Cinema sense condicions
Bona nit, ja tornem a ser aquí un dimarts més,
com sempre disposats a explicar-nos les coses que hem vist,
les coses que considerem que val la pena que veieu.
Avui estem acompanyats, som tres,
suposo que no sé si vindrem estar el Jaume.
Jo pensava que hi seria aquí.
He parlat amb ell fa un moment per dir-li que arribava una mica tard.
Bueno, no passa res a això.
Jaume, Jaume...
Jaume, no ho s'ho hem entès.
Aquí, darrere els vitres, el control, controlant-ho tot,
com sempre, en Francesc, Cabilà...
Descontrolat avui una mica, sí.
Hola, bona nit.
A la meva esquerra, la Carme Nebot.
Hola, bona nit.
Joan Morros, que us està començant a dir que parlarem de diverses coses.
De fet, avui teníem la pel·lícula del mes, que és el club.
I la tenim, no?
La tenim.
La tenim, la tenim.
I l'hem vist, l'hem vist els tres.
No m'espanteu, no m'espanteu.
Sí, sí, sí.
Un sobrebuscut.
I abans, no sé què són les coses que heu pogut veure...
Com sabeu que l'he vist jo també?
No, no.
No, no, no.
Ens imaginem que l'has vist...
I els tres, i els tres...
Nosaltres l'hem vist...
Heu dit, l'hem vist els tres.
Bé, perquè s'ha imaginat que l'havies vist.
Ah, doncs sí, sí, sí.
Per la cara que posaves, que s'ha imaginat que l'has vist.
Ah, clar, clar, clar, que jo tinc ganes de parlar-ne, sí.
D'acord.
Molt bé, molt bé.
La primera part parlaríem de les pel·lícules que més o menys hem vist.
Jo n'he vist aquest matí una, que recomano, tot i que haig d'anticipar que diré molt poques coses,
perquè és una pel·lícula que crec...
Jo haig de confessar, per començar, que aquest matí he anat al Ciener Renuà a la passe de premsa
i no sabia de què anava res.
És a dir, no sabia la pel·lícula de què anava, només sabia que es deia Truman, que era del Cesc Gai.
Home, sí, havíem parlat.
Sí, havíem parlat.
De fet, la vam posar de pel·lícula del mes, si no recordo malament.
Pensant que ja l'estrenaria avui, l'estrenaria en aquest divendres.
Però jo haig de confessar que no sabia de què anava.
Jo vaig veure el tràiler, que era un tràiler que costava d'entendre, realment.
És una pel·lícula superinteressant, molt interessant,
que premiada, a més a més, al Festival de Sense Pestiós, suposo que ho sabeu,
en els dos actors, tant el Ricardo Darín com el...
Com es diu el...
Càmera.
El Càmera, Javier Càmera, que ho fan els dos molt bé.
És a dir, realment penso que és un premi merescut.
No, són bons, són bonets.
Són bons, són bons.
No, són molt bons.
No, són molt bons.
Sí, són molt bons, són molt bons.
Ja, la pel·lícula és tan...
Penso que si un sap, si aquest matí a mi algú m'hagués dit de què anava,
a mi no m'hagués causat tanta sorpresa.
D'acord, si vols no ho diguis...
Llavors penso que és preferible que no sapigueu res,
que aneu allà a veure què és el que descobriu, com jo aquest matí,
i crec que us agradarà.
Crec que la pel·lícula us agradarà.
Potser l'únic que podríem fer, ja que parlem d'aquesta pel·lícula,
és parlar una mica, o introduir una mica, si voleu,
el Cesc Gai, perquè és un director, penso, català,
que cada vegada està agafant, degut a la seva carrera,
les coses que ha fet, cada vegada penso que té globalment un prestigi més notori,
i jo recordo que, em sembla que només em falta haver-ne vist una,
que és la primera que va fer, en anglès, que es deia Hotel Room,
de l'any 1998,
després va haver-ne una que va tenir molt d'impacte,
i va tenir molt de ressona aquí, que era Crampag,
suposo que us no recordeu,
el 2000,
en la ciutat,
que jo he portat aquí el guió perquè hi ha un pròleg
que m'agradaria llegir-vos algunes coses de les que ell pensa,
o les que diu,
més tard, en el 2006, va fer ficció,
una que a mi em va agradar molt, i que en canvi va passar molt desapercebuda,
és versió original, subtitulada, no sé si l'heu vista,
del 2009,
de fet, he vist molt poca cosa del...
I l'última, abans d'aquesta,
era una pistola en cada mano,
Sí, aquesta és la que recordo més.
Sí, aquesta també està...
Val la pena també anticipar...
No és d'aquest estil?
No és d'una pistola en cada mano?
No, no ben bé,
però és un drama, en certa mesura,
un drama amb tocs de comèdia,
amb tocs d'humor,
una història d'una amistat,
perquè és de les dos amics que es troben
per unes circumstàncies determinades,
que preveixo no explicar quines són,
i l'altra cosa que em resulta molt atractiu
i molt interessant d'aquest director,
és que sempre treballa amb un amic seu,
que és el Tomàs Aragall,
que és un xicot de Girona,
si no recordo malament,
que es troben a un bar quan van de preparar una pel·lícula,
fan múltiples i diverses reunions
en les quals van parlant del guió que faran,
com podria ser, etcètera, etcètera,
i aleshores ens acaben finalment escrivint un guió.
En relació a això,
quan jo em va agradar molt en la ciutat,
i degut a això em vaig comprar el guió,
que el veieu aquí,
jo volia llegir-vos,
per entendre una mica com treballa ell
i què és el que pensa,
el pròleg d'aquest guió.
No, però podríem fer una part fent papers,
la Carme fa d'un personatge,
tu un altre, no,
és molt complicat ara organitzar-ho, això.
No, sobretot si no ho hem ni tan sols previst.
No, no, no,
aquí només és,
en realitat no és el guió,
sinó que és el pròleg del guió,
quan ell explica una mica,
diu,
t'expliquen sempre a les escoles de cine
o en els seminaris d'escriptura de guió
que el guió és el més important,
la part fonamental per fer una pel·lícula.
El treball de tots,
de tècnics, d'actors,
i finalment del director,
es basa en ell,
en interpretar-lo,
en retratar-lo en petits fotogrames,
un a un, un darrere l'altre.
Són 90 o 100 pàgines
que en principi van a ser escenificades
tal com van ser escrites.
A mi em passa sempre,
després d'acabar una pel·lícula,
que em dono compte
que no hi ha hagut un guió,
sinó un procés infinit
de versions,
revisions,
canvis i més canvis
que acaben per concretar-se
només dos anys més tard
quan deixo la sala de muntatge.
Perquè bàsicament el que sugereix
és que en la sala de muntatge
també va canviant coses.
Bàsicament perquè em treuen fora,
em treuen d'aquella sala,
i algú comença a tallar el negatiu.
És només aquest dia
quan realment sento
que he acabat d'escriure el guió
o la pel·lícula,
com es prefereixi entendre-ho.
