Cinema sense condicions.
.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Val reconèixer les ignoràncies
i en aquest camp és que
no entro, no entro
de cap manera. Us volia...
O sigui, dic això i d'aquesta
manera introdueixo ja el tema
que aquesta setmana el que he vist
és la pel·lícula aquesta que
han fet sobre el senyor Fischer,
Bobby Fischer, el
senyor aquest que... Ah, sí?
No hi vaig poder anar, però és el caso Fischer, no?
Sí, la vaig estar veient.
Aquest és el jugador d'escacs, no?
Sí, sí. Això m'interessa molt.
Bé, vull dir, el que està més bé
de tot això és que
el tracten des d'un punt de vista
psiquiàtric, psicològic
molt punyent, vull dir,
molt potent, no? I
la veritat és que em va sorprendre
el moment de veure-la. Per mi
va ser molt emocionant.
Aquí sí que hi agafava
tot el que tu vulguis, no? Després
un cop ja l'he paït així
mitjanament, vull dir, ja hi veig
algunes llacunes, no? Però
però la veritat és que, bueno,
el moment de veure-la... I penso que és un èxit assegurat, eh, això?
perquè té una potència de la manera que tracten
amb quina... amb quina lluantor planteja la rivalitat
i, en definitiva, la filosofia
de determinats països,
aquesta lluita que va existir entre
la Unió Soviètica i els Estats Units,
de com s'aprofiten
d'aquesta constant, per exemple,
amb el futbol mundial. Ara,
el futbol que estem veient també té
aquest component, no? Però potser
probablement en el temps que estem
no en aquesta volada,
però aquí, veritablement, hi ha persones
que estaven en el context,
diríem, de...
Tu t'imagines que aquest paio arribés a
superar a tot l'equip rús?
Perquè una de les coses més interessants
que planteja la pel·lícula
és de la manera que funcionen cada un.
Esclar, alguns funcionen com a equip
i l'altre funciona com a individu.
Clar.
I llavors, doncs, escolta,
molt bé, eh?
Em va agradar moltíssim.
Però és més una pel·lícula històrica
o és una pel·lícula com agafa el tema
i es fa la pel·lícula...?
És que aquí és on està el que...
que l'altre dia no sé qui m'ho preguntava,
no sé si...
què és el que a mi m'agrada del cinema
i vaig pensant en la mediació.
O sigui, com a element mediador
em sembla molt interessant el cinema.
Llavors, aquesta pel·lícula,
a més a més, aporta, doncs,
constants reals,
o sigui, que han succeït,
vull dir, la Guerra Freda, no?
Com a punt de trobada.
I, a més a més, doncs, aquest fenomen,
aquest fenomen de les cacs
com a punt de dir,
ostres, tu, quina superioritat
tenen aquests personatges.
I aquesta superioritat és qüestió,
és molt interessant veure
que l'abasteixen, precisament,
de problemàtica mental.
I això em va sorprendre molt.
Però tant a un com a l'altre.
Més amb un que no amb l'altre, eh?
Perquè, al final,
la rivalitat recau sobre...
no sobre un equip soviètic,
sinó com el millor d'ells.
Sí, sí, sí.
Això també em va semblar una mica
la llacuna, molt nord-americà, això.
Crec que havien d'insistir
en aquesta jugada, no?
I com es comporten uns i altres,
quina mena de recolzament,
fins i tot religiós,
en fi, vull dir,
hi ha un component...
A mi em va agradar moltíssim, eh?
Les llacunes ja en parlarem,
quan la veiem tots, no?
Sí, sí, perquè la veurem.
Sí, home, ja penso que sí.
L'ha dirigit el senyor Swick aquest, oi?
És Swick?
El Edward Swick,
no sé com...
si ho dic bé,
és Z,
B baixa doble,
I, C, K.
No sé si ho coneixeu,
jo sí que l'he vist.
Sí.
Sí.
Bé, la realitzo,
molt clàssica.
Hi ha el Francesc, el Francesc.
Sí, molt clàssica, eh?
Jo el conenc aquest, sí?
De què?
El conec a l'Edward Swick?
No, no, però com que l'estàs...
Ah, l'estic buscant,
però no trobo així d'allò molt coneguda.
Amor i altres drogues,
Resistència,
són els títols que veig,
però no em sona molt bé.
Diamante de Sangre,
aquesta sí que va ser...
Ah, Diamante de Sangre.
Oi?
Relativament coneguda.
Sí, com bé.
Bé, és un clàssic...
L'último Samurai, perdoneu,
amb el Tom Cruise, també.
Ah, aquesta va fer, també.
Sí, sí, sí, sí.
Doncs allà ja també hi posava coses prou interessants, no?
Vull dir,
jo el que feia és que allà introduïa el tema,
dir, eh, això de la mitologia només japonèsa no.
No ho vam dir.
No ho sé, ja hi havia alguna coseta.
El Toby McGeard és el seu protagonista,
el de l'home aranya, no?
Sí, el que feia Spiderman.
Spiderman.
Entre altres coses,
ha fet moltes, eh?
Sí, sí, sí.
La veritat és que ho treu bé,
sobretot amb determinats passatges de la pel·lícula,
que és quan ell està més creatiu,
que és quan guanya, en definitiva, no?
La veritat és que em va sorprendre.
L'altre és el Liffes Kreiber,
que també el deus conèixer.
N'ha fet moltes, aquest, també,
jo l'he vist per tot arreu.
És un paio també molt fred,
molt distant,
però de mica en mica com ens el va humanitzant,
i això em va agradar, també.
Vaja, una pel·lícula...
Completa, completa, no?
Sí, sí, la veritat.
Doncs deu minuts després de començar el programa,
potser hauríem de dir, no?,
que estem en el segon últim programa de la temporada,
perquè ja vam acabar...
El primer ja el vam fer.
Ja vam acabar la setmana passada,
però ja vam avisar que potser avui tornaríem,
i efectivament aquí estem Paul Diggler,
Jaume Vidal i Francesc Aguilar,
Joan ja va dir que no podria venir,
que per cert,
li enviem una abraçada molt forta,
que ha tingut un entrebanc...
Ha tingut una ensopegada forta, oi?
Sí, una ensopegada.
Sí, sí, no, ha tingut una ensopegada, eh?
Està immobilitzat, eh?
Sí, sí, sí, ja hem parlat.
I llavors, bueno,
li desitgem el millor possible que es recuperi,
que sembla ser que té per uns quants dies,
però bueno...
Això es recupera, sí, home.
Doncs res,
una abraçada molt forta,
i a les persones,
a les dues dones,
que no han pogut venir tan bé,
a Carme Nebot i a Lídia Amírez,
doncs mira,
no les tenim aquí,
però estan en el nostre cor.
Això, cinema sense condicions.
Ala, ja podem continuar.
Què has vist, tu?
Jo no he pogut anar al cine des de la setmana passada,
vaig veure la Dori,
i allò,
al límit d'arribar al programa,
però sí que,
si no he vist del cine,
però sí que vaig fer,
vaig veure una pel·li que no sé si...
Bueno,
imagino que potser l'haureu vist,
que fa uns quants anys,
però que és Arrugues,
l'animació espanyola.
Ah, sí.
Ah, molt bé.
Sí, no?
Ostres,
em vaig...
em vaig...
Estava estant al·lucinat.
Impressionant.
Sí, sí, sí, sí.
Però ja no només...
Bueno, a veure,
farem una recapitulació,
perquè si ja l'ho...
Sí, potser fa temps.
