Ara escolta's, ràdio d'esvent. Sintonitzes, ràdio d'esvent. La ràdio de Sant Just. Durant de 8.1. Ràdio d'esvent. Durant de 8.1. Ràdio d'esvent. Durant de 8.1.
cinema sense condicions. Bona tarda, bona nit, bon vespre, bona vesprada.
Estem aquí l'altre vegada, una setmana més, cinema sense condicions, disposats a passar-ho bé, a xerrar, a discutir, a diagramar els nostres punts de vista sobre les pel·lícules que hem vist. I, com és habitual, el programa tindrà tres parts. La primera part que parlarem o de les novetats que puguin haver-hi a la Biblioteca de Sant Just o de les pel·lícules que hem vist. Una segona part, o també podríem parlar una mica, suposo, dels premis als Òscars que s'han entregat aquest cap de setmana,
A la segona part podríem parlar, el que passa és que tenim un petit problema i és que la Carme, que és qui havia de presentar el tema dels Germans Coin, ha tingut una lleugera a disposició i no poder assistir avui al programa, i per tant improvisarem una mica parlant dels Germans Coin. I la tercera i última part parlaríem de la pel·lícula del mes.
que en aquest cas és la pel·lícula premiada pels Goya i igualment pels Gaudí, Blancaneu. I nominada pels Òscars, no? No va arribar. Al final no va ser. Va ser nominada però no la van triar. No la van triar. Estava despistat. Sí, sí, no la van triar. Doncs bé, de moment, com tothom pot veure, estem tu i jo, Joan. Sí, de moment estem en francès, qui jo, perquè el Jaume suposem que ha d'arribar, però la Carme ja hem dit que no podia venir per una indisposició de darrere d'obra.
Molts ànims, Carme, i vinga, que no sigui res. Semblava venent aquí. No sé precisament el canvi aquest que tenim proposat ara. Ja ho anirem dient al llarg del programa. Tenim alguns canvis respecte al plànin original, però ja estan penjats en el bloc, els canvis i tot. Vull dir que tothom que vulgui se'ls pot consultar.
Aleshores podem parlar si vols de les novetats aquestes que ens han fet arribar a l'Agenda Biblioteca d'aquest mes. Sí, doncs vinc endavant. Hi ha una colla de pel·lícules interessants. Albert Norris és la primera, de Rodrigo García, que és el fill del García Márquez. És molt curiosa, una pel·lícula que la Glenn Close interpreta d'home.
que és un paper que ella sempre havia volgut fer i que va, al final se n'ha sortit. No és potser, sens dubte, el millor de Rodrigo García com a director, jo penso que Madres e Higues és excel·lent i és molt superior amb això, però és una pel·lícula digna de ser vista.
Però abans de continuar Joan, digue'ns als uients, en aquest cas jo també com a uient teu, de les pel·lícules que hi ha aquí, que són unes quantes, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, com a novetats de DVD d'aquest hivern 2013, quantes n'has vist? Perquè com que acostumes a veure tantes... No les he vistes totes. La primera l'he vist, l'Aber Norris, la Declaración de Guerra, també.
El Javre no l'hi he vist. No la vaig poder veure.
Juego de Tronos és una sèrie televisiva que m'han regalat per veure, però no l'he començat al primer capítol, però en parlen tothom molt bé. La Pesca del Salmón d'en Yemen ens en va parlar la Carmen Abbott, però li va dir que estava bé, que es podia veure.
Shame sí que l'hem vist, suposo que tu també l'has vist, no? Shame la vaig veure, però d'aquella manera, amb unes condicions no molt bones, bueno, com ho diria jo, de disposició per veure la pel·lícula. Estava més aviat amb una dosi d'alcohol excessiva. Mira, tot s'ha de dir, sense condicions. Si hagués de destacar d'aquesta llista que ens han ofert quines recomanaria, jo recomanaria, per exemple, declaració de guerra,
És una pel·lícula francesa que explica una malaltia que van passar el director, la noia i el marit, que són els actors que protagonitzen la pel·lícula.
en un cas real que és el seu nano va estar molt molt malalt, i aquesta és francament bona, és una pel·lícula recomanable. Jo del Havre no em puc parlar, però en Jaume la deixa molt bé, i després potser també dels Descendientes la deixaria molt bé. Penso que Descendientes és una pel·lícula amb el George Clooney, és una pel·lícula molt rodoneta, jo l'he vista una segona vegada, amb la família, i em va agradar més la segona vegada que la primera.
Potser amb un segon visionat li trobaria alguna cosa més. Jo potser la primera vegada no em va entusiasmar i en canvi amb una segona versió, amb una segona visió em va agradar més. És a dir, la vaig veure amb la família la segona vegada i la vaig trobar amb el més interessant. Vaja, diguem que estem parlant de grans o com a mínim molt coneguts o interessants directors, un Alexander Payne, un Akika Orismaki, un Francis Ford Coppola, l'Home sense edat i un Mark Armstrong. El Shame també és una pel·lícula que va tenir molta ressonància.
Va ser amb el Michael Fassbender com a actor, que possiblement era una de les pel·lícules que més em va llançar més. Per tant, són tot plegats. Jo l'última, la de l'Esteban Spielberg, Caballo de Batalla, no en tinc ni idea, no l'he vista. Sí, la veritat és que la gent no en parla gaire bé de la pel·lícula. Molt espectacular, en quan la posada en escena, en quan la música, com sempre, del John Williams.
però el resultat i el que la pel·lícula li dona a l'espectador com a novetat i com a cosa interessant, tothom que l'ha vist, jo tampoc. Ja saps, ja potser els ulls també se'n recorden que de la Spielberg... No és el teu prodirecte. No, però si en deixo una miqueta de moment, vull dir, bueno, una ha de tenir la seva selecció de pel·lícules, no les podem veure totes, i fins i tot de vegades no pots veure les que sí que voldries, com l'arbre, per exemple, del Kaurismaki, doncs bueno, si he d'escollir deixar de la Spielberg, doncs les deixo, sense cap mena de problema.
El que dèiem, una bona selecció de pel·lícules en quant a novetats a la biblioteca, les que hem anat dient i unes quantes fins i tot les hem vist amb opinions diverses, teves i meves, com és normal que passi, però ja ho sabeu, tot això és el que podeu trobar com a novetats d'aquest hivern 2013
fins a la propera remesa, que arribin més pel·lícules. Ja hem informat una miqueta del que tenim. Aquí hi ha la biblioteca Joan Margarit, aquí al costat de la ràdio. L'altra cosa que podríem comentar és els premis d'Òscar que hi ha hagut. Vas veure la gala? No, perquè les tantes de la matinada...
