Ara escoltes ràdio d'Esper. Sintonitzes ràdio d'Esper. La ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio d'Esper. 48.1. Ràdio d'Esper.
cinema sense condicions.
No, no, no.
Hola, benvingudes i benvinguts a un nou, sense condicions, cinema, és clar, de Ràdio Desvern. Un altre dimarts, si l'esteu sentint en directe, de 8 a 9 del vespre, si no, el dissabte també, a les dues de la tarda, i si no, com m'imagino que ja sabeu tots i totes,
doncs a cinemasensecondicions.blogspot.com. Canvis, canvis d'última hora que hem tingut aquí al programa, canvis que ens permeten conèixer una nova persona, un nou convidat, però el que no és nou és Joan Morros, que ja porta aquí una bona colla de dies i de setmanes i d'anys fins i tot, que és un goig presentar-te una vegada més, Joan, i una altra Joan avui.
Joan Seguer, que és un convidat que ens parlarà de la cinquena generació dels estats xinesos, i en particular de Yang Jimu, i per això l'hem convidat perquè ell que en sap i que se l'estima molt doncs pugui parlar d'ell.
Bona tarda i molt agraït per la invitació. Molt bona tarda, moltes gràcies a tu. Avui el que passa és que hi ha un petit canvi en el programa que estava establert perquè l'Andreu que estava previst que vingués no podia venir. I a més a més també en lloc del festival de Sitges, també havíem previst que en parlàvem avui, ho farem la setmana que ve.
i del John Carpenter, que estava alligat en alguna mesura al fet que també va venir, suposo que ho sabeu, al Festival de Sitges, i potser és un personatge que fa un tipus de pel·lícules que reflecteixen una mica el que es fan allà, doncs també en parlarà la setmana que ve. Per tant, al Festival de Sitges ho parlarem la setmana que ve i al John Carpenter també. Tot el programa d'avui passa a la setmana vinent. Exactament. I el programa de la setmana vinent, doncs el passem avui. El passem avui. I per tant, avui,
Farem, com sempre, unes tres parts. A primera part parlaríem una mica de les pel·lícules, de les estrenes... Inclus podíem parlar d'una cosa que ens sembla que no hem fet aquí, que és, en un moment de crisi econòmica com l'actual, en què estan desaparegant una sèrie de cinemes, resulta que n'han aparegut dos de nous.
Un fa unes setmanes ja que l'han estrenat, que és el cine Boliche, i l'altre és un cine que es diu Zoom Take Cinema. A veure, com és això? Resulta que és un... En el cor d'Ostafrancs, al carrer Behar 53, s'ha obert un nou cinema,
que més a més és un cinema curiós, en el sentit que no és el típic cinema que s'obre, com el Boliche, per exemple. La proposta d'ells és, diuen, Zumpfeig Cinema és un cine bistrot, per tant és un cine bar. I diu, la proposta de cine bistrot Zumpfeig es planteja com una fórmula diferent a la ciutat, a la ciutat de Barcelona,
Un lloc agradable on prendre un aperitiu abans de la projecció o bé un lloc on reunir-se amb els amics per menjar alguna cosa o intercalar impressions després del visionat de la pel·lícula. La carta del bistrot Zoom Fake estarà plena de productes de primera qualitat, entre els plats predomina el producte local amb formatges, peters, amanides de...
de burrata, amb tomàquet, tapes de perlín d'hiveric, quiixes vegàriens, croc de mercier, croc madame, etc. Aquesta hora no es va parlar d'aquesta manera, Joan. És un delicte. Mira, tanquem el programa, l'emissora i anem cap allà. Diu, mentre que entre les begudes, expliquen més o menys el que fan, també. Llavors, situat a les portes del comitè de barri Ust-de-Francs ofereix cinema independent,
i d'autor, i documentals, i videoart, i migmatratges, material que fuig, evidentment, de les pel·lícules comercials. Aleshores, és una oferta cinematogràfica que difícilment trobarem en altres sales de la ciutat, i en aquest moment, per exemple, estan fent... Als bolets Boliche passa també al mateix tipus de cinema, a veure, a veure, a veure, això que anava a dir... Quin aforament té aquest cinema, quin aforament?
És un aforament, tenen 3 projectors, un de digital i un de 16mm, per poder passar pel·lícules de diferents tipus, i deuen tenir 30, 40 o 50 persones. En aquest moment estan fent 3 pel·lícules, hi ha una programació que es pot mirar als diaris,
Fan tres pel·lícules, una és Drone Slayer, de Tristan Patterson, l'altra és Lash, de JK, i finalment, Los il·lusos, de Juanás Truéva, que és el fill de Fernando Truéva, que ha fet una pel·lícula, que es diu Los ilusos, i que passen a estrenar en aquest cinema.
Aleshores és una cosa curiosa. Però només amb aquests cinemes. A mi no em sona que s'hagi estrenat enlloc. Cinema independent, independent. No allò que de vegades diu independent, però que s'estrenen a totes les sales comercials. Exactament, independent de veritat. És un cine independent de veritat que no sé l'èxit que tindrà, suposo que sí, perquè en el Boliche, suposo que sabeu que també hi ha tres o quatre sales més grans,
és un cine més luxós que aquest, és una cosa més senzilleta però molt ben dissenyada. A la part de menjar i tot això, a la part de cine no vaig poder-me quedar però vaig veure la sala i el boliche el que té és que fa sempre pel·lícules en versió original
i a la vegada les doblen ells mateixos, els mateixos que porten al cine en català. Subtitulades en català. No doblades. Sí, sí, tens raó, ho deia malament. Subtitulades en català, que ells mateixos fan els subtítols de les pel·lícules. I quan no les tenen, subtitulades en català, jo t'ho he dit perquè m'ha passat, que les tenen al castellà, perquè no han pogut fer, es disculpen. És molt graciós, perquè et diuen, escolta, aquesta la tenim en castellà, i diuen, no passa res. També l'entendrem. Jo li vaig dir això i es va emprenyar una miqueta la noia de la taquilla, ja no ho dic més.
Simplement és una proposta diferent, nova, i llavors... Joan Morrull. De la 3 ja, sisplau, perquè jo encara no he agafat... Com es diu? Es diu zoom fake, amb Z. Això com... Zoom, zoom, zeyt. Zoom, zeyt, cinema. Zeyt? Zeyt, sí. Com es posa? Tots junts, amb Z, E, I, G. Zoom, zeyt, cinema.
Si entres a la pàgina web veuràs que hi ha tota la programació de pel·lícules que fan. Encara no sé si podré escriure això. Zoom, zoom, que és la paraula zoom. S-U-M, Z-U-M, i després tot junt, Z-E-I-G. Ara, a veure. I llavors això posaré Barcelona, per exemple, o no sé? No. Sí, perquè és que clar, tot això sona com molt anglès, o no sé.
Potser hi ha un grup que fan coses d'aquest tipus. Com has trobat això?
A veure, explica, explica la teva experiència. No, no, ens van fer saber que estrenàvem la pel·lícula d'Eljonas Trueba i llavors ens van fer arribar a premsa tota on era el cine i que estava trivit també la presentació del cinema. Aleshores vam anar-hi i jo vaig estar al bar, etc. i després vaig haver de marxar i vaig estar simplement en la presentació que feien de la pel·lícula i vaig marxar. I la gent es va quedar i vaig veure la programació que hi feien, que hi havia, etc.