És sobre l'Alzheimer,
és això, eh?
Sí, del 2011.
Però, bueno,
més que el contingut,
perquè això també està molt bé,
que és una història
que sempre te l'ha explicat tothom,
que és una mica tan...
Des de Demències Sanils
a la Vallèsa
a com viu la gent en residències.
Són històries que s'han repetit molts cops
en temes socials,
en el tema del cine,
però crec que ho tracta
d'un punt
que és molt interessant,
sobretot aquest contrapunt
de personatge,
que és el...
No sé si us recordeu,
el personatge des Argentí,
que és el que li...
El que té més l'humor negre,
el més negatiu,
el nihilista,
una mica així,
i el personatge,
el Rockefeller,
diguéssim-me'l,
el protagonista.
I em va agradar molt
el tractament del guió,
o sigui, com...
I sobretot una de les coses
més interessants
que jo hi ha per muntatge,
que ja m'agrada bastant
quan es juga
amb el muntatge
des del que és
el procés narratiu,
és les elipsis,
o sigui,
fer els talls,
però sense que te n'adonis
perquè, clar,
estàs entrant
en el personatge
que ja estava tindent
l'Ansella de Merions,
aquests salts,
ells, seus mentals,
te'ls presenten
en format elipsi
de talls,
i això ho vaig trobar
superiure interessant.
I a part, bueno,
la pel·lícula ja...
Bueno, suposo que
la coneix tothom,
però...
Però no, no,
em va semblar
que no l'havia vist encara
i vaig al·lucinar
bastant amb tot.
El mecanisme,
o sigui,
ja que parlem
determinades persones
quan entren en el camp
de la dificultat
ja per controlar
l'entorn
més immediat,
és molt interessant
i això ho he vist
amb diferents persones.
A més, actualment
ho pateixen
algunes persones
molt lligades
a mi mateix,
a la família i tal,
i la veritat és que
et sorprèn.
La pel·lícula
està molt ben presentat,
això.
Però sense arribar
a aquest punt
de maldat...
I tampoc
el melodrama
que podria representar
un...
En aquest sentit,
per exemple,
a diferència
en quant a malalties
i sobretot
a les transformacions
de personatge
cap a formes negatives,
per exemple,
una pel·lícula
tipus
Mar adentro
que t'ho presenta
d'una forma
molt més de
viu,
sent-ho,
però com
et vull arribar
a que caigui
la llàgrima
i arrugues
és...
Jo crec que
et porto el límit
però sempre hi haurà
aquest personatge
molt negre
que et fa el retorn
aquest de...
Bueno,
és el que hi ha,
una mica.
llavors em va semblar
molt interessant
de...
No és una pel·lícula
del típic melodrama
de caire social.
Això també em semblava
molt interessant.
De la problemàtica.
Sí,
perquè és molt fàcil
caure
potser en els típics tòpics
d'arribar massa
directament a la gent
perquè,
bueno,
vulguis o no,
és això.
A mi també m'ha tocat
de prop amb la família
i dius,
vale,
és un tema
que a molta gent
li pot semblar
ja de per si
a algú proper,
és a dir,
que ho pot considerar
com una proposta interessant.
Però jo crec que
també està molt bé
això,
una proposta així.
Ja que parlem
d'això també,
vull dir,
o sigui,
d'aquests desequilibris
que es poden produir
amb les persones,
ja hem parlat
del Bobby Fischer,
perdó,
hi ha també
una altra pel·lícula
que la passarem
aquesta setmana
que ve a l'altra,
no,
l'altra setmana,
és el dia 14
a Cornellà,
que és una pel·lícula
que porta per títol
La delicadesa
i parla,
sí,
l'has vist,
l'Audrey Tutu,
la francesa.
A mi em va agradar molt
també aquesta pel·lícula
perquè és el que tu dius
també,
vull dir,
evidentment que estem
constantment amb ella
i el seu dol
per haver perdut
el seu marit,
però després
hi ha com una mena
d'engrescament,
va dir,
bueno,
però a veure,
com ho enfoquem
tot això,
com molt allò.
I de la manera
que ella va decidint
sense estar convençuda,
sense reflexionar,
que jo crec
que és molt important
que ho plantegi
d'aquesta manera
perquè a vegades
a la vida
et porta
en situacions així
que no saps per què
però,
ui,
et llences,
no,
i tal.
També us la recomano,
la passarem,
com dic,
el dia 14
a la sala Titan
de la Biblioteca
Marta Marta de Cornellà
i,
bueno,
em va semblar
que era una pel·lícula francesa
de les bonotes
que s'han fet últimament,
no fa gaire
que la vaig veure,
i volia destacar
precisament això.
Molt bé.
I ara ja
podríem anar a parar
amb el rei,
amb el rei,
no?
El rei Bordi.
El rei Bordi,
no?
Com a punt
culminant
d'aquesta
trobada,
crec jo,
d'esprestigi
per una part
per determinades persones,
de quina manera
els afecta
una pel·lícula
com aquesta
sense adonar-se
que el cinema
al cap i a la fi
és un punt
de trobada,
vull dir,
que és el que cal
aconseguir
sempre,
no?
i llavors,
vull dir,
tot el que tu vas aportar
aquesta última vegada,
jo penso que ho podríem
lligar,
doncs,
amb tot això
que hem anat parlant
i entendre,
crec jo,
que el classicisme
és una cosa
bastant més ampla
que no moltes vegades
allò que ja és
reconegut,
assimilat
i lògicament
acceptat,
perquè llavors
és immobilisme,
segons el meu,
vull dir,
és com
posar-te
amb una poltrona
i allà em quedo
i ja l'hi aniré consumint
a partir d'allò
que és hàbit
per mi.
Allò que es diu
tantes vegades
i precisament
que tu també
ho has de mirar,
i faig un resum
del que he escoltat aquí,
allò dels blackbusters
doncs és,
però és que jo
hi ha qui no l'assimila
el blackbusters,
bé,
perquè,
esclar,
el blackbuster
normalment
no és un clàssic,
és tot el contrari.
És un format
d'entreteniment
purament comercial.
Purament comercial
que sintonitzarà
el que ho sap fer,
el grup que ho sap fer,
evidentment estem parlant
realitzadors
i tot el que tu vulguis,
ho sintonitzarà
doncs amb
amb un hàbit adquirit
ja,
o sigui,
amb un punt culminant
en definitiva,
no?,
d'un espectador
més aviat jove
i tal,
i aquí
és on precisament
vaig observar
i aprofito
una vegada més
la pel·lícula
dels déus d'Egipte,
és el que vaig veure
doncs amb els meus nets.
Diu,
a mi molt,
a mi m'ha agradat molt
perquè hi ha molt de moviment
i tot,
no importa tant
el gran contingut
que hi pot haver,
no?,
sinó això.
I penso que així
es resumeix també
aquesta definició
d'art cinematogràfic
i com l'hem d'anar
portant
entre nosaltres
i sobretot
enriquint-nos,
no?,
això és molt important.
Clar,
però també són els extrems,
jo crec,
perquè, per exemple,
el cinema comercial,
comercial en el sentit
més taquillero,
l'ideal potser seria
un punt mig,
és el fer
la part més creativa
o la part més
que t'aporti tu
com a autor,
per exemple,
en el cas de la direcció
i a l'hora que
una base del cinema
al final
és arribar al màxim
de gent possible.