Jo no ho sé si és veritat o no, ha arribat que va ser bastant avorrida, massa llarga, i que en canvi van estar bé alguns números dels musicals que van fer, però ha estat, suposo que més o menys els oïdors també ho saben, que l'últim premi el va ser entregat per la dona de l'Obama, i va amb una sorpresa absurda perquè ningú sabia res,
I fa gràcia perquè es veu que el George Clooney, que és productor també d'Argo, que és l'avançadora, va fer un comentari dient que, com que acabaven de donar-li el premi a l'Anglí per la vida de pinça magasera, doncs es pensava que no els donarien amb ells. Llavors, quan va veure que era la Michael Obama, va dir que això va per nosaltres. I la raó, em sembla que és perquè, en el fons, no sé si tu l'has vist, Argo,
No la vaig veure. Sé molt bé de què va i n'hem parlat aquí molt, del rescat d'uns prisioners en un país d'Orient, a Iran concretament, a través del muntatge d'una suposada pel·lícula per mirar d'atreves del país, però tothom diu que està força bé. Tu l'has vista, oi? Jo l'he vista. I, aviam, de totes les coses que he llegit aquest matí, que he llegit unes quantes, la que potser m'ha semblat més atractiva és la del país.
posava un títol que era Hollywood s'autoprèmia con Argo. Per què s'autoprèmia? Perquè en definitiva la pel·lícula parla d'un muntatge que es fa a Hollywood per poder fer veure que van a rodar una pel·lícula i amb aquesta excusa puguin salvar d'alguna manera podríem dir els segrestats o els podien caure segrestats a la veritat.
També m'ha agradat molt el comentari que feia el Carlos Boyero, que és un senyor que normalment hi toca bastant, quan parla justament de diu juicio a la gala i el palmarés i diu l'alta política també en pone y quita premios. Llavors fa una sèrie de comentaris que em penso que valdria la pena de comentar-ho, de llegir, encara que sigui molt de pressa. Diu, aunque se suponga que nadie conoce el contenido de este sobre,
Me temo que es imposible que le concedan el Oscar a la tensa, compleja y extraordinaria la noche más oscura, que yo tampoco he visto. Sabemos que Obama dio la orden definitiva del asalto al escondite de Bin Laden y siguió en directo la ejecución de este y de varios de sus familiares.
Bona tarda. Hauràs de tornar a saludar ara d'aquí una mica, però bueno, perquè encara el micròfon no estava obert, però què hem de fer? Ara posarem, posarem perquè et puguin sentir. Deia que estàvem comentant el que comentava de fet el Carlos Bolleros sobre l'entrega de premis dels Òscar i deia a ell, ell sugereix que, de guta, que
La Noche Mas Oscura, que es veu que fa una mena de crítica o mostra com els americans mateixos torturen la gent perquè puguin aconseguir on és el Bin Laden, ara se sent un soroll estrany, com si ressonés. Diu que aquesta pel·lícula segurament no la van premiar perquè era massa políticament incorrecte des del punt de vista nord-americà,
i en canvi segurament Argos, una pel·lícula molt més correcta, molt més amb sintonia, amb què desitjaria tant Hollywood com el govern dels Estats Units. Tot això, diu que ho cuenta Catherine Bellum magistralment en la part final de la pel·lícula, tot això de la tortura i tot això, y antes nos ha descrito las torturas con las que se enseñan los buenos para encontrar la pista de los malos o del malo.
Consecuentemente, sería muy extraño que la primera dama fuera la encargada de bendecir académicamente una crónica real cuyo tratamiento tiene que resultar incómodo e incluso provocar náuseas en las terceras de tortura para el público de cualquier parte, en la que cuentan de forma turbadora los salvajes métodos de los agredidos en el siniestro de Alonso Esa para acabar una década más tarde con el uidizo verdugo.
Si el cine norteamericano celebra aventurosamente este año de viejas y nuevas gestas de la devaluada CIA,
Inclusa realització, es diu que el Ben Affleck és, com a actor, una mica fluixet i, en canvi, com a director, incús com a guionista, perquè ell va ser el guionista que havia escrit l'insuportable Will Hunting amb el Matt Damon. L'indomable Will Hunting, sí senyor. Potser era insuportable, també. Era indomable, era indomable. Va guanyar l'Òscar quan era molt jovenet fent aquest guió amb el Matt Damon.
La pel·lícula aquesta s'ha fet una mica d'allò perquè explica un cas de la CIA en el qual tothom queda bé, tothom queda molt maco, tothom ho fa molt bé i en definitiva els americans són meravellosos. Llavors, noves gestes de la revaluada CIA tan necessitades de la pobra de autoestima després de variados y monstruosos despistes o errores, nada mejor que exaltar la triunfante gesta de liberar mediante el recurso imaginativo más audaz
a 6 compatriotes en el gran Dejo Meyni. Sin torturas, sin matar a nadie, mediante un engaño tan insólito como pedir ayuda a Hollywood para montar una película. Llavors, clar, en definitiva, no deixa de dir el que està dient el Carlos Bollerós, que amb tot això es fa una exaltació, diríem, de la política nord-americana, dels americans i de la CIA.
i que una vegada més els premis que es donen defineixen el tipus de gala i el tipus de muntatge que es fa. Això és completament normal. Sí, sí, doncs bueno, trobo interessant aquesta reflexió. Ja home, ja pots parlar i tothom... Hola. Ara puc parlar-ho. Ara sí. No, abans també podies parlar però ningú no et sentia. Era la qüestió que havíem de resoldre. Ara ja està.
Bé, no? Tan natural com la vida mateixa. Una mica el que dèiem l'últim dia, oi? El canvi de la fi és tot tan previsible, a vegades, que dius, bé, quan s'acumpleix, doncs ja està. Sí, la veritat és que... Anem per una altra fulla i malauradament, segons el meu critèri, anem per un altre any que passarà més o menys el mateix. Avui precisament he llegit un article que deia que els americans han perdut l'oportunitat.
de ser més seriosos, de plantejar temàtiques més adultes, diu perquè estan tan agafats amb tot el que és, ja no l'adolescència, sinó fins i tot l'infantilisme, que la veritat és que aquesta vegada podien haver premiat fins i tot el Lincoln, perquè són
Són propostes, diem-ne, adultes. El Yango. El Yango també. No t'agrada tant. A veure, que no m'agradi no vol dir que no sigui una aposta més de llop. De tota manera té molt, i sobretot al final,
Té molt d'infantilisme, tot allò, eh? Però bé, vull dir, és una... L'amitificació, sí. Jo haig de confessar, com que he estat parlant que no ens agrada massa l'Spielberg amb algunes coses, jo he de confessar que, darrerament, degut a les converses que he tingut amb diverses persones, entre elles també, la Carme, que ho deia l'altre dia, però a més a més de la Carme hi ha hagut altra gent,
m'han entrat ganes de veure el Lincoln, perquè tinc la sensació que per la gent una mica llegida, la gent que li interessa més el tema o més la problemàtica política i tot això, es veu que té molts elements francament interessants. Potser la pel·lícula és cert que des d'un punt de vista, pel que hem arribat, des d'un punt de vista de públic és feixugosa o és freda o és lenta,
i el públic potser està acostumat a coses de més ritme, però es veu que si et pares a analitzar o a escoltar els diàlegs, el que es diu, tota la política que mostra la pel·lícula, ja és de quasi 3 hores de pel·lícula, es veu que hi ha moltes coses francament interessants. Jo he obliterat un autor de Cornellà, el Xavier Borrell, al cinema del gallenens deia que els diàlegs, en aquest sentit, més o menys, seguint la línia del que tu deies, doncs eren excel·lents.
