Cinema sense condicions.
La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la.
Bona tarda, amigas
i amics de Ràdio d'Esvern, de Cinema Sense Condicions,
un dia més aquí per comentar coses de cinema,
recomanar pel·lícules, posar la pel·lícula del dia
i parlant de la pel·lícula de la setmana,
acabeu de sentir un fragment del tema inicial
composat per Christoph Comeda, titulat Hell She Girl,
de la pel·lícula Rosemary Baby, la semilla del diablo,
amb desgraciada, com sempre, traducció espanyola,
una pel·lícula de 1968 de Roman Polanski,
que la comentarem com a gran clàssic que és
a petició i, bé, iniciativa,
de l'Ignasi, de l'Ignasi Juliès,
que ens la va proposar la setmana passada.
dir-vos que és una pel·lícula de 136 minuts,
feta, com he dit, l'any 1968,
per Roman Polanski,
amb una fotografia de William Freiker.
és una producció de William Castle,
amb distribució de la pare Montpichos,
interpretada per Mia Farro, John Cassavets,
Ruth Gordon i Ralph Bellamy.
La Ruth Gordon, per cert, amb el seu paper de mini,
una llogatera, aquesta viu veïna del matrimoni,
Woodhouse, que són la Rosemary i el seu marit,
vau tindre a l'Òscar
la millor interpretació secundària d'aquell any.
Dit això, i abans de continuar,
dir-vos que avui comptem amb la presència
d'un nou col·laborador entre nosaltres,
els controls, i tenim el Bial.
Bona tarda, Bial.
Tic-tac.
No s'esperava, no s'esperava el Bial, això.
Molt bé, bona tarda. Com va, això?
Molt bé.
T'agrada el cinema?
Sí, bastant.
Doncs a veure si disfrutes aquí amb nosaltres,
que anirem trinxant una mica tot el que s'està fent
i tot el que es pot veure per allà.
Moltes gràcies.
Vinga, benvingut.
Per una altra banda, tenim també de nou aquí a l'estudi l'Anastasi.
Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, ja has recuperat, sí.
I també, com no, a l'Ignasi.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Molt bona tarda.
Molt bé, benvinguts tots.
I, dit això, doncs ja et cedeixo la paraula, Anastasi,
perquè ens introdueixis...
Ai, perdó, et cedeixo la paraula, Ignasi,
perquè ens introdueixis en el Rosemary Baby aquest.
Sempre et passa, eh?
Anastasi, Ignasi...
Anastasi, Ignasi, li passa a més gent, eh?
A mi moltes vegades em diuen Ignasi, a mi directament ja.
sense que hi hagi un personatge...
Hi ha una certa similitud.
Té, clar, clar, clar.
Amb la fonètica.
Els asis i els ases.
Però no física, eh?
No, físicament no.
No t'ho semblen gaire bé.
Sí, en aquest sentit tinc més delicte, ho reconec.
Molt bé.
Ignasi.
Estava fent culleta amb el tic-tac.
Això és molt de Rosemary Baby.
Sí, tic-tac, tic-tac.
Després en parlem, no?
Sí, sí, sí.
Bé, per fer una breu introducció, com tu molt bé has dit, és de l'any 68.
Es va rodar durant l'any 67.
La veritat és que és una pel·lícula que és emblemàtica per molts motius.
Evidentment, el primer és perquè posa una mica de moda a Hollywood el tema de les pel·lícules amb el dimoni, no?
De fet, l'exorcista és posterior.
De fet, aquesta és la primera.
L'exorcista, evidentment, és molt famosa, però és del 72, no?
Jo crec que és d'autora claríssima d'aquesta.
Sí, absolutament.
És el tipus de producte que volíem fer en aquell moment.
Bé, perquè és una pel·lícula que em posa a la moda, i evidentment dura, eh?
Perquè l'any 77 hi ha una pel·lícula que a mi particularment m'agrada molt, del Mike Wiener,
que és La fentinela, que també parla d'un altre tema curiós,
que és que en una Bromstone d'aquestes de Nova York, en una casa d'aquestes de totxo vermell,
hi ha les portes de l'infern.
No l'heu vist?
No, no, no, i m'interessa aquest tipus de temàtica.
És una pel·lícula menor, però absolutament fascinant, saps?
Quan la descobreixes és una pel·lícula tremendament curiosa, també amb molt de misteri.
L'Ira Levin, que és l'autor de la novel·la, de fet genera una història de por,
però al mateix temps és un thriller.
I el Polanski, gràcies potser, en part, però jo no crec que sigui l'explicació absoluta,
ell sempre la repeteix per a tot arreu,
però el Polanski diu que ell d'entrada tenia un problema amb aquesta pel·lícula
pel fet que, clar, que tracta de la vinguda del dimoni, no?
D'intentar tenir un anticrist, no?
És a dir, un fill amb una dona humana, no?
Per dir-ho així, no?
Sí, exacte.
I que això, clar, xocava amb la seva mentalitat molt més racional.
No, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no.
Exacte, i aleshores el que fa és incrementar una cosa
que en la novel·la de Lira Levin no hi és tant, ni molt menys,
tot i que la pel·lícula segueix, no diré que fil per randa,
perquè hi ha alguna cosa que manca,
però és una de les pel·lícules més clavades a la novel·la,
amb detalls absolutament increïbles,
com és al principi, per exemple, que l'ascensor,
quan puja a la casa de la Bramford, no?,
que és l'edifici de Cota, però, bueno, és la...
Quan puja, l'ascensor no acaba d'encaixar
i el censorista, que és negre, per ser exactament igual que la novel·la,
doncs ha d'encaixar-ho.
Fins i tot aquest detall, que ja et diràs tu,
té una certa explicació al final, quan fuig,
perquè puja, ella no frena bé.
Sí, es repeteix.
I salta...
Ha de saltar d'una certa alçada.
Ha de saltar, ha de saltar.
Repeteix la incidència amb l'ascensor.
Correcte.
Bé, la qüestió està que en Polanski,
diu ell que perquè era molt racional,
per intentar creure's la història
i poder fer-la, doncs, amb la intensitat
que és característica amb ell,
doncs, d'alguna manera, va posar més ambigüitat.
I és veritat que durant tota la pel·lícula,
l'espectador va sospitant,
si la Mia Farrow, no?,
la Rosemary, no?,
realment s'ho està fent ella,
s'està tornant boixa,
o, efectivament, té uns veïts
que són una colla de bruixots malparits
que li volen el nadó.
Bé, són sectaris.
Sectaris, sí.
Un secta diabòlica, directament.
Exactament, no?
Aquest aspecte, doncs, l'incrementa molt
i això el que fa és coincidir
amb el que jo opino que és un bon relat de terror,
que no ha de tenir ni sang ni fetge,
ni molt menys,
ha de ser un relat psicològic,
no hi ha res més psicològic que Polanski,
perquè és tot ment,
és a dir, les pel·lícules de Polanski,
la pel·lícula...
Rosemary Baby, a més,
connecta molt amb repulsions.
Sí, absolutament.
Té moltes coses de repulsions.
Sobretot cap a la final,
cap a la part última.
Sí, però ja...
La situació de la Mia Farro
és molt semblant a la que tenim d'anar.