I el màxim de gent
no vol dir
que tothom estigui content,
sinó que realment
inclús els distribuïdors,
les sales de cinema
agafin la teva pel·lícula
i després ja que passi
el que sigui,
que potser sigui un fracàs
o un èxit,
però que arribi,
que això també són el tema
dels festivals de cinema,
no només les sales.
Clar,
una,
per exemple,
en el cas del rei Borny,
clar,
és una pel·lícula
potser molt,
molt centrada
en un tipus de públic,
però no treu
que pogués ser,
no dic un taquillazo,
però podria ser
una pel·lícula
que la podrien agafar
a bastants països
com a referència
del que està passant
potser inclús
en els mateixos països,
en la Unió Europea,
en la política mundial.
És que clar,
aquí,
i no només passa aquí,
el tema també
de violència policial,
els Estats Units
estan també molt,
molt a l'ordre del dia.
Tindrem-nos molts problemes.
Clar,
llavors,
sempre és buscar,
jo crec,
en el procés creatiu
inclús també,
ja es parla
de quan fas el projecte
d'una pel·li
o de qualsevol metratge,
és quin tipus de públic
va dirigit això.
Llavors,
tu des d'un punt de vista
creatiu,
però inicial,
ja pots intuir
o ja pots saber
cap on et dirigiràs.
Llavors,
potser sí que
un punt mig,
que és el tema
que t'entra,
que és potser
el que comentàvem
l'altre dia
amb Christopher Nolan,
que és un d'aquests
autors
que ha aconseguit
buscar l'equilibri
entre fer alguna cosa
que...
És el que destacava
el francès
moltes vegades,
no?
Diu,
aquest és...
és molt interessant
perquè és un personatge
que també és
el que comentàvem
l'altre dia
amb Edgar Wright,
però Edgar Wright
potser sí que
s'ha quedat més
en un punt
més que fan,
no?
Allò com de gent,
o sigui,
a la gent li agrada
perquè és un estil
molt diferent,
però Christopher Nolan
el pot anar a veure,
o sigui,
ja està agafat
com aquest,
a més aquest cinema
que et fa donar
voltes al cap,
diguéssim,
que tu cales la pel·lícula
i dius,
ostres,
em vaig a fer un debat,
ara, no?
Al bar.
Necessito parlar.
Necessito parlar,
després d'Interesteller,
després de Memento,
després d'Origen,
clar,
sempre hi ha aquest punt final
que dona ell
que no és un punt final,
és un punt final desdibuixat.
I clar,
ha pogut unir
el cinema més,
potser el cinema més d'autor
que veiem a les primeres pel·lis,
tipus,
bueno, primeres,
però així més entre cometes
senzilles en quant a producció
com podia ser Memento,
amb,
ara amb Interesteller,
que és la superproducció
de no sé quants milions de dòlars,
però,
alhora,
amb un contingut
que no és pas irrellevant
com et podries trobar...
Bé,
aquesta dels egipcis
no ho sé.
No sé si...
Imagina,
la dels egipcis,
no sé,
entenc que és un desplegament
molt gros de producció,
però que en quant a contingut,
jo com,
per exemple...
De 10 a 14 anys,
mal a dir-ho.
Ah,
no,
jo dic...
Ah,
bueno,
de 10 a 14 de públic.
Com a públic,
jo crec que està dirigit en aquesta...
No,
jo dic de producció,
o sigui,
en temes de diners invertits,
però,
per exemple,
fa uns mesos,
que també la vaig comentar aquí,
vaig anar a veure
La Quinta Ola,
que és aquella de la...
Chloe Moretz,
aquella noia així jove,
que ara està molt de moda,
i era una superproducció,
però molt,
molt,
molt grossa
de catàstrofes mundials,
però que al cap i a la fi,
sempre,
com sempre en aquestes pel·lis,
si causen el tòpic,
doncs t'acaben dient el mateix.
Doncs mira,
la humanitat,
en aquest sentit,
dic,
que sí,
ens ho mereixem,
perquè,
clar,
el canvi climàtic,
és que tot això...
I,
llavors,
acabes fent una pel·li
que t'ha costat molts diners,
ha arribat a molta gent,
però perquè també tens cares famoses,
però,
en quant a cine,
que és potser el que comentava el Joan,
no t'aporta,
no t'omple,
no?
Llavors,
clar,
trobar aquest punt mig,
doncs,
és complicat,
aquí és potser la gallina
de los huevos de oro,
una mica.
Mira,
jo,
per exemple,
vull dir,
ho comentava no fa gaire,
hi ha una pel·lícula
que he vist 500 vegades,
segur,
que no havies passat germans,
però,
llavors,
aquest dia,
donant-li la volta,
però com se m'ha corregut
això com a tema,
no?
I llavors,
allò que de cop i volta
vaig dir,
vinga,
aviam,
quina pel·lícula podria agafar
que tingués algun sentit
i que jo li pogués trobar
una relació.
I precisament
li vaig trobar.
Què és el que té per mi
de bonic
aquella pel·lícula?
És una mica aquest missatge
que deia,
hòstia,
és que si els vells,
els déus esbrallen,
malament anem,
no?
Sí, sí,
doncs aquella pel·lícula
el que té és que,
que això,
vull dir,
que són persones
que viuen gaire bé
d'una manera salvatge,
no?
I el sistema
els posa dins
a l'ordre,
no?
Esclar,
llavors com ho fa?
Doncs una noia,
precisament aquella noia,
és la que és l'eix
equilibrador d'aquesta.
Que això és més bo
o més dolent,
eh?
Vull dir,
que això és desitjable
o no desitjable,
és una cosa que no,
que si vols ho discutim
i no hi ha cap problema
per mi.
No,
estava pensant,
en aquest cas,
equilibra,
la dona equilibra la història
i m'ha vingut al cap Troia
la desequilibra,
no?
Per exemple.
Ja que parlàvem.
Sí, sí,
vull dir,
és que,
esclar,
llavors dius,
o per exemple,
l'altre dia
quan vaig esmentar
que vaig veure
això de la Marabunta,
aquesta pel·lícula
de la Marabunta,
no?
Que sí que estaves aquí
també.
Sí, sí, sí.
Però esclar,
també és la dona
equilibradora ella,
perquè ell està allà perdut,
ja,
només li faltaven
les formigues aquelles,
no?
Que diu aquell.
I llavors,
però esclar,
diu ella,
i clar,
quina harmonització
malgrat l'entrada
sigui dura.
Crec que són valors
que en el moment
que els saps
estreure
de l'argumentació
molt clàssica,
molt clàssica,
doncs dius,
home,
doncs et serveixen
per posar-ho,
doncs,
en constants,
com per exemple
el rei Bordi.
A mi em sembla
que hi ha una cosa
molt interessant,
o sigui,
hi ha un fet
molt interessant
a la pel·lícula,
que és que no hi ha
cap element equilibrador,
tot i que,
tot i que s'ho proposen
tots plegats.
Sí,
suposo que és bastant
en quant a destrucció
de personatges,
de tot,
no tot va cap avall,
no?
En algun sentit.
És que quan has parlat
d'allò,
diu,
és que això ja ho sé,
o això ja ho he sabut.
Probablement,
la sensació
de moltes persones
és que el que planteja
el rei Bordi
és que no hi ha on agafar-se,
per dir-ho d'una manera.
I això...
No, no,
tothom enganxa,
tothom surt perjudicat,
no?
O sigui,
no hi ha un personatge,
un perfil,
perquè ja no són tant personatges
sinó són aquests,
no?,
aquests grups de,
digue'n,
els que defensen
l'acció policial,
els que defensen
la protesta
i les revoltes
i allà on es vagi a fer mal,
no?
