logo

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Cinema sense condicions
Like a walk in the rain
Like a storm in the desert
Like a sleepy blue ocean
You fill up my senses
Come fill me again
Come let me love you
Let me give my life
M'agrada molt la cançó que has posat, Francesc,
però la tinc molt present
i en canvi no sé el nom del xicot que canta.
John Denver.
Ah, exactament.
John Denver.
El que passa és que, bueno,
John Denver és el que canta
però està dintre de la banda sonora d'una pel·lícula
que anirem a sentir una miqueta més
de la banda sonora que és instrumental
i que no està feta de cançons com aquesta
sinó de músiques, per exemple,
a veure si podem sentir una miqueta de la banda sonora
més d'escort, diguéssim, d'aquí a uns segons.
Que vaig veure el dijous passat,
és que ni la coneixia,
vosaltres segur que la recordeu quan es va estrenar,
però a mi em va agafar...
La pel·lícula, la pel·lícula.
Molt sorprès, és una pel·lícula que es diu Ogja.
Com?
Ogja.
No, jo no la tinc.
La pel·lícula dirigida pel...
I la paraula en si què vol dir?
No sé, és el nom d'una porca, d'un porc femella.
És una pel·lícula dirigida.
Segurament, si us vaig dient dades, la coneixeu.
És que jo no sabia que aquest home,
que és un dels meus directors favorits,
de seguida, el recordaré,
o el bon Jung-ho,
que havia fet,
entre d'altres meravelles,
Mysteries of Murder o The Host, no?
D'un cop,
m'arriba allò al Facebook una notificació,
diu, si no heu vist aquesta pel·lícula,
Ogja, doncs la podeu veure
en un Ateneu,
ja no recordo el nom,
del Clot.
Bé,
a prop del Clot.
I, bé, no sé,
em va cridar molt l'atenció,
perquè estava en un fòrum així,
de gent que no menja carn i peix
i coses d'aquestes,
que hi ha alguna gent que fa
i vaig anar a veure-la de cap
i escolteu,
escolteu quina pel·lícula.
No us sona de res?
No, no, no.
És una història,
però no vull treure protagonisme.
Després en parlem una mica,
si voleu.
La Carme hauria de ser protagonista.
Ui, que feia molt de temps
que no venia!
Sí.
La música aquesta que està sonant,
el Clot John Denver
va deixar-ho després
i es va fer budista.
Segurament per això,
en part forma part
de la banda sonar aquesta pel·lícula.
Sí, sí.
El que es va fer budista
el Leonard Cohen.
Bé, a part del Leonard Cohen.
El John Denver, budista?
Jo diria que sí.
Hi ha molta gent.
Jo diria que sí,
que es va fer budista
i va deixar de cantar, eh?
És a dir, no...
Però el Leonard Cohen...
Però va seguir cantant el Leonard Cohen,
en canvi el Denver va deixar-ho.
Pot ser budista i cantar.
Clar, clar, clar.
El Leonard Cohen no va deixar de cantar
fins que es va morir.
No cal que et rapis, crec.
El John Denver...
Bueno, igual m'equivoco, eh?
Es va morir...
Sí, es va morir el John Denver.
Sí, va morir el...
El que va mort és ara el...
Què has dit tu?
El...
El Leonard Cohen...
No, però el John Denver
es va morir abans.
Pot ser, pot ser.
Pot ser.
Jo no soc budista, jo no.
Els que es fan budistes...
Salutem els nostres uïdors
perquè estem novament aquí.
Si esteu escoltant ràdio d'Esvern,
això és cinema sense condicions,
que un dimarts més estem aquí,
a l'equip,
o bona part de l'equip,
perquè falta alguna,
sempre falta alguna persona
que pel qual que sigui no pot venir.
A darrere dels vidres,
com sempre,
controlant aspectes tècnics
està el Francesc.
A la meva dreta,
en Joan Sardà.
A la meva esquerra,
hi ha la Carme Nebot
i el Paul Digger.
Hola.
I bona nit.
Saludem a tots
i comencem, com sempre,
el programa amb dues parts.
La primera part,
doncs, parlarem de les coses
que hem vist,
a més a més,
aquí hi ha hagut coses,
ara ja el Francesc ja s'explicava,
que volia també seguir comentant
això que introduïa
amb aquesta musiqueta
i sé que els altres
també heu vist coses.
Jo puc assegurar
que només he vist una cosa
i a més he vist una cosa
que és dels anys 80.
Però ja en parlarem
quan arribi...
Ara es porten,
ara es porten els 80.
Sí?
Doncs estic al dia.
Per tant,
qui vol començar?
La segona part del programa,
com fem sempre,
tenim un tema
i avui tenim
una convidada especial
que és la Carme Nebot
i la tenim de l'equip.
que ha volgut parlar-nos
d'una directora
que en els últims anys
ha anat creixent,
ha anat guanyant importància
en el món cinematogràfic mundial,
que és la Catherine Bigelow
i jo penso que
és molt interessant
perquè
hi ha hagut moltes pel·lícules,
ara comentàvem,
quan veníem cap aquí,
que són realment extraordinàries.
Per tant,
abans de...
ja comencem,
comencem el programa
i per tant,
qui vol començar a parlar
de les pel·lícules que ha vist?
Jo com que he vist
una pel·lícula dolenta...
Doncs acabem així.
Comença tu.
Així anirem pujant
i serà més optimista.
Vinga.
Bé,
bé,
no,
tampoc és que puc dir
que sigui dolenta,
dic que no és
una gran pel·lícula.
Que no t'agrada.
Bé,
exacte,
però que passes bé l'estona
perquè és una pel·lícula
de bon passar,
però
i es diu
The Big Sick
que aquí l'han traduïda
com la gran
enfermedad
de la mort,
que és bastant
tremendo dir això,
eh?
Però bueno,
a veure,
és una pel·lícula
americana,
ara us dic
el director
perquè no el sabia jo.
El Jat Apató.
Com?
Jat Apató.
No,
és el productor.
Ah,
aquest és el productor?
És el productor,
sí que el sabia.
Jo ho vaig veure.
Aquest és el productor.
Sí,
sí,
sí.
un dels exponents
no m'havia quedat
amb què...
Un dels grans exponents
de la nova comèdia americana
en moltes pel·lícules
com a director també
en alguns casos.
Sí,
fa de productor,
de director,
en aquest cas.
Ha fet grans produccions
al...
Sí,
pel·lícules
que estan molt bé.
Bueno,
ara us ho dic
perquè l'estic buscant
perquè no...
A veure,
el director...
Reparem el programa
i...
Sí,
no,
ja...
Però ja el tornem.
És que no ho sabreu.
Michael,
Michael...
Michael Showalter.
Bueno,
és igual.
És igual,
però l'acabo de trobar
en aquest instant.
D'acord.
Tornem a la pel·lícula.
Sí.
És una pel·lícula americana,
una comedieta amable
podria tenir
la corda
del...
del...
la corda
però no s'acaba
de...
de...
de coplar
del...
Bueno,
el que fa totes les cameris
que ens agraden aquí.
Ja deuen sortir el nom.
Les comedies d'aquí.
De...
De...
No,
americanes.
Woody Allen.