Doncs a veure, un dia o un altre ho trobaré. No ho dic perquè tothom que vulgui doncs suposo que en qualsevol diari que... Però surten els diaris, eh? A mi em costa innovar-ho, eh? Sí? Sí, sí. Zoom? Los ilusos, oi? Los ilusos. Ah, ara ho tinc. Zoom? Ara, ara, ara, calla. Mira que és que no ho entenia bé. M'ho deies i no ho entenia bé. Jo posava zoom, de zoom. Ah, amb un amunt, amb un amunt. Sí, tu m'ho deies, tu m'ho deies. Zoomzai. Ara, ara, ara. Sí?
Això és molt interessant, encara que ens doni temps al llarg del programa, truquem al responsable. Això vol dir que a la mateixa sala pots aprendre a portar...
La teva beguda o el teu menjar. No, no, no. Has de comparar allà el que ells venen. Ells fan begudes i fan cava. Pots entrar dintre amb la... Sí, sí. Simplement si vols menjar només o prendre alguna cosa i després et pots quedar al cine o no. O pots veure la pel·lícula i després de veure la pel·lícula quedar-te a sopar o prendre algunes begudes amb uns amics, etcètera, etcètera. Però hi ha les dues ales, els dos ambients.
Estic mirant aquí una miqueta, també hi ha la proposta a la idea de fer art-vídeo, tot molt veritablement, com tu deies, alternatiu. També per aquí, Bona Aventura, d'Urrut i anarquista, una pel·lícula de Jean-Louis Cornolis, perquè hi ha diferents propostes, part de les que tenen ara mateix, però pel·lícules del mes i això.
Doncs està molt bé, mira, el responsable dels cinemes Bolitxe, que quan vaig anar l'última vegada estava per allà i passava en la pel·lícula aquesta de qui us he parlat, Baharí, de la Eva Vila, i estava allà la directora presentant, i jo també em vaig presentar a ella, i després va venir a un programa de panorames de cinema, el de Moncada completament, doncs el responsable ho deia, ho destacava, que es parla molt que tanquen cinemes, però, efectivament, n'hi ha que obren, com ara aquests dos que acabes tu de desmentar, i això també s'ha de destacar, clar, perquè...
Doncs fantàstic. Desgraciadament, un tema que està de fons i que no podem tampoc el dir és que quan moltes vegades vas al cinema, desgraciadament et trobes que estàs amb quadros, és a dir, que sou 3 o 4 persones o 5, costuma ser bastant habitual. L'únic que he trobat que està ple de gent i hi ha cues és el Renomar Florida Blanca, suposo que és perquè fan una tria bastant bona de pel·lícules i allà hi ha cue. Però molts altres cines, penso que estan passant problemes econòmics bastant importants.
Volguis que no, no deixa de ser una conseqüència del fenomen general negatiu, pel fet que la bona part dels cinemes que hi havia per allà a prop també han tancat. I també és veritat que el Renol Florida Blanca també ofereix cinema en versió original.
i ha obert una mica l'albentall de possibilitats. Abans, fa un parell de temporades, era més de cinema també molt rebuscat, i de pel·lícules molt petites, i ara s'ha obert una mica i també posa una programació similar a la que des de sempre ha tingut el cinema sicari, el Jelmoicària de la Vila Olímpica.
llavors podem veure pel·lícules una mica recometes més comercials, per dir-ho així. Jo això penso que està bé. Llavors, clar, canalitza d'alguna forma la inquietud de tota la gent que hi ha al centre de Barcelona, perquè allà està allà mateix, a la Gran Via, molt a prop de plaça de Catalunya, doncs tota la gent que veritablement al voltant no té una oferta similar. No n'hi ha. A prop està... Hi ha el Verdi, que seria l'equivalent, però queda molt lluny. Però sí que hi ha ara el Club Capitol,
Club Capitol, no, perdona, el club, ja ho diria, Ribau, que fa coses una miqueta alternatives, i fa també coses així, d'aquest tipus, però no sé exactament, em sembla que sí que combina la versió original amb allò, però hi ha poca oferta, veritablement, per a una ciutat tan gran com Barcelona, hi ha poqueta cosa, i al cinema Renoir, els altres Renoir que hi havia,
Aquestes han tancat, per tant s'ha reduït molt l'oferta. I el Renault de Madrid tancen. El Renault de Madrid tancen també. N'hi havia tres o quatre i en setmanes en queden dos. Els altres han anat tancant de mica en mica. Això sí que sorprèn. És a dir que el Renault Florida Blanca s'aguanta molt bé perquè han fet una tria molt bona de pel·lícules i a més a més és un lloc molt cèntric, com deies tu, i els dos no tenen problema, diríem, de públic. Jo l'altre dia vaig anar-hi a veure una pel·lícula i em va sorprendre que hi hagués cua, perquè quan és lo habitual és que vagis al cine
Jo l'altre dia anava amb el meu nano al Balanyà i érem 7 o 8 persones com a molt. Vaig anar a Rush, que no l'havia vist i que la volia veure, i em va sorprendre que fóssim 7 o 8 persones. L'altra cosa interessant... Explica'ns una mica què et va semblar o després quan tu vulguis. Vés fent, vés fent. Estava pensant que... T'has llençat.
Sí, he vist la programació del cine baix de Sant Feliu de Llobregat i al mirar la programació he vist que feien moltes coses que les havien comentat aquí. Gravity, que és una pel·lícula que vam parlar l'altre dia i que recomanem a alguna mesura, és a dir, tot i que ja vam dir que no tenia un guió extraordinari, tenia unes vistes i unes imatges que eren extraordinàriament guapes. Fan Madame Butterfly, l'opera en diferit, fan l'Espíritura 45, que em vam parlar l'altre dia també del Ken Logach,
Zipi Zappi i el Club de la Canica, que és una pel·lícula que es veu que funciona molt bé amb els nanos. Jo no l'he vist però funciona molt bé. L'último Concerto, que la Carme Nusis va parlar que li agrada moltíssim. I l'altra cosa que m'ha sorprès al moment d'entrar en la seva pàgina web és que a partir del dia 24 d'octubre fins al 28 d'octubre fan la setena mostra del cinema sobre el món àrab, mediterrani i del Pròxim Orient.
amb una retrospectiva de l'últim guanyador de la palma d'or del festival de cants
que curiosament aquest senyor és el que ha guanyat ara la Palma d'Hora amb el Festival de Cans, amb una pel·lícula molt coneguda que és, o que no ha arribat encara, que es diu La vida d'el, que suposo que si que us ha arribat, que comencem a parlar de l'agenda, que és una pel·lícula que s'ha fet famosa perquè és tota la història d'una parella de lesbianes que s'estimen molt,
i que dura dos hores i pico la pel·lícula, i en cap moment es veu que es fa pesada, tot i que és excessivament llarga per ser una pel·lícula tan intimista. Aquest senyor és un senyor que... bueno, nosaltres demà, demà al dematí, fan la preestrena aquí a Barcelona, per l'estrena el divendres d'aquesta setmana, si no l'altra setmana, i per tant jo crec que serà una pel·lícula que portarà un cert rebombori pel tema que tracta, la forma que la tracta, i sobretot per la seva qualitat, perquè té molta qualitat des del punt de vista cinematogràfic.
