cinema sense condicions.
Música. Música.
Bona tarda.
Bona tarda.
No us podeu queixar de la rebuda musical que heu tingut avui. Amb la música de Nino Rota. Entrant d'aquesta manera als estudis de ràdio d'Esberg sense condicions. Què tal? Molt bé, molt bé. Bona tarda.
Nino Roth, efectivament, pràcticament el compositor que va composar totes les bandes sonores. Sí, senyor. No sé si algunes deixen darrere de... No, em sembla que des de la primera, de fer que el coneix a la primera pel·lícula que fa, aquella del... I els van conèixer en el rodatge d'aquella pel·lícula i a partir d'aquest moment es van fer amics, suposo, i van fer totes les pel·lícules junts.
Estem parlant de Federico Fellini, l'amic de Nino Rota o l'inrevés. I per això estem sentint aquesta música de Otto Emezzo concretament. Comencem per aquesta perquè és una pel·lícula en la qual ell parla de la seva pròpia vida com a director i de les seves obsessions. Una cosa tremenda.
És un director que s'ha oblidat de què tracta la seva pel·lícula. És veritat. Que bé que tornis a estar aquí. Que bé que tornis a estar aquí. Avui ens vol explicar amb la segona part de la pel·lícula ens vol parlar de la pel·lícula mai feta del Federico Fellini que ha portat el guió fet
La pel·lícula l'estan aquí, Federico Fellini, Un Viaje de Mastorna. El Viaje de Mastorna està justament editat en castellà per l'editorial, bueno, en la col·lecció Bad List, i l'editorial ja us la diré, però està editat i es pot comprar i llegir.
Què el tenim en castellà? No el tenim en italià? En italià no l'he aconseguit. Si el voleu comprar, el podeu comprar perfectament.
La cosa, com sempre, tindrà tres parts. Una primera part, que podem parlar de les estrenes que hem vist, de les coses que aconsellem. Una segona, que l'Andreu pot començar a introduir aquest insòlit fet que ell s'ha documentat sobre una pel·lícula mai feta pel Fellini, però que ell tenia ganes de fer i que, per una raó que ens explicarà molt curiosa, no va arribar a fer.
I la tercera part seria parlar una mica de Fellini general i per això tenim aquí la Titziana. Però per què dieu Fellini? No es diu Fellini? No, no, no. Fellini, Fellini. És que ho he de dir jo perquè, clar, Titziana aquí no volia... No ho faré mai més, no ho faré mai més. Fellini.
A veure, hem de donar una miqueta... Quines pel·lícules heu vist? Aviam, què heu vist? De Fellini? De Fellini hem vist moltes, però aquests dies no. Què heu vist de parlar d'estrenes, de coses que vindran o que... Això ets tu el que ho veus, les pel·lícules que vindran, igual que Tiziana. Jo vaig veure Noé, però Noé ja fa tant de temps que s'ha estrenat. Jo també l'he anat a veure. Ah, doncs mira, llavors l'hem vist tots quatre. Tots quatre. I tu què penses? Aviam...
Jo, per fer rasi curt, penso que és una bona pel·lícula, ben feta, espectacular, que a més a més el guió no patina. I amb la qual cosa, a mi em va agradar. Més que res perquè m'agradava el tema del conflicte del noé.
presentat a la pel·lícula aquest conflicte d'entre la voluntat de Déu i la voluntat de l'home o si vols veure d'una altra manera de la voluntat de les forces de la natura enfront la voluntat de l'home. Aquest conflicte home-natura que és més que evident a la pel·lícula. I a mi el tema aquest m'agrada. La meva opinió és viajada perquè d'entrada el tema m'agrada.
Per altra banda, la pel·lícula està molt ben feta. Jo la vaig trobar espectacular i realment ben construïda. I el protagonista, l'actor principal, el Russell Crowe... Però no agrada les dones del programa, Ferran, que ho sàpigues. Que et vas perdre el sopar de l'altre dia. No m'agrada, no m'agrada. Estic d'acord, però està molt bé.
Hecha, feta, pero al mismo tiempo que me ha decepcionado un poco porque no sigue bien la línea del estilo del director. Yo soy una aficionada a las películas de locura del director.
A mi em va semblar molt atractiu, i inclús el disseny, la forma d'estar feta, a mi no desentonava amb les coses que anteriorment havia fet. Si penses en el Cisne Bla, Cisne Negro, o penses en Requiem per un sueño, jo veig que es nota que és del mateix autor.
Jo sí que ho veig jo, no sé si és que jo... El que passa és que aquest és una pel·lícula espectacular, una pel·lícula blockbuster que en diuen ara, una pel·lícula feta amb molts mitjans, això és veritat, però és que a la vegada la fotografia és extraordinària. Jo vaig entrar al cine i a sobre em sembla que el Francesc ho sap.
A mi és un personatge, un actor, un director que no m'entusiasma, m'agrada però no m'entusiasma. I en canvi aquí, com que anava molt fred i molt així, em va anar sorprenent. I a mesura que anava avançant la pel·lícula pensava, caram tu, quina cosa estava molt cuidada. Jo li he de donar la raó a Titxana i suposo que Andreu estarà d'acord que no, és la pel·lícula temàticament i en sentit abstracte, la més potent que té i molt menys.
A veure, per ser el que és, per ser aquesta pel·lícula que suposadament ha d'estar plena d'acció, jo crec que fins i tot les escenes d'acció aquestes fetes per ordinador no se li dona tanta importància. Estan bé, però no se li dona tampoc tanta. Hi ha un moment en què els gegants aquests de pedra estan matant allà homes i dius que tampoc són unes escenes super ben fetes. No acabes de veure allò...
