Ara escolta Estradiu Despert. Sintonitza Estradiu Despert. La ràdio de Sant Just. Durant el 8.1. Ràdio Despert. Durant el 8.1. Ràdio Despert. Durant el 8.1.
cinema sense condicions. Bona nit, ja som aquí, una altra vegada. Cinema sense condicions. Hola, hola, hola. Bona nit. Bona nit. Som tres de moment, suposo que a mitja tarda serem una mica més. De moment el Jaume no ha arribat, però bueno, hi ha la Carme Navot aquí,
el Francesc i en Joan. Per començar, si voleu, la sessió d'avui tindrà tres parts. Una primera que parlarem de les estrenes i de les coses que estan previstes per estrenar.
Una segona que parlaríem d'un director clàssic, en aquest cas, l'Helenie Refenstal. Molt interessant, sí senyor. Jo no la coneixia gaire, encara no la conec gaire, només per referència Esteve, però he mirat una miqueta la seva biografia i impressionant, aquesta dona. I en el món de la cètica és un punt de referència. És un punt de referència. Pels fotògrafs inclús, ella va morir amb 101 anys, i curiosament, quan en té 98, encara fa una pel·lícula,
dirigeix una pel·lícula que, ja en parlarem en el segon. Deixem aquí, punt suspensiu. Tots la mirem. I l'última part, que serà la Carme, que ens tocarà el boxe al cinema. Jo començo per explicar-vos-e que ahir al matí vaig veure una pel·lícula que seran el divendres, que és d'aquestes que suposo que seran comercials, no ho sé. Jo us convido a participar en aquest comentari, a veureu per què. La pel·lícula és El Hobbit,
un viatge inesperat del Peter Jackson, que és un director neuzelandès. No ens sona de res. Ho dius en sèrio? Tot i així, els paisatges de Nova Zelanda s'ha de dir que sempre són magnífics. Ja tenim un punt a favor de la pel·lícula. Confesso que jo he vist molt pocs d'ell, perquè no sé si per aquest motiu no he entrat massa en el seu cinema. Potser que recordi, només he vist la nova versió del King Kong,
que haig de confessar perquè el millor dels discrepants que vaig sortir a mitja pel·lícula, l'estava veient a casa amb el vídeo i vaig acabar avorrint-me i vaig plegar i que per tant no soc massa objectiu perquè no és el tipus de cinema que a mi en principi m'interessa gaire però crec que deu tenir molts seguidors perquè és un personatge que té moltes pel·lícules. Jo inclús us volia preguntar si heu vist alguna cosa, si us agrada o no us agrada abans de començar a dir coses que
El que sí que podem dir és que la fan al cine de Sant Feliu. L'estrenen el divendres al cine. I per tant, tothom que li agradi aquest tema i aquesta temàtica, la té a prop.
Doncs Peter Jackson, ja que ho preguntaves, és un director que va començar fent projectes o pel·lícules més aviat de sèrie B de cinema core, va fer aquella molt coneguda de Tu madre se comía mi perro, en anglès de A Brain Dead, no l'he vista però té una atriu espanyola, no recordo el nom, no sé si era la pròpia Vicky Peña.
fent Vicky Peña no, una altra Vicky que també no és tan coneguda com la Vicky Peña però que feia de trio principal com a curiositat i després de fer pel·lícules moltes d'aquest estil es va passar una mica al que eren ja superproduccions per dir-ho així i conegut de tots
Jo havia vist alguna cosa curiosa. Aquesta criatura celestial la vaig veure i em va semblar una pel·lícula molt interessant, un retrat molt cru de la societat.
De qualsevol país del món que pogués tenir connexió amb el que hi hagi diferents classes socials i en què la manipulació de vegades de la joventut porti a conseqüències més aviat desastroses per l'equilibri de les persones.
de les persones d'aquesta edat. L'altre que tu dius que estaria dintre més aviat d'aquest gènere gore que dèiem no l'he vist. Cap de la primera part de la seva filmografia no l'he vist. Jo justament perquè no el conec gens i volia ser una mica objectiu i he buscat documentació per saber...
Molt de raó. Jo suposo, perquè els amants del Tolkien, els que han llegit els llibres... I van dir, en general, els amants del Tolkien, que era bastant respectuosa. Bastant respectuosa. Jo ho ignoro, com que no conec la novel·la, no he llegit la dels Tolkien, i no conec... Justament perquè no em tenia dubtes, he buscat documentació, i us llegeixo abans de dir la meva opinió, el que opina algunes persones que són amants del Tolkien i que són amants d'aquest senyor.
Diu, tras más de una década desde el estreno de la Comunidad del Anillo, Peter Jackson regresa a la Tierra Media, que deu ser el lloc on passen els esdeveniments, per a contar-nos la història de Bilbo Blosson i de la nano Eurèbor. És impossible negar-li, segueixo ja, vaig saltant coses, serà el més interessant de l'escrit, diu, és impossible negar-li a Peter Jackson i a su equipo de produccion su enorme respeto y mimo por la obra de Tolkien.
plegado de mils de detalls, etcètera, que als fans de Tolkien els agrada, que els disfrutaran, per tant, amb aquesta forma, amb aquesta pel·lícula. Diu, lamentablement la pel·lícula no es redonda, por varios motivos, siendo el principal de estos, el poco riesgo que se ha asumido a la hora de abordar el film. Si la fórmula del Señor de los Anillos funcionó, ¿para qué cambiarla, es deuen haver pensat els productors, que és el mateix Jackson?
Esto se traduce en un constante planos aéreos, que es una de las cosas que a mi me han agradado más, recorriendo los viejos pasajes de la tierra, mientras los personajes avanzan, etc. Pero hay una música, que estoy d'acord, que es absolutamente desmesurada, fora de lloc, y que no acompaña massa la cosa, y muchos que corres que te pillo, completamente en batallas y persecuciones y cosas,
con cientos de tragos de gravitaciones de imposibles. De hecho, la sensación de déjà vu con la trilogía de los señores y señas es muy acusada. A mi, honestament, si haig de dir el meu cas que em va passar veient la pel·lícula que dura gairebé 3 hores, s'ha de firmar això, és que després de parlar vaig intentar concretar quines coses em va semblar positives i quines coses vaig trobar negatives.