De Woody Allen.
pot tenir
la corda
del Woody Allen
més frescor
que les últimes
del Woody Allen
però
menys...
menys grapa
i...
i el guió
menys...
menys trabat.
És la historieta
de dos...
dos nois joves.
Ell és paquistaní
i ella és americana.
Ella és la...
La neta
de l'Elia Cazan,
no?
Sí, de l'Elia Cazan.
Que és molt guapa.
Té molt atractiu,
trobo.
Té...
Més que guapa
és atractiva.
I a més,
és molt,
molt bona actriu.
Sí, sí.
Molt bona actriu.
Jo l'he vist
en tres o quatre coses
i...
Jo la trobo que...
Vaig veure el trailer
i després a mirar la pel·lícula.
Perquè aquesta pel·lícula
la salven ells.
Ells dos la salven.
És una pel·lícula...
Si és la neta
de l'Elia Cazan,
cofundador
de l'actor
Cisturio...
Bé,
podria ser de tot.
No, però...
No, és una nena que...
I ella, de totes formes,
és guionista,
ha fet pel·lícules
i que no és que...
No és qualsevol cosa.
Tens la sensació
que no només
ha sigut la neta
de l'Elia Cazan.
Segurament és alguna cosa més
perquè s'ha defensat
per ella mateixa
i no és una dona
espectacular
ni vistosa
ni res.
Però és atractiva.
I a més a més amb el trailer...
Té ganxo
i després a la càmera
la càmera l'agafa bé.
Sí.
La càmera l'agafa bé.
En el trailer
el que era estacar
era justament
la interpretació d'ella.
En el trailer.
Jo això no ho sabia
però realment
ella és el millor
de la pel·lícula.
De la pel·lícula
perquè els giros que fa
els fa molt ben fets
i està bé.
Llavors,
és xico-xica,
ella és paquistaní,
ella és americana
amb un món passota
i un món alternatiu
que en canvi
jo trobava que el fallo
de la història
és que és un món
poc, poc
de poques referències
estables
i llavors
el seu gran drama
consisteix
ella s'enfada
o es molesta
o, bueno,
se'n va
perquè ell
els pares
li estan preparant
un casori
acordat
que és el que fa
el món
paquistaní.
Però, home,
no veig que això
sigui un drama específic
quan ell no s'hi vol casar
com a cap d'aquelles
que li presenten.
Per tant,
em sembla que allò
és el punt més feble
de tota la història,
la causa de la ruptura
d'ells.
Per tant,
i després la història
és una mica
melodramàtica.
Té gràcia
perquè el nano aquest,
que és una història real,
el nano aquell
es dedicava
a fer xous,
xous alternatius
d'aquests xous
d'una sola persona
que explica historietes
i amb això
es va fer un món propi.
Monòlegs.
Monòlegs, sí, sí.
Es diu
Kumail Nanjani,
però jo tampoc el coneixia,
però per l'obí
sí que ha triomfat
amb el sector.
I finalment,
aquesta parella
es consolida
dintre d'un melodrama
que tenen,
que no explico
perquè no cal.
Però, llavors,
la pel·lícula,
el bo que té la pel·lícula,
la frescor,
el millor,
la interpretació d'ella.
L'altra cosa,
que és una història real,
i sí que et fa pensar
que el món americà,
aquestes històries
solapades
de món
extern,
com pot ser el paquistaní,
amb un nano
que ja ha viscut
sempre
als Estats Units,
perquè ell té,
o arriba amb 10 o 12 anys,
sembla mentida
que, en canvi,
això
encara ha tingut
d'aquesta manera
i tingui
alguna solidesa
com per crear
una història.
Bé,
són d'aquestes pel·lícules
que crec que
el propi cartell
ja parla
per si sol,
perquè jo el cartell
sí que el veig
pel carrer
i dic
que això no hi vaig
ni...
No l'he vist el cartell.
No, no, no.
El cartell,
és la típica comèdia
que...
El canvi és a ell
parlar d'am Sandler
i és la mateixa.
Està venuda
com a comèdia.
Com a comèdia,
és que no és altra cosa.
Ja només el cartell.
A mi em va passar
que jo anava a veure
Corpo i Alma
que m'havia dit...
Hòstia,
això sí que hauria sigut
un canvi.
M'havia dit
en Joan
que estava bé
i vaig anar directament
i amb el temps
molt just al cine
i deus dir
que no la feien
i llavors
vaig entrar en aquesta
perquè era la que
anava bé
i no sé què
però aquesta és la raó
o sigui que no...
Però és una pel·lícula
que si un diu
vols anar al cine
i passar una estona
doncs és una pel·lícula
per anar al cine
i passar una estona.
Molt bé.
Pol, vinga,
què has vist?
Jo he vist dos pel·lícules
bastant diferents.
Una sí que és d'estrena,
l'altra
imagino que s'estrenarà
dintre de poc
però és en un marc
d'un festival
que és el de Terror de Molins.
Començaré per aquesta
perquè potser és la més canyera
que es diu
Framed.
Framed
que és bàsicament
és com capturat,
vindria a ser.
És una pel·lícula espanyola
gairebé podríem dir catalana
perquè és la producció d'aquí
dirigida pel Marc Martínez Jordà
i és la pel·lícula
que va inaugurar
el festival
que va començar el divendres passat
aquí a Molins de Rei
de terror
i a més és una barreja
de bastantes coses.
És el clàssic
el que es diria
en el terror slasher
o sigui l'assassins en sèrie
per dir alguna cosa
però vosaltres recordeu
Haneke
les Funny Games?
Sí.
Doncs vindria a ser
una reinterpretació
perquè a més
de fet
justament aquest any
a Molins
li donen homenatge
a Haneke
i sobretot
als seus Funny Games
els originals
no el remake que va fer
que no entenc per què el va fer
però aquesta pel·lícula
de Frame
vindria a ser
un Funny Games
és a dir
persones que entren
a dins de cases alienes
i a partir d'aquí
es crea
en aquest cas
sí que és molt més
extravagant
és molt més sang i petja
molt més humor negre
molt més brutal
tot
però
jo crec que
és com que s'associa
la idea de Funny Games
en aquesta pel·lícula
amb Black Mirror
que és aquella sèrie
de
què passaria si
i en aquest cas
és una distopia
o no
qui ja s'haurà de veure
amb el temps
de quan
de que parla
que la gent als mòbils
hi ha una aplicació
que s'ha fet molt famosa
que es diu Frame
que és justament
emetre vídeos en directe
i la gent
emetia coses de la seva vida
com pot passar ara
amb Instagram
per exemple
però
com que tu
et fas virar
a partir de moltes visites
en directe
hi ha molta gent
que s'aprofita del morbo
que té
tot el món
per gravar
sexe
o assassinats
i en el cas
dels protagonistes
no evidentment
dels enemics
que tenen els protagonistes
són gent
que grava
com entren a cases
i farien una mica
l'estil
aquest Funny Games
però evidentment
molt més
aquest estil
Snap
que podríem veure
a Tessis
o sigui
segrestar gent
i començar
però portat
jo crec que és una pel·lícula
més que és de baix pressupost
i és
dins aquestes pel·lícules
que dius
està molt ben invertit
tot
o sigui
molt ben invertit
hi ha actors
que són de les
Barcelona nit de
o sigui
del Dani d'Orden
inclús hi ha algun actor
amb el que he treballat jo
que em feia gràcia
veure'l
és una pel·lícula
relativament petita
en el sentit
que no és una gran producció
però per la gent
del gènere de terror
veuran que és
com molt
com bastant innovador
bastant innovador
i això tot amb molt mala llet
o sigui
si qui vulgui mala llet
aquí hi trobarà
i com que s'ha fet
en el festival
de terror de Molins
entenc que
ni que sigui
algun cine
segur que va passar
en algun lloc
espero que sí
perquè realment
és d'aquestes pel·lícules
que val la pena
com a mínim
per com
transcendeix
del cine clàssic
no?
