diferenciades, no? Una era l'Àngela Molina i l'altra era una francesa, no recordo com se deia, no? I llavors deies, ostres, doncs això, per què? Per què ho faig?
T'obreix, vull dir, perquè identifiquis... O sigui, tu havies d'identificar la varietat d'aquestes dues dones amb la mateixa. Et proposava un joc, no?, vull dir, en definitiva. I és una manera de no poder escapar-se fàcilment. Això el Todd Solons, per exemple, ho va fer en una pel·lícula en la que un sol personatge estava representat, no sé si per sis o set personatges diferents. Un noi negre, gras, una noia guapa...
Molta gent diferent que en realitat eren el mateix personatge que havia estat maltractat sexualment en un moment determinat per una persona de la seva família, molt a prop del que parlàvem la setmana passada, amb la caza, per exemple, i llavors com que el tot solo et va canviant a cada moment el personatge, tu arriba un moment...
que amb un o amb un altre et identifiques. Vull dir, no pots escapar de la història de cap manera. I també el Buñuel jo crec que va ser un precursor una mica d'aquesta idea tan curiosa, no?, de fer que un sol personatge estigués representat per més d'un actor. L'Àngeles Terminador, jo crec que una de les més brillants pel·lícules que s'ha fet mai. Jo quan vaig veure allò vaig dir, ja ho he vist tot gairebé, no, que no és veritat, però...
L'Àngel Exterminador és una pel·lícula que, mentre ens està parlant d'una burgesia gairebé aristocràtica, que es comporta i que fa un munt de bestieses allà i tal, doncs ho pots anar tolerant, allò. És una fantasia, és un gairebé no-res, no?
Però esclar, quan a més a més de posar per allà un os i tal, després va i agafa i implica el concepte religiós com a tal, o la necessitat de la religió com a bàsic, llavors allà diu, doncs això, us en recordeu d'aquesta seqüència...
jo crec que allà et deixa fora després d'haver estat tancats durant molta estona de no poder sortir d'aquella habitació sense saber per què o amb una força invisible que no els permet avançar al final surten i llavors queden tancats en un altre lloc que és l'església que en definitiva és l'explicació del per què d'abans com podien haver quedat tancat la comparació amb un camp de futbol o amb un videojoc
Estar completament o poder sortir d'allò. Aquesta preocupació actual que hi ha sobre a quina edat han de jugar amb els vídeos i videojocs i sobretot que no passi d'aquest temps i tot això. De fet, és tot això. Allò que ens fa pressioners. Ara, he estat pensant mentre estàveu parlant amb la pel·lícula aquella de Lars von Trier, Dogville,
que és aquella noia que arriba a un poble que està dibuixat sobre el canal i llavors queda allà apersonada per aquella comunitat i en certa manera objecta el desig d'aquella comunitat i al final és absolutament trastocador, no?
L'objecte del desig, en aquell cas, seria la llibertat, però veritablement hi ha com una incapacitat per assolir-la i el comportament és tot el contrari de la pràctica d'aquesta llibertat, no? M'acabo de donar, a part d'una cosa que... Digues, digues, Hugo. Anava a parlar de Deadman, de Jim Jarmusch.
una altra cosa que també entra allà és quedar com en un infern allà atacat dintre d'aquell poble doncs ara mai mai mai no havia pensat i ara m'acabo d'adonar com que clar quan es posen en contacte coses en principi tan diferents perquè jo havia dit un nom abans que tu fessis aquest comentari Andreu Beldejur i m'acabo d'adonar que Dogville és Beldejur sí, sí, sí
És la noia, el que passa és que Buñuel, des del començament, la Catherine Deneuve ja ens explica i ens diu de què va aquesta noia, no?, què vol aconseguir, què està fent amb el marit, no?, de quina manera el trastoca i ella no sap ben bé tampoc controlar-se, però va fins al final de les seves perversions mentals i sexuals i, en canvi, a l'Argon Trier va una miqueta més enllà, no? Ens enganya, podíem dir, d'alguna forma, als espectadors i a tothom, no?,
Però jo no em digueu per què, perquè hi ha pel·lícules amb les que em sento traïcionat, en canvi aquí és el que tu dius.