A nivell de coses positives, jo diria que la fotografia és extraordinària, diria que els moviments de càmera, aquests plans aeris que parlava el senyor aquest, el de la crítica, que recorren uns paisatges que són bellíssims, és potser per mi el millor de la pel·lícula, i que té també, és cert, bons actors, si bé no acaben de lluir perquè com que el guió és com és, no acaben de poder enfatitzar el que puguin enfatitzar.
En canvi, com a coses negatives, coincidint bastant amb el que ha dit aquest senyor, amb el nivell de coses negatives, i tot aquest senyor que he parlat és un fan del Tolkien i un fan de les pel·lícules dels Senyors de los Anillos, jo crec que hi ha masses efectes i lluites que no porten a res, que és un guió avorrit i repetitiu, sempre està passant el mateix i que no avança, massa llarg i massa duradora, és a dir, això dura tres hores i això en una hora i mitja es podia haver liquidat,
que tot sona ja vist, tot sona que és una repetició, que la música, com deia ell, també és excessiva i és repetitiva, i que no hi ha història, encara que sigui ni petita, és a dir, pràcticament no hi ha història. Crec que és un típic cinema comercial, de moltes lluites i batalles, d'espectaculars imatges, que això és cert, que està aconseguit, però que en el fons és buida i a mi, personalment, no m'aporta res. Val dir, igual que els senyors de Los Anellos, que ja s'han rodat dues pel·lícules més, que són la continuació d'aquesta,
i que per tant, no sé si aniré a veure-les, però em costarà una mica. Aquesta es diu, la primera part, un viatge inesperat i després arribaran la desolació de Smaug i partida i tornada, partida i regresso. Estan ja en postproducció.
Vull dir que té aquest costum aquest home de gravar les pel·lícules de tres en tres. Aquest mateix crític per acabar diu que per qualsevol senyor que no sigui fan dels Tolkien, el matatge de la film i de duració de les escenes se li semblarà excessiu i desproporcionat. Però és que aquí està la clau una mica Joan, aquestes pel·lícules estan fetes precisament pel fan.
d'aquestes escenes, d'aquests escenaris, d'aquests plantejaments. Com jo, que no sigui fan, s'avorreix. Exacte, i una persona que sí que és fan i sí que va veure aquesta pel·lícula. Li troba tot allò que mentre ho llegia, ho vivia, la recreació aquesta, i sobretot, com tothom diu,
ell és curós treballant-ho, se li reconeix i la gent s'ho passa bé. Ara sí que és sorprenent que del llibre dels Senyors dels Anells, que són efectivament tres llibres, fes tres parts, sembla lògic, però del Hòvic, que és un llibre petitot i és la història que passa prèviament a tota la història del Senyor dels Anells,
amb el Bill Wilson, que és el protagonista, que després també ho serà, un dels protagonistes del Senyor dels Anells, doncs és curiós que hagis fet també tres parts, perquè és un llibre petitot i és una aventura mínima per donar-te a entendre el que després passa, en tota la història de l'anell, posar-te una mica amb antecedent i per fer també una història una mica més accessible al públic en general, perquè els tres llibres del Senyor dels Anells és difícil de llegir, és complicat, són tres llibres d'una densitat impressionant en quant a moltes coses, tot i que encara és més
Jo sí que en algun moment determinat els vaig començar a llegir i em van interessar com a obra de ficció i com a obra també, i això no pot aparèixer en les pel·lícules o molt poc, com a obra que està basada perquè el Tolkien era lingüista i ell basava tot el que havia anat fabricant històries de ficció, paisatges, països i personatges
amb la lingüística. Anava agafant diferents aspectes de les llengües nòrdiques i de les llengües escandinaves i les anava traspassant a la ficció a partir de les arrels, de les declinacions i a partir d'això no deixava de tenir el seu mèrit fer tot un món.
Ara que m'estàs assinyolant la càmera, marcaré que vagi cap a vosaltres perquè estava sortint jo per antena i això no té cap interès pel públic. Jo pensava que em focava fora de la sala.
perquè no he explicat les interioritats de l'estudi. Doncs efectivament, aquesta és una de les pel·lícules que es pot veure, com tu deies, al cine baix. I els amants del Tolkien s'hi trobaran, suposo, allò que busquen. I a més a més es podran veure la vida de Pi, en la casa. En la casa, que és molt interessant. Furos del Sur, The Black Power, que serà... No l'he vist.
No la veig aquí a la programació. La que sí que està també és la parte de Los Ángeles i Campanilla. Aquestes serien les que estan aquesta setmana. No, però això és fins avui mateix. Fins ahir mateix. Això ho estava dient jo una mica malament perquè les que s'estrenen al 13
A veure si es veu bé això aquí a la pàgina del cinema. Si la que s'estrena a partir del 13 seria més aviat la del Nombre, que ja vam parlar aquí, vam fer una... molt bé segons com ho miris. El Trencanós, que és un ballet que es posa en directe des de la Royal Opera House de Londres, imagineu-vos. Això té molt d'interès a la gent que li agrada l'opera, la música i el ballet, perquè és fet de directe,
i s'han atrevit això, i que té molt de mèrit. El Yale m'ho fa, el Serrià ho fan, el Florida Blanca ho fan, fan alguns que fan retransmissió directa d'aquest calibre, perquè fan el Metropolitan també de Nova York i fan llocs de grandíssima anomenada amb orquestres importants
i ballets i òperes importants. Té valor que siguin atrevit. És el cas que has conegut Tchaikovsky, no? El Renkanous, exactament. També es podrà veure a partir d'aquest dijous vinent l'origen dels Guàrdians en cicle de cinema infantil. Això sí que no us recomano pas. En català, bé, tornem a estar en el mateix. La gent que és aficionada al cinema i a les històries de superherois i que li agrada aquest tipus de plantejament, doncs bueno, els hi ha agradat força.
però has d'estar molt ficat amb tot plegat, o has d'anar a veure amb el teu fill, que tu et va passar amb el vengador Joan, que vas anar a veure... Però a mi em va agradar. Si no haguessis anat amb el teu fill... No estic d'acord. Estic convençut que estàs equivocat. També es pot veure César...