no va passar per Sitges
també la pel·lícula?
o ara estic
Frame no
perquè era l'estrena mundial
a Molins
o sigui
de fet
l'actriu que vaig veure
amb la que he treballat jo
quan vaig sortir al cine
vaig dir
hòstia t'he vist
i diu
mira l'he vist més que jo
la majoria de gent
ni l'ha vist
no s'havia vist
no no no
i l'altra
així per una mica
tancar
amb un extrem oposat
que és
A Ghost Story
que vindria a ser
com una història
de fantasmes
o així
que és
no sé si us sona
que és la que va estrenar
de Rony Mare
i el
no Ben Affleck
no
el Casey Affleck
que
que vindria a ser
un matrimoni
on ell
mor en un accident
al principi de la pel·lícula
i reviu d'alguna forma
en forma de fantasma
però un fantasma
que
la veritat
és que jo puc entendre
que
en un sector més
per exemple
cants o així
rebutgessin absolutament
la pel·lícula
perquè
és un fantasma
que
és
amb el clàssic
com es diu
amb el llençol blanc
amb els forats negres
als ulls
que guai
no
recuperar
i ja està
que es pega unaografia
i és molt
li poden donar l'Òscar
oi
i això
m'ha agradat molt
que no se'l veu mai la cara
jo estava veient la pel·lícula
i pensava
m'està
o sigui
m'està transmetent més
Kissy Affleck
amb un llençol a sobre
que el seu germà Ben Affleck
actuant
això m'ha sentit molt fort
el que ell sí és el bo
és el que ha dit
i la pel·lícula és
li van donar
l'última pel·lícula
aquella de l'Amsterdam
de Manchester
ah Manchester

li van donar l'Òscar
sí sí sí
no no no
ell
ell realment ho fa molt bé
però inclús els propis moviments
que veus una persona
no veus una persona
jo pensava clar
a qui li ho han pagat el 100%
no vaig veure Manchester
i vosaltres vau dir
que no estava tan i tan bé
a mi no em va entusiasmar
a mi sí que em va entusiasmar
jo crec que són pel·lícules
més justament de personat
jo recordava això
hi ha opinions
diverses opinions
hi ha gent que li ha agradat molt
i gent com a mi
que
jo per exemple
la interpretació
que li van tant millorada
jo no la
penso que està tota la vida
pagada de pau
per això em sorprèn
que diguis això
i intentes
la pel·lícula aquesta
sí sí sí
no i aquí igual
és molt el posat
Ryan Gosling
per mi l'Òscar
és justificat absolutament
Manchester frente al Marvel
és una pel·lícula
que ha creat
discrepàncies
home és que
estem parlant
de que tens
és una pel·lícula
que és
petita
em refereixo al format
és una pel·lícula
que a més està rodada
ja ni diria
en 4 a 3
és en 4 a 4
és a dir
el format és quadradíssim
inclús amb els
com es diu
amb els bordes
arrodonits
és com si fos
un supercuit
i de fet
va guanyar millor fotografia
a Sitges
i és un experiment
o sigui aquí
no us espereu
una pel·lícula
i tant que és narrativa
però
ve a ser més
un videoart
o se't diria
un videoclip
perquè tota la pel·lícula
és bastant música
no sé si recordeu
una pel·lícula
que es deia
Ayer o 3
és
exactament això
però més
posat
ara també hi havia
un fantasma
exacte
i és un fantasma
que va vagant
per la vida
que ha deixat enrere
i és molt interessant
perquè clar
no hi ha un fantasma
no és un fantasma
és un personatge
que
bueno és com un fantasma
va ser un espectre
un espectre
jo fa molts anys
que la vaig veure
voleu dir la del tio
la del Ankel Bumi
que recorda les seves vides passades
això també
però la d'Ayer o 3
no
és un noi
que va passant
per diferents cases
és el Quim Kiduk
va passant per diferents cases
és un ocupa
però el que fa és
reparar tot el que troba allà
i quan ja ho té tot arreglat
i tot marxa
però la gent no el veu
no no
ell decideix en un moment determinat
fer-se invisible
perquè l'interessa
fer-se invisible
perquè no el vegi
això no és un fantasma
no és com ho pot equivaler a un fantasma
un home invisible
per exemple
canvi de referència
hi ha una pel·lícula
del Gaspar Noé
que és el director de Irreversible
per exemple
que es diu Enter the Void
que és bàsicament
és una pel·lícula sobre drogues
al·leucinògenes
i que
hi ha un moment
que el personatge
al principi de la pel·lícula
doncs mor
i el seu fantasma
és també el respecte
de llibres tibetants
i de com el tema
de la transmigració d'ànimes
i tot
i també és com va vagant
un espectre pel món
i al final és això
és que no és una pel·lícula
sembla gairebé
podríem dir
no és un documental
evidentment
però
no
no és una pel·lícula de diàlegs
és una pel·lícula
amb bastanta música
de banda sonora
bastant potent
és contemplativa
però
el més pur estil contemplatiu
hi ha un pla
de uns
jo crec que són
10 o 11 minuts
de la Rony Mare
de lluny
asseguda al terra
menjant
sense parar
que espero que només fessin
una
una toma
sense parar
un pastís de xocolata
sense parar
i plorant
o sigui
a mi
a mi em va
sobtar molt
una pel·lícula que
és bon actriu
és bon actriu
és que clar
tens Casey Affleck
i la Rony Mare
i veus la pel·lícula
i dius
hòstia
Casey Affleck
el 90% de la pel·lícula
està cobert per un llençol
i la Rony Mare
és aquest posat
de clar
no té diàlegs
no té res
simplement és ella
vivint
o sobrevivint
i és molt interessant
és molt poètic
és aquesta pel·lícula
amb bastanta màgia
jo la recomano totalment
la de l'Ankel Bougain
la recordeu
perdona
sí sí sí
recordo
amb els ulls vermells
va guanyar canys
i no es recorda prou
però va ser
una pel·lícula catalana
catalana
perquè estava produïda
que és produïda
pel Lluís Meñarro
que ja va tancar
la productora
l'home
i es dedica
a donar voltes
per món
donant lliçons
de cinema
perquè és un mestre
però balla pel·lícula
més contemplativa
però interessant
Joan
què has vist?
a veure
intentaré ser breu
he vist
Muse
del Jaume Balagueró
Jaume Balagueró
és un nom
reconegut
i em va agradar molt
la primera part
de la pel·lícula
la primera part
és brillantíssima
vol dir que la segona
i la segona
doncs
treuen tot
la sang
que cal posar
que cal posar
perquè una producció
de terror
filmax
doncs
tingui
tingui taquilla
no?