Però totalment,
és a dir, perquè ella viu el seu món,
està en la seva peixera,
que és una de les característiques,
després si tenim temps,
parlem de l'estil de Polanski,
és una de les característiques
més angoixants de Polanski.
Jo crec que la seva infància
al gueto de Cracòvia,
del qual va fugir,
evidentment els nazis,
no crec que fossin precisament simpàtics
en el tracte als nens,
tampoc.
jo crec que...
Perquè és una de les característiques
de tot el seu cinema,
és a dir,
ja pot tocar la pel·lícula que sigui,
perquè això és un encàrrec,
però ja pot ser el que sigui,
que s'ho fa venir bé,
s'ho fa venir al seu univers...
Un bon autor fa això.
...de personatges angoixats
perquè estan tancats amb ells mateixos
i són conscients d'aquest tancament
i de la impossibilitat que tenen
per comunicar-se amb l'exterior.
És com si els personatges estiguessin
en una cabina de vidre,
una mampara de vidre
i que no poguessis...
Que els altres de fora
no et fan ni cas,
per dir-ho d'alguna manera.
I això és...
Jo per mi crec clarament
que és un trauma
de quan va ser nen
que va patir,
evidentment,
a Cracòvia.
Sí,
es manté molt
amb la majoria de pel·lícules d'ell.
Sí,
una cosa enorme,
no?
Aquest seria un aspecte important,
l'ambigüitat,
que jo penso que és
una de les característiques
del bon cine de por.
És a dir,
fer dubtar...
Moltes vegades
s'acaba la pel·lícula
deixant-te a veure
de si el que ha passat
realment és per terra natural
o és tot fruit
de la paranoia,
que és una de les característiques
de Polatskin,
els personatges paranoics bojos,
que paren bojos.
Però clar,
recordem el dit,
no?
Els paranoics,
no pel fet de ser paranoics,
deixen de vegades
de tenir raó.
De tenir la raó.
i un dels mèrits
del dimoni
és fer creure
als humans
que no existeixen.
Tot aquest joc
està molt vendut
a la semilla del diable
i jo crec que
això és un primer aspecte
a destacar.
L'altre aspecte
és l'època
en què està feta.
És a dir,
probablement té l'èxit
que té,
perquè Polanski
és un irreverent,
està claríssim,
no?
Vull dir,
el tema de la violació
del dimoni,
bueno,
tots sabeu que
va...
aquí a Espanya
van tallar directament
el problema.
No va existir.
Quan la van estrenar
van tallar l'escena
i s'ha acabat
el brògil,
no?
Però, evidentment,
a la Gran Bretanya
teníem problemes
i a tot arreu
teníem problemes.
La van tallar
és més recentment
que s'ha vist
l'escena.
Bueno,
jo ja he estat veient
una còpia
que es va fer
el 96,
em sembla.
Sí, sí.
I,
bueno,
estàvem comentant
amb l'Anna.
Aquestes escenes
no les havíem vist.
No,
no se'n recordava.
Es va tallar...
No, no,
es va tallar
unes escenes.
No, no,
és que...
Hi ha nus de...
Sí, sí.
Literalment...
Pot ser que l'hagués vist
fora,
a la pel·lícula,
pot ser que l'hagués vist
a França.
Jo diria,
perquè jo a mi
no m'han sorprès,
ara.
Sé que quan les he vist
es diria,
ah, mira,
és allò.
En canvi,
ara dieu això
i em fa pensar
que la còpia
que va venir aquí,
evidentment no ho tenia.
Literalment,
literalment,
quan es va estrenar
l'escena,
no hi era.
No hi era.
O sigui,
la qual cosa
no s'acabava d'entendre,
no sé,
el...
Què havia passat?
Com és que ha quedat
prellada del dimosti?
Creava més confusió.
Molta,
molta confusió.
Una miqueta més,
encara.
És veritat,
jo haig de confessar
que la primera vegada
que vaig veure
aquesta pel·lícula
no va ser,
evidentment,
en el seu moment d'estrena,
que va ser segurament
el 69.
Sí, 69,
exactament, sí.
La vaig veure
jo deuria tenir uns 15 anys,
estic parlant,
doncs,
d'una emissió per televisió,
amb blanc i negre,
que la vaig veure,
15 anys,
i haig de dir que,
si més no,
alguna part d'aquesta escena
sí que hi era.
Sí, devia ser.
O sigui,
la van tornar a recuperar
per l'emissió per televisió,
no sencera, eh?
Evidentment,
quan ella es veu
tota nua
i tot això,
no.
Evidentment,
això no...
Sí, sí, sí.
Això no es veu, no?
Però...
Bé,
i el que deia és
aquesta característica
irreverent de Polanski,
coincideix,
ve a petar
en el moment oportú,
l'any 68.
Per un cantó a Europa,
evidentment,
ja el maig del 68,
però, evidentment,
als Estats Units,
la cosa,
els hippies,
tot...
Hi ha una contestació
contra una societat
massivament encarcanada,
evidentment,
ja els episodis
de finals dels 50
d'Hongria
i després la primavera
de Praga.
És a dir,
realment,
entre Europa i als Estats Units
ja una...
Malauradament,
es va reprimir
com sempre basen,
les coses
no acaben de ser
com haig de ser,
però hi ha una...
hi ha una rebel·lió
contra un estat...
Un estat escúmol.
Uns estats,
veia,
massa encarcarats,
molt hipòcrates
i amb un grau de repressió,
fins i tot
amb les democràcies,
m'atreveixo a dir,
fins i tot la francesa,
els anys 60 encara considerable,
no?
Sí.
De gol...
Sí.
És de gol, eh?
Vull dir,
evidentment,
és molt fàcil dir-ho
de l'estat espanyol,
però, evidentment,
la cosa també no era
ni molt menys tan oberta
ni tan còmoda
com, evidentment,
podem pensar
que són les democràcies
que més o menys vivim,
que tampoc és que siguin
partida cuets,
però, d'alguna manera,
són bastant més
lleugeres
en alguns aspectes,
en d'altres,
com tots sabem,
no, eh?
Quan toques determinades fibres,
no,
però sí que
estem d'una manera
més enlleugerits.
No ho sé,
aquest és un altre aspecte
que sí que m'agradaria,
també és el moment
que hi ha a Wostock,
el festival de Wostock,
que és l'any 69,
en fi,
que hi ha
el món bull,
i, per tant,
hi ha tot un espectador nou,
jove,
que repa amb molts bons ulls
la semilla del diàleg,
per això,
des del primer moment,
és una pel·lícula
que impacta,
emociona,
impregna,
realment,
la pel·lícula
impregna les ments,
cosa que tractants
de Wostock
no m'estranya
perquè qualsevol pel·lícula
d'ell
impregna la ment,
però bueno.
Sí, però...
I després,
ja per acabar,
i passo la paraula,
tres aspectes,
no?
O sigui,
l'eillament,
o sigui,
l'ambigüitat
i l'eillament
que reflectés la pel·lícula,
l'època en què està feta,
i després,
un motiu de reflexió
pel que fa
a l'estatus
dels bruixots.
No són precisament pobres.
No.
Són de classe social alta.