No l'he vist però sí que deu tenir molt d'interès. És una pel·lícula que està filmada a la presó i és l'obra de teatre del Shakespeare rodada a dins de la presó. Jo no l'he vist. Los Staviani són una garantia. L'intent és agosarat i el resultat no el sé.
i l'última pel·lícula que es podrà veure, que es tracta del documental del mes, en anglès, hebreu, àrab i subtitulat al català, és 5 càmeres trencades, que això connecta precisament amb l'actualitat també d'aquí de Sant Just, perquè aquesta mateixa pel·lícula, el dilluns vinent, es podrà veure també a l'Ateneu de Sant Just d'Esver, tots els que us animeu, a partir de dos quarts de nou, de moment amb un èxit de públic considerable, jo vaig anar a l'última sessió, i la veritat és que va apuntar-se moltíssima gent, una 60 persones, amb una sala molt maca,
No sé si heu estat alguna vegada inclinada, la veritat és que molt interessant. I com dèiem, connecta aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula que fa reflexió sobre el tema del mur famós que ja ha col·locat a Palestina, el mur aquest no el de les lamentacions, sinó el mur per separar, l'altre mur, i l'esforç d'uns directors palestins
per gravar tot el que estava passant i els intents atemptats dels soldats israelians per intentar que això no aconseguissin trencant càmeres, per això el documental es diu 5 càmeres trencades i fins i tot matant les persones que portaven aquesta càmera. És tot un drama i sembla ser fet amb un interès i amb un vigor molt gran.
i dic que connecta amb l'actualitat de Sant Just, perquè aquesta no és l'única pel·lícula que durant aquesta setmana, fins a dimarts vinent, podrem veure aquí a Sant Just. Tenim demà, precisament demà, al centre cívic Joan Maragall, aquí al carrer Major, es pot veure una pel·lícula dintre d'un cinefòrum. Joan Maragall està a l'entrada 17, doncs a dos quarts de 7,
Es pot veure una pel·lícula del 1987, que jo no he vist, no sé si vosaltres coneixereu, Carme o Joan, que es diu Baby tu vales mucho, del Charles Shire, protagonitzat per la de Yankee Tones i el Sam Sheffer. Els actors som molt coneguts i ens explica la història d'una executiva molt enfeinada, molt ocupada, però que ha de vigilar també uns nens. M'imagino que és una barreja de comèdia i pel·lícula més o menys seriosa.
i encara més aquest divendres al cine Clopotopia del nostre amic Sergi Errada que avui no pot estar amb nosaltres. Tenim moltes notícies avui. Tenim aquella pel·lícula que us va agradar tant, el cinema francès, amb un noi negre que porta un altre senyor amb cadira de rodes. Intocable.
M'agrada molt, té molts ingredients per passar una estona interessant. Amb aquesta connecto perquè he vist hasta la vista.
Hasta la vista és una pel·lícula bèlgica de la banda flamenca, perquè està en flamenc, parlen en flamenc... Bueno, la veritat és que la que porta la forgoneta, la dona que porta, el personatge femení de la pel·lícula que porta la forgoneta, ella és de la banda balona, ella parla francès. I et va agradar tant com a Joan que aquesta pel·lícula la va deixar anar molt bé. Sí, a mi em va agradar, a mi em va agradar.
A veure, la reflexió que, com que ara has parlat d'Intocable, la reflexió que puc fer, perquè aquesta és una pel·lícula de tres nois joves amb discapacitat importants, un és tetraplègic, l'altre té dificultats visuals greus i l'altre té un càncer terminal. I són nanos joves de 20 anys.
per tant, plens de vitalitat i plens d'il·lusió per viure i plens de poder fer una vida normal, per dir-ho. Un poc esclava. Sí, normal. Veig que ara hi ha un grapat d'alguna explicació, és per això que l'intocable també ho és això, un cant que les discapacitats són efectivament un gravíssim problema vital que fa molt difícil la vida
però que t'acaben dient en molts dels casos que val la pena viure-la amb tots els ingredients que són possibles de trobar i aquest és el que et venen a dir tots ells.
El món reconegui les discapacitats com una situació que cal acceptar, que cal treballar amb normalitat i que cal viure entre mig de les moltes varietats de situacions en què es troben les persones al llarg de la seva vida. I aquesta és això una mica. Aquests tres nois, sobretot el que té més discapacitat, que és el que té la Tetrapleja,
té una grandíssima il·lusió per fer un viatge autònom. Ells volen ser autònoms anant pel món, que efectivament és una gran dificultat. I pretenen anar a Espanya. De fet, ells volen perdre la virginitat. La seva experiència és d'aquesta mena, la que volen fer. Volen ser com tothom que té 20 anys. I llavors és el viatge amb aquesta il·lusió.
Semblaria una pel·lícula depriment, trista... No, doncs no ho és. És una pel·lícula plena de vitalitat, amb molts gracs que et fan somriure.
amb una definició de cada un dels personatges extraordinàriament ben feta. I molt ben interpretada. Molt ben interpretada, perquè el més potent que fa que tot això s'engegui és el que té la més gran discapacitat. Però ell té la il·lusió de viure i té la il·lusió d'aconseguir alguna cosa.
I això, el personatge està molt ben descrit, perquè en canvi és un nano airat que s'enfada, que és poc tolerant, que té tots aquests ingredients, que s'entén que els té, i que no els amarga el propi discurs de la pel·lícula. Estaríem davant del missatge oposat de Maradentro, per entendre'n. Sí, de fet, sí. Sí, perquè l'altre és la melancolia, la depressió i el no, i aquest és
tots aquests ingredients però els sí. En el fons ve a dir també que tots tenim limitacions i que llavors tu dius bueno, és a dir, aquests tenen limitacions però tu també en tens i llavors si tu que tens també limitacions acabes fent determinades coses, aquests senyors que tenen limitacions, bueno, doncs també les poden fer. En el fons és arribar a aquesta conclusió que tots tenim alguna limitació determinada i tots en canvi podem viure feliçment o si més no intentar-ho.
Està basada en una experiència real que ell tenia una discopositat important. Vivia a Floride va descobrir uns bordells a la costa espanyola del sud.
i va muntar un viatge amb gent amb diferents tipus de discapacitat amb aquest objectiu, gent jove, i això és un fet real. Però com a negoci. Perquè ell ho volia experimentar, perquè ell era el seu problema.
va idear la manera de solucionar-ho, anant amb un grup que segurament li solucionava diferents dificultats. Van amb una furgoneta, una persona que condueixi. Ells no poden conduir. Aquí també fa un esquema factible, perquè el que no faran és anar-hi ells tres.