però
ja us dic
la primera part
és
brillantíssima
millor
qui he vist
jo
de Balagueró
que no us
que hagi vist
gaire
perquè no és
un sant
de la meva devoció
però sí que
aconsegueix
té una arrencada
espectacular
la pel·lícula
està molt ben rodada
tota aquesta primera part
és llàstima
que no continuï
per uns camins
més
diguéssim
lligats
a la literatura
i a la poesia
com indica
la primera part
i llavors
al final
doncs
és el gran guinyol
que tothom espera
no?
i aleshores
doncs
la gent
que l'interessi
aquest tipus
de qüestions
té la seva pel·lícula
allà
molt bé
hi ha una altra pel·lícula
colombiana
últimament
estem veient
algunes
aquesta es diu
Los Nadie
és d'un jove director
de 27 anys
que es diu
Juan Sebastián Mesa
és la seva
òpera Prima
i és un retrat
d'uns adolescents
a Medellín
que és en blanc i negre
amb una sola càmera
vull dir
realisme social
totalment
a més a més
parlada en un argot
que és impossible
d'entendre
està subtitulada
la pel·lícula
està subretulada
en espanyol
en el passi de premsa
ens la van passar
subretulada
en anglès
i sort d'això
perquè si no
és que
quan parlen els adults
sí que s'entén
perquè parlen castellà
però quan parlen
els joves
vull dir
parlen un argot
que bé
hòstia
que jo vaig veure
les Carmines
amb subtítols
perquè
no cal anar a Colòmbia


però és clar
és molt directe
és una cosa
que s'ha de fer així
perquè
ells són
uns nanos rebels
contra la família
munten un grup
de música punk
aleshores
vull dir
has de recollir
aquell
aquella subcultura
vull dir
jo no m'hi puc identificar
personalment
amb els personatges
perquè no
no hi ha manera
ah perdona
les Carmines
volies dir Carmina
Carmina i Amé

l'espanyol
l'espanyol
no hi ha una pel·li
que es digui
no per això
estava buscant
quina pel·li és aquesta
Carmina Burana
no
i doncs
per ser una òpera Prima
doncs
jo la posaria
al costat
de l'Òpera Prima
del cinès
Gia Zanqué
que per casualitat
la vaig veure
també aquests dies
que també
retrata
doncs
un personatge
que torna
es diu
Pic Poké
en el títol
internacional
el títol
original
cinès
era el nom
del personatge
que era
guau així
o una cosa
així semblant
i doncs
també
em va recordar
l'òpera Prima
del Jim Jarmusch
que
Permanent Vacation
que també
agafa uns adolescents
a Nova York
i tal
d'aquests que
es dediquen
a viure
i tal
és una pel·lícula
que pot interessar
molt
els adolescents
molt viva
molt directa
molt ben feta
vull dir
que

els seus valors
després
anem
amb una
comedieta
francesa
que es diu
Con los brazos abiertos
dirigida
pel Philippe de Chauveron
que

és ja
quasi
un gènere
en el cinema
comercial francès
jo sempre
distingeixo
entre el cinema
comercial francès
i el cinema
d'autor
perquè són
coses
completament
diferents
i ja
dic
és que
hi ha
un gènere
fer una
comèdia
amb
una família
francesa
normalment
de classe alta
que
s'enfronta
a
gent
que són
diferents
vull dir
tots tenim
al cap
títols
de
de
pel·lícules
que juguen
aquesta carta
aquí
no
no els ha sortit

la pel·lícula
senzillament
vull dir
és
contraposen
un
escriptor
d'aquells
borgesos
molt
borgesos
que viu
en una casa
molt rica
però que ell
és socialista
el contraposen
amb una
família
rom
de
Romania
no
vull dir
una família
quin diríem
gitanos
però bueno
ells no volen
que se'ls digui
gitanos
són del poble
rom
no
perquè
l'espurna
de la pel·lícula
és que
l'escriptor
socialista
d'èxit
surt a la televisió
ha fet un llibre
que diu
que bueno
s'ha d'integrar
tothom
i tot això
i aleshores
un altre escriptor
que és
més de dretes
en un debat
d'aquells
als quals
són tan aficionats
els francesos
li proposa
però tu convidaries
a casa teva
algú
que fos rom
i ell
sí, sí
per sortir
una mica
per quedar bé
i llavors
hi ha una família
que ho veu
i s'ofereix
i es present
davant
de la riquíssima
casa
d'aquell
socialista
burguès
i planten
la caravana
en el jardí
aleshores
vull dir
tots aquests
bueno
és el contrast
de les diferències
a més
amb una broixa
molt grossa

perquè a més
el gènere
és el
més matxacat
ja impossible
això d'uneix
dos mons
i fes les bromes
que calgui
sí, sí
però vull dir
allò
aquí fins i tot
arriben
a contraposar-hi
un rom
que és
deficient mental
o sigui
que ja arriba
això és
simplement
repugnant
perquè tu
pots
fer
totes les diferències
que vulguis
i tal
de classe
de llenguatge
de modus
de vida
etcètera
però bueno
posar-hi
sense minimitzar
la persona
posar-hi
un
un personatge
que té
discapacitat
mental
i que
volen
fer gràcia
amb aquell personatge
vull dir
això per mi
és repugnant
vull dir
que facin gràcia
amb aquests
tòpics racistes
i tot això
també ho és
però bueno
vull dir
sembla que els francesos
esclar
vull dir
com que tenen
aquella opinió
tan superior
del que són ells
doncs esclar
ja et dic
que fan
un gènere
però aquí no
ni tan sols
fa gràcia
vull dir
és que no
però és d'aquestes pel·lícules
de milions d'espectadors
a França
o no?
no, no
aquesta no
igual a França sí
eh per això
no perquè normalment
ho diuen
normalment ho diuen
vull dir
no és la diferència
entre el cine comercial francès
o el cine d'autor
és que diuen
els milions d'espectadors
sí, sí, sí
bueno últimament
vam veure aquella
de la vergonya
que sí que deien
un milió d'espectadors
i no veies
el per què
deies
han de ser francesos
perquè
bueno
es veu que li va agradar
molt al Sergi Pàmies
vull dir que ja
ja
però ell sempre va
encut a corrent
una mica
no, bueno
però ell
com que és nascut a París
doncs esclar
vull dir
ja entra dins
d'aquesta cosa
no?
i llavors
una pel·lícula
que
es diu
Una razón para vivir
és anglesa
però que
en l'original
es diu
Breath
Respira
és una obra
basada
en fets reals
és la història
d'una família
a finals dels anys 50
i principis dels 60
és una família
gairebé
aristocràtica
que
doncs
de seguida
tenen un fill
al matrimoni
s'han casat joves
tot és feliç
i tal
però
el
el
el pare
el marit
té una
una malaltia
que el paralitza
de coll
per avall
i aleshores
ha de viure
tota la vida
sencera
unit
amb un respirador
amb un respirador
d'aquella època
i

tampoc
han aconseguit
la pel·lícula
perquè
en fi
dura dues hores
i
no n'hi ha per tant
vull dir
la història
no dona per tant
però
en els títols
de crèdit
t'adones
que el personatge
del fill
és el productor
de la pel·lícula
és a dir
que està
directament
implicat
en la història
i ell
suposo jo
que deu pensar
que la seva història
i la de la seva família
és molt interessant
però
no ho sé
jo no l'he trobada
tan interessant
com això
ell segur que té
una opinió
diferent
de la meva
perquè
hi està implicat
però
jo penso
que la pel·lícula
no acaba
de poder ser
el que
i aquesta està
en cartellera
ara
o l'has vist?