El meu equip
i també els actors,
que curiosament
sempre treballen amb els mateixos actors,
aquí surten tots els seus típics
de totes les pel·lícules anteriors,
el meu equip
i també els meus actors
es queixen
perquè sé que a la vegada
els agrada
i fins i tot disfruten
la meva manera de treballar,
entenen
que dia a dia
va fent-se una pel·lícula
i que això implica
ser absolutament infidel
i traïcionar el guió
sense cap por.
Des del valor
d'una seqüència sencera
fins als diàlegs
o en el seu lloc
en el muntatge,
que és el que
quan ell pot haver modificat
moltes d'aquestes coses.
Tomàs,
Tomàs Aragalla,
aquest amic seu
que és amb el que sempre escriu els guions,
amb qui escric,
creu que tants dubtes
es deuen a la meva inseguretat,
al meu por al compromís,
però això és el de menys.
Llavors,
després d'això,
venia el guió
i al final també hi havia
una referència
al que ell pensava
sobretot d'això,
però penso que ens allargaríem massa.
Jo només voldria dir
que és una pel·lícula interessant,
és una pel·lícula
gent superficial
que tracta sentiments humans,
però,
com ja he dit al començament,
no voldria avançar res
de la història,
i prefereixo que l'espectador
la vagi descobrint
de mica en mica,
que penso que
estaria al mateix nivell
de moltes de les pel·lícules anteriors,
les més bones.
Però l'estil aquest
d'ell
una mica cínic,
una mica sarcàstic,
amb alguna clau d'humor
en algun moment,
això ho perd aquí?
Bé,
són dos personatges
que són,
que estan molt contraposats,
que són amics de tota la vida,
però que són molt diferents,
l'un i l'altre,
però que estan banyats
o presidits
per una enorme,
gran i profunda amistat.
Un d'ells viu
al Canadà
i el va veure,
passen quatre dies junts
i es desplaça...
Qui és el que viu
al Càmera o al Darín?
El que viu ara és al Càmera.
i el Darín representa
que és un actor,
és un actor de teatre,
prestigiós,
conegut i tal,
que es troba,
doncs,
a Madrid.
I aleshores,
el Càmera va a veure-la a Madrid
i són aquests quatre dies
que passen junts.
no vull explicar més coses,
sincerament,
prefereixo que la veieu,
la descobriu
i valoreu la pel·lícula.
Tu m'has dit que n'havies vist
algunes.
Jo he vist
el club
perquè tocava
i és els deures
que teníem previst.
Ah,
jo pensava que encara
continuava amb Cesc Gai,
no?
És que jo volia comentar
que sí que he vist
la primera de Cesc Gai,
la de The Room.
I què tal?
Que jo recordi,
no és en anglès,
tot i que el títol
sigui en anglès,
però no recordo molt bé
perquè la vaig veure
fa molt de temps.
Està rodada en anglès segur?
Està rodada en anglès.
Ho he mirat jo.
Els actors són espanyols,
per això, eh?
No, no, no,
són anglesos.
Jo pensava que seran espanyols,
però sí que estic ara
dient coses que no toquen.
Bé,
fa molt de temps
que la vaig veure
i llavors no he de recordar
el tema de l'idioma.
És una petita broma.
És un...
Tot es succeeix
precisament
en una habitació
d'un hotel,
per això es diu així,
i llavors...
Quin és el qui, tu,
aquest?
Hotel Room.
Hotel Room.
Ah, Hotel Room.
I està protagonitzat
per un mag.
És curiós.
Llavors,
el desenvolupament
de la història
d'aquest mag,
les coses que li passen,
el fet,
va parlant de tot el que li ha passat
al llarg de la seva vida,
és en blanc i negre,
també, és curiós.
Ja, ja.
I, bueno,
llavors al final
hi ha una sorpresa.
Jo crec que al Cesc Gall
li agraden molt
les sorpreses així,
en un moment determinat.
Hi ha una sorpresa
molt contundent.
s'apropa al club,
però, bueno,
té un puntet
que la veritat
és que és molt sorprenent,
el fet que, bueno,
ell crida a una parella,
a una noia,
que li faci companyia,
ja ens entenem,
llavors la sorpresa
és saber, finalment,
qui és aquesta noia
i, bueno,
què fa amb ella.
Això sí que ho explicaré.
Al final de tot
la converteix la noia
en un conillet,
com que és un mag.
Això ho explicaré.
És al final,
però és igual,
no té transcendència.
En canvi,
saber qui és aquesta noia
i quina relació
té amb ell,
doncs sí que és curiós.
i, bé,
jo penso, bueno,
el Cesc Gai a mi em consta
que també fa cursos de guió,
vull dir,
perquè un amic meu
de Sant Boi
va participar en un curs del seu,
vull dir,
que és una persona
que en sap descriure
i que,
a part de la inseguretat aquesta
que diu el seu amic,
el Tomàs Aragai Cagaté,
la veritat és que...
Però ho de dir en plan de broma,
però, bueno,
que juga molt bé
el tema dels guions.
Sí, sí.
Ja està,
volia comentar això.
El guió
d'Una pistola en cada mano
és de 10.
Sí, és veritat.
El guió extraordinàriament
és ben elaborat,
perquè,
a banda que els personatges
s'aguanten tots ells
magníficament,
però és que el guió,
el guió no té perda,
perquè és una idea
relativament senzilla,
però molt ben jugada
tot a ell.
Clar,
i amb molts actors
i moltes parelles
i moltes casos i tal.
Jo,
a mi una de les que més
em va impressionar,
no sé si la coneixeu,
és en la ciutat,
la coneixeu?
No,
no,
a mi em va...
És força impactant,
aquesta pel·lícula.
Em va fer impacte,
és una pel·lícula d'aquelles,
a més amb una música molt rodona,
amb una interpretació brutal,
amb molts actors
que estaven tots
al seu millor moment,
i fins i tot,
si pensem l'anterior,
que era Crampag,
Crampag és una obra,
famosa obra de teatre,
que ell la va adaptar,
perquè ella també escriu,
pensem que per altres coses,
per altra gent,
guions a vegades.
Sí,
és el responsable també,
estic buscant aquí,
que no ho sabia,
de la coordinació del guió
de la sèrie TV3 Jetlag,
aquella que feia a TV3,
vull dir que...
Bueno,
que era la seva dona,
la seva dona,
la Gata Roca,
és una d'elles,
i aleshores,
amb això original subtitulada,
l'Àgata Roca,
la seva dona,
feia un dels papers
de l'obra teatral,
perquè era una adaptació
al cine de l'obra teatral.
Però ell és el que adapta,
i recordo que en el cas de Crampag,
que era una obra teatre
molt famosa
i que va tenir molt d'èxit,
ells van actualitzar,
o va,
ell va,
em suposa,
amb el seu amic,
amb el Tomàs Aragall,
va actualitzar el guió
i li van donar un sentit
molt interessant,
vull dir,
penso que és una de les pel·lícules
interessants.