Tot.
I les dues dones
que estan per allà al mig
a veure com em situo jo
perquè tot això
vagi a favor
del que jo estic,
per dir-ho d'una manera
i com ho porto, no?
Clar,
això jo crec que sí
que desorienta, no?
Estava pensant
amb el francès
i era aquell dia també
el Método Grosso
aquell i tal, sí.
Doncs el vam anar a veure
en teatre, eh?
Que te'n recordes
que vam anar?
Sí,
fa uns anys ja, eh?
Eh?
Fa uns quants anys, això, sí.
I llavors,
quan vam sortir,
les persones més enfadades
de tot el grup
que anàvem,
que era una bona colla,
doncs van ser
una que feia de psicòloga
i...
Clar,
li tocava de prop,
li tocava de prop, no?
Llavors, clar,
allò és el que et dóna
a pensar,
digui,
però, esclar,
si tu no...
Això és com
quan jo treballava
amb una empresa
que estava catalogada
que la nostra feina
era de ganduls,
no?
Per què?
Perquè era una empresa
que estava molt ben protegida,
bueno,
el sistema en què vivíem
ja era això,
i llavors, doncs,
jo defensava el meu espai
dient que no,
que jo no era gandul,
que jo treballava
i que jo em preocupava.
no hi havia manera
de fer-ho a creure ningú,
no?
Esclar,
llavors,
quan tu planteges una cosa
com el mètode aquest
amb unes persones
que ja estan allà
i poden,
encara joves i tal,
i els hi dius,
eh?
Vull dir,
la maldat està aquí,
vull dir,
o no tenim res a parlar
i tal,
clar,
i això ho entenc,
i llavors penso
que hem de descobrir
aquests elements,
no?
Així,
diem-ne desestibilitzadors,
d'immediatesa desestibilitzadora,
i jo penso
que la pel·lícula
del Rei Borni
la veritat és
que ho fem
a molta gent
que milita,
per exemple.
Sí,
no,
però a més em va fer gràcia
perquè quan vam anar
a la roda de premsa
del Festival de Màlaga
del Rei Borni,
ell ho comentava,
el Marc Carauet,
el director,
deia,
és que quan fèiem
l'obra de teatre,
jo havia convidat,
o sigui,
no és que havia convidat,
sinó,
havien aparegut amics meus
que no recordava
que eren Mossos d'Esquadra,
per exemple,
llavors,
per exemple,
quan estaven allà
a l'obra de teatre,
jo els veia,
no?
Els veia rient,
els veia reaccionant,
i al sortir
ja em van venir a buscar,
però com de bon rotllo
de,
ostres,
sí,
sí.
Però clar,
és que al cap i a fi,
dins del que és
el sector,
per exemple,
policial,
clar,
hi ha molta gent
que està en contra
de certes coses,
i precisament
són els que no
volen deixar
el que és al carrer,
els antibalots,
evidentment,
el tema de,
bueno,
el de patrollar,
això,
i potser se'n van
a feines més d'oficina,
o així,
però perquè ja saben
que hi ha gent
que està trastocada,
i llavors
és curiós
que inclús
dins d'això,
com també
el paper
del Miquis Parvé,
el del rei Borny,
en aquest cas,
que és
els manifestants
que van a protestar,
però no,
potser,
no per això
van a cremar
contenidors,
que és com
el que l'incita
la seva,
no?,
la noia.
Jo encara hi afegiria
una cosa més,
van a manifestar,
però a vegades
no agafen
tota la volada
del que representa
aquella protesta.
Sí, clar, clar,
hi ha molta hipocresia
també al voltant de...
Esnovisme,
per dir-ho d'una manera,
que això...
Bueno,
ell és una mica
el prototip
d'aquest esnovisme,
però que alhora...
Hi ha moments
que gaire bé, eh?
Hi ha moments,
hi ha molts moments,
però sobretot,
per exemple,
en el moment
del discurs
quan ell
intenta ensenyar
al policia,
no?
És molt bé.
Clar,
li fa el resum,
no?,
un resum
d'un minut
de com ha estat tot
i que el tio
no ho entén,
no li entra,
no?
No li entra
perquè mai s'ho ha plantejat,
no?
I quan li entra
es radicalitza,
o sigui,
ja no entra
ni tan sols
en el perfil
del Miki,
no?
Aquest és un altre detall
molt interessant.
Sí, sí, sí,
o sigui,
és aquest boca a boca
molt populista,
no?,
també,
que tenim molt
a la política,
que és gairebé
un discurs
que es pot transformar
en el discurs
de l'odi,
no?,
que és l'evolució
de,
no,
és que ens estan maltractant,
però és el,
ens estan maltractant
i jo ara els maltractaré,
saps?
És com una evolució
potser natural
o no,
no sé,
però...
No sé si has tingut mai
alguna conversa
amb alguna persona,
diem-ne,
rica i convençuda
que el sistema
ha de seguir com està,
suposo que sí,
eh,
jo també,
i la veritat
és que aprens molt,
és qüestió
d'escoltar-los,
esclar,
aprens a què?
A veure les contradiccions,
evidentment,
però esclar,
al darrere hi ha com un,
això que deies ara
fa una estona,
hi ha una estructura,
vull dir,
evidentment,
i és el que tu dius,
diu,
si,
la gràcia,
crec jo,
d'escoltar
en aquestes persones
és que no t'atrapi
el seu discurs
i en definitiva
hi vegis el mal allà,
ja estàs llest,
ja estàs perdut,
llavors ja entres
en el camp
de la mentalitat,
aquest és el meu criteri,
i llavors el que fas
és escoltar-lo
per veure on t'estan els punts
i això és el que
en definitiva
et permetrà
aprofundir
sobre el que tu creus
i on t'estan
a les llagunes també,
perquè això també
és així,
i llavors
també s'agrebiria,
no?
No, no.
El rei Gorni
també t'hi porta
per aquest camí,
no?,
el t'hi va portant.
Home,
et va portant
perquè sobretot,
és el que comentava
un altre dia,
el paper central,
que és potser
el paper pena,
no?,
que t'hauria de motivar
a odiar el policia,
que és el del Miquis Perbé,
el del noi
que li troben l'ull,
clar,
acaba,
hi ha moments
que dius,
no,
no és aquesta la idea
que has de mantenir
com a revolució,
no?,
és que arribes un moment,
saps com els nens petits,
quan veien les pel·lis aquestes
de quan algú es perdia
i que cridaven a la pantalla,
no,
no,
no,
torna,
no,
estallà al costat,
doncs era una mica,
jo recordo a Màlaga
que passava això,
que la gent,
inclús li feia gràcia
el dir,
hòstia,
com un personatge,
clar,
me l'estan presentant
com un idiota,
no?,
que cadascú d'ells
arriba a un punt d'absurd
que diu,
que perd la noció
del discurs que manté,
i, és clar,
quan hi ha un canvi de discurs,
que això és el que deia,
que trobo molt interessant
de quan el policia
fa un canvi tan radical,
inclús ell mateix,
el propi personatge,
el rei Borny,
li diu,
no, no, no,
o sigui,
no vagis tan enllà
quan hi ha el segrest
de la història,
és un punt de dir,
hòstia,
no,
no vull que vagis tan enllà,
però a l'altra gent
li sembla bé,
o sigui,
a la noia,
per exemple,
sí,
no?,
a la nòvia del Borny,
no?,
aquí,
aquí també,
jo crec que les llacunes
de la pel·lícula
és les noies,
no?,
acaben de ser prou
de,
o sigui,
decisives,
diria jo,
no?,
ni en B,
ni en Val,
ni allò,
o sigui,
com molt perdudes
allà al mig,
no?,
una mica com en el rol
de noia,
clàssic d'abans,
i, no sé,
m'hi vaig perdre una mica.
