Cinema sense condicions
L 오중에
Facebook
successfully
Đại s representative
yên đạo
với
g også
2
1
Hola, bona tarda.
Bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern.
Estem a Cinema Sense Condicions.
Hem iniciat la tarda amb aquesta peça que forma part de la banda sonora
que va fer el músic Philip Glass per la pel·lícula The Truman Show,
el 1998, australiana, dirigida per Peter Weir.
Però abans de parlar de la pel·lícula, que ens introduirà en ella l'Anastasi,
que és el promotor de passar-la, diguem que l'equip d'avui està format pel Vial Riba.
Bona tarda, Vial.
Bona tarda als tres.
Com ha anat la setmana?
Bona tarda.
Has vist alguna cosa?
No, però he de dir que aquesta pel·lícula sí que vaig fer un programa d'altres estudis
sobre aquesta pel·lícula i Matrix, sobre filosofia.
Ah, van bastant lligades, eh?
Sí.
Molt bé, doncs si vols entrar quan en parlem, sense cap problema, eh?
Diguis la teva també.
Bé, seguint amb l'equip, bona tarda Ignasi.
Hola, què tal?
Bona tarda.
Molt bé, benvingut.
I bona tarda Anastasi.
Hola, bona tarda Pep.
Ara et passo la paraula perquè ens posis ja en context, amb el que creguis més interessant,
amb una primera intervenció, de dir sobre aquesta pel·lícula.
Obrir foc.
Obrir foc.
Simplement no entraré molt a fons tampoc, perquè ja sé que, a més a més, m'agrada molt
després quan es produeix un diàleg.
I crec que en aquesta pel·lícula, pel que ja portem parlat tu i jo abans d'arribar aquí
a Quisacbuts, sé que d'alguna manera sí que es propiciarà aquest diàleg.
Cosa que vosaltres no sabreu mai.
No, aquesta part no la desconeix.
Aquesta realitat, aquesta part de la realitat no la coneix.
Això queda al cotxe.
Ostres.
Això queda al cotxe.
En el trajecte de cotxe.
Avui he vist una pel·lícula del Ben Jordan, Barlow, i cap al final de la pel·lícula
parlen que en aquesta ciutat de Los Ángeles la gran majoria dels secrets es confessen en els cotxes.
En els cotxes.
És cert, és veritat.
M'acabes de recordar un diàleg.
Molt bé, molt bé.
Molt oportú.
Anem pel show de Trumann.
Endavant.
El show de Trumann.
1998.
Una hora i 43 minuts, aproximadament.
El director, l'australià Peter Weier, el guionista, el neozelandès Andrew Nichol,
dos potents homes de la cinematografia australiana en aquest moment.
ens va abandonar, diguem, no físicament perquè segueix vivint Peter Weier, però sí que va deixar el món del cinema amb 66 anys des del 2010, que no ha fet cap pel·lícula i que no s'espera que en faci cap altra.
És a dir que és un cas curiós d'abandon de la professió. Suposo que ho feia molt bé. Jo per mi és un bon director. La pel·lícula que parlarem avui també és un exemple d'una bona pel·lícula.
Si represento la filmografia, no hi ha cap pel·lícula dolenta.
No hi ha cap pel·lícula igual, casi.
És veritat, és veritat.
I totes són diferents, a més a més. O sigui, és molt eclèctic, com deia abans, és absolutament eclèctic el cinema del Peter Weier.
Sí. Toca set o vuit temàtiques gèneres diferents, sense cap problema. I sempre amb un resultat denotable.
Són pel·lícules punyents, comercials, perquè és evident que és mainstream, tot ell, però amb una efectivitat,
realment impressionant.
Efectivitat, si normalment va unida, que hi va a vegades, i en aquest cas amb el Nícol, hi va, evidentment, amb un bon guió, una pel·lícula molt ben guionitzada, jo penso.
I que també ho és, en els altres casos, en què va amb el Nícol també ho estan, i en general jo penso que s'acompanya de bons guionistes.
És a dir, és un home que no estava per fer pel·lícules de qualsevol manera, sinó que preparava molt bé el material i després rodava amb una gran eficàcia i sense grans creativitats.
És a dir, en aquesta pel·lícula ens podria dur a confondre'ns pensar que és una pel·lícula de grans efectes especials.
No, no és una pel·lícula de grans efectes especials. N'hi ha un que ha de gran efecte especial, que està en la pròpia història, però no hi ha grans efectes especials.
De totes hores, pel moment en què es va fer, és una pel·lícula, un pressupost car, eh?
Sí.
Són 60 milions de dòlars, eh?
No, no, però...
Triplica la mitja del que se gastava en aquell moment al cinema.
Bueno, i havia de valer 80, però li van donar el Peter Wayne perquè va dir, jo ho faré per 60.
Sí, no veus? Quina manera de guanyar-se de la vida.
És com el mercat del peix, això.
El Brian de Palma, havia de dirigir-lo al Brian de Palma, però clar, el Brian de Palma volia 80.
Clar, clar, clar, clar, clar.
Pòximament el que ha estat.
No és la causa única, eh?
El Brian de Palma es veu que es va sortir d'una associació de directors en la qual era necessari sèrie per tal de, en part amunt, accedir a la direcció de la pel·lícula.
En fi, un tema d'aquests burocràtics absolutament enrevesat.
En aquest cas també el Nicole, per exemple, pertany a l'equip de producció.
I en aquests jocs, diguem, que a vegades es fan per no cobrar una part dels ingressos que haurien de cobrar, es converteixen en productors de la pel·lícula?
En aquest cas el guionista és productor parcialment de la pel·lícula, i hi ha uns jocs que a vegades desconeixem i que fan que les pel·lícules s'aparateixen.
Un dels efectes especials que dius és molt interessant, perquè la pel·lícula és del 98.
98, sí.
I com aquell que diu, els efectes especials digitals estaven en bolquers.
En bolquers, totalment.
Només hi ha CGI per uns edificis del poble aquest idíl·lic en el qual passa tota la pel·lícula.
A la part de dalt hi ha CGI, però res.
Però això ja fa...
Res, o sigui, ridícul, una cosa ridícula.
I d'alguna manera sempre ha existit aquest tipus d'efecte, en aquest cas era digital, però en el cas del cinema més anterior...
El Mike Pintor.
...que es veia la matepintera aquest, que es feia molt sovint.
Bé, els actors, per suposar Jim Carrey, Laura Line, la seva companya, Ed Harris, el factòtum, el Déu, no ex-màquina, el Déu en persona...
Es diu Christophe Sobret.
El Christophe, ja per acabar, esclar, és el fill de Déu.
El seu fill de Déu.
I la Natasha McElhoun, que, bueno, què dir de la Natasha McElhoun, s'entén perfectament en aquest cas, l'enamorament aquest absolutament boig...
Sí, és molt boig del Jim Carrey amb aquest personatge.
Bé, es tracta d'una pel·lícula que jo crec que val la pena veure-la, és a dir, hi ha pel·lícules que a vegades et penses, potser és una dèria meva, potser estic parlant d'una pel·lícula, coses molt a favor com aquesta pel·lícula, potser després no s'entendrà prou.
Aquest és un cas que no és així.
Jo no estic convençut que aquells que no l'hagin vista, és la típica pel·lícula que abans la gent de l'SCAC la programava en els cinemes Urgell, que després han passat a ser una mica la programació que està fent ara el fenòmena, però perquè eren els mateixos programadors, la gent de l'SCAC, que programava pels alumnes que no havien vist mai en pantalla gran una pel·lícula, la poguessin veure.