Sí, me'n recordo sobretot
del Jordi Vilche,
fa un paper molt...
El Jordi Vilche va ser famós
amb aquesta pel·lícula.
La tinc llunyana,
també,
però bueno,
que volia això
que acabéssim de...
És del 2000,
fa 15 anys,
o sigui que no...
En qualsevol cas,
mirant tota la seva filmografia,
tota aquesta sèrie de pel·lícules
que hem esmentat,
crec que es trobem davant
d'un dels autors,
en aquest moment,
de més qualitat
que tenim aquí,
és a dir,
un dels que...
perquè no penso...
i a més de l'estil que té,
que té un estil...
Té un estil personal
i a més a més
té un valor
molt específic
que és que enganxa molt bé
una franja
de...
de la societat
que tenim actualment
que no és
ni la molt jove
ni la molt gran,
però que té ja
un bagatge
de vida
que ja ha fracassat,
ja ha triomfat
o ja li ha passat
piles de coses,
tant en la vida personal,
en la vida de parella...
I aquest bagatge
que és alhora fresc
i profund,
el té ell
d'una manera
molt, molt, molt personal.
Sí, sí, sí.
Sí, això se'n diu molt
del Cesc Gai,
que va parlant
de la seva generació
i dels canvis
que van produint
a mesura que ell va
creixent i madurant,
doncs...
És veritat.
És com un cronista
una mica
d'aquests canvis.
de la seva pròpia
franja.
Incluso a mi m'ha fet una cosa,
m'ha fet gràcia,
que no ho entro ara
per no donar pistes,
que un dels personatges
que surten,
doncs, aquí,
que és el que representa
el Ricardo Danín,
en alguna mesura
el mateix personatge
ja havia sortit
en la ciutat.
És a dir,
és un personatge
que, bueno,
li passa una sèrie de coses
i alguna de les coses
que li passen...
Per tant,
és possible
que el meu estigui basat
en un amic seu
o una persona
que ells coneixen,
tant el Tomàs Aragall
com ell,
perquè l'han retratat
en diversos moments.
Llavors,
i també perquè feia
una aproximació
al món dels actors.
És a dir,
com que el Ricardo Danín
representa que és un actor
i la dona d'ell,
la Gata Roca,
també es mou en aquest món.
Suposo que ells té relació
i pot una mica
contemplar
amb més objectivitat
i més distant
tot aquest món.
Jo crec que és una pel·lícula
interessant
de les que...
M'estranya
que no li hagin donat
cap més premi
que el que...
perquè també
la productora,
la productora
que és molt bona
es diu la...
com es diu la Teresa...
ara no ho sé el nom?
La productora...
Si espera es diu Teresa...
Sempre treballa amb ella.
Ah, com es diu?
Bueno, la d'anterior,
no?
La de la pistola
en cada mano
va ser aquesta famosa
que no era...
O és la mateixa?
Sempre és la mateixa.
Ah, doncs llavors...
Marta Esteban.
Sí, sí, sí.
Marta Esteban
és la productora
que ha fet...
És una productora
molt interessant
perquè havia començat
a treballar
amb l'ELUC,
amb l'ELUC,
amb el...
com es deia aquella
de la Guerra Civil Espanyola
feta per l'anglès.
Ah, sí.
Vols dir...
Com es diu allà?
La de...
La que es radua aquí
a Barcelona, no?
La de Barcelona...
Bueno,
doncs ara no em ve el cap.
Ella, la Marta Esteban
és la productora
que havia fet...
havia treballat
amb...
Bueno,
amb moltes pel·lícules,
doncs...
N'ha fet moltes.
Totes les pel·lícules,
bàsicament,
d'aquestes que hem esmentat,
totes estan produït
per la Marta Esteban.
Sí, és veritat
que vas esmentar
aquesta dada
en la del Ken Loach,
no?
La pel·lícula?
No, el Ken Loach.
La del Ken Loach.
Guerra Libertat.
Guerra Libertat.
Ara ens ha sortit.
Ha costat una mica.
Guerra Libertat
és la que ella
és la primera cosa
que produeix
a nivell internacional
i que fa famosa,
que fa famosa
en certa matura
arreu d'això.
Però ha produït moltes coses,
té una productora petiteta...
Messidor, oi?
Messidor Film.
Però aquesta, en canvi,
han comproduït
amb Argentina.
Messidor, sí, fem.
Han comproït amb Argentina
i s'han fet,
no sé com,
quines són les empreses
que han col·laborat,
però ja segueix sent
la productora executiva.
Sí, molt bé.
Amb l'Alan Tanner,
en Ken Loach,
en el Sesgai
i en Joaquín Oristrell.
Ha treballat
amb moltíssima gent, eh?
És una gran productora
d'aquí, també.
D'acord, doncs no,
he frenat una miqueta
el ritme
perquè em sabia greu
no acabar de parlar
una miqueta
de les altres pel·lícules
del Sesgai
i comentar que havia vist
Hotel Room,
tot i que ja veieu
que estava molt despistat
pensant que, bueno,
que era el que no era,
però ja està,
ja ho hem acreditat.
Jo no l'he vista
i no deixaven bé.
Està bé, està bé.
És com una petita juguesca, eh?
No és tampoc,
és com un assaig
de dir, doncs vinga,
ja he après a fer cinema,
vaig a practicar
i faig una pel·lícula
per veure el que se feia, eh?
Més o menys
vindria a ser això, eh?
No és tesis de la mena,
perquè va fer una virgueria,
una meravella
per començar la seva filmografia,
que després,
segons la meva modesta opinió,
ha anat una mica menys,
però, bueno...
A mi també coincideixo.
Però, bueno,
però és igual.
En canvi, aquest ha fet
ha anat a més, eh?
Jo penso que el Cesc Gai
s'ha mantingut
o ha anat a més.
És a dir,
moltes de les pel·lícules
són superiors
una a l'altra
a la que ha seguit després, eh?
És a dir, no...
Va, doncs passem
al que havia vist la Carme,
que l'hem parat aquí
i hem fet un parèntesi gros.
Bueno, un parèntesi gros.
Un parèntesi gros.
Què has vist, Carme?
A veure, he vist Taxi Teheran.
Ah, jo també, sí, sí.
Que és una pel·lícula iraní
del Jafar Panahi.
Sí.
Que el Joan ja la va comentar
i va explicar
molt, molt, molt detalladament
el que li havia passat
amb aquest director.
Aquest és un director
que està vetat
en aquest moment
a l'Iran.
Va estar a la presó.
Va estar a la presó
bastant de temps
i, finalment,
va sortir de la presó.
No pot sortir del país
i no pot fer pel·lícules.
Ni entrevistes.
Ni entrevistes.
Per tant,
és un home que viu
tancat.
Tancat,
empresonat d'alguna manera
per ser com és
un creatiu
i un home de cinema
i un home de...
de produir
obres, no?