Aquest senyor, el de Llef, que xique, és un senyor que és un director tounassí, és actor, director de cine i guionista, que es va fer famós sobretot a França quan va guanyar els Premis César amb una pel·lícula que es deia L'escorridissa, L'esquip, que realment era una cosa molt, molt atractiva. Va descobrir una actriu nova, una actriu molt joveneta, que representava un nou teatre en francès i que es discutia... Barreja una mica el món, diríem,
ara que ell coneix amb el món parising, la gent francesa i els conflictes que això porta entre aquestes diferents persones. Llavors aquesta pel·lícula es va fer molt famosa, va guanyar molts premis i s'oposo que ara va fer Coscús, que jo no hi he vist, no sé si està bé o no. Jo tampoc l'he vista, que es va presentar a la Mostra de Berèsia i ara aquesta, que és la que ha guanyat el festival, la millor pel·lícula Festival de Cans del 2013, que es diu La vida d'el i que és aquesta pel·lícula
que no sé si té connotacions pornogràfiques o no, però tothom diu que és molt vella, molt bonica des del punt de vista estètic. Aleshores, demà la veiem i suposo que és on poder parlar la setmana que ve o quan sigui.
Doncs això, la veritat és que és fantàstic. Amb dues o tres pinjallades has obert, Joan, un munt de possibilitats i jo només volia afegir, parlant de la programació d'aquest cinema, del cinema baix, del cine baix, que curiosament, Gravity, la pel·lícula que en parlaves i que tothom en diu que s'ha de veure en 3D, perquè està feta per 3D i per la espectacularitat que té, doncs aquí en el cinema baix
Es pot veure en 3D. I una altra cosa que m'interessa, ja sabeu, els que coneixeu una miqueta, i tu concretament Joan, ho tens claríssim, el tema de la versió original, a l'espíritu del 45 la fan en versió original. Per tant, també és molt interessant.
La veritat és que és un cinema que podíem dir combinatori, agafa una mica de tot, cinema infantil, cinema d'autors, cinema exigent, cinema més comercial, i la veritat és que si no has anat mai, Joan, s'omplen també les sales moltes vegades. Vull dir que fan presentacions de pel·lícules, en van fer Barcelona Nits d'Estiu, fan tertúlies de cinema portant experts sobre temes determinats, estan...
realment molt molt molt actius. És un exemple de cinema que havia tancat en principi, el cinema Esguinar, que durant molt de temps va estar ja a Sant Feliu, i va haver una gent que el va agafar, el va convertir en cooperativa, llavors ho fan tot molt equilibrat. No tenen una programació diària, sinó que la fan de cap de setmana, divendres, dissabte i diumenge, i això fa també que s'obri una expectativa sobre les pel·lícules que han de fer.
i la gent del voltant, per exemple, la gent de Sant Just, doncs molts hi van cap allà, perquè és el cinema que està més a prop, diguéssim, d'aquí de la població. Si us recordeu, la Carme sempre molt sovint porta la programació del Cinema Baix. Exacte, ens l'envia, doncs fantàstic. Jo diria... Jo no he estat mai. Jo tampoc, jo tampoc.
Si aneu en cotxe és molt fàcil arribar-hi, però en tren està a 5 minuts el tren. Jo com que ara vaig en tren i en autobús a tot arreu, us puc donar totes les rutes que vulgueu. Tu has vist alguna cosa que ens puguis parlar? Jo he vist, em sembla que ja ho saps, jo amb molts, molts cormetratges últimament, i estic intentant anar a veure Gravity.
però al final mai no hi vaig i vull explicar com una petita anècdota que potser fins i tot també cau amb la part pornogràfica, no ho sé, depèn de com s'interpreti la pornografia, no? Depèn de com s'interpreti, a veure què us sembla vosaltres. A mi se m'ha ocorregut veure aquesta pel·lícula amb una persona, amb una dona, bé, bufona, que és allò que miro de convidar-la i ella, bueno, sí, en principi s'interessa però sempre té alguna cosa que fa que no li vagi bé.
Llavors jo ja relaciono aquesta pel·lícula amb veure-la amb aquesta persona, d'acord? Però clar, al començament dius, bé, veure la pel·lícula. Però la segona, la tercera vegada, que ja m'ho he plantejat, dic, home, a mi em diguen que aquesta pel·lícula és una mica vertiginosa. Llavors jo, de sempre, ara no tant, ja amb l'edat se m'ha anat passant, però he patit una mica de vertigen. Llavors allò que pujava amb una atracció del Tibidau o el que sigui, i em fa veritablement molta por.
Aquesta pel·lícula crec que en 3D pot fer molta por perquè et col·loques a l'espai i la impressió que tens és que estàs en aquella alçada pel que m'han dit.
el que sí produeix la pel·lícula és com que estèticament està molt cuidada, molt cuidada, és el millor de la pel·lícula, de llarg, el reflex de l'univers, dels estels que estàs penjat allà tal, produeix una mena de tranquil·litat i de calma al contrari del vertigen, és a dir, més aviat és com una cosa relaxant, guapíssima, meravellosa de contingut i clar, sí que és veritat que a vegades hi ha una història de supervivència, perquè representa que els dos astronautes que es troben allà penjats
perden la contacta, perden tota possibilitat de salvació i són ells mateixos els que han de trobar la manera de tornar a la terra. Això hi és, aquesta intriga hi és, però el que seria l'espectacle en si des d'alguna vista cinematogràfic no crec que produeixi vertigen. A menys, a mi no m'ho va produir. No sé si altres persones, perquè això també depèn del grau que tu
que cadascú té. Hi ha gent que no li fa res. En qualsevol cas, la comparació que fas o el canvi que fas de plantejament ja m'interessa pel que volia comentar. Jo em plantejava si el vertigen, ara tu dius que més aviat és placidesa,
També em va bé perquè si el vertigen que podia provar aquesta pel·lícula o la placidesa que tu comentes ara que produeix seria equivalent a agafar-te de la mà en les escenes inicials d'una persona que t'agrada. Aquí estava el punt que podíem considerar pornogràfic.
Jo crec que no hi arriba, però el pornogràfic originàriament en el concepte general és això, és la demostració de les emocions i del que tens a dins d'una manera clara i evident. Després ja es pot utilitzar en el terme que ja coneixem cinematogràfic.
El que passa és que pot ser pornografia tova, dura, blanca o negra. Aquesta era la qüestió. Jo Gravity no l'he vist encara, estic esperant a veure-la. La gent surt bastant contenta del cinema, sobretot pel espectacle visual, més que per la història.
L'argument era molt senzill, no? L'argument és bastant senzillet. Però aconsegueix atrapar-te, perquè dura dues hores i pico també. O potser no tant. No, em sembla que no, que és contenta. Tens raó, tens raó, si 90 minuts dura. El que sí que puc parlar és de les pel·lícules que, algunes, de les que tinc moltes ganes de veure, perquè sobretot aquestes setmanes s'han estrenat l'última de la Sofia Copola, per exemple, que no sé si tu has vist... No l'he vist, no l'he vist.