No,
però el clàssic
de la Betsy,
que és la,
és que els noms
no me'n recordo,
eh?,
és igual,
és igual,
o sigui,
la Betsy,
com a nom real
de l'actriu,
però que,
ella sí que té
un paper més clàssic
en el sentit
d'ama de casa
que fa tot el que vol
ell,
però jo crec que
un punt també
tan extrem
i tan absurd
que l'identifiques
no com a,
no com a un
estereotip,
sinó com a,
però com a estereotip
a,
com a punt d'enclatge,
és que no sé com explicar-ho,
o sigui,
és com aquest personatge
del policia
és un personatge
que no evoluciona
pràcticament mai
fins que no ho fa
de cop.
Diguem-ne que la dona
del policia
estaria més
en un rol
més normal.
Sí,
però és que la dona
del policia
l'evolució
que,
jo crec que l'evolució
que pren ella
durant la pel·lícula
és,
o sigui,
la seva evolució
va lligada
amb l'evolució
del seu marit,
és a dir,
ella no evoluciona
com a tal,
ella intenta
fer cursillos,
ella intenta
fer coses,
no?,
inclús per això
convida
els altres dos
perquè vol intentar
demostrar que
és una persona
diferent,
no?,
social,
però clar,
tot és de boca,
no?,
digues,
de boquilla,
però és quan
ell canvia,
bueno,
de tots els canvis
que experimenta,
que ella va
canviant,
no?,
en conseqüència,
una mica,
sí que al final,
que és el que a tu
no t'agradava massa,
final,
final,
final,
ella també està en un moment
aquest de limbo
d'hòstia,
ara,
salia tant ja que no,
ja no sé on estic,
no?,
però sí que és veritat
que el personatge
de la Ruth,
que es diu així,
que crec l'actriu,
que és la nòvia
del Miqui Sparber,
sí que és veritat
que a mi em va quedar una mica,
això,
la llacuna aquesta,
no?,
que és una mica,
com aquest personatge
que sí que és veritat
que és qui motiva
el Miqui Sparber
a dir,
no,
doncs,
enfronta't a ell,
però enfronta't,
o sigui,
converteix-lo,
diguéssim,
converteix-lo en un dels nostres
i que entengui com va.
És que analitzem una mica
què representa la militància,
vull dir,
això que està clar
és que l'Esparber
que dius tu
és un militant
de lluita
contra el sistema,
precisament,
perquè està convençut
que el seu sistema
no va,
no?,
i l'altre és,
diríem,
tot el contrari,
o sigui,
és aquella persona
que d'una manera
absolutament natural,
doncs,
se'n va parar,
doncs,
a un cos
que el que preservarà
és que això
no se'n vagi...
Clar,
un és el que ho veig
i l'altre és el que desobreig.
Això mateix,
exacte.
Llavors,
esclar,
és el que dèiem ara
fa una estona,
el paper de les dues noies
en el rol
en el qual,
alligats,
jo crec que molt clarament
a ells
i la seva,
diguem-ne,
evolució,
però també
en el seu convenciment,
és que queden com una mica
en suspens,
no?,
vull dir,
queden allà com una mica
no massa convençudes
de res.
però la dona del policia
sí que és més decisiva
perquè al cap i a la fi
ell canvia per ella,
o sigui,
en un primer moment,
després perquè ell,
ell mateix,
a la seva manera,
però entén que realment
l'estat,
l'estat oscuro,
espanyol o mundial,
necessita un canvi,
però ell,
o sigui,
ell va
al rei Borny
a demanar-li
que l'ajudi
quan perda la dona,
no?,
que és una mica com,
sí que és un personatge
que hi ha un canvi,
el que passa és que,
potser depèn de com es vegi,
sí que hi ha un paper
més o menys petit,
però,
però és bastant decisiu,
és el que parlàvem,
així com això
de l'Helena de la Troia,
no?,
que al cap i a la fi
pot ser,
és molt decisiu
aquest personatge.
Sí.
Llavors,
sí que els dos
són els protagonistes,
els dos homes,
però,
però,
tot i que la noia
del mig pervers
queda potser
més desdibuixada,
però també és qui motiva,
va,
doncs no,
ajuda'l,
no?,
ajuda'l,
però li menjarem el cap,
diguéssim,
aprofitem que ara
està als teus peus,
no?
Està receptiu,
per dir-ho d'una manera,
no?,
i li posarem el discurs
ben posat
i veràs.
Molt bé,
molt bé,
bé,
hem fet spoiler total,
però això és...
Bueno,
perquè ja és que aquesta ja...
No,
no creieu,
perquè els que l'han vist
sí que sabran
de què es parlava,
però s'han parlat prou bé,
penso jo,
dels temes,
no?,
i es podria continuar parlant,
de fet la van considerar
pel·lícula del mes,
ara jo crec que gairebé
l'estem agafant
com a pel·lícula de temporada,
i ja m'agrada,
perquè la veritat és que
té aquesta característica,
clar,
s'han dit tantes coses,
jo què sé,
jo faria un petit així
d'agafar idees
que s'han dit
per recapitular,
però tampoc
per avançar una mica,
per recapitular,
total,
que torneu a sentir
el que han dit
el Pol i el Jaume,
ja ho teniu,
però sí que jo diria
que aquesta és una pel·lícula,
al contrari del mètode Gronholm,
que no polaritza,
és a dir,
que no decideix
qui són els bons i els dolents,
sinó que ens posa
en aquest terreny complicat
de que cada espectador
ha d'intentar entendre,
ha d'intentar col·locar-se allà
i com que en la pel·lícula
en cap moment
li diuen
qui és el que fa bé
i qui fa malament,
diríem que estaria clar
que és una pel·lícula
que promou la reflexió,
promou el diàleg
en una manera també,
però sobretot la reflexió,
és a dir,
que és una pel·lícula
que estaria dirigida
cap a una evolució
de la societat,
és a dir,
que la gent que vegi
aquesta pel·lícula
ha de fer,
com deies tu,
Pol, abans,
té ganes de parlar,
té ganes de parlar,
però què passa aquí?
Anem a algun fòrum d'això?
Clar, clar,
llavors està clar
que no correspon,
aquesta pel·lícula
és un intent de,
no correspon
a tot el que és
el cinema majoritari,
el blockbuster,
per exemple,
no?
És una autohistòria,
ja ha quedat clar això.
No, no, no,
però el que vull dir
és que estem tan acostumats.
No, no,
ja ho sé, home,
ja ho dic.
Si he d'espatllar alguna cosa,
jo crec que és un tema
molt diferent,
no?
Vull dir,
ho hem tocat.
Hi ha una,
no fa gaire,
també la vaig tornar a veure,
és aquella de,
no me'n recordaré,
la que va tenir tant d'èxit
l'any passat,
la nena aquella
que vol el vestidet
de soldat japonès.
Màgica,
Màgica,
Màgica,
Màgica,
ah,
sí,
aquesta seria una altra,
clar.
Aquesta seria una altra,
sí,
aquesta penso que és una pel·lícula
també,
però diria que aquesta és com,
com més ambigua,
no?
Vull dir,
juga,
juga una altra,
hi ha tot un munt de,
hi ha unes constants misterioses
en la pel·lícula aquesta.