Per tant,
una persona
que se la quarta
d'aquesta manera
doncs
és realment
un atac
a la llibertat
i a moltes altres coses.
Però la seva característica,
ja ho ha explicat el Joan,
és que ell no és a Milana,
no?
No, no, no.
Això és el que anava a dir ara.
Ell va trobant la mania de...
Exacte.
Justament,
amb aquest tipus de situació,
ha fet aquesta pel·lícula
que se'n diu Taxi Teheran,
que és una pel·lícula
molt particular,
és una pseudo-documental.
Ell mateix,
perquè fa de taxista,
porta un taxi
i tot passa
en el taxi
i en el taxi
porta
diverses càmeres,
diria que tres,
i surten
les persones
que van dintre del taxi
i en algun moment
que hi ha
un cert allunyament
del taxi
d'ell
o d'algú
que està dintre,
la càmera
d'una manera particular
el veu
i per tant
això està fent-hi
ingeniosament.
Llavors,
la pel·lícula
és
un taxi
que va per Teheran
i van entrant
persones
molt diverses
i molt particulars
i en algun cas
molt pintoresques,
persones diferents,
perquè els taxis
a Teheran,
imagino,
per el que veig
aquí a la pel·lícula,
que també passa
com al Cairo,
que són taxis
que la gent
agafa més d'una persona,
tu pares un,
jo a Teheran
no he estat,
però al Cairo
sí que pares un
i potser torna
a parar
una mica més endavant
perquè té places
i en cap un altre
si va en aquella direcció.
Diria que això
passa en els llocs,
oi?
Sí, sí, sí.
Aquí perquè som molt gelosos
de la nostra intimitat
i perquè hi ha molts taxis,
però d'altres llocs
No, allà també n'hi ha molts
al Cairo,
per exemple,
n'hi ha moltíssims de taxis,
però aquest és un format
que ja el tenen molt assumit.
I per tant,
quan he vist aquesta pel·lícula
pensava,
mira,
és aquesta història.
Això li permet
un color
de persones
que van entrant al taxi
que li donen
que li poden produir històries.
N'hi ha alguna molt pintoresca
que és
hi ha un accident de moto
per l'obís
i entren la dona
i el ferit,
que és el marit
que està ferit
i que l'han de portar
a l'hospital,
que la manera
que el porten també
és
també divertit,
bueno,
sorprenent.
El porten a l'hospital
i mentre està estirat
dins del cotxe
el marit
vol fer
el testament
per deixar-li
els seus...
Bé,
els seus estalvis,
el que sigui,
a la dona
que el té a la falda
sagnant
i és tot divertit
allò.
Llavors demana
el telèfon,
el mòbil
del conductor
que en aquest és
el Jafán Parra.
Em crec que és divertit
perquè ho dius vosaltres,
ja?
A priori no sembla divertida
l'escena,
però...
No està fet
un munt de tràgic,
no, no, no,
perquè realment
inclús
pensa que després
la dona
el va trucant
i realment
no penses
tu més a veure
s'haurà mort
aquest senyor
o què haurà passat.
No, no,
no s'ha mort
però ella per si de cas
com que ja té el document
que ja és ella
la faranadera
a través del mòbil
la faranadera
escolta que allò
no es perdi
perquè vull dir
que això li dona
una certa
a veure...
Ironia, no?
Ironia a la situació.
Comicitat.
No arriba a ser
còmic, eh?
És més sarcàstic
inclús
que còmic
amb si mateix.
Van entrant
personatges diferents.
Alguns ell
els usa
per
fer una
denúncia,
per exemple,
surt una nena,
una neboda d'ell
que vol
filmar
perquè a l'escola
li han
amb la càmera
que té
vol filmar
perquè li han
posat un exercici,
el que sigui,
i llavors
té un diàleg
amb la nena
que és divertit
perquè la nena
tot el que
haig de fer
una pel·lícula
distribuïble
perquè, clar,
el problema
del Palaji
és que les seves
pel·lícules
no els poden
distribuir
i per tant
la nena
té un decàleg
en què consisteix
una pel·lícula
distribuïble
i llavors
són totes
les normes
que han de
complir
la pel·lícula
distribuïble
i allò
és divertit,
allò sí
que és divertit
perquè la nena
llegeix
tot el que
li ha donat
la mestra
home,
el personatge
dolent
ha d'anar
amb corbata
ha de ser
i el
sí
i el
va descrivint
els personatges
com han de ser
perquè s'adaptin
a el que
el règim vol
que sigui
el format
d'algú
que es pot
distribuir
i la nena
el seu problema
és
haig de fer
una pel·lícula
distribuïble
és més
hi ha un moment
que
ella està rodant
amb una
amb una parella
de novis
que surten
amb el cotxe
i al novi
li cau
uns diners
a terra
i un que passa
per allà
un nano
agafa els diners
i ella està rodant
això
llavors va amb el nano
i li diu
escolta torna els diners
perquè si no
jo he estat rodant això
i aquesta meva
pel·lícula
no serà distribuïble
si tu no tornes
els diners
coses d'aquest tipus
fa
crec que li fa una
jo la vaig veure
doblada
no sé tu Joan
quan la vas veure
ai no me'n recordo
ah sí
no me'n recordo
està doblada
aquesta pel·lícula
no és l'habitual
perquè aquest tipus
de pel·lícula
normalment
jo la vaig veure
al Sarrià
i allà les doblen
jo la vaig veure
en versió original
jo crec que perd
perquè el doblatge
és dolent
el tipus de frases
que donen
com són traduïdes
i és
perden frescura
segurament
ni són una mica
rares les frases
que diuen
o sigui que jo estic segura
que això perd
ara
és estrany
jo ho trobo estrany
jo havia vist pel·lícules
d'aquest tipus
però aquesta en particular
que estava doblada
quan jo la vaig veure
i crec que perd
crec que perd
perquè
pot ser
el tipus
de frases
que diuen
són unes frases
no
no
no
no
habituals
per nosaltres
i això
deu perdre
sobretot
aquesta frescal
de la nena
i el tio
i tota aquesta
aquesta història
que li va explicant
i després
aquell que va
aquell que
li vol vendre vídeos
vídeos
sí
és una excusa
per poder fer una pel·lícula
però en realitat
és una excusa
ben buscada
perquè
no és fàcilment
que es trobi la idea
és a dir
el tio se'n surt
se'n surt
amb una argúcia
però l'argúcia
és una estesa intel·ligent
és més clar
no surten títols de crèdit
per exemple
la nena
una de les normes
que té
perquè la pel·lícula
sigui distribuïble
és que surten
els títols de crèdit
i surten els actors
i clar
aquesta pel·lícula
no té títols de crèdit
no surt ningú
perquè tots serien castigats
exacte
i per tant
aquesta ànima
amb el que ho fa
és un ànim
ingeniós
divertit
i que
i que l'entens
si entens
en quin context
està
està fet això
la pel·lícula
no té més transcendència
ni res
de l'altre món
eh
el format
és un format
pseudo
documental
documental
però que ell té el valor
d'anar-ho
dient
perquè surt
aquest dels vídeos
que entra
al dintre del taxi
diu
oi jo ja ho he vist
que
vostè era
el director de cine
i això ho està fent
amb
actors oi
els actors
són de debò
i ell no li acaba
contestant
i entra en aquest joc
que també és divertit
jo la trobo
molt interessant
ara
interessant
pel que va dir
el Joan l'altre dia
pel que dius tu
crida molt l'atenció
és interessant
és interessant
i té una certa
és una pel·lícula
naïf
és una pel·lícula
naïf
quan la veus
és una pel·lícula
blanqueta
saps
no és una gran pel·lícula
no és una gran pel·lícula
no és una gran mestra
no no no
no
absolutament d'acord
amb ella
el que passa
és tenir la seva
originalitat
i que si saps
tot això
l'hi trobes
home
però que és interessant
el fet que
amb tots els condicionaments
que té
i les dificultats
doncs faci una cosa
en realitat optimista
diu molt
diu molt segurament
de la persona
i del missatge
que vol oferir al món
de dir mira
tenim aquesta circumstància
coaccionadora
i censuradora
però jo me n'en surto
i podem viure tranquil·lament
i podem fer
tot el que vulguem
malgrat això
i l'altra cosa
és que és
un món blanquet
tota la pel·lícula
són com
bueno
un és un lladre
i l'altre fa no sé què
però no és un món
malvat
ni perversió
és un món blanc
però un món blanc
amb un fons negre
que és el que
és el que destaco
però és blanca
la pel·lícula
sí sí
és veritat
el que sopem també
i vam comentar
l'altre dia
és que
el món que estem
amb imatge
que tenim de l'Iran
ens imaginem
un país molt subdesenvolupat
molt pobre
molt la gent sense nivell cultural
i la veritat
és que això no és
vull dir
ja veus
que hi ha un cert nivell
que la gent té cultura
que la gent
bueno hi va a tot també
no?