Sembla que fins i tot
l'Ira Levin aquí
estigui
cognotant
un missatge
sobreptici
respecte
que les capes altes
són vampirs,
per dir-ho d'alguna manera,
i xuclen
i viuen
de les més baixes.
Això pot dur
realment
una reflexió interessant.
I multiètnica.
Multiètnica.
Classe social alta
i de diverses ètnies.
Evidentment,
però surt un japonès.
Hi ha negres,
hi ha japonesos,
hi ha xinesos.
Hi ha xinesos.
Cuidado.
T'han observat.
Sí, és cert.
En fi,
no ho sé,
són tres aspectes
per entrar
i després podem entrar
amb la infinitat
de detalls
i de coses que veu.
Molt, sí,
la pel·lícula
que no ens ho acabarem
perquè és una pel·lícula,
com tota,
quanta qualsevol pel·lícula
que m'anxi,
complexa.
Pràcticament totes.
Complexa.
Molt complexa.
Bé, jo,
després de tornar-la a veure,
una pel·lícula
que sempre m'ha agradat molt,
que l'he visitat
diverses vegades,
perquè jo recordo
que fa tres anys,
em sembla,
vaig veure una pel·lícula
que em va agradar bastant,
de terror,
que es deia Hereditari.
Sí,
vas comentar-lo una vegada.
I vaig pensar,
i vaig tornar,
i efectivament,
Hereditari
és deutora,
igual que tu
molt bé has dit
a l'exorcista.
Són pel·lícules
que tenen una categoria,
perquè també
és el que has apuntat.
No cal sang.
No.
No, gens i mig.
L'únic que cal
per inquietar,
i aquesta pel·lícula,
una de les coses
que té una de lletres grans
és inquietant.
Ja ho és la música de comèdia.
La música,
la música.
La música de comèdia
que vas a dir
entendre-ho molt bé.
És un tema infantil
i encara té una càrrega...
Posa en tensió, ja.
Per cert,
que l'etxe aquest
és de la Via Farro.
La veu de qui fa
na, na, na,
és la Via Farro.
Sí,
que a sobre,
la gran ironia
de Polanski,
és que ho està traient
amb vestidets
i colors rosa.
Molt rosadets,
molt ben arreglada de tots.
Sí,
que és com una burla
a la societat benestant
d'aquell moment,
no?
Que és
una mica
el que posa en qüestió
tota la pel·lícula.
Està situat
al 65,
a més a més.
Així, realment,
els calendaris...
66, crec.
No, no,
és 66
perquè precisament,
precisament,
el satànic de turno,
el veí,
diu,
estem a 1966.
Aquest ha de ser
el nostre any 1.
L'any 1.
Clar, clar, clar, clar.
Tot i que un calendari,
no sé per què,
en el punt que ella va
a la primera visita
de, diguem,
de si està aprenyada o no,
la primera ecografia,
la primera visita,
crec que és el 65
el calendari,
que veus,
però no discutirem
per dos mesos.
No, no, no.
No, no,
no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no,
per aquest acte
pot ser una qüestió
de mesos.
Pot ser una qüestió
de mesos.
El que sí que és cert
és que quan el seu,
el Hutch,
el Hatch,
l'amic,
no es presenta a la cita,
és Nadal.
Això és veritat.
És Nadal, és Nadal.
I per això és el tombant de l'any.
Potser tens el tombant de l'any.
Potser tens el tombant de l'any.
En algun lloc ho he llegit,
no ho sabia, realment,
però sí que és cert
que a veure la pel·li,
el calendari m'ha saltat enseguida.
Sóc molt aficionat
a mirar calendaris,
a mirar referències
a mirar-ho.
És curiós,
perquè això parla
de la fidelitat de Polanski
respecte a la novel·la.
Sí.
És evident,
bueno,
haurem llegit tots
que, evidentment,
és el director aquest,
el productor de la pel·lícula
que ara no em ve el nom.
William Castle.
Això,
en William Castle.
En William Castle
és qui compra
les galerades.
La novel·la
encara no ha sortit
al públic, no?
És probable que, clar,
la novel·la
estigui parlant
de 65-66.
És possible.
Jo ara no recordo el detall.
I Polanski,
tot i que l'està rodant
al 67,
doncs ho fa constar
respecte
a l'1 de la novel·la.
És possible que sigui això.
A veure,
en qualsevol cas
és menor.
Coincideixo
amb tu,
Ignasi,
amb el tema
de l'ambigüedat
que és cap d'al,
cap d'al,
i,
com tu
molt bé has apuntat,
està basada
en la creixent paranoia
i també
en el sentit
d'aïllament
que dóna,
si es fixeu,
està molt...
Bé, aquí,
tu,
Anastasi,
deus disfrutar,
crec jo,
de la forma
que s'utilitza,
que és molt poc freqüent,
això,
en cine,
inclús,
fins i tot
en cinema de terror,
de la forma
que s'utilitza
l'arquitectura,
l'interior
de la vivenda
com
element dramàtic.
Absolutament,
en aquest cas.
A l'interior,
diguem-ne,
en si mateix,
amb la seva foscor
que li va costar
de trobar
perquè sembla que el propi
Dakota
no li donava
aquesta foscor
i va haver d'anar
a rodar
amb un altre cantó.
Després,
la transformació
de la pròpia...
A l'interior és estudi,
eh?
És estudi.
És par amunt.
És par amunt.
A Calipòrnia.
És par amunt.
Això és el que vull dir.
És a dir,
que d'alguna manera
ell buscava aquesta foscor
i a més,
els elements visuals
que hi ha,
la decoració,
la tretzo de la pel·lícula,
té tot un pes brutal
en la pel·lícula.
A més,
és una argumentació,
és allò tòpic
que es diu sempre,
també forma part,
és un personatge més.
Doncs,
és absolutament cert.
És com un altre personatge,
és una permanent recordació
que el tanto
que això,
aquí hi ha un perill
que allí no sé què...
La transformació
que fan ells dos del pis,
la parejita Feliz,
que de cop
anem a arreglar-ho tot,
anem a pintar-ho tot de blanc,
anem a deixar-ho tot
i efectivament
hi ha aquest procés
d'idealització
que les parelles
amb aquesta edat,
a més més,
viuen amb il·lusió
i més amb aquest pronòstic
de tenir un fill aviat
i això fa també
que ells tenen
un tipus de casa
que no s'ha bé
ni amb els passadissos
de la pròpia casa,
dels passadissos
d'intercomunicació,
ni amb els pisos
dels veïns
per suposat en absolut.
Per això
quan els veïns
visiten la casa
es sorprenen,
no sé si hipòcritament,
del bon aspecte
que té la casa.
Per ells
no deu ser tan bo
perquè en el fons
viuen les coses
d'una manera diferent.
Però sí que de l'home
ho diuen, no?
Diuen,
home,
quina casa
us ha quedat més bonica
i tal.
Efectivament
és un element.
I Polanski,
a part d'això,
com, bueno,
suposo que anaves
a apuntar una mica...
La primera visita
que d'alguna manera
recorda,
o sigui,
aquí pille tothom,
de Polanski,
perquè Kubrick
amb el resplendor
també pille,
perquè la primera visita
és gairebé
com la primera visita
que fa
el Jack Nicholson
a l'hotel
i com li van ensenyant
aquí, allà,
i aquí tenim
la cuina
i fixi-vos,
aquí tenim...