és tan sobtat la sorpresa que et dona al final, quan t'explica que ella no és el que semblava, sinó que és una vell de jur, doncs que dius, d'acord, d'acord, m'has estat explicant una cosa i ara resulta que tota la història canvia, però no sé, no em vaig sentir traicionat. Però efectivament, i estem veient com a la història del cinema ja hi ha aquests contactes, vull dir, els directors que busquen de nou les històries, els contes, en aquest cas estem parlant de contes
perversos, podríem dir, però per què són perversos? Perquè reflecteixen la realitat com cap altre. Bueno, hi ha molts contes infantils que són molt perversos, eh? És a dir, que si analitzes el que estàs explicant i el que... Jo recordo un del François Ozon, el que hem vist últimament amb allò de la casa i de l'escola i tal,
que ara ha presentat també en una altra pel·lícula, Cants. Jo recordo una, que em sembla que es deia Los Amantes o Crueles o alguna cosa així, que és justament, és a dir, és la història d'una noia que es vol carregar amb un nano, amb un nano que la pertén, amb l'ajuda del seu nòvio. Llavors s'escapen i a partir del moment que s'escapen i s'amaguen en el bosc,
cauen en una cabana on hi ha un senyor que seria el Gretel i com es diu el Hansel i Gretel i els tenen tancats allà i tot el que ve a continuació tot és Hansel i Gretel i és d'un dramatisme d'una força i d'una perversió és a dir, molt forta molt forta
I trobes allà el conte de Hans Ligret. Sí, sí, està allà. Per tant, jo crec que sí que hi ha molts contes infantils que suposo que tenen aquesta perversió per allò que dèiem perquè després d'intentar donar-li la volta. És a dir, per intentar després tranquil·litzar el nano. Ha arribat un punt que hi havia una perversió i donar-li la volta perquè vegi que hi ha una sortida. Això és el que va fer Disney, no? Per exemple, que avui en dia molta gent...
confon el que era el conte amb el conte que va explicar Disney perquè veiem casos d'uns finals
A Disney sembla que tot sigui molt feliç, però et deixes el conte original i veus que hi ha morts, hi ha d'avers i hi ha de tot. Aquí estaríem, és que a Disney, tot el que ha fet tota la vida està tot al contrari del que estem parlant, tot al contrari del que fan els contes dels que parlava Andreu abans, dels contes aquests que són actualitzacions dels tres contes, com l'Estrella, que us comentava jo, de tot el que ha fet el Buñuel durant tota la seva filmografia, de l'As von Trier,
Per això, de vegades, quan parlem d'una pel·lícula de Disney, bueno, Monstros S.A. és una pel·lícula de Disney, d'alguna manera. Llavors, no sé com ho podem compaginar, no?, perquè parlem sempre que és una pel·lícula de les que ens ha ofert, no?, una història de manera molt potent i molt diferent. Però, bueno, és de Disney, també. Podem dir que Disney, de vegades, se'ls escapa... Que evoluciona, que evoluciona. I llavors, depèn de l'època, jo penso que també, com tot, com el món del cine, no?, vull dir, una època s'incideix més en un aspecte que en un altre, és a dir...
Hi ha una evolució. La pel·lícula que us volia dir abans i que no ens en recordàvem era l'edat d'or. Recordeu el gos andalús i l'edat d'or, que no se sap quina és més bèstia, no? Jo diria que l'edat d'or encara va una miqueta més enllà, perquè veiem com uns pares, si us en recordeu, disparen amb una escopeta al seu fill i diuen, bueno, i ara això per què? Bueno, doncs, plantegem-nos-ho, no? Plantegem-nos-ho.
Jo, per donar encara una mica més de contingut al que estem parlant, els fundadors del surrealisme han definit ells mateixos el seu moviment com l'exploració de punts de la consciència no sotmesos a la raó. O sigui, en definitiva, estem parlant de psicoanàlisis, clar. De desig. Això mateix, de desig.
un rebuig constant de la lògica i de la racionalitat, donant sortida lliure a la imaginació, on els somnis, les al·lucinacions i fins i tot la bogeria esdevinguessin un mitjà de coneixement. El pensament així, alliberat de tot sistema i com a conseqüència de tot límit, hauria, més enllà de les aparències lògiques i formals, desvetllat la veritat del món.