per la forma
com són els cotxes
com són la gent
com es vesteix
com es mou
com parla
tant no ens conta
que la imatge
que tenim de l'Iran
no t'acabem amb la realitat
no és l'Horistan
per exemple
sí
per això comentàvem
que també ens va passar
el mateix
amb Nader i Simim
que ens va sorprendre
això mateix
i mira
ara se m'ha acabat
de córrer
que segurament
segurament
ben més
amb festivals
i això
pel·lícules que mostrin
potser la part més
més fosca
del país
de gent més senzilla
i potser per això
no ens havia arribat
encara
aquesta visió
fins que un director
va ser una miqueta més valent
va anar al Festival de Berlín
i li van donar
l'Oso d'Oro
com a llarg metratge
millor llarg metratge
l'any passat em sembla
que és
sí
és del 2015
no no
aquest any
el d'aquest any
no era el del club
l'Oso d'Oro
jo tinc
el 2015
l'Oso d'Oro
com a largometraje
sí
no
el de l'Oso
el del Pablo Larraín
o sigui el club
és el gran premi
del jurat
ah
no
que és diferent
d'acord
el gran premi del jurat
també del mateix any
també del Festival de Berlín
també del Festival de Berlín
això sí
d'acord
que arriba
al festival
que
bueno
perquè
no sé si recordeu
em sembla que ho vaig explicar
l'altre dia
que
arriba a Montpén
no
en una de les vegades
en una de les altres
pel·lícules que té premiades
va arribar a Montpén
però és que a més a més
en una vegada
el van convocar
com a taula
del jurat
i no el van deixar sortir
de l'Iran
i hi havia la cadira buida
com a testimoni
que no havia pogut anar
i llavors
amb totes les fotografies
en la cadira buida
doncs sabia que
era ell
que no li havien deixat sortir
de l'Iran
sí
ja me'n recordo
he vist per la televisió
aquestes imatges
d'aquest Seiem Vuit
bueno
crec que era per ell
potser era per un altre director
perquè com que aquesta història
segurament es repeteix
en més d'un lloc
i més d'un país
doncs potser era una altra persona
sí senyor
i tu què has vist?
jo he vist una
però que no és d'estrena
però que sí que m'agrada comentar
no només per portar-te a la contrària
Joan
que de vegades ja ens passa
no només per això
de vegades passa
de vegades coincidim
crec que amb el club
coincidirem força
o no
ja ho veurem
però he vist una pel·lícula
que me'n recordo que tu vas dir
que no t'havia agradat tant
com l'altra
de la mateixa directora
que es tracta
la directora de Sofia
crec que és el nom
Xama
Xama és el cognom
però el nom
no me'n recordo si és Sofia o no
és aquella directora
que ara porta ja
tres llargmetratges
el primer
no l'hem vist
francesa
que va fer Tom Boy
i que després
i que després va fer
aquesta que es diu
Van de Fils
que es va anomenar
internacionalment
Gerhut
que
jo sí que l'he vist
jo no l'he vist
però Tom Boy
recorda
la següent també
que és d'aquelles nenes
que es troben
unes noies adolescentes
ah sí sí sí
que són
d'una banliera
de París
i són
un suburbí
per entendre
que a mi no em va agradar tant
tu m'agrada igual
això és el que havies dit
tu que jo me'n recordava
jo no he vist Tom Boy
però sincerament
no crec que m'agradi més
que aquesta
ja ho dic
perquè aquesta m'ha semblat
d'una pel·lícula
excepcional
el desenvolupament
que té del personatge
principal
sobretot
la manera
com el va introduint
en llocs cada vegada
més foscos
però també
d'una manera
distanciada
quan ella
més o menys
va
de la manera
que ella va
controlant
tota la situació
malgrat tot
i la forma
com conclou
també
la pel·lícula
que és
més aviat
oberta
i com
jo diria que
la pel·lícula
acaba
és que fa una cosa
molt curiosa
que jo no recordo
haver vist
feta d'aquesta manera
la pel·lícula
fa la impressió
que ha d'acabar
com 4 o 5 vegades
perquè la imatge
es queda en fosc
se sent una música
que tu ja penses
que sortiran
els títols de crèdit
i llavors la pel·lícula
continua
és a dir
que em fa la impressió
que la directora
ens vol dir
que la història
podia acabar
en diferents moments
però ella
la va continuar
i et va dient
d'alguna forma
crec que amb aquests
títols
et va dient
no, no
podem anar més enllà
a les persones
que viuen d'aquesta manera
mai no se'ls acaba
el pou
poden continuar caient
poden continuar caient
i arriba un moment
en el que
veritablement
és angoixós
perquè no saps ben bé
i encara així
té un equilibri
la pel·lícula
tan bo
per mi
que no deixa
que els personatges
caiguin del tot
llavors els manté
sobretot aquesta noia
protagonista
que per mi
té un canvi
unes evolucions
al llarg de la pel·lícula
probablement interessantíssim
de tot
de pentinar
de maquillatge
de manera de funcionar
de desenvolupar-se
i al final
et deixa allà
com amb un interrogant
de dir
bueno
si us en recordeu
és que l'escena final
és molt maca
perds de vista
la noia
que hi ha un fons
del mar
llavors ella queda
com a la dreta
de la imatge
i de cop
la veus passar
així amb un gest
decidit
de dir
continuo
continuo endavant
malgrat tot
és a dir
tiro endavant
i provo
una altra cosa
a veure si trobo
el meu camí
perquè tota la pel·lícula
és la història
d'aquesta noia
per intentar
trobar un lloc
i una manera
de funcionar
que algú
li deixi fer
alguna cosa
perquè és espantós
és terrible
vull dir
ella simplement
intenta viure
normal
una vida normal
una vida normal
i la cosa
més greu
més greu
que fa
és que decideix
anar-se'n al llit
amb un noi
que li agrada
i a partir d'aquí
se li tanquen
totes les portes
i diu
bueno
doncs
prova una altra cosa
i va fent
i fins i tot
al noi
li ofereix
casar-se
i diu
però és que no
és el que vull
t'estimo molt
però no és això
no vull quedar-me a casa
tenir fills
i vinga
ja s'ha acabat
la meva vida
aquí
llavors prova una altra cosa
que és molt discutible
però tira endavant
i que és una pel·lícula
jo diria que dura
força molt important
a mi m'ha entusiasmat
la veritat
i tot boi
l'he de veure
el grupet aquell
que formen elles
que formen