I de moment
es queda parat
davant d'un armari
i diu,
aquest armari?
No hi ha
què hi fa?
Aquest armari no hi ha
i em pot ajudar, vostè?
Els armaris
és una característica
de moltes pel·lícules
de Polanski
i tant,
de repulsions,
és evident,
però surten...
L'armari
i la nevera
com a armari,
també,
perquè la repulsió...
El Chimérico
Inquilino
també,
perquè els armaris
tenen
l'home del sac.
Clar,
dintre hi ha l'home del sac
i Polanski
juga
amb aquest concepte
armari
igual a home del sac.
i mira
quin home del sac,
no?,
perquè tines la paret
i passes
al pis dels gruixons.
El Chimérico Inquilino
té molta relació
amb aquesta,
igual que aquesta
la té
amb repulsions.
També la té,
de manera més anecdòtica,
si voleu,
el misteriós
assassinat a Manhattan
de Woody Allen.
Té aquesta cosa
de la relació
amb els veïns,
més que res el tema
dels veïns estranys
que creen aquest neguit
que dius,
què passa amb aquests veïns?
En aquest sentit,
a part de que,
bueno,
hi ha el vincle
també per sobre d'això,
de Woody Allen
amb Mia Farrow,
que no hi té res a veure
amb la pel·lícula,
però que també
aquí hi ha Mia Farrow.
Jo aprofito
per dir una de les coses
que li encanta
a Woody Allen,
que és
posar gent
en un pis d'un altre
en perill
de ser descobert
que,
és a dir,
el propietari del pis
que el descobreixi
que està allà dintre
i que no hi ha d'estar.
Que són intrusos,
no?
Sí, sí.
Aquesta situació
li encanta
perquè també la remeteix
amb no sé quantes pel·lícules.
Trauma personal
també de petitet,
segurament.
Vés a saber.
No, a mi Polanski
m'heu tocat una mica
la fibra.
A mi Polanski
és un dels directors
que de tota la vida,
a més a més,
des de la primera pel·lícula,
des de Cotxira l'Agua,
que jo la veia
com devotament
en aquells cinemes
d'Ària Saig de l'època
i la vaig veure allà.
I a més a més,
jo a Polanski
els seguia una mica
la seva carrera
pel que arribava
per premsa
perquè a mi
hi havia una escola
de cinema
que a mi m'interessava
especialment
conèixer
i anar-hi.
L'Ots.
De la manera
que era L'Ots.
L'Ots,
l'escola que està a Polònia,
per mi era el meu mite.
Finalment no vaig ni a anar a L'Ots
ni a anar a l'escola
EOC de Madrid
que l'altre dia
ens en parlava
el Tomas Pladavall.
No.
Però em vaig quedar,
diguem,
fent les meves pràctiques
i no vaig anar
a estudiar mai cinema.
Però a mi aquesta cosa
que admiro Polanski
per aquesta solidesa
que li dona precisament
i no tots els directors
de L'Ots
segurament són iguals
però molts
tenen aquesta solidesa
que donen
les escoles de cinema.
La direcció d'actors.
aquest tipus de coses.
Jo no sé si estareu
d'acord amb mi
però Polanski
a mi em fascina
particularment
jo soc Polanski
i n'hi ha.
Per mi Polanski
és com Kubrick
són deus baixats
a la terra directament
però...
Sí, sí, sí,
totalment d'acord.
I dintre de Polanski
Rosemary Baby
per mi
és una obra mestra
indiscutible.
Però fixeu-vos
que totes les pel·lícules
de Polanski
fins i tot
la de Venus
Venus in Force
la Venus de les Piles
fins i tot
o sigui
qualsevol pel·lícula
de Polanski
continua sent artesanal.
I la mort
i la donsenya.
No té...
Hi ha tantes pel·lícules
carregades
d'aquesta cosa
que dius tu
d'artesania...
Total.
És a dir
no hi ha efectes especials.
És la càmera
és l'editatge
és la il·luminació
és el tractament musical
seran les 50.000 coses
que tota pel·lícula
des que el cinema
sobretot és un orte
però
no hi ha efectes especials.
No.
Són els actors
els que posen la carn
a la graella
i s'ha acabat el bròquil.
Sí, sí, sí.
I amb aquesta
el guió...
Aquesta cosa m'encanta.
El guió és de ferro
que és el concepte
importantíssim.
Ell, pensa una cosa
jo
segons he llegit
era l'Evwin
volia que fes
la pel·lícula Hitchcock
no
i van anar
a parlar amb ell
era l'Evwin
no
era l'Evwin
o el William Castle
jo dic
el que he llegit
ah, pot ser
llavors
però és que això
ho diu Truffaut
o sigui
se sap això
que s'havia pensat
en Hitchcock
perquè Truffaut
ho va dir
jo dic
que ho he llegit
sí, sí
no, no
és cert
si és cert
i si no és cert
no tinc la culpa jo
no, no
no discutim
que la proposta
de Hitchcock
va estar
d'acord
però
se sap per Truffaut
és que
us diré una cosa
crec que estareu d'acord amb mi
Hitchcock
amb aquesta pel·lícula
amb aquest tema
hauria fet una pel·lícula
extraordinària
no ho sé
jo no crec que superes
la de Polanski
no ho crec
però és un tema
per Hitchcock
sempre segons Truffaut
Hitchcock
no ho va acceptar
perquè
tu imagina't
quina
ara diré la paraula
en castellà
la mojigateria
resulta que
li semblava
una pel·lícula
blasfema
ja
qui ha fet psicòssi
els britànics
som molt de menjar pa
hi ha coses
que no les acabes d'entendre
escolta
això és una cosa
que volia
i volia insistir
també
és que era catòlic
aquest tema
també ho era Polanski
recordem que Polònia
és el país potser més
catòlic d'Europa
el tema que ja ha sortit
al principi
que ho has dit tu
no és menor
estem al 1968
ara els que ens estan
escoltant
poden pensar
però n'hi ha per tant
compte que en aquell moment
la invocació al diable
és a dir
és que
podia ser un perill
per la teva pròpia vida
la del director
compte eh
i no m'estranyaria gens
el que dius tu
que Hitchcock
digués
a veure
aquest tema
no m'hi poso
no m'hi poso
en canvi
evidentment
van passar desgràcies
el volien caçar el mateix
el van ingressar
després del rodatge
i després de l'estrena
el van ingressar
quatre cops
per problemes
i amb infarts
però quatre cops
sortir i tornava a entrar
es pensava ja que
i va acabar amb un sanatori
mental
sí perquè es va pensar
que era
que el castigava
el diput
i no oblidem que el 69
es produeix la mort
de la companya
de Polanski
és més vincle que aquest
i per una secta
bastant propera
a el que es deia
i John Lennon
el desembre
el maten
allà
al mateix edifici Dakota
sí sí
el Dakota
només l'utilitzen
per als exteriors
per a l'exterior
que més a més
hi ha aquests dos meravellosos exteriors
d'inici de final de pel·lícula
i el pati interior
que també és l'autèntic
perquè es veu
i que també descriu
primer la ciutat de Nova York
aquesta panoràmica tan llarga
de dreta a esquerra
una panoràmica
al revés
de les panoràmiques més naturals