no
l'he vista
avui mateix
i suposo
que s'estrena
divendres
o l'altre divendres
jo us haig de dir
que no he vist
cap cosa d'estrena
perquè he tingut altres coses
i que en canvi
m'han passat un DVD
d'una pel·lícula
que no havia vist
que es diu
Macaroni
de l'Eto'o Escola
i que
com que l'Eto'o Escola
havia dirigit
42 films
havia escriut
87 guions
i que hi havia
moltes pel·lícules
com què sé jo
una jornada particular
o la nit de valència
que em li ha agradat molt
doncs l'he vista
aquests dies
llavors és la història
bueno
hi ha una altra cosa
que em va motivar
també que la veies
i que és que
hi havia dos actors
els principals actors
de la pel·lícula
que eren
gent carismàtica
com el Jack Lemmon
i el
Marcelo Mastroianni
llavors amb tot aquest component
diuen
doncs veiem
qui és això
és la història de la pel·lícula
és la història
de Jack Lemmon
un executiu nord-americà
que és enviat a Nàpols
està en una companyia americana
d'aviació
i allà volen tenir
uns contactes i tal
i torna
per primera vegada
després de 40 anys
de no haver-hi estat
ell no havia estat
des de la segona guerra mundial
perquè ell
l'any 46
va estar doncs a Nàpols
com a soldat
de les tropes americanes
llavors allà
sembla ser que va conèixer
a la germana
del Marcelo Mastroianni
van ser com noviets
però bé
després doncs
es va desconnectar
i no va fer
no va treure cap més contacte
llavors és la història
podríem dir
d'un retrobament
la pel·lícula
evoca una història
d'una amistat
entre els dos personatges
tot i que d'entrada
quan ell s'hi presenta
el Marcelo Mastroianni
es presenta
a casa
on està doncs
el Jack Lemmon
el Jack Lemmon
ni el coneix
ni sap ni qui és
però a la vegada
penso que hi està molt bé
és una confrontació
de dues personalitats
la personalitat diríem
del Jack Lemmon
que és un senyor
un executiu
que va
responsable
que està
dedicat a la feina
i que vol
doncs guanyar peles
etcètera
el que sigui
amb la
el senyor italià
que és
doncs autor de teatre
que fa comèdies
que és un somiador
però que valora
molt l'amistat
és a dir
hi ha hagut una contraposició
entre el món antic
mediterrani
més o menys italià
i el món modern
que és de l'opera dels anys 80
el món que ve
doncs amb les targetes de crèdit
el món que ve nou
amb les novetats
etcètera
diríem
i això
aquesta contraposició
més o menys està ben feta
jo he de dir que
m'ha agradat
la primera part de la pel·lícula
la segona no
però ja explicarem per què
si volem
la primera part de la pel·lícula
m'ha agradat
i a més m'ha sorprès
una cosa molt curiosa
i és que jo
quan vaig començar a veure
la vaig veure en versió original
perdó
en versió castellana
no m'agradava
i ens vaig passar
a la versió italiana
des del principi
i hi ha una primera escena
jo ja ho sabia això
ja ho sé que ho sé
però
veure-ho tan clarament
que et passi
és una cosa tan
surta que la primera escena
en castellà
el Jack Lemond arriba
no sé si és l'aeroport
o l'estació de tren
no queda clar
se suposa que és potser
l'estació de tren
i arriba a Nàpols
o l'aeroport
no ho sé
i surt a fora
i arriba
per primera vegada
s'enfronta
amb Nàpols
que no l'ha vist
fa 40 anys
i el soroll
de les passes
d'ell
a l'estació
l'entrada a fora
quan hi ha
tota la ciutat
i el so
que es produeix
la ciutat
té una força
extraordinària
bé, doncs això
amb la versió
castellana
no hi és
han suprimit
tot el so
de les passes
i de la ciutat
i només ja
quan ell demana
al dinar al taxista
que puja el taxi
i en canvi
amb la versió italiana
que vaig veure després
té una força
l'entrada aquesta
brutal
i per tant
no és un problema
ja del so
del doblatge
és un problema
dels sons
si els sons
no estan ben integrats
doncs allò no té força
no té cap força
és que durant molts anys
això potser no s'ha tingut prou
en compte
quan s'ha fet el doblatge
ara em sembla que no passa tant
perquè hi ha més pistes de so
i això
doncs es canviava completament
la banda sonora
tot
sí, sí
hi ha pel·lícules
l'hotelo
ho vaig comprovar jo una vegada
de l'Oson Welles
hi ha la música
en versió castellana
i una música
en versió anglesa
o sigui que no hi ha
ni la mateixa música
veieu pel·lícules doblades
vinga
ben passada
això em va agradar
aquest canvi
de veure que estava
molt treballat
amb la versió original
em va agradar també
el contrast
de les dues personalitats
que deuen fer d'ells
i ells ho fan
no, no
ells ho fan
ells estan
el que salva a la pel·lícula
justament és la interpretació d'ells
els dos són boníssims
i l'humor que hi ha
perquè també
com que l'Hetor Escola
té una certa gràcia
és un guionista
que en moltes d'aquestes guions
l'ha fet ell
doncs nota que té
però després
la pel·lícula
doncs no acaba de funcionar
perquè exagera amb els tòpics
per contestar les coses
utilitza doncs
uns tòpics del món mediterrani
i uns tòpics
potser del món
que no acaben de funcionar
però és veritat
que tot i això
que no funciona
hi ha una reivindicació
de l'especte mediterrani
enfront d'aquest prototip
de la societat moderna
d'aquest mercantilisme
que més o menys
representaria
el Jack Lemmon
fins i tot el Jack Lemmon
té una pròpia evolució
potser una mica forçada
perquè ell
doncs a ser un executiu
i tal
doncs
se'n dona compte
o descobreix
que el món mediterrani
la trau molt més que el altre
per tant
és una pel·lícula
que l'última part
cau amb coses vistes i tòpiques
amb la recuperació
del temps perdut
està bé
hi ha una certa
bona fe
dels sentiments
populars
d'aquest món mediterrani
i sobretot
sobretot
la defensa de l'amistat
que això és el que potser
vol veure més de pel·lícula
ara és una pel·lícula
en definitiva
simpàtica
estones
tot i que el missatge
que hi ha
al darrere
al de sota
doncs val la pena
però poca cosa
que penso
que té a veure
amb les pel·lícules famoses
de l'Etole Escola
com són
Una jornada particular
La nit de Berenz
o hi ha una cosa
que no sé si heu vist
que em va agradar molt
en el seu moment
que es diu
Que hora é?