Tinc moltes ganes. Em faria gràcia per els comentaris que he sentit de gent que va al cine.
i que penso que és una pel·lícula pel que sembla un triller més o menys clàssic però que a més a més té més coses de les que aparentment sembla si fos un simple triller. És a dir, el triller està aconseguit, els dos actors es veu que estan brillant sobretot un d'ells, són dos actors, la història es veu que és que un nen, dues nenes desapareixen amb una família i la policia entra en contacte, comencen a investigar i finalment el pare, veient que la policia no aconsegueix res, investiga pel seu compte.
i es veu que la pel·lícula del que estan fent en aquest moment segurament és del millor que estan fent. Això és el que hem arribat. Jo discrepo sense haver vist res d'això, perquè jo només dir-ho, només comento una miqueta les altres destineres d'aquesta setmana. Per mi són impressionants. A part de la de Sofia Copola, que ens parla sobre un grup d'adolescents que fan robatoris en cases de luxe,
que és un cas real, basada en un cas real, doncs que, bueno, la Sofia Copola, sabeu que a mi m'entusiasma especialment, que sempre defenso que és millor directora que el seu pare, i això encara, doncs estan els crítics per posar-se d'acord, però jo ja ho he dit, abans de tothom, i queda gravat, per tant, quan això quedi en els llibres d'història, doncs llavors jo podré dir, doncs aquí està gravat, però a part d'això, estrena, ha estrenat Lucía Puenzo, que per mi és una directora impressionant, argentina,
en una pel·lícula que es diu el doctor o el médico alemán. El médico alemán. Jo el vaig parlar el dimarts passat. El vas parlar, jo no hi era, i llavors vaig sentir un tros, però es tallava des de casa i no vaig sentir l'explicació que vaig veure. A veure, jo crec que la Lucía Puenzo, que és la filla del... ella es diu Luis Puenzo, del seu pare que va fer la famosa pel·lícula aquella de...
una historia oficial, no s'hi recordeu, que és de la persecució dels militars i de com una nena que ha estat la mare dels pares per ser terrorista o per ser el que sigui va parar amb una família que és d'un fatxa.
i tot el que això desencadena, que era una extraordinària pel·lícula amb la va ser quan es va conèixer internacionalment a la Norma Leandro. Això era una excel·lent pel·lícula, després fa altres coses que no són tan interessants i es veu que ella, la filla, la Lucía, ha col·laborat bastantes vegades amb el seu pare.
I també és millor directora que el pare, igual que la Sofia. És una manera de dir-ho. Jo és que només he vist d'ella l'última, que és aquesta del Mèdico, perquè es veu que la X, X, X, Y, es veu que era extraordinària, era molt bona. I l'última que era el Pez, que no sé què es deia, el Nino Pez o alguna cosa així. Les dues últimes, aquesta i la de Mèdico Alemany, està basada en una novel·la d'ella.
i la novel·la d'ella segurament és més o menys interessant. El problema per mi, jo no he vist les altres dues i per tant no puc opinar, només opinant de l'última, de l'última, de la Mèdico Alemán, que representa, que suposo que ho sabeu, que és el Mengele, que va ser, per cert, que es va exiliar dels nazis, va marxar, va fugir a Latinoamèrica, es va refugiar, es va amagar a un país com Argentina, no, a Chile, és una pel·lícula xilena, és de Chile.
Crec que l'actor ho fa bé, és un actor espanyol, però potser és massa jove pel personatge que representa. I l'altra cosa que li trobo és que és una pel·lícula que...
que té una història, en el fons, bastant curiosa, bastant interessant, però que se li escapa pel tema de timing, el tema de ritme. És a dir, la pel·lícula, si l'haguessin agafat uns americans, segurament, li haguessin donat una força extraordinària, perquè hi havia tema per donar-li força, i en canvi, això, crec, des del punt de vista que no s'acaba d'aconseguir.
Això ha fet que la crítica no se l'hagi carregat del tot, però tampoc l'hagi deixat exagerada ben bé. Per tant, és una pel·lícula interessant, però jo suposo que... Comparar el ritme que té una pel·lícula argentina o europea amb la que té una pel·lícula Hollywood, jo ja penso...
al principi, a priori, que és un error. No té res a veure. És una altra història diferent. Surs del cine i després de veure aquesta pel·lícula és una impressió meva. Per tant, no tenim per què coincidir. I tant, tu la veus i passa tot el contrari. És el cine que esperant que passi alguna cosa i que mai passa res. Comencem a diferir una mica, que aquesta temporada està massa de cor, tu i jo. Joana, està bé començar... I que mai passa res. Llavors, bé, ves-la a veure i en parlarem. No sé, no... Sí, sí, tinc tantes pendents, però és que també s'ha estrenat Caníbal.
Això em sembla molt més interessant. L'has vista també? No. Ai, ja te n'anava a dir, te'n vejo, perquè és l'última pel·lícula dirigida per un gran director, com és Manuel Martín Cuenca, director de la Flaqueza del Bolchevique, de la mitad de Òscar, d'unes pel·lícules de referència, només cal seguir-ho una miqueta, perquè també és veritat que no s'ha mogut en la comercialitat, allò més cridanera, però sempre, la Flaqueza del Bolchevique és una extraordinària pel·lícula, és una increïble pel·lícula.
i aquí, per tot el que m'han dit i per la actuació de l'Antonio de la Torre, sembla que la cosa promet moltíssim. Jo preferiria veure aquesta que l'altra, perquè penso que aquesta és una pel·lícula molt més atractiva o més interessant que l'altra.
Doncs vinga, jo també em decanto, la veritat, per aquesta sí que he de decidir, però bueno, les dues em criden l'atenció. Caníbal. Sí, Caníbal, l'ha deixat bé, la crítica que us ha deixat bé. Estrena també Lee Daniels amb aquesta pel·lícula del Major Dom, que és el director de Monster Ball i altres pel·lícules. Aquesta la crítica no l'ha deixat tan bé. Bueno, al principi és un director que, en el tema dramàtic, melodramàtic fins i tot, en els últims temps,
ha donat molt de parlar, com a mínim és interessant. Després el que doni de si la pel·lícula o el que diguin els crítics ja és una altra cosa. I fins i tot podríem parlar de Mujer Conejo, una altra pel·lícula argentina, que en unes setmanes estrenin dues pel·lícules argentines no deixa de ser curiós. Bueno, moltes coses. Jo puc parlar per acabar de dues coses que he vist aquests dies. Una l'estrenen el divendres d'aquesta setmana,
que és una pel·lícula del Richard Curtis. El Richard Curtis és un guionista de cine de Nova Zelanda, que es va fer famós per haver escrit el guió de Cuatro Vodas y un Funeral i Nothing Hill. I també, sobretot, s'havia fet famós a Anglaterra abans perquè havia sigut el que havia escrit els guions de l'Escursó Negre, una sèrie televisiva, i el Mr. Bean també, com a sèrie televisiva.
i que va debutar en el món del cine dirigint la pel·lícula Love Actually que a mi em va agradar molt. Em vaig veure en una pel·lícula que era de 4 o 5 històries barrejades entre elles i que penso que funcionava tot i ser una comèdia i ser una pel·lícula sense massa ambició. Ah, jo per cert, ara que dius això de Love Actually perquè és una mica comparable, jo era per fi barcelonista d'estiu.
Està molt bé la pel·lícula. Està agafada amb la mateixa línia i té una bona part de la pel·lícula, que és aparentment frívola, però arriba un punt en què es torna seriosa i parla de la part dramàtica de les històries d'amor. Està molt bé. Jo la vull veure. Què has dit? Me l'han passat i la vull veure. Ara dissimula.