que seria d'esquerra a dreta
però ell es vol trobar
l'edifici
en l'angle que se'l trobi
per tant l'ha de fer
de dreta a esquerra
perquè quan li entra
l'edifici en quadra
el trobi en quadrat
com ell vol tenir-lo
i a la sortida de la pel·lícula
el repeteix
ara
torno
vol dir-s
no
simplement no
dir això
que Polanski
per mi també estic amb vosaltres
totalment
és
i aquesta vegada
sí que és absolutament cert
a vegades tenim tendència
que el director
que tenim entre mans
de cop es converteix
en un déu
i la majoria
dels que hem parlat
ho són
i per això
fem les pel·lícules que fem
parlem de les pel·lícules
que parlem
però per mi
Polanski clarament
per mi
ho ha sigut
és un referent
és un referent
és per mi
dels personatges
que porten millor
l'equilibri
de fer cinema
com a professió
i al mateix temps
de ser un autor
de ser un veritable cineasta
n'hi ha necessitat
tu
cobrir fa un moment
però vull dir que
per mi
ell sap portar molt bé
aquest equilibri
fins i tot quan es fica
a vegades
en camisa d'oncebares
amb alguna pel·lícula
que dius
ai ai ai
que ara aquí
no sé si se n'acabarà de sortir
finalment se n'acaben sortint
i la pel·lícula
sempre acaba sent
una obra artística
bastant digna
en general
perquè es torna
té un olor intel·lectual
molt gran
però a banda
mentre s'està rodant
es torna boig
és a dir
ell és la pel·lícula
i la pel·lícula és ell
el Bob Evans
el Robert Evans
que és el vicepresident
de la Paramount
que després
jo crec que hauríem
de parlar
del cúmul
de coincidències
que fan que la pel·lícula
sigui una realitat
tot per una qüestió
de necessitats
de la gent
entre ells
és el propi Bob Evans
però el Bob Evans
ara s'ha anat alçant el cel
volia dir una cosa
molt interessant
alguna coincidència
que es produïa
de fet
escollir Polanski
se li deu a ell
és una cosa
però estàvem parlant
d'un altre tema
no ho sé
per on podies
voler anar
a portar el tema
ja ho diria
ja sortirà
ja sortirà
a mi també va recordar
l'inxer
molt indeterminat
anant una mica
amb el que són
els inicis
de la pel·lícula
com es va gestar
per exemple
tinc notat aquí
que
hi va haver també
el seu rotllo
amb
escollir
els actors
i actrius
amb els actors
es van proposar
Steve McQueen
Tony Curtis
Paul Newman
Chuck Nicholson
i Robert Redford
al final
es va anar bé
entre cometes
de conformar
amb John Cassavets
que va acceptar
i alguns d'aquests
que he nombrat
van dir que no
per la temàtica
i el Cassavets
va dir que sí
perquè necessitava diners
per fer un projecte
de cinema independent
dels seus
que no li feia
com a director
i
com a
com a actriu
es van proposar
bueno
Polanski mateix
volia que ho fes
la Sharon Tate
que en aquell moment
era la seva nòvia
però no ho va proposar
i
estava esperant
que li diguéssim
i no va considerar
oportun
sinó
la tu és d'Igwell
sí
la tu és d'Igwell
que és una de molt més cos
molt més gran
però el William Castle
Castle
Castle
o Castle
va insistir
en que li fes una prova
a Mia Farro
i quan li va fer la prova
a Mia Farro
immediatament
Polanski
va dir
d'acord
no va ser Castle
va ser el Bob Evans
el Bob Evans
és qui
quina llàstima
que no tinguem
els mateixos fons
sí
la veu de fons
diferents
estic citant fons
sí
però s'està equivocat
perquè
per què
per la teva és millor
no perquè
jo crec que sí
no no
ara tinguem
jo no la tinc
no tinc ni una ni l'altra
però és que ho he trobat
amb 4 o 5 fons
diferents
entre allà la pròpia
biografia de Polanski
per això t'ho dic
sí
jo en tinc dues
però la pròpia
jo parlo de la pròpia
biografia de Polanski
no és el tema
ara
no crec que interessi
aquesta disc
la pel·lícula que volia fer
precisament Casavets
precisament que deies abans
és Faces
la que tenia preparant
era Rostros
ah sí
que és la que just
estava preparant
jo Casavets
si Polanski
per mi
és un semideu
Casavets
és l'altre
és a dir
amb un terreny
totalment diferent
no s'aguantaven
no s'aguantaven
segur
i el Casavets
van acabar
gairebé
van estar
a la gerenya
tot el rato
però per mi
és un actor
i un director
especialment interessant
i fora totalment
de tot enorme
hi ha una cosa
que sí que m'agradaria
dir
he recuperat
l'aire
és a dir
el grau
d'absorció
mental
que tenia
Polanski
feia
que
el Bob Evans
que va anar
mentre s'estaven rodant
va anar
quan s'estaven rodant
els planos
de la violació
si recordeu
hi ha un moment
en què
es veu
la Capilla Sixtina
la creació
la reproducció
és a dir
l'home
deu
que s'estan
tocant
amb el dit
i tal
el Bob Evans
diu
amb l'ambient
que havia creat
Polanski
per filmar
aquell moment
que estava
la Mia Farro
com
tocant gairebé
el sostre
de la Capilla Sixtina
Bob Evans
va dir
que va sentir
por
particularment
perquè
van recrear
la Capilla
evidentment
no se'n van anar
al Vaticà
diu
que va tenir
por
del grau
d'intensitat
que Polanski
li estava donant
al moment
del rodatge
és molt difícil
tenir por real
amb un rodatge
com tenir
qualsevol
sensació real
amb un rodatge
doncs
l'Evans
va dir
que va tenir
por
bé
estem
a les 20 i 34
hauríem d'anar
tancant
el tema
Rosemary Baby
bueno
és una llàstima
a mi
m'agradaria
parlar
de la
metaficció
què dius
ara
doncs hi ha elements
metafecticis
amb Rosemary Baby
que jo crec
que són
votades
Polanski jo creu
que els viu
com a votades
un és
quan la pròpia
Mia Farro
li diu
a la
Victòria Betri
que és la noia
que s'esuïcida
li diu
perdona
m'he confós
hagués jurat
que eres
Victòria Betri
és
Victòria Betri
és una votada
secreta
una brometa interna
una brometa interna
Victòria Betri
evidentment avui dia
no són agents
però
havia estat
en moltes sèries
de televisió
del Perri Maison
la bonança
era molt famosa
en el moment
la televisió
amb Lirving
Tierra de Gigantes
el Daniel Boone
va sortir
quan los dinosaurios
dominaven
la Tierra
en fi
la gente de Cipoll
totes aquestes sèries
era molt famosa
en aquell moment
era molt famosa
i li fa la brometa
li diu
perdona
és que
quan la veu
allà
a baix
que estan rentant la roba
pensava
que eres
la Victòria Betri
és que és
la Victòria Betri
és l'actri
diu
no
molta gent m'ho diu
ella
molta gent m'ho diu
però jo no hi veig
l'assemblació
i hi ha una altra
que és la David del Sassún
hi ha una altra