Normalment anaven a pel·lícules una miqueta anteriors a aquesta, aquesta és el 98, però bé, també és una manera interessant que la gent, això de 25, 30, 28, no han vist la pel·lícula i no l'han vist en pantalla gran, ja no la veuran, potser algun dia la podran veure, però almenys sí que la podran veure a través de plataformes i a través de lloguer que encara existeix, lloguer de pel·lícules o les biblioteques públics.
Bueno, jo sense... Li comentava, Benint, que no la vaig trobar en plataformes.
No, no hi és, l'he buscat.
I vaig anar a la biblioteca i, escolta, cap problema, a la biblioteca Jaume Fuster, allà a la plaça Les Ceps.
Les biblioteques de la Diputació són de gran ajut.
Sí, i tant, i tant, i tant.
Ho diem... Val la pena dir-ho una antena perquè...
Sí, no, per això ho dic expressament perquè sàpiga la gent que a vegades hi ha pel·lícules que nosaltres recomanem que, si tenim curiositat,
les poden trobar sense cap problema.
Exacte, que no necessàriament han d'anar-hi a les plataformes per res.
Ni necessàriament recórrer a la pirateria més absoluta, que aquesta existeix, que és lleig, alguna vegada hem donat alguna cosa...
Sí, però nosaltres no ho recomanem mai, això, home.
M'he de confessar, jo després això no he fet, així que no.
Bé, per parlar de coses...
Això i punxar-se no ho feu mai.
No ho feu mai, no ho feu mai.
No, no, no, ostres...
Punxar-se les injeccions de tipus de vitamina C.
Sí, no, de vitamina C.
Bé, doncs, llavors jo aniré una mica a l'anecdotari, perquè aquesta pel·lícula, una de les coses que a mi em fascina de la pel·lícula,
i ja sortirà en el seu moment, és la música.
La música que està utilitzada d'una manera molt tòpica i típica, és a dir, no és que s'hi hagi inventat res,
però sí que és una pel·lícula que a mi em sembla molt curiós.
Primer, perquè és cert que hi ha l'amic, ja ho diré, Philip Glass, però és que a part de l'amic Philip Glass hi ha una música clàssica,
la pel·lícula que s'utilitza, composta pel voice killer, que el voice killer és ni més ni menys que el compositor de la música del pianista de Polanski.
És a dir, és un compositor clàssic, diguem, polonès, que composa part de la música.
Però en canvi a mi em consta que també el titular és un tal vulgar d'Aldwitz.
Aquest el que fa... és que hi ha molt lío amb la música.
Amb la música hi ha un embolic de clàssica.
El lío que hi ha, el Dalwitz, el que fa, sembla ser que és, una vegada veu que allò serà un merder,
perquè hi ha música clàssica, aparent-se, de clàssica, creada per aquest músic polonès,
que arriba a la música del Philip Glass, que a més a més és música d'una altra pel·lícula
que ja havia il·lustrat la música del Philip Glass, que és Pouacazzi.
És a dir, la que s'utilitzen majoritàriament és de Pouacazzi.
És a dir, poques vegades ha passat en la història del cinema que es manllevi la música d'una pel·lícula
per col·locar-la en una altra. En aquest cas és un dels casos.
I després hi ha el... el Dalwitz el que fa, sembla ser que és una mena de fer que tot allò lligui.
És a dir, fa arreglos, fa...
Coordina.
Coordina una mica tot el departament.
En realitat és qui menys... feina creativa és qui menys...
Perquè la música de Philip Glass, jo sempre l'associo cap a una vessant tecnològica.
Sí, bueno, és molt...
Música tecno.
No ho és tant, eh? En aquest cas és una música...
No, aquí no.
No, perquè aquí està el servei, el servei de la història.
Sí que estem estant pesants que caminen molt bé.
A Pobo Katsi era, no sé si recordeu la pel·lícula d'Ujofi o Reggio.
Clar, són unes pel·lícules Pobo Katsi, Koua i Nis Katsi.
Eren pel·lícules que van fer tòpiques ja, tant el tipus de narrativa com la música que acompanyava aquesta narrativa.
En pel·lícules pràcticament, el Pobo Katsi...
El so d'aquestes pel·lícules era bàsic.
Era bàsic, i la música en concret en particular.
Hi havia com un cant...
Sí, sí, no, no.
Hi havia com una mena de veus, exacte, que acompanyen aquella cosa cósmica i aquella cosa...
De l'única també, o sigui, de les dues coses alhora.
Clar, que això sigui, la música de Pobo Katsi principal,
sigui el tema que il·lustra un dels moments per mi de la pel·lícula més màgics, més interessants,
que és el moment del pare, és el moment d'aquell comença el gir primer que hi ha,
diguem-ne, de dir què està passant aquí,
que és aquell teatret que es presenta davant d'ell,
que de cop l'emissora li comença a detectar unes interferències,
detecta l'emissora de les ordres i entén que allí hi ha algú que està comandant tot allò,
veu que comencen a passar coses rares des del cotxe,
estan, parlem abans del cotxe,
o sigui, anant fent el seu trajecte diari amb el cotxe,
i aquesta música arrenca amb una potència tremenda,
és a dir, aquella escena a nivell musical,
a nivell de la conjunció, muntatge, interpretació,
coreografia del personal aquell que passa,
tot això agafa una entitat molt important.
Aquesta és una de les escenes que a mi em va convèncer,
en el moment que la vaig anar, vaig dir,
aquesta pel·lícula a mi m'interessa, per moltes raons.
De passant això, evidentment, aquesta pel·lícula et remet,
com deia abans el company aquí, tècnic,
et remet a una pel·lícula que va ser molt immediatament posterior,
que és el...
Matrix.
Matrix, i que quasi no tenien temps d'haver vist la pel·lícula,
és a dir, per arribar-la a produir,
perquè, clar, d'alguna manera,
la preproducció d'una pel·lícula és un procés llarg,
vol dir que hi va haver una coincidència també còsmica,
en dir, anem a fer una...
que resulta que s'assembla en quant...
no en quant exactament a que es parlin de maneres diferents del mateix,
d'alguna manera, no?
No, en quant a que es desdibuixa la realitat...
La realitat està desdibuixada.
O que, en tot cas, no hi ha capacitat dels personatges
per saber què és real...
I què no ho és.
...i què és un món paral·lel, no?
Sí, és això.
Sí, també ens podem...
La realitat a Matrix és substituïda de forma radical.
Absolutament.
I d'aquí potser la cosa és diferent,
però, és a dir, evidentment, són pel·lícules...
Sí, perquè, a veure, sempre hi ha un punt
en què ens envien imatges dels espectadors,
de diferents espectadors de diferents continents, no?
A partir del punt de la pel·lícula.
A mi hi ha una cosa que m'agrada molt ressaltada, la pel·lícula,
que és una xerrada, no?
Però s'aixeca ell, és una cosa de guió, bona de guió per mi.
I surto al carrer, saluda els veïns del davant,
hola, bon dia.
I per si no ens veiem, bones tardes i bona nit.
Clar, això va bé per tot el món.
Per tot l'orbe.
Perquè per tots els horaris...
I pel desenllaç, també.
Clar, home, després us recupera el desenllaç, naturalment.
Que és com per...
A mi el que m'interessa...
A veure, la part òbvia de la pel·lícula és...
aquest món artificial que s'emet a través de la televisió, no?