Si anaves a seguir una mica la línia, la resposta, la manera com estaven coordinats, doncs era una gran pel·lícula. La realitat de la dialèctica, en definitiva. I jo em sembla que això deu ser molt interessant. Per això em va encantar moltíssim ganes de veure-la. És el que diem, són pel·lícules adultes que poden tenir més o menys acceptació. Igual no, però entro en la pel·lícula que vaig veure ahir concretament, que és aquesta del mapa dels núvols.
L'Atlas dels núvols. És una pel·lícula que han fet els germans Wachowski. Amb el Tom Twicker. Corre l'Ola Corre i altres coses. Aquesta és una pel·lícula que l'altre dia, segur que no tenim el tall avui, però és igual. L'Albert deia
que el problema que tenia aquesta pel·lícula i la crítica en general se l'ha avantajat d'una manera, diríem, negativa,
El problema que té diu és que és una pel·lícula excessivament infantil, deia aquest xicot. També deia altres coses. El que passa és que va dir dues coses. Al començament semblava que estigués més aviat en compte de la pel·lícula perquè efectivament era com una mena de trencaclosques. La va anar reciclant. Sí, exacte. Però després va venir a dir-nos que era una pel·lícula avançada a la seva època.
Jo crec que les dues coses són compatibles de totes maneres. Una pel·lícula que està feta des del punt de vista potser d'una persona, això que està muntant un trencloclosques i que això de vegades segons com ho mirem només té l'interès d'aquest trencloclosques i potser si te n'adones de com està fet ja deixa de tenir aquest interès.
i, en canvi, sembla que, exacte, quan va gestionant en el seu cap una miqueta més el que ens volia dir, ens va venir a dir això, que podia ser un clàssic, com aquells que anys més tard, que molta gent no ho havia entès en el seu moment, i anys més tard tothom diu, carai, quina pel·lícula es va fer en aquell moment. Tu l'has vista? Sí, sí. Diu que el final és curiós. Què passa al final? Està molt bé. És un final molt interessant,
Bé, no desmanteix res del que podem tenir en la nostra closca, no? Que si tenim por a la mort probablement ens hem de convèncer que tornarem a néixer i que en definitiva això doncs vol dir que no tinguem tanta por a morir. Però per altre costat, també des del punt de vista del compromís social, d'allò que tantes vegades, sobretot el senyor Guardiola ens recordava que hem de ser seriosos,
treballada des del bon matí. Si nosaltres entrem en aquesta dinàmica, nosaltres no som res més que una d'això d'una cadena. Una peça d'una cadena. Una peça d'una cadena. I que en definitiva treballem amb la memòria i pensant en el futur i el que hi podem aportar. Aquest és el discurs de la pel·lícula, és tan elemental com això. Llavors, esclar, deixa plaent a tothom. I per aconseguir tot això, hi ha moltes lluites, hi ha moltes referències,
Pel·lícules fins i tot, però també hi ha referències al cinema més modern en quant a efectes especials. Ell parlava, el nostre amic, l'Albert, parlava de...
d'efectes especials informatitzats, no? Sí, sí, sí. Però encara que sigui així, buah, funciona, però que no t'ha de gust veure. Aquests germans, la sèrie de pel·lícules més conegudes de Matrix, ja ho testifiquen, això, ja deixen clar que... Fan un recorregut amb diferents personatges, que al cap i a la fi són els mateixos intèrprets, això també no deixa de ser un joc de vinalles, que sobretot pels cinèfils pot ser molt interessant,
El que passa és que ve, que té tres hores i que lògicament pot aparèixer l'accés. Però jo m'ho vaig passar molt bé, sincerament, i em va interessar molt. Jo crec que madurarà aquesta pel·lícula. Tot i que se surt una miqueta ara de la crítica cinematogràfica i del que estem parlant, però amb la relació que hi ha d'aquests germans Wachowski, pràcticament tothom ara mateix sap que un dels germans va canviar de sexe fa poc,
Vaig tenir ocasió, allò per casualitat, passant d'un vídeo a un altre de Youtube, de veure una declaració que va fer el germà que ha canviat de sexe en un premi que li havien donat dels drets humans i és impressionant. Us ho recomano, que busqueu. Ara mateix no us cedi la referència, però és maquíssim, el tipus d'humor que utilitza de manera tan sensible com explica la seva vida, la seva història, el seu desig de fer pel·lícules,
la seva vocació de ser una altra cosa, de no saber exactament què era.
i el testimoni que dona de tot això perquè li serveixi per a alguna altra persona, potser, i en aquest moment ell s'emociona, ella, perdó, perquè el canvi és anar a reconèixer que ella sempre ha nascut dona, tot i que ha nascut amb un sexe equivocat, diguéssim, és preciós, us ho recomano, que feu una ullada, perquè està amb preciosa titulada, i és molt maco, la veritat és que val la pena per conèixer una miqueta millor la idiosincràcia d'aquesta persona en concret.
En la pel·lícula també hi ha referències en aquest sentit, que són molt interessants també, que lliguen perfectament amb tot.
Sincerament, bé. La crítica i això ja sabem, oi? Mira, hauríem pogut agafar la pel·lícula del mes, també. Hem arribat una miqueta justets, però bé, content d'haver agafat-la. El divendres ens van passar una pel·lícula que, com que fan això, com que estaven nominades als Òscars, ens van passar a contigui l'altra setmana, i el divendres ens van passar també d'improvisis, ràpidament, una cosa que es diu un assunto real,
que és la pel·lícula danesa que estava nominada també pel... com a millor pel·lícula estrangera. Que al final ha guanyat amor. Que al final, com era previsible, ha guanyat amor. Ja vam dir que Contiki estava bé i aquesta, penso que també, doncs era difícil que poguessin competir amb amor. És una pel·lícula curiosa. Tinc entès el divendres que ve, que és una pel·lícula que la veurem segurament més abans que la Contiki, que passarà d'aquí un mes o un mes i mig aproximadament, que tenia molts premis,
I és un drama d'època, és una pel·lícula d'època, que és la jove Carolina, que comença per la vocació i la descripció de la noia, un actriu molt maca, molt jove, ja no la coneixia mai. Per la jove Carolina Matilde, és un fet històric real, es veu. Casada sent una adolescent amb el rei de Dinamarca, Cristian VII,
És un horror viure amb un merit ciclotímic i estrafolari que proposa mesures com nombrar al seu gos membre honorari del Consell d'Estat o que circulin a Copenhague per la nit carruatges buits per recollir a la gent beguda.