que és la David del Sassún
el perruquer
és el que va crear
aquest pentinat
de la Mia Farro
tan conegut
pel que se la coneix
que durant la pel·lícula
en els terços
no la porta
i que quan cap al final
de la pel·lícula
es talla el cabell
diu
sí he estat
David del Sassún
i m'han fet aquest tall
de cabell
realment
es veu que quan li van fer
el tall de cabell
es va muntar un sidral
impressionant
una expectació
de calample
i
bueno
això contextualitza
la pel·lícula
després
altres petites coses
de votat
no
el dolent
que és
el
Stephen
que és l'Estivet Marcato
no
el fill del Marcato
que va viure
en la casa
es fa dir román
román Cásteve
que de fet
és Stephen
Marcato
Stephen
del revés
però que curiosament
és román
de més a més
exacte
es diu román
com el propi Polanski
és veritat per Ralph Bellamy
després
actor més a més
mític
Ralph Bellamy
és un dels actors
que l'hem vist
tantes
molt elegant
per cert
és un home
que té una presència
molt imposant
després
un altre detall
la veu
de l'actor
que es queda sec
pel pacte
amb el dimoni
que el Casabets
fa
la veu
és de Toni Curtis
i resulta
que
evidentment
Mia Farro
ho coneixia
a Toni Curtis
però
a Mia Farro
la filmen
mentre
truca
la Farro
truca
té una mena
de complexa
de culpabilitat
i truca
l'actor
per saber
com està
passant
aquests moments
tan terribles
exacte
tota la veu
és de Toni Curtis
però
l'escena
no sé si la recordeu
la Mia Farro
posa una cara
de consternació
la cara de consternació
és perquè la Mia Farro
mentre està actuant
està dient
jo aquesta veu
la curta
però no sé qui és
és un joc
un joc
mentre està trucant
la Mia Farro
hi ha un home
a fora de la cabina
saps qui és
bueno
el William Castle
no
efectivament
la trucada
tan inquietant
aquest tio que es posa
d'escena
està de cara
què per a temps
fer amb ella
i una altra cosa
que hi ha
però anem acabant
amb això
perquè
se m'està quejant
el públic
que parlem
molt
de la pel·lícula
clàssic
de la setmana
i parlem
molt poc
de les estrenes
i la pregunta és
no s'estrena
res
sí home
i també parlem
d'estrenes
sí no
però
la segona passada
per exemple
tu vas parlar
d'una estrena
sí
però és evident
que li donem
un pes específic
la pel·lícula
d'avui
s'ho mereix
una cosa
que volia comentar
que se m'ha
corregut ara
és que
quan estava
fent la pel·lícula
la Mia Farro
tenia 22 anys
i estava
casada
amb Frank Sinatra
Frank Sinatra
estava rodant
en aquell temps
el detective
i li va agafar
una mania
extraordinària
a Roman Polanski
perquè
els rodatges
de Polanski
eren
terribles
llarguíssims
i d'allà
no sortia ningú
i a més a més
es repetien
les vegades
que fossin
etc.
Mia Farro
tot això
ho aguantava
estoicament
perquè tenia
una fe sega
amb el Déu Polanski
però
la Paramount
també
la Paramount
també
estava
a veure si
acabeu
la Paramount
va estar a punt
d'enviar-ho
a Norris
però
quan van veure
una part
del que havia rodat
diu
contigo
esticament
i el que
va fer
el Frank Sinatra
va ser
enviar
un motorista
amb els papers
perquè
signés
el divorci
i ella
l'escena
de fet
més terrible
de la pel·lícula
és el moment
que entra
a l'espai
a la càmera
de l'horror
final
que és
aquesta habitació
entre tots
reunits
junt amb el
bressol
sembla ser
que en ell
a la cuina
l'escena
de la festa
que munten
a casa
a la cuina
aquella escena
de tothom
entrant i sortint
la va rodar
en estat de xoc
total ella
perquè acabava
de saber
Polanski
va estar
contentíssim
perquè diu
la intensitat
que jo
no li podria
indicar
i sortir
li sortirà
ara amb això
i li va sortir
amb el teu
Sinatra
que li estava
demanant
era molt jove
i que el
Frank Sinatra
també un motorista
perquè signes
la va deixar
t'ha deixat molt fotut
va estar
el Polanski
li va mentir
perquè la Mia Ferru
diu
deixo la pel·lícula
perquè el Sinatra
volia que la deixés
deixo la pel·lícula
deixo
i el Polanski
li diu
però home
li passa
uns takes
però mira
mira com estàs
de bé
i no sé què
guanyaràs
l'Òscar
evidentment
no va guanyar
l'Òscar
però la va enganyar
i al final
ella va acceptar
i va rodar
sabeu què va dir
Sinatra
d'ells
segons ha llegit
diu
el tio aquest
el Polanski
és tan burro
que és incapaç
de trobar-se el cul
amb les dues mans
s'equivocava
molt fortament
la veritat
la imatge
que es dona
del Sinatra
és dura
d'un home
masclista
dominador
que tallava
el bagallà
aquest tema
que has tret
la pel·lícula
una
de les coses
col·laterals
que té per mi
és una crítica
bestial
de l'autoritarisme
i del paternalisme
dintre
de la societat
aquí
aquí
hi ha una
una fuetada
que aprofita
la temàtica
per fer-la
entrar
al Polanski
de quina manera
a mi de tota manera
hi ha un aspecte
de la narració
el personatge
del John Casabeth
que al principi
el veiem enamoradíssim
de la Mia Farro
estan allà
i compren
el pis
i volen
fer un projecte
de vida
comú
com és possible
que aquest personatge
de la nit
al dia
es converteixi
perdoneu-me l'expressió
en un fill
de puta
és capaç
de vendre
la seva dona
i el fill
per triomfar
ell
en el món
és l'ambició
és l'únic dubte
que tinc
l'ambició
destruir
és una altra
crítica social
no no no
ell s'estava carregant
una determinada societat americana
el trepa
competitiva
el trepa
és un trepa
veu l'ocasió
diguem
per triomfar en una obra
la que no pensava ni actuar-hi
i de cop
a canvi d'això
seca aquest tio
però és igual
ja em va bé
aquest enamorament
del principi
en realitat
és una farsa
perquè
és un punt
que apareix
l'ambició
s'ha acabat
a mi em fa dubtar
aquest punt
sempre
em fa dubtar
de guió
en aquest cas
em fa dubtar
de guió
sempre que hi hagi
un minigap
aquí
que ens està faltant
alguna cosa
però no
possiblement
queda més
s'ha reforçat
precisament el fet
d'entendre
que l'ambició
ho pot tot
com a mínim
és l'excusa
que pots trobar
després
el tio és tan ambiciós
que realment
és capaç
de donar-li la volta
fins i tot
a l'amor
que té
per aquesta dona
i sacrificar-la
perquè és un sacrifici
totalment
i per acabar
el Casabets
el Casabets
quan intenta
al final
convence la farra
un home
que cuida el nen
i no sé què
que ella l'escup
li diu
home
és que
m'han trucat
de Paramount
i de Universal
i m'estan oferint
feina
a Paramount
i Universal
és a dir