no
va del Marcelo
ell era el director
que ha agradat molt
amb el Marcelo Masturiani
i
Que hora és
és una pel·lícula
que va de
és el Marcelo Masturiani
que té un fill
que està en un altre poble
no me'n recordo quin és
fa molt temps que la vaig veure
i se'n va a veure
el seu fill
llavors tota la pel·lícula
és el diàleg entre els dos
i te'n dones compte
que fins al final
que el Marcelo Masturiani
descobreix
què és el que li agrada
al seu fill
no s'ha entès en absolut
o sigui
ell fins al final
no entén res
del que està passant allà
i és plena de subtilesa
de delicadesa
d'unes coses
bastant vives
i bastant maques
per tant
no té res a veure
amb aquestes pel·lícules
ni amb esplendor
bé, n'en té moltes
a la situació
per tant
simplement
l'hi vista
perquè havia d'haver
alguna coseta
que em valgués la pena
doncs deixem-me que us doni
la informació completa
ara sí de la pel·lícula
perquè crec que ja he entès
el que passa
amb aquesta pel·lícula d'Oxia
i ara el post
farà un salt d'aquest
quan senti
perquè dirà
ah, llavors la puc veure jo
però jo diria
que no s'ha estrenat
la pel·lícula d'Oxia
a les pantalles
així comercials
va competir
com a millor pel·lícula
el Palma d'Or
en l'última
la darrera
la més recent
edició de Cannes
del Festival de Cannes
i ha estat distribuïda
en Netflix
ah
ah
la tinc
ara veus
jo sabia que en Pol diria
eh
attention please
clar
aquesta pel·lícula
no l'hem pogut veure
en cinemes
llavors
no sé exactament com
els nois
que jo
des del moment que hem fet això
els admiro enormement
de l'Ateneu
i ara us diré
que el nom sencer
que abans no m'acaba de sortir
l'Ateneu
l'Atsitxania
que és l'Ateneu
del Clot
i la piscina
un grup
que es diu
en Loca Negra
un grup
anarquista
llibertari
vull dir
una gent molt joveneta
allà
però que els agrada
anar fent cosetes
van preparar
mira us ho dic tot
sencer
perquè va ser un plaer
en conjunt
no només anar a veure
una pel·lícula
en una sala petitona
amb una escadira
així molt
de qualsevol manera
però bé
molt còmode
uns pinjos així
de truites sense ou
i d'altres cosetes
una cervesa també
que no coneixia
però que també era
d'aquestes així fetes
amb el caire aquest
anarquista
i tot plegat
com molt d'allò
doncs aquesta pel·lícula
no sé com
no sé pol això
com es fa
potser vam fer una cosa il·legal
no m'imagino
van agafar
la pel·lícula de Netflix
o no ho sé
però la qüestió és que la van passar
en aquell lloc
i cada setmana
van fent coses
depenent de la pel·lícula
bastants cops
tu pots contactar
amb el distribuidor
i
en aquest cas
de la mateixa manera
que ja filmin
que et donen com un
amb Netflix
pots accedir
i la passarem aquí
si projectes el meu ordinador
jo
podria
doncs també us dic una cosa
si la meva informació
no és errònia
aquest dijous
passa en una pel·lícula
que us recomano
un documental
que es diu
Empatia
del qual vaig parlar
en el seu moment
doncs el passen allà
el Dalet Antoja
amb la Jenny
Baranguera
no recordo exactament el nom
com a protagonistes
i bueno
tot un alegat
d'això mateix
que fa
Otja
només us diré
que és una pel·lícula familiar
però que no fa
tot el que fan
les pel·lícules familiars
d'aquesta companyia
tan maca
que es diu Disney
i que acaba implicant
a una gran companyia
que hauria pogut estar
que és Pixar
com a animació
són una barbaritat
de bons
però com a missatge
al final
és que acaben
defensant
tot el que és indefensable
un sistema
que no ens porta enlloc
però bueno
doncs
Oxja el que fa
és fer un cinema familiar
amb un guió
relativament senzillet
amb uns personatges
que són uns porcs
modificats
amb això genèticament
que la companyia
que els ha fet
diuen que no
que són uns
que s'han trobat a Xile
llavors els han posat
en diferents llocs
del món
per veure
qui fa créixer
el porc més sa
venen tota una campanya
d'ecològica
quan en realitat
estan fent
un negoci
super bèstia
i bueno
tot plegat
malgrat que l'animaleta
aquest
que és un tros
de bèstia
un porc enorme
que té una noia
allà a Corea
perquè la pel·lícula
és coreana
tot i que
part dels protagonistes
doncs són
agafeu-vos
la Tilda Swinton
el Paul Dano
l'Steven Young
aquest no és tan conegut
la Lily Collins
i el Jake Gyllenhaal
també
apareix per allà
fent un paperet
molt interessant
que sé que t'agrada
Pol
pel·lícula familiar
però
qüestionant
els valors del sistema
carai
vull dir
que després
tingui un missatge
més o menys
a favor d'un tema
o de no
la veritat és que
per mi
el bon
Jung-ho
s'ha convertit
en una referència
ja
perquè el guió
també és seu
és coguionista
veieu aquesta pel·lícula
la comentem
de debò
veieu-la
perquè és que
si començo jo a parlar
faré un discurs
que ja més o menys
coneixeu
però és que
és molt xula
vull dir
és maquíssima
ja m'està engellant
en Pol
que la tens
ja preparada
per veure
no sé
passa l'enllaç
i alguna cosa
quedem a casa teva
ja
i ho mirem
no clar
hem de fer coses
perquè aquesta pel·li
no s'ha pogut veure
clar
jo per això
no acabava d'entendre
però ara mirant aquí
intentaré mirar
i la comentem
entrem a la segona part
del programa
que la Carme
ens ha de parlar
ens vol parlar
i està
motivada
jo penso
per parlar-nos
de la Catherine
Bigel
dir-ho
a veure
primer
quan
vam dir
quins temes
agafaria
no sé
explico una mica
per què vaig triar
la Catherine Bigelow
a veure
perquè és una
dona
que fa
direcció
de cine
que és una professió
habitualment
o molt genèricament
masculina
i no solament això
sinó que
el tipus de cine
també és el cine
que és habitualment
defensat
pels directors
pels homes
i per tant
s'atrevita
a dues coses
importants
que és
ser directora de cine
i tractar temàtiques
que són sorprenents
que les tracti
una dona
llavors
em sembla
interessant
perquè
a veure
no tant
per un feminisme
a veure
no
no
no
sabria
defensar
un feminisme
discursiu
de fet
no m'agrada
gens
el feminisme
discursiu
que consisteix
que tot el dia
hem de dir
tots i totes
i nens
i nenes
i
i aquestos
i aquestes
em cansa
moltíssim
aquest tipus
de feminisme
m'esgota
el cervell
i a més a més
em distreu
perquè
quan es diuen
tants
femenins
i masculins
de gènere
gramatical
em cansa
tantíssim
que després
em costa saber
de què m'estan parlant
per tant
és un feminisme
que jo no triaria
mai
en canvi
el feminisme
d'algú que s'atreveix
a fer
el mateix que fa
un altre
no perquè ho fa
un home
sinó perquè allò
ho vol fer ella
que és el que em sembla
que té dret
a fer una dona
igual que un home
aquest és un feminisme