Truman no sap que està sent objecte, doncs, d'un programa permanent de 24 hores al dia
durant els set dies de la setmana.
És a dir, el tema de la surveillance, o sigui, de la vigilància, és un tema que és molt interessant, eh?
Vull dir...
Però jo és que no puc evitar pensar en Philip Cadick.
És a dir, el pare de la postmodernitat, d'alguna manera, en el sentit que en els anys 60,
ell té un conte que es diu Oh, to be a Blobel.
En el qual un blobel, que és com una criatura d'un altre planeta,
de cop i volta descobreix que tota la seva vida ha estat un muntatge d'uns de miurcs.
És a dir, la vida que ell creia era real, resulta que no és tan real perquè l'hi han fabricat.
Sí, sí, sí.
I que en realitat ell...
El descobreix, ell?
Ell, el conte, avança.
Jo no vull dir ni molt...
No, no, ja en vas, eh?
Ni molt menys que...
I Calderón de la barca, la vida és sueño, i el mintre de la cova, en aquest cas de plató...
Sí, sí, però el que a mi m'interessa és el conflicte del jo.
Que això és la postmodernitat.
I que d'alguna manera això sí que es posa en valor a partir de Blade Runner.
Qui sóc jo?
Qui sóc jo?
Aquesta és la gran pregunta...
La pregunta filosòfica.
De la modernitat i de la postmodernitat, no?
Sobretot després de la Guerra Mundial, en què hi ha un xoc psicològic de...
Hem estat capaços de matar 60 milions de persones.
Sí, sí, sí.
Això és una barbaritat, no?
Sí, sí.
Es provoca una trencadissa i, de fet, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial són les que porten a la postmodernitat dels anys 80.
I, de fet, el primer neuròtic, que estava ben bé com una cabra, que era el Filip Cadic,
que ell estava convençut que l'FBI l'espiava.
Sí, sí.
A tota hora.
La paranoia.
O sigui que el tenien controladíssim.
Clar, ell això ho transmet en les seves narracions.
I, de cop i volta, ell, a més, té aquests flaixos que ell, al mateix temps, comença a parlar de mons paral·lels,
ell, al mateix temps que era l'escriptor, resulta que era un esclau del segle I després de Cris,
perquè havia tingut com fogonades en què ell es veia com a esclau de l'època de la perdó August, no?
En fi, si vols tu, al·lucinacions.
Ell no es drogava, però prenia amb fetamines a punt de bala per aguantar durant dies seguit.
Un estat de consciència alterada.
Absolutament una consciència alterada.
El tema de la consciència, el tema del jo, què li passa a Truman?
De cop i volta descobreix que ell no és ell.
O sigui, qui creu ser, ell creu ser un venedor de seguros, no?, d'assegurances,
i, de cop i volta, descobreix que tot és una gran mentida, és una feina que li ha fabricat,
però des que ha nascut, no?
Aquest és el primer tema.
I un segon tema que jo crec que hem de desenvolupar, que també s'extreu de la pel·lícula,
que tampoc és original perquè, bueno, després en parlarem,
però soltent que el guionista, que és el peridor, el peridor de la cosa,
s'inspira en una narració de Twilight Zone.
Twilight Zone, sí, sí, sí.
Del programa aquell famós amb blanc i negres...
Però l'altre tema que m'interessa i que aquí hem de desenvolupar és...
Com es va dir qui Twilight Zone?
La dimensió desconeguda.
Dimensió desconeguda, exactament.
La dimensió desconeguda.
I el segon tema important, a banda, ja dic, de la vigilància i de la emissió...
Bueno, això és gran hermano, la vigilància.
És el gran hermano abans del gran hermano?
Abans, sí, abans.
Abans la letra.
Però...
Sí, sí.
Abans la letra, sí, senyor.
Molt bé, molt interessant el que dius, perquè són dos visions,
la filosòfica és una, i l'altra és aquesta, doncs, de també de...
Bueno, tot és filosofia, en realitat.
Tot el que has dit ara és tot filosòfic.
És a dir, és aquesta manera...
Però...
Jo em diràs tu amb una pel·lícula mainstream
que ens haguem de plantejar qüestions tan absolutament importants com són aquestes.
Però l'altre gran tema, jo crec, que s'ha d'extreure d'aquesta pel·lícula
és el de la hipocresia del poder.
O sigui, fins a l'últim segon,
perquè el Christophe va dient no a Truman,
és lliure d'anar-se'n, si vol.
Però és com la votació de la independència dels escocesos.
No se'n aneu, sisplau, no se'n aneu.
I ell, fins a l'últim segon,
quan tot és mentida,
no li han donat ni l'oportunitat,
perquè des que ha nascut l'han posat en aquest programa.
I tot és...
No, no, ell és lliure, però no te'n vagis, eh?
No se't acudeixi anar, perquè, esclar, els milions...
Se'ns acaba la publicitat,
se'ns acaba el tinglado,
les feines a tots els actors que fan veure que viuen amb ell.
Compte que el tema és molt bèstia, eh?
El grau d'hipocracia,
el grau de perversió del poder.
De totes les coses.
Que li va dient, no, no, tu ets lliure,
tu ets lliure, però no se't acudeixi anar tant.
Aquí, aquí.
El Cristóf, com a Demiur,
jugué brut tota l'estona.
Absolutament, és un fill d'epi.
Perquè, per exemple,
quan ell veu que entre ell i la noia
hi pot sorgir un estima real,
què fa?
Despedeix la noia del programa.
Absolutament.
I la parta.
A part d'aquella, direm que seria una mica
la que pertany en aquest grup de gent
que estan a favor
que s'acabi aquesta ficció.
Sí, clar.
Ella pertany també a un grup de revolucionaris,
diguem, en què van en contra
que això segueixi
perquè això no és, moralment,
no s'aguanta.
I el gran detall,
el gran detall, al final,
aquesta gent que hem anat veient
que va seguint l'emissió del programa,
n'hi ha uns que semblen
que siguin uns guàrdies d'aquests de seguretat.
Sí, dos guàrdies, sí.
I quan ells veuen que la broma s'ha acabat,
evidentment, perquè el trombat diu que passi-ho bé,
diuen, bueno...
No hi ha problema.
Què hi ha per avui en la programació?
Sí, no...
O sigui, un programa...
O ja en faran un altre.
Un programa que porta 30 anys en antena.
30 anys en antena,
que en els anys que representa que té el Truman.
Sí.
S'acaba,
perquè s'ha descobert tot el pastís
i tota la gran mentida,
i el consum de la gent...
Bé, el que volem són adormideres, no?
Vull dir,
durant 30 anys hem tingut aquesta adormida.
A veure, què hi ha?
Què hi ha a la programació?
Sí, sí, sí.
Per continuar dormint
i no haver d'afrontar
la mediocritat de la meva vida,
que és igual d'enganyosa que la de Truman,
però se suposa que en el carrer,
en la vida real.
Perquè també ens...
Perquè fins a cert punt,
la gran pregunta que ens hem de fer és...
Bé, realment nosaltres som qui creiem que són?
I no ens l'he fet alguna vegada.
i l'he fet alguna vegada.
O ens han dut a l'hort
des que hem nascut,
que jo crec que és el gran fet.
Des que naixem,
se'ns educa
per creure en uns valors,
per creure en això,
en allò...
Però, escolta,
realment allò ets tu?
Aquests valors que t'estan inculcant?
Jo crec que ho hem tingut tots,
aquest moment de dubte,
fins i tot en la joventut.
El tema de la pàtria, no?