constantment
ja prometes
és a dir
hi ha com
i l'ús
de material
d'actualitat
rabiosa
per exemple
quan torna
el seu pediatre
o estetre
per dir-ho així
veu un Times
i el Times
té una portada
que diu
Amor Déu
és una portada
que va impactar
i que va existir
en aquell moment
i la visita
del papa
de l'any 65
es veu
per televisió
és a dir
hi ha tot un seguit
és d'una riquesa
però brutal
extraordinària
no us perdeu
Rosemary Baby
si podeu
pillar-la
a través
de TCM
o d'algun
canal d'aquests
i si no
si la podeu trobar
és una pel·lícula
que val la pena
tindre-la
tot i que també
us he de dir
una cosa
quan acabes
de veure-la
no és gratificant
et deixa fotut
no et quedes tranquil
et deixa fotut
molt bé
has vist alguna
Ignasi
honestament
no he vist
cap pel·lícula
d'estrena
aquests dies
no jo tenia un comentari
a fer
em va arribar
un whatsapp
molt ràpid
em va arribar
un whatsapp
de Filmoteca
que hi havia
una conferència
presentada
primer per
l'Esteve Rianbau
que vam tenir
aquí amb nosaltres
ja fa uns mesos
i que presentava
el Santos Sotonegui
ell presentava
el Santos Sotonegui
perquè expliqués
coses
al Santos Sotonegui
són 53 minuts
que jo realment
ara és difícil
de recuperar
i no és fàcil
que la gent
del nostre
públic
el pugui escoltar
però saber
que realment
el Santos Sotonegui
en aquest cas
precisament
parlava d'això
que abans deia jo
de l'autor
i el nou autor
és a dir
la gent que fa cinema
n'hi ha molta
és la seva tèria
el títol era
de què parlem
quan parlem
de la història del cinema
ara
exactament ara
i llavors
la reflexió
va al voltant d'això
fins a quin punt
ell realment
és defensor
diu
jo veig tota mena
de pel·lícules
jo soc
dic també de cinema
a part d'historiador
i professor
i haig de veure
moltes pel·lícules
jo l'únic que sé
haig de fer la divisió
entre el que és per mi
fer cinema
com un ofici
que evidentment
l'has de tenir
i l'has de dominar
i l'has de controlar
i el que és ser veritablement
un cineasta
de veritat
jo haig de fer
aquesta distinció
i la fa molt bé
la fa molt bé
dintre del cinema espanyol
i a vegades
se li escapa
també referències externes
d'altres directors
em va semblar
que no volia parlar
d'això precisament
perquè no tinc cap sèrie
interessant i tal
pots dir
mira aquest és un element
interessant
i tant
perquè realment
ens posa davant
de la paret aquesta
dir
estem acostumats
a veure molta cosa
i a vegades
no valorem
el nivell tan baix
que tenen moltes
de les coses
que estem veient
i en aquesta casa
i en aquest programa
evidentment es valora
el bo
però en general
no és així
i això em va semblar
interessant
va semblar interessant
i ell té autoritat
per parlar d'això
brutal
és brutal
sí
sé que era més gran
té un parell d'anys més que jo
però no
és un tio
amb un gran pes
intel·lectual
molt bé
bé
doncs
jo he vist alguna cosa
en primer lloc
aquests dies
he estat aquí
he tingut l'oportunitat
de saludar-la
i estar un moment
amb ella
la directora argentina
Lucrecia Martel
que està col·laborant
amb la Bienal del Pensament
en diversos actes
un d'ells va ser
que també vaig estar
una conversa
amb la Carla Simón
la nostra famosa
directora d'Alcarràs
i estiu del 93
i la Violeta Copasix
les va presentar
van estar
durant
una hora
afortunadament
la Lucrecia
va
captar
ben bé
45 minuts
de aquesta hora
i sempre és molt interessant
el que diu ella
i aquesta vegada
no va ser menys
bé
arrot d'això
es va
es va fer
a la filmoteca
un acte
amb el que també va vindre ella
i es van presentar
quatre curts metratges
de la Lucrecia Martel
i entre ells
hi va haver l'estrena
de Terminal Norte
que és de l'any 21
Terminal Norte
és un mig metratge
de 38 minuts
que va anar
a Venècia
aquest any
i ja
es va recollir
com una peça important
jo suposo que
la distribució
com que no podrà ser normal
donada la durada
jo crec que la veurem aviat
igual que els altres
que van passar
que es poden trobar a Youtube
ho dic perquè si
si algú dels oients
té interès
va sortir pescados
van sortir
bueno
en total
de Denguat
de Terminal Norte
aquest
jo crec que aviat
hi serà
és interessant
perquè
comença
a Argentina
les restriccions
provocades
per la Covid
i llavors
queden
igual que a tot arreu
interromputs
una sèrie
d'activitats
rodatges
entre elles
i bueno
al principi
ens vam quedar
però després
amb una cantant
que es diu
Julieta Lasso
que a més a més
a la vida real
és parella
de Lucrecia
van dir
Lucrecia
és del nord
de Salta
i va dir
anem cap allà
i estarem
més tranquils
fora tant
de l'impacte
de mascareta
rentat de mans
i tot
se'n van anar
cap a Salta
i a Salta
es van reunir
amb una colla
de gent
que
precisament
la Julieta Masso
tenia que fer
amb ells
un
o sigui
bàsicament
eren músics
i cantants
i tenien que fer
una actuació
important
com un mini festival
allà
que es va anul·lar
i llavors
ella va agafar
i se li va córrer
filmar-los
fer una petita
introducció
grupal
i després
un a un
els va
diseccionant
i van intervenint
tots
tenen
una qualitat
extraordinària
hi ha per exemple
Noelia
Sicunas
que és una pianista
bueno
teniu que veure
Terminal Norte
hi ha una cantant
de folclore
i tangos
que és la
Julieta Lasso
hi ha una
coplera
que és
Mariana Carrizo
hi ha una
coplera
trans
que es diu
Lorena
Carpanxai
extraordinària
que a més a més
d'una forma
molt natural
i colpidora
fa una defensa
del seu moviment
que allà
està
no és com aquí
o com a Europa
ho tenen complicat
per subsistir
després
hi ha
una icona
del trap femení
emergent
que és
B maiúscula
I maiúscula
AMI
BIAMI
fantàstica
cada una
només toca una pesa
exceptuant
la Julieta Lasso
que
canta
quatre cançons
interpreta
uns tangos
muchacho
cara de gitana
la sombra
i romance
para un negro
milonguero
bueno
tot això
ens va comentar
després
la Lucrecia Mardel
que
ho va fer
mentre està preparant
que ja hauria
d'estar rodant-lo
una pel·lícula
que
es refereix
es diu
Chocobar
i es refereix
a
l'assassinat
d'un activista
indígena
el 2009
Javier Chocobar
que va tindre lloc
a Argentina
i bueno
és una pel·lícula
que
serà molt compromesa
jo la veritat
tal com l'he sentit
parlant
perquè per exemple
el dia que vam tindre
la intervenció
en què va parlar