Jo deia en el sentit que és una pel·lícula que en alguna mesura et planteja això, que tots tenim limitacions, tots podríem fer coses que ens superen i finalment les anirem acabant.
acceptar que aquesta gent... La pel·lícula, en el fons, això que està plantejant ella, que vagin a un bordell, per entendre'ns, és una excusa. És una excusa per mostrar-te el que fan els personatges, com es planteja la vida cadascun d'ells i com intenten superar les seves limitacions. I això és el que és més interessant de tota la pel·lícula. El treball dels actors és brutal, extraordinari, perquè cap d'ells és limitat, tots són normals i corrents.
i a sobre el guió, penso que està tot i senzill, perquè és una comèdia, està molt ben trebat. I el personatge femení, que és la que porta la furgoneta, és un gran personatge. I ho fa molt bé la noia. Seguint amb les estrelles... Jo he vist la del Cesc Gai. Ah, és veritat. L'has vista? No, tenia moltes ganes i al final... Estava tan plena la sala de cinema que per no agafar...
Ficant-me allà amb calçador, al final vaig decidir veure un altre. Què tal et va semblar? A mi em va semblar bé, molt bé. És una pel·lícula que, per el que he llegit, està rodada amb no sé quant temps, un temps llarg, però rodada 16 dies. I són diferents actors, tots ells superconeguts.
que tenen, per exemple, el Ricardo Darín i el Luis Tossar que fan una escena que està rodada al Turaparc amb un banc de per allà. És una escena que es va rodar i té tot on un contingut, tot allò.
Està rodat amb dos dies, i quan el Ricardo Adim va marxar, va rodar una altra cosa, jo què sé, amb la Clara Segura i el Càmera, que són uns altres dos personatges. I una altra amb l'Eduardo Noriega. Són diferents situacions. Que hi ha una feina de producció i l'ajudant de producció impressionant per coordinar tota la història. I de guió, perquè està pensat el guió. Et sorprèn constantment
amb que té història allò, no és només un flaix per aquí, un flaix per allà, no, no, té història i l'espectador el sorprèn.
Algunes com acaben algunes de les històries. És veritat, és veritat. I aquesta sorpresa és amenament cinematogràfica. Perquè si no seria un documental o seria... De fet, la temàtica, és una temàtica constant, és la situació dels homes en el món actual. I com... Quarentonis, per exemple, no? Quarentonis, sí, sí. Abans d'arribar als cinquanta. Abans d'arribar als cinquanta,
i com viuen la problemàtica de la parella. En diferents situacions, totes elles complicades, totes elles complexes i totes elles diverses. S'ha de dir que aquest director incideix en una certa debilitat de l'home enfront
d'una dona alliberada realment, les dones fresques que opten, fan i des fan, i l'home està sempre, o almenys els tipus de personatges que surten, estan sempre en una situació de no sortir del seu propi problema, entre no afrontar-lo i no saber com afrontar-lo, mentre que la dona, que té els mateixos problemes,
té una certa frescó amb la manera en què els enfoca. Aquesta dualitat...
La fa rica, la pel·lícula, jo crec. Una pel·lícula una mica desviaix feminista, no? Pel que dius, diguéssim. No és que ho persegueixi, jo penso que surt pels propis personatges. Surt perquè els personatges li han sortit així. No, no, no, exactament. Crec que no ho vol, ell. De fet, els que han escrit el guió són dos homes, que és ell, i el Tomàs Herregay, que és molt amic del Sergi. Ells dos es troben, doncs treballen sempre junts, i moltes de les pel·lícules que han fet han fet sempre tots dos junts. Per tant, ja ha sortit així, és a dir, no crec que hi hagi... Jo no ho diria, a més a més.
Jo crec que més el feminisme, com pensaria que tu l'estàs plantejant,
ha passat de moda i aquesta pel·lícula, en cas que planteji alguna situació de diferenciació, dona i home, no és la feminista clàssica, eh? En absolut. No, no, jo ho deia en el sentit que tu deies, una certa reivindicació. No, no, no. No hi ha cap reivindicació. No, cap reivindicació, cap en absolut. Mostra un món. Mostra un món en què la dona... És natural que la dona tingui més capacitats per sortir de la situació. Sí, se'n surt d'una manera més...
Se'n surt afrontant més els problemes, compartint-los i sortint, sembla l'home una mica enrocat amb els propis forats amb els que es fiquen.
Doncs jo volia, em sembla que va ser dissabte anar a veure aquesta pel·lícula. No, dissabte no, era un altre dia d'aquest pont que hi ha hagut, però ja dic, estava tan plena la sala i això em va alegrar. Molt bé, molt bé. Tot i que es veu que ha sortit amb molt poques còpies, una cinquanta o cinquantadors en tot l'estat espanyol, una cosa molt curiosa, perquè vaig estar conduint l'ajudant de direcció, el Ferran Trujol,
a un lloc perquè teníem una festa relacionada amb el cinema i ho comentava com una miqueta amb el productor, amb una miqueta com estranyat que fos així, però jo penso que en el moment que comença a guanyar alguns premis i això que suposo que es guanyarà, potser es faran més còpies. De fet és una productora petiteta, Méssidor Films, que és la Marta Esteban, no és molt gran, no volen arriscar-se.
Jo volia anar a veure aquesta pel·lícula, però ja dic veient que estava tan plena. Estava entre dues. Estava entre una pel·lícula que em criava molt l'atenció també, que es diu El Doble del Diablo, tot basada en històries de l'Irak, amb els Arans Joseín i el seu fill, i la manera com mereda tot el seu imperi, però també per l'hora no anava gaire bé, i vaig anar a veure una pel·lícula que també em va semblar interessant i que veritablement ho era i us recomano, que es diu Sintregua.
d'un director que es diu David Ayer, que buscar una miqueta la seva biografia sembla ser que és un ex marí i això es nota. És a dir, ell té una visió molt clara del que vol explicar de la codificació moral que vol donar. Fa una defensa de la policia molt evident, hi ha els dolents i els bons, i els bons són els que defensen la llei de la policia de Los Ángeles.
però el que és interessant d'aquesta pel·lícula sembla ser que és com la tercera part d'una trilogia, jo les altres no les recordo, tot i que potser he vist alguna, però ja dic no les recordo. La primera és Vides al límit i l'altra, Dueños de la calle, és un director que està una miqueta especialitzat en aquest tipus de pel·lícula. I aquesta està en cartellera. Sí, és de la setmana passada. I el que té més interessant és que el protagonista, que és el Jake Gyllenhaal, aquest actor prou conegut, doncs tota l'estona està amb una càmera a la mà.