Vull dir,
aquest efecte papallona,
que estem molt acostumats,
però només a la primera acció,
és a dir,
al partir una pel·lícula
quan veia la sinopsi,
i dic,
bueno,
és Carlos Mermud,
aviam què fa,
i la sinopsi era una nena,
no?
És que no me'n recordo com era,
però era com que té càncer,
no?
Sí,
i el pare li vol aconseguir,
i és això,
i dius,
hòstia,
és la típica pel·lícula
de superació,
de que el pare,
i que potser al final,
ella potser està,
com una mica l'olivo,
no?
Allò està a punt,
allò,
i ella vol aconseguir
que torni l'arbre,
no?
aquestes històries una mica
d'anar fent bola,
bola,
bola,
fins al final s'aconsegueix o no,
però,
clar,
Magic the Girl t'ho planteja
al principi així,
i dius,
típica,
i de com no veus,
com l'acció del pare
té una conseqüència
a un personatge següent,
i aquesta té un següent,
llavors es va fent aquest cercle,
que a més va en augment,
però...
D'una manera bestial.
Bestial.
Sí,
sí,
llavors potser en aquest,
evidentment trenca una estructura
que és molt clàssica també,
que és aquesta,
no?,
fent per aconseguir
que un personatge
millori al final,
però sí que,
home,
clar,
és més ambigu que el Ray Borny,
però perquè tampoc crec
que tingui una tesi,
no?,
a defensar,
una tesi en el sentit,
per exemple,
social,
no?,
perquè és molt difícil,
per exemple,
fer una pel·lícula social
com el Ray Borny,
perquè el social
sempre s'ha associat
al drama,
molt de dramatisme,
no?,
molt quasi documental.
Qui era que va fer
una pel·lícula també
sobre un vestit
que l'hi ha d'aconseguir,
no sé si era el Ken Loak
o era un d'això,
el Kaurostami,
un d'aquests,
jo sé que he vist
una altra pel·lícula
en aquest sentit,
no?,
i tot l'esforç que fa
perquè aquella nena
tingui,
també hi havia
una problemàtica
pel mig,
com a...
A mi em sona,
però no sé si,
és que com que sempre,
això ho vam comentar un dia,
no?,
que també ho,
jo sempre confongo
el Kaurismaki
amb el Kaurostami,
però bueno,
no, no,
per nom,
per nom,
llavors,
hi havia
la pel·lícula que,
hòstia,
a veure si em
fem memòria,
el de...
Kaurismaki és el finlandès,
i el que no està a mi
és el...
No m'ajuda.
I l'iraní.
Bueno, sí,
però el de...
El paisatge humà
i el paisatge físic.
El de...
Crec que es deia
una cosa així com
d'on està la casa
de mi amic
o una cosa així,
que és un nen
que al principi de pel·li
estan a classe
i un amic seu de classe
no ha pogut anar
i li ha d'entregar
uns deures
que ha de fer
i és tot un road movie
per tot...
Clar,
és això,
el paisatge,
i tot això,
com ell caminant
fins a trobar el nen,
o sigui,
que és com
per donar-li uns deures,
saps,
que és el més...
O sigui,
amb plantejaments
és el més absurd
que et pot passar
al cap,
però clar,
després és tot el procés,
que és al final
una mica
petjava màgica
el que és el procés
i en aquest cas
potser el Ray Borny
és també un procés
però de personatge
més que d'història,
no?
Sí senyor,
és que precisament
l'he tret
com a diferència
per veure
què ens surt
també,
no?
Clar,
és que quan poses
una pel·lícula
al costat de l'altra,
jo penso que
sempre i quan
el que no...
el que crec
que s'ha de prescindir
és de grans distàncies,
no?
Però allò
que tingui
aquesta petitesa
per dir-ho d'una manera,
jo crec
que és molt diferent
i a mi
el que em va agradar
moltíssim
de Màgic Alguerl
va ser
el paper
amb ell mateix
del mestre
del José Sacristán.
Allò ho vaig trobar
molt enriquidor
i a més a més
molt noble
perquè...
Ai,
molt noble,
vull dir,
molt...
molt accentuat
en quant a valor.
perquè
és que jo penso
que
no he estat
mai mestre
però
penso que
hi ha nanos
que han de fer por,
no?,
per dir-ho d'una manera
i que quan
se t'apodera
la por
vull dir
és que pots
anar a parar
doncs
on vulguis,
no?
I trobo que ho fa molt bé,
a més,
és un gran actor
aquest paio,
eh?
Em va agradar molt,
eh?
Aquesta...
Sí,
però és relativament
irrellevant
el fet
que sigui
mestra o no,
en el sentit
que com que
tampoc
no et mostren
res en concret
de què passa
entre ells
ni res,
en realitat
és el tema
de la dependència
que es crea
cap a una altra persona,
ell el que té por
és la seducció
que té,
en aquest cas
la màgica
la noia
que podria ser
en comptes de mestre
podria ser
un familiar
podria ser
qualsevol altra cosa
s'ha deixat arrossegar
per intentar ajudar
pel que sigui
que hagi passat
en el passat
bueno,
més o menys
ho podem deduir
perquè veiem
com és la noia
volem que es fica
amb els problemes
que es fica
perquè té aquesta manera
de ser
que es deixa portar
per les coses
per la seva pròpia capacitat
de seducció
es deixa portar
i llavors
aquest mestre
que ja dic
que és el sacristat
podria ser
qualsevol altra cosa
simplement
ell té una por terrible
i a més a més
una fatalitat
parar una altra vegada
el mateix que havia passat
en el passat
aquesta pel·lícula
és en el fons
un exercici
de cinema negre
però jo crec
que també
cinema social
perquè en el fons
del tot
el que està fent
és una crítica
al materialisme
al fet d'educar
a la gent
donant-li
sempre el que vol
i a més a més
ho fa d'una manera
molt bèstia
perquè clar
et posa en una situació
de desavantatge
molt gran
de la persona
que demana
perquè té aquesta característica
té una malaltia
té una leucemia
per tant
sembla com
molt lògic
que li hagis de donar
el que vol
llavors és super delicat
el tema
i el tracta
amb una fermesa
el Carlos Bermud
que és que
aquesta no
jo crec que és
tipus interestel·lar
aquesta l'acabes de veure
i dius
per on començo
a parlar
d'aquesta pel·lícula
i està un tema
que m'agradaria comentar-ho
ara perquè se'n parla poc
però que té
la seva gràcia
és el tema
de la Constitució
espanyola
que apareix
com una manera
de trobar-se
amb un altre personatge
i diu
però com sabré
on trobar-nos
és que ningú no mira
aquest llibre
ningú no el toca
de res
fa com una mena d'ironia
de dir
bueno sí
parlem de moltes coses
però al final
el que ens està fent
que puguem
anar cap a un tipus de societat
o una altra
el deixem allà
al raconat
està a la biblioteca
no l'ha tocat mai
segurament
en cap
en tot el temps
que porta
aquell llibre allà
llavors
és un petit
d'allò d'ironia
de broma
però és una de les coses
de les puntillades
d'allò que posa
el Carlos Vermut
que a veritat
jo tinc moltes ganes
està preparant
una altra pel·lícula
vull dir que
que a veure
perquè havia fet
la de Day
amb un flash
que és molt recomanable
de veure
si la podeu veure
a Filmin
per exemple
en treu un momentet
i us costa
3 o 4 euros
i val molt la pena
o sigui que ja no és legal
això ara
Filmin
Filmin sí
Filmin i guac
i tot això
és entrar
i poses les teves dades
i sí, sí
perquè és un videoclub
per internet
no, el que abans
havia deixat una mica
tallat
perquè deies