són quatre noies
sí sí
perquè els grups de noies
es veu que són quatre
sempre
perquè hi ha un moment
que una li diu
us falta una
us falta una
jo el que trobava
bo de la pel·lícula
era la descripció
del barri
i de com es pot trobar
una nana
amb aquestes característiques
que no la deixen fer
em sembla que al principit
no la deixen fer
una opció
que ella vol fer
de formació professional
sí ella vol fer
batxillerat
diguéssim
anar a l'institut
que diuen
i l'obliguen
per les notes
i per tot
a fer una mena
de formació professional
és una nana
que no té
com
punts
de
de pollo
on te
girar cap una banda
i una altra
i té una solitud
que sí que l'entens
en la solitud
i llavors entens
que
aquest tipus
de
nana
el de formar
una banda
que són aquestes quatre
és un recurs
d'una solitud
que no la supleix
perquè hi ha un punt
que no la supleix
ella continua sola
però que
li permet
anar tirant
i llavors
el tros aquell
de les quatre noies
aquella gresca
que fan una nit
que se'n van
a un hotel
que es fan allà
les tomes
en aquella
aquella juerga
estan
molt molt i molt
ben fetes
i el món adolescent
sense
sense
referències
i sense
quadrículos
on agafar-se
està ben descrit
i en canvi
tot i així
com a història
trobar el millor
de trombó
però és que
és el que sempre
ens passa a nosaltres
vosaltres busqueu
sempre història
i jo busco
una altra cosa
jo busco
la fermesa
que tenen
algunes
característiques
i vaig trobar
tot això
la història
és clar
una mare
que treballa
no és tan important
per mi
sembla que aquella mare
treballa les nits
ella té
molt
familiarment
aquest tipus
de famílies
té un germà
gran
aquest germà
gran
que
la controla
exacte
però la controla
d'una manera
que no la protegeix
la controla
però no la protegeix
i no la condueix
i no l'ajuda
i no és
una referència
per tant
no fa cap dels papers
que li farien falta
amb ella
i això està ben vist
això està ben vist
clar
també no diria
que tu haguessis vist
les dues
perquè llavors
podries comparar
ho faré
ho faré
per la setmana vinent
però jo ja dic
jo només dic
que aquesta mà
semblar
boníssima
i l'altra
deu tenir
menys història
teniu un problema
i és que nosaltres
havíem vist primer una
i a continuació
l'altra
i clar
la primera ens va
sí però és igual
però és igual
vull dir
jo no vull
tampoc establir
comparacions
entre pel·lícules
cada cosa
és una cosa
sí però quan has vist
un autor
sí que tendeixes
bueno intenta
jo ja dic que la veuré
però és igual
una pel·lícula
és el que és
pel que és ella mateixa
després la pots comparar
amb altres
però a més a més
que ja queda clar
vull dir que vosaltres
busqueu que tingui
la pel·lícula
una història
un argument
una argumentació
un desenvolupament
del personatge
aquí tot això
està aconseguit
però no de la manera
que vosaltres busqueu
que busqueu com un guió
molt ben pautadet
i això
jo no busco això
no no
no cal que sigui
ben pautadet
cal que sigui bo
ja m'agrada l'impressionisme
però això és molt relatiu
això és subjectiu
vull dir
que a mi m'agrada per exemple
l'impressionisme
jo crec que hi ha un tipus de cinema
com aquest que és impressionista
va donant pinzellades
llavors no cal que el cinema
tot sigui d'un tipus determinat
però bueno
ja anirem parlant d'això
perquè del club
també podem parlar d'això
si no ha sigut una pel·lícula
a veure
anem al club
el club és una pel·lícula
silena
que no té a veure
del tot amb la pel·lícula
però a veure si ho recordo una mica
mira
perquè és del compositor
de la banda sonora
veu que té una miqueta a l'aire
sí
bueno
la deixem així de fons
i ja està
es diu Salve Regina
que té molt a veure
amb el tema de la pel·lícula
i és d'Argo Part
un director
jo també puc confessar
que vaig sortir del cine
tan tocat
jo no recordo
no recordo
haver sortit del cine
amb una
amb sensació
d'haver vist una pel·lícula
tan forta
tan dura
tan radical
jo com ja estava avisat
ja m'havia dit
el Joan que era molt forta
jo no ho sabia
ja vaig preparat
i bueno
sí
i clar
dir-se al club
és un títol amable
clar
i resulta
bueno
expliquem
és una pel·lícula xilena
del Pablo Larraín
sí
d'aquí del 2015
sí
la temàtica
és
quatre homes
que conviuen
en una casa
retirada
en un poble
de la costa
amb una cuidadora
i el resum final
és que aquestes
quatre homes
són
excapellants
de fet delinqüents
i la monja
fa un paper allà
de supervisora
o de
no sé ben bé
no queda clar
no queda clar
però
quan comença
la pel·lícula
què dic d'aquesta pel·lícula
extraordinàriament
ben
ben
ben
mostrada
la història
extraordinàriament
ben
interpretada
tots ells
fan uns
paperassos
i després
el clima
que és una
boira
fosca
tota la pel·lícula
és
oscura
i tota la pel·lícula
és
intranquilitzadora
des del primer moment
inclús
al primer moment
surt un sopar
que estan
els
ells quatre
i la monja
sopant
que és un sopar
que podria ser amable
i també és
intranquilitzador
ja
hi ha allà
un clímax
que
això està molt ben creat
un clímax
que tu
ja
ja
el perceps
com
com a
fosc
com a
que hi ha
un
algú tèrbol
que
està
entre ells mateixos
i en canvi
quan els va descrivint
la càmera
doncs
la monja
inclús és maca
té una cara amable
però
tots ells
els hi veus
un matís
que
jo que no sabia
ben bé
què anava a veure
us ho dic sincerament
ja ho vaig trobar
allò
intranquilitzador
inclús
hi ha una imatge
que surt
un dels personatges
que té un gos
de carreres
i està a la platja
i l'està
l'està entrenant
però surt
el tros
que l'entrena
amb una corda
que ell fa girar
amb cercle
i que al final
de la corda
hi té
un esquer
pel gos
que el fa córrer
i que per tant
jo que sé
li enforteix
els músculs
o el que sigui
però hi ha un punt
quan veig
aquell moment
com l'està
que és cruel
hi ha un punt
que tu no saps
en què
però
penses
home
deixa'l reposar
hi ha un punt
que tu li notes
una crueltat
i són unes imatges