Vull dir, per exemple...
Jo volia dir una cosa...
Perquè estem aquí i no estem allà.
Volia dir una cosa...
Llibertat, Llibertat.
Però jo crec que la pel·lícula
intenta treure suc,
fins i tot arribant a les...
Ho porta fins a les últimes conseqüències
i amb això,
en tronc que molt després de 35 anys
amb l'actualitat que estem vivint,
a una de les grans paranoies
dels temps moderns,
que és que la nostra vida
sigui una il·lusió
imaginada pels altres.
Sí, sí, és això.
Jo he parlat moltes vegades,
em sembla que amb vosaltres també
ho hem comentat alguna vegada,
naturalment fora d'antena,
però amb els meus amics,
amb la meva dona, la filla, etcètera,
que...
Però fa anys que dic això, eh?
Que jo estic convençut,
però convençut,
que a vegades vaig pel carrer,
passeig de Gràcia,
per dir un carrer cèntric i tal,
i conegut,
i m'estic creuant amb gent
i penso,
ni deu bé que deuen ser més o menys com jo,
o sigui,
amb un passat i tal,
però jo crec que hi ha alguns que són còpies.
I és una cosa que sembla un nebotat,
no?
Però,
a veure,
és que fa molts anys que tinc aquesta impressió.
I llavors això en tronca,
en tronca,
una mica amb Truman,
no?
Truman,
hi ha un moment que diu,
bueno, però...
Quan comença per sebre...
I al final cau del cavall.
Sí, sí, sí.
Acabes de connectar amb Philip Cadick,
Philip Cadick,
tota la seva teoria dels mons paral·lels
i de qui sóc jo
i jo no sóc qui penso que sóc
i tot això,
de fet ell ho agafa
d'un parell de pensadors
del segle XVIII.
I Descartes mateix
parla que
en realitat
hi ha un gran demiurc
que ha generat
el món
i la realitat,
però que en realitat
només existim
en el cap del demiurc.
Som com projeccions
del demiurc.
És a dir,
no hi ha món físic.
Aquests pensadors
del segle XVIII...
Són les ombres de la caverna
que deies tu
si tota la vida
t'has vist ombres
creus que aquelles ombres
són els objectes.
Són la realitat.
Però en el mite de la caverna
encara hi ha un exterior
que és el que projecta
les ombres.
Però aquests pensadors
del XVIII
estan dient
que no hi ha tangibilitat.
És una fantasia.
Tot és una...
És tangible, tot.
Tot és una fantasia.
En realitat
són com ens
connectats
a un gran magma
que digui-li
demiurc
o digui-li
com doni la gana
de dir-ho.
I que en realitat
no existim
com a individus.
És una il·lusió.
I tota la realitat
que ens en torna
i tot,
tots els nostres problemes,
pagar el lloguer,
pagar el cotxe,
forma part
de la gran mentida.
Sí.
A vegades aquest sentiment
es pot tranquil·litzar.
Per exemple,
davant depressions
tan fortes
com aquestes que acabes de dir,
a vegades et tranquil·liza
i dir,
però si finalment
tot, què?
si no és veritat
tot això.
A veure,
la pel·lícula
és tranquil·litzadora.
No, no,
és que la pel·lícula
dona allò
per,
després de veure-la,
agafar
i xerrar una estona,
perquè això
que dius tu ara
aporta a dir,
bueno,
anem a veure.
Nosaltres tenim
una determinada edat
amb la que hem vist,
per exemple,
que moltes conquestes socials
es feien a partir
que hi havia una cosa
que era claríssima
i evident que la classe obrera,
amb 50 anys
la classe obrera
ha desaparegut.
No, no,
no,
han desdibuixat
la classe obrera.
Han desdibuixat.
Mira,
han negat
a Marx
perquè,
o sigui,
una cosa
és el comunisme
que és un error
històric
absolutament
descomunal
i una altra cosa
és el pensament
de Marx.
Marx dona
eines
per entendre
el joc
i això és el que
el capitalisme
no vol
que despullis
les veritats
de com està la cosa.
Els sindicats...
Clar que hi ha estratificacions socials,
home,
no fotem.
Sí,
no, no,
no,
espera,
un moment,
un moment,
que no va per aquí la cosa.
L'organització,
l'organització social,
quants afiliats
tenen els sindicats?
Ah,
ah,
quants tenien?
Molts més,
molts més,
sí,
les empreses,
la Renfe,
la Seat,
Telefònica,
eren empreses que tenien
l'avantguer,
fins i tot,
que jo vinc del sector
del material,
això s'ha perdut.
Sí.
No hi ha aquesta base social.
I llavors,
hi ha una cosa,
teníem
tota aquesta base social
perquè hi havia un treball,
un treball,
la manufactura,
la manufactura,
cada vegada,
i ara més,
amb la incorporació
de la robòtica,
es va substituint.
I,
cada dia es parla més
en els telenotícies
d'AI,
intel·ligència artificial.
Ostres,
ara acabes de tocar un telèfon.
Ara tremoles.
Miren el paper,
miren el paper
el que diu al final,
intel·ligència artificial.
No, no,
és que és el que...
Per això dic que,
després de veure la pel·lícula,
es pot parlar una estona.
I el TV3,
la setmana passada,
han descobert...
La nostra.
La nostra.
ha descobert
que es pot llegir la ment.
És a dir,
hi ha una màquina
que te la posen aquí al cervell
i els teus pensaments
es transformen
en llenguatge articulat.
A continuació,
la notícia
seguia de la següent manera.
Això anirà molt bé
perquè ajudarà
a les persones
que queden impedides
de la parla.
Et sembla molt bé,
però tu et creus
que s'ha inventat per això?
Que aquest és el motiu final?
Entenc que no.
No, no, no.
Que sigui un guai.
que no s'ho cregueu.
Que sigui un guany
per persones impedides
que a partir d'ara
doncs d'alguna manera
podran parlar
a través de la màquina
em sembla fabulós
per descobertat.
Només faltaria.
Però que no s'utilitzarà
els poders,
no utilitzaran aquest invent
per objectius benèfics,
jo crec que és més que palest.
El Picasso,
ai, el Picasso,
el Pegasso,
la...
El Pegasso.
El Pegasso.
El Pegasso.
Una connexió interessant.
El Pegasso,
el Pegasus,
no?
Pegasus.
La...
La...
Aquest programa, doncs,
que ha penetrat
en els mòbils dels polítics.
Ah, sí, sí.
Sí, sí.
Perdona.
No tenia parà no.
la pantominada
que s'està fent
a la comunitat europea
perquè no interna,
al Parlament Europeu.
Sí.
Perquè, en el fons,
ara no expulsaran Espanya
del grup, m'entens?
Han jugat brut,
però com que, de fet,
també altres països
juguen brut.
També hi deuen jugar brut.
Doncs, au, vinga.
Això,
quedarem una...
Anem a marejar la barrana
una miqueta.
Una investigació d'aquelles
que es queda
amb un dossier i ja està.
Per acabar.
i continuarem espiats.
Sí, naturalment.
Perquè, de fet,
tinguem el...
Però és que a sobre
hi contribuïm.
Que és la part...
O sigui,
això el Peter Weir
ho deia
quan va fer la pel·lícula.
És que la privacitat
s'està perdent.
Acabaran ja sabent
el número de calçotets
que utilitzem,
m'entens?
Vull dir,
és que ho acabaran sabent tot.
I cada vegada...
Però és l'objectiu.