Aquesta era la pretensió, una filosofada total. Tot això és clar, persones que ho han recollit, que han donat tots elements perquè hi pensem. Hi ha més coses, però vaja. Atesa aquesta explicació, cal insistir en el fet que la revolució surrealista, massa sovint considerada en les seves manifestacions formals, és, en essència, moral.
dirigint-se no a les idees jurídiques, econòmiques o polítiques, com la major part dels moviments revolucionaris, sinó a les estructures ideològiques de la societat. Així doncs, el surrealisme és un estat d'esprit més que un mètode.
Institucions, per exemple, com la religiosa. Exacte. Vull dir que és un dels temes que recordareu que el Buñuel, tothom ho sap, era un ateu, un ateu convençut, però també ha estat de les persones que la història del cinema amb més profunditat ha estudiat la història, sobretot catòlica, i ha anat fins al final en el sentit de dir, si vosaltres creieu en aquests símbols, doncs jo us els col·loco amb el significat últim que té.
I una part de les pel·lícules que va fer a l'etapa mexicana, per exemple, ens ensenya una persona que viu en una columna les històries de la Bíblia, ell les posa en la realitat. I veiem com una persona viu durant èpoques senceres, mesos, anys, allà. Simón, per exemple, l'Estajirita, la història de Simón del Desert, ens explica això. És que la religió és una institució molt potent justament per controlar els desitjos dels homes. Aquí està.
La seva missió bàsica és aquesta, i aconseguir un ordre moral que sigui d'un signe o d'un altre, d'una orientació o d'una altra, però aquesta és bàsicament... I jo penso que Buñuel ho va entendre perfectament. I per això ataca, sobre aquesta idea. Podríem valorar que això és un atac, però tal com ho ha dit ell, això no és un atac. Ell, en definitiva, deia... Té dues vertens. Soy ateo, gracias a Dios, deia...
Té dues vertents, té la vertenda que realment ens permet... No, fer reflexionar més que atacar jo potser, potser seria una manera de fer-te descobrir les contradiccions que la pròpia església en aquest cas pot tenir. Però jo estic d'acord que en determinats moments la religió ha servit per atacar, perquè hi ha hagut un intent d'inhibir tant el desig de la població, de la humanitat, que ha sigut contraproduent totalment, o sigui, és
té aquestes dues vessants, que amb una dòcia adequada la religió és molt interessant, amb un excés la religió és totalment contraproduent. Jo penso que Buñuel va afinar molt bé cap a... Pot ser més destructiva que la pròpia por. Que el propi desig. Molt bé. Que la sintonia... Hi ha la sintonia en marxa, que vol dir que s'està acabant el programa, i potser hauríem de recordar que la setmana que ve...
Ens toquen dos temes. Un és quin haurien de ser... Bueno, toca a en Francesc, que ens parlaria del King Vidor. No, del King Vidor no. Estem fent un embolic ara. El Pierpaolo Pasolini. No, és que hem fet un embolic de temes i de directors. Jo ara tinc apuntat aquí el Pasolini. I jo intentaria fer un tema que, la veritat és que em sembla que és un tema difícil i la veritat és que no sé com me'n sortiré perquè no he fet fins ara res.
i és quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film. Em sembla que és un tema interessant, inclús per posar-nos d'acord amb les valoracions que fem de les pel·lícules. Molt d'acord i molt adient en el moment en què estem. I potser que hem de fer una mica, com avui ja dic, l'Andreu ens ha proposat, així més o menys
surrealistament, perquè era més o menys inconscient, no?, el fet d'introduir d'aquesta manera el tema, que seria començar per aquest tema, i llavors tot el que després parlem durant el programa, doncs quedaria ja afectat per això. Ja us he enviat uns documents, que si us els voleu mirar una miqueta... Jo me'ls he mirat, jo me'ls he mirat. Perquè fa gràcia el tema de parlar de, curiosament, una pel·lícula que ha estat motiu de controvèrsia, continuarà sent...
que són indicables, gairebé al final de la pel·lícula, el protagonista, el noi negre protagonista, es considera ell mateix, es defineix com un pragmàtic.
Però jo, sense haver vist això, ja us havia enviat coses sobre el pragmatisme. Per tant, és un dels temes que jo penso introduir... Jo ho he llegit, jo ho he llegit. Doncs som-hi. Vinga. Molt bé la teva participació avui, com sempre. Que vagi molt bé. Fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent. Blum, plospot.com per tornar a sentir aquest programa. Reveure't. Adéu.