Així les coses, Carolina es rendeix als encants del metge personal del rei, un intel·lectual progressista. Està bé perquè amb això introveixen bàsicament la pel·lícula tres temes. Un primer tema és com que ella s'enamora, diríem, d'aquest metge i ells estableixen una adulteria en relació amb el rei. Hi ha la lleialtat per part del personatge aquest, que és el personatge principal al metge, de la lleialtat que li deuen al rei.
per segona vegada, ja l'altre tema és l'amor que té sent la reina, i en tercer lloc, i no deixa de ser important, l'oportunitat que en aquest home intel·lectual, un il·lustrat del segle XVIII, pensa que pot convertir Dinamarca en un país que era mitjàval, convertir-lo en un país il·lustrat, en un país molt més modern.
Aleshores, la pel·lícula treballa tot això, i crec que la pel·lícula és una pel·lícula simplement ben feta, amb uns actors que estan molt bé, que estan molt ben dirigida, doncs explica, per exemple, el Carlos Boyero, que és el que llegíem abans, l'idea d'aquesta pel·lícula. Diu, excelente cine de época. Está narrada con inteligencia, complejidad y sutileza, sin recurrir al melodrama ni al maniquerismo facilón, con fuerza visual y expresiva.
i explica un incident no gaire conegut de la història de Dinamarca del segle XVIII.
que està ben explicat i que es fa més o menys interessat en totes aquestes lluites i tots aquests conflictes que estem... Vull destacar només que el protagonista, aquest actor d'anés, el Max Mikkelsen, és un actor de cara completament reconeixible, entre altres coses, perquè ha participat en un de les últimes pel·lícules del James Bond, a Casino Royale, i que és impressionant. I, fins i tot, hi ha una curiositat encara més gran, i és que apareix
A la primera pel·lícula, el primer llar-metratge de Paul Oberherr, a Torremolino 73, ara mirant la seva filmografia, m'ha cridat molt l'atenció. I una pel·lícula molt excel·lent, molt interessant, que no sé si la coneixeu, que es diu Wilbur Seguir es suicidad, una pel·lícula del dogma, que ell fa un paper dels dos germans, un dels germans és ell.
És un actor que sobresurt, és a dir, en aquesta pel·lícula, si hi ha algú que destaca és la interpretació d'aquest xicot. Molt, molt. I és l'actor habitual de la directora Susan Beard, i ha fet parella a unes quantes pel·lícules, entre d'altres després de la boda, per exemple, impressionant pel·lícula, o aquesta darrera que vaig comentar perquè la vaig veure, va ser tota una impressió per mi, Te quiero para siempre,
Una pel·lícula aparentment romàntica, però que té unes repercussions molt interessants. Vull dir que ja només per això val la pena. A més a més, una altra última curiositat, si vols comentar després alguna cosa més. Joan, però el guió està fet per director, pel Nicolai i el Gergés. Sí, sí, l'Arts Trier. Per l'Arts Munchesterberg, i aquí hi volia arribar, per l'Arts Trier, que jo ja li he tret el bon, fa temps.
Clar, s'ho va posar ell. Doncs, no, no, ja ho he vist. No passa que no ho he comentat, però havia vist que el guió era de Les Mons Triguet. Potser em va xocar, perquè, a més a més, la pel·lícula, així com que Les Mons Triguet té aquest estil una mica provocador, experimental i tal, aquí diríem que, en el fons, estem davant d'una pel·lícula clàssica. És a dir, i suposo que ella ja ha col·laborat com a guionista i tal, però sense voler estripar res.
I 137 minuts. Sí, no és curta. Però s'aguanta bé. No es fa gens pesada. És una pel·lícula molt normal, molt ben feta. Per això estava seleccionada com a millor pel·lícula estranger de parla en anglès als Òscar. Una pel·lícula interessant. Tinc ganes de veure-ho. Aquest divendres s'estrena. Fantàstic. Jo vaig veure la cinta blanca. Ah, sí? Una altra vegada? Bé, bé, bé. I què tal? Bé, bé. El millor Spielberg.
No, Spielberg no. No, ja ho sé, que no és de Spielberg. Però bueno, com que ja sabeu aquesta pel·lícula és d'aquelles que jo... Vaig trobar-hi moltes connexions amb... Amb amor? Amb amor, i tant que sí. Sí? I tant. Jo no ho recordo, això no sabria fer-ho, no sabria... Bé, és molt elemental, en definitiva, és aquell convenciment que podem arribar a tenir a dins nostre que allò que fem és el millor que hi ha, no? I llavors, lògicament,
doncs ens podem trobar amb la pel·lícula mort que fem una atenció que arriba a un punt que tot allò, fins i tot ens podem decidir per destruir-ho ipso facto i amb la qüestió de l'educació també pot ser el mateix.
A mi em va interessar per això, perquè li vaig veure una mica aquesta relació. Estem parlant d'una mica. No ho hauria dit mai, però ho trobo encertat. Estem buscant punts de connexió perquè hi ha un autor que ho ha fet. I llavors dius, a veure, em va interessar moltíssim, sobretot cap al final, de la manera que tot plegat s'esmicola d'una manera sense solució.
Jo trobo que està molt bé. Que té tota aquesta característica que tu dius, que probablement si no l'hagués fet en blanc i negre i hagués optat per una fórmula més ortodoxa de la qualitat i tal, no hagués donat aquesta valoració, és més que probable, no ho sé. Però a mi a nivell de valors em va interessar molt.
No, la veritat és que la pel·lícula no es pot desestimar quan a la interpretació d'un fet històric i fins i tot d'una realitat que en qualsevol moment pot créixer. I la causa ficta, tu. L'anàlisi és correcta. Jo el que no li veig és que sigui massa novetós. I al mateix temps utilitza un estil... Amor a mi sí que m'ho sembla. Revolucionària, però no novetosa.
Vaja, és una altra cosa. Aquests matisos són interessants. Revolucionària en el sentit que després de veure tot un seguit de films, més grans, més petits, i estic pensant en els dibuixos animats, que parlen que la necessitat és que l'atenció social és el que en definitiva ens ha de resoldre el tema del sacrifici sense límit, llavors la pel·lícula ha mort
L'argument d'aquest sacrifici el fa evident, però també molt evident que al final ens diu, bé, vosaltres mateixos... Jo el que no tinc clar, aviam, jo no la tinc fresca ara...