gravant el que passa, mirant a la càmera explicant que estan els vestidors, que farà un projecte cinematogràfic o filmic, que està com obsessionat pel cinema i per gravar-ho tot, per enregistrar-ho.
i això condiciona moltíssim el discurs que es fa a la pel·lícula i la manera com interacciona l'espectador amb la narració i ho fa molt ric, però el més curiós de tot és que no només ell porta una càmera, els mafiosos mexicans també porten càmera i estan gravant tot el que fa, que una miqueta respecten el que es fa ara, tothom porta mòbils, tothom porta càmera, llavors tota l'acció l'anem seguint.
més aviat per les càmeres que estan gravant allò i arriba un moment que no saps ben bé com correspon però és interessant perquè penses que tot allò està quedant enregistrat i d'alguna manera
pot arribar a pensar que la pel·lícula es podria haver fet a partir de les gravacions que es fessin d'aquestes accions. Et dona una impressió d'una riquesa narrativa a partir d'aquest fet molt curiosa. I a part d'ells també hi ha un altre grup de persones que també graven les escenes, tot està ple de càmeres, tot està ple de...
d'enregistraments diferents. La pel·lícula té una codificació moral molt clara, si us molesta aquest tipus de missatge, aneu a veure-la perquè no us aportarà gaire, però sí que en aquest sentit d'una narració rica, diferent, amb molts ingredients de diferents maneres de...
de captar la imatge i de donar-vos a entendre el que està passant amb els personatges, la veritat és que és molt animada i no t'avorreix en cap moment i els personatges estan ben tractats, una pel·lícula entretinguda. Com a component o com a cosa més curiosa té aquest fet que tothom està gravant el que està passant. Ja sigui bo, ja sigui dolent, ja estiguin preparant un atemptat per carregar-se algú, és ben curiosa, no em va deixar indiferent, la veritat.
El mateix que em sembla que t'ha passat a tu des de sempre, des que vas conèixer la Lenny oi? Es podria dir que és una dona extraordinària amb una vida extraordinària perquè és un personatge molt curiós. Ballarina, perquè va començar sent ballarina, actriu, directora de cinema i finalment fotògrafa. Va néixer el 1902 i va morir el 2003 quan tenia 101 anys.
És guapíssima. Jo tinc uns alemanys amics que estan a punt de portar-lo. Un llibrot enorme on estan totes les seves fotografies. Aquella va ser actriu molt ràpidament. Va fer sis pel·lícules gairebé seguides i va venir una persona molt popular a Alemanya.
abans de la segona guerra mundial, i realment el que dius tu és guapíssim. És una senyora d'un enamorament. Suposo que sabeu que una de les fames que té és perquè es deia que havia sigut amant de Hitler. Ella ho nega. En qualsevol cas, jo diria que per les nostres generacions o per nosaltres i fins i tot per les actuals,
és difícil que coneguem les seves obres i segurament ens arriba, a la seva fam ens ha arribat, per les produccions propagandístiques del règim d'Alemanya nazi que ella va dirigir.
i també perquè s'ha dit molt que ella havia estat amant del Hitler. De fet, les produccions aquestes li van carregar al Hitler. Sí senyora. Això últim no ho sabrem mai, tot i que ella sembla que sempre ho va negar. Va reconèixer més tard, en canvi, que el líder alemany la va pretendre, però sense que ella arribés a acceptar-ho. I es veu que el mateix va passar amb el Goebbels.
La dona, si expliquem una mica la seva vida, va començar la seva carrera com a ballarina i després de prendre classes de pintura i de dibuix. Però es va acabar tenint una lesió al genoll i va decidir convertir-se en estrella de cinema i llavors va fer successivament sis pel·lícules, en filmes de muntanya i va adquirir una notòria popularitat a Alemanya.
Posteriorment passa a la direcció, i amb una productora pròpia, es monta ella mateix, és una dona amb iniciativa, una productora seva. Que té molt de mèrit, perquè en aquesta època una directora era una dona, era una cosa absolutament anòmala. Per tant, ella mostra com era aquesta dona. I llavors a sobre continua actuant en aquestes pel·lícules com a protagonista, i la primera pel·lícula que fa que ja es converteix en un èxit és La llum blava,
del 1932, un any abans que el Hitler arribi al poder, que a més a més és premiada al Festival de Venècia i que evidentment li proporciona fama internacional. Entra en contacte de Hitler, segons la informació que jo he buscat es veu que ella es va oferir, va sentir un míting o estava en un míting escoltant a Hitler, li va captivar de tal manera que va anar a veure'l i doncs es va oferir el seu talent i les seves coses pel que volgués fer-li fer.
Hitler li va proposar a continuació la trilogia de Nuremberg, que són tres pel·lícules. La primera és la victòria de la fe de 1933, que és quan Hitler arriba al poder.
La més famosa és la següent, el Triomf de la Voluntat, del 34, i després la tercera, el Dia de la Llibertat, que és de les nostres forces armades del 35. No crec que el Priller li proposés de cop aquesta trilogia. No, es veu que va ser traves de Goebbels. O sigui, Goebbels ja era el de... Era amic d'ella. Es veu que ho coneixia o no sé com anava. És que ell es dedicava exclusivament a la propaganda del discurs nazi.
i per tant era normal que el Gevels fos l'introductor de qualsevol que se li encomanés una empresa d'aquesta mena. Al principi ho deia perquè sembla que li va proposar, perquè era el més immediat en aquell moment,
filmar la concentració del partit nazi en el camp Zeppelin en Nuremberg. Perquè tot això forma part de la trilogia en Nuremberg. De les tres pel·lícules aquestes, la segona, que és la que surt això que estàs dient tu, que es diu El triomfo de la voluntat, és una pel·lícula que va comptar amb uns mitjans insòlits, immensos per a l'època, va mobilitzar sis equips de treball alhora, sis equips de rodatge, 40 càmeres que treballaven també a la vegada,
intervenint més de 100 persones i aconseguís rodar tenir filmada 60 hores de pel·lícula. Les coses convertiran després en la pel·lícula que dura dos hores.