L'objectiu del poder
és dominar ment
i cos
de les persones.
Però llavors
si hi ha una altra cosa.
A certa mesura.
Arribats a l'intel·ligència artificial
i arribats a la robòtica
posada en marxa
a tot ritme.
A nivell pràctic, diguem.
Clar, llavors ve
allò que has dit tu
i que una mica
apunta una societat
d'aquest tipus
que és que, bueno,
llavors què hem de fer?
Ens quedem a casa,
ens posem a veure
a la televisió
els programes
que ells ens diguin.
Això és el que volen.
I després...
No, no.
I després
ens donaran,
ens ingressaran a la compta
un sou determinat
que permeti viure
i callar.
Justet, diguem bé.
Sí, allò van anar fent
sense massa excedències
i llavors
d'això
com en diríem
si no
una societat
organitzada
des de fora
per un demiurc
digue-li
un grup
d'elit
etcètera.
La 5.000 famílies
controlant
quan la 5.000 famílies
no necessitin
els obrers
que estem molt a prop
potser ens plaran
es tractarà de...
Ens enviaran
a un dels planetes
que s'estan investigant
també hi pot viure
ells
aleshores
ja podran viure
sense necessitat
d'algú que penqui
perquè ho faran
tot l'espai
en lloc de la solució
final
serà la solució
definitiva
exacte
Bueno, a veure
tampoc ho volem en tristia
Estem rient
no, no
però a veure
el Nichols
el director
el guionista
l'Andriu Nichols
De fet
el xou de Truman
encara era més negre
perquè ho situava
dins d'un Nova York
que a sobre
no era el Nova York autèntic
era un de paral·lel
i era
absolutament fosc
i el Peter Weir
va dir
home no
donem aire
a aquesta història
perquè és que si no
la gent no ens vindrà
i de fet
el Nichols
volia fer una pel·lícula
de baix pressupost
i el Peter Weir
evidentment
d'alguna manera
li va donar
la bronzida
i la rosana
però el Peter Weir
ho diu
ja que dius això
jo crec que el Peter Weir
amb la pel·lícula
el que fa
amb els guions
amb el guió
diguem
de Nichols
original
és d'entrada
fer-li fer 16 versions
és a dir
que el que ell roda
és la setzena versió
està molt detorat
que això és molt habitual
en el Hollywood
no és ni molt menys
la primera vegada que passa
16 són molts
però passa
què va anar fent ells
va anar fent això
que dius tu
fer-la més luminosa
obrir molt la pel·lícula
que respirés
fer-la fins i tot
la gent la va viure
i abans ho comentàvem amb el Pep
com una pel·lícula amable
finalment
en el fons és la pel·lícula
si no fas la lectura
el que hi ha darrere
en el fons és la pel·lícula
amable de veure
perquè és una comèdia
és una comèdia
Ignasi
és que és una comèdia
Ignasi
jo et dic una cosa
aquí n'hem parlat
i l'hem tingut
com a pel·lícula
de la setmana
tu recordes
quan comença
la pel·lícula
aquella de David Lynch
Blue Velvet
Blue Velvet
que es veu
al jardí
com passen
que són autòmetes
un grup que va regant
tot idílic
tot idílic
és tota l'error
s'assembla molt
i recorda molt això
tu veus aquesta pel·lícula
el show de Truman
i el que es reprodueix allí
és aquesta societat idílica
dels anys 50
quan Estats Units
pretenia
una societat
idílica
on tothom tingués
el seu televisor
el seu cotxe
American Way of Light
l'Amercà
l'Amercà
l'Amercà
l'Amercà
l'Amercà
l'Ouest
el cotxe
la tele
la casseta individual
és a dir
aquest món idílic
perquè sobretot
el nord-americà
o sigui l'americà
l'estat d'un l'Urdenc
no pensés
en les coses
que no tingués interès
en el món exterior
no, és que han aconseguit
ho han aconseguit
i de fet el Peter Wayne
agafa aquesta idea
i la fa
en aquesta comunitat
falsa
jo penso que és molt hàbil
en aquest plató
perquè és un plató
de televisió enorme
una cosa
és molt hàbil
m'interessa
el Bial
que ens ha estat
escoltant atentament
però també
vosaltres
quan heu estat
visionant aquesta pel·lícula
què ha sorgit
com a comentari?
nosaltres el que vam fer
és un treball
en parelles
sí
que un mirava
una pel·lícula
que era Matrix
i l'altre mirava
el show de Truman
jo vaig mirar Matrix
i vam discutir
o debatir
sobre diferents conceptes
de la filosofia
com per exemple
l'actitud teòrica
o l'actitud natural
que són conceptes
com per exemple
l'actitud natural
és l'actitud que té
Truman al principi
de la pel·lícula
que és quan
ell creu
que les coses són així
i l'actitud teòrica
és quan ja comença
a veure com realment
és la seva vida
però de fet
al principi de la pel·lícula
ell ja està raro
perquè el primer que es veu
és...
Sim Carre
està sempre una mica raro
ho hem de dir
però ell ja està mirant
s'està mirant
al mirall
i ell mateix
està tenint un diàleg
amb ell mateix
que ja dius
que amb aquest home
no tot hi és
no hi és tot
no hi és tot
no hi és tot
no, però està bé
l'observació que fa ell
perquè és una observació
que jo
se'm hagués escapat
d'aquest moment
tinc la filosofia
molt rovellada jo
i amb el tema filosòfic
no va sortir Nietzsche
perquè
al final de la pel·lícula
quan Cristóf
queda fulminat
per la mateixa realitat
és arribar
al que Nietzsche
anomenava com
la mort de Déu
la mort de Déu
la mort de Déu
és que tampoc vaig tenir
l'oportunitat de veure jo
aquesta verdícula
però el Cristóf té una frase
que fa pensar
el Peter Weir
de fet
fa una cosa
molt intel·ligent
no?
el Cristóf diu
diu
per què vols anar-te'n
quan intenta convèncer'l
per què et vols anar
d'aquest món
et penses
el món exterior
no és millor
que
convida a pensar
i si tots plegats
estem en un xou
si t'endem a l'exterior
clar clar
si és
un altre capa
un altre cúpula
més ampli
és que
abans tu
tu has tocat
el tema
de l'esclavatge
a la Roma
i cuida
a Roma
si eres esclau
d'un tribú
que tingués
una posició sòlida
eres una
una vida
envejable
sí
sí
tu veus
per exemple
Espartaco
sí
bueno
l'Antonino
no té una vida
envejable
i tant
sí
per la sencera raó
els romans
feien distinció
entre el que era
un grec
que fos esclau
perquè els romans
estaven acomplexats
una mica com ara
no vull dir qui
però
estaven
culturalment
estaven acomplexats
o sigui
els romans
en el seu fuir intern
admetien
que la gran cultura
el gran pensament
era grec
era grec
i per tant
els grecs
estàs pensant
en un imperi
proper
no?
deixem-ho ser
eren grecs
per tant
els romans
sí
clar
eren els que tenien
la força bruta
però
i l'imperi
no?
i tot el que tu vulguis
no eren idiotes
evidentment
hi havia arquitectes
de primera magnitud
a nivell constructor
a nivell d'art
però a nivell d'art
estaven invitant
els grecs
de fet
la seva religió
no era més que
canviar els noms
dels deus grecs
a veure
un esclau grec
la mitologia
és copiada
exacte
un esclau grec
refinat
clar que
estava ben cuidat
perquè
sentia d'admiració
per això
mentre que si era
un hivern
que li doni
un imperi
ja no li feien
tanta cosa
entens?