El Richard Curtis va fer una segona pel·lícula que era Ràdio Incoberta, que per cert jo penso que fallava, que no creuava de funcionar, i la que ens van passar el divendres i que l'estrenaran aquest divendres d'aquesta setmana és l'última pel·lícula d'ell, la tercera, que és una qüestió de tiempo,
Que, la veritat, em va saber greu perquè com que a mi m'havia agradat molt Love Actual i la trobava una pel·lícula molt interessant, l'he vista, em sembla, en cos més d'una vegada, em sap greu que un senyor que ha fet alguns guions que estan bé, etcètera, etcètera, va treballar també com a guionista amb el Spielberg, amb Warhorse, doncs que funciona una cosa tan pobra. Això és el que l'ha matat. És possible, és possible. Ja està. Total que no la recomanaria pas, és una pel·lícula que passarà sense pena ni glòria i que no té massa interès.
L'última pel·lícula que vull comentar abans de deixar passar a parlar el nostre convidat... Tenim ganes de sentir-lo. He vist l'última pel·lícula d'un prestigiós director de cine italià, del Bernardo Bertolucci, que és tu i jo, és l'última pel·lícula d'ell. Tu també l'has vista? La vam veure tu i jo, mai millor dit. És aquesta? Però és que te'n vas oblidar perquè no et va agradar gaire.
Si no l'hi he vist a casa.
Ah, doncs jo estava convençut que era l'Alberto Luzzi. No, no, no. Te'l recordes aquella francesa que... Sí, sí, que era molt l'Alberto Luzziana, d'alguna manera. Sí, això sí. Doncs estava convençut ara que era l'Alberto... No, no era aquesta, no era aquesta. Vols dir? Ara ho consulto. Perquè jo la vaig veure ahir o abans d'ahir i la vaig veure amb DVD i de fet... Sí, no, tens raó, no és aquesta. El cine no la fan, em sembla, ja han deixat de fer, no?
Aleshores, clar, és una pel·lícula del senyor Bernardo Bertolucci, al qual jo, per denominar les pel·lícules, m'estimo molt. Un dels grans. Un dels grans. Un cinema italià. Un cinema italià. I té moltes pel·lícules que serien recomanables, com el Teotokon París, Novecento, La Luna, L'últim Emperador, que penso que és la millor de llarg. El Pequeño Buda, que era una imitació de L'últim Emperador, un desastre.
Bellesa robada que s'aguanta, Soñadores, i ara han fet aquesta que m'ha arribat que l'última pel·lícula que havia fet era el 2003 i aquesta és el 2012. Han passat deu anys pràcticament. Però a més a més, malalt. Es veu que ell en el moment del rodatge estava fotut, en algun moment havia anat inclús al rodatge amb cadira de rodes.
i la pel·lícula sí que és veritat que té tota la quotidianitat de les històries que parteixen al revés d'una cosa molt simple, molt senzilla. Fuig dels tòpics, és veritat, però em donen la sensació que és una obra menor, que no és de les grans pel·lícules d'ell. És a dir, ell ha fet coses extraordinàries i aquesta es pot veure, és una pel·lícula digna, però no arriba a la categoria d'altres coses que ja hem vist d'ell.
A veure si ha volgut fer alguna mena de testament o així, perquè no es troba ja amb forces per fer gaire més. No ho sé. El guió és d'altres i d'ell, ell també col·labora en el guió, però... Quants anys deu tenir aquest home? Va néixer al 41, per tant, deu tenir 70 anys. Sí, 72 anys, llavors. 72 anys. No tan gran, ara jo l'estava fent mentalment més gran.
El que passa és que es veu que últimament està malalt, i llavors es veu que no ha fet coses per això, perquè la seva malaltia li impideix treballar amb la qualitat que treballava ell o amb l'esprit que treballava ell.
no podria dir res més que això, és a dir, em sembla que no és una pel·lícula ni bona ni dolenta, comparada amb altres coses, doncs està molt per sota, però és una obra menor, però també feta amb la gràcia de la fotografia, del clima, va de dos germans que de fet són germans del mateix pare però de mares diferents i que en certes circumstàncies es troben implicats en una vida comuna i bueno, doncs no sé, es pot veure.
D'acord, doncs després d'aquest repàs de les pel·lícules que podem veure a partir de la setmana vinent, de les que voldríem veure i de les que hem vist, doncs jo penso que és el moment de donar la part de veu al Joan Seguer. Bé, aclarim que el Joan en principi el tindrem aquí de tant en tant en el programa, quan hi hagi algun tema que sigui adient i que tu t'animis a venir, Joan.
i avui comença la teva participació. Podríem preguntar-te moltes coses sobre la teva afició al cinema, sobre quines són les pel·lícules preferides, però penso que ja que el tema aquest és de la teva predilecció, doncs és una bona manera de conèixer-te. En primer lloc, agraïm al Joan i a tot l'equip de la ràdio per aquesta oportunitat per parlar d'un cinema que a la meva m'apassiona molt, que és el cinema asiàtic. Avui parlarem del cinema xinès i del San Guimou en concret.
però realment el que m'agrada més és tot el tema del cinema japonès, coreà i de qualsevol tipus de cinema asià. Seràs el nostre expert de cinema asià. No, no, el expert no, però realment... Més que a nosaltres segur. Més que a nosaltres segur. Realment m'agrada molt. De fet, fa gaire, aquest cap de setmana vaig anar a veure una pel·lícula que no havia vist coreana, Sangwoo i Sua Abuela, que em va impressionar molt, la relació entre una àvia i el seu net de 7 anys, que l'àvia és muda, i realment és una pel·lícula que recomano a tothom.
La veritat és que el cinema que ha anat venint últimament de Corea, sobretot, ens ha deixat a tots bocabalats i donarà molt de si que parlar. Doncs mira, ja ens anem apuntant un altre especial perquè puguis venir a acompanyar-lo.
Avui el tema que m'havia proposat el Joan, que m'està parlant, era els Anguimou i la cinquena generació de cineastes xinesos. La cinquena generació de cineastes xinesos correspon realment als directors xinesos que es van graduar l'any 1982 a l'Acadèmia Cinematogràfica de Pekín.
és la generació que trenca amb el model de pel·lícules propagandístiques que es havien fet fins aleshores i es comencen a firmar pel·lícules de la vida tradicional de xina. S'entén, perdona Joan, la cinquena generació, des del començament del cinema, allà... Exacte. Deu ser això, clar. Sí, sí. De fet, hi van haver quatre abans.
No s'acostuma a fer en altres parts del món, no hi ha aquest còmput. Potser la literatura parla més del tema de generacions, però en aquest cas el cinema xinès és així. De fet, ara ja vam parlar la setena. No fa gaire, la sisena, que hi ha un representant molt bo, que és el Jason K., que aquest realment és de la sisena generació i té pel·lícules molt bones que un altre dia podem parlar.