L'altre, no? El que tu vas veure ahir. La cinta blanca. La tinc com lluny en aquest moment. Però tinc la sensació, t'ho pregunto per si tu també això ho notes, tinc la sensació que mentre que amor és una pel·lícula en el fons, no és que... ella és molt fred, llavors t'ho mira tot des d'una certa distància, però en el fons tu és com si entressis amb caliu, amb aquests dos actors que estan en aquesta etapa final de la seva vida, i en canvi tinc la sensació que a l'altre, la cinta...
a la Cinta Blanca el que passa és que és tan fred, tan distant, que tu no arribes a sintonitzar. Tant llunyà. Tant llunyà que no arribes. Aquesta és la qüestió. És llunyà, això. Llavors, bé, però venim d'això. Vull dir, aquesta és la constant, també. Venim d'aquestes bases i en alguns punts del planeta, això encara és vàlid. Vull dir, encara funciona així. Llavors, compta, eh? I en base... Per què, fins i tot, hi ha alguna estona que és francament genial
Diu perquè vosaltres heu d'entendre que jo no puc deixar això sense el càstig que mereix. I ho enteneu, no? I els fills diuen que sí, clar, perquè estan... Però una altra cosa és... Estan per sobre del càstig, no? Van per sobre, exacte. Aquesta és l'acció... aquest és el punt més interessant del film, que el cap i la fill, ells estan organitzats més enllà
del que es troben com a inconvenient en aquelles constants culturals. Estan per sobre de la moral, de la ètica, de tot. Ells estan organitzats i per això fan el que fan.
Doncs jo fent un homenatge a l'espai d'Andreu de la setmana passada vaig veure una pel·lícula que d'alguna manera era la continuació, perquè no va donar temps a parlar del que ell deia, de pel·lícules animades per adults. Vaig veure un vals amb Bachir. Em va agradar molt a mi. I em va semblar impressionant. I veritablement una pel·lícula d'aquelles que està feta amb el sentiment però amb la raó també al mateix temps i és una anàlisi
d'un fet històric però al mateix temps de la repercussió que això té en les persones de la manera com afecta la memòria un estudi sobre la memòria, perquè fins i tot hi ha psicòlegs que...
fan declaracions a la pel·lícula, tot animat, tot autoscopiat, si no m'equivoco, però que et permet anar donant-te idees de la manera com els fets, com està construïda la memòria i com es deconstrueix també la memòria. La veritat és que la pel·lícula és impecable, ja dic, no sé si hi haurà ocasió que Andreu acabi el seu tema, llavors jo volia esmentar-ho, ja ho farà quan vingui. Jo, avui quan he sabut que la Carme no podia venir, llavors he trucat i he dit si podia venir avui, però no podia,
però ja li he dit que ens interessaria i ens faria molta il·lusió que ell continués amb la seva exposició que l'altre dia no va poder acabar i per tant suposo que en parlarà. Jo també haig de confessar que aquesta pel·lícula em va fer un gran impacte, la vam veure una matinada amb els Verdi, aquesta que fan per estrena, es deu fer un any i mig que la van estrenar aproximadament,
i vas trobar una pel·lícula extraordinària, és a dir, una cosa realment fora del comú. I mira, i per si Andreu ens està escoltant, es podia apuntar també a una pel·lícula en la línia potser de app, per dir-ho d'alguna manera, però molt diferent. És una pel·lícula japonesa que gràcies al nostre amic comú Lluís Rueda, doncs ara mateix tinc a casa i he pogut veure una pel·lícula d'animació japonesa que es diu Millenium Actres, Millenium Actres, l'actriu mil·lenària,
Impressionant. Veritablement, la narrativa, la manera com està construïda, tot el que t'arriba explicant aquella pel·lícula, és una cosa que també s'hauria d'afegir en aquesta llista. I si Andreu està escoltant i la coneix o vol afegir-la, doncs també seria interessant comentar en el seu moment, si us sembla, ara que parlàvem de la Carme, doncs passem al seu espai, que avui l'haurem de fer... Clar, avui la Carme, en principi, havia preparat això de parlar dels germans Cohen, però no podrà venir, llavors ens ha enviat per e-mail una mena de filmografia,
Jo puc parlar de les que he vist. Per exemple, la seva llista comença per la primera, que és la més famosa, que és Sangre Fàcil. Jo recordo haver-la vista en el seu moment, perquè és l'any 84, però si sabeu que deu fer uns quatre o cinc anys, van fer una remasterització de la pel·lícula i la van tornar a estrenar al Cines a Barcelona.
i jo em vaig quedar, confesso, la segona vegada sobretot, deu fer que això, tres o quatre anys o cinc anys, impressionat. Fa un impacte aquella pel·lícula, dels amants Coen? Jo la vaig veure fa poc, no vaig acabar de sintonitzar, hauria de tornar a veure-la perquè no era el que m'esperava, llavors no vaig saber encaixar, tothom em parla meravella. Jo confesso que la segona vegada sobretot, quan vaig veure aquesta versió
És com una mena de divertiment d'alguna forma, però una crítica al mateix temps, una societat burgesa o aburgessada.
i llavors trencant tots aquests tòpics, que si la infància és el més important de tot, que si hem de cuidar els nens com si fossin objectes d'art, llavors aquí això s'ho carregarà completament, segresten a un nen i llavors a partir d'aquests segrets van voltant pel país, per Arizona concretament, i van donant voltes per allà i fan una miqueta de història entre història de criminals,
d'una barreja molt curiosa de generes que és una miqueta indefinible amb el Nicolas Cage, una de les pel·lícules, la veritat és que força interessant que ha fet, i la Laura Dern. I la Holly Hunter, no? Ah, la Holly Hunter, jo pensava que era la Laura Dern. I bé, una pel·lícula molt entretinguda i molt coen, que dona molt per parlar d'això, de la societat, dels còdics ètics... Hem de destacar les constants dels coen.
A mi em va agradar molt la que ve després, que és Muerte entre las flores. Em va semblar original, que trencava més a més el cine negre amb molts tòpics i moltes coses. Això era francament original i en tinc un record brutal, és dir, un record molt guapo. Home, aquesta té una mica de Django, eh? De vegades els personatges principals són una mica aquells que els assisteixen, no? O sigui, aquells que li fan
recolzament en definitiva aquest que es posa pel mig de tot plegat és el que acaba solucionant el tema perquè l'altre va per autodestruir-se per dir-ho d'una manera. Molt interessant. I me n'alegro que hagis fet la connexió Tarantino i Germanscoin perquè jo no la veig tan llunyana com molta gent podria i potser no se n'ha fet prou aquesta comparació i penso que no està malament perquè són, a veure, els Germanscoins són uns trencadors de gènere per definició. Ells el que volen
o la seva dinàmica és aquesta, és agafar un gener, donar-li la volta, crear arquetips nous, crear una manera diferent de narrar el que ja s'havia explicat d'una altra forma i Tarantino fa el mateix, partint de pressupostos diferents, partint de referències diferents, però no deixa de ser una línia similar.
Jo, el Barton Fink, tampoc l'he vista. L'he vista vosaltres? Què tal? Sí, jo ho he vist tot, et sembla, d'aquell parell. Jo pràcticament també. Barton Fink és que és clar, recordar totes de què va, que és teu amic. Aquest és un escriptor que va ser galononada a la Palma d'or al Festival de Cans, millor direcció i millor actor. És un escriptor que és el John Torturro. És un escriptor maleït, que totes les escenes pràcticament passen a dintre d'un hotel. És com una mena de pel·lícula de terror, diguéssim, psicològic,
Una cosa veritablement també... Els fantasmes de la vida que s'apoderen d'un... que en definitiva són els creadors. Més creatiu, més fantasmes. Això també és una altra d'aquelles coses... Doncs d'això parla la pel·lícula ni més ni menys. La següent, em sembla que he vist una part, però no recordo bé, que es diu El Gran Salto, amb el Paul Newman, el Tim Robbins...