que si ho espatllava
jo crec que no
és que ho espatlli del tot
el fet de pel·lícules
com El rei Tuerto
com Magic el Guel
de vegades
sí que molesten
o posen a una sintonia
d'incomoditat
algunes persones
però jo diria
que perquè estem molt acostumats
a un tipus de cinema
que ens planteja
molt clarament
la polaritat
és el que havia començat a dir
el que és el bo
el que és el dolent
que després poden anar
evolucionant o no
que poden arribar a un punt
de trobada
allò d'insight out
que llavors la tristesa
es posa d'acord
amb la part negativa
amb la ira
i amb l'alegria
per fer alguna cosa
vull dir
aquella manera
d'explicar la història
del cinema
dels Estats Units
de Hollywood
que al final
acaba explicant
sempre el mateix
i que estem tan acostumats
que sigui així
que no ens plantegem
en canvi pel·lícula
com El rei Tuerto
pel·lícules com
Magic el Guel
un cinema
fet des de molt a prop
des del sentiment
i que el podem arribar
a comprendre molt bé
segurament un cinema europeu
més crític
no tan mediatitzat
sinó més independent
més rabiosament independent
ens pot donar
aquesta capacitat
per raó
i jo diria
i ara que
acabem de fer
una jornada
de reflexió
també
i de votació
i això
que El rei Tuerto
és una pel·lícula
que no té res a veure
amb el que ha passat
ara a les eleccions
és a dir
que el que intenten
pel·lícules com aquesta
és fer-nos
anar una mica més enllà
no quedar-nos
on ja estem
no clar
jo crec que és d'aquestes
que es mantenen
perquè això
aquesta pel·lícula
tampoc ser
de
podria aplicar-se
fa 50 anys
segurament
els següents 50
però també
en guió
crec que es juguen
amb el tema
s'ha de vigilar molt
i per això també
es valora
un guió
com el Rei Borni
és el tema
els estigmes
perquè tu com a persona
si et plantegen
un personatge
que hi ha d'entrada
és un policia
que ha atacat
a un civil
i a més
es manté ferm
en la seva acció
és com
va passar
però perquè
tu estaves revolucionat
és un estigma
que la gent
ja el té al cap
és a dir
tu has d'anar
en guió
per estabilitzar
que tots els personatges
siguin igual
de dolents
és una cosa
que jueguen contra
és com
com si
als Estats Units
o a qualsevol part del món
haguessis de fer una pel·li
on el protagonista
i l'has de trobar
de forma bona
un costat bo
i és un
un nazi
que va processar
no sé quanta gent
clar
tu has d'agafar
sempre
tu has de pensar
que hi ha una estigmatització
això ho va fer
a Borsum Wells
va agafar un nazi
però mira
per això dic
que
clar
hi ha molt
si s'ha d'anar en compte
perquè també a vegades
en pel·lícules
és molt difícil
agafar un personatge
odiat
entre cometes
com a estereotip
de l'odi
general
o de rebuig
i fer-lo
i fer-lo
que tu et puguis
acabar identificant
que això també
és el més curiós
que el rei Borny
pot passar
el rei Borny
la majoria de gent
estarà a favor
de bones a primeres
amb el rei Borny
com a persona que ha patit
que és curiós el fet
de per què se li diu així
al rei Borny
és l'altre
és el policia
que no m'ho he determinat
és que és el rei
és el rei
perquè en sap
com funcionen les coses
i jo no acabo d'entendre
però ell ho té claríssim
llavors és un crac
llavors vaig a seguir-ho
amb la meva interpretació
però seguint amb aquesta línia
que jo penso que és la que hem iniciat
i la que ens pot continuar
al llarg del programa
ja per acabar aquesta temporada
penso que hi ha altres pel·lícules
tipo blockbuster
de nou també
que entren o no entren
en aquesta tessitura
una pel·lícula com Deadpool
per exemple
jo crec que juga això
juga també
a intentar estar
en aquesta línia prima
de no establir massa clarament
qui són els bons i els dolents
el dolent
pròpiament de la pel·lícula
en principi
penses que l'ajudarà
amb ell
a superar una malaltia
a tenir uns poders
que no tenia prèviament
després veus que no
llavors tota l'estona
està jugant
el mateix Deadpool
home no és un personatge
entranyable
ni carinyós
ni que t'identifiquis
directament amb ell
pot semblar simpàtic
perquè té una característica
doncs de ser molt directa
molt sorcàstic
d'allò
el tant
estàs agafant dos pel·lícules
Rayburn i Deadpool
que trenca la quarta paret
els dos
potser aquest és el punt
identificador
precisament amb això
de no establir
una mena de
de tesi
en quant a personatges
perquè tu acabes sent
com a espectador
un personatge també
el Rayburn i el que passa
és que ho fa al final de tot
sí
diguem-ho ja
com a spoiler final
i Deadpool no
Deadpool ho va fent
tota l'estona
i fins i tot jo
que vam parlar aquí
va venir un expert
del tema
de superherois
jo no sé si a l'última
fornada pel que es va dir
una miqueta també
ja hi ha aquesta característica
de treure aquests estereotips
que sempre han estat
molt marcats
el superheroi
com a personatge
com un déu
al cap i a la fi
que ens ha de defensar
com la reivindicació
del déu
aquest primitiu
que tots tenim al cap
que hauria de ser
el bo
un superman
de la primera fornada
aquí en canvi
ja no està tan clar
en l'última pel·lícula
Van Van Vesos Superman
no l'he vista
però pel que he sentit
no està tan clar
qui és el bo
qui és el dolent
sí
però veus precisament
els batman
la trilogia de batman
de nolan
sempre planteja ja
aquesta
aquesta part de batman
per exemple
que és un
no és que sigui un anterior
un antiheroi
però és que és un heroi
que ha de viure
d'amagat
ha de viure
i no com a superman
perquè el superman
al cap i a fi
s'amaga
perquè
és un extraterrestre
i tal
però ell
no té poders
el batman
i llavors batman
s'amaga
però perquè
sap que també
hi ha un
ja pot haver-hi
un odi
cap a
per què necessito
un control
d'un superheroi
no
el que hauria de passar
és que potser
l'estructura política
l'estructura econòmica
anés bé
llavors
hi ha vegades
que hi ha aquest plantejament
de bueno
és bo
que hi hagi herois
o el que s'hauria de solucionar
són altres coses
abans
en definitiva
està la clandestinitat
sí, sí, sí
totalment
està amagat
inclús
és el que comentà
quan venia el Ferran
aquí
parlar de superherois
Ferran Martínez
Pujol
Pujol
perdó
és veritat
doncs
el que comentàvem
és que
què fa
que també és la tria
dels còmics
a representar
però
Nolan
en l'última
sobretot
la del Vein
el que planteja
és que la gent
hi ha un punt
que no veu
o sigui
totalment
delimitat
qui és el bo
i qui és el dolent
dels dos
perquè Vein
el que al final
diu
és que
estem lluitant
contra un sistema
capitalista
que s'està menjant
el món
s'està menjant
la humanitat
la humanitat
com a humanisme
de les persones
s'està menjant
els recursos
s'està menjant tot
i clar
és un presentiment
que la gent
diu
és que
per què necessitem
una figura
com Batman
o sigui
potser volem
alguna cosa
més
semblant a això
perquè Batman
al cap i a fi
és el rondador