L'altre dia també vaig veure el... com es diu... El Natural Efa Muerta. Hi ha diverses pel·lícules que realment... La conec, la conec. Impressionant pel·lícula. Ho recomano molt aquest tipus de cinema. El cinema aquest, de la cinquena generació, comentava que són els cineastes que es van graduar l'any 1982
i és realment quan es trenca amb tot el tema de les pel·lícules anteriors. De fet, l'època, diguéssim, occident, comença a conèixer el cinema asiàtic, podríem dir, l'any 50, 51, amb Rashomon, de la Kira Kurosawa. I penseu que aquí, a Occident, es comença a obrir el cinema xinès a partir de l'any 1983, amb Tierra Maria, del Chen Kaige, que va ser, potser, el primer representant del cinema de la cinquena generació.
es considera que actualment n'hi ha més de 10 o 12 cineastes, es van graduar al voltant d'uns 35, crec recordar, i d'aquests 35 n'hi ha tres o quatre que són els que han tingut més renom a nivell internacional. La producció, ara ja que estem parlant del tema una mica en general, la producció cinematogràfica xinesa, en què la podríem comparar? Quina producció voldries veritablement gran? Actualment és molt gran.
És tan empujant-se, diguéssim. I realment cada vegada més cinema independent. El Zanguimó, una de les crítiques que jo quan parli ara del Zanguimó és el tema que s'ha tornat molt comercial. Se li pot criticar el Zanguimó? Aquí vam fer una vegada un programa, ens va sortir un monogràfic gairebé improvisat. Jo el Zanguimó realment l'admiro molt, he vist totes les seves pel·lícules, ha filmat 17 pel·lícules.
parlant potser de la seva vida va néixer l'any 50, just un any després de quan la República Pública China es va fundar amb el Mao Zedong.
i va tenir una infància molt dura perquè els seus pares pertenien al partit nacionalista xinès, contrari al partit comunista. I a partir d'aquí va estar sempre embatat, el seu pare i tots els seus tietes van estar perseguits tota la vida fins a la seva mort i ell també.
provenia, perdona, d'una zona rural o...? Ell venia de Xi'an, d'una regió que es diu Shanxi, de la part central noroest de la Xina. I el seu pare era, crec recordar que era militar i la seva mare era metgessa. I, bueno, era una persona amb molta cultura.
I el seu interès del cinema va ser bastant quan ja tenia, crec que recordava, uns 18 o 19 anys. Ell era un gran aficionat a la fotografia. De fet, a Tierra Maria hi ha unes pel·lícules que estan tan bones. Tierra Maria va ser la primera pel·lícula, en aquest cas és del Chencaigüe,
que va ser la primera pel·lícula premiada xinesa a un festival de cinema internacional. I la fotografia era d'ell. La fotografia, crec recordar que era d'ell, i després hi havia una altra també... Vull dir, diverses pel·lícules, les tres o quatre primeres importants del cinema xinès eren fotografies per ell.
Ell em sembla que quan hi ha la revolució cultural, em sembla que abandona els estudis i s'integra en una granja, no? El que anava a comentar, ell va tenir una vida molt dura i va estar tres anys en una granja treballant, per això després quan va... El que comentava el Joan, ell va estar com a director de fotografia, però també va fer una pel·lícula, que és el Viejo Pozo, i realment doncs en aquest...
Ha estat tan tan bé fet, li van donar un premi a Japó, i ha degut el poder que tenia, perquè haver estat fent treballs forçats a Pagès, a una granja, tot aquest tema el coneixia molt bé. Després va estar 7 anys també en una indústria textil de filatura, i va estar una persona que ha tingut una vida molt dura. A partir d'aleshores ja no.
i també li va costar molt ingressar a l'Acadèmia Cinematogràfica de Pequín, perquè era una persona gran, respecte als altres membres de l'Acadèmia. I a partir d'aquí va ser una vida bastant dura. La primera pel·lícula, que va ser l'any 1987, que va ser, jo crec que tothom l'ha vista, que va ser realment molt famosa, que va ser Sorbo Rojo,
i aquest l'hi van donar a aconseguir l'os d'or al festival de Cina de Berlín. El començament va estar molt relacionat tant sentimentalment com professionalment amb l'actriu Ligong.
fins que amb la pel·lícula de Shanghai Trite, la Joya de Shanghai, les relacions la van trencar. Però jo realment, aquesta època, des d'aquesta pel·lícula que he comentat, del Sorgo Rojo fins a la Joya de Shanghai, que van ser cinc pel·lícules, jo crec que són molt bones, jo la recomano a tothom, hi ha una que potser no és la més famosa, encara que va guanyar algun premi internacional, que és la pel·lícula Vivir,
que té el mateix títol que Vivir de la Kira Kurosawa. Aquest és Jose, en xinès, i realment aquesta pel·lícula és molt bona. És un home molt ric que s'arruïna per les deutes del joc.
i refar la seva vida fent putxinelles durant la revolució de Mao. I realment es veu tota l'època de la història de China, a vegades ja es considera com a documental, però per mi és una gran gran pel·lícula. Abans s'havia fet la interna vermella, exacte, que és realment una gran pel·lícula. Qiju, una mujer china. A mi m'agrada molt aquesta, jo el Vivir no l'he vista, però la mujer china em va agradar molt.
Jo em sap greu per dir que em va agradar molt també, però potser d'aquestes cinc potser és la que menys em va agradar. Era més d'actualitat, no? Sí, exacte. L'humilien, el marit està casat amb la Gom Li, l'humilien, i la trama és de com ella ha de defensar el seu marit durant tota la pel·lícula.
la que abans havia fet La semilla de Crisantemo, que és judou, en xinès, que també era un propietari d'abans de l'edat, que estava en una tintoreria, i després es casa amb aquesta noia jove, i després hi ha la relació del nebot d'aquesta persona amb ella. I sobretot aquest tipus de pel·lícules es veu molt en tot el tema de l'època rural de Xina.
que és el que ell coneixia quan havia estat, diríem. I inclús diria que l'amor bajo el espino blanco va d'això, no? Exacte. Aquesta realment va... És autobiogràfic, una mica, no? O no?
Jo la sé, és autobiogràfica, però realment jo crec que és de la primera època que jo consideraria els anys 19, perquè realment també és de l'època de la revolució cultural. Sí, és el 2010. Que li diuen revolució cultural, però realment la revolució cultural no tenia res, perquè realment tots els... el que són els cineastes, científics, metges, van estar molt recloïts.
i aquesta pel·lícula a mi també m'agrada força.
va guanyar l'Espiga D'or al Festival Internacional de Cinema de Valladolid. I a més a més també... Millor director al Festival de Cants. Sí, sí, va ser, jo suposo, o entenc que la pel·lícula que veritablement el va catapultar. Ja era una mica conegut per Santa Roja i per fàrmac interiors, però aquesta, vaja, el va fer ja internacionalment conegut. Si realment no les heu vist, jo aquestes 4 o 5 realment les recomano.
Jo no sé millor el Cristian Tema, em sembla que no l'he vist, però la interna roja em va agradar molt, la mujer china també, i la primera, com deies tu, que és la del, com es diu, la del sorgo rojo, em va encantar. Sempre molt dramàtica, oi? Sempre amb un dramatisme exacerbat. Bé, en el fet, a la china la sorgo rojo, per exemple, va estar prohibida.