La pel·lícula guanyaria el Llo d'Or del Festival de Venècia però, clar, s'ha de tenir en compte que en aquell moment a Itàlia hi havia el senyor Mussolini i que, a part de la millor, van haver alguns arreglos, algunes coses... Tot així és valuosa, la pel·lícula. No, no, la pel·lícula és extraordinària. Jo, no sé si explicat, em sembla que si en alguna altra ocasió, que l'any 82 jo vaig muntar... Explica aquesta anècdota, que ens agrada molt. Sí? Sí, sí. No ho sé. Jo vaig estar, vaig muntar una cosa que es deia Cinema, Història i Ensenyament i era un tinglado que venia, doncs, gent de tot arreu, d'ingos estrangers,
i vam demanar a través de la Filmoteca de Múnic que ens deixés una còpia de la pel·lícula per passar-la al festival aquest. Un dia vaig a la Filmoteca de Catalunya i la direcció em diu que hem rebut un telegrama de la Filmoteca de Múnic que ens diu que només podem passar la pel·lícula en tres condicions. Una, que ningú digui que l'ha vist.
Dues que només la poden veure la gent que està participant al congrés aquest d'historiadors i de professors d'història.
i 3, que no la podeu passar ni a la filmoteca ni al col·legi de llicenciats, que és on feien les sessions, sinó que només la podeu passar a l'Institut d'Alemany. Això va crear una expectació, hi eren 50 o 60 professors que participaven en aquest congrés, va ser una expectació brutal, i el dia de la projecció que es va fer la pel·lícula en l'Institut d'Alemany, eren 100 o 200 persones, era una cosa espectacular, perquè venien els convidats i molta gent.
Jo haig de confessar, és la pel·lícula que he vist més intensament d'ella, que comença, si algú l'ha vista, comença que hi ha un avió que aterrissa com si fos Déu que arriba a Nuremberg, o sobre els núvols, amb unes imatges extraordinàries.
i a mi potser una de les coses que més em van impactar d'aquesta pel·lícula, que des del punt de vista és com un contínu esport publicitari amb una riquesa d'imatges brutals i una música extraordinària, una de les coses que més em van impressionar
era que al principi, quan vol mostrar la joventut alemana, que és... Ja els desfiles i tot això. Sobretot la joventut, inclús despullada, estan amb un cap d'aquest distiu dels nanos, bobó i escous, que estan allà, van sense jaquetes i estan jugant allà, i tant doncs compta que amb la naturalesa, amb els rius que cauen o l'aigua que cau,
els prats, els nanos aquells jugant, donava una sensació de pureza, de natedat, que era impossible imaginar que aquella gent seria dolenta. Allò era tan pur, tan maco, tan bonic, tan ben fet que quedaves meravellat.
Es veu que els alemanys estaven preocupats perquè no els agrada deixar aquesta pel·lícula a nivell públic, perquè tenen por que se'ls digui que estan fent propaganda nazi, perquè saben que la pel·lícula és tan eficaç des d'un punt de vista publicitari que frapa. El que passa és que això seria equivalent a dir que si es fa un passi de la Covira-Sat Putin, qui ens està fent apologia de l'estalinisme, per exemple?
No, jo no estaria d'acord amb el que diuen els alemanys. No deixa de ser una mica injust, que una persona com aquesta directora... Saps què passa? Que la Coraça de Potent Quim frontalment t'explica la història en què consisteix. I aquest tipus de cine,
és un subliminal. No et pretén explicar cap història. Tu hi entres i pots no adonar-te que estàs entrant. Al cor de la Patent Quim tu saps on estàs. És el mateix. Està donant una visió molt clara dels que són els que està defensant i dels que no. Exacte. En canvi això no. Quan tu et presenta una canalla que són
guapos per si i pors, tu no entres amb cap problemàtica en aquí. D'entrada entres amb una problemàtica i tu ja saps quina problemàtica és. Jo crec que això és molt més subtil i tant.
Així que entenc la posició germana. El que també li va passar a la filmografia d'aquesta dona, i a més en concret, és que al lobby jueu, podíem dir, se li va posar en contra absolutament. Acabada la guerra, no solament el lobby jueu. Jo no ho sabia, ho he estat buscant aquesta tarda d'informació. Es veu que ell estava a la zona francesa
a la zona francesa, quan va acabar la guerra, el govern francès es va entusiar a jutjar-la i li van confiscar els seus vents. Però el més fort, que jo tampoc sabia, és que fins i tot va ser internada en un manicomi per aconseguir desnacificar-la. Jo tampoc ho sabia, ho he vist aquesta tarda mirant la documentació sobre aquesta dona.
Quan s'havia de veure el tant per cent de persones que la van jutjar que havien col·laborat amb Anna. La següent pel·lícula que hauríem d'esmentar encara que fos una mica, perquè és una obra important, és L'Olimpia, que és un megadocumental de més de quatre hores.
que mostra, com sabeu, els Jocs Olímpics. Es considera un verdader punt culminant de la història del cinema, per dues raons, per la seva obra, i sobretot perquè mai abans havien estat filmats uns Jocs Olímpics.
sobre aquest film hi ha bastant de controvèrcia per ser un treball de propaganda política a favor del regime nazi, però alhora perquè hi ha molta gent que opina que està carregada d'innovacions que són des del punt de vista cinematogràfic històric. És que ella, cinematogràficament, és una cosa extraordinària. Ho va posar, ho va sotmetre a uns valors que són els que són, però ella en si mateixa és una grandíssima artista.
Jo l'havia vist amb una fotografia que no sabia que era ella, no sabia que era cineasta, amb un llibre d'antropologia, que és una fotografia molt coneguda, potser us sona, d'Alemà, d'un negre africà, perquè havia estat durant un temps... Amb els Nubes. Amb els Nubes, fent documentals allà, i és molt coneguda, vull dir, veure-la amb ella ja amb unes 60, entre 60 i 70 anys, amb la seva plenitud encara... És que el curiós d'aquesta dona és que als anys 50, quan ja ha passat la guerra, la segona guerra mundial, i de fet amb ella la comencen a deixar una mica...
que faci el que vulgui, viatja a Àfrica i es converteix en fotògraf professional. Allà produeix una tallada i bellíssima documentació sobre un poble africà que són els Nuba i més tard, quan ja té 71 anys, descobreix i comença a practicar submarinisme.
De manera que fa un recull també de les seves experiències del món sopacuàtic, que són unes fotografies superartístiques i que, com suggeria abans la Carme, tenen una influència brutal en el món de la fotografia de l'època. És a dir, els fotògrafs de l'època van començar a imitar les coses que aquesta dona feia en fotografia.