amb la Carla Simón
era el 12 d'octubre
i ella
s'ho va fer
vindre bé
perquè sortís
el tema
de la conquesta
de l'inspanitat
de l'inspanitat
cuidat
és una dona
que es mulla
de veritat
i l'altre dia
a la filmoteca
encara
va afegir
alguna cosa
que li havia quedat
al pap
és a dir
i jo
faria un apunt
de que
l'audiència
si no coneix
Lucrecia Martel
retingui aquest nom
vagi intentant
de recuperar
per exemple
Zama
la Cienaga
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
jo crec
que és avui
per avui
dintre del que és
l'univers
sudamericà
una de les persones
més capacitada
mentalment
i amb més valor
de cara
a combatre
això que dèiem
en el seu moment
jo crec que Polanski
havia de ser un tio
molt valent
o inconscient
no sé
quina és la
la qualificatiu
però aquesta pel·lícula
la que
bueno
i la que vam parlar aquí
cul de sac
cul de sac
és revolucionària
els cineastres
polonessos
tots són valents
hi ha una cosa
que a mi
per exemple
de l'Andrei Bària
em fascina
com no el van detenir
em sembla que sí
que el van detenir
en una
participació
sí ho has comentat
també
però
amb el cinema
tan
tan
tan
sense pèls a la llengua
perquè l'ombre de màrbol
i l'ombre de hierro
s'està carregant
el sistema comunista
se l'està carregant
fenices i diamantes
és una denúncia
descarada
evidentment
disfraçada
el dolent
que és el rebel
aquest ha de morir
al final
no podia ser
d'una altra manera
però en realitat
el que diu
fenices i diamantes
jo crec que
trobo que és fort
perquè
està parlant
d'una gent
que no està d'acord
en que els comunistes
entrin a Polònia
de fet
està parlant d'això
rematant-lo
de la Lucrecia
dir-vos que
molt
moltíssim
i entre i vàries
un altre 10
baixat a la terra
sí
i després
hi ha altres polacs
alguns que potser
no siguin tan interessants
però bueno
no els recordarem
home
n'hi ha un al Barça
que déu n'hi do
ah
sí
home
no ho deia en aquest sentit
parlàvem de cinema
esperem que aquest al Barça
ens doni alguna alegria
rematant-lo
de la Lucrecia
dir-vos que
realment
aquesta Aplico
Terminal Norte
és una carta d'amor
en els artistes
que han vist interrompuda
i alguns
compten
que no se'n parla massa
però han tingut
que canviar de feina
perquè no sols
a mi n'han vist interrompuda
sinó que
s'han quedat sense feina
literalment
i s'ha de menjar
sí
els artistes
una vegada
un ho deia
no vivim de l'aire
també mengem
sí
i llavors ella
aquí
amb la seva sensibilitat
ha fet un producte
que és
és extraordinari
filmat amb una delicatesa
molt gran
val la pena
i
per una altra banda
el divendres
s'estrenarà
el dia 21
a tot Espanya
Un any o una noche
que és
d'Isaac i la cuesta
és una pel·lícula
que la vaig veure ahir
no sabia
perquè estava al davant
a l'Institut Francesc
no sabia si tu
hi eres
però com que em vaig quedar
fins a l'últim crèdit
el sortir no vaig veure
i pensava que
potser
no
però això et deia
si l'havies
i l'havies
ja no l'havies
bé
és una pel·lícula
ja dic
en tot cas
s'estrenen divendres
em sembla que hi ha
un passi també
el dijous
que és una preestrena
els cinemes
Comèdia i Elmo
a Passeig de Gràcia
i l'endemà
doncs ja s'estrenava
bé
a mi és una pel·lícula
que
no sé
si coneixeu
suposo el tema
sí
l'Isaac
l'ha estrenat aquest any
a la Berlinale
que va tindre
bones crítiques
i
bueno
està basada
en un llibre
de Ramon González
que
és un
supervivent
no
no els hi acaba
que se'ls digui
supervivents
però bueno
realment és així
perquè va estar
a la matança
del 13 de novembre
del 2015
al Bataclan
de París
sí
quan
actuava
Eagles
precisament
les coses
a vegades
tenen
els programes
també
tenen
sintonies
el tema
que estava
tocant
Eagles of
Death Metal
era
sobre el diable
i en aquell moment
va començar
la matança
130
130
persones
i 410 ferits
quasi res
bé
aquí
l'Isaqui
està col·laborant
amb el Ramon González
el que va fer
un relat autobiogràfic
i
entre ell
i els seus guionistes
que sempre
habitualment treballen junts
que és la Isa Campo
que és la seva dona
i també realitzadora
i després
el Fran Araujo
van fer un guió
en el que es van apartar
d'això que diem
de la sang i fetge
que he imaginat
jo he llegit el llibre
i el Ramon
que quan està explicant
diu que
quan va entrar la policia
que ells
no sabien si s'hi dia
la policia
o si encara s'hi dia
algun d'aquells
amb la metralleta
perquè eren 3 o 4
amb metralletes
i ho van buidar
tota la munició
la policia els diu
no, no
som la policia
tranquils i tal
i els hi deien dos coses
sobretot
no mireu a terra
i
sortiu
sense
bueno
és que sortien
amb merdats de sang
estaven trepitjant cadàvers
continuant
deuria ser terrorífic
no, no, no
ho he imaginat
absolutament
mil i pico persones
és una cosa de sensació
de pànic total
pànic
pànic absolut
bé
doncs
l'Isaac
i el seu equip
fan aquí
una pirueta
i llavors
per això
la pel·lícula
té un títol
que descol·loca una mica
perquè clar
imagina tu
la matança del Bataclan
no
i a vendre pel·lícules
no
un anyo
una noche
i la nit
és la del Bataclan
i l'any
és l'any següent
perquè la pel·lícula
comença
amb el Bataclan
i acaba
amb el Bataclan
però
un any després
que es va fer
el mateix
concert
va fer un concert
d'homenatge
als morts
i ferits
i tal
i amb tot això
amb aquest arc
d'un any
descriu
el comportament
d'aquesta parella
que era una parella
els protagonistes
ella està interpretada
per Noemí Merlán
i ell
un actor argentí
precisament
que es diu
Nahuel Pérez
Vizcayar
que fa
de Ramon
ella li canvia
en lloc de ser
una argentina
que ho més
a la novel·la
i a la vida real
hi posa una francesa
Noemí Merlán
fa el paper de Célin
i
bueno
a veure
el temps
se'ns tira a sobre
bueno
us la recomano
de manera
extraordinària
és molt interessant
no us la perdeu
aquest divendres
i aquí ho hem de deixar
amics
perquè el temps
se'ns ha tirat a sobre
en tot cas
quan l'hàgiu vist vosaltres
també
en podem continuar parlant
a mi m'interessarà molt
veure-la
segur
podríem fer un canvi
d'impressions
i tinc la possibilitat
que tinguem
aquí a l'estudi
a l'Issa i a l'Issa
us ho confirmarem
més endavant
ostres
raó de més per veure-ho
raó de més per veure-ho
molt bé
bona nit a tots
i ens veiem dimarts que ve
bona nit
à l'Issa
oi
me