L'avantatge que tenim ara és que aquest tipus de pel·lícules abans, potser fa 15 o 20 anys, era molt difícil trobar-les. Ara, per exemple, vaig estar l'altre dia a la biblioteca de la Riera Blanca i pràcticament moltes d'aquestes pel·lícules... Si expliques això, perquè m'ho deies quan veníem ara cap aquí... Sí, no coneixia, vaig anar per un muti personal i vaig anar a la biblioteca i vaig veure la planta segona, cinema, i vaig pujar i realment la varietat de pel·lícules que hi ha tan internacionals, diguéssim, de Xina, de Corea,
com de pel·lícules d'americanes, realment, jo crec que està força bé. Una altra jo que recomano, el que passa que en aquests moments està tancat, és la Casa Àsia. La Casa Àsia, que estava... Canvia de seu, em sembla. Exacte, estava al carrer Diagonal i ara estarà a l'Hospital de Sant Pau.
i també tenen una bona biblioteca i mediateca de pel·lícules. El que comentava, aquest tipus de pel·lícules jo crec que són molt interessants, després va venir la Hoya i Shanghai, que també crec, aquí parla de la massacre de la comunista, de l'any 27, pel part del dirigent que hi havia en aquella època, aquí aquesta pel·lícula també em va agradar, i aquí en aquest moment ja trenca la relació sentimental amb la Gong Li.
Jo crec que sempre parlem dels directors de cinema i mai parlem del que són els actors de cinema. Jo crec que, amb el Joan Temer li vaig proposar un dia de parlar dels actors de cinema, tant asiàtics, tant japonesos com de xina. Això estaria molt bé. Perquè realment hi ha uns actors... Però que no els coneixem nosaltres. Per exemple, Akira Kurosawa és un gran director, el considero molt bo, però penseu que potser ha fet de totes les pel·lícules, n'hi ha 23 o 24, que ho ha fet amb el Takashi Shimura o amb el Toshiro
Vull dir que són pel·lícules que realment són actors molt, molt grans. La Gaon Lee és coneguda també internacionalment, sí, sí. Però ara l'altra que l'ha substituït és la Zang Ziyi, que és la que va fer també Memòries d'una Geixa, i aquesta també és una actriu molt, molt bona. Vull dir, va fer amb ell, va fer una pel·lícula que és El camino a casa, que era molt jove en aquesta pel·lícula, ja em sembla que tenia 17 o 18 anys, i és una pel·lícula que també em recomano.
Aquesta, perdona, aquesta del camí a casa estaria dintre de la seva fase més intimista, no? Exacte. Sí, és una miqueta més moderna però també és intimista. Se li mor el pare, diguéssim, i a partir d'aquí, doncs, bueno, la mare, el que vol és un funeral clàssic, diguéssim, pel seu marit, que havia sigut professor de l'escola d'un poble rural. I realment és una pel·lícula, bueno, jo crec que amb molt sentit i amb molt sentiment.
Aquí entraria també Ni Uno Menos, que seria un reflex de l'escola rural, perquè la seva mare sembla que és biogràfica, havia estat mestra, i la veritat és que és una pel·lícula petita però deliciosa.
Exacte, el professor de l'escola, en aquest cas el professor de l'escola, deixa t'ha de deixar l'escola per un determinat temps i li proposa una noia de 13 anys que doni les classes. Però li donàvem, sembla que eren 10 o 20 lluans, amb la condició que cap alumne se'n vagi de l'escola durant aquell temps.
i n'hi ha un que se'n va i el va a buscar i és la relació... I tot el pla escolar, tot el pla per aprendre és la manera de com aconseguir anar a la capital i com anar a buscar aquell alumne que ha perdut. Llavors tots els nanos veus com deixen de banda el currículum escolar i llavors comencen a aprendre a partir de com fer els comptes per vendre totxos, per fer coses, és impressionant. Ens fa reflexionar sobre el sistema educatiu, fins i tot, perquè aquells nanos llavors ja tenen un objectiu.
un motiu per anar més enllà i t'ho explica de manera més senzilla i més sòbria que podem veure en el cinema d'aquests últims anys. Veig que li van donar el Llo Duan al Festival Internacional de Venècia per aquesta pel·lícula.
A partir de l'any 2002 és quan ja comença a fer el cirema més comercial.
que parla de la dinastia, dels set regnes que hi havia a la Xina. I aquest tipus de pel·lícules a mi no m'acaba d'entusiasmar. Està parlant de les arts marcials. Jo crec que estan molt ben fetes, les pel·lícules, però per mi li manca alguna cosa. Això que internacionalment aquesta pel·lícula va ser anomenada als Oscars com a millor pel·lícula estrangera. Tu ho consideres com una traïció d'alguna forma al seu estil o a la seva manera de... Jo sincerament crec que sí. Jo crec que potser va tenir també moltes presions,
No l'he seguit, aquesta fase seva no l'he seguit gaire. No he vist ni Gero, ni la casa de les dades voladores. Tinc ganes de veure-la, però tu no consideres, Joan, que d'alguna forma un director que ha tocat tantes etapes diferents en el cinema del seu país i que ha fet això, el reflex gairebé perfecte del cinema o de la vida rural d'una determinada època, aquesta de la revolució cultural, tot el dramatisme que contenia,
ha fet aquesta part més intimista, reflectint una part més viscuda per a ell mateix, ha fet tantes coses diferents, també té la seva coherència, el fet que tracti un cinema que està immers dins del seu país, que és el cinema d'herois, de lluites, de coreografies, de cops, d'arts essencials.
I la pel·lícula com a tal està molt ben feta. Però potser aquest tipus de pel·lícules... Em passa el mateix... Tothom diu que és una gran pel·lícula, de Quiracorosa o Orrant. És una gran pel·lícula, però a mi em costa més. M'agrada un altre tipus de pel·lícules. Però és un tema més personal que no pas... D'acord, d'acord. Volia aclarir una mica. Jo el que veig és que de les dues últimes, que són les úniques que he vist últimament, tant la del 2010, que es diu Amor en el Bajo el Espino Blanco,
o l'última que és Les flores de la guerra o 13 flores de Nanquín, jo el que veig és un contrast molt fort entre l'una i l'altra, perquè mentre la mort, Pajor de Espino Blanco, crec que empalma amb la primera època, com deies tu molt bé, en canvi l'última és en el fons absolutament comercial. Agafen un actor americà famós, que no me'n recordo ara qui, com es diu, i li fan fer... Christian Bale. Agafen el Christian Bale, li fan fer una sèrie de coses... Ah, aquesta sí que l'he vista, la recordaves. No m'acaba de creure, no me la crec, o sigui,
La veig comercial, en el fons veig una cosa que és molt comercial. Però en canvi, l'amor bajor espino blanc, que és l'anterior, no. No té res a veure. Però això ho té molt, els Anguimó, perquè també havia fet el que comentàvem, havia fet el giro, la casa de les dagues voladores, després fa la maledicció de la flo d'orada, però abans havia fet la búsqueda. La búsqueda també és una gran pel·lícula d'un home que viatja fins al cor de la Xina per visitar el seu fill que està molt malalt.
i el fill no el vol veure, i ha de fer un gran viatge per recuperar el seu fill. I aquesta també, la búsqueda, també és una pel·lícula que no té res a veure, vull dir que no és gens comercial, i realment es parla també de... Però arriba, és una pel·lícula que t'arriba? Arriba, a mi m'ha arribat, també, aquesta. I jo no l'he vista, però la d'una dona, una pistola i una botiga de fideu xinesos sembla que és com una mena d'homenatge als germans. Coen, una cosa així, oi? Exacte, és un remei de sangre fàcil. Sí, sí, sí.