Em sembla que es podrien dir moltes més coses perquè aquesta dona va fer moltes coses sempre des d'un punt de vista artístic al màxim nivell, en contacte amb arquitectes, amb molta gent d'un màxim nivell. Jo diria com a resum que és una dona que potser va tenir la mala sort de topar-se en una circumstància històrica
que va ser aquesta pujança, aquest naixement del nazisme i que va acceptar, dic que va tenir mala sort perquè a partir d'aquest moment va estar lligada i la seva imatge va quedar molt deteriorada, molt qüestionada. Si no, estaríem parlant segurament de manera inmaculada d'un dels grans artistes del segle XX sense cap mena de dubte. A mi també em sembla, i gràcies a la teva sugerència, he descobert també
una dona apassionant i penso continuant mirant la seva obra. És un personatge realment molt interessant i hi ha moltes més coses, però seria massa tècnic, perquè parlar de les coses que se li considera que ella fa aportacions que avui dia estan acceptades per tothom però que en aquell moment eren novedoses, hi ha moltes a l'utilització de la fotografia, de la càmera lenta... Hi ha moltes coses però seria massa llarg i no podríem parlar del següent tema.
que d'alguna manera està relacionat, perquè estàvem parlant de les olimpiades, els esports... La boxa i el cinema. Vaig proposar el tema perquè sempre m'havia sorprès, o encara em sorprèn, ho entenc, però em seduïa això, el fet que tants esports com hi han
com és que la boxa... La boxa també és un altre tipus. La boxa té en tota la història del cinema moltíssimes pel·lícules de tota mena, perquè cine negre, comèdia, drama, documentals... Hi ha tot tipus de cinema lligada a la boxa.
I m'ho he preguntat diverses vegades i he pensat, una, per què? Una, perquè la boxe en si mateixa com a esport és un esport que és bàsicament de cultura anglo-saxona, jo crec, més que el Mediterrània, aquí també se n'han fet de pel·lícules amb aquest tema, però que va lligada a
classes socials molt precàries i que la borsa amb èxit ha provogut un ascensor social importantíssim. I per tant, quan hi ha aquest tipus d'ingredient,
hi ha el que és molt agraït pel cinema, que són les grans victòries i els grans partidors. Tot i que té un origen aristocràtic. Sí, clar. De fet, la cultura grecorumana, que té els grans lluitadors que fan la gran estètica de la seva cultura,
ja és una lluita a mort, en molts casos, que prové d'un espectacle. Bé, jo em referia a les pel·lícules, és a dir, a l'etapa en què el cine ens les ha proporcionat. Llavors, una, ha funcionat com a ascensor social i això ha permès crear aquesta
varietat immensa de personatges de tipus perdedor. Al cine li agrada el perdedor. De fet, piles de pel·lícules estan basades en la complexitat de l'home perdedor que puja i baixa amb aquest ascensor social. Això ho fa la Vox, com ho ha fet a Espanya a l'època
precària econòmicament era el toreo. De fet, se sortia de la més absoluta pobresa enfrontar-se amb un animal al mig del ruedor que podia ser el toro. I això funcionava molt semblantment com a èxit social i econòmic de gent que estava en absoluta penúria econòmica.
Diferències. La boxa planteja un repte entre homes que els altres homes aposten i en un lloc tancat. El toreó és en un lloc obert, també amb estètica. Les dues són amb estètica. De fet, la boxa té una estètica i el toreó en té un altre, amb un camp obert i sota el sol.
mentre que la boxa és en un lloc tancat, en un rin i amb llum no natural. Aquesta dualitat, quins ingredients ha tingut això? L'altra temàtica que veia amb la boxa és com juguen els personatges de l'entorn del boxejador.
La diestrador és un element fonamental. Moltes pel·lícules, el personatge central és la diestrador, com per exemple Million Dollar Baby, que és el Clint Eastwood. Però també ho és amb el Rocky, el Rocky, la diestrador inicial, aquell personatge perdedor que ja ningú té en compte. De fet, embolcalla el Sylvester Stallone i fa d'ell un personatge nou.
Per tant, l'administrador és un gran personatge en aquest tipus de pel·lícules. L'altre ingredient és els personatges que es rodegen. Per concretar-ho diré algunes pel·lícules que podem comentar tots.
Jo quines havia marcades? Havia dit el Marcado por el Orio, que és una del Robert Wise que fa el Paul Newman. Un Hombre Tranquilo, que és del John Ford i que és del John Wayne.
i que és una pel·lícula que aparentment no està relacionada amb la boxa, quan la realitat és que el personatge del Paul Newman i del John Wayne, ell és un antic boxejador que ha matat el ring a una persona i per tant ell per això no es vol barallar.
Això no ho sabia, no? Sí, el Jaume, de fet, ell és un mossejador, i ell va a Irlanda, que, de fet, és d'origen, i llavors s'hi enfronten diversos. Ell no ve lluitant mai, no ve lluitant mai, i és considerat, al final sí, però és considerat pels altres un covard.
I el rarafons d'això és que ell és un boxejador que va matar el contrincant amb el ring. Començo a veure aquesta pel·lícula d'una altra manera. La tornaré a veure. L'altre que... L'Ídolo de Barro, que és una del Kirk Douglas del Robson. Aquesta és una pel·lícula extraordinària. El Kirk Douglas és de les primeres pel·lícules, ja trobo que fa aquí un gran, grandíssim personatge.
I és, efectivament, aquest tipus de personatge que és un don Nadie, arriba a dalt de tot i s'enfonsa després. I per mi, una molt molt... El Rocco i sus hermanos, és una pel·lícula del Visconti, són una família que són del sur d'Itàlia que van emigrant a Milà,
I un dels fills, crec que és el gran, entra dintre del món de la boxa. El Renato Salvatore és el noi que fa de bussejador. I també entra en aquest tipus de món, brut i mafiós. Com que hi ha les apostes, això s'embruta constantment amb diner. I ell acaba sent un perdedor perquè a més és un home amb molt poca potència de resistència.
després jo havia anomenat Toro salvaje, per mi aquesta és una molt molt, una pel·lícula molt important, és de l'Escorcese. Impressionant. És impressionant. Aquí jo crec que és de les millors interpretacions del Robert de Niro. És una cosa extraordinària el que fa el Robert de Niro aquí. I aquí sí que és la, no sé si recordeu, quan comença la pel·lícula surt el ring i l'Escorcese realment et fa pensar que el ring és un teatre i allò és l'escenari.