que bueno
mira
va solucionar
els problemes
que van apareixent
com a problemes
in situ
de personatges
el Joker
aquests personatges
però clar
Vein planteja
una cosa
que no és tàctil
no és
no és algo
és un sistema
llavors aquí
quan entren aquestes coses
a vegades
jo crec que és l'època
ara
l'època ja no és
el dels superherois
que reben una amenaça
externa
de l'espai sideral
i l'han d'acabar
llavors
Deepol
és una mica
broma
Deepol
llavors seria
com una petita
no
és que és un personatge
que es va crear
directament
en la línia
de desestructurar
els X-Men
o sigui
és un antiheroi
però ja de per si
ell sap
ell ja directament
no diu mai
és un antiheroi
no antiheroi
antiheroi
que va en contra
dels herois
ell mateix ho diu
és que no soc cap heroi
de fet ell
és la cosa
més senzilla
la seva història
és la de
vull recuperar
la meva nòvia
vull dir
bàsicament
és que no
no hi ha
un
no hi ha
un
no
el món
s'acabarà
no
hi haurà una col·lisió
de dos planetes
no hi ha res
d'això
el món s'acaba
amb la seva nòvia
vaja
sí
ell
el conflicte és intern
i això també
jo crec que és una evolució natural
jo crec que també
de les pel·lícules
uf
tenim poc temps
però us plantejo un repte
amb aquests 5 minutets
s'ha fet ràpid
perquè clar
estem parlant
i el que has dit tu
el que has dit tu
Pol
m'ha fet pensar
en això
clar
una persona
per aconseguir
que les coses funcionin
mínimament bé
i ajudar els altres
i que l'ordre aquest establert
que de vegades
quedi inestabilitzat
perquè hi ha uns
que ja els hi va bé
que sigui això
sigui així
doncs s'han d'amagar
han d'estar amagats
per poder funcionar
però clar
llavors això és tot el contrari
del que seria
una persona
que es planteja
el fet de
donar la cara
davant d'una col·lectivitat
davant d'uns problemes
que hi hagi
en una societat
i que
vol ser representant
que aquella gent
funcioni bé
llavors
és el que tu deies
què necessitem
com planteja
la cançó
de la pel·lícula
d'allò
que necessitem
herois
o què és el que volem
o volem gent
que veritablement
o hem de ser nosaltres mateixos
és a dir
quina seria la resposta
per aconseguir un canvi
jo crec que també és la base
d'Anonymous
precisament això
i estava jo pensant
en UB de Vendetta
que va directe
això
clar
evidentment
sempre
és
la clandestinitat
sempre
jo crec que és
el punt de partida
dels grans canvis
però més que res
perquè
és
vull dir
és la forma
d'evitar
setges
d'evitar
però sempre
hi ha d'haver aquesta cara
que potser
posant-li cara
en el tema
de l'anonimat
per exemple
és el cas Snowden
seria una mica
l'intentar
fer alguna cosa
per una destrucció
perquè sí
una destrucció
com podrien ser
els típics superherois
que volem destruir el món
i ja està
això és fer la llum
posar una llum
perquè es vegi
llavors
com
spotlight
una mica
l'estil
aquest
també
aquesta opinió
popular
mundial
de dir
no
volem saber les coses
però quines conseqüències
té
després
et percebis tot un estat
no només l'estat
sinó
és que
has d'anar
quasi a
països
que t'acollin
perquè no puguin tocar
en aquest sentit
però
hi ha conseqüències
molt bèsties
i en el sentit
d'anònimus
potser sí que
és el punt
gràcies a internet
en aquest sentit
l'anonimat
s'ha pogut conservar
o sigui
és un anonimat
d'aquests
clar
en el seu moment
del tema
els templaris
i els il·luminat
i tot això
gent que vivia
més en la clandestinitat
que eren
al cap de fi
els que intentaven
moure
les rendes del mundo
una mica
llavors
és
és buscar
clar
és que ara
és molt complicat
perquè
ara
la forma
de domini
d'opinions
públiques
i això
és la viralitat
és l'internet
per exemple
ara mateix
si vols controlar
la majoria
d'opinió pública
o vols
o vols saber
què opina
t'has d'anar
llavors
molts cops
també està molt
estecnimatitzat
el grup anònimus
però al cap i a la fi
el que han fet
és moltes
moltes accions
globals
d'atacs
en aquest cas
més cibernètics
però
van la línia
d'això que dius
no sé
però és complicat
és que un tema
ha de parlar
a hores
bueno mira
podem oferir-ho
o podem proposar-ho
com a tema
però
clar
era per això
era per lligar una mica
tot el que havíem parlat
que és un tema
prou complex
però en partit
de coses com molt quotidianes
però que al cap i a la fi
parteixen d'això
perquè clar
quines són les directrius
i qui les marca
que fa que una política
com policia
doncs pugui tenir un arma
i pugui en un moment determinat
doncs fer això
que fa
deixar una altra persona
a born
vull dir
quines són les grans directrius
que fan que
s'apliqui al final
a petita escala
i arribem
rebent
les conseqüències
d'una manera
o d'una altra
en el nostre dia a dia
clar
podem arribar
al punt aquest
una mica paranoic
si voleu
però que sembla
que això funciona
i que és així
de tota aquesta gent
que està intentant
movent
el món
per els seus interessos
les grans
polítiques
a mi se m'acut
per m'acut
només en un minutet
a mi se m'acut
que una de les pel·lícules bones
per entrar en aquest tema
és Espartacus
el per què
és molt elemental
perquè parla
de la societat
la seva construcció
els seus canvis
també
precisament
perquè s'ha produït
un petit fenomen
que és
la rebel·lió
en aquest cas
i ja no l'anonimat
però en aquest cas
i crec que
que és de les pel·lícules
a part del final
al final
sí que no m'agrada gens
bé
perquè passa això
com que Espartac
va de cara
llavors el sistema
ho té com molt fàcil
per agafar-ho
capturar-ho
i anular-ho
exacte
i es provoquen
tots els canvis necessaris
fins i tot
el dictador i tot
si convé
com és el cas
i tal
jo penso que
com a referència
ens pot servir
a partir del que has dit
tu
és una d'aquelles pel·lícules
que sempre
sempre li veig coses
n'hi ha de molt
empelar coses
si vols tu
però
no sé
vull dir
sempre m'ha
semblat interessant
ja està
sí
és que
és el que diem
i és el que
es treu com a conclusió
la pel·lícula
que està de metamorfosi
que és la història
de Guanyem
de com van aconseguir
tenir una alcaldessa
ara mateix
a la dalló
de Barcelona
l'alcaldia de Barcelona
bueno
seria
acabaria sent
un discurs
una mica
que ja fa temps
que es porta
que potser no està
molt de moda
però és un discurs
marxista
és a dir
el que hauria de passar
és que tothom
la gent
es moves
no tantes protestes
per internet
a facebook
a twitter
sinó que la gent
digués
bueno
però és que
nosaltres reivindiquem
tenir un sistema
raonable
simplement
que no se'ns trepitgi
els drets
llavors no fa falta
cap heroi
no fa falta
cap
res
simplement
doncs és
aquesta massa
de gent
col·locada
d'una manera
democràtica
i tirant cap endavant
perfecte
no podríem acabar
de millor manera
oi?
crec que no
amics
us desitgem
bones festes
de vacances
i ens veiem
al setembre
esclar
vinga
un plaer
que vagi molt bé
adeu-siau