I què tal està aquesta? A mi m'agrada, no és una obra mestra, però a mi m'agrada. I és pitjor que la dels germans Coen. Jo crec que es pot veure. Hi ha part de la cinquena generació, només hem parlat dels Anguimó,
Però realment també hi ha un altre director molt bo, que és el Chen Kai He. Segur que heu vist alguna pel·lícula seva. Sí, sí, ara ens has de refrescar una mica la memòria, però sí, a mi em sona moltíssim.
va fer des de La adiós amicuncuvina. És una de les primeres que va fer. Jo crec que és una gran pel·lícula. Després també ha fet L'emperador i l'assassí. Terra Maria, aquesta la vaig veure no fa gaire, que també la vaig trobar també en un videoclub. I també és una pel·lícula de les primeres que va fer. I realment també és de la xina tradicional.
Però, igual que els Anguimou, no és que s'ha traït o ha anat a pel·lícules comercials i, fins i tot, pel·lícules d'arts marcials, del que al gènere diuen buxia. És un gènere específic que li diuen buxia. És un tipus de pel·lícules que també està molt ben feta, però a mi em costa més. L'emperador i l'assassí, no? Exacte. Un sacrifici, em sembla que és, crec recordar.
que recordo el sacrifici també. Té diverses pel·lícules. I una altra que també m'agrada molt, que és el Tian Zhuangzhuang, que és possible que també l'hagiu vist, aquesta pel·lícula, El ladrón de caballos, que és tot el tema del Tíbet, i com una persona roba un cavall i a partir d'aquí el poble es posa contra ell... Jo no l'he vist. I després La cometa azul,
Aquesta em fa una més. Hi ha un llibre, diguéssim, de les mil una pel·lícules antes de ver, antes de morir, i aquesta està. És també de l'època de la revolució cultural, és molt crítica en xina, i per això també va estar prohibida.
Doncs és una meravella, Joan, tenir una persona... Que li agrada tot això... Que li agrada dir que no, però expert molt més que nosaltres, està clar? No, perquè li agrada, li agrada, llavors s'ho busca, se'n va a casa xina, se'n va a les biblioteques que puguin tenir material d'aquest tipus... I per què aquesta fascinació amb l'Orient? Bé, ell va estar a Japó vivint.
Jo vaig estar un any i mig, pràcticament dos anys vivent. Jo soc químic i vaig estar, van donar una beca postdoctoral i vaig estar amb un tema de recerca durant dos anys. Però en aquella època m'agrada molt el que és l'idioma, la gent, però al cinema sincerament no hi vaig entrar gaire. Va ser una llàstima perquè realment no vaig anar a cap filmoteca japonesa.
Va ser una afició, sobretot al cinema asiàtic, quan vaig tornar. Després dels dos anys de la formació acadèmica, em va començar a interessar aquest tipus de pel·lícules, perquè de material ja n'hi havia molt. Vaig viatjar uns estudis cinematogràfics japonesos,
però més per conèixer-los. Hi ha el Toho i altres estudis que tenen el seu propi museu. En aquell moment tot era en japonès i pràcticament no en tenia res. I les pel·lícules també en coneixia poques. Potser la Kira Kurosawa,
però el Jejujiru Oso o el Kenji Misabuchi, que coneixia potser molt poques, potser l'Intendente Sasho, pel·lícules molt concretes, però una filmografia completa, realment no la coneixia. I en aquests moments, si haguessis de triar els personatges o els directors que més t'atrauen, quins serien? Si haguessis de fer una ràpida llista dels que més t'atrauen?
Jo, sincerament, a nivell de Yasujiro Ozu, per mi és de lo milloret del japonès, Akiro Kurosawa també, de Japó, de Xina, jo, per mi, els que he dit, el Chen Kaige i el Zhang Guimou, i actualment, amb les 6 generacions, estan sortint també altres directors de cinema molt bons, i els Yan Sanke. El que passa és que el tipus de pel·lícula és realment molt diferent,
de les pel·lícules, diguéssim, del Chan Ka-ye o del Deng Yimou. El tipus de pel·lícules són molt més actuals, són de pel·lícules actuals de la ciutat moderna, dels problemes actuals que té Xina, dels problemes que havia tingut durant la revolució cultural o el gran assalto, vull dir que realment eren un altre tipus de problemes. I el tipus de pel·lícules jo crec que també està bé. I el cinema coreà també t'interessa? El coneixes una mica o...? Sí, sí, també m'interessa. I de Corea què ens recomanaries?
No recordo quan va ser. Va ser 7 o 8 anys. Va ser a Granada, que van editar un llibre que estava molt bé.
Hi havia doncs, és el Quim Quidú, que l'apareixen boc. Hi ha realment aquests directors típics, diguéssim, de... Però que sí que us recomano aquesta darrera pel·lícula, que no és de cap d'aquests directors famosos. I què es diu? Que es diu Alassang Guo i Sua Abuela. Ah, sí. I després, l'altre dia també, un dia que també heu estat parlant de pel·lícules, em sembla que hi ha una pel·lícula que es deia Poesia, que la Carme va comentar... Ah, em va agradar molt. ...que també era de la coreana... Em va agradar molt, em va agradar molt. ...també era una pel·lícula que realment estava... Extraordinària, extraordinària, extraordinària, sí senyor.
El fitxem, el fitxem el contracte que siguin. Ja signa perquè no podem estar sense tu. Realment em feia molt respecte venir, però bé, ja ho he estat parlant i... Vaja, doncs, cap mena de problema. Un pla al pla és nostre, t'ho asseguro. Doncs bé, anunciem també que el nostre company d'aquesta temporada, les primers programes, Sergi Rubió, s'acomiada del programa perquè té obligacions laborals.
que no li permeten arribar a temps, li desitgem molta sort i estarem pendents de la seva firmografia perquè és un director de cormetratges que ara s'ha atrevit a fer el guió d'una pel·lícula llarga i llavors, quan faci alguna cosa i quan ell vulgui, tindrà aquí l'espai obert. En francès una cosa. Sí, sí, endavant, endavant. Dic no, que he portat un parell de terres de llibres perquè crec que li agraden realment les pel·lícules asiàtiques. Hi ha un llibre de la Sylvia Rins que posa les grandes pel·lícules asiàtiques
Queda un minutet. Jo el recomano a tothom que li agradi el cinema asiàtic, hi ha unes 40 o 50 pel·lícules, i pràcticament considero molt que no la conec ni de res, aquesta autora, però realment considero bastant amb els seus gustos. I després també, per la gent que vulgui seguir el Zangui Mou, una bibliografia que he trobat és del Rafael Alcaine,
que també està força bé però arriba només fins a l'any 2000, que és quan ja comença més el cinema comercial. I un altre que tens aquí? L'altre és més el tema del cinema xinès, que seria tota l'època del que comentàvem de la primera generació a la segona fins a la sisena i després hi ha també algunes entrevistes amb alguns directors que també està força bé.
Doncs un veritable estudiós del cinema asiàtic, un plaer. Moltíssimes gràcies per haver vingut. Joan Segué, moltes gràcies. Cinema Sense Condicions, joanmorros.blospot.com per tornar a sentir aquest fantàstic programa dedicat entre altres coses als d'en Gimou. Fins la setmana vinent, a reveure. Bona nit. Bona nit.