al que jo m'apuntaria
sempre
llavors
amb independència
del tipus de cine
que hagi fet
si ens agradarà o no
ara les comento
les pel·lícules
jo vaig fer aquesta tria
per aquesta raó
s'entén
llavors
qui és la
Catherine Bigelow
la Catherine Bigelow
és americana
va néixer
a Califòrnia
va néixer
al 51
té 66 anys
per tant
té una
ha fet
molta
molta feina
va
això
mira
no ho sabia jo
va fer
moltes coses abans
és curiosa
perquè es va dedicar
a la pintura
inclús
va estar
va fer
un
un
un documental
sobre
el
el
el
aquest
el
espera't
a veure si ho tinc aquí
sobre un personatge
no
sobre un pintor
és un pintor
que a més
jo sí
perquè li agrada molt
el meu marit
i per tant
és un pintor
americà
que jo l'he vist
al MoMA
i l'he vist
al Whitney
que té
que és el pintor
dels solitaris
Edward Hopper
Edward Hopper
exacte
de l'Edward Hopper
que a mi m'agrada
moltíssim
l'Edward Hopper
i ell era
un especial
especialista
que és curiós
que una dona
així
admiri un tipus
de
no sé si coneixeu
la pintura
de l'Edward Hopper
és la pintura
de la solitud
i és
és el contrari
del cinema
de la Bigelow
per això
per això m'ha sorprès
que
en una primera etapa
ella
hagués tractat
l'Edward Hopper
que
hi ha una
pintura d'ell
que s'ha vist
moltes vegades
que és una barra
una barra americana
d'un
d'un
d'un barillo
els falcons
de la nit
que és
extraordinària
i en el fons
estan tots ells sols
a qualsevol hora
de la nit

però en el cine
de la Bigelow
no hi ha melancònia
no
exacte
però en canvi
jo em puc creure
que una dona
que ha treballat
sobre això
té un tipus
de sutilesa
que la porta a dintre
i després
és veritat
que ella
és capaç
de jugar
amb el color
i les contrastos
extraordinàriament bé
per tant
sí que en crec
que a una etapa
de la seva vida
l'hagués de dir
aquest a l'art
i a un art
d'una certa
importància
l'Edward Hopper
és un gran pintor
després
una altra cosa curiosa
és que també
va ser
agent de policia
és curiós
jo tot això
no ho sabia
però fixa't
els contrastos
una dona
que ha sigut
capaç
de contrastar
això vol dir
que
ella té
un munt
de capacitats
i que les utilitza
en situacions
diferents
i això
és una riquesa
important
i és una riquesa
important
per una dona
que després
acaba dedicant-se
al cinema
i que usa
els colors
les imatges
els contrastos
i després
tria un món
no era parella
del Cameron
del Cameron
va estar casada
amb el Cameron
dos o tres anys
que ja és curiós
aquesta parella
perquè clar
de fet
van competir
i va guanyar ella
l'altra cosa
que és important
en ella
ella és la
primera directora
que guanya
un Òscar
com a directora
tots els Òscars
són masculins
i ella guanya
un Òscar
per un
antirraustil
per tant
és una dona
que
home és que si guanyes avatar
ja hauria sigut
que bonic
és avatar
sí però bueno
van guanyant
antirraustil
a veure
tots això
són uns ingredients
que
els
els
el món
del cinema

personatges
però després
té persones
que el mouen
doncs quan et poses
a mirar
aquestes persones
que el mouen
et trobes amb això
i és curiós
de saber això
no?
llavors
ella
quin tipus de cine fa?
ella fa un cine
d'acció
un cine
de contrastos
i un cine
que
de tant en tant
el vol usar
com a documental
i es mou
amb ell
com si fes
un document
que tot aquest conjunt
no és fàcil
i ella el fa
amb més o menys èxit
jo també he de dir
que jo no he vist
molt molt cine
d'ella
jo la primera pel·lícula
que vaig veure d'ella
va ser
antirraustil
que em va sorprendre
primer que fos d'ella
i que aquella temàtica
antirraestil
és una pel·lícula
que passa
a l'Iraq
a la guerra de l'Iraq
i el personatge central
és
un desactivador
de bombes
i
ja veieu
que la temàtica
és molt femenina
com a
com a
el que normalment
en diem
així
per tant
és una pel·lícula
molt ben feta
el guionista
ell ha treballat
molt
amb el guionista
Mark Boal
que ha fet
que era
el guionista
de
el Valle de Elan
no sé si la recordo
també és aquesta mateixa temàtica
perquè temàtica a l'Iraq
i
és una pel·lícula extraordinària
en el Valle de Elan
i ell
jo les tres pel·lícules d'ella
que he vist
que són
Antirraestil
La notícia més oscura
La notícia més oscura
que és
la mort
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
del
a mi
em va encantar
jo no n'he
jo he trobada
molt interessant
La llama
en Bodi
aquesta és del
del
però saps per què
m'ha semblat
interessant?
perquè és una pel·lícula
que tracta sobre
l'FBI
delinqüència
i surfisme
home
una dona
treballant
amb les grans
oles
perquè
el personatge
que és el
Queen
el
body
al final
ell
és un personatge
que és
de l'FBI
però que s'involucra
amb un grup
de delinqüents
m'ha semblat
extraordinària
aquesta història
i més val a dir
que fa ni dos anys
l'any passat o l'altre
vam fer un remake
que es diu
Point Break
que és un desastre
és un desastre
d'aquests remakes
però més que són
ja
evidentment ja no és ella
però és
molt americanitzat
potser precisament
és agafat
per
el típic director
americà
d'explosions
i et fa una pel·lícula
de surf
de la part més
potser
més
comercial
d'una pel·lícula
que la llaman body
hòstia
que la recordi
hi havia molta temàtica
i molta psicologia
i aquí
aquesta era
persecucions
jo crec
jo no l'he vista
però diria
que s'atrevita
a una cosa diferent
amb una cosa
que és com a espectacle
quasi
com a format
per tant
i quan fa la pel·lícula
de guerra
perquè això
la d'Antierra Steel
és una pel·lícula
de guerra
home
el personatge
que tria
és el personatge
un desactivador
de bombes
que és
un home
que
la seva feina
consisteix
a jugar-se la vida
cada vegada
que es posa en acció
però estrictament
en solitari
en solitari
i que
sempre
es juga
la vida
però
d'una manera
personal
i
intransferible
com
és un tipus
de personatge
curiós
molt curiós
llavors
l'altra pel·lícula
que jo vaig veure
d'ella
és
la notícia
més oscura
que és
la mort
del
Bin Laden
i com
es fa
la història
el personatge
central
està interpretat
la
Jessica
que ho fa
molt bé
i a més
trobo que està
molt bé
el personatge
perquè ella
és un personatge
de
del
del
bueno
no sé com
no sé si és l'EFBI
no
no l'EFBI
no
deu ser
ella és un especialista
en això
la crida
especialista
però no me recordo
com
que és
quin carrer
és igual
de totes formes
deu estar
en aquest tipus de món
que mai se sabrà
qui ha sigut
aquest personatge
fins que no
desfagin
el personatge
com a tal
el rotllo

com aquest tipus
de personatges
llavors ella
ella
es manté
ferma
en que
el Bin Laden
està
en una
zona
de Pakistan
i troba
la zona
on està