Entra en una mena d'empresa, llavors el col·loquen en un pis o no sé què... Jo no la tinc burrosa, és a dir, no me'n recordo gaire, d'aquesta. Contracontracta un paio perquè li faci la feina i ell pugui tenir més llibertat d'acció. És molt bona. Jo penso que aquesta...
sempre m'ha fet pensar en aquella de Juan Ládier, el capri. El capri jo també. Perquè en definitiva és allò de què passaria si jo no hi fos? I aquí fa aquesta doble jugada. Jo desapareixo i a veure què fa aquest. I llavors aquell va agafant una volada. En definitiva ve a demostrar com és pròpia amb els germans Coen, ve a demostrar
Que no deuen ser tan importants aquests que governen aquestes empreses. O tan imprescindibles.
De fet, és un joc fàcil, però bé, vull dir... Aquesta la tinc pendent per veure. Tinc la sensació que he vist al començament, no he vist alguna cosa, però no he vist la pel·lícula. En canvi, Fargo sí que és una pel·lícula que, a més a més, va ser nominada, té 7 nominacions als Òscars, millor pel·lícula, millor director, aconseguiran guanyar el premi al millor guió, i la Frances McDonald, que és la dona d'un d'ells, la millor actriu. Jo he mort tant de l'esforç, aquesta Fargo, i després el viejo aquell, un espai de viejos, per mi és el millor que han fet.
Són les tres que més m'agraden d'ells perquè trobo que a nivell contingut és molt potent.
A mi m'agrada més que Mar després de l'ER i un tipus sèrio, a més que no és país per a viejos. Aquesta és la que no he vist, un tipus sèrio. A mi m'agrada molt, és una pel·lícula molt... És impressionant. Realment impressionant. Es podria considerar gairebé una comèdia, la pel·lícula. Sí, és una cosa estranya, diferent, però l'interessant és el contingut que té, perquè són pel·lícules que...
Jo penso que jutgem a les pel·lícules, hauríem d'intentar fer-ho de la forma i el contingut. És a dir, si s'equilibra o no s'equilibra i tal. I tot el que ells tenen, jo diria la virtualitat, que saben combinar molt bé una cosa que té contingut en una forma determinada. I aleshores, em penso que, doncs, aquest tipus sèrio, igual que Kemar després de l'Air, ens semblen genials, inclús amb el sentit de l'humor que té, perquè Kemar després de l'Air té un sentit de l'humor brutal, o sigui que, realment, és molt subtil.
És la seva pel·lícula d'espionatge, diguéssim. És aquella que... Sí, sí, és una mena també de versió disparatada. Seria el que està passant a la corrupció ara, una mica semblant al que està passant o que s'està dient que està passant en aquest moment sobre la corrupció. Aquest dissabte que ve, o divendres, se'n passa a 9 per TV3 amb un protagonisme
del que va fer... Els de Man's Coin? No, aquella del Clint Eastwood que va fer el Mandela. Invictus? No. Quina? El Freeman, es diu, no? Morgan Freeman. Això, Morgan Freeman. Que l'interpreta ell, que bé ser això també. Això també ho he vist en una pel·lícula últimament. Diu, sí, jo soc el que elimino això, que l'interpreter és el bon Sidov,
És una pel·lícula també molt interessant perquè són aquells professionals.
que els contracten per eliminar tot el que fa passa. Però pensen. I llavors diuen que no és a tu que t'has d'eliminar, és a tu que ho emboliques tot. Els tres dies del Còndor, te'n recordes? Els tres dies del Còndor, que és aquesta, que el basmesenjador s'enfronta a qui és ell. Ell deu ser el... El Newman? No, no és el Paul Newman, és el Robert Redford.
Aquella és una pel·lícula del... Boníssima, és una pel·lícula, un triller del cine hipòleg, del cine hipòleg, allò, eh? És que Mortals de les Flors també va per aquí, fixa-t'hi. És que d'aquest paio, tothom, no? Són els poderosos, el cap i la fi. Tenen capacitat de maniobra, saben com situar-se a cada moment, i és clar, tenen una pràctica enorme, doncs això, a desbrossar, per dir-ho d'una manera, no? És curiós, això, perquè això és poc seriós, però és màgic, és com...
No sé, és a la pudera de tu una mena d'interès, oi? Però fixeu-vos de nou al que us deia el German Coin, que és com si haguessin agafat un llibre d'història del cinema o dels gèneres en el cinema, fixeu-vos en fàcil, és diguéssim el...
el cinema de gànster. Si anem repassant la seva filmografia, tot són gèneres diferents. Ens hem deixat una que encara no hem esmentat, que és aquesta. És la definició del cinema negre.
Aquesta pel·lícula, que és la de l'home que mai no va estar allà. Aquest és el cinema negre. Impressionant. El barbè, que va fent, està allà, però també fa altres coses. Li encarreguen unes cosetes, deixa la seva barberia, i també amb un blanc i negre perfectament tractat. Fascinant. Jo crec que hi ha una fascinació producte d'una mena de màgia al seu cinema.
És com una coincidència. Aquests valors que tu esmentaves, forma i contingut, acaben... I perquè saben agafar l'essència del gènere i actualitzar-la. I donar-li un caire que no havia tingut mai. Saben innovar amb això. I el que tampoc hem comentat massa és la seva època més de comèdia, que va començar, em semblaria jo, amb Old Brother.
tot i que tota la seva filmografia té una miqueta de comèdia i que van voler fer també la comèdia literària. I llavors van fer la... El seu intent de fer una comèdia sofisticada, l'estil d'etxarada, per dir alguna cosa. I els va sortir aquesta etapa regular. Diguéssim que tant la crítica... Jo no l'he vist. Estava bé, no?
És curiosa, és interessant, és una barreja entre la oisea d'Homer i la música country. En aquella època hi havia tot allò del Tarantino i del Roberto Rodríguez i ells hi van sintonitzant això.
Estan preparant... Aquí, en el lloc on ens ha enviat la Carme, avisa que per al 2013 tenen una pel·lícula que suposo que deuen estar rodant, que es diu Inside Lewin Davies.
amb l'Oscar Isaac i la Cara Immolgan, que és aquella noia joveneta. Això és el que posen aquí. No tinc més documentació que aquesta. No, no, no. Els que ho direm, els que ho direm. Ja tenen una filmografia important. Això són gairebé 30 pel·lícules. No, tantes no, però 15 o 20 sí. La que també m'agrada molt és el gran Lebowski. Sí, l'havíem inventat, tampoc. És una referència amb la seva filmografia. Penso que difícilment es pot fer una pel·lícula com...