el tractaven
com un animal
feien una distinció
molt clara
això m'ha d'un momentet
a un detall
molt mínim
perquè és una tonteria
però l'haig de dir
Truman
Truman és
home veritable
home verdader
el veritable home
amb el nom anglès
Truman és això
is Truman
i Burbank
és el lloc
on de producció
els estudis de producció
es concentren
en aquesta mena
de ciutat
diguem
dintre del comtat
de Los Angeles
que es diu Burbank
que està en el Valley
i que allí es produeix
pràcticament
tot el que és
televisió, cinema
i tal
la ciutat dels somnis
podríem dir
llavors
que sigui
l'home
verdader
i el seu cognom
sigui
la ciutat dels somnis
és un joc també
evidentment creatiu
per part del guionista
o del Cristof
que es digui Cristof
és que té molta mala baba
això
no deixa marge d'error
no és Déu
però és el fill de Déu
el que d'alguna manera
està controlant aquí
la maquinària
després
l'última imatge
no sé què us sembla
a vosaltres
també em recorda
un pas per la Bíblia
perquè ell està
caminant
per sobre l'aigua
que és un referent bíblic
i després
puja una escala
i em recorda
l'escala de Jacob
ah sí
claríssim
claríssim
m'ha agradat molt
revisitar la pel·lícula
s'obre una porta
per cert
que la porta
darrere la porta
és negra
completament
per altra banda
jo que deies abans
de l'altre univers
que hi ha l'altre
l'altre univers
no és millor
compta
l'altre univers
tampoc és millor
perquè vivim
en un engany permanent
estem enganyats
o sigui
Renfe
per exemple
va com la pena
i et surt la ministra
i et diu
bueno
és clar
també la Generalitat
té responsabilitat
es pot ser més cènic
no es pot viure
amb realitats
absolutament
es pot ser més cínic
quan portem anys
de desatenció absoluta
amb la infraestructura
és a dir
som aquests minutets
som aquests minutets
és la falsedat
i la mentida
i la marrulleria
personificada
sí però clar
dita des d'un ministeri
i amb els altaveus
que representen
les diferents televisions
sota
arriba un moment
en què
la persona aquella
que està dinant i tal
diu
oh pues guaita
tant que diuen els catalans
però fixa't
si diu la ministra
que és allà
on han invertit més
sí
sí
ja estem
a sobre
gràcies
és el lloc on han invertit més
és que de veritat
és incendient
perquè s'han de mantenir
les formes
avui anem força
sí
no penseu sempre
recordeu
serà la primavera
recordeu en aquest cas
Hans-Han Arendt
que deia allò
de la mentida repetida
mantes vegades
acaba
esdevenint
una veritat
per la gent
això ho tenen
els polítics
ho tenen com un mantra
ho tenen claríssim
Hans-Han Arendt
hauríem de tenir
una altra
a veure si una cosa cola
arriba un moment
que de tant repetir-ho
la gent va
molt greu
una cosa
remetem ja
remetem
remetem
home a mi m'agradaria
una frase final
que hem a 41
sí per això
només m'agradaria
fer un apunt
que pensem
que l'André
l'André
Nicol
que és el guionista
és el gran paridor
de la pel·lícula
perquè la idea
és seva
la pel·lícula
és guió
bàsicament
ell havia ja dirigit
un any abans
Gataka
molt interessant
és que
Andrew Nicol
és molt interessant
és un home
de distopies
perquè Gataka
Simone
l'Al Pacino
que s'ha quedat
sense actriu principal
i s'inventa una
i fa creure
que existeix
de veritat
que per cert
em sembla
que és la pròpia dona
de l'André
Nicol
Gataka
és una pel·lícula
Simone
és una pel·lícula
per revisitar
In Time
In Time
sembla la fuga
de Logan
la fuga de Logan
era els 30 anys
sí
aquí em sembla
que és els 25
que
hi ha massa gent
al món
i per tant
i la gent
es mata
i es queda
perquè hi ha
com uns rellotges
si jo em quedo
amb el teu rellotge
de temps
sumo el temps
que encara em queda
el teu
i si jo
per exemple
estic a punt
de fer
ja 24
25 anys
i et roubo
el teu rellotge
que resulta
que tu encara
et queda en Déu
doncs ah
vis
vis 15 anys més
una pel·lícula
molt interessant
també
que es belluga
sempre en aquest món
ell sí que es belluga
el Nicol sí
així com l'altre
no
el Nicol sí que es belluga
la més terrible
és l'última
del 2018
que et sembla
que s'ha passat
a Netflix
o es passarà
no sé
Einon
que vol dir
anònim
un món
en el que
tots ens podem
llegir
que aquella màscara
no
no no no
tenim
tenim
se'ns ha incorporat
al cervell
un ordinador
aleshores
estem
la visió
de la realitat
estem veient
continuament
dades
informació
sobre tot el que
veiem
en tot
com una realitat
augmentada
però d'una manera
l'obesta
però no més això
sinó que voluntàriament
podem accedir
puc accedir
als teus records
a la teva memòria
i aleshores apareix
una nova figura
que és la que
falseja
les teves memòries
no sé
si un home
li ha fet el salt
a la dona
perquè la dona
no descobreixi
que li ha fet el salt
perquè podria saber-ho
podria accedir
a la seva memòria
i descobrir-ho
contracten
un agent
que es dedica
a esborrar
a esborrar
aquest tipus
de memòria
és realment
vull dir que
compte perquè
arribats a aquest punt
la vida no té cap sentit
no
deixem-ho córrer
és que
amb la intel·ligència artificial
tu Pep
que has tret el tema
és que
de veritat
que hi ha per tenir pànic
o sigui
no por no
pànic
ara tu imagines
que aquí 30 o 40 anys
el que serà això
el món
no vull ni imaginar-m'ho
de veritat
Ignasi
si vols dir
Anastasi
Anastasi
per això
si ho voleu
a partir d'ara
no no no
m'agrada molt
l'Anastasi
i l'Anastasi
Rinos
Rinos ja és
queda molt bé
és el meu nom
i sóc grec
més a més d'origen
els romans
em haguessin
bueno
el meu pare era grec
hagueren d'agafar
com a esclau exclusió
però em dius Anastasi
que deu ser un nom grec
absolutament
i Rinos
com un nom grec
i Rinos
sí sí
bueno
jo per mi
de tota manera
no tinc cap incumpliment
que et diguis
Ignasi 2
no
et deies per allò
però 2
et posa 2
bueno
home
que és l'1
que és el 2
perquè allò
se suposa que és el
Ignasi original
què em sembla
no
estava fent la prova
home
això l'accepto
ho heu d'entendre
com a conyes
diguéssim
d'estudi
internes
escolteu
no jo per mi
crec que hem fet
una anàlisi
de la pel·lícula
però profund
la pel·lícula mereix
realment segurament
anàlisis
de tota mena
i es veu
més a més
em sembla molt bé
que avui en dia
els joves
diguem estudiants
com aquí
el nostre tècnic
entrin precisament
en aquest tipus
de partida de cinema
valoro molt bé
el comentari
i precisament
perquè ho veníem comentant
amb el cotxe amb tu
l'analogia
que hi ha
o més que l'analogia
una correspondència
evolutiva
entre el show de Truman
i Matrix
i fixa't
ells fan un diàleg
entre les dues
molt interessant
m'agrada
m'agrada tot
em faig una pel·lícula
el sistema
permet
una pregunta
permet
no
permet una pel·lícula
com el show de Truman
en què
d'alguna manera
vulguis que no
està despullant
determinades veritats
de la manipulació
que som objecte
això en si mateix
em fa sospitar
estem arribant
a la paranoia pura
però
és a dir
et dic la veritat
i no te la dic
tu pensa el que vulguis
però la pel·lícula
la pel·lícula
el possible sensor
la veu com una comèdia
i diu
la gent se la prendrà