i troba
la casa
on està
l'observa
es fan
investigacions
amb
àires
per saber
si allà
hi ha
persones
de quantes
persones
hi viuen
o això
ho fan
per distribució
de calor
i de coses
d'aquest tipus
i
ella està
ferma
en que allà
està el Bin Laden
tothom la contradiu
el món
del Pentàgon
està en contra
del que ella
està dient
per tant
és un personatge
fortíssim
el de la
la Jéssica
que manté
això
i finalment
aconsegueix
aconsegueix
la dotació
per fer
aquesta
i està
molt ben feta
perquè
finalment
van allà
amb dos helicòpters
que
arriben
a
arriben
allò
on està
se suposa
que està
el Bin Laden
entren
i és tota
l'acció
aquella acció
que està
tota
en fosc
en negre
perquè estan
fent-ho a la nit
o a la matinada
i
està molt ben rodat
allò
és
aquella càmera
en mà
que fa ella
càmera
en tipus documental
que tu estàs
vivint
aquell moment
que entres
que maten
a tothom
que troben
i que no saben
si troben
el Bin Laden
que sí que
efectivament
el troben
que se l'emporten
que se'ls fa malbé
un helicòpter
que han de cremar
perquè no trobin
cap dada
de l'equip
i s'ho emporten
i finalment
i tot això
està seguit
directament
des de Washington
per l'Obama
i l'equip
mínim
que ha decidit
que fa aquesta acció
doncs això
la
la
Catherine Bigelow
ho roda
la pel·lícula
podies estar
d'agradar-te
més o menys
i la temàtica
però
ella t'acaba
agafant
i t'acaba
ficant
en aquella història
en la que ha triat
ficar-te
és com si estiguessis allà
sí, sí, sí
i Detroit
que és l'última
que ha fet
aquest any passat
és una història
que tracta
sobre
els moviments
sobre els disturbis
que es van crear
l'any 67
a Detroit
a uns barris
de Detroit
per negres
que van crear
situacions
de violència
i que llavors
hi va entrar
la policia
els militars
i tothom
i llavors
és una història
real
una història
d'un grup
de música
que per la raó
que sigui
va en un motel
disparen
una pistola
de foguetx
espanten
a tot
l'entorn
que està
ells mateixos
tenen por
els propis militars
i els propis
policies
entren
a aquesta casa
i realment
la segona part
de la pel·lícula
que és
trista
fosca
i duríssima
és
la decisió
que pren
el militar
que trobarà
la persona
que ha disparat
com sigui
amb una violència
suprema
que està
molt ben rodada
perquè llavors
sí que hi ha
uns primers planos
de tots els personatges
que surten
estavenment ben fets

és una pel·lícula
que està feta
ara
aquest any
que va passar
el 67
però
que la Catherine Bigelow
té també
la intenció
de mostrar
que això
no s'acaba
i això
té aquesta intenció
a més és curiós
que justament
amb aquesta
que et comento
de dies estranyos
tot i ser una
aquí sí que és una
històpia
molt
black mirror
que és un món
on la gent
comercialitza
amb experiències
és a dir
la gent
a l'estil Matrix
aquella època
on es feien
aquestes pel·lícules
tu pots gravar-te
diguéssim
pots capturar
una experiència
i clar
evidentment
la gent comercialitza
d'experiències sexuals
o d'assassinats
perquè tu
diguéssim
indirectament
puguis viure
en primera persona
inclús
sensorialment
a situacions
que en un altre aspecte
no
potser acabarés a la presó
i hi ha un mercat negre
és com una
història
seria un antecedent
de frame
que parlava
una mica
perdona
seria un antecedent
de frame
sí sí sí
seria
sí sí sí
és bastant això
però clar
amb una vivència
quin és el que es diu
dies estranyes
Stranger Days
que què es diu
Stranger Days
i
i justament
el punt de partida
ja no és només això
això és el context
social
però el punt de partida
és
hi ha un assassinat
d'un raper negre
i s'ha de trobar
i clar
ho intenten fer també
a partir de
ja que les vivències
es poden gravar
aviam si algú ha gravat
precisament
l'assassinat
i dius
clar
potser
el que és la sinopsi
i sobretot el gènere
que ha fet servir
com a distopia
més així com molt Matrix
no
és
és secundari al final
o sigui
el tema central
és social
és revoltes del carrer
perquè al carrer
tothom està cremant
contenidors
i hi ha revolucions
per la mort
a Detroit ja passa això
exacte
clar
i veient ara
jo a Detroit
encara no l'he vist
però és que
em sona bastant el to
no
i a més
és que ho fa bé ella
perquè
condueix la càmera
d'una determinada manera
que tu
tens
perquè és
l'estil
aquest tipus
documental
que tu t'és impossible
quedar fora
d'aquest tipus
jo
jo volia veure
les pel·lícules primeres
perquè en tenia 4 o 5
abans d'arribar aquí
i de les primeres
quines recomanaríeu?
hi ha alguna
que n'heu vist alguna
o no?
de les primeres
hi ha 4 o 5
abans d'arribar
en terra
estils
quan ella es fa famosa
però aquí sí que són
dies estranyes
que la fa el Ralph Fiennes
després hi ha
El peso de l'agua
que això no sé
quin és
la K-19
que la fa la Harrison Ford
jo tampoc l'he vista
aquesta
però van arribar aquestes pel·lícules
això no ho sé
van arribar
però jo
jo ja us dic
que jo vaig aterrissar
amb la Catherine Bigelow
amb aquest que us dic
tothom va aterrissar
tothom
jo també
jo també
i sé que hi ha pel·lícules
anteriors
com Blue Steel
i Dark Knight
que eren molt
de sèrie B
però no les puc comentar
perquè és que clar
no les he vist
i justament
i justament
el que diguéssim
el que la va descobrir
una mica
per la crítica culta
diguéssim
va ser l'escriptor cubà
Guillermo Cabrera Infante
Ah sí
que havia sigut crític a Cuba
havia sigut crític de cinema
amb el sobrenom de Guillermo Caín
que és Cabrera Infante
Caín
va ajuntar les dues primeres síl·labes
i llavors ell vivia a Londres exiliat
i va ser el primer que va donar notícia
perquè aquestes pel·lícules primeres
de Catherine Bigelow
eren molt de sèrie B
i no es contemplaven
per la crítica seriosa
i el Guillermo Cabrera Infante
que bueno
era un boig pel cinema
tenia la casa plena de cintes
i tot això
doncs va ser el primer
que va donar l'alerta
sobre aquesta directora
i va dir
que hi havia algú més
d'aquí en sortirà una cosa
molt extraordinària
doncs la setmana que ve
d'aquí en sortirà
un altre programa
que em parlarà el Francesc
que està aquí mirant-nos
i darrere els mirar
que es diu
sobre curtmetratges
ell llavors parlarà
sobre els curtmetratges
ja veureu quantes coses parlarem
tothom té a dir coses no
dels curtmetratges
sí home
sí home
tu diràs
tu en saps molt
per tant
a casa en tenim molt d'això
oi que sí

bueno
bona nit
gràcies Carba
per fer aquest tema tan interessant
i per tant
a tu un personatge
que penso que se seguirà parlant
i per tant
la setmana que ve
curtmetratges
pel Francesc Aguilar
bona nit
bona nit
bona nit