Com aquesta, que retrati d'una manera tan tremendament eficaç el llastre de la guerra. Potser de màster, però d'una altra manera.
És això, el que deixen a les persones l'emprinta d'haver estat a la guerra. És com un Rambo, el Garlewolski, no? I desmantella tot el rambisme, esclar. És que el fa pols, no? Molt bé, molt bé. I és també al mateix temps una pel·lícula existentialista, perquè es planteja els rols dels mascles, sobretot, en una societat americana que no deixa gaire espai per res, únicament.
va classificant la gent i les va col·locant en el seu lloc. Hi ha tota una sèrie de gent que es mou a la perifèria, començant pel Gran Lebowski, que va a la seva. I per mi és una pel·lícula de referència. Quan vols parlar d'alguna forma de la reivindicació quotidiana del dia a dia, de les injustícies que es fan de manera arbitrària i de la manera de posicionar-te davant d'això, doncs el Gran Lebowski. Una persona balla, es pixa a casa teva, quan ni tan sols era ell el que li buscaven i dius
Jo vull que això m'ho netegin. Ja està. No vull res més. Simplement és això, la justícia quotidiana. Una pel·lícula psicoanalítica. Afectes que provoquen el que tu dius a la persona fins a fer-la saltada a vegades en un moment menys comprensible, per dir-ho d'una manera.
Sí, efectivament, com tu dius Joan, la propera que estan preparant és aquesta Insight, Lluïn Davis, que per allà ha acabat de donar una miqueta d'informació d'una pel·lícula que estarà protagonitzada per un dels protagonistes, era el Justin Timberlake, també l'Oscar Isaac i el Carey Mulligan, que no els connecten, i que està en part basada en les memòries de The Major of MacDougall Street, que és del músic i activista Dave Van Rock.
Hauríem de buscar una mica d'informació, però és una pel·lícula al biòpic. Ara estan agafant al biòpic i fent la seva versió. Han agafat una altra genera. Això és una constància. A que se sembla a Bressol d'herois? Doncs espero que no.
La Carme ens ha enviat una mena de valoració. Diu unes quantes idees que m'han vingut al cap un cop vista la pel·lícula.
El que em sembla la millor, diu ella, és la fotografia i la música. Aquests dos aspectes són excepcionals. Jo amb això coincideixo absolutament. Jo no necessitaré, abans d'entrar amb tu Francesc, que aquest matí li he tornat a veure
i m'ha semblat que el que és la fotografia, el que són, inclús els actors, i el que és què sé jo, l'estètica és poderosíssima, és a dir, visualment és impactant, és impactant. I per tant, amb això estaria d'acord amb ella. Diu, quan dic fotografia em refereixo al tracte del blanc i negre i del munt de grisos que marquen el to de la pel·lícula. El blanc del sol a la plaça de toros, de la sorra de la plaça i del contrast amb el negre ferotge del toro brau i colpidor.
El negre de les mantellines, que és veritat que surt tot el món aquí dels anys 20, perquè he vist que la pel·lícula està posada l'any 29. El negre de les mantellines, del dol, del món macabre, del circ de nans.
també dels enquadres, dels impactants primers plans, que és veritat, hi ha un moment que hi ha uns ulls que quan es miren el pare i la filla és impressionant, dels angles des d'on s'apropa la càmera, etcètera. La càmera esquisita sempre, el director és el Kiko, com es diu, el director de la fotografia, és el Kiko, el que havia fet, el xicot que havia dirigit,
Kiko de la Rica, el que havia dirigit, si se'n recordeu, havia fotografiat amb el... Aquella de... Com es diu, aquella pel·lícula que... Bueno, no em surt el nom ara. Ara buscaré, no pateixis. Jo vull dir, una pel·lícula que va d'un triangle morós, que era que estava rodada, doncs... Bueno, ja no em surt el títol ni del director ni de la pel·lícula. És igual.
Diu que la música està especialment ben tractada per adequar-se a la història, sobretot perquè és un element essencial en una pel·lícula muda. Pel que fa a la pel·lícula com a història i la seva descripció. Diu que és original la transformació del conte infantil de Germans Grimm en un relat de terror enmarcat a l'Espanya profunda d'un temps. Jo no sé si arriba a ser terror, eh, però bueno, ja ha passat des de principis del segle XX i amb el toreo com a marc de l'espectacle. És, ja des d'aquesta dria, una provocació.
fer una Blancaneus Torera amb els 7 nans, que són 6, és voler situar l'espectador en l'absurd i en el mononiric que domina tota la pel·lícula. En aquest aspecte, la pel·lícula m'ha fet pensar en Buñuel sense la intenció molt més colpidora en l'ús del mononiric d'aquest últim. Buñuel és impecable, Vergè és estètic. Jo penso que sí, que és molt... Buñuel hi ha un toc de berlanga, per més que Vergè és més dur.
També m'ha fet pensar la pel·lícula en alguns films de Fellini, on la història de Fons està expressada a través de mons superlatius. Tot i així, en els films de Fellini, la història de Fons és la causa de l'ús d'una estètica, i en canvi, a la pel·lícula de Verger crec que passa tot el contrari. Un resum, acaba ella. És una pel·lícula molt vella, jo estic completament d'acord. El seu director...
És una pel·lícula molt vella, molt bonica. El seu director ha fet una feina excepcional. Tot està cuidat, l'ambientació, el vestuari, les llums, els enquadres, la interpretació... Tots els actors són immillorables. És l'obra d'un home imaginatiu, minuciós i preciosista.
La força de la pel·lícula està en l'aposta en escena en el món grotesc i colpidor que descriu i també en el final sarcàstic i sense concessions amb el que conclou el conte.
Tot i així, no puc evitar de dir-vos que la pel·lícula té un punt de buit que deixa l'espectador ple d'imatges impactants i orfe d'història. Jo també coincideixo amb això últim i és quan jo trobava que la pel·lícula, a veure, jo entenc que té una sèrie de valors de punt de vista, ho he dit, visual, impactant, estètica poderosa, un ritme molt bo, molt bon muntatge.
però és un melodrama, igual que ho era de artist en el fons, i l'altre dia tu em vas sugerir a Francesc una cosa que m'ha fet pensar. Tu deies, home, si valorem les pel·lícules de la Reni Reinfelstal, per què no valorar doncs això encara que hi hagi un component ideològic determinat que et molesta, que et referies al que jo pensava. Sí, però jo voldria fer, ofer-te a observar una cosa, que és,
Si nosaltres estiguéssim visquent els anys 30 i estiguéssim com a crítics de cinema a l'Alemanya, nazi del Hitler, i veiéssim la pel·lícula de Lenny Riefenstahl, ens la carregaríem? O la defensaríem? És que si te la carregaves... No, no, no, no. No si te la carregaves. És a dir, però tu, si eres honest i consideres que allò és una manipulació per aconseguir que la gent es faci nazi... Hi ha moments històrics que això no es pot fer.