L'estètica del ring de dues persones amb un foco central de cènit sobre els dos contrincants és ben bé una eina cinematogràfica extraordinària perquè aquells dos homes sols lluitant entre si sense
Compació, que és duríssima, tot el que està rodat per l'Escorcese, que està molt bé.
I al final el personatge, que és el Jaque Lamota, que és el personatge que fa el Robert de Niro, havia estat un bussejador, és una història verídica. Ell acaba amb cabarets de mala mort fent xerrameques, ha destrossat la vida, ha destrossat la família i ha fet malbé tot el que tenia al seu entorn.
I al final de la pel·lícula, ell torna a estar amb un focus, amb un focus que torna a ser cinematogràfic, perquè ell torna a viure el que significava el rinc. El rinc significava un centre on es fa un teatre determinat. I la pel·lícula, al final, ell fa un teatre del gran perdedor, però fa teatre, finalment. I trobo que aquesta idea, el Toro salvaje, de l'Escorcese,
tanca una història del que significa la boxa amb una òptica cinematogràfica extraordinària. Per mi, com a plasmació d'aquest tipus de món fosc i terrible que mina els esprits de qualsevol mena, està molt ben plasmat. Després hi ha el Million Dollar Baby, que és del Clint Eastwood,
és potser l'única que jo conec pel·lícula en què el personatge central que potser és una dona, és una nana, i aquí el clinisme és el que us comentava abans, que la complexitat de la història
Està viscut a través del propi personatge que la sinistra, és a dir el que la fa triomfar el rin. La pel·lícula jo crec que també és molt bona, hi ha el contrapunt del Morgan Freeman que està també al cercle del...
d'aquest món fosc, que ell també és un perdedor, ha perdut un ull, està descrit això també. I després l'altra pel·lícula que podria, potser també recordeu, és The Boxer. Aquesta és una pel·lícula que tampoc semblaria estrictament lligada a la boxa,
I és una pel·lícula que passa a Irlanda, està lligada amb el tema de l'Ira, és un personatge que ha estat a la presó per ser de l'Ira i quan surt... Jo dels últims temps us diria que és la pel·lícula que tinc més fresca, perquè les altres són molt més llunyades, aquesta de Voxer, i la que recordo amb una gran intensitat. És a dir, penso que el tema d'Irlanda, quan encara no s'havia arribat a la pau, i tots els problemes que hi havia, amb una interpretació brutal... El Daniel Daly Lewis. ...el Daly Lewis, que ho fa molt bé, molt bé, molt bé.
I també hi ha el mateix joc. Hi ha el joc d'ell, del boxejador i del xicot calent sinistre que al final acaba morint. És a dir, no se'n recordeu, que el maten. Doncs bé, em penso que... No sé, potser n'hi ha un altre que ha passat més desapercebuda però que el Francesc i jo hem vist que va també... que és Mal dia para pescar. És veritat. I mira, estava intentant recordar aquesta pel·lícula. Evidentment la vam veure amb una situació molt especial. És una pel·lícula uruguaya.
de l'Uruguai basada en un conte de l'Anoneti que el director la va ampliar interpretada per un actor que després ha descobert que és espanyol, el que fa de l'entrenador del boxejador és un espanyol.
que és català, ha fet pel·lícules al dia d'ara. Una mena de manager així. El que fa de manager estrany. Tots aquests managers d'aquest tipus de món, tots ells són tèrbuls en si mateix. I en canvi, a Flora, amb alguns d'ells, el Morgan Freeman mateix és un grandíssim personatge al Million Dollar Baby. I el de Mozart també. El director és l'Alvaro Brechner, de Maldía para Pescar.
Aquesta pel·lícula em sembla una pel·lícula deliciosa i que va del mateix tema del Vox a la Vox, inclús utilitzant la Vox com una excusa per fotre la gent dels pobles diners. Jo no puc deixar d'esmentar la pel·lícula que potser més recordo de qui fa molt de temps que la vaig veure.
que és aquesta història de Gentleman Jim, del Raul Walsh, amb l'Errol Flynn, que a més a més sembla ser que l'Errol Flynn tenia una certa fama d'haver estat un boxejador, d'haver guanyat algun campionat, que li esqueia molt el fet de protagonitzar aquest personatge, i que sembla ser també que va obrir tota una sèrie, els productors es van adonar de l'èxit que tenia aquesta història,
i que va obrir tota una sèrie de biografies, de biòpics sobre boxejadors diferents, no són tan coneguts com aquesta història, però jo recordo sobretot el fet que aquest pugil, aquest boxador que interpreta l'error Flynn, que es deia James J. Corbett, que es veu que és mític titular del món de la boxa, doncs introduia el que seria la capacitat de fintar.
El moviment, que no era enfrontar-se directament a cop, sinó esquivar i donar-li una miqueta de coreografia. Entraríem llavors dintre del món aquest de la escenografia i de l'espectacle. És una escenografia i és una mena de ballet peculiar, però que l'és. Jo, com a acabament, diria, tant la boxa com el pròpi Torreó estan acabats.
perquè és un món, l'actual, que no admet maltractar els animals i no admet la violència com a tal. Per tant, és un món... Exactem el ser humà com a animal domèstic, va. No, el que vull dir és que són dos elements que han estat grandíssims, especialment importants en etapes d'Europa i d'Estats Units.
i que han d'estar amb declive de manera natural, perquè la violència com a tal no s'acabarà mai, per suposat, però no en aquest context, no en aquest context diria jo, perquè socialment és més difícil d'acceptar.
I la setmana que ve tindrem un convidat, que és l'Andreu, que parlarà de l'Akira Kurosawa. I també vindrà el Jaume, que ens parlarà dels remakes. I per tant, us convidem a escoltar, com fas tu sempre, Francesc, que cantes molt bé. Perfecte. I en el blog del programa, cinema-sinsacondicions.blogspot.com,
per tornar a sentir aquest programa d'avui i el de la setmana passada que encara no està penjat però que de seguida el farem perquè hi ha hagut una miqueta de dificultats. Així ens acomiadem amb aquest gran programa, diria jo, com cada setmana intentem donar-vos el màxim d'informació i reflexió sobre el cinema fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu.
No, no, no, no.
No, no, no.