unes imatges
a la platja
la platja
una platja
una platja
ferestaca
no és una platja
no és una platja
ni mediterrània
és una platja
feresta
i
una forma
de procedir
que tu ja
la trobes
fosca
el resum final
és que
apareix un personatge
estrany
allà
que
canvia la història
de tot
aquell grup
perquè
ve un
nou
bueno
apareixen dos personatges
dos personatges
primer
el pescador
més jove
que comença
a denunciar
més que denunciar
comença a cridar
perquè ha tingut relacions
amb un dels capellans
d'allà
i després
arriba l'altre
després arriba
com deies tu
el que vol
el que vol posar ordre
en la casa
i de fet
vol tancar la casa
és a dir
allà hi ha una mort
i ve la policia
ells no acaben d'explicar
ben bé
com ha sigut
aquell suïcidi
que es presenta
com un suïcidi
però
ells no acaben d'explicar
tot el que realment
ha passat
i per tant
la policia
allà ho deixa
no es veu més
la policia
induït
induït
perquè li posen allà
la pistola
que tampoc no saben
què passarà
però bueno
la cosa va així
el resum final
és que
tot allò
és pertorbador
constantment pertorbador
llavors
arriba aquí
allà
un altre capellà
que ve
a aclarir-ho
i ve a desmuntar
el garíto aquest
en el fons
i ell
entén
que aquelles persones
són delinqüents
apartats
en allà
per la
la pròpia
la pròpia
estructura
eclesiàstica
del país
perquè no molestin
que no creïn problemes
però allà
els quatre personatges
finalment són
un pederasta
un que suposo
que ha estat
amb el règim
de Pinochet
perquè és
un era
és
excapellà
militar
castrense
un altre
venia
nens
res
nascuts
de noies
jovenetes
que els hi prenien
i feien
negoci amb això
un altre
té un Alzheimer
però
que
confugi
és a dir
quatre personatges
terribles
hi ha un moment
i la monjatela
bueno i la monjatela
monjatela
allò és la cosa
més equilibrada
sí sí sí
la més siniestra
de totes
al final
i llavors
aquest capellà
que ve a aclarir
això
i a desmuntar
el garitu
els hi va fent
un tercer grau
a tothom
els hi va fent
declarar
en quina situació
estan
aquells planos
i contraplanos
és boníssim
i a part que
ho fan molt hàbilment
perquè en el moment
que comença
o que
hi ha un canvi
d'interrogatori
tu veus
l'interrogador
i no saps
amb qui està parlant
llavors sempre estàs
com pendent
a veure ara
amb qui estarà parlant
està molt ben fet
està molt ben pensat
tot
molt ben
i unitjat
però bé
això és l'argument
és el que diem
això és la història
tot i així
jo haig de dir
que la pel·lícula
és una pel·lícula
molt compacta
molt consistent
una pel·lícula
que denuncia
aquestes situacions
que només poden ser
malèviques
i que de fet
possiblement
ell explica
el mateix director
quan va a la pel·lícula
es veu que ells
ho van descobrir
que això existia
clar clar clar
realment a Xile
i no hi ha una casa
només
hi ha moltes cases
i dona xifres
jo no les tinc aquí
ara no me recordo
les de l'altre dia
quines eren
no ho tinc aquí
que dona que
en el cas d'Espanya
també es produeix
segurament
hi ha cases
reservades
on hi ha gent
que ha tingut problemes
problemàtiques
jo el diumenge
és que clar
només un incís
el que
aquesta pel·lícula
tres pua
és
aquesta església
catòlica
basada
en el que sigui
però que
ha
induït
a una
forma de funcionar
hipòcrita
i repressiva
llavors
crea aquest tipus
de problemes
que són
en el fons
malalts
ara
ara estem arribant
ara
molt bé
i qualsevol sistema
qualsevol sistema
hipòcrita
i repressiu
clar clar clar
estan parlant
abans de taxi
tereant
bueno la resposta
del director aquest
és molt diferent
que l'aquesta pel·lícula
aquella el que fa
és sortir
per una altra banda
però
la hipocresia
mantinguda
mantinguda
mantinguda
amb una repressió
constant
les 24 hores
del dia
fa uns personatges
que no
que
que no hi ha
manera
de fer allò
net
i llavors
aquesta pel·lícula
explica
aquesta foscor
constant
a sobre
a mi el que em sembla
també
unes coses
més empunyents
també de la pel·lícula
al final
quan te'n dones
compte
que el que ha vingut
a tancar la casa
no la pot tancar
és a dir
la corralen
de tal manera
els altres
que la mediocritat
i sobretot
la perversitat
que hi ha allà dintre
i no la pot
el secretisme
que hi ha
i doncs
tot el muntatge
no sap com fer
només que
se'n va
doncs
decideix
no
però aquí
és el que hi ha
més interessant
de la pel·lícula
perquè hi ha dos registres
diferents
hi ha un
que és
el condicionament
que li fan
perquè
clar
l'amenacen
l'amenacen
de portar-ho
tot als mitjans
de comunicació
la monja
diu que ella
anirà
a la tele
sí
però a part
està
el que ell
vol aconseguir
i el que jo crec
que és més
punyent
i més profund
de la pel·lícula
perquè en un moment
determinat
un dels personatges
se sent ja
corralat completament
i diu
és que
perquè la resolució
que ell treu
és
a veure
ells estan fent
allà una vida
però que no és una vida
que tingui res a veure
amb el que ells
havien escollit
com a
sacerdots
estan fent apostes
amb gossos
de cursa
estan
amagant-se
i vivint una vida
doncs allò
bevent alcohol
i fent un sopar
tot allò que anem veient
al llarg de la pel·lícula
el que feia
el tràfic
de bebès
és un
alcohòlic
clar
llavors està parlant
d'aquesta
pocresia
de la que tu deies
i la solució
que troba
la solució
que troba
pel fet
que no vol
perjudicar
la imatge
de l'església
però al mateix temps
vol
que hi hagi
alguna cosa
que faci
que aquella gent
tingui una funció
semblant a la que
ells havien escollit
i que l'església
en general
com a metàfora
serveixi
de nou
per alguna cosa
no només per amagar-los
és fer
el que fa
és agafar
aquella persona
que havia estat
perjudicada
inicialment
per aquella mateixa gent
i les deixa
allà
perquè la cuidin
és la condició
que els hi posa
i a aquesta gent
hi ha un moment
brutal
en el que
els diu
mira però a mi
m'heu de tenir en compte
tot això
i fa un reguitsell
dels medicaments
que es pren aquest home
i els hi diu
si alguna vegada
agafeu una pastida
aquesta
d'acord
vigileu
perquè si la barregeu
amb alcohol
és impressionant
jo penso que és
és un moment
en el qual
en el qual dius
clar
tot això és el que heu provocat
amb aquesta actitud vostra
persones
que viuen
amb aquest desequilibri
amb aquest estat
en el qual
no poden escapar-se
perquè aquesta persona
és
jo no entenc massa
em sap greu
que el Jaume no hi sigui
perquè ell ho entén més
i a més la pel·lícula
l'entusiasma també
jo diria que té una esquizofrènia
causada per tot això
perquè és una persona
que en principi
la veus normal
treballant a la feina
que té aquesta característica
i de cop
carregant el peix
i tot allò
i quan comença a veure
i això
jo vaig pensar que era una esquizofrènia
és veritat
hi ha una escena
també que vull comentar
o una esquizofrènia
o un addicte
sí però
no ho sé
jo no ho vaig destinc
però el símptoma
que té
quan té aquesta addicció
el brot aquest
és de
de transformar-se
completament
és un brot
però
però
i començar a fer aquella letania
com si estigués somiant
i començar a explicar
començar a parlar
amb un detall
esfareïdor
allò de
és insuportable
terrible
és terrible
ho vaig trobar insuportable
no no
tens raó
tens raó
jo no me'n recordava
d'aquesta facena final
i és veritat
és molt fort
però tot i així
el que sí
que és veritat
això que dius tu
però hi ha un punt
de fracàs
ell no pot aconseguir
se'n va
no ha resolt el problema
els obliga a fer això
però perquè tota l'estona
ens han estat dient
que han anat tancant cases
nosaltres pensem
que l'objectiu és tancar
però potser l'objectiu
no és tancar
potser les altres cases
no no no
escolta
potser les altres cases
les havia tancat
perquè no havia trobat
el punt
segurament en aquesta casa
ha trobat aquesta persona
que a les altres cases
no hi era
perquè també sexualitat
jo la sensació
que vaig tenir
és que no podia tancar
perquè la monja
la monja sobretot
la currala
li diu que portarà la tele
sí però ell també
els currala
amb ells
perquè ells no s'esperen
i ells no volen
aquella persona
fins i tot hi ha un
fins i tot hi ha un
que els hi diu
no jo
abans de quedar-nos amb aquest
prefereixo marxar
se sent
la veua no
i l'altre li diu
no tu no marxaràs
ells estan atrapats
allà també
tu no marxaràs
tu et quedaràs aquí
igual que tots nosaltres
perquè l'oportunitat
que ens dona
i aquesta frase
també és contundent
l'oportunitat
que ens dona
la nova iglesia
tal i qual
la frase aquesta
clar
volem dir que
d'alguna manera
sí que hi ha
jo crec que fins i tot
el Pablo Larraín
jo crec que vol donar
com un puntet
allà fosc i llunyà
però d'esperança
el fet
que es pot arribar
a canviar
una mica les coses
i malgrat tot el que
hem anat veient
al llarg de la pel·lícula
hi ha una possibilitat
entre cometes
no m'agrada molt
la paraula
però bé
una possibilitat
de redenció
que és la de cuidar-se
la de fer-se càrrec
del mal
que s'ha provocat
durant tants anys
com a mínim
que aquesta gent
es faci responsable
com a mínim
de manera metafòrica
que l'església
es faci responsable
jo estic d'acord
jo estic d'acord
i es faci responsable
i ho aflori
hi ha una cosa
que en canvi
a la pel·lícula
la trobo fluixa
que és
el tinglado
que munten
per
desfer-se'n
del personatge
incòmode
és una mica forçat
allò
jo el trobo
cinematogràficament
com a guió
allò
no acaba
de ser creïble
i mira
que allò
és terrible
allà
la monja
que se's destapa
del tot
allò
és terrible
però en canvi
millor
la cadena
de la història
és potser
el que trobo
feble
per això
i és feble
i per això pot ser
que tinguem
dos visions
la teva
és a dir
allà hi ha
aquest personatge
que és víctima
i
se li mola
és que
és una barreja
i llavors
no acabes d'entendre
que
el barri
en general
com aquells dos
aquells tres personatges
que estan a la platja
que un d'ells
els va comprar
perquè
li clavin
una pallissa
que no està molt clar
que li han de clavar
una pallissa
si és
el desequilibrat
o és
l'investigador
no queda del tot clar
en cap moment
ho diu
si no està clar
no està com bé
no
el que passa
és que
és forçat
perquè
volen aconseguir
aquest efecte
però jo crec
que és realista
és forçat
de guió
és molt delicat
i jugar molt fort
al contrari
per mi és creïble
per mi les persones
reaccionem així
ens diuen
el barri que ells
se n'hagués adonat
allò hagués sigut
matar els gossos
és una cosa
que no hagués ressonat
pensava que no ho diríem
però ja ho has dit
no, però no passa res
no passa res
jo sóc favorable
jo sóc favorable
els espòilers
no hi ha problema
no, no
passa bé
el que crec
és que el barri
amb una acció
tan contundent
com la que ells fan
no pot ser
que aquell barri
que és un barri
de pescadors
de gent més o menys rara
però
no
no respondria
d'alguna manera
però és la tendència
que tenim
no, però és la tendència
que tenim
en l'humanitat
que és agafar un cap de turc
i anar per ell
vull dir
això ho hem vist
milers de vegades
és el linxament
típic i clàssic
de les històries
de l'Oest
del Fris Lang
quan va fer
totes les seves pel·lícules
vull dir
això
és complicat
i està agafat pels pèls
vull dir
que jo ho reconec
però
és realista
és realista
així com tot l'altre
és perfecte
és una bona pel·lícula
jo penso que
merescutament
li van donar
el premi aquest
de film guanyador
del gran premi
del jurat
de l'edició passada
del Festival de Berlín
merescutament
és a dir
penso que és una gran pel·lícula
que hem de marxar
s'ha d'anar
a veure-la
amb consistència
i optimista
aquell dia
perquè sortiràs
bastant tocat
jo entre aquesta
i Taxi Teheran
que ja us ho he dit
que era blanca
aquesta és la fosca
com contraposada
completament
va la setmana vinent
pioneres del cinema
molt bé
a reveure
bona nit
adeu
M de música
un programa
realitzat
i presentat
per Maria Quintana
molt bona nit