Tu no pots dir avui dia si una cosa t'agrada o no t'agrada. Que t'agradi o que no t'agradi, sí. I que sigui una manipulació. En qualsevol cas has de ser molt hàbil, no? Jo el que vull dir, que en si m'explico, que en si m'explico. Una altra cosa és que ho poguessis o no ho poguessis fer. Però tu la teva obligació moral haguessis dit, si tu ets conscient que la senyora Denny Refenstal, que era una bona artista, i que després s'ha demostrat que posteriorment veient les seves pel·lícules eren autèntiques obres d'art,
Si aquelles obres d'ara estan defensant el feixisme, el nazisme, la destrucció dels jueus, tot allò, jo no puc, és a dir, no puc, m'ho haig de carregar, encara que consideri que ella és una gran artista. Per tant, jo el que deia quan deia aquesta pel·lícula, a mi... Quina relació té això amb... Sí, sí que té relació, i tant, ja la veig ja. La relació és que la pel·lícula aquesta està molt ben feta, està molt ben d'allò, és preciós, etcètera, com aquella,
però que en aquest moment històric ens toca viure, que és al principis del segle XXI, doncs tornar per mi, des del meu punt de vista, tornar a abocar aquell món
que per mi és decadent, que per mi és el que no vull pel futur, em sembla tan perillós com... En un altre context, perquè aquí no es vol matar ningú ni es vol perseguir cap jueu, i segurament la cosa és diferent. Però, matisant que és una cosa diferent, em sembla que si tu ets honest i creus que això hi és, a la pel·lícula, te l'has de carregar. Independentment de que sigui molt ben feta,
l'art en un moment com l'actual el valorem per el que ens estem dient a la gent i l'enirèfens del si la valoréssim en el seu moment ens l'hauríem de carregar com se la van carregar després de la Segona Guerra Mundial i no la van rehabilitar fins a 30 o 40 anys després. Acceptant i reconeixent que les seves obres eren des d'un punt de vista estètic però clar, la ideologia que si tu analitzes el triomfo de la voluntat tot el part final de la pel·lícula és que és que bueno és per
Hi ha una cosa, ja que s'ha esmentat el Luis Buñuel, penso que ens pot servir, perquè és clar, és que si no sempre parlem de la mateixa pel·lícula i estem intentant, crec jo, doncs que els nostres arguments siguin prou consistent, per si sí o si no. El senyor Buñuel, tu ho recordaràs, perquè tens la mateixa edat meva,
Quan va començar era una persona amb una coherència extraordinària. Ell va anar fins i tot a Hollywood, li van fer una proposta de film allà, pots comptar les condicions que li devien fer, està clar que les devien fer, i el senyor Bolluel va dir que no, que allò no és el que jo volia fer. Evidentment es trobava a Hollywood,
va poder prescindir de tot allò, i llavors va començar... A Mèxic jo crec que va fer de les millors pel·lícules que ha fet, no les primeres, però que ja hi havia les seves coses, però sí les que van... L'Àngel exterminador, no ho veis, allò és per veure en aquella època que nosaltres ens va tocar viure, l'Àngel exterminador, que jo no sé com va passar l'ascensor aquella pel·lícula,
La veritat és que ara ja entenc on estic. Això és el que feia el Luis Buñuel, evidentment. Retratar una època i un passat i un present i va acabar fent coses que tenien la seva inconsistència, per dir-ho d'una manera. Perquè llavors aquell senyor suposo que a la seva bellesa va dir
Bé, doncs a veure, no? A veure, sí, sigo ric com la meva família. Vaig a divertir-me. Vaig a divertir-me. Quan està a França. Quan està a França. I va fer coses que... Després de Viridiana, que aquí també va jugar, ja veus tu, amb el sistema i tal.
Si agafem això i aquesta coherència, jo penso que el senyor que ha fet la pel·lícula Blancaneus, que és la primera que ha fet... La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La segona. La seg
el contingut que té és la memòria històrica al cap i a la fi. És allò que ens ha quedat però... No, jo crec... Bueno, la meva tesi, per acudir que no cal que tingui la raó ni que... La meva idea és que és una pel·lícula que en el fons defensa uns valors que per mi estan passats i en definitiva la pel·lícula és preciosista, és esquisita, té una sèrie de coses, com hem dit, d'imatge, de muntatge, de música extraordinaris,
Però em passa el mateix que segurament si he vist que és a l'època d'Eddie Refenstal, que defensa uns valors amb els quals jo no hi estic d'acord. És que no estic d'acord que defenci cap valor. Com s'arriba aquesta conclusió? Jo he tornat a veure la pel·lícula aquest matí i seguida m'he anat apuntant quasi pràcticament, he fet set o vuit pàgines
de totes les escenes i és evident que hi ha una exaltació del món dels toros, dels toreros. Que va! Claríssim. Home, si només hi hagués la part dels toros, diguéssim, del torero i d'ella, però si hi ha els set nans aquests, no? Que també són toreros. Sí, però que de fet fan tot aquest espectacle irònic. T'explico per què dic... Comença la pel·lícula amb unes imatges de Sevilla, carrers buits, on tot està... On està la gent?
Hi ha un cartell de la passa col·loçal de Sevilla on l'Antonio Villalta, que és el personatge principal, és el pare, va aturejar.
La fotografia és molt expressiva i comença allà pel ritual del torero que es vesteix, l'antejueles, la faixa, barret de torero. Això forma part de la història d'un país. Això és l'exaltació d'aquest torero. Hi ha la verge del Sagrat Cor, ella es posa a resar davant de la verge del Sagrat Cor. I tot això la dona, la filla, ho repeteix després al final de la pel·lícula quan ella també torna a anar a la plaça de toros.
Tota la pel·lícula, des del meu punt de vista, no és més que una exaltació del món dels toros. D'acord. Nosaltres, tant el Francesc com jo, ja hem vist l'altre vessant, o sigui, l'altra valoració, l'altra argumentació. Jo penso que ja està clar això. Ha quedat molt clar, ho hem vist diferent.
És qüestió de veure la pel·lícula. És una llàstima que no puguem dir algunes coses que ha escrit gent i que justament no tenim temps ara.
Diu, en cuanto a la polèmica... No hi ha temps. No, perquè hi ha molta gent que, més o menys, amb altres paraules, està dient més o menys això que estic dient, i que inclús es veu que hi ha hagut una moguda a través d'internet, sobretot això. És a dir... Bé, no m'estranya.
Bueno, és una pel·lícula polèmica en aquest sentit, com hem dit, brillantment realitzada, i que jo penso que és per continuar, ja continuarem al llarg de la teva cura de parlar. Ja continuarem. No hi ha problemes. La setmana vinent, si pot venir la Carme, si anem a Gastronomia, i si pot venir el Jaume, que suposem que sí, i esperem que Carme també, Loquino Viscont, doncs recordeu que aquest programa el podeu tornar a sentir, com sempre, a cinemascensecondicions.lospot.com. Que vagi bé. Vinga, adeu.
No, no, no.