com una comèdia
el lector
és un comedian
de carrera
sostinguda
per tant
aquí
tot Déu tragarà
i ja està
en canvi
és una pel·lícula
en canvi
hi ha una cosa
un detall de la pel·lícula
que no és menor
i que
per mi
que li van fer suprimir
a Peter Weir
i és
sí
és que ella
en el guió original
la nòvia
parla amb ell
Sílvia
la Sílvia
la Sílvia
parla amb ell
i sembla que tindran un fill
i llavors
li pregunten a Christopher
des de la
des de l'organització
escolta
i amb el fill
què fem
diu
no no
l'incorporem
diu
i si és mort Truman
diu
cap problema
Truman es mor
i llavors
continuem fent història
amb el fill
amb el fill
clar
això
es veu que
els censors
o els que cuiden
de la moral pública
van dir
bueno bueno
a veure
una dona
que és
una ciutadana
està
amb Truman
i dona
el fill
ella
concebeix un fill
per posar-lo
en un
en un plató
de tele
perquè
això és excessiu
o sigui
aquí
aquí ja van topar
amb la moral
amb un límit
sí
amb un límit moral
bueno
tenia els seus controls
i l'altre
jo veig així
és una comèdia
tregarant
i realment
va passar
com a comèdia
la pel·lícula
bueno
ja ho deia
no sé qui
no
si has de dir
la veritat
fes-ho
rient
rient
però en canvi
rient
rient
dintre de la carrera
cinematogràfica
com a actor
de Jim Carrey
aquesta queda
com una pel·lícula
dramàtica
de Carrey
clar
un compte
aquí va tenir
una gran habilitat
el Peter Weier
en el sentit
que realment
ell va anar portant
la pel·lícula
cap a aquest terreny
més amable
més fins i tot
de comèdia
i agafa l'actor ideal
per fer això
així com a altres vegades
el Carrey
pot cantar una mica
perquè té aquest lí
a vegades
és excessivament
institucional
aquí li va perfecte
aquí li va perfecte
bé
què fem
home
obre foc
amb alguna sèrie
molt ràpid
molt ràpid
sí
va quedar pendent
l'altre dia
llavors una mica
per obligació
quasi d'allò
i a més
sento que és una sèrie
que l'haig de promoure
perquè tinc la consciència
que possiblement
no és una sèrie fàcil
de trobar-la
tot i que la gent
troba tot
el que té interès
però és una sèrie
que queda una mica
en aquest punt
de la sèrie
amb autoria
que potser
la gent de cop d'entrada
vols dir això
o bé que també té
un aspecte
excessivament
del famós tema
de la jacutsa
japonesa
aquesta màfia japonesa
tan terrible
que a vegades
són molt dures
i llavors
davant d'això
aquesta sèrie
pot dir
escolta
deixem-ho córrer
estem parlant
de Jiri Haji
de la BBC
de la BBC
té una coproducció
amb Sister Pictures
que en aquest moment
és de les productores
que produeix
més producte
per televisió
per plataformes
del món mundial
incluent Netflix
perquè també produeix
per Netflix
és a dir
que és una superproductora
la BBC
evidentment té el pes
que té
però està coproduïda
per aquesta
jo pensava
al veure
aquesta
estranya sèrie
que és una barreja
del món asiàtic
i el món occidental
a través
d'aquesta connexió
de la jacutsa
japonesa
Jiri Haji
que vol dir
deure i deshonor
és a dir
és un concepte
molt de màfia
japonesa
és una sèrie
del 2019
és bastant recent
ara tindrà 4 anys
i té 8 episodis
8 episodis
d'una horeta
cada una
és a dir
és bastant ben quadrada
a més a més
no és allò
que un els surt
d'una 13
i l'altre de 55
no no
quasi tot
els hem sentit
la música
quasi tot
dura
quasi tot és una hora
la qual també és
una habilitat
de muntatge
a vegades
important
perquè no és tan fàcil
a vegades
de fer quadrar
un episodi
en un temps tan concret
bé
doncs
és una sèrie
que té
molt d'interès
per mi
perquè té
aquesta barreja
de contingut
molt occidental
perquè passa
en part
a Londres
la sèrie
i també
molt asiàtic
perquè passa
en gran part
també
a Tòquio
i llavors
aquests dos mons
en aquest cas
es barregen
perquè uns personatges
d'un dels territoris
que és el territori
japonès
viatgen
cap a Londres
ens trobem
davant d'una sèrie
de típica
diguem
de thriller
i de
jacuzza
i de màfia
i tot el que vulgueu
però que té
una barreja
també
de llenguatges
i d'estils
molt interessant
que per mi
és el que més interessant
la fa
és una sèrie
profundament a vegades
europea
i amb uns continguts
i visualment
és molt europea
no necessàriament
quan estem veient Londres
sinó que a vegades
es barregen
estem a Tòquio
i la sèrie
agafa un caire
de realització
d'acció
i tal
molt a l'europea
mentre que
a vegades
ens posem en un món
que dic
ostres
estic veient una pel·lícula
del Coreeda
és a dir
hi ha moments que
la cosa esdevé
molt més íntima
respecta molt
el tempo
diguem
de les emocions
i s'atura llavors
tota la història
per entrar en un territori
de l'úntim
de lo personal
i ho desenvolupa
amb tranquil·litat
sense que estiguem patint
de dir
tant que jo m'he quedat
amb que això
ha d'acabar
d'alguna manera
no, no, no
no hi ha cap pressa
a la sèrie
això per a mi
també la fa molt interessant
els actors
els actors
són actors
realment molt solvents
hi ha un protagonista
que és el Takahiro
Takahiro Hidza
Hira
que és el personatge
del Kenzo Mori
és un personatge
collonut
i vist la seva carrera
no
a nivell europeu
ha fet ben poca cosa
bàsicament
tot és asiàtic
la Kelly MacDonald
estava a Transpotting
estava a Borough Empire
és una dona
que sí que l'hem vist
alguna vegada
el Yosube Kubokutsu
és el germà
del Kenzo Mori
ja sortia amb Silence
de l'escorsese
era un protagonista
que apareixia
i després hi ha un nano
que és impressionant
que és el Will Sharp
que és un home japonès
de pare o mare japonès
i de l'altre cantó
diguem cobert
per un britany
britànic
és a dir
és un mixt
de britànic japonès
que ja sortia
el Wettlotus
que tu havies vist
que és el japonès
que surt el Wettlotus
la parella
aquella joveneta
és de les poques sèries
que he vist
perquè amb mètodes boníssimes
per això t'ho dic
i bueno
aquest nano
en aquesta pel·lícula
fa una interpretació
absolutament meravellosa
i t'enamores
del personatge
té uns moments deliciosos
amb la filla
de l'inspector
aquest el Takahiro
el Kenzo Mori
absolutament deliciosos
és a dir
que és sorprenent
en aquest sentit
com una sèrie
que bàsicament va
de detectius
i de jacuzzes
i de màfia
pugui tenir
aquests elements
per mi tan interessants
que la fan
realment
absolutament recomanable
és a dir
per mi és una sèrie
absolutament recomanable
i on es pot veure
si em sembla
que no ho he dit
és Netflix
és Netflix
que veig jo també
tantes coses
que al final
i el títol repetim-lo
es diu
G-I-R-I
barra
barra
en aquest cas
una barra
Haji
H-A-J-I
H-I-I
G-I-R-I-H-I
si esperem l'A-J-I
aquí ho teniu
i sabeu que ho podeu trobar
a Netflix
a Netflix
per mi
jo crec que
no de sabrà
i en els cinèfils
encara diria menys
perquè és una pel·lícula
molt més
amb una bellesa
al marge de la bellesa
fotogràfica
globalment
és una pel·lícula
vella
és una sèrie vella
una sèrie bonica
és una sèrie dura
però molt bonica
visualment
molt atractiva
molt treballada
un estil
et sorprèn constantment
amb estils barrejats
de coses
per mi és una sèrie
que té
quants capítols?