Una altra pel·lícula s'hauria contemplat molt més allò, haurien vist com es tallen els caps, ja simplement veus com li donen un cop al d'allò i desapareix la persona, però tenen un pressupost molt determinat i jo crec que se li dona una importància força equilibrada a la part també que deia Andreu del dilema del personatge. Jo penso que quan es torna boig, un personatge que és capaç de sacrificar la seva pròpia nissaga, la seva pròpia
perquè no sap on és, ha perdut el seny, però tot ho acaben deixant massa en comparació amb el Cisne Negre, que és una pel·lícula brutal, amb un final sense cap mena de contemplació. Un altre personatge pot acabar amb una persona que ha arribat a aquest punt
de bogeria, com el que veiem allà, és una pel·lícula molt tirant a Disney, per dir-ho així, que és la categoria aquesta que sempre fem servir per entendre'ns, molt de dir que no hem d'acabar bé i acabar com sigui, una mica forçats i que això és veritat. Les altres pel·lícules del director, que les veig molt més inquietants, en canvi amb aquesta rebaixa,
Hi ha certs moments que dius, ostres, realment, per exemple, el conflicte entre el Tobalcaïn i el Noé, ostres, doncs dius, clar, al Tobalcaïn a vegades l'entens i et poses una mica al seu costat, no? I en canvi el Noé et sembla un boig, quan en realitat...
Hi ha una escena de bogeria absoluta en la qual hi ha dones intentant salvar-se de la inundació que estan agafats a la nau i el noent no vol saber res dels crits i li diuen que siguem una mica humans i ell diu que aquests han de morir.
i llavors veritablement és una mica de malson. Aquell moment te'n congeix el cor. Potser és el més potent de tots diria jo. No està malament però és veritat, torno a dir-ho, que jo li dono la raó a això, que heu de tornar a veure les pel·lícules, heu de recuperar la fonte de la vida, per exemple, és impressionant. Que diuen que té algun element d'aquest.
Però allà és molt diferent. El tel a part, podríem dir que mística, en aquesta pel·lícula també apareix, com diferents registres, diferents narratives, la barreja de la mitologia, allà el que passa és que tot té una coherència molt diferent. I a més, a la fuente de la vida tot està basat i tot està posat en consonància una història en realitat molt petita. Aquí és tot a l'inrevés.
Aquí està tot el que ens expliquen posat en referència a una història molt gran, com és la història bíblica de Noé, de la final del món, d'un apocalipsi, d'una tornada a començar. Allà és el contrari. Allà és una persona, un doctor que vol salvar la vida de la seva dona, aquesta malalta de càncer.
I a partir d'aquí veiem diferents registres narratius que ens intenten arribar al punt de què vol dir intentar aconseguir la immortalitat, la recerca que sempre han tingut les persones, la humanitat de la font de la vida, de diferents maneres. Llavors la coherència que té la pel·lícula és impressionant, és enorme. I la conclusió que treu al final també, la delicadesa amb la que tracta el tema,
malgrat la brutalitat de moltes escenes és molt diferent. L'equilibri, la potència, el desastre sec... La veurem, la veurem. És una pel·lícula per mi bàsica. La veurem, no l'he vist tant. Jo us puc parlar d'una cosa que puc recomanar d'un film que estrena en aquest divendres, que es diu Matterhorn, i d'un director nou, és l'òpera prima d'un director holandès,
Jo penso que si a vegades ens queixem, i ara mateix potser algú pot tenir aquesta tentació, dels grans projectes de Hollywood que gasten milions amb dòlars, amb uns guions que no satisfan, que estan buits de contingut i de plantejament, i que a vegades una petita pel·lícula d'algun lloc d'Europa conté més essència en el guió i més elaboració i millors històries que aquests grans apopelles nord-americanes,
Aquest és el cas de la pel·lícula que vaig a comentar ara, que és Matterhorn. S'està en aquest divendres i és Matterhorn, per començar a introduir coses, és una muntanya, jo ho desconeixia, la pel·lícula potser en el final de la pel·lícula ho il·lustra, que en italià es coneix com a Zervi o Zervino, és un dels alps suïssos, que en francès es coneix com Zervin, i que en alemanya es diu Matterhorn. És un dels cims més alts dels alps i és un emblema icònic, per això suposo que s'utilitza en la pel·lícula dels alps de Suïssa,
tot i que el film és holandès, i que cada estiu es veu un nombre important d'alpinistes intentant escalar una de les arestes del cinema. No vull explicar gaire cosa de la pel·lícula perquè penso que té uns quants efectes més o menys de sorpresa i que penso que és millor que el mateix aspecte les descobreixi, però en canvi vull destacar algunes coses que em van ploure molt. La vam veure amb el Jaume, que no em podeu venir avui, i els dos em sortien entusiasmats del cinema.
Vull destacar que és una òpera prima d'un nou director dels Països Baixos, que és original, que és divertida en alguns trams i que també és un drama en altres, i que guanya per mi la història a mesura que va avançant, és a dir, realment que es fa, sobretot al final, molt emotiva, molt forta, té molt potent, i no t'esperes que hi hagi fins i tot aquell final. Que ha sorprès al públic de tots els festivals en els quals ha participat, val la pena que tinguin moltíssims premi, i després els desmentem.
i crec que la seva història mostra la ciutat nòrdica molt enllunyada de la nostra, perquè tant ens conta que allò no passaria segurament a un país mediterrani. I també crec que podia caure en la ridiculesa, en una cosa absolutament increïble, i en canvi sorteja molt bé, amb un humor aparentment insubstancial però que té molt de contingut,
Es sorteix aparentment d'aquests esculls i se'n surt d'una forma extraordinària. Crec que la pel·lícula té cabuda moltíssimes coses. És una pel·lícula de contingut, de tema. S'està dient una sèrie de coses molt concretes.
a més a més de l'humor. És una veritat, té una veritat de repertori de sentiments, de valors caducs i valors eterns, de solituds cròniques, perquè tots els personatges estan molt sols, en aquella solitat nòrdica, i de feliços retorns més o menys a la infantesa. Per mi té una gran interpretació i crec que era difícil mostrar els dos personatges que apareixen en la pel·lícula perquè són
Absolutament inclassificables, i a la vegada entranyables. Són gent molt estranya, molt rara, perquè d'entrada diuen el que fa aquesta gent, com es comporta. Però en canvi, això produeix una comèdia excèntrica, amb un humor desconegut per nosaltres, perquè és un humor més nòrdic, però que alhora té, com deia, un missatge molt potent d'uns personatges que compartim la seva solitud, que intenten, veiem al final de la pel·lícula, viure o canviar la seva vida rígida i nòrdica que porten, que els ha allunyat de fet de la vida en ella mateixa.
Per tant, és una pel·lícula petita, una petita joia, jo diria.
que al final produeix un gran efecte i que jo diria que gairebé tens ganes d'aplaudir. S'ha fet amb el premi de la Pilar Miró, el nuevo cine director de la Seminici, va guanyar el premi de la crítica i del premi del públic del Festival Internacional de Cine de Moscú, el premi de públic del Festival de Cine de Rotterdam, sent la primera pel·lícula holandesa premiada des de 1997 perquè holandes no fan gaire pel·lícules i aquesta és una de les que ha tingut més èxit. A més a més ha format part de les seleccions oficials de festivals internacionals com el de Vancouver i el de Shanghai.
Jo crec que és una pel·lícula de les que poden fer darrerament, de les que s'estrenaran la setmana que ve, realment entranyable, realment interessant. Ens estan arribant pel·lícules dels Països Baixos últimament, perquè tenim aquesta que vam veure fa no gaire, que vam comentar, la de Broken Circle Breakdown, que aquí es va dir, de fet a França i a partir d'aquí a tot arreu a Alabama Monroe,
I que m'ha fet gràcia perquè has comentat una mica el mateix que vas dir d'aquella, perquè vas dir que són personatges estranys que no s'acaben d'entendre com fan, com si allà en els Països Baixos hi hagués una manera una mica diferent.
Hi havia el festival de Cannes, hi havia aquesta Borgman d'Alex Van Vanderman, que jo conec només aquesta, ho confesso, però m'han dit que és un poc el seu estil, no és el que fa tot el temps. I allà, la mateixa cosa, no saps, no t'interesses de què, et preguntes per què aquesta gent ho fa d'aquesta manera.
De fet, si anem una mica enrere i pensem en el director segurament més conegut dels Països Baixos, que és Paul Verhoeven, de fet, doncs ja és això. Si veiem delícies turques, si veiem el quart ombre, de vegades, veritablement, el que diem ara, no? És un caràcter, és una manera de funcionar que és diferent, d'una mica més cap al sud, és diferent a la francesa, és diferent a l'espanyola, a l'italiana, i llavors ens opta.
i recordo que vas dir això, que no t'havia acabat de convèncer perquè no sabies ben bé els personatges com actuaven. Ja comences a entendre el caràcter dels Països Baixos.
però a mica en mica els vas entenent i entres i t'adones que estan subjectes a una cultura molt diferent de la nostra. Quan vegis Bormann, que és la que ens parla Tiziana, ja t'encantarà. Tu la vas veure? Segurament. Tu la vas poder veure? A mi m'encanto. Com a comèdia o com a tragèdia?
Ai, no sé com describir-la. És com entre els dos, i sí, hi ha aquest estrany personatge que s'introduix en una casa, en una bella casa d'una família... No s'ha estrenat encara aquí, no? No, no creo, no creo. Com es diu la pel·lícula? Borgman. Borgman. De Alex Van Bermerdam. Van Bermerdam. Uau. Vale, vale. No, no, ni idea. Ja.
Jo no l'he vist i volia preguntar-vos si algú l'ha vist, perquè tinc moltíssimes ganes de veure una pel·lícula que van estrenar la setmana passada, jo estava fora de Barcelona, que es diu... On estaves? No cal, no cal.
I que està rodada a França, ella és iranià, el director és l'Akbar Fahadi, que segur que el coneixeu perquè va fer Nader i Samin, una separació, una pel·lícula extraordinària, jo ho he vist quatre vegades ja, i que va ser Òscar, la millor pel·lícula estrangeres de l'any 2011, Globus d'Or, la millor pel·lídia de parlar en anglès també del 2011,
que abans havia vist una pel·lícula que ens havíem parlat aquí que es deia A propòsito d'Eli amb la versió castellana que a mi m'agrada molt i a aquesta l'ha estrenat la setmana passada, la deixen francament bé. Està rodada a França, és una comprensió entre França i Iran.
i és una producció que té també, té globus d'or nominada al millor pel·li d'estrangeres, premis César, té 4 o 5 premis César, el festival de Cans, l'han premiat com a millor actriu a la noia que surt, i deia per si algú l'havia vist, per si algú s'ha vist, tu l'has vist? Sí, sí, sí, jo soc una gran fan d'Àscar Farag, sí. Però com l'has vist? Allà a Berlín també? L'he vist al passat, l'he vist a qui sabe el festival, sí.
Ah, molt bé, molt bé. Avui ho ha vist tot. Fue del año pasado en Berlín. Sí, sí. Esta vez está rodada en Francia, enteramente. En Francia enteramente, en París, pero no lo sabes. Bueno, lo sabes, pero no importa realmente.
Está rodeada casi toda en una casa cerca de una estación, en algún lado de París. Lo importante es lo que está adentro de la casa. Y es una familia y una pareja que está a punto de divorciar.
y que se enfrenta esta pareja que pasa como dos o tres días juntos con los hijos y el nuevo novio de la mujer y el hijo del nuevo novio de la mujer. Entonces es esta concentración de personajes que se confronta.
y el pasado que vuelve de hecho. Todo lo que esta gente tiene en su cabeza y cómo se enfrenta a la otra persona. Estas relaciones dos a dos que el director sabe perfectamente.
Es mejor que nadie dice a mi o es otra cosa? Muy intimista. Como a menudo en estas películas iranianas que son muy intimistas. Puedes discutir para ahora solo de un sentimiento.
No, però millor que Nadal i Simin no pot ser equivalent, però Nadal i Simin sí. És que és una perfecció. Que capla, és una pel·lícula. Però ja, millor d'una separació, jo crec que està a proposió de la de abans. Sí, no sé, però és la meva opinió. Una separació és preciosa, és clar.
En anglès es deia una separació, no deien Nadir i Samin, és un títol espanyol. Sí, no, però es deia Nadir i Samin en una separació. Sí, jo diria que sí. En altres països. Jo ho he vist, no sé quant ha sigut mirant-ho, que he vist que era una separació en anglès. Sí, en anglès sí.
En qualsevol cas, jo la vull veure. És una pel·lícula, avui dia aquí, ho dic perquè la crítica l'ha deixat tot arreu, tothom l'ha deixat pels núvols. És una pel·lícula que està amb quatre estrelles al Periódico, a la Vanguardia... I preguntava si algú l'havia vist. I sí, l'ha vist Txiana i està dient meravelles. Encara més enllà. L'hem d'anar a veure.
I bueno, perquè no tenim, sembla que aquest tercer trimestre no tenim pel·lícula del mes, si no la podíem posar allà com a pel·lícula del mes, perquè si estem obligats a anar a Belga. No tenim pel·lícula del mes perquè tenim tants temes que no hi cabia per al lloc. I també hauríem de dir que estem donant protagonisme perquè ella mateix s'ho està guanyant, vella, que tindrem a Titxiana ja al Festival de Cans d'aquest any. Podrem parlar amb ella. Ja estàs acreditada, ja tens el billet...
Com aniràs? En avió? En bicicleta? És que és un home que es veu que no pot agafar cap mena de transport motoritzat. Això vaig sentir. Llavors, quan el van fer fora de l'anterior edició de Cannes, perquè va dir que entenia els nazis i això, llavors el van fer fora i va agafar la bicicleta i va marxar cap a casa seva, allà a Jutlàndia, sense cap problema.
Però ara no pot més. Cant no ho acogeix més. No, però parell orgullós amb la samarreta posant. Sóc un d'allò que m'han exposat al Festival de Cant. Ja li va bé per fer propaganda. És un bitxo. Sí, sempre. Doncs del 14 al 25 de maig del 2014.
Allà a Cans estaràs tots els dies? Pregunto. Tu estàs pensant. Recordeu que la Costa va a París, que la podem connectar a París perquè a partir del 13 d'aquest mes, el mes que ve, se'n va a París i està també uns 10 o 12 dies a París.
Podem tenir un dia connexió doble a França. Quin triangle més maco, Sant Just, París, Cans. Aquell dia, si ho podem aconseguir seria interessant. Ja anem teclejant, anem preparant les diners. Si hi ha més pel·lícules per parlar de les novetats, passem a novetat. Si no, jo donaria peu a en Andreu que ens parli del Ginetta Insomne.
Has vist els papers que tinc sobre la taula però en realitat us has d'explicar la història de com ha arribat això i després la Titxiana potser ens allargarà més o ens il·lustrarà més respecte a Fellini. Titxiana coneix a Fellini no?
Sí, no conozco Fellini, pero no sé mucho del viaje de... I és que no sabia res, tampoc, a mi m'ha sorprès. Jo també per això, perquè és una història molt curiosa. A més a més, com que demà Sant Jordi comentarem un parell de llibres, per si algú es vol animar a comprar algun llibre relacionat amb aquest tema, i és que tot aquest viatge fins a conèixer aquesta pel·lícula que Federico Fellini no va fer mai,
però que li hagués agradat molt fer el viatge de Mastorna, aquest camí comença amb un escriptor italià que a mi m'agrada molt, que és en Dino Puzzati.
El Dino Butzatti també té una novel·la que ha estat portada al cine, justament al Dessert dels Tartars, que a mi és un escriptor que m'agrada moltíssim, un escriptor que més era periodista. En canvi, aquí a Espanya no té gaire...
Sí, molta expansió. Hi ha algú que li agrada, no té cap problema. És molt italià, és molt italià. Hi ha aquest tema Sant Jordi, doncs jo recomanaria que si algú s'anima que compri algun dels seus llibres de comptes, perquè són molt bons. La Tiziana segurament el coneix molt millor que jo, perquè ella és italiana i, com bé diu,
a Itàlia és molt més conegut que no passa aquí a Espanya. El Dino Butzatti, si li podríem buscar un equivalent a la literatura catalana, jo potser li buscaria el Pere Caldés. Jo l'associaria molt a Pere Caldés, que també és un escriptor que té un punt de fantasia o d'imaginació, de màgic en les seves històries. Dino Butzatti també ho sap introduir molt bé, això.
I resulta que la història comença amb el Dino Butzatti perquè en Fellini, quan estava treballant en un editorial, va llegir un conte del Dino Butzatti que li va agradar molt i d'alguna manera ja li va quedar fixat aquell autor i més endavant em va llegir un altre que el va impressionar tant
que li va produir un somni molt potent. I això és tal com ho explico, realment és així. Li va produir un somni molt potent que quan es va despertar va dir això ha de ser una pel·lícula. I se'n va anar a parlar amb el Dino Butzati, van entrar en contacte amb ell, van estar parlant i van dir que sí, que s'hi posarien. I al Dino Butzati van començar a escriure el guió de la pel·lícula.
el película El viatge de Mastorra. Ho va fer en col·laboració amb un guionista italià que ja havia treballat amb el Federico Fellini, que és el Brunello Rodi. Treballa moltes vegades amb els mateixos. I llavors tots tres s'hi van posar a escriure aquest guió. I bueno, el guió és sobre un biolotxalista que agafa un vol per anar a la ciutat de Colònia,
a la ciutat d'Alemanya i fer un concert. I en el viatge, resulta que tenen una tempesta de neu, tenen una situació d'emergència i han d'aterrar a terra, un aterratge d'emergència. Però aterren just davant de la catedral de Colònia.
la qual cosa ja és per si una mica sorprenent. Baixen tots els passatgers i els conviden a passar una nit d'hotel mentre es soluciona el problema a l'aterratge. Llavors es trasladen al...
el protagonista de la història, que és un violonxalista, el traslladen fins a un hotel on allà es comença a trobar tota una sèrie de personatges molt felinians. No us explico els detalls, però tota una sèrie de personatges molt curiosos, amb un ambient molt surrealista i amb això, mentre el protagonista, el violonxalista, està a la seva habitació,
i engega a la tele, a les notícies de la tele informen sobre la catàstrofe de l'accident d'Una Blanca. Estan morts? En teoria sembla que estan tots morts. I fins aquí puc explicar, perquè ja la història continua. És una història que a Felini li hagués agradat molt portar a la pantalla i fins i tot vam fer un contracte amb el productor Dino De Laurenti
per fer la pel·lícula i van gastar-se un munt de diners per fer els decorats, uns decorats que eren espectaculars. I de sobte Fellini va decidir que no feia la pel·lícula. I va decidir que no la feia perquè en aquella època es veu que estava molt influït per certes supersticions i un vident li va dir
que si feia aquella pel·lícula, moriria. Seria l'última pel·lícula que faria. I això li va impressionar tant que va decidir no fer-la. Però va ser un projecte que no va acabar d'abandonar mai. Suposo que ell mateix se n'adonava que la seva superstició no tenia cap base raonable i sempre va estar perseguint aquell projecte però que no va acabar mai de fer.
i aquí es resulta que va connectar amb un autor de còmic italià, també almenys per mi molt conegut, i potser la gent no el coneix normalment, però és Milo Manara, que és un autor de còmic molt conegut, que a mi m'agrada molt, especialment alguns dels seus treballs, altres potser no els trobo tan reixits,
i van decidir que ja que no acabava de fer una pel·lícula o que ja que no feia una pel·lícula, faria en un còmic. I van començar a treballar en fer un còmic. Això quan me'n vaig adonar em va semblar fantàstic perquè tres coses que a mi m'agraden molt.
El Dino Buzzate, Federico Fellini i Milo Manara es van trobar i vaig dir, ostres, això ho vaig explicar. El còmic es va arribar a fer, es va acabar? El còmic es van fer algunes pàgines al còmic i si voleu el podeu trobar editat. Està editat en un llibre que explica justament tota la història de la pel·lícula.
El que passa és que la referència concreta del llibre no l'he aconseguda. Sé que està publicat, perquè jo l'he tingut a les meves mans. Diguéssim llavors, Andreu, que està publicat l'Storyboard, potser, de la pel·lícula. A part de l'Storyboard. Però és que realment es va fer un còmic, també. Que expliquem que l'Storyboard precisament és això, és un còmic, diguéssim. De fet, el Federico Fellini era molt bon dibuixant. Era molt bon dibuixant i, de fet, abans de fer el guió, quasi que feia els dibuixos. Empeçó així, empeçó com a dibuixador, sí.
I llavors es veu que li van entusiasmar la idea de fer un còmic i es van fer unes primeres pàgines que estan editades. Si voleu més detalls sobre tota aquesta informació us aconsello que llegiu el blog
d'en Guillermo Meir, que es titula El Gineta Insomne, que és un blog que es diu El Gineta Insomne. Hi parla i explica en molt detall tota aquesta història. Allà trobareu els detalls sobre on podeu trobar aquestes publicacions. Després, per casualitat gairebé, vaig trobar que
Aquí a Espanya està editat per l'editorial Planeta, que abans no ho trobava. Per l'editorial Planeta està editat el guió d'aquesta pel·lícula, que es diu El viaje de Mastorna. I llavors en la col·lecció va clist. Si us interessa conèixer aquesta pel·lícula que Alfalini mai va arribar a fer,
doncs també podeu trobar el llibre. Doncs escolta, em sembla extraordinari. No sé, què opines tu de tot això? La superstició és una cosa molt característica dels italianos o no? Que és una pena. Els italianos són supersticiosos o no?
Los italianos, pues sí, hay super suciosos, no particularmente, no especialmente. En defensa del Felínic val a dir que en defensa d'ell és que van haver-hi alguns signes que es podien interpretar com que podia passar algo. En el primer sopar que va tenir amb el Dino Butzatti,
en el restaurant en el qual van sopar, molta gent va agafar una toxinfecció alimentària, per culpa d'un peix amb malestar. I això suposo que el Felini, tota aquesta mena de signes, devien... Ja he preparat el... Sí, claro, a lo mejor pensaba, pues todos estos son signos de que... M'estan avisando de que no haga. No haga, no haga. A més, se ve que hacía poco que había hecho la película Joleta de Los Espíritos.
Supongo que todo junto no le debía gustar mucho la idea de acabar. Jo suposo que és una informació poquíssimament coneguda per a la gent del món del cine, perquè mai n'havia sentit parlar, o sigui que has fet una troballa molt interessant. Sí, i li haig d'agrair a un company historiador com el Joan,
que en Miquel Raufàs, que és el qui va anar tirant del fil i que finalment entre tu i ell vam acabar veient tot això, però realment una cosa ben curiosa perquè no ho havia sentit parlar mai.
I encara així hi ha una categorització, una frase aquí, relativa a la pel·lícula aquesta, de la que parlem, de la que ens comenta Andreu, d'un crític de cinema i un periodista italià que diu que és el film no realitzat o più famoso de la història del cinema.
Cosa que nosaltres no podem confirmar perquè no coneixíem de res. Que sigui tan famós. Lo que había leído en su biografía era que hasta el final de su vida siempre había algo que faltaba, algo que no había acabado y una película que había en la cabeza que nunca había acabado y que como cada película que hacía
Hasta el final había algo de esta película, ¿no?, de la película May realizada. Sí, sí, sí. Sí, eso lo había leído. Yo he leído también, y aún no me he podido leer el guión, o sea, lo tengo aquí preparado para leer,
pero por lo que he leído en artículos relacionados con el tema, se trata de una película que habla de cosas muy profundas en este sentido, muy íntimas pero también muy profundas, ya tocando muy de cerca lo que es el tema de la muerte, la vida, la permanencia, el recuerdo,
Bueno, en este sentido, supongo que también el hecho de que a lo mejor esto tocara cosas tan profundas a él le debía impresionar un poco. Pero no podemos negar, y esto me parece una buena introducción, como que tenemos que hablar también y tenemos ganas de hacerlo con el director en toda la dimensión, en la obra, en la biografía.
doncs jo diria que és una constant de la seva filmografia. Ell ja parla en la majoria de les seves pel·lícules d'això, d'aquesta característica una mica inaprencible de la vida que se t'escapa, que no saps com agafar-la i que intentes... ara estic mirant, per exemple, i aprofito per posar una miqueta de música, que per mi és una de les seves obres mestres,
de la Dolce Vita, una pel·lícula que està dissenyada com una mena de baixada als inferns per part del periodista protagonista, que és el Marcelo Mastroianni, que jo reconec que a mi em va costar molt entendre aquesta pel·lícula, no sabia fins que vaig veure com estava construïda. Estava construïda en una sèrie de nits i cada nit aquest home va baixant, va baixant un graó més, com si fos un personatge del Dante Ligieri, com si estigués baixant cap a l'infern directe.
Quan vaig veure que estava construïda així em vaig quedar de pedra i em va semblar que era un prodigi. En el personatge Marcello hay muchísimo de él. Él ha empezado como periodista haciendo viñetas para periódicos pero su sueño era ser el periodista para escapar a su padre que lo quería
que lo quería abogado en Rimini. Él se fue a Roma y quería ser el periodista. Pero su sueño final era la poesía, que nunca llegó a ser realmente. Porque no la consideraba, pensaba, de decepcionar todo el mundo en esta época.
Lo bueno, lo que la gente debía hacer era más tener una situación, no sé, un buen trabajo, una buena casa, un físico perfecto y toda esta idea de la belleza, que era la cosa más importante de la sociedad italiana del tiempo. Y en él, en esta película, sí que hay mucho de esta parte, bueno,
Hay el periodista que es él, que es su profesión para siempre, le gustó lo del periodismo y luego hay...
de la realidad, porque él iba a rodar una película, pero antes de rodarla se olvidó de lo que iba a hablar. Eso es lo que dice, pero claro, es como si hubo una falta, un momento en que no sabía qué decir a la gente.
Entonces hizo esta película para decir, bueno, os digo que no tengo nada que deciros. Entonces ves que en la película ves este director de cine que sí, que justamente está completamente en el pánico, sin saber qué hacer con todo el mundo, todo listo, todo listo por el rodaje, la escenografía y toda la gente que trabaja y los actores que le piden
pero que es mi papel, me puedes hablar de mi papel, pero él no lo sabe que es su papel y su obsesión y sueños, muchos sueños, otra cosa a menudo presente en la vida de Fellini que influenzó. Jo no sé si conec tot, segur que no conec tot perquè hi ha unes coses al principi sobretot que no les conec del tot bé, és a dir, jo recordo que almenys aquí a Espanya, i crec que internacionalment ho ha passat el mateix,
L'Estrada és la pel·lícula que li dona un èxit internacional, sense cap mena de dubte, amb la seva dona, la Gina Massina i amb l'Antoni Quinn, que ho fan perfecte. És una pel·lícula que a mi em va fer molt d'impacte quan jo la vaig veure la primera vegada aquí a Espanya, fa molts anys, perquè és una pel·lícula dels anys 51 o 52. Després de veure aquesta, recordo que vaig veure la primera,
Vitelloni no l'he vist encara, però me'n recordo que estèticament era una cosa brutal.
entre l'Estrada, que és una pel·lícula de fons molt clàssica, molt profunda, molt neorealista d'alguna mesura. Perquè jo després, em recordo que vaig estar, com has dit tu, no sent dibuixant, sinó també guionista de cine, és a dir, la Roma Csita Perta del Rossellini i moltes pel·lícules dels primers autors d'aquella època, ell col·labora en els guions, o sigui, ell encara no és un realitzador, però ja està col·laborant en els guions d'aquestes grans pel·lícules. Ell no pensava, tampoc, de devenir realitzador, no li interessava.
Ell volia ser poeta. Jo diria que entre l'Estrada, que és un guió d'ell, i les altres pel·lícules que vostè en fa després hi ha com una mena d'evolució, perquè mentre l'Estrada és una cosa absolutament realista, absolutament de l'època, mostrant una mica el que li passa a una parella, autopersonatges, titiriteros, etc. Les altres són sempre molt més fantàstiques, hi ha un element fantàstic que pesa molt més, o no?
Hi ha una cosa felínica, llegint els papers em va resultar curiós i vaig pensar, potser això explica moltes coses, i és que es veu que va haver-hi un moment que ell va passar pel seconalista. El seconalista li va recomanar que quan se n'anés a dormir i tingués un somni, el dia següent agafés una llibreta i ho apuntés.
i ell com que això d'escriure potser se li feia més fàrregos, en comptes d'apuntar-ho dibuixava. I llavors sistemàticament, sempre que tenia un somni, quan es llevava dibuixava el que havia somiat. I justament els primers dibuixos que hi ha sobre el pel·lícula que he comentat abans,
El viatge de Mastorna són fets per al mateix Fadini, el resultat del seu somni. Sí, de sus sueños. Por ejemplo, me contaba un amigo de esta anécdota que cuando estaba él, cada muchísimas cosas de sus películas de historia vienen de su infancia y de su adolescencia en Rimini, en ese pueblo.
que era un pueblito, con la playa, el mar, que él adoraba, y él veía por el verano... Rimini, perdona, que és el que podem veure a Marcor... Rimini, sí, d'on és, d'on és... Quins són, explica una mica les històries de la seva infància. Sí, Rimini, la riviera romanyola, no? Entonces, es una parte de Italia que siempre ha sido roja, por ejemplo, contra resistencia, contra el fascismo que él vivió y todo.
i on la ignorància un poc renyava en aquest moment, i que era poblada per i Vitelloni, els que posava ells en els seus pel·lícules. I ell ho explica en aquest anècdota?
que una vez estaba, como veía siempre, estas turistas alemanas, suejas, enormes, en la playa y todo, y él era pequeñito, un chaval, como dice este aquí, y se quedó tan impresionado que por la noche soñó esta mujer enorme, pero enorme realmente, que no sé si lo cogía en su mano o algo,
Realmente enorme, y por ello era como la idea de la belleza, era inquietante al mismo tiempo, pero bueno, se quedó con esta imagen. Y luego, años después, cuando encontró a la Anita Egbert, pensó que era ella, ¿no? Pero parece que nunca se lo dije, se lo dijo, pero sí, sí, sí. Yo lo que digo es que, veig com una mena de... Per exemple, tu agafes luces de variedad, que em sembla que la vaig veure, el jeque blanco, los inútiles, que he vist la meitat,
la ciutat olivista, l'estrada, totes aquestes són el màxim consciència. Són com realistes, no? Són pel·lícules realistes. En canvi, a mesura que vas avançant, el realisme va, no sé, 8,5% realista però ja comença a tenir elements que són fantàstics o que són subjectius o que són... Jo recordo... Potser aquesta pràctica psicoanalítica, per dir, el va fer fer-se interessar cada vegada més per aquestes visions o aquest somnis.
Jo recordo que estava a Suïssa, jo era molt jove, treballant en un magatzem a l'estiu per guanyar diners. I recordo que vaig marxar de Suïssa i vaig anar a petar al nord de França. Vaig arribar a un poble poblet que passava feixiny roma.
i havia vist totes pel·lícules allà a Suïssa, dolentes, horroroses, inclús moltes pornogràfiques que molestaven perquè eren una pornografia absurda, tonta, estúpida. Arribo allà i veig Fellini i Roma i Fellini i Roma té elements d'aquest. Hi ha un moment a Fellini i Roma en què hi ha una... que et fa pensar... és com un somni perquè es veu una paret, no sé si us en recordeu, hi ha una paret i hi ha com una música, hi ha un so. I la sensació que estàs a la segona guerra mundial només veient la paret. I clar, allò és tan potent
que ha de ser d'un somni o d'una cosa d'aquestes. I totes aquestes, Fellini i Roma, per mi és una obra mestra. Perquè s'obre, té la fantasia que és realista, o sigui, juga amb les dues bandes. Però Fellini i Roma, que és més lliure en alguna mesura, perquè pinta Roma, que me la veu ell, i que tira endavant i al darrere en el temps, és una cosa que no té res a veure amb l'estrada.
Penses que l'estrada és una cosa clàssica realista i tal? L'estrada era... el guion era per ella, per Julieta Massina. Julieta Massina, com tu has dit, és la seva dona i actriu en moltes pel·lícules seves, sempre perquè ell el volia.
A veces le decían, pero sería mejor tomar como Sofia Loren. Lo que sí sabía, lo que sí sabía es que él va a tener muchos problemas, porque los productores decían que la Solleta Massina fes el plavio principal. Los productores volían una persona más conocida. Buscó una productora más tarde para la estrada. Ninguno quería producir la plaza. En els títols d'acredit consta que la idea de l'estrada és d'ell, i el guió també és d'ell, però l'ajuda un altre guionista, no sé quin.
Sempre, Minelli, Flaiano... El ha trabajado con mireonistas italianos. Bueno, ya no están. No sabia el de la dona. I nadie que lo sustituya. No, no, no. Así no.
caldria explicar que aquests començaments que tu esmentes de cinema neorealista era una mica inevitable perquè per una banda tothom feia aquest cinema en aquella època i perquè tampoc hi havia més mitjans era el final de la segona guerra mundial tothom va començar a fer aquest cinema com una mena de
de plantejament de reconstrucció nacional a Itàlia. Titziana ens ho pot explicar millor. No hi havia mitjans, estava el país destruït. Havia passat tot l'aparell armamentístic d'Europa, d'Estats Units per allà, i el país estava destrossat. I el fascisme. Havia passat també el fascisme, Mussolini. S'havia de començar com des de zero. A mi em fa recordar algunes pel·lícules que havia vist iranianes fa no gaire, fa uns anys,
d'aquest director, que ara no recordaré el nom, del Kiarostami, i que recordaven el mateix. Un cinema fet amb molt pocs mitjans després d'haver passat una guerra també. Això ja és una mica normal que passi. I llavors és normal també que amb els anys, igual que l'altre dia parlàvem curiosament de Pasolini, un altre director bàsic, i que parteix d'uns pressupostos completament... Doncs pressupostos d'unes idees completament diferents. Ell sí que era poeta, com tu ens explicaves, Tiziana, i llavors va fer...
cinema com una manera d'expressar també la poesia, i en canvi Felini comença i part és d'una idea completament diferent, comença a fer cinema... Empeça de la realitat, de sus memorias, de lo que es su pasado, pero empieza de eso y luego la extremiza,
Todas las historias, los personajes, como una caricatura de cada cosa que luego era. Un poco para tomar el pelo a los italianos también, porque los italianos lo sabemos, que todo está exagerado en nuestra actitud y todo, que nos gusta eso.
Yo espero que no, pero sí que él lo hacía por eso. Empezaba por sus memorias, por su juventud sobre todo, y luego sí, caricaba todas las historias fuertes. Yo recuerdo ahora que vi Los Inútiles, y ahora me acuerdo que sí que la vi, la cabé, de Vitellone, y que va de tres o cuatro individuos de un pueblo, ¿no? Sí, que no se ve a nadie.
No los recuido porque nadie se compromete a nada, nadie, todo el mundo. Era una crítica muy fuerte supongo al mundo italiano. Luego más tarde ha declarado que eran sus amigos. O sea que estaba cargando a sus amigos. Sí, pero no era su culpa realmente. Era un momento de la historia de Italia donde había mucha gente que nacía quizá de una familia afortunada y nunca debía preocuparse de encontrar un trabajo ni nada.
y nada encontraba. Lo que hacía era dar vueltas para el pueblo y hacer el macho, pero sin tener nada. ¿Esto ha cambiado en Italia o sigue habiendo...? Sí, sí, por favor.
Espero que sí. Bueno, una parte sí que se ha quedado. Tengo un amigo italiano que siempre habla muy mal de Italia. Y dice que aquello no tiene solución y que no sé qué. Por eso he preguntado por esto, porque hace poco que lo vi me decía... Defensa, defensa una mica, Tiziana. No, pero, ¿sabes? Sobre todo cuando no vives en tu país, empiezas a pensar sobre las cosas más buenas. No, bueno, ahora yo pienso que... Bueno, no hablamos de eso. Iba a nombrar...
El Berlusconi. Està bé això de veure també aquesta exageració de certs costums o de certs comportaments com una manera molt efectiva de criticar-los. Els poses en una dimensió absolutament exagerada i allavons fas veure a la gent que allò realment no condueix a res.
Jo m'imagino, no sé de quin any es calla maior,
Tindria una equivalència amb Calle Mayor, perquè és una mena de reflex de crítica d'un poble també, de la gent d'un poble, de com abusen d'una noia determinada. No la tinc fresca, Calle Mayor. Ui, home, si estigués aquí ara estaria feliç de saber veure la seva pel·lícula gairebé carismàtica. Jo no, jo potser no aniria a una pel·lícula tan sèria, però... El 56 és Calle Mayor. Bienvenido a Mr Marshall.
és exactament la mateixa tècnica aplicada a Espanya. Una pel·lícula a la qual s'exageren tota una sèrie de coses per fer veure que ridícul que és. Esperis els americans perquè arreglin les coses. És així mateix.
Estaríem parlant del mateix grup de directors, el director que ara no me'n recordaré. El Berlanga. Jo crec que formen part fins i tot d'una mateixa generació. És que són generació del neorrealisme que estan als anys 50 aproximadament.
i de persones que han viscut o viuen o una guerra o una situació de dictadura o una postguerra. Jo em va sorprendre, hi ha una pel·lícula que és de Calabutx, que l'actor principal que fa Calabutx, ara que me'n recordo on ve el cap, és el mateix actor principal de Vitaloni.
Alberto Sordi? No, Alberto Sordi no, és l'altre. Franco Fabrizzi Franco Fabrizzi és el mateix actor que fa Calabúig, que és al mateix època, és a dir, perquè és una coproducció calabúig-italiano-espanyola i van agafar alguns dels actors als italians i alguns dels actors espanyols i llavors, esclar, surt aquí una... inclús aquí, a mi em sembla que està fet a mitges amb Albert Langa, més actors, més guionistes espanyols.
però sí que fa pensar en una època determinada del cine en què el que predominava era la història i aquesta mena de fantasia que ell té arribarà més tard, és a dir, a Marcord, o inclús al Nave Ba, que és una extraordinària pel·lícula, que és de l'última fase, potser l'últim que va fer que va tenir en pes,
té una fantasia que les primeres pel·lícules no tenen. Té una imaginació brutal. Jo recordo haver llegit, ara que estem parlant de llibres, el diari de rodatge de la pel·lícula de l'Hotxévita, on estava el guió de la pel·lícula, per part d'un periodista, no recordo el nom, fa força anys,
I la veritat és que em va impressionar, primer perquè el guió tenia una potència molt gran, era literatura important. El lloc que t'han adonat és que tenia una consistència i una potència. Però a més a més el que havia estat seguint el rodatge tota l'estona anava parlant de la característica de com rodava Fellini i les escenes.
i el comparava i això em va quedar molt gravat perquè llavors crec que serveix per entendre molt bé. La capacitat d'aquest home, la capacitat descomunal, jo ja ho dic així directament, penso que és un dels grans creadors de la història del cinema. Vull dir, el que fa ell, de la manera com abans explicava Tiziana, per exemple, Otto Emezzo, és capaç de fer una història de no res. I a partir dels personatges que van entrant i que van apareixent quan ell no sap ni qui vindrà en aquell moment per rodar una escena, doncs això ho explica aquest home, que havia anat seguint la Dolce Vita al rodatge,
Ho explica que en les escenes que es veuen al castell aquells dels aristòcrates que van arribant allà, que es van ajuntant mig ballant en una mena de festa que no saps ben bé on van aparar, ell no tenia ni pensat gravar. Simplement es va anar trobant gent i va dir que tot això ho integro. Ell ho comparava al Fellini com a un general d'un exèrcit que era capaç de moure centenars de persones en un moment determinat en el qual anava creant coses sobre la marxa. Ell tenia un guió preestablert
Tenia el seu compositor, que seguim sentint música d'ell, en aquest cas de Marc Khor, de Fonts, però era ell el que composava la música, el Fellini anava composant-hi i li deia el que volia, l'Inno Rota. Era un geni en tots els sentits de la paraula, llavors amb aquesta capacitat d'improvitzar, d'anar fent que la vida entres dintre de les pel·lícules.
no tant basar-se en un guió, tenir-ho tot completament perfilat i fer que allò es complís. I per això les seves pel·lícules tenen aquest aspecte de coses vives, de coses que en qualsevol moment passa qualsevol cosa que et sorprenen, fins i tot quan les veus una segona o tercera vegada i això no m'havia adonat què passava, és una cosa diferent.
I recordem també que, per exemple, Fellini és una de les referències d'un director que estimem molt tots, crec, que és Woody Allen. Woody Allen, igual que ha copiat a Iman Bergman, però ha copiat a Fellini també, en aquella pel·lícula crec que era Starbuck Memories.
No, ha agafat l'estètica de Fellini, ha agafat la manera d'explicar les històries de Fellini, perquè ha vist que era d'una potència impressionant. És curiós, perquè és el director que ja coneixem, en principi un comèdian, però que per fer-se seriós, per fer pel·lícules de les grans, el Woody Allen va agafar aquestes referències.
No està malament. Iman Berman va dir que feia una cosa com a persona. Li va sortir una cosa una mica rara. No recordo la pel·lícula que copia plans de persona de l'Iman Berman. I copia també Otto Metz, sobretot. Agafa els directors de fotografies, els em porta cap allà. És curiós com el Fellini i el mateix Scorsese, no recordo la pel·lícula.
Si no, em sembla que és Males Calles. Males Calles està agafat a la història d'Ivitelloni tal qual. I són uns personatges que es mouen de la mateixa manera, sense ofici ni benefici, no saben què fer amb la seva vida i és pràcticament un plagi. Però com que està traslladat al Nova York d'uns anys més tard passa com una història original. És curiós perquè ell toma les idees dels italians, l'Itàlia. Les idees del temps en Itàlia.
que se puede aplicar a todo el mundo. En el fondo hace unas creaciones universales, es decir que todo el mundo puede entender lo que les pasa a los personajes. Pensaba que no la había terminado pero es que terminé esta vitaloni. Me acuerdo que es esto, es lo mismo que hubiese pasado en España o en Italia. Es un poco universal y entonces te llega de cualquier modo.
Para mí es más difícil, las que hace posteriormente, pero consiguió también que fueron universales, en alguna medida, porque todo el mundo reconoce que Marcó es una obra maestra, todo el mundo reconoce que La Bebá es una extraordinaria película, quien dice esto dice, no sé, es que tiene 25 películas dirigidas y 52 guiones.
Va escriure 52 guions. Si anem a sensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa, que se'ns acaba el temps. Encara hem de dir que parlarem la setmana vinent. La setmana que ve el Francesc ens parlarà de l'Atom Egoyan i la Coco parlarà d'exòtica. Que és una pel·lícula de l'Atom Egoyan. Fantàstic director, sí senyor. Aquí ens quedem. Tiziana, Joan, Andreu, fins la setmana vinent. Bona nit.
Bona nit.