vuit capítols
d'una horeta
són vuit horetes
però tu pots ser una mica dur
per mi és dur
jo crec que si
has d'entrar en fe
has d'entrar en fe
i a partir d'aquí
veuràs que anirà
anirà entrant
molt la sèrie
però passa això
que sempre passa
a partir del capítol
quart o cinquè
que et duen a l'hort
perquè són capítols
de farciment
jo crec que no
allarguen el xicle
allarguen el xicle
és la impressió
que tinc jo sempre
en general
en aquest cas
crec que no la sentireu
si la sentiu
m'ho dieu en el seu dia
m'agradaria molt
The White Lotus
em va agradar
precisament per això
perquè no hi ha llicència
de cap tipus
cada capítol
està ple
d'esdeveniments
i d'evolució
de l'altra
espero que no us passi
en aquest cas
tu Ignasi
tenies una pel·lícula
sí
jo acabo de veure
aquesta tarda mateix
per tant
són primeres impressions
el
el Neil Jordan
que
bueno
de fet
és un projecte
que es veu que ja
l'arrossega
des del 2019
com a mínim
el van rodar
em sembla que
el 2021
Marlow
es diu així mateix
sobre el personatge
de Philip Marlow
del Philip Marlow
del Raymond Chandler
investigador
sí sí
és el Philip Marlow
que està encarnat
per el Liam Neeson
ah
molt bé
que bueno
podrà sorprendre
no?
perquè tenim la imatge
del Humphrey Bogart
o del Robert Mitchell
que són els dos
que han fet de parlo
i el Liam Neeson
que és més alt
que un pi
perquè aquest home
si només deix dos metres
poc
poc deu faltar
és una mica sorprenent
però en fi
a veure
és una pel·lícula feta
entre irlandesos
perquè el Jordan
ho és
el Liam Neeson
ho és
i el Cole Mini
també ho és
que bueno
és un d'aquests freqüents
de durs
que sempre fan de dur
no?
està rodada a Barcelona
què dius?
els exteriors
els fan veure
que és Los Angeles
i està rodada
què dius
ara?
sí
està
bravo
bravo la Barcelona
Film Commission
en aquest cas
ho han dit
però ho han apagat
està rodada
a Barcelona
i els interiors
no
els interiors
estan rodats
a Dublin
però
és un producte
curiosíssim
europeu
però treballant
un material
que és absolutament
americà
i la pel·lícula
què tal?
s'aguanta bé?
la pel·lícula s'aguanta bé
és la típica trama
la dona misteriosa
que al principi
li fa un encàrrec
i és com
The Big Slip
es va complicant
bàstia
arriba a complicar-se
a uns nivells
que ja no s'ho entén
jo que deus tu
amb allò que hi ha un moment
que ja no saps on estàs
bueno
el Raymond Chandler
del Big Slip
li van preguntar
escolti
i això què vol dir
vol que li digui
no ho sé ni jo mateix
home
és que
és que
Big Slip
és un paradigma
de la pel·lícula aquella
que
de tota manera
si te la mires
unes quantes vegades
tot encaixa
era una mica
brèdol
el Raymond Chandler
però bueno
la veritat
és que sí
és això
vull dir que
està en aquest esperit
si vols tu
és un neo-noir
i en alguna mesura
vull dir
una pel·lícula
clàssica
postmoderna
això no sé
ben bé com es menja
perquè realment
el Jordan
ha fet un esforç
per fer un producte
clàssic
és a dir
un té la sensació
de veritat
d'estar
recolant
els temps
en què el cinema
era cinema
i tot era
meravellosament
cuidat
ben treballat
en aquest sentit
és una meravella
és que tocar
Marvel
jo crec que
requereix
un tractament
clàssic
absolutament
amb una música
de jazz
típica
com il for
hi ha moments
que pot recordar
Shined Town
del Polanski
hi ha moments
que ho recordo
una mica
encara que el Neil Jordan
diu que ell
per l'estètica
de la pel·lícula
agafeu-vos fort
perquè quan ho va dir
vaig quedar
en el retivat
s'ha inspirat
en el look
de Blade Runner
és veritat
que Blade Runner
és una pel·lícula
de ciència-ficció
que té un regús
absolutament
de història negra
de pel·lícula noir
però va
no el veus
per enlloc
potser sí
que hi ha
un seguit
de
els colors saturats
amb ombres
llums
grogues
sí
pot recordar
una miqueta
però pot recordar
Shined Town
perfectament
jo crec que és
apuntar molt amunt
és molt amunt
però de veritat
s'estrena aquest divendres
i jo crec que és una
és una bona
opció
una bona opció
una pel·lícula
com a mínim
sòlida
sòlida
molt bé
molt bé
bueno
doncs
a veure
vam quedar
i de fet
hi ha encara
unes quantes
pel·lícules
per comentar
del
BCN
ah sí
però ho deixem
en tot cas
per la setmana que ve
també s'estrena aquest divendres
el Cazador de Recompenses
sí
del Walter Hill
no sé
em sembla que
tots havíem dipositat
moltes esperances
em van parlar
en van parlar
una mica
de passada
perquè la veritat
és que tant a tu
com a mi
no ens va convèncer
gens
és una pel·lícula
que no aporta
res nou
ni a la història
perquè
és com si estiguin
traslladades allà
quatre arguments
i fusionats
i després
estèticament
és una pel·lícula
d'espais amplis
uns colors torrats
tot el rato
que es mantinguen
mantenen sostinguts
sí
però el problema
jo diria
que no és tan distors
perquè la història
és un western típic
els actors
se'ls veu
desconectats
exacte
li falta punx
li falta energia
és una pel·lícula
feta sense energia
i és una cosa
que es nota
deixa desengelat
perquè estàs esperant
aquí un western
com Déu m'aner
és una pena
perquè exacte
un de tant en tant
té ganes de veure un western
exacte
i Walter Hill
a més a més
prometia alguna cosa
exacte
bueno
amigues i amics
ho hem de deixar aquí
la setmana que ve tornem
i hi haurà
un altre clàssic
i hi haurà
més pel·lícules
també
d'actualitat
això esperem
molt bé
molt bona tarda
gràcies a tots
bona tarda
Biel
Anastasi
no us espanteu
per la visió negra
del món
no no no
això la setmana que ve
pot canviar
exacte
bona nit
bona nit
a l'escoltes
ràdio d'esvent
sintonitzes
ràdio d'esvent
la ràdio de Sant Just
l'escoltes
ràdio d'esvent
ràdio d'esvent
